Escrich per Joan-Loís Blenet

Nòstra lenga occitana es bravament en dificultat. L’UNESCO, qu’es pas un gropuscul d’occitanistas enrabiats, la classa dins totas sas variantas dins la categoria “En Grand Dangièr”, lo de la disparicion coma lenga viva.
 
Aquò’s pas vengut tot solet. Es la resulta d’una accion lingüicida capuda menada per França dins totas sas definicions: reiaume, empèri o republica. E aquesta a pas daissada sa part au gat e menada una accion metodica, acarnassida e fòrça activa uèi encara amb l’actual govèrn, e l’accion dau sinistre Blanquer.
 
Aquel perilh de disparicion dona idèia que nòstra lenga es vièlha, coma un uman au cap del camin, sens fòrça e pensionara de l’EHPAD de las lengas.
 
Aquí lo pensar comun es enganaire.
 
Una lenga viu pas coma un uman, morís pas soleta, per que mòre la cal tuar. Los libres d’istòria son plen d’aquò.
 
Ne va puslèu de las lengas coma de las espècias animalas. Los tigres son en via de disparicion mas cadun plen de vida e ferotge, atal los gorillas, en grand peril eles tanben, mas tant garruts coma sos aujòls.
 
Una lenga a l’atge de lo que la parla. Parlada per de joves es jove, coma la vida portada pel joventum es joinessa. Aquò o devem integrar dins la comunicacion de nòstra accion per la lenga. S’agis pas tant de l’aparar que d’i balhar un avenidor.
 
Lo grand poèta Delavouet disiá que son provençau èra jove e encantarèl. A lo legir , e vos o recomandi bravament, aquò se verifica plan.
 
L’occitan es una lenga jove que perilha.

[Imatge: Guilhèm Sevilha – poblejat dins http://www.jornalet.com]