Cada dimecres durant deu setmanes, Gerard Furest publicarà a Núvol un capítol del seu « Decàleg irreverent per a la defensa del català »

Escrit per Gerard Furest i Dalmau

Professor de Llengua Catalana a Secundària

Sofert catalanoparlant: confronta amb la mateixa determinació aquells corrents de pensament que troben plaer a estigmatitzar la nostra llengua, amb independència de la seva orientació ideològica (i de la teva). De fet, la fòbia a l’alteritat (qualsevol alteritat) i el seu dret a existir amb plenitud ja és, per si mateixa, una ideologia. Uns, els més carpetovetònics, per tal de marcar-la com un patuès sense prestigi, et voldran convèncer que la teva no és una llengua cosmopolita, i que parles una llengua pagesívola, pobletana, rústica i un ventall prolífic d’adjectius del mateix camp semàntic; els altres, sabent que menteixen tant o més per la gola, s’empatollaran que és una llengua de plutòcrates de cor ressec, de burgesos endiumenjats i missaires i de capatassos explotadors. Sigues conscient, però (i la consciència és poder), que uns i altres et tenen reservat el mateix “regalet”, al qual donen un sentit redemptor per a tu i per a la teva progènie, encara que l’operació et pugui comportar algun “petitet” dany col·lateral: el de penjar-te de manera obsessiva i gens innocent la llufa de l’anormalitat per, en última instància, reduir la teva cultura a cendres. Tot plegat, erigint-se en un Leviatan consumadament ambidextre, d’arguments contradictoris que t’envesteixen sense quarter per xarxes, tele i ràdio, i que té per únic objectiu emparedar-te més i millor. Keanu Reeves.

Un cop més, segueix els consells insuperats de Sun Tzu i penetra en la seva psicologia (hem estat a punt d’escriure “ànima”): no, no en tenen prou que la seva llengua tingui 500 milions de parlants, o que sigui la llengua oficial i vehicular en 21 Estats. Si aquesta hegemonia semiplanetària no satisfà el seu orgull i gaudi, no és pas per l’anècdota estadística d’haver-se bastit sobre el genocidi de milions de persones. Al contrari, el que els avinagra fins a l’infinit i no poden tolerar de cap de les maneres, esclaus de la insaciabilitat glotofàgica com són, és que la teva, amb 8 milions de parlants, tingui una mínima salut i perspectiva de futur. Que tu puguis viure amb un mínim de normalitat en la llengua que et surt de l’Arc de Triomf els embogeix, i els aboca a deliris humits de lingüicidi complet que de tant en tant no es poden estar de verbalitzar, així com a fosques pràctiques de vudú lingüístic. Això darrer, no del tot documentat, resulta versemblant vistos els precedents descrits. Altrament, com es podria explicar que una plataforma com Disney Plus no es vegi amb cor de publicitar amb desimboltura marquetiniana l’estrena nadalenca d’una pel·lícula en català, i tot pel pànic de veure cancel·lades milers de subscripcions a Ponent?

Algun cop, en una d’aquelles expansions seves que amalgamen amb tanta mestria bocamolleria i mestretitisme, se’ls ha escapat de dir que “només” pretenen retornar el català a les masies o (si ets valencià) a les alqueries de les zones rurals i d’interior; però no, val més no autoenganyar-se: no et deparen ni el benefici d’una residualitat controlada, ni la pietat mínima d’una reserva indígena. La seva finalitat, i no s’aturaran fins aconseguir-la, és estrangeritzar-te mica en mica, minoritzar-te tant com puguin, per, finalment, exterminar-te. “No és res més que una llengua, un mitjà de comunicació com qualsevol altre, i ja n’han desaparegut milers al llarg de la història…” és el seu argument estel·lar. El d’uns i el d’altres. A banda i banda. Perquè, ben garbellat, i per dir-ho a la manera de Pedro Muñoz Seca, “els extremenys es toquen”, i no hi ha res més semblant a un catalanòfob de dretes que un catalanòfob que es faci dir d’esquerres. Amb l’afegit que aquest darrer, per molt que gaudeixi d’una immerescuda pàtina de venialitat a les nacions històriques, entranya un grau de dolositat extra, que un cop desemmascarat és tant o més sinistre (recordem que significa esquerre en llatí). El primer fantasieja amb esclafar-te amb el peu, com una panerola que s’interposa en el seu camí de glòria nacional. El segon somia el mateix, (in)justament el mateix, però pretén amorosir-ho amb unes categories (“progressista”, “esquerra”, “postcomunista”) que ell té en gran concepte però que, per poc que les desclosquis, no aconsegueixen amagar un castellanisme veneri que treu la poteta, tant sí com no, en els debats que aborden el quid del conflicte.

