«No vull contribuir a la bilingüització de la literatura catalana, ni a la desaparició del català aquí, a casa»
La periodista i escriptora, Júlia Bacardit, i la periodista i documentalista, Anna Pazos, conductores del podcast ‘Les golfes’.
L’escriptora i periodista, Júlia Bacardit, ha prohibit la traducció al castellà del seu nou llibre ‘Dietari sentimental (Editorial Medusa)’. Així ho afirma en una entrevista publicada a ‘El Nacional’: « He prohibit la traducció al castellà del llibre. Per contracte. No vull contribuir a la bilingüització de la literatura catalana ». Bacardit també addueix com a motiu « el moment en què estem, en un retrocés claríssim del català ».
L’autora ho té clar i així ho manifesta a l’entrevistador: « La decisió que he pres és bastant ferma. Això no és vendre-li un reportatge en castellà a un mitjà espanyol: parlem de contribuir de la desaparició del català aquí, a casa ».
Segons Júlia Bacardit, « aquesta decisió, aquesta negativa, és una coseta petita que els escriptors podem fer per la nostra llengua. L’única aportació que puc fer-hi, l’única petita victòria és que les meves amigues castellanoparlants em llegeixin en català, en comptes de llegir-me traduïda. I no és pas per superioritat moral: si ho faig, és perquè per a mi això és molt important, és personal i em fa mal de veritat. I ja no parlem de quan la traducció surt alhora que el llibre original ».
Per l’escriptora, el fet que original en català i la seva traducció al castellà arribin a les llibreries al mateix temps, « fa innecessari escriure en català ». A més, constata pel seu pas pel món editorial a Edicions de 1984, que « hi ha una quantitat enorme de gent catalanoparlant que llegeix en castellà perquè creuen que aquesta és la llengua culturalment vàlida. O perquè van créixer amb el fucking franquisme. És que, un moment: venim d’on venim. Podem parlar de globalització i de coses que cauen pel seu propi pes, però collons, que la meva àvia no sabia escriure en la seva llengua, tio ».
Finalment, conclou: « És una cosa personal: vull que la gent que parla en castellà i té curiositat, em llegeixi en català, saps què vull dir? Ho poden fer; si els interessa, que ho facin. I si no els interessa, no passa res ».
A rebutat la demanda de question prioritària de constitucionalitat que l’aviá fach lo municipi catalan après una denóncia del prefècte
Lo Tribunal Administratiu de Montpellhièr a refusat de transmetre al Conselh Constitucional francés la demanda de la vila nòrd-catalana d’Elna per que l’institucion se pronóncie sus l’usatge del catalan dins los conselhs municipals. Lo cònsol màger d’Elna, Nicolas Garcia, ditz que presentèron a aquel tribunal lengadocian una question prioritària de constitucionalitat per fin que lo Conselh Constitucional prenguèsse una resolucion sus l’edicte de Villers-Cotterêts de 1539 sul qual s’apièja lo prefècte per sa denóncia e que segon el “consagrariá” l’usatge de la lenga francesa dins lo domeni juridic. “Es pas quitament arribat al Conselh Constitucional. Lo meteis tribunal que jutjarà la denóncia nos a dich que se podiá pas presentar, e ara nos demòra d’esperar que nos convòque e decidisca s’avèm rason nosautres o lo prefècte”, çò afirma Garcia.
En abril passat, Elna venguèt la primièra comuna nòrd-catalana a permetre lo catalan dins los debats dels conselhs municipals. La comuna aprovèt —amb lo vòte contrari dels cinc cònsols de drecha de l’oposicion— de cambiar lo ponch dètz e nòu del reglament intèrne del conselh per permetre que s’i intervenguèsse en catalan.
La mesura, validada per una jurista, deviá permetre als cònsols que se voldrián exprimir en aquela lenga d’o far a condicion que n’i aguèsse una traduccion francesa per facultar la compreneson de totòm, e qu’en cas que se faguèsse d’actes escriches en catalan, la traduccion francesa foguèsse mai vesidoira que lo tèxt en catalan. La decision se prenguèt en seguida d’un episòdi al conselh municipal ont dos cònsols abandonèron la sesilha quand lo segond cònsol, Pere Manzanares, intervenguèt en catalan.
Un pauc après lo cambiament de reglament, lo prefècte dels Pirenèus Orientals mandèt una letra al cònsol màger per li demandar que se traguèsse a rèire e que retirèsse la modificacion. Garcia explica qu’expausèron al prefècte lors arguments e que li respondèron que cambiarián pas res perque, juridicament, la decision èra corrècta. En setembre, lo prefècte decidiguèt d’anar enlà e de remetre l’afar entre las mans de la justícia. Dins l’escrich que lo mandèt al Tribunal Administratiu, demandava que s’anullèsse la modificacion del reglament perque considèra que lo conselh municipal d’Elna trespassèt sas foncions.
L’argumentacion del prefècte se fondiá sus la premissa que la sola lenga oficiala de la Republica Francesa es lo francés e que, del ponch de vista constitucional, l’emplec d’una “lenga regionala” dins una assemblada deliberativa semblava pas d’èsser fondada.
A mai, lo prefècte citava los primièrs dos articles de la Constitucion, que dison que “França es una Republica indivisibla” e que “la lenga de la Republica es lo francés”, e i apondiá qualques resolucions judiciàrias. Tanben fasiá referéncia a una lei de 1539, l’edicte de Villers-Cotterêts, dos cents cinquanta tres ans abans la creacion de la Republica Francesa e cent vint abans lo Tractat dels Pirenèus, segon lo qual se “consagrava” la lenga francesa dins lo domeni juridic. Garcia qualifiquèt d’esquizofrenica la posicion del prefècte e anoncièt qu’aduiriá l’afar al Conselh Constitucional.
Ara, lo Tribunal Administratiu lor a respondut en rebutant la demanda. “Lo meteis jutge que nos jutjarà per aquò nos a dich que val pas la pena que la question arribe al Conselh Constitucional”, çò ditz lo cònsol màger. Concretament, la resolucion conclutz qu’es pas necite de montar l’afar fins al Conselh Constitucional perque la Constitucion francesa impausa ja l’emplec del francés “a las personas juridicas de drech public e a las personas en drech privat dins l’exercici del servici public”, e considèra que las disposicions de l’edicte de 1539 “en elas meteissas, pòdon pas violar la libertat d’expression ni lo principi qu’establís que las lengas regionalas fan partida del patrimòni de França”.
En esperant que lo tribunal los cite per resòlver la question, Garcia se mòstra fisançós de la possibilitat de ganhar l’afar. “A la diferéncia de Corsega, ont an rebutat la demanda de parlar còrs a l’Assemblada, nòstre reglament estipula que la traduccion francesa es obligatòria, e cresèm qu’aquò nos ajudarà”, çò ditz.
Tant que la justícia s’es pas prononciada, dins las reünions del conselh municipal se contunha de far d’intervencions en catalan. “Fins que lo jutge nos diga qu’es illegal, se contunharà de far. Mas quitament se nos ditz de non, una causa es lo reglament e l’autra enebir a qualqu’un dins un país europèu e democratic que pòsca parlar en catalan. Me poiràn dire que pòdi pas aplicar lo reglament, mas non que lo pòdi pas parlar”, çò afortís Garcia.
“S’o tomban, anarem davant Euròpa”
Dins aquel sens, ditz que se lo Tribunal Administratiu finís que dona rason al prefècte e tomba lo reglament que regula l’usatge del catalan dins los conselhs municipals, recorrerà a la justícia europèa per violacion del drech de parlar “la lenga dels aujòls”. “Ieu o farai e supausi que los autres cònsols màgers o faràn tanben individualament”, çò estima. Entre los municipis afectats i a Portvendres, Els Banys e Pesillà de la Ribera.
A escola es obligatori l’ensenyament del castellà i d’una llengua estrangera. El de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, d’una hora i mitja a tres setmanals, i únicament en comptats casos s’hi fa alguna assignatura, per més que la Constitució declara que les altres llengües espanyoles –en el nostre cas l’aragonès i el català– seran oficials (article 3.2). L’Estatut no ho recull i, si més no en aquest punt, no és constitucional. Ja fora hora que s’esmenés aqueixa anomalia. Aquest magre ensenyament, malgrat les seues limitacions, ha passat per a l’aragonès de 4 escoles al curs 1997 a 27 amb 1.200 alumnes al curs 2021-2022. És prou ben implantat a les terres altes, amb poques localitats sense ensenyament, i no tant als Somontanos, on les localitats sense ensenyament d’aragonès encara sovintegen. A la Vall Alta i Mitjana de l’Isàvena, amb anuència de les institucions i de les associacions de foment de l’aragonès, no hi ha ensenyament de català, com correspondria, sinó d’aragonès, i el mateix passa a Sanui a la Llitera. Una insòlita situació que ha estat denunciada diverses vegades. Per al català l’ensenyament ha passat de 12 escoles al curs 1984-1985 a 37 al curs 2021-2022 amb 4.150 alumnes. Són més aviat poques les localitats franjatines sense ensenyament de català: ací al Sud només els tres ajuntament del Mesquí –Bellmunt, la Torre de Vilella i la Codonyera–, i al Nord, a més de les escoles de l’Isàvena i Sanui, ja citades, no tenen català Peralta de Calassanç i Sant Esteve de Llitera. A més de l’ensenyament a les escoles la Direcció General de Política Lingüística, molt activa, fomenta tant l’aragonès com el català amb diversos programes: “L’escriptor a l’aula” amb el “Luzía Dueso” per a l’aragonès i el “Jesús Moncada” per al català, així com el “Dia de la Llengua Materna”, i ajudes en materials de llengua i literatura, entre altres. A Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes d’aragonès i de català, i s’ha encetat un molt imprescindible programa d’immersió en aragonès, que s’hauria de fer també en català.
No he anat mai a l’Alguer. La pandèmia va frustrar el meu darrer intent i em diuen que fins l’estiu no hi tornarà a haver connexió directa en avió des de Barcelona. Just quan estava mirant com fer-m’ho venir bé per passar-hi uns dies, l’atzar, que aquesta vegada pren forma de Ramon Felipó, em regala un exemplar de la revista Al portal. Veus de l’Alguer, concretament el número tres del primer any.
