Ares Llop guanya el VI Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà

Escrit per Isabel Crespí

Ares Llop Naya (Lleida, 1990) és lingüista, experta en sintaxi, i professora de llengua catalana. La seva trajectòria, que ha destacat sempre per l’excel·lència, va començar amb els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (UB), carrera que va acabar l’any 2012 i que la va portar a guanyar un Tercer premi dels Premis Nacionals a l’Excel·lència en el Rendiment Acadèmic del Ministeri d’Educació. Va completar els estudis de Filologia amb el Màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes (UB-UAB)i el Màster d’Ensenyament de Català com a Primera i Segona Llengua (UB, UAB, UVic).

L’any 2017 es va doctorar en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A la seva tesi, dirigida per la doctora Gemma Rigau i titulada La reanàlisi dels minimitzadors negatius en el contínuum romànic pirinenc, Llop estudia, des del punt de vista de la microsintaxi, la variació i el canvi lingüístic dels usos i valors dels minimitzadors negatius en els parlars romànics pirinencs. No patiu, a l’entrevista ens explica què són els minimitzadors. Amb aquest estudi, que va obtenir la menció Cum Laude, Llop va guanyar el Premi Extraordinari de Doctorat de la UAB. Després de doctorar-se, va ser professora de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Cardiff i actualment és professora a la facultat d’Educació de la UB, tasca que compagina amb l’elaboració de materials de català com a L1 i L2. Enguany afegeix una nova fita a la seva trajectòria, amb el VI Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà. 

El Premi de Recerca Joan Solà neix com a homenatge a la figura i la tasca del mestre. És promogut per l’Ajuntament de Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) i el Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida (UdL) i té l’objectiu de guardonar un treball de recerca original de qualsevol àrea de coneixement de filologia catalana. El guardó, que enguany coincideix amb el desè aniversari de la mort de Joan Solà, es lliura cada dos anys, i està dotat amb 10.000 euros i la publicació de l’obra guanyadora a càrrec d’Edicions de la UdL. S’hi poden presentar treballs sobre variació lingüística, sociolingüística, història de la llengua, sintaxi, semàntica, lexicologia, lexicografia, fonètica, fonologia, morfologia, etc. Aquesta convocatòria estava dedicada a l’estudi de la sintaxi i el jurat, format per Maria Josep Cuenca (Universitat de València), Ramon Sistac (UdL), Núria Alturo (UB), Maria Teresa Espinal (UAB) i Aina Maria Torrent (Technische Hochschule Köln, Alemanya), ha decidit, per unanimitat, atorgar el premi al treball de l’Ares Llop, titulat Perspectives diacròniques en la variació microsintàctica del català i d’altres varietats del contínuum romànic pirinenc, que és part de la seva recerca predoctoral.

Ens podries explicar de què tracta la recerca que vas presentar al Premi Joan Solà?
És una reescriptura sintetitzada de la meva tesi doctoral. Es tracta d’una recerca sobre la l’expressió de la negació. Em centro, específicament, en els minimitzadors (mots que denoten quantitats petites o insignificants d’alguna cosa, com: cap, mica, gota, molla, pas, etc). A primer cop d’ull, podríem pensar que ens trobem davant d’un cas de variació dialectal de tipus lèxic (en una frase negativa en què jo dic gens en pallarès diuen molla; o alguns parlants, gota). Ara bé, al treball mostro l’interès d’estudiar aquests mots des de l’òptica de les semblances i diferències en els valors que tenen i la manera com els usem (que és el que es coneix com la microsintaxi). Per això exploro els usos històrics i actuals d’aquests mots negatius en el conjunt de les varietats del català i també del contínuum romànic pirinenc (de les varietats de l’occità, l’aragonès, el benasquès, etc.). 

Ens ho pots explicar amb una mica més de detall?
A grans trets, i simplificant força, es tracta de determinar quin és el procés d’evolució  que mots com molla, gota, brenca, pas han sofert per passar de ser usats com a noms (una molla de pa, una gota d’aigua, etc.), a expressar el valor de quantitats equivalents a zero o a gens en diferents parts del domini lingüístic. Per exemple, un parlant d’Esterri d’Àneu, al Pallars Sobirà, pot dir No m’agrada molla; un parlant de Banyoles dirà No m’agrada gota i un de Sopeira, a la Ribagorça, usarà el quantificador brenca. Pensem, també, en un altre cas interessant: en general, la gran majoria de parlants catalans centrals o nord-occidentals reforcen les frases negatives amb el mot pasNo m’agrada pas, diuen. Què ha passat, gramaticalment perquè un parlant benasquès usi un nom com brenca (‘branqueta’) per reforçar una negació: No viene brenca (amb el sentit de ‘No ve pas’)? O per què un parlant aragonès usi el nom mica (‘la molla del pa’) per dir No ha quiesto baixar mica (‘No ha volgut pas baixar’)? O fins i tot, com s’explica que cap (‘l’extrem d’una cosa’) s’usi com a reforç de la negació en els parlars pallaresos (i en algunes àrees de l’occità gascó): No vindré cap (amb el sentit de ‘no vindré pas’)? I com és que alguns parlants pallaresos poden elidir el no i dir Vindré cap per dir ‘no vindré pas’? Aquest procés és exactament el mateix que explica que en rossellonès (i en occità llenguadocià) diguin Vindré pas per dir ‘no vindré’? Analitzar tots aquests casos ens permet conèixer millor les varietats estudiades i preguntar-nos: la variació i el canvi lingüístic dels parlars del nostre territori, els trobem, també, de manera semblant en altres llengües romàniques? i en la resta de llengües del món? 