Una de les mil maneres que trobaran per estigmatitzar-te (és un dels seus esports predilectes i hi esmercen moltes energies) es produirà si fas un ús mitjanament normatiu de la llengua. D’entrada, escarniran el teu lèxic, o la teva pronúncia. Parlem de gent que veu normal i requerible que es faci un bon ús del castellà, de l’italià o del suahili, però no del català. Això sí: ai!, d’aquell periodista de RTVE o de qualsevol mitjà sistèmic del Règim, que gosés fer un ús deficitari i constantment interferit de la llengua… ai carai! Perquè aquells qui veuen natural fer-ho i justificar-ho en el cas del català, gemegarien i s’esquinçarien les vestidures amb més fervor que les antigues ploraneres, i, després del sotrac inicial, exigirien cessaments fulminants amb un fanatisme que riu-te’n tu dels aiatol·làs i les seves fàtues. L’explicació és ben senzilla: perceben el català com un idioma de tercera regional, rebordonit i inferior (us en recordeu, de L’home elefant de David Lynch?), i els agradaria tornar-lo a l’estadi del Can Pixa i Rellisca escrit del segle XIX, quan la llengua, malgrat la vitalitat abassegadora en l’ús, era anomenada “la morta viva”. Viva, però associada a la casolania, no apta per a tots els registres i, per descomptat, inservible per a cap registre culte.

Emprar amb la màxima correcció possible la llengua (no tothom té l’alt honor d’ostentar la llicenciatura en Filologia, com és obvi) té a veure amb la normalitat, i no amb cap caprici o encarcarament. Una normalitat que acostuma a suscitar conyetes de “pompeufabra”, “virgilià” i d’altres per a desincentivar-ne l’ús genuí i, de retruc, el prestigi. Adona-te’n: aquestes categories planes, ridiculitzadores, són la seva manera de desacreditar-te a baix cost, sense desplegar cap mena d’argument. És més: de la mateixa manera que t’horripila la idea d’una Catalunya castellanitzada, finalment engolida, el més lògic és que et disgusti la idea d’un català castellanitzat. Tingues la perspectiva històrica de fixar-te en qui eren alguns dels qui defensaven amb més vehemència el català light (sense embuts: castellanitzat) als anys 80: Ferran Toutain i Xavier Pericay; casualment, ambdós il·lustres (no confondre amb il·lustrats) taxidermistes i, en conseqüència, fundadors primigenis de Ciudadanos.

El possibilisme és conflictiu per naturalesa: tant pot ésser un trampolí cap a l’èxit com una tapadora vergonyant de la renúncia. Mostrar-se possibilista pel que fa a la pulcritud en l’ús de la llengua, vist l’ús tan i tan degradat que se’n fa, però maximalista en termes polítics, no deixa de ser un contrasentit. El més raonable és que l’ambició tingui un caire integral, si és que és veritat que ja no ens alimenten molles i que ja volem el pa sencer. Si se’ns fan esquives les paraules en català, si només ens surt contaminar l’aire amb un “xapussó” en comptes de “capbussó” o “remullada” i, a més a més, ho reivindiquem tot reginjolats, si algunes paraules ens sonen estranyes, alienes, és potser perquè, sense adonar-nos-en ni voler-ho, tenim enfondida la (letal) diglòssia fins al moll de l’os. Una de les característiques essencials de la (presumptuosa) diglòssia, així com de les llengües en procés (aquest sí, generalment reeixit) d’extinció, és que els seus parlants no són conscients del fenomen de substitució lèxica, sintàctica i lingüística en un sentit més ampli, i practiquen fins i tot un negacionisme agressiu quan algú els n’alerta. Com si et diguessin: “Estic en plenes facultats cognitives, i si tinc Alzheimer és perquè vull”.

El llenguatge és arbitrari, no està marcat per se, la qual cosa vol dir que la “taula” es podria anomenar “cadira” o “lingüicida”, “malparit”, i no passaria absolutament res, perquè en lingüística l’hàbit no fa el monjo. Allò que de debò marca el llenguatge com a “massa català” (fixa’t en l’absurditat de l’adverbi) són les percepcions que ens han anat inoculant, mil·lilitre a mil·lilitre, amb el seu sèrum substitutori. Després de més de dos segles poc fructuosos, les darreres dècades, amb la seva gegantina Brunete mediàtica, policíaca i judicial, i un creixement demogràfic inabsorbible per a qualsevol ens subestatal, el cert és que han pogut desbrossar el camí i perfeccionar la seva efectivitat (i la teva vulnerabilitat). La substitució lingüística sempre segueix el mateix patró: una esquerdeta de no-res segles enrere a la casa Usher, seguit d’un procés d’aluminosi progressiva que en va corcant les bigues mestres i que, si no es pot contenir, acaba en una ensulsiada final de campionat.

