El filòleg Enric Gomà sosté amb dades i arguments que la situació del català, si be no és falaguera, tampoc és tan catastròfica com ens volen fer creure alguns

Escrit per Enric Gomà

No estem més desanimats perquè no ens hi entrenem. En el camp de l’ús i la qualitat de la llengua catalana, hi impera la desolació, l’amargor, el gemec i la ràbia, continguda i sense contenir. Fa molts anys que els lingüistes, els professionals de la llengua, ens alerten insistents amb tot tipus d’alarmes, mitjançant articles de premsa, conferències, taules rodones i llibres. Quan els veus aparèixer, ja t’imagines què et diran. Són tocs d’alerta benintencionats que pretenen conscienciar els ciutadans de la situació delicada del català, amb l’objectiu de canviar actituds individuals, sobretot, i potenciar-ne l’ús. Depèn de tu. Fins aquí, tot en ordre.

Ara bé, tot aquest desànim enorme i aclaparador, aquesta angoixa galopant que ho envaeix tot i ens convida permanentment a la desesperació, acostuma a descansar sobre uns fonaments dèbils, esbiaixats i discutibles. En els últims temps, s’han anat repetint i imposant tot d’idees instal·lades, llocs comuns, que dominen els debats i que s’han convertit en un autèntic pensament automàtic.

Molts analitzen i comenten l’estat actual de la llengua sense haver-se pres la molèstia de llegir amb atenció les enquestes sobre usos lingüístics i contrastar-les

D’entrada, molts analitzen i comenten l’estat actual de la llengua sense haver-se pres la molèstia de llegir amb atenció les enquestes sobre usos lingüístics i contrastar-les amb les anteriors, tot intentant entendre’n els aspectes més rellevants: com el català ha baixat entre els joves a Barcelona –un 19’9 %, el 2018- però com ha pujat a l’àrea metropolitana sense la ciutat de Barcelona –un 30 %, el 2018-, un fenomen que ens assenyala que molts joves catalanoparlants es traslladen fora de Barcelona a viure, buscant uns habitatges de preu més accessible. Hi ha la idea instal·lada que, dit a grans trets, ‘els joves no parlen català’. Em centro només en Catalunya: el 35 % de joves catalans tenen el català com a llengua habitual i el 36 % del conjunt de catalans també l’hi tenen. Com veuen, gairebé el mateix percentatge. No hi ha una deserció massiva dels joves –i, compte, parlem de llengua habitual, no de coneixement de la llengua-. Que els joves que parlen habitualment en català estiguin repartits d’una manera molt desigual en tot el país i que continuï havent-hi bosses de castellanoparlants granítics, és una altra qüestió. Gens menor, però una altra.

Sobre les enquestes d’usos lingüístics, pesen dues consideracions, que són dos desdenys declarats: el primer és que no són gens fidedignes, que no reflecteixen bé la realitat. Aquesta afirmació l’acostumen a fer individus que no tenen cap noció sobre enquestes –encara menys, les tan complexes com les d’usos lingüístics-. Naturalment, els sociolingüistes en queden exclosos. Però n’hi ha molts que veuen els resultats de les enquestes i els rebutgen tot seguit: “Jo això no m’ho crec!”. Com si les dades de l’enquesta fossin merament capritxoses.  A més a més, sovint no les interpreten correctament. Una enquesta d’usos està relacionada amb la demografia i els moviments migratoris i cal tenir-ne dades, per fer-ho encaixar tot: naturalment que en vint anys llargs els catalanoparlants habituals hem baixat del 49 % al 36 % (una xifra que ens converteix en una minoria dins del país). Com hauria pogut ser, sinó, amb l’arribada de 1’5 milions d’immigrants en aquest període sobre una població de 6 milions, en què la llengua societària és el castellà?

Acusen les enquestes de ser molt interpretables, com si això fos un entrebanc insalvable. Justament, tenen valor perquè s’han d’interpretar correctament

També acusen les enquestes de ser molt interpretables, com si això fos un entrebanc insalvable. Justament, tenen valor perquè s’han d’interpretar correctament –i no desacreditar-les d’entrada-. L’altra acusació que pesa sobre les enquestes oficials és que estan arreglades, maquillades, per la mateixa administració en interès propi, per deixar en bon lloc les seves polítiques públiques, dit amb tota la franquesa. Equiparen, doncs, l’administració amb els diaris que publiquen enquestes electorals interessades –i distorsionades-, al servei de la ideologia del mateix diari. Posen alegrement en entredit la professionalitat d’empreses especialitzades en estudis estadístics, sense cap dada concreta. Davant d’una enquesta d’usos lingüístics, he sentit sovint: “Uf, deu ser molt menys!”. Com si davant d’una vacuna  diguessin: “Ens diuen que l’efectivitat de la vacuna és d’un 90 %, però segur que ens enganyen i és molt menys”. Tot dit sense cap fonament real.

