La immunitat serà el gran tema filosòfic després de la pandèmia

Peter Sloterdijk

Escrit per Joan Burdeus

Fa de pensador alemany haver creat un llenguatge propi i Peter Sloterdijk havia bastit una obra plena de metàfores climàtiques i immunològiques gairebé perfectes per pensar la Covid-19. El filòsof de Karlsruhe -on hi ha la seu del Tribunal Constitucional d’Alemanya que amenaça aquests dies el repartiment del deute que demana el Sud d’Europa- no és fàcil de llegir, més poètic que sistemàtic i travessat d’una ironia fina que complica la interpretació. També té a veure amb la semàntica inhumana dels conceptes que ha parit: mentre que les paraules altisonants d’un Heidegger ressonen amb consolacions espirituals, les “Normes per al parc humà” de Sloterdijk ens descriuen amb una prosa inquietant, com bèsties fràgils i espantades que es crien a elles mateixes confoses i angoixades per les mentides que s’expliquen. Però el filòsof albira un camí: el nostre problema era la frivolitat i el que necessitem per sortir-nos-en és generositat coimmune.

La cosa humana va d’esferes. La primera és l’úter matern, la metàfora de la nostra condició segons Sloterdijk, en què la coexistència precedeix l’essència. Ser sempre és ser-dins-de (del Dasein a l’Insein), i ja des del principi l’ésser humà està agombolat per quelcom que no percep com un mer objecte perquè forma part d’ell mateix. L’esferologia de Sloterdijk consisteix a pensar les maneres a través de les quals intentem reproduir l’experiència de l’úter matern un cop llançats al món. Però mentre que la filosofia tradicional ha concebut els límits entre les coses com un fet sòlid i més aviat material, les bombolles i els globus de Sloterdijk ens permeten veure l’espai que ens embolcalla i les membranes que ens separen en clau gasosa, subtil, fràgil i permeable. Si deixem que els virus saltin d’una esfera a l’altra prendrem mal.

No tots els virus són biològics. En Sloterdijk, l’imperatiu biològic és primer, però després es descabdella en imperatius psicològics i sociològics. I l’imperatiu fonamental és la immunitat. La funció primordial de les esferes que construïm és protegir-nos d’encontres dolorosos i potencialment fatals amb els altres. Els tres tipus d’immunitat estan barrejades: el reialme militar i el jurídic són pràctiques socioimmunològiques, la religió o la cultura són formes de psicoimmunologia, i la tasca humana és construir hivernacles on els components estiguin equilibrats. Hi ha dues pulsions a regular en el joc del dins i el fora: l’eros, el desig d’incorporar objectes per omplir el buit i sentir-nos complets, i el thimos, un terme de Plató que es pot traduir com orgull, que és l’anhel de ser alguna cosa, de canviar la pròpia vida. Per gestionar tot això, primer desenvolupem esferes micro, bombolles com ara la família, després esferes macro, globus com són els estats-nació, i finalment esferes plurals, les espumes de “la humanitat” o el mercat mundial.

El coronavirus suposa un retorn de la seriositat biològica del real després de dècades bullint-nos en la bombolla frívola de la globalització consumista. Escrivia Sloterdijk el 2004, que “Els espais simbiòtics estan constituïts coconfortable, cofrívola, codelirant, la majoria de les vegades cohipòcrita i cohistèricament també. Per això no són segurs davant de la infestació mimètica i a la irrupció d’epidèmies paranoides”. Preguntat sobre l’adormiment polític que ha precipitat la crisi actual, Sloterdijk ha dit que “Sense frivolitat no hi ha públic ni població que mostri una inclinació cap al consum”. Pel filòsof, la relació merament transaccional que produeixen les polítiques del mercat que hem construït subsumeix la nostra realitat espumosa dins d’un únic globus comercial. Però el globus del mercat és superficial i necessàriament violent alhora, una esfera que desregula l’eros i no dona referències estables per al nostre thimos. Segons Sloterdijk, una globalització que ignori la pluralitat irreductible de la humanitat no pot produir els recursos immunològics (bio-, socio- i psico-) que fan la vida sostenible.

“El nou ara és que veiem que a causa de la globalització, la interconnexió de les vides humanes a la terra és ara més forta i necessitem una consciència compartida de la immunitat”, diu Sloterdijk, que ja fa dècades que parla del coimmunisme com a alternativa al comunisme. Segons el filòsof alemany, la visió comunista d’un món massa fraternal conduïa inevitablement al totalitarisme, però la intuïció que el comú està interconnectat i som codependents, era del tot correcta: “Veig com en un futur, la competició per la immunitat hauria de ser reemplaçada per una nova consciència de la comunitat, per la necessitat de fomentar la coimmunitat, fruit de l’observació que la supervivència és indiferent a les nacionalitats i les civilitzacions”.

L’esfereologia de Sloterdijk culmina en la imatge de l’espuma perquè en el món contemporani hem d’abandonar la idea d’una sola perspectiva privilegiada i aprendre a negociar amb la disgregació. Mai podem sortir del tot de les nostres bombolles-úter, i la fusió en una de sola no és factible ni desitjable. En la mesura que la nostra immunitat es veu amenaçada per crisis d’escala global, la política clàssica esdevé obsoleta. És per haver oblidat que necessitem aquesta coimmunitat que havíem desfermat la pulsió eròtica i la pulsió timòtica en desig de dominació i polítiques de ressentiment. Sloterdijk no creu en reprimir les dues forces fonamentals de l’ànima humana: amb la consciència esmolada per la crisi global del virus, cal redescobrir el plaer eròtic de compartir i l’orgull en la generositat del que dona.

 

[Font: http://www.nuvol.com]