Per Ramon Alcoberro
Diguem que hi ha coses que només poden passar a la sala de converses de l’Ateneu Barcelonès. Per exemple, que en Ramon Felipó et regali un número d’una nova revista algueresa justament quan estàs pensant que ja és hora d’enterrar fantasmes de pandèmies i conèixer l’Alguer. Ramon Felipó, pels que no el conegueu, és una mena de contrabandista cultural que allà per l’any 1969 ja va dirigir un assalt al rectorat franquista de la universitat de Barcelona i que en la dècada del 1980 es va dedicar a visitar tots els Casals Catalans del món (inclosos els de Cuba i d’Austràlia), per compte propi només pel plaer de sentir-hi parlar català.
Entre mig, Felipó ha estudiat la Patum de Berga i el carlisme al Prepirineu i ha fet bons amics a l’Alguer perquè és persona d’entregent considerable i donat a conspiracions bonhomioses. Amb aquests antecedents és obvi que mai li donaran la Creu de Sant Jordi, però arrossega la fama de saber-ho tot, de conèixer tothom i de pagar-se els vicis sense necessitat de subvencions. Si ell et diu que paga la pena llegir Al Portal, una revista algueresa, a fe que paga la pena.
L’Alger (43.000 habitants al nord-oest de l’illa italiana de Sardenya), per als catalanets principatins té un punt de mite compartit per a la comunitat cultural catalana la simple existència de la ciutat i el seu català tossut i antic és pura màgia i, pel que veig, a més del president Puigdemont, fins i tot el batlle de València l’ha visitada recentment. No està tot perdut al món. Si podeu trobar per alguna banda el Diccionari català de l’Alger d’Antoni Sanna (1988) i teniu una mica d’orella us garantireu dies llargs d’una esplèndida lliçó de llengua. La mar calma i acollent dels dies millors, per dir-ho en un vers d’Anna Cinzia Paolucci, fa miracles.
Deu ser, a més, un dels llocs del món amb més poetes, alguns dels quals podeu trobar a l’antologia La tercera illa a cura de Joan-Elies Adell (2012). Penseu, per exemple, en Antoni Coronzu, Totes les poesies i un llibre més (Saldonar, 2016) i Antoni Canu, Ànimes precioses (Saldonar, 2019) o en la veu de la cantant Franca Masu que sovint s’ha pogut escoltar a València o a Barcelona.
La cultura de l’Alguer ve de tan lluny que en aquests temps de pandèmia fins i tot la BBC va recordar que ja al segle XVI el metge Quinto Tiberio Angelerio, “físich y doctor en medicina de la terra de Bell Fort del Regne de Nàpols”, va publicar a Càller un manual en català, les Instruccions per combatre epidèmies, reeditat oportunament a cura de Joan Armangé, tant als Quaderns de l’Alger com a Catalunya l’any 2021 (ViBop), amb cinquanta-set mesures d’higiene contra la pesta, significativament encara prou útils avui.
Ara amb l’impuls del Centre Cultural Antoni Nughes i l’Obra Cultural-Plataforma per la Llengua Al portal. Veus de l’Alguer dona raó d’una vitalitat lingüística fora de qualsevoldubte i capaç de viure per ella sola perquè, contra el que de vegades pot semblar en la distància, té al darrere un nucli de parlants consistent, culte i militant, que ha fet de la seva singularitat una força innegable. Al número de la revista que m’ha passat Ramon Felipó trobo, per exemple, que s’hi recull la notícia de més de cent anys de periòdics algueresos, o que el mes de setembre passat s’ha fet al Teatro Civico una lectura conjunta (Dues identitats i un mirall) de versos de Cesare Pavese i de Salvador Espiriu, magnífiques afinitats electives, tot cal dir-ho.
No he anat mai a l’Alguer i la mancança em reca, però les planes d’Al Portal m’ajuden a respirar des de casa la salabror d’un mateix mar i una mateixa parla, més enllà dels atzar de la història. Torno a mirar a internet si aviat hi haurà avions disponibles per fer una passejada.
La corporació prepara una plataforma de continguts audiovisuals a la carta
À Punt tindrà una segona emissora de ràdio que estarà destinada a la música valenciana, segons ha anunciat aquest dimecres el director general de la corporació, Alfred Costa, en una compareixença davant la Comissió de Radiotelevisió Valenciana a les Corts en què ha exposat els seus arguments per revalidar el seu càrrec tres anys més. Costa també ha anunciat el projecte de posar en marxa una plataforma OTT (per internet) de continguts audiovisuals.
La segona emissora està prevista per al primer terç del nou mandat de Costa, que té l’aval dels tres partits del Botànic, tot i les reticències inicials de Compromís, que havia vinculat el suport a la continuïtat del director general a la creació d’aquest nou canal radiofònic.
“La creació d’un nou canal de ràdio dedicat a la música en valencià ens permet avançar cap a un model de televisió pública transformador, crític i que fomente l’ús social del valencià i açò haurà de ser de la mà del sector audiovisual i cultural valencià”, va manifestar dimecres el diputat de Compromís i exconseller d’Educació Vicent Marzà, en una piulada a Twitter. En relació a la reciprocitat entre els mitjans dels territoris de llengua catalana, Compromís afirma que ells ja han fet “totes les passes que calien” dins de les seves “competències al govern” i que la reciprocitat es desencallarà “quan presidència done el pas necessari”.
Pel que fa a la plataforma de continguts audiovisuals, no hi ha encara cap data per a la posada en funcionament. El portal contindrà esdeveniments culturals i esportius en directe, continguts adreçats al públic infantil, ficcions i documentals fets al País Valencià.
Un baròmetre del Ministeri de Cultura francès situa la llengua catalana, a poca distància del neerlandès i el polonès
El català és la dotzena llengua amb més « pes » al món, segons el Baròmetre de les llengües al món de 2022 realitzat pel Ministeri de Cultura francès. L’estudi del doctor en ciències Alain Calvet i el doctor en lletres i ciències humanes Louis-Jean Calvet li atribueix una puntuació de 6,729, a poca distància d’altres idiomes com el neerlandès, amb un 6,795, i el portuguès, amb un 6,817. Per darrere del català queden llengües amb més pes demogràfic com el mandarí, el japonès o el turc, i és que l’estudi te en compte altres factors com la presència i ús a Internet, on el català sobresurt. Per això en aquest índex, i malgrat les alertes actuals sobre el retrocés de la llengua, el català s’ha enfilat de la posició 23 (el 2017) fins a la dotzena.
Aquesta és la quarta edició d’aquest Baròmetre avalat pel Ministeri de Cultura del govern francès i pensat per avaluar el « pes » relatiu de les llengües del món, en funció de diverses variables. Anteriorment es va publicar els anys 2010, 2012 i 2017.
L’estudi ordena en un llistat les 634 llengües més importants amb un índex del 0 a al 13 calculat en base a tretze factors igualment ponderats (de 0 a 1 punts). Així s’entén que el pes demogràfic no sigui determinant en l’ordre final de les llengües amb més « pes », i per això la llengua amb més parlants del món, el mandarí, se situa per darrere del català.
Els altres dotze valors considerats són: l’entropia (rang de dispersió geogràfica d’una llengua), la ‘fecunditat’ (capacitat d’atracció de nous parlants), escriptura, vehicularitat, món universitari, accés a Internet, Wikipedia (nombre d’articles) i l’estatus (oficialitat-co-oficialitat), entre altres.
El català obté la puntuació més alta en l’índex de penetració a Internet, que calcula la proporció de parlants d’una llengua que l’empren habitualment a la xarxa, amb un 0,934 sobre 1, en l’índex Wikipèdia (nombre d’entrades a l’enciclopèdia lliure), i també en l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) relatiu al domini lingüístic. En canvi els paràmetres sobre l’Estatus de la llengua i la capacitat d’atracció de nous parlants, és on el català obté les pitjors puntuacions, amb uns marginals 0,025 i 0,032 respectivament.
En les primeres posicions del rànquing de llengües amb més pes hi ha l’anglès, el francès, l’espanyol, l’alemany, el rus i l’italià.
Carles Puigdemont en el moment d’un acte a la Catalunya del Nord.
El president a l’exili, Carles Puigdemont, ha reaccionat al vídeo de la infermera de la Vall d’Hebron que es queixa que per treure’s les oposicions necessita « el puto C1 de catalán ». Des de Twitter, citant una piulada del fotoperiodista i cap de fotografia de ‘La Mira’, Jordi Borràs, Puigdemont afirma que « l’odi a la llengua catalana és una constant entre molts espanyols. Alguns (jutges, policies, funcionaris) militen en la catalanofòbia i es protegeixen entre ells. Ens ofenen, ens insulten i els paguem el sou ».
El president ha conclòs, que actituds hostils amb el català com l’exhibida per la sanitària, demostren que « hi ha lingüicidi en marxa » i ha emplaçat al Departament de Salut a actuar immediatament. El conseller Manel Balcells, a diferència de la Vall d’Hebron que només ha criticat que es fes el vídeo a l’hospital i en horari laboral, ha condemnat les declaracions de la infermera i ha anunciat que se li obrirà un expedient.
L’estudi de la UAB presenta les ‘Homilies d’Organyà’ com a segon document amb més antiguitat en llengua catalana
Un dels primers escrits en llengua catalana, les ‘Homilies d’Organyà’
Els investigadors de la UAB Jesús Alturo i Tània Alaix han conclòs que el ‘Llibre dels jutges’, conservat a la Seu d’Urgell, va ser copiat entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s’havia fixat fins ara i per tant se situa com el testimoni més antic que es conserva escrit íntegrament en català. El segueix com a text més antic les ‘Homilies d’Organyà’, que es van copiar al voltant del 1220. Per altra banda, l’estudi, que han dut a terme sobre els orígens de la llengua catalana i els testimonis més antics que es coneixen, ha permès als investigadors avançar la formació del protocatalà del segle VII i inicis del VIII al segle IV. Alturo i Alaix recullen la investigació al llibre ‘Lletres que parlen’, publicat per La Magrana.
