A presidenta da Asociación de Artistas Asociados de Dobraxe (ADA), Desi de Pillado, indicou que contan co apoio dos sindicatos CIG, CCOO e UGT.
Rolda de prensa das profesionais da dobraxe, o 29 de febreiro, en Santiago.
As persoas profesionais da dobraxe na Galiza anunciaron mobilizacións a partir do 17 de marzo para reclamar o cumprimento do seu convenio colectivo. Así o avanzaron onte en rolda de prensa en Santiago, onde declararon que « non darán un paso atrás » até que se atendan as demandas do sector.
A presidenta da Asociación de Artistas Asociados de Dobraxe (ADA), Desi de Pillado, indicou que contan co apoio dos sindicatos CIG, CCOO e UGT, así como da xente do seu sector e dos compañeiros da Asociación de Actores e Actrices da Galiza.
O acordo de dobraxe, explicou a presidenta de ADA, ten ámbito autonómico e inclúe as dúas linguas oficiais da Galiza. No caso do galego, engadiu, cóbrano integramente -co salario de 2006, pero a patronal « decidiu facer máis competitivo » o traballo en castelán, polo que « deixaron de retribuír » o que « está estabelecido legalmente ». « Para iso, determinaron non respectar o convenio e pagar, no mellor dos casos, un 25% menos do que deben », criticou, ao tempo que lamentou que sexa « un 25% menos » do estabelecido nun convenio « que non revisan » desde 2006 e que incumpren desde que se creou.
Reivindicacións do sector
Entre as súas reivindicacións, reclamaron cobrar o convenio colectivo da Galiza, xa que a dobraxe ao castelán debe pagarse como dita a lei, « pois os actores e actrices facemos o noso traballo coa máis absoluta profesionalidade e cariño, igual que cando traballamos en galego« . Tamén reclamaron transparencia nos datos, que as empresas « deixen de manipular » as contas para que « pareza » que se lles paga por convenio cando « non é así ».
Exixen unha actualización do convenio de 2006 que afecta a ambas linguas para que « permita vivir con dignidade ». Ao tempo, reclamaron respecto « para esta digna profesión ».
Neste contexto, anunciaron que realizarán varias mobilizacións a partir do día 17, nas que estarán acompañados por compañeiros da rama técnica e de produción, e en breve darán a coñecer en que consistirán.
Somos los espectros de una traducción mediocre del inglés, admiradores de una fiesta a la que nunca estaremos invitados. Y lo grave no es el calco de las palabras, sino de las experiencias mismas
Escrito por ANTONIO MUÑOZ MOLINA
Hablamos y hasta vivimos cada vez más como personajes en una película doblada, en la que hay siempre una desconexión entre las caras y las voces, una discordancia entre el mundo que representa la película y el idioma artificial injertado en ella, ajeno a cualquier acento verdadero, aunque intentando una cercanía forzada al idioma de origen. También el idioma que hablamos nosotros se parece al de los doblajes, porque está influido, contaminado por él, y ya decimos que algo es jodidamente o malditamente esto o lo otro, y el epíteto “puto” aspira a la equivalencia con el admirado fucking de las películas y las novelas. Esa imitación nos permite imaginar que ya casi estamos hablando la lengua del imperio al que pertenecemos como lejanos súbditos coloniales, y hacia el que estamos mirando siempre con la fascinación de esos siervos que, en lugar de a la libertad, aspiran dócilmente al favor de sus señores. El complejo de inferioridad se alía en nosotros con el esnobismo. Hablamos mal o ignoramos del todo ese idioma que nos parece superior al nuestro, pero nos adornamos con la bisutería de sus palabras casi siempre mal usadas, de sus giros y expresiones mal traducidos, y por el simple hecho de exhibirlos sentimos que somos más inteligentes, o más cool.
Hacemos spoiler, practicamos running, lamentamos el bullying, huimos del ghosting, denunciamos el lawfare, nos dedicamos al binge-watching en los canales de streaming, cultivamos el networking, anhelamos recibir un feed back a nuestros inputs. Una barbería pierde toda su arcaica connotación española si se llama barbershop, y en un gimnasio ya no huele a grosero sudor masculino si en la puerta dice wellness center. Una semana de la moda que, según todos los indicios, no da mucho de sí cobra una instantánea relevancia si se la bautiza como Fashion Week. Una escuela de negocios prepara mejor a los futuros halcones del poder y el dinero si se llama Business School. En mi calle de Madrid pueden contarse con los dedos de la mano los visitantes anglófonos, pero ya no quedan apenas letreros de negocios que no estén en un inglés a veces aproximado: Urban Poke, Coffee & Lounge, Look to Nails, Lashes & Go, Indian Kitchen, Dental Smile, Tattoo Parlor, DietFlash, Any Beauty Salon, Smashed Burgers.
Somos una cultura doblada, espectros de una traducción mediocre, admiradores de una fiesta a la que nunca estaremos invitados, a no ser como comparsas o personal de servicio. Hacia cualquier parte que miramos vemos las imágenes lujosas de la cultura visual omnipresente del imperio: en los anuncios, en las películas, en las series, en la decoración de las cadenas imperiales de comida basura, en los uniformes de sus dependientes. Estamos siempre mirando con reverencia, incluso con adoración, hacia la metrópoli, pero la metrópoli no tiene la menor curiosidad por nosotros, y es muy probable que en ella no se sepa nunca que existimos, salvo en el caso de que en nuestro territorio estuvieran en peligro sus intereses.
Lo que no copiamos literalmente lo calcamos. Hacemos nuestras palabras que son eso que los traductores llaman “falsos amigos”, porque, siendo muy parecidas en su forma, tienen significados distintos. En los libros de historia traducidos del inglés, los soldados ya no se alojan en cuarteles, sino en barracones, porque la palabra inglesa que significa cuartel es barracks. A veces, un traductor deficiente se vuelve taumaturgo y hace que un muerto vuelva a la vida, y escribe “resucitar” donde pone resuscitate, que en inglés es reanimar a quien ha perdido el conocimiento.
No defiendo una pureza imposible, y además innecesaria. Los idiomas se hacen con la contaminación y la mezcla. Más grave es el calco y la mala traducción no ya de las palabras, sino de las experiencias mismas, la vida completa, hasta la atmósfera política. Vivimos pendientes de los festejos del imperio. El imperio es el imperio americano pero también, todavía, el Imperio Británico. Se quedaba uno estupefacto, en un país tan indiferente y hasta hostil a su propia Monarquía, viendo en la transmisión en directo el dispendio imperial y barroco de los funerales por la reina Isabel II de Inglaterra, y luego de la coronación de Carlos III.
A los niños los disfrazamos en Halloween y les hacemos decir absurdamente “truco o trato” porque imaginamos que eso es lo que significa trick or treat. Y lo mismo que imitamos, a la medida de nuestra escasa pujanza, con meritorio mimetismo, sus ceremonias de oscars y Globos, sus nominaciones y aperturas anhelantes de sobres y agradecimientos entrañables, también imitamos sus trifulcas “culturales”, olvidando que culture no significa lo mismo que “cultura”, y que las condiciones sociales, la vida política, la complejidad étnica de Estados Unidos, tienen muy poco que ver con la realidad española. Las causas más nobles, y más urgentes —la igualdad entre hombres y mujeres, el respeto a las opciones vitales de cada uno, la protección de los débiles, la reparación en lo posible de injusticias históricas— nos llegan ahora a través de un vocabulario más tortuoso todavía porque está hecho de términos mal traducidos, de palabras fetiche que vienen de la jerga universitaria americana. Cada vez que leo a alguien que, para estar muy al día, usa el término “cuerpos marrones”, refiriéndose a lo que antes se llamaba mestizos, no puedo olvidar que eso viene directamente de brown bodies, y que ya puestos sería más natural llamarlos morenos. Hemos copiado una obsesión identitaria que encierra las personas en grupos herméticamente aislados entre sí y hostiles los unos a los otros, sin el menor rastro del viejo sueño de la emancipación humana. Hemos acatado la obsesión sexual de una cultura heredera del extremo puritanismo religioso, que impone condenas de exclusión e infamia pública los pecadores o a los simplemente sospechosos, como la letra escarlata que infamó para siempre a la mujer adúltera de Hawthorne. Hemos copiado una idea cromática, epidérmica y decorativa de la diversidad que queda muy bien en las revistas de lujo y encubre la supresión del pluralismo en las opiniones, y la sospecha automática sobre aquel o aquella que disiente, a quien se le cuelga el sambenito que una moda voluble imponga en cada momento.
Entre nosotros, el fervor del mimetismo imperial ha llegado al extremo de la indignación colectiva y el desgarro de vestiduras porque una película tan banal y mercenaria como la muñeca que la protagoniza (pero adornada con un barniz de feminismo, como esos aditivos que dan sabor a fruta al simple azúcar de las golosinas) no ha obtenido no sé qué candidaturas en los Oscar. En otro ejemplo de nuestra política traducida, el ministro de Cultura ha anunciado la descolonización de los museos españoles, y, al mismo tiempo que se le echaban encima los patriotas de la derecha, en estas mismas páginas Jordi Amat denunciaba impetuosamente como españolista rancio y nostálgico del imperio a todo aquel que se atreviera a criticar al ministro. Pero no es una rabieta reaccionaria precisar que el corazón de los museos españoles no procede del expolio colonial, sino de los encargos de la Iglesia y del coleccionismo de los reyes y si es verdad que hay en España tesoros robados en América, y que no existen colonialismos menos indecentes o inhumanos que otros, también lo es que en los museos de Europa y de Estados Unidos hay muchas obras de arte señeras que pertenecerían legítimamente al patrimonio español si no hubieran sido robadas o malvendidas en nuestros siglos de mayor ignorancia y penuria. En un ambiente de “guerra cultural”, por usar otro calco tramposo, en el que Barbie se ha vuelto más revolucionaria que Mary Wollstonecraft y Rosa Luxemburgo juntas, lo más urgente de todo es descolonizar nuestros cerebros.
Fallece una de las referencias del cine en Cataluña desde la llegada de la democracia, director de películas como ‘Ocaña, retrato intermitente’, ‘El porqué de las cosas’ o ‘Forasteros’
Ha fallecido este lunes 8 de enero Ventura Pons. El cineasta barcelonés muere a los 78 años tras una importante filmografía como director, productor y guionista de cine y teatro que duró 40 años. Pons se convirtió en una referencia del cine catalán y queer tras el franquismo con su celebrada ópera prima, Ocaña, retrato intermitente (Ocaña, retrat intermitent), pero también con películas que marcaron los años 90 como El porqué de las cosas (El perquè de tot plegat), Actrices(Actrius) o Caricias(Caricies).
Apodado como el «Woody Allen catalán» (The New York Times), Pons mantendría su compromiso con el cine hecho en Cataluña y en catalán, posteriormente doblado al castellano. Fue nominado cuatro veces a los Premios Goya, las cuatro veces por una de sus especialidades: adaptar al guion obras de teatro y novelas. Las consiguió con El porqué de las cosas (1996), su gran confirmación como cineasta, Actrices (1998), Anita no pierde el tren (2000) y Barcelona (un mapa) (2008).
Su película Forasteros (Forasters) (2008), otra adaptación teatral, consiguió 10 nominaciones a los Premios Gaudí, que reconocieron a Ventura Pons con su premio honorífico en el año 2016, un símbolo más de su importancia para el cine local. Su compromiso con la cultura catalana cristalizaría también con su testimonio en los documentales sobre cine Cinema amb Ç (Cris Gambín, Toni Pinel, 2018) y Cinema Mon Amour (Natalia Regás, 2019).
Rosa Maria Sardà, Anna Lizarany Núria Espert en un fotograma de la película ‘Actrices’. Foto: Buena Vista Pictures
Ventura Pons, la mirada catalana y homoerótica
Director de montajes teatrales en los años 60 y 70, Ventura Pons empezó su carrera en el cine con un documental fundamental del cine español de la Transición: Ocaña, retrato intermitente (1977), película que se acercaba a la vida en Barcelona del artista andaluz José Pérez Ocaña, activista por los derechos LGTBI. Este filme, seleccionado en el Festival de Cannes 1978, marcaría el tono de la carrera de Pons, a la que, además de su compromiso con el cine en catalán, se identificó por su sensibilidad por las diferentes identidades de género y sexuales.
