Els escriptors poden fer dues menes d’èmfasi: o bé en la llengua, o bé en allò que la llengua serveix per expressar.

Escrit per Melcior Comes

Per molt que ens agradin les històries, els personatges i les tècniques narratives, la matèria primera de la literatura és la paraula. Hi ha molts escriptors que, a l’hora de parlar del que fan, parlen només de llengua, de fer anar l’idioma i doblegar-lo per fer-li dir allò que els bull dins el magí. Autors de narrativa que semblen viure en un idioma, envoltats de diccionaris. Fet i fet, tota literatura es fa amb paraules, és ben cert, i tota imaginació no acabarà sent més que un enfilall de signes escrits.

Però també hi ha autors que es refereixen sobretot a les històries; diuen que allò que els anima a posar-s’hi és la passió per explicar una experiència —de ficció o basada en fets reals o històrics—, una vida o vides farcides d’aventures i revelacions.

Trobem que els escriptors poden fer dues menes d’èmfasi, doncs: o bé en la llengua, o bé en allò que la llengua serveix per expressar. Els primers solen ser autors més centrats en les formes, i, per tant, més literaris en un sentit abstracte, gairebé filosòfic. Les seves obres no es basen —almenys si els creiem— tant en temes, arguments, personatges sinó en la pura forma, la llengua o el volum total d’una expressió que busca ser singular a través de la veu, fins i tot del to —trencador, poètic, desacostumat— de la seva prosa.

D’altres autors, però, semblen més aviat resignats a treballar amb paraules, com si aquestes fossin el peatge que s’ha de pagar per arribar a una altra banda: l’expressió d’unes imatges, d’unes accions i d’uns personatges en un medi fictici. Per aquests últims, la llengua pot ser simplement un mitjà, la manera d’arribar-hi, no el punt d’arribada. Tot sovint, aquests autors podrien —sembla— dedicar-se a explicar històries d’altres maneres: fent guions per fer-ne pel·lícules o sèries, o còmics. Sembla que si hi hagués una indústria audiovisual més potent, que pogués absorbir aquestes imaginacions, se sentirien més còmodes —i més ben pagats, esclar.

Que tinguin una relació amb la llengua més aviat utilitària, però, no treu que puguin arribar a escriure bé, o fins i tot molt bé, o millor que certs autors que es veuen a si mateixos com a literaris. Sovint, per escriure bé —o per donar aquesta impressió: la bona prosa—, la primera cosa que s’ha de tenir és ‘alguna cosa a dir’, i no sempre els autors més literaris la tenen, per molt que ho dissimulin amb frases meravelloses. Quantes vegades hem llegit un llibre i hem pensat: No m’està explicant res, o res de nou, però és impossible que deixi de llegir-ho…

Em penso que les llengües «d’imperi», per exemple l’anglès, no necessiten literats que la cultivin adorant-la; són llengües que es parlen arreu, amb una salut gloriosa. El fetitxisme del mot és més propi de les llengües petites, dels literats que senten que han de conservar un llegat lingüístic en perill, més enllà de cultivar unes determinades formes d’expressió artística.

Però aquests dos extrems no acaben de descriure acuradament el fenomen narratiu. Els autors que parlen de llengua quan es refereixen al que fan no diuen la veritat: les seves obres estan també poblades de problemes humans, d’escenografia històrica i social, de temes més o menys “universals”. I els autors que diuen que ells només són ‘explicadors d’històries’ també busquen les paraules més afinades, usen metàfores vistoses, i, sobretot, experimenten amb les maneres d’estructurar el relat perquè tingui més interès.

El fetitxisme del mot és més propi de les llengües petites, dels literats que senten que han de conservar un llegat lingüístic en perill, més enllà de cultivar unes determinades formes d’expressió artística.

Si els autors que comencen haguessin de fer cas del que expliquen els escriptors a les entrevistes, per exemple, anirien molt més perduts del que ja solen trobar-se. Poques vegades, els autors expliquen vertaderament el que fan quan escriuen. O bé perquè no ho consideren prou interessant —no serveix per vendre res…—, o bé perquè no hi ha dedicat prou reflexió.

O també perquè ho ignoren, o repeteixen quatre idees sobre creació literària rebudes gremialment. Ja sabem que hom pot ser un magnífic músic o esportista i no saber explicar la veritat sobre el que està fent quan toca el piano o empaita una pilota…

Un cop vaig llegir (juraria que en un llibre de Malcolm Gladwell) que els entrenadors de tennis explicaven una tècnica que se suposava que distingia els aficionats dels jugadors professionals: un determinat gir de canell en el moment de l’impacte de la raqueta amb la bola. Els professors de tennis, alguns grans jugadors retirats de l’elit, ensenyaven això de bona fe als seus pupils, amb la convicció sincera que allò que deien i practicaven era decisiu, el que de veres fan els ‘bons tennistes’. Doncs bé: amb les modernes càmeres de filmació a velocitat superlenta es va poder demostrar que el gir de canell no tenia res a veure amb el passava de veres quan jugaven a tennis aquells jugadors: es produïa quan la pilota ja havia sortit de la raqueta. (Cert, oi? Algú que sap fer una cosa pot ser no sap què fa —veritablement— quan la fa. Els literats poden estar actuant de la mateixa manera?)

Per exemple: és molt important, en bona part de la narrativa que s’escriu a dia d’avui, el sentit de l’humor. La ironia, més o menys feridora, el retrat sarcàstic, l’observació punyent i hilarant… Doncs sobre tot això, que és central, difícilment se’n parla; ni es teoritza ni els propis autors expliquen com funciona el sentit de l’humor, tan important en la seva feina. Hi ha tota una callada teoria sobre el riure en la narrativa moderna (sí, no ignoro les ja velles teories de Bajtín). Per què em parles de llengua, doncs, si el que de veres t’interessa és l’acudit?

Hi ha tota una callada teoria sobre el riure en la narrativa moderna. Per què em parles de llengua, doncs, si el que de veres t’interessa és l’acudit?

Amb això vull dir que hi ha una part, sovint molt gran, de misteri en allò que —de veres— fan els escriptors. Un misteri que nosaltres mateixos, els autors, ignorem: Qui sap com funciona el cervell d’un literat quan està en ple procés d’escriptura? Per quins mecanismes ha elegit determinat adjectiu i no un altre? Com el guia la seva intuïció, que el porta a escollir certs camins i a descartar-ne d’altres? Per què un dia se’t presenten a casa uns personatges que et demanen que dediquis anys a seguir la seva vida? No ho podem explicar; simplement perquè no ho sabem. I tot el que sabem que podem explicar és un plegat de temes i tòpics, d’observacions més o menys tècniques ja descrites moltes vegades per centenars de teòrics d’aquesta matèria, o d’altres creadors.

I alhora és lluminosament obvi que la literatura es fa amb paraules. Els lectors de narrativa no llegeixen ‘per les paraules’, però, perquè si això fos cert els llibres més venuts serien diccionaris, i no ho són —són novel·les. Les novel·les estan fetes amb paraules, frases, paràgrafs, capítols, parts o seccions; i totes elles remeten a alguna cosa que està fora, en un món de ficció que viu i es mou en virtut —sí— de la paraula.

[Font: http://www.nuvol.com]