El director novaiorquès es defensa de les acusacions de pederàstia en la seva autobiografia, ‘A propòsit de no res’, que ha publicat en català Alianza

Woody Allen i Mia Farrow a ‘Hannah and Her Sisters’.

Escrit per Joan Simó i Rodríguez

Un cop vaig lligar després de veure una pel·lícula de Woody Allen. Aquell dia havia plogut, la Gran Via feia olor de crispetes i jo explicava els acudits més enginyosos que us pugueu arribar imaginar. Sense tenir cap prova que serveixi per validar la meva teoria, estic força segur que, d’haver-se projectat una pel·lícula de qualsevol altre director, l’escena hagués sigut molt menys destacable. Aquest mateix convenciment em porta a creure que no dec ser l’únic que ha viscut una experiència semblant gràcies a l’autor d’A propòsit de no res (Alianza Editorial, 2020), una de les autobiografies més esperades del que portem de segle.

L’estima incondicional que sento per la figura del millor escriptor de guions -alhora que pitjor clarinetista- dels Estats Units, no m’impedeix acceptar que, del seu darrer llibre, només mereix ser destacada la primera meitat. Escrita al frenètic ritme d’un monòleg hilarant, en ella, Allan Stewart Konigsberg, ens explica tot allò que va passar des que el seu pare va sobreviure a un naufragi durant la Gran Guerra fins que, sis dècades després, Mia Farrow va descobrir el romanç d’Allen amb Soon-Yi, filla adoptiva de l’actriu.

El relat és fluït i captivador –el seu ascens, d’escriptor d’acudits a director oscaritzat és, certament fascinant– fins que, arribats a l’equador del text, l’autor comença a parlar de les acusacions d’abús sexual que l’han perseguit des de principis dels noranta. A partir d’aquí, A propòsit de no res esdevé un intent de cercar l’absolució i tot passa a ser una espècie d’al·legat repetitiu d’un Dreyfus contemporani mancat d’un defensor cèlebre i erudit. Durant paràgrafs i paràgrafs, el còmic s’autoexculpa a través de declaracions de testimonis, resolucions d’informes mèdics i detalls diversos que acaben conduint al lector a cert grau d’extenuació.

La lectura d’‘A propòsit de no res’ és un exercici lleuger, divertit i, fins i tot, recomanable.

Més enllà de l’interès morbós que pugui tenir el tema, la cosa no porta gaire enlloc. Als seus admiradors, aquells disposats a creure la seva versió dels fets, no els cal escoltar, per enèsima vegada, que no existeixen indicis capaços d’incriminar-lo. Els que, altrament, opinin que el guionista i director és culpable de tot allò de què la família Farrow l’acusa, dubto que estiguin disposats a perdre el seu temps llegint les justificacions d’algú a qui consideren un pedòfil, més encara si ha de pagar per a fer-ho.

Deixant de banda això, que implicaria, com ja he dit, prescindir de gairebé la meitat del llibre, només queda assenyalar que, arribats a cert punt, les mil i una descripcions elogioses que Woody Allen fa de tots els seus actors protagonistes –elles sempre són “guapíssimes, intel·ligents i encantadores” mentre que a ells els pertoquen adjectius com “fantàstics, divertits i lúcids”–, acaben fent certa mandra.

Malgrat tot, no es pot negar que la lectura d’A propòsit de no res és un exercici lleuger, divertit i, fins i tot, recomanable. Com les pitjors pel·lícules del director que, tot i haver estat vilipendiades per la crítica i el públic, tenen sempre quelcom de valuós, el llibre val la pena. I el lector –aquell qui experimenti certa simpatia per Allen– acabarà la darrera pàgina amb un somriure dibuixat als llavis. Més encara si ho fa en aquest moment de l’any, quan l’octubre amenaça de despullar els arbres i els dies es tornen d’un gris melancòlic que et fa entrar ganes de passejar per Central Park amb les mans a les butxaques dels pantalons. L’orquestra comença a tocar un jazz que sona entre cínic i trapella. El protagonista s’allunya de càmera. Fosa a negre. Entren els crèdits. Written and Directed by Woody Allen.

 

[Font: http://www.nuvol.com]