Archives des articles tagués Català

Reeditaran obres clàssiques de pensament polític o sobre la història dels Països Catalans escrites per intel·lectuals d’esquerres

Gabriel Alomar, un dels autors que seran reeditats dins de la col·lecció Fil Roig

Gabriel Alomar, un dels autors que seran reeditats dins de la col·lecció Fil Roig

Tigre de Paper, juntament amb l’editorial Lo Diable Gros, inicien una nova col·lecció, el Fil Roig, que vol recuperar obres clàssiques de pensament polític que estan al cor de la pròpia configuració de la tradició de les esquerres catalanes.

La col·lecció pretén reeditar, en català, obres de pensament polític o sobre la història dels Països Catalans escrites per referents intel·lectuals de l’esquerra, des del republicanisme fins a l’anarquisme, passant pel socialisme i el comunisme, i des de mitjans del segle XIX fins a mitjans del XX. Segons els seus impulsors, « actualment aquestes obres no es poden trobar a les llibreries -i algunes fins i tot ni a les biblioteques- a causa del “desinterès” per part de la historiografia, però sobretot, dels poder dominants ».

Alhora, la publicació d’aquestes obres pretén ser una reivindicació d’aquest llegat, teixint així un “fil roig” de pensadors polítics que han anat construint intel·lectualment el catalanisme d’esquerres. Així que la col·lecció no es dirigeix només a historiadors i historiadores, sinó al públic general, motiu pel qual tots els llibres van acompanyats d’anotacions dels editors per tal de facilitar-ne la seva lectura.

L’estructura de cadascun dels volums, consisteix en un estudi introductori sobre la vida i obra del pensador, polític o sindicalista en qüestió per tal de contextualitzar-la i analitzar-la críticament. I, a continuació, una selecció de les seves obres més destacades, tot exposant quines són aquelles idees o referents intel·lectuals que l’autor va aportar a l’evolució del pensament polític català dels darrers dos segles.

El Fil Roig vol rescatar de l’oblit autors claus dels segles XIX i XX com Gabriel Alomar, Pi i Margall, Salvador Seguí, Teresa Claramunt o Joaquim Maurin.

Seguint l’estela d’‘Apòstols i mercaders’ i la biografia de Francesc Layret (títols publicats per Tigre de Paper), aquesta nova col·lecció publicarà dos llibres l’any, tindrà una estètica pròpia i diferenciada i comptarà amb l’apadrinament en forma d’epíleg d’intel·lectuals i polítics catalans actuals.

La col·lecció la dirigeixen Xavi Milian  i Roc Solà.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Identifiquen l’autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet: El sotsdiaca Ramon, el primer escriptor d’un text escrit íntegrament en llengua catalana

Una recerca realitzada per dos investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Prof. Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica, i la doctoranda Tània Alaix, ofereix una nova aproximació als primers documents escrits totalment en llengua catalana, que se situen entre el segle XI i inicis del XIII. Una època, el del final de l’Alta Edat Mitjana, dominada culturalment per l’estament eclesiàstic, on el llatí s’aprenia a les escoles, però no ja al si de la família.

El principal resultat de l’estudi, que van presentar el 16 d’octubre en les 18enes Trobades Culturals Pirinenques a Montanui (Ribagorça), ha estat la identificació de l’autor del  Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, el primer text llarg escrit en català pràcticament en la seva totalitat i que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Els documents medievals solien ésser redactats pel mateix escrivà, però en ocasions l’autor de l’escrit i el de la còpia eren persones distintes. En el cas del Memorial, Alturo i Alaix demostren que ambdues funcions foren executades per una mateixa persona: un professional de l’escriptura que han pogut identificar com el sotsdiaca Ramon, un eclesiàstic de Cabó, al costat d’Organyà, al servei dels senyors de Caboet. El document es va escriure l’any 1105, una data que fins ara no havia estat fermament constatada.

El sotsdiaca Ramon, autor del Memorial de Greuges de Guitard Isarn, posa per escrit el testament sacramental de Guillem Guitard de Caboet el 8 de juny de 1106. La Seu d’Urgell, Arxiu de la Catedral d’Urgell, Fons de Caboet-Castellbò, perg. 2bis. © Arxiu del Bisbat d’Urgell.

Un home culte i de bona cal·ligrafia

El Memorial de greuges de Guitard Isarn és un pergamí indatat i anònim, que fa 10 centímetres d’alçada i 52 de llargada. En ell, el senyor de Caboet, Guitard Isarn, fa relació de totes les infraccions, faltes i ofenses que el seu vassall Guillem Arnall havia comès contra la seva persona, esposa i drets. El seu autor, va ser, en paraules dels investigadors de la UAB, un home culte i molt bon cal·lígraf.

“El sotsdiaca Ramon va néixer, es va educar i va desenvolupar la seva activitat com a escrivà i escriptor en un context —el del bisbat d’Urgell—, de bon nivell cultural, no sols en llengua llatina, sinó també en la pròpia del territori. Ell va ser un dels que van començar a posar per escrit textos totalment en català, però el primer de nom conegut. En aquest sentit, bé es mereix el títol de primer escriptor conegut de la literatura —en el sentit més ampli del terme— catalana”, destaquen els investigadors.

D’aquest escrivà, se’n conserven dotze documents originals i unes poques còpies més. Aquests pergamins es custodien a l’Arxiu del Bisbat d’Urgell —que custodia els documents més antics de Catalunya— i a la Biblioteca de Catalunya. “Era, sens dubte, un home culte, bon cal·lígraf, no mediocre llatinista i amb prou capacitat per a escriure un text llarg tot ell en català, per a la qual cosa, i contràriament al que sovint s’ha afirmat, calia capacitat i expertesa. Era necessària una llarga instrucció i un bon nivell cultural”, expliquen Alturo i Alaix, “perquè els primers textos escrits en català sorgeixen als Pirineus no per una menor romanització d’aquestes contrades, ni un menor nivell cultural, sinó, justament, per un nivell cultural superior, com demostra la presència de personatges com el bisbe Feliu d’Urgell o el canonge i jurista Ermengol Bernat, o la notable riquesa de la biblioteca de la catedral, coneguda, però no conservada”.

Alturo i Alaix han tornat a demostrar que els escrivans dels diplomes i els amanuenses dels còdexs eren molt sovint la mateixa persona i, sovint, personatges d’alta cultura, i, aplicant al seu estudi una metodologia pròpia basada en l’anàlisi dels idiotismes gràfics, és a dir, dels mínims detalls que personalitzen una escriptura, han assolit nous i positius resultats.

“Confiem d’anar aplicant aquesta metodologia basada en l’anàlisi paleogràfica i filològica a la resta de diòcesis catalanes amb semblant resultat: potser ens trobarem que també ens ofereixen una visió diferent de la que hem tingut fins ara, tal com hem vist en un altre recent estudi sobre la diòcesi d’Osona en època carolíngia”, conclouen.

Jesús Alturo i Tània Alaix han pogut assignar autoria al text més antic escrit en llengua catalana

Jesús Alturo i Tània Alaix han pogut assignar autoria al text més antic escrit en llengua catalana. Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, reg. 1910, perg. 384. © Biblioteca de Catalunya.

Noves datacions per als primers textos escrits completament en català

Deixant de banda alguns mots aïllats o algunes breus frases que afloren en textos escrits bàsicament en llatí medieval, els primers textos completament escrits en català considerats literaris, en sentit ample, són dues traduccions del Liber iudicum (Llibre dels jutges), trobades als arxius de l’Abadia de Montserrat i de la Seu d’Urgell, i les celebèrrimes Homilies d’Organyà. En el seu estudi, Alturo i Alaix han precisat noves datacions per als fragments que es coneixen d’aquests documents, en base a detingudes anàlisis paleogràfiques.

Les homilies, una traducció catalana a partir d’un homiliari en provençal, confeccionat possiblement l’any 1204, van ser descobertes a la parròquia d’Organyà l’any 1905 per l’historiador Joaquim Miret i Sans, que les va considerar del segle XII-XIII. Els investigadors de la UAB han considerat la seva realització a una data propera a l’any 1220.

La traducció catalana del Liber iudicum de Montserrat va ser descoberta més d’un segle després de les homílies pel paleògraf Anscari M. Mundó, qui la va datar al voltant de l’any 1190. Alturo i Alaix el consideren dels primers decennis del segle XIII. Per contra, avancen la data de la còpia de la Seu d’Urgell. Aquest fragment de còdex va ser trobat l’any 2000 pels erudits eclesiàstics Benigne Marquès i Cebrià Baraut, els quals el van datar de cap al 1150. El tàndem d’investigadors Alturo-Alaix el fan dels darrers decennis del segle XI o dels primeríssims anys de la dotzena centúria.

 

[Font: http://www.nuvol.com]

Here We Go és l’aplicació que més ignora els noms oficials en català

El membre de Sofcatalà, Josep Closa, ha elaborat un índex de qualitat per esbrinar quins són els dos distribuïdors de plànols que més respecten la toponímia dels Països Catalans.

Closa ha escollit 20 poblacions d’arreu dels Països Catalans que poden comptar amb una equivalència oficial o no en castellà, francès o italià i ha comprovat si apareixen en català al servei de mapes, en un altre idioma, o a apareixen amb el topònim mal escrit o amb els dos idiomes. Entre els municipis seleccionats hi ha Eivissa, Maó, Perpinyà, Vielha, Vall-de-roures. Girona, L’Alguer, Xert o Alacant. També ha tingut en compte si la configuració del navegador era en català, castellà o anglès.

L’aplicació menys respectuosa, independentment de l’idioma configurat, és Here We Go. Google Maps i Bing Maps fan gairebé el ple (19 de 20) en català, però en castellà cauen en picat (5 totes dues) i en anglès pugen una mica (10 i 8 respectivament). En castellà i anglès les millors posicionades, són Waze (12 en les dues configuracions) i Apple Maps (10 en les dues).

Índex de qualitat de la toponímia dels Països Catalans als principals distribuïdors de plànols amb el navegador en català. Autor/a: Twitter @josep_closa

Índex de qualitat de la toponímia dels Països Catalans als principals distribuïdors de plànols amb el navegador en castellà. Autor/a: Twitter @josep_closa

Índex de qualitat de la toponímia dels Països Catalans als principals distribuïdors de plànols amb el navegador en anglès. Autor/a: Twitter @josep_closa

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

Has quedat amb tres amics a les set en una terrassa d’una plaça cèntrica. Què prendreu? Per a alguns és la tarda, hora de berenar, però tu sols dinar d’hora i sopar d’hora. De moment no tens gana. Optes per demanar una aigua amb gas. Xerrant xerrant se us fan les vuit i tu ja tens un cuc, no un cuquet, a l’estómac: “Gent, demanem alguna cosa per picar? I que no siguin patates, per variar”.

El plat del dia són les samosses. Originàries de l’Àsia Central i l’Orient Mitjà, s’han estès per l’Àfrica, el sud i el sud-est d’Àsia i altres zones, i a cadascuna hi han posat el seu toc particular. Aquí ens han arribat com a plat de la cuina del subcontinent indi. Es tracta d’una pasta fina farcida de verdures, llenties, patates, ceba, formatge o carn, que es fregeix o es cou al forn, i que pot tenir forma triangular, de con o de mitja lluna. Se sol agafar amb les mans i sucar-ho en alguna salsa, com ara el chutney. Per això són ideals com a aperitiu o com a entrant. Amb un parell o tres de mossegades n’hi ha prou per cruspir-se’n una.

La forma catalana és l’adaptació gràfica d’un manlleu de l’hindi i l’urdú —llengües que al seu torn l’han manllevat del persa سنبوسه (que sonaria si fa no fa [sambussa]—, que respon aproximadament a la pronúncia en aquestes llengües i que observem, per exemple, en la grafia de la doble essa de l’última síl·laba, que es pronuncia sorda. Aquest so sord es reflecteix també en les grafies del francès (samoussa) o el portuguès (chamuça o samossa). En anglès podem recórrer a la informació fonètica que donen alguns diccionaris, com ara el Cambridge. En el castellà no ens hi podem fixar, perquè aquesta llengua no distingeix entre essa sorda i essa sonora.

Roda el món i torna al Born, tasteu les samosses i ja me’n dareu raó.

 

 

[Imatge: CC-BY 4.0 – font: http://www.termcat.cat]

Aqueste volum es consagrat als peisses, al cauquilhum e als cefalopòdes. Es previst que l’òbra comprenga dètz volums

Après lo succès dels primièrs tres volums, es paregut ara lo quatren volum de l’Istòria de la cosina catalana e occitana, aqueste còp consagrat als peisses, al cauquilhum e als cefalopòdes. Es previst que l’òbra comprenga dètz volums e que siá completament acabada d’aicí a dètz o dotze ans. “Costarà una vida entièra, mas soi una persona fòrça pacienta”, çò declarèt l’autor, Vicent Marqués.

Nascut a Valéncia en 1950, Marqués es cosinièr e escrivan. A publicat de romans e de libres de cosina tradicionala. Fa aperaquí quaranta ans que comencèt la recèrca de donadas per escriure aquesta istòria de la cosina catalana e occitana que son quatren volum ven de sortir. Segon lo reputat cosinièr catalan Ferran Adrià, l’òbra es “una pèça d’art”.