Per a ells, les enquestes no són útils, la informació que els aporten no és vàlida. Però ho és la seva vivència personal, que ens expliquen tant sí com no. Jo en dic ‘la festa del nen’: van venir uns quants nens a la festa d’aniversari del meu fill i tots parlaven en castellà entre ells (i vam llogar uns pallassos i també parlaven en castellà!). També apareix tot sovint aquell tomb tradicional i etern pels carrers de Barcelona: surts caminar per Barcelona i només sents castellà. No és veritat, però aquesta idea agrada molt, perquè malparlar de Barcelona és reconfortant. ‘La festa del nen’ passa a convertir-se en un argument incontestable. Si no és ‘la festa del nen’, és un barbacoa dels veïns o la família de la cunyada. No dic que a través de l’experiència personal no es puguin detectar problemes reals i concrets, però sovint es converteixen arbitràriament en tesis sociolingüístiques. Caldria evitar ‘la festa del nen’ –o almenys exposar-ho com el que és: una anècdota-. Encara que sumis tres, quatre o cinc ‘festes del nen’. Això sí que és una enquesta mal feta.

Un altre lloc comú és el següent: en quaranta anys no hi ha hagut cap avenç per a la llengua. Això entusiasma el sector independentista, perquè és una manera de dir que l’autonomia ha sigut paral·litzant, un frau, una enganyifa (el pujolisme, per alguns, aquell moviment abominable que va encobrir l’assasí i masclista Alfons Quintà). Per tant, tot ens aboca a la independència i sense assolir-la el català morirà indefectiblement (i, inde, indefectiblement!). És una idea interessada per a alguns i sobretot desesperada –i cega- per a molts altres. Els que defensen que des del 1980 el català no ha tingut cap avenç, tenen un dèficit greu de memòria, unes llacunes importants. O un desig apassionat de planye’s, que també és molt corrent. Sovint són gent gran que, no ens enganyem, se senten frustrats perquè no han vist acomplerts els seus desitjos i somnis de joventut, tant en el terreny lingüístic i polític com en el més estrictament personal, que afecta la seva percepció de la realitat. Acusen adolorits que no han rebut prou honors i distincions, segons ells, que les seves obres, estudis i iniciatives no han tingut el reconeixement que es mereixien, que no han entrat en determinada acadèmia, jurat literari o cenacle, o bé que ningú no els convida mai a passar un cap de setmana a Cadaqués. En el fons, tot són retrets i amargors de gent gran decebuda i cansada. Dit amb tot el respecte, no se’ls ha de fer gaire cas.

Sovint en culpen els joves i els menyspreen obertament: com parlen, com es comporten, la incultura, la banalitat, els costums detestables, la falta de criteris. Ells, en canvi, en la joventut –gens inculta i gens banal- havien lluitat contra el franquisme, la ignorància, el capitalisme, el PSC, i havien imaginat uns projectes per a la llengua que –ai- no s’han fet realitat. Per tant, en quaranta anys no hi ha hagut cap progrés. És una idea tan absurda que els desacredita.

Els reptes de la llengua s’han d’encarar amb iniciatives concretes i un gran esperit pràctic, planificació i eficàcia, des dels poders públics

Per últim, el blanc de totes les crítiques i agrors és la immersió, l’ensenyament en català a la primària i la secundària. Sobre aquest punt, molts hi coincideixen: “La immersió no ha servit de res”, amb una convicció rotunda. Potser s’havien imaginat que només amb la immersió escolar les noves generacions de catalans adoptarien el català com a llengua habitual. Fer plantejaments il·lusoris no ajuda gaire a res. Sincerament, l’esforç continuat de milers de docents en el camp de l’ensenyament a primària i secundària durant tres dècades i mitja mereix una mica més de consideració per part de tota la societat. Al costat d’escoles amb dèficits greus pel que fa a l’ús i ensenyament del català, que n’hi ha, en moltes altres centres han defensat l’ús del català amb tenacitat, imaginació i encert i han aconseguit que centenars de milers d’alumnes l’aprenguessin prou bé i se’l fessin seu, en més o menys grau. Dels nascuts després del 1980, sempre observo amb atenció els catalans entre vint i quaranta anys de llengua primera castellanoparlant i és evident que en molts casos el català ha adquirit una presència real en la seva vida diària i l’han adoptat com a llengua de convivència social –i en el consum de cultura, i en el món laboral-, en uns percentatges gens irrisoris (i en aquests moments m’agradaria tenir dades d’una enquesta, per predicar amb l’exemple). Sobre el 25 % de catalans que no parla mai el català  –2018-, hi han de comptar molts castellanoparlants vells i un bon nombre d’immigrants adults de les últimes tres dècades. En canvi, aquí no hi són el conjunt d’alumnes escolaritzats ja sota la immersió. Que no s’ha arribat ben bé on es pretenia arribar i que s’hauria pogut fer d’una altra manera, millorant-ne aspectes, hi convinc. Però la immersió no ha sigut l’absolut desastre que es vol dibuixar, amb un gran desconsol. Només s’han d’imaginar el país sense immersió, durant aquestes tres últimes dècades. Hi penso i em puja el sucre.

El català està davant d’uns quants reptes, alguns de gran magnitud com els demogràfics i econòmics, que són complexos de resoldre. Precisament per això, s’han d’encarar amb iniciatives concretes i un gran esperit pràctic, planificació i eficàcia, des dels poders públics –tots: Unió Europea, governs d’Espanya i Catalunya (i els dels altres països catalanoparlants), diputacions i ajuntaments-, les empreses, les entitats, els grups socials i els ciutadans individuals. Tothom hi està cridat (i no només mitjançant el dependetú). L’únic que no li cal al català són uns senyors desanimats que repeteixen llocs comuns.

 

[Font: http://www.nuvol.com]