Dues imatges casuals i l’obra d’una fotògrafa dedicada al retrat de tota mena d’artistes. De Joan Miró i Henry Moore a Doris Lessing, Giacometti o Le Corbusier.

 

Escrit per Gerard E. Mur

En poc temps he topat, casualment, amb dues fotografies d’Ida Kar. En una –una postal– apareix l’escriptora Doris Lessing, guanyadora del Nobel de Literatura el 2007, autora d’El quadern daurat o Canta l’herba. La fotografia és el retrat d’una Lessing jove (30 anys); de mirada resistent i interpel·lant. En l’altra imatge –trobada en una revista– els retratats són el pintor francès Pierre Soulages i la seva dona, Colette Llaurens. Soulages, l’artista de la llum negra, el pintor viu més cotitzat de França, mira dret i seriós l’objectiu; vesteix una granota protectora. En un gest tendríssim, Llaurens, somrient, li agafa suaument l’avantbraç. És el retrat d’una parella sense fissures aparents. Es poden veure recipients de pintura negra i alguna pinzellada al llenç del fons. La fotografia data del 1954 i està feta al taller de París de l’artista. Soulages tenia 34 anys (el desembre passat va complir el centenari). Miro d’esbrinar qui era Kar, quina va ser la seva obra.

Ida Kar
Kar per Kar. |

Ida Kar (1908-1974) va ser eminentment la fotògrafa dels artistes que vivien o passaven per Londres, que és la ciutat on va instal·lar-se el 1945 amb el seu segon marit, el poeta i marxant Victor Musgrave. Abans d’establir-se al Regne Unit, però, la pista de Kar apareix en diversos països. Nascuda a Tambov (Rússia), els seus pares, armenis, traslladen la família a Iran quan la fotògrafa té vuit anys. Amb tretze, la família viu una altra mudança, aquest cop a Alexandria, on Kar estudiarà al Liceu Francès, una escola premonitòria: als vint se’n va a París per cursar Medicina i Química, però aviat ho deixarà estar. Estudia cant i s’escola en els cercles de l’avantguarda parisenca de la Rive Gauche (Pierre Mondrain, Yves Tanguy, Salvador Dalí…). S’interessa ràpidament pel surrealisme i començar a dedicar-se professionalment a la fotografia.

El 1930, Kar torna a Egipte, al Caire, on es casa amb Edmond Belali. La parella obre un estudi fotogràfic (de nom terrible: Idabel). D’aquella època se’n conserven autoretrats (en solitari i en parella), imatges dels pares o estudis surrealistes. Al Caire, de fet, la fotògrafa també freqüentarà cercles artístics (el moviment surrealista Art et Liberté, per exemple). Serà, però, a Londres on la carrera de Kar esclati. Hem dit que el 1945, l’artista s’instal·la al Regne Unit amb el seu segon marit, que ha conegut a Egipte (també hi ha imatges de l’inici de la relació).

A Londres, Musgrave és el fundador i propietari de la Gallery One i és en aquesta sala on Kar desplegarà, el 1954, la seva primera mostra: Forty Artists from Paris and London. Retrats sempre en blanc i negre; les mirades, els cossos i els escenaris dels escriptors Randolph Churchill (fill del primer ministre) i Ronald Duncan, les actrius Mai Zetterling i Sylvia Syms, els pintors John Christoforou i Sam Kaner, els escultors Jacob Esptein i Henry Moore, el fotògraf (i tantes altres coses) Man Ray, Soulages, Lessing, etc.

Joan Miró
Joan Miró per Kar. |

Els retrats –una forma més aviat clàssica– tenen en Kar, en la seva mirada, una manifestació divergent: poden ser perfectament convencionals o poden contenir elements distorsionadors (una composició inusual, una postura inesperada…). És habitual trobar en les imatges un ambient que combina tragèdia i serenor; bondat i confiança. Miró, segons com, si oblidem la camisa i la corbata, sembla un Sant Pare.

Del 1956 fins a la seva mort, Kar serà ajudada per diferents assistents; els més destacats són el futur marxant John Kasmin i Terry Taylor, que també desenvoluparà el paper d’amant esporàdic. Una de les funcions fonamentals dels assistents serà avisar a la fotògrafa de les visites dels artistes estrangers a Londres (alguns els retratarà al seu taller). Establerta definitivament a la capital britànica, part essencial de la vida bohèmia de la ciutat, Kar no deixarà de viatjar: entre el 1957 i el 1959 visita Armènia, la Unió Soviètica, París o Berlín. El 1960 arriba el punt culminant de la seva trajectòria: una exposició retrospectiva, en solitari, a la Whitechapel Gallery. La mostra la situarà en un lloc exacte: serà una de les millors retratistes d’artistes de la segona meitat del segle XX. Per davant de la seva càmera haurà desfilat l’espessor artística de Londres i París.

El llegat artístic de Kar el conserva i difon la National Portrait Gallery des del 1999, any en què va adquirir el fons de la fotògrafa. El 2011, la figura de Kar va viure una nova revifalla gràcies a una extensa i completa exhibició a la seu del museu (Ida Kar: Bohemian Photographer 1908–1974). Fins aleshores, el coneixement popular de la fotògrafa s’havia anat apagant, adormint. Avui, no descarto tornar-me-la a topar enmig d’un llibre, un diari o un catàleg. La seva obra ­–clara i prolífica– pot il·lustrar un llarguíssim grapat de perfils. Kar morí el 1974 al barri londinenc de Bayswater.

 

 

[Font: http://www.nuvol.com]