El premi Nobel concedit a l’escriptor austríac ha revifat la traducció al català de les seves obres

Escrit per Marta Pera Cucurell

Peter Handke, nascut a Griffen el 1942, és un autor polèmic i prolífic, amb una vuitantena d’obres publicades entre novel·la, assaig, teatre, poesia, diaris, reportatges i guió ─recordem que és el guionista de Der Himmel über Berlin (El cel sobre Berlín) de Wim Wenders. També ha dirigit quatre pel·lícules, ha fet d’actor, i és traductor, de l’eslovè (Gustav Januš, Florjan Lipuš), del francès (Marguerite Duras, René Char, Patrick Modiano, Jean Genet), de l’anglès (Walker Percy, Shakespeare), de Sòfocles, Èsquil, Eurípides… a l’alemany. Actualment viu a Chaville, als afores de París.

La seva mare pertanyia a la minoria eslovena de Caríntia i el pare, que amb prou feines va conèixer, era un soldat alemany, extreballador d’una caixa d’estalvis. Handke va abandonar la carrera de Dret per dedicar-se exclusivament a la literatura, primer amb peces teatrals com Insults al públic, 1966, estrenada a Barcelona el 1988, en traducció de Carme Serrallonga. Aquesta obra el defineix com a autor experimental i ja es veu que és un esperit provocador.

Quan comença a escriure, Handke és crític amb els escriptors austríacs i alemanys que el precedeixen. «Veig una impotència descripitiva com a norma, en la literatura alemanya contemporània», diu.

Abans del Nobel va rebre uns quants premis, tot i que no va voler els diners dels Premis Ibsen i Büchner, i va renunciar al Premi Heinrich Heine.

En català se’n van publicar mitja dotzena de novel·les entre el 1974 i el 1991 (La por del porter davant del penal, Edicions 62, en traducció de Joan Fontcuberta, Benvinguda al consell d’administració, Laia, en traducció de Feliu Formosa, Cavalcada sobre el llac de Constança, Edicions del Mall, en traducció de Lluís SolàEl venedor ambulant, Laia, en traducció de Joan Leita, Tarda d’un escriptor, La Magrana, en traducció de Judith Vilar, L’absència, La Magrana, en traducció de  Lourdes Bigorra. Durant aquests anys també es van portar a l’escenari unes quantes peces teatrals més (Autoacusació, Pronòstic…), traduïdes per Carme Serrallonga. Després, durant vint-i-tres anys no es tradueix res al català de Peter Handke, fins al 2014, en què Raig Verd publica La gran caiguda.

Quan comença a escriure, Handke és crític amb els escriptors austríacs i alemanys que el precedeixen. «Veig una impotència descripitiva com a norma, en la literatura alemanya contemporània», diu, i la seva escriptura és cada vegada més densa, molt rica i detallista, amb visions quasi cinematogràfiques.

Del seu llibre La por del porter davant del penal (Die Angst des Tormanns beim Elfmeter, 1970) el director Wim Wenders, en va fer una pel·lícula. En aquest llibre, publicat ja en català el 1974, i reeditat per Edicions 62 el 2019, trobem el primer Handke experimentant a la recerca d’una prosa adequada al que vol expressar: una mena d’escriptura automàtica molt mesurada que reflecteix el pensament turbulent de Bloch, el protagonista. La metàfora del títol ens remet a la solitud, la desubicació de la persona en la societat, el desarrelament de l’individu, la culpa i la busca de redempció, temes que Handke sempre tractarà. Hi ha la por de la persona que ha d’afrontar sola les conseqüències dels seus actes i la profunda crisi existencial que continuarem trobant en els seus llibres posteriors. Torna a col·laborar amb Wenders com a guionista i, més endavant, el mateix Handke dirigeix una pel·lícula de la seva novel·la Die linkshändige Frau(La dona esquerrana).

La mare de Peter Handke se suïcida el 1971, quan ell té 30 anys. Arran d’aquest fet, escriu Infelicitat perfecta (Wünschloses Unglück), publicat en català per L’Avenç (2019), en traducció de Marta Pera, llibre clau per conèixer Peter Handke. Més d’un crític afirma que és el seu millor llibre. Amb aquesta obra ens endinsem en els orígens de l’autor i hi esmenta el seu pare, a qui només va veure un parell de vegades. A partir de la notícia del suïcidi de la seva mare, l’autor/narrador torna a casa i, per una necessitat sorgida d’una «ira impotent», fa un esforç per escriure sobre la seva mare. Es planteja fins a quin punt és fictícia qualsevol narració, des del moment que l’escrivim. Brega amb la possibilitat o impossibilitat de prendre distància, i hi trobem una sèrie de consideracions minucioses al volant de l’escriptura. El llibre és el relat de la vida d’una dona d’origen molt humil, de la minoria eslovena de Caríntia, que sap que «no arribarà a ser mai res». La coneixem en la infantesa, l’adolescència, la joventut, la guerra, l’amor. Es casa amb un home que li fa fàstic, després por i finalment només li inspira menyspreu; un home alcohòlic que li pega i a qui no pot dir res. És la història d’una dona que porta la vergonya «incrustada» al cos i que viu en un racó de món allunyat de la «vida» de les grans ciutats; una dona que descobreix que li agrada aprendre (i llegir bona literatura!), però les circumstàncies de la vida la van apagant.

