La cerca melindrosa de refugi en el passat és un indicador de la incapacitat del parlant autòcton per adaptar-se a una intempèrie cada dia més hostil

Escrit per Pau Vidal

Qui enyora els pares és perquè ja no els té. Qui manté viva l’herència lingüística rebuda, i fins la peixa amb noves aportacions, no necessita fer-ne cants d’enyor en públic, perquè li són paraules i expressions vives. Ningú plora allò que no ha perdut. Qui troba a faltar “aquelles paraules tan boniques que ja no es diuen” segurament és perquè és ell mateix qui les ha arraconades i, poruc, en comptes d’empoderar-se, cerca consol a sa renúncia en la renúncia d’altri.

La proliferació de llistes i concursets de mots d’abans (curiosament, sempre en diuen ‘paraules’, mai ‘mots’) i les propostes de ‘digues la teva preferida’ fan saltar els índexs d’hiperglucèmia dels mesuradors lingüístics. El festival de cursileria que es desencadena només provocaria tendresa (bé, i angunieta) si no fos símptoma d’un mal molt més profund. La realitat lingüística en què ens trobem és desoladora: el castellà no para d’avançar, amb la violència visible i invisible que li és pròpia, i el català de recular. La residualització progressiva resulta tan evident que es fa inassumible. Com a mínim per als qui ens estimem la llengua, que no és sinó la identitat. Per això un sector de parlants, incapaços d’acceptar-ho, se’n dissocien i cerquen refugi en una realitat paral·lela. La realitat de les xarxes, on et pots construir una bombolla en què les coses s’acostin a com les voldries. Un mecanisme de defensa sempre efectiu.

Abandonar-se a la nostàlgia per les parauletes i les variants locals perdudes és una resposta a la creixent hostilitat de la intempèrie: abaixar les persianes per protegir-se de la tempesta i lliurar-se a la contemplació dels àlbums de fotos de quan érem joves i feliços. Una manera com una altra de suïcidar-se, sociolingüísticament parlant; per descomptat, perfectament legítima. Ara bé, pretendre que aquest exercici sigui útil (“així descobrim paraules noves i les podem fer servir”) ja indica una passa més en el camí de la negació de la realitat. Un recurs que exploten pseudodisciplines com el coaching i les mil-i-una varietats del sacseig motivacional en voga. Vinga, endavant, tu pots, tu n’ets capaç, te’n sortiràs. I el pobre afligit/deprimit/superat-per-les-circumstàncies vinga fer gatzonetes (“oh, quina paraula més bonica, per cert, gatzoneta, no l’havia sentida mai, a partir d’ara la diré, gràcies”, i per descomptat continuarà dient sentadilla, perquè quan hauria de fer servir gatzoneta ni se’n recordarà de com era ni, en cas que se’n recordés, té prou autoestima per engaltar-la enmig d’una activitat de grup), doncs el pobre desbordat, deia, vinga fer gatzonetes, i planxes, i estiraments, vinga suar la cansalada, enganyant-se, mirant de no pensar que després a casa no en farà ni la meitat de les que li toquen, i al cap d’una setmana ja ho haurà deixat córrer.

El parlant de sucre té una ferida, com tots els parlants de llengües subordinades. Una ferida dolorosa, perquè la realitat no coincideix amb el seu desig. O anhel, com li agradaria dir a ell, encara que no se’n recorda i cada vegada que la troba en una llisteta a Tw s’entusiasma i promet que la farà servir (“oh, anhel, que bonica, els meus avis la deien…”). I a aquestes ferides (abans se’n deien traumes) cadascú hi reacciona segons el seu caràcter. L’amant del bell mot (un dels patrons majoritaris en el nostre hàbitat lingüístic) es vol veure ell mateix com un almogàver joliu que sortirà al carrer i etzibarà iclésies per aquí, xanoxanos per allà i voravius més enllà, sempre amb el somriure per davant i sense llençar ni un paper a terra; però, a l’hora de la veritat, el que fa és cedir als hàbits adquirits, molt més poderosos que no pas la voluntat: obrirà la porta a l’operari peruà i li dirà, escandint bé les síl·labes com si s’adrecés a un retardat: “Buenos días. La lavadora está a la cuina, en la cocina, passi passi, ¿que quiere un café mientras tanto?” I tota la combativitat a tomar pel sac. El màxim d’heroïcitat a què arriba. Això si no es passa directament al castellà pelat (que és el que fan, t’ho recordo perquè cada vegada te n’oblides, més de set de cada deu compatriotes teus).

