L’elegància irònica de les ressenyes de Xènia Dyakonova contrasta amb l’embut moral que Dostoievski proposa a ‘Apunts del subsol’.

Xenia Dyakonova | Foto: Laia Serch

Xenia Dyakonova

 

Escrit per Gerard Ventura

Abans que res: he gaudit molt llegint aquest llibre. Tenia un buit de coneixement en literatura russa (i polonesa) prou gran com per sentir-me’n culpable i Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Editorial Cal·lígraf, 2020) m’ha ajudat a esmenar-lo parcialment. Però si tot es tracta de coneixement, es pot pensar, amb un blog ben informat ja n’hi hauria prou. Alguna pàgina de la Viquipèdia faria el fet, fins i tot. No crec que sigui el cas. El mèrit se l’ha d’endur per força Xènia Dyakonova (Leningrad –avui Sant Petersburg–, 1985), que també ha publicat tres poemaris en rus i dos en català, el darrer Dos Viatges (Edicions del Buc, 2020).

Tampoc no puc pretendre sortir d’aquest recull d’una setantena d’articles publicats a diversos mitjans, entre els quals Núvol, sent-ne un expert: les peces de Dyakonova no pretenen «traçar un panorama global de la literatura russa», ens avisa l’autora al pròleg, sinó, a partir de les millors obres russes que s’han publicat en català i castellà entre 2012 i 2020, «convidar el públic» a recordar el valor de la lectura dels sempre llustrosos clàssics (noms reverenciables com TolstoiDostoievskiPuixkin… completin la llista) i també a descobrir-ne d’altres (Leskov, «exuberància lingüística», Tolstoi va arribar a dir d’un dels seus contes que «està ben escrit, però amb massa talent»; Saltikov-Xedrín, «un dels autors més intel·ligents i càustics del segle XIX», això segons Dyakonova, no Tolstoi) que, tot i ser considerats clàssics a Rússia, eren menys presents en el paisatge lector d’aquells que no parlem l’idioma més enllà de tres o quatre tòpics una mica lamentables.

És més fàcil trobar virtuts en un llibre si hom hi entra disposat a deixar-se sorprendre, com era el meu cas, però el gruix del mèrit de Dyakonova consisteix a aconseguir que els articles del volum no siguin una nota al peu de pàgina del llibre ressenyat sinó un diàleg ple «d’elegància irònica», expressió que, per cert, la nostra autora utilitza per qualificar les Prosas reunidas de Wislawa Szymborska. De fet, el to lleuger i amable –adjectius carregats en aquest cas de connotacions positives– de Dyakonova recorda, en les millors peces, a la dicció suau i sempre intel·ligent de la Nobel polonesa.

Un dels escriptors que apareix repetidament, sigui com a protagonista o com a personatge omniscient, a Apunts de literatura russa i un afegit polonès és Fiódor Dostoievski, nascut un novembre de fa dos-cents anys. Sospito que si Dyakonova hagués esperat uns quants mesos, a més de ressenyar Les nits blanques (Angle Editorial, 2015), traduïda al català per Miquel Cabal, també escriure sobre Apunts del subsol, mateix traductor i mateixa editorial, just acabat d’arribar a llibreries per celebrar l’inici de l’any Dostoievski.

Els apunts que un narrador sense nom escriu des del subsol, és a dir, des de l’habitació «llorda i fastigosa» on es reclou, estan imbuïts de confessions –com en tantes obres de Dostoievski. «Soc un home malalt… Soc un home dolent», avisa a la primera línia; i el que segueix conforma la primera part de la història: una dissertació sobre l’autoconsciència, un narrador que s’esmerça en revelar la seva personalitat per tal de preguntar-se si és possible dir la veritat sobre si mateix en l’era de l’autoconsciència. En la segona part de la novel·la, una «excursió al soterrani mental d’un personatge que vol subvertir l’ordre establert», segons el pròleg de Jordi Nopca, es revela una història vergonyosa del passat del narrador, la història de les seves relacions amb la jove prostituta Liza.

Fins on arriba l’escrutini mental del narrador? Com aconsegueix dir la veritat fins i tot quan es tracta de les seves relacions amb Liza? I, anant més enllà, seguim vivint nosaltres en la tenebrosa era de la hiperconsciència que descriu Dostoievski? «El nostre infortunat segle XIX», que diu el narrador, s’ha convertit en «el nostre infortunat segle XXI»? Poques ocasions millors que l’any Dostoievski i Apunts del subsol per preguntar-s’ho.

[Foto: Laia Serch – font: http://www.nuvol.com]