Els investigadors de la UAB Jesús Alturo, catedràtic del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana, i Tània Alaix, investigadora del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica, han dut a terme els últims anys una recerca en què han analitzat milers de manuscrits d’arxius i biblioteques històriques catalanes, espanyoles i de països com França, Itàlia i el Vaticà.
Una de les conclusions més importants és que la còpia del ‘Llibre dels jutges’ de la Seu d’Urgell va ser copiat entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s’havia es creia fins ara. L’hauria realitzat probablement per Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà, i el text s’hauria vist afectat per l’incendi d’aquesta canònica el 1090. Entre 1066 i 1084 el prevere va deixar escrits diversos documents en bon llatí i hauria fet la còpia esmentada del ‘Liber iudicum’, per a ús del jutge Albertí d’Organyà.
Amb aquesta nova data, l’estudi situa el ‘Llibre dels jutges’ de la Seu d’Urgell com el text més antic escrit íntegrament en català, seguit per les ‘Homilies d’Organyà’, que es van copiar al voltant del 1220, i en tercer lloc, una altra còpia del ‘Llibre dels jutges’, que es conserva a la Biblioteca de Montserrat, d’entre 1220 i 1230. Aquest darrer text s’havia situat a finals del segle XII.
Així mateix, l’estudi també indica que el fragment del ‘Llibre dels jutges’ de la Seu d’Urgell i el de l’Abadia de Montserrat s’haurien copiat a partir d’una sola traducció, i no de dues com s’havia considerat fins ara.
Origen del català
Així mateix, els resultats de l’estudi aporten una visió nova sobre l’origen del català, amb noves descobertes sobre els testimonis escrits més antics identificats fins ara i els personatges que els van crear. Fins ara, ha explicat, Alturo, la formació de la llengua catalana se situa a finals del segle VII a principis del VIII, segons el criteri del “gran medievalista i llatinista”, Joan Bastardes.
Els investigadors situen el moment de la formació de la llengua catalana quatre segles abans del que es coneix fins ara, al segle IV. La trobada ha estat gràcies als escrits de sant Pacià, bisbe de Barcelona, on s’hi han identificat paraules i expressions com ‘si te placet’, conegut avui dia com si et plau, o ‘subinde’, com la paraula sovint. L’ús d’aquestes frases curtes es fan més abundants en el segle IX, segons han detallat, i és considerada l’època d’arrencada de la catalanització de l’escriptura.
Primers escriptors del català preliterai
Alturo i Alaix han elaborat una relació dels que consideren ser els primers trenta escriptors del català preliterari. La llista, encapçalada per sant Pacià, compren altres noms com el canonge Adanagell de Vic, conegut per fer servir per primer cop la paraula ‘estel’ l’any 889, el diaca Egfred de Barcelona o Ramon de Cabó, identificat en un estudi anterior dels mateixos investigadors com l’autor del Memorial de greugesde Guitard Isarn. D’entre els nous manuscrits, destaquen figures com l’abat de Santa Maria d’Alaó, a qui li atribueixen el jurament de Radolf Oriol, Pere Jofre, qui hauria escrit la còpia del capbreu de Fontanet, o Bernat d’Ortoneda, canonge i notari públic d’Organyà.
L’estudi que han dut a terme també té en consideració els primers escrivans en llatí, com els tres primers dislèctics coneguts o el primer ‘home del temps’ de les terres catalanes. També fa referència a les primeres dones alfabetitzades, com la monja Riquell, primera lectora d’un llibre deixat en préstec, o la culta Guidenell, primera dona a escriure una frase en un document original conservat a Catalunya.
Segons l’estudi d’Alturo i Alaix, el català escrit, tal com s’ha argumentat sempre, no va emergir en el seu moment per la ignorància dels escrivans i per la incapacitat de la llengua llatina per expressar els nous conceptes de l’època feudal.
Presentació del llibre
D’altra banda, la presentació oficial de l’estudi, que publica l’editorial La Magrana sota el títol ‘Lletres que parlen’, es farà a la Sala d’Actes del Seminari Diocesà de la Seu d’Urgell, aquest dilluns, a les 19 h, en un acte presidit per l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, i del canonge arxiver dels Arxius del Bisbat d’Urgell, Benigne Marquès.
Somriu cada vegada
que una altra cosa d’ella
mereix un amor teu.
Somriu quan tu surts d’ella
i es torna a cloure intacta.
Somriu d’una tendresa
que no us suplicarà
(tu, amb el teu món àvid)
que li’n digueu bondat,
i a penes endevines
com s’absorbeix. Encara
li cal sumar-se. Encara
va naixent el seu cos.
Sempre m’ha fascinat l’habilitat de Gabriel Ferrater per a fer poesia eròtica de la millor, és a dir, per a insinuar els moviments dels cossos abans, durant i després del coit o de qualsevol altra pràctica sexual i extreure’n una lliçó moral. El poema « Kore » (que vol dir noia en grec clàssic) forma part del seu tercer recull de poemes, ‘Teoria dels cossos’, de l’any 1966, i el va salvar de la foguera de Sant Joan que va fer quan va publicar la seva obra poètica completa i triada l’any 1968 amb el títol ‘Les dones i els dies‘.
Se n’ha dit i escrit moltes coses, d’aquest poemet (el diminutiu, el faig servir perquè és curtet, però per res més). En acabat, ja en diré la meua, de cosa; de moment, en diré que el que en comenta l’Enric Blanes al seu blog « Un fres de móres negres », que és un pou de sapiència gabrielferrateriana, ho trobo molt encertat quan afirma, per exemple, que els versos « Somriu quan surts d’ella / i es torna a cloure intacta » tenen més gràcia si un pensa que Ferrater es refereix als llavis del sexe de la dona. És clar. El cos, el mot, s’hi esmenta al final, a manera d’epifonema: de fet, n’hi ha dos, de cossos, el d’ell (l’home madur) i el d’ella (la dona jove). La forma verbal « somriu » és tal vegada un imperatiu i s’ho diu el jo poètic a ell mateix, però també podria ser la narració del que fa ella: en aquest cas, una noia que calla i somriu (mentre assaboreix i pensa l’instant de plaer; del (som)riure de les dones de Gabriel Ferrater, en sap un munt la Roser Casamayor de Bolós), o una noia que parla dels seus orgasmes (en el cas del poema « Kensington »), com bé diu el Blanes i jo dono suport a la lectura que en fa, ‘of course‘. D’ell, del Biel Ferrater, « (tu, amb el teu món àvid) », i d’ella, la Lena Valentí, que « Encara li cal sumar-se », també n’ha parlat molt profundament Gerard Cisneros. Potser només cal afegir aquell aforisme que Ferrater va deixar tan ben escrit sobre la qüestió, sobre les relacions, a tall de moralitat: « Complicar l’amor amb la vida o fer-ne una festa. Són les dues escoles ».
Aquest poema em va tornar a venir al cap quan vaig llegir això tan cruel i tan covard alhora que ha passat amb el programa d’educació afectivo-sexual « Coeduca’t », uns quants materials del qual VOX ha aconseguit de fer-los-en retirar al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. La culpa no és pas de VOX (aquest partit d’ultradreta espanyolista fa el que diu i diu el que fa per tal d’aconseguir els seus objectius: « La Generalitat promueve el consumo de pornografía entre niños de 8 años » i « La Generalitat promueve que tu hijo de 12 años tenga sexo oral », diu el pamflet que vaig trobar-me’n a la bústia de casa meua), sinó dels covards polítics del govern català, incapaços de defensar res, tampoc l’ús d’uns materials educatius imprescindibles per als nostres infants i joves, que volen viure la sexualitat amb gaudi, plaer, llibertat, coneixement i responsabilitat. Perquè és també de tot això que el poema parla quan diu, al final, que « Encara va naixent el seu cos ». Encara més quan sabem coses com aquesta que darrerament les infeccions de transmissió sexual augmenten en adolescents catalans i que les clamídies i les gonorrees són les més freqüents i, ja a més distància, la sífilis.
Que la sexualitat és una forma més de comunicació (física) i que cal gosar poder expressar-la amb llibertat personal, consentiment mutu i coneixement emocional alhora és evident: la llibertat a què els cossos tenen dret, la materialitat de què som fets elevada fins a l’ànima a què aspirem gràcies al legítim hedonisme amb la nostra costella o amb qui sigui i la sapiència que hom adquireix amb l’experiència però també amb la cultura que els humans hem edificat gràcies a la nostra sensibilitat i la nostra intel·ligència. Per això, a més de la poesia eròtica de Ferrater a « Kore », em plau fer propaganda d’una cadena catalana d’establiments que es diu Dàlia (quin nom més ben trobat: la flor que el poble asteca, a més d’utilitzar-la com a planta ornamental i com a aliment per al bestiar, sabia que posseïa nombroses propietats medicinals).
Dàlia es defineix com « el teu espai d’educació, salut i benestar íntim », s’expressa desacomplexadament en llengua catalana i ja compta amb desinhibits establiments a dues capitals comarcals i de vegueria catalanes: al número 80 del carrer Major de Lleida i al número 22 del carrer de Santa Clara de Girona. Ben aviat també serà al número 25 del carrer de Monterols de la capital del Baix Camp, Reus, i a la capital de la nació, Barcelona (concretament, al Poblenou i Gràcia), per tal d’alliberar els barcelonins i tots els catalans dels tabús i de la desinformació de què som víctimes. L’artífex d’aquesta meravella empresarial és el jove emprenedor d’on la tenen Ferma, la Terra, Marc Santamaria Bonet, graduat en ADE per la UPF, ben acompanyat per la competent sexòloga Montserrat Iserte Jené.
Llegiu, doncs, la sàvia poesia eròtica de Gabriel Ferrater, que ens hi convida, ens hi exhorta, a gaudir-ne, del « Joc » (perquè així es diu el poema amb què clouré aquest escrit, homònim d’aquesta joia barroca que sona així de bé gràcies a la viola de gamba de Jordi Savall) i aneu-hi, a les botigues de Dàlia, a adquirir la cultura sexològica que tanta falta ens fa i que, dissortadament, encara ens manca, ens neguen:
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n’ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna’t
sencer. Si te l’estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
Joana Serra és la llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, un càrrec que no tenia previst en principi, però que s’ha afegit a les seues accions com a activista cultural pel català a Catalunya Nord. De fet, la Joana, amb llibreria o sense, ha estat sempre una constant treballadora per la identitat d’un territori que vol viure plenament com vol, és a dir, com té dret a viure. Unes comarques, com tantes altres al llarg i ample dels Països Catalans, que han de convertir, vulguen o no, el dret a expressar-se en la llengua pròpia i a manifestar el seu tarannà com a poble, en una reivindicació contínua. Una reivindicació cívica i quotidiana que, des d’un espai on regna la bellesa de la paraula, com és una llibreria, conflueix en un acte ben bé artístic a favor dels nostres referents.
