Archives des articles tagués Català

Traducció de Jordi Prenafeta

Escrit per Xesco Guillem

Aquest és el primer llibre de Leiria (Lisboa 1923-1980) traduït al català, circumstància que sorprèn, considerant la popularitat que l’autor ha tingut en la literatura portuguesa contemporània. Per bé, que més val ara que més tard.

Conec el traductor, Jordi Prenafeta, professor de català a l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida. Tal com ell mateix em va confessar mentre xarràvem, aquesta traducció ha estat cuita a foc lent i amb molta cura, atès que volia gaudir el màxim de temps possible de cada pàgina que traduïa. Així, aquesta versió seria ben bé com el fruit d’un amor a primera pàgina.

El llibre és un recull de peces breus o molt breus, algunes de les quals talment microcontes, escrites tant en prosa com en vers. Narracions i poemes, succints, sorprenents i inversemblants, originals, hilarants, amb molt d’humor negre, que constitueixen una clara crítica al poder, a la dictadura i la guerra. Leiria pren la realitat quotidiana, un personatge qualsevol, i els insereix a tots do, en un món que mena la realitat i el personatge a esclatar per indrets inimaginables. Una obra farcida d’humor negre i irreverent, sent la fita literària més destacada d’aquest autor de les lletres portugueses.

Per tal d’anar posant-vos en situació, i poder conèixer l’estil narratiu de Leiria, em permet reproduir ara i ací –i amb el permís del traductor i l’editorial– alguns dels seus microcontes que a mi personalment em van agradar. El primer que vos vull donar a conèixer es titula «Casament» i ací el teniu:

«En la riquesa i en la pobresa, en la prosperitat i en l’adversitat, fins que la mort us separi».

Cap problema.
Sempre he complert el que he signat.
Per tant, la vaig estrangular i vaig fotre el camp.

El segon tast és «Festeig»:

Estengué els braços afectuosament i s’acostà, amb les mans obertes i plenes de tendresa.
–Ets tu, Ernesto, amor meu?
No ho era. Era en Bernardo.
Això no els va impedir tenir força criatures i no ser feliços.
És el que fa la miopia.

I per acabar el tast, «Arribisme»:

Quan va haver pispat tres vegades la confitura del rebost, son pare el va renyar.
Després de robar la caixa del senyor Esteve de la merceria de la cantonada, son pare el va plantar al carrer.
Va tornar al cap de vint-i-dos anys, amb xofer uniformat.
Era Director General de la Policia. Son pare va tenir un infart.

Leiria té un estil molt particular i propi que als anys 70 va fer que es convertís en un autor d’èxit de vendes. La primera publicació del llibre, que fou l’any 1973, li va proporcionar una gran popularitat entre els lectors portuguesos, talment com amb el llibre Novos Contos do Gin, publicat l’any 1974.

Leiria és, sens dubte, un representant destacat de la millor narrativa surrealista i de l’absurd de la literatura europea, i no perquè formés part del grup Os surrealistas, sinó perquè la seua obra literària així ho testimonia. No és cap casualitat que encara ara siga un autor de culte de les lletres portugueses. Vull recordar ara que Leiria fou, així mateix, un exponent reeixit de la contracultura portuguesa.

Fonoll (2022)

La biografia de Leiria està envoltada de misticisme i misteri. L’autor va viure fets històrics, tan incerts i dubtosos com la realitat de les seus narracions literàries. En el pròleg del llibre, escrit per la professora Tania Martuscelli hi trobareu nombroses referències i dades de la seua vida.

Els seus contes estan escrits amb un humor molt particular, potser amb un punt vitriòlic també, que reconeixereu com a humor fantàstic, humor negre, humor sec. Llegint el llibre copsem que l’autor va transitar pels marges de la creació literària. Al llarg del llibre queda reflectida aquella època de la dictadura, aquella època en què la gent vivia una realitat absurda, i res millor que el surrealisme, aquesta idea de surrealitat, per traslladar al lector la sensació de presó, de control, en una societat que estava constantment vigilada. De fet, és a conseqüència d’aquesta sensació de societat vigilada que els contes de Leiria, suggereixen una escapada a un univers que és absurd, fins i tot intolerable, arribant a ésser còmic, de tan impossible.

A tall de cloenda, us vull fer avinent que encara que no us agrade el gintònic, o sigueu abstemis, que els contes no són pas alcohòlics! Llegiu-los i fruïu-ne.

[Foto: arxiu RTP – font: http://www.laveudelsllibres.cat]

 

Escrit per AGUSTÍ PONS

El món en suspens és el títol del nou dietari, corresponent a l’any 2020, que l’Àlex Susanna ha publicat a la col·lecció “A tot vent” de les Edicions Proa. El món en suspens correspon a l’any de la pandèmia quan el món, en efecte, s’havia aturat i els ciutadans estàvem obligats a quedar-nos a casa mentre a les residències i als hospitals la nova pesta provocava milers de morts. Perdre el control sobre la pròpia vida. Patir a l’atzar els estralls de la pandèmia, com aquests ciutadans de Kiiv o de qualsevol altra ciutat ucraïnesa que saben que una bomba els pot caure a sobre d’un moment a l’altre i matar-los, matar algú de prop seu o deixar destruïda la seva casa.

El llibre de Susanna és ple de reflexions sobre el tema; reflexions seves i reflexions de molts dels seus amics amb qui es comunica per correu electrònic o per carta. Alguns mai no vam creure que la pandèmia significaria un punt i apart en la història de la humanitat. Si de cas, hauria de servir per dues constatacions no sempre presents en el pensament contemporani: que els humans continuem essent uns éssers extraordinàriament fràgils; i, a la vegada, que els humans gràcies a la Cultura –entesa en el seu sentit més ampli que inclou la Ciència— som capaços de grans coses. Per exemple, de trobar una vacuna en menys d’un any capaç de vèncer la pesta.

Àlex Susanna

Jo podria comentar l’escriptura en tot moment elegant de Susanna; la seva aparent facilitat per descriure’ns –i fer-nos creïble— tant la simplicitat, o la majestuositat, d’un paisatge, com el significat últim d’un poema, de qualsevol text literari o d’una pintura. L’Àlex és un escriptor amb capacitat per parlar, amb coneixement i ofici, sobre tots els temes que es proposa i això vol dir que per a ell escriure no és només una vocació sinó també una professió; i aquesta segona qualitat constitueix tota una garantia per a qualsevol que el vulgui llegir. També podria tornar a dir que l’Àlex Susanna és un home de cultura en el sentit més clàssic del terme, és a dir, una persona amb uns coneixements sòlids assimilats de forma progressiva i pausada absolutament a les antípodes del que podria ser l’autodidactisme tan freqüent –per tantes raons, totes elles prou justificades— al nostre país. L’Àlex sembla saber tot el que cal saber per poder exercir d’escriptor –en concret, d’assagista i poeta— amb plenes garanties i amb total naturalitat. I, finalment, també seria just subratllar l’extraordinària capacitat i voluntat de l’Àlex per esdevenir el centre d’una teranyina de relacions de la qual formen part escriptors i artistes de punts de vista ideològics i estètics molt distants quan no clarament oposats. L’Àlex Susanna practica una diplomàcia absolutament infreqüent entre els creadors culturals dels país la majoria dels quals solen viure arrecerats en la seva capelleta d’amics i seguidors més o menys lleials. D’altra banda, ell és un intel·lectual acostumat a manar, que ha exercit responsabilitats importants tant en l’empresa privada com en l’Administració Pública. Però en aquest país, si més no en l’àmbit cultural, que és el que jo conec, sovint passa que els càrrecs de responsabilitat no són ocupats per les persones més idònies i quan els ocupen no solen durar gaire. Això explicaria que l’Àlex Susanna hagués d’abandonar el Departament de Cultura després de no trobar-hi l’acomodament que a tots ens hauria beneficiat.

Però més enllà d’aquestes consideracions allò que més m’ha interessat d’aquest dietari és una de les preguntes que es pot despendre de la seva lectura: el món que ens retrata l’Àlex Susanna és un món que continuarà o que està a punt d’acabar-se? “Escurem un temps –escriu en una de les entrades—que potser és a punt d’acabar-se’ns –el temps tal com l’hem conegut fins ara, fet de màxima llibertat, disponibilitat i plens poders sobre tot— o ja se’ns ha acabat i no ho sabem, i l’únic que ens és dat de fer és escurar-ne els rosegalls”. L’Àlex es refereix a les conseqüències de la pandèmia; al punt i a part que ha pogut significar en la vida de cadascun de nosaltres i en la vida col·lectiva de la societat. Però jo he entès que la pregunta va més enllà; que allò que ha de resultar especialment inquietant és constatar que aquest mon amable, diplomàtic, on els conflictes més punyents acaben resolent-se al voltant d’una taula ben servida –i sóc conscient de la caricatura– s’està acabant no pas per culpa de la pandèmia sinó per l’evolució social que estem vivint. En general, els ciutadans catalans d’avui consumim més cultura que no pas fa trenta anys. Però en alguns àmbits, per exemple, el de l’assaig –que em sembla conèixer prou bé— i potser també en el de la poesia la recepció lectora és tan minsa que aquells que el practiquen –o que el practiquem—hem esdevingut una mena de secta on procurem no fer-nos mal els uns als altres. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació d’Acaçar la boira el darrer llibre publicat per Ferran Sáez. Quants exemplars se’n vendran? I del dietari de l’Àlex? Estem parlant de dos dels millors assagistes actuals en llengua catalana.

Podríem pensar, d’entrada, que es tracta d’un problema local. Ja el professor Molas parlava fa uns quants anys de l’embut que es produeix, en l’àmbit de la literatura catalana, en el pas que va de la producció literària al consum. Quins canals fiables d’informació té el lector? Només la premsa escrita fa un esforç de comunicació i crítica. Però d’uns mitjans públics audiovisuals on prima l’obsessió per ser divertits i un Departament de Cultura que es limita, en el millor dels casos, a ser un administrador de competències no cal esperar iniciatives gaire ambicioses. I, naturalment, podríem també queixar-nos de la desafecció de la lectura que es produeix quan els escolars arriben a l’adolescència, etcètera. Però també podria ser que allò que estès en crisi fos aquest model de cultura basat en la lectura, en l’esforç per escriure bé, en la voluntat de coneixement; un problema en absolut local i del tot relacionat amb el predomini abassegador de les anomenades xarxes socials que han capgirat els sistemes tradicionals de transmissió de la informació. O podria ser que, en el cas català, es conjuminessin les dues causes fins a provocar una mena de tempesta perfecta que tampoc no sembla inquietar massa ningú, excepte els escassos escriptors que formen part de la secta.

