El filòsof eslovè Slavoj Žižek

Escrit per Joan Burdeus]

Anagrama acaba de publicar Como un ladrón en pleno día, el darrer Slavoj Žižek traduït al castellà, i la maquinària publicitària aprofita, i bé que fa, per destacar el fet que el filòsof esmenta la Barcelona d’Ada Colau en positiu a les pàgines del llibre, com a exemple de la línia que haurien de seguir les “polítiques d’emancipació radical”. Concretament, s’aplaudeix la proposta de l’alcaldessa d’obrir la ciutat als refugiats durant l’últim pic de la crisi migratòria, contravenint l’estat espanyol i la Unió Europea. A mesura que em trobo l’anècdota barcelonina mencionada en articles i actes culturals, emergeixen dues ironies. Una és l’asincronia editorial: l’assaig de Žižek sobre la pandèmia que va ser profusament traduït i llegit l’any passat és molt més recent que el text que es publica enguany, i el ritme compulsiu de producció de l’eslovè combinat amb la referència constant a temes d’actualitat, fa que les mencions a la crisi dels refugiats, Donald Trump o la tensió nuclear amb Corea del Nord, centrals en els arguments “nou” llibre, ens arribin com ecos d’un passat remot. L’altra és que em pregunto si els opinadors que citen alegrement aquest fragment s’han llegit el llibre sencer, que menciona moltíssimes més vegades Catalunya que Barcelona i dedica molta més tinta a criticar la resposta de la Unió Europea a l’u d’octubre.

Les dues coses estan feliçment relacionades. Žižek, que amb els anys s’ha estovat filosòficament però segueix en plena forma analítica, humorística i literària, va escriure Como un ladrón en pleno día en forma de pamflet que un vell comunista adreça als joves wokes (de l’anglès, “despert”, una etiqueta generalment pejorativa per designar la cultura esquerranosa nascuda en les últimes dècades als campus universitaris americans que està més preocupada per la guerra cultural que per la material). El sense venerable de la Teoria s’ho mira tot plegat amb sentiments ambivalents: d’una banda, està entusiasmat per l’emergència de noves formes de resistència local o per la denúncia en massa de les dones contra la violència sexual masculina, per posar dos exemples. De l’altra, no hi ha res que Žižek gaudeixi més escarnint que la progressia liberal multicultural, a qui retrata com a ionquis del victimisme i el paternalisme. El llibre pretén ser un advertiment per als joves abans que sigui massa tard i el potencial revolucionari dels darrers desvetllaments culturals acabi engolit per la ideologia de la llibertat personal capitalista, el veritable malvat en la dramatúrgia zizekiana. Si canviem els pronoms de gènere sense canviar la propietat dels mitjans de producció, malament.

Els casos de Barcelona i Catalunya van al cor del principal argument de Žižek, que és una apologia dels “universals concrets”, un obscur terme hegelià per quadrar el cercle entre el particular i l’universal. Segons la idea zizekiana, el problema de les polítiques identitàries o del postmodernisme cultural és que se centren en com cada grup hauria de poder afirmar plenament la seva identitat particular, en comptes de fixar-se en “la tasca radical,” que consistiria a lluitar perquè “cada grup tingui accés ple a la universalitat, cosa que no significa reconèixer que hom també forma part del gènere humà universal o que cal afirmar alguns valors ideològics que es consideren transversals. Vol dir reconèixer com funciona la pròpia universalitat en les fractures de la identitat particular”. Aquesta fractura de què parla Žižek és la història concreta de cada cultura, nació o raça que ha estat oprimida, una ferida oberta a través de la qual apareixeria un sentiment moral comú a tota la humanitat que transcendeix les diferències culturals. Només l’indígena que ha notat el pes de la bota colonial sobre la galta pot imaginar un cosmopolitisme emancipatori de debò.

Previsiblement, segons el marxisme zizekià, l’únic enemic real que obliga a tots els pobles a deixar enrere la frivolitat multicultural i unir-se sota la bandera d’una mateixa Causa, és el capitalisme. Com que la dominació econòmica és la mateixa per a tothom, l’única resposta proporcional és un combat organitzat igual d’universalment. En aquesta defensa actualitzada de l’internacionalisme comunista, la crisi catalana no interessa a Žižek en ella mateixa, sinó en tant que exemple de com la Unió Europea fracassa a l’hora d’imposar un universalisme coordinat per damunt de les sobiranies nacionals. L’argument l’hem sentit moltes vegades: “El que necessitem per donar cabuda a les noves sobiranies locals (de Catalunya, d’Escòcia, etc.) és, doncs, simplement una Unió Europea més forta: els estats nació haurien d’acostumar-se a rols més modestos com a intermediaris entre les autonomies regionals i una Europa unida”. La incapacitat de la Unió Europea per establir i fer complir un criteri clar i just sobre l’autodeterminació a tots els estats membres és la mateixa impotència que va mostrar a l’hora d’obligar-los a acollir refugiats.

Com bé sabem, ni la independència de Catalunya ni el “Volem acollir” de Barcelona van tenir conseqüències materials, i no és gens clar si els polítics que les van impulsar van fer gaire més que intentar aprofitar la força de les demandes per a la propaganda. És ben probable que els líders darrere els gestos revolucionaris que Žižek aplaudeix siguin exemples canònics del postureig progressista que tant frueix criticant. Però els llibres de Žižek no són anàlisis polítiques rigoroses, sinó un collage d’imatges eclèctiques que serveixen per dibuixar la silueta d’un argument filosòfic més elevat. La tesi forta de Žižek és que en cada crisi global, siguin els refugiats, sigui el canvi climàtic, sigui la pandèmia, hi ha una oportunitat per superar les lluites cosmètiques de l’esquerra i formar una consciència universal organitzada contra l’enemic capitalista. La millor manera d’arribar-hi és des de la identificació amb una identitat nacional o des de la liquiditat cosmopolita? Žižek diu que aquesta és una falsa dicotomia: cada història concreta és contingent, però al mateix temps és necessària per arribar a comprendre el criteri amb què jutgem el món sencer des d’un punt de vista crític, universal i, per descomptat, anticapitalista.

 

[Font: http://www.nuvol.com]