Aquest és, doncs, l’interès d’un estudi de variació sintàctica d’aquest tipus?
Algú pot pensar que dedicar-se a fer estudis com el que he comentat és buscar una agulla en un paller. I, en certa manera, ho és. Però crec molt en el sentit dels estudis de la variació sintàctica dialectal per tres motius: en primer lloc, perquè ens ajuden a escoltar i a donar veu als parlants de la nostra llengua i, per tant, a conèixer-la millor i a entendre, també, que forma part d’un contínuum lingüístic, més enllà de les fronteres artificials que sovint tenim al cap quan parlem de llengües. En segon lloc, i com a conseqüència del primer motiu, perquè si entenem el funcionament de les varietats dialectals de la nostra llengua en podrem fer una codificació més conscient i inclusiva. I finalment, i des d’una òptica més personal, perquè penso que les recerques d’aquest tipus van de bracet d’una visió glocal (global i local) de la llengua; fer recerca sobre la meva llengua significa, per a mi, donar-li valor i, alhora, fer-la visible i connectar-la amb el panorama dels estudis lingüístics actuals de totes les llengües del món. Sovint dic que la investigació d’aquest tipus, per a mi, és un mirall i és una finestra; és intentar buscar “la felicitat petita i l’horitzó ben ample” de què parlava Simona Škrabec.

Què suposa per a tu haver guanyat el 6è Premi Internacional de recerca en Filologia Catalana Joan Solà? Què destacaries de la figura de Joan Solà i com et va influir en la manera de fer recerca?
Rebre un guardó que duu el nom de Joan Solà és un goig immens i és, també, un esperó per continuar fent recerca sobre el català i en català. Podríem dir que les respostes de les preguntes anteriors són força deutores del que representa per a mi la figura de Joan Solà, com a persona i com a lingüista. Durant tota la seva trajectòria, Solà va fer molta atenció a la relació entre la codificació de la sintaxi del català i les variants sintàctiques dels dialectes. De fet, considero que juntament amb altres lingüistes insignes de la nostra llengua, Solà ens va fer hereus d’un model de codificació integrador i respectuós amb els dialectes.  

Diries, doncs, que la figura de Joan Solà et va animar a endinsar-se en el món de la recerca sobre la sintaxi del català? 
Sí, i tant! De fet, tinc molt clar que quan estudiava el grau de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona hi va haver dots fets que em van influir de manera determinant a l’hora d’intuir quina era l’aproximació personal que volia fer a l’àmbit de la recerca. D’una banda: el fet de participar en el projecte Scripta, dirigit Àngels Massip i per Joan Veny. Amb ells vaig poder entendre i viure en primera persona com es fa recerca dialectal diacrònica i sincrònica. De l’altra banda, va ser molt important per a mi cursar l’assignatura Llengua catalana estàndard (impartida per Joan Solà, Sebastià Bonet i Neus Nogué). A partir dels casos pràctics que havíem de resoldre a l’assignatura vaig descobrir els treballs de Solà –i, de retruc les seves intuïcions, incisos, comentaris i notes a peu de pàgina, etc. en els quals detectava aspectes de variació sintàctica en els parlars catalans. 

I, a partir d’aquí?
Amb el temps, vaig entendre que les troballes relacionades amb la variació sintàctica dialectal em feien gaudir d’una manera especial. Alhora vaig entendre que també podia ser una estratègia útil per establir la llengua estàndard, per codificar la llengua normativa, i per copsar el grau de diversitat de l’arquitectura del conjunt de les llengües naturals. Després d’aquestes primeres experiències al grau, n’han vingut moltes altres que m’han permès i em permeten, encara ara, seguir apassionant-me per les dades i creixent com a professional de l’àmbit. En voldria destacar algunes: el mestratge de Gemma Rigau com a directora de la meva tesi doctoral; l’oportunitat de ser investigadora del Centre de Lingüística Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona, investigadora visitant a la Universitat de Lisboa i docent a la Universitat de Cardiff; el contacte continuat amb els docents del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida i d’altres universitats dels Països Catalans; els congressos internacionals i contactes amb grups de recerca de diferents universitats internacionals, etc.

