Archives des articles tagués Català

Escrich per Joan-Marc Leclercq

Es interessant d’espiar com cada lenga resistís o reagís a l’omnipreséncia deus mots angleses (o globish) dens lo mitan professionau o jornalistic. Segon son estructura o son grad de capacitat de creacion, cada lenga guardarà son originalitat … o pas.

L’exemple mès simple es lo deu mot computer. Lo japonés l’adoptat d’un biaish fonetic dambe コンピューター [Konpyūtā], que benlèu un anglofòne reconeisheré pas obligatòriament a l’escota, quan lo chinés creèc lo mot 电脑 [Diànnǎo] que vòu díser “cervèth electric” (电 = electricitat 脑 = cervèth).

Si lo catalan e l’espanhòu an causit la solucion latina ordinador e ordenador, l’italian, mès anglicizat, a cedit a computer quan lo portugués a creat lo mescladís risolièr computador. De notar tanben lo roman dambe son drin susprenent calculator, e lo prèmi de la concision reveng au suedés dambe dator que m’agrada fòrça.

Mes existís un nivèu superior a l’acceptacion de mots anglosaxons, es lo de’n crear autes que son quitament pas en usatge ni dens las isclas britanicas ni aus USA. Lo siti La culture générale n’a trobats 41 en francés. N’an hèit la lista. Podèm doncas comparar dambe l’usatge de l’occitan qu’es una lenga que resistís mès a l’envasida de l’anglés gràcia a son esperit creatiu. Vaquí doncas una seleccion personala:

Purmèr podèm remercar un beròi grop de mots en -ing que son sovent inventats o lavetz sonque la purmèra part d’una expression, que tot solets vòlon pas díser gran causa en anglés:

Brushing (blow-dry) Camping (campsite / campground) Dressing (wardrobe / closet) Forcing (-) Footing (jogging) Lifting (face lift) Parking (car park / parking lot) Pressing (dry cleaner’s) Relooking (makeover) Shampooing (shampoo) Smoking (dinner-jacket / tuxedo) Travelling (tracking shot / dolly shot / trucking shot) Warning (hazard lights, flashers).

L’occitan perpausa fòrça simplament las reviradas:

Brossatge, campatge, vestider, lo tot, corruda, tibapèth, parcatge/pargue, netejader, cambiamustra, lavacap, vèsta de serada, plan sus via, lutz de destressa (en francés tanben).

Puèi lo dusau grop es lo deus mots en -man e -woman qu’existissen pas tanpauc:

Perchman (boom operator) Recordman (record holder) Rugbyman (rugby player) Tennisman (tennis player).

Mercés a sas numerosas terminasons (-aire, -ista, -ador) l’occitan fòrma aisidament:

Perjaire, recordaire, jogador de rugbí, tenista.

E vaquí qu’arriba una tièra de mots que cadun per aicí crei de la lenga de Shakespeare mes qu’ac son pas brica:

Baby-foot (table football / table soccer) Baskets (sneakers) Catch (wrestling) Open space (open plan) Pin’s (lapel pin / enamel pin) Pompom girl (cheerleader) Slip (briefs).

L’occitan se trufa de tot aquò dambe:

Butabala de taula, solièrs d’espòrt, luta liura, burèu obèrt, espingleta, clapateras, culòta.

De notar tanben los risolièrs “Book” que los anglofònes disen portfolio (!), lo mot de soca gascona “Caddie” (trolley / shopping cart) vengut de “capdèth” (èi escrit un article suu caminament mondiau d’aqueste mot) e l’inexplicable Talkie-walkie qu’es en vertat walkie-talkie.

Dens un filme de Woody Allen, vesoi un còp que l’expression anglesa the daylies èra revirada “les rushes”.

Lo nivèu de penetracion deus anglicismes dens una lenga seguís reglas que son pas fòrça regularas. Se lo francés n’es victima, se lo shuc de “canneberge*” es vengut cranberry sus la botelhas, se lo “doubeurre[1]” estoc abandonat per butternut, la lenga de Coluche a totun resistit per çò qu’es de l’embarrament, sia “confinement”, que fòrça paises sequenon an adoptat devath la fòrma lockdown.

Çò qu’es meslèu rassegurant, es que, a còps, anglicismes pòden desaparéisher deu vocabulari. En tot huelhetar un vielh diccionari, èi trobat los mots macadam macintosh (per un manto de ploja) qu’èi pas ausits dempuèi … longtemps.


[1] Èi pas trobat de revirada en occitan d’aquestes plantas.
[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Entrevista a la periodista de Ràdio Arrels Laura Bertran

Laura Bertran a l’estudi de Ràdio Arrels, a Perpinyà

Escrit per Raül G. Aranzueque

La periodista de Ràdio Arrels Laura Bertran és un dels responsables de les retransmissions de rugbi en català que l’emissora de Perpinyà va engegar el dijous passat, un esdeveniment que ha generat una gran expectació a la Catalunya Nord. El Diari de la llengua ha parlat amb ella per valorar l’experiència i repassar la situació de la llengua al nord del país.

Com va anar la primera retransmissió?

Va anar bé. Com que era el primer cop tots estàvem pendents de les connexions, del so…Més dels aspectes tècnics que dels esportius. Va ser emocionant, amb remuntada inclosa i una victòria ajustada.

Sou aficionada al rugbi?

He de reconèixer que soc més aficionada al futbol, però aquí, encara que no segueixis tots els partits, sempre acabes mirant què ha fet l’USAP, què han fet els Dracs… i t’engresques quan arriba el final de temporada.

Qui és més popular: la USAP o els Dracs?

No m’hi pronunciaré per no provocar una guerra civil! Conviuen prou bé. Potser fa vint anys hi havia més guerra entre rugbi a 13 i a 15 i ara s’ha apaivagat una mica.

Quants oients van seguir la primera retransmissió?

No sabem el nombre d’oients de l’FM però el director diu que vam estar a punt de petar el servidor d’internet. Hi havia moltes connexions i suposem que és perquè també hi havia molta atenció del territori de parla catalana que, evidentment, no ens podia escoltar per l’FM. També sabem de gent que ho mirava, malgrat el decalatge, amb el so de Ràdio Arrels i a la televisió. Algú ens va dir que amb una retransmissió d’una televisió russa hi havia quasi sincronització.

Déu n’hi do.

Està bé saber que hi ha gent que t’escolta, però Ràdio Arrels mai ha estat una ràdio obsessionada per l’audiència, ni tenim publicitat. Si algú vol sentir la llengua catalana sap que pot sintonitzar Ràdio Arrels. Si volguéssim que ens escoltés molta gent ho faríem en francès.

Com s’ha rebut a la Catalunya Nord la iniciativa?

Ha arribat una mica per sorpresa, amb la temporada ja començada. La Plataforma per la Llengua ho havia anunciat fa unes setmanes, però potser la notícia no va acabar d’arribar a Catalunya Nord. Vam fer el comunicat la setmana passada perquè no volíem anunciar-ho fins que estigués a punt i ara ja ho hem comunicat a totes les penyes. Esperem que partit rere partit es vagi engrescant la cosa.

“La llei de les llengües dites regionals és un pas endavant que no ha de quedar en paper mullat”

Sou el Puyal del rugbi?

No farem la mateixa tasca que Puyal. No tenim els mitjans, ni un filòleg al costat que ens ajudi. No pretenem arribar tan lluny, però al nostre nivell intentarem introduir novetats i recuperar paraules del rugbi dels vilatges. Cada poble té el seu equip de rugbi i intentarem escoltar-los més i quan hi ha un mot en català agafar-lo. Esperem anar incrementant el vocabulari. Encara hi ha mots que estàs acostumat a utilitzar-los en francès i no saps com adaptar-los.

Heu incorporat ja alguna paraula?

Sí. Per exemple, el que en francès es diu coup de sifflet, la xiulada de l’àrbitre, nosaltres ho hem adaptat com a cop de xiulet. També farem incorporacions que la gent ens fa per les xarxes.

Una mica de tasca de l’estil de la de Puyal sí que feu.

Sí, però no és el mateix desplegament. Aquí som tres per fer tota la transmissió, la part tècnica…, però no per manca de mitjans volem que sigui menys bo.  No tindrem un filòleg que ens escolti per després corregir-nos, però les xarxes socials poden fer aquest paper. La gent que ens escolta ens pot dir: “això es pot dir així” i ho podem valorar.

Quin paper juga la Plataforma per la Llengua en les retransmissions de rugbi?

Un paper financer i de divulgació. Ràdio Arrels és una ràdio associativa amb pocs treballadors: som uns cinc o sis perquè alguns són a mitja jornada i l’amplitud horària és limitada i fer un partit de rugbi suposa que durant la jornada hi ets menys hores. Amb l’aportació de la Plataforma per la Llengua podem ampliar l’horari laboral sense que repercuteixi sobre el cost de funcionament de Ràdio Arrels. La Plataforma per la Llengua és també un referent a nivell de divulgació de la notícia.

Com és l’oient tipus de Ràdio Arrels?

Hi ha gent molt diversa. Hi ha gent que aprèn el català, hi ha gent que ens escolta només per la música perquè intentem posar una música diferent de les ràdios comercials, hi ha el militant que ens coneix de sempre i ens segueix perquè som en català, hi ha els que es volen informar del que passa a Catalunya Sud…

“Els catalans del sud de seguida ens canvien al castellà o al francès i això desmoralitza”

Aquest any Ràdio Arrels fa quaranta anys. Feu alguna cosa especial per celebrar-ho?

La idea és de fer una festa i d’implicar-hi les escoles Arrels. Estàvem treballant amb els alumnes perquè fessin entrevistes a antics alumnes o a antics càrrecs de la història d’Arrels. La festa és prevista, de moment, per al 29 de maig al Palau dels Reis de Mallorca. De moment no està pas anul·lada, però estem pendents de la pandèmia. També hi haurà una exposició amb un llibre de quaranta anys de ràdio i de país.

Abans parlàveu de l’escola Arrels. Quin impacte tindrà en l’educació en català la Llei de “llengües regionals” aprovada fa uns dies a l’Assemblea Nacional?

Primer he de dir que l’exemple que va posar el diputat Paul Molac d’única escola pública amb immersió lingüística és l’escola Arrels. És l’única que, des del 1995, va aconseguir l’especificitat de fer ensenyament immersiu en llengua dita regional de tot l’Estat francès. L’escola Arrels va ser l’única que ho va aconseguir bàsicament perquè només hi havia un sol centre  i els van deixar fer pensant que potser no aguantarien. Hi havia una escletxa que es va mig obrir. Ara estaria bé que les Bressola es poguessin incloure en l’ensenyament públic, que se les ajudi i que els pares d’alumnes sàpiguen que encara que al seu poble no hi hagi ensenyament bilingüe se’ls ajudarà econòmicament per inscriure els seus fills a l’escola del vilatge veí.

Quins altres aspectes positius té la llei?

També hi ha la qüestió dels noms. Les Núria, Martí, Lluís podran portar accent, que és força important. I la retolació bilingüe. El més important és que no quedi en paper mullat. Una cosa és que hi hagi la llei i l’altra, que es faci aplicar, que es posin mitjans i no sigui una declaració d’intencions que al final no s’acaba aplicant. Ja n’hi havia, de lleis, i no totes s’aplicaven del tot. Però és un pas endavant.

Sou optimista pel que fa a la situació de la llengua a la Catalunya Nord?

Jo soc optimista per a tot. Si no, pleguem, me’n vaig a qualsevol mitjà francès, guanyaré  més i fora noses. No hauré d’explicar per què parlo català quan m’ho pregunten pel carrer. Ara molta gent et diu: “És una llàstima que no l’hagi après, que no me l’hagin parlat a casa, ni ensenyat a l’escola”. Ho troben com una mancança quan fa un temps deien que no servia de res. Com més mundialitzats som més necessitem pertànyer a un lloc. I això també ho noten la gent que ve de fora: veuen la bandera, l’eslògan de fier d’être catalan, en el rugbi, van a les classes de sardana, escolten Ràdio Arrels i s’apunten als cursos de català per a adults.

