Les diferències entre una llengua i una altra, o entre dialectes, sovint responen més a criteris polítics que no pas a criteris lingüístics.

Escrit per Víctor Bargiela

Aprenent de Lingüista a la Universitat de Barcelona. Membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat

Una varietat estàndard és una varietat artificial que s’elabora per als usos formals d’una llengua. A través de la planificació lingüística, aquesta varietat s’estén al conjunt de la població mitjançant el sistema educatiu o els mitjans de comunicació. Aquesta varietat estàndard pot tenir orígens diversos, tot i que sempre acostuma a estar relacionada amb jerarquies de poder econòmic i social. Per exemple, la varietat estàndard de l’anglès britànic, la Received Pronunciation, pren com a base l’anglès parlat per les famílies benestants del sud d’Anglaterra educades en internats privats. El castellà, en canvi, fins fa poc prenia com a estàndard la parla de les classes cultes d’una regió concreta: el nord de Castella. Altres varietats estàndard permeten cert grau de flexibilitat, com és el cas del català o de l’euskara batua (basc unificat), una barreja dels dialectes bascos amb una forta influència del guipuscoà, que és el dialecte central.

Aquest tipus de processos d’estandardització reafirmen el poder de les classes benestants, ja que s’acostuma a discriminar els parlants de les varietats més allunyades de la varietat parlada als mitjans de comunicació. Així, dialectes com l’andalús són considerats socialment com a menys prestigiosos. Totes aquestes connotacions són estrictament socials i sorgeixen d’unes relacions de poder determinades, ja que la llengua per si sola no reflecteix cap condició social.

La difusió d’un estàndard lingüístic unificat en el marc d’un estat-nació comporta el trencament del continu dialectal en les fronteres polítiques. En els territoris de llengües romàniques, amb excepció de fronteres naturals (muntanyes, rius, llacs…), cada poble és capaç d’entendre la llengua del poble veí. Quan aquests continus es trenquen perquè els veïns tendeixen a parlar com als mitjans de comunicació, perdem la comprensió amb els territoris més propers.

Per tota la franja occidental de la península Ibèrica s’estenen un conjunt de dialectes descendents del galaicoportuguès medieval. Segons l’escriptor portuguès José Saramago, les diferències més notables no es trobarien a banda i banda del Minho –que separa Galícia i Portugal–, sinó a banda i banda del Duero, a l’alçada de la ciutat de Porto. La diferència entre gallec i portuguès actualment la marca una frontera política: a Verín (Ourense) hi parlen gallec, mentre que a Chaves (Portugal) hi parlen portuguès, tot i que són dues viles que estan a 25 km l’una de l’altra i tenen un parlar molt semblant que comparteix gran part del lèxic, gramàtica i fins i tot fonètica, sobretot entre la gent gran.

El 1983 la Xunta de Galícia va publicar el Decreto de Normativización da Lingua Galega, que oferia un estàndard escrit oficial per a la llengua gallega. Aquest decret, conegut com a Decreto Filgueira, no va quedar lliure de polèmica; és un decret fruit d’anys de tensions i lluites entre dos corrents: els isolacionistes o autonomistes i els reintegracionistes o lusistes. Aquestes dues vessants només qüestionen la manera com s’ha d’arribar a la varietat estàndard.

Els isolacionistes es concentraven al voltant de l’Instituto da Lingua Galega, un institut de recerca creat per la Universitat de Santiago de Compostela el 1971 i dirigit per Constantino García, un dialectòleg asturià. Prenien l’ortografia castellana per a descriure les parles de la Galícia autonòmica, com si es tractés d’una llengua àgrafa, és a dir, una llengua sense tradició escrita.

D’altra banda, els reintegracionistes se situaven al voltant de la figura de Carvalho Calero, el primer catedràtic de llengua gallega. Basaven la seva normativa ortogràfica en la història de l’idioma prèvia als Séculos escuros―l’equivalent gallec al terme català «Decadència», que vol descriure el període de castellanització d’entre els segles XIV i XVIII. Volien una normativa convergent amb la portuguesa que permetés la intel·ligibilitat escrita completa amb el conjunt de la lusofonia, amb més de 270 milions de parlants, tot respectant les particularitats de la llengua oral de Galícia.

Carvalho Calero

Si a Santander escriuen igual que a Cadis i a Milà igual que a Nàpols, ¿Per què no poden escriure de la mateixa manera a Ferrol i a Faro? Això és el que defensen els reintegracionistes, ja que creuen que és l’única manera de salvar la llengua pròpia de Galícia. Una escriptura comuna afavoriria la intercomprensió amb la lusofonia, reforçaria els llaços socials i econòmics amb Portugal i dotaria el gallec de prestigi social i de molta més presència –només cal pensar en tots aquells articles que estan etiquetats en portuguès i castellà però no en català o basc.

El gallec es troba submergit en procés de substitució lingüística. Tot i que el 86% de la població gallega afirma poder parlar el gallec, la transmissió de la llengua de pares a fills és equiparable al retrocés lingüístic accelerat de la Catalunya Nord: cada vegada són menys els pares gallegoparlants que decideixen parlar en gallec als fills, molt lluny de les dades enregistrades a Andorra, al Principat o a les Illes Balears. A Galícia hi ha una situació clara de diglòssia: el gallec s’empra per als usos íntims i informals, mentre que el castellà ocupa els usos formals com la feina o la universitat.

La Real Academia Galega és la institució encarregada de la normativització de la llengua gallega i es pressuposava imparcial davant del conflicte lingüístic, ja que en formaven part tant reintegracionistes com isolacionistes. El 1971 va publicar unes normes basades en la història de l’idioma, confluents cap al portuguès. El 1980 es van acordar unes normes ortogràfiques de consens entre reintegracionistes i isolacionistes, que permetia solucions dobles per tal de satisfer tothom. El 1981 es van celebrar eleccions al Parlament de Galícia i va començar a governar Alianza Popular amb Filgueira Valverde com a conseller de cultura de la Xunta de Galicia. Amb la jubilació de Carvalho Calero, el 1982 es van imposar les propostes ortogràfiques de l’Instituto da Lingua Galega, tot desatenent l’opinió d’un sector majoritari afí a Carvalho Calero. Segons Filgueira Valverde, aquestes normes comunes a l’ortografia espanyola havien d’afavorir l’aprenentatge del castellà als nens gallegoparlants.

Tot plegat, és fàcil de veure que les diferències entre una llengua i una altra, o entre dialectes, sovint responen més a criteris polítics que no pas a criteris lingüístics. Des de la lingüística podem determinar que dues llengües estan emparentades i fins i tot podem calcular la intel·ligibilitat mútua –que és del 96% entre el gallec i el portuguès–, però són les motivacions polítiques les que afirmen rotundament que el gallec i el portuguès són dues llengües diferents o, fins i tot, que el català i el valencià no tenen res a veure. Com deia en Saim Inayatullah a l’article de l’abril de l’any passat: «la política mana per sobre dels criteris lingüístics a l’hora de delimitar les llengües».

Grup de Lingüistes per la Diversitat

 

[Font: http://www.nuvol.com]