Tornant a una de les idees que esmentaves anteriorment, sobre la importància de fer visible la llengua catalana en la recerca d’escala internacional. Què va suposar per a tu escriure la tesi en català? Què li diries a algú que dubta si fer recerca en català (per exemple, per pressions socials)?
Vaig escriure la tesi en català perquè cursava el Programa de Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes. Per a mi, fer recerca sobre la meva llengua en la meva llengua és natural i irrenunciable. Alhora, però, d’acord amb la voluntat de fer visible la nostra llengua i de fer-la entrar en diàleg amb altres, penso que és necessari difondre la recerca sobre el català, també, en altres llengües. I així ho faig quan escric articles de recerca en diferents llengües. És cert que ara mateix l’anglès és la llengua més potent de difusió de la ciència i, per tant, crec que és important que, en determinats contextos acadèmics, aprofitem aquest altaveu per fer visibles les dades de la nostra llengua. Jo sempre explico que un dels articles més determinats per a la meva recerca predoctoral va ser una investigació en anglès sobre l’evolució de la marca de negació dim (‘zero’) en gal·lès. Temps després, quan vaig arribar a la Universitat de Cardiff (al País de Gal·les), com a lectora de llengua i cultura catalanes de l’Institut Ramon Llull, sabia ben poques paraules en gal·lès, però coneixia la paraula dim (‘no’) i coneixia bé el funcionament del sistema d’expressió de la negació en aquesta llengua. Ràpidament em vaig apuntar als cursos de gal·lès de la universitat, però per a mi aquella experiència va ser significativa per prendre consciència de la situació sociolingüística que havia permès el meu primer contacte i interès pel gal·lès.

Tanmateix, pel que fa a la qüestió de la tria lingüística de la ciència i de l’intercanvi de coneixement, m’agradaria remarcar, també, que no tot ha de passar per l’anglès. En l’àmbit de les llengües romàniques defenso i practico la intercomprensió. De fet, crec que és una estratègia que s’hauria d’incorporar des de ben d’hora, en la formació educativa obligatòria. Aprofitem, des de ben aviat, la realitat lingüística que els nostres alumnes tenen més a prop per facilitar la comprensió i la posada en valor de les llengües més properes a nosaltres, i comencem a fer-ho a través de la difusió de l’occità, per exemple. 

A més de la recerca que ens has explicat, quins altres interessos professionals tens?
Tot i que la recerca és un aspecte important de la meva trajectòria, perquè consolidar un bagatge sòlid de coneixements és fonamental, hi ha dos àmbits més que són molt importants per a mi: la docència i la transferència de coneixement. La docència m’apassiona, perquè em proporciona l’oportunitat i el repte de fer una transferència efectiva i útil de coneixements. Alhora, em permet connectar amb les persones i, sobretot, aprendre’n. Aquesta voluntat de connexió i de simbiosi de coneixements entre llengües és la mateixa que intento aplicar a l’hora de crear materials i de fer classes de català com a llengua estrangera. Arribar a una classe de català inicial i trobar que entre tots els alumnes coneixen més 20 llengües diferents com em va passar en un curs fa poc, és un plaer indescriptible i una oportunitat incommensurable per comparar, compartir i, sobretot, aprendre des d’una òptica inclusiva i de retroalimentació. 

Quins són ara els teus projectes professionals i horitzons de recerca?
Actualment compagino la recerca i la docència a la Universitat de Barcelona i en alguns cursos de català com a llengua estrangera, amb la tasca d’elaboració de materials per a llibres de text de llengua catalana per a l’ESO i el Batxillerat. Col·laboro, també, en l’elaboració de manuals per a l’ensenyament del català com a llengua estrangera. La conjunció d’aquests tres àmbits m’agrada molt, tot i que a vegades la diversificació d’activitats és fruit de la precarietat amb què ens trobem els investigadors del nostre país. També soc membre de l’associació GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) i de SERCLE (Societat d’Ensenyament i Recerca del Català com a Llengua Estrangera). El meu repte, ara, és seguir aprofundint en la manera com els coneixements i avenços teòrics que es fan des del camp de la investigació es poden transferir de manera útil a l’ensenyament-aprenentatge del català com a primera i segona llengua o llengua estrangera. En definitiva, el fet de rebre aquest premi m’encoratja i em brinda l’oportunitat de seguir fent recerca sobre el català i en català.

[Font: http://www.nuvol.com]