Entrevista amb l’autor del ‘Decàleg irreverent per a la defensa del català’.

Publicat per Joan Burdeus

Gerard Furest (Figueres, 1980) és filòleg, professor de secundària, i ha fet un llibre sobre el futur del català. Un altre? Sí i no. Amb una prosa que sacseja i un seguit de propostes pràctiques i intel·ligents, El decàleg irreverent per a la defensa del català (Biblioteca del Núvol) treu els debats sobre la llengua de la complaença heretada on la gran majoria encara ens trobem i els porta a la crua realitat del segle XXI: el català és una llengua minoritzada en retrocés que podria desaparèixer aviat si no hi fem alguna cosa. Publicat a Núvol en una sèrie de deu articles, l’edició ampliada en forma de llibre el converteix en l’eina de capçalera que vol ser, un manual per prendre consciència del repte i mantenir viva la llengua en el dia a dia. Parlem del mur de la diglòssia, el desastre de la CCMA des que es va tancar el 3XL i per què els polítics del país haurien de deixar de pensar en termes purament econòmics i parlar de llengua i construcció nacional.

El llibre té una gènesi emocional, en primera persona.

Jo soc professor de secundària i, al llarg dels últims deu anys, constato que els alumnes catalanoparlants cada cop es relacionen més en castellà entre ells. I parlo d’instituts on el català no és en absolut minoritari, sinó la llengua familiar del 40-45%. O una altra cosa que tots hem vist: pares adreçant-se en català als fills, i els fills responent-los en castellà. Aleshores començo a fer-me preguntes. Què ha passat en aquests deu anys perquè hàgim arribat fins a aquest punt? Amb un creixement demogràfic que no ha estat massa alt, d’unes tres-centes mil persones, per què les dades d’usos horitzontals s’han enfonsat tant?

Comences parlant de la diglòssia i l’anomenes “el mur”.

Molts acadèmics em discutirien el terme ‘diglòssia’. Diuen que és inadequat parlar de diglòssia perquè remet al segle XIX, quan el català no tenia prestigi o no era una llengua literària, i això ja no és així. Altres diuen que hem de parlar de minorització lingüística. Però, a mi, ‘diglòssia’ és una paraula que em serveix per explicar que la gent canviem de llengua. Els catalans tenim un inconscient personal que denota una autoestima baixa. La diglòssia és el mur que ens impedeix ser lliures mentalment.

Entres en tots els grans dilemes. Per exemple: corregir o no corregir.

Jo tinc una bona relació tant amb els cappares defensors de la correcció com dels qui hi estan totalment en contra. Ara bé, crec que corregir és contraproduent, sempre que no siguis jo, és a dir, professor de català. Corregir un parlant del carrer que no t’ho hagi demanat em sembla un error absolut. Com deia Joan Solà pocs mesos abans de morir-se: “Jo he escrit molts llibres de gramàtica, però ara m’és absolutament igual com parleu català els joves, mentre el parleu”.

Com no canviar de llengua?

Hem de ser models mimètics, models de fermesa. Això és el que em funciona amb els alumnes. I una altra cosa que em serveix és intentar acostar-m’hi amb un llenguatge col·loquial atractiu. Dir-los als nanos coses com “flipo mandarines” o “no em toquis els picarols”. El primer dia al·lucinen, però al cap d’un temps sents a un nano dient-li a un altre “no em toquis els picarols” a un altre. Hem d’intentar tenir un català col·loquial no castellanitzat però, al mateix temps, que sigui assumible pels joves. Si la teva solució és el català ausiasmarchià del segle XV, estàs perdut.

“Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res”

I per què critiques el català de Merlí?

Els mitjans públics no fan la funció que han de fer. Una de les tasques dels mitjans públics és donar un model d’ús col·loquial a la població. Si els presentadors de TV3 parlen igual que una persona del carrer, ja no compleixen la seva missió. Per dir-ho d’una altra manera: la meva àvia sempre havia dit “bussó”. Ningú deia “bústia” a Catalunya fa quaranta anys, i ara la gent l’ha normalitzada gràcies als mitjans públics. Però, si la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) té 30 lingüistes segons el seu organigrama, com pot ser que Cristina Puig digui un castellanisme flagrant un dissabte i la setmana següent no hi hagi ningú amb prou autoritat per dir-li que l’hauria de revisar? Algun engranatge no funciona en el nivell lingüístic. I, sobre Merlí, per mi el problema és que es passava de la ratlla: parlaven un català encara més castellanitzat que el dels meus alumnes.