Esta voluntad por poner el foco en las personas LGTBI se vería en su importante trabajo documental — como en Informe sobre el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1979) e Ignasi M. (2013)—o directamente en los protagonistas de sus historias de ficción como los de Amigo amado (Amic/amat) (2001), Manjar de amor (Food of Love) (2002) y Be Happy! (2019), pero en general Pons se distinguió por una mirada homoerótica que impregnó todo su cine, reconocido también por sus distintos retratos de la burguesía catalana.
José Pérez Ocaña en ‘Ocaña, retrato intermitente’, ópera prima de Ventura Pons
Cineasta incansable, señalado en los últimos años por su apoyo al independentismo en Cataluña, Ventura Pons siguió rodando y embarcándose en distintos proyectos. Uno de ellos fue el de abrir en el barrio de Gràcia de Barcelona los Cines Texas, salas dirigidas a proyectar películas en catalán, también dobladas o subtituladas en el idioma. No salió todo lo bien que esperaba Pons: en 2020 cerraron definitivamente las puertas y Pons sufrió un duro golpe económico. A finales de 2023, el cine renació bajo el nombre de Espai Texas.
Preguntado por cómo quería ser recordado en una entrevista en La Vanguardia en 2017, Pons aseguró que lo quería es que «se sigan pasando mis películas. Son mis hijos, soy padre de familia numerosa. No he hecho arte sino oficio. O te dedicas a hacer dinero o haces algo que valga la pena. Lo mejor es combinar ambas cosas».
Con el cambio de los años 20 a los años 30 —hace casi 100 años—, también cambiaron muchas cosas importantes en el mundo del séptimo arte. Ese fue el momento en el que el cine sonoro conquistó el espacio que hasta entonces ocupaba el cine mudo, algo que recuerdan ahora no pocas películas.
Ese salto a las películas habladas obligó a hacer cambios. Primero, no todas las estrellas que habían dominado la pantalla en los años previos lograron adaptarse a la nueva realidad (por ejemplo, sus voces no funcionaban o no eran como los espectadores habían imaginado).
Y, segundo, Hollywood —que dominaba de forma abrumadora las taquillas globales de cine— se encontró con el problema del idioma. Sus estrellas hablaban en inglés y los espectadores de otros países con otras lenguas no estaban dispuestos a escuchar películas en un idioma que no hablaban.
Fue así como aparecieron en ese momento las versiones: películas que eran exactamente igual a las que Hollywood estaba haciendo en inglés, pero con actores que hablaban esos otros idiomas. Y fue también por esa razón por la que en los años 30 no pocos actores, directores o guionistas españoles se fueron a Hollywood.
La idea no era exactamente única: la productora Paramount también tenía en Joinville-le-Pont, cerca de París, un estudio en el que hacía versiones de sus películas en varios idiomas para el mercado europeo.
«Hollywood no podía perder mercados, y entonces idearon el recurso de las dobles, triples y cuádruples versiones», le explica Florentino Hernández Girbal, que fue periodista cinematográfico en los años 30 —y tuvo también varios oficios conectados directamente con el cine— a Álvaro Armero en Una aventura americana. Españoles en Hollywood.
El modo de trabajo era bastante intenso. Los estudios rodaban durante el día las películas originales. Por las noches —en un horario intempestivo y con directores de segunda fila (incluso, rodar versiones se veía como una manera de castigar a aquellos directores que no se avenían a lo que las productoras querían de ellos)—, entraban los actores de las demás lenguas y rodaban sus propias películas lo más rápido posible. El objetivo era que las versiones en otros idiomas saliesen rentables y tuviesen, por eso, el menor coste posible.
Debían usar los mismos escenarios, los mismos guiones, el mismo vestuario y los mismos elementos: se esperaba que las películas fuesen una copia perfecta las unas de las otras hasta el detalle, pero en otras lenguas, como recuerda el documental de TVE Pioneros en Hollywood. Esto, por supuesto, no era realista.
Ya solo el idioma empleado alteraba el producto (la economía de palabras de unos idiomas contrasta con las expresiones más largas de otros). Además, a veces, el equipo se desviaba de lo que hacía la película original. Fue lo que hizo la versión en castellano de Drácula: el Spanish Dracula fue redescubierto hace unos años y se ha convertido en un poco una película de culto.
YouTube está lleno de vídeos en los que entusiastas del cine comparan frame a frame las decisiones de los equipos de cada película y teorizan sobre si la versión del equipo que hacía la copia es mejor que la que protagoniza Bela Lugosi.
Como explica en el libro de Armero José Nieto, uno de esos actores que se fueron a Hollywood en 1931, aterrizaron en Madrid representantes de las grandes majors estadounidenses para fichar a actores y actrices que protagonizasen estas versiones. Hacían sus castings en un estudio de Ciudad Lineal.
Otro actor recuerda en ese mismo libro que había muchísima gente que intentaba lograr ser escogida. Lo cierto es que Hollywood y el cine eran ya muy populares en España, y soñar con ser estrella del cine, por muy contemporáneo que nos parezca, no era en absoluto raro. Los periódicos estaban llenos de reportajes y artículos sobre el mundo del cine, tanto a un nivel estrellato como de los sueños de la gente de entrar en ese universo.
De hecho, existe un artículo en Estampa de Luisa Carnés —que, además de escritora, fue también periodista en la prensa de esos años— en el que se hace pasar por una de esas mujeres que sueñan con triunfar en el cine: se va a convertirse en extra para una agencia madrileña. Allí se encuentra una cantidad inmensa de jóvenes que buscan lo mismo.
Llegar hasta California implicaba un viaje largo —trenes, barcos y más trenes—, pero al final estaba la gran promesa, el Dorado de las películas. Hollywood era el epicentro del cine y, sobre todo, movía unas cifras que nada tenían que ver con lo que ocurría en España. Los sueldos eran, incluso si hacían versiones de películas más cutres y baratas, fabulosos.
Eso sí, vivir allí era muchísimo más caro que hacerlo en Madrid. En las entrevistas del libro de Armero hay varios testimonios que apuntan en esa dirección. La actriz María Fernanda Ladrón de Guevara reconoce que se le fueron todos los ahorros de la aventura americana en mantener «uno de los chalets más preciosos» y un estilo de vida de estrella del cine.
«Era todavía el tiempo de la ley seca y el alcohol valía más que el oro. Yo di en casa una fiesta en al que me gasté en bebidas cuatro mil dólares», le explica. También exigía cosas que al otro lado del Atlántico quizás no se estilaban tanto: Ladrón de Guevara acabó operándose la nariz porque los directores la presionaban con que la suya no era nada cinematográfica. Volvió de Hollywood con una nariz nueva.
A Hollywood se fueron algunos de los nombres del cine de esos años. Así ficharon a Gregorio Martínez Sierra, que era el gran nombre como autor teatral de esos años (hoy sabemos que, en realidad, solo era la cara: la que escribía era María Lejárraga, política y escritora y que había usado a su marido, Martínez Sierra, como seudónimo literario), y a su pareja, Catalina Bárcena, estrella popular de los teatros de aquellos años; pero también a Edgar Neville o a Rosita Díaz Gimeno, olvidada ahora, pero que fue una de las actrices de cine más conocidas de los años de la II República.
Las grandes productoras no solo ficharon a gente del cine en España, sino también en Latinoamérica. Lo que buscaban era que hablasen español. Esto creó una de las principales fuentes de tensión de las versiones: como los repartos venían de lugares diversos, tenían acentos diferentes, y se crearon luchas sobre cómo se deberían decir las cosas.
Las fuentes que recuerdan esta historia hablan de la «guerra de la Z», en la que se luchaba por cómo debería pronunciarse esta letra. Esto también hacía que no hubiese unidad en cómo hablaban los diferentes personajes de una película (lo que a los espectadores de entonces les chocaba).
Las versiones no fueron especialmente bien recibidas cuando llegaron a los cines de España. Se las veía un poco cutres y raras, también de poca calidad (las películas que se tendían a adaptar eran de segunda fila). En los años hollywoodienses se hizo alguna película original (como Angelina o el honor de un brigadier), pero no fueron muchas.
La aventura en Hollywood terminó bastante pronto. La popularización del doblaje —y el hecho de que las versiones, por muy baratas que fuesen, eran mucho más caras en un momento de crisis económica— resolvió el problema de llegar a públicos en otros idiomas.
Además, los espectadores querían ver a las estrellas de Hollywood y no a versiones alternativas. Eso hizo que la mayoría de quienes habían hecho la maleta para irse a California la hiciesen de vuelta. Mientras, en España se hablaba de crear un Hollywood propio, en medio del tirón que las películas de los años republicanos tenían en el cine. Fue, eso sí, una idea que se quedó en nada.
A Eurocámara reclámalle á Comisión máis esforzos para divulgar obras europeas que representen toda a diversidade lingüística europea, tendo en conta as linguas oficiais e as linguas rexionais e minorizadas.
Bandeira galega e republicana no Parlamento Europeo
O Parlamento Europeo vén de votar, esta mesma mañá, un informe para a implantación da Directiva do Audiovisual no que destaca « a importancia de facilitar a accesibilidade (dobraxe, subtitulaxe, audiodescricións ou outros elementos) en todas as linguas do territorio onde o servizo de comunicación social audiovisual é prestado ».
Tamén recorda que « é fundamental designar, sen demora inxustificada, un punto de contacto en liña facilmente accesíbel e dispoñíbel ao público en todos os Estados Membros » e reclámalle á Comisión máis esforzos para divulgar obras europeas que representen toda a diversidade lingüística europea, tendo en conta as linguas oficiais e as linguas rexionais e minorizadas.
Este posicionamento tómase días despois da comparecencia do presidente da Mesa, Marcos Maceira, do vicepresidente de AGAPI, Xosé Lois Ledo, e da profesora Soliña Barreiro, do Grupo de Estudos audiovisuais da USC, no intergrupo de linguas do Parlamento Europeo, cun enorme interese por parte de deputados de todos os grupos e diversas nacionalidades.
Para valorar o informe e as súas consecuencias, representantes da Mesa e doutras entidades do sector presentes na Iniciativa polo galego no audiovisual ofrecerán unha rolda de prensa na aula 5 da facultade de comunicación da Universidade de Santiago de Compostela.
L’eurodiputada Diana Riba insta el govern espanyol a aplicar la directiva europea que ha de “garantir el plurilingüisme” en l’audiovisual
El Parlament Europeu ha aprovat aquest dimarts un informe sobre l’aplicació de la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual que demana als estats membres que garanteixin l’accés a tots els productes audiovisuals “a través de doblatge, subtítols i audiodescripció, entre d’altres sistemes, en totes les llengües del territori on es presta el servei de comunicació audiovisual”, entre les quals el català.
Segons ha dit l’eurodiputada d’ERC Diana Riba, ponent de l’informe, el text és “vital per garantir el plurilingüisme en el panorama audiovisual”. Riba ha explicat, en una publicació a Twitter, que en les esmenes es demana que “es redoblin els esforços per difondre les obres europees que representen tota la diversitat lingüística europea, tenint en compte tant les llengües oficials com les llengües regionals i minoritàries”.
“El text -diu l’eurodiputada- és una estirada d’orelles al govern espanyol pel retard amb què està aplicant la directiva”. “L’Eurocambra constata que la manca de voluntat d’alguns estats soscava l’eficàcia d’una llei que pretén donar suport i impulsar la creació i la diversitat cultural europees”, remarca Riba.
L’informe recorda als estats que la quota del 30% d’obres europees que les plataformes han de garantir en el seu catàleg és un objectiu de mínims, no pas un sostre com planteja el govern espanyol. “Un percentatge més alt garantiria també més obra en català”, afegeix l’eurodiputada, que insta el govern espanyol a “llegir-se atentament l’informe que ha aprovat avui el Parlament Europeu i a adaptar les lleis audiovisuals al veritable esperit de la directiva europea que té com a nucli central la protecció de la diversitat cultural i lingüística”.
