Viena Edicions publica ‘L’amor d’Erika Ewald’, una novel·la curta de Stefan Zweig.

Stefan Zweig

Escrit per Teresa Costa-Gramunt

En la novel·la curta L’amor d’Erika Ewald, d’Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942) en la traducció de Clara Formosa i publicada en la col·lecció Petits Plaers de Viena, hi trobem totes les qualitats de la narrativa d’Zweig, el gran escriptor centreeuropeu de móns perduts, també de l’amor com un camí d’espiritualitat que alhora que estilitza els sentiments els exalta, de la mateixa manera que la merla canta al final del dia, quan es fa fosc, perquè creu que és el final.

Stefan Zweig és un mestre a l’hora de narrar la psicologia dels seus personatges, la personalitat profunda que es manifesta a través dels estats d’ànim. Zweig és també un mestre en la descripció d’aquells moments en què es tiben totes les cordes de l’ànima, com en aquesta nouvelle en la qual llegim la història de la jove Erika Ewald i la seva experiència de l’amor al qual de cap manera, i instintivament se n’aparta, no ha de tocar cap forma de barroeria que malmeti el que gairebé es diria que la noia viu com un sagrament. Tot i que, sensible i intel·ligent, s’adona dels instants de perill, i en aquesta novel·la n’hi ha uns quants i molt ben dibuixats per la ploma d’Zweig, la seva finesa espiritual li impedeix de caure-hi, i no pas perquè en alguna hora no en senti la temptació. Però, ¿com podria sobreviure torçat de mala manera en la seva ànima sensible un amor com el que ella experimenta?

Cal situar-nos a l’època descrita a L’amor d’Erika Ewald, és clar, i en l’ambient d’una determinada cultura que ha arribat a un cim de refinament. Som a la Viena de principis de segle (la novel·la va ser publicada l’any 1904) i les noies viuen en la contradicció del que senten i el que en societat poden mostrar, si bé com es desprèn del relat d’Zweig, i que d’alguna manera podem reconèixer en la nostra experiència si l’hem tingut, hi ha altres maneres, genuïnes, particulars, d’experimentar l’amor que per a l’enamorat d’Erika és únicament primari, per no dir utilitari, tot i venir d’un famós violinista que amb el seu art transporta a un altre món: el món real d’Erika, una jove pianista que sent la música, sobretot la romàntica de Chopin, com és de creure que senten aquells que són capaços de copsar la música de les esferes.

Amb art, i triant amb cura les paraules, Stefan Zweig descriu el moment del xoc, el despertar d’Erika a la realitat de l’amor que se li ofereix, tan diferent del que ella sent: «De cop i volta va ser conscient de la profunda naturalesa del dolor del seu amor, que tremolava sota el desengany, com sota els assots d’un càstig. Tot el que havia passat, ho recordaria sempre. La sensualitat de l’home assassinava el seu tendre amor de noia i les seves temences més sagrades. La felicitat, suspesa en la foscor com núvols resplendents crepusculars, s’havia fet miques, i la nit començava a créixer, negra i pesant, amb una quietud amenaçadora, desoladora, i un silenci despietat…».

Però aquest moment de mort de l’ànima passa si abans no s’estavella o cau en un precipici. Temps a venir, el record de l’amor malmès fins i tot pot ser acaronat com s’acarona les galtes d’un infant de la família, o una escultura preciosa. El deseiximent i la pau van arribant a poc a poc, «als seus pensaments no hi havia gens de rancúnia». I és que una ànima bella, com hauria escrit Goethe, no és capaç de generar mals sentiments per molt de temps.

 

 

[Font: http://www.nuvol.com]