Aqueste volum prepausa de centenats de monografias e de recèptas de peis, de cauquilhum e de cefalopòdes (de sépia, de calamar e de pofre). L’autor nos fa, en 896 paginas, un percors istoric, filologic, literari e cultural de qualques plats que configuran lo còrpus de la cosina que partejam lo mond d’Occitània e dels Païses Catalans. Malgrat que l’òbra siá editada en catalan, Jornalet publica en occitan qualques unas de las melhoras recèptas de la cosina occitana, en ne fasent un pauc l’istòria.

Lo segond volum, consagrat als topins e als legums, obtenguèt lo prèmi Best of the World dels Gourmand World Cookbook Awards.

Bon apetís!

Lara Estany Freire presenta un assaig sobre la censura franquista en la traducció catalana fruit de la seva tesi doctoral premiada amb el Premi Rafael Patxot i Jubert

 Lara Estany Freire

Lara Estany Freire

 

Escrit per Jaume Forés Juliana

Actor, realitzador i gestor cultural

 

La Diputació de Barcelona, juntament amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), publica Del silenci a la represa. La censura en la traducció catalana durant el franquisme, un assaig de Lara Estany Freire (Barcelona, 1984), traductora literària i membre del Grup d’Estudis de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, on podem resseguir, de manera detallada, la investigació que va dur a terme per demostrar, a la seva tesi doctoral, la importància que va tenir la traducció en la recuperació i el desenvolupament de la literatura catalana durant el franquisme. Aquesta tesi va ser guardonada el 2019 amb el vintè Premi Rafael Patxot i Jubert de l’IEC.

L’assaig de Freire proporciona detalls sobre la creació i el funcionament de l’aparell censor del règim franquista: des de la depuració dels fons bibliogràfics existents fins als paràmetres i criteris, sovint arbitraris, que regien el procés de censura. I fa especial èmfasi en les traduccions de narrativa publicades en català, per primer cop, durant el període desarrollista, és a dir, a partir de la dècada dels seixanta.

Per fer el seu estudi, Freire va analitzar els expedients de censura d’unes 288 novel·les que encara es conserven a l’Archivo General de la Administración (AGA) d’Alcalá de Henares i, malgrat que no se centra en la figura dels lectors de la censura franquista, sí que n’assenyala alguns noms destacats, com el pare Saturnino Álvarez Turienzo, el pare Miguel Oromí o el pare Francisco Aguirre. Més enllà de la seva col·laboració amb la maquinària repressora de la dictadura, els reconeix una gran capacitat per efectuar anàlisis altament crítiques i raonades de les obres que llegien i, fins i tot, admet que en més d’una ocasió, la seva intervenció va ser cabdal perquè determinades obres poguessin veure la llum sense problemes.

Així, doncs, l’obra de Freire presenta situacions paradoxals com el fet que La revolta dels animals de George Orwell es pogués publicar, en plena dictadura franquista, de manera íntegra i sense problemes, mentre que la saga d’espionatge de Ian Fleming protagonitzada per James Bond, va patir diversos episodis de censura pel seu excessiu contingut eròtic, en opinió dels censors.

Més enllà dels censors, però, l’obra també destaca els noms dels principals traductors de l’època com Maria Aurèlia CapmanyManuel de PedroloJosep VallverdúRafael Tasis i Joan Oliver i Sallarès, però per sobre de tot, el de Ramon Folch i Camarasa, traductor de 45 textos en un període de vuit anys comprès entre el 1962 i el 1969. Cal dir que la majoria d’aquests autors van trobar en la traducció, fos catalana o castellana, un refugi i una via de subsistència dins de l’esllanguit panorama editorial i literari del país, molt tocat per la repressió franquista.

De fet, a l’inici de l’assaig, Freire recull una citació del mateix Folch i Camarasa on es reconeix que “la prohibició absoluta del català a les escoles, als teatres i en els actes públics no solament afectà la creació d’obres originals en la nostra  llengua, sinó també la producció i l’edició de traduccions al català, totalment prohibides, en un intent assassí, del més gran refinament, de reduir els editors catalans a la publicació d’obres autòctones, quan tots els editors de tot el món havien i han de recórrer forçosament a la publicació de traduccions d’obres estrangeres per nodrir els seus catàlegs.”

La voluntat de les autoritats franquistes de folkloritzar la llengua i la literatura catalanes reduint-les a una simple manifestació cultural regionalista és força patent al llarg de tota l’obra; afortunadament, cap a la dècada dels anys seixanta, amb l’auge de l’activitat editorial catalana i el nomenament de Manuel Fraga Iribarne com a ministre d’Informació i Turisme, del qual depenia l’activitat censora, la situació va anar canviant.

Editorials com Plaza & Janés, Nova Terra, Mateu, Vergara, Bruguera i, molt especialment, Aymà-Proa, Club Editor i Edicons 62 van capitanejar el ressorgiment de la literatura catalana, sovint, a través de les traduccions. De fet, segons assenyala l’autora, tot citant a Montserrat Bacardí, directora de la seva tesi, “a mitjans dels anys seixanta, la llengua, lluny de ser un impediment, fins i tot podia facilitar les coses”, ja que els censors, en considerar la llengua catalana com una llengua secundària, amb poca difusió i menys ressò que la castellana, centraven la majoria dels seus esforços a revisar els textos publicats en castellà, que arribaven a un públic molt més ampli i que, per tant, consideraven més perillosos.

Si retornem a l’exemple de les novel·les d’Ian Fleming, veurem com un dels títols més coneguts de la saga 007, Dr. No, va patir moltes més retallades en la versió castellana que en la catalana. Tanmateix, pecaríem d’ingenus si creguéssim que la censura no va danyar el sistema cultural i editorial del país. La dictadura franquista va desnaturalitzar la tradició literària en català, gairebé tallant-la de soca-arrel, un fet extensament documentat en aquesta notable investigació de Freire. Els canvis polítics i socials a què es va veure abocat el país a finals dels anys cinquanta van forçar el règim a adaptar-se, i això va propiciar el ressorgiment de la literatura catalana malgrat l’aferrissada competència que hi havia entre les poques editorials en català supervivents, que lluitaven per tenir en cartera un mateix llistat d’autors i traductors.

Com la majoria d’obres editades per la Diputació, trobareu aquest assaig de Lara Estany Freire a la Llibreria de la Diputació de Barcelona, entre l’avinguda Diagonal i la Rambla de Catalunya de Barcelona. Podeu consultar el seu catàleg així com tots els serveis que us pot oferir en línia a la seva web.

 

 

 

[Font: http://www.nuvol.com]

Sairá á venda o 21 de outubro en 17 linguas.

 

Portada de 'Astérix tras a pegada da billa'. SALVAT

Portada de ‘Astérix tras a pegada da billa’. SALVAT

O polémico escritor francés Michel Houellebecq foi caricaturizado como un dos personaxes ‘malvados’ na nova entrega ‘Astérix tras a pegada da billa’, segundo confirmaron fontes da editorial Salvat.

O novo libro publicarase o 21 de outubro en 17 linguas e cunha tirada de 5 millóns de exemplares para todo o mundo, segundo informa Salvat, que recalca que en España se editará, como é xa habitual, en castelán, galego, catalán, eúscaro e asturiano.

Nesta historia, Houellebecq será Terrignotus, o xeógrafo de César e cabeza pensante desta expedición romana, presente nesta aventura por amor á ciencia. « Reclámannos caricaturas en cada álbum! Neste personaxe, estou seguro de que recoñeceredes a un gran escritor francés! », adiantaba Jean-Yves Ferri, un dos autores, sen desvelar o seu nome.

Ademais dalgunhas das viñetas, este luns desvelouse a portada de ‘Astérix tras a pegada da billa’, que relata o longo periplo que deciden emprender Astérix e Obélix, acompañados de Panorámix, tras a pista dun animal mítico nun remoto territorio.

Salvat anunciou que nesta nova edición non só contarán con caras xa coñecidas, senón que participarán novos personaxes.

 

 

[Imaxe: Europa Press – fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

 

 

 

Si furgueu per internet i busqueu el nom de Marian Díez, trobareu que és l’escriptora recentment guanyadora –amb l’obra Allò que imaginàvem que seria– del premi de narrativa Enric Valor de la Diputació d’Alacant. Seguiu i prompte vos assabentareu que aquesta dona polièdrica i manyosa en tot el que es proposa, també és actriu, monologuista, guionista, blocaire, columnista i tècnica de l’Ajuntament del seu poble, Monòver, on és responsable de cultura, festes i educació. I jo volia parlar amb ella, amb la secreta esperança que ens facilitara la fórmula que li permet multiplicar-se i ser una dona, una escriptora, tan eixerida.

Marian Díez Picó

Publicat per Gràcia Jiménez

Allà que me’n vaig a Monòver, on hem quedat per xarrar, i, gràcies al meu agosarat navegador, com la protagonista d’un dels seus monòlegs, arribe per uns viaranys insospitats descobrint paratges recòndits on se solapen casetes d’estiu, vinyes, fàbriques i vies de tren. Al centre de la vila, tope amb l’imponent Casino, que delata una societat agrícola i industrial pròspera, i comprove que no duc el mòbil i no tinc l’adreça exacta. No passa res, segur que algú m’ajudarà a trobar el carrer i la casa. Pregunte a una senyora que em diu en un bell valencià del sud que ella no sap ni el nom del seu carrer, però que sap anar a tots els llocs. Ben fet, pense, ací les dones són molt valentes. Després de dos intents més, una amable estanquera em diu, ah! sí, la xica dels monòlegs, i m’envia al carrer de dalt. Ja davant del panell de timbres, un espontani, que em veu perduda, m’assegura que l’escriptora viu al primer pis. No és cert, però. Moleste uns quants conveïns de Marian Díez i, per fi, entre. Dec haver muntat un cert aldarull, ja que sent com Marian crida des de l’escala el meu nom i m’arreplega amistosament abans que jo m’enganye de banda i de planta. Li conte l’odissea i ens riem amb ganes, ella amb un riure que s’encomana.

Sembla que tot al teu voltant es multiplica, no hi ha lloc per a l’avorriment

No sé, no sé, d’avorrir-me no tinc temps…, soc com una dona orquestra. Si ho veus en conjunt dius: hala, quanta cosa! No pare, però hi va haver anys d’atur obligat per la maternitat, la criança va ser un parèntesi fins que el meu fill Arnau va fer un any i vaig reprendre les actuacions, els monòlegs. Va ser molt complicat, feia els bolos prop de casa, amb el xiquet al cotxe, dins del carret al camerino…

Vas estar en guaret uns anys, però la teua realitat té molts vessants, és molt polièdrica

Jo diria, altrament, que molt complicada, afegint-hi una mare amb 93 anys, que tinc a casa, i això no et pots imaginar com ho ha complicat tot, afegint-hi els meus fills preadolescents, la faena… Ho estic duent un poc d’aquella manera.

I les actuacions els caps de setmana…

Sí, però no és la meua activitat professional; van eixint cosetes, i Xavier Monzó, el meu company a l’escenari, consulta si pot ser o no. En Xe, de poble en som dos, però en “Noche de perros y girasoles” l’obra que portem de Juan Luis Mira, en som tres i ja és més difícil.

I quan trobes temps per escriure?

Sobretot els caps de setmana; abans jo era d’alçar-me molt prompte o vetlar de nit, però he hagut de desmuntar-ho tot, literalment; el meu estudi ara és l’habitació per ma mare…, ja no tinc espai per mi… Però em busque la vida! A l’estiu escric a la terrassa, i m’encanta.

Si Virginia Wolf alçara el cap!

Ja ho pots dir! A voltes arribe a casa i els meus fills s’han apoderat d’un lloc que jo cobejava per poder treballar, però al final sempre trobes el temps i l’espai per fer la teua.

Dona multitasques que, a més de treballar a l’Ajuntament, fa teatre, escriu monòlegs, un blog, columnes a la premsa, novel·les… Ho fas per disciplina militant o perquè disposes d’una personalitat hiperactiva?

He, he, un poc de tot, però t’he de dir que el moment d’escriure és el millor del dia. Estic esperant que arribe, el gaudiment, és una necessitat. Hi ha dies que vals més i d’altres no tant, però tracte de traure temps.

Escriure és el que et dona més pau, on et sents més tu?

Sí, manes tu, tu vas dirigint la història i els personatges. En el teatre autors i directors et marquen el camí, i ja em va bé. Però també, de vegades, ho passe malament. A voltes em dic: però en quins embolics em pose?

El verí del teatre…

Així és. La setmana prèvia a l’estrena estic nerviosa… però una volta soltes la primera frase ja va rodat i ja tot és gaudir.

Diuen que el públic et traspassa adrenalina.

Sí, però que conste que el dia de la funció, des del matí, el passe fent-me valerianes! No ho puc evitar!

Parlem de la teua obra. Com a sociòloga de formació, supose que observes molt la gent.

M’encanta observar, però no escodrinyar, eh!, que jo no vull ser xafardera! Més bé soc com una esponja: escolte una conversa a un cafè i ja hi veig una columna, un monòleg, fins i tot una novel·la.

Allò que imaginàvem que seríem relata el tràfec quotidià d’una dona més o menys com tu. La protagonista, Diana, és el teu alter ego o és un patró de dona d’una determinada edat?