Entrevistem La Filòloga de Guàrdia, la ‘influencer’ del català, que acaba de publicar el llibre ‘En nom de Punkpeu Fabra’
Escrit per Oriol Rodríguez
« Aquests dies vaig una mica cansada amunt i avall de promo. És la primera vegada que ho visc i és tot molt nou. Està sent bonic, però és el tercer mes que estic treballant una quantitat d’hores que, potser, no són les aconsellables i començo a notar que les piles van baixant. Però bé ». L’Aida Roca és la Filòloga de Guàrdia, la creadora de continguts que ho està petant a les xarxes amb la seva tasca de divulgació didàctica i transgressora del català. Ara ha fet el salt de les plataformes, on repartits entre Instagram, TikTok i Youtube ja suma més de 45.000 seguidors, al món editorial amb la publicació d’En nom de Punkpeu Fabra, manual curull d’enginy i humor amb què ens descobreix els mecanismes del nostre idioma i ens explica d’on venim i, malauradament, o no tant, perquè sempre hi ha espai per ser optimistes, cap a on anem. « Hi ha un organisme, en aquest cas l’editorial, que gestiona les entrevistes, i ja no ets tu sola davant del món. Però està sent una experiència molt guai. Hi va haver una setmana que vaig fer més 1.000 quilòmetres per tot Catalunya, amunt i avall ».
Deu ser esgotador, però tu que defenses tant les diferents parles i variants dialectals del territori, també deu ser enriquidor.
He fet diverses xerrades per les Terres de l’Ebre i una de les coses que més els insisteixo és reivindicar la varietat i que no perdin les seves formes dialectals. Els ‘meua’ i ‘seua’… Juntament amb això, també m’agrada reivindicar el català col·loquial. D’altra banda, també està sent enriquidor conèixer gent que havia admirat i que mai vaig pensar que podria conèixer. Com el Màrius Serra o el Pau Vidal. Noms que jo he admirat moltíssim. Temps enrere també vaig conèixer la Carme Junyent. Lingüistes que, per a mi, són molt bons, i ara, de sobte, comparteixo espais amb ells. Això em sembla meravellós. El mateix que conèixer altra gent que és a les xarxes i que també admiro per la feina que fan. Hi ha dies que fins i tot se’m desperta la síndrome de l’impostor quan veig que hi ha gent que s’interessa per mi, que fa cua perquè li signi un llibre.
Per què!?
Encara penso que no sóc ningú per signar llibres. Com que tot està passant molt ràpid, encara em falta assimilar una mica tot plegat.
Quan vas prendre consciència de la necessitat de protegir i divulgar l’idioma?
Durant la carrera. A mesura que anava avançant els cursos, cada vegada n’era més conscient. Abans de començar la carrera no tenia prou consciència. Al llibre, de fet, comento una anècdota…
La de Port Aventura?
Sí. Una dia, quan tenia vora deu anys, vam anar a Port Aventura i vaig deixar anar una perla per la boca. Vaig dir que no entenia per què posaven els cartells en català i en castellà, si els que parlem català també sabem castellà. O sigui, que aquesta consciència lingüística s’ha hagut d’anar formant. Però ha sigut a la universitat que he trobat aquesta necessitat de parlar de qüestions polèmiques relacionades amb la llengua. Problemes que no s’han divulgat o no s’han posat a l’abast de tothom, perquè la gent pugui tindre opinions amb més arguments. Ha coincidit la necessitat de recuperar la llengua en alguns àmbits i l’interès que ja tenia de forma natural la gent pel català. Així ha estat com he entrat a les xarxes oferint un contingut que potser és necessari i de què hi haurà gent que se’n beneficiarà.
Quin era i és el teu entorn lingüístic?
El meu cercle és fonamentalment catalanoparlant. A la meva colla del poble, gairebé tots som catalanoparlants. Sí que és veritat que al meu institut la majoria no érem catalanoparlants i, casualment, o no, ens vam ajuntar un grup, principalment, catalanoparlant. La universitat és una altra realitat. Un espai força catalanitzat. Potser l’institut està més castellanitzat. Encara ho està més ara que quan ja hi estudiava. Movent-me per instituts del Camp de Tarragona i la Catalunya central, noto que als passadissos i al pati es parla majoritàriament castellà.
A les generacions més joves no els fa falta una conscienciació directa sobre els perills de no parlar català, sinó referents en el nostre idioma
Molts d’aquests adolescents a casa parlen català però entre ells es relacionen en castellà.
A les generacions més joves no els fa falta una conscienciació directa sobre els perills de no parlar català, sinó referents en el nostre idioma. Els adolescents, i és lògic, no estan tant per la labor de rescatar una llengua, estan més per ser els guais de l’institut o, senzillament, per traspassar aquesta etapa. L’adolescència és una època en què les teves preocupacions són més personals, perquè estàs construint la teva identitat personal més que no pas lluitant per causes socials. Per això jo penso que la manera ideal d’aconseguir que aquests adolescents sentin interès pel català és donar-los a conèixer continguts que els interessin en català. Creadors de contingut a les xarxes, perquè, principalment, el que consumeixen és TikTok, Instagram, Twitter, Youtube… D’altra banda, des del sector audiovisual també seria interessant fer més sèries o doblar més pel·lícules. O potser aconseguir doblatges una miqueta més propers a aquestes generacions. Programes com Eufòria, que ho està petant bastant, també serveixen perquè aquests joves tinguin referents en català. La clau és aquesta, trobar referents.
👉 L’Aida Roca és la Filòloga de Guàrdia, la creadora de continguts que ho està petant a les xarxes amb la seva tasca de divulgació didàctica i trangressora del català: « A les generacions més joves no els fa falta una conscienciació directa sobre els perills de no parlar català, sinó referents en el nostre idioma »#elnacionalcat#filòloga#llenguacatalana#català#estiktokcatalà#estiktokat
Crear tota una cultura popular. Com a cultura perseguida i minoritzada, crèiem que s’havia de donar suport a allò que entenem com a alta cultura, i hem deixat de banda la cultura més popular, però no la més tradicional, sinó la més pop.
Cent per cent. Això ho he comentat en algun vídeo també. Venim del 1714, moment en què la llengua que s’imposa és el castellà. Van passant els anys i el català viu una revifada, especialment amb l’arribada de la Renaixença i personatges com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Narcís Oller… Però després tornem a caure en una dictadura, la de Franco, i en aquest període el català queda novament ensorrat i arraconat a la vida domèstica. I quan tenim l’oportunitat de recuperar el prestigi de la nostra llengua, sembla que ens focalitzem només en les coses que donen prestigi com a tal. Per exemple, si parlem de cinema, s’intenten fer pel·lícules que serveixin per guanyar molts premis, però potser ens oblidem d’entretindre el públic. Per les ganes aquestes que hem tingut de reivindicar que la nostra llengua és potent i és vàlida, ens hem oblidat de la part més banal de la vida. S’han fet coses, com Plats bruts, Merlí, que ho va petar moltíssim, o ara Eufòria. Però penso que hem de seguir per aquí. No ens podem oblidar d’aquesta part. La llengua és com un cos, t’has de preocupar del cap i del cor, però no et pots oblidar dels braços i de les cames. Si no creem realities en català és possible que tinguem una llengua menys sana i més propera a la mort. Sona una mica dramàtic, però al final el tema de les atròfies funciona així.
Si no creem realities en català és possible que tinguem una llengua menys sana i més propera a la mort
Sempre que parlem de llengua hem d’acabar amb dramatisme!
També es poden donar missatges esperançadors, però no podem abaixar la guàrdia. Per això també sóc una miqueta La filòloga de guàrdia, perquè la llengua, òbviament el català, no s’ha mort i té moltíssimes, moltíssimes possibilitats de recuperar-se i mantindre’s viva, però també és veritat que és una llengua minoritària i minoritzada. Per això no hem d’abaixar la guàrdia i sobretot, no tindre autoodi cap a nosaltres mateixos i cap a la nostra llengua.
Ser conscients que la nostra llengua és igual de vàlida que qualsevol altra.
Per exemple, si una persona parla en castellà i l’altra en català, el català no és la llengua que sobra. Si hi ha una intercomprensió, no tens perquè deixar de parlar català. De fet, si et mantens en el català, potser te’n dus una sorpresa i la persona que parla en castellà resulta que canvia. A mi m’ha passat diversos cops, això. No ens hem de sentir culpables per parlar català. No estàs faltant-li el respecte a ningú perquè estàs parlant la teva llengua. Algú que viu i treballa a Catalunya, el mínim és que entengui la llengua autòctona del lloc.
Parlàvem que ens manquen referents…. Quins van ser els teus?
Tinc dos blocs de referents. D’una banda, els de la divulgació, que són castellanoparlants o no són castellanoparlants, però fan el contingut en castellà. I, d’altra banda, els creadors de contingut en català. Pel que fa als referents de divulgació a les xarxes, al Top 1 hi tinc una xica que es diu Ter, que parla d’arquitectura a Youtube. Després en Jaime Altozano, que casualment és la seva parella. Ell, principalment, parla de música.
Portada d’En nom de Punkpeu Fabra, el llibre de La filòloga de guardia
El de les entrevistes a la Rosalia.
Els vídeos són boníssims. També m’agrada molt La Hiperactina, que parla sobre biomedicina. D’ells admiro aquesta manera de crear contingut d’una forma distesa, fàcil d’entendre i que a l’hora fa riure. Igual que aquestes persones ho feien sobre arquitectura, música i biomedicina, jo em vaig proposar parlar sobre llengua catalana.
Cap referent en català?
Hi ha gent molt interessant creant contingut en català, que tenen visualització i generen interès. Al capdamunt hi tenim el Joan Grivé i la Juliana Canet, que potser són els fundadors de les xarxes en català. També n’hi ha hagut d’altres, però ells van obrir moltes portes en aquest sentit. I a mesura que he anat començant a crear contingut, també he descobert persones que feien coses molt guais. Per exemple, Cabra Fotuda, que és un xic del País Valencià, que també ho peta moltíssim a les xarxes. Veure com fa ell els vídeos m’ha inspirat. O Jo aprenc català d’un xic que es diu Adrià Martínez, que també divulga llengua i que ara també ha tret un llibre que es diu Clar i català. O una xica que es diu Júlia Riera, Daily Catalan a l’Instagram, que divulga el català amb l’anglès com a llengua bàsica. O sigui que la finalitat és donar l’oportunitat d’aprendre català a persones que no el parlen.
Els castellanismes són com llops disfressats d’ovella, que s’escolen entre el ramat i semblen una ovella més, però se’t poden menjar tot el ramat
La Filòloga de Guàrdia va néixer a la pandèmia, oi?
A la quarantena no vaig fer cap vídeo, però sí que va començar a arrelar una miqueta la idea. Aquell estiu, que va ser un estiu sense festes majors, els meus plans socials eren bàsicament quedar amb els meus amics i xerrar. Anàvem a la muntanya i xerràvem durant molta estona. En aquestes converses es creaven molts debats lingüístics: que si els accents diacrítics havien de ser-hi o no, que si naltros era una paraula correcta o no ho era, que si el típic debat català-valencià, que si el llenguatge és sexista o no… Sortien cosetes d’aquestes. Així va ser que em vaig quedar amb el fet que els interessaven els temes de llengua. I així va ser com em vaig dir: « No sé per què no explico amb més força a les xarxes allò que voldria que sentissin els meus amics. I penso, i això ja és un comentari una miqueta personal, que els meus amics ara em prenen més seriosament que no pas abans (riures).
La Filòloga de Guàrdia
Hem parlat de les varietats dialectals i de l’autoodi lingüístic, que són dos dels pilars del que exposes al llibre. L’altre és el català genuí.
Sempre hi he dit que el català genuí és el català de nom català i de cognom català. Faig servir el terme català genuí, sobretot per excloure els castellanismes o per determinar que un castellanisme no és català. Un castellanisme és castellà disfressat de català. En canvi, el català genuí és el català que s’ha format per l’evolució natural de la llengua. Per exemple, la paraula naltros és una paraula que s’ha format per una evolució de la paraula nosaltres. Contràriament, el mític tindre que no és una cosa que s’hagi format dintre del català, sinó que és una estructura que és castellana i s’ha colat dintre del català.
El castellà és el siluro del riu Ebre, un espècie invasora que es va menjant la fauna local.
És una miqueta això. Jo dic que els castellanismes són com llops disfressats d’ovella, que s’escolen entre el ramat i semblen una ovella més, però se’t poden menjar tot el ramat. Cal tindre compte amb això.
Què fem amb els anglicismes?
