Archives des articles tagués Català

Els mitjans de comunicació catalans, sovint, fan d’altaveus d’innovacions del castellà, sense tenir en compte ni les altres llengües ni els recursos propis · Podem capgirar la tendència?

VilaWeb

Escrit per Jordi Badia i Pujol

És habitual de sentir, sobretot als mitjans de comunicació, frases com “Escoltem ara un tema dels Pets”, “Tot seguit sonarà un tema que Raimon va compondre als anys setanta”, etc. És a dir, tema com a sinònim de cançó. Els diccionaris no el recullen pas, aquest significat, però sí un de relacionat. El DIEC, per exemple, diu que un tema és el “motiu melòdic d’una composició musical”, una definició que ja havia registrat Pompeu Fabra i que també ens serveix, si fa no fa, l’Alcover-Moll (“tros de melodia que conté o expressa la idea dominant d’una composició musical”). Més endavant, en les llengües influïdes per l’anglès tema va passar a anomenar la música identificativa d’un film (banda sonora) i al final, sobretot –hi insistim– als mitjans de comunicació, va acabar designant qualsevol cançó.

Tanmateix, de fa uns quants anys en espanyol s’ha escampat un terme nou, derivat d’aquest: temazo. Amb el sufix augmentatiu –azo, tan corrent i productiu en la llengua veïna, es vol designar una cançó de molt de renom, molt coneguda, que té molta requesta; o que és molt bona en opinió de qui parla. El terme, no cal dubtar-ne, ja s’ha escampat de mala manera entre el jovent –i no tan jovent– dels Països Catalans, com deveu haver pogut comprovar si heu vist Eufòria.

I com n’hem de dir en català? 

Com que no sóc gens partidari de copiar de l’espanyol gratuïtament, sobretot quan pren solucions individuals, no compartides amb la resta de llengües, primer de tot he volgut mirar com ho diuen, per exemple, l’anglès, el francès, l’italià i el portuguès. Són llengües fortes, que creen, que sovint s’empesquen solucions més o menys “independents”. Si la recerca no ha fallat (i si ha fallat demano comprensió a l’amable lector), l’anglès en diu banger, que significa ‘automòbil vell i atrotinat’ i també ‘embotit’, tot i que probablement prové del verb to bang, ‘colpejar’; l’italià en diu pezzo forte (‘fragment fort’, ‘peça forta’) o pezzone; el francès, tuerie (‘matança’) o tube (‘tub’), tot i que són molt habituals, simplement, super chanson o chanson géniale; i el portuguès, segons les meves fonts, petardo i pedrada.

De tota manera, em fa l’efecte que la necessitat que ha tingut l’espanyol d’inventar un terme col·loquial per a aquest concepte no l’han tinguda les altres llengües. De fet, l’anglès fa anys i panys que ens va encomanar hit (‘cop’), que es va escampar per totes les llengües amb un significat semblant (‘peça musical molt escoltada, de molt de succés’).

Ara com ara, veig que les propostes que s’han fet circular als mitjans catalans són simples adaptacions de temazo. A TV3 i Catalunya Ràdio proposen temarro i, prioritàriament, temacle (!). Informalment, també s’han suggerit supertematemarraclecançonottemarracu o senyor tema. Sembla, doncs, que l’únic dubte que tinguem és si hem d’admetre temazo (amb aquest so de la zeta espanyola, aliè al català) o l’hem d’adaptar mínimament. Amb moral de perdedor, actuem sempre pensant que tot allò que ens allunyi de l’espanyol fracassarà de totes passades.

M’agradaria que encaréssim les innovacions amb moral de guanyador. Per començar, potser podríem eixamplar una mica el ventall. No cal que sempre diguem un sol mot, no cal que repetim sempre la mateixa denominació. Per exemple, podem dir que és una cançó collonuda, molt ben parida, espaterrant, de conya… I si el registre no és vulgar, podem qualificar-la de magnífica, fascinant, genial, boníssima, d’allò que no hi ha, de categoria, de primera, que fa goig… I si tant ens cal trobar una manera de dir-ho en un sol mot, nosaltres, com el portuguès petardo, també tenim un terme pirotècnic per a dir que una cosa és molt bona. Hi ha l’expressió de traca i mocador, amb un significat molt ampli. Doncs per què no en podem dir una traca, d’una supercançó? La traca no tan sols és nostra, molt nostra, sinó que, a més, ens deixa garratibats, sense alè. És so i és vibració. I festa i emoció.

No dic que aquesta hagi d’ésser la solució definitiva. Però demano que a l’hora de fer propostes siguem imaginatius i audaços, creatius i atrevits. Que no siguem submisos. Que bastim una llengua lliure, independent, sense renúncies. Que superem el mesellisme lingüístic. I que, sense apocament, fem circular aquestes propostes genuïnes pels nostres mitjans de comunicació.

Als joves, potser els hauríem de deixar alguna opció més que la còpia i la submissió.

Què hi dieu? Teniu més propostes? Podeu deixar-ne –i explicar-les– en un comentari (si sou subscriptors) o bé a Twitter (@jbadia16).

 

[Font: http://www.vilaweb.cat]

Un establiment de la cadena catalana de fleques utilitza la denominació del barceloní carrer Consell de Cent de l’època de Franco

A la dictadura del criminal Francisco Franco tot es castellanitzava o enaltia el feixisme. Noms de poblacions « San Cucufate del Vallés » (Sant Cugat), « San Baudilio del Llobregat » (Sant Boi), els noms propis, per descomptat, els « Pere » passaven a ser « Pedro », volguessin o no, i també els carrers es dedicaven a personalitats enaltides pel feixisme com l’escriptor Ramiro de Maetzu o el polític Juan Vázquez de Mella, mort el 1928, però conegut pel seu tradicionalisme i per ser l’ideòleg del carlisme durant la restauració espanyola.

