El Premi Nobel de Literatura 2016, obra la qual resulta preeminent per entendre’ns com a col·lectiu, esdevé octogenari

Escrit per Miquel Queralt

Observador cultural

 

Robert Allen Zimmerman va néixer el 25 de maig de 1941, a Duluth, Minnesota, l’any de l’atac japonès a Pearl Harbor, que va provocar l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. Ingressa a la universitat on s’enrosa de country, del blues primigeni de Robert Johnson i se sent atret pel rock and roll. Més endavant el seu interès per la literatura farà que assumeixi un àlies, inspirat en el poeta gal·lès Dylan Thomas, que també exercí com a locutor de ràdio i dramaturg, mort el 1953, amb només trenta-nou anys. Es considera que aquest interès acabarà en homenatge, ja que Zimmerman pren com a nom de plume Dylan, Bob Dylan.

El motiu de la concessió del Nobel de Literatura, segons l’Acadèmia Sueca va ser “per haver creat una nova expressió poètica dins de la gran tradició americana de la cançó”. No sona gaire humil, però qui subscriu aquestes línies en pot donar fer. El 27 de juliol de 1995 a l’Espace Grammont de Montpellier, Occitània per uns; França, per la majoria, Dylan es va fer verb, poesia i rock and roll, tot alhora.

L’espai era una immensa esplanada en què un turó on es trobava una expedició de fans catalans va gaudir d’una magnífica visibilitat, contrastada amb un so deficient. The Rolling Stones feien parada en el punt més meridional de la seva gira europea. Se sabia que Dylan també estava de gira per Europa, però no hi havia massa certesa de què poguessin coincidir la tropa de Jagger i Richards i l’autor de ‘Like a Rolling Stone’, cançó que no té res a veure amb els britànics.

Encara que ho semblés, Dylan no va oficiar de teloner dels Stones, va fer un concert complet en tots els sentits, durada convencional inclosa. Després, molt tard per l’horari francès, va aparèixer la banda anglo-nord-americana. No ens enganyem: si des dels anys setanta, bona part del so stone prové del teclista i director musical del grup Chuck Leavell, antic membre The Allman Brothers Band, pinacle del millor southern rock, què esperem trobar que no sigui country rock del bo. Sense oblidar el rock pantanós i el blues, músiques afins a Dylan. A més, Ron Wood toca l’steel guitar com els àngels.

Els Stones fan el seu show, banyat en l’eficàcia, en el fet de saber-se aristòcrates d’un invent conegut com a rock and roll, i en l’histrionisme del seu cantant londinenc. “Us vull presentar un amic”, va dir. Des de la privilegiada situació del monticle vàrem observar com algú empenyia Dylan perquè sortís de nou a escena. El nord-americà es mostrava renuent. Richards semblà que li digué a cau d’orella alguna cosa —o així ho volem recordar—; en pas vacil·lant, el de Minnesota es dirigí cap al pal de micròfon. La distància podria ser d’uns quinze metres, però en temps suposà una eternitat.

Poc habitual amb ell, Mick Jagger va cedir tot el protagonisme a Dylan. L’espai, el terrenal i el celestial, es va cobrir d’aplaudiments. Com si estigués absent, Bobby pels amics, i Papà Dylan pels conversos, va desgranar amb un alè gòtic, molt enrere en el temps, un midtempo que retrata una rodamon o un bala perduda, segons es miri; inclús, si es vol, a una societat, la nord-americana, inflada d’orgull, diners i prejudicis que sortia vencedora d’una guerra mundial, la segona.

Aquella nit, el poder hipnòtic de la veu nasal de Dylan va sublimar “Like a Rolling Stone”. Acompanyat d’una guitarra, l’autor s’obrí camí entre els cànons que demanda la literatura: forma (l’expressió poètica) i contingut (una nova manera de magnificar el cançoner nord-americà). Els set minuts que va durar aquella interpretació de Dylan, a la qual es van sumar més tard, Jagger, Wood i Richards és en síntesi l’excel·lència feta rock and roll.

Dylan és coetani de part de la família Kennedy. L’assassinat del president John F. Kennedy, el novembre de 1963 —del qual parla a ‘Murder Most Foul’, peça de 17 minuts i una de les millors cançons de 2020—, va trencar el somni, de per si ja fals, de què els EUA eren una nació indestructible des de qualsevol punt de vista. Des de llavors, Dylan, que no pas Elvis Presley, s’ha dedicat a reconstruir i alhora explicar el trencadís d’un heroi amb peus de fang.

Com tants altres, Dylan no ha pogut evitar el que personatge s’empassés la persona. Amb la particularitat que el Dylan compositor i escriptor no formen part de cap extrem. Son ponts brèvols i robustos segons l’humor d’un home comú i sovint feréstec que el pes de la història que arrossega és el discurs narratiu d’un món malalt, amb moments per recordar com el de Montpellier.

Per entendre el calidoscopi humà, cultural, polític i social que representa Bob Dylan es recomana acudir a Martin Scorsese que retrata, en tots el sentits possibles de la paraula, l’home, el relator de la vida, quasi la bèstia mitològica que representa el trobador sorgit del fred.

El director italo-nord-americà filma The Waltz, 1978, que recull el darrer concert de The Band, quintet vinculat durant anys a Dylan, de qui el 2005, Scorsese va rodar un exitós documental No Direction Home. Anys després, el cineasta posa ordre a les imatges de la gira de 1975, Rolling Thunder, un material d’arxiu que es presenta com un joc de màscares.

Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story by Martin Scorsese, 2019, beu de les fonts d’un dels seus protagonistes, l’escriptor, guionista, músic i actor Sam Shepard (1943-2017), autor de Rolling Thunder: con Bob Dylan en la carretera, (Anagrama, 2006). Shepard retrata amb agudesa la gira, la catarsi que suposa anar sense destí, sense un rumb definit seguint l’estel de Bob Dylan que, a estones, condueix el bus del tour com la gira mateixa.

Sis dècades prenent el pols a la seva gent, el llegat del músic serà accessible. Consta de més de 100.000 documents i es podrà consultar a The Bob Dylan Center, Tulsa, Oklahoma, a partir del 10 de maig de 2022, a prop del Woody Guthrie Center, músic de capçalera de l’autor de “Girl from the North Country”.

[Font: http://www.nuvol.com]