Albert Pla Nualart, lingüista del diari Ara, respon a l’article d’Enric Gomà, ‘El desànim

 

On són les dades i arguments?

El pessimisme sobre la salut i el futur del català –o sobre qualsevol altre tema– i el fet que provoqui o no desànim passa a ser irrellevant quan es fonamenta amb dades i arguments. Llavors s’ha de rebatre amb altres dades i arguments. Si jo dic que en l’actual marc sociolingüístic el català només pot retrocedir i que no sembla que sigui un marc que puguem ni vulguem canviar, rebatre-ho amb dades i arguments passa per demostrar o bé que en aquest marc el català pot avançar o bé que sí que podem i volem canviar-lo. Totes les altres consideracions són música celestial. Tant és que ho digui amb veu tranquil·la i mirada esperançada o amb veu trencada i donant-me cops al pit. S’ha de demostrar que no tenen fonament els arguments i les dades que aporto.

I, certament, és molt humà que quan algú afirma i reitera –amb dades o sense– que les coses no aniran com voldrien els que escolten, una part d’aquests –tard o d’hora– s’irritin, i part de la seva irritació l’acabin girant contra el “catastrofista profeta de mal averany”. En el segle XXI vivim un paradigma d’aquest esquema psicològic: l’escalfament global. Després d’uns dies d’intens fred, sempre n’hi ha que dubten de l’escalfament i hi veuen un alarmisme injustificat. Alguns neoliberals l’arriben a considerar una conspiració marxista per aturar el creixement econòmic. Però totes aquestes reaccions no passen d’emocions si no aporten dades i arguments que ho demostrin.

Busco dades i arguments en l’article El desànim d’Enric Gomà i em costa molt trobar-n’hi. Del que sí que està ple és de judicis d’intencions i desqualificacions condescendents. Bona part d’“El desànim” és una reivindicació de les enquestes d’usos lingüístics de la població (EULP) que fa cada cinc anys la direcció general de Política Lingüística (DGPL) –no s’equivoca Esther Franquesa quan el retuiteja–. Sembla que Gomà hi hagi descobert dues coses: 1) que són unes enquestes fidedignes i 2) que donen motius per a l’optimisme. I, com a primer argument per demostrar-ho, assegura que els que no les veuen així o bé no se les han llegit o no les saben interpretar. Com que jo sí que les he llegit i m’he esforçat en interpretar-les –ho vaig fer en dos articles publicats a l’Ara (“Fake news sobre la salut del català”, 13-7-19 i 14-7-19)–, em sento interpel·lat pel que diu. Perquè, sí, jo soc dels que en discuteixen la fiabilitat i no consideren –fins i tot obviant-ne el biaix optimista– que justifiquin l’optimisme amb què les venen la DGLP i alguns mitjans.

La fiabilitat de les EULP

Per què són poc fiables? Centrant-me en l’última, la del 2018, resumeixo el que deia en els articles esmentats. L’EULP 2018 s’ha fet a 8.780 persones de més de 15 anys triades partint d’un mostreig aleatori estratificat perquè representin tot Catalunya, i per a això cal que tots els triats responguin. Com s’aconsegueix? Se’ls envia una carta on se’ls diu que estan obligats per llei a respondre. La carta, en català i aranès, té un to molt formal –“es posarà en contacte amb vós”– i comminatori –“les dades són de comunicació obligatòria”–, i la firma la directora general de Política Lingüística. No és difícil imaginar que els enquestats poden tenir la sensació que l’administració els examina sobre el seu ús del català. Tot es basa en posar creuetes davant una pantalla. Si no ho fas, reps una trucada; i, si no l’atens, una visita a casa. La temptació tan humana de quedar bé amb qui pregunta, de dir el que creus que vol sentir, es pot fer irresistible.