I ja tenen prou àmbits per practicar-lo?

Hi ha molta gent que fa classes de català per a adults i vol anar a practicar al mercat de Figueres. Els costa molt perquè els catalans del sud quan noten una mica de dificultats de seguida els canvien al castellà o al francès i això els desmoralitza perquè pensen que parlen malament i no és forçosament això.  A mi m’ha passat que quan dic que soc de Perpinyà, si abans em parlaven en català, es passen al castellà. Canvien de xip.

 

[Foto: Ràdio Arrels – font: http://www.diaridelallengua.cat]

Foto

I, tu, poses, massa, comes? Enyores els accents diacrítics? O ets d’aquells que t’importa tot un cominu? Aprèn a parlar, escriure i estimar en català amb La Incorrecta.

Si poses comes a tort i a dret, si accentues a la babalà, si els pronoms febles et fan ballar el cap i si comproves el que escrius en un corrector automàtic cada dos per tres, aquest llibre és per a tu. O si, per altra banda, ets dels que esperen qualsevol descuido per corregir tothom i somies en un món millor sense faltes d#ortografia, aquest també és el teu llibre, ja que et sentiràs reconfortat i acompanyat en la teva lluita i gaudiràs repassant els dubtes i errors més freqüents del català.

El llibre que tens entre les mans no és llarg com una enciclopèdia, no és avorrit com un manual i tampoc és carrincló com un diccionari: és una guia incorrecta del català, feta amb humor i amor per la nostra llengua. Aquí hi trobaràs nocions ortogràfiques, morfològiques i sintàctiques del català perquè puguis anar pel món parlant-lo i escrivint-lo millor que Pompeu Fabra.

Ara ja no tens excusa: Parla bé, collons!

Deu coses que et passaran amb aquest llibre:

1. T’adonaràs que el català és l’hòstia.

2. Deixaràs, de, posar, tantes, comes.

3. Maleiràs la gent que diu «tinc que».

4. Insultaràs en català.

5. Entendràs que apostrofar és de savis.

6. Deixaràs de «donar petons» i començaràs a «fer-ne».

7. T’expulsaran dels grups per corregir els altres.

8. Pensaràs, llegiràs, escriuràs i estimaràs en català.

9. Sentiràs que ets el Ramon Llull del s. xxi.

10. Estimaràs La incorrecta i la seguiràs a Instagram.

Ah! I també et passarà una última cosa, massa important per incloure-la en un punt: llegiràs, consultaràs i recomanaràs aquest llibre.

Títol: Parla bé, collons!
Autor: La Incorrecta
Editorial: Montena
Pàgines: 208
ISBN: 978-8418318023

[Font: http://www.racocatala.cat]

Nadie se salva de cometer fallos. No nos diferenciamos por tenerlos o no, sino por cómo los gestionamos

María Moliner, autora del « Diccionario de uso del español »

Escrito por ÁLEX GRIJELMO

Los seres humanos no nos diferenciamos por la infalibilidad de unos y las equivocaciones de otros: todos cometemos errores, nadie se salva. Lo que sí nos distingue es la forma de gestionarlos. Unos reconocen el fallo y le ponen remedio; y otros disimulan, lo ocultan o, todavía peor, se lo endilgan a los demás. Las personas de este segundo grupo suelen reunir una característica adicional: no reconocen sus errores, pero disfrutan con los ajenos.

El idioma español ha acuñado la frase proverbial “el mejor escribano echa un borrón”, que cuenta con variedades como: “al mejor galgo se le escapa una liebre”, “el más diestro la yerra” o “no hay caballo que no tropiece”. Estas expresiones tan comprensivas se dan también en otros idiomas (véase el refranero multilingüe del Centro Virtual Cervantes). El francés y el inglés coinciden en la metáfora: “Il n’y a si bon charretier qui ne verse” (“no hay tan buen carretero que no vuelque”) y “the best cart may overthrow” (“el mejor carro puede volcar”). El euskera se fija también en los equinos: “Zaldi hoberena da noizpait lerratzen” (el mejor caballo resbala alguna vez); el catalán acude al sector textil, como era de esperar: “el millor sastre esguerra un vestit” (el mejor sastre estropea un vestido); y el gallego se apunta asimismo a la figura del tintero, pero con más gracia: “Ao mellor escribán cáelle un borrancho”.

Y como los buenos escribanos sufren borrones, María Moliner redactó en su diccionario esta definición de “día”: “Espacio de tiempo que tarda el Sol en dar una vuelta completa alrededor de la Tierra”. Sin embargo, el Sol no da vueltas a la Tierra, sino que ocurre al revés; y el día dura lo que tarda nuestro planeta en dar una vuelta sobre su eje.

Así que a una sensacional escribana se le cayó un borrón, le volcó el carro, le tropezó el caballo o se le estropeó el vestido.

Gabriel García Márquez tachó aquella definición de la gran María Moliner como error “imperdonable” y “escandaloso”, en un artículo sobre diccionarios publicado en EL PAÍS el miércoles 19 de mayo de 1982. Tal vez por eso la definición se corregiría en una edición póstuma, en 1998.

Sin embargo, la crítica del añorado Gabo no quitó vigencia a lo que él mismo había publicado en este diario el 10 de febrero de 1981, cuando en un artículo dedicado a la lexicógrafa aragonesa la elogiaba como autora del diccionario “más completo, más útil, más acucioso y más divertido de la lengua castellana”.

A su vez, el propio Nobel colombiano fue reconvenido en alguna oportunidad por Roberto Cadavid, Argos, que publicaba columnas sobre lenguaje en El Espectador, de Bogotá. En una ocasión Argos reprochó a García Márquez haber escrito en un artículo “tocaban de oídas el acordeón” (publicado el 21 de junio de 1983 en EL PAÍS). Claro, los instrumentos no se tocan de oídas, sino de oído.

¿Son erratas o errores? El Diccionario acoge la locución “fe de erratas” (en la entrada “fe”). Pero no aparece “fe de errores”, que es la empleada en EL PAÍS para dar cuenta de los suyos. La errata nace de un simple descuido al teclear. El error implica una equivocación de concepto, a menudo cometida por despiste, falta de concentración, nervios o agobio. Todos incurrimos en ellos. Y en esto también los seres humanos se diferencian entre sí: hay quien aprecia la humildad del que reconoce un fallo; mientras que otros descalifican a su autor incluso cuando se enteran por él mismo de que existió tal error. Cada uno ha de elegir con cuál de los dos grupos se junta.

[Fuente: http://www.elpais.com]

Parlem amb Pere Rovira i Andreu Jaume sobre la vigència de l’autor de ‘Les flors del mal’.

 

Charles Baudelaire el 1861

Escrit per Gerard E. Mur

Poeta sublim, crític amb vocació estètica, explorador incansable de les transformacions urbanes, provocador visionari, referent fonamental dels aspirants a enfant terrible i artista elementalment melancòlic, encaboriat; Charles Baudelaire va reunir en un sol cos —i una sola ànima— totes les actituds definidores de la modernitat. La plenitud conceptual de l’autor d’Els paradisos artificials és fonda i exuberant; estudiada minuciosament fins als nostres dies. Avui, Baudelaire és, encara, plenament contemporani. El poeta ocupa la primera casella del nostre temps modern. Enguany se’n celebra el bicentenari del naixement i la seva obra vivifica en reedicions, noves traduccions, cursos i tota mena de moviments commemoratius. A Catalunya, dos episodis importants de la celebració són la nova traducció de Les flors del mal (versió de Pere Rovira) i un curs de l’Institut d’Humanitats de Barcelona (coordinat per Andreu Jaume), que analitza el poeta des del present.

Diu Pere Rovira, traductor i poeta, que de necessitat de traduir, novament, els clàssics “sempre n’hi ha, cal revisar-los. Les traduccions necessiten, de tant en tant, tornar-se a fer”. De versions en català de Les flors del mal en teníem un grapat, completes i parcials; de Joan Capdevila, Xavier Benguerel o Jordi Llovet, l’última. Rovira destaca la “bona traducció” de Benguerel, publicada el 1985. “Sempre m’ha semblat una traducció interessant, però jo volia fer la meva, des de la noció de la poesia i del llenguatge que pugui tenir un poeta d’ara”.

Precisament, l’inconvenient que subratlla el traductor de la feina de Benguerel és que aquest no era poeta: “Va ser el primer traductor que es va plantejar fer Les flors del mal completes. I les va fer amb vers i amb rima, la qual cosa és molt meritòria. Si hagués de posar alguna pega, però, seria que Benguerel no era poeta. Malgrat que la traducció és bona, se li podia demanar una mica més per aquí. És un precedent que s’ha de tenir en compte, però”. Les flors del mal que Rovira publica ara, completes, a Proa (amb il·lustracions de Juan Vida) no són els primers treballs del poeta amb Baudelaire. Fa uns anys, Rovira ja va traduir vint-i-cinc ‘flors’; en aquella ocasió, però, el traspàs el va fer en rima assonant i ara el llibre sona en “rima consonant i mètrica estricta, que és com crec que s’han de traduir aquests poemes”.

La versió de Les flors del mal que ha fet Rovira s’ajusta al que Baudelaire volia que fos l’obra. “Sobre les versions completes de Les flors del mal hi hauria molt a dir. Sota el pretext de fer una versió completa, moltes edicions han incorporat coses que ell no volia que hi fossin”. Oferir una versió fidel de l’obra, diu Rovira, és “una cosa molt senzilla; només cal llegir el que Baudelaire va proposar, el que desitjava”. Benguerel i Llovet, per exemple, van fallar en aquest aspecte. Les seves versions inclouen Les despulles, un llibre independent que moltes edicions col·loquen al tancament de Les flors del mal. “Baudelaire va deixar ben clar que no volia que cap poema de Les despulles formés part de Les flors del mal i moltes edicions completes incompleixen aquest desig. És un defecte no s’hauria de reproduir. Quan s’edita un clàssic s’ha de ser fidel als designis de l’autor”.

Pere Rovira: “La meva intenció era fer una traducció en la qual es poguessin llegir els poemes sense pensar que eren peces traduïdes; havien de funcionar en català”

La confusió, diu Rovira, es pot deure a l’edició pòstuma que van fer els amics del poeta; amics que van sumar a Les flors del mal molts poemes que Baudelaire no hauria volgut que hi fossin. “Els grans editors, afortunadament, se n’han adonat i no han integrat Les despulles al llibre o han deixat molt clar que és tota una altra cosa”. L’edició de La Pléiade o la clàssica de Jacques Crépet i Georges Blin són òptimes. Rovira també creu que pot haver-hi hagut un problema de lectura: “Cada època entén els clàssics a la seva manera. Cervantes, Shakespeare o Carner han estat reinterpretats i cada època els ha entès d’una manera”. En qualsevol cas, Les despulles no s’han de cordar a Les flors del mal.

Rovira explica que ha treballat l’obra “amb molta paciència”. “He traduït per gust; no era cap encàrrec, no tenia pressa; he anat fent al meu aire, molt meticulosament; m’he pogut passar una tarda per trobar una paraula. La meva intenció era fer una traducció en la qual es poguessin llegir els poemes sense pensar que eren peces traduïdes; havien de funcionar en català. Aquest propòsit requereix el seu temps d’elaboració”. “La traducció”, diu, “ha coincidit amb l’efemèride; era un bon gest fer-la sortir ara”. “Sempre he estat un fervent partidari de Baudelaire. Sempre he pensat que un dia o altre traduiria el llibre”, afegeix.

Baudelaire

El poeta retratat per Gustave Courbet el 1848.