Puc ser jo, sí, té algunes coses meues, o de qualsevol altra dona en circumstàncies semblants, quan arribes a aquell punt que estàs atrafegada atenent els pares i els fills. Però hi ha moltes coses en la història de Diana que no tenen res a vore amb mi, encara que moltes de nosaltres, tan despernegades, ens podem identificar amb ella, intentant tindre vida pròpia. I jo m’ho mire tot això amb humor…

Quan isca el llibre, la segona quinzena d’octubre, en faràs presentacions…

Jo encantada, ja en tinc ganes. Supose que estarem a les places del llibre, i a les fires. Serà diferent de quan interprete dalt de l’escenari . M’interessa molt el que m’arriba dels lectors, et diuen coses que no t’han passat pel cap, que t’ajuden a millorar, a reflexionar. Especialment els clubs de lectura, on espere que em conviden.

La novel·la és divertida i tots tenim ganes de riure, o de somriure. Parlem d’això, de la diversió, de l’humor, una constant en tot el que fas.

Em trobe molt còmoda en la ironia, utilitzar aquest recurs m’agrada molt.

I per què?

No ho sé. Vaig començar a escriure monòlegs per identificació i admiració d’Andreu Buenafuente, i ací estic.

Buenafuente et va prologar el teu primer llibre, Sempre plou quan no hi ha escola, conta’m, conta’m.

Sí, sí. Sobre el 2001 o 2002 comence a sentir els seus monòlegs per internet i a la tele. M’encantaven, i vaig pensar que jo podria contar coses semblants de Monòver –dius Monòver però és qualsevol poble–, que tots al final s’assemblen… Vaig començar a escriure’n un cada setmana i l’enviava per e-mail a un llistat de gent, amics, que, al seu temps, el passaven a més gent, i així es va ampliar el cercle. Recorde que un dels primers que em va fer un comentari va ser Vicent Soler, actual conseller d’Hisenda, a qui jo no coneixia però es veu que li arribaven…

Què et va dir? (I Marian diu de memòria):

«Els teus monòlegs són com una gota d’aigua fresca.»

(I riu).

Vaig seguir en aqueixa dinàmica i quan ja en tenia molts de monòlegs, vaig muntar un espectacle, ací a Monòver, que es deia Els monòlegs de Marian. Eren unes 10 peces, que incorporaven gent del poble, prou coneguda, que mai havien estat dalt d’un escenari. Allò va ser…, uff! La Casa de Cultura atapeïda, que no en cabien més. Un èxit! Els vam repetir durant molts anys, amb algunes variacions. Després els vaig representar acompanyada d’un grup de jazz, alternant-los amb peces musicals. Vam fer moltes cosetes, va estar molt bé.

Parlem d’humor. Els valencians practiquem molts tipus d’humor…, quin es el que més t’atreu?

El que jo faig es parlar de les coses que m’envolten, de records de quan era xiqueta, de costums que mantenim, situacions molt properes, em naix així, exposant el costat absurd d’allò que a nosaltres ens sembla tan normal.

Fas un humor bastant net, ni brofegades, ni sornegueries àcides…

No busque la rialla fàcil, busque aquell humor que necessita, per a ser entès, un poc més de temps, fent que la gent pense. No m’agraden alguns tipus d’humor, que respecte; m’estime més que la gent s’identifique amb situacions viscudes, ací al poble o a qualsevol altre lloc. Vaig participar a un programa gravat a Reus, que emetia una xarxa de televisions, i la gent es reia exactament igual a Reus, a Tortosa, a Petrer o a Alacant. Ho he pogut comprovar.

Generalment les dones no solen fer literatura, o monòlegs humorístics, si més no al País Valencià…

Quan vaig començar a eixir amb l’espectacle, i entrar en els circuits, és cert que no vaig coincidir mai amb cap altra dona. Ara hi ha més gent, Maria Juan, Carol Tomás… sí, en som prou, afortunadament, abans estava més a soletes.

Vols dir que a Catalunya o les Illes era diferent?

No ho sabria dir, a Catalunya sí que hi havia dones humoristes d’èxit, que veiem per televisió, com la Lloll Bertran per exemple. Amb algunes vaig coincidir però per ací es feia un humor per homes dirigit més a homes. Quan vaig començar, fa uns vint anys, no tenia cap referent femení pròxim. Però ara sí, per sort hi ha moltíssimes humoristes. Particularment m’agrada molt Maria Juan.

Tornant a la literatura, la teua novel·la es una mena de suma de situacions tipus monòleg?

No, en absolut. La novel·la va per capítols i jo anava marcant-me el que aniria fent; en tot moment sabia el que volia contar i on volia arribar. Però, a vore, he de confessar que tot va començar per una columna i a partir d’aquí vaig trobar que donava per a més, que podia ser el principi d’alguna cosa més, d’una novel·la.

Conta’m, de què anava aquella columna inspiradora?

De les pèrdues d’orina, i vaig pensar que si seguia el fil hi havia material per un llibre. (A Marian i a mi ens entra la rialla, subjectes com estem a l’edat de tot és possible…) I va arribar el confinament i va ser…, uff!, amb tota la meua càrrega de faena no em veia capaç de seguir contant res. Fins que vaig pensar introduir tot això al meu relat, afegint-li encara un puntet de més agonia (o d’èpica) a la situació de la protagonista. Nosaltres som les qui carreguem més pes. Quan, en realitat, no volem manar tant a casa! No s’ha avançat en la igualtat com caldria. En la societat de hui, encara molts homes es desentenen de la logística domèstica, com si no anara amb ells.

I a més, dones de frontera que no estem al centre de la nostra cultura, que estem a l’extrem de l’extrem.

No només les dones, tots estem així per ací.

Però com a dona activista, creativa, en una llengua no sempre ben rebuda…

Si posara en filera totes les voltes que m’han dit «perquè no te’n passes al castellà?»… Però a mi no em naix, el que conte ho he viscut en valencià, no sabria fer-ho en una altra llengua…, puc escriure altres coses en castellà, un article sobre la catedral de Burgos, per exemple, però si el tema em toca, no puc. Per això estan els traductors, no?…

Tenim futur?

Quan vaig presentar el llibre Sempre plou quan no hi ha escola hi havia gent que em deia que en valencià no el llegirien. Em frustra molt veure el poc ús entre els més joves malgrat estudiar el valencià i fins i tot en valencià. Em dol molt.

La substitució va molt veloç, amb poques accions que contraresten.

Tot el que hem lluitat, tot el que hem fet…: els més joves, com els meus fills, no entren en polèmica, engrunsen els muscles.

Al teu treball a l’ajuntament copsaràs la situació lingüística de la frontera, que no és tan dolenta com alguns creuen.

No, no ho és, però l’ús i la promoció depèn molt del color polític, hi ha hagut anys que no es feien pràcticament activitats en valencià.

Molts valencians desconeixen el Vinalopó Mitjà, la teua comarca, què podem fer per conèixer-nos millor entre nosaltres?

Per exemple, en À Punt, al programa «Bona Vesprada», es presenten pobles. Els meus fills van fer la sol·licitud, enviant un vídeo sobre Monòver, i van venir… però és cert, hi ha un gran desconeixement entre els valencians. Jo mateixa vaig estar amb Xavi Monzó i un xic d’Alcoi, en Assumptes interns, on hi havia els catedràtics per zones, però tal volta ens ha faltat més temps… i calen més programes de tota classe que representen les comarques meridionals. Un amic, quan es va assabentar que jo havia guanyat el premi Enric Valor, em va dir «has posat Monòver en el mapa», què exagerat! Però sí que és de veres que estem un poc aïllats. Alguns pensen que som murcians, però jo no em veig res de comú amb ells o amb els veïns manxecs, em sent pleníssimament valenciana! Malgrat les dificultats, ací tots em contesten en valencià i donem gràcies! (I Marian Díez torna a riure desenfadada).

Estàs de presentació del premi Enric Valor, però ja tens en ment alguna nova novel·la?

De fet ja en tenia. Tinc moltes coses escrites, alguna que no vorà la llum mai de la vida, coses massa personals, però d’altres que sí. Mai havia gosat presentar-me a un premi. Ho vaig fer sense expectatives, animada per Lliris Picó, i ja veus.

Vaja! que tens més material, per polir?

Sí, sí. Fa uns anys vaig fer tres radionovel·les en l’emissora local, d’una d’elles tinc tots els guions i, rellegint-los, vaig pensar que també podria donar per a una novel·la. A les fàbriques, en aquells cinc minuts d’emissió, paraven per escoltar-nos… Vam implicar molta gent del poble; si la protagonista, una aparadora, anava a queixar-se a l’alcalde, eixia l’alcalde de veritat, si anava a la carnisseria, venia la carnissera. La gent estava superenganxada!

O siga, amb pocs recursos i molta imaginació es pot fer ràdio i televisió en valencià i d’èxit.

Crec que sí. Jo veia TV3 i pensava: és que nosaltres no podem fer coses semblants? Si és una qüestió més de creativitat que de recursos! Ara s’imita el que fan altres cadenes i s’apliquen fórmules que a la gent, especialment els joves, ja no els interessen. També he fet tele local, m’encantava! Vam fer un programa, Monovers pel Món, descobrint racons del terme que ni nosaltres sabíem que existien: una cova amb uns espeleòlegs, o un hotel rural en una pedania…

I sense desvetllar res, la teua darrera i imminent novel·la va…

L’humor es conrea poc, sembla que s’escriu més costumisme, novel·la negra, històrica, intimista… però tots tenim ganes de coses fresquetes, de situacions quotidianes i de riure’ns de nosaltres mateixos. Per ací anirà.

Tant de bo s’estenga l’exemple, i l’humor reflexiu i intel·ligent s’òbriga camí a casa nostra. Ens acomiadem, Marian Díez i jo, amb un bon vi de Monòver i uns magnífics sequillos i peruses, dolços oficials si és que això existeix del Vinalopó Mitjà. En aquesta terrassa que la inspira, Marian posa orgullosa mostrant un poble monumental, el seu, encara per descobrir per molts de nosaltres on, sí, també va nàixer Azorin.

Llarga vida a l’humor!

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]

De diglòssia, com de quasi tot, n’hi ha d’alta i de baixa intensitat, essent aquesta darrera el pa nostre de cada dia tant a la vida quotidiana com a les xarxes socials.

Escrit per Gerard Furest i Dalmau

Professor de Llengua Catalana a Secundària

 

L’any 1927, l’escriptor austríac Stefan Zweig va escriure una d’aquelles obres divulgatives que li són tan pròpies i que, sense ser la de més qualitat (aquest lloc caldria reservar-lo amb tota probabilitat al memorialisme de El món d’ahir), sí que n’és una de les més populars. L’obra en qüestió es titula Moments estel·lars de la humanitat, i l’autor hi tria catorze moments que, al seu parer, van marcar el devenir de l’ésser humà. Com que, a imitació del de Zweig, d’escrits que recopilen episodis inflexius de la història del país ja se n’han escrit a gavadals, us proposo de fer un repàs a quatre moments de la nostra soferta vida política que corprenen per la seva excelsitud diglòssica.

Són exemples que certifiquen que els partits treballen bé -amb argumentaris interns i tot- la Formació de l’Esperit Sectari, però que en canvi negligeixen la conscienciació sociolingüística de què sovint (i aquí excloem el PP valencià) fan gala els seus programes electorals. Traginen, en els casos que ens ocupen, una forta càrrega simbòlica, perquè de diglòssia, com de quasi tot, n’hi ha d’alta i de baixa intensitat, essent aquesta darrera el pa nostre de cada dia tant a la vida quotidiana com a les xarxes socials.

Estalviem-nos però els excursos i entrem en matèria.

1) Desembre del 2006Ernest Maragall, actual alcaldable fallit d’ERC a la ciutat de Barcelona i aleshores conseller d’Educació de la branca -en teoria- més catalanista del PSC, compareix al Parlament. Amb aquell visionarisme genialoide tan maragallià, que consisteix a prioritzar sempre i en tot cas l’ocurrència a l’oportunitat, anuncia a ses senyories parlamentàries la bona nova: cal fer una tercera hora setmanal de castellà a les escoles de primària. El motiu? Com veureu, d’allò més científic: l’honorable ha assistit a una exposició que han fet vuit nens olotins a Barcelona -on us pensàveu, si no?- i ha quedat espaordit del nivell de castellà que han gastat. Siguem equànimes i deixem-lo justificar-se amb veu pròpia: “Diumenge passat vaig constatar les dificultats d’uns nens d’Olot per fer una presentació pública en castellà en un concurs internacional del Museu de la Ciència. Aquesta llei és per al bé del català i Catalunya”.

No arrufeu el front, si és que n’heu tingut la temptació. Qui pot dubtar per un sol moment que, en una situació de bilingüisme depredador, fer més hores en la llengua dominant és en benefici de la llengua subordinada? A qui li pot passar pel cap de qüestionar que vuit nanos i llur accent heterodox són representatius de la sapiència del castellà en tota una comarca? I encara més: qui pot ser tan agosarat de posar en entredit (vade retro, filibusters parlamentaris!) que aquest fet anecdòtic, que revela la persistència de focus gals per civilitzar, ha de comportar un canvi en el sistema educatiu del país? Les desenes de milers d’alumnes -i milions de ciutadans- que amb prou feines saben enxampurrar un “bon dia” ja són tota una altra història. La minúcia que els incompetents alumnes d’Olot es classifiquin en cinquena posició estatal i primera de les comarques gironines al concurs, també. I ara ja ho sabeu: qui tercera hora proposa, país empeny.

