El flamenc de Dorantes i el jazz mediterrani de Renaud García-Fons dialoguen al Jamboree

Escrit per Núria Martorell

Els seus diàlegs són fluids i desborden complicitat. I si en solitari les seves propostes ja eren autèntiques aventures, junts es donen força i arrisquen més. Si es prenen camins intransitats, s’arriba on ningú ha arribat i resulta més fàcil coincidir amb altres artistes que volen engrandir el seu art. El flamenc contemporani del pianista sevillà Dorantes i el jazz mediterrani del contrabaixista francès Renaud García-Fons –amb una tècnica única amb l’arc, que realitza spiccato, harmònics i adorns com ningú– van confluir diverses vegades abans de la gravació de l’aclamat disc conjunt ‘Paseo a dos‘ que, per fi, s’estrenarà a Barcelona. Serà els dies 12 i 13, en la intimitat del Jamboree.

L’admiració mútua que es professen no és nova. Tots dos ja havien reclamat el talent de l’altre en celebrades ocasions durant cinc anys. ¿Què ha propiciat aquesta comunió (consagració) final? «L’anar descobrint-nos en cada concert –contesta el pianista–. Agafar camins que no s’havien trepitjat. Aprendre a aprofitar la nostra sinergia per anar més enllà del que seria només fer música. I quedar-nos amb ganes de més. A l’arribar al camerino, després de les actuacions, sempre ens diem el mateix: ‘Em vas emocionar’».

LA PARTITURA DE LA LLIBERTAT

La creativitat sense traves que postulen se sustenta sobre un coneixement acadèmic que, «sense ser imprescindible, sens dubte, ajuda. Però, evidentment, la llibertat és el que ens inspira i retroalimenta, el que ens fa investigar formes noves i ens manté l’actitud, en cada concert, de ser com la primera vegada. Perquè sabem d’on partim, però no definim una meta. I la formació acadèmica és l’arma que tots dos tenim per fer coherent tot, per fixar sobre unes bases sòlides tota la nostra creació. ¿Ens imaginaríem un poeta que no sabés escriure?»

‘Paseo a dos’ es va gestar «després d’una gran amistat». O gràcies a una generosa amistat. «Això ens va permetre abordar l’esforç d’un àlbum ple de primeres inspiracions. I dic primeres perquè ens sorgien realment com a emocions espontànies en el nostre caminar. I aquestes trobades com en família ens permeten continuar el passeig per camins nous. És una mica com tornar a casa». Beneïda casa.

[Font: http://www.elperiodico.cat]