Arran de la mort de l’escriptor, fem una ullada al seu conegut conte ‘El cobrador’, paradigma de la seva narrativa directa, violenta i sexual

Escrit per Pol Castellanos

Aspectes com l’odi, la por o la violència, de què tendim a desviar l’atenció, són per a Rubem Fonseca, mort ahir als 94 anys, la matèria primera per revelar els límits d’una societat aparentment estable. L’escriptor brasiler, premi Camões l’any 2003 –el guardó més important de literatura en portuguès–, va començar la carrera literària als 38 anys amb el recull de contes Os prisioneiros (1963) després d’abandonar la policia de Rio de Janeiro, on hi havia estat comissari. Va ser conegut per la narrativa curta i per novel·les com El cas Morel (1973, en català a Bromera) o Agosto (1990).

Llegint els contes d’El cobrador (1979, en català a LaBreu Edicions), se’t queda aquell morbo d’haver dirigit la mirada cap a alguna cosa que no havies de veure. En el conte que dóna títol al recull, el protagonista decideix deixar de pagar per tot a tothom i començar a cobrar allò que el món li deu (entengui’s cobrar per prémer el gallet). Es tracta d’algú que s’ha passat la vida esperant una resposta de la societat, la que fos, i ha estat en va. Per què no pot ser lícit servir una venjança col·lectiva?

Si bé empra els clixés de la novel·la negra en l’estil –sec, directe–, els temes –mort, corrupció, venjança–, els personatges –torturats, marginals– o les escenes –assassinat, investigació–, Fonseca hi aporta una mirada corrosiva i amoral, deixant que el món s’esfondri davant nostre. A El cobrador, Fonseca parla de consciència de classe, d’injustícia social. Des de la primera escena es fa palès que el protagonista –sense dents, amb un llenguatge rude– té un estatus marginal i miserable. Les seves víctimes, en canvi, no tenen problemes econòmics i mostren ufanament la seva riquesa amb els seus actes –un matrimoni que surt d’una festa– o amb les seves propietats –el cotxe luxós d’un executiu. La seva violència, doncs, mai és gratuïta ni impulsiva.

Per al protagonista, la societat no és més que un grup podrit que sempre li ha donat l’esquena i del qual se sent apartat. Quan esdevé el «cobrador», decideix menysprear les lleis i emprar la violència com una eina per construir una societat més habitable. La violència com a últim recurs. En lloc de donar-nos una resposta, Fonseca ens dona un gir narratiu. Quan el protagonista troba l’amor en Ana Palindrômica (entengui’s amor per impuls sexual), decideix abandonar la seva causa. L’amor com a resposta, com a mínim argumental.

[Font: http://www.nuvol.com]