Contrasta amb les EULP un modèlic sistema del País Basc que es basa en observar l’ús sense interferir-hi: l’anomenada Medición del Uso de las Lenguas en la Calle, que des del 2001 realitza l’associació Soziolonguistika Klusterra. Per què és més fiable? Perquè els observadors no interfereixen en res i els informants, que no saben que ho són, actuen amb espontaneïtat. No cal dir que no hi ha límits d’edat. En 30 anys s’ha fet set cops. Per a la VII Medición (2016) s’han pres mostres en 144 municipis i s’han observat 187.635 converses amb 515.260 interlocutors. Comparem-ho amb l’EULP, 515.260 informants enfront de 8.780, i molt més fiables. A més, ho fa un organisme no governamental, i no pas part d’un Govern que no pot evitar tenir la sensació que  l’EULP posa nota, davant dels electors, a un dels seus mandats: la normalització lingüística.

La sensació que les EULP no són gaire fiables també la tenia Josep M. Aymà –funcionari de Política Lingüística des del 1981– després d’haver fet personalment centenars d’enquestes. Per això va decidir constatar si el retrocés que ell observava en l’ús del català al carrer no era cap imaginació seva. Durant 11 anys va fer milers d’observacions els mateixos dies de l’any, a les mateixes hores, en carrers cèntrics i transports públics. Sempre observava d’incògnit: un mètode que veia molt superior al de les enquestes. Aquest estudi el va recollir a El català, al carrer (UOC, 2010). I va constatar que del 1999 al 2010 els actes de parla en català van caure del 45% al 38,4%, mentre que els actes en castellà van pujar del 54,1% al 61,5%.

Finalment, pocs dies després que jo publiqués els meus articles a l’ARA (juliol del 2019), Plataforma per la Llengua va publicar el seu Estudi lingüístic als patis i instituts de zones urbanes de Catalunya, un estudi que es basa en “l’observació d’incògnit” i es refereix al que el sociolingüista William Labov anomena la paradoxa de l’observador: “El sociolingüista nord-americà considera que, si el subjecte d’estudi és conscient que s’estan observant els seus hàbits lingüístics, és molt probable que no actuï de manera natural, i aquest factor pot esbiaixar la realitat observada”. És per tot això que veig un cert biaix en les EULP, un biaix a favor de l’ús del català, perquè és el que els enquestats creuen que agradarà als enquestadors.

Enric Gomà, en canvi, es limita a afirmar que les EULP són fidedignes, i assegura que els que afirmen que “no reflecteixen bé la realitat” acostumen a ser “individus que no tenen cap noció sobre enquestes”. Sembla evident que William Labov –el fundador de la sociolingüística quantitativa– estaria entre aquests individus, i la seva companyia ens resulta reconfortant als que veiem poc fiables les EULP i, en general, no tenim les coses tan clares com Gomà.

La interpretació de les EULP

Els mateixos que no es refien de les EULP tampoc “no saben interpretar-les” i per això Gomà els dona, com de passada, una lliçó d’interpretació enquestil. “Naturalment –afirma– que en vint anys llargs els catalanoparlants habituals hem baixat del 49% al 36% (una xifra que ens converteix en una minoria dins del país). Com hauria pogut ser, si no, amb l’arribada d’1,5 milions d’immigrants en aquest període sobre una població de 6 milions, en què la llengua societària és el castellà?” La lliçó interpretativa respira alegria, com si els vingués a dir: “Burros, que no ho veieu que hauríeu d’estar contents d’haver passat a ser minoria dins el vostre propi país!” És una alegria que dec ser molt burro, però no l’entenc. ¿Es pot ser optimista admetent que el castellà és –gairebé a tot Catalunya– el que ell anomena “llengua societària”: la llengua comuna i necessària en aquella societat? Quin futur pot tenir el català si la immigració –que (amb les nostres anèmiques taxes de natalitat) seguirà arribant en gran nombre– sempre fa baixar el percentatge de catalanoparlants i fa pujar el de castellanoparlants? I que quedi clar que no retrec als immigrants, que prou feina tenen per sobreviure quan arriben aquí –això diferencia immigrant de simple estranger–, que es limitin a aprendre la llengua comuna i necessària, ¿però no s’adona Gomà que això pinta un futur molt negre per a l’anomenada “llengua pròpia”? ¿No adverteix que l’únic que podria canviar aquesta dinàmica, fer el català llengua comuna i necessària a la Catalunya més densament poblada, és ara mateix més utòpic que la mateixa independència? La lliçó interpretativa de Gomà la trobo –en termes de salut del català– molt trista i amarga.

