L’itinerari ‘Ciutat’ de la Biennal de Pensament aborda les noves dimensions de la ciutat: habitable, glocal, resilient, saludable, rural, inclusiva i del futur

Carles Muro, Iñaki Alonso i Coque Claret durant l’acte Ciutat Habitable

Escrit per Joan Simó i Rodríguez

És la fi del món. Sembla que tothom hi està d’acord. Plagues, crisis, fam i conflictes polítics diversos fan del nostre planeta un lloc cada dia més terrible. És en moments com aquests que l’utopisme pren força. No en va Plató va escriure la República en plena decadència del model grec de polis, plantejant una societat alternativa que servís de punt final per la pervertida democràcia atenenca. Seguint els seus passos, Sant Agustí d’Hipona va publicar La ciutat de Déu a les acaballes de l’Imperi Romà, i Thomas More ideà la seva Utopia en una Anglaterra recentment eixida de la Guerra de les Roses i a punt d’enfrontar-se al sanguinari regnat d’Enric VIII.

En un context més lleu però no menys decadent, la Biennal de Pensament Ciutat Oberta d’aquest any -celebrada del 13 al 18 d’octubre– ha dedicat un dels seus itineraris a això tan maco de “repensar la ciutat”, amb una clara intenció d’encaminar-la cap a les utopies verdes, sostenibles i digitalitzades dels nostres temps. Aquell qui es fixi en els 7 adjectius que donen nom als diversos models d’urbs que es plantegen durant aquesta setmana –habitable, glocal, saludable, resilient, rural, inclusiva i del futur-, s’adonarà que es tracta de termes totalment líquids, aplicables a tot i a res i que, en general, s’acostumen a fer servir per dotar a qualsevol producte, ideologia o conjunt d’edificis d’un toc brillant i progressista que en fa difícil la crítica.

Però comencem pel principi. Dimarts passat, a la vella fàbrica de Fabra i Coats, els arquitectes Carles MuroAnna PuigjanerIñaki Alonso i Coque Claret van reflexionar sobre el concepte d’habitabilitat, més important que mai ara que això de quedar-se a casa ha passat a ser rutina. Citant al filòsof Pol B. Preciado, Puigjaner va incidir en com les pandèmies acceleren tendències socials preexistents i en el perill d’encaminar-nos cap a una societat més segregada i desigual a través d’aquells discursos que entenen l’habitatge com una eina per a protegir-nos contra tota alteritat.

L’acte va comptar amb la presència en diferit de Nasrine Seraji que, des de París, va recordar-nos com és d’important que els arquitectes tornin a centrar-se en la construcció de vivenda, abandonant els deliris de grandesa que els porten a dissenyar sensacionals edificis mancats de cap vocació social. A això s’hi va afegir una reflexió de Puigjaner sobre la necessitat de desconstruir la figura del professional de l’arquitectura, vestigi d’un passat colonial del qual, segons ella, potser hauríem de desempallegar-nos. “Hem de fer un exercici d’humilitat”, deia Iñaki Alonso.

“Josep Maria Ganyet va deixar anar una sentència lapidària: “El futur ja és aquí, el problema és que és car”.

De les fàbriques a les presons. Dimecres es va celebrar l’acte Ciutat del futur. Mentre Barcelona estava a punt de quedar amputada dels seus bars i terrasses, la periodista Anatxu Zabalbeascoa moderava un debat entre Ethel BaraonaRoi Salgueiro i Oriol Nel·lo, amb l’aparició estel·lar del flamant comissari de la propera Biennal de Venècia: Hashim Sarkis. Mobilitat, desigualtat i tecnologia varen ser els tres punts centrals d’una taula rodona amb més voluntat predictiva que analítica i d’on hom va sortir amb la sensació que l’urbs del demà està cridada a ser més ecològica, més justa, més eficient, més diversa i més de tot.

Va ressonar especialment la idea que, malgrat tot, el futur era a les ciutats i que, per molt que s’han de produir canvis substancials, aquests no passen per un èxode rural massiu, sinó per recuperar conceptes com la walkability de Jane Jacobs, present al futurible París dels 15 minuts. Malgrat tot, varen faltar respostes concretes, guies, plans d’acció determinats que no impliquessin deixar-ho tot en mans de la iniciativa ciutadana, a la qual l’exdiputat socialista Oriol Nel·lo va apel·lar repetidament. Queda molt maco parlar de solidaritat i cooperació, però només els polítics cobren per actuar.

El pati de la Model durant l’acte Ciutat del futur

La tercera xerrada, celebrada al Centre Cívic Can Felipa, va servir per posar aigua a l’embriagador i tecnoptimista de les seves predecessores. No tot és tan esperançador i alegre com el convidat d’honor, Neil Gernshenfeld, va voler-ho veure. José Luis de Vicente i Josep Maria Ganyet van donar la nota més pessimista de la nit, només contrastada per una alegre Mara Balestrini, confiada en l’emprenedoria ciutadana com a motor per a futurs canvis. En una intervenció posterior, Ganyet va deixar anar una sentència lapidària: “El futur ja és aquí, el problema és que és car”.

Quan, a la presentació d’un dels actes, Txell Bonet deia que la biennal tenia la intenció de “servir d’àgora” i no ser “una cosa elitista”, les seves paraules no podien contrastar més amb la realitat. Els vianants que tafanejaven per damunt els improvisats murs del recinte no semblaven entendre res de res. El gemec de la moto d’un gamberro local contrastava amb la serenor i la complexitat d’allò que es deia damunt de l’escenari. La ciutat, aliena a les reflexions dels seus gurus, s’esfondra sense que ningú proposi res per a salvar-la i tot és cada dia més gris i més precari per aquells que no han sentit en sa vida el neologisme “glocal”, inclòs al títol d’una de les conferències.

Després cal tenir present la pandèmia, fèrtil camp de cultiu per a discursos que, ignorant el patiment d’una ciutadania empobrida i angoixada, encara volen convèncer-nos que aquesta catàstrofe ens ha de fer millors persones. Coque Claret no va poder evitar dir-nos que “necessitàvem una pandèmia” per tal d’adonar-nos de com era d’important lluitar contra el canvi climàtic -menció a Greta Thumberg inclosa- i, ja de pas, repensar el nostre model de societat. L’evident desconnexió envers la realitat fa que, determinats plantejaments, malgrat partir de bones intencions, puguin acabar semblant més aviat cínics.

A l’hora del torn de preguntes, un enginyer present entre el públic, un home comú d’aquells que no fan servir expressions com “teixir complicitats” o “generar sinergies”, va demanar respostes, formes de dur a terme aquesta arquitectura del futur sense el suport de les administracions i el gran capital privat. Alonso va parlar de banca ètica i projectes comunals esperançadors, Claret va reincidir en el seu discurs ecologista, cridant a la responsabilitat individual, a renunciar als nostres cotxes i privilegis. A part d’això, cap resposta. Aquí no hem vingut a donar solucions, hem vingut a pensar. Després ens estranya que gent com Trump guanyi eleccions.

La Biennal de Pensament es tanca aquest diumenge. L’itinerari Ciutats s’ha completat amb la taula Ciutat resilient, que podeu recuperar en vídeo aquí. També s’ha celebrat la taula Ciutat inclusiva. I es tanca aquest diumenge amb les sessions Ciutat saludable i Ciutat rural.

[Font: http://www.nuvol.com]