Parlem amb l’autora de ‘Nuestra parte de la noche’ (Anagrama)

‘Nuestra parte de la noche’ ha guanyat el premi Herralde de novel·la i el premi de la Crítica 2019.

Escrit per Carlota Rubio

La Mariana Enríquez i jo vivim totes dues a Buenos Aires però ens trobem a Zoom per si un cas (sic.). Havia llegit els seus contes a la universitat, on els professors la sumaven orgullosos a la llarga cua del relat fantàstic argentí. L’autora compta amb títols de novel·la curta, crònica i assaig, però es va fer coneguda a casa nostra amb Las cosas que perdimos en el fuego i Los peligros de fumar en la cama (Anagrama, 2016 i 2017), dos reculls de contes que aterren amb habilitat el terror stephenkingià a la realitat argentina. La seva darrera publicació és Nuestra parte de la noche (Anagrama, 2019), un cop de porta al relat curt de gairebé 700 pàgines que ha estat àmpliament reconegut i traduït. Es tracta d’una novel·la fosca que, a partir del trajecte d’un pare i un fill a través del país, barreja terror, fantasia, déus pagans, víctimes de la dictadura i contracultura dels 80. I tot plegat, amb una prosa tan mesurada que mai no distreu de la narració. Parlem sobre la novel·la de gènere a l’Argentina, els morts que no marxen i sobre el món cultural al país del confinament infinit.

Mai no havies publicat una novel·la d’aquesta envergadura, va ser un acte premeditat?

Em venia de gust escriure una novel·la llarga. Feia temps que escrivia contes i narrativa curta, i ja n’estava avorrida. El que té de bo i de dolent el conte és que és molt efectiu, molt ràpid, i ara volia una experiència més desendreçada. La novel·la, encara que la planegis, sempre acaba sorprenent. Jo ja sabia que seria així, que hauria d’acompanyar més als personatges, els quals, a la novel·la, són més importants que la idea, i tenia ganes d’aquesta experiència.

En el procés, fas picades d’ullet a obres anteriors. Hi ha una història recuperada de Las cosas que perdimos en el fuego, però també morts que tornen, les rutes de l’Argentina del nord, la contracultura dels 80…

Hi ha temes i obsessions que es repeteixen perquè són els que tinc al cap com a escriptora i sempre van apareixent. És difícil no només com a escriptor, sinó com a persona desprendre’s d’allò que de veritat commou, obsessiona i atrau. I també seria deshonest. Un pot intentar buscar altres coses però, si no l’apassionen tant, per a què? Un escriptor o un artista en general no té gaires temes, el que es planteja constantment és com parlar-ne, des de quin gènere… No m’interessen els esforços per no repetir-se, intento anar canviant el format, l’estructura, el temps històric…

I són aquestes obsessions les que van definint els gèneres dins la novel·la?

Cada part de la novel·la té diferents estils dins del gènere de terror. La primera part és més de terror tradicional, sectes, Lovecraft… a la segona hi ha nens, és més del tipus Spielberg, Stephen King… Va haver-hi un moment on vaig pensar que podien ser més independents, però després van anar quedant encadenades. Hi ha una narrativa molt llarga que és la vida del protagonista amb la seva identitat, que comença i acaba la novel·la al mateix lloc. I no volia explicar això cronològicament perquè seria avorrit, i llavors vaig decidir buscar uns quants nuclis on basar-la.

Com t’has relacionat al llarg dels anys amb el fet d’escriure terror i fantasia?

Al principi, em va costar posar-m’hi, perquè en castellà no hi ha una tradició gaire clara en el gènere. N’existeixen, de models, però menys que en anglès, per exemple. Em vaig dir “d’acord, escriuré terror, però sobre què”. Mirem terror contemporani: Stephen King, per exemple, és un escriptor molt estatunidenc. Jo llegeixo molts autors de ciència-ficció i weird anglès, i tots sempre tracten qüestions molt locals i basades en la seva pròpia tradició, l’ocultisme anglès, Londres. És per això que vaig començar a fixar-me en les tradicions del santoral pagà argentí i llatinoamericà i en el terror polític. No només el terror de la dictadura sinó també la incertesa política, la sensació d’inestabilitat dels nostres països, la qual et fa conèixer una mena de por constant. Sobre la violència, també hi vaig reflexionar, però no és tan típica de l’Argentina. Em vaig fixar molt en la cosa femenina, les narradores. No em semblava raonable escriure terror com a autora llatinoamericana amb models que no partissin de tot això. El terror sempre parla d’una època i una societat, i vaig voler fer això, reflexionar sobre les pors de la meva època i la meva societat, i sobre els terrors personals d’una dona que viu en aquest moment. Va ser un procés, però quan ho vaig trobar va ser bastant fàcil. Al cap i a la fi, hi ha molt terror en aquest continent.