Al text de presentació de la traducció, Rovira escriu que a la seva edat —una edat “provecta”— Baudelaire “encara” li diu coses. “Tinc 73 anys i arriba un moment en què vas llegint cosetes que no et diuen res. Les poesies de Baudelaire són sempre colpidores, impactants. És un poeta que és artista, toca l’instrument com vol. Diu coses que, al seu temps, no s’havien dit mai. Ningú les havia dit mai. Només cal llegir La cabellera, Una carronya o Les velletes. I aquestes coses que no s’havien dit mai les diu a partir dels motlles del gran vers clàssic francès; té aquesta gran qualitat. Baudelaire no renuncia a les formes clàssiques. Diu coses revolucionàries amb motlles absolutament clàssics. És un poeta refinat, aspira a la perfecció estètica. Després d’ell hi haurà gent que voldrà trencar coses, però potser no en trencarà tantes”.

D’existir avergonyides, com ombres arrugades,
us arrambeu els murs amb por i posat d’intrús;
i ningú no us saluda, estranyes oblidades!
parracs d’humanitat per l’altre món madurs!

Fragment de Les velletes

A continuació de la presentació —minuciosa, ben nodrida—, Rovira inclou una secció on aplega opinions de Baudelaire sobre Les flors del mal. N’hi ha una que destaca. El 1966, un any abans de la seva mort, el poeta escriu el següent a la mare: “No conec res més comprometedor que els imitadors i res no m’agrada tant com estar sol. Però ja no és possible; sembla que ‘l’escola Baudelaire’ existeix”. “Li faltava poc per caure malalt. En aquell moment, Baudelaire ja tenia admiradors joves. Verlaine era un dels més fervents, però al poeta ja no necessitava que els joves l’afalaguessin. Està dient la veritat. Ja era tard, crec”, apunta Rovira. “A l’enterrament, de fet, l’únic poeta que es va poder veure va ser Verlaine, el gran continuador de Baudelaire, juntament amb Rimbaud”.

Rovira recorda que sovint s’ha presentat Baudelaire com un personatge “retrògrad, intractable”. La dimensió política del poeta, però, cal matisar-la: “De jove va participar en les revoltes de París; podríem dir que va tenir una actitud d’esquerres, però de mica en mica va evolucionar cap a un pensament conservador, tot i que el nostre llenguatge no sé si funciona aplicat al temps de Baudelaire. El cas és que, des del punt de vista polític, es va tornar un home més aviat reaccionari; això, és clar, no es replica en la faceta poètica, que és el que ens importa realment”. “De vegades”, continua, “les opinions de Baudelaire són fruit d’un esperit de provocació. Va llegir pensadors antimoderns, com ara Joseph de Maistre [representant del tradicionalisme]. Ell, el gran modern, s’oposava a moltes coses de la modernitat. No era partidari, per exemple, de la fotografia. I ha estat un dels poetes més fotografiats. Amb Baudelaire no es pot dir blanc o negre; t’has de situar en la contradicció. És d’esquerres? Sí, però no. Aquesta contradicció ens permet entendre’l millor”. Rovira, per cert, també va editar i traduir, el 2018, els quaderns íntims de Baudelaire, recollits a El meu cor despullat (Proa). El seu últim poemari és El joc de Venus, editat també per Proa aquest any.

Andreu Jaume: “El món que Baudelaire va començar a cartografiar ha arribat ara a la seva consumació; moltes de les coses que ell va veure ja estan plenament desenvolupades”

Hem dit que un dels altres moviments commemoratius del bicentenari és el curs que l’Institut d’Humanitats de Barcelona dedica al poeta. L’editor Andreu Jaume, coordinador de la formació, diu que es vol “reivindicar el llegat i la vigència de Baudelaire; es farà un repàs de tota la vida i l’obra, no només del poeta; també subratllem la importància del Baudelaire prosista, el crític literari i el crític d’art, una faceta menys coneguda, però molt important en la seva obra”. Per a Jaume, és fonamental “donar a entendre que al segle XXI segueix sent un autor molt important; Baudelaire ens dona les claus per entendre la modernitat; el món que ell va començar a cartografiar ha arribat ara a la seva consumació; moltes de les coses que ell va veure ja estan plenament desenvolupades; coses com ara la massificació, el domini hegemònic de la publicitat o la conversió del flâneur, que avui és l’internauta”.

Baudelaire, crític d’art: “Abans de començar a publicar poesia, Baudelaire va fer de crític d’art als salons de l’època, que era on s’exhibia la pintura convencional per una banda i on, de l’altra, també es començaven a exposar els pintors no tan convencionals, com ara Delacroix, que va merèixer l’atenció de Baudelaire quan encara era un pintor refusat per la burgesia. Més endavant, el poeta va centrar-se en pintors més revolucionaris com ara Constantin Guys, artista avui oblidat, però considerat per Baudelaire el pintor de la vida moderna; o Manet, el gran pintor revolucionari de l’època. Més enllà d’això, però, Baudelaire, com a crític d’art, com a persona que s’enfronta als tòpics del gust del segle XVIII, va ser un precursor de l’avantguarda, de l’avantguarda crítica”.

Ha envellit bé el poeta? “No ha envellit ell, de fet; hem envellit nosaltres. Baudelaire ha tingut una influència tremenda en la poesia moderna, una influència que gairebé costa destriar. Tota la poesia urbana moderna, que és gairebé tota la poesia del segle XX, incorpora la influència del poeta. Eliot, Auden, Larkin, Ashbery, Stevens, Carner, Ferrater o Gil de Biedma; qualsevol gran poeta del segle XX ha rebut la influència directa o indirecta de Baudelaire, a través de Les flors del mal o dels Petits poemes en prosa, o a través també dels seus deixebles immediats com Verlaine o Rimbaud. Una primera lectura de Baudelaire pot fer la sensació que és un poeta superat o envellit, que no té res a dir, però no és així; de seguida es detecta el seu atreviment. Com inclou, per exemple, paraules noves, llenguatge periodístic, tan inusual en la poesia de la seva època. I es detecta també la seva pupil·la, com registra l’ecosistema de la ciutat. La seva influència la tenim molt incorporada”.

Finalment, cal destacar encara noves traduccions que circulen en aquesta primavera baudelairiana. Adesiara acaba de publicar una nova versió de les proses poètiques del nostre home. Els textos de Petits poemes en prosa han estat traduïts per Joaquim Sala-Sanahuja, que en un text introductori repassa la influència de Poe en el poeta (“Poe tindrà […] una presència determinant en l’escriptura de Baudelaire, la llengua del qual, per començar, és un francès renovat, trasbalsat en molts aspectes per aquest contacte. No tan sols hi abunden les anglicismes, sinó també unes estructures, una argumentació i uns registres més lliures que s’adiuen amb el nou estil de Poe”), la seva faceta de flâneur (“el flâneur entra a la literatura amb Baudelaire, però és més aviat una figura real del moment, un corol·lari de la ciutat moderna. Va a la percaça de tot allò que el pugui fer somniar, exaltar”) i la relació de la literatura catalana amb l’autor de Pauvre Belgique: “Baudelaire ha tingut una presència constant i molt influent en la literatura catalana des de fa gairebé un segle i mig. Sembla com si hi hagués una llei secreta que ens obliga, als catalans, a traduir i retraduir Baudelaire”. Flâneur publicarà pròximament L’Spleen de París, traduït per David Cuscó. I en castellà, Nórdica ha reeditat la versió de Las flores del mal de Carmen Morales i Claude Dubois, amb il·lustracions de Louis Joos.

 

[Font: http://www.nuvol.com]

Un estudi conclou que només el 17’1 % de les classes s’imparteixen en català

Edifici de la Facultat de Dret de la UIB, a Palma

Edifici de la Facultat de Dret de la UIB, a Palma

En el context d’emergència lingüística que hi ha en l’àmbit jurídic arreu dels Països Catalans, la Plataforma per la Llengua ha fet un estudi per avaluar la presència del català als estudis de Dret de les Illes Balears.

Els resultats de l’estudi són preocupants i corroboren la hipòtesi inicial de l’entitat, és a dir, que hi ha una relació directa entre la baixa presència del català en l’àmbit jurídic i l’aprenentatge acadèmic, que és altament castellanitzat. La impossibilitat de poder cursar els estudis universitaris en català comporta que els futurs professionals no estiguin avesats a utilitzar aquesta llengua i, a més, dificulta la creació d’un llenguatge jurídic i d’especialització en català.

L’estudi de la Plataforma per la Llengua, que classifica les dades per grups impartits a Mallorca, Menorca i Eivissa, analitza quantes assignatures del grau de Dret i del màster d’accés a l’advocacia s’ofereixen en català segons els plans docents de la Universitat.

Els resultats conclouen que només el 17,1 % de les assignatures de Dret es poden cursar en català. En el cas del màster d’accés a l’advocacia, que és obligatori per poder exercir la professió, no s’ofereix cap assignatura en català. Això podria explicar el fet que, en els últims dos anys, cap estudiant hagi demanat de fer en català l’examen final d’aquest màster, malgrat tenir-ne la possibilitat i malgrat que el català és la llengua habitual del 47,1% dels residents a les Illes Balears.

Pel que fa a les dades específiques de cada illa, hi trobam que al campus universitari de Palma s’ofereix el percentatge més elevat de classes en català, un 22 % de les hores docents. D’altra banda, al campus de Menorca només es poden cursar el 17,9 % de les hores en català, mentre que al campus universitari d’Eivissa, sorprenentment, no s’hi imparteix cap assignatura en la llengua pròpia del territori. De manera global, els estudiants catalanoparlants de la UIB no poden fer tota la carrera de Dret íntegrament en llengua catalana a cap dels seus campus. A més, els resultats de l’estudi indiquen que la presència del català en el transcurs de la carrera va disminuint progressivament, ja que si bé al segon curs l’oferta acadèmica és del 30 %, al quart curs descendeix fins al 5 % i desapareix totalment al màster d’accés a l’advocacia.

De fet, les dades sobre el baix ús del català es corroboren a l’enquesta d’usos lingüístics de la UIB-2019. A l’enquesta, els docents dels departaments de dret públic i dret privat reconeixen que utilitzen exclusivament el català en menys d’un 20 % de les seves assignatures i que imparteixen les classes només en castellà en un 70 % dels casos. Amb tot, aquests departaments estan entre els que utilitzen menys català i més castellà de tota la universitat.

Malgrat que la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears i el Reglament d’usos lingüístics de la mateixa universitat preveuen que el català sigui la llengua vehicular en l’àmbit del coneixement i que, com a llengua oficial de la universitat, cal fomentar-ne l’ús, les dades de l’estudi elaborat per la Plataforma per la Llengua mostren un clar incompliment de la normativa en el grau de Dret. Segons l’entitat, hi ha una correlació directa entre la presència residual del català a les hores lectives i la castellanització de l’àmbit jurídic. Tot i que no existeixen dades oficials sobre l’ús del català en l’àmbit jurídic balear perquè l’administració no les fa públiques, el darrer informe del Comitè d’experts que avalua el compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries conclou que rarament s’utilitza el català als tribunals de justícia de les Illes, així com a la documentació registral, mercantil i notarial.

Des de la Plataforma per la Llengua es denuncia aquesta situació i anuncien una roda de contactes amb els responsables per tal d’alertar-los i exigir la implementació d’unes propostes de millora, així com d’un protocol d’usos lingüístics que permeti revertir la situació i garantir els drets lingüístics dels estudiants. L’entitat proposa, per exemple, que al Campus de Palma s’ofereixin grups de català tant el matí com l’horabaixa, que es creï una assignatura troncal de català jurídic i que es reverteixi l’exclusió total del català tant a la facultat d’Eivissa com a les assignatures del màster d’accés a l’advocacia.

Amb tot, l’estudi de la Plataforma per la Llengua, que també s’ha dut a terme al  País Valencià i a Catalunya, vol alertar de l’ús residual del català a les facultats de Dret i persegueix la fita que els catalanoparlants (i la resta d’estudiants de les universitats del domini lingüístic) tenguin garantit el dret a estudiar i professionalitzar-se plenament en català. Un dret que, en les democràcies d’altres països d’Europa, tenen garantit comunitats lingüístiques de mides similars a la catalana.

