El pianista presenta aquests dies el seu tretzè disc, ‘Piano Solo’

Lluís Coloma. | Foto: © Guim Cifré

Escrit per Txema Seglers

Reconegut com un virtuós del piano, Lluís Coloma (Barcelona, 1973) és l’ambaixador català del boogie-woogie, un estil del blues que va néixer a les classes més desarrelades del sud dels Estats Units. Quan era petit, Coloma entenia el piano com una joguina. La família li havia de tancar l’instrument amb clau perquè no emprenyés. Ell, però, sempre trobava la clau amagada per obrir-lo de nou i reprendre el joc.

Després d’una llarga i valuosa carrera com a pianista de blues –una carrera que l’ha dut a actuar per tot arreu; dins i fora del país–, Coloma publica aquests dies el seu tretzè disc: Piano Solo, que presentarà el 14 de març a sala Luz de Gas. Abans, però, es deixarà veure –demà– en format banda a la Nova Jazz Cava de Terrassa: Coloma tocarà al Concert Social del 39è Festival de Jazz de Terrassa. Més tard, la gira del nou disc el durà a França, Alemanya, els EUA i altres països. I entre tot plegat, Coloma té també programada –el 28 d’octubre– una xerrada i un concert al Centre d’Estudis Catalans de la Queen Mary University de Londres.

Després de tretze discos i molts concerts, treu disc nouD’entrada, crida l’atenció el títol, precís i clar. Per què un disc en format piano sol?

La majoria dels meus concerts a l’estranger són en format piano sol i aquí normalment toco més amb banda o en altres formats. De fet, només havia gravat un disc a piano sol, titulat Rocking My Blues in Chicago; un àlbum molt centrat en el blues de Chicago, en el boogie-woogie, un viatge cap a les arrels. El disc me’l va produir en Barrelhouse Chuck, gran pianista de Chicago que va conèixer i aprendre de mestres com Little Brother Montgomery, Sunnyland Slim… Ara, amb Piano Solo, volia fer el que em vingués de gust, fer els temes que m’agrada tocar quan estic a casa.

I què toques?

Malgrat que la gent em coneix com a músic de boogie-woogie, m’agrada i escolto música molt variada. M’encanta Keith Jarrett, per exemple; tot el blues, evidentment; Meat Loaf, la música russa, Dire Straits…

Quines influències trobarà l’oient en aquest nou treball?

Apareixen temes clàssics com el Chicago in Mind de l’Albert Ammons, el famós tema brasiler Tico-Tico o el tema Country, de Jarrett. Trobarà blues, boogie-woogie, country, jazz, influències molt diverses. Cada tema està inspirat en alguna idea o sensació que m’agrada. Em sento lliure tocant la meva música. El més important és trobar el teu llenguatge propi; poder expressar-te i donar el millor i màxim de tu mateix.

Una definició d’estàndard és “manca d’originalitat”. On rau, doncs, l’originalitat d’un músic quan reinterpreta temes?

En l’aproximació, en l’harmonia, en el fraseig. El tema només és una excusa per explicar alguna cosa. I això és molt important. Cal dir alguna cosa. I també cal ser respectuós amb la melodia i la idea general del tema. Reinterpretar és com crear un petit viatge, una mica com el directe: fer que la gent entri dins el tema i faci el viatge amb tu. De fet, el que m’agradaria més és desaparèixer rere la música. 

Ha sigut un repte estar sol davant del piano, sense banda? En aquest sentit, com ha sigut el procés de gravació del disc?

Un disc en format piano sol et treu de la zona de confort, implica un cert risc.  Amb Piano Solo m’interessava anar al límit i tenia clar que volia treballar d’aquesta manera. De fet, abans de gravar, jo tenia uns patrons ben definits, i d’altres no tant. A l’estudi, però, alguns s’han acabat de conformar i d’altres han caigut en l’últim moment. Això li ha donat una espontaneïtat a l’àlbum. No ha sigut un procés calculat ni meditat. Més aviat ha estat un procés fresc com el directe, on no sempre toco els temes de la mateixa manera.

Aquest procés de saber quins temes o patrons entren i quins no és habitual en la seva manera de treballar? Com acaba sabent què cal dir i què cal deixar de banda?

És estrany el procés de recerca; la manera de saber què entrarà o què no. De vegades ho parlo amb la meva dona, amb el meu pare o amb alguns amics. Finalment, però, he de ser jo qui estigui satisfet. No t’ho sabria dir del tot, però jo noto quan és correcte i quan no, si això entra o no. És com  la frase que diuen de la dissonància: “La dissonància del present és la consonància del futur”. De vegades, quan has escoltat una cosa que sona d’una certa manera, pot sonar molt dur al principi, però al final et familiaritzes amb aquell so i després fins i tot et sembla bonic. Un petit error, per exemple, també es mou dins d’aquesta dinàmica, perquè fins i tot un error pot ser atractiu. 