En el 1975, o més avall en el temps, també estan els propietaris del ‘Fornet’, la cadena catalana de fleques. Tal com mostra un client a Instagram, a l’encapçalament de la seva factura hi figura com adreça d’un dels seus locals a Barcelona, el carrer « Consejo de ciento », denominació del catalaníssim Consell de Cent de Barcelona, a l’època del dictador Franco. ‘El Fornet’ té el web en català i els seus establiments estan correctament retolats en català, malgrat que, com sol passar en aquestes cadenes de restauració, en alguns dels seus establiments el personal que atèn de cara el públic no és que no parli en català, sinó, que afirma que no l’entén, vulnerant els drets lingüístics del consumidor que ha d’optar per assenyalar el què vol, pronunciar-ho a poc a poc i els més malacostumats, es passen al castellà en un gest de falsa bona educació.

[Foto: Instagram @sarro_magallan – font: http://www.racocatala.cat]

El pleno reconocimiento institucional de la multiplicidad de idiomas en España sigue siendo una asignatura pendiente; la imposición forzosa de una con prioridad sobre las otras solo genera hostilidad

El diputado de la CUP Albert Botran, durante la intervención en la que se le retiró la palabra por hablar en catalán, el pasado 17 de mayo.

Escrito por  

En España hemos normalizado que la diversidad lingüística se resuelva en una lucha por la hegemonía. Sin embargo, este semillero de opresión social y política sigue sin encararse con madurez en la agenda política. Hace nueve años, los diputados de ERC Alfred Bosch y Joan Tardà vieron retirada su palabra con amable paternalismo por Jesús Posada, presidente del Congreso, por intervenir en catalán desde la tribuna del hemiciclo. Hace unos dos años el diputado del BNG Néstor Rego, y más recientemente el diputado de la CUP Albert Botran, fueron silenciados con aún mayor rigidez normativa por la actual presidenta del Congreso al negarse a emplear el castellano en sus discursos. El último incidente, aparte de pasmar a prensas extranjeras como la suiza, ha motivado que varias fuerzas políticas eleven una proposición de reforma del Reglamento parlamentario que determina el manejo de las lenguas reconocidas por la Constitución —que por otro lado, no son todas las que actualmente se hablan en nuestro país—, a imitación del que ya se aplica en el Senado. Pero todo parece indicar que el gatopardismo seguirá sojuzgando en esta materia desde la atalaya de un sedicente pragmatismo.

Esta secuencia de incidentes revela que el pleno reconocimiento institucional de la multiplicidad de lenguas en España sigue siendo una de las asignaturas pendientes del pacto constitucional del 78. La anomalía democrática que supone la censura de lenguas distintas del castellano en los órganos de la soberanía nacional confirma que los viejos odres de la revolución pasiva franquista, cuyo alcance ha analizado con perspicacia José Luis Villacañas, siguen orientando el marco ideológico desde el que se administra la visibilidad pública de estos vehículos de comunicación. Las pautas de protección de las lenguas cooficiales han fomentado durante más de cuatro décadas su encapsulamiento territorial como lenguas minoritarias, en lugar de arbitrar los cauces estructurales para extender su conocimiento en toda la nación y facilitar su coexistencia en los planes de estudio de todos los niveles educativos. Se ha optado por una política de cuotas con fundamento jurídico, pero escasa implantación social, que ha incentivado además que las lenguas periféricas pretendan reforzar su uso asumiendo ese mismo código, una perversión que expertos como Albert Branchadell han subrayado con acierto.

Aún estamos a la espera de que las oposiciones a profesorado en los centros de enseñanza estatales incluyan, siguiendo el ejemplo del Instituto Cervantes, plazas docentes de catalán/valenciano, gallego y euskera para dar cobertura a la demanda, por marginal que sea al comienzo, de los estudiantes interesados en compatibilizar el conocimiento de lenguas europeas con el de otras lenguas del Estado que no sean el castellano. Asimismo, las lenguas no sobreviven ni se fortalecen únicamente porque normas jurídicas las avalen y protejan. Si no circulan habitualmente en el medio social y cultural, su empleo se irá reduciendo tendencialmente. Por ello mismo, los medios y plataformas audiovisuales son una herramienta clave para la materialización del multilingüismo, aunque no se aprecian iniciativas en esta dirección, pues la apuesta por el valor seguro impera en este ámbito. Fenómenos como Alcarràs no dejan de ser atípicos. Abordar los problemas planteados por la variedad de lenguas nacionales desde normativas troqueladas por una ideología monolingüista propicia la extensión de un sentido común que impide percibir la violencia que encierra el “bilingüismo vertical”, por decirlo con Zumthor, establecido por la aplicación vigente de la Constitución. En efecto, la interpretación dominante del preámbulo de esta norma supone que las lenguas cooficiales en algunas autonomías rindan vasallaje a la única lengua oficial en el resto del país, una injusticia hermenéutica que solo inyecta resentimiento en la convivencia democrática.

La invención de una tradición que privilegia a una lengua sobre aquellas otras con que comparte un mismo ordenamiento político ha promovido el olvido de las asentadas experiencias de cohabitación idiomática que encontramos, por ejemplo, en el teatro del literato portugués bilingüe Gil Vicente, en cuyo Auto da Fama los personajes usan distintas lenguas —castellano, italiano y francés— según su origen. También quedan muy lejos de nosotros decisiones como la que llevó al paladín del toscano frente a la autoridad del latín que fue Dante a presentar al trovador Arnaut Daniel en el canto XXVI del Purgatorio pronunciando unos versos en su lengua, el provenzal. Para estos autores, la holgada “competencia analítica” que nos permite entender lenguas que no hablamos con destreza, que lingüistas como Juan Carlos Moreno Cabrera han preconizado ejercitar en la escuela y la calle, no era una quimera, sino una realidad social.

El espacio literario del Medievo y del Renacimiento concebía como un beneficio ser hablante pasivo de otras lenguas amén de la propia. Una preocupante regresión ha debido de ocurrir para que la pluralidad lingüística usual antaño sea recibida hogaño —en un contexto democrático, además— como antesala de una pugna de la que solo una lengua puede declararse triunfante, sometiendo al resto. La práctica de un multilingüismo sostenible transformaría de manera constructiva nuestras demandas de vertebración nacional. En cambio, la imposición forzosa de las lenguas solo siembra hostilidad entre los pueblos, de manera solapada e irreversible.

Nuria Sánchez Madrid es profesora del Departamento de Filosofía y Sociedad de la Universidad Complutense de Madrid.