[Foto: UIB – font: http://www.racocatala.cat]

En les altres dues ocasions el govern de l’Estat ha fet cas omís a la petició de les Illes Balears

El Parlament de les Illes Balears ha acordat instar el govern espanyol a iniciar el procediment perquè el català sigui llengua oficial a les institucions europees. La iniciativa, presentada de manera conjunta per Més per Menorca i Més per Mallorca també contempla adreçar-se al Parlament de Catalunya i a les Corts Valencianes per tal de “treballar de manera conjunta per promoure aquest objectiu”.

El diputat de Més per Menorca, Josep Castells, ha remarcat durant el debat de la proposta que és « una anomalia que el català no sigui oficial encara a la Unió Europea, malgrat ser una gran llengua parlada per milions de persones que la tenen com a pròpia ». Castells ha dit que qui ha fallat, « evidentment » és l’Estat espanyol « perquè és qui ha de demanar l’oficialitat i, tot i que ja se li ha exigit moltes vegades que ho faci, continua faltant a la seva obligació de protegir els drets lingüístics dels seus ciutadans ».

Per la seva part el diputat de Més per Mallorca Joan Mas, ha assenyalat que “és imprescindible respectar els drets dels ciutadans dels països de parla catalana” Com remarca el parlamentari ecosobiranista, “aquesta reclamació parla dels drets fonamentals dels ciutadans”.

Els dos diputats confien que, finalment, el govern espanyol atengui la demanda. De fet, l’Estat ha estat interpel·lat pel Parlament de les Illes Balears en tres ocasions perquè inicií aquesta tramitació sense obtenir resposta. Aquesta reivindicació històrica que data per primer cop l’any 1987 deixa en una situació d’indefensió als ciutadans balears que volen exercir el seu dret de viure plenament en català. Així, segons constata la PNL “el govern espanyol incompleix la seva pròpia constitució que en el seu preàmbul estableix ‘la voluntat de protegir les llengües dels pobles d’Espanya’”

En el marc de les competències de l’Estat, el govern espanyol és l’únic responsable d’iniciar el procediment perquè una llengua sigui oficial a les institucions europees.

Aquesta reivindicació legítima i històrica transcendeix l’àmbit territorial i s’adreça a tots els català parlants d’arreu d’Europa.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Denuncian que o texto recollido no Boletín Oficial do Estado (BOE) que se pode consultar hoxe en día continúa a estar en castelán e catalán como suposta « lingua cooficial », pero non en galego. Este erro, que volve deixar o idioma propio do país a un lado, tivo bastante repercusión entre as e os usuarios das redes sociais.
O documento está dispoñíbel en catalán pero non en galego. (Foto: Nós Diario)

O documento está dispoñíbel en catalán pero non en galego.

Unha denuncia a través das redes sociais do que fora presidente da Mesa pola Normalización Lingüística, Carlos Callón, causou una gran sorpresa entre usuarias e usuarios de internet, que compartiron a curiosidade para darlle maior repercusión. Mesmo a propia Mesa deulle difusión. Malia que a crítica xurde como unha curiosidade, o certo é que revela o papel que ten, ou tivo, o galego para o Estado español.

Callón alertou de que ao intentar facer unha consulta do Estatuto de Autonomía da Galiza de 1981 no Boletín Oficial do Estado (BOE) non hai unha opción de lectura en galego. O castelán era o previsíbel pero, curiosamente, o anuncio dese texto básico para o país -así como o seu contido- pode analizarse en catalán.

O BOE avisa desde a páxina inicial que aparece cando se procura o estatuto de que hai a opción de consultalo nas « linguas cooficiais » pero só inclúe o catalán como idioma aceptado. Polo tanto, o texto sobre a autonomía está dispoñíbel en catalán pero non en galego.

Polo de agora semella que o Goberno do Estado español non pensou en facer unha actualización incorporando a versión na lingua do país, malia que non estivese integrada na versión orixinal do anuncio. En consecuencia calquera cidadáns do país pode atopar frases como a de presentación « Llei Orgànica 1/1981, de 6 d’abril, de l’Estatut d’autonomia per a Galícia ».

Tarefa de tradución

O Boletín publicado o 28 de abril do ano 81 sostén no primero artigo: « U. Galícia, nacionalitat històrica, es constitueix en Comunitat Autònoma per accedir al seu autogovern, de conformitat amb la Constitució espanyola i amb aquest Estatut, que és la seva norma institucional bàsica”.

Ademais, considera que “la Comunitat Autònoma, a través d’institucions democràtiques, assumeix com a tasca principal la defensa de la identitat de Galícia i dels seus interessos i la promoció de solidaritat entre tots els que integren el poble gallec”.

En terceiro lugar explica que “els poders de la Comunitat Autònoma de Galícia emanen de la Constitució, d’aquest Estatut i del poble”.

Tamén considera, entre outras cousas, que “són funcions del Parlament de Galícia les següents”, que pasa a enumerar tamén no idioma cooficial de Catalunya. Porén, a priori, o máis sinxelo pola cidadanía sería escoller o texto escrito en español.

Se ben é posíbel que en 1981 o catalán estivese un paso por diante do galego, o certo é que sería mostra dun respecto pola lingua do país e pola súa cooficialidade facer unha versión do Estatuto de Autonomía consultábel polas persoas galegofalantes.

 

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

L’Assemblea nacional votarà una PNL que garanteix la protecció de les llengües regionals

L’Assemblea Nacional francesa votarà el pròxim 8 d’abril una proposició de llei per « la protecció patrimonial de les llengües regionals i llur promoció ».

El text presentat pel diputat bretó Paul Molac i sostingut per un ample ventall d’associacions i elegits i pels 13 presidents de les regions de la França metropolitana, entre altres, ha de constituir un primer gest perquè l’Estat Francès « se reconciliï per fi amb les seues llengües » i posi en adequació la seua legislació amb la reconeixença patrimonial de les llengües regionals inscrita dins la Constitució (article 75-1) des de 2008.

De fet, el 74,7% dels habitants del Departament se declaren favorables o molt favorables al vot d’una llei de llengües regionals (enquesta UL-CN 2015).

L’Associació per a l’ensenyament del català (L’APLEC), a través de la Fédération pour les Langues Régionales dans l’enseignement public (FLAREP) i amb les associacions de les altres llengües, ha enviat als parlamentaris nord-catalans, occitans, bascos, bretons, corsos i normands un argumentari precís sobre la qüestió. Des de l’APLEC, es considera que « el català en particular té menester de textos clars i d’un quadre legislatiu actualitzat davant de les amenaces qui pesen sobre el seu ensenyament, i més precisament al liceu objecte de totes les pressions ».

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

Escrit per M. Àngels Cabré

Vivim temps complexos que conviden a la polarització i, en justa correspondència, darrerament les polèmiques les carrega el diable. Ara, per si no en teníem prou amb la polèmica sobre la Llei Trans -una llei, per cert, molt necessària-, se’ns ha esverat el galliner per un llibre de poemes. Un simple recull que aspira a vendre milers i milers d’exemplars arreu del món. És a dir, un llibre de poemes que és més una operació de màrqueting que una altra cosa, detallet que l’esclat de la polèmica sembla haver fet oblidar però que les persones que s’embutxacaran els beneficis segur que tenen ben present.

Per si no esteu al cas, el poemari en qüestió recull els versos de la jove poeta Amanda Gorman sota el títol d’El turó que enfilem. El publicaran pròximament Univers en català i Lumen en castellà, sempre que l’autora no s’assabenti que aquest país nostre fa ben poc contra la discriminació racial. Gorman és aquella noia tan mona, llorejada com a Poetessa Nacional Juvenil, que va llegir un poema a la presa de possessió de Joe Biden. L’actual president dels Estats Units va voler fer una picada d’ullet a la població afroamericana, tan maltractada al seu país encara avui i li va sortir bé, sempre que no li importés que en els següents dies es parlés més de la poetessa que d’ell mateix. Aquell grapat de versos benintencionats i pamfletaris es van fer virals i ara toca munyir la vaca, de manera que mentre els seus agents es freguen les mans un munt de països han corregut a fer-se amb els drets de traducció del primer poemari d’aquesta llicenciada a Harvard que aspira ni més ni menys que a ser algun dia presidenta dels Estats Units. Ambició no li falta, oi?

No són però els versos els polèmics sinó qui els tradueix. Res de seguir l’antiga -i sembla que periclitada- tradició de confiar les feines de traducció a professionals amb experiència en el gènere en qüestió, sigui poesia, teatre, assaig, etc.  Encarregades ja les traduccions i mig fetes o fetes del tot -detall gens fútil-, l’autora va tenir una idea brillant, potser entre prova i prova d’algun modelet per a alguna de les moltes aparicions públiques que semblen agradar-li tant: per què no la traduïen boniques noies joves, activistes i amb el mateix color de pell que ella, i així tot plegat lluiria molt més? Els flaixos l’enlluernarien al costat de les seves traductores-alter egos a la Fira del Llibre de Frankfurt o de Guadalajara. Que tremoli Angela Davis, que fa uns dies va ser nomenada doctora honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra per, entre d’altres, la seva incansable lluita antiracista.

Com a idea és bonica, no ho neguem. Una autora i la seva cohort de traductores, racialitzades i empoderades. On és la trampa, doncs? Què grinyola? Com a dona, activista i traductora veterana amb més d’un centenar de llibres traduïts, deixeu-me dir-hi la meva. No la meva opinió improvisada -des del meu privilegi de caucàsica europea en un país on hi ha pocs afrodescendents, però els suficients per entendre la necessitat de canviar alguns paràmetres-, sinó una opinió macerada i contrastada amb diverses amigues negres o emparentades amb persones que ho són. M’agradaria dir-li dues coses a Amanda Gorman, que amb aquest gest ha fet gala d’un etnocentrisme que ja voldria per a si Napoleó i que es veu que ignora totes les possibles interseccions que hi ha entre raça, gènere, classe social, sexualitat i un llarg etcètera.

Tant de bo aquest país nostre tingui aviat una representació notable de persones racialitzades en totes les professions, però encara no passa.

M’agradaria dir-li que traduir poesia és molt fàcil, però no li puc dir: em temo que és força més difícil que escriure-la. Perquè una editorial seriosa encarregui una feina com la traducció del seu llibre -amb els consegüents guanys en drets- fa falta un currículum notable que no s’improvisa. Qui conegui com jo el conec el món de la traducció des de dintre, sap de què parlo. També m’agradaria dir-li que aquest país nostre és ple de joves traductores racialitzades que es passen els dies agitant banderes feministes, antinuclears, antiracistes o de qualsevol de les moltes causes justes que existeixen, però lamentablement no és el cas. Tant de bo aquest país nostre tingui aviat una representació notable de persones racialitzades en totes les professions, però encara no passa. No som els Estats Units, on al passat esclavista se suma un 16% de població negra, per exemple. De fet, a Espanya hi resideixen poc més d’un milió de persones procedents d’Àfrica i les xifres per races ni les he trobat, potser perquè no hi són. No hi ha doncs grans plans per pal·liar aquesta desigualtat, perquè encara no hi ha gaire consciència de la nostra diversitat racial, que és sempre un regal.

No dubto que segurament a la jove poeta la mou la bona fe i una voluntat de contribuir a fer un món més just. Però és evident que Amanda Gorman, tot i haver passat una temporada a Madrid, no sap com es el nostre país pel que fa a l’accés deficitari de les persones racialitzades a moltes professions. Ben cert que, tot i que la presència massiva de persones d’altres llocs és més recent aquí que a altres països, tenim un greu problema de racisme. Ho va recordar el darrer 8M citant a Audre Lorde l’actriu trans Daniela Santiago -esplèndida protagonista de la sèrie Veneno-: “¿Com expliqueu que les dones que us netegen les cases i cuiden dels vostres fills mentre vosaltres assistiu a congressos de feminismes siguin en la seva majoria dones pobres i de color?”. Touché!