Al llibre, de fet, parlo d’això. Faig una classificació de castellanismes: els de grau de perill baix, grau de perill mitjà i grau de perill alt. Els anglicismes que tenim, si els haguéssim d’ubicar en algun lloc, seria en el grau de perill baix, que són bàsicament els castellanismes lèxics, les paraules que el corrector et detecta. En el pla de perill mitjà, hi poso els falsos amics, les típiques paraules que en castellà o en una altra llengua tenen un altre significat i que en català tenen un significat diferent i les fem servir dintre del català amb el significat castellà. El gran exemple és assentar-se. En castellà « se sientan en el asiento ». I en català, perquè ens sona que és semblant, ens assentem a les cadires, però no. En principi ens hauríem de seure als seients i assentar-nos als assentaments. Assentar-se vol dir quedar-se a viure. Quan poses el cul en una cadira no t’hi vols quedar a viure. Això són els castellanismes de grau de perill mitja.
Per la quantitat de castellanismes que tenim, que cada vegada és més grossa i més preocupant, sí que hi ha la possibilitat que es converteixi en un dialecte del castellà
I els de grau de perill alt?
Les estructures lingüístiques castellanes muntades amb paraules catalanes. És el castellanisme que més es camufla, com « donar petons » en lloc de fer-los. Els anglicismes que tenim no són, gairebé mai, ni falsos amics. L’únic que estem fent és introduir paraules angleses, i això és molt poc perillós. De fet, és l’intercanvi més natural entre una llengua i una altra. Sí que és veritat que l’anglès està abocant moltes paraules en moltes llengües per motius evidents. Perquè en un món globalitzat com el nostre, la llengua que més es parla i més domina és l’anglès. Però el català ara mateix no té cap risc de convertir-se en un dialecte de l’anglès. En canvi, per la quantitat de castellanismes que tenim, que cada vegada és més grossa i més preocupant, sí que hi ha la possibilitat que es converteixi en un dialecte del castellà.
!?
El català està molt més castellanitzat ara que fa cinquanta anys. Potser abans la gent deia busson en lloc de bústia, deia puestu en lloc de lloc. Per això són castellanismes de grau de perill baix, els típics que el corrector et detecta. Però ara el que estem fent és introduir moltíssimes estructures del castellà. Això és el que em fa patir realment i el que intento combatre a les xarxes.
Torno als referents entre els joves. Actualment tenim moltsgrups de música urbana catalans, i molts d’ells canten en català, però a les seves lletres colen molts barbarismes o préstecs del castellà.
M’estic intentant formar una opinió més sòlida sobre això i m’agradaria parlar-ne a les xarxes, perquè realment és un tema de debat actual. Mirant-m’ho així per l’òptica grossa, arribo a estar a favor de l’entrada de certs castellanismes, si això suposa curar una atròfia del català. Teníem una atròfia en la música catalana, perquè teníem molta música de trompetes, teníem el rock, però la música urbana estava poc explorada. Necessitem gent com Lildami o The Tyets, que ho estan pagant i tenen una quantitat de seguidors molt considerable. Jo, si parlés amb ells, els hi recomanaria que intentessin evitar algun castellanisme. De fet, m’he plantejat agafar el disc dels Tyets i dir-los els castellanismes que podrien evitar i canviar, sense suposar cap problema per a la mètrica ni per la rima.
Per cert, t’agrada el punk? Tu que ets de Tarragona, allà teniu una banda com els Crim, que cantant en català han aconseguit ser un referent internacional del gènere.
Jo tiro més cap a la música urbana que no pas el punk. O sigui, estic molt in amb els Tyets i el Lildami, tot i que, sent de Terrassa, m’agradaria molt més la seva música si neutralitzes les es cada vegada que diu que.
O secretario xeral de Política Lingüística participa na reunión anual da Comisión de Seguimento do Protocolo de colaboración en materia de política lingüística
A Comisión de Seguimento do Protocolo de colaboración en materia de política lingüística, na que participan as comunidades autónomas de Galicia, Euskadi, Cataluña, Navarra, Illas Baleares e Comunidade Valenciana, celebrou hoxe na sede da Consellería de Fondos Europeos, Universidade e Cultura de Baleares a súa reunión ordinaria anual para abordar diferentes temas de interese e deseñar e coordinar accións conxuntas de promoción das súas linguas propias, centrándose especialmente no traballo das plataformas audiovisuais.
Durante a xuntanza na que participou o secretario xeral de Política Lingüística, Valentín García, a comisión acordou dirixir un escrito ás principais plataformas de contidos audiovisuais para trasladarlles a importancia da existencia dunha oferta suficiente de produtos dobrados ou subtitulados nas linguas propias de cada territorio.
Os integrantes da comisión recalcaron a relevancia da colaboración co sector audiovisual no traballo pola diversidade lingüística recoñecendo os avances recentes neste campo, entre os que destacan a publicación en Netflix de máis de 70 títulos dobrados ou subtitulados nas linguas cooficiais ou a colaboración que a Xunta de Galicia mantén con Prime Video para aumentar a inclusión de producións audiovisuais en galego na plataforma. A raíz destes avances, a comisión “insiste na necesidade de seguir por este camiño, aumentando a oferta audiovisual nas linguas cooficiais e sumando plataformas á iniciativa”.
Nesta mesma liña tamén se deu conta da reunión mantida con RTVE para solicitarlle ao ente público novas medidas que inclúan a oferta dos seus contidos en linguas oficiais diferentes do castelán, en cumprimento da Lei xeral de comunicación audiovisual, especialmente na canle Clan, dirixida á cativada.
Outros temas abordados
Outros temas tratados na reunión foron a habilitación de tradutores xurados; a definición da proposta de coedición de libros nas linguas oficiais do Estado, enmarcado dentro do novo currículo educativo; o estado da cuestión do proxecto Online Language Support de Erasmus+, presentado ante o Parlamento Europeo o pasado febreiro para solicitar a inclusión das linguas cooficiais nesta aplicación en liña; o posicionamento das linguas nos resultados dos motores de busca en internet, que relegan os resultados obtidos nas linguas oficiais distintas do castelán; a reforma dos plans de estudo dos graos de docentes de infantil e primaria, ou a solicitude de modificación das bases do Programa Kit Digital, dirixido ás pimes, para que se poidan financiar os proxectos desenvolvidos en todas as linguas oficiais do Estado, así como o plan de traballo conxunto de cara ao ano 2024.
Protocolo de colaboración
A Xunta de Galicia, o Goberno vasco e a Generalitat de Cataluña asinaron en 2007 o Protocolo xeral de colaboración en materia de política lingüística, ao que posteriormente se adheriron o Goberno das Illas Baleares e, en 2017, a Generalitat Valenciana e o Gobierno de Navarra. Constitúe o primeiro marco de colaboración de todas as comunidades autónomas con lingua propia que teñen status de oficialidade nos termos establecidos nos correspondentes estatutos de autonomía.
On connaît tous le nom de Magellan mais ses exploits sont tombés dans l’oubli car Magellan est un héros maudit… un Portugais au service de l’Espagne… un traître qui n’est jamais revenu de son expédition insensée… pourtant… c’est lui qui a réalisé le rêve de Christophe Colomb et sa route a été bien plus longue et bien plus terrifiante que celle de Colomb. Voici le récit du plus grand exploit maritime de tous les temps, l’histoire d’une aventure hors du commun qui a emmené 237 marins à la découverte de nouvelles terres, d’un nouvel océan, de nouveaux peuples et d’un nouveau monde. C’est l’histoire du tout premier tour du monde par voie de mer.
Note artistique : (4/5)
Synopsis
Épisodes
1. Le Partage du monde (52 mn 33)
2. Voyage au bord du monde (54 mn 42)
3. Le Royaume de Magellan (51 mn 29)
4. Le Premier tour du monde (53 mn 17)
• Titre original : L’Incroyable périple de Magellan • Support testé : DVD
• Genre : série documentaire, histoire
• Année : 2022
• Réalisation : François de Riberolles
• Casting : José Manuel Garcia, José Manuel Nunez de la Fuente, Isabel de Riquer, Jean-Yves Bernot, Romain Bertrand
• Durée : 3 h 32 mn 01
• Format vidéo : 16/9
• Format ciné : 2,00/1
• Sous-titrage : français
• Pistes sonores : Dolby Digital 2.0 français
• Bonus : aucun
• Éditeur : Arte Éditions
Commentaire artistique
Traité comme une authentique épopée d’aventure maritime et humaine qu’il a été vraiment L’Incroyable périple de Magellan a fait l’objet d’une série documentaire passionnante conçue et réalisée par François de Riberolles. La base du scénario des quatre épisodes est un document extraordinaire : le journal (connu par quatre copies) tenu à la demande des autorités par Antonio Pigafetta, un des rares survivants de l’expédition, qui fait revivre avec clarté et un sens aigu de la narration toutes les péripéties de ce long voyage circumterrestre de presque trois années. La série rend hommage à la ténacité et à l’expérience d’un marin hors du commun : le portugais Fernand de Magellan qui, passé au service du roi espagnol Charles-Quint, réussit à convaincre le monarque de tenter l’aventure de découvrir une voie maritime reliant par l’ouest l’Espagne et les îles Moluques productrice d’une épice qui valait de l’or, le clou de girofle. Pour illustrer en images ce périple insensé fertile en rebondissements et en évènements tragiques (18 survivants sur 237 hommes et un bateau rescapé sur cinq : la Nao Victoria), le choix de montrer les faits ayant lieu dans les années 1520 s’est porté sur le dessin : des centaines de planches (souvent inspirées graphiquement des azulejos) documentées ont été réalisées sous la direction d’Ugo Bienvenu, une réussite esthétique et narrative ! Certaines bénéficient d’une animation très discrète et efficace. Le montage intègre naturellement de superbes vues captées dans les divers sites souvent désolés rencontrés par les navigateurs (le choix du DVD est ici contre-productif) et des interviews de divers intervenants capables d’allier des propos doctes et un réel enthousiasme. Entre les aventures extraordinaires vécues par l’expédition et la beauté des sites montrés, le divertissement est total : on est vite captivé par cette aventure maritime mal connue du grand public (avec mutinerie, naufrage, rencontres diverses parfois violentes, etc.), tout en mesurant son importance historique (Magellan a permis au monde de se connaître géographiquement), politique (conflit économique entre les empires avec un partage du monde totalement absurde selon le traité de Tordesillas de 1494). Et quelle audace de s’aventurer dans cette expédition avec des cartes maritimes limitées et inexactes sur des navires minuscules, quoique bien conçus (caraques), à l’assaut de mers inconnues, notamment le Pacifique ! L’Incroyable périple de Magellan remplit à merveille ses objectifs ludo-éducatifs et « réhabilite » Magellan, un des plus grands navigateurs, toutes époques confondues. À voir absolument.
Commentaire technique
Image : copie SD, assez bonne définition mais piqué moyen dû au support DVD, excellente gestion des contrastes, images lumineuses, noirs profonds, étalonnage des superbes vues extérieures très naturaliste avec une colorimétrie nuancée aux teintes réalistes
Son : mixage français 2.0, commentaires et doublage très clairs, excellente dynamique sur les ambiances sonorisées de Nicolas Becker et la musique saisissante de Johann Johannson, spatialisation frontale qui profite aux effets sonores et la bande originale
Activistes i lingüistes repassen la importància dels avenços a internet per al català, l’occità, l’amazic i l’aragonès
Alp Öktem i Aziz Baha, en una de les ponències del seminari.
Escrit per DAVID FORNIÈS
L’occità s’està dotant d’un bon nombre d’eines tecnològiques per a garantir el futur digital de la llengua. El projecte Araina —que en la seva primera marató de veus, aquest 17 de desembre a Vielha, ha recollit la parla d’un centenar de persones— i els recursos que ofereix Lo Congrès en són mostres destacades. Igual que per a l’occità, la presència digital és un objectiu estratègic per a totes les llengües minoritzades: una idea que han compartit els lingüistes i els activistes participants en el seminari “Sobirania digital-tecnològica, pobles i llengües minoritzades” que el Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, el CIEMEN i la Fundació pels Drets Col·lectius dels pobles han organitzat els dies 13 i 16 de desembre a la capital del Segrià, amb coordinació dels lingüistes Jordi Suïls i Helena Torres Purroy.
