La Filmoteca de Catalunya dedica una exposició a la col·laboració entre el fotògraf Milton H. Greene i Marilyn Monroe.

Monroe

Monroe amb Joshua Greene, fill del fotògraf.

Escrit per Gerard E. Mur

Va ser un encanteri de sensualitat (“tenia el que jo anomeno impacte carnal”, en digué Billy Wilder). Era radicalment bufona i delicadament exuberant. I era, és clar, un fenomen (de masses). Un fenomen buidat d’essència i llibertats, que és com solen acabar la majoria. Avui, Marilyn Monroe és una icona, una il·lusió cíclica. És la rossa que torna i retorna. Una lluïssor —pell blanquíssima i cabells platínics— que és reinterpretada periòdicament, imitada fins a l’extenuació (sovint de la forma més xarona i frívola). El dramaturg Carles Batlle l’ha recuperat al seu últim text (Monroe-Lamarr, representat recentment al Teatre Nacional); el febrer vinent, Alfaguara reeditarà (en castellà) la biografia que en va escriure fa vint anys Joyce Carol Oates (Blonde); María Hesse ha publicat aquesta tardor una nova biografia de l’actriu, en aquest cas il·lustrada (Marilyn, a Lumen); i ara la Filmoteca destina la sala d’exposicions a una mostra de les fotografies que Milton H. Greene va fer a la protagonista de Niagara (una pèssima pel·lícula, per cert). L’exposició, que ha arribat acompanyada d’un cicle dedicat a la intèrpret, es pot visitar fins al 21 de febrer.

El magnetisme de Monroe —aparença, actitud i solvència— fa que l’actriu estengui (en vida i pòstumament) tentacles d’admiració arreu: al periodisme, a la literatura, a l’art contemporani, a la política, al show i evidentment a la fotografia. Omplia d’inusual matèria i força discursos, articles, festes i carrets. Amb Greene, les dosis de complicitat van ascendir a un altíssim nivell. El fotògraf va saber esprémer tots els racons de la fotogènia manifesta de l’actriu. Entre 1953 i 1957 van col·laborar en cinquanta sessions. Evidentment, durant les primeres trobades, Greene va haver de fer una notable feina prèvia abans de prémer el botó de la càmera. Calia aixecar un escenari d’elements invisibles però imprescindibles: confiança, seguretat, una certa familiaritat. Finalment, l’entesa entre tots dos va quedar closa i protegida en un puny hermètic.

Del material resultant de les cinquanta sessions Monroe-Greene, la Filmoteca n’exposa una selecció de vuitanta-quatre imatges; la tria l’ha fet el fill del fotògraf. El temps ha convertit les fotografies en obres icòniques, recuperades en nombroses ocasions, utilitzades per il·lustrar infinitat d’obres dedicades a l’actriu. En la majoria de fotografies, Monroe apareix sola, la tensió de l’objectiu es concentra exclusivament en ella. Greene la retrata en muntatges de tota mena al seu estudi (el canvi de vestuari determina l’esperit de la sessió), als sets de rodatge (durant els descansos) o a casa, en una privacitat lleugerament artificial, però efectiva. També hi ha, però, fotografies d’ambient, socials; destaquen, especialment, les del casament de Monroe amb Arthur Miller (1956). Els nuvis apareixen abrigats per un blanc i negre llustrós.

Cristina Carrillo, comissària de l’exposició, dona en un dels textos de sala la clau per interpretar l’actitud de Monroe davant la càmera de Greene: “[Les fotografies] revelen un punt d’inflexió molt poc conegut: el moment en què Monroe començava a controlar tant la seva imatge com la seva vida”. Aquest gir vital és un miratge, però. La Marilyn d’aquestes fotografies conté la tristesa (real, però explotada) d’una dona presonera, com si el fantasma de l’apropiació col·lectiva, per innocent o barroera que fos, sempre pogués tornar. El personatge encara amenaça la persona. El final de l’actriu és la constatació de la incapacitat de superació d’aquest temor. No va aconseguir el reconeixement d’una autonomia total, d’un criteri capaç. Es va imposar el buidatge, la reducció de la persona a l’espectacle del cos. Davant del fotògraf, però, l’amargor de Monroe queda tapada per la insolència que Grenne aconsegueix arrencar. La Monroe de Greene podria cantar aquell I’m sorry de Brenda Lee. La compassió per Monroe s’enfila novament quan es pensa en la seva mort, en els motius del final. El canó d’hipòtesis comença a escalfar-se. Com Garbo, Monroe és una icona que neix, sobretot, del misteri, del buit.

Monroe

El matrimoni Monroe-Miller per Greene.

L’exposició, coproduïda per la Filmoteca i el fons The Archives-LLC, és també una fantàstica oportunitat per rescatar un llibre que aquells que el tinguin han de guardar com una relíquia, pel contingut i per la singularitat de l’edició. Es tracta de Marilyn revisitada, una antologia de textos dedicats a l’actriu. El llibre, editat per Joaquín Jordá i José Luis Guarner, el va publicar Anagrama el 1971. L’editorial, però, el va recuperar el 2005 a Compactos (amb una fotografia de Greene a la coberta). Marilyn revisitada és un ric compendi d’opinions sobre l’actriu —parlen d’ella— i de l’actriu —parla ella—. A «Marilyn toma la palabra» es recullen cavil·lacions distribuïdes en ordre alfabètic: una paraula, un tema (discutit lliurement). Monroe comenta la seva relació amb el color vermell, el sexe, la fama (“escalfa una estona, però les calories duren poc temps”), John HustonJerry Lewis o Greene (“una de les coses que fa que sigui un artista és la seva sensibilitat, el seu sentit de la introspecció”). Les declaracions estan extretes de LifeTimeCosmopolitan, etc. A «Mixed Grill» i «Nuevas elucubraciones», NabokovNorman MailerBoris VianMae WestRomán Gubern o Juan Marsé perfilen la persona i el personatge, n’il·luminen un detall, en subratllen un tret distintiu. El llibre es tanca amb una filmografia comentada per Jordá i Guarner (Love HappyAll About EveGentlemen Prefer BlondesLet’s Make Love…).

Monroe, dèiem, és una il·lusió cíclica, encara genera una fascinació considerable. La imatge de l’actriu, però, és un cofre delicat que cal obrir amb cura, sense oblidar una biografia (col·lectivament) tràgica: pels abusos socials que va patir (“la societat la va assetjar des de petita; llançant-la als orfenats, permetent el seu atropellament, […] voltant-la de solitud, escàndols injustificats i difamació”, sostenia Félix Martialay) i per la incapacitat d’entendre “la superficialitat” que la caracteritzava (segons Eugenio Trías, “era massa superficial. I la superficialitat, casa de la de veritat, alarma. I encara alarma més l’excés”). La Marilyn de Batlle, per cert, interpretada per una convincent Elisabet Casanovas, encara es podrà veure durant la gira catalana de Monroe-Lamarr que el Teatre Nacional detallarà pròximament.

 

[Font: http://www.nuvol.com]