Jo veig en el rampell de Gorman un desconeixement radical de com es fan les lluites i una simple operació de màrqueting.

Ignorància al marge, seria bo explicar-li a la jove poeta que és incongruent aplaudir un president blanc i no voler un traductor del mateix color. Encertada reflexió que per cert feia en una entrevista a Núvol el seu traductor al català, el solvent Víctor Obiols. Com a mínim el gest resulta contradictori, no ho negareu.

Jo veig en el rampell de Gorman -o dels seus agents literaris- una pixada fora de test, un desconeixement radical de com es fan les lluites i una simple operació de màrqueting. Així ho he fet saber a les xarxes, on l’activista d’origen marroquí Míriam Hatibi em preguntava amb tot el seu dret si l’exigència de Gorman no era com quan les feministes demanem quotes als espais de representació. La resposta és no. Deixant de banda que no hi ha feina més invisible que la traducció -potser només superada per la de ficar-se dintre de la figura de Mickie Mouse a Eurodisney-, aquesta operació de Gorman té tant a veure amb demanar llistes paritàries a la política com amb cargolar el tabac amb paper de fumar ecològic, que és una veritable contradicció. Una cosa és voler forçar la paritat des d’estratègies coherents i una altra ben diferent tensar el debat públic des de la incoherència.

Al diari Ara la veu acreditada i ponderada de Marta Segarra parlava sobre aquest assumpte i deia que el gest violent de rebutjar certs traductors es podia assumir en benefici d’un objectiu més alt (no ho deia amb aquestes paraules tan clares, perquè sap que el terreny és relliscós, però ho deia). També feia menció a l’elecció a Bèlgica d’una rapera afrodescendent que encaixa amb els desitjos de Gorman i que segurament de traduir no en sap res. Segarra parlava de la conveniència que la rapera en qüestió comptés amb l’assistència d’algú experimentat a l’hora de fer la feina. Els agradaria, a vostès, que els operés del cor una persona sense la preparació suficient, però amb un bon cirurgià o una bona cirurgiana al costat? Doncs és el mateix. Prefereixo mil vegades més la traducció d’Obiols que la d’aquesta rapera.

Contràriament, aquest encreuament d’opinions sorollós sí que parla d’una cosa de la qual es parla poc: la falta de reflexió, amplitud de mires i cultura en general de les persones que defensen causes justes des de les emocions i sense tenir ni la més remota idea que els gestos, si no van acompanyats de sentit comú, són vacus. Quan l’any 1955 Rosa Parks va negar-se a cedir el seu seient a un blanc en un autobús no se li va acudir dir que el conductor havia de ser negre perquè també els negres poden ser conductors d’autobús. Va fer un gest útil i la història li ha donat la raó.

He traduït a l’actual papa de Roma i de catòlica i apostòlica en tinc ben poc. L’hauria traduït millor una monja? Quina bestiesa. He traduït la poesia completa d’Oscar Wilde i no sóc un home gai.

Amics i amigues, noves generacions que voleu el món just que mereixem, treballeu fermament en la defensa dels drets per a tots i totes però sense empassar-vos preses de pèl com aquest gest infantil i superb d’Amanda Gorman. Tampoc us fieu dels aliments que diuen que no porten transgènics, ni dels que diuen que no porten sucre i porten raïm, etc. Per no parlar del rebuig que generen gestos contraproduents com aquests, que fabriquen racistes i anti feministes a dojo.

Quan des del feminisme defensem les quotes per compensar la històrica discriminació de les dones, no se’ns acut tirar a terra un edifici fet per Gaudí perquè el construeixi una dona, ni trencar una escultura de Plensa perquè la faci una dona. Fer visibles les dones traductores racialitzades no passa perquè siguin les encarregades de traduir les dones de la seva raça, han de poder accedir a les feines amb igualtat de condicions, sense que importi a qui tradueixin si estan capacitades per fer-ho. No, no vull un futur que de tant políticament correcte faci pudor de fonamentalisme i les negres tradueixin les negres i les blanques les blanques. Tampoc vull que el futbol femení l’arbitrin només dones. Vull que les dones puguin arbitrar el futbol masculí, així de clar.

Una bona amiga escriptora de raça negra, després de dir-me que la idea de la jove poeta li semblava un despropòsit, m’ha remès al pròleg que Jean Paul Sartre va fer d’Els condemnats de la terra, de Frantz Fanon, una bíblia de l’antiracisme. En la seva opinió, aquell home blanc amb ulleres i no gaire semblant a Alain Delon va saber parlar dels negres com ella mai havia llegit, amb una empatia absoluta. Perquè no cal ser negre ni gai ni trans per entendre les opressions. I evidentment no cal ser dona per ser feminista, encara que algunes feministes lamentablement ho pensin. Jo no, jo crec que en la defensa de la justícia i de la diversitat hi cabem tots i totes.

Per aquesta raó no penso llegir el llibre d’aquesta jove poeta. Llegiré potser el pròleg d’Oprah Winfrey, lluitadora valuosa pels drets de les dones (recordeu el seu discurs als Globus d’or 2018), encara que sincerament m’hauria estimat més un pròleg de Sharon Olds o Louise Glück. Perquè entre l’activisme decoratiu i la literatura, em quedo amb la literatura.

 

[Font: http://www.nuvol.com]

En la polèmica sobre la traducció d’Amanda Gorman estem barrejant dos temes diferents: els requisits d’una bona traducció i les oportunitats laborals de les persones minoritzades

Escrit per Isaias Fanlo

Ja tenim aquí la nova polèmica, aquest cop vinculada amb la poesia—o, potser seria millor dir, amb la traducció de la poesia. L’agència de la poetessa Amanda Gorman, fulgurant estrella de les lletres nord-americanes arran de la lectura del seu poema “The Hill We Climb” a la inauguració del president dels Estats Units Joe Biden, ha rebutjat la traducció del poema a càrrec de Víctor Obiols, en tractar-se d’un home blanc. I, com acostuma a passar, les xarxes no han tardat a treure foc pels queixals.

Ho diu, amb encert, el mateix Víctor Obiols: es tracta d’un assumpte complicat, en el qual entren en joc moltes sensibilitats, així com les diferents dinàmiques d’opressió que ens envolten, tant als Estats Units com al nostre país. Convindria anar amb compte a l’hora d’emetre judicis fàcils (especialment en el cas de les persones públiques), però vivim en una època que necessita respostes immediates i extremes: la reflexió i la ponderació no et fan guanyar gaires seguidors a les xarxes socials.

Penso que a tots plegats ens aniria bé mirar de comprendre que existeixen diferents punts de vista, que hi ha arguments vàlids que ben sovint es contraposen. Considerem, també, que en el nostre món existeixen contextos sociopolítics i culturals diferents, que molt sovint desconeixem.

Tampoc ens aniria malament si miréssim d’exposar els nostres arguments d’una manera un pèl més relaxada, i oberta a escoltar raonaments que no coincideixin plenament amb el nostre. De vegades (us ho juro), fins i tot podem arribar a una síntesi, o, fins i tot, a elaborar una resposta més complexa.

Pensem-hi. D’una banda, com ja s’ha dit, l’exercici de la traducció implica portar una obra d’un context a un altre, en una complexa i delicada negociació entre fidelitat, autenticitat, i la versemblança del producte final. En principi, l’experiència de la persona encarregada de la traducció hauria de ser irrellevant, sempre que domini l’idioma de partida i d’arribada del text—especialment, els matisos més delicats pel que fa al context sociocultural de l’obra que ha de ser traduïda.

Ara bé, també resulta innegable que no tothom té el mateix tipus d’accés a les oportunitats laborals. Les persones que pertanyen a un o més col·lectius minoritzats (persones no-blanques, no-homes, no-heterosexuals) tenen menys oportunitats d’accedir a determinades feines. No m’ho invento: hi ha estadístiques sobre la diferència salarial entre dones i homes, i sobre l’accés de persones transgènere a feines dignament remunerades, entre d’altres.

Si hi ha una altra persona (minoritzada) capacitada per fer la traducció al mateix nivell que Víctor Obiols, també es mereix l’oportunitat de treballar.

És en aquest context que vull entendre la demanda de l’agència d’Amanda Gorman. Si hi ha una altra persona (minoritzada) capacitada per fer la traducció al mateix nivell que Víctor Obiols, també es mereix l’oportunitat de treballar. La qüestió, però, és que sovint la gent minoritzada tampoc té accés a les escoles i universitats que obren les portes de professions de prestigi (un altre dia parlarem de la precarietat que pateixen molts traductors). Tenim, així doncs, un problema real davant dels nassos: no hi ha un accés igualitari a recursos i oportunitats. En aquest sentit, voler llegir els requisits de l’agència com un acte de racisme contra les persones blanques és, directament, insultant. Perquè, en un món dominat pels homes blancs i on les persones racialitzades pateixen agressions de manera diària i constant, pensar en termes de simetria resulta d’una miopia alarmant, per dir-ho de manera suau.

Són, així doncs, dos temes diferents que estem barrejant en la mateixa discussió. D’una banda, un bon traductor ho és en la mesura que domina les eines necessàries per dur a terme la seva feina; de l’altra, les persones minoritzades no competeixen amb igualtat de condicions per aquestes feines. Afrontem, així doncs, el problema.

No escric això per defensar l’agència d’Amanda Gorman (de nou, el tema és massa complex per a proposar-hi una resposta simple). Donar-li aquesta feina a una persona racialitzada es pot interpretar com un gest fútil de tokenism, com es diria en anglès: posar un pegat que ni de bon tros tapa un forat que és immens. Un gest de cara a la galeria que no suposa cap canvi sistèmic real. Si volem garantir més diversitat en àmbits professionals com ara el de la traducció, hem de plantejar-nos les coses des de la base: tota la població té un accés igualitari a les facultats de traducció? I si no és així, com podem arreglar-ho? Potser la polèmica podria servir per fer-nos pensar en aquestes qüestions. Això que tindríem guanyat.

També he llegit crítiques ferotges a Gorman perquè treballa per a Prada, perquè ha recitat els seus poemes en grans esdeveniments com la cerimònia d’inauguració presidencial o la Super Bowl, i perquè s’erigeix en veu de minories tot i haver estudiat a Harvard. Interessant que aquestes crítiques hagin vingut (si més no, les que he llegit) d’homes blancs, que no semblen capaços de comprendre que una dona jove i afroamericana pugui haver estudiat en una universitat d’elit, tenir una carrera fulgurant, i al mateix temps intenti fer alguna cosa contra les injustícies d’aquest món (una cosa tan senzilla i tan poderosa com llegir un poema). Que ho fa de manera contradictòria? Ben probablement: els éssers humans som contradictoris. Al capdavall, anem a manifestacions contra el racisme o la LGTBIfòbia mentre pengem a les xarxes vídeos filmats amb telèfons fets a fàbriques asiàtiques on hi treballen nens, i també dones amb salaris molt per sota de la dignitat humana. De fet, molts d’aquests tuits que es queixen de les contradiccions de Gorman estan fets amb aquests mateixos telèfons. Quants homes blancs s’han beneficiat d’una educació elitista, de contractes beneficiosos, de feines a les quals han tingut un accés privilegiat, i ens ha semblat d’allò més natural? Ara que veiem una dona afroamericana que té accés a aquests mateixos privilegis, ens atrevim a aixecar la veu? De nou, no es tracta d’una situació simètrica: per cada dona racialitzada que accedeix a aquests cercles, hi ha una gran majoria d’homes blancs. El que ens sobta i indigna, però, és l’excepció.

Voler llegir els requisits de l’agència com un acte de racisme contra les persones blanques és, directament, insultant.