Publicat per P. Cano Server
Què representa ser la llibretera de la Llibreria Catalana?
De fet, és la llibreria més antiga de Perpinyà que encara és en actiu, des de l’any 1933. No sempre ha estat com a Llibreria Catalana però sempre ha sigut una llibreria amb un fons local molt arrelat al territori. Jo arribo al 2012 perquè l’antic propietari, el d’abans, el Joan Miquel Touron, informa que plega i busca algú. En aquell moment jo estava en una situació laboral «zero» i vaig dir: fem una bogeria! Per què no? Provem-ho!
Perquè jo no provenia del món del comerç, ni del món de la llibreria, ni res. Vaig estar fent una formació de tres mesos amb ell i amb una altra llibreria de Perpinyà, Torcatis, que és una llibreria de referència i va ser una mica com de cap. Provem-ho, i d’això fa deu anys.
No havies pensat abans, ni per formació ni devoció, ser llibretera?
No, per formació, no. Vinc d’una família on tant mon pare com mare treballen en el món del llibre, ma mare bibliotecària i mon pare impressor. El món del llibre sempre ha sigut una cosa del meu entorn però no tenia cap vocació de llibretera. Havia estudiat el que ací a Perpinyà es diu Estudis Catalans, una barreja de Filologia i Humanitats, i anava més cap a l’ensenyament que no pas cap a això. Però, tenia molt clar que l’ensenyament no seria el camí final.
Ara que han passat deu anys, ja et sents llibretera?
Em sembla que l’ofici de llibretera, a part de la formació que pot haver-hi a universitats o escoles, al cas de l’estat francés, no sé com funciona a l’estat espanyol, si existeix una formació de llibreter, em sembla que és un ofici que vas adquirint al llarg dels anys i que fins al final vas aprenent. És un ofici on aprens molt del quotidià perquè llegeixes coses molt diferents i, sobretot, perquè aconselles gent molt diferent. Aquesta és la dificultat. No és tant llegir molt, molts llibres, sinó saber què li pot agradar al lector. I això és una cosa que no pots aprendre en un manual, no ho pots aprendre a la universitat, sinó que és l’experiència, és tenir molts llibres al cap per poder proposar coses diferents… sobretot, és conèixer molt bé el fons que tens per poder proposar el que tens a la teua clientela. Això són coses que s’aprenen amb els anys i amb l’experiència. Amb deu anys, no em considero encara llibretera. Aquells que hi han passat tota la vida, aquells si que són llibreters de debò.
Quan entrem a una llibreria pensem que qui ens atén s’ha llegit tots els llibres que hi ha allí dins i per això podem preguntar-li com és aquest llibre o l’altre però, té temps una llibretera a llegir tant com voldria?
En el meu cas, tot no m’ho he llegit i ningú em farà creure que s’ha llegit tot el que té en una llibreria. Sí que és veritat que sé tot el que tinc, conec el meu fons i puc oferir de cada prestatgeria i cada temàtica. Si algú em demana una cosa molt específica de societat, si la tinc, ho sabré i si no la tinc, també ho sabré. Això no vol dir que m’ho haja llegit per força. Quan ets llibreter no ho pots fer, no tenim temps. Jo llegia més abans de ser llibretera. És saber el contingut, es llegeix d’una altra manera. Abans llegia més tranquil·lament, ara has d’aprendre a llegir en diagonal, saber descartar quan una cosa no t’acaba de convéncer, llegir molta crítica i l’opinió d’altres llibreters. Tot, tot el que tens en una llibreria no, que ningú ho diga.
No ets llibretera d’una llibreria qualsevol. Als Països Catalans, una llibreria que ven majoritàriament llibres en català, tot i que semble contradictori, no és el fet més generalitzat. Per tant, ets una mica més que llibretera? Hi ha alguna cosa més que l’amor als llibres?
Alguna cosa més també. És cert que no només venc llibres en català, el que es fa estrany a la gent del sud és que quan entra a la meua llibreria no veu cap llibre en castellà. És aquesta la diferència amb la resta dels Països Catalans. Sí que en tinc en francés, però és tot arrelat al territori. Són autors locals que escriuen en francés o llibres que parlen de la història de Catalunya en francés. Cal precisar que no és tot en català.
En el context social en el qual ens trobem tots els petits comerços tenen una funció social més enllà que fer de llibreria. La gent està molt sola, ve molt a xarrar als petits comerços, són coses que no es poden fer comprant a grans plataformes. Sí que hi ha gent que demana aquest contacte personal, és una funció no només del llibreter sinó dels petits comerços.
A més, em sembla que anaves per aquesta banda: procurem ser una llibreria de Països Catalans en el sentit que per a nosaltres és més important tenir, per exemple, aquest any llibres del Fuster, encara que a Catalunya Nord molt poca gent sap qui és el Fuster, perquè considerem que és un autor del nostre territori, que no pas llibres d’un parisenc. Sí que procurem que tot el nostre fons siga d’arreu dels Països Catalans.
Perquè, es podria mantindre una llibreria només venent llibres en català a Perpinyà?
Justet. Depén del període de l’any però si mirem la globalitat, per exemple a les campanyes de Nadal, venen molts llibres del que anomenem fons local. Acaba de sortir una publicació de l’editorial Trabucaire, que ha publicat molts anys en català i encara ho fa de manera més reduïda, sobre la història de Perpinyà. És un llibre de referència perquè l’han fet especialistes de diverses èpoques i és en francés. La realitat és que el nostre públic no només és de parla catalana i, si volem viure, hem de vendre aquest llibre, que és un llibre de qualitat. Viure només del llibre en català seria difícil, però no viuria tampoc només del fons local. Necessito el llibre en català, en particular el llibre infantil, per poder tirar endavant la llibreria. Dic que puc tirar endavant amb el llibre infantil pensant en perspectives de futur, perquè la clientela d’aquest fons no és gent gran.
Però això del llibre infantil, funciona perquè és una demanda de l’escola o perquè les famílies en són consumidores? Això voldria dir que hi ha moltes famílies que eduquen els seus fills en català.
Va molt estretament lligat amb les escoles. Hi ha una part de venda directa a les escoles i també hi ha molts avis que venen amb els seus nets a comprar llibres. És perquè estan escolaritzats en català o tenen alguna optativa. És evident que jo depenc de la situació i el benestar del català en l’ensenyament a Catalunya Nord, des de l’immersiu associatiu, l’immersiu públic, el bilingüe públic, que és la branca amb més alumnat, fins a les optatives. Hi ha nens que fan mitja hora de català a la setmana i també cal potenciar-ho. Llavors, va tot estretament lligat a l’ensenyament.
Hi ha molts avis que quan veuen que els nens han aprés una mica la llengua, o generacions com la meua que veuen que a través dels nens poden tornar a recuperar una certa identitat i relació amb el català, els fa gràcia i venen a comprar llibres en català.
Des del sud no coneixem el panorama del català a l’escola en Catalunya Nord, quin és ara mateix?
A l’escola, veritat? Que és molt diferent que al carrer.
A primària hi ha, diguem, quatre línies: hi ha l’immersiu associatiu, que és la Bressola i s’ha de pagar; l’immersiu català públic, que és Arrels; i el més estés, l’ensenyament bilingüe públic, 50% en català-50% en francés; i l’optatiu, que també és públic i que ofereix unes pinzellades de català. Està gestionat per una associació que es diu l’APLEC, que és l’Associació per L’Ensenyament del Català, que gestiona la intervenció del català en totes les línies. Això, pel que fa a l’ensenyament primari. Quan vas pujant, va baixant el nivell de presència del català. Al que nosaltres diem col·legi, que per a vosaltres és l’institut, hi ha ensenyament en bilingüe, molt poc, immersiu, també molt poc i sobretot, l’opcional. Al que diem el liceu, el vostre batxillerat, cau en picat perquè es relaciona molt la llengua amb quelcom que no permet el prestigi social. Quan arribes al Batxillerat es dona més importància al francés o les matemàtiques.
Amb aquesta progressió, al món universitari es perd?
Al món universitari hi ha com una mena d’alenada d’aire, hi ha un departament de Català a la Universitat de Perpinyà, l’Institut Franco-Català Transfronterer que es va crear als anys 70 i continua mantenint-se i fa una carrera que es diu Estudis Catalans ―no existeix enlloc més dels Països Catalans― i ve a ser una barreja de Filologia, Història i Humanitats. No vol dir que no hi hagi presència, per exemple, en el Departament d’Història, perquè si fas Història de Catalunya Nord en un moment o un altre t’has d’enfrontar amb el català. El cas és que els 6 o 7 professors de Geografia i Història de Perpinyà tots parlen català.
També es depén de la relació amb les institucions?
Hi ha situacions particulars. En el moment que ha entrat a governar l’extrema dreta a Perpinyà, la Llibreria Catalana ha tingut la posició molt clara de no participar en tots els actes que siguin municipals, entre els quals Sant Jordi, per exemple. A l’extrema dreta la cultura i la catalanitat no els agrada gaire.
Esperem que compteu amb altres entitats que sí que senten aquest gust per la nostra cultura.
És això el que cal veure. Supose que els que governen tampoc voldran que hi hagi el rebombori de la gent que ens dona suport. Per sort, també comptem amb entitats que ens fan costat.
Tornem a l’ofici de llibretera. Has parlat de la funció social del petit comerç, però com es viu des de l’altra banda? Estem parlant a les vuit de la vesprada perquè és l’únic moment en què és possible conciliar la vida familiar i altres qüestions fora del treball.