Ser conscients del desequilibri per a capgirar la situació
“Avui, el 95% de les llengües no tenen la capacitat de pujar digitalment”, cosa que significa que no poden mantenir la seva versió de Viquipèdia, no tenen classes de llengua i no estan creant dades de tecnologia lingüística. Ho ha dit Alp Öktem, lingüista computacional de Col·lectivaT, cooperativa especialitzada en el desenvolupament d’eines lingüístiques digitals. Aquest, ha valorat el lingüista, és un aspecte a considerar en els processos d’extinció de les llengües. Segons la UNESCO, al final del segle XXI el 90% de les llengües del món podrien quedar substituïdes per un grapat d’idiomes dominants.
Öktem ha destacat que el desequilibri també es dona entre les llengües més parlades, i fa anys encara era més acusat. L’anglès, llengua en què es troba gairebé el 59% del contingut del web mundial, només és parlat pel 18% de la població del planeta. Un salt enorme respecte de la segona llengua al web, el rus, que es queda al 5,3%. Només l’espanyol, el francès, l’alemany i el japonès superen el 3%.
Per a les llengües menys difoses, la presència digital és fonamental, ha dit Öktem: “Quan la gent veu que el seu idioma està en línia, canvia la seva perspectiva. La gent s’adona que pot continuar usant-lo. I el fet que hi hagi persones que hi creen continguts pot servir de base per a desenvolupar noves tecnologies lingüístiques”, entre les quals, ha explicat el lingüista, eines de traducció automàtica, reconeixement automàtic de la parla, generació de textos, síntesi de text a veu… amb usos com la traducció assistida, la subtitulació automàtica, l’escriptura assistida, el doblatge automàtic o l’aprenentatge assistit d’idiomes.
Per a fer-ho possible, “tot passa per la disponibilitat de dades. Per a fer traductors automàtics, per exemple, necessitem milers i milers —de fet, milions— de frases traduïdes en paral·lel. Perquè la intel·ligència artificial decideixi traduir d’una forma o d’una altra, entren en joc el càlcul de probabilitats, el context del text… Això ara està molt avançat i amb les xarxes neuronals encara més, però per a aquestes ens cal introduir encara més dades”.
L’occità: maratons i ‘youtubers’
Un exemple d’avenços recents com els que esmenta Öktem és l’occità. La novetat més recent és el llançament del projecte Araina o, cosa equivalent, la construcció d’un corpus de veus en occità aranès a través de la plataforma Common Voice. La primera gran fita ha estat la marató de veus de Vielha aquest 17 de desembre, en què un centenar de persones han donat les seves veus per a enregistrar vora 4.000 frases, amb una durada total de vuit hores de gravacions. Col·lectivaT explica que cal enregistrar 100 hores per a poder desenvolupar els primers prototips de sistemes de la parla en aranès.
L’activista per la revitalització lingüística de llengües minoritzades Mariona Miret ha repassat altres recursos que es despleguen avui a Occitània. Entre els més destacats hi ha els deLo Congrès, com ara el traductor automàtic Revirada —construït sobre la base del sistema de codi obert Apertium, desenvolupat a la Universitat d’Alacant— o Votz, de síntesi de veu. A Lo Congrès també es poden trobar el diccionari Dicod’Òc, un corrector ortogràfic, una base terminològica i aplicacions per a telèfons mòbils, entre altres eines. “Avui podem ser més optimistes que fa un any”, ha valorat Miret.
Gabrièu Pelisson, Mariona Miret i Helena Torres
Aquesta feina se suma a la que fa temps que diverses entitats occitanes duen a terme. Una de les associacions actives en aquest camp és Chambra d’Òc. Miret, que hi col·labora des de fa anys, n’ha destacat la feina en toponímia i, actualment, el desenvolupament d’un diccionari en línia de l’occità alpí que recull materials actualment existents en paper. “Tots els operadors de la Chambra hi estan bolcats ara mateix”, ha explicat Miret, que també ha avançat que l’entitat té previst fer una tasca similar per a posar en línia un diccionari de francoprovençal. Per Miret, “és important saber quines són les necessitats dels parlants, per a no fer productes tecnològics perquè sí. Afinar què fas, perquè tingui utilitat”.
Una altra contribució digital, en aquest cas més enfocada a la documentació, és la proposta de Niccolò Fantini i Guglielmo Diamante a De Vulgare, un web que recull i difon talls de veu en multitud de llengües minoritzades —entre les quals l’occità— i varietats locals d’Itàlia. “Ho fem amb l’esperança que la preservació d’aquest patrimoni promogui una major conscienciació” respecte del valor de la diversitat lingüística, ha explicat Fantini. De Vulgare usa el seu compte d’Instagram per a crear stories atractius a partir d’aquests talls.
Justament, un camp de batalla essencial és el de l’atractiu de l’idioma: “El màrqueting és extremadament important per a les nostres llengües”, ha dit l’activista. I s’ha referit a casos d’èxit com el del youtuber niçard Gabrièu Pelisson, que manté el canal ParpalhonBlau amb més de 6.000 subscriptors. Pelisson ha intervingut al seminari en vídeo: “El meu canal”, ha explicat, “ha demostrat que hi havia una certa quantitat de gent que tenia l’expectativa de veure continguts en occità”. “I a mi”, ha conclòs el youtuber, “m’ha servit per a no haver-me de fer segons quines preguntes: ho faig en occità perquè és la meva llengua”.
L’aragonès treu el cap a la ‘tele’
També amb un canal de YouTube —sobre cuina vegana en aragonès— va començar a fer-se coneguda Silvia Cebolla, activista d’aquesta llengua pirinenca. “Quan vaig llançar el canal, molta gent em deia: ‘I per què no el fas en castellà?’. ‘Doncs perquè l’objectiu és l’aragonès!’, els contestava”.
El 2019, Cebolla va passar a presentar el programa Charrín Charrán, a la televisió pública Aragón TV. “Gràcies a aquest programa —i al fet que estigui disponible a internet— molta gent a Aragó s’ha adonat que l’aragonès existeix i que podem parlar de qualsevol cosa en aquesta llengua”, ha dit Cebolla al seminari. “Si la llengua surt a la tele, existeix, li dona prestigi i més persones s’hi interessen”.
Helena Torres i Silvia Cebolla
L’aragonès encara avui ha de fer front a prejudicis dins mateix d’Aragó, fruit d’un procés secular d’aculturació i opressió lingüística. En aquest context es donen situacions ambivalents, explica l’activista: “Molta gent no està disposada a anar a una escola a aprendre aragonès. Per contra, l’aragonès transporta aquesta mateixa gent a un enyor del poble, de la família, de la tieta… perquè en el castellà popular d’Aragó s’han preservat moltes paraules de l’aragonès”. Cebolla pensa que la gent més jove ara veu l’aragonès com un tret “més normal” del país: “Potser no tenen interès a aprendre’l, però manifesten actituds més receptives; la gent més gran ho tendeix a veure d’una forma més negativa, perquè ho perceben com una cosa polititzada”.
Impuls digital per a l’amazic des de Catalunya
Com a contribució a la sobirania digital i tecnològica de l’amazic, la Casa Amaziga de Catalunya (CAC), Col·lectivaT, el CIEMEN i la Fundació pels Drets dels Pobles desenvolupen des dels primers mesos de 2022 un traductor automàtic d’aquesta llengua nord-africana. Més endavant, aquesta feina —que s’insereix dins del projecte Som Part— veurà també el desenvolupament d’eines de text a veu i completarà altres recursos ja existents fruit de la col·laboració de la CAC i el CIEMEN, com les unitats didàctiques Tc wawjdm per a l’aprenentatge de l’amazic.
L’amazic és parlat per 25 milions de persones pel cap baix, sobretot al nord d’Àfrica i també a la diàspora —a Catalunya es compten per desenes de milers—, però això no l’allunya del perill de la substitució lingüística. Ho ha recordat Aziz Baha, de la CAC, que ha recordat que diverses varietats de la llengua ja s’han extingit. La resta pateixen la pressió de l’àrab i el francès: “Quan els francesos van ocupar el Marroc, van trobar que el 90% de la població parlava amazic. Avui estem al voltant del 30%”, ha explicat Baha. “I tot i que la llengua ha tingut recentment un reconeixement oficial i s’estandarditza, el procés de substitució no s’ha aturat pas”.
En l’àmbit digital, l’amazic disposa d’eines fonamentals com fonts compatibles amb unicode (l’amazic disposa de l’alfabet tifinag que ara guanya terreny, però també té l’alfabet llatí que s’ha usat des de fa dècades a Algèria, amb caràcters específics), un teclat propi, diccionaris en línia (els dos més destacats, ha dit Baha, són Amazic.cat i el de l’Ircam), aplicacions d’aprenentatge i cursos i, cada cop més, presència en diferents xarxes. Un dels exemples més reeixits és el que impulsa l’activista lingüística catalanoamaziga Ghizlan Baryala al compte Amazigh Talks d’Instagram, amb més de 20.000 seguidors.
Softcatalà, un exemple consolidat en llengua catalana
L’associació Softcatalà treballa des de 1998 per a “crear eines pròpies, promoure un ús real de la llengua i fer-ho des del treball col·laboratiu”. Ho ha explicat Belén Ivars, una de les persones que formen part del grup nodrit de treballadors que fan possibles aquestes eines i la seva difusió.
“Els primers anys”, ha explicat Ivars, “Softcatalà es dedicava a traduir programari i recursos: no hi havia pràcticament res fet. Una de les traduccions a què tenim més estima és la del LibreOffice, un programa que empra molta gent. Aquest és el nostre èxit: hem elaborat coses que gasta la gent corrent”.
Altres projectes menys visibles, com l’Abril o l’Ela Geminada, són fonamentals. “Que les coses estiguin correctament escrites és summament important per a les persones que tenen diversitats auditives o visuals. I també per a les persones que troben un text i el volen traduir: si no està ben escrit, no es podrà traduir bé”.
Softcatalà també té cura d’oferir la majoria de les seves eines tenint en compte la diversitat interna de la llengua, de la qual molts parlants —especialment els del català central— no en són prou conscients: “A mi m’han arribat a acusar d’escriure en catanyol pel fet d’haver usat accentuacions diferents que tenim en valencià i que són igualment correctes. Em va sorprendre que un poble amb tanta consciència de la llengua com el català al mateix temps desconeguera tant el que passava en els altres territoris on es parla l’idioma”, ha relatat Ivars.
En l’etapa més recent de Softcatalà es desenvolupen eines com el corrector, el comptador de síl·labes, el conjugador de verbs i els traductors, incloent-hi el neuronal. “La més utilitzada és el corrector. I les eines les usen no només catalanoparlants, sinó que una bona part d’usuaris o no parlen català, o no el parlen gaire bé i les usen per a aprendre’n”.
Finalment, Softcatalà és des de 2018 l’entitat col·laboradora per al català de Common Voice, un projecte de la Fundació Mozilla que persegueix l’objectiu que la tecnologia que funciona amb ordres de veu reconegui totes les llengües del món. En el cas de Common Voice en català, els catalanoparlants poden donar talls de veu que queden enregistrats en una base de dades que els emparella amb els corresponents textos escrits. Aquesta base de dades, que és lliure, es pot emprar per a entrenar intel·ligències artificials per al reconeixement de la parla o la síntesi de veu.
L’ONG critica la no-aplicació del marc legal vigent en defensa del català per part dels governs
Entitats en defensa del català, euskera i gallec protesten davant del Congrés per la llei audiovisual.
La vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, ha criticat la deixadesa del Govern pel que fa a la defensa del català i ha afirmat que « la classe política no s’ha cregut » que la llengua estigui « en minorització ». « És evident que l’Estat espanyol ha iniciat des de fa temps una croada molt forta contra totes les llengües diferents al castellà, però tot i així, el Govern té marge de poder fer més coses dins del marc legal actual », ha assegurat en declaracions a ‘Rac1’. « Moltes lleis previstes per defensar el català no s’han aplicat », ha afegit Plana.
La vicepresidenta de l’ONG ha indicat que el Codi de consum, que preveu un règim de sancions pels comerços que no etiquetin com a mínim en català, o la Llei del Cinema de Catalunya, que estableix que un mínim del 25% de pel·lícules projectades al Principat han d’estar subtitulades o doblades al català, són dos grans exemples de la no-aplicació de la legislació per part dels successius executius. « En aquests moments, el percentatge de pel·lícules doblades o subtitulades al català és d’un 3% », ha apuntat Plana. « Fins al 25% hi ha encara molt camí per córrer ».
