Escrit per BERNAT TRESSERRAS

La política sempre ha tingut persones com en Valls. Professionals, en el pitjor sentit de la paraula, amb una habilitat innata per moure’s allà on el sol escalfa més i adherir-se com un liquen a les roques del poder.

Un dels principals atributs d’aquesta mena de gent és que la ideologia és un element accessori. Els principis i les idees són líquides si no gasoses. Avui poden ser d’esquerres, demà de dretes i més enllà vagi vostè a saber. Quan parlen no importa tant el què, sinó que cal fixar-se en el perquè i sobretot en el per a què.

L’amic Manuel, fill de catalans establerts a França per la insuportable pestilència del franquisme, va tenir una carrera meteòrica dins el Partit socialista francès, avui pràcticament desaparegut. Alcalde d’Evry, ministre de l’interior del govern Hollande i posteriorment primer ministre.

Autoproclamat home d’esquerres no va trigar gaire a ensenyar la poteta com a ministre de l’interior amb la deportació massiva d’immigrants comunitaris vulnerant la legislació europea. Igual que la ministra de defensa Margarita Robles s’ha guanyat l’estima i l’admiració de la dreta i l’extrema dreta espanyola gràcies a l’espionatge massiu a independentistes, Valls va guanyar-se l’estima de la dreta francesa aplicant el programa del front nacional en matèria migratòria.

Després va intentar ser candidat a la presidència pel Partit Socialista, però la militància va decidir que potser no calia apostar per un perfil tan marcadament conservador, per dir-ho de manera suau. La resposta de Valls va ser negar el seu suport al candidat guanyador de les primàries i abandonar el partit. Allò de posar el projecte per sobre dels interessos personals no està fet pel nostre Talleyrand contemporani.

Un cop fora de circulació intenta acostar-se a Macron per veure si cau alguna cosa i aquest darrer amb bon criteri prefereix donar-li llargues. Suposo que costa fiar-se d’un individu que no destaca per la lleialtat vers els seus.

Què faria ara el pobre Manuel? Com ho podríem fer per no desaprofitar el capital polític d’un home tant integre i amb una inqüestionable voluntat de servei?

Potser l’amic Valls s’hauria de resignar a fer d’aconseguidor i comissionista per les grans empreses que tan bé saben aprofitar l’experiència de personatges com aquests. Semblava el pas natural, però malgrat ser una feina ben pagada i prou adaptada a una limitada capacitat o voluntat de treball, era absolutament insuficient a l’hora d’alimentar una vanitat com la de monsieur Valls.

I ves per on, a algun despatx de Diagonal amunt algú va tenir una idea brillant.

Què se n’ha fet del noi aquell francès que parlava català i era del Barça? Busqueu-me el seu telèfon.

No crec que Valls entengués massa bé de què anava allò que li proposaven: Independentisme, Colau, seguretat, blablabla.

Molt bé, molt bé, els va dir en Manuel, però quant pagueu?

Què necessita monsieur?

Ja puc veure el somriure murri rere el telèfon del nostre patriota francoespanyol reconvertit en Robin Hood. En el seu cas roba als rics per donar-s’ho a ell mateix, no obstant això ja se sap, tot altruisme comença per un mateix.

No va tenir inconvenient a pactar amb un C’s en auge per garantir-se la cadira, com tampoc va tenir inconvenient a partir peres amb ells 24 h després de les eleccions quan trenca la disciplina de vot i s’escindeix del partit per investir Colau i barrar el pas a un alcalde independentista com Maragall.

S’ha escrit i teoritzat molt sobre les raons polítiques d’aquella decisió, però un cop més l’important no és el què, és el perquè i el per a què. I no tingueu dubtes, estimats lectors, que Valls sabia bé el que feia i va cobrar a preu d’or per totes i cada una de les seves decisions.

Un dia haurem de parlar de les brillantíssimes maniobres de l’elit barcelonina a l’hora d’escollir candidats a la batllia, perquè com diu la llei de Murphy, tota situació per dolenta que sigui, és susceptible d’empitjorar.

Encara no ha acabat la legislatura municipal i el nostre pillo preferit ja buscava feina. Com que devia haver vist complicat repetir l’atracament al Círculo Ecuestre una segona vegada, se’n va anar a veure el président de la République

De Manuel a Emanuel, necessito la teva ajuda président. Tinc un pla genial.

Com ja deus saber, la meva incansable tasca a l’ajuntament de Barcelona m’ha convertit en un referent entre la comunitat francesa a l’exterior, i qui millor que jo per representar la teva noble causa a la circumscripció exterior.

Com que presumeixo un mínim raonable d’alçada intel·lectual al president francès, dono per fet que aquesta vegada el pagament no es va fer per avançat i que la patacada monumental de monsieur Valls a les legislatives d’aquest cap de setmana el deixa sense jornal fins que trobi una nova presa a la qual esquilar. I coneixent-lo com el conec, no tinc cap dubte que la trobarà.

 

[Font: http://www.racocatala.cat]