La gent pensa sovint que en l’ofici de llibreter ens passem en dia llegint darrere del taulell. Seria un luxe però no és així. Hi ha molta feina de gestió, encarregar comandes, tornar molts llibres perquè arriben fets malbé o perquè s’han equivocat, avisar la clientela, passar comandes per a les institucions, entregar llibres a les biblioteques… Això ho has de fer de vegades caps de setmana, diumenges, o bon matí abans que obrin. S’hi afegeix que si vols fer activitats, per a nosaltres és important la relació amb la clientela, atraure’ls, no només perquè vinguin sinó perquè puguin fer activitats relacionades amb els autors i llibres, la franja horària és molt gran.
Més enllà de la venda, la Llibreria Catalana és un espai de dinamització cultural en català?
Jo crec que sempre ho ha estat i s’hi ha mantingut. Hi ha ajuntaments que ens truquen per demanar traduccions, perquè no saben a qui demanar-ho i ens truquen a la llibreria. És una llibreria que ja funcionava així abans, era ja una institució a la ciutat. Ens venen a demanar on es fan cursos de català a Catalunya Nord… Crec que sí que té un paper més enllà de la venda de llibres i de la producció de cultura amb els llibres, és sempre un punt d’informació. Quan hi ha una manifestació, quan hi ha la Diada, passa tot el món a comentar la jugada. Quan hi ha hagut el procés independentista al Principat, la gent venia a preguntar què passava perquè als mitjans de comunicació de l’estat francés no se’n parlava. O si se’n parlava, era amb una altra visió. Sempre ha estat un lloc de discussió, de xarrar, d’intercanvi. Abans de l’època actual, també era un lloc on passar llibres que el franquisme no permetia. Sempre ha adquirit un rol més enllà de vendre llibres i prou.
Deu anys al capdavant, com ho heu celebrat?
Ho hem celebrat en un context molt particular. Quan ho plantejàvem fa dos anys, hi havia la pandèmia. Pensàvem que celebrar-ho amb un munt de gent no seria possible i llavors es va plantejar fer diferents actes al llarg de l’any i assegurar-nos que ho podríem fer i no se suspendrien. En aquests dos anys hem hagut de tancar quatre mesos en total. Aquest plantejament desglossat ha sigut millor al final, hem arribat a públics diferents de la llibreria: gent que ve més per parlar d’història, gent que ve més per la llengua, pel medi ambient, per la sexualitat, per l’educació infantil… Hem intentat tocar una mica tots els sectors; i l’últim dia, per als amics. Ho vam celebrar de manera més festiva, amb música, amb l’acord dels veïns que ens van deixar el jardí, compartir un moment final amb la gent que fa viure la llibreria.
Una llibreria que té un local però també ix al carrer.
Exactament, diverses vegades durant l’any. La vegada que sortim més és en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, on també l’antic propietari anava històricament. Quan ho vaig agafar els de UCE ni es van plantejar que no hi pogués haver la Llibreria Catalana, hi vaig anar sense saber què trobaria, tot i que coneixia l’espai. Hi anem durant la setmana que dura i ja fa deu anys que hi anem. També hem participat a Sant Jordi al carrer i en activitats diverses, com poden ser un festival que es fa al voltant del llibre infantil que és organitzat pel Consell Interdepartamental, que es diu la Festa del llibre vivent ―si, vivent, és rar, s’hauria de dir Viu, però…―, que és una festa per on passen milers de persones. I també qualsevol altra entitat que faci una presentació i ens convidi, com poden ser espais de casals o biblioteques, o a concerts també bastant.
Més enllà de si es venen o no llibres, com veus la situació de la literatura catalana a Catalunya Nord?
M’agrada que em facis la pregunta perquè sovint als nord-catalans quan ens entrevisteu des de l’exterior, se’ns pregunta molt per la llengua: «parleu català o no parleu català», i prou. No van més enllà. La salut, finalment, de la llengua en un territori, passa molt a través de la creació. La creació pot ser la literatura, poden ser grups de música, escriptors… Llavors, no és una xifra que vagi bé.
Jo soc quasi sempre optimista i sempre tinc tendència a comparar i dir que Catalunya Nord és un territori que és molt petit, que hi ha mig milió d’habitants en total ―com Sabadell i Terrassa junts, o no sé quin equivalent hi ha al País Valencià―, és un territori molt petit perquè hi surti molta gent creant. Tenim noms de referència que de segur que us hi sonen: Joan-Lluís Lluís, Joan-Daniel Bezsonoff, Joan-Francesc Castex, Coleta Planas, Renada-Laura Portet. N’hi ha, n’hi ha. Sí que hi ha una manca o buit de gent de quaranta anys cap avall. Es pot viure de dos maneres: és un drama, no hi ha gent jove fent creació literària però… Estem en un territori molt petit, hi ha molt poc ensenyament en català. Aleshores, com pot sortir gent fent creació literària si no hi ha el bagatge a través d’escoles, a través de les famílies, etc? Dins del context social i sociolingüístic del territori, no trobo que estiguem tan malament.
Aquesta és una manera de veure les coses. Ara, si ho mirem a seques sense contextualitzar-ho gens, no tenim escriptors joves ni sembla que n’hi hagin gaires que pugin pel camí de l’escriptura per al futur. Després, s’hi afegeix el fet que els escriptors que han arribat a fer-se conéixer, a vendre, són els escriptors que han acabat editant fora del territori nord-català. També tenim un problema de difusió. Si l’editorial Trabucaire edita a Catalunya Nord, li costa molt que li facin cas a la resta del territori. En canvi, si un escriptor se’n va a editar a Proa o Empúries, ja li fan més cas. És el problema que segur que vosaltres coneixeu molt bé ―els valencians―, a les perifèries si surt un escriptor, que potser és més dolent però que publica a Barcelona i que està editat per Proa o guanya un premi o el que sigui, de seguida arribarà a molt més. Això també dona empenta a la resta d’escriptors. El fet de ser perifèries complica molt més la cosa.
Se’n van fora i també canvien la varietat de llengua, o mantenen la mateixa que a la parla?
No, tendeixen a anar cap a l’estàndard. Si ja tenim aquí un autoodi per parlar la nostra variant, si a més a més, per a fer-te conéixer com a escriptor et poses l’etiqueta de rossellonés… Els escriptors d’aquí, n’hi ha molt pocs que empren el rossellonés. Per exemple, algú com el Miquel Arnaudies, que és del Vallespir, que ha publicat poesia, que ha publicat també contes, i novel·les ―també en francés―, ningú el coneix, ningú. Hi ha una petita editorial de l’Empordà que l’ha publicat, ell sí que fa servir realment el català rossellonés, però no ha arribat a molt de públic. Això no crec que sigui tant problema nostre, ni vostre del sud, sinó aquesta imposició del Principat, de Barcelona i la llengua estàndard.
En certa forma, no permet un coneixement total. Coneixem l’autor però no la seua procedència, ja que queda invisibilitzada la seua identitat lingüística.
Sí, exacte, totalment d’acord.
Han passat deu anys, no sé si el balanç ofereix el resultat de les expectatives que tenies en principi ni com veus els següents deu anys.
Quan vaig començar no tenia ni idea de com aniria això. Sempre m’havia posat el propòsit que no volíem viure de subvencions, que si el negoci no funcionava per si mateix, plegàvem. Si al cap de deu anys encara hi som i sense subvencions, és que hem aconseguit el que volíem. Ara, ha arribat un context que mai ens haguéssim imaginat, el d’aquest temps de pandèmia. Això fa que la manera de consumir ha canviat molt. La gent ve menys als actes culturals i la gent compra en línia. No dic que no llegeixin tant i que no comprin llibres, però no van per força al petit comerç. Crec que els pròxims deu anys encara continuarem sent aquí perquè som molt específics. Llavors, com que tenim aquesta especialitat, som els que encara ens en podem sortir perquè no es troba el que tenim a tot arreu. Però, ara em posaré pessimista, o ens replantegem tots plegats la nostra manera de viure, que va més enllà del llibre o aquest tipus de comerç té tendència a desaparéixer.
Però el públic que va a xarrar, a preguntar, això no ho pot trobar en altres llocs.
És un públic que, malgrat tot, té una certa edat. El públic que ens permetria viure en el futur, la gent dels 20 als 40, és quasi inexistent. Aquest és el gran drama. El públic universitari no té la consciència d’anar a comprar a la llibreria, n’hi ha excepcions, parlo de les masses de la societat. La lectura del primer any d’universitat en català ha estat Canto jo i la munya balla, hi ha gent que ni pensa que pugui estar a la llibreria, directament compren a la plataforma amb el mòbil. Després, quan no el troben, ja pensen que potser està a la llibreria. És la manera de consumir general que ha canviat. No sabem com evolucionarà.
Al capdavall, tant al nord com al sud, el futur de totes les estructures que depenen del futur de la nostra llengua, passa pel respecte i la importància que li atorguen les nostres institucions. Els consumidors infantils evolucionaran d’una altra manera en la mesura que les lleis educatives afavorisquen un aprenentatge que permeta una normalització i un prestigi social. Aleshores, llibreteres com la Joana no hauran de patir per la continuació del consum de llibres en català, una aposta ben bé valenta ―i bonica― de forma de vida. Tot estem dins la roda ―com el peix que es mossega la cua― i caldrà fer-la rodar. Pel futur de la Llibreria Catalana de Perpinyà ―i tantes altres―, caldrà que entre tots, ho fem tot.
La formacion dels professors e la simplificacion de las proceduras an creat una demanda sociala inesperada que va metre fin a l’escassa preséncia del catalan dins las escòlas
Lo catalan va fòrça créisser dins las escòlas de l’Alguer. Las familhas d’aquela vila catalanòfona de Sardenha podián pel primièr còp demandar de far d’activitats e d’estudis extrascolars en catalan, çò qu’a produch 400 sollicitacions, fòrça mai que çò que quitament los pus optimistas esperavan, segon Vilaweb.
Fins ara, aquela opcion èra possibla mas dempuèi qualques jorns es indicada dins l’inscripcion escolara e se pòt sollicitar en linha, çò qu’a portat aquel naut nombre de demandas.
En setembre passat se faguèt las espròvas de certificacion de coneissença de catalan en sa varianta algueresa, un modèl validat per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquò a permés de comptar ara 24 ensenhaires catalanofòns.