I la solució és el que els influencers estan fent a Internet?

Si tu em preguntes qui està fent més per la llengua catalana, tota la CCMA o la Berta Aroca amb els seus vídeos que tenen més de cinc-centes mil visualitzacions a TikTok, jo et respondré que la Berta Aroca. Anem molt endarrerits, deu anys tard. I això vol dir exposar-te a perdre la llengua. Essent un 35% de parlants habituals, només que et falti una generació, te’n vas al canyet. Els mitjans públics tenen una audiència amb una mitjana d’edat d’entre cinquanta i seixanta anys. Cal començar a assumir que la CCMA no serveix per res. Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res. Per què passa això? Perquè té una mentalitat analògica, perquè mira massa per preservar les guinguetes, i per què no ha fet una reversió pressupostària. Si tens tres-cents milions de pressupost, deu o quinze han d’anar a xarxes i influencers. La influencer de Badalona que arriba a tres milions de castellanoparlants: l’has de fitxar com sigui i fotre-li un milió damunt la taula perquè faci contingut en català.

Però, precisament, aquests influencers parlen un català molt interferit pel castellà.

La genuïnitat no és el tema més important ni el que més m’interessa. Els mitjans públics han de ser un model i han de crear noves paraules. Si el català no crea noves paraules, queda fossilitzat. Però si els influencers volen fer servir un català interferit, que ho facin, mentre ho facin en català.

El teu llibre proposa un marc mental de supervivència, com els ecologistes últimament: pretens sotragar els tranquils assenyalant una emergència, una amenaça existencial.

Vivim en un Matrix. Jo parlo amb altres lingüistes que em fan la impressió que encara viuen als anys vuitanta. Som una absoluta minoria a les zones més poblades del país. I això vol dir que necessitem polítiques lingüístiques diferents en funció del territori. Dit d’una altra manera: segurament a l’Ebre o a Lleida la immersió funciona perfectament tal com està, però a l’àrea metropolitana funciona tan malament que, de fet, se’t castellanitzen els fills de catalanoparlants.

Al llibre ho expliques molt bé amb el cas del País Valencià.

El model plurilingüe del País Valencià està pensat per integrar les comarques castellanoparlants, evitar que es murcianitzin. Però resulta que, en pro d’integrar-los a ells, que comarques tan dures com el Baix Segura facin un 25% de classes en valencià, fas que la gent de Xàtiva passi de fer-ne un 100% a fer un màxim de 60%. I així és molt més fàcil que la gent de Xàtiva es castellanitzi, que no pas que la gent d’Oriola, ni que arribessin a fer un 100% de l’horari lectiu en valencià. Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.

“El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional”

Doncs tornem a la pregunta del principi: com hem arribat fins aquí?

Ho hem fet tot malament. Em sap greu, però és així. Arriba un moment en què el govern dels millors d’Artur Mas ha de fer retallades. Han de tancar un canal, i què fan? L’u d’octubre del 2012, tanquen el 3XL. S’acaba amb l’anime en català, es rebaixen diners per al doblatge, la immersió cau a trossos, es desprestigia el català amb un discurs bilingüista en alt grau provinent d’Esquerra Republicana. Als anys vuitanta o noranta teníem un avantatge: hi havia cinc canals i, per veure anime, els joves havien de passar pel Super3 i veure’l en català. Ara el problema no és que tinguem molts canals infantils i juvenils en castellà, sinó que nosaltres mateixos hem jivaritzat els nostres canals en català. Si tu has de posar trenta milions d’euros al Super3 per tenir dibuixos de qualitat en català, ho fas. Penso en unes declaracions que va fer l’Ernest Maragall: “Quan ens vam adonar que hi havia professors que no feien les classes en català, ja era massa tard”. Si tu no exerceixes el teu propi poder, la gent et veu com una autonomia de fireta.

El Procés.

El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional. Quan parlo del factor nacional, de nacionalisme, vull dir nacionalisme d’alliberament, de resistència. Estem emparedats entre dues ideologies que, com que no són nacionalistes, no ens poden dur a un alliberament. D’una banda hi ha l’independentisme d’esquerres xupiguais, que són comunitaristes, però només en el nivell internacional. De l’altra, hi ha els independentistes ultraliberals, que només creuen en un individualisme i ignoren la cosa comunitària. Doncs resulta que el millor comunitarisme és el nacionalisme integrador, de base cultural i no ètnica, que vehicula una voluntat de persistir en el temps que fa la guitza als partidaris de l’homogeneïtzació incondicional.