Mireia Plana també ha lamentat que es perdés l’oportunitat amb la Llei de l’audiovisual per garantir que el català i les « llengües diferents del castellà » estiguessin presents a les plataformes. « Necessitem que la llengua estigui en el món audiovisual perquè els més joves puguin triar referents en català », ha afirmat.
Entre altres dels factors que han propiciat « l’emergència lingüística » del català hi ha l’arribada de gent d’altres països que, en arribar a Catalunya, « ni tan sols coneixien que hi havia una altra llengua », la mala aplicació de la immersió i l’abandonament per part de la ciutadania de l’ús del català en tots els àmbits, segons la vicepresidenta de Plataforma per la Llengua.
Foi unha das figuras máis recoñecidas da radio dos anos 50 e da televisión dos anos 60
Escrito por CARLOS PORTOLÉS
Primeiro foi unha voz. Unha das máis recoñecidas da radio española dos anos 50. Pasou polos micrófonos da Ser, Cope, RNE e Radio Barcelona. Fixo da locución unha fina arte que cultivou sempre con mimo e delicadez. Un timbre deses que enchía de calidez a atmosfera da casa do que escoita. Dos que coidaba o oído do oínte. O seu traballo radiofónico foi recompensado con dous premios Onda, en 1958 e en 1960.
Despois, foi un rostro. Un que se paseou fronte ás cámaras de programas de altísimo éxito na década dos 60 como Busque a súa parella, Sorría, por favor, A palabra máis longa, Club mediodía, Visto e oído e Coñecemos España. Naqueles anos, integrou a lista dos presentadores máis soados da televisión pública e alcanzou o momento de maior notoriedade na súa carreira. Pasou de ser o príncipe dos micrófonos ao rei dos estudios.
Tamén foi a voz doutros. Dobrou a algunhas das estrelas internacionais máis famosas da historia. Entre elas, destacan Sidney Poitier, Jean Paul-Belmondo, George Peppard e Tony Curtis. Beut foi un lustroso nome da xeración dourada de intérpretes de dobraxe españois. Un timbre doutra época, dos que xa non hai. Cumpría a impagable misión de ser un dos intermediarios entre o Hollywood das grandes historias, co seu fino glamour e as súas estrelas rutilantes, e os cines das rúas e os barrios dunha España enche de soños e esperanzas.
Esta tesis a cargo de Gabriela Laura Scandura, defendida en la Universitat Jaume en 2021, analiza el modelo de lengua conocido como español neutro en el caso del doblaje de series de televisión de imagen real (live-action), dirigidas a un público infantil y juvenil y emitidas entre los años 2006-2016, para determinar si realmente existe un solo español neutro utilizado por los estudios de doblaje de los diferentes países y cuáles son sus principales rasgos lingüísticos. También estudia la influencia de los distintos agentes involucrados directa o indirectamente en el proceso (estudios de doblaje, canales de televisión, directores de doblaje, gobiernos, etc.), y busca comprobar si el español neutro que se utiliza es consecuencia solo de las estrategias elegidas por los traductores o también de la influencia de los otros agentes, relacionada con los conceptos de ideología, censura, políticas lingüísticas y mecenazgo en la traducción audiovisual.
Comanegra recupera els contes de l’escriptora Anna Murià, que va convertir en literatura l’experiència de l’exili, amb pròleg de Mercè Ibarz
Escrit per Joan Safont Plume
Anna Murià i Romaní (1904-2002) és una de les escriptores més longeves i prolífiques de la literatura catalana. Va conrear la novel·la, el conte, l’assaig, el memorialisme, el periodisme… I, malgrat tot, continua essent una gran desconeguda. O, més ben dit, algú que, per a molta gent, ha restat a l’ombra de dues personalitats que la van envoltar: el seu company, el poeta Agustí Bartra, i la seva amiga Mercè Rodoreda. Per tornar-la a situar al lloc que li correspon, Comanegra acaba de publicar Sota la pluja, dins la col·lecció Portàtils, i que aplega els contes seleccionats per Murià als seus reculls de contes Via de l’est (1946) i El país de les fonts (1975), i prologats per l’escriptora i periodista Mercè Ibarz.
L’any 1985, Ibarz, llavors periodista de l’Avui, va entrevistar una Murià vídua, que ja havia arribat a la vuitantena. S’acabaven de publicar per primera vegada les cartes que li havia enviat Mercè Rodoreda. Des d’aquella trobada, van mantenir una llarga amistat, en què la jove periodista va descobrir que la seva vella col·lega tenia més ganes de parlar del present que no pas d’aquell passat sobre el qual la interrogaven escolars i historiadors: “Nosaltres potser no vam preguntar prou sobre l’exili a Murià, Tísner o Calders, però ells volien ser escriptors del present, vius, no pas un àlbum de records, com deia ella.” Com confessa l’autora del pròleg, ara s’adona que n’ha estat molt, d’important, el mestratge de Murià per a la seva carrera d’escriptora, periodista i crítica cultural, terrenys en què també va excel·lir l’autora de Sota la pluja.
Entre el periodisme i la literatura
Filla del periodista i cineasta Magí Murià –responsable, per exemple, del doblatge de Draps i ferros vells, el primer film en català de la història–, va ser una de les capdavanteres del periodisme dels anys vint i trenta, juntament amb més dones que van fluctuar dels diaris als llibres, com ara Rosa Maria Arquimbau i Mercè Rodoreda. Membre del Club Femení i d’Esports, militant successivament d’Acció Catalana, ERC i Estat Català i formada a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, va treballar de secretària i va col·laborar a la revista que dirigia el seu pare, la Dona Catalana. L’any 32 va debutar en la literatura amb la novel·la Joana Mas, que li va valer que un crític de qui s’ha oblidat el rastre li digués que no tenia imaginació.
Una afirmació que Mercè Ibarz vol rebatre recordant la modernitat de la seva proposta literària, agermanada amb obres com Vals de Francesc Trabal i Aloma, de Rodoreda, companys d’una generació que fa eclosió entorn dels anys trenta i que, com recordava el crític Julià Guillamon, tenen els joves de protagonistes. “Com amb Kafka, que pots trobar coses dels seus diaris a les seves novel·les, Murià considera tot allò que li passa com a matèria literària”, explica Ibarz, que no s’està de definir la seva amiga de “sensual, reflexiva i visionària”. Prou visionària per a preveure com seria el món l’any 2280, tal com passa al conte “La finestra del gel”.
L’aventura de l’exili i l’amor
La guerra de 1936-1939 marca un punt i a part en la vida de Murià: és nomenada secretària de la Institució de les Lletres Catalanes, creada l’any 1937 per escriptors com ara Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols i presidida per Josep Pous i Pagès, on va teixir l’amistat amb Rodoreda. També publica la segona novel·la, La peixera, I no deixa de col·laborar a la premsa, escrivint a la Rambla, la Nau, Meridià i Diari de Catalunya –l’antic Brusi, en mans d’Estat Català–, del qual arribà a ser directora. La primera directora d’un diari en català.
Tota aquesta activitat en favor de la cultura catalana i el seu compromís polític la van fer marxar a l’exili, en un èxode compartit amb intel·lectuals com Pau Vila, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Sebastià Gasch i el grup de Sabadell, amb Oliver, Obiols i Trabal, els quals acompanya Rodoreda, en el mític Bibliobús. Com a refugiats van fer cap fins al castell de Roissy-en-Brie, on foren acollits gràcies als esforços d’institucions com el PEN Club i les iniciatives de Josep Maria Trias Peitx.
Rossy-en-Brie, un lloc de memòria essencial en la literatura catalana del segle XX, és l’indret on passen alguns dels millors contes, aplegats a Sota la pluja. El castell-refugi esdevé l’escenari d’amors i desamors, com el d’Obiols i Rodoreda –sota la mirada engelosida de Francesc Trabal, que abans havia tingut un afer amb l’escriptora i que és el germà de la dona d’Obiols–, o la mateixa Murià amb Bartra, en una unió inseparable.
Els contes de Murià sobre aquell moment, publicats l’any 1946 a Via de l’est, i els retrats dels seus companys d’exili complementen la lectura de les Cartes a l’Anna Murià, de Rodoreda, reeditades fa tot just un any a Club Editor. De fet, el gruix de la correspondència, conservada per Murià, es produeix després de la separació del grup, quan Bartra i Murià han emprès el viatge cap a Amèrica, lluny de la França en guerra. Com recorda Ibarz, l’exili de Murià i companyia no va ser només causat per la persecució política, sinó també per la impossibilitat de viure sota el franquisme d’aquella generació que tot just començava a despuntar: “Ella em deia que havien marxat a l’aventura, i en aquesta aventura va conèixer l’home de la seva vida.” De fet, en un dels contes, “Hossana”, Murià refà l’inici d’aquesta relació, amb un erotisme i una sensualitat inusuals.
Un acte de generositat
Com recorda Ibarz, i es pot veure en el volum, per a la vitalista Murià l’amor era el gran tema d’una autora “que tenia el vici d’escriure” i que va publicar articles fins a noranta-cinc anys. Ibarz també vol matisar la imatge d’una Murià atrapada entre el marit i l’amiga, i proposa, més enllà de les qüestions personals, d’analitzar aquesta actitud de “generositat extrema”, com una forma de crítica cultural. Escrivint sobre el seu company de vida, o conservant les cartes que va rebre de Mercè Rodoreda –gràcies a les quals s’han pogut estudiar a fons la vida i els llibres de l’autora de Mirall trencat–, Murià havia fet també una part fonamental de la seva pròpia obra. Ibarz compara l’actitud de Murià amb la de Nina Berberova, testimoni i narradora de l’ambient cultural dels exiliats russos a París, un ambient del qual surt algú com Vladímir Nabokov. De la mateixa manera, dels cercles d’exiliats catalans narrats per Murià als seus contes, en van sortir Bartra i Rodoreda.
A banda les novel·les i els contes, Murià va destacar com a autora infantil i juvenil, amb una adaptació del clàssic El meravellós viatge de Nils Holgerssona través de Suècia al continent americà, titulat El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic, que va ser un dels seus grans èxits. La redescoberta de Murià tindrà continuïtat amb la publicació de la seva obra periodística dels anys trenta.
Lo filme de Jean-Paul Rappeneau ven d’èsser doblat en lenga nòstra per Conta’m, après un trabalh colossal, e se presentarà lo 1r d’abril
Lo filme Cirano de Brageirac, del realizaire Jean-Paul Rappeneau, ten ara sa version en occitan. Lo filme ven d’èsser doblat en lenga nòstra per Conta’m, après un trabalh colossal jos la direccion artistica de Laurenç Labadie.
O Apalpador entregou na delegación do goberno español na Coruña as 10.000 sinaturas recollidas pola Mesa pola Normalización Lingüística a prol da igualdade para a dobraxe e a lexendaxe en galego na nova Lei Xeral de Comunicación Audiovisual, dentro da Iniciativa Netflix en galego: queremos todo o audiovisual na nosa lingua.
Escrito por JOSÉ ANTONIO SIERRA
As persoas asinantes instan a Vicepresidencia de Asuntos Económicos e Transformación Dixital a incluír as medidas a favor da lingua galega acordadas por unanimidade no Parlamento Galego: que a nova Lei Xeral do Audiovisual recoñeza a pluralidade lingüística como principio básico, igualando contidos e porcentaxes mínimas en galego e castelán na dobraxe, lexendaxe e audiodescricións, así como no financiamento anticipado de producións audiovisuais nas canles e plataformas de televisión lineais ou baixo demanda; e que a Corporación de Radio Televisión Española emita todos os seus contidos con opción dobrada ao galego nomeadamente na programación da canle específica infantil e xuvenil e nos contidos da súa App.
« O Apalpador quere agasallar audiovisual en galego », explicou o presidente da Mesa, Marcos Maceira, « e, por iso, lle fai entrega ao goberno español destas sinaturas que representan a vontade que ten a poboación galega de vivir en liberdade na súa lingua ». « A nova lei audiovisual comezará a se debater en febreiro », explicou Maceira, « e o único que se sabe dela con certeza é o que di o proxecto: nada de financiamento para producións en galego, nada de dobraxe e lexendaxe en todos os filmes e series ». « Queremos igualdade para todas as linguas », recordou, « queremos ter opción e liberdade para o galego no audiovisual« . « É posíbel un grande avance », asegurou, « mais dependerá do que nos activemos e nos mobilicemos para o conseguir ». « Todos os avances para o galego foron conquistas que se acadaron nas rúas », concluíu Maceira esta mañá na Coruña, « estaremos nas rúas se é preciso para termos galego no audiovisual« .