El títol d’aquest llibre planteja un joc de paraules dels que tant li agraden a Peter Handke i que tant fan patir els traductors: Wunschloses Unglück és una expressió construïda a base de capgirar l’ordre i el significat d’una locució corrent en alemany (pràctica habitual en la prosa de Handke) que literalment es podria traduir per «desgràcia sense desig/sense esma/sense ganes de res». Handke parteix de l’expressió wunschloses glücklich, que literalment vol dir «feliç sense desig», però que a la pràctica significa «immensament feliç», «pletòricament feliç», «feliç a més no poder». Un lector alemany capta a primer cop d’ull la transgressió del joc de paraules i entén que aquesta expressió artificial expressa una tristesa profunda, desganada, desil·lusionada. Aquestes transgressions de frases fetes són abundants als llibres de Handke, i el traductor sempre ha de prendre una opció entre la literalitat o mantenir el joc, ja que difícilment trobarà una solució equivalent en la seva llengua.

Peter Handke, autor de La por del porter davant del penal

El 1986 publica Poema a la durada, Cafè Central 2015, un poema llarg, una reflexió sobre la vivència del temps, a partir del concepte de «durada» de Henri Bergson. La durada bergsoniana és inexpressable i incomunicable: si la formulem amb llenguatge la convertim en temps. Handke la tradueix al llenguatge poètic, enfilant una sèrie d’imatges organitzades en un poema. Aquí l’autor ens mostra la seva cara més íntima, quasi mística, i ens convida a viure el «temps» d’una manera profunda, en una mena de comunió. Mitjançant una sèrie d’imatges, de records i de la intuïció, Handke ens endinsa en aquesta «durada», aprehesa pel jo íntim, que no té res a veure amb un èxtasi fora del temps ni amb el temps que mesuren els rellotges. És una mena de condensació poètica de les reflexions molt personals sobre el temps que trobem escampades en tota la seva obra, on els espais tenen molt més protagonisme. És un llibre bell, de consciència i de camí, com tants de Handke, escriptor que camina, pels paisatges d’Europa, per les perifèries, pels pobles, pel seu jardí.

Handke també és un escriptor prolífic i minuciós de notes i dietaris, tot i que no en tenim cap en català.

Handke també és un escriptor prolífic i minuciós de notes i dietaris, tot i que no en tenim cap en català. El 2010 publica El dictat de la nitNavona, 2020,  en traducció de Carlota Gurt, unes notes preses entre el son i la vigília que venen a ser com el revers d’un dietari. És un llibre oníric i poètic, fet de paraules que l’autor ha somiat: un recull de frases misterioses, inquietants, absurdes, divertides, ridícules, realistes, fragments de converses inconnexes o corrents. Frases que per si soles potser no tenen sentit, però, com sempre en Handke, fan reflexionar sobre el sentit de tenir sentit.

El 2011 publica La gran caigudaRaig Verd 2014, en traducció de Marta Pera, la narració de la caminada que fa un home ─un actor─, durant un dia, des de la perifèria fins al centre d’una ciutat, on li han de fer un homenatge i on s’ha de trobar amb «la dona». No és una novel·la, ens diu l’autor, «no crec en la novel·la, sinó en el que és èpic; el relat que ve de lluny i es balanceja cap a la llunyania».

És un llibre simbòlic ─ja ho anuncia el títol─, i pel camí ─a més de prendre una decisió important─, l’actor troba coses al·legòriques (la clariana, els llindars…) i personatges que, més que persones, són «tipus» («el polític», «el corredor de borsa», «el caçador de bolets»…) del «teatre del món». En aquesta caminada no hi ha solució de continuïtat entre bosc i ciutat, entre natura i civilització, entre soledat i comunitat, entre inconscient i consciència, entre silenci i paraula, però sí transicions. A més, la narració és plena de detalls quotidians, coses molt concretes, i, alhora, de filosofia i abstracció, i de poesia. En aquesta obra fragmentària i al mateix temps àvida d’unitat, també hi trobem el Handke anotador del moment, el dietarista. L’escriptura de Handke és creativa i dura, basada en la solidesa del substantiu ─pocs adjectius; verbs, només els imprescindibles─, i, com sempre, exploradora i experimentadora: un esforç de sinceritat per buscar la precisió, sovint al servei d’expressar la incomunicació, el fracàs social (els sense sostre, els que viuen als marges, els joves que no tornaran mai a la «comunitat»), la soledat, la culpa, la salvació, la vida, la mort i, sobretot, la incertesa de les aparences. Handke abomina de l’escriptura psicològica, però sempre ens porta cap endins, d’ell i nostre.