Però també hi ha referents argentins en aquest gènere, Julio Cortázar, la Silvina Ocampo…

A mi m’interessa un terror una mica més tradicional, però traduït a aquí. M’agraden els estereotips del gènere, els fantasmes, les cases embruixades. La Silvina Ocampo, per exemple, fa més aviat humor negre, mostra rareses, nens cruels…  m’agrada molt però no la considero una influència.

No vacil·les a l’hora de publicar gairebé 700 pàgines de novel·la de gènere en l’imperi del llibre curt i autoficcional?

Originalment, tenia més pàgines. No entenc qui ha pres la decisió de separar els gèneres d’aquesta manera, si va ser el mercat, l’acadèmia, els lectors, la crítica… Establir línies divisòries en la literatura em sembla antiquat, ja n’hi ha prou. Sovint el que passa és que quan algú no acostuma a llegir gènere, un cop s’hi afronta se sorprèn perquè no hi troba bajanades. Aquesta és una part important del prejudici, que el gènere no té res a dir sobre la realitat. Però l’autoficció també pot ser un breu llibre sobre una noia que s’ha fet mal al dit. La majoria d’allò que es publica és dolent, en tots els àmbits. Però si un llibre funciona, funciona. Ja toca pensar creuat.

Però no sembla que estigui passant. Ara mateix dirigeixes l’àrea de lletres del Fondo Nacional de las Artes de l’Argentina, que per primer cop ha acotat la convocatòria del concurs literari als gèneres de ciència-ficció, fantàstic i terror, i tothom se us han llençat a la jugular.

Va ser una decisió causada pel pressupost, però jo pensava que al país de Borges això no passaria. La tradició literària argentina de Borges i Cortázar és de conte i és fantàstica. Els prejudicis contra el gènere fantàstic van en contra de quelcom que sempre ha estat propi de la literatura, que és la imaginació. Es tracta la fantasia com si fos quelcom pueril, com si l’adult s’hagués de graduar pel realisme. Em sembla estrany que l’Argentina, que té una tradició literària sustentada en Borges, doni l’esquena a la fantasia. Estic segura que ningú que menyspreï la ciència-ficció menysprearia Borges, simplement dirien que ell és el millor i ell ho fa diferent. Però hi ha molts, que ho fan millor i diferent.

Com qui?

Samanta Schweblin, Luciano Lamberti, Laura Ponce, Martin Felipe Castañet, Marina Yuszczuk, que acaba de publicar una novel·la de vampirs que està molt bé, Liliana Bodoc, Pablo de Santis, Ricardo Romero, Roque Larraquy, que va estar nominat pel National Book Award, Carlos Chernov, que fa bona ciència-ficció quan està gairebé desapareguda a l’Argentina… hi ha molts. És precisament això, el que és estrany. El prejudici està anunciat i, després, els textos que es produeixen són bons. Tothom parla, però quan la Samanta Schweblin publica Distancia de rescate, aquesta és considerada una de les millors novel·les dels últims temps. Nuestra parte de la noche és clarament de gènere i ha rebut atenció. És contradictori. Tampoc m’agrada estar permanentment a la defensiva. No tinc cap fanatisme particular que em porti a voler que estigui per sobre els altres gèneres. Vull que sigui respectat perquè m’agrada llegir-lo i perquè crec que hi ha una producció extraordinària. Però fins aquí arriba la meva militància.

A Nuestra parte de la noche apareix molta mitologia i ritus pagans llatinoamericans. Hi ha un vincle fort entre l’Argentina i l’ocultisme o la mort?

Depèn de la zona. El culte a San La Muerte, per exemple, continua viu a tota l’Argentina. No fa gaire es va cometre un crim horrible, es van menjar un home i van deixar-ne les despulles sota una estàtua de San La Muerte. Però no crec que sigui una realitat exclusiva de l’Argentina, al Mèxic actual també hi ha San La Muertes. I hi ha molta presència de l’ocultisme que no concebem com a tal: sortim al carrer i hi ha flyers de gent que tira el tarot per tot arreu. La percepció de com un país es relaciona amb els seus morts és una cosa d’atenció, en realitat. Jo quan vaig a Espanya i veig el Valle de los Caídos, el tractament del trasllat de les mortalles de Franco o les fosses comunes, penso que no hi ha res semblant a l’Argentina. Tots els països que han tingut dictadures, violència d’estat o guerres civils tenen en comú una relació traumàtica amb els seus morts, cadascú a la seva manera. Alguns callen més, d’altres necessiten un temps per explotar, com Xile, d’altres estan permanentment obsessionats, com l’Argentina, d’altres tenen una convivència amb la violència que resulta estranya vista des de fora, com Mèxic. Les dictadures llargues resulten en un trauma generacional que, com tots els traumes, se soluciona de diferents maners. La manera de l’Argentina és fer-ho molt explícit, que els morts es vegin. L’Argentina és com la persona que t’explica constantment el que li ha passat.

