L’autor de ‘Submissió’ considera que el principal resultat del coronavirus és l’acceleració d’algunes mutacions actives

Escrit per Gerard E. Mur

Ja fa uns anys que Michel Houellebecq va deixar de ser aquell escriptor esquiu i espatllat; el personatge que va encarnar involuntàriament entre la publicació de La possibilitat d’una illa i Submissió. Houellebecq té ara una altra mena d’humor. Els últims anys ha visitat nombrosos festivals literaris, ha flirtejat amb la interpretació i ha acceptat algunes col·laboracions puntuals en importants mitjans de comunicació. El seu judici interessa i sovint se li demana una valoració d’aquesta o aquella altra qüestió. Aquesta setmana, l’emissora pública France Inter ha publicat el text que l’escriptor ha escrit per a la secció matinal ‘Lettre d’intérieur’, un espai on setmanalment diferents personalitats franceses (Daniel Pennac, Annie Ernaux, Isabelle Adjani…) exposen les seves observacions sobre la crisi del Covid-19. A la carta, Houellebecq s’adreça a diferents amics; tots escriptors: Frédéric BeigbederCatherine Millet o Emmanuel Carrère. El títol de la carta és prou clar: En un peu pire. Réponse à quelques amis. La lectura, que podeu escoltar en aquest enllaç, és del periodista i productor Augustin Trapenard.

Houellebecq comença en un to de broma que aviat desapareix: “Ho he d’admetre: la gran majoria dels correus intercanviats aquestes últimes setmanes tenien com a primer objectiu verificar que l’interlocutor no estigués mort. Feta aquesta verificació, he intentat dir alguna cosa interessant, la qual cosa no és fàcil perquè aquesta epidèmia ha aconseguit la proesa de ser alhora angoixant i anodina”. Per a l’escriptor, aquest és un virus “banal”, vinculat de manera “poc prestigiosa” als “obscurs virus gripals”. Uns virus de característiques confuses, “de vegades lleus, de vegades mortals”. “No transmissibles sexualment”. “En resum, un virus sense qualitat”, escriu. De mica en mica, Houellebecq guanya gravetat i comença a desplegar el que ha observat des de l’inici de la crisi: “Per més que aquesta epidèmia provoqui milers de morts cada dia a tot el món, el virus ha aconseguit escampar la sensació de ser un no-esdeveniment. Els meus amics, de fet, pràcticament no en parlen, del virus; prefereixen abordar la qüestió del confinament, per exemple. I aquí voldria dir alguna cosa sobre les seves observacions”.

El primer amic a qui s’adreça és Frédéric Beigbeder, que viu al camp i ha destacat com la seva vida no ha sofert grans canvis des de l’inici del confinament. “Beigbeder mai veu a gaire gent. La seva vida és solitària. Passa els dies amb els seus llibres. Pel que fa a la vida social, aquesta situació no canvia gairebé res. Hi estic d’acord, Frédéric. Hi ha una qüestió que oblides, però. Tu vius al camp i estàs menys exposat a les prohibicions. Un escriptor necessita caminar”, sosté Houellebecq, que viu a París. S’obre aquí una breu reflexió sobre la necessitat de moviment de l’escriptor: “El confinament em sembla el moment ideal per resoldre un vell debat”. Per abordar breument aquesta qüestió, l’autor de Serotonina confronta els casos de dos escriptors: Flaubert i Nietzsche. “En alguna obra –no recordo quina–, Flaubert va afirmar que els escriptors només pensen i escriuen bé asseguts”.

Per aquesta defensa de l’escriptura estàtica, Nietzsche, apunta Houellebecq, “tractarà a Flaubert de nihilista”. El filòsof “va concebre totes les obres a peu”. “Per a Nietzsche, tot allò que no era concebut a peu no era vàlid. No és estrany, de fet, que fos un aficionat dionisíac de la dansa”. “Poc sospitós de sentir una simpatia exagerada per Nietzsche, he de reconèixer que en aquest cas és més aviat ell qui té raó. Intentar escriure a un ritme sostingut sense la possibilitat de lliurar-se a un nombre considerable d’hores de passeig és forçosament desaconsellable. No s’aconsegueix dissoldre la tensió nerviosa acumulada. El pensament i les imatges donen voltes dolorosament dins del pobre cap de l’autor, que es torna ràpidament intractable, gairebé boig. L’única cosa que ho pot aturar és el ritme mecànic i automàtic del passeig. La raó de ser del passeig, però, no és la de fer brollar noves idees –tot i que en poden aparèixer–, sinó la de calmar els conflictes induïts pel xoc de les idees nascudes a la taula de treball”, escriu Houellebecq. “És això el que Flaubert no entén quan parla de les idees elaborades a les costes rocoses de l’interior de la regió de Niça, als prats de l’Engiadina,  etc. Nietzsche divaga una mica, sí; però no pas quan escriu una guia turística: els paisatges caminats tenen menys importància que el paisatge interior”.