Explorant el sentit de les paraules, l’autor es qüestiona el procés de donar nom a les coses, dubta de la capacitat del llenguatge per ser objectiu i, així i tot, busca l’objectivitat.

És evident, en l’escriptura de Handke l’esforç de precisió ─qualitat que sovint és una de les obsessions dels traductors─, no només per trobar la paraula més adequada, sinó també la forma del discurs més adequada, i de vegades es força el llenguatge fins al punt que sona estrany. Explorant el sentit de les paraules, l’autor es qüestiona el procés de donar nom a les coses, dubta de la capacitat del llenguatge per ser objectiu i, així i tot, busca l’objectivitat. Aquest afany de precisió, de sospesar matisos i connotacions, obliga l’escriptor i el traductor al treball minuciós d’ajustar la punteria per allunyar-se el mínim de la diana.

Alhora, hi ha un «tant se val» lèxic: un atleta porta al braç «un velocímetre –o el que sigui—», un borsista compra una «acció-o-com-se’n-digui». Precisió, sí, però encara més important que la paraula exacta és el que es vol simbolitzar. El protagonista està en un procés d’«oblit», que també és oblit –voluntari—del llenguatge. Sovint  trobem la descripció d’una cosa i tot seguit: «o potser només era la seva manera de percebre-ho»,  «era això o potser allò o el que fos…»

Paradoxalment, l’austeritat, el to filosòfic, abstracte, introspectiu, no sembla pronunciat des de la torre de marfil on l’autor va afirmar, el 1972, que ell vivia. En aquest llibre sembla provenir de molt més avall, de terra, del sòl del bosc o del carrer, dels detalls més insignificants. Hi trobem frases fetes, locucions populars, expressions molt de la terra, de la infantesa, que ens mantenen en contacte amb la llengua més col·loquial. I també sempre les referències culturals a cineastes, polítics, escriptors, músics, personatges d’obres literàries, jocs infantils…

L’autor s’ho qüestiona tot, fins i tot el llenguatge amb què s’ho qüestiona tot. Aquest estil concret i alhora abstracte, simple i també complex, sovint produeix una estranyesa en el text original i a l’hora de traduir-lo sempre hi ha un risc. Es tracta d’aconseguir que el text traduït mantingui cert grau d’estranyesa, però que sigui comprensible ─tant comprensible com l’original. Arriba un moment, en el procés de traduir, en què es mira el bosc, el bosc alemany, el bosc català, més que els arbres, que sempre tenen fulles i fruits diferents, i l’objectiu és que la sensació del bosc sigui semblant, la mateixa ombra, la mateixa espessor, i que el lector s’hi pugui perdre i deambular-hi, amb tot el plaer i tots els riscos.

«La meva última epopeia», ens diu l’autor de La lladre de fruitapublicada el 2017, i en català a Alianzael 2020, en traducció d’Anna Montané i Kàtia Pago. Un altre llibre de camí, d’observació, de recerca. El narrador, que es reivindica com a imprescindible i viu a la badia de ningú, ens porta a fer una excursió amb Alexia, la protagonista il·legal, estrangera a tot arreu, «sense un accent autòcton d’enlloc», que en algun moment potser s’ha tornat fantasma, durant tres dies a l’interior del país. L’Europa actual és un territori de guerra, desigualtats, pobresa, solitud. Indigents desvalguts, immigrants desesperats, pares i fills que no s’entenen, parelles sense comunicació. Com sempre, Handke ens fa dubtar del que tenim per certeses. Com passa a La gran caiguda, l’interior cap on anem és l’interior de la ment, el nostre interior, el interior de la morada, l’ànima. Tot el llibre és ple de referències literàries ─a altres autors─, cinematogràfiques, musicals, pictòriques…, i també d’al·lusions als propis llibres. També hi ha els jocs, les reflexions i l’exploració amb el llenguatge, i amb el punt de vista narratiu. Hi retrobem els temes handkians de la culpa, la salvació, l’oblit, els intersticis, els llindars, els temps sagrats, els moments intermedis, la natura, les perifèries, les màquines tocadiscos, la unió mística entre home i dona. Una pelegrina que va a contracorrent, un fugida del món cap al centre d’un mateix, un trajecte en una mena d’intermedi on no passa res, on no es pot anar de pressa.