Lluís Coloma. | Foto: © Llucia Salvador

Ets un dels pianistes més reconeguts del boogie-woogie a la península. Com vas començar a tocar el piano?

Va ser cap als nou anys, a casa de la meva àvia. Ella tenia un piano i per mi aquell instrument era la meva joguina. I, de fet, encara ho és! Moltes vegades perquè no emprenyés, la família tancava el piano amb clau. Jo, però, sempre l’acabava trobant. D’alguna manera, tocar encara em fa recordar que el piano és un joc. 

El piano, doncs, pot ser una joguina quan s’aconsegueix ser professional?

Sí; quan toco el piano, sóc feliç. Com deia l’Steve Vai: “Tocar no és treballar, treballar és tota la resta”. I és veritat. De fet, els americans diuen to play, els francesos jouer. Tocar implica alguna cosa més que tocar. Ara bé, és evident que quan una persona paga una entrada vol veure qualitat. Aquest pacte s’ha de respectar i fer-ho bé. Cal començar des d’uns mínims. Sé també, però, que quan una persona ve a un concert vol veure originalitat, vol escoltar algú que pren riscos, algú que juga i gosa anar més enllà. És l’entrega. Prefereixo un error, que tocar sense entrega. L’error no és més que un error.

Com van ser els seus primers anys de formació, d’estudi? 

Un professor de música que vivia davant de casa va dir als meus pares que m’apuntessin a piano perquè ell notava que m’agradava l’instrument. Els pares van fer-li cas i em van apuntar al conservatori. Vaig fer primer i segon i els cursos de solfeig següents, però mai vaig optar a rebre classes de piano clàssic perquè sempre desafinava bastant.

A veure si ho he entès bé: no va rebre classes de piano clàssic perquè desafinava?

Sí, rítmicament no tinc cap problema, però cantant, desafino bastant. De fet, era molt difícil obtenir classes de piano clàssic, perquè hi havia molta gent que volia una plaça. Es feia una nota mitjana, però jo mai podia treure l’excel·lent per obtenir la plaça perquè desafinava i això feia baixar la nota. Un dia, a quart de solfeig, vaig treure un notable, llavors la meva mare va anar a parlar amb la directora del conservatori per veure si podien acceptar-me com alumne de piano, però va dir-li que no podien fer excepcions. 

I què va fer?

Vaig preparar-me els exàmens de piano per separat amb el mateix professor. Vaig aprovar primer, segon i tercer el mateix any. Però després vaig pensar que tot allò no tenia sentit: aleshores, ja estava enganxat al rock’n’roll.

I com es va deixar atrapar pel boogie-woogie?

Gràcies a la pel·lícula Gran bola de fuego sobre la vida de Jerry Lee Lewis, que vaig veure en un viatge a Madrid de segon de BUP. Era un dimarts i no sabíem què fer i vam anar al cinema. Vaig sortir flipant! “Què és això?”, em preguntava. Era el que volia fer! Allò que feia el Jerry Lee Lewis era senzill, però em va captivar per la seva força. M’encanta el Jerry Lee Lewis. I aleshores, de mica en mica, m’hi vaig endinsar: vaig escoltar els discos, vaig estudiar l’estil, tot de forma autodidàctica. I vaig començar a  tocar en diferents grups de rock i blues de l’institut.

Des de la seva experiència com a músic de blues, com veu el panorama musical?

Hi ha molts bons músics de blues a Madrid, al País Basc, a Galícia i també aquí. Músics de molt bon nivell, que toquen i són reconeguts a l’estranger. El problema, però, és el de sempre: hi ha músics, però falten espais. En queden uns quants encara, però una ciutat com Barcelona hauria de tenir llocs que apostessin per la música en directe.

I com creu que es pot resoldre aquesta falta d’espais?

Moltes coses hi ajudarien. Per exemple, que els mitjans es fessin ressò d’estils com el blues i el boogie-woogie i no només pop i estils més comercials, per dir-ho d’alguna manera.

Com és la vida d’un músic avui dia?

La vida del músic no és fàcil, però té moltes recompenses, és clar. És inestable. No saps quants concerts tindràs i t’has de dedicar tot el temps a protegir la carrera. Són els mateixos músics els qui mouen la gestió administrativa, el temes d’oficina. En el meu cas, tot ho faig jo.  

Per acabar, què li recomanaria els joves músics que comencen?

Has de ser mestre del teu instrument. I has d’intentar arribar a l’excel·lència. Has de treballar, anar al tempo, treballar l’expressió i l’entrega. Aprendre a controlar l’instrument, perquè aleshores podràs transmetre. Aquesta base l’has d’assolir. I aleshores, tocar molta música diferent, sense cap prejudici per cap estil. I, finalment, saber què vols dir, buscar el teu llenguatge propi, el so que t’ajudi a expressar el que tens a dins.

[Font: http://www.nuvol.com]