És a causa d’aquest trauma generacional que Nuestra parte de la noche gira entorn d’un pare i un fill?

Sí, és una reflexió política sobre l’herència històrica, sobre si aquesta és una condemna o és possible treure-se-la de sobre, com si es tractés d’una herència familiar. Si les condicions establertes per les generacions anteriors són possibles de desmuntar o no ho són, perquè el trauma es transmet. Pensava també sobre tota la generació argentina dels fills perduts, de la generació assassinada. Hi ha una part de la història del terrorisme d’estat que està directament relacionada amb la família. És habitual el pare que falta, el fill robat, la mare que busca el fill… Hi ha fins i tot organismes de drets humans que tenen noms familiars, que porten “mares” o “àvies” al nom.

També acostumes a donar protagonisme a la infantesa, a les teves històries.

M’agrada treballar amb el tema de la infància com un temps i un lloc no ideals. Els nens són esponges de tot, lo bo i lo dolent. M’agrada pensar en la infelicitat de la infància. Negar-ho és fútil i hipòcrita. L’Argentina és un país desigual, hi ha molts nens vivint en la pobresa, però manté el discurs de la puresa de la infància. Hi ha una contradicció pertorbadora entre el discurs i la realitat.

Haguessis volgut publicar en una editorial argentina?

Podria publicar a l’Argentina però el problema de les editorials llatinoamericanes és que no tenen distribució massiva. Encara és molt colonial, això. És molt frustrant pensar que, si publiques a l’Argentina, el teu llibre no s’aconsegueix a Xile, que està al costat. I ho és encara més perquè ara la comunicació és fluida: si jo dic a Twitter que publico un llibre, se n’assabenta tothom. Hi ha una contradicció entre el que som capaços de comunicar i el que el mercat pot distribuir efectivament. De totes maneres, hi ha molts escriptors espanyols que no arriben, jo ara estic esperant la Sara Mesa i ja sé que no es publicarà, aquí. El mercat argentí està molt deprimit i apostar per autors poc populars és molt complex, es publica massa i hi ha falta de comunicació. Anagrama, en aquest sentit, em crida l’atenció perquè distribueix fins i tot millor que altres multinacionals amb més diners.

També ets editora de Radar, el suplement cultural del diari Página 12. De quina salut gaudeix la premsa cultural argentina amb museus, teatres i sales de concerts tancats des de març.

Hem anat esmenant la situació a base d’esdeveniments online, canviant el focus a entrevistes i peces més pausades que abans no teníem temps per fer. És insostenible a llarg termini, però hem aguantat prou bé. La reducció de pàgines i lectors va al mateix ritme en la premsa cultural i la general, no hi ha una diferència. És cert que ens hem d’anar adaptant, prioritzar mitjans online, i altres ofertes que no necessàriament han de ser escrites. Jo estic esperant la crítica adulta de llibres, un Youtuber de 60 anys que faci ressenyes de llibres com les fan els joves a internet amb el young adult o l’anime. De totes maneres, les ressenyes culturals tindran vida més temps perquè gaudeixen d’un cert prestigi.

Al principi de la pandèmia publicaves un article que reivindicava el teu dret a no opinar davant l’allau de gent que et demanava interpretacions sobre la situació.

Sí, va ser una mica mala onda, allò. Em sembla que hi ha un excés d’opinió en general. I de demanda d’opinió als escriptors, perquè quina idea en tindran, ells? L’únic que es pot fer és metaforitzar d’una manera que, a mi, em sembla cursi. Hi ha intel·lectuals que tenen una vocació de discurs públic i són capaços de fer-ho amb lucidesa, però hi ha d’altres que no la tenim, aquesta pulsió per opinar, que preferim el silenci. Treballar amb la paraula no necessàriament et permet analitzar esdeveniments d’aquesta escala.

Durant tots aquests mesos he vist més d’un tuit que comparava la pandèmia amb un conte teu.

Sí, és horrible. No trobo que sembli un conte meu. Els meus contes són ràpids i violents, això és un cataclisme lent.

No obstant això, vas publicar-ne un que s’imaginava un futur distòpic en el qual el coronavirus no només no acabava sinó que anava a pitjor.

Sí, va ser un assaig d’escriure ciència-ficció, cosa que no acostumo a fer. Potser és aquesta, la meva manera d’expressar-me sobre el tema. Un dels motius pels quals no puc parlar és perquè aquest tema em fa por, em sembla que la situació té més a veure amb la fòbia i la fantasia que amb l’anàlisi, i jo em sento més còmoda en aquests ambients.

 

[ Fotos: Pilar Tomàs, ACN – font: http://www.nuvol.com]