Comanegra publica ‘Restes de carnaval’, un recull de contes, microcontes i altres textos de la prestigiosa autora brasilera.

Clarice Lispector

Escrit per Gerard E. Mur

En català, l’ou Lispector tenia alguna petita esquerda, alguna traducció, però trencar-trencar no s’havia trencat mai. És gràcies a Comanegra que la figura de l’escriptora brasilera comença a circular amb una certa normalitat. Aquest mes de setembre, l’editorial ha fet arribar a les llibreries Restes de carnaval, un recull de contes, microcontes i brevíssims textos assagístics. Amb la publicació d’aquest compendi, que sobretot agrupa relats –relats inèdits en català–, Clarice Lispector té una magnífica oportunitat d’ocupar un lloc d’honor al prestatge de narrativa estrangera traduïda. Les versions dels textos són de Pere Comellas i Josep Domènech Ponsatí. Durant l’última edició de La Setmana vam poder parlar amb Comellas sobre l’obra d’aquesta autora inclassificable.

Clarice Lispector, filla de jueus russos, va néixer el 1920 en un petit poble ucraïnès, al centre del país. Durant els últims esbufecs de la Guerra Civil Russa (1918-1920), la família de l’escriptora fuig del país. Després de passar un breu període de temps a Moldàvia i Romania, els Lispector fugen –no sense dificultats– a Brasil. S’instal·len a Maceió, a l’estat d’Alagoas, per –més tard– radicar a Recife. L’autora sempre es reivindicarà brasilera. Estudià Dret a Rio de Janeiro i aviat es casà amb un diplomàtic (Maury Gurgel Valente). Comellas diu que pel que se sap del caràcter i dels interessos de Lispector el paper de dona de diplomàtic la superava. Diguem que preparar centres de flors no estava entre les seves prioritats. Exerceix un pobre paper representatiu.

“Lispector és molt més intel·ligent que el seu home. I molt més intel·ligent també que els convidats del seu home. Això no ho devia portar gaire bé. Ella mateixa se sabia més llesta sempre. El paper de dona de diplomàtic la feia sentir enclaustrada. Els seus llibres estan plens de dones que senten el seu rol social com una presó. Contra aquest rol, però, no s’hi revolten. La revolta arriba malgrat elles mateixes. Se’ls hi revolta el seu cos o la seva ànima, i ja els està bé. Elles lluiten per entrar en aquest paper, però no poden”, apunta Comellas. Podríem entendre que la revolta de Lispector és l’escriptura. És una autora que “escriu amb el cos”, que necessita escriure. L’escriptura és una imposició del cos.

Lispector és molt més intel·ligent que el seu home. I molt més intel·ligent també que els convidats del seu home.

“Fins avui no sabia que es pot no escriure. Gradualment, gradualment, fins que de cop i volta apunta la descoberta molt tímida: ves a saber si jo també podria no escriure. Si n’és, d’infinitament ambiciós. És gairebé inassolible”, escriu Lispector en un dels brevíssims textos (Un esgraó per sobre) agrupats a Fundo de gaveta, un annex oblidat, complementari i poètic de La legió estrangera, el segon recull de contes que publicà, el 1964. “Lispector diu que no escriure deu ser l’hòstia”, resumeix Comellas. L’escriptora ho percep com un descans, com una fita espectacular.

Autora d’una desena de novel·les, vuit reculls de contes, guions, articles i relats infantils, Lispector construeix la carrera literària sobre un llit d’enigma, d’imaginari particular, d’obsessions recurrents. Les gallines i els ous, per exemple, apareixen amb freqüència en tota la seva obra. Quan el prestigi de l’autora ja és palmari al Brasil, l’assagista i dramaturga Hèlene Cixous la fa córrer –traduïda– pels cercles literaris francesos. Europa, de mica en mica, la començarà a conèixer, a llegir. Als Estats Units, és la poeta Elizabeth Bishop qui la tradueix –es van conèixer al Brasil, de fet–. Fins ara, en català, n’havia aparegut alguna novel·la (a Pagès Editors, Cruïlla o Empúries).

Pel que fa a l’obra pròpiament, Comellas destaca les trames aparentment simples d’aquests últims relats traduïts. “La trama no és el més important. Són històries absolutament quotidianes. Collir una flor, entrar en un jardí… Lispector et fa veure com en qualsevol cosa infinitesimal pots llegir la vida. En una flor, per exemple. Ella no necessita èpica”. Els inadaptats són una altra de les claus de l’obra de la brasilera. Pobla alguns passatges de gent comuna que puntualment se sent expulsada. “Són inadaptats en el sentit que ningú diria. No es tracta de marginats. És més aviat una qüestió d’encaix. Tots, en algun moment, hem sentit que no encaixàvem en una reunió. La inadaptació de Lispector és una petita dissonància”, apunta Comellas, que considera l’estil de l’escriptora “cruel i fred”. “Pels temes que toca es podria pensar que és sentimental. En canvi, és antisentimental, però això no vol dir que no hi hagi tendresa, que no explori els sentiments. El que no fa és manipular-los”.

Els inadaptats són una altra de les claus de l’obra de la brasilera. Pobla alguns passatges de gent comuna que puntualment se sent expulsada.

Sense deixar la qüestió de l’estil, Comellas també parla d’un cert desplaçament en la llengua de Lispector. “Busca ampliar el significat de les paraules. Furga entre línies. Es dedica a pescar, com diu ella. Aquests dobles significats fan que sempre estiguis insegur. Et preguntes fins a quin punt entens o no allò que t’està explicant”. Evidentment, aquest desenfocament també genera dubtes a l’hora de traduir-la. “Els traductors intentem enfilar-nos als autors. Tenim aquesta ambició. Amb la Clarice, però, no és fàcil”. En un breu text d’aclariment, Comellas i Domènech Ponsatí sostenen que el gran repte de la traducció ha estat traspassar “la raresa de Lispector” sense caure en l’exotisme. Han treballat des d’una certa trapelleria, és a dir, llibertat. “Un traductor no és un lloro, és un intèrpret”. La traducció de tots els relats –seleccionats per l’editor Jordi Puig– ha estat a quatre mans: “Hem treballat a distància, però ens hem intercanviat, reescrit i estripat les versions”.

Els relats de Restes de carnaval estan subjectats per sis brevíssims textos que obren i tanquen (tres i quatre) el recull. Són alguns dels textos inclosos a Fundo de gaveta. Idees fugaces, píndoles de pensament. Entre aquestes pinzellades desfilen tots els contes. Un feix llarg d’extensió diversa: de la trentena de pàgines al parell. La primera meitat de l’antologia concentra els més llargs. De tant en tant, el lector topa amb alguna fotografia de l’autora, que no somriu mai. El recull es tanca amb un epileg de Tina Vallès; un recordatori dels vasos comunicants entre l’obra de Lispector i la de Rodoreda: escriure amb el cos, crear univers en cada frase o la fascinació floral que totes dues comparteixen.

Enguany, per cert, celebrem el centenari del naixement de Lispector; Comellas no descarta que encara pugui sortir alguna cosa més d’una de les autores més inexplicables de la literatura contemporània. De moment tenim aquest recull, que concentra rodonament el misteri creat per Lispector, que morí el 1977 a Rio.

 

[Font: http://www.nuvol.com]