2) Maig del 2021: Després de dur a terme una temporada futbolísticament brillant i de derrotar l’UCAM Murcia en el tercer partit del play off d’ascens, la U.D. Eivissa aconsegueix deixar enrere el pou sense fons que ha estat sempre la Segona Divisió B i posa un peu a la categoria de plata del futbol estatal. Com és natural, l’eufòria, tan necessària en temps de depressió pandèmica, es desborda a la major de les Pitiüses. Encara no quaranta-vuit hores després, el club esportiu fa una celebració pública al seu estadi i, per a solemnitzar l’acte, hi convida la primera insitució del país, na Francina Armengol. La presidenta, entre aplaudiments dels jugadors i del públic, s’encamina al faristol i comença el seu discurs en català. No passen ni cinc segons que una vociferació fendeix l’aire encalmat, primaveral: “En español!” La màxima representant dels illencs roman uns instants en estat de xoc per la brutalitat de la interrupció, fins al punt de demanar a la concurrència “un momentito” per a refer-se amb un parell de sospirs. Això sí, dòcil davant l’amabilitat vandàlica, i oblidant la representativitat del seu càrrec, passa a fer la resta del seu discurs en bon castellà. Encara avui no són fàcils de calcular les afectacions en el prestigi de la llengua d’aquesta renúncia al·legòrica, catalitzada per uns automatismes necrolingüístics que la pressió de l’entorn malda perquè adquirim des del bressol. Sí que sabem, però, que és una maçada -una més- a la línia de flotació de l’inconscient col·lectiu dels catalanoparlants.

No sempre és fàcil fer tabula rasa del propi passat, i no és en absolut sobrer recordar que la senyora Armengol va tenir una etapa juvenil d’allò més abrandada al Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI). Tot i ser d’Inca, municipi de mida mitjana però de sociologia complexa, la seva família geneològica i política sempre ha estat de la branca més mallorquinista del PSOE. D’aquella facció que, en temps de Francesc Antich, sentenciava que “hem de ser més PSIB i menys PSOE”. Aital condició no ha impedit que, després de la legislatura catastròfica de Bauzá, la seva sigui una de les pitjors pel que fa a l’incompliment del marc legal d’autogovern i a la violació massiva dels drets civils, especialment en un àmbit tan sensible com el de la Sanitat. La resposta de la presidenta al menyspreu constant al català (no ho oblidem: la seva llengua familiar i pròpia de les illes) ha estat crear, després de la insistència collonera de Més per Mallorca, una Oficina de Drets Lingüístics. L’Oficina no té, però, una funció sancionadora, sinó una funció recordatòria i recomanadora. Que, si busqueu la definició d’ambdós adjectius al DIEC, significa nul·la. I això és tot (el que han fet en matèria de llengua) fins ara, amics!

3) Juliol del 2021: La consellera d’Acció Exterior Victòria Alsina acaba el curs polític organitzant una trobada amb el cos consular establert a Barcelona. Poques hores després, els mitjans de comunicació i les xarxes reprodueixen fragments, sempre en castellà, de la seva al·locució. La revolada, en aquest país afecte a tota mena de linguomàquies, està servida. Algú del seu partit, creat per a representar l’independentisme més octubrista, surt a la palestra i dona a entendre tant l’artificialitat de la polèmica com les bondats del trilingüisme. L’obús argumental que, suposadament, ho ha de desmuntar tot: l’honorable també ha emprat el català i l’anglès. Cronòmetre (és a dir, ciència) en mà, el minutatge de l’speech és el següent: 6 minuts i 30 segons en castellà, 1 minut i 18 segons en anglès, 40 segons en català i -atenció al pintoresquisme folklòric- 2 segons en francès.

Vistes les xifres, la descompensació és prou evident, i només poden respondre a dues explicacions. La primera, de caire simbòlic, seria que els usos lingüístics susdits responen a la representació mental -a la importància- que l’emissor concedeix a cada llengua. La segona, de caire més infraestructural, seria que el govern de la Generalitat, que ha pressupostat per enguany 42.179 milions d’euros, no pot disposar de traductors ni d’orelleres per a un acte d’aquestes característiques.

Fem un xic de política-ficció i d’anàlisi comparativa: us imagineu el ministre d’Afers Exteriors filipí afirmant que el Japó reprimeix els filipins i el seu patrimoni lingüístico-cultural de manera insofrible mentre s’adreça als ambaixadors en japonès, és a dir, amagant el tagal, marcant-lo com un idioma d’estar per casa? Tindria cap pàtina de credibilitat, un discurs que es vehiculés així? Doncs justament això és el que va fer la representant del govern català a l’exterior.

La senyora Alsina no és -heus aquí el drama- un bolet aïllat. De fet, què es pot esperar en matèria de promoció lingüística d’un govern i d’uns partits “independentistes” que dupliquen submisament al castellà les seves intervencions públiques en territori nacional i col·laboren amb els mitjans estatals en la seva croada per amagar el plurilingüisme real i constitutiu de l’estat espanyol? Aquesta contradicció flagrant intenta ser tapada pels clams d’uns polítics que denuncien que el govern espanyol impedeix l’oficialitat i l’ús normal -i normal vol dir no necessàriament bilingüe o trilingüe- del català a les institucions europees. Çò és, a les quimbambes. Que, com bé sabeu, és on es juga el futur de la llengua, i on aneu a comprar cada dia el pa.

4) Març del 2011: El fet de no respectar l’ordre estrictament cronològic dels esdeveniments pot ser vist com una mostra de desordre, però també com un recurs inestimable que propulsi el text cap al clímax. Comprovareu que, en el cas que ens ocupa, es tracta més aviat d’això darrer, perquè una cosa és un moment -per estel·lar que sigui- i una altra és un aquelarre amb totes les de la llei.

Situem-nos: som en una convenció que ha organitzat el PP del País Valencià -per als seus líders, Comunidazzz (allargat així, com els ofidis) o, simplement, Levante-. L’objectiu, presentar en públic les principals candidatures del partit per a les eleccions municipals del 2011. Tot transcorre amb normalitat -és a dir, en castellà- fins que l’alcalde de Vila-real, tan joliu ell, es posa davant del micròfon per a adreçar-se als seus correligionaris. “Deixeu-me que parle un poquet del meu poble, de Vila-real”, té temps de dir abans que un imperatiu “habla en castellano!” l’interrompi. L’alcalde Rubert, ràpid de reflexos, respon a l’andanada amb una teatralitat de xòuman que no deixa de recordar la de l’advocat expert en picaresca Saul Goodman, personatge cabdal de la mítica sèrie Breaking bad. Hablo en castellano. Como queráis, perfecto!”, diu amb llefiscositat abans d’assenyalar els concurrents amb el dit índex -”ahí la has dao, chaval”, ens sembla la traducció més aproximada del gest- i de fer-se mereixedor d’una ovació tancada.

Ja escarmentada, l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, s’excusa de bestreta per si en algun moment se li escapa res en valencià, perquè “el valenciano es mi lengua materna y tengo este defecto”. Atureu-vos en el nom, perquè les paraules són l’espill de l’inconscient: defecte. Un defecte que, es pot deduir, li deuen haver llegat uns irresponsables progenitors per via oral, potser cromosòmica i tot. Un defecte que, no en tingueu cap dubte, ella mateixa, com a bona conservadora valenciana, s’encarregarà d’extirpar si mai Déu la beneeix amb els fruits de la maternitat.

L’obligació d’un escriptor és no doblegar-se en l’àrdua lluita per a posar paraules a les imatges i conceptes, per enrevessats que aquests siguin. Tot i això, algunes vegades cal acceptar la derrota i reconèixer el poder reproductor de l’audiovisual. Si mireu aquest vídeo entendreu per què:

És incontestable que una cerca exhaustiva sobre la qüestió que hem tractat donaria per a una monografia voluminosa. Ens reservem, per tant, el dret d’escriure-la algun dia. Mentrestant, dels tastets tragicòmics que hem cuinat per a vosaltres se’n poden extreure dues conclusions inductives: la primera, que els qui haurien de ser l’avantguarda en la recuperació de la llengua catalana no només no ho són, sinó que a més són el reflex emmirallador de l’autoestima corcada de la comunitat lingüística; la segona, que el bipedisme no és necessàriament sinònim de consciència o d’intel·ligència situacional.

[Font: http://www.nuvol.com]

 

 

La semana pasada se conocieron las finalistas de la decimosexta edición del Premio de Traducción Esther Benítez.
ACE Traductores

Escrito por BRISEIDA CIDONCHA

Este premio se ha convocado anualmente desde 2006 para recordar a la traductora Esther Benítez Eiroa, defensora incansable de los derechos del gremio y fundadora de ACE Traductores.

Esther Benítez, figura clave para el conocimiento de las letras italianas y francesas en nuestro país, no solo dedicó su vida a la traducción de literatura, sino también a la defensa de la dignidad profesional del traductor, de su condición de autor y de sus derechos patrimoniales. A la cabeza de ACE Traductores, no cejó en el propósito de crear conciencia social sobre la necesidad y la importancia del traductor literario como pieza indispensable en la difusión de la cultura.

Tras su fallecimiento, sus compañeros de ACE Traductores siguieron con la tarea de defender y dar visibilidad a la traducción; por este motivo, decidieron crear un premio de traducción que llevara su nombre.

El objetivo era, además, crear un premio distinto a los existentes. Así, uno de los rasgos distintivos es que su jurado lo integran profesionales de la traducción de libros, ya que todos los socios tienen derecho a proponer y a votar las obras candidatas.

Este mismo planteamiento abierto se aplica a las candidaturas, puesto que el jurado puede presentar obras de cualquier género, traducidas de cualquier idioma al castellano, catalán, euskera o gallego.

Hasta la fecha, han recibido este premio Isabel García Adánez, Carlos Milla e Isabel Ferrer, Dolors Udina, Pedro Pérez Prieto, Jesús Zulaika Goikoetxea, Daniel Najmías, Montserrat Gurguí y Hernán Sabaté, Gabriel Hormaechea, María Teresa Gallego Urrutia, Carmen Francí e Ismael Attrache, José Luis López Muñoz, Celia Filipetto, Marta Sánchez-Nieves Fernández, Carlos Mayor, Concha Cardeñoso, Eugenia Vázquez Nacarino y Teresa Lanero Ladrón de Guevara.

Las finalistas de este año son Rita da Costa por su traducción de Sontag. Vida y obra de Benjamin Moser (ed. Anagrama), Ana Flecha Marco por Estado del malestar de Nina Lykke (Gatopardo Ediciones), Carlos Fortea por Todo en vano de Walter Kempowski (Libros del Asteroide), Luisa F. Garrido Ramos y Tihomir Pištelek por Baba Yagá puso un huevo de Dubravka Ugrešic (Impedimenta), Julia Osuna Aguilar por Niña, mujer, otras de Bernardine Evaristo (Alianza de Novelas), Magdalena Palmer por Otoño de Ali Smith (Nórdica Libros) y Claudia Toda Castán por La pared de Marlen Haushofer (Volcano).

En la actualidad, el premio tiene una dotación económica de 3000 euros. El fallo del XVI Premio de Traducción Esther Benítez se conocerá el 3 de noviembre y su entrega será el 16 de diciembre en el Instituto Cervantes, en Madrid.

[Fuente: http://www.todoliteratura.es]

Pot semblar una paradoxa, però en el futur cap idioma no sobreviurà si és parlat únicament per humans. Tampoc el català.

Jordi Cuixart – Òmnium Cultural

Escrit per Bernat Puigtobella

Òmnium llança la campanya de conscienciació El català és teu amb una bateria d’accions i un vídeo en què la llengua catalana apareix personificada en un pacient que seu al divan per explicar al psicoanalista les seves penes. ¿O són neures? No, no és hipocondria. Les amenaces que planen sobre el futur del català són reals. Davant de les forces homogeneïtzadores de la globalització, una llengua com la catalana només es pot defensar amb un peu a la comunitat i un altre a l’estrep de la tecnologia.

La imatge de divan és especialment oportuna perquè descriu molt bé l’estat de paràlisi actual del catalanoparlant, un individu que no se sent amenaçat per una mort imminent, però que viu amb desconcert i un malestar creixent la sensació de parlar una llengua supèrflua. El català no és a l’UCI i seure davant del psicoanalista és encara un luxe només a l’abast d’aquells que encara s’ho poden permetre, però al divan es fabriquen o s’alliberen també fantasmes que fàcilment poden degenerar en derrotisme.

Cuixart ho ha deixat molt clar. Hem de defugir el catastrofisme i recuperar el pols d’aquest pacient que per moments sembla que no tingui constants vitals en molts àmbits en què va perdent pistonada: el sector jove, l’audiovisual, els nous formats.

Òmnium vol contribuir a recuperar el terreny perdut i alhora incidir en nous formats (YouTube, plataformes de streaming, etc…) on el català corre el perill de ser residual. A curt termini, el gran repte és guanyar presència en l’àmbit audiovisual, però a l’horitzó s’anticipa una altra batalla encara més difícil, i és garantir que puguem parlar en català amb la Siri o l’Alexa, o que en la futura però imminent Internet de les coses, els dispositius electrònics es puguin enllaçar en català.