Tornant a la traducció, avui mateix comentava la polèmica catalana amb un amic, poeta, nord-americà, i també persona racialitzada. “A mi m’agradaria molt que em traduïssin al català i al castellà”, em deia el meu amic. “I si hi ha dos candidats a fer la traducció igual de bons, un de blanc i un de racialitzat, entenc perfectament que s’esculli a la persona que pertanyi a un col·lectiu que no hagi pogut gaudir de tantes oportunitats. Ara bé, m’imagino que l’Amanda Gorman, com qualsevol altre escriptor, el que voldrà és que la seva obra estigui ben traduïda.”

Si esperàveu que aquest article acabés amb una manifestació rotunda a favor o en contra de la polèmica, em sap greu decebre-us. Hi ha argumentaris oposats que conviuen en aquest debat, que s’encavalquen, que es contradiuen, i que són justificables. Tot escriptor voldrà que la seva obra sigui traduïda amb rigor i amb qualitat; al mateix temps, sembla una bona cosa fer èmfasi en el fet que no tothom té el mateix tipus d’accés al mercat laboral; que Amanda Gorman hagi tingut accés a privilegis no li impedeix d’aspirar a esdevenir la veu d’una lluita; que la poetessa hagi anat a Harvard no vol dir que no hagi patit racisme (de fet, només cal fer una mica de recerca sobre les darreres polèmiques de Harvard amb professors no-blancs que no han obtingut tenure); vetar Víctor Obiols no soluciona el problema (real) del racisme en el nostre país; però no podem ignorar que tenim un problema molt seriós, en aquest país i al món, pel que fa a les desigualtats que pateixen les minories. Tots aquests pensaments conviuen de manera complexa a la nostra realitat.

 

[Font: http://www.nuvol.com]

L’Associació francesa de catalanistes (AFC) dona el tret de sortida a la seva crida anual de candidatures per a una subvenció de 400 €, destinats a finançar una estada d’investigació a l’estranger en el marc de la llengua, la literatura o la cultura catalanes. Presentació de candidatures fins al 28 de març.

 

Per tal de fomentar la investigació en el camp de la llengua, la literatura i la cultura catalanes, l’Associació francesa de catalanistes proposa una subvenció anual de 400 € per a joves catalanistes de França. L’objectiu d’aquesta beca és ajudar a finançar una estada a l’estranger com a part de la investigació.

Per aspirar a aquesta beca, cal ser estudiant de segon any de màster de recerca o doctorand en una universitat francesa. Queden exclosos de la convocatòria els ensenyants d’educació secundària. La subvenció està destinada a tots els temes relacionats amb la llengua, la literatura i la cultura dels Països Catalans.

Els membres del jurat seran nomenats per l’AFC i actuaran de manera independent a l’associació. La classificació de les sol·licituds es basarà en la qualitat dels dossiers presentats; després de revisar-les, el jurat decidirà sobre l’assignació de la subvenció, que es farà arribar a l’adjudicatari en dues meitats abans i després de la mobilitat.

La mobilitat per a la beca s’ha de produir durant l’any natural 2021. No obstant això, a causa de la crisi sanitària, també es podrà efectuar durant el primer semestre de 2022. En aquest cas, el beneficiari haurà de comunicar-ho al president de l’AFC

Els sol·licitants han de ser membres de l’AFC.

El fitxer de sol·licitud ha d’incloure:

  • El formulari de sol·licitud on s’especifica en particular el tema de la tesi de màster o de la tesi doctoral i el nom del director de la investigació.
  • El currículum del candidat (dades personals, curs universitari, etc.).
  • Un informe del director de la investigació que en subratlli l’originalitat i la rellevància.

El programa detallat d’investigació que es durà a terme durant la mobilitat, precedit d’un informe de progrés sobre la memòria o la tesi, així com la problemàtica i la metodologia adoptada (d’entre 1 i 3 pàgines).

El compromís per escrit de proporcionar un informe detallat (d’entre 1 i 3 pàgines) al final de l’estada i de presentar, després de la defensa, una còpia de la memòria o la tesi al president de l’AFC, que podrà, amb el consentiment del candidat, compartir-la en línia al web de l’AFC.

Calendari

Les sol·licituds s’han d’enviar, en un sol pdf i per via electrònica, abans del 28 de març de 2021 al president de l’AFC.

El jurat es reunirà a finals de març i establirà un rànquing, que transmetrà a l’AFC. Un cop notificada la selecció al candidat, caldrà que aquest es posi en contacte amb la tresorera de l’AFC, la Sra. Maria Llombart, per sol·licitar el pagament de la seva beca (en dues meitats, abans i després de la mobilitat).

Les bases de la subvenció es poden trobar al web de l’AFC.

Beca de mobilitat de recerca

Presentació de candidatures fins al 28 de març

Associació francesa de catalanistes

 

L’audiodescripció proporciona informació sobre elements visuals per a espectadors amb discapacitat visual

La Universitat Autònoma de Madrid ha organitzat un taller d’autodescripció per a estudiants de llengua catalana per al pròxim dia 25 de març, de 12 a 14 hores. L’audiodescripció d’àudio, vídeo o qualsevol obra teatral o audiovisual, consisteix en una forma de narració emprada per a proporcionar informació sobre els elements visuals clau en un treball d’àmbit de mitjans en benefici dels espectadors cecs i amb discapacitat visual.

Es tracta de la primera activitat que organitza la universitat d’aquesta temàtica. La primera mitja hora serà una introducció sobre l’accessibilitat i, en concret, l’audiodescripció. Els ponents explicaran en què consisteix, diferents tipus d’audiodescripció per a diferents productes audiovisuals i els elements que ha de tenir una bona audiodescripció.

Després, es plantejaran tres activitats perquè els alumnes puguin audiodescriure diferents fotogrames. Primer, hauran de llegir una audiodescripció en veu alta, després, preparar l’audiodescipció d’un fragment d’una pel·lícula i finalment audiodescriure un fotograma d’una posta de sol. El text que preparin d’aquesta última activitat el revisaran membres de l’Associació Catalana per la promoció de l’accessibilitat amb baixa visió (ACPA), per oferir-lis les seves impressions sobre el treball.

[Font: http://www.racocatala.cat]

La Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana, publicada el 2019, inclou unes informacions i remarques normatives sobre fonètica que hem cregut convenient contribuir a divulgar per mitjà de les fitxes que podeu trobar al cercador de l’Optimot.

Fitxes sobre vocals

Hi ha fitxes que ens posen en guàrdia contra pronúncies poc recomanables amb relació a les vocals, com ara la que adverteix que en els parlars orientals no és acceptable pronunciar noms propis com Blanes, Pedralbes o Sales sense neutralitzar la e, o la que ens informa que tampoc no és acceptable la pronúncia de les vocals neutres com una a [a], característica d’algunes zones urbanes dels parlars centrals, com en el mot Barcelona (pronunciat b[a][a]lon[a]).

Altres fitxes descriuen fenòmens que, si bé també s’han d’evitar en contextos formals, es consideren admissibles en els registres informals. És el cas de la fitxa que descriu com es comporten algunes vocals àtones en alguns parlars, segons el context, per exemple en els mots berenarseixanta o bèstia (pronunciats brenarsixanta o besti).

I també hi ha fitxes que expliquen casos d’alternança de pronúncies segons els parlars, unes pronúncies admissibles en tots els contextos. Per exemple, diferència es pronuncia en general amb e oberta, però amb e tancada en gironí i part del valencià. La o també presenta alternança de timbre depenent dels parlars en mots com ollaflor i tou, entre d’altres. Així mateix, la pronúncia de la a final de tassa com a e oberta a la plana de Lleida és un dels fenòmens que s’expliquen en aquesta fitxa sobre la vocal àtona en lleidatà i els parlars valencians.

Consonants repetides o desaparegudes

Quan pronunciem impossible amb p, sapiguem que aquesta pronúncia només és adequada en contextos informals. Una fitxa ens informa que l’ensordiment de la consonant oclusiva en els grups -bl- -gl-, en algunes posicions, no s’accepta en registres formals. En canvi, la geminació sonora és adequada en tots els registres, i és com es tendeix a pronunciar aquests grups de consonants en la majoria dels parlars: pobblereggla.

I si algunes consonants poden pronunciar-se dobles, n’hi ha d’altres que en la pronúncia d’alguns parlars desapareixen. Això és el que passa en el fenomen de l’emmudiment de -t/darrere de n i l, i de ­p/b darrere de m, a final de paraula. Per exemple, en llamps, rumb, cent, dividends, herald i ocults (pronunciats llams, rum, cen, dividén, heral i oculs).

Un cas semblant és el de la l en els mots altre, nosaltres i vosaltres, que a vegades s’emmudeix en alguns parlars. La fitxa que en parla ens recorda que aquesta pronúncia s’evita en els registres formals.

La invasió de les is

Si sentim que algú diu paia en comptes de palla, no pensem d’entrada que no sap pronunciar la ll. Potser és que en el seu parlar ioditzen i pronuncien la ll com una en certes paraules, com ara palla, cella o ull (però no en cavall), tal com explica una fitxa. Ara bé: aquest fenomen només és admissible en aquests parlars, especialment en els registres col·loquials. En la resta de casos s’ha d’evitar pronunciar la ll amb el so de i.

Hi ha un cas, tanmateix, en què la pronunciació alternativa amb i és acceptable: la fitxa sobre els mots jo i ja ens explica que, a més de j, aquests dos mots també es poden pronunciar amb i (io i ia).

Els sogres no són els ogres (o gairebé mai)

I sempre hem d’extremar l’atenció en la pronúncia de les s: no és el mateix parlar dels savis que dels avis, igual com tampoc els sogres no són els ogres. O no ho solen ser. És a dir, si va seguida d’una vocal o una consonant sonora, la s a final de mot es pronuncia sonora.

Continuant en l’àmbit de les s, una altra fitxa explica que, quan hem de pronunciar paraules d’origen estranger que comencen amb una s seguida de consonant, recorrem a una vocal de suport i pronunciem una e davant la s. Així, acordem la pronúncia d’aquestes paraules als hàbits fonètics del català, com en eslàlom o Strauss (pronunciat estraus).

Hiat o diftong?

Finalment, les fitxes sobre fonètica també tracten de fenòmens sil·làbics, com la que ens informa que algunes formes de verbs amb -cu-, com evacuar, es poden pronunciar amb hiat o amb diftong, igual que les formes femenines d’alguns adjectius acabats amb -cue-va-cu-a-rà o e-va-cua-ràvà-cu-a o và-cua. Al peu d’aquesta fitxa n’hi trobem una altra de relacionada que ens recorda que aquesta possibilitat de doble pronúncia no s’aplica als verbs amb -qu-, com adequar, que s’han de pronunciar sempre amb diftong: a-de-qüen.

 

[Font: optimot.blog.gencat.cat]

Segons el ministre, retolar les carretes en valencià « pot comportar distraccions”.

El valencià està exclòs de la retolació dels senyals de trànsit de les autovies A-31, A-7, AP-7 o A-70 que transiten per les comarques del sud del País Valencià i també circumval·len la ciutat d’Alacant.

Aquesta situació va en contra de la normativa que obliga al Ministeri de transports, titular de les vies, a complir amb el bilingüisme i incloure també el valencià.

Davant d’aquesta discriminació flagrant, Esquerra Republicana del País Valencià a l’Alacantí, a través de la diputada catalana Marta Rosiqué, va adreçar una preguntar escrita a la Direcció General de Carreteres del Ministeri de Foment, on demanaven explicacions de per què apareixien rètols només en castellà en aquestes carreteres alacantines.

La resposta de ministre titular, el torrentí José Luis Ábalos, obvia qualsevol propòsit d’esmena i justifica aquesta situació de desigualtat amb un seguit d’arguments que insulten la intel·ligència: « s’ha de tenir en compte que una de les característiques de la senyalització vertical de carreteres és que ha de ser senzilla d’interpretar i assimilar pels usuaris. Un excés d’informació per haver-hi inclòs massa text pot comportar distraccions als conductors que acabin resultant en accident. Aquest fet és necessari tenir-lo en compte especialment en les circumval·lacions de les grans ciutats, en les que habitualment hi ha molts destins a senyalitzar. Així mateix, una elevada quantitat d’informació podria comportar uns cartells de mida excessiva -i així mateix, reduir la mida de la lletra dificulta la seva percepció ».