Com és que l’element emancipador del nacionalisme que tan naturalment es reivindica a llocs com ara llatinoamerica aquí és anatema?

La revolució de Fidel Castro no va ser comunista, sinó nacionalista. En canvi, nosaltres ens hem deixat robar els mots. Hi ha hagut un procés d’acomplexament de la societat catalana a mesura que pujava l’independentisme. Això produeix una dissociació cognitiva bestial. Al País Basc et diuen “jo soc nacionalista” o “jo soc abertzale”, que vol dir “patriota”. T’imagines un polític català dient que és patriota català? Acomplexant-nos, perdent els mots, hem perdut terreny en el nivell conceptual i en la batalla ideològica.

En canvi, no t’interessa adoptar el marc anticolonial.

Jo no em sento còmode en aquest marc. Crec que és un llenguatge que no ens afavoreix. Molta gent diu que hem de dir les coses clares, i parlar de colonització lingüística. Jo intento que les meves idees tinguin sempre un vessant una mica mainstream perquè, si no, no poden complir la seva finalitat conscienciadora. I en un context com l’europeu, parlar del cas català com a colonial ens situa en un marc extravagant. Dit d’una altra manera, penso que cert tipus de llenguatge pot portar a pensar que som el Tibet, I no ho som. Bàsicament, perquè encara que hi ha una voluntat clarament lingüicida de l’estat espanyol, també s’han fet moltes polítiques suïcides per part de les elits catalanes. Això no ho podem obviar i, per tant, no ens podem rabejar en el victimisme. Com que no crec en el victimisme constant, no crec en segons quin llenguatge.

La teva tesi és que a les polítiques lingüístiques no en tenen prou amb una mentalitat quantitativa, sinó que cal una estratègia que tingui en compte un factor qualitatiu d’autoestima nacional.

Jo no permetria que hi hagués cap polític en aquest país sense un lingüista al costat estirant-lo de l’orella. M’he adonat que els nostres líders que, de paraula, reconeixen que el català és l’element diacrític del país, a l’hora de la veritat no pensen ni actuen en termes lingüístics, sinó en termes de passatgers, vols, contenidors, etc. I quina mena de país és aquest? Penso que ha d’haver-hi tot de polítiques encaminades a enfortir la construcció nacional. Això és el que estan fent a la seva manera i al seu ritme els bascos. Quan hi ha hagut l’esclat del Procés? Quan hi ha hagut un auge en la consciència nacional catalana que s’havia anat construint en el marc anterior. A les enquestes dels vuitanta, tan sols hi havia un 10% de persones que se sentissin només catalanes o més catalanes que espanyoles. Aleshores s’engeguen polítiques de construcció nacional (amb totes les crítiques que es puguin fer al pujolisme, que són moltes) i s’arriba al torcebraç.

I ara que s’ha fet explícit el conflicte però no s’ha fet la independència, què?

Hem d’aplicar un “pragmatisme unilateral”. Si tu has guanyat les eleccions i tens un 52% de vots, dediques cent milions al Super3. Has d’exercir el poder i no ser un xirucaire. Un exemple molt clar són els plans docents. Les universitats no paren de demanar recursos públics, però no compleixen les normes d’ús del català dels seus plans docents. Doncs la Generalitat hauria de tallar l’aixeta unilateralment mentre hi hagi queixes que no es compleixen els usos lingüístics. Si realment vols fer un Estat, ho has de demostrar des d’ara, fins i tot essent una autonomia. I també cal potenciar la societat civil en comptes de fer com els partits, que intenten soterrar-la perquè no els faci la competència. Com s’ho van fer els jueus per sobreviure dos mil anys fora del seu territori nacional? No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim, perquè quan ens mirem al mirall, ens veiem febles. La història de vegades té un ritornello que pot resultar irritant. Tenim un país que torna a debatre’s entre la farsa i la quimera, com ja assenyalava Puig i Ferreter. I sortir d’aquest bucle improductiu ens costa horrors i ens esfilagarsa la substància del país.

I com es puja l’autoestima nacional?

Cal fer política diària. I no només des de les institucions. Cal fer associacionisme. Cal fer consum racional. Només s’ha de formar port de les entitats que respecten el català, i a aquestes cal donar-los molt de suport. Cal desemmascarar els discursos que no et beneficien.

 

[Fotos: Laia Serch – font: http://www.nuvol.com]