 

[Foto: CONGRESO (EUROPA PRESS) – fuente: http://www.elpais.com]

Llorenç Soldevila

Llorenç Soldevila

Escrit per Llúcia Casanova

Pòrtic acaba de publicar, amb el suport d’un reeixit micromecenatge, Universos literaris, el volum dotzè de la Geografia literària dels Països Catalans, de Llorenç Soldevila i Balart. Un projecte que va veure la llum en paper el 2009 amb la publicació del primer llibre, sobre les comarques barcelonines. Des d’aleshores, l’han seguit les comarques lleidatanes, l’Alt Pirineu i l’Aran; les comarques tarragonines i les Terres de l’Ebre; les comarques gironines; les Illes Balears i les Pitiüses; el País Valencià; Barcelona Nova; Barcelona Vella i Barcelona Nova i el Barcelonès.

La Geografia literària de Llorenç Soldevila és un recorregut per totes les terres de parla catalana a partir de la vinculació entre la literatura i el territori. A cada comarca, l’autor assenyala el que ell anomena llocs literaris, que tant poden ser la casa d’un escriptor, com l’escenari d’alguna novel·la, un monument o el paisatge inspirador d’un poema, i en fa una entrada d’estil enciclopèdic amb la informació pertinent per contextualitzar el lector o visitant. I ara ve la part més interessant: cada lloc literari ve acompanyat d’un o diversos fragments d’obres literàries en català que hi tenen algun vincle, bé perquè el relat transcorre en aquell lloc, el poema s’hi inspira, l’autor del text hi va viure o s’hi va produir un fet amb conseqüències literàries. La tria d’obres que ha fet Soldevila és completíssima i diversa. És una selecció que va molt més enllà del cànon. Sovint hi trobareu referenciades obres i autors poc coneguts en l’àmbit comercial o acadèmic, però que no han passat desapercebuts al professor Soldevila, gran coneixedor de la literatura catalana de tots els temps.

Pòrtic (2019)

En qualsevol cas, la Geografia literària és una obra que supera amb escreix una simple antologia de textos vinculats al paisatge. «El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps» és la cita de Josep Pla amb la qual Soldevila encapçala la nota introductòria al primer volum, tota una declaració d’intencions.

«D’una banda mostrar el valor documental del text literari; al mateix temps, permetre apreciar el valor del patrimoni cultural i natural, i d’altra banda, dotar el lloc de profunditat existencial, d’identitat»

Mariàngela Vilallonga, al pròleg del volum sobre les comarques gironines, assenyala que Soldevila hi aconsegueix mostrar «com aquests llocs ressonen en les obres d’uns escriptors i com l’obra fa ressonar els llocs en els lectors» fent que el text complisca les funcions primordials en un context geogràfic, que va descriure Bertrand Lévy: «D’una banda mostrar el valor documental del text literari; al mateix temps, permetre apreciar el valor del patrimoni cultural i natural, i d’altra banda, dotar el lloc de profunditat existencial, d’identitat». En el mateix sentit, Josep Murgades, al pròleg de les comarques tarragonines i Terres de l’Ebre, afirma que «veiem el que veiem en els llocs perquè, sobre ells o en relació amb ells, s’hi ha fet una literatura de la qual, és clar, convé tenir esment» i ens recorda les paraules de Paul Klee: «La funció de l’art no pas com a mer reproductor mimètic del visible sinó com a autèntic factor desencadenant del que esdevé visible».

A més, la Geografia literària, com la curiositat i capacitat de lectura i recerca de Llorenç Soldevila, és viva i es manté en constant ampliació a la web endrets.cat, on trobareu alguns dels textos que no han aparegut al paper, per qüestions d’espai, i d’altres que l’autor hi va afegint.

En un afany d’aportar elements a la creació de l’imaginari col·lectiu que tota cultura necessita per sobreviure. Tota l’obra és un catàleg de llocs que hauríem de saber conservar, almenys els que encara no s’han perdut, per tal de no fer que el nostre país esdevinga un altre no-lloc.

Al darrer volum, Universos literarisVuitanta-cinc semblances, Soldevila canvia la metodologia i ja no hi mana el lloc, si no l’autor. Ara ens presenta 85 semblances o biografies d’una selecció d’autors que van des dels clàssics Ramon Llull i Ausiàs March, als més joves i actuals Francesc Serés, Joan Lluís Lluís o Joan Daniel Bezsonoff. De cadascun dels autors ressenyats hi trobareu el seu recorregut vital i literari a partir de les marques que les geografies viscudes han deixat a la seua obra. En paraules de Soldevila, «es tractava que l’autor parlés dels seus llocs preferits i que en donés flaixos homogenis que ajudessin el potencial lector, primer, a immergir-s’hi i, de seguida que fos possible, a anar a trobar els paisatges amb ampliació de les lectures que se’ls ofereixen en les semblances.»

Si a la Geografia literària, Soldevila enllaça admirablement la tradició literària i la realitat de l’entorn, als Universos literaris trau a la llum els lligams de l’escriptor al territori, en un afany d’aportar elements a la creació de l’imaginari col·lectiu que tota cultura necessita per sobreviure. Tota l’obra és un catàleg de llocs que hauríem de saber conservar, almenys els que encara no s’han perdut, per tal de no fer que el nostre país esdevinga un altre no-lloc.

Si voleu fer un tast dels Universos literaris, podeu llegir alguna de les semblances que al seu moment es van publicar a La Veu dels Llibres (El Burjassot d’EstellésJosep Pla i l’EmpordanetL’Andratx mític de Baltasar PorcelEls cims de la genialitat, Jacint VerdaguerRodoreda, a mercè dels druides i dels àngelsLa València mutant de Joan Francesc MiraFrancesc Serés, del Cinca a la Vall de Ser).

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]

Com passa a la resta dels Països Catalans, a Andorra també es vulneren els drets lingüístics dels catalanoparlants

Voler viure plenament en català al teu país, advocar per exercir els teus drets lingüístics i que se’t respecti, és una quimera tant a Catalunya com el País Valencià, les Illes Balears o la Catalunya del Nord. El problema és realment greu per la totalitat de la catalanofonia, quan a Andorra, l’únic territori dels Països Catalans que és independent i té el seu estat i la legislació a favor, i no en contra com succeeix amb la resta, els seus residents veuen els seus drets trepitjats.

