Josep Igual

Josep Igual

Escrit per per Jesús M. Tibau

Un sant Jordi de tants, travesso sense parar massa compte la pujada de Sant Blai de Tortosa, farcida de parades relacionades, més o menys, amb la diada. Al voltant de La 2 de Viladrich s’hi acumula un núvol de gent atrafegat a complir amb el deure moral de comprar el llibre que toca. De lluny, distingeixo sota la carpa rostres coneguts, amigues i amics de lletres que coincidim, com astres tossuts, en aquesta mena de jornades. Josep Igual fa cara de patir l’espectacle amb dosis relatives d’estoïcisme, mentre una mà furga la butxaca on amaga el tabac; li endevino els pensaments. Saludo tothom, ens donem ànims. «Com va?», pregunto més per a encetar la conversa que per desconeixement. Igual em somriu. «He dedicat un llibre teu aquesta tarda!», m’explica, divertit. «I això?», pregunto. «Una dona m’ha demanat si li podia dedicar un llibre teu, i ho he fet, és clar». La meva cara de sorpresa demana més detalls. «No puc deixar que Tibau perdi una venda», diu que ha pensat. Somriem, ell més amb els ulls que amb els llavis, però comprenc la seva forma irònica i subtil d’expressar-se. Ens diverteix que sovint ens confonguin. No és estrany, tots dos escriptors, amb ulleres, barba, calvície, un vici per la literatura breu que no té cura, ans al contrari, i unes afinitats que no es busquen, però es troben.

Les trobades amb Josep Igual sempre aporten alguna cosa, perquè el seu enginy no en té prou amb les pàgines que escriu; vessa per tots els costats i esdevé atmosfera. Recordo la primera, en una acte que pretenia unir autors del Camp i les Terres de l’Ebre. Quan arribo a la plaça de la Font de Tarragona, el veig a la terrassa d’un bar, a certa distància de tot el que l’envolta; després sabré que és la talaia des d’on observa el món amb aguda mirada. M’hi acosto, ens presentem i m’assec al costat. Iniciem una conversa banal, amanida amb dosis d’esperança literària per actes com aquest. Intueixo que el desig és compartit, i que els anys d’experiència que em porta d’avantatge en aquest ram li esgarrapen la gola.

Ai, l’esperança! Diuen que és l’últim que es perd. No sé fins a quin punt Josep la donava per perduda. Els seus escrits i les xerrades compartides evidenciaven un aire de fatalitat, potser heretat de les lectures d’Arbó, o de fados escoltats en algun local de Lisboa. En tot cas, una fatalitat activa, no abocada a la renúncia a seguir lluitant. Josep era conscient que certs compromisos individuals amb un estil propi i una irrenunciable exigència, no eren el camí més ràpid, ni més fàcil, cap a la incerta glòria. Josep no escull el camí planer, però no el veig com a masoquista cultural assegut a la queixa constant. Sibarita intel·lectual, sabia gaudir dels millors, i com a bon deixeble, o profeta, ens feia de guia precís. La seva forma d’entendre la literatura no era una elecció, sinó una responsabilitat que vivia sense remei. Allunyat de capelletes que es miren obsessivament el melic, se sentia còmode a la perifèria física i mental, valencià del nord, català del sud, sempre a fregar d’aquesta imposada barrera que ens col·loca lluny de tot arreu, fins i tot dels nostres veïns de ratlla invisible.

Josep era conscient que certs compromisos individuals amb un estil propi i una irrenunciable exigència, no eren el camí més ràpid, ni més fàcil, cap a la incerta glòria

No soc neutral ni objectiu, potser l’afecte enterboleix les meves paraules, però aviat vaig entendre que em trobava a la vora d’un dels grans. El seu estil no és fàcilment imitable; cal un bagatge immens, intel·ligència afilada, precisió de cirurgià, domini generós del vocabulari, i una mirada capaç de despullar la vida, o de vestir-la, i no és casual que el dietari sigui el seu gènere per excel·lència, tot i que va brillar en tota la resta. Gerard Vergés el va descriure com un escriptor de raça, i l’obra de tots dos comparteix les meves lleixes.

Tot just aquella nit de març de trista notícia, vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa, quelcom que amb impotència intentés llimar la tristesa. Els últims anys, des de les Terres de l’Ebre, hem escrit llibres d’homenatge a diversos autors, com ara a Gerard Vergés o Víctor Canicio, entre altres, i voldria proposar alguna cosa semblant. A les quatre de la nit ho veig amb claredat: un dietari. Un dietari col·lectiu de gent que l’admira i que l’estima, un dietari per a reviure moments compartits amb Igual, un dietari en temps present, que ompli els inevitables buits de la memòria, però amb l’essència veritable de l’emoció. I aquest setembre el llibre ha vist la llum, gràcies a Editorial Petròpolis, amb el nom de Josep Igual i els dies.

Petròpolis (2021)

Des de la seva absència, després d’alguna actitud ridícula o patètica que envolta el món cultural, he imaginat el sarcasme de Josep que amaga el dolor davant la confirmació d’una situació fatal. Potser hauria buscat refugi en Pessoa, Pla, Fuster o Bach. Però també sé com hauria acabat reaccionant: persistir, continuar amb aquest vici estrany, aquesta fatalitat que ens enamora encara d’escriure.

Llegim Josep Igual; és aprendre a mirar els dies amb tota la seva esplendor.

 

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]