Selon un sondage BVA de 2017, l’écrasante majorité des Français (70%) préfèrent voir les films étrangers en VF plutôt qu’en VO sous-titrée. Aux États-Unis, le chiffre est de 59% en faveur du doublage plutôt que des sous-titres. C’est dire si le doublage a un bel avenir.
Mais les acteurs qui s’occupent de cette tâche, eux, risquent bien de voir leur avenir compromis par l’arrivée de l’intelligence artificielle. Des nouvelles entreprises utilisent ainsi des algorithmes pour créer des voix synthétiques, capables non seulement de reproduire la voix de l’acteur original en version étrangère, mais aussi des pleurs, des cris, ou des rires plus vrais que nature, raconte le Wall Street Journal.
Mieux encore: ces intelligences artificielles peuvent reproduire les voix d’acteurs décédés ou ajouter des dialogues post-production. Le tout sans que le spectateur s’aperçoive du subterfuge.
Dans les prochains mois, le film d’horreur Every Time I Die, sorti en 2019 aux États-Unis, sera le premier à bénéficier de cette technologie lorsqu’il sortira en Amérique du Sud. Le public pourra ainsi entendre les acteurs américains «parler» en espagnol ou en portugais, grâce à la start-up israélienne Deephub. Cette dernière a enregistré cinq minutes de répliques de chaque acteur anglophone, pour ensuite créer de toutes pièces des dialogues en langue étrangère.
En 2020, lorsque Luke Skywalker est apparu en tant que jeune Jedi dans la série The Mandalorian (dérivée de la saga Star Wars), la voix de l’acteur avait déjà été modifiée artificiellement à l’aide d’enregistrements de Mark Hamill lorsqu’il avait 40 ans.
Les sources comprenaient de vieilles séquences sonores de la trilogie originale Star Wars, une ancienne émission de radio et un livre audio de cette période, lu par Mark Hamill. Une prouesse réalisée par la startup Respeecher, basée à Kiev, en Ukraine.
Human vs machine
La technologie pourrait bien entendu être utilisée pour les dessins animés, les voix off ou les publicités, ce qui permettrait de se passer d’acteurs professionnels (une journée de doublage revient à environ 250 à 300 euros mais cela peut être beaucoup plus lorsqu’il s’agit d’acteurs célèbres).
Certains envisagent aussi de recourir à ces voix synthétiques pour modifier des discussions dans les jeux vidéos ou réécrire les dialogues plus «modernes» ou moins offensants de vieux films (par exemple des passages jugés racistes ou misogynes).
Tout cela commence à inquiéter les comédiens professionnels, qui s’insurgent de voir leur voix modifiée à leur insu. Au mois de mai, l’artiste vocale Bev Standing a ainsi intenté un procès contre TikTok affirmant que la plateforme avait utilisé une synthèse vocale de sa voix sans son consentement, qui avait ensuite été réutilisée des milliers de fois, y compris pour dire des injures.
D’autres s’inquiètent des dérives de «deep fakes», qui pourrait faire énoncer un discours complètement inventé ou absurde par un acteur réel. Entre les voix synthétiques et les avatars créés par ordinateur, le métier d’acteur est plus que jamais sur la sellette.
Cet article d’Alisha Sijapati[2] a été initialement publié dans le Nepali Times[1]. Une version éditée est republiée sur Global Voices dans le cadre d’un accord de partage de contenu.
Au dernier décompte de 2019, le Népal possédait 129 langues parlées[3]. Mais, alors même que de nouvelles sont identifiées, d’autres s’éteignent.
Au moins vingt-quatre langues et dialectes népalais sont désormais « menacés », les trois prochains sur le point de disparaître étant le dura[4], le kusunda[5], et le tillung[6], chacun ne comptant plus qu’un·e seul·e locuteur ou locutrice.
« Je ne serai pas surpris si ces trois-là étaient les prochaines à disparaître. Sans personne pour les parler, nous ne pourrons pas les sauver », déclare Lok Bahadur Lopchan, membre de la Commission linguistique du Népal[7], chargée de préserver sa diversité linguistique.
Une langue est considérée « menacée » si elle est parlée par moins de mille locuteurs et locutrices. Lopchan prédit que plus de trente-sept autres langues usitées au Népal appartiennent à cette catégorie et risquent de disparaître au cours de la prochaine décennie.
Selon le rapport annuel[8] de la Commission linguistique du Népal datant de 2019, les langues les plus répandues dans le pays sont le népalais, le maïthili, le bhodjpouri, le tharu, le tamang, le nepalbhasha[9] (ou newar), le bajjika, le magar, le doteli et l’ourdou, dans cet ordre.
Mais, tout comme des langues disparaissent, de nouvelles, auparavant jamais identifiées, sont découvertes dans des régions reculées : le rana tharu, parlé dans le Tarai occidental ; le narphu, dans une vallée reculée de Manang ; le tsum, dans la Vallée Tsum du Haut Gorkha ; et le nubri larke, dans la région du Manaslu, Poike et Syarke.
Enfant lisant l’histoire folklorique newar intitulée Dhaplaan Khyaa, écrite par Durgalal Shrestha. Photo : Ashish Shakya via le Nepali Times.
« C’est une chance que ces langues aient été identifiées, mais quel dommage qu’elles soient parlées par si peu de personnes et qu’elles risquent de s’éteindre bientôt », déclare Lopchan, ajoutant qu’une langue autochtone disparaît tous les quinze jours sur la planète.
Même celles qui figurent parmi les dix plus répandues au Népal sont en train de perdre leur statut de langue maternelle. Les parents insistent sur la maîtrise du népalais ou de l’anglais à l’école afin d’assurer de bonnes perspectives d’emploi à leurs enfants. Et depuis le règne du roi Mahendra[10], l’État érige le népalais comme lingua franca au détriment des autres langues nationales.
Supral Raj Joshi, 29 ans, est un comédien de doublage qui a grandi en parlant le nepalbhasha (une langue newar[9]) à la maison. Mais à partir de l’école primaire, seuls le népalais et l’anglais étaient parlés en classe, et il a vite oublié sa langue maternelle. C’est en conversant en népalais avec sa famille qu’il a violemment réalisé toute la culture qu’il avait perdue avec la langue :
La perte des langues népalaises est le résultat d’une politique délibérée de l’État ; notre héritage linguistique a été balayé afin de promouvoir une identité nationale.
Le roi Mahendra a promulgué des mesures visant à créer une identité népalaise unifiée à travers l’habillement et la langue, démantelant même la démocratie et instituant le système Panchayat[11] sans parti qui, selon lui, « convenait au sol népalais ».
Les experts affirment que la décision d’imposer l’idée du nationalisme à travers une seule langue a empêché les communautés autochtones de parler leur langue ancestrale.
Écriture maithili. Image via le Nepali Times. [1]
« La classe dominante a fait de sa langue la langue nationale et, ce faisant, les autres langues ont subi des dommages collatéraux », explique Rajendra Dahal, rédacteur en chef du magazine Shikshak[12]. « La disparition d’une langue est une perte non seulement pour une communauté, mais pour le pays et le monde entier. »
À la Commission linguistique du Népal, l’urgence prévaut de sauver les trois langues qui n’ont qu’un·e seul·e locuteur ou locutrice chacune. Elle s’est donc associée à Kamala Kusunda, 45 ans, la seule personne au monde à parler le kusunda. Elle dirige maintenant une petite école privée à Dang qui enseigne la langue à plus d’une vingtaine d’élèves.
« Si je meurs, alors ma langue maternelle mourra avec moi. J’ai dû revivifier cette langue ancestrale en raison de ce qu’elle représente pour notre peuple, en espérant la garder vivante », a déclaré par téléphone Kamal Kusunda au Nepali Times.
À Lamjung, Muktinath Ghimire a une tâche similaire à accomplir. Seul locuteur encore en vie de dura[4], il se prépare à ouvrir une école pour l’enseigner à sa communauté. « On ne peut pas laisser mourir cette langue », assure-t-il.
D’autres langues uniques, comme le tsum[14], étaient déjà en danger lorsqu’elles ont été identifiées comme des dialectes distincts.
« Les personnes âgées de la vallée de Tsum parlent exclusivement le tsum, mais il est en train de disparaître parmi la jeune génération », déclare Wangchuk Rapten Lama, qui le maîtrise parfaitement lui-même et s’efforce d’étendre son usage en le présentant aux enfants par le biais d’activités culturelles.
L’anthropologue linguistique canadien Mark Turin a travaillé avec les Thangmi dans les districts de Dolakha et Sindhupalchok pour documenter leur langue en voie de disparition.
« Dire que les linguistes sauvent des langues est aussi ridicule que de suggérer que les applications et les technologies numériques sauvent le langage », affirme-t-il. « Aucun n’est vrai, et la linguistique de terrain est toujours dominée par des modèles assez coloniaux et extractivistes de production de savoir. »
Il précise que les locuteurs et locutrices de langues autochtones comme le thangmi méritent d’être reconnu·es car iels travaillent sans relâche pour récupérer, rajeunir et faire revivre leurs langues ancestrales, face souvent à une opposition considérable.
[1]
Après que le Népal est passé au mode fédéral, on s’attendait à ce que les écoles à travers le pays enseignent les langues régionales. L’article 31 de la Constitution[15] stipule : « Toute communauté népalaise vivant au Népal a le droit de recevoir une éducation dans sa langue maternelle jusqu’au niveau secondaire, et le droit d’ouvrir et de gérer des écoles et des établissements d’enseignement conformément à la loi. »
Le Centre de développement des programmes d’études[16] ainsi que les municipalités rurales ont introduit un « programme d’études local » portant sur cent points. Alors que certaines écoles proposent des langues maternelles en option, une majorité choisit le « curriculum local ».
En octobre 2020, le maire de Katmandou, Bidya Sundar Shakya, a rendu obligatoire dans les écoles l’enseignement du nepalbhasha jusqu’au lycée. Mais les réactions parentales ont été mitigées, beaucoup estimant que cela pèserait sur les élèves et que leur népalais et leur anglais s’en ressentiraient.
Les langues cessent d’évoluer une fois qu’on arrête de les pratiquer. Les langages ancestraux sont également nécessaires pour enraciner les gens dans leur patrimoine et leur donner une identité distincte, ce qui devient de plus en plus difficile avec la mondialisation et Internet partout dans le monde .
« Mes petits enfants ne parlent qu’anglais », explique Saraswati Lama, mariée à un Rai et travaillant à Katmandou pour une organisation à but non lucratif. « Ma fille l’a appris sur YouTube et elle l’a enseigné à son cadet. » Ni Lama, ni son mari ne parlent leur propre langue maternelle : ils ne communiquent qu’en népalais.
Mais, de nos jours, c’est dans la diaspora népalaise que le patrimoine linguistique du pays semble être le plus valorisé. Sujan Shrestha est né à Katmandou mais a déménagé aux États-Unis alors qu’il était au lycée. Désormais professeur à Baltimore au sein de l’Université du Maryland, il témoigne que sa femme et ses enfants ne parlent que l’anglais et le nepalbhasha[9], pas le népalais.
« Le newar donne aux enfants une identité et crée des liens avec la famille élargie, en particulier leurs grands-parents. Il s’agit d’enseigner à nos enfants une sensibilité culturelle et une ouverture d’esprit envers les autres et leurs cultures. »
Article publié sur Global Voices en Français: https://fr.globalvoices.org
Streaming disponibiliza o essencial do cineasta espanhol, que em breve lançará novo filme. Para o esquenta, vale rever A lei do desejo (1987): uma paixão homoerótica com profundo sentido de humanidade que transforma o kitsch em sublime
Escrito por José Geraldo Couto
Nenhum outro cineasta de nosso tempo consegue rimar amor, humor e dor como Pedro Almodóvar. Com a chegada de A lei do desejo (1987) ao Mubi, o essencial da filmografia do diretor espanhol está disponível nas plataformas de streaming, em especial na Amazon Prime, no YouTube e no próprio Mubi. De Maus hábitos (1983) a Dor e glória (2019), há pelo menos dez títulos em cartaz. Enquanto aguardamos a chegada aos cinemas de seu longa mais recente, Madres paralelas, vale a pena mergulhar nessa obra pulsante de vitalidade e invenção.