Cuixart és un visionari i planteja el repte d’incorporar la llengua catalana en la robòtica i la intel·ligència artificial, i per fer-ho apel·la al sentit de comunitat dels socis d’Òmnium. La proposta de Cuixart no és gaire diferent de la que va portar a terme per fer els murals participatius de Joan Fontcuberta. Es tracta de gravar de manera col·laborativa una mostra de veus prou àmplia perquè la Siri i l’Alexa no només puguin entendre el català sinó reconèixer la nostra llengua en tots els seus accents i variants. Us imagineu el vostre cotxe o la nevera responent-vos en lleidatà o mallorquí? Cuixart sap que les grans tecnològiques no necessiten dotar les seves màquines d’una llengua com la nostra, i no hi invertiran ni un dòlar si no els ho donem una mica mastegat, mai millor dit. L’aposta és aplicar la lògica de la caixa de resistència, en aquest cas una gran caixa de cordes vocals, a les exigències del món digital.

Els nous temps demanen simbiosi. Pot semblar una paradoxa, però en el futur cap idioma no sobreviurà si és parlat únicament per humans. Tampoc el català. La nostra llengua serà cíborg o no serà.

 

[Font: http://www.nuvol.com]

Nélida Piñón © Milenio

Escrito por Xosé Manuel Sarille

A diplomacia cultural é un instrumento dos Estados para influír no estranxeiro a través da cultura, tratando tamén de estender roles, modelos e formas de vida propias, coa intención ideal de que sexan imitadas. A diplomacia cultural forma parte das relacións exteriores; os seus axentes no estranxeiro, profesores, membros de delegacións e institutos, reciben frecuentemente directrices desde as embaixadas correspondentes.

Considérase que a diplomacia cultural nace coa fundación da Alianza Francesa en 1883, nun momento de preponderancia parisiense no mundo. O Estado francés valora que a Alianza é na actualidade a principal rede cultural do mundo, con 1.040 instalacións en 136 países dos cinco continentes. Medio millón de persoas convértense cada ano en alumnas do centro para aprender lingua francesa e seis millóns participan en actividades culturais. Eses datos son certos, mais na propia presunción agóchase a melancolía de cando a lingua francesa era coiné planetaria.

O British Council é de 1934, o Goethe Institut de 1951, a Japan Fundation de 1972, o Instituto Cervantes de 1992 e o Instituto Camôes de 2012. Todos se parecen ao molde. Falamos sempre de Occidente. Aquí non entran os proxectos doutros países con sólidos fundamentos e intelixencia, como Irán ou a China.

Os instrumentos da diplomacia cultural son brandos, destinados tamén a sumar poder, pero distantes dos procedementos económicos e militares. O poder brando, que teorizou Joseph Nye en 1990, abrangue máis ámbitos que o da diplomacia cultural.

O Estado Vaticano considérase un poder brando; fai uso da economía, do diñeiro, mais non directamente das armas, nin dos exércitos, e a súa panca preponderante é a espiritual. Joseph Stalin preguntáballe en 1935 ao ministro francés Pierre Laval, xa coa bota de Hitler pisando, que con cantas divisións contaba o papa. Unha anécdota sarcástica, mais aínda que o pontífice de Roma non conte actualmente con divisións, manda nas almas e nas conciencias de centos de millóns de persoas e entra, por tanto, nos balances das correlacións de forzas. Poder brando, e lento, con outros tempos, e prazos.

Un exemplo de lene diplomacia cultural pode observarse en Lisboa, no barrio do Arco do Cego. Hai alí un plácido xardín que se chama tamén O Arco do Cego, e mesmo enfronte dunha das súas entradas sitúase a embaixada da Arxentina, a trinta metros. Alguén, sen dúbida portugués, discorreu de cobautizalo, por así dicir, como xardín Jorge Luís Borges. No centro da perspectiva de entrada chantaron un piar conmemorativo, en cuxa parte posterior o cego arxentino relata en versos o pouco que conseguiu averiguar sobre a orixe portuguesa dos seus antecesores. “Nada ou bem pouco sei dos meus maiores / Portugueses, os Borges: vaga gente / Mantendo em minha carne, obscuramente, / Seus hábitos, rigores e temores…”

Un espazo público embelecido aínda máis por ese xogo simbólico que reforza a amizade entre os dous países.

Pero poucos fenómenos de diplomacia cultural superan o premio Nobel, que Borges nunca logrou. Esa ausencia do xenio porteño ten provocado grandes especulacións sobre as causas. Dise que por ter apoiado a ditadura militar no seu país, chegando a loar os asasinatos dos gorilas.

A falta de concreción informativa sobre os mecanismos e intencións que se pretenden con cada designación é propia dos premios Nobel, pero sobra dicir que as hai, igual que os factores alleos á propia arte literaria son decisivos na selección das obras canónicas. Suecia inflúe a través dos premios, tanto que os Nobel son antes artefactos políticos. A Borges non llo deron pola mesma razón que o recibiu Pablo Neruda, poeta chileno antifascista, no inicio do ditadura pinochetista.

Dise e seguramente sexa verdade, que José Saramago, único Nobel de literatura en lingua portuguesa, acadouno grazas á mediación do presidente da República portuguesa, Jorge Sampaio, un estadista situado na ala esquerda do Partido Socialista Portugués, e que así un membro do Partido Comunista Portugués puido conseguir tal galardón. Pero tamén se afirma que o rei de España tivo un papel na operación, igual que na concesión a Camilo José Cela.

A designación de Vicente Aleixandre en 1977 favoreceu as posición favorábeis ás liberdades e os dereitos políticos en España. Aleixandre era o poeta do exilio interior. Abondaba co clamor mundial contra as últimas penas de morte asinadas por Francisco Franco e o enorme desexo internacional de rematar con tal pesadelo.

Tim Parks preguntouse como podían facer os profesores suecos para comparar un poeta de Indonesia, quizás só traducido ao inglés, con un romancista das Camaroes, que ao mellor apenas conseguiu unha tradución ao francés, e outro que compón en africáner e está só vertido ao holandés e o alemán. Trátase sen dúbida dun premio que designa creadores do espazo xeográfico hexemónico. Ás veces con fogo case real. Concederllo a Alexander Soljenítsin foi un desafío á Unión Soviética e facelo hai uns anos á grande bielorrusa Svetlana Alexijevich, outro novo, agora a Rusia.

A wikipédia destaca que Tolstoy, Ibsen, Zola e Mark Twain foron rexeitados entre 1901 e 1912, en favor de autores moi pouco lidos hoxe. E que James Joyce nunca venceu.

Un caso especial é o de Angel Guimerá, escritor en catalán, seleccionado en vinte e tres ocasións. A percepción mundial de Cataluña resultaría relativamente distinta no proceso político destes anos pasados se Guimerá fose premio Nobel. Nunca venceu por causa das controversias que xeraba o significado político do xesto. A presión do Estado español tornou imposíbel o trunfo. Os suecos querían facer un recoñecemento das linguas non oficiais, partillando a honra entre el e o provenzal Fréderic Mistral, que foi finalmente Nóbel, pero tendo de parceiro finalmente a José Echegaray. Valle-Inclán nin o cheirou, dedicado como estaba a parlar de Isabel II, a avoa de Alfonso XIII, o rei do momento. Pero combateu a impostura como mellor sabía, e tirou de sarcasmo para mofarse: “En Bombay dicen que hay/ Terrible peste bubónica / Y aquí Urrecha hace una crónica/ de un drama de Echegaray. / Mejor están en Bombay’.

Jair Bolsonaro quere aniquilar a democracia no Brasil. Nos próximos meses pode consumarse a negación da intelixencia e o trunfo da brutalidade se este individuo interrompe o proceso electoral, algo perfectamente posíbel. Brasil é un xigante bordeando o abismo, cun criminal disposto a desafiar a civilidade. Brasil é un país sen ningún premio Nobel de literatura. Sorprende tal carencia, polo seu peso cultural, abraiante no mundo. Creo que en Estocolmo fallan en outubro. Oxalá fose para Nélida Piñon, por razóns artísticas sobradas.

Versos de Jorge Luís Borges no xardín Arco do Cego, en Lisboa. Ao fondo a embaixada da República Arxentina

 

[Fonte: http://www.praza.gal]

 

Tothom sap que els assistents de veu no són gaire llestos quan han d’entendre usuaris que parlen llengües minoritzades que les grans empreses tecnològiques no han cregut convenient incloure en el seu catàleg. La petita Moraima, una nena gallega de tres anys, ho va descobrir fa uns dies en intentar mantenir una conversa amb Siri, l’assistent de veu d’Apple, a través d’una tauleta.

Siri, justet com és, no entenia què li deia la nena en gallec i es limitava a demanar-li en què la podia ajudar. “A endreçar les coses [de l’habitació]”, va respondre la Moraima, més espavilada que la màquina. “Crec que no t’entenc”, va contestar Siri. “Perquè jo parlo en gallec, Siri”, va replicar la nena, que ja comença a entendre com és la vida quotidiana dels parlants de llengües minoritzades.

El vídeo, que s’ha fet viral a les xarxes socials, il·lustra molt bé les dificultats que tenen moltes llengües, com el català, a ser presents amb normalitat en la vida quotidiana de la gent. El secretari de Política Lingüística de la Xunta de Galícia, Valentín García, va admetre que l’anècdota de la Moraima “reflecteix una realitat” i demostra que cal potenciar la presència del gallec en les noves tecnologies i el conseller de Cultura, Educació i Universitat, Román Rodríguez, va pronosticar que Siri “parlarà aviat gallec” gràcies al #ProxectoNós, destinat a introduir la llengua pròpia del país en la intel·ligència artificial.

El govern gallec coneix de primera mà com les grans empreses tecnològiques mensypreen la seva llengua. A primers d’any, la plataforma de vídeos TikTok va rebutjar una campanya institucional de la Xunta perquè era en gallec. En canvi, en aquesta mateixa plataforma té un èxit esclatant el programa de Televisió de Galícia (TVG) #DígochoEU, destinat a resoldre dubtes sobre la llengua.

Tot i que el vídeo exposa el menysteniment de les llengües minoritzades per part dels assistents de veu, el pare de la Moraima, Jorge Duarte, va explicar que “el problema no és només Síri” i que ell i la seva parella van gravar la seva filla “parlant en gallec perquè, ara que comença l’escolarització, deixarà de parlar-lo com els passa a tots els nens”. Duarte va reclamar polítiques perquè el gallec “deixi de semblar una llengua de segona”.

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

Ruptura y reconciliaciónEscrito por Ana Tipa Lizarraga

Joan Miró fue, a pesar de su gran proyección internacional, un artista autóctono. Su entorno influyó profundamente en su enfoque vital y su obra, y su relación con Barcelona, su ciudad natal, nunca se resquebrajó completamente, aunque el temprano rechazo a sus creaciones y su posterior marginación establecieron las bases de un conflicto que necesitaría del paso del tiempo para resolverse. No obstante esas dificultades, Miró permaneció estrechamente vinculado a los elementos y las circunstancias que dieron forma a su arte en sus primeros años, y su relación con Barcelona culminó en un vínculo de armoniosa reconciliación, del que dan fe la Fundación Miró y la presencia de sus obras monumentales integradas en sitios claves de la ciudad.

Puede afirmarse que el origen del artista es la obra, pues sin ella no habría artista; sin embargo, aquel artista sin el cual a su vez no habría obra es, en primera instancia, un ser humano, fruto de una genética, de un ámbito, de circunstancias, imposiciones e influencias y –quizá más que nada– de un momento histórico que, según cada caso, subyuga o, por el contrario, incita a la rebelión. Miró nació en un momento de grandes tensiones en Cataluña, España y toda Europa; su juventud transcurrió en los albores del siglo veinte, época en que las vanguardias europeas comenzaban a manifestar, vertiginosamente, su impronta provocadora frente a todo lo establecido. En particular a través del modernismo en la arquitectura, y, algunos años más adelante, en tendencias como el surrealismo, el futurismo o dadaísmo en las artes plásticas. Este cambio de actitud se hizo sentir en todo el país y en especial en la ciudad de Barcelona, que ofreció al joven Miró el contexto intelectual y artístico de la época.

Programa de su primera exposición en 1917.Los orígenes del mundo de Miró se ocultan en las sombrías calles del barrio gótico barcelonés. En el casco antiguo medieval de la ciudad, amurallado hasta 1854 –hoy atiborrado de turistas, tiendas de souvenirs, hoteles y restaurantes–, es posible reconstruir el primer recorrido vital del pintor, ceramista, escultor y grabador catalán que solo hacia el final de sus 90 años de vida logró ser profeta en su tierra.

El 20 de abril de 1893, a las nueve de la noche, Joan Miró nació en no 4 del Pasaje del Crédito. Era el segundo hijo de una próspera familia de tradición artesana: Dolors, la madre, de Palma de Mallorca, hija de un ebanista; Miquel, hijo de un herrero, era orfebre y relojero. El Passatge del Crèdit, así es su nombre en catalán, se construyó entre 1875 y 1879, en un predio en el que antiguamente había habido un convento. Las vigas de hierro integradas en la arquitectura eran entonces un novedoso acento en el urbanismo; los techos que se aprecian a la entrada y a la salida del pasaje, de madera labrada, conservan su gran belleza, a pesar de estar ahora algo deteriorados. Hace 120 años, aquel rincón hoy silencioso, al que incluso pocos turistas llegan, fue un lugar de gran actividad, con talleres de artesanos, tiendas y locales. En la planta baja del edificio se encuentra, consecuentemente, una galería de arte; junto a su entrada, una placa recuerda el nacimiento del pintor.