Aquesta és, potser, la paradoxa més gran que suggereix la lectura del dietari de l’Àlex Susanna. És un brillant exemple de prosa assossegada que acaba per desencadenar una pregunta del tot desassossegant.

 

[ Foto: Biel Susanna – font: http://www.dietariobert.cat]

 

Escrit per Xavier Aliaga

Com a lectors d’EL TEMPS els supose familiaritzats amb la visió literària que Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) destil·la en les pàgines d’aquesta revista. Aquest valuós autor de la Catalunya Nord es queixa —amb bastant raó— de la dificultat de trobar novel·les en català amb solidesa literària. Per això l’entusiasme que mostra quan descobreix autors que tenen cura del llenguatge o visiten terrenys movedissos, lluny de la zona de confort —cada vegada més ensopida— d’autors, lectors i, ai, editorials.

El mateix Bezsonoff ens rescata periòdicament de les urpes de la monotonia. D’una banda, perquè és un escriptor curós amb el llenguatge, que fa un ús intensional i extensional de les possibilitats lèxiques i expressives de la llengua. Gestor d’una prosa directa i concisa, d’una escriptura rica en recursos, florida, suggeridora. I pel que fa a les seues debilitats narratives, ser un autor outsider i viure lluny del gran centre de producció cultural comporta desavantatges evidents. Però tot just la connexió francesa ha generat una sèrie de novel·les que enriqueixen el panorama literari català. Sense Bezsonoff no existiren novel·les com La presonera d’Alger (2002), Les amnèsies de Déu (2005), La melancolia dels oficials (2011) o la més recent Matar De Gaulle (2014), per no esmentar volums autobiogràfics com Els taxistes del tsar (2007) o Una educació francesa (2009).

Aquells llibres servien també per introduir el lector en català en temàtiques bastant desconegudes a casa nostra, cas del drama de la descolonització francesa al nord d’Àfrica. Conscientment o no, l’autor hi aportava claus interpretatives, ajudava els lectors a entendre realitats complexes, com ara la dels pied-noirs, els colons europeus d’Algèria.

La seva nova novel·la, La ballarina de Berlín, escapa d’aquell àmbit geogràfic per situar-se bàsicament a l’Alemanya d’entreguerres. I per intencions i brevetat, tampoc no és un llibre que entre en profunditats sobre un període històric concret: més aviat, Bezsonoff es posa en la pell més lúdica —i lúbrica: ara hi anirem— del narrador per recuperar dos personatges històrics bastant desconeguts. D’una banda, hi ha la figura del capità polonès Jerzy Sosnowski, enviat pel seu país a Berlín en missió secreta: l’objectiu és aprofitar els seus dots com a seductor irredempt per extraure informació d’altes funcionàries teutones. D’una altra, Lea Niako, ballarina d’origen rus-jueu, “una bellesa sobrehumana (…) abismal” ben relacionada per motius de supervivència amb la jerarquia nazi, Goebbels i Hitler inclosos.

Els perfils carnals i aventurers d’ambdós personatges l’autor els fa servir per articular una història vibrant i llegidora, que sacrifica els detalls contextuals i l’aprofundiment en la psicologia dels caràcters —dibuixats a la manera expressionista— per aconseguir una concentració literària notable. “S’havia produït una mutació en el capità Sosnowski. Havia vist tants horrors i perdut tants amics, que volia viure plenament. Intensament. Si bé les dones sempre li havien agradat, la seva fal·lera s’havia convertit en satiriasi”, escriu.

Bezsonoff traça el periple del nostre capità amb una carnalitat exacerbada i un punt hiperbòlica, tirant pel dret, fent de la lectura una teràpia de xoc. I quan el relat corre el risc de fer-se reiteratiu, cap al terç final, apareix la figura —encara més fascinant, més captivadora— de Lea Niako, “elegant, guapa, intel·ligent, superiorment dotada per la luxúria”.

Sense avançar massa matèria argumental, l’autor de La ballarina de Berlín descriu el xoc còsmic d’un enorme meteorit impactant amb un planeta. Llavors, el lector cavalcarà sobre la brutal deflagració i sobre la cadena de colpidors esdeveniments finals. Una lectura plaent, dolorosament curta. De mel als llavis.

La ballarina de Berlín
Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
Barcelona, 2017
Novel·la, 135 pàgines

 

[Font: http://www.eltemps.cat]

‘Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians’ és un assaig i un dubte exposats després d’una lectura intensa i en perspectiva: la del passat i la del present del valencià i de la literatura escrita amb totes les seues paraules, dos dels elements cabdals que han particularitzat i definit el poble valencià com a col·lectivitat europea des de fa vora huit segles.

Per a saber què ha passat amb la nostra llengua i la nostra literatura al llarg del temps, des de l’edat mitjana fins a la contemporaneïtat, cal llegir esta obra, escrita amb el fascinant estil de Carles Fenollosa: pertorbador, combatiu, irònic, brillant, provocador. Ací està tot allò que algú mínimament interessat en la llengua i la literatura valencianes hauria de conéixer sobre la seua evolució, des d’una perspectiva global.

El llibre, de fet, arriba en un moment històric decisiu i paradoxal: el nostre idioma és més estudiat i parlat per més quantitat de gent que mai, però veu seriosament compromesa la seua supervivència a mitjà termini. Esta impactant obra és també, al capdavall, una crida que ens interpel·la: fins ara hem sigut irreductibles, però ho serem a partir d’ara?

Biografia de l’autor

Carles Fenollosa (València, 1989) és doctor en Filologia per la Universitat de València, professor i escriptor. Ha centrat els seus estudis en determinades figures de la literatura valenciana moderna i contemporània, sobre les quals ha publicat diverses obres com ‘Un rei, un déu, una acadèmia. El Regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)’ (2021) o ‘Víctor Iranzo, poeta de la Renaixença (1850-1890)’ (2022), Premi València Nova d’Assaig. En l’àmbit del periodisme i la narrativa, ha col·laborat en diverses publicacions periòdiques com el “Quadern” d’’El País’, ‘Saó’ o ‘Lletraferit’, i ha escrit ‘Narcís o l’onanisme’ (Drassana, 2018), I Premi Lletraferit de Novel·la.

Títol: Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians
Autor: Carles Fenollosa
Editorial: Drassana
Col·lecció: Odissea
Pàgines: 312
ISBN: 978-8412624106

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

L’IEC incorpora significats de conceptes com ‘aplicació’, ‘homofòbia’, ‘sidral’ o ‘ibèric’

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha presentat aquest dilluns 21 noves paraules i 640 modificacions del Diccionari de la llengua catalana. ‘Acotxador’, ‘cisgènere’, ‘feminicidi’, ‘metabolitzar’, ‘negacionisme’, ‘resilient’, ‘trans’ o ‘transidentitat’ són alguns dels nous conceptes que recull el diccionari en línia. També s’han modificat desenes de paraules per aportar nous significats. És el cas d’’aplicació’, ‘bipolar’, ‘bruixa’, ‘competitiu’, ‘estratègic’, ‘heterosexual’, ‘homofòbia’, ‘ibèric’, ‘màrfega’, ‘sidral’, ‘resiliència’ o ‘sèrie’. El diccionari ha incorporat 70 locucions com ‘posar algú en antecedents’, ‘estar fins als collons d’algú o d’alguna cosa’, ‘amb els pixats al ventre’ o ‘com sardines’.

La segona actualització de l’any del diccionari ha modificat entrades existents per incloure addicions, esmenes i supressions que poden afectar qualsevol informació de l’article.

Fins ara ‘bipolar’ només aportava el sentit de la càrrega d’una pila i s’ha actualitzat amb el sentit del trastorn mental. ‘Bruixa’ es descrivia poc i s’ha complementat amb diversitat d’excepcions. A ‘bossa’ s’hi aporta el significat de conjunt de persones amb una condició humana. També s’ha ampliat el significat de ‘competitiu’, ‘estratègic’ o ‘homofòbia’.

Pel que fa a les 70 locucions afegides hi ha exemples com “i un be negre amb potes rosses’, ‘cadena perpètua’, ‘a cara descoberta’, ‘desgràcia personal’, ‘dormir fort’, ‘estirar la cadena’, ‘no haver inventat la pólvora’, ‘agafar algú pels ous’, ‘per collons’, ‘i un colló de mico’, ‘dels collons’, ‘tenir els collons plens’,  ‘tirar la tovallola’ o ‘rondar pel cap’.

El 2023, un nou diccionari 

En roda de premsa han explicat que al llarg de 2023 l’IEC publicarà en línia un nou diccionari. Es tracta d’un centrat en allò més essencial del treball gramatical i semàntic que comptarà amb 30.000 entrades. “Que el diccionari ens ajudi a entendre les paraules i a escriure millor”, ha comentat la secretària de la secció Filològica del IEC, Mercè Llorente.

Així, el diccionari, que actualment es troba en un procés de revisió, aportarà informació detallada sobre usos transitius i intransitius d’un verb, pronominals, masculins i femenins i informació ampliada respecte el que es pot veure al diccionari més popular.

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

Escrito por ANTONI PUIGVERD

 

La literatura catalana no pasa por sus mejores tiempos. Se editan, sí, muchos libros, algunos de ellos bastante buenos (junto con una enorme cantidad de libros prescindibles o directamente malos). Aparecen con regularidad voces nuevas e interesantes. No faltan las reflexiones críticas (como las que contiene el último ensayo de Valentí Puig: L’os de Cuvier). Pero algo falla. Es como si la literatura en lengua catalana se alzara sobre cimientos de cartón piedra. El público culto en catalán brilla por su ausencia. Se dice que las editoriales están en bancarrota. Las facultades de letras son estrictamente necrófilas. El IEC, que debería ser nuestra Academia, está literariamente (y casi lingüísticamente) desaparecido. Las instituciones están en perpetuo baño maría. No existe sociedad literaria. Las polémicas entre escritores, cuando se producen, son de bolsillo o se refieren al bolsillo. Son bastantes, es cierto, los admirables individuos que siguen dando la vida por un adjetivo o se pelean duramente con las musas por una historia verdadera. Pero el aire que se respira está viciado y flota en el ambiente aquella máxima con la que Monzó, hace ya algunos años, remató uno de sus artículos más realistas: « El último, que apague la luz ».