Les xifres parlen clar, si el 2021 es van presentar un total de 34 denúncies al Departament de Política Lingüística. Aquest 2022, només des de principi d’any, la xifra s’ha superat i s’ha quedat momentàniament en 35, una més, però encara li queden els mesos d’agost, setembre, octubre, novembre i desembre per a registrar noves incidències. Segons el ‘Diari d’Andorra’, la previsió governamental és doblar la xifra de l’anterior i estar al voltant de les setanta.

El 45% de les reclamacions d’enguany són referents a publicitat i rètols d’establiments no escrita en català i el 30% a la manca d’atenció en català en un establiment. Els més incomplidors amb la normativa sobre l’ús del català es troben en la restauració i en el comerç.

Davant d’aquesta situació, Política Lingüística ha anunciat que endegarà una campanya per conscienciar la ciutadania dels seus drets en aquesta matèria i fer entendre als infractors, que Andorra és un estat amb una única llengua pròpia, el català, i intentar que es conscienciïn de les vulneracions que cometen en relació amb la normativa sobre la llengua oficial i que rectifiquin la seva actitud.

[ Font: http://www.racocatala.cat]

Foto

La Biblioteca Clandestina Catalana és una col·lecció de llibres formada exclusivament per reedicions de llibres molt rars editats o relacionats amb Catalunya. El primer volum «La musa llaminera o apetits lascius» és la primera publicació pornogràfica escrita en català, fictíciament publicada a París, encara que més aviat es devia publicar a Barcelona l’any 1837.

Il·lustrada amb dos gravats explícits i un text que ultrapassa de llarg l’erotisme per entrar de ple en la pornografia pura i dura.

L’edició que es presenta és la reproducció en facsímil de l’únic exemplar conegut, propietat d’un col·leccionista privat.

Aquesta col·lecció té com a objectiu recuperar llibres de quatre grans temàtiques: la política, l’erotisme, l’escatologia i l’anticlericalisme.

Títol: La musa llaminera o apetits lascius. El primer llibre pornogràfic en català
Autor: anònim
Editorial: Biblioteca Clandestina Catalana
Pàgines: 94
ISBN: 978-1435776739

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

 

Els aspirants a obtenir un certificat poden trobar els criteris compartits als webs de les administracions catalana, andorrana, balear i valenciana

Un llibre d\'aprenentatge de la llengua catalana

El reconeixement mutu dels certificats de coneixement del català dels governs català, andorrà, balear i valencià ha guanyat visibilitat amb la unificació de la informació als seus respectius webs, fruit de l’acord dels governs que formen part de la Declaració de Palma. Així, els webs de cada govern publiquen la mateixa informació en relació a l’acreditació dels diversos nivells de coneixements de català. “Aquest acord dona visibilitat a la unitat de criteris de certificació i evidencia la unitat de la llengua”, han assenyalat des del Govern.

Creuen que la iniciativa és una millora per als ciutadans que volen obtenir un certificat perquè se’ls ofereix un punt d’entrada comú per tenir tota la informació necessària sobre l’oficialitat dels certificats, nivells i descripció de les proves i contactes de cada administració.

El passat 1 de juliol, els representants de la política lingüística dels governs català, balear i valencià es van reunir a Palma i van anunciar l’acord, al qual s’hi ha afegit el govern andorrà.

Els certificats que expedeixen la Generalitat de Catalunya, els govern d’Andorra i de les Illes Balears i la Generalitat Valenciana a partir de la superació d’una prova tenen reconeixement mutu i són el mitjà principal per acreditar un nivell de català davant qualsevol organisme d’aquests quatre territoris. Aquests certificats segueixen els continguts del Marc europeu comú de referència, que ha esdevingut l’estàndard en l’acreditació de coneixements de llengües a la Unió Europea.

 

[Imatge: Institut Ramon Llull – font: http://www.racocatala.cat]

Convocante: Universidad de Alicante
Tipo de convocatoria: Contribuciones (call for papers)
Materias de especialidad:  Enseñanza y tecnología, Lexicología, Lingüística, Traducción, Traducción
Fecha límite de solicitud: Lunes, 31de octubre de 2022
Descripción: 

El grupo de investigación TRADECO (Traducción y Economía) de la Universidad de Alicante organiza este congreso en San Vicente del Raspeig (Alicante) del 29 al 30 de junio de 2023. El plazo de inscripción como asistente finaliza el 31 de mayo de 2023. El plazo de envío de propuestas finaliza el 31 de octubre de 2022.

Se aceptan ponencias en catalán, español, francés e inglés que versen sobre alguno de los siguientes temas:

-Estudios bibliográficos –especialmente bibliométricos– sobre la producción investigadora en materia de traducción económica en regiones de todo el mundo.
-Estudios contrastivos de nuevos géneros textuales de nivel macroestructural, microestructural o comunicativo (proceso comunicativo de la traducción), posiblemente acompañados de glosarios bilingües o comentarios conceptuales.

-Estudios basados en encuestas o corpus acompañados con resultados estadísticamente significativos que reflejen aspectos desconocidos o nuevos de la profesión en su relación con la traducción económica.

-Experiencias laborales y puntos de vista críticos y objetivables que ayuden a comprender la realidad del traductor profesional o del consumidor de traducciones.

-Estudios didácticos evaluables relacionados con experiencias o acciones educativas innovadoras en materia de traducción económica.

-Estudios históricos relacionados con las traducciones económicas (difusión del pensamiento de un periodo determinado, impacto de la traducción en el comercio internacional, etc.).

-Estudios relacionados con cualquier otro aspecto desconocido o apenas estudiado en traducción económica (proceso traductor, traducción automática, aspectos sociales, economías emergentes, etc.).

Los investigadores interesados en publicar su trabajo deberán enviar, a través del formulario de la página web, un resumen de aproximadamente 400 palabras en que se presente la problemática, la investigación, los objetivos, el marco teórico-metodológico y los resultados. Se incluirán igualmente las referencias bibliográficas pertinentes (estilo APA). Más información en la página web.