Ábalos remarca al final de la seva contestació, la intenció de mantenir aquest greuge amb un « la Direcció General de Carreteres seguirà senyalitzant les seves carretes utilitzant, tal com recull la reglamentació vigent, tots els idiomes oficials del territori sempre que això sigui possible. Quan per motius de seguretat o constructius això no sigui factible, es tractarà d’aplicar criteris equilibrats ».

La rèplica d’ERC al País Valencià
Des d’Esquerra, es considera que la resposta donada pel govern espanyol « és un insult en tota regla als valencianoparlants de l’Alacantí i del País Valencià. Un insult més greu si atenem que el titular del Ministeri és el torrentí José Luis Ábalos, qui demostra un nul interès per vetllar pel bon ús de la llengua i per fer complir la normativa vigent ».

Arran d’aquesta resposta, els republicans han denunciat la greu situació que pateix el sud del país en protecció lingüística des de fa anys. A parer del seu president al País Valencià, Josep Barberà, aquesta desprotecció « hauria de fer que totes les administracions, locals, autonòmica i estatal, posaren més mitjans i esforços en la protecció del valencià en aquestes comarques. En canvi veiem com se segrega i es justifica el castellà. Ningú pot equivocar-se per llegir aeroport o recinte firal en valencià. Aquesta resposta només vol dir que els importem un rave, també a Ábalos ».

Escola Valenciana presenta una queixa oficial

La resposta d’Ábalos ha portat Escola Valencia a presentar una queixa a l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat, al Síndic de Greuges i al Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana”, a qui demana que “deixe de donar excuses i aplique l’oficialitat del valencià a tota la senyalització valenciana”.

L’entitat ha recordat que la Constitució Espanyola diu que “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”.

La resposta d’Ábalos

 

[Foto: Esquerra Republicana del País Valencià – font: http://www.racocatala.cat]

La polémique autour de cette œuvre le montre: instrumentaliser la traduction à des fins idéologiques, c’est moche.

La traduction d’un poème d’Amanda Gorman, lu lors de l’investiture de Joe Biden, a lancé une polémique.

Écrit par Bérengère Viennot 

Le monde de la pensée, le landerneau de la traduction, les réseaux sociaux bruissent d’une polémique sur la traduction du poème d’Amanda Gorman, la jeune poétesse intervenue lors de l’investiture du président Joe Biden et dont l’œuvre est en train d’être traduite dans le monde entier.

Selon la journaliste néerlandaise Janice Deul, qui a écrit un article fort médiatisé sur le sujet dans les colonnes du média de Volkskrant, c’est une mauvaise idée de confier la traduction d’un poème écrit par une jeune femme noire à une jeune personne non-binaire blanche. Ce serait mieux qu’une femme noire le fasse. Son article a fait grand bruit; la personne initialement désignée s’est désistée, et la maison d’édition a déclaré réfléchir à la composition d’une équipe de traduction qui serait plus appropriée.

Là-dessus, en Espagne, c’est la version catalane qui est mise sur la sellette. Le traducteur, Victor Obiols, après s’être vu confier la traduction du poème, a finalement été évincé par sa maison d’édition qui lui a affirmé chercher «un profil différent, celui d’une femme, jeune, activiste, et de préférence noire».

À quoi ressemble un traducteur?

On peut en déduire que cette journaliste et que ces maisons d’édition n’ont qu’une vague idée de ce à quoi ressemble un vrai traducteur ou une vraie traductrice. À l’instar de ces enlumineurs du Moyen Âge, qui se faisaient une idée abstraite des animaux exotiques qu’ils n’avaient jamais vus mais qu’ils dessinaient quand même en ne s’aidant que de la description qui leur avait été faite, les grandes lignes leur sont familières, mais le résultat est complètement à côté de la plaque.

Il existe plusieurs sortes de traducteurs. Certains sont spécialisés en traduction qu’on dit pragmatique –qui peut être juridique, technique, financière, médicale ou autre. D’autres le sont en traduction audiovisuelle. D’autre encore en traduction de presse. Et puis il y a la traduction littéraire, au cœur de la polémique actuelle. Et comme l’une des matières premières de la traduction, quelle que soit sa nature, ce sont les mots et leur manipulation rigoureuse, il est très important, avant de lancer un quelconque débat ou une réflexion sur la traduction poétique, de savoir de quoi on parle.

La traduction, d’abord un savoir-faire

La traduction littéraire est un métier particulier, pour lequel les compétences requises ne sont pas les mêmes que pour, par exemple, la traduction financière. Certes, on peut savoir faire les deux, comme un pâtissier peut savoir faire de la charcuterie, mais cela ne va pas de soi. Les matières premières sont les mêmes: un humain, un texte, deux langues. Les compétences sont différentes, et les techniques aussi. De même que vous ne confierez pas l’élaboration de la pièce montée de votre mariage à votre charcutier, vous ne demanderez pas à un traducteur médical de traduire Toni Morrison.

La traduction, d’abord un savoir-faire

La traduction littéraire est un métier particulier, pour lequel les compétences requises ne sont pas les mêmes que pour, par exemple, la traduction financière. Certes, on peut savoir faire les deux, comme un pâtissier peut savoir faire de la charcuterie, mais cela ne va pas de soi. Les matières premières sont les mêmes: un humain, un texte, deux langues. Les compétences sont différentes, et les techniques aussi. De même que vous ne confierez pas l’élaboration de la pièce montée de votre mariage à votre charcutier, vous ne demanderez pas à un traducteur médical de traduire Toni Morrison.

L’argument de la parfaite similarité ne tient pas car tous les traducteurs sont différents des auteurs qu’ils traduisent, même s’ils ont la même couleur, le même sexe et une histoire comparable. D’abord parce qu’ils ne parlent pas la même langue et n’ont pas grandi dans la même culture: ils ne voient donc pas la vie de la même manière. Même en ayant vécu des expériences similaires, ils n’auront pas éprouvé les mêmes sentiments, ressenti les mêmes joies ou les mêmes douleurs. Et aussi, simplement, parce qu’il n’y a rien de plus dissemblable que deux êtres humains, quelles que soient leurs expériences communes. Or, tout le talent du traducteur, c’est justement de passer outre cette différence et de se mettre dans la peau de l’auteur qu’il traduit, qui devient, l’espace d’une mission «son» auteur. C’est la magie, le talent, le travail et toute la difficulté de la traduction; c’est, avec le bonheur d’écrire, aussi ce qui en fait l’attrait.

Le traducteur entre dans la peau de l’autre, dans sa tête et dans ses mots, et abolit, autant que faire se peut, sa propre identité pour offrir à des lecteurs la pensée de l’Autre. La traduction, c’est l’exaltation, la célébration de l’altérité et de la différence. Dans son geste traductionnel, le traducteur dit au lecteur: regarde, l’autre qui parle et pense différemment de toi partage sa pensée et je suis la passerelle entre lui et toi. Je suis à la fois moi-même, concentré de mes compétences et de mon expérience, lui, car j’entre dans sa tête, et toi car je sais comment te parler pour que tu comprennes.

«Les traducteurs, c’est comme les éboueurs»

Par définition, par essence, traduire, c’est exposer la différence et prouver qu’elle n’est pas insurmontable. Or, prétendre qu’une traduction sera meilleure ou plus pertinente parce qu’elle aura été réalisée par une personne qui «ressemble» à l’auteur, c’est d’une part n’y comprendre absolument rien à l’art de la traduction, ce qui est en soi assez grave de la part d’un éditeur, mais d’autre part, surtout, c’est vouloir introduire un communautarisme, un combat, une haine de la différence, dans un domaine qui en était préservé. C’est instrumentaliser une pratique afin promouvoir une idéologie nauséabonde qui vise à diviser au maximum le plus de communautés possible et à tenter de convaincre que si nous sommes différents, nous ne pouvons pas communiquer. C’est moche.

En outre, c’est aussi nier l’individualité tant de l’autrice que de la traductrice, ce qui est clair dans le cas d’Amanda Gorman. Est-ce que toutes les femmes se ressemblent et se comprennent? Est-ce que tous les Noirs sont pareils et ont vécu la même chose? Même alors qu’ils ont vécu dans des pays différents, des cultures différentes, comme s’il existait un groupe homogène «noir» et un autre «femme» dont les éléments seraient interchangeables? Non, évidemment, une telle réduction des individus à leur nature et à rien d’autre est un geste effrayant, au fondement même du racisme.

Que le grand public n’ait pas, par instinct, de mouvement de rejet devant ce soufflet envoyé à la figure de tous les traducteurs, c’est compréhensible: profession invisible par excellence, la traduction est un petit monde relativement fermé qui se contente souvent d’exister sans qu’on n’en connaisse trop les rouages. Les traducteurs, c’est comme les éboueurs: il n’y a que quand quelque chose ne va pas qu’on se rappelle qu’ils existent. En revanche, que des éditeurs cèdent aux sirènes d’un mouvement communautariste pour ne pas déplaire à une minorité de radicaux qui trempent leur plume dans l’encre de la division et de la haine de l’autre pour écrire un avenir où la vie en communauté est condamnée à disparaître, voilà qui doit inquiéter.

Et c’est aux traducteurs, pour une fois, de se défaire de leur cape d’invisibilité et d’interpeller les lecteurs: il faut nous faire confiance. Nous connaissons notre métier et nos limites. Un bon traducteur n’acceptera jamais de traduire un texte qui lui semble inaccessible, ce qui arrive, bien entendu. N’écoutez pas ceux qui ne se sentent exister qu’en rejetant ceux qui ne leur ressemblent pas et se construisent une identité en divisant pour mieux régner et en alimentant le culte de l’entre-soi. Si nous décidons de jouer notre rôle de passeur, c’est que nous en sommes capables, parce que malgré les différences de sexe, de couleur et d’histoire, nous sommes humains et que rien d’humain ne nous est étranger.

[Photo : Win Mcnamee / Getty Images North Amercia / AFP – source : http://www.slate.fr]

Víctor Obiols fue vetado por el sello Viking Books para traducir al catalán a Amanda Gorman, la joven poeta que deslumbró en la asunción de Joe Biden al leer el poema « La colina que subimos ». El sello adujo que el perfil del traductor « no se ajustaba a lo que buscaban.

La joven poeta de 23 años deslumbró en la asunción de Joe Biden al leer el poema "La colina que subimos".

La joven poeta de 23 años deslumbró en la asunción de Joe Biden al leer el poema « La colina que subimos ».

En lo que pareciera un capítulo más de una saga, Víctor Obiols fue vetado por el sello Viking Books para traducir al catalán a Amanda Gorman, la joven poeta que deslumbró en la asunción de Joe Biden al leer el poema « La colina que subimos », solo una semana después de que la escritora no binaria Marieke Lucas Rijneveld se retirara de un proyecto para traducirla al holandés tras las reacciones violentas contra la editorial a cargo del proyecto.

« Fui vetado porque, a pesar de admirar mi curriculum vitae, quieren una traductora mujer, activista y preferiblemente negra. He sido víctima de una nueva inquisición« , se descargó ayer Obiols en Twitter, aunque minutos después borró los mensajes.

Obiols fue director entre 2004 y 2009 del Festival Internacional de Poesía de Barcelona y traductor de Oscar Wilde y William Shakespeare y, según estaba previsto, su traducción de Gorman llegaría a las librerías catalanas el 8 de abril en una tirada de 5.000 ejemplares.

La polémica comenzó cuando Viking Books, el sello norteamericano que edita la obra de la emergente poeta afroamericana, le informó en un e-mail a la editorial Univers del grupo Enciclopèdia Catalana que el perfil de Obiols « no se ajustaba a lo que buscaban » y, si bien la editorial catalana le pagará la traducción, se publicará una nueva cuya autoría todavía no se conoce.