Bezsonoff habla con atropello y pasión, con un discurso lleno de referencias ideológicas y rebozado con aparato gestual

De vez en cuando, sin embargo, alguien abre una ventana y penetra un poco aire nuevo. No hace falta que llegue con un gran libro bajo el brazo: basta que venga cargado de excéntricas vitaminas. Vitamínica es, ciertamente, la presencia de Joan-Daniel Bezsonoff, cuyo apellido suscita, ya de por sí, curiosidad. ¿De dónde sale un escritor en catalán con este apellido ruso? De Perpiñán. Gracias a este nieto de un ruso blanco exiliado que sobrevivió en París como taxista, el lector de la Cataluña sureña descubre, maravillado, escenarios completamente imprevistos para unas novelas en lengua propia: Saigón, el Magreb o las trincheras de la Primera Guerra Mundial. De estas trincheras habla precisamente La revolta dels cornuts, novela que desarrolla también, con buen rigor documental, la vida barcelonesa de aquellos años, observada por las miradas de un refinado diplomático francés y de un joven oficial militar del Rosellón.

Conocí a Bezsonoff en la Llibreria 22 de Girona, durante la presentación de La guerra dels cornuts (ofició Vicenç Pagès, otro fabricante periférico de vitaminas). Tal como explicaba Jordi Puntí en las páginas del Quadern, « La guerra dels cornuts, sin ser extraordinaria, es una novela interesante y amena que destila una notable y muy curiosa expresividad. Expresividad que deriva, por una parte, de la gracia con que Bezsonoff manipula el catalán del Rosellón y, por otra, de su estilo sentencioso, que bebe de la mejor tradición francesa ». Traduzco, para que se hagan una idea, algunas de las sentencias que aparecen en boca de distintos personajes: « El onanismo es un humanismo ». « Si no hiciéramos más que lo razonable, todos seríamos santos; y la vida un infierno ». « La filosofía española es equiparable a la gastronomía de Londres ». « La guerra es la única aventura de nuestro tiempo ».

Bezsonoff no solo escribe de manera sentenciosa, también habla de esta forma. Y habla mucho, atropelladamente, con mezcla de pasión y razón, rellenando el discurso con todo tipo de referencias ideológicas y culturales, rebozándolo con gran aparato gestual. Maravillado ante este formidable parlanchín, decidí visitarlo en su Perpiñán para observarlo en su salsa. Me citó en un restaurante vietnamita, donde, según me dijo, comeríamos bien. Lo dijo un francés que escribe en catalán « por emmerder mon père »; quiero decir que la cena no respondió para nada al tópico refinamiento francés. Torrencialmente, sin parar de tragar, tan glotón como hablador, Bezsonoff empezó por la historia de su familia (en la que la sangre del ruso blanco exilado se mezcla en venas del Empordà y el Rosellón). Y siguió con las peleas de sus progenitores, su infancia en París con el padre, su juventud en Cannes con la madre, sus veranos en el Rosellón con los abuelos (de ahí el recuerdo de la lengua de los viejos como una especie de regresión infantil: « Escribo en catalán y regreso al líquido amniótico »). Me habló del arcaico cantante Luis Mariano (de cuya asociación es miembro). De sus estudios de filología hispánica y francesa en Niza. De su pasión por Cervantes, Luis de León y García Márquez perfectamente mezclados con Gérard de Nerval, Céline y Proust. De sus ilusiones: « Quisiera ser el Frank Sinatra de las letras catalanas: Una gran voz al alcance de todos ». De sus problemas: « ¿Cómo puedes escribir después de Tolstoi y Flaubert? Somos enanos a su lado ». Del teatro: « Este anacronismo tan encantador como el servicio militar ». De la importancia de afiliarse a un buen escritor menor (el suyo es Jean Dutourd, del que me recomienda Les horreurs de l’amour (un título que le parece un pleonasmo). De sus problemas con las mujeres: « Clio y Clito son los dos temas de mis novelas: la musa y el clítoris ». De la situación del catalán en Francia: « Un patués de lujo ». De su interés por escribir en este patués: « Es una lengua virgen: tengo la sensación de ser el primer hombre que la coloniza ». De sus aventuras en Valencia conversando sobre Ausiàs March con un taxista blavero. De su visión del mundo: « Todos somos el gabacho de alguien ». De su ideal político: « Vivir a la catalana bajo una Administración a la francesa ». De las costumbres españolas: « Hay dos tipos de españoles: el que llega tarde y el que llega muy tarde ». De su visión de Cataluña: « Es un zombi: tiene el sabor de un Estado pero no es un Estado, igual que el Canada Dry, la bebida que simulaba ser alcohólica. Eso es una ventaja para el escritor, aunque sea una desgracia para el país ». Idea que remata de manera deliciosamente ambigua: « Escribir en catalán es una prueba de orgullo extraordinaria ».

 

[Fuente: http://www.elpais.com]

 

 

 

A secretaria xeral da Mesa pola Normalización Lingüística, Celia Armas García, prosegue o ciclo de análises de ‘Nós Diario’.
Escrito por CELIA ARMAS

Os pasados días 28, 29 e 30 de outubro asistín en Caerdydd (Cardiff na súa versión en inglés) á asemblea anual do ELEN, a Rede Europea para a Igualdade das Linguas á que a Mesa pola Normalización Lingüística, entidade á que fun representando, leva pertencendo hai xa moitos anos. Esta asociación encárgase da promoción, protección e benestar das linguas chamadas rexionais ou minorizadas en Europa, unhas 50 linguas de 25 Estados diferentes.

Ano tras ano, levamos asistindo e transmitindo a nosa realidade a respecto non só da situación do uso do noso idioma senón tamén da actualidade lexislativa e política a nivel lingüístico. Ano tras ano levamos constatando como casos máis próximos ao noso, aínda que só sexa por estar baixo o mesmo paraugas estatal, como o vasco e o catalán (ambos os dous en toda a súa extensión xeográfica), expoñen a súa situación que, se ben é difícil, non presenta os alarmantes datos de perda de falantes que nós padecemos. Ano tras ano levamos escoitando como outros lugares máis afastados e con comunidades lingüísticas máis pequenas e/ou máis depauperadas que a nosa nos relatan as súas loitas, debates, dificultades…, en que nós tan ben nos sentimos reflectidos.

Nesta ocasión era unha destas comunidades quen nos recibía. En Gales hai unha poboación moi similar á galega, andan polos 3.300.000, e deles case un 26% di que pode comunicarse na súa lingua propia, o galés. O seu ministro principal (o equivalente do noso presidente), Mark Drakeford, deunos a benvida ás delegacións convidadas e informounos de que levan tempo experimentando un leve pero incesante incremento de falantes.

Esta tendencia á alza é debida, en gran medida, a un plan estabelecido polo propio goberno galés que se basea na necesidade de fixar a poboación no territorio e fomentar o emprego da mocidade no seu propio país, sendo a promoción do galés unha das bases do antedito plan. E ten como obxectivo chegar ao ano 2050 cun millón de falantes de galés e, vista a progresión, semella bastante probábel que o logren. Ir polas rúas de Cardiff xa chama a atención a calquera que, coma nós, proveña dun entorno cunha lingua minorizada, porque non hai sinal oficial, cartaz explicativo, placa de edificio ou aviso de tráfico que non estea en galés e logo en inglés. E o galés aparece sempre coa tipoloxía de letra máis destacada ou situado á esquerda, lugar de preferencia para a lectura. Igualiño que aquí…

Que puidemos, resumindo, concluír logo de coñecermos estas experiencias e outras que xa non cito? Evidenciouse que todo avance se basea na existencia de dous piares básicos e interdependentes. En primeiro lugar, debe haber unha mobilización social, unha base poboacional concienciada, reivindicativa, loitadora, que non desmaie nunha loita que atravesa xeracións e que ten moitas, pero moitas, máis tristezas que alegrías. E en segundo lugar, tan importante como o anterior, e derivado del, é imprescindíbel unha vontade política que acompañe a demanda social, que lexisle a favor da lingua propia e que non só elabore plans senón que os cumpra porque está firmemente persuadida de que os avances nos dereitos dos falantes da súa comunidade lingüística son beneficiosos para toda ela. Vimos imaxes de manifestacións, de sinais escritos en galés que estaban arrincados, tachados, de concentracións diante de xulgados, centros de ensino, de saúde e, se non nos fixamos na lingua en que estaban escritas, podían ser fotos galegas.

Eramos nós mesmos quen estabamos alí, día tras día, pais e fillos, nais e fillas, repoñendo cartazes, berrando polas rúas, reclamando dereitos que nos son tan negados aquí como aló. E tamén vimos textos legais aprobados, centros de aprendizaxe de gaélico, subvencionados, claro, cheos de rapazada entusiasta, gráficas que amosaban o ascenso e a fidelización de falantes… Quen nos dese! Mais nós si contamos co primeiro piar. Nós somos moitos e moitas que non só falamos en galego senón que o facemos consciente, orgullosa e reivindicativamente. Nós tamén nos decatamos, como os galeses, de que promocionar a nosa lingua é traballar polo emprego no noso país, pola nosa cultura e polo noso futuro. Só nos falta a segunda parte, o segundo piar. Pero aos galeses tamén lles faltou durante moito tempo, así que non podemos nin desistir na loita nin perder a esperanza. Vivimos, falamos e queremos galego!

[Ilustración: Álex Rozados – fonte: http://www.nosdiario.gal]

Feia un quart de segle que les enquestes situaven el castellà en primera posició

Llengua materna per any d’enquesta. Autor: Govern d’Andorra

El català és la llengua materna del 44,1% de la població andorrana major de 14 anys, cosa que el converteix en la primera llengua materna del país pirinenc, per davant del castellà, amb un 40,3%. Des del final del segle passat fins ara, el castellà havia ostentat la primera posició: el 2018, per exemple, el 43,2% dels andorrans el tenien com a idioma matern, xifra que baixava al 35,7% en el cas del català.

Són dades de l’enquesta “Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra”, que el govern del principat va presentar la setmana passada. El treball de camp es va fer entre maig i juny de 2022 i la mostra és de 747 enquestes telefòniques.

Per darrere del català i el castellà se situen el portuguès (13,5%), el francès (10%) i l’anglès (3%).

El català és llengua d’ús habitual per al 63,7% de persones enquestades, mentre que el castellà ho és per al 48,6%. El portuguès i el francès se situen al voltant del 6% cadascun.

