Traducció d’Arnau Barios

Anton Txékhov

 

Escrit per Isabel Canet

Entre tanta bona literatura com ompli llibreries i biblioteques, dir que aquest autor o autora és el preferit, sempre m’ha semblat d’una subjectivitat inconsistent. No gosaré, per tant, fer-ho amb Txékhov, simplement diré que el seu mestratge a l’hora de fer contes sempre aconsegueix embadalir-me de pura admiració. Ara, a més, gràcies a la traducció d’Arnau Barios, es poden llegir vint-i-quatre contes, seleccionats entre el millor de la seua producció, en un català que ha convertit el Iegor Semiónitx, la Mària Vassílievna o el Koroliov en persones d’una proximitat cordial, gràcies a una llengua tan fluïda, tan natural, com la de qualsevol parlant del país. Una traducció magnífica que permet gaudir intensament de les descripcions d’uns paisatges humans i geogràfics tan atractius com inoblidables.

Personatges que s’esforcen a gaudir del dolor de viure, perquè tots els èxits estan corcats i són fugissers, les esperances de llum aboquen sempre a la consciència d’ombra. Per a l’autor, la mort i la vida són germanes inseparables

La lectura de Txékhov transmet la sensació de viatjar en el temps a la Rússia de finals del XIX a través de la visió calidoscòpica que aporten uns personatges captivadors. Més que la flamant Rússia dels aristòcrates, la ploma de Txékhov s’ocupa dels burgesos, a fi de comptes la classe a la qual pertanyia i que va retratar amb una agudesa excepcional. També, però, les classes populars l’atreien i en presenta una visió crua i dolorosa, amargament lúcida, d’una gent aclaparada per la misèria i les penalitats i incapaç de sortir-se’n. La seua literatura, com la de molts autors finiseculars, reflecteix un pessimisme, una melangia encomanadissa que es posa de manifest en personatges de vegades mediocres i desconcertats, incapaços d’assimilar els girs de la vida, que busquen desesperadament un sentit que se’ls escapa fins que acaben sucumbint. Des del Grixa, l’infant que fa el seu primer passeig de la mà de la mainadera i aprèn que el món excitant que acaba de descobrir amaga el tast amarg de la incomprensió, fins al bisbe Piotr del monestir de Staro-Petrovski, que mor malalt d’enyorança i sense recança, conscient que la glòria mundana esdevé decebedora en compartir-la amb gent «petita, espantada, culpable» i que només la infantesa resulta «dolça i entranyable». Personatges que s’esforcen a gaudir del dolor de viure, perquè tots els èxits estan corcats i són fugissers, les esperances de llum aboquen sempre a la consciència d’ombra. Per a l’autor, la mort i la vida són germanes inseparables. Gent retratada al marge de qualsevol intent de moralitat, amb una honestedat que fa que aquests contes es puguen llegir després de cent anys i resulten absolutament actuals, ja que l’ànima humana no canvia amb el temps.

Club Editor (2021)

Igualment fascinants resulten les descripcions dels paratges de la Rússia rural, on s’esdevenen bona part de les narracions. Latifundis extensos amb «prats esponerosos i arbredes joves. Sota els núvols, emplenant l’aire de refilets de plata, s’estremien les aloses; sobre els sembrats verds, les graules planaven amb un moviment d’ala solemne i greu». O l’estepa, on «xerricaven els grills sense parar, les guatlles cantaven i, a una versta de distància del ramat, en una fondalada amb salzes per on passava un riuet, refilaven indolents els rossinyols joves». Descripcions vívides, d’una plasticitat poètica. En contes com «La Vérotxka» o «La bona fortuna», Txèkhov no amaga la preferència pel món rural respecte a la ciutat ni l’estima per la seua terra. Tot i així, sap valorar les distraccions i la vida cultural que ofereixen ciutats com Sant Petersburg o Moscou i que permeten a Gúrov, protagonista del famós conte «La senyora del gosset», anar a restaurants, clubs, banquets, homenatges que, amb tot, no aconseguiran dissipar el seu intens amor per l’Anna Serguéievna.

Temes universals que despleguen històries commovedores, narrades amb una estructura cristal·lina i un llenguatge de claredat diàfana i agraïda, amb adjectius evocadors i, alhora, una contenció en els detalls que revela el necessari i deixa la resta a la imaginació de lectors i lectores

Txékhov situa moltes de les seues històries en pobles, les cases amb jardí dels quals ofereixen als personatges ocasions d’intimitat, d’expressar sentiments contradictoris que creen situacions inesperades; i d’on surten camins que ofereixen falses oportunitats d’escapar d’una realitat que aclapara i impossibilita una llibertat autèntica.

Els contes recreen temes tan variats com la vida mateixa: l’amor anhelat i fugisser, les difícils relacions de família, l’egoisme com a recer de l’adversitat, la malaltia, tant física com psíquica, i la necessitat d’una curació provinent de l’afecte, l’error descobert massa tard i sense remei, la veritat i la bellesa que marquen l’existència humana, les conseqüències terribles de les pretensions inassolibles… Temes universals que despleguen històries commovedores, narrades amb una estructura cristal·lina i un llenguatge de claredat diàfana i agraïda, amb adjectius evocadors i, alhora, una contenció en els detalls que revela el necessari i deixa la resta a la imaginació de lectors i lectores.

Una lectura tan deliciosa per la qualitat literària com estimulant per la profunditat de les capes de sentit que converteixen cada conte en una invitació a la reflexió i la saviesa. Per què, com comenten els protagonistes del conte «Por (història d’un amic meu)»:

–Ens fa por allò que no entenem.

–I la vida, ¿que l’entenem, potser? Digui’m, vostè entén la vida més que el món d’ultratomba?

Sens dubte, la literatura de Txèkhov no sols ens planteja grans preguntes sinó que també ens dona algunes claus per construir les nostres pròpies respostes.

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]