Ja sé que et sap molt de greu que digui aquestes coses; encara més, t’ofèn, et fa enfadar, perquè tu creus de tot cor que ets un bons defensor de la terra i de la llengua. Però pensa un moment en el procés, el llirisme i la gran enganyifa d’aquests anys. Com ha anat tot plegat? Com estem, ara mateix? I això que ho teníem a tocar. I que havíem fet nosequantes jugades mestres, i sense perdre mai el somriure. I mira. Doncs amb la llengua passa igual. Exactament igual. El llirisme indepe té un correlatiu exacte en la llengua: el llirilingüisme.

No dic tot això per provocar ni per esbravar-me. Ho dic perquè passa, us passa a molts, i em preocupa. Perquè si volem recuperar terreny hem de ser com més millor, i negar la realitat és remar contradirecció. D’entrada, has de saber que t’escolto. Perquè és el meu ofici: parar l’orella al que dius o escrius cada dia i estudiar-ho. El que dius, i encara més el que no dius. I com, i quan, i en quines situacions. I el que observo és que t’arronses perquè tens por, que a la menor mostra d’incomprensió per part de l’interlocutor (o abans i tot: a la menor mostra de pigmentació) ja canvies, o que en interaccions de grups et plegues a la llengua dominant sense piular (allò del guia del museu que diu “Si ningú hi té inconvenient…”, i ho entomes sense dir res, i t’empasses la ràbia, i després a casa fas una piulada per esbravar-te i bona nit i tapa’t). No reclames, no protestes, abaixes el cap. Fuges del conflicte com de la pesta. No, repeteixes el mantra de l’enemic, aquí no hi ha conflicte lingüístic. Però si em parles en castellà a mi i tot!, perquè em veus cara de… de què? De què em veus cara? Doncs de res, senzillament de desconegut, i als desconeguts se’ls parla en la llengua que no porta maldecaps.

Per això, si et deixes robar la llengua a cada passa, si no ets capaç de fer ni el mínim (però el mínim del mínim, que és no avergonyir-te de la llengua que has heretat, o que has adoptat), et penses que m’empassaré que surts a fer d’almogàver brandant galifardeus i encisadores i picardemans a tort i a dret? No, jo et sento i sé que el que fas és engaltar síosínohihamés i havingutperquedarse i totes aquestes castellanades amb què et bombardegen i que tu repeteixes, i ho fas inconscientment, que de fet és el que fan tots els parlants del món, amb la diferència que tu no t’acceptes tal com ets perquè no t’agrades, i per tant ho negues. Et sento dir elsnadals i gilipollas i després negar que ho has dit. Ets a un dit del trastorn. I no t’apuntaràs mai al grup de teràpia de Parlants Frustrats Anònims perquè et negues a admetre la teva dificultat; a mi m’ho dius en privat (“Quan començaràs aquell taller que vas prometre sobre no canviar de llengua?”), però en públic t’estimes més el floriviolisme, ui, la nostra estimada llengua, que bonica, i quantes paraules tan reprecioses que té, a partir d’ara les diré totes, i així a cada concurset, a cada fil, repetint la roda de hàmster fins que totes les paraules de la nostra llengua seran reboniques i les escriurem en una conversa de Twitter, ohhh, pernil, taula, bon dia, que boniques, a partir d’ara les diré, gràcies, i vinga cors i abraçades, perquè aleshores tota la llengua ja serà una peça de museu que només servirà per mirar-se-la en un àlbum antic mentre anem fent uis i ois.

Quan gosaràs dir en veu alta “Bon dia, em dic Tal i estic deprimit i enfadat per l’estat de la meva llengua però acoto el cap i no la sé defensar”, llavors em començaré a creure que potser, només potser, aquesta llengua té futur.

 

[Font: http://www.nuvol.com]