“La festa del nen”

Gomà oposa el rigor de les enquestes al que ell anomena “la festa del nen”: la impressió particular  que algú pot tenir sobre l’ús del català en una festa infantil. Una impressió que, segons ell –i no em queda clar per què–, sempre abona el pessimisme. Defugim, doncs, impressions particulars i anem al màxim rigor. Anem a estudis més laboriosos i també més objectius i acurats que les enquestes: els que parteixen de l’observació d’incògnit. A l’únic que tenim, vaja, al de Plataforma per la Llengua: “La conclusió més significativa a què arribem és que el català retrocedeix significativament en el pas de la primària a la secundària en les zones urbanes de Catalunya”. Concretament, l’estudi constata que als patis de primària els usos castellà/català són 65%/35%, i als de secundària, 84,4%/14,6%. Si aquest mateix estudi es repeteix d’aquí 5, 10 i 15 anys, ¿algú creu que el ja minso percentatge d’ús del català al pati augmentarà? Jo no. I no ho crec perquè sí que conec el testimoni directe de mestres de certes zones de Catalunya que han pogut veure com s’ha passat d’un pati que gairebé només parlava en català, a un que majoritàriament parlava en català i a un pati que majoritàriament parla en castellà. No és un procés estancat, i tothom sap cap on avança.

Els avenços del català des del 1980

A Gomà l’irrita que s’afirmi que el català no ha avançat des del 1980. Com en tot, depèn de com t’ho miris. A la DGPL li agrada mirar-s’ho des del punt de vista de la competència, dels coneixements teòrics. I sí, és cert que mirant-ho així, a mesura que augmenta la població de Catalunya, s’exigeix un cert nivell de català per fer certes feines (sobretot a l’administració catalana) i es gasten molts diners en cursos del Consorci per a la Normalització mentre la teòrica immersió –en parlaré després– segueix en marxa a les escoles, el nombre de persones que tenen coneixements de català augmenta quantitativament. És un avenç que també deu haver experimentat l’irlandès d’ençà que és oficial i que no va parar d’experimentar el llatí quan ja era mort i enterrat.

Però Gomà no es conforma amb aquest avenç i no s’està de dir de tot als que no perceben altres grans avenços del català del 1980 ençà. Els diu que són vells frustrats que no han vist acomplerts els seus somnis de joventut ni en el terreny lingüístic ni en l’estrictament personal. Deunidó, el cop de dada i d’argument que els clava aquí!

Jo li contestaria amb el que considero l’abecé de la sociolingüística. Si parlem del català com la llengua nacional de Catalunya a què aspiraven Fabra i Prat de la Riba, el català deixa d’avançar, és a dir, comença a retrocedir quan conflueixen tres fets anteriors al 1980: la gairebé total desaparició dels catalanoparlants que no parlen ni entenen el castellà; l’entrada en gairebé totes les cases de ràdio i teles que només parlen en castellà; l’arribada massiva d’immigrants castellanoparlants, en les pitjors condicions per acollir-los i integrar-los, als 50 i 60. Aquests tres fets desemboquen en un altre d’incontrovertible: el castellà passa a ser en les zones més poblades de Catalunya –allà on viu el 90% de la població– la llengua necessària i comuna desplaçant, sobretot al carrer, el català. I tot plegat ho resumiria dient: la distància que separa una llengua de la normalitat en un territori és la que la separa de ser la llengua comuna i necessària d’aquell territori. Això explica que des de bastant abans del 1980, i en termes percentuals, a Catalunya l’ús del castellà no hagi parat d’avançar i el del català no hagi parat de retrocedir, i que res no apunti un canvi de tendència. Si ho analitzem en termes de castellanització (fonològica, semàntica, morfosintàctica, etc.) del català que parlen els més joves, també diria que no ha parat d’avançar i que ho seguirà fent.