Casa natal en Pasaje del Crédito.Miró pasó allí su infancia, y en la década de los cuarenta volvió a vivir y trabajar en la vivienda familiar, que al final vendió. El pasaje, integrado hoy en el edificio del hotel Rialto, desemboca en Ferrán, una elegante calle en la que Miquel Miró tenía su taller de orfebrería y relojería. Por ella se llega a la Plaça de Sant Jaume: allí se yerguen, enfrentadas, las sedes del Ayuntamiento de Barcelona y de la Generalitat de Catalunya, centro de la vida política catalana.

Joan Miró interviene los vidrios de la planta baja del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña el día de la inauguración de su muestra Miró otro.El pequeño Joan asistió a la escuela primaria muy cerca de allí, en el 13 de la calle Regomir, una sombría y tortuosa callejuela medieval; el edificio de la escuela está hoy en desuso y estropeado por los grafitis. Resulta difícil relacionar la luminosa obra de Miró con estos oscuros callejones de su infancia, algo que nos empuja a concluir que toda aquella luminosidad solo podía venir de su interior, o de otros entornos en los que Miró pasaba largas temporadas: la casa de su abuelo paterno en la provincia de Tarragona, o la de sus abuelos maternos, en la soleada Palma de Mallorca.

Miró creció en una época de fuertes cambios. Durante el siglo diecinueve, Cataluña fue la primera región de España a la que, junto con el País Vasco, llegó la industrialización. Barcelona tuvo la primera línea de ferrocarril del Estado, creada para mejorar las comunicaciones en el marco del auge de la industria. El florecimiento económico tuvo gran influencia en la sociedad catalana: de él surgió la llamada Renaixença (Renacimiento), un movimiento que buscaba que Cataluña recuperara su pasado de gloria medieval. Las clases poderosas que surgieron gracias a la industria, sobre todo textil, fueron, a su vez, artífices del crecimiento urbano de la ciudad, y quienes encargaron a arquitectos como Antoni Gaudí –entre otros modernistas como Enric Sagnier, Lluis Domènech i Montaner y Josep Puig i Cadalfach– las reformas de sus casas y nuevas obras.

Joan Miró admiró profundamente la arquitectura del consagradísimo Gaudí, cuyas obras son hoy sinónimo del carácter de Barcelona y una de sus principales atracciones. En ellas reconoció aquella «tensión del espíritu» que consideraba fuente de la creación y de la que surgiría el balance entre ingenuidad y sofisticación, arte y naturaleza, característico de su obra.

En 1907, por deseo de su padre, Miró comenzó a asistir a la Escuela de Comercio. Aunque Miquel Miró conocía la vocación artística de su hijo –la Fundación Miró conserva el primer dibujo que el artista realizó cuando tenía ocho años– tenía la esperanza de que el joven adquiriera herramientas para desempeñarse en el ámbito comercial. Pero, al mismo tiempo, Miró se apuntó en la Escuela Superior de Artes Industriales y Bellas Artes de La Lonja, como se llamaba entonces, antes de recuperar su nombre catalán, la Llotja. Durante algunos años, combinó los estudios para contable con sus clases de pintura en esta escuela, que se hallaba también en el corazón de Barcelona, en la Plaza de la Verónica. De uno de sus profesores de entonces, Modest Urgell, se dice que Miró heredó su amor por el espacio vacío, el horizonte infinito, y por elementos como las estrellas y la luna –que luego serían tan recurrentes en sus cuadros– además del trazo tranquilo. En esta academia, Miró participó por primera vez en una exposición, la colectiva VI Exposición de Arte Internacional, en 1911.

Joan Miró pintando el telón de Jeux d’enfants. Montecarlo, 1932. Foto- Raoul Barba. © Fundación Joan Miró.El año en que Miró comenzó sus estudios, 1907, fue singular para la región. El partido autonomista Solidaritat Catalana triunfó en las elecciones municipales, y se creó el Institut d’Estudis Catalans, en el que el filólogo Pompeu Fabra normalizó la lengua catalana. En 1906, el escritor, filósofo y crítico de arte barcelonés Eugeni D’Ors (que luego trabajaría para el franquismo) había comenzado a desarrollar el concepto de Noucentismepublicando una serie de artículos en los que proponía un arte social que superara al modernismo. El Noucentisme tuvo mucha influencia en Joan Miró; Eugeni D’Ors incluye, entre los mayores exponentes de esta tendencia, a Joaquín Torres García.

Aquella primera década del siglo veinte fue uno de los períodos más convulsos de la historia catalana. Las abismales diferencias de clase que existían entre la alta burguesía y la clase obrera que había surgido con la industrialización –casi la mitad de la población de entonces, que vivía en pésimas condiciones– desembocaron en 1909 en el estallido que se conoció como «Semana trágica». En esta revuelta armada se manifestó también con violencia el creciente anticlericalismo, nacido del rechazo a los privilegios que tenían las órdenes religiosas que entonces proliferaban. Decenas de edificios religiosos resultaron destruidos, y un centenar de personas murieron en los enfrentamientos de aquella semana.

Joan Miró dibujando en la arena. © Ralph Hermanns, Fundación Joan Miró, Barcelona. Donación de Ralph Hermanns.Miró jamás mencionó estos hechos, aunque, cuando ocurrieron, ya tenía 16 años y, a la larga, las consecuencias repercutirían en su posterior marginación. Es probable que su familia, conservadora y católica, viera con horror el carácter de la rebelión.

Hasta 1910, Miró asistió a la escuela de La Llotja. Ese mismo año, su padre le consiguió un puesto de contable en la droguería Dalmau i Oliveres, un comercio especializado en productos de limpieza, pinturas y productos coloniales. Se dice que Miró detestó tanto esta actividad que no solo contrajo tifus, sino que también cayó en una profunda depresión. Al parecer pudo reponerse pasando una temporada en la localidad de Montroig, en Tarragona: allí sus padres acababan de adquirir una masía, una casa de campo catalana.

La droguería Dalmau i Oliveres, pesadilla de la juventud del pintor, estaba algo alejada del barrio gótico, ubicada en el número 14 del que es hoy el espléndido Paseo Picasso. En aquel entonces, esta calle que separa el barrio del Borne del Parque de la Ciudadela se llamaba Paseo de la Industria, y su aspecto era muy diferente al de ahora. Los característicos pórticos habían comenzado a construirse en 1871, y durante largo tiempo quedaron inconclusos, pues muchos terrenos adyacentes estaban ocupados por depósitos de verduras y viejas naves industriales. Detrás del complejo de los pórticos se encontraba –hoy está en intensos trabajos de renovación– el Mercado Central de Frutas y Verduras del Borne.

La traumática experiencia de tener que trabajar en algo que no le interesaba (se cuenta que Miró, más que registrar números, llenaba las hojas de contabilidad de garabatos) tuvo un efecto secundario positivo: al año siguiente, el artista decidió dedicarse totalmente a la pintura.

Fundación Miró.Se inscribió entonces en la Escuela de Arte de Francesc Galí. Su sede se encontraba en el casco antiguo de la ciudad, en la calle Cucurulla no 4. Galí, ya entonces prestigioso pintor y pedagogo, impartía una enseñanza para entonces muy innovadora: se tocaban objetos y personas para luego pintarlas «de memoria», se reflexionaba sobre el papel del artista, se paseaba por el campo y se leía poesía. Miró se encontró muy a gusto con este sistema. En la academia de Galí coincidió con su entrañable amigo de toda la vida, Joan Prats, cuya familia tenía una sombrerería en la calle Ferrán, quien también había asistido a La Lonja. Miró y el futuro sombrerero también asistieron juntos al vecino círculo artístico de Sant Lluc, en la calle Montsió no 3, donde pintaban modelos del natural en el edificio en el que se encuentra el famoso 4 gats, el local modernista frecuentado por Picasso, Rubén Darío, Torres García y otros intelectuales de la época.

A la academia de Galí también concurrían Josep Francesc Ràfols, futuro arquitecto y pintor, primer biógrafo de Gaudí; Enric Cristòfol Ricart, con quien poco después Miró compartiría taller, y Josep Llorens Artigas, junto al que Miró trabajaría intensamente en sus proyectos de cerámica, particularmente a partir de 1954, cuando realizó más de 200 piezas. En 1970, Miró y Llorens Artigas realizaron el monumental mural que caracteriza la hoy Terminal 2 del aeropuerto de Barcelona, terminal que, en el momento de la creación del mural, era la única existente.

La familia Miró vivía muy cerca de las principales galerías de Barcelona. La galería modernista Parés estaba en la calle Petritxol; y la Faianç Catalàen la Gran Vía. Pero fue la galería de Josep Dalmau, situada en la calle Portaferrissa no 18, la que dio verdadero impulso a las vanguardias: en 1912 inauguró la primera muestra de arte cubista, que Miró visitó; y cuatro años después, en 1918, la primera exposición individual de Joan Miró.

Para el programa de la exposición de 64 obras del artista, Josep Maria Junoy, un periodista y poeta amigo, escribió un acróstico con las letras de su apellido, que se imprimió en el programa. Algún visitante decepcionado lo alteró con su lapicera, transformando MIRÓ en MERDA: la muestra fue un fracaso tal, y recibió críticas tan negativas, que Miró no volvería a exponer en Barcelona hasta cincuenta años después.

Tumba de la familia Miró en el cementerio de Montjuic.Comenzó así el periplo entre París, Palma de Mallorca y Montroig. «Hay que ser un catalán universal», escribió Miró. En París tuvo dos talleres y frecuentó a los artistas e intelectuales de la época. Ernest Hemingway le compró, en 1923, su obra ‘La masía’. En los años treinta, quiso regresar a su ciudad, un propósito truncado por el estallido de la Guerra Civil; en la década siguiente, volvió a intentarlo: Barcelona era, decididamente, el lugar en el que quería dejar huella.

En 1942, Miró se instaló nuevamente en la casa paterna, en el Pasaje del Crédito. Dos años más tarde, la imprenta barcelonesa Miralles imprimió las cincuenta litografías de su serie Barcelona, expresión de un estado de ánimo acorde a los tiempos. Pero, en 1956, Miró vendió el departamento y se trasladó definitivamente a Palma de Mallorca, a una casa con taller diseñada por Josep Lluis Sert, el arquitecto que luego crearía el edificio de la Fundación Miró.

El gran reconocimiento de su ciudad llegó entre 1968 y 1969. Primero, con una exposición organizada por el régimen franquista, en el Hospital de la Santa Cruz de Barcelona; al año siguiente, con una retrospectiva cuya intención era oponerse a la anterior, en el Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña (COAC), bajo el título Miró otro. Para la inauguración de esta muestra, se realizó una intervención en los vidrios de la planta baja del edificio. A cada uno de cuatro colaboradores se les asignó uno de los colores primarios con los que Miró trabajaba, y el propio Miró se encargó del negro, que aplicó con una escoba para crear un mural efímero que, al finalizar la exposición, destruyó a fuerza de cepillo y disolvente con ayuda de las limpiadoras.

Mosaico de Pla de l’Os.En 1976, con ya 83 años, Miró realiza la primera obra que marcará para siempre la ciudad. Muy cerca de su lugar de nacimiento, sobre la Pla de l´Os, en la celebérrima e hiperturística Rambla de Barcelona, un mosaico resalta en el pavimento. Con la intención de que los paseantes lo pisaran, Miró lo diseñó junto con el hijo del ceramista Llorens Artigas, y la tradicional empresa barcelonesa de pavimentos Escofet lo fabricó. Con su forma circular y los planos de colores elementales enmarcados en trazos negros, la obra es emblemática del estilo del artista, y es la segunda de la serie de «bienvenidas» que Miró quiso dejar a la ciudad de Barcelona, junto con el mural del aeropuerto y su ‘Mujer y pájaro’. Esta última y monumental escultura de 22 metros, emplazada donde se encontraba el matadero de la ciudad, junto a la antigua plaza de toros –hoy transformada en centro comercial– ya no pudo contar con la presencia del artista en su inauguración. Miró, enfermo, falleció pocos meses después.

En la escarpada ladera del Montjuïc, el peculiar monte que se levanta a orillas del Mediterráneo, frente al puerto de Barcelona, se eleva con reminiscencias góticas el panteón de la familia Miró. En este lugar silencioso, lejos de las convulsiones de la ciudad y del desasosiego interior del creador, descansa, ya universal, el artista barcelonés.

[Fuente: www.revistadossier.com.uy]

Foto

En aquest volum s’analitza, bàsicament, la història de la llengua catalana, des dels orígens fins a l’actualitat: la disgregació del llatí anomenat vulgar, la constitució de les diferents llengües romàniques, el paper de Ramon Llull com a primer cohesionador de la llengua, l’expansió medieval, les contradiccions del final de l’edat mitjana, l’etapa de gradual pèrdua de poder polític de la Corona catalanoaragonesa, l’ocupació del país (segle XVII, Catalunya Nord; segle XVIII, la major part del territori), la tasca ingent per la consolidació de la llengua també als àmbits formals, les sotragades del segle XX i la situació a principis del segle XXI, sense oblidar alguna reflexió al voltant de les perspectives de futur.

