Avui dia no s’acostuma a relacionar la traducció amb la violència, tal com explica molt bé Tiphaine Samoyault al seu assaig titulat, precisament, Traduction et violence. La darrera setmana, però, ha estat una excepció arran de la polèmica que ha aixecat, a Europa, la tria de les persones que han de traduir The hill we climb d’Amanda Gorman.

Amanda Gorman intervenint en la investidura de Joe Biden.

Escrit per Marta Segarra

Avui dia no s’acostuma a relacionar la traducció amb la violència, tal com explica molt bé Tiphaine Samoyault al seu assaig titulat, precisament, Traduction et violence. La darrera setmana, però, ha estat una excepció arran de la polèmica que ha aixecat, a Europa, la tria de les persones que han de traduir The hill we climb d’Amanda Gorman.

En les reaccions que s’han fet públiques als mitjans i a les xarxes socials, s’al·ludeix, sobretot, a la violència que implica recusar l’elecció de traductors que van fer inicialment les editorials holandesa i catalana, Marieke Lucas Rijneveld i Víctor Obiols. És ben comprensible la frustració d’aquests escriptors, sobretot la d’Obiols, que ja havia acabat la feina, tot i que el contracte encara no estava signat. Tanmateix, sobta la violència de la majoria de comentaris, no tant dels interessats, passat el primer moment d’incomprensió i enuig, sinó d’altres professionals del món de l’edició i la cultura, així com, simplement, d’opinaires abrandats –amb excepcions remarcables com el reportatge de l’ARA que dona espai a diferents veus i opinions mesurades, o articles com els d’Anna Guitart, també a l’ARA, i d’Isaias Fanlo a Núvol.

Com és força habitual, els clams a favor de la llibertat artística i contra la censura s’han acompanyat de violència verbal, adreçada a la mateixa Amanda Gorman, a l’activisme antiracista, a les “minories” que reclamen drets i, finalment, a les dones en general. Un article com el de Daniel Cunin (traductor de Marieke Lucas Rijneveld al francès) a Profession Spectacle, que ironitza sobre la “melanina” present en la pell de les persones implicades o sobre el seu físic “atractiu”, frega clarament la misogínia i el racisme, per no parlar de la transfòbia, ja que empra sistemàticament el femení per referir-se a Rijneveld, malgrat saber perfectament que està parlant d’algú que es defineix com a persona no binària.

A partir de la proposta de Tiphaine Samoyault, però, podem ampliar una mica l’òptica del debat, per tal de reflexionar sobre la relació, en general, entre la traducció i la violència. L’escriptora, professora i traductora francesa recorda que l’acte de traduir, tot i que ens agrada relacionar-lo amb la relació pacífica entre llengües i cultures, i amb l’empatia que ha de caracteritzar-lo, implica també un joc de poder i fins i tot, a vegades, una agressió. Només cal repassar la història colonial, tant espanyola com francesa, per comprovar-ho.

[Foto: CHAIRMAN OF THE JOINT CHIEFS OF STAFF – font: http://www.ara.cat]