L’artista plàstic va morir el passat 29 de maig a Tel-Aviv, la seva ciutat natal, a l’edat de 90 anys, el mateix dia que el DocsBarcelona estrenava el documental sobre la seva figura que serà el Docs del Mes de juny.

 

Escrit per Víctor Jiménez Lafuente

Comunicació audiovisual

Mentre una colla de desconeguts es congregava a una de les sales dels Aribau Multicines per gaudir del darrer documental de Barak Heyman, aquest intensificava el seu valor al convertir-se inevitablement en un dels últims registres sobre la vida i obra de Dani Karavan. L’atzar va voler homenatjar a l’autor condensant l’estrena de l’obra homònima al DocsBarcelona 2021 amb el dia de la seva mort, decisió encara més oportuna tenint en compte que l’oblit i el deteriorament són els dos grans pilars temàtics sobre els quals gira el documental. Mirar-lo, i ho podreu fer aquest mes de juny ja que serà el Doc del Mes, és una bona manera d’apropar-se a la figura d’un artista amb cert lligam amb el territori català, però sobretot és una oportunitat per conèixer de primera mà de quina manera vol seguir existint entre nosaltres una personalitat que es mostra plenament conscient d’estar vivint l’ocàs dels seus dies mentre filma la pel·lícula.

L’art de Dani Karavan és, abans que cap altra cosa, públic. I és, per tant, i com ell el defineix, inevitablement polític. Polític tant en el seu vessant més explícit que pren partit discursiu d’algunes de les grans desigualtats del món contemporani -l’holocaust o el conflicte israelià- com des d’un punt de vista més essencial i relatiu a la forma: per la manera en com s’apodera de l’espai i el transforma i com així harmonitza i amaneix el tipus de relació que hi mantenim. L’obra de Dani Karavan és reconeguda per materialitzar-se en grans infraestructures, com el seu Memorial de Walter Benjamin a Portbou, distribuïdes a la intempèrie de països diversos com França i el Japó. Aquesta, que és probablement la seva característica més destacada, és també el seu major viacrucis artístic.

El fil conductor del documental és el viatge que fa l’autor per visitar algunes de les seves obres més il·lustres. En arribar-hi, sempre acaba emprenyat perquè el seu art no ha sigut correctament conservat i respectat: han plantat unes flors d’una tipologia diferent de la que va indicar o els materials estan bruts i acusen els perjudicis del pas del temps. Les obres estan més exposades, en tots els sentits, lluny de l’elitisme dels museus i les vitrines però també més a prop de les mirades i l’acció de qualsevol agent extern. La seva és una lluita obstinada i obsessiva per la conservació del seu treball tal com el va concebre, una lluita romàntica que només s’entén tenint en compte els anys de dedicació que amaguen cada una de les estructures.

Aquests episodis d’indignació i el to irreverent i excèntric amb què es relaciona amb els desconeguts allunyen els seus discursos de la correcció i la moral de memòria, i apropen el seu personatge a l’arquetip del vell rondinaire que prefereix odiar un món que ha d’abandonar. Tot i així, el documental també ens ensenya les seves febleses lligades a la vellesa i els problemes de salut, proporcionant així una mirada més àmplia als clarobscurs de la seva personalitat.

En global, podem concebre la pel·lícula com una espècie de metarelat sobre la conservació-perversió de les obres i les històries: L’obsessió de Dani Karavan per mantenir viva la seva creació amb la intenció que va ser concebuda, la preocupació incipient que manifesta pels problemes de memòria que pateix a l’hora de recordar episodis de la seva pròpia vida i el mateix documental com a un dels més fidels testimonis a partir d’ara i cap endavant per tractar de preservar qui i què va ser Dani Karavan.

[Font: http://www.nuvol.com]