No es la primera vez que se generan entredichos alrededor de las traducciones de la poeta de 23 años. A principios de mes hubo un antecedente holandés cuando Marieke Lucas Rijneveld, la escritora no binaria que en 2020 ganó el International Booker Prize, se retiró de un proyecto para traducir al holandés el trabajo de la poeta tras las reacciones violentas contra la editorial a cargo del proyecto, generadas por la crítica de la activista cultural holandesa Janice Deul, para quien la traducción debía estar en manos de un especialista de raza negra como la autora.

En esa oportunidad, la polémica creció en redes hasta el punto de que Rijneveld, abrumada por la situación, desistió de encargarse de la traducción y, unos días después, respondió con la publicación de un poema publicado por el diario The Guardian en el que expone en segunda persona que está « en contra de todo el encajonamiento de la humanidad », y que « nunca ha sido demasiado perezoso para levantarse, para enfrentarse / a todos los matones y luchar contra el encajonamiento con los puños / en alto ».

 

 

[Fuente: http://www.telam.com.ar]

 

Parlem amb Víctor Obiols, el poeta inicialment escollit per traduir Amanda Gorman.

Amanda Gorman

La poeta Amanda Gorman

Escrit per Gerard E. Mur

El poeta i traductor Víctor Obiols ha denunciat que l’agència literària de la poeta Amanda Gorman l’ha vetat com a traductor al català d’El turó que enfilem (Univers). En una entrevista a El Món a RAC1, Obiols ha explicat que des d’Univers van comunicar-li que l’editora nord-americana de Gorman creia que el seu perfil “no s’ajustava” al que buscaven per a la traducció de l’obra. “Potser es pensen que una traductora al català que sigui negra —segurament amb arrels a l’Àfrica Occidental i criada a Catalunya— tindrà molt més en comú amb una afroamericana de Los Angeles, model i llicenciada a Harvard”, ha escrit Obiols al seu perfil de Twitter. Després del veto, Univers ha confirmat que busca un nou traductor de l’obra. El llibre ja té fitxa al web de l’editorial.

L’editorial, dirigida per Ester Pujol, va anunciar el febrer passat, a través de les xarxes socials, que el 8 d’abril publicarà una edició bilingüe d’El turó que enfilem. La publicació inclourà un pròleg de la presentadora, comunicadora i actriu Oprah Winfrey. Després de la sortida d’Obiols, la voluntat —assegura Pujol— és mantenir la data de publicació. El turó que enfilem és el títol del poema (The Hill We Climb) que Gorman va recitar durant el jurament de Joe Biden i Kamala Harris el gener passat. Obiols, per cert, ja havia acabat i lliurat la traducció de la peça. Als Països Baixos, Marieke Lucas, el traductor no binari escollit inicialment, ha decidit abandonar la traducció després de veure l’enrenou que ha generat la seva elecció. L’agència literària de Gorman demana que, “preferiblement”, la traducció la signi una dona jove, negra i activista. La premsa internacional també s’ha fet ressò de la polèmica catalana. N’han parlat a La Presse o Digis Mak. Univers també va anunciar que durant la tardor vinent publicarà el primer poemari oficial de Gorman, que als Estats Units apareixerà al setembre amb el títol The Hill We Climb & Other Poems. L’edició castellana, de Lumen, la signa l’escriptora madrilenya Núria Barrios.

Obiols explica que Univers va proposar-li la traducció de Gorman fa cosa d’un mes. Ell va acceptar i, tot seguit, l’agència literària de la poeta va demanar el seu currículum. Van veure que és un professional competent i van donar l’aprovació. Obiols tradueix The Hill We Climb, lliura la feina i arriba el gir. No és el “perfil adequat”, diuen des de l’agència, que ja estava gestionant l’enrenou de la traducció neerlandesa. Univers —diu Obiols— pagarà la feina feta encara que no es publiqui. El traductor s’ha sentit “decebut”; ara, però, la decepció “ja gairebé ha passat”. “Els requeriments que ha de complir el perfil del traductor no invaliden la feina que he fet. Ja m’han dit que tot això no té res a veure amb la meva competència”, assegura. “La traducció, que em va quedar força bé, es quedarà al calaix”.

Sobre Gorman i la seva poesia, diu: “Em va semblar fantàstica quan la vaig veure a la investidura. Em va fer il·lusió que em truquessin per oferir-me la traducció. No és una poesia de la meva corda. És més aviat una poesia de performance. Té un to una mica pamfletari. Un to planer i popular. És poesia del poble. Per ser poesia de performance, però, té qualitat”. “Univers ha fet la campanya ja. I amb publicitat gratuïta. El merder farà que venguin els 5.000 exemplars previstos de la primera tirada”, afegeix. I continua: “El debat de fons l’ha de fer gent autoritzada. Analitzar un cas com aquest és molt delicat. L’equilibri de lluites i desigualtats, però, no es pot convertir en un desequilibri. Aquest cas és la ressaca d’altres coses, de greuges històrics”.

“És una contradicció, però, que es rebutgin traductors blancs i massa grans quan ella va recitar durant el jurament de Biden, que és un president blanc i del Partit Demòcrata, que no és pas un partit de castristes o anarquistes. Pots fer el joc al president, però no pots tenir un traductor blanc. Jo, a més, també pertanyo a una minoria, una minoria lingüística. Tenim una llengua maltractada durant segles. Una cosa no té a veure amb l’altra, però si hem de parlar de causes, d’opressions, aquí en patim una”, sosté el poeta.

Obiols diu que queda “perplex” davant d’aquest tipus de “reaccions ideològiques que fan més mal que bé”. “La ideologia que defensen no queda ben parada. S’agafen a uns paràmetres dogmàtics que trobo primaris, sectaris. La discriminació positiva, de vegades, acaba sent negativa. Una cosa és equilibrar i una altra és desequilibrar-ho tot per l’altra banda. No els faria cap mal que jo signés la traducció de la poeta. És un tema molt complex, però. Jo m’he trobat en un foc creuat. Ningú posava en dubte que jo estigués capacitat per traduir. Soc, però, un home occidental, cristià i potser massa gran. I això és el que els afroamericans i altres comunitats han hagut de sentir durant dècades: “Potser saps fer-ho, però ets dona i ets negra”. És terrible”.

Obiols, que ha estat contactat per France Presse, la CNN o La Stampa, diu que “el canvi de traductor té una transcendència”. “No pas perquè sigui una traducció al català, sinó per tot el que hi ha al darrere. És una polèmica molt seriosa. Una polèmica vinculada a la discriminació de gènere i de raça. A Amèrica, els últims anys, els moviments discriminatoris han viscut un rebrot, atiats pel trumpisme, sobretot. El que ha passat amb la traducció forma part d’una acció política de gran abast, la de les causes afirmatives i la discriminació positiva, que als Estats Units existeix des de fa temps, des de la lluita pels Drets Civils dels anys seixanta, i crec que aquí, a Europa, no s’entén prou bé. Gorman va ser escollida com a figura simbòlica, per ser negra, dona i jove, en aquest ordre. I és respectable que vulguin allargar aquest simbolisme amb la traducció. No és un problema de traducció literària, és un problema de traducció cultural”.

El traductor mirarà de contactar amb Gorman per explicar-li el cas: “No sé fins a quin punt és conscient de tot aquest embolic. Tampoc crec que sigui una manipulació exclusiva de l’agència. No ho sé; m’estranyaria. M’agradaria poder-ho parlar amb ella directament”. “Defenso, evidentment, la idea que la traducció basteix ponts entre cultures, però hem d’entendre el fenomen globalment”, conclou el poeta, que abocarà l’enrenou en una cançó: “L’escriptora holandesa ha respost amb un poema; jo n’escriure una cançó. Serà la meva manera de protestar. Com deia, però, no vull ser llenya d’aquest foc. Tot es polaritza. Jo estic on he estat sempre. No crec que pugui fer declaracions autoritzades. No soc ni antropòleg ni sociòleg”.

Víctor Obiols és poeta, traductor (de Shakespeare o Wilde), músic i professor d’escriptura. Versos i contracantsD’un juny dur i Dret al miracle (Premi Carles Riba 2015) són els seus poemaris més destacats. Musicalment, Obiols és conegut com a Víctor Bocanegra. L’últim disc que ha editat és Poesies de Broadway (Quadrant Records). El poeta i traductor és autor de Núvol. Podeu llegir els seus articles en aquest enllaç.

[Font: http://www.nuvol.com]

‘Babelia’ publica el poema con el que Marieke Lucas Rijneveld, joven revelación de la literatura holandesa, prefirió no adaptar a la autora estadounidense después de que se cuestionara su elección por no ser una mujer negra

Marieke Lucas Rijneveld posa en julio en Utrecht.

Marieke Lucas Rijneveld posa en julio en Utrecht

Marieke Lucas Rijneveld, premio Booker Internacional por su novela La inquietud de la noche (Temas de Hoy), ha escrito un poema en respuesta a la controversia que estalló hace dos semanas cuando anunció su decisión de renunciar a traducir al holandés el libro que ha dado fama mundial a la estadounidense Amanda Gorman, La colina que ascendemos, después de que esta leyera uno de los poemas incluidos en el volumen durante la toma de posesión del presidente Joe Biden el pasado enero. Rijneveld explicó que se retiraba del proyecto por la polémica surgida en las redes sociales por el hecho de que se hubiera elegido a una persona blanca, siendo Gorman negra. Su traductor al catalán, Víctor Obiols, afirmó el miércoles que su versión del poema para la editorial Univers fue rechazada por los agentes de Gorman, al preferir que se encargase de traducirla “una mujer de perfil activista y, a poder ser, de origen afroamericano”. Rijneveld escribió también un poema dedicado a Gorman, Todo lo habitable, que Babelia publica a continuación.

Nunca has perdido esa resistencia, la tensión primera entre pesar y alegría,

ni la has entregado a la prédica en el púlpito, a la Palabra que declara

lo que está bien o mal, nunca te dio pereza levantarte, ni afrontar,

alzando los puños, los acosos ni luchar contra el encasillamiento,

contra esos tumultos del no saber dentro de tu cabeza,

templaste la impotencia con la provocación en los ojos, y

siempre anunciaste tu camino con un orgullo sólido como roca,

al ver a alguien reducido a polvo y al ver cómo se escurre

la última gota de dignidad, estás en contra de la craneometría,

en contra de la esclavitud, en contra de todo lo que enjaula a la humanidad.

Nunca has perdido esa resistencia, la semilla de la libre pelea, tu

origen viste atavíos de duelo, tu origen tuvo suerte,

tuvo una vía de escape, no es que tu experiencia esté de acuerdo,

no es que siempre veas la yerba al otro lado

marchita y menos verde –el secreto es ser capaz

de ponerte en el lugar ajeno, de advertir el mar de tristeza detrás

de los ojos de otra persona, la amotinada ira de todas las iras, quieres

decir que quizá no lo entiendas todo,

que por supuesto no siempre pulsas la cuerda adecuada, pero que

lo sientes, sí, lo sientes, incluso si la diferencia es un abismo.

Nunca has perdido esa resistencia y aun así eres capaz de captar

cuándo un sitio no es tuyo, cuándo debes arrodillarte por un poema porque

otra persona puede hacerlo más habitable; y no

por rechazo, no por desaliento, sino porque sabes

que hay tanta desigualdad, tanta gente aún discriminada,

lo que quieres es fraternidad, quieres un puño, y puede que tu

mano no sea aún lo bastante fuerte, o puede que primero debas coger

la mano ajena para reconciliaros, necesitas vivamente sentir la esperanza

de que estás haciendo algo para mejorar el mundo, aunque esto no debes

olvidarlo: después de arrodillarte vuelve a levantarte y haz que nuestras espaldas se enderecen juntas.

Traducción de Bárbara Mingo

 

[Foto: JEROEN JUMELET/AFP – fuente: http://www.elpais.com]