Biografia dels autors

Bernat Joan (Eivissa, 1960). Doctor en Filologia Catalana, sociolingüista. Catedràtic de Llengua Catalana de l’IES Santa Maria d’Eivissa i professor associat de la UIB. Ha publicat novel·la, teatre i narrativa infantil, però sobretot assaig. Entre els seus llibres, podem destacar Les normalitzacions reeixides, Normalitat lingüística i Llibertat nacional o Un projecte per a Europa. Ha estat diputat al Parlament europeu i secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Esperança Marí (Formentera, 1959). Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. Professora del Centre d’Educació per a Persones Adultes Pitiüses, d’Eivissa. Ha publicat la part d’història de Geografia i Història de Formentera, una guia didàctica sobre l’obra de Marià Villangómez i una edició crítica de la poesia de Jordi Juan Riquer, entre d’altres. Ha estat diputada al Parlament de les Illes Balears.

Títol: Breu història de la llengua als Països Catalans
Autor: Bernat Joan i Esperança Marí
Editorial: Pagès editors
Col·lecció: divÈrsia.cat
Pàgines: 160
ISBN: 978-8413031255

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

No fa molt us comentava (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants) que m’agrada fer una ullada als webs de les editorials per estar al tant de les novetats bibliogràfiques. A penes havia acabat de publicar aquella entrada que, per no perdre els bons costums, vaig entrar al web d’Adesiara. I vaig pegar un bot en la cadira. Hi vaig veure anunciada la publicació d’El paradís perdut de Milton, en la traducció de Josep Maria Boix i Selva, editada per Alpha el 1950 i que no s’havia reeditat des d’aleshores. La nota d’Adesiara indica que aquesta reedició incorpora les correccions que Boix i Selva hi va introduir posteriorment. I, per si fos poc, reprodueix encarats el text original en anglès amb la traducció al català.
El paradís perdut de Milton en la versió de Josep M. Boix i Selva és una de les grans traduccions literàries de la llengua catalana. Joan Fuster en va fer aquesta valoració en Literatura catalana contemporània: «Tots els matisos formals i conceptuosos —que no són pocs— d’aquesta epopeia teològica troben en Boix i Selva un intèrpret diàfan, rigorós i exacte. I si els versos anglesos del Paradise Lost són “pulcres i vigorosos, àgils i flexibles en llur gràcia austera”, la seva rèplica catalana té les mateixes característiques i una elegant fluència sonora». Sam Abrams, per la seua banda, assenyala que és «la millor traducció de Milton que hi ha a Espanya i una de les més destacades d’Europa». 
Fa temps que la vaig llegir, en el volum d’Alpha, i en tinc un record inesborrable. N’hi ha molts passatges que em ressonen encara en la memòria, com la descripció que fa Milton de Satan en el cant I, o aquell vers en què li fa dir: «Tot bé vaig perdre; / mal, sigues el meu bé». La temptació de rellegir-la ara en l’edició d’Adesiara és molt forta i no sé si la podré resistir. A més, podria llegir cada cant dues vegades, en català i en anglès. O en anglès i en català.
En un comentari de l’Himne a la bellesa de Baudelaire, que vaig penjar en el web de literatura universal, vaig fer referència a l’impacte que el poema de Milton va exercir sobre els romàntics. El Satan d’El paradís perdut de Milton havia impressionat profundament autors com ara Schiller, Shelley i Byron, que van fer de la revolta de l’Arcàngel un dels mites del romanticisme i van parlar de la fascinació mortal que la seua bellesa exercia sobre les ànimes més pures. Satan apareix en El paradís perdut representant una bellesa caiguda, una esplendor enfosquida per la melancolia i la mort; és «majestic though in ruin». Així el descriu Milton:
Damunt tota la resta,
per l’estatura i el posat altívol,
s’alçava torrejant: la seva forma
no es veia que tingués del tot perduda
l’esplendor original, ni apareixia
menys que un Arcàngel derrotat, i amb glòria
mig velada en l’excés: com quan, a l’alba,
mira el sol a través de la boirina,
tosos els raigs, o, en un eclipsi ombrívol,
rera la lluna envia un trist crepuscle
a la meitat de nacions, i acora
llurs reis amb la temença d’algun canvi.
Així obscurit, encara resplendia
damunt de tots, l’Arcàngel; però el rostre
duia solcat per cicatrius profundes
fetes pel llamp; damunt les galtes lívides
duia el neguit, i, amb tot, sota les celles
d’orgull prudent i de coratge indòmit,
la revenja expectant: ulls cruelíssims,
on, tanmateix, apareixien signes
de passió i remordiment.
En els seus carnets íntims, Baudelaire va escriure que «el tipus més perfecte de bellesa viril és Satan —a la manera de Milton». Baudelaire va reivindicar, contra la concepció tradicional de la bellesa artística, l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, que donen misteri i atractiu alhora. Per a protegir-la de la trivialitat, la bellesa ha de ser estranya. Com ell mateix va expressar concisament en un dels seus Fusées, «el que no és lleugerament deforme sembla insensible —d’aquí que la irregularitat, és a dir, el que és inesperat, la sorpresa, l’estranyesa siguen una part essencial i la característica de la bellesa».
Ja ho veieu: una altra lectura o relectura imprescindible a la llista. I van…

 

Publicat per Enric Iborra

 

[Font: laserpblanca.blogspot.com]

Escrit per MARCEL A. FARINELLI

Durant la segona meitat dels anys ’50 l’Alguer era un lloc força popular entre els catalanoparlants, tant aquells que vivien sota el règim de Franco com entre els molts que es trobaven a l’exili. En molts hi havia fet una visita fugaç, uns per poder respirar un tast de llibertat, altres per sentir-se quasi com en aquella pàtria en què no podien tornar. Intel·lectuals, activistes i viatgers van convertir l’estada en aquella que llavors era la principal destinació turística de Sardenya en un pelegrinatge sentimental i patriòtic. Ferran Soldevila, Josep Palau-Fabre o Pere Català Roca – el pioner de les relacions amb la ciutat sarda – són només uns pocs entre els quals visitaren la « Barceloneta de Sardenya », despertant entre els habitants curiositat i entusiasme.

Eren uns anys en què, més que avui, els contactes amb l’Alguer es mantenien gràcies a les amistats. Llavors tot es feia amb cartes, viatges i telefonades. La xarxa que lligava els dos intel·lectuals algueresos més importants – Rafael Catardi i Antoni Simon Mossa – amb representants de la cultura catalana cresqué molt en aquells anys. Fou gràcies a aquestes relacions que l’Alguer va agafar un paper important dins de la cultura catalana. L’esdeveniment principal fou el « viatge del retrobament », un creuer que l’agost del 1960 va portar unes 140 persones des de Barcelona a l’Alguer, on els passatgers van poder oblidar per uns dies l’opressió franquista. L’any següent aquesta centralitat es va repetir, quan al setembre 1961 l’Alguer va acollir l’edició dels Jocs Florals de la Llengua Catalana. De fet, es pot dir que en aquell setembre l’Alguer va ocupar un lloc central dins de la cultura catalana. I la cultura catalana, un de central en aquella estiu algueresa en què el centre històric va ser pacíficament invadit per organitzadors i assistents.

Aquella edició, més enllà del lloc on es va tenir, va ser particularment important una sèrie de circumstàncies. Per una banda, eren els primers en què podien participar exiliats i residents a l’estat espanyol, i per l’altra se celebraven en una terra de parla catalana, no en una gran ciutat com París, Londres o Buenos Aires. Doncs, els assistents no passarien desapercebuts, tot al contrari va sentir el caliu de la població local i els locals on es feien les celebracions es van convertir en el centre neuràlgic de la vida cultural algueresa. A part dels activistes locals, també les autoritats – municipals, autonòmiques i estatals – s’hi van implicar, gràcies a l’esforç d’Antoni Simon Mossa. Infatigable activista, intel·lectual i organitzador, Simon Mossa feia anys que intentava sensibilitzar els algueresos davant de la necessitat de salvaguardar la llengua i d’enfortir les relacions catalanoalguereses. Per a ell l’ús del català era una qüestió política, no només literària, i el deure dels algueresos era de donar veu a una llengua i una cultura prohibida.

Els jocs van ser un èxit, i els algueresos s’hi van implicar. Però també hi va haver un costat fosc. Alguns organitzadors algueresos no compartien les postures polítiques de Simon Mossa, en particular Rafael Catardi, general retirat de l’exèrcit italià. Molt sensible davant del fet lingüístic alguerès i contrari a tot separatisme, Catardi era preocupat de no convertir l’acte en una manifestació en contra del règim, i de no exposar els participants a cap repressió. Per això va entrar en contacte – per intercessió de Miquel Batllori – amb representants diplomàtics espanyols, amb qui es va coordinar per tal que els participants als jocs no fossin massa problemàtics. El punt que, però, va aixecar més problemes fou l’anunciada visita del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. La notícia no agradà ni les autoritats de Madrid, ni a molts dels participants que provenien de l’estat espanyol, en gran part opositors d’ERC. Al final, i després d’un encreuament de cartes amb gen. Catardi, el president a l’exili va decidir no presenciar els Jocs, per evitar donar una imatge de divisió durant un acte tan rellevant.

Els Jocs de 1961 van ser els primers a reunir les dos ànimes del catalanisme de llavors, els que havien anat a l’exili i els que no, però van ser del tot despolititzats. Molts dels assistents van criticar aquest aspecte, en particular Domènec de Bellmunt, que els va titil·lar de « jocs de la por ». Amb més probabilitat, foren aquells de l’ambigüitat. Organitzats per uns grups d’activistes en què convivien conservadors com el gen. Catardi, independentistes sards com Antoni Simon Mossa, els Jocs va reunir diversos sectors de la cultura catalana i de l’oposició al règim, sovint enfrontats entre ells.

Avui l’Alguer, a 60 anys d’aquells fets, es prepara a rebre una altra pacífica invasió de catalanoparlants, per celebrar l’Adifolk 2021. I com fa 60 anys, un president a l’exili – Carles Puigdemont – acaba d’anunciar la seva presència en el marc de les celebracions. Puigdemont anuncia que es trobarà amb les autoritats sardes, en particular amb l’equivalent de l’AMI, la Corona de Logu, i amb aquelles alguereses. L’actual síndic de l’Alguer, Mauro Conoci, és des de fa uns anys membre del Partit Sard d’Acció, l’històric partit sardista fundat l’any 1921, i avui molt criticat per l’independentisme. Aliat amb la Lega de Matteo Salvini, Conoci governa la ciutat des de 2019 i s’ha demostrat interessat a promoure les relacions amb els territoris de parla catalana. Avui aquesta és una constant entre els síndics algueresos, que per motius sobretot culturals i econòmics donen molta importància a aquestes relacions. Però, a diferència del seu predecessor (Mario Bruno, de centreesquerra) Conoci ha demostrat més prudència en fer declaracions sobre la qüestió catalana. De fet, el seu ha estat fins ara un discurs del tot apolític, perquè serà molt interessant veure com rebrà Carles Puigdemont, i quins tipus de declaracions farà, i si l’Alguer es convertirà en un altaveu privilegiat com fou entre 1960-1961.

Avui la ciutat ha canviat molt, la massificació turística n’ha transformat el teixit urbà i humà, amb importants impactes culturals. El català és avui parlat per una minoria, poc utilitzat per part de l’administració comunal, i són sobretot les iniciatives de ciutadans o associacions a fer-ho visible. Fa dècades a l’Alguer no hi havia molta « oferta cultural », mentre avui són molts els concerts i esdeveniments que es fan a la ciutat, però tots (o quasi) pensats per un públic que parla italià. Els participants a l’Adifolk, doncs, no tindran la rebuda espectacularment càlida que van experimentar els assistents als Jocs van del 1961, no trobaran la ciutat plena de senyeres o cartells de benvinguda en català. Segurament suscitaran la curiositat de molts, enfortiran el vincle que uneix la ciutat a una comunitat lingüística dividida entre tres estats-nacions, i faran per uns dies de l’Alguer un punt neuràlgic de la cultura catalana. Veurem si la visita de Carles Puigdemont també convertirà la ciutat en un focus d’atenció de l’actualitat política catalana.

 

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

Debuxo de Miguel de Cervantes

Debuxo de Miguel de Cervantes

Congreso celebrou este venres un acto conmemorativo polo trixésimo aniversario do Instituto Cervantes no que portavoces e representantes dos grupos parlamentarios leron poemas en castelán e en distintas linguas como o catalán, o asturiano e o galego, en recoñecemento ao labor desta institución na promoción internacional de todas elas.

O acto, que tivo lugar na Sala Ernest Lluch do Congreso, comezou cun saúdo da presidenta da Cámara Baixa, Meritxell Batet, e unha intervención do director do Instituto Cervantes, Luís García Montero.

A continuación, algúns deputados procedeu a ler poemas á súa elección ou extractos da antoloxía de poesía ‘Quero ser todas as voces’, editada polo Instituto Cervantes con motivo dos 30 anos da súa creación, que aprobou o Congreso en marzo de 1991.