País: España
Dirección postal completa:

Carretera San Vicente del Raspeig s/n, 03690 San Vicente del Raspeig, Alicante (España)

 

Correo electrónico: Contacto disponible en la página web
Página de Internet:  https://dti.ua.es/es/tradeco/icebfit/

 

[Fuente: hispanismo.cervantes.es]

La Biblioteca Clandestina Catalana rescata rareses, obres perseguides o censurades, pel seu contingut independentista, pornogràfic o escatològic

'La Musa Lleminera o apetits lascius', la primera publicació pornogràfica escrita en català, l'any 1837

‘La Musa Lleminera o apetits lascius’, la primera publicació pornogràfica escrita en català, l’any 1837. Font: Biblioteca Clandestina Catalana

La Biblioteca Clandestina Catalana és una col·lecció formada exclusivament per reedicions de llibres molt rars, editats o relacionats amb Catalunya, que es van publicar clandestinament per motius polítics o morals.

Els editors han decidit rescatar de l’oblit principalment obres de 4 temàtiques; política, erotisme, escatologia i anticlericalisme, L’objectiu és donar a conèixer i posar a l’abast de tothom títols desconeguts o introbables, alguns recuperats de biblioteques privades.

La Biblioteca Clandestina Catalana no té una tirada de llibres concreta o estàndard, els seus impulsors, a causa de la raresa dels llibres, han decidit imprimir sota demanda.

La col·lecció, iniciada aquest mes de juliol, ha recuperat, de moment, 7 volums: ‘La Musa Lleminera o apetits lascius’, la primera publicació pornogràfica escrita en català, l’any 1837; ‘La salvación de Cataluña está en su independencia’, de Josep Abril Llinés, publicat a Xilè amb la finalitat de donar a conèixer la reivindicació nacional catalana en aquell país; el tercer volum consta de petit recull de textos clàssics de la literatura eròtica i escatològica catalana del 1905; el quart, dos llibres anònims de contingut escatològic escrits en versos humorístics, publicats per l' »Acadèmia de literats tranquils y decents »; el cinquè, dos opuscles del 1946 de la Unió de Catalans Independentistes, organització d’exiliats a Mèxic; el sisè està format per tres opuscles més, del segle XIX, anticlericals de caràcter humorístic de l’entorn del setmanari ‘La Tramontana’; i com a darrer títol fins al moment, ‘Na Manuela s’alcabota », el primer llibre publicat a Mallorca de forma clandestina, de temàtica pornogràfica.

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

 

Escrito por EDUARDO SUÁREZ FERNÁNDEZ-MIRANDA

J. Salas Subirat, José María Valverde o Joaquim Mallafrè, en catalán, se han acercado a una obra de extraordinaria complejidad, el Ulysses de James Joyce. Se cumplen cien años de un acontecimiento literario de tal naturaleza que todavía sentimos su repercusión. El 2 de febrero de 1922 James Joyce tenía, por fin, en sus manos el volumen que tantos años y desvelos le había costado crear. Con la inestimable colaboración de su inesperada editora, Sylvia Beach, se hizo realidad el deseo que había perseguido el autor irlandés: escribir un libro “desde dieciocho puntos de vista diferentes, cada uno con su propio estilo, todos aparentemente desconocidos o aún sin descubrir por mis colegas de oficio. Eso, y la naturaleza de la leyenda que he escogido, bastarían para hacerle perder el equilibrio mental a cualquiera”.

En su primer encuentro, recuerda Sylvia, “Joyce apareció caminando por empinada callecita (…). Entró en la librería y examinó muy de cerca las fotografías de Walt Whitman y Edgar Allan Poe, luego se acercó a los dos dibujos de Blake y, finalmente, inspeccionó mis dos fotografías de Oscar Wilde, para sentarse después en el incómodo silloncito junto a mi mesa”. En su biografía, la dueña de Shakespeare and Company, recuerda cómo “[Joyce] se dedicó a ayudarnos a hacer paquetes y descubrió que cada ejemplar de su libro pesaba un kilo y 550 gramos”.

«Alianza Editorial» ha publicado, conmemorando el aniversario, la traducción que realizaron, de forma conjunta, María Luisa Venegas y Francisco García Tortosa en 1999. Como señala el editor, este trabajo ha sido calificado como ‘prodigioso’ por Ian Gibson y está realizado “teniendo en cuenta al menos cinco versiones diferentes” que permite “apreciar en toda su riqueza la inigualable inventiva lingüística de este hito de la narrativa mundial, un imperecedero monumento a la condición humana”.

James Joyce tomó como referente para escribir su novela la Odisea. En el gran clásico de Homero se pueden encontrar las claves para su lectura. El propio Joyce recomendaba a su tía Josephine, que tantos datos útiles le había  facilitado sobre Dublín, leer previamente la Odisea, o bien que comprase  las Aventuras de Ulises de Charles Lamb: “Puedes leerlo en una noche y lo encontrarás en Gill’s o Browne and Nolan’s por un par de chelines. Después vuelve a probar con Ulises”. Cualquier consejo es bienvenido para leer una obra extensa y de gran complejidad. En 1973 Weldon Thornton publicó Allusions in «Ulysses», en cuyas más de quinientas páginas señalaba, tan solo, las alusiones literarias que figuran en la novela de Joyce. El escritor dublinés sabía de dicha dificultad, y según confesó a Max Eastman, lo que pedía a su lector era que “dedique su vida entera a leer mis obras”. Sin embargo, al mismo tiempo, se pregunta si sus lectores tendrían paciencia para leerlo”.

Ulises transcurre un 16 de junio de 1904, fecha crucial en la vida del escritor irlandés: fue el momento en que tuvo su primera cita con la que sería su compañera inseparable, Nora Barnacle. Su protagonista, Leopold Bloom, trasunto del Joyce maduro, deambula por las calles de Dublín en un texto “tan trufado de acertijos que daría trabajo a los críticos durante al menos un siglo, y que transita por el lenguaje, el tiempo, el cuerpo, la psique y el sexo”.

La crítica ha dicho que el Ulises de Joyce es “una obra viva y llena de humor, a ratos desternillante, irreverente, transgresora y excesiva”. Esa transgresión llevó a que los quinientos ejemplares de la segunda edición enviados a Nueva York en los años veinte, fuesen quemados. En 1933, finalmente, el juez J.M. Woolsey autorizaría su publicación: “Respecto a las repetidas emersiones del tema sexual en las mentes de los personajes, debe recordarse siempre que el ambiente era céltico y su estación la primavera”.