En comptes de buscar causes i explicacions en el context, que és sistèmic, alguns arriben al punt, capciós és poc, de trobar en la mateixa llengua el seu boc expiatori. Que si no és prou rica, que si no sona tan espontània com caldria, que si Marçal i Pasqual, i mil falòrnies més. Tot, en un intent desesperat per emmascarar el pèssim domini que en tenen. El més xocant és que, entre els qui ho fan, no hi falta gent que té en la llengua la seva principal eina laboral. Són imaginables un cirurgià que no sabés manejar un bisturí, o un escultor que utilitzés el cisell com un martell, i que a sobre sortissin a vanagloriar-se’n davant dels micròfons? Carregar els neulers a un ens inorgànic com la llengua dels estralls derivats de la bola d’enderroc que és la subordinació lingüística (o de la descurança personal per escapar-ne) no només no és ètic, sinó que a més és tan absurd com els energúmens que ho defensen.

És un problema greu, per descomptat, i els valencians hi tenen un doctorat cum laude, que es qüestioni que el català ha de ser la llengua vehicular de les diverses televisions públiques; o que Drama L’Alqueria blanca siguin sèries no només bilingües, sinó amb uns usos diglòssics que banalitzen, i per tant normalitzen, que en la primera els joves facin ús de la llengua en les relacions verticals amb els seus pares i en prescindeixin amb alegria en els usos horitzontals amb les seves amistats o, en el cas de la segona, amb “l’autoritat”. No ho és gaire menys, però, el llenguatge guai i xiripitiflàutic dels joves de “Merlí”, més dependent del castellà que els estraperlistes de la discreció nocturna. A banda de reflectir només una realitat molt acotada i parcial, també és, vestim-ho com ho vulguem, un triomf dels qui no veuen amb simpatia que el català pugui ser una llengua solvent i homologable. I dels seus ximples útils. Perquè no inventem la sopa d’all si recordem que una evaporació lingüística també es pot produir quan una llengua es va despullant del seu caràcter propi per esdevenir una interllengua que perd la seva utilitat i raó de ser. L’epíleg fatídic mai no varia i, un cop completada l’assimilació total, sempre diu “Fi”. D’aquest dramàtic procés, els gallecs, amb el seu “castrapo”, en podrien escriure una tesi doctoral. D’aquí que hi hagi tants turistes bacavesos (no-filòlegs, però tampoc sords) que tornin de Galícia sorpresos, dubtant de si han sentit parlar als nadius un gallec castellanitzat o un castellà galleguitzat. Un sofregit, en tot cas, amb un nul prestigi i valor social.

En relació amb la interferència lingüística, la CCMA, IB3RTV i À Punt Mèdia, però de manera especialment sagnant la primera, han abandonat també (comença a no venir d’aquí) un dels seus deures fundacionals: el de crear un model de català col·loquial assumible per a la societat, i popularitzar-lo. Sent més concrets: per quins set sous “liar-la parda” ha de sonar millor o ser més vàlid que “muntar un enrenou” o “armar un sidral”? Pel que denunciàvem a El mur: per la (infamant) diglòssia que impera arreu, i que ha fet metàstasi també als mitjans públics, que contribueixen, amb la seva adopció poc explicable d’un model mimètic i no transformador de la realitat, a fer que allò que en un principi era un floquet de neu rodoladís vagi esdevenint allau. Lluny, massa lluny queden els mitjans amb empenta i il·lusió que ens van rescatar mots com bústiasegell o vorera.

I, com a cirereta del tortell, que té forma de cercle viciós, els creadors d’algunes de les sèries esmentades, sortint a la palestra a argumentar amb tanta virulència com sobradesa que el que no pot ser, no pot ser i a més és impossible. Revela això, és lícit preguntar-se, una certa desconfiança en l’interès de la trama i en el tremp dels personatges per enxarxar l’espectador? El més colpidor de tot és que, de l’ús incorrecte generalitzat, en facin lluita i bandera d’una manera gairebé personals, sabent que fent-ho fereixen molts senyors Esteve, o contribuents que els paguen el marbre en què ells esculpeixen deformitats a l’estil de Jordu Schell. També, i això és més greu, aquells que amb tant patiment ens van salvar els mots.

Al capdavall, la conclusió és òbvia, perquè la raó i el sentit comú tenen el petit avantatge de ser difícilment objectables: la feina ben feta no pot ofendre ningú que no amagui interessos espuris, qui sap si lingüicides, però la mal feta sí.

 

[Font: http://www.nuvol.com]