Batet foi a encargada de pechar o acto coa lectura do poema ‘Després de soterrada a tendresa,’ de María Beneyto, da mencionada antoloxía do Instituto Cervantes, e cun discurso no que puxo en valor o labor levado adiante por esta institución, coa que o Parlamento comparte « unha base común: a palabra ».

 

[Imaxe: lovetalavera.com – fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

 

Entrevista amb l’autor del ‘Decàleg irreverent per a la defensa del català’.

Publicat per Joan Burdeus

Gerard Furest (Figueres, 1980) és filòleg, professor de secundària, i ha fet un llibre sobre el futur del català. Un altre? Sí i no. Amb una prosa que sacseja i un seguit de propostes pràctiques i intel·ligents, El decàleg irreverent per a la defensa del català (Biblioteca del Núvol) treu els debats sobre la llengua de la complaença heretada on la gran majoria encara ens trobem i els porta a la crua realitat del segle XXI: el català és una llengua minoritzada en retrocés que podria desaparèixer aviat si no hi fem alguna cosa. Publicat a Núvol en una sèrie de deu articles, l’edició ampliada en forma de llibre el converteix en l’eina de capçalera que vol ser, un manual per prendre consciència del repte i mantenir viva la llengua en el dia a dia. Parlem del mur de la diglòssia, el desastre de la CCMA des que es va tancar el 3XL i per què els polítics del país haurien de deixar de pensar en termes purament econòmics i parlar de llengua i construcció nacional.

El llibre té una gènesi emocional, en primera persona.

Jo soc professor de secundària i, al llarg dels últims deu anys, constato que els alumnes catalanoparlants cada cop es relacionen més en castellà entre ells. I parlo d’instituts on el català no és en absolut minoritari, sinó la llengua familiar del 40-45%. O una altra cosa que tots hem vist: pares adreçant-se en català als fills, i els fills responent-los en castellà. Aleshores començo a fer-me preguntes. Què ha passat en aquests deu anys perquè hàgim arribat fins a aquest punt? Amb un creixement demogràfic que no ha estat massa alt, d’unes tres-centes mil persones, per què les dades d’usos horitzontals s’han enfonsat tant?

Comences parlant de la diglòssia i l’anomenes “el mur”.

Molts acadèmics em discutirien el terme ‘diglòssia’. Diuen que és inadequat parlar de diglòssia perquè remet al segle XIX, quan el català no tenia prestigi o no era una llengua literària, i això ja no és així. Altres diuen que hem de parlar de minorització lingüística. Però, a mi, ‘diglòssia’ és una paraula que em serveix per explicar que la gent canviem de llengua. Els catalans tenim un inconscient personal que denota una autoestima baixa. La diglòssia és el mur que ens impedeix ser lliures mentalment.

Entres en tots els grans dilemes. Per exemple: corregir o no corregir.

Jo tinc una bona relació tant amb els cappares defensors de la correcció com dels qui hi estan totalment en contra. Ara bé, crec que corregir és contraproduent, sempre que no siguis jo, és a dir, professor de català. Corregir un parlant del carrer que no t’ho hagi demanat em sembla un error absolut. Com deia Joan Solà pocs mesos abans de morir-se: “Jo he escrit molts llibres de gramàtica, però ara m’és absolutament igual com parleu català els joves, mentre el parleu”.

Com no canviar de llengua?

Hem de ser models mimètics, models de fermesa. Això és el que em funciona amb els alumnes. I una altra cosa que em serveix és intentar acostar-m’hi amb un llenguatge col·loquial atractiu. Dir-los als nanos coses com “flipo mandarines” o “no em toquis els picarols”. El primer dia al·lucinen, però al cap d’un temps sents a un nano dient-li a un altre “no em toquis els picarols” a un altre. Hem d’intentar tenir un català col·loquial no castellanitzat però, al mateix temps, que sigui assumible pels joves. Si la teva solució és el català ausiasmarchià del segle XV, estàs perdut.

“Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res”

I per què critiques el català de Merlí?

Els mitjans públics no fan la funció que han de fer. Una de les tasques dels mitjans públics és donar un model d’ús col·loquial a la població. Si els presentadors de TV3 parlen igual que una persona del carrer, ja no compleixen la seva missió. Per dir-ho d’una altra manera: la meva àvia sempre havia dit “bussó”. Ningú deia “bústia” a Catalunya fa quaranta anys, i ara la gent l’ha normalitzada gràcies als mitjans públics. Però, si la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) té 30 lingüistes segons el seu organigrama, com pot ser que Cristina Puig digui un castellanisme flagrant un dissabte i la setmana següent no hi hagi ningú amb prou autoritat per dir-li que l’hauria de revisar? Algun engranatge no funciona en el nivell lingüístic. I, sobre Merlí, per mi el problema és que es passava de la ratlla: parlaven un català encara més castellanitzat que el dels meus alumnes.

I la solució és el que els influencers estan fent a Internet?

Si tu em preguntes qui està fent més per la llengua catalana, tota la CCMA o la Berta Aroca amb els seus vídeos que tenen més de cinc-centes mil visualitzacions a TikTok, jo et respondré que la Berta Aroca. Anem molt endarrerits, deu anys tard. I això vol dir exposar-te a perdre la llengua. Essent un 35% de parlants habituals, només que et falti una generació, te’n vas al canyet. Els mitjans públics tenen una audiència amb una mitjana d’edat d’entre cinquanta i seixanta anys. Cal començar a assumir que la CCMA no serveix per res. Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res. Per què passa això? Perquè té una mentalitat analògica, perquè mira massa per preservar les guinguetes, i per què no ha fet una reversió pressupostària. Si tens tres-cents milions de pressupost, deu o quinze han d’anar a xarxes i influencers. La influencer de Badalona que arriba a tres milions de castellanoparlants: l’has de fitxar com sigui i fotre-li un milió damunt la taula perquè faci contingut en català.

Però, precisament, aquests influencers parlen un català molt interferit pel castellà.

La genuïnitat no és el tema més important ni el que més m’interessa. Els mitjans públics han de ser un model i han de crear noves paraules. Si el català no crea noves paraules, queda fossilitzat. Però si els influencers volen fer servir un català interferit, que ho facin, mentre ho facin en català.

El teu llibre proposa un marc mental de supervivència, com els ecologistes últimament: pretens sotragar els tranquils assenyalant una emergència, una amenaça existencial.

Vivim en un Matrix. Jo parlo amb altres lingüistes que em fan la impressió que encara viuen als anys vuitanta. Som una absoluta minoria a les zones més poblades del país. I això vol dir que necessitem polítiques lingüístiques diferents en funció del territori. Dit d’una altra manera: segurament a l’Ebre o a Lleida la immersió funciona perfectament tal com està, però a l’àrea metropolitana funciona tan malament que, de fet, se’t castellanitzen els fills de catalanoparlants.

Al llibre ho expliques molt bé amb el cas del País Valencià.

El model plurilingüe del País Valencià està pensat per integrar les comarques castellanoparlants, evitar que es murcianitzin. Però resulta que, en pro d’integrar-los a ells, que comarques tan dures com el Baix Segura facin un 25% de classes en valencià, fas que la gent de Xàtiva passi de fer-ne un 100% a fer un màxim de 60%. I així és molt més fàcil que la gent de Xàtiva es castellanitzi, que no pas que la gent d’Oriola, ni que arribessin a fer un 100% de l’horari lectiu en valencià. Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.

“El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional”

Doncs tornem a la pregunta del principi: com hem arribat fins aquí?

Ho hem fet tot malament. Em sap greu, però és així. Arriba un moment en què el govern dels millors d’Artur Mas ha de fer retallades. Han de tancar un canal, i què fan? L’u d’octubre del 2012, tanquen el 3XL. S’acaba amb l’anime en català, es rebaixen diners per al doblatge, la immersió cau a trossos, es desprestigia el català amb un discurs bilingüista en alt grau provinent d’Esquerra Republicana. Als anys vuitanta o noranta teníem un avantatge: hi havia cinc canals i, per veure anime, els joves havien de passar pel Super3 i veure’l en català. Ara el problema no és que tinguem molts canals infantils i juvenils en castellà, sinó que nosaltres mateixos hem jivaritzat els nostres canals en català. Si tu has de posar trenta milions d’euros al Super3 per tenir dibuixos de qualitat en català, ho fas. Penso en unes declaracions que va fer l’Ernest Maragall: “Quan ens vam adonar que hi havia professors que no feien les classes en català, ja era massa tard”. Si tu no exerceixes el teu propi poder, la gent et veu com una autonomia de fireta.

El Procés.

El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional. Quan parlo del factor nacional, de nacionalisme, vull dir nacionalisme d’alliberament, de resistència. Estem emparedats entre dues ideologies que, com que no són nacionalistes, no ens poden dur a un alliberament. D’una banda hi ha l’independentisme d’esquerres xupiguais, que són comunitaristes, però només en el nivell internacional. De l’altra, hi ha els independentistes ultraliberals, que només creuen en un individualisme i ignoren la cosa comunitària. Doncs resulta que el millor comunitarisme és el nacionalisme integrador, de base cultural i no ètnica, que vehicula una voluntat de persistir en el temps que fa la guitza als partidaris de l’homogeneïtzació incondicional.

Com és que l’element emancipador del nacionalisme que tan naturalment es reivindica a llocs com ara llatinoamerica aquí és anatema?

La revolució de Fidel Castro no va ser comunista, sinó nacionalista. En canvi, nosaltres ens hem deixat robar els mots. Hi ha hagut un procés d’acomplexament de la societat catalana a mesura que pujava l’independentisme. Això produeix una dissociació cognitiva bestial. Al País Basc et diuen “jo soc nacionalista” o “jo soc abertzale”, que vol dir “patriota”. T’imagines un polític català dient que és patriota català? Acomplexant-nos, perdent els mots, hem perdut terreny en el nivell conceptual i en la batalla ideològica.

En canvi, no t’interessa adoptar el marc anticolonial.

Jo no em sento còmode en aquest marc. Crec que és un llenguatge que no ens afavoreix. Molta gent diu que hem de dir les coses clares, i parlar de colonització lingüística. Jo intento que les meves idees tinguin sempre un vessant una mica mainstream perquè, si no, no poden complir la seva finalitat conscienciadora. I en un context com l’europeu, parlar del cas català com a colonial ens situa en un marc extravagant. Dit d’una altra manera, penso que cert tipus de llenguatge pot portar a pensar que som el Tibet, I no ho som. Bàsicament, perquè encara que hi ha una voluntat clarament lingüicida de l’estat espanyol, també s’han fet moltes polítiques suïcides per part de les elits catalanes. Això no ho podem obviar i, per tant, no ens podem rabejar en el victimisme. Com que no crec en el victimisme constant, no crec en segons quin llenguatge.

La teva tesi és que a les polítiques lingüístiques no en tenen prou amb una mentalitat quantitativa, sinó que cal una estratègia que tingui en compte un factor qualitatiu d’autoestima nacional.

Jo no permetria que hi hagués cap polític en aquest país sense un lingüista al costat estirant-lo de l’orella. M’he adonat que els nostres líders que, de paraula, reconeixen que el català és l’element diacrític del país, a l’hora de la veritat no pensen ni actuen en termes lingüístics, sinó en termes de passatgers, vols, contenidors, etc. I quina mena de país és aquest? Penso que ha d’haver-hi tot de polítiques encaminades a enfortir la construcció nacional. Això és el que estan fent a la seva manera i al seu ritme els bascos. Quan hi ha hagut l’esclat del Procés? Quan hi ha hagut un auge en la consciència nacional catalana que s’havia anat construint en el marc anterior. A les enquestes dels vuitanta, tan sols hi havia un 10% de persones que se sentissin només catalanes o més catalanes que espanyoles. Aleshores s’engeguen polítiques de construcció nacional (amb totes les crítiques que es puguin fer al pujolisme, que són moltes) i s’arriba al torcebraç.

I ara que s’ha fet explícit el conflicte però no s’ha fet la independència, què?

Hem d’aplicar un “pragmatisme unilateral”. Si tu has guanyat les eleccions i tens un 52% de vots, dediques cent milions al Super3. Has d’exercir el poder i no ser un xirucaire. Un exemple molt clar són els plans docents. Les universitats no paren de demanar recursos públics, però no compleixen les normes d’ús del català dels seus plans docents. Doncs la Generalitat hauria de tallar l’aixeta unilateralment mentre hi hagi queixes que no es compleixen els usos lingüístics. Si realment vols fer un Estat, ho has de demostrar des d’ara, fins i tot essent una autonomia. I també cal potenciar la societat civil en comptes de fer com els partits, que intenten soterrar-la perquè no els faci la competència. Com s’ho van fer els jueus per sobreviure dos mil anys fora del seu territori nacional? No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim, perquè quan ens mirem al mirall, ens veiem febles. La història de vegades té un ritornello que pot resultar irritant. Tenim un país que torna a debatre’s entre la farsa i la quimera, com ja assenyalava Puig i Ferreter. I sortir d’aquest bucle improductiu ens costa horrors i ens esfilagarsa la substància del país.

I com es puja l’autoestima nacional?

Cal fer política diària. I no només des de les institucions. Cal fer associacionisme. Cal fer consum racional. Només s’ha de formar port de les entitats que respecten el català, i a aquestes cal donar-los molt de suport. Cal desemmascarar els discursos que no et beneficien.

 

[Fotos: Laia Serch – font: http://www.nuvol.com]