I no nego que hi hagi coses que potser milloren. Segur que Gomà, en la seva magnífica biblioteca, disposarà cada dia de gramàtiques i diccionaris que disseccionaran millor la llengua. Qui no es conforma és perquè no vol.

La immersió

Dir que la immersió no ha servit de res, com diu Gomà que diuen molts dels “gemegaires”, em sembla un gran disbarat. La immersió ha servit i continua servint de molt. El gran drama de la immersió –i del docents que la tenen encomanada– és que havia de ser només una pota d’un  projecte normalitzador molt més ambiciós. Entenent per normalitzar una cosa tan políticament incorrecta –tan “etnicista” o “racista”, dirien alguns– com que el castellà retrocedís el mínim imprescindible perquè al català li quedés espai vital per no seguir minoritzant-se. Calia que passés una cosa tan difícil com que en l’univers lingüístic extraescolar dels infants immergits la presència del català fos substancial i la del castellà no fos aclaparadora. Això no s’ha aconseguit i, per tant, en lloc de ser l’escola un motor de catalanització de la societat; ha sigut la societat un motor de castellanització de l’escola. I llavors sí que és cert –i jo no gosaria culpar-ne els docents– que les escoles amb entorns més castellanitzats han acabat fent una immersió de cartró pedra, mentre d’altres resisteixen com poden heroicament.

De què serveix el pessimisme?

Aquesta pregunta, que Gomà no fa (tot i que té un pes en tot el que diu), és la que més temo. Si el pessimisme no serveix per transformar la realitat, de què serveix? No és fàcil contestar-hi. Diria, d’entrada, que un cert pessimisme sobre el futur del català, o el futur de la diversitat lingüística o biològica, no em converteix en un desanimat ni un gemegaire. L’aventura humana en ple segle XXI m’apassiona i em fascina malgrat saber que ara mateix la humanitat cada dia parla menys llengües i viu en un planeta amb menys espècies. ¿M’ajudaria a viure negar aquests evidents processos empobridors? Crec que no: crec que enganyar-me, viure en una bombolla o anar veient com el meu forçat optimisme s’estavella contra els fets, em causaria més dolor, més malestar i, sobretot, més desconcert i frustració. I alerta amb l’optimisme que dona arguments als que encara volen més castellà a l’escola i a tot arreu. Alerta amb algun dels retuits d’“El desànim”.

En el cas del canvi climàtic o la pèrdua de la biodiversitat, un pessimisme no fatalista és vital per guiar l’acció. Per a mi, cal accelerar cap a un model econòmic i social global que no posi en perill la supervivència de l’espècie. I és evident que aquest canvi farà tard per salvar moltes llengües i espècies, però no farà tard per fer renéixer la diversitat (per morts i enterrats que siguem els que ara lluitem per instaurar-lo).

Jo diria que les inèrcies que van en contra del català –i en contra de tantes altres petites llengües del món– ara mateix ens desborden, perquè no venen només d’un Estat hostil sinó també d’aquest model global que caldria desmuntar. ¿Ens passem a una altra llengua, doncs? No ho faria mai, i soc partidari de gaudir fins al final del privilegi de parlar una llengua petita encara que es minoritzi, i d’haver-ne de saber, per força, de grans. Envoltant de català tant com puc les meves filles, també crec que les faig més sensibles a la diversitat, a les cultures petites, una sensibilitat que serà fonamental perquè les futures generacions esquivin el desastre i avancin en civilització.

L’important per a la salut i el futur del català no és que siguem més o menys optimistes: l’important és fer una diagnosi prou lúcida per resistir tant com es pugui i avançar si es pot, sense perdre de vista que la minorització d’una llengua, fins i tot si és la teva, no és la fi del món, i que fent-li costat, encara que retrocedeixi, pots estar avançant en un canvi de consciència de molt més abast i transcendència.

 

[Font: http://www.nuvol.com]