«Alianza Editorial» nos ofrece la posibilidad de leer el poliédrico texto del autor de Dublineses y Finnegan’s Wake en otra versión, ofreciéndonos la ocasión de disfrutar, de nuevo, con la obra del gran James Joyce.

 

 

[Fuente: http://www.culturamas.es]

je ne sais quoi

Primera documentació: 18/10/2017

Tipus manlleu del francès
Contextos
Tenia catorze o quinze anys, començava a descobrir el món que hi havia més enllà de la infantesa i les consignes oficials, llegia sense parar i rumiava: sobre l’existència, sobre la mort, sobre la pintura, el je-ne-sais-quoi i aquest país on, sense demanar-ho, havia nascut. [La Vanguardia, 18/10/2017]
A l’hora de fer enquestes, els francesos tenen un je ne sais quoi especial. [La Vanguardia, 25/04/2020]
Observacions
Tenir un je ne sais quoi (amb guionet o sense) és tenir aquella cosa, normalment positiva, que costa d’explicar. En català en diem un no-sé-què, però hi ha qui ho diu en francès perquè consideren que li afegeix valor estilístic, com ja hem vist en altres expressions franceses com avant la lettrecomme il fautcrème de la crème o laissez faire.

 

[Font: neolosfera.wordpress.com]

El 63,4% dels lletrats creuen que els jutges i fiscals que vulguin exercir al país han de saber la llengua

Una enquesta encarregada per la Plataforma per la Llengua a l’empresa GESOP revela que la majoria d’advocats de Catalunya fan servir molt més el castellà que el català en la seva feina, tot i que la major part tenen aquest idioma com a llengua materna.

El sondeig mostra que el 75,7% dels lletrats es relacionen habitualment en català entre ells, però, en canvi, només el 36,6% diuen treballar en català. El fenomen és més acusat entre els advocats més joves que, tot i ser més catalanoparlants, només el 27,9% consideren el català com la seva llengua habitual.

Pel que fa a la llengua amb els clients, només el 29,3% diuen que parlen amb els clients majoritàriament en català (encara que puntualment el 80% el fan servir), mentre que el 44,3% diuen que ho fan majoritàriament en castellà. En relació amb la llengua en què presenten els escrits, un 57,3% no ho fan mai o gairebé mai en català. En el cas dels advocats catalanoparlants, aquest percentatge baixa al 40,9%, però això no vol dir que la resta els presentin en català: un 24% encara ho fa majoritàriament en castellà i menys del 34% tant en català com en castellà, o més en català.

Preguntats per la llengua en què intervenen als jutjats, el 45,8% diuen que ho fan sempre o gairebé sempre en castellà. En el cas dels advocats catalanoparlants, aquest percentatge baixa al 29%, encara que s’hi podria sumar un altre 36,9% que intervé en castellà de manera majoritària i en català minoritàriament.

L’enquesta també demana els frens amb què es troben els advocats a l’hora de fer servir el català a la feina i les propostes que els semblarien bé per incentivar-ne l’ús. En aquest sentit, el 57,1% proposen mesures per augmentar el coneixement de català entre els jutges i fiscals, i el 63,4% defensen, fins i tot, que conèixer el català sigui un requisit per als jutges i fiscals que vulguin treballar a Catalunya. A més, dos terços dels advocats creuen que a la pràctica el català està en inferioritat de condicions a la justícia i que fer-lo servir no facilita la feina als jutjats i tribunals. Aquestes opinions són majoritàries a pràcticament tots els perfils d’advocats analitzats.

Una altra dada rellevant de l’enquesta és que el 76,4% dels advocats diuen haver estudiat la carrera de Dret bàsicament en castellà. En el cas concret dels advocats joves, els que van estudiar sobretot en castellà baixen al 65,4%, però són igualment pocs els que van estudiar majoritàriament en català: només el 20,4%. En el cas dels que tenen entre 41 i 55 anys, aquest percentatge baixa al 16% i en els més grans de 55 anys, al 5,7%. Això contribueix a explicar que gran part dels advocats s’acostumin a fer servir únicament el castellà en l’àmbit professional.

Segons la Plataforma per la Llengua, l’enquesta posa de manifest que sense una formació adequada en català, ni una normativa que protegeixi i incentivi l’ús de la llengua i sense un funcionariat format i respectuós amb els drets lingüístics, el català no podrà avançar en l’àmbit de la justícia, tot i ser majoritari en la vida privada dels advocats i en les comunicacions entre advocats.

L’estudi s’ha fet amb una mostra de 800 advocats dels 32.844 que hi havia a Catalunya el 2021 i té un marge d’error del 3,5%.

 

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

El Grup Enciclopèdia renova els portals que milloren l’accés al contingut i l’experiència d’ús dels usuaris

El Grup Enciclopèdia ha renovat els webs d’Enciclopèdia.cat i Diccionari.cat coincidint amb el seu 25è aniversari. Segons un comunicat difós aquest divendres pel grup editorial, els nous portals milloren l’accés al contingut i l’experiència d’ús dels usuaris. El nou Diccionari.cat conté a partir d’ara, a més del Gran Diccionari de la llengua catalana, 11 diccionaris més: el Diccionari de sinònims Franquesa, el Conjugador català i 9 diccionaris bilingües que relacionen el català amb l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès i l’italià, a més del Diccionari der aranés. Per la seva banda, Enciclopèdia.cat estrena nou format que permet descobrir millor el seu univers de continguts.

Enciclopèdia.cat conté, a més de la Gran enciclopèdia catalana, 32 obres temàtiques de reconegut prestigi com Biosfera, Gran enciclopèdia de la música, Enciclopèdia de medicina i salut o Catalunya romànica, entre moltes d’altres. Són continguts vius que inclouen més de 350.000 articles de temàtica molt diversa com història, economia, art, política, geografia, ciència o natura.