O cinema de Almodóvar combina, numa alquimia improvável, o melodrama de Douglas Sirk, a iconoclastia de Luis Buñuel e a picardia de Billy Wilder. A lei do desejo é um ponto crucial desse cinema. Conta-se ali uma história de paixão homoerótica que desemboca em violência e tragédia, mas o tom geral não é pesado nem deprimente, pois vem modulado pelo humor, pela exuberância estética e pelo profundo sentido de humanidade do cineasta.
Em linhas gerais, é a história de um diretor de cinema e teatro, Pablo Quintero (Eusebio Poncela), dividido entre dois amores: Juan (Miguel Molina), que está sempre a ponto de deixá-lo, e Antonio (Antonio Banderas), rapaz que vive com a mãe e nunca teve um namorado antes. A intrincada trama inclui ainda a irmã transexual de Pablo, Tina (Carmen Maura), e a menina que esta cria como filha depois que sua (de Tina) namorada a deixou.
Camadas de ficção
Não cabe detalhar o enredo, cheio de surpresas e reviravoltas, mas apenas chamar a atenção para um aspecto frequentemente esquecido do cinema de Almodóvar, ou antes eclipsado pela estridência visual e musical de suas criações. Estou falando do jogo essencialmente moderno entre os vários planos de representação, tangenciando a metalinguagem.
A sequência inicial de A lei do desejo ajuda a tornar mais concreto o comentário acima. Vemos um rapaz sozinho num quarto. Obedecendo a uma voz masculina vinda de fora do quadro, ele se desnuda, deita de bruços na cama, se acaricia e se masturba. Num contraplano vemos então dois homens de meia-idade, num estúdio de som, dublando as vozes e gemidos dos personagens do filme que se desenrola numa tela à sua frente. Mas nessa tela começam a descer os créditos finais e subir os aplausos da plateia. Trata-se da pré-estreia do novo filme de Pablo Quintero.
Em poucos minutos trafegamos por vários planos de realidade e ficção: do quarto do rapaz solitário ao estúdio de dublagem e à sala de exibição. Não há aviso ou sobressalto na passagem de um ambiente a outro, de um momento a outro. Tudo flui como a imaginação, a memória, o pensamento – ou o desejo. O título do filme não é casual, assim como não é casual o nome da produtora de Almodóvar (El Deseo): tudo nesse cinema é movido pelo desejo, com seu duplo poder de criação e destruição.
Em outro momento, Pablo datilografa uma carta de amor para que Juan a assine e a envie de volta. É uma forma de autoengano que acaba “virando verdade” em mais de um sentido. Ficção e real são vasos comunicantes, trocando de sinal o tempo todo.
Libertário radical
Nascido e formado sob uma das ditaduras mais obscurantistas do século XX, Almodóvar logo descobriu que a imaginação é uma arma poderosa de libertação. Nisso ele é um herdeiro inequívoco de Buñuel, com quem compartilha também a compreensão profunda da volúpia contida na mitologia e na iconografia do catolicismo. Tina, a irmã trans do protagonista, tem um altarzinho em que cultua a Virgem e outros santos, e é comum, nos filmes do diretor, a devoção religiosa andar lado a lado com as práticas comportamentais mais transgressoras.
Assim como ignora as fronteiras entre os gêneros (comédia, drama, suspense), misturando-os todos com desfaçatez, Almodóvar recusa-se a aprisionar suas criaturas em identidades sexuais determinadas. Não me refiro apenas às frequentes situações de mudança de sexo ou de travestismo em seus filmes, mas a um olhar permanentemente amoroso a todas as formas de sexualidade humana. Depois de alguns momentos de filme nos esquecemos se fulano é gay, se sicrana é trans, se beltrano é hétero: são indivíduos pluridimensionais, multifacetados, gente que transborda de vida por todos os poros. Almodóvar é, antes de tudo, um libertário radical e absoluto.
Há igualmente em seu cinema uma recusa em distinguir ou hierarquizar a cultura erudita, a cultura popular e a cultura industrial. Sua maior aspiração, a meu ver, é revelar o que há de belo no mau gosto, elevar o kitsch ao sublime. Não se trata simplesmente de colocar em cena a cenografia extravagante, as cores berrantes, a música sentimental (como fazem em vão seus imitadores), mas de extrair o que há nisso tudo de energia erótica, afetiva e transformadora.
Em A lei do desejo há um momento em que tudo se mistura de modo quase epifânico: a cena da peça A voz humana, de Jean Cocteau, dirigida por Pablo Quintero. A filha adotiva de Tina Quintero, atriz da peça, desliza sobre um trilho, de um lado a outro do palco, dublando a canção “Ne me quitte pas”, na voz da brasileira Maysa Matarazzo, enquanto a protagonista solitária, ao fundo, destrói o cenário a machadadas. Só que a menina acaba de ver fugazmente a mãe biológica nos bastidores, e todo o sentimentalismo da música ganha uma nova dimensão.
Curiosamente, mais de três décadas depois o próprio Almodóvar levaria A voz humana ao cinema, num curta-metragem realizado em plena pandemia, com Tilda Swinton como protagonista. É mais um inédito que os cinéfilos brasileiros aguardam com ansiedade.
Entrevista amb l’autor del ‘Decàleg irreverent per a la defensa del català’.
Publicat per Joan Burdeus
GerardFurest (Figueres, 1980) és filòleg, professor de secundària, i ha fet un llibre sobre el futur del català. Un altre? Sí i no. Amb una prosa que sacseja i un seguit de propostes pràctiques i intel·ligents, El decàleg irreverent per a la defensa del català (Biblioteca del Núvol) treu els debats sobre la llengua de la complaença heretada on la gran majoria encara ens trobem i els porta a la crua realitat del segle XXI: el català és una llengua minoritzada en retrocés que podria desaparèixer aviat si no hi fem alguna cosa. Publicat a Núvol en una sèrie de deu articles, l’edició ampliada en forma de llibre el converteix en l’eina de capçalera que vol ser, un manual per prendre consciència del repte i mantenir viva la llengua en el dia a dia. Parlem del mur de la diglòssia, el desastre de la CCMA des que es va tancar el 3XL i per què els polítics del país haurien de deixar de pensar en termes purament econòmics i parlar de llengua i construcció nacional.
El llibre té una gènesi emocional, en primera persona.
Jo soc professor de secundària i, al llarg dels últims deu anys, constato que els alumnes catalanoparlants cada cop es relacionen més en castellà entre ells. I parlo d’instituts on el català no és en absolut minoritari, sinó la llengua familiar del 40-45%. O una altra cosa que tots hem vist: pares adreçant-se en català als fills, i els fills responent-los en castellà. Aleshores començo a fer-me preguntes. Què ha passat en aquests deu anys perquè hàgim arribat fins a aquest punt? Amb un creixement demogràfic que no ha estat massa alt, d’unes tres-centes mil persones, per què les dades d’usos horitzontals s’han enfonsat tant?
Comences parlant de la diglòssia i l’anomenes “el mur”.
Molts acadèmics em discutirien el terme ‘diglòssia’. Diuen que és inadequat parlar de diglòssia perquè remet al segle XIX, quan el català no tenia prestigi o no era una llengua literària, i això ja no és així. Altres diuen que hem de parlar de minorització lingüística. Però, a mi, ‘diglòssia’ és una paraula que em serveix per explicar que la gent canviem de llengua. Els catalans tenim un inconscient personal que denota una autoestima baixa. La diglòssia és el mur que ens impedeix ser lliures mentalment.
Entres en tots els grans dilemes. Per exemple: corregir o no corregir.
Jo tinc una bona relació tant amb els cappares defensors de la correcció com dels qui hi estan totalment en contra. Ara bé, crec que corregir és contraproduent, sempre que no siguis jo, és a dir, professor de català. Corregir un parlant del carrer que no t’ho hagi demanat em sembla un error absolut. Com deia JoanSolà pocs mesos abans de morir-se: “Jo he escrit molts llibres de gramàtica, però ara m’és absolutament igual com parleu català els joves, mentre el parleu”.
Com no canviar de llengua?
Hem de ser models mimètics, models de fermesa. Això és el que em funciona amb els alumnes. I una altra cosa que em serveix és intentar acostar-m’hi amb un llenguatge col·loquial atractiu. Dir-los als nanos coses com “flipo mandarines” o “no em toquis els picarols”. El primer dia al·lucinen, però al cap d’un temps sents a un nano dient-li a un altre “no em toquis els picarols” a un altre. Hem d’intentar tenir un català col·loquial no castellanitzat però, al mateix temps, que sigui assumible pels joves. Si la teva solució és el català ausiasmarchià del segle XV, estàs perdut.
“Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res”
I per què critiques el català de Merlí?
Els mitjans públics no fan la funció que han de fer. Una de les tasques dels mitjans públics és donar un model d’ús col·loquial a la població. Si els presentadors de TV3 parlen igual que una persona del carrer, ja no compleixen la seva missió. Per dir-ho d’una altra manera: la meva àvia sempre havia dit “bussó”. Ningú deia “bústia” a Catalunya fa quaranta anys, i ara la gent l’ha normalitzada gràcies als mitjans públics. Però, si la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) té 30 lingüistes segons el seu organigrama, com pot ser que CristinaPuig digui un castellanisme flagrant un dissabte i la setmana següent no hi hagi ningú amb prou autoritat per dir-li que l’hauria de revisar? Algun engranatge no funciona en el nivell lingüístic. I, sobre Merlí, per mi el problema és que es passava de la ratlla: parlaven un català encara més castellanitzat que el dels meus alumnes.
I la solució és el que els influencers estan fent a Internet?
Si tu em preguntes qui està fent més per la llengua catalana, tota la CCMA o la BertaAroca amb els seus vídeos que tenen més de cinc-centes mil visualitzacions a TikTok, jo et respondré que la Berta Aroca. Anem molt endarrerits, deu anys tard. I això vol dir exposar-te a perdre la llengua. Essent un 35% de parlants habituals, només que et falti una generació, te’n vas al canyet. Els mitjans públics tenen una audiència amb una mitjana d’edat d’entre cinquanta i seixanta anys. Cal començar a assumir que la CCMA no serveix per res. Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res. Per què passa això? Perquè té una mentalitat analògica, perquè mira massa per preservar les guinguetes, i per què no ha fet una reversió pressupostària. Si tens tres-cents milions de pressupost, deu o quinze han d’anar a xarxes i influencers. La influencer de Badalona que arriba a tres milions de castellanoparlants: l’has de fitxar com sigui i fotre-li un milió damunt la taula perquè faci contingut en català.
Però, precisament, aquests influencers parlen un català molt interferit pel castellà.
La genuïnitat no és el tema més important ni el que més m’interessa. Els mitjans públics han de ser un model i han de crear noves paraules. Si el català no crea noves paraules, queda fossilitzat. Però si els influencers volen fer servir un català interferit, que ho facin, mentre ho facin en català.
El teu llibre proposa un marc mental de supervivència, com els ecologistes últimament: pretens sotragar els tranquils assenyalant una emergència, una amenaça existencial.
Vivim en un Matrix. Jo parlo amb altres lingüistes que em fan la impressió que encara viuen als anys vuitanta. Som una absoluta minoria a les zones més poblades del país. I això vol dir que necessitem polítiques lingüístiques diferents en funció del territori. Dit d’una altra manera: segurament a l’Ebre o a Lleida la immersió funciona perfectament tal com està, però a l’àrea metropolitana funciona tan malament que, de fet, se’t castellanitzen els fills de catalanoparlants.
Al llibre ho expliques molt bé amb el cas del País Valencià.
El model plurilingüe del País Valencià està pensat per integrar les comarques castellanoparlants, evitar que es murcianitzin. Però resulta que, en pro d’integrar-los a ells, que comarques tan dures com el Baix Segura facin un 25% de classes en valencià, fas que la gent de Xàtiva passi de fer-ne un 100% a fer un màxim de 60%. I així és molt més fàcil que la gent de Xàtiva es castellanitzi, que no pas que la gent d’Oriola, ni que arribessin a fer un 100% de l’horari lectiu en valencià. Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.
“El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional”
Doncs tornem a la pregunta del principi: com hem arribat fins aquí?
