Àlvar Valls publica ‘Entre l’infern i la glòria’, una obra on novel·la amb detall i rigor la vida del poeta i sacerdot

L’autor de la novel·la ‘Entre l’infern i la glòria’ sobre Jacint Verdaguer, Àlvar Valls, el 5 de març del 2020 (horitzontal)

Escrit per Gerard E. Mur

Hi ha autors que es viuen i llegeixen com un virus. Verdaguer és un d’ells. L’escriptor Àlvar Valls explica com una amiga li va «inocular» la passió verdagueriana: des que el virus va entrar al circuit mental ja no va poder deixar estar la figura del poeta. Tal encanteri va dur-lo a investigar profusament la vida i l’obra del de Folgueroles. Una llarguíssima investigació que ha resultat en tres projectes diferents: una bibliografia (articles i llibres), una cronologia (el «dia a dia» del poeta) i una novel·la sobre la seva vida. Entre l’infern i la glòria és la novel·la en qüestió, publicada per Edicions de 1984 i presentada fa unes setmanes a la premsa. Valls (Barcelona, 1947) hi ofereix el retrat precís i «preciosista» d’un Verdaguer colossal, gairebé inabastable. Més de mil pàgines de conflictes (públics i interiors), poesia excelsa i pregona fe. La novel·la s’obre amb una cita d’Espriu, una referència al contagi verdaguerià. «Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible no apassionar-s’hi», deixà escrit l’autor de Laia.

Anem per parts. A Josep Cots, editor d’Edicions de 1984, la novel·la li arriba a través del novel·lista i dramaturg Jordi Coca, que queda «impactat» en llegir el manuscrit de Valls. «Val molt la pena», li diu Coca a Cots. L’editor accedeix a valorar l’original; de la lectura en surt amb una decisió: publicar l’obra. Una qüestió a favor de la novel·la, segons Cots, és «la llengua». «És un llibre molt ben escrit, amb un llenguatge sòlid i uns recursos ben administrats; es llegeix planerament». «Tot el que s’hi explica és real; són fets contrastats i rigorosos; la indagació és profunda», apunta Cots. Valls agraeix a l’editor la gosadia de publicar el llibre «sense intentar retallar-lo». L’anterior llibre de l’autor és El dinovè protocol, publicat l’any passat per Voliana Edicions.

Valls explica que fa quinze anys que estudia Verdaguer, un autor que, abans de l’apassionament, ja havia treballat de forma puntual: el 1995, va comissariar una exposició sobre el poeta a Andorra, país on viu. Durant aquest període de quinze anys, Valls ha dedicat les hores lliures (treballa de corrector) a indagar en tot allò que s’ha escrit sobre Verdaguer: llibres i articles, principalment. Tots aquests documents conformen una bibliografia que té avui més de 5.000 entrades i que –assegura– encara «no està completada». «Sempre surten coses». Del contingut dels llibres i dels articles també n’ha resultat una cronologia general; el «dia a dia» del poeta (amb dies deserts, és clar). Aquesta cronologia ha estat el fonament, el material essencial, per estructurar la novel·la. «La novel·la és filla de la bibliografia i la cronologia», apunta. D’aquests tres projectes, la narració biogràfica és el primer que veu la llum. La bibliografia i la cronologia demanen encara més hores de feina. Pel que fa a la novel·la, a l’exhuberància dels detalls, Valls assenyala la correspondència del poeta, «molt estudiada», com «la base de tot».

Revisió des de la Vil·la Joana

L’estructura d’Entre l’infern i la glòria és doble. El lector comença amb un Verdaguer malalt de tuberculosi, agònic, a la Vil·la Joana, la masia on el poeta passà els últims dies de vida; segons els metges, l’entorn de la casa –situada a Vallvidrera– podia pal·liar els efectes de la malaltia. Des de la Vil·la Joana, Verdaguer recorda diàriament la seva vida. La narració de Valls queda desplegada en divuit dies. Cadascun d’aquesta dies, el sacerdot revisa tot el que ha viscut. La retrospecció, però, té un ordre cronològic. Mentre Verdaguer s’acosta a la mort, Valls fa avançar, lentament i amb detall, una revisió endreçada de la biografia. Són, en total, 18 capítols (els dies a la Vil·la Joana), dels quals en pengen 64 episodis. L’autor va iniciar l’escriptura de la novel·la el 2015. «Sense necessitat de documentar-me», explica. Ja havia integrat tot el gruix de documents que venia recollint amb anterioritat: «La base i la matèria les tenia».