Els dos portals estan en continu creixement i actualitzen sistemàticament els seus continguts. De fet, formen part d’un projecte ambiciós de coneixement digital que el Grup Enciclopèdia desenvolupa al voltant de tres eixos: la llengua, amb Diccionari.cat; el coneixement en tots els àmbits, amb Enciclopèdia.cat; i la ciència, amb Divulcat, l’eina de divulgació científica en català, tots de consulta gratuïta.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Escrit per Teresa Tort

A l’hora de situar-nos en qualsevol lloc, cadascun de nosaltres parem atenció a aspectes diferents. N’hi ha que veuen d’una hora lluny una teranyina que penja del sostre i n’hi ha que es fixen només en la resplendor dels miralls que adornen una sala. El món no és mai igual a ulls de tothom.

En el meu cas, la relació que estableix algú en particular o un grup de persones amb les llengües de l’entorn constitueix un patró ineludible que m’ajuda a saber on soc. Podria dibuixar mapes lingüístics dels espais que freqüento. Involuntàriament o no, sempre tinc activada l’atenció en els usos i les actituds que afloren en les converses que em passen a tocar de les orelles. Aquesta dèria és freqüent entre filòlegs però al nostre país també es pot detectar entre qualsevol que estigui interessat en la vitalitat del català.

Com que l’interès en aquest tema és prou general, us explicaré unes quantes anècdotes recents que m’ajudaran a fer una reflexió més global. Aquí teniu la primera: fa unes setmanes, vam anar a casa de l’amiga d’una amiga a prendre te. Viu en una urbanització de muntanya, habitada per ciutadans vinguts de llocs diversos de l’Europa que ens queda al nord i de molt més enllà. Parlen francès, anglès o alemany a casa. Unànimement, la llengua que han decidit afegir a la seva vida és el castellà. Segons l’amiga de l’amiga, mostren rebuig a l’ús del català en els actes comunitaris com ara una assemblea de veïns. De moment, sembla complicat fer-los veure la necessitat d’entendre el català perquè no arribin a interferir en la conducta dels que viuen just al costat i volen relacionar-se amb el grup en català.

Aquí teniu la segona: durant vuit mesos he participat en una activitat de lleure que m’ha agradat molt. S’hi barrejava el català i el castellà, en funció de qui era que parlava. La professora triava el castellà molt majoritàriament. En algunes ocasions, hi havien assistit un parell de persones que parlaven alemany i francès respectivament; ens va fer saber que no entenien el català però, en canvi, es podien expressar en castellà. Així doncs, van acabar condicionant la tria de llengua de totes les participants en l’activitat llevat de la meva, que vaig continuar mantenint el català, davant de l’estupefacció de les dues noies al·loglotes.

Aquí teniu la tercera: alguns matins baixo a la platja a fer txikung. Cada vegada que hi vaig trobo gent diferent però algunes cares ja em són familiars. Quan els que es coneixen parlen entre ells, se senten llengües diverses: molt de castellà i molt d’anglès. També català, però no tant. Un dia una persona em va saludar cordialment en castellà i jo li vaig respondre cordialment en català. De seguida em va fer saber que no parlava la meva llengua i jo de seguida li vaig preguntar si m’entenia. Va resultar que sí i vam continuar conversant, cadascú en la seva llengua. Per la seva reacció, però, crec que devia ser la primera vegada a la vida que es trobava amb una experiència com aquesta.

Aquí teniu la quarta i última: tinc perruquera nova de fa pocs mesos. És d’origen italià. Parla bé el castellà i entén bé el català. La tercera vegada que hi vaig anar em va dir que amb mi parlaria català i Déu-n’hi-do que bé que ho feia. L’última dia que em va atendre vaig compartir la seva atenció amb una altra compatriota seva i vaig tenir ocasió de sentir una llarga conversa en italià, que —des del meu racó a part— vaig entendre gairebé tota sense esforçar-m’hi gens ni mica.

A partir d’aquestes experiències, algunes de positives i algunes de no tant des del meu punt de vista, voldria fer algunes dissertacions breus. En concret, com podem gestionar les llengües noves del nostre entorn perquè siguin un element enriquidor i no pas un obstacle per a la convivència? Crec que, per començar, hem de partir de la constatació que hem de reprendre una actitud proactiva per presentar el català com un element bàsic de la vida col·lectiva d’aquest racó del planeta a totes aquelles persones que han vingut a viure entre nosaltres. Potser no som prou conscients que la majoria dels estrangers residents no tenen coneixement de la importància actual i històrica del català perquè molts d’ells venen de societats amb llengües molt potents i gens contestades. Per tant, els hem d’explicar una realitat que no han viscut mai i que, per això mateix, els pot costar d’entendre. En aquest sentit, un argument imbatible és que el món només serà més just si és més divers i, de fet, la comunitat lingüística catalana pot contribuir ara i aquí a mantenir aquesta diversitat.

D’altra banda, ja és hora que els que no ens hem mogut d’escenari ens adonem que compartir el català enriqueix tots els membres de la societat i que, per contra, amagar-lo ens crea greuges a nosaltres mateixos; és allò tan comú de pensar que els altres no el volen aprendre i, al mateix temps, no oferir-los l’oportunitat de relacionar-se en aquesta llengua. Així doncs, cal continuar mantenint el català com un element que no és accessori ni trivial sinó central. Per descomptat, al costat d’aquesta llengua n’hi caben d’altres, de perifèriques, encara que tinguin un pes molt substancial en alguns contextos puntuals. Si n’estem convençuts nosaltres, ho notaran els que han decidit venir a instal·lar-se al costat nostre i hi guanyarem tots plegats.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Es tracta d’un conjunt de bones pràctiques, disponibles en línia, a partir de l’experiència de mediadors.

Portada del document \'Guidance for a Effective Mediation\'

Portada del document ‘Guidance for a Effective Mediation’

[Foto: Nacions Unides – font: http://www.racocatala.cat]

El correu arriba després que es destapés un àudio d’una funcionària seva coaccionant a una treballadora d’un ajuntament perquè li parlés en castellà

La Diputació d’Alacant ha adreçat un correu electrònic als seus treballadors on els recorda que « l’ús del valencià és un dret col·lectiu que assisteix a la ciutadania ». Aquest mail arriba una setmana després que Plataforma per la Llengua al País Valencià destapés les coaccions d’una funcionària d’aquesta administració a una treballadora pública d’un ajuntament de la Marina Alta perquè abandonés el valencià i li parlés en castellà.