L’enquesta recull percentatges de l’ús de les llengües en diversos contextos. Segons l’estudi, el 39,4% dels andorrans que tenen fills usen només el català amb ells, i el 9,9%, el català i el castellà. Per contra, d’aquestes mateixes persones, només el 30% usen exclusivament el català amb els pares i el 4%, català i castellà. Aquestes dades suggereixen que que en el grup de persones amb fills es dóna un increment de la transmissió generacional del català.

Totes les dades es poden consultar en aquest enllaç.

La institució promourà el català i l’aragonès, dues llengües “històricament desateses”

L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que té com a objectiu la promoció de l’“ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó com a institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies” va fer dimarts un pas fonamental per donar-se a conèixer als aragonesos en presentar en societat els seus càrrecs electes. Javier Giralt va prendre possessió com a president de l’Acadèmia i director de l’Institut Aragonès del Català, i Ánchel Conte, com a director de l’Institut de l’Aragonès.

La institució ha seguit, fins ara, un llarg i tortuós camí per començar a caminar, que va començar el 2009 amb l’aprovació de la llei de llengües del Parlament aragonès, que li atorgava l’autoritat científica en l’idioma aragonès. El 2011 es van crear els estatuts de la institució, però es va derogar dos anys més tard en aprovar-se una nova llei de llengües. Finalment, el 2021, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua va engegar amb el nomenament de quinze membres i la constitució de dues seccions: l’Institut de l’Aragonès i l’Institut Aragonès del Català.

El director de l’Institut de l’Aragonès, Ánchel Conte, va qualificar la cerimònia de dimarts d’“acte de justícia històrica a una llengua que segles de negació, d’abandonament i de menyspreu no han pogut matar”. Tots els oradors van coincidir a remarcar, en un acte en català, aragonès i castellà, la fita excepcional que suposa la constitució d’aquesta institució que ha de ser referent en la protecció i dignificació de les llengües de l’Aragó.

El president de l’Acadèmia va recordar que el català i l’aragonès han estat “històricament desatesos i mancats del suport, protecció i respecte que les altres llengües hispàniques diferents del castellà tenen en les seves respectives comunitats autònomes”.

Una de les funcions principals de l’Acadèmia serà donar a conèixer la riquesa lingüística de l’Aragó. “És difícil estimar allò que no es coneix”, va dir Giralt, que va convidar els aragonesos a “sentir com a propis l’aragonès i el català”. El president de l’Acadèmia va assenyalar també les autoritats aragoneses i va recordar que, tot i que l’Estatut d’Autonomia diu que “les llengües i modalitats lingüístiques de l’Aragó constitueixen una de les manifestacions més destacades del patrimoni històric i cultural aragonès” “no especifica quines són aquestes llengües, un silenci intencionat al qual s’hauria de posar remei en algun moment”. Giralt va remarcar que la llei també diu que “ningú podrà ser discriminat per raó de llengua”.

El director general de Política Lingüística del govern de l’Aragó, José Ignacio López, va reconèixer que s’han hagut de “deixar la pell” per crear l’acadèmia” i va assegurar que el seu govern està “compromès amb la dignificació de l’aragonès i del català de l’Aragó”, dues llengües “afeblides”, segons havia advertit Giralt.

D’acord amb el Cens de Població i Habitatges de l’INE del 2011, 55.513 persones sabien parlar català a l’Aragó i 25.556 aragonès. D’aquests 81.069 parlants, però, només 44.119 declaraven saber escriure en aquesta llengua.

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

Joan Daniel Bezsonoff presenta la seva nova novel·la El diable es va aturar a Orà.

Novetat editorial: El diable es va aturar a Orà, novel·la policíaca ambientada a l’Algèria encara francesa de 1954. Es tracta d’una sèrie d’assassinats, sobretot de noies, amb joc de pistes entre l’assassí i la policia, que es basen en fets reals esdevinguts al nord de França uns vint anys més endavant.

El marc geogràfic, Orà, té la particularitat d’haver estat una ciutat amb població europea majoritària durant l’època colonial, amb tres llengües d’especial rellevància: el francès oficial, però també el castellà i sobretot el català, portat per colons d’origen sobretot valencià que eren majoria en alguns barris com ara Saint-Eugène. El mateix protagonista, el comissari Ferrandis, té arrels valencianes.

Fill de Perpinyà concebut a la ciutat algeriana d’Annaba (aleshores Bône, oficialment) i nascut poc després de l’èxode massiu dels peu-negres, Bezsonoff concep el seu interès com a retorn a la infantesa.

Apassionat per l’Algèria colonial del segle XX, l’autor s’ha recolzat en moltes fonts per descriure el seu Orà de manera realista: guies telefòniques, l’antic diari L’Écho d’Oran, blogs de gent que hi van viure en aquella època, i la fotografia aèria.

 

[Font: http://www.radioarrels.cat]

 

 

Xenia Dyakonova publica ‘El conte de l’alfabet’ (L’Avenç)

Xenia Dyakonova

Escrit per Antoni Pizà

Posem per cas que jo, ara, en plena edat madura, volgués aprendre rus. Quina alegria, quin plaer poder llegir en l’original Gógol, Turguénev, Dostoievski; poder entendre els diàlegs de les pel·lícules de Tarkovski i Mikhalkov; aclarir finalment, llegint les fonts originals, fins a quin punt Xostakóvitx va ser estalinista i si els diaris espoliats de Txaikovski revelen detalls sobre la seva homosexualitat o els seus desitjos incestuosos; i quin goig finalment poder-me comunicar amb els meus amics oligarques de Port Adriano i Andratx a Mallorca. Sé, però, que la realitat és una altra: és improbable que un alumne adult pugui arribar a dominar una llengua estrangera a un nivell tan alt a no ser que s’hi posi molt d’hora i hi dediqui pràcticament tota la vida, tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. Tanmateix, penso, fins i tot si arribés a dominar la llengua, ¿arribaria a controlar tots els registres de l’essència russa o necessitaria també una traducció «cultural»?

Xènia Dyakonova és una de les grans traductores del rus en català; és, a més, poeta, assagista i músic. Nascuda a Sant Petersburg el 1985 (quan encara es deia Leningrad, i el detall no és gratuït), viu a Barcelona des dels disset anys, però tingut, tanmateix, una existència peripatètica que en temps de Stalin li hagués merescut el qualificatiu de cosmopolita burgesa o decadent o internacionalista o qui sap què. A la seva família hi ha arquitectes de renom, científics, filòlegs, una biòloga molecular i algun matemàtic, entre altres. Aquesta vida cosmopolita, refinada i aparentment privilegiada, a mes a més, va coincidir amb els inicis de la perestroika i la glàsnost. Dyakonova ―es dedueix d’El conte de l’alfabet, el seu darrer llibre en prosa escrit originalment en català― va tenir accés a llibres i biblioteques, una formació seriosa si bé extremadament rígida al conservatori i un contacte més o menys continuat des de la seva infantesa amb l’estranger, l’occident «decadent» i el seu consumisme ostentós, el bling bling del qual, en els anys vuitanta i noranta, semblava irreprimible a molts russos.

El conte de l’alfabet reuneix trenta-tres escrits autobiogràfics i erudits, allò que en els països de parla anglesa es denomina el personal essay, que es van publicar originalment a la revista L’Avenç durant el 2021 en un format un poc diferent. En aquest llibre utilitza les trenta-tres lletres de l’abecedari ciríl·lic de la seva llengua materna per a partir de cada lletra evocar una paraula i d’aquí un concepte de la cultura russa. El format de l’abecedari, naturalment té molts i grans antecedents: Czesław Miłosz, Gilles Deleuze i fins i tot, més prop d’aquí, Miquel Bauçà, entre molts altres. Dyakonova, emperò, a través de la seva història personal i familiar, li sap fer un gir espectacular. L’explicació fonètica i etimològica de cada paraula s’acompanya de penetrants evocacions autobiogràfiques de la seva família i la seva primera joventut a Sant Petersburg, i tot amb un estil que combina a la perfecció la informació i la poesia. El resultat? Un manual de cultura humanística russa, una traducció no ja de les paraules, sinó de totes les connotacions i reverberacions culturals a què al·ludeixen aquestes paraules.

A mi no em bastarien dues vides per aprendre el rus i per arribar, a més, a entendre que en rus un grafoman no just és una persona que escriu molt, sinó un individu que no té talent literari (i que per això escriu tant). El mot drug, per una altra banda, es refereix a un amic, però en la cultura russa hi ha molts de matisos en l’amistat. Dyakonova recorda que Pla deia que hi ha amicsconeguts i saludats. Bé, sembla que en rus hi ha unes equivalències en els termes drug (amic), priiàtel (conegut) i znakomi (conegut). L’autora, però, adverteix que l’equivalència no és exacta perquè a un drug «se li exigeix molta més constància i sensibilitat que a un amic» en el sentit planià. L’entrada sobre el paper de vàter també pot tenir ressonàncies locals (catalanes o espanyoles), però no exactes. Sembla que durant anys de penúria, els russos després d’anar de ventre es netejaven amb un tros de diari. Això també passava en el meu col·legi de primària; eren quadradets perfectament retallats que un hermano (un religiós castigat de per vida a les baixes jerarquies eclesiàstiques) trinxava i llescava pacientment cada dia davant la TV fins que un poc abans de mitjanit la carta de ajuste li deia que era hora d’allitar-se. Els russos, però, segons explica l’autora, «retallaven els retrats dels dirigents polítics», un detall que l’àvia de l’autora justifica dient: «T’imagines què podia passar si algú venia a casa teva i veia que t’eixugaves el cul amb els bigotis de l’Stalin?».

A l’assaig sobre el conte popular rus (les rondalles) o skazka, Dyakonova revela que sovint aquest gènere pot desconcertar perquè en molts casos presenta una contra-moral en què els dolents guanyen i els bons es foten. Dyakonova pensa que de petita llegint aquests contes quedava perplexa perquè «en més d’una skazka popular qui triomfava era el lladre». La picaresca i l’admiració pels pocavergonyes no és única a la cultura ibèrica (amb els seus lazarillos) o la russa, i això em fa pensar un debat recent. La invasió russa d’Ucraïna ha produït tota classe d’interpretacions sobre Rússia com a nació. Fa pocs mesos, per exemple, el Times Literary Supplement i Foreign Policy, van publicar sengles assaigs dels escriptors ucraïnesos Oksana Zabuzhko i Volodymyr Yermolenko sobre els clàssics literaris russos. Segons ells, una certa arrogància imperialista ja està present en autors com Tolstoi, Dostoievski i fins i tot Puixkin, que a pesar d’haver patit l’exili en defensa de la llibertat, ara i adés era donat a fantasies colonialistes i imperialistes. És a dir: l’autocràcia de Putin ja és present de forma embrionària en els clàssics de la literatura russa. No es tracta, tanmateix, de «cancel·lar», com se sol dir ara, aquests clàssics, sinó de contextualitzar-los, cobrar consciència que fins i tot els sants han estat pecadors en algun moment de la seva vida. I això és el que fa Dyakonova com a traductora cultural en aquests assaigs autobiogràfics: posa Rússia en el seu context cultural, no just el referent literal, perquè en la vida, com en les skazki (rondalles) a vegades triomfen els lladres.