Lo president de la Consulta Civica de las Politicas Lingüisticas, Stefano Campus, que es tanben president d’Òmnium Cultural de l’Alguer, explica que i a agut un trabalh coordenat de las associacions e de la municipalitat per mandar als parents los projèctes de las classas en catalan. Campus se mòstra optimista e ditz que s’aguèsson pogut començar abans, serián arribats segurament a las mila sollicitacions. Pasmens se passarà d’una preséncia gaireben nulla del catalan a l’escòla a 400 familhas que l’an demandat.
La setmana que ven, i aurà una reünion de las direccions escolaras, las associacions e las autoritats politicas per concretizar los materials didactics per poder començar los corses en catalan dins l’an escolar 2023-2024.
Las espròvas per obténer lo certificat de catalan demest los professors son la consequéncia de l’aprobacion de la lei sarda 22/2018, que prevegèt l’ensenhament del catalan dins las escòlas algueresas e, per tant, fa venir necessària la certificacion de la coneissença de la varianta locala de la lenga catalana pels ensenhaires que vòlon ensenhar en catalan. La lei deu tanplan permetre que los catalanòfons s’adreicen en lor lenga a l’administracion regionala, e establís qualques oras de la programacion de las ràdio e television publicas en las lengas pròprias de l’illa, es a dire lo sarde, lo catalan alguerés, lo còrs gallurés, lo sassarés e lo ligur tabarquin.
‼ Demanda històrica a l’Alguer: quatre-centes famílies opten per fer classes de catalàhttps://t.co/352FEO16sC
Un 20,3% dels lletrats s’han inscrit al pla de foment de la llengua en la justícia a Catalunya
L’ús del català en les actuacions dels advocats del torn d’ofici i assistència al detingut (TOAD) ha crescut un 43% al llarg de 2022, segons ha informat el Consell de l’Advocacia Catalana. L’any passat es van fer en català un total de 10.726 actuacions respecte de les 7.483 del 2021, que és l’any que es va reprendre el pla de foment de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia que promouen el Departament de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya i el Consell de l’Advocacia Catalana.
Pel que fa al nombre de lletrats del TOAD que s’han inscrit voluntàriament al pla també ha crescut i actualment hi ha 1.289 professionals, fet que significa el 20,3% del total d’advocats del torn d’ofici. Fa un any representaven el 16,4%.
Aquestes dades es van analitzar en la reunió de treball que van mantenir la presidenta del Consell de l’Advocacia Catalana, Encarna Orduna, i una de les deganes responsable de la Comissió del Torn d’Ofici del Consell, Eulàlia Barros, amb la secretària d’Administració de Justícia, Iolanda Aguilar.
Recentment, el govern de la Generalitat va acordar prorrogar per al 2023 el conveni amb el Consell de l’Advocacia Catalana per fomentar el català en l’àmbit de la justícia gratuïta. D’aquesta manera, s’ha donat continuïtat al Programa específic de foment de l’ús del català en les actuacions processals de l’advocacia en l’àmbit de la prestació del servei d’assistència jurídica gratuïta. Els professionals del torn d’ofici inscrits voluntàriament al programa reben una bonificació de vint euros addicionals per a cada actuació feta en català i, alhora, assumeixen el compromís de fer efectiu el dret d’opció lingüística dels seus defensats.
Així s’obre pas a l’ensenyament del català en les escoles de l’Alguer, aprovat per una llei sarda
En un pas que ha estat considerat històric, el govern de Sardenya ha publicat la llista de trenta-dues persones que se sotmetran de manera oficial a les proves de certificació del coneixement del català a l’Alguer. Les proves es faran els dies 15 i 16 de setembre a la Universitat de Sàsser.
Les proves són conseqüència de l’aprovació de la llei sarda 22/2018, que preveu l’ensenyament del català a les escoles alguereses i reclama, en conseqüència, la certificació del coneixement del català per als mestres que vulguin optar a fer les classes. Aquestes classes de català és previst que es facin en totes les escoles i seran finançades pel govern regional.
El síndic de la ciutat, Mario Conoci, s’ha mostrat molt satisfet, tot remarcant que es tracta d’un gran pas pel que fa a la normalització lingüística de la ciutat i ha agraït el treball i la col·laboració tant de la Universitat de Sàsser com de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer.
Sardenya és considerada un dels espais més desconeguts, exòtics i endarrerits del Mediterrani. És un prejudici ben radicat i que ha difós la imatge d’una illa atrapada en el temps, on encara es poden observar característiques de civilitzacions desaparegudes. La llengua sarda és considerada un vestigi d’aquest passat, fins i tot la llengua romànica que menys es va diferenciar del llatí. Avui aquesta teoria, però, és criticada, i un corrent de la filologia sarda sosté que l’idioma ha anat evolucionant com les altres llengües, i que, doncs, insularitat no és sinònim d’immobilisme. Aquesta discussió mostra com al voltant de la llengua s’ha desenvolupat, en els darrers vint anys, un debat ben viu. Sense entrar-hi, veiem quines són les característiques del sard, quina és la seva història i la seva situació actual.
Escrit per MARCEL A. FARINELLI
Una llengua arcaica?
Malgrat que el primer estudi aparegui al segle XVI, el sard és un gran desconegut. Primer de tot, quan parlem de sard ens referim a un idioma que té moltes variants, grosso modo agrupades en dues famílies: el logudorès i el campidanès. En realitat la situació és encara més complexa. Al llarg de la història l’illa ha rebut diverses colonitzacions, que han deixat importants minories lingüístiques: la catalana, la tabarquina (una variant del lígur), la gal·luresa i la sasseresa (variants del cors). Doncs, seria més correcte dir que el sard és una de les llengües de l’illa.
Segons l’enquesta elaborada el 2007 per la Regió Autònoma de Sardenya (RAS), el sard té aproximadament un milió de parlants. Durant el segle XX, lingüistes com Max Leopold Wagner o Eduard Blasco i Ferrer hi van dedicar importants estudis, presentant, però, Sardenya com una terra arcaica. Al mateix temps, Wagner va demostrar que el sard era una llengua autònoma, i que se l’havia considerat un dialecte de l’italià només per qüestions polítiques. No es tractava de cap novetat, ja que fins i tot Dante jutjava el sard un idioma diferent de l’italià, i inferior.
Els primers documents apareixen al segle XI, quan el sard era l’idioma oficial dels quatre “regnes” que governaven l’illa (judicados, en sard). Una homogeneïtat lingüística que va durar poc. Efectivament Sardenya, durant l’edat mitjana, va ser objecte de l’expansionisme de diverses talassocràcies, que hi van desembarcar amb els seus bagatges lingüístics. Primer el toscà i el lígur, desprès el català i, per acabar, el castellà. Els idiomes ibèrics en particular van tenir-hi una influència encara avui evident. Però seria un error pensar que el sard és una barreja de català i castellà sobre una base autòctona. En realitat, el sard va adoptar diversos préstecs lingüístics, sense que això en desvirtués l’estructura.
El sard va restar l’idioma majoritari de l’illa fins a la segona meitat del segle XX. El procés d’italianització comença al segle XVIII, quan l’illa passa a mans dels Savoia. Contemporàniament, alguns veuen en el sard un idioma nacional, i proposen normalitzar-ho. Aquest esperit acabarà durant el Risorgimento, quan l’italià serà imposat lentament a tot el territori. Un procés que es va acabar entre els anys del feixisme (1922-1945) i la postguerra, quan la instrucció obligatòria, l’emigració i la difusió dels mitjans de comunicació van canviar definitivament la situació lingüística. Avui, malgrat aquesta història densa i complexa, l’italià és la llengua dominant a Sardenya.
La situació actual
Quan parlem del sard, sobta el fet que hi hagi poques enquestes. La més recent, i l’única promoguda per les institucions sardes, és de 2007. Les dades —molt criticades— mostren un panorama no del tot negatiu: el 68,4% dels entrevistats parla una de les llengües de Sardenya i el 29% en té un coneixement passiu, mentre que només el 2,7% es declara monolingüe italià. En realitat, la situació és preocupant: l’idioma és poc present entre els joves i quasi absent a les àrees urbanes. En particular, el sard i les altres llengües de Sardenya són percebudes com a informals, mentre que l’italià és l’idioma dominant. El sard, excepcions a part, no és la llengua de la informació, de la cultura, de les universitats o de la política.
L’escàs interès institucional és molt revelador. Malgrat la situació de diglòssia, fins als anys setanta ningú s’amoïna. L’italià avança: és la llengua de la instrucció i del prestigi social i, a més, és l’idioma del cinema, de la ràdio i de la música. En aquest cas és important recordar que, a diferència del que passa amb el romà o el toscà, parlar italià amb accent sard és considerat propi d’ignorants o criminals. La societat sarda es transforma, i són els mateixos sards que perceben com a signe d’endarreriment el propi accent, la pròpia identitat. És a partir d’aquest moment que s’interromp la transmissió generacional.
És llavors quan alguns consideren la llengua en perill, i en reclamen l’oficialitat i la protecció, com estableix l’article 6 de la Constitució italiana. Els primers successos, però, arribaran després de vint anys, i gràcies a les institucions europees. Els sards no tenen organitzacions ben estructurades per la defensa de la llengua: són pocs i fan fatiga a fer-se escoltar. El primer èxit arriba l’any 1992, amb la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, que, però, mai va ser ratificada per Itàlia. No obstant això, la RAS va aprovar l’any 1997 una llei per revalorar la cultura i les llengües de l’illa. Es va tractar d’un pas important, però parcial, ja que s’introduïa l’ensenyament de i en la llengua a les escoles publiques, però només com a activitat optativa i durant poques hores setmanals. L’any 1999, finalment, l’Estat italià reconeixia el sard, el català, el tabarquí, el sasserès i el gal·lurès com a minories lingüístiques.
Des de llavors, el sard ha guanyat visibilitat lentament. Les televisions locals, que abans ho emetien quasi tot en italià, avui tenen part de la programació en la llengua, però continua faltant una emissora enterament en sard. La presència del sard als mitjans d’informació és mínima, i a part de la premsa comarcal i d’algun programa radiofònic, només existeixen un parell d’informatius en sard. On s’ha guanyat més terreny és a les xarxes socials, gràcies a l’activisme lingüístic que ha obtingut èxits com la realització d’un corrector ortogràfic o la traducció de plataformes com Telegram. Senyals positius arriben també del cinema i la música, gràcies al micromecenatge o als festivals locals. En el camp literari, el panorama és desconcertant: segons l’associació dels editors italians, l’any 2018 a l’illa es venien el 8,5% de llibres en sard.
La promoció lingüística té una dificultat de fons: la falta d’un model acceptat per tothom. Durant els darrers vint anys, les institucions han codificat un model de llengua escrita (Limba Sarda Comuna, LSC), avui utilitzat tant en els actes públics com en la comunicació institucional. També s’ha establert un pla d’actuació per promoure la llengua en diversos àmbits, amb el suport d’una institució ad hoc. Així, per primer cop, la RAS donava impuls a la llengua, cosa que va generar, però, un debat fort. El problema és que la LSC es basa en el logudorès, la variant considerada més “pura”, però menys parlada. A sobre, en compte de ser emprada com a llengua exclusivament institucional, a la pràctica la RAS utilitza l’LSC com a estàndard per a tots els àmbits. Els parlants de campidanès se’n van sentir exclosos i van acusar la RAS de centralisme. Les protestes van portar, fins i tot, a la formulació d’un model antagonista, adoptat per la Província de Càller, i a una situació de bloqueig. Avui, les tensions han baixat, però el debat no sembla del tot resolt.
Les divisions no ajuden un idioma que, avui, està en perill d’extinció. És preocupant que les llengües dels sards no tinguin aquell prestigi social que, a Catalunya, té el català. La majoria dels sards no consideren la seva llengua com a útil per fer gestions, ensenyar o fer cultura: encara és una llengua informal i familiar. Malgrat això, el 78,6% està d’acord amb el seu ensenyament, i només el 2,3% declara de sentir-se incòmode quan algú li parla en una de les llengües de Sardenya. I aquest és un bon punt de partida.
Darrere de les històries que escriu Lana Bastašić (Zagreb, 1986) hi ha el tel dels conflictes bèl·lics, els quals –com ella mateixa diu– «no tenen ni un inici ni un final clars perquè les guerres comencen molt més abans del que ens fan creure i acaben molt més tard del que acaben». Dents de llet, el seu darrer llibre, és un recull de relats que ho palesa i que té com a eix central la infantesa i la pèrdua de la innocència, envoltada sovint de violència i incertesa. Amb dotze contes molt ben lligats, Bastašić ens deixa sovint el cor glaçat en mostrar-nos la cruesa de créixer en ambients hostils i dessolats en els quals han trontollat alguns dels valors i certeses inherents a la condició humana.
Des d’una solidesa narrativa i amb moltes hores d’ofici, Bastašić, d’origen iugoslau —de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita— parla de literatura i de l’ofici d’escriure amb passió i fermesa, conscient de tot l’esforç, i puntualment la sort de poder dedicar-s’hi.
Històries personals, xiquets, sobretot xiquetes que s’obrin camí al bell mig de moltes famílies possibles, algunes trencades, altres asfixiants, i la família ho ompli tot, com l’únic univers que tenim durant els primers anys, un univers social i d’autoritat, de vegades de caos, on hi ha lleis pròpies que ningú no pot comprovar ni entendre des de fora. Els qui són a dins, però, han d’acceptar-les. I això és crucial en la vida d’un infant.
Periscopi (2022)
I al mig d’aquesta aigües térboles, a l’autora l’obsedeix una idea: què ens fa en la vida anar per un camí i no per un altre. Atrapa la llebre (Periscopi, 2020), la seua primera novel·la, i ara Dents de llet parlen de tot això i recreen la pèrdua de la innocència com un procés mig inconscient, perquè som els adults els qui parlem en aquests termes, els xiquets no hi pensen, ells van fent. No obstant, créixer en un entorn hostil du implícit canvis i transformacions molt brusques i aquest és el rerefons de la literatura de Lana Bastašić. És el cas d’«El bosc», relat que obri el llibre i que comença així: «Em va costar força temps escanyar el papa. I això que era un home escanyolit, fins i tot malaltís. Les dones del poble ens enviaven pots plens de remeis homeopàtics i tota mena d’herbes miraculoses cada cop que el veien passar pel camí del bosc. Se t’ha marcit, li deien a la mare, com si parlessin de les hortènsies del jardí».
Les històries de Dents de llet a través d’una «mena de radiacions en el llenguatge, el qual s’ompli de violència i de ferides, després d’un conflicte bèl·lic», com assegura l’autora, tracten de reflectir «allò que queda després de la guerra i que se’ns queda amarat al llenguatge, i altres sentiments com la por a la pau, què fer, on anar quan acaba la guerra?».
Els joves protagonistes de les històries de Dents de llet ens ensenyen i recorden que de petits no pensem allò que ens succeeix a través de les paraules, que no ho verbalitzem, sinó que els infants copsen allò que els passa d’una altra manera, més amb les emocions, i sovint no ho poden ni saben expressar. Aquestes emocions que romanen al cos esdevenen una part emocional que sovint queda paralitzada i no creix molt bé. I això és, en gran part, allò que impulsa Lana Bastašić a escriure.
Traduïda al català i al castellà per Pau Sanchis, la prosa de Bastašić flueix com si el mateix Pau Sanchis l’haguera parida, i és que una bona traducció és una festa i una feina de recreació i reescriptura que naix del respecte, la passió i l’ofici. Per això, la mirada de Sanchis sobre les històries de Dents de llet ens apropa la càrrega poètica original de l’obra. Una tensió lírica recreada, posem per cas, en els desitjos que envolten els nens que volen mirar la lluna en «L’home a la Lluna», un relat lligat a la dedicatòria del llibre, «Per a Lina, que té set anys i mira la lluna». La Lina és la mare de l’autora, i fou ella qui li va contar aquesta història de quan de petita va veure els primers homes pujar a la lluna i la seua història va inspirar-la per a escriure «L’home a la Lluna», un relat on s’imposa el poder i el despotisme patern a través del silenci i de les mirades: qui mira què i des d’on. Un relat poètic, tendre i tens alhora, que vibra i fa vibrar.
Altres relats com ara «L’últim sopar» o «Cercles», són contes que recreen, amb uns girs inesperats, una atmosfera asfixiant amb una tensió in crescendo. Així comença «L’últim sopar»: «Es morirà aquesta nit. Nosaltres encara no ho sabem, això. Anem nets, fem olor de sabó Merima Kruevac i d’aigua de colònia del papa. Anem ben planxats, també, com diu la mama, encara que no és que ens planxi a nosaltres, sinó les camises». Una història incerta i angoixant i alhora una paròdia a propòsit de la pressió que exercim sobre nosaltres mateixos per complaure els altres, la qual de vegades ens pot dur a la submissió i fins i tot a anul·lar-nos com a persones.
«Cercles», per la seua banda, és un relat que manté el lector en tensió durant tota la lectura i que convida a reflexionar sobre les misèries humanes. Com Lana Bastašić diu: « »Cercles » és una mena de venjança, una història basada en una experiència pròpia». Una experiència probablement compartida per moltes dones adolescents. Ho sabreu en llegir-la…
El buscador defensa que no ha fet cap canvi recent en el sistema que determina els resultats en funció de la llengua
Un usuari fa servir el buscador de Google des d’una pantalla d’ordinador.
DLV
Google ha admés problemes en els resultats de cerques en «llengües concretes» i ha assegurat que està «investigant solucions» per esmenar-ho en un missatge escrit en català al seu compte de Twitter. «Entenem la preocupació dels que busqueu resultats en una llengua concreta», ha assegurat la multinacional. Google s’ha pronunciat coincidint amb una campanya engegada a les xarxes socials que reclama que no es penalitze la versió catalana dels resultats. L’empresa ha assegurat que corregir aquestes incidències «requereix temps» per a assegurar-se que el buscador funcione «de manera perfecta». «És una prioritat abordar-ho», ha indicat el gegant nord-americà en un comunicat publicat aquest dimecres, aquesta vegada, en anglés.
Així mateix, la multinacional ha defensat que no s’ha fet cap canvi recent en els sistemes que determinen els resultats en funció de la llengua i ha apuntat a la possibilitat que la indexació de continguts en diverses llengües a la versió catalana puguen confondre el buscador. «Poden sorgir incidències quan indexem contingut multilingüe i no s’indique quina versió hem de mostrar», ha defensat Google en un fil de tuits.
La multinacional ha afegit que està investigant els potencials problemes en el disseny dels seus sistemes per a poder efectuar millores.
Un problema que fa temps que s’arrossega
Si bé l’empresa ha reconegut el problema dimecres, activistes per la llengua catalana asseguren que es tracta d’un problema que fa temps que s’arrossega i que ha anat a pitjor recentment. «Fa més d’un any que veiem alguns símptomes d’això, i ara empitjora», ha dit Xavier Dengra, activista a les xarxes i viquipedista, a Catalan News.
Una declaració compartida per Pere Orga, col·laborador de Softcatalà, ONG que promou la llengua a través de les noves tecnologies, que assegura que els resultats de les pàgines catalanes al cercador de Google se situen per sota de les versions en castellà des de fa mesos. «Crec que va ser a mitjans o finals de setembre quan vam notar, sobretot si el web era multilingüe», ha dit.
De fet, els activistes pensen que es mostren resultats diferents en les cerques exactes utilitzant la mateixa configuració d’idioma i les mateixes paraules clau. La marginació del català al buscador provoca que les empreses que han invertit per tenir webs en català tinguen una reducció de visitants, afirma Dengra.
I tot i que tots els atacs s’han dirigit principalment al cercador d’Alphabet, ja que és el més popular, «altres cercadors tenen problemes similars», segons Orga.
De moment, cap evidència sòlida pot indicar si es tracta «d’un (moviment) netament polític o és només l’algoritme que s’ha equivocat bastant», ha afirmat Dengra.
Ho ha proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.
Haberá unha semana, ou algo máis, chamoume a atención a noticia que lin dunha señora catalá, de nome María Branyas, que vai camiño dos 116 anos, polo que sería a persoa máis lonxeva do mundo. Vive nunha residencia en Olot, mais andou polos mundos antes de se estabelecer en Cataluña. Brañas, como o personaxe (Alfredo) da nosa historia nacional, plural do substantivo que coñecemos por ser ben identificador da nosa xeografía. Non hai quen me saque da cabeza que o tal «Branyas» –escrito conforme a ortografía catalá– é o noso Brañas ou Branhas. A tal palabra en catalán non existe (ou, polo menos, non a achei no dicionario). Se acudirmos ao dicionario da RAE, atopamos a adxudicación deste termo a Asturias e Cantabria: máis unha vaporización da lingua galega.
Para variar… Lembrei un caso simpático de hai moitos anos. Miña nai acostumaba ver o programa televisivo Saber y ganar. O seu «inmortal» locutor, Jordi Hurtado, subliñou nunha ocasión a admiración que lle producía o apelido dun concursante basco: Doce, que el asimilaba ao numeral, encarecendo ser a primeira vez que ouvía tal antropónimo. Con toda probabilidade, o tal concursante sería galego ou descendente de emigrantes galegos, e o apelido non é o numeral, claro, senón o adxectivo tanto referido ao sabor como á calidade humana (Couce Doce foi un alcalde de Ferrol). Lembrei o caso que contaba César Varela, matemático de profesión mais excelente etimólogo, nun seu tempo de docente en Tánger. Chamoulle a atención un compañeiro apelidado «Candil». Non había tal «candil». Era «Candal» na orixe, galego galeguísimo, que o interfecto transformou por negación da mesma, seguindo as pautas non escritas do auto-odio impreso a ferro. Recordo tamén a hipótese dun señor de Vigo verbo do seu apelido, oficialmente «Lajas», segundo el… húngaro!! A miña apelación á laxa, ás laxas, a Laxas, en suma, tardou en facer efeito. Algo semellante tamén aconteceu co apelido Porta, de orixe catalá, para quen o portaba, sendo todos os seus antepasados de autoctonía acreditada. Como o «Mejide» do «Risto» que o leva non é outra cousa máis que Meixide, claro está, reconvertido nun híbrido indixesto.
Quen tiver a curiosidade de ler-ouvir necrolóxicas publicadas na prensa escrita ou na radio, poderá verificar como non hai un só día en que non aparezan a esgalla apelidos deformados: «Queijeiro», «Lage», «Teijeiro»… e tantos máis. Onde aflora, por veces, o galego? Na necesidade de identificación verdadeira: «D. José… etc.» será subtitulado como «Pepe do Souto» ou «Dª Dolores… etc.» Como «Lola da Chousa».
Sobreviven os Pereiro-Pereira, Cerdeira, Carballo, Maceira, Castiñeiras, Chaos, Pazos…, isto é, todos aqueles que non «ofenden» a fonética do español, por moito que sexan galegos e só galegos, ao igual que os barbarizados. Sendo a toponimia fonte principalísima de formación antroponímica, e contando a Lei de Normalización Lingüística (1983) cun único artigo prescritivo, precisamente o dedicado a aquela, á toponimia, como é que non se ten realizado en todas estas décadas unha campaña de animación-facilitación da necesarísima corrección? Peccata minuta, dirán algúns (ou pataca miúda, dirán outros). Na realidade, porén, admitir compracente ou resignadamente a nosa deformación di moi pouco e mal de nós. Os nosos nomes son o primeiro espello, a primeira identificación persoal e colectiva. Admitir a ortopedia forzosa a que están suxeitos, un índice desalentador da nosa dependencia, da subordinación que se dá por inevitábel e fatal.
Sáibano os Xabois e os Caxiao («Jabois» e «Cagiao» na nomenclatura oficial) que tencionan re-colonizar a nosa literatura.
(Na imaxe da cabeceira, María Brañas, a súa nai e a súa irmá en 1928)
Era sindica d’Aran defenec en Parlament eth hèt que vòlen evitar interpretacions erronèes que meten en perilh er aranés
Eth Parlament de Catalonha qu’a aprovat de tramitar era modificacion era lei der usatge des lengües ena educacion entà especificar que s’arreconeishe er occitan coma lengua veïculara enes centres educatius d’Aran. Aquera lei, s’auie aprovat en junh passat dempús qu’era justícia espanhòla imposèc ara Generalitat de Catalonha eth 25% de castelhan ena escòla, mès eth hèt de remplaçar era nocion de “lengua veïculara” damb es concèptes de “lengua curriculara” e “lengua educatiua” desvelhèc indignacion ena Val d’Aran. Ara, ara demanda dera sindica d’Aran, Maria Vergés, eth Parlament de Catalonha a modificat aquera en tot arreconéisher er occitan coma lengua veïculara en ensenhament non universitari en Aran.
En debat qu’auec lòc dimèrcles passat, era sindica d’Aran defenec era modificacion dera lei entà assegurar era veïcularitat der aranés. “Se revisam era politica lingüistica promoiguda pera Generalitat de Catalonha pendent es darrèri ans vedem que s’a articulat damb plantejaments qu’an plaçat ath catalan coma pèira angulara dera politica institucionau, en tot condemnar ar aranés a ua posicion residuau e accessòria”, çò diguec Vergés. Ath delà, soslinhèc era situacion “dramatica” e “delicada” dera lengua pr’amor qu’era UNESCO considère qu’ua lengua ei en perilh de desaparicion quan eth sòn usatge sociau se tròbe per dejós deth 30%, en cas d’Aran ei deth 20%.
Es partits espanholistes Vox e PP rebutèren era modificacion der lei presentada per Vergés deth temps qu’era CUP, esquèrra independentista, refusaue de votar pr’amor que çò que se debat, ce ditz, ei era revision d’ua lei que jamès aurie d’existir. “Jo l’ac digui as qu’impulsèretz e votèretz aguesta lei: per qué eth mau que non volem entar aranés si que lo volem entath catalan? O virem-ac encara mès. Virem-ac en positiu: perqué eth ben que volem e defenem plan aué ací entar aranés non l’aplicam ath catalan?”
Fin finau, era proposicion de modificacion dera lei der usatge des lengües ena educacion contunhe era sua tramitacion, dempús qu’an estat refusades es esmenes ara totalitat de Vox e deth PP.
Dempús d'auer anonciat diuendres un 70% mès d'investiment en foment der #aranés, eth @parlamentcat n'assolide era sua veïcularitat enes escòles
Navona Editorial recupera les aventures del cèlebre detectiu francès amb la publicació de ‘Maigret i la jove morta’, amb traducció al català a càrrec d’Emili Manzano
Georges Simenon
Escrit per Marc Mata Pujol
Hi ha quelcom que ens atrau a endinsar-nos en la cara fosca de la condició humana. A situar-nos en els terrenys de l’horror quotidià per descobrir que, en el fons, l’home és el pitjor dels monstres i s’amaga sota tota mena de màscares. El crim ens genera una mena de fascinació morbosa que, d’ençà que Poe va fixar les convencions del relat detectivesc a mitjan segle XIX, ha anat atraient lectors i escriptors per tal d’entendre el propòsit d’aquesta violència.
Malgrat que després de l’edat daurada del cine noire i la literatura hard-boiled semblava que no es pogués aportar cap nou prisma del món criminal, el gènere detectivesc es troba avui dia més viu que mai gràcies a la incorporació de noves veus d’arreu del Vell Continent i, especialment, dels països nòrdics, que han desplaçat el focus de la perspectiva estatunidenca. No ens enganyem, a Europa també sabem matar (literàriament) i resoldre crims, i ho fem molt bé. L’evidència la trobem en el sanguinolent llegat d’obres que ens han deixat alguns dels detectius més famosos de la ficció.
Un d’aquests referents és Jules Maigret, comissari de la policia judicial francesa creat per l’escriptor Georges Simenon (Lieja, 1903 – Lausana, 1989), el qual compta amb gairebé un centenar d’obres que ens narren la seva lluita contra el crim. Si bé, fins ara, el pas del cèlebre comissari per les nostres llibreries ha estat irregular, Navona recupera el personatge i pretén fer-li justícia amb la publicació de dues de les seves novel·les: Les vacances de Maigret i Maigret i la jove morta, obra que ens ocupa en aquesta ressenya.
Maigret i la jove morta, publicada originalment l’any 1954, presenta una trama senzilla: una noia apareix morta en una plaça del barri de Montmartre, el barri d’oci nocturn més famós de París. Vestida amb roba de nit, tot indica que es tracta d’una jove de vida llicenciosa que freqüentava els cabarets de l’època, però ningú dels habituals sembla conèixer-la. És un personatge anònim, sense connexions ni cap documentació que permeti establir-ne una identitat. Amb tan pocs fils dels quals estirar, el comissari Maigret haurà de col·laborar amb l’inspector Lognon, el seu rival, per tal de resoldre un cas aparentment irresoluble que anirà guanyant en complexitat a mesura que es va definint la identitat de la víctima.
Simenon ens ofereix una novel·la àgil i entretinguda, fàcil de llegir per l’estil concís amb què està escrita. Si bé la trama no resultarà sorprenent als aficionats al gènere, cal destacar l’enfocament que adopta per desenvolupar l’obra. Segons l’autor, per a Maigret “un cas criminal mai és un cas més o menys científic, un problema abstracte. Tan sols és un cas humà”.
Així, a diferència d’altres detectius del gènere que adopten el mètode del raonament deductiu de Holmes per tal de descobrir la identitat de l’assassí, Maigret focalitza la investigació al voltant de la víctima. Necessita conèixer-la fins al més petit detall i endinsar-se en el seu ambient per tal d’esbrinar què és el que no encaixa en el problema que té entre mans.
En aquest sentit, podríem considerar que Maigret i la jove morta és més una novel·la de personatges que no una novel·la detectivesca pura, ja que l’acte d’endinsar-se en el modus vivendi de la víctima és, de vegades, un pretext per contar-nos històries humanes de tota mena i retratar la París dels anys cinquanta. Això queda especialment palès en la resolució del cas, moment en què l’obra es desinfla una mica. Tanmateix, el misteri que planteja és addictiu i es va desplegant a poc a poc com una nina russa, mostrant nous matisos que se segueixen amb interès. És una lectura lleugera molt recomanable per tots aquells qui busquin una mica de suspens per passar el fred.
sephatrad 