La Fundació Tàpies exposa tres obres de videoart que reflexionen dels conflictes territorials posant el punt de vista en la natura

'Vertigo Sea' (2015), John Akomfrah

‘Vertigo Sea’ (2015), John Akomfrah

Escrit per Clàudia Rius i Llorens

A la Fundació Tàpies hi coincideixen dos videoartistes, John Akomfrah (Ghana, 1957) i Shuruq Harb (Palestina, 1980), que reflexionen sobre conflictes en l’òrbita del postcolonialisme però que en canvi, eviten dotar les seves obres d’una estètica política directa. Tant Harb com Akomfrah fan servir el paisatge com un espai de memòria i busquen en els escenaris geogràfics una poètica que els permeti parlar dels traumes territorials, de les injustícies humanes i de la voluntat de llibertat de tots els éssers vius.

Shuruq Harb i John Akomfrah són dos artistes que reflexionen sobre la vida en entorns castigats per conflictes. Ara la Fundació Tàpies exposa tres obres seves: The Jump (Harb, 2020), Vertigo Sea (Akomfrah, 2015) i Peripeteia (Akomfrah, 2012). Es tracta de pel·lícules estètiques i combatives que busquen altres narratives visuals possibles per denunciar situacions de violència, ja sigui entre humans o contra els animals i el paisatge. Harb i Akomfrah comparteixen un estil que es fixa en la natura per tal de reflexionar sobre la relació entre les persones i l’entorn, les nostres formes d’unir-nos-hi o de maltractar-lo. En comptes de posar una càmera i un micròfon davant de la cara d’algú que pateix o que agredeix, Harb i Akomfrah posen una càmera i un micròfon als entorns geològics del trauma.

Això vol dir que en els vídeos d’aquests artistes hi veiem persones, sí, però també paisatges i animals. A The Jump (2020), Shuruq Harb ens transporta a la Vall del Jordà, un dels territoris del conflicte entre Israel i Palestina, i sense dir-nos absolutament res de la disputa que hi succeeix, ens parla del fet de saltar. Per què? Perquè moltes de les persones que viuen en zones de conflicte, el que voldrien és avançar, fer un salt endavant i trobar-se en una situació sense violència. És aquesta idea de salt cap a la llibertat, la que interessa a Harb. Com explica Linda Valdés de la Fundació Tàpies, Harb busca una imatge poètica que li permeti fugir dels límits de la situació conjuntural i plantejar altres narratives.

'The Jump' (2020), Shuruq Harb

‘The Jump’ (2020), Shuruq Harb

Aquesta obra és un encàrrec que forma part del premi a la producció de vídeoart de la Han Nefkens Foundation i la Fundació Antoni Tàpies del 2019, en col·laboració amb el Museum of Contemporary Art and Design (Manila), el NTU Centre for Contemporary Art (Singapur), WIELS (Brussel·les) i Jameel Arts Centre (Dubai). The Jump és una peça audiovisual molt fragmentada, plena de plans d’imatges breus, de moviment, de veus humanes i de veus robotitzades, de música i de sons de la natura. Però és una obra feta ad hoc, i aquesta és una de les característiques que la diferencia de les gravacions de John Akomfrah que veiem a la Tàpies, que també són fragmentades i fins i tot multipantalla, però compten amb imatges tant pròpies com d’arxiu, perquè a l’artista li interessa reivindicar la manca de representació que persones com els migrants de la diàspora africana tenen en els espais arxivístics.

D’Akomfrah, a la Tàpies hi veiem Vertigo Sea (2015) i Peripeteia (2012), dues obres que tenen en comú el motiu de l’aigua que l’artista utilitza sovint per plantejar els problemes derivats dels moviments humans, des de les conquestes colonials i el comerç transatlàntic d’esclaus fins als fluxos migratoris contemporanis. En la primera, completament actual, el ghanès relaciona el mar amb les morts dels africans que el creuen, però ho fa no només des de la perspectiva d’aquests migrants, sinó aplicant punts de vista tant del passat (recorda, per exemple, l’època en què milers de vietnamites també fugien del seu país en barques) com no antropocèntriques, sobre el mal que els humans fan a la vida marina, entenent aquesta com un element que les persones també colonitzem.

'Peripeteia' (2012), John Akomfrah

‘Peripeteia’ (2012), John Akomfrah

Això, Akomfrah ho il·lustra amb la cacera de balenes, per aquest motiu destaca, entremig de les imatges que reprodueix en tres pantalles, una reflexió que diu: “La manera de matar animals i persones és la mateixa”. El talent diferencial d’aquest artista és el de situar tot de capes temporals i temàtiques a un mateix nivell i aconseguir una coherència total. L’obra de John Akromfah és fruit de la seva experiència com a fill d’immigrants al Regne Unit i de la presa de consciència de la seva identitat com a persona negra en un entorn que no el representa i que no sap com integrar-lo. En les seves instal·lacions audiovisuals, Akomfrah fa interactuar imatges i sons de diversa procedència per generar narratives sobre la migració, la diàspora i la importància de la memòria en la formació de la identitat. Com ell mateix explicava en una entrevista del museu suec Bildmuseet, en la seva obra, per moltes referències que s’hi vegin, el més important és sentir una sensació coral de lament, “i si deixes que aquesta sensació et condueixi, ja vas bé.”

[Font: http://www.nuvol.com]