 

[Foto: Laia Serch – font: http://www.nuvol.com]

El procés participatiu que ha obert el Pacte Nacional per la Llengua ha servit per recollir moltes propostes per reforçar l’ús del català i també alguns conceptes nous aptes per redefinir els reptes que tenim al davant

Escrit per Bernat Puigtobella

Aquest dimarts s’ha presentat l’informe del procés participatiu del Pacte Nacional per la Llengua. El procés ha estat obert des de l’1 de març fins al 30 de setembre i ha permès recollir 333 aportacions per millorar la situació del català, de les quals n’han sortit 2.600 propostes. Durant la presentació de l’informe, que el secretari Francesc Xavier Vila ha fet davant les entitats i partits que componen la taula del Pacte Nacional per la Llengua, han sortit alguns termes que em semblen oportuns i útils per entendre el moment que vivim.

El primer és el concepte de llengua completa. El català no és una llengua completa perquè no en podem fer un ús ple en tots els àmbits de la nostra vida. A hores d’ara, gairebé cinquanta anys després de la mort de Franco, encara és molt difícil poder celebrar un judici en català o poder tenir una oferta audiovisual normal en la nostra llengua. Em sembla que el desgast que ha patit el terme normalització demanava un concepte nou, i penso que el de llengua completa dona la talla. Ara que ja sabem que no hi ha llengües normals, hem de poder somniar una llengua completa.

El segon concepte sociolingüístic que he trobat valuós és el de ‘seguretat lingüística de les persones’. No parlem només de seguretat jurídica, que també, sinó sobretot de la confiança en la pròpia vàlua i en la possibilitat de poder anar pel món confiats que ens entendran. Ens manca aquesta seguretat cada vegada que baixem del carro a la més mínima contrarietat. Ens manca seguretat cada vegada que en una reunió de pares a l’escola ens passem al castellà només perquè una persona no entén el català. Ens manca seguretat quan la policia ens atura a la carretera i ens rendim abans que ens ho demanin.

I en tercer lloc, hem de començar a parlar de microdiglòssia de la mateixa manera que parlem de micromasclisme. Ho ha dit molt bé Maria Purificació Pinto, que participava a la taula del Pacte Nacional en representació del Consell Social de la Llengua Catalana. Pinto, que és una persona que ha adoptat la llengua catalana com a pròpia, ha apuntat que hem de saber detectar la diglòssia en les petites renúncies lingüístiques de cada dia, de la mateixa manera que el feminisme ens ha ensinistrat a destapar el masclisme que s’amaga rere actituds aparentment innòcues. No estem disposats a renunciar que el català sigui la llengua vehicular a les escoles, però després ens adrecem en castellà a l’entrenadora de futbol del nostra filla o al cambrer que ens ha de servir un cafè en llet. Els catalanoparlants ens sentim forts quan actuem en grup, però en el cos a cos individual evitem de seguida friccions i conflictes. Ens sentim protegits quan el pacte és col·lectiu i de curs legal, però fem figa quan ens la juguem tots sols de tu a tu.

En definitiva, no tindrem una llengua completa fins que no guanyem una mínima seguretat lingüística i aprenem a detectar les microdiglòssies de la nostra vida.

[Font: http://www.nuvol.com]

Escrich per Christian Andreu

Segon lo darrièr estudi realizat sus la diversitat lingüistica mondiala, gaireben un cinquen de totas las lengas de la planeta poiriá desaparéisser lèu abans la fin del sègle XXI. Aquò vòl dire l’extincion de mai de 1500 lengas abans l’an 2100. L’estudi, fach per l’Universitat Nacionala Australiana, confirma que de las gaireben 7000 lengas parladas uèi lo jorn dins lo Mond, mai de la mitat son fòrça menaçadas, e 1500 d’elas serián a mand de s’escantir entre ongan e la fin del sègle. Aquò poiriá demenir totplen la diversitat lingüistica de la planeta d’un biais pro grèu.

Mai de 1 500 lengas poirián desaparéisser abans de la fin de sègle.

“Se res se fa pas, l’extincion de maitas lengas se debanarà a un ritme fins a tres còps màger que l’actual pendent los 40 ans venents”, çò diguèt Lindell Bromham, coautor de l’estudi. L’estudi, a mai, confirma que l’extincion de maitas lengas se tendrà malgrat qu’ara i aja plan mai d’ensenhament a l’escòla dins lo Mond. Es per aquò que cal donar mai de supòrt a aquelas lengas.

Segon los cercaires de l’estudi, per arrestar aquel procès çò que cal far es donar una educacion bilingua e encoratjar l’usatge de las lengas dichas regionalas. De factors coma lo desvolopament de las estradas pòt tanben provocar la desaparicion de fòrça lengas. “Se i a mai de rotas, los abitants de grandas vilas pòdon plan vesitar de pichons vilatges e aquò es un grèu risc per de lengas menaçadas. Semblariá que las rotas ajudèsson las lengas majoritàrias e pas las minoritàrias”, çò apondèron los scientifics d’aquel estudi.

De lengas plan menaçadas

Segon aquel estudi, pareis doncas que la situacion mondiala lingüistica es grèva, mas lo problèma es pas lo contacte entre las lengas, car las lengas indigènas menaçadas, quand son en contacte amb de lengas màgers, son mens en perilh. Segon l’UNÈSCO, i a de centenas de lengas africanas, de l’èst e del centre siberians, del nòrd australian, d’America centrala e de la còsta del Pacific d’America septentrionala que son en dangièr d’extincion abans l’an 2100.

La situacion actuala seriá tanben plan complèxa car en Africa, ont per exemple i a mai de 2000 lengas, a espelit una nòva lenga; lo sheng, qu’es una barreja d’anglés, de swahili e d’autras lengas. E lo sheng es pas la soleta lenga africana nascuda al sègle XXI. Totun, i a mai de 300 lengas amb mens de 10 000 parlaires e doncas fòrça menaçadas. D’aquestas 300, 37 son en grèu dangièr d’extincion.

A Africa la situacion lingüistica tanben es grèva.

En Euròpa tanben i a una situacion dificila. I a 27 estats membres de l’Union Europèa mas sonque i a 24 lengas oficialas, e i a d’autras lengas e dialèctes que son parladas per mens personas ara que fa 50 ans. E son pas oficialas. Per exemple, se crei que i a aperaquí 10 milions d’europèus que parlan catalan e mens de mièg milion l’occitan. Es parièr amb lo basco.

Sus d’autres continents, la situacion es tanben delicada, car i a fòrça lengas indigènas australianas que tanben son plan menaçadas d’extincion, segon lo Conselh de las Primièras Nacions Australianas. ”Austràlia es lo luòc de la planeta ont son parladas mai de lengas, çò diguèt Felicity Meakins, de l’Universitat de Queensland. Abans l’arribada dels europèus, se parlava mai de 250 lengas e uèi sonque ne demòra 40 mas sonque 12 son ensenhadas a l’escòla. Austràlia sonque despensa 13,20 euros annadièrs per promòure aquelas lengas, e aquò es una vergonha, s’o comparam amb los 43,70 èuros que i despensa Canadà o los 187 euros despensats cada an pel govèrn de Nòva Zelanda”.

Segon l’UNÈSCO, 2022 serà l’An de las Lengas Indigènas, e aquel estudi vòl ajudar a lor promocion. “La pèrda d’una lenga entraïna una pèrda importanta de cultura per l’umanitat, çò apondèt Bronham. L’umanitat a de besonh de totas las lengas, e doncas es necite de luchar contra aquesta possibla pèrda de diversitat lingüistica mondiala e d’o far ara”.

 

[Sorsa: http://www.sapiencia.eu]

 

 

 

Publicat per Toni Mateu

L’actor Iván Martín, que també és mestre de Primària, tenia clar que volia ajuntar els seus dos caires professionals en una mateixa ocupació. És per això que va tirar endavant el projecte Aula Teatral (www.aulateatral.com), que és un proposta de teatre aplicat. És a dir, els tallers que ofereix volen ser una eina educativa i de socialització. Fa mesos que l’Ajuntament de Manacor va oferir el seu taller Llengua Divertida, amb molt d’èxit de participació. L’objectiu és que persones que estan empegueïdes de parlar català s’amollin a utilitzar-lo en situacions comunicatives habituals. Ara, contractat per l’Ajuntament de Palma, ofereix aquest mateix taller a Can Alcover.

El lema del vostre taller és ‘si no t’atreveixes a parlar català, el teatre t’ajudarà’. Com us va passar pel cap crear aquests cursos?

— L’any 2016 vaig tornar a Mallorca, després d’haver viscut molts d’anys a fora i haver treballat en el món teatral. Necessitava fer feina, i com que som mestre, em vaig incorporar al claustre d’un col·legi privat de Palma. A les classes de català, vaig veure que els alumnes eren molt poc competents a l’hora de parlar-lo, cosa que com a madrileny em sorprèn. Tenien molts pocs recursos lingüístics. Això em va fer prendre consciència de com ha reculat l’ús social del català a determinats entorns de Mallorca, i vaig comparar aquesta situació a la meva experiència personal, com a castellanoparlant d’origen, amb la llengua catalana.

Quin és el vostre vincle amb el català?

— Jo som nascut a Madrid, fill d’una família madrilenya, que es va traslladar a Artà per motius laborals als anys vuitanta, quan jo tenia sis anys. M’he criat en aquest poble, hi he anat a escola i hi he après a parlar català, que és una llengua que ara sent meva. Em sent mallorquí, i també artanenc. M’encanta expressar-me en català, i també en castellà. La llengua és una creació humana, i deixar-la perdre és un crim contra la humanitat. I és per això que em va fer posar trist veure quin és el coneixement lingüístic d’alguns joves d’ara.

I essent fora de Mallorca, com vàreu viure la vostra consciència lingüística?

