L’escrip­tora i his­to­ri­a­dora Fania Oz-Salz­ber­ger va visi­tar, fa pocs dies, Girona per impar­tir la con­ferència La iden­ti­tat jueva més enllà de la religió, com a clo­enda del cicle La iden­ti­tat des de l’absència, al pati del Museu d’Història dels Jueus.

Fania Oz-Salzberger, durant la conferència al Museu d’Història dels Jueus de Girona

 

Escrit per MARCELA TOPOR

És la segona vegada que visita Girona. En la con­ferència, va dir que la seva relació amb Girona és gai­rebé mística. Per què?
Pri­mer, vaig sen­tir a par­lar de Cata­lu­nya com a ado­les­cent al qui­buts on vaig anar fins als 18 anys, a través d’una tra­ducció d’un lli­bre del meu pare; era alguna cosa que m’atreia, però no sabia per què. Vaig pen­sar que pot­ser era perquè els cata­lans i els jueus es van cre­uar en la història, però també perquè són dues naci­ons, grups petits però amb un sen­tit de la cul­tura i la iden­ti­tat molt pro­nun­ci­ats, i amb l’altra simi­li­tud de ser dues cul­tu­res inten­tant sobre­viure en ambi­ents hos­tils, que les van inten­tar dis­sol­dre però no se’n van sor­tir. Per tant, vaig fer aquesta com­pa­ració intel·lec­tual. Després, un poder místic em va por­tar aquí per la meva lluna de mel, el 1989, encara no sé per què. Lla­vors, em vaig sen­tir molt trista i molt feliç a la vegada. Con­tenta perquè la ciu­tat vella era plena de memòria jueva, però estava bas­tant aban­do­nada i sola. Hi havia aquest mateix museu, però era molt petit, només feia dos anys que exis­tia, hi havia molt pocs visi­tants i ens vam sen­tir una mica sols, com els últims jueus del món, perquè tot sem­blava una mica arti­fi­cial. Era com una ciu­tat fan­tasma.
I ara que hi ha tor­nat?
És molt gra­ti­fi­cant veure com ha cres­cut i flo­rit aquest museu, la vella ciu­tat medi­e­val res­plen­dent i que hi ha una comu­ni­tat i un gran interès a recu­pe­rar la memòria històrica.
I la cosa mística? Vostè no és cre­ient.
Final­ment, vaig des­co­brir, només poques set­ma­nes abans de tor­nar a Girona, que la branca Horowitz de la meva família eren uns Girondí, a través del rabí Isa­iah Halevi Horowitz. Resulta que soc d’aquí i no en tenia ni idea! Això em va posar els pèls de punta, però encara no crec en Déu. No és una coin­cidència, té a veure amb el movi­ment i la con­tinuïtat secu­lar dels jueus.
Prové d’una família amb arrels a Ucraïna i Bes­saràbia (actual Moldàvia). Ja hi ha tor­nat?
El meu pare encara rebutja tor­nar-hi. Jo hi vaig anar amb un pro­grama de tele­visió d’Israel, al poble Rivne del nord d’Ucraïna, el poble de la meva àvia paterna, Fania, que va morir de manera tràgica quan el meu pare era un nen. Ella va enyo­rar molt el seu poble, on no va poder tor­nar mai més. Durant molts anys, ell no em va expli­car mai la seva història i després va escriure el lli­bre Tale of Love and Dark­ness, que és quan vaig enten­dre per què em deia Fania i la seva ver­da­dera història. La meva experiència allà va ser una mica trista, perquè vaig tro­bar el lloc buit de memòria. La pel·lícula basada en el lli­bre la va diri­gir Nata­lie Port­man, en el seu inici com a direc­tora.
En el lli­bre Los judíos y las pala­bras, diu que un dels meca­nis­mes secrets de la super­vivència jueva és la tex­tu­a­li­tat, la paraula i el debat. La tex­tu­a­li­tat va sal­var la con­tinuïtat de la cul­tura jueva?
No m’agrada gaire la paraula iden­ti­tat; la con­si­dero una mica fata­lista. La fe va ser molt impor­tant, però les parau­les van ser més impor­tants que els ritu­als. La nos­tra no és una línia de sang, sinó de text. És la frase més impor­tant del lli­bre que vaig escriure con­jun­ta­ment amb el meu pare. Es tracta de trans­me­tre conei­xe­ment a les noves gene­ra­ci­ons no a través d’obediència o sub­missió, sinó a través de con­versa, debat i argu­ments. La metàfora moderna és el lla­pis de memòria, que, per cert, va ser un invent jueu. El patri­moni històric jueu ha estat sem­pre així, anant pel món amb el nos­tre bagatge en un lla­pis de memòria.
Sense obli­dar l’humor.
Sí, per al meu pare és molt impor­tant també. És bas­tant autocrític, fins i tot absurd, a l’estil de Woody Allen, Monty Pyt­hon… Es tracta de par­lar directe, però, al mateix temps, fer gràcia i també ser irre­ve­rent i cap­gi­rar la rea­li­tat. És part de l’argu­men­tació: sor­pren­dre l’altre, deba­tre i posar-ho en tot dubte. El debat és part de la nos­tra cul­tura des de petits.
Vostè explica com els jueus abans de córrer, en perill, només sal­va­ven els lli­bres i els nens.
Els pilars de la nos­tra cul­tura i con­tinuïtat. Una altra cosa cru­cial és la com­bi­nació entre el men­jar i els lli­bres. No només els popu­lars de folk­lore, sinó lli­bres sofis­ti­cats ja a par­tir de tres anys eren a la taula, com a ali­ment per a argu­men­tació i con­versa. I la bibli­o­teca com un ele­ment esta­bi­lit­za­dor i gene­ra­dor de con­versa i debat i un pilar molt sòlid a què vas afe­gint lli­bres cada vegada.

[Font: http://www.elpuntavui.cat]