Després de dirigir-se breument a Catherine Millet per recordar l’aïllament concebut a La possibilitat d’una illa, Houellebecq interpel·la Emmanuel Carrère, amb qui ha debatut si la pandèmia generarà o no obres destacables. “M’ho he plantejat profundament i, en el fons, crec que no. Pel que fa a la pesta, tenim força obres que en parlen. Se n’han escrit nombrosos llibres al llarg dels segles. La pesta ha interessat a molts escriptors. En el cas de la pandèmia actual, tinc els meus dubtes. D’entrada, no em crec les declaracions del tipus ‘res serà mai més com abans’. Al contrari, tot romandrà exactament igual. El desenvolupament d’aquesta epidèmia és considerablement normal”, assenyala Houellebecq, que continua: “Occident no serà eternament –per dret diví– la zona més rica i desenvolupada del món. S’ha acabat això; de fet, fa temps que es va acabar. No és cap novetat, cap exclusiva”.

Finalment, Houellebecq entra a valorar les qüestions més ordinàries de la crisi. “Si examinem una mica més detalladament la situació, França sembla que se’n surt una mica millor que Espanya i Itàlia, però menys que Alemanya. Això tampoc és cap gran sorpresa”. “El principal resultat del coronavirus és accelerar algunes mutacions actives des de fa un bon grapat d’anys. El conjunt de les evolucions tecnològiques, les menors –el vídeo a la carta, el pagament sense contacte…– i les majors –el teletreball, les compres per Internet, les xarxes socials…–, tenen per principal objectiu i principal conseqüència la disminució dels contactes materials, però, sobretot, humans. L’epidèmia del coronavirus ofereix una magnífica raó de ser a aquesta tendència imperativa: l’obsolescència que sembla colpejar les relacions humanes. Això em fa pensar en una comparació lluminosa que vaig descobrir en un text anti-PMA [PMA: Procreació Mèdicament Assistida], un text redactat per un grup d’activistes anomenats Els Ximpanzés del Futur, publicat a Internet. Els cito: “Aviat, engendrar un fill de la manera en què s’ha fet sempre, gratuïtament i per atzar, semblarà tan incongruent com fer auto-stop sense una aplicació mòbil”. Els vehicles compartits, el lloguer compartit: tenim les utopies que ens mereixem”.

Houellebecq, admirador de Schopenhauer, el gran pessimista de la filosofia alemanya, acaba dibuixant un escenari certament desolador: “També és un error afirmar que hem descobert la tragèdia, la mort, la finitud. Des de fa més de mig segle, la tendència dominant –tan ben descrita per Philippe Ariès– ha estat dissimular la mort tant com sigui possible. Doncs bé, la mort mai ha tingut un comportament tan discret com aquestes últimes setmanes. La gent mor sola a les habitacions dels hospitals, enterrem els morts immediatament, o els incinerem. La incineració és ara més que mai un senyal de l’esperit del nostre temps. Enterrem sense acompanyants, en secret, els morts no tenen el menor testimoni. Les víctimes es resumeixen en una xifra que se suma a les estadístiques de morts quotidianes i l’angoixa que s’espargeix entre la població té alguna cosa estranyament abstracta. Una altra xifra que guanya importància aquests dies és la de l’edat dels malalts. Fins a quina edat és convenient tractar-los i reanimar-los? Fins als 70, els 75, els 80? Això depèn, aparentment, de la regió del món on visquem. Mai s’havia mostrat amb una indecència tan serena el fet que no totes les vides tenen el mateix valor. És com si a partir d’una certa edat –70, 75, 80 anys– ja estiguéssim una mica morts. Totes aquestes tendències, com he dit, són velles conegudes, ja existien abans del coronavirus; ara no han fet més que manifestar-se amb una nova evidència. Quan s’acabi el confinament no ens aixecarem en un nou món. Serà el mateix món, només una mica pitjor”. Ni tan sols, doncs, un nou món. A hores d’ara, França suma més de 25.000 morts, gairebé 171.000 contagiats i poc més de 52.000 curats.

[Foto: Louisiana Channel – font: http://www.nuvol.com]