A la conversa, que es va enregistrar i va fer pública l’ONG del català, la treballadora de la Diputació li etzibava a la seua interlocutora frases com les següents: « En la Diputación de Alicante no es obligatorio hablar en valenciano », « O me hablas en castellano o no podemos hablar, así de claro » i « Yo soy de Madrid y no conozco el valenciano ».

Al correu, la Diputació recorda al seu personal que l’ús i l’ensenyament del valencià està emparat per « l’article 2 de la Llei 4/1983, del 23 de novembre ». El president d’aquesta institució és l’actual líder del PP al País Valencià, Carlos Manzón.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Aquest 21 de juny, coincidint amb el Dia Europeu de la Música, el TERMCAT presenta una nova infografia interactiva amb què s’il·lustren els noms de les parts del piano. Ha estat elaborada amb la col·laboració d’experts del Museu de la Música de Barcelona i de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).

Imatge de la infografia

La nova infografia conté 47 termes referents a les parts generals del piano i més específicament al mecanisme del martellet. S’hi poden consultar termes com ara barra de pressióclavilla d’afinaciópedal celestepedal de ressonànciapedal tonalpont d’agutspont de baixosapagadorescapamentnou del martelletpilotí o bridó.

Si es fa clic sobre els termes s’accedeix a les fitxes completes de la Terminologia dels instruments musicals, el diccionari en línia que s’ha actualitzat amb motiu de la preparació de la infografia, que actualment conté 384 termes classificats temàticament en les cinc grans categories en què, segons l’etnomusicologia i el sistema Hornbostel-Sachs, es divideixen els instruments musicals: idiòfons, membranòfons, cordòfons, aeròfons i electròfons, més un apartat per als instruments tradicionals catalans. Cada entrada presenta la denominació en català, la imatge que la identifica i els equivalents en castellà, anglès i francès, i alemany i italià en alguns casos.

La infografia forma part d’una sèrie que es va iniciar l’any 2020 amb la difusió de dues infografies dedicades a les parts de la guitarra i del saxòfon, i que es va ampliar l’any 2021 amb la del violí.

Aquest material pot ser útil per a professionals de la música i aprenents d’ensenyaments musicals, escoles, escoles de música, conservatoris, locals d’assaig, sales de concerts, etc.

La infografia s’afegeix al conjunt de materials gràfics i multimèdia del web del TERMCAT, que donen accés de manera visual i atractiva a termes de tota mena de sectors. I la Terminologia dels instruments musicals forma part de la col·lecció Diccionaris en Línia, que actualment ofereix més de 160 títols dedicats a diversos àmbits d’especialitat.

 

[Imatge: CC-BY 4.0 – font: http://www.termcat.cat]

Escrit per LLORENÇ PRATS

La normalització de l’idioma català té una llei vigent amb un gran consens. La llei de política lingüística del 1998. Aquesta llei és bona. Centra el català com idioma de Catalunya, per fer-lo conegut i parlat, i a ésser possible imprescindible, arreu de la vida social del país. És una conquesta col·lectiva: una llei catalana per normalitzar el català, la llengua nacional, pròpia, dels catalans.

Ara, tanmateix, sense que hagi cap relació amb determinats posicionament judicials, com va manifestar el director general de política lingüística, en Francesc Xavier Vila, es vol modificar aquesta llei. Es pretén parlar de « normalització de l’espanyol » a Catalunya. Els parlamentaris catalans que van subscriure la proposta de modificació de la llei (JXCAT, PSC, PODEM i ERC) entenen, per tant, que l’espanyol necessita polítiques públiques de suport a Catalunya. Desconeixen la realitat. Quin disbarat. Confonen l’accent català parlant espanyol amb qualsevol altra cosa.

Les polítiques actives que esperem per a l’idioma català en la sanitat, l’ensenyament, la cultura, la justícia,… són imprescindibles. Els parlamentaris catalans han de tenir clar que vivim a Catalunya sorpresos de sentir la nostra llengua i d’haver d’usar la llengua espanyola en massa llocs sense cap justificació (restaurants, ITV, reunions de veïns, cinemes, pantalles dels vehicles, programes d’ordinador…). De fet, molta gent reacciona fent una política activa pròpia amb Mantinc el català o sumant-se a les campanyes de Plataforma per la Llengua però les institucions catalanes no han de funcionar obligades a admetre que l’espanyol està en una situació semblant.

Actualment, al país hi ha dues llengües oficials. A la pràctica, sota el paraigües del bilingüisme es camina cap a la substitució lingüística, atacant l’idioma català, el propi del país. El català ni tant sols pot ésser llengua preferent, ni una llengua d’ús per defecte. L’equiparació de les dues llengües en l’oficialitat constitucional espanyola, per tant, ha resultat nefasta. S’ha consolidat l’espanyol en l’autonomia catalana i el català ensopega en tota mena d’entrebancs.

Per això,  la política lingüística del govern català s’ha de dirigir al català i no a l’espanyol. L’omissió de l’espanyol en el text legal del 1998 és deliberada. No necessita suport públic. No el necessita perquè l’estat espanyol l’imposa de mil maneres dins del territori català, àdhuc dels Països Catalans.

La llengua vehicular en l’ensenyament ha d’ésser el català (article 11 de la Llei d’educació de Catalunya), però diu que ho serà només normalment i no categòricament. A la pràctica, com s’ha reconegut, el seu ús minva i cada dia hi ha més casos de desconeixement de la llengua. Sobretot entre els nouvinguts, pel col·lapse a les aules d’acollida. I la llengua així ja no és una eina d’integració social. D’igualtat i millora col·lectiva.

El reforç en llengua espanyola, com l’anglesa o qualsevol altra, no ha d’ésser una facultat dels centres educatius sinó una demanda concreta dels usuaris o dels pares. La prioritat del sistema educatiu és formar en la llengua del país, on viuran i treballaran en el futur. I opcionalment, pels que tinguin previst sortir del país o anar-se’n oferir l’opció d’aprenentatges diversos, també l’espanyol. En això si que funcionen els tribunals espanyols. Que facin, doncs!

 

[Font: http://www.racocatala.cat]