Quaderns Crema ha reunit quatre narracions breus de l’autor a ‘Una boda a Lió’

Escrit per Gerard E. Mur

Quan va morir Jaume Vallcorba, en la revisió de la seva labor editorial, la premsa va coincidir a recordar com el fundador de Quaderns Crema i Acantilado havia recuperat de l’oblit l’obra de Stefan Zweig. Entre el llegat en català que deixava Vallcorba brillava amb força l’edició d’una dotzena d’obres de l’escriptor austríac; obres publicades per Quaderns Crema (en castellà, amb Acantilado, el nombre de publicacions de l’autor de Nit fantàstica va ser notablement superior). El rescat català de Zweig va començar el 1996 amb la publicació de la novel·la breu Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, traduïda pel mateix Vallcorba. Seguiren després títols com ara Carta d’una desconegudaNovel·la d’escacsEl món d’ahir –un èxit fulgurant–, Secret candent o Montaigne.

El cas és que la mort de Vallcorba no va frenar el compromís de l’editorial amb Zweig. Des del 2014, periòdicament, Quaderns Crema ha seguit oferint al lector català peces exclusives de la seva bibliografia. Fa uns anys ens van arribar Clarissa i Por (totes dues traduïdes per Joan Fontcuberta, un dels nostres millors traductors d’alemany, mort el 2018). El febrer passat va aparèixer una nova obra de Zweig: es tracta d’Una boda a Lió, un recull de quatre relats que pren el títol d’un d’ells. Aquest cop, la traducció la signa Tiana Puig.

Una boda a Lió és el primer relat del recull, el principal i el més llarg; publicat el 1927. Zweig hi narra el casament de dos joves durant el període de la Revolució Francesa que coneixem com ‘le Terreur’ o el Terror jacobí. La boda té lloc en un escenari del tot insòlit, tràgic: el soterrani de l’ajuntament de Lió, habilitat com a presó. El marc històric de la trama, que ocupa les primeres pàgines del relat, és imprescindible per entendre el comportament dels personatges. BarèreCouthonRobespierreCollot d’Herbois i el sanguinari Fouché (de qui Zweig en va escriure una biografia: Fouché. Retrat d’un home polític) desfilen per aquest primer tram de la història.

Ells són, de fet, els creadors del marc ambiental del relat. Zweig només ha de plasmar –amb una prosa neta i detallista; rica en recursos– l’horror que van abonar amb discursos i decrets. En aquest cas, l’horror es concreta en la destrucció de la ciutat de Lió, la “traïdora ciutat de Lió”, segons els jacobins (“Lió ja no existeix”, resa un decret promulgat per Barère). Tot això és ambient. La ficció compareix tot just després de la presentació del marc històric, al soterrani del consistori, on els nuvis es retroben inesperadament, a les portes de la mort. La demolició dels edificis i l’execució dels sentenciats avança a una velocitat “estrepitosa”. “Comptades eren les vegades que”, a les presons, “un cos escalfava el mateix jaç de palla més d’una nit”.

En aquest soterrani de l’ajuntament, es deixa veure l’habilitat de Zweig per dominar l’escenari, que descriu amb precisió i manipula amb destresa. El lector coneix, de mica en mica, aquesta “estança freda” i el narrador, alhora, marca els moviments dels personatges. És considerablement senzill projectar l’acció. És senzill, per exemple, quan els joves es retroben i es fonen en una abraçada i “la resta de presoners […] s’anaven apropant tímidament a la parella”. La prosa de Zweig permet veure com aquest grup de condemnats es desplaça cautelosament, com un bloc de núvols. Aquesta activació real de la imaginació és una flama que es manté encesa durant gairebé tot el relat (també en els altres).

La culminació d’aquesta habilitat arriba durant la celebració de les noces. Zweig contempla tots els elements de la cerimònia (l’acomodament de l’espai –cadires, una taula, espelmes, un crucifix de ferro i una corona de flors–, la confessió prèvia a la l’enllaç, la santa unió i fins i tot la nit de noces: “La placidesa d’una darrera nit de noces en la intimitat”) i els disposa en una escena de gran claredat visual. Oficia l’enllaç un “capellà rebel de Toló”, vestit amb “roba de pagès”. Zweig arma un relat de profunditat escenogràfica, amb decisions coreogràfiques gairebé (l’escriptor va publicar tres peces teatrals; Jeremiah (1917) és la més coneguda).

El comportament és l’altre focus d’atenció de l’escriptor. El comportament individual de cada nuvi i el comportament col·lectiu de la resta de presoners. Són dues forces que es retroalimenten: s’estimulen les reaccions compassadament. L’acceptació de la mort imminent, “la por d’allò desconegut”, la “freda hostilitat” dels presoners davant dels condemnats que se sumen al grup, la incredulitat dels nuvis davant la seva trobada (feia temps havien perdut l’esperança de retrobar-se) o l’abstracció que suposa l’enllaç (“tothom va oblidar el seu esdevenidor”) són alguns dels focus anímics treballats per Zweig, que només gosa creuar ficció i història en una escena sensacional on Fouché té el seu moment de perversitat. El relat es tanca l’endemà de la boda: acaba allà on ha d’acabar.

Els altres tres relats –més breus– mantenen el mateix estil delicat i assossegat però el to canvia notablement. Són relats on l’acció es manté més o menys activa però el fons i una certa part de la forma els converteixen en textos parabòlics, reflexius. Una fina base moralista lliga els tres relats. El camí (1902) és una història que bascula entre la fe, la il·lusió frustrada i la determinació. Un jove travessa la comarca on viu –Judea– per arribar a Jerusalem i veure el rostre del Redemptor. Durant el camí, les forces flaquegen i l’assoliment de la comesa s’allunya. La voluntat trontolla, però el jove arriba finalment a la ciutat santa. El gir en la part final és magnífic. I és el perfilament de la pregona fe del protagonista el que fa tan gustós aquest final.

Un home que no s’oblida és una història senzilla. Consisteix en la narració de la vida d’un home que viu al dia amb “serenitat i confiança”. El secret d’aquesta vida és la modèstia i “l’amabilitat sincera”, que li permeten “seure a qualsevol taula”. Zweig ens detalla aquesta elecció de vida a través d’un narrador que no acaba de comprendre una actitud tan tranquil·la, una realitat tan pacífica i aparentment desinteressada (la trama no és del tot llisa). Dos solitaris (1901) és el relat de tancament. Zweig hi aborda concisament la “comprensió profunda” que uneix els marginats, l’agermanament que impulsa l’abandó. En aquests dos últims relats hi batega la ferma convicció pacifista de l’escriptor. A Dos solitaris, una obra de joventut, podem dir que el pacifisme s’endevina. Un home que no s’oblida és una narració publicada pòstumament.

La lectura d’Una boda a Lió amb prou feines és un sospir –una vuitantena de pàgines–, però el rastre que deixa és el d’una obra mesurada i perdurable.

[Font: http://www.nuvol.com]