— En acabar l’institut, me’n vaig anar a les Illes Canàries, per estudiar teatre a l’Escuela de Actores, que és un centre d’ensenyament superior semblant a l’ESADIB que tenim aquí. Hi vaig viure durant anys, a les Canàries, i després a Madrid, d’on, com he dit, vaig tornar l’any 2016. Durant tots aquests anys, he enyorat expressar-me en català. Tenc amics de la Península que sovint venen a Mallorca i, tot i que saben que aquí hi ha una llengua pròpia, se sorprenen que tingui un ús social. “Ah, idò sí que s’utilitza!”, diuen.

Com va ser la primera experiència, a Manacor, dels tallers de Llengua Divertida?

— Quan en vaig haver preparat unes primeres sessions, amb un material didàctic, ho vaig presentar als Serveis Socials de Manacor. Jo tenia la idea que el taller seria una eina d’inclusió social per a persones considerades vulnerables. Llavors, el Servei Lingüístic de l’Ajuntament en va oferir la proposta a la ciutadania, i per sorpresa meva em vaig trobar que la majoria d’assistents eren persones motivades que vingueren per iniciativa pròpia, no perquè els hi haguessin derivat els tècnics de Serveis Socials. Eren persones amb moltes ganes d’aprendre, amb perfils sociolaborals diversos. Sobretot són estrangers que volen conèixer la realitat del lloc que han triat per viure. Al primer taller va venir gent de Manacor, però també de pobles de prop: de San Carrió, de Son Servera, de Sant Joan… I també hi havia alguns assistents mallorquins de naixement i castellanoparlants. Aquests, tot i tenir un coneixement elevat de català, no s’havien llançat mai a parlar-lo, i necessitaven una empenta.

I com és aquesta empenta que els donau?

— Bàsicament consisteix a crear unes situacions comunicatives en què els participants s’amollin a parlar, sense passar pena per la correcció linguística. Les sessions, les he batiades com ‘El meu nom és…’, ‘Uep! Com anam?’, ‘El que m’agrada és…’. Als meus tallers hi ha moltes rialles, i també procur que entre sessió i sessió les diferents persones entrin en contacte. Per exemple, durant la setmana, entre ells, s’han d’enviar àudios de WhatsApp per comentar quin temps farà. Al final de cada sessió també proposam reptes, com fer un text oral i enregistrar-se amb el mòbil. Sempre hi ha persones que no fan els deures; no els hi obligam, però la majoria respon bé. El teatre aplicat ja ho té, això: els participants no senten la pressió d’haver de fer una obra de teatre de final de curs. L’objectiu és col·laborar, aprendre, relacionar-se. Als cursos que vaig fer de mestre en una escola de Primària amb majoria d’alumnes castellanoparlants, vaig crear situacions perquè els al·lots acabassin parlant català, perquè s’amollassin. Eren nins que no l’havien parlat mai. Amb alguns no ho vaig aconseguir, però amb la majoria, sí. És una llàstima que els currículums educatius no incloguin aquestes pràctiques.

 

[Foto: Isaac Buj – font: http://www.arabalears.cat]

Adolf Piquer

Adolf Piquer

Escrit per Daniel P. Grau

Em sembla que no cal recórrer a les estadístiques per a concloure que el gènere narratiu, amb la novel·la i el conte com a subgèneres contemporanis més importants, és el que major impacte té en el món editorial, tant pel que fa al volum de producció com al de vendes i, per tant —confesso que aquest per tant em fa una mica de respecte—, al de lectura. Certament, en una societat com la valenciana, i especialment en llengua catalana, segurament això no sempre ha estat així. En determinats moments de la nostra història literària contemporània, ben probablement la poesia o fins i tot l’assaig hi han pogut tenir més pes. No és el lloc ni el moment per a insistir a analitzar els factors que han dut la nostra literatura per aquests camins. El que és ben cert és que en un context com aquest, un llibre com La identitat narrativa valenciana en el segle xx, del professor Adolf Piquer, té un valor inestimable.

Podríem dir que l’aproximació de Piquer a l’estudi de la narrativa valenciana se’ns presenta, bàsicament, des de dos punts de vista. D’una banda, un plantejament estètic, en què les línies de definició, de vegades difuses, no sempre són fàcils d’establir, que és el que aplica a la primera part del llibre, en la qual fa un recorregut cronològic de la producció narrativa. D’altra banda, un enfocament temàtic, que és el que el guia en les visions de conjunt que ens ofereix més endavant.

Piquer acaba centrant el seu estudi en els autors concrets i en les seves obres. Ho fa al llarg de tot el llibre però hi insisteix en el capítol «Aprofundiment en autors», en què tracta Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó

En tot estudi com aquest, sempre hi ha una voluntat de classificar, d’agrupar autors i obres, que ha de servir per a tenir una perspectiva general des de la qual observar el conjunt de textos, sense perdre’s en els detalls més puntuals i tenint en compte que sempre «hi ha llibres, narracions, que escapen del tot a una classificació». Ara bé, en aquesta tasca necessària, Piquer ha tendit a defugir l’agrupament dels autors en generacions. No entraré ara en el debat sobre el concepte de generació; només diré que l’acostament de Piquer —conscient de les peculiaritats de la producció d’alguns autors, que de vegades semblen desplaçats, pels motius que siguin, del seu temps— em sembla ben pertinent, ben útil. El cas paradigmàtic d’Enric Valor, amb una novel·lística tan difícil de situar estèticament dins el moment històric en què es va escriure, i sobretot en què es va publicar, és un bon exemple que les generacions, si més no en el cas valencià, poden resultar ben poc rendibles des d’una òptica analítica.

Alfons El Magnànim (2021)

És per això que Piquer acaba centrant el seu estudi en els autors concrets i en les seves obres. Ho fa al llarg de tot el llibre però hi insisteix en el capítol «Aprofundiment en autors», en què tracta Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó. Cal dir que, si bé és cert que hauria pogut triar altres escriptors —les preferències personals mai no es poden obviar: simplement s’han de reconèixer—, també ho és que aquests són, sens dubte, quatre dels nostres narradors més representatius. Aquest i més encara el capítol següent, «Balanç provisional. On érem i on som?», són, per a mi, els més atractius, els més sucosos, del llibre.

Piquer ha llegit —i ha paït— tota la narrativa que s’ha produït en aquest tros de país durant els darrers cent cinquanta anys, com a mínim. I, a més a més, l’ha connectada amb el que s’ha fet en el conjunt català i amb la literatura contemporània universal

Piquer demostra un olfacte molt fi per a copsar el bo i millor de cada text i el seu llibre ens dona unes pautes que ens han de servir per a acarar de la millor manera possible la lectura no sols de les obres més representatives, sinó de textos gairebé desconeguts per al gran públic. Tinc el convenciment que Adolf Piquer ha llegit —i ha paït— tota la narrativa que s’ha produït en aquest tros de país durant els darrers cent cinquanta anys, com a mínim. I, a més a més, l’ha connectada amb el que s’ha fet en el conjunt català i amb la literatura contemporània universal. En aquest sentit, m’atreveixo a dir que les tres pàgines finals del seu estudi són sublims: amb una capacitat de síntesi sorprenent, Piquer ens selecciona les lectures més recomanables partint de dos paràmetres bàsics, el de la qualitat de les obres i el criteri històric, sense obviar ni deixar d’acceptar una necessària i inevitable dosi de subjectivitat. Si el lector segueix les seves recomanacions, pot tenir un panorama gairebé complet del que els nostres narradors han produït durant el darrer segle.

Per acabar, permeteu-me afegir que La identitat narrativa valenciana en el segle xx és un llibre escrit des de l’acadèmia —Adolf Piquer és catedràtic de filologia catalana de la Universitat Jaume I— i, principalment, per a acadèmics, amb una bibliografia crítica i teòrica ben extensa i un annex d’autors i obres que pot obrir i facilitar el camí de noves investigacions. Crec, tanmateix, que el lector diguem-ne comú també hi trobarà aspectes profitosos. A mi, personalment, m’ha despertat l’interès per llegir alguns textos narratius que no coneixia. Estic convençut que això mateix passarà a qualsevol lector que s’acosti a La identitat narrativa valenciana en el segle xx amb ulls curiosos. Us convido a fer-ho.

 

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]

Escrit per Antoni Torras Estruch i Elvira del Pozo Torres

El sis d’abril d’enguany, la Delegació del Govern de la Generalitat davant la UE va organitzar, juntament amb la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística, un acte per presentar dues trajectòries incompletes d’oficialització plena a les institucions europees, al voltant dels casos, no del tot paral·lels, del gaèlic irlandès i del català. Hi varen ser convidats, entre d’altres, dos membres del Conrádh na Gaeilge, un fòrum de la comunitat de parla irlandesa que ha estat al darrere de múltiples campanyes que s’han menat al llarg dels anys. Peadar Mac Fhlannchadha i Dáithí Mac Cárthaigh van compartir amb els assistents i espectadors la mirada llarga que serven i uns quants consells per als catalanoparlants, tot admetent que el topall d’asimetria en la relació de poders centre-perifèria a Espanya ho posa objectivament més complicat.

El gaèlic irlandès és la primera llengua oficial de la República d’Irlanda. Irlanda va passar a formar part de les comunitats europees el 1973, però el gaèlic no va adquirir un estatut ple i operatiu a la Unió Europea fins fa molt poc, i la mobilització permanent ha estat clau per explicar l’avenç cap a aquesta situació. L’acte va comptar amb la participació de les aleshores consellera de Justícia i consellera d’Exteriors, a més de l’anàlisi experta d’Eva Pons Parera, però sobretot va orbitar al voltant de les valuoses contribucions dels dos activistes del Conrádh, que van insistir, substancialment, en dues dimensions: d’una banda, la perseverança i la implacabilitat com a actituds indefugibles de base, en una cursa de llarga durada; d’altra banda, la importància de prendre consciència de les oportunitats materials concretes i dels incentius que es deriven de la plena oficialitat europea.

L’acte el va retransmetre la Delegació del Govern davant la UE a través del canal de YouTube del Departament d’Exteriors. Tot seguit destaquem algunes idees-força dels ponents irlandesos.

Segons Mac Fhlannchadha, la diferència clau respecte de la situació del català rau en el fet que la República d’Irlanda té l’irlandès com a llengua nacional, però, en canvi, s’ha hagut de lluitar contra la indiferència del seu Govern nacional per aconseguir les diverses fites. Mirat des de fora, la situació del català sembla molt més forta, però evidentment, sense Estat propi. Sorprenentment, doncs, el repte més gran que van tenir inicialment va ser convèncer, fiscalitzar i mobilitzar el mateix Govern irlandès.