En aquesta excursió continuem trobant el «tant se val» lèxic («fos el que fos», «o com se’n digui», «o el que fos»). L’autor, irònicament, no per el temps amb explicacions que ja podem trobar a internet, i ens hi remet, ell que encara escriu amb llapis ─i s’entreté en l’acció de fer punta al llapis.

Peter Handke és una persona incòmoda, i ha suscitat el vell tema de si es pot no estar d’acord amb la postura política, ideològica o vital d’un escriptor, i fins i tot condemnar-la, però no desqualificar-ne l’obra literària, com passa amb tants autors.

Alexia és una caminant que no vol tenir res a veure amb cap Estat i que només vol actuar amb els altres que ara són al món. El món: «la història d’un triangle amorós entre un mateix, la natura i els altres». Els protagonistes de Handke, fugitius del temps, herois de la Fugida, que viuen al caire de l’abisme i són ells mateixos l’abisme, no «creixen» amb la narració, sinó que busquen la pròpia dissolució, i estan, aparentment, cada vegada més extraviats.

Per a molts, Peter Handke és una persona incòmoda, i ha suscitat el vell tema de si es pot no estar d’acord amb la postura política, ideològica o vital d’un escriptor, i fins i tot condemnar-la, però no desqualificar-ne l’obra literària, com passa amb tants autors. El mateix Handke ens dona una resposta: ell no creu que s’hagi de separar el creador de la seva ideologia. «L’escriptura no és independent de la posició política. La persona que escriu és, per una banda, un creador sensible i, per l’altra, un ésser polític. Vivim en una realitat concreta i així hem de ser». I ni tan sols disculpa pecats de joventut, com els d’escriptors que de joves van flirtejar amb el nazisme. Per a alguns, Handke ha fet apologia dels crims comesos en nom del nacionalisme serbi ─cosa que ell nega─, i per a altres és un intel·lectual que es va atrevir a lluitar contra la demonització dels serbis com a únics culpables de les guerres de l’antiga Iugoslàvia. Al seus textos sobre la guerra dels Balcans, i en especial al llibre Unter Tränen fragend Preguntando entre lágrimas, amb prefaci i traducció de Cecilia Dreymüller, editat per Tres Molins─, descriu aquest procés i aclareix els motius del seu comportament. Handke es va atrevir a dir que es cometien atrocitats en tots els bàndols, i que el Tribunal de la Haia també hauria de jutjar l’OTAN. I, sobretot, denunciava la manera unívoca de mostrar un conflicte que estava atiat per Alemanya, França, Anglaterra i Rússia. A França, on ell vivia, hi havia pau ─explica─, la gent passejava pels bulevards com si el seu país no estigués en guerra, mentre els avions francesos bombardejaven els Balcans, i Handke s’adonava que la guerra en realitat era en tots els països que la feien, encara que els carrers i les places es veiessin pacífics i la gent, atipada d’informacions i de «relats»,  fes com si no passés res. Handke afirma que no es disculparà mai per fer literatura, que els seus llibres defensen la pau i la justícia i que no entén com el poden identificar amb crims de guerra. El llenguatge de Handke és el contrari del llenguatge periodístic, i l’autor es queixava que el lector estava obcecat pel que li deien els mitjans de comunicació que, segons ell, era propaganda sense informació o propaganda disfressada de superinformació, segons el bàndol. El llenguatge dels periodistes i dels que condemnen per endavant és l’únic que compta, es lamenta Handke, com ja feia Josep Pla: «Si avui hi ha alguna cosa tan demagògica com la política són els diaris, ara en mans de gent rica i poderosa que saben perfectament què fan i per què ho fan».

Llegint els seus assaigs i les seves novel·les podem conèixer qui hi ha darrere del Handke públic, provocador, capaç d’etzibar un estirabot i l’endemà retractar-se’n. S’han declarat a favor del dret a la dissidència de Handke diferents intel·lectuals, com Elfriede Jelinek, Robert Menasse, Wim Wenders, Ulla Unseld-Berkewitz, editora de Suhrkamp, i el cineasta serbi Emir Kusturica.

Handke continua, com al principi, escrivint sense fer concessions al lector que vol una lectura fàcil, que no el pertorbi. «En algun moment vaig decidir que tot és estrany i tot és nou i tot està per descobrir.» Escriu perquè dubta de les certeses, i ens fa dubtar. Autor que sempre se situa als marges i explora els intersticis, la solitud ─«No us queixeu d’estar sols, estigueu més sols encara»─, la incomunicació, les indefinides fronteres entre realitat i ficció. «Per esbrinar la veritat s’han de contradir les persones», va dir Heine. Handke diu que busca la veritat i tant dir-ho com fer-ho comporta un risc. Si el voleu conèixer, camineu pels pobles, llegiu-lo.

 

Marta Pera Cucurell és traductora de Peter Handke

 

[Font: http://www.nuvol.com]