A « A propòsit de Hannah Arendt » trobem l’anàlisi d’Anna Masó sobre Arendt i la qüestió jueva

Hannah Arendt

Escrit per Joan Burdeus

Hannah Arendt no li va agradar El món d’ahir, la popularíssima autobiografia de l’escriptor Stefan Zweig. El desacord emana de la qüestió jueva: Zweig va ser un jueu benestant que va aprofitar la fortuna per abandonar l’empresa familiar i dedicar-se a la intel·lectualitat apolítica des de la torre d’ivori. Zweig insistia a definir-se com “un austríac més” o un cosmopolita, explícitament desinteressat per la seva condició de jueu, i va esmerçar les forces dels seus escrits a lamentar la pèrdua de la dignitat i l’honor quan el món burgès que l’havia agombolat es va esmicolar amb l’auge del totalitarisme. Arendt va dedicar bona part de la seva obra a criticar aquesta tendència del poble jueu a l’autoexclusió: sigui en la subordinació del gueto o en l’evasió de l’elit, segons Arendt, calia desvetllar els jueus que es dissociaven de la implicació amb el poder polític i les injustícies econòmiques del món que els envoltava. En aquesta lluita per drets concrets, Arendt va arribar a la conclusió que el risc més gran era oblidar la identitat i la història pròpies o, dit amb el tancament el seu comentari sobre Zweig, “Si t’ataquen com a jueu, has de respondre com a jueu”.

Aquesta idea es descabdella a A propòsit de Hannah Arendt (Edicions de la Universitat de Barcelona), un recull d’assajos d’Anna Masó Monclús (1948-2020), doctora en Filosofia i professora d’ensenyament secundari pionera al nostre país en la investigació sobre la figura d’Arendt quan la pensadora jueva encara no gaudia del reconeixement que ha assolit avui. Això que podria ser un punt feble acaba sent el més fort perquè el llibre, que serveix d’homenatge a la trajectòria de la filòsofa catalana traspassada enguany, es desempallega dels encorsetaments arendtians que han emergit amb l’estudi més sistemàtic de l’acadèmia actual i ens ofereix la lectura més primerenca, personal i intuïtiva de Masó. Potser per això, encara que mai es mencionin explícitament al text, és impossible llegir-lo sense fer associacions entre l’estudi d’Arendt sobre la qüestió jueva i el compromís de Masó en la lluita pel feminisme i els drets nacionals. El text de Masó converteix Arendt en una caixa d’eines d’utilitat immediata.

Però quina és “la qüestió jueva”? Amb la propagació dels principis de la Il·lustració i la Revolució Francesa que propugnaven la separació entre religió i política, molts jueus arreu d’Europa van guanyar llibertats polítiques que els convertien en ciutadans de ple dret davant la llei. Però com ens va ensenyar un jueu com Kafka, una cosa és el l’aparell jurídic i l’altra és la realitat, o sigui que l’antisemitisme no va desaparèixer, sinó que es va transformar. A diferència del vell odi entre comunitats aïllades, l’antisemitisme modern neix de les tensions entre jueus i gentils vivint cada cop més junts. Karl Marx va ser un dels primers pensadors a confrontar el malestar: segons el filòsof, era evident que la llibertat jurídica no va eliminar la coerció en els espais semiprivats de la societat civil, en els quals, de fet, l’odi als jueus es va intensificar. Evidentment, per al pare del comunisme, el problema era el conflicte de classes amagat sota la falsa llibertat de la societat capitalista, i les tensions no desapareixerien fins que no desapareixés l’opressió econòmica inherent a l’estat, de la qual l’antisemistisme era una fugida convenient per desviar l’atenció sobre la veritable causa material. En un altre sentit, sionistes com ara Theodor Herzl defensaven en el mateix segle XIX que l’única manera d’assolir la llibertat era amb la creació d’un estat jueu independent. Com bé sabem, el nazisme es van construir sobre una altra “solució” a la qüestió jueva.

Arendt va beure molt de l’anàlisi de Marx però, malgrat compartir l’ideal de justícia del marxisme, mai va acceptar la seva expressió més doctrinària, com una ciència capaç d’explicar adequadament tots els conflictes socials i polítics de la història de la humanitat des del reduccionisme econòmic. Per Arendt, és essencial preservar la tensió permanent i concreta de la vida política d’interpretacions massa materialistes o massa idealistes. Masó ho resumeix molt bé quan diu que l’opinió d’Arendt, expressada en termes generals, és que “qualsevol ésser humà o qualsevol poble que d’una manera o d’una altra nega la seva realitat o la seva història i es retira d’ella de forma permanent per construir el seu propi món o buscar-ne un de millor a qualsevol altra part, sempre corre el greu risc d’engendrar monstres”. Contra l’apoliticisme cosmopolita de Zweig però sense caure en l’utopisme marxista, Arendt va defensar l’honor del pària: “el jueu emancipat ha de despertar-se a la presa de consciència de la seva posició i, conscient d’ella, s’ha de convertir en un rebel contra ella, el defensor d’un poble oprimit. La seva lluita per la llibertat forma part del que tots els oprimits d’Europa han de lliurar per aconseguir l’alliberament nacional i social”.

 

[Font: http://www.nuvol.com]