Valls admet que Verdaguer és una figura infinitament examinada i escrita. Una figura, també, «molt interpretable». «Igual que els autors teatrals, en algun moment de la seva carrera, volen fer la seva Fedra; els novel·listes volem fer el nostre Verdaguer». En aquest sentit, Valls diu que no s’ha volgut «lligar» a cap acadèmia, a cap interpretació del poeta. «Només espero que el llibre agradi als verdaguerians». Resumeix la novel·la com «un treball de síntesi del que han fet els investigadors». Admet, això sí, que en determinats passatges ha hagut de recórrer a la fabulació per donar consistència i continuïtat a escenes difuses. La fabulació, que és mínima, es redueix a la concepció del «comportament humà» dels personatges, tots reals.

Desobediència, conflicte i testament

Mil pàgines són camp per córrer i Valls ha corregut el camp sencer de Verdaguer. Des de la joventut a l’agonia passada a la Vil·la Joana. Els nuclis dramàtics són nombrosos. De tots ells, Valls destaca el que ocupa els últims dies del poeta. Els dos grups d’amics de Verdaguer –regionalistes i republicans– es disputen l’amistat del poeta, que és també la seva herència, una herència més simbòlica –honorífica– que material. L’enfrontament entre els dos grups descansa en un acte de desobediència de Verdaguer. El Marquès de Comillas (Claudi López, fill d’Antonio López, el navilier) es cansa de Verdaguer, que havia estat capellà de la Compañía Transatlántica i de la família López. El poeta era l’almoiner del marquès, que considera massa pròdiga la caritat del sacerdot i l’expulsa. Verdaguer creia que el conflicte social es podia resoldre a través de la caritat («pobres y rics, amauvos uns als altres»). Un «jesuïta intrigant», que havia mogut fils per fer efectiva l’expulsió, s’acabava quedant l’almoineria del marquès.

És Josep Morgades, bisbe de Vic, qui busca una nova destinació a Verdaguer, amb la complicitat de Claudi López. El destí escollit és el santuari de la Gleva, que Verdaguer accepta contrariat. «Se sent exiliat». A la Gleva, però, hi acabarà passant un parell d’anys (amb escapades a Barcelona i a Mallorca). «Quan acaba el període de la Gleva, el bisbe el torna a convocar a Vic, però Verdaguer, que vivia amb una família a Barcelona, no es presenta a la citació», explica Valls. Morgades el vol aïllar a la casa-asil de Vic, una residència que Verdaguer veu com un manicomi: és on vivien els capellans vells i dements. La desobediència  del poeta resulta en un procés que acaba amb la retirada de la llicència de misses. És en aquest moment on els amics regionalistes –la dreta catalanista i catòlica– deixen caure Verdaguer; menteixen sobre ell i el difamen (diran, per exemple, que ha robat).

Els republicans –l’esquerra– es col·loquen al costat del poeta. La publicidad –diari republicà– publicarà els articles en defensa pròpia de Verdaguer. Les acusacions de calúmnia –amb noms i cognoms– són, segons Valls, un J’acusse nostrat, el nostre ‘cas Dreyfus’. La premsa dels regionalistes guarda silenci. Els dos grups es retroben al llit de mort del poeta. Els regionalistes volen que torni «a la casa del Pare», però no ho aconsegueixen. Verdaguer canvia el sentit del testament a l’últim moment, amb el cos molt debilitat, moribund. L’herència acaba en mans dels republicans, que seran els marmessors de l’obra. La desobediència de Verdaguer ha estat fins no fa gaire una «ferida oberta» en alguns sectors de l’església.

[Foto: P. Francesch / ACN – font: http://www.nuvol.com]