Crítica d' »Anorrear », l’última novel·la de Michel Houellebecq

Michel Houellebecq

Escrit per Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles

Michel Houellebecq és l’escriptor més important dels nostres temps perquè sembla l’únic a qui interessen els temps en qüestió. La majoria de grans noms de la literatura contemporània fugen de la societat al jo o, encara pitjor, al no-jo. Però Houellebecq proposa una cosa tan decimonònica com intentar entendre la comèdia humana i expressar-la en forma literària. Per això és tan bo en la frase llarga, que tomba i gira de la filosofia a la ciència, del sexe a la poesia, i de la temptació suïcida a l’humor, frases-big-bang que convoquen un univers sencer amb la seva cosmogonia i els seus cicles de fe i desencantament. En declaracions als mitjans, l’autor francès ha dit que Anorrear (Anagrama) serà la seva última novel·la, i és veritat que després de llegir-la sembla que el corpus sencer quedarà lligat amb el mateix sentiment de totalitat melancòlica que produeixen les bones frases llargues.

El que faltava abans del punt final era l’amor petitburgès. Com és sabut, els protagonistes d’Houellebecq són caràcters extrems, devastats per un nihilisme tan excessiu que els fa irresistibles, però que al mateix temps ens permet llegir-los amb certa distància de seguretat. Les crítiques habituals cauen en l’error d’identificar la mirada particular d’aquests homes amb la mirada del conjunt, com si la tesi d’un llibre es pogués reduir als monòlegs interiors del seu protagonista. En realitat, les novel·les d’Houellebecq sempre han estat generoses i complexes, plenes de portes obertes que reconeixen la possibilitat d’una vida millor que la dels seus dissortats herois.

Anorrear és el primer cop que Houellebecq parla des de dins d’aquestes existències més normals i plàcides, una fenomenologia de la domesticació socialdemòcrata de les ànimes que la fa més aterridora precisament perquè descriu la pastositat amb què ens abraça. Ambientada l’any 2027, la novel·la segueix a Paul Raison, un assistent del ministre d’Economia i Finances d’una França que es prepara per a les eleccions mentre uns atacs terroristes d’autoria i motivació desconegudes esquitxen Europa. Com sempre, la trama política és una metàfora del declivi d’Occident, però a diferència dels desgraciats que intentaven escapar-ne amb el suïcidi (Serotonina), la conversió religiosa (Submissió) o la ciència-ficció (Les partícules elementals), els personatges d’Anorrear continuen tocant la melodia de la classe mitjana mentre el Titanic s’enfonsa. I n’obtenen alegries transitòries: en el drama familiar que copa la major part del text, l’antihumanisme no és l’opció militant de ningú, sinó una conclusió a la qual pot arribar el lector davant del retrat. Això decebrà als amants del psicologisme més violent d’Houellebecq, que aquí s’hauran d’acostumar a una crueltat més tova i delicada.

Per buscar una metàfora que ho relligui tot em quedo amb l’oda als boomers. Com correspon a un traductor de Schopenhauer, la categoria més alta en la jerarquia espiritual de Houellebecq és el consol. Sabem que la salvació és impossible perquè Déu no existeix i el món és un camp de batalla de voluntats cegues espetegant entre el sofriment i el tedi; però la jugada nietzscheana, o camusiana, de conquerir el sensesentit amb una dansa dionisíaca, s’ha de rebutjar com una salvació igual de falsa. Per Houellebecq, imaginar Sísif feliç és una bajanada, i l’estat natural de la consciència humana és la depressió de la lucidesa. En un desert així, l’art ens pot alleugerir elevant-nos de la presó del jo fins a una visió més general en què les il·lusions a través de les quals vivim es poden contemplar com qui gaudeix d’un quadre. I en aquest sentit els boomers van ser la darrera generació il·lusionada, cosa que Houellebecq explica pel caràcter moral de la Segona Guerra Mundial, l’última que no es va viure com un combat cínic d’interessos, sinó com una lluita entre el bé i el mal amb final feliç.

Evidentment, l’energia de la victòria militar que va desencadenar l’atípica fertilitat postguerra del baby-boom, ens ha estat negada als que hem vingut després, com ara en Paul, nascut en una època en què les coses anaven “molt menys ràpid sens dubte que als anys seixanta, o fins i tot que als setanta, l’alentiment i la immobilització d’Occident, preludis del seu anorreament, havien sigut progressius”. Si aquest és el significat obvi del títol, en un racó del text vaig subratllar un ús més íntim i diria que més profund del verb anorrear: “¿És cert que no canviem ni tan sols físicament, als ulls de qui ens estima, que uns ulls que estimen són capaços d’anorrear les condicions normals de la percepció?”. Per Houellebecq, l’amor i la literatura poden oferir consols, però són uns consols que es troben en el nivell fràgil de la retòrica, unes mentides que sempre tindran menys força que el buit dolorós que hi ha al fons de les coses, i que tan sols són capaces de disminuir una mica el patiment.

[Foto: Sylvain Bourmeau – font: http://www.nuvol.com]