L’1 de gener de 2007, l’irlandès es va convertir en una llengua de treball plena de la UE. Arran de la manca de personal qualificat (per a tasques de traducció i interpretació, principalment), es va aplicar una moratòria de 5 anys que tenia sentit en aquell moment si el treball no es podia dur a terme i calia desenvolupar les plantilles. Això no es va fer, tanmateix, i va caldre ampliar la moratòria. Això va donar lloc a una segona campanya per garantir que l’irlandès tingués la condició de llengua de treball a tots els efectes.

El Govern va demanar una altra pròrroga de cinc anys sobre la base que al final d’aquest termini, el 31 de desembre de 2021, l’irlandès tindria un reconeixement total. Aquest període s’utilitzà, ara sí, per desenvolupar els recursos humans. Finalment, hi hagué una tercera campanya on es va treballar per acompanyar i fiscalitzar aquest darrer pas.

El segon ponent, Mac Cárthaigh, va voler destacar tres aspectes de la campanya pel reconeixement de l’irlandès, dels quals no eren conscients quan es van activar, cap a l’any 2003.

El primer que no van tenir en compte és que tindrien èxit. Va ser una gran sorpresa per a ells i ara ho poden dir perquè acaben d’atènyer els objectius, però el fet és que els va agafar desprevinguts que guanyessin.

En segon lloc, els va sorprendre quant de temps va trigar realment: prop de 20 anys. En aquest sentit, va dir que el català no trigarà 20 anys més.

En tercer lloc, no es van adonar dels beneficis que sortirien de l’estructura d’incentius. Partien d’una idea vaga que tenien un Govern que, des de la fundació de l’Estat, veia la llengua irlandesa com un ornament, en lloc d’una llengua com a instrument efectiu de treball (per qüestions històriques, pel poder de la llengua anglesa).

Com que cal conèixer dues llengües oficials de la Unió Europea per accedir a posicions de poder o, simplement, per aconseguir-hi un lloc de feina, el fet que l’irlandès hagi assolit l’estatus de llengua oficial de la UE s’ha convertit de retruc en una via per incrementar el nombre d’irlandesos que poden accedir a aquestes posicions i això s’ha traduït en una major influència irlandesa a les institucions europees. En aquest sentit, hi ha un mínim de 200 llocs de treball directes derivats de l’oficialització de l’irlandès, feines que són ben pagades i sense impostos. Un jurista-lingüista pot començar amb 6.500 euros al mes, i ho pot aconseguir abans dels trenta anys. Són molts diners i això sí que dona un estatus a la llengua. Mac Cárthaigh va afirmar en to irònic: “A Irlanda la gent et deia: per què parles irlandès amb aquest nen? Bé, ara hi ha una resposta completa: sis mil cinc-cents bons motius cada mes”.

També van exposar la modificació de la llei irlandesa de llengües oficials que, per al 2030, estableix que el 20 % de les persones contractades a la funció pública siguin de parla irlandesa. Això, en una població de 5 milions i amb un nombre diari de parlants de menys de 100.000. Hi ha més gent que sap parlar l’idioma amb fluïdesa, potser 100.000 més, però no l’utilitzen perquè no compta amb prou ús social; és un peix que es mossega la cua.

Mac Cárthaigh va alertar, tanmateix, de la feblesa intergeneracional no percebuda immediatament. El fet que tots els seus parlants siguin bilingües significa que estan a 30 anys d’un hipotètic col·lapse total per molt gran que sigui una llengua, com fou el cas de l’occità a França. Cal pensar que l’irlandès a la dècada de 1840 era una llengua més gran que el català, que el noruec o el gal·lès.

Petit balanç del (no) paral·lelisme

La Unió Europea és una realitat sociolingüística i institucional altament articulada, amb moltes dimensions de complicació. Fit a fit amb el cas irlandès, hem hagut de constatar com durant 40 anys no ha canviat gairebé res de substancial a favor de la llengua catalana a la UE. Convé calibrar les dinàmiques que es conjuren perquè això hagi estat i continuï essent així en el futur, en absència de discontinuïtats positives. Cal anar de la comptabilitat dels fracassos a l’anàlisi de les seves causes mediates, estructurals.

Ha quedat clar, d’una banda, l’excessiva confiança en una mobilització predominantment social (més que no pas autènticament política) com, d’altra banda, la irreductibilitat de la voluntat d’una plètora d’agents que impliqui acabar consolidant una certa noció de plenitud lingüística, per la qual s’està disposat a batallar, sense la qual cap modalitat de projecte europeu comptarà amb llur plàcet.

L’oficialitat és derivada de l’existència i de la persistència d’una llengua, de la seva vigència futura. El dret de la UE, el component transformacional del qual és altament polític, a mesura que es vagi desenvolupant en un sentit o en un altre, ens donarà pistes de quin és el lloc que reserva a les llengües amb dèficit de reconeixement; per ara i fins ara, aquest front no és gaire afalagador, ni des d’un punt institucional, ni legislatiu ni jurisprudencial.

Enunciat un primer diagnòstic, el pronòstic el determinarà, en un futur històricament proper, que Espanya demani la declaració de plena oficialitat de la llengua catalana, a Espanya i a la UE (reclamada des de diverses institucions catalanes des dels anys 80). Per arribar a aquest fet que entendríem crític, el Principat de Catalunya i/o el País Valencià i/o les Illes Balears haurien d’exercir una pressió política, inaudita fins a la data, a favor d’un nou model lingüístic que reflectís i celebrés la pròpia diversitat des d’instàncies estatals. També Andorra hi podria contribuir, en el context d’una hipotètica adhesió o del mateix acord d’associació amb la UE (en negociació des de 2015, encara inconclús): podria posar la llengua damunt la taula, encara que fos segons el model de l’Espai Econòmic Europeu (que beneficia les llengües islandesa i noruega, que veuen com la integritat del cabal comunitari és traduït oficialment).

Podem concloure, finalment, que si no es fa res per avançar significativament i forçar una nova relació de poders, des de les instàncies europees identificades amb una certa correspondència entre el model clàssic d’estat-nació i la mera juxtaposició europea dels estats establerts (com a alfa i omega hegemònics de la “diversitat europea”), continuarà prevalent el relat que hi dictin els estats membres interessats. La llengua catalana continuarà essent percebuda pels detentors de l’statu quo com una anomalia o una mera curiositat i és i serà tractada, consegüentment (i segons les actituds dels administradors de torn) com una pressió a administrar, com una categoria a extingir o com una molèstia a esporgar i, en canvi, en raríssimes ocasions com el que realment és: una llengua europea a respectar i a dignificar, molts parlants de la qual mai no han renunciat a bastir-hi llur espai públic de referència.

Antoni Torras Estruch
Assessor de polítiques UE a la Delegació del Govern davant la Unió Europea

Elvira del Pozo Torres
Traductora

 

[Font: eapc-rld.blog.gencat.cat]

Longtemps considéré comme une langue littéraire et administrative importante, le provençal est aujourd’hui menacé de disparition.

Écrit par Michel Feltin-Palas

Demandez à un Français de vous dire ce qu’il connaît de la Provence. Dans 9 cas sur 10, vous aurez droit au soleil, aux cigales, à la bouillabaisse, au rosé, à Pagnol, à la pétanque et à la garrigue. Demandez-lui maintenant de vous parler de la langue provençale. Je précise : non pas de parler provençal, mais de parler du provençal, de son histoire, de son origine, de ses caractéristiques, de ses écrivains. Là, dans 9 cas sur 10, ce sera un silence total. D’où l’utilité du livre (1) que vient de publier Philippe Blanchet. Ce sociolinguiste reconnu, inventeur notamment du concept de « glottophobie » (la discrimination fondée sur la langue), a beau enseigner à Rennes, il est provençal d’origine et c’est à mieux faire connaître cette langue de France qu’il s’emploie dans ce petit ouvrage très pédagogique.
Résumons l’essentiel.
Le provençal est une langue romane, c’est-à-dire une évolution du latin qui a pris sur place une forme particulière. Cette variante est assez éloignée du français, marqué par une influence germanique très forte due à l’installation massive des Francs au nord de la Loire. Elle est plus proche des autres langues romanes du sud comme l’italien, le portugais, le castillan (la langue de Madrid), le catalan (celle de Barcelone) ou le corse.
Le provençal a été utilisé pendant des siècles comme langue de gouvernement et comme langue littéraire. Il dispose même avec Frédéric Mistral d’un prix Nobel de littérature, décerné en 1904. C’est là l’aboutissement d’un grand mouvement de renaissance, appelé le Félibrige, dont l’auteur de Mirèio était l’une des chevilles ouvrières. Avec Joseph Roumanille, Mistral a également élaboré un nouveau système orthographique, encore utilisé aujourd’hui dans la région.
Contrairement à ce que l’on croit souvent, le déclin de la pratique, net depuis les années 1950, ne tient pas à de supposés défauts « intrinsèques » de cette langue et moins encore à un prétendu « libre choix » des populations. Non, cet affaiblissement s’explique en partie par des raisons sociologiques (l’arrivée massive de populations extérieures à la Provence), et – surtout – par des raisons politiques. Depuis des décennies, toutes les fonctions de prestige ont été attribuées au français tandis que la langue historique du territoire était renvoyée à la sphère privée.
Peut-on encore sauver le provençal ? « Oui, mais… », répond Philippe Blanchet. Oui, car le nombre de locuteurs est encore significatif. Faute d’enquête officielle, le sociolinguiste, après avoir réuni diverses données, aboutit à l’estimation suivante : 250 000 personnes environ parleraient encore le provençal, soit 5 % de la population, sachant que de 250 000 à 500 000 personnes supplémentaires le comprendraient. Ce n’est pas rien. Et à ceux qui jugeront ces chiffres surestimés, l’universitaire rappelle un fait trop souvent oublié. Dans une société qui ne leur laisse quasiment aucune place officielle, l’usage des langues régionales est aujourd’hui souvent réservé à l’intimité. Il échappe donc généralement aux yeux et aux oreilles de ceux qui ne les pratiquent pas.
Venons-en au « mais ». Le constat est simple et il est terrible. Les locuteurs du provençal sont âgés et disparaissent au fil des ans sans être remplacés par des jeunes générations, faute notamment d’un enseignement massif de cette langue à l’école. De fait, écrit Blanchet, « aucune politique linguistique ambitieuse, efficace et affirmée n’a été mise en place, ni au niveau régional ni encore moins au niveau national pour freiner ou renverser cette dégradation qui résulte d’une politique nationale et qui n’a rien d’inéluctable ». En clair, si la France ne mène plus aujourd’hui ouvertement une politique d’éradication du provençal, elle ne fait rien pour empêcher sa disparition en s’abstenant de prendre les mesures qui lui permettraient de se développer.
En provençal mistralien, cette attitude porte un nom : ipoucrisìo. En bon français aussi.
(1) A la descuberto dóu prouvençau, lengo óuriginalo, lengo amenaçado (À la découverte du provençal, langue originale, langue menacée), par Philippe Blanchet. Éditions de l’Observatoire de la langue et de la culture provençales (le livre est rédigé en français).

 

 

[Source : http://www.lexpress.fr]

vocoder

Primera documentació: 8/05/2020

Tipus
manlleu de l’anglès
Contextos
I encara que sigui principalment instrumental es deixa sentir un primerenc prototip de vocòder, un modulador de veu que es convertiria en marca de la casa. [La Vanguardia, 8/05/2020]
Com el peculiar pop de Meritxell Neddermann que interpreta belles melodies de sonoritat indie, que combinen el piano amb els loops o el vocoder. [La Vanguardia, 10/07/2020]
Observacions El vocòder o vocodificador (sinònim complementari) és un ‘codificador de la parla que converteix senyals de veu analògics en senyals digitals binaris per reconstruir l’acte de parla inicial’ (Termcat). Com que la veu es transmet digitalment amb menys bits, les freqüències de la veu humana estan concentrades en una determinada franja, la qual cosa fa que el resultat soni molt robòtic. Cal observar que, tot i que hi ha vacil·lació en l’escriptura d’aquesta paraula, el centre de terminologia recomana adaptar al català aquest manlleu de l’anglès (voice coder), per la qual cosa cal posar-hi l’accent.

Tot i que els vocòders es van concebre per a les telecomunicacions, a partir dels anys 40 es van convertir en instruments musicals electrònics. Entre els exemples musicals més coneguts hi ha l’inici de “Let’s groove” d’Earth, Wind & Fire i de “Mr. Roboto” de Stynx, o el grup Daft Punk, que es caracteritzen precisament per l’ús d’aquest instrument.

 

 

[Font: neolosfera.wordpress.com]

Alexandre Raimúndez, en 1948 CC-BY-SA Imaxe facilitada por Vázquez-Monxardín

« O noso home na BBC« , así define Afonso Vázquez-Monxardín a Alejandro Manuel Raimúndez Fernández (Ourense, 1906 – Devon, Inglaterra, 1968) na entrada que asina no Álbum de Galicia sobre o que forma impulsor e responsable das emisións en galego da BBC de Londres.

O ‘Álbum de Galicia’ incorpora a biografía de Alexandre Raimúndez, « o noso home na BBC »

Raimúndez queda así incorporado á colección dixital de biografías coa que o Consello da Cultura Galega (CCG) repasa a vida e obra de persoeiros galegos que destacaron no ámbito da sociedade, a ciencia, a cultura ou a empresa. Desde este mércores, conta tamén cun repaso á traxectoria deste home, fillo de Felisa Fernández Rodríguez e do prestixioso xastre ourensán Benigno Raimúndez, de ideoloxía masónica e galeguista.

Comunicación do Foreing Office do 10 de xaneiro de 1956 dando orde de finalización das emisións en catalán, vasco e galego antes de fin de mes CC-BY-SA Imaxe facilitada por Afonso Vázquez-Monxardín

Alexandre Raimúndez, como destaca o CCG, marcha a Vigo con 16 anos para estudar na Escola Pericial de Comercio e, de alí, a Madrid, onde, tras rematar os estudos de profesor mercantil na Escola de Comercio, se incorpora como profesor auxiliar nese mesmo centro.

Durante o tránsito á II República, desenvolve unha grande actividade e é integrante destacado da loxa masónica Mare Nostrum ou participante das actividades do Ateneo. Atraído pola actividade de Ramiro Ledesma Ramos, asina o manifesto La Conquista del Estado e, ata outubro de 1931, exerce como secretario e colaborador da publicación homónima.

Nos catro artigos que asina, agás no primeiro, Alexandre Raimúndez amosa a súa visión de Galicia e do mundo, « deixando constancia da súa paixón autonomista e defendendo o impulso das identidades, do federalismo e dun acordo non-imperialista con Portugal ». Esta actitude, “que tanto sorprende aos estudosos da orixe do fascismo español”, sería a que explicaría o seu rápido afastamento do proxecto de Ledesma, tal e como subliña Afonso Vázquez-Monxardín na entrada que escribe para o Álbum de Galicia.

Alexandre Raimúndez foi tamén integrante do Secretariado Gallego en Madrid, unha asociación que buscaba contribuír ao proceso de reivindicación do Estatuto de Galicia, e asinante do manifesto El Secretariado Gallego en Madrid y el problema bilingüístico. En 1932, é elixido secretario segundo da Sección de Ciencias Económicas do Ateneo de Madrid.

A súa carreira profesional trasládase a Barcelona no ano 1935, onde é nomeado catedrático de Estudos Superiores de Xeografía na Escola de Altos Estudos Mercantís e, durante a Guerra Civil, só se sabe que na súa fin foxe a Francia e que pasa polo campo de refuxiados da praia de Argelès-sur-Mer, de onde sairá grazas ás xestións dun pastor protestante ao que coñecera en Ourense e que daquela vivía en Gran Bretaña.

Lápida de Alexandre Raimúndez no cemiterio de Torqay (Devon) CC-BY-SA Imaxe facilitada por Afonso Vázquez-Monxardín

É no Reino Unido, xa coa súa residencia de acollida fixada en Suffolk, onde en maio de 1939 Alexandre Raimúndez comeza a facer as xestións necesarias para emigrar a México como profesor. Pero xórdelle a oportunidade de incorporarse ao servizo para España que a BBC ía inaugurar en xuño. Desde 1941, desenvolve as tarefas de redactor da Sección Española e radia o día a día da II Guerra Mundial co funcionario da Generalitat de Catalunya Josep Mayé.

Raimúndez incorpórase á BBC en 1941, onde traballa máis de vinte anos, e impulsa os programas en catalán, galego e vasco emitidos entre 1947 e 1956

É ao remate da guerra cando ambos impulsan os programas en catalán, galego e vasco que se emitiron en antena entre os anos 1947 e 1956, dos cales Alexandre Raimúndez foi o redactor encargado. “Para recadar as colaboracións e proceder aos temas legais de sinatura de contratos e pagamentos, mantivo unha fluída correspondencia coa intelectualidade galega participante, tanto nas emisións galegas como nas españolas”, apunta Afonso Vázquez-Monxardín. De feito, as súas cartas aparecen nos epistolarios de Ramón Villar Ponte, Ricardo Carballo Calero, Ramón Piñeiro, Otero Pedrayo, Florentino Cuevillas, Filgueira Valverde ou García-Sabell, entre outros.

No servizo público de radiotelevisión británica operaba co pseudónimo de Xavier Fernández e foi presentador, autor de tres programas e encargábase frecuentemente da lectura dos textos que se enviaban desde Galicia.

« Emisora de Londres da BBC. C’o programa d’ista noite damos comenzo as nosas transmisiós en língoa galega« . Así comezaba o 14 de abril de 1947 o primeiro programa en galego na radio británica, que deu en ser a primeira programación radiofónica estable en idioma galego. A Real Academia Galega conserva nos seus arquivos máis de oitenta guións daquel Galician Programme, que achegou tamén a Galicia voces vetadas no país ata que, en 1956, « as presións » da ditadura franquista lograron botarlle o ferrollo. Supuxo a primeira programación radiofónica estable en idioma galego.

Foi grazas á doazón de Raimúndez, que en 1962 entrega na Academia unha copia dos 83 guións orixinais radiados nas emisións que se preocupou de reunir e encadernar, como tamén fixeron Leuter González Salgado e Francisco Fernández del Riego. « Deste xeito, polo interese dos principais protagonistas, hai tres coleccións completas, o que garantiu a súa conservación e difusión, lograda en 1994 coa publicación íntegra dos guións feita polo profesor Antonio Raúl de Toro Santos », destaca Vázquez-Monxardín.

Raimúndez xubílase da BBC con problemas de saúde en 1963 e, logo dunha longa enfermidade, falece o 1 de outubro de 1968. Os seus restos repousan no cemiterio de Torquay baixo unha inscrición que di: Alejandro Manuel Raimúndez. Born Orense, Spain, 9th March 1906/ died at Paignton, 2nd October 1968. Inda que lonxe da súa terra, o esprito está sempre nela, Sempre en Galicia.

 

[Fonte: http://www.praza.gal]

El Consell de Mallorca engega dos webs per millorar la pronúncia de la llengua i enriquir les expressions en català

El Consell de Mallorca ha posat en marxa dos nous recursos lingüístics en línia destinats a millorar la fonètica catalana del parlants i donar a conèixer el cos d’expressions pròpies de la llengua: Foneticat i Fraseologia.

Foneticat és una eina per perfeccionar la pronúncia en català. El web està pensat per a qualsevol catalanoparlant amb problemes de dicció amb algun so concret i, especialment, per a referents de pronúncia com ara periodistes, actors, polítics i professors.

El material didàctic està distribuït en nou temes: la e oberta, la vocal neutra, el so de ge/jota, la doble ela, la ela, la o oberta, la essa sonora, la ve i la xeix. L’usuari pot treballar aquests sons amb exercicis d’autodiagnòstic, identificació i producció del so.

El web fraseologia.cat és una eina per a usuaris especialitzats que cerquen solucions correctes i genuïnes d’expressions en català. Les entrades del portal són fruit d’una anàlisi actual de la llengua en diversos contextos: mitjans de comunicació, xarxes socials i consultes particulars a parlants. El web inclou noves expressions vinculades a la realitat de la societat actual. Els usuaris poden, a més, suggerir expressions que no hi estan recollides. El sistema de cerca es fa a partir d’una paraula clau (en català o en castellà) que remet a aquella expressió o expressions que la contenen i al context en el qual han estat localitzades. En el cas d’expressions incorrectes o en castellà, el resultat sempre dirigeix a l’alternativa catalana vàlida. A part del significat de cada unitat, també s’aporta informació sobre el context de producció i la funcionalitat discursiva que té.

Els dos webs han estat impulsats pel Servei de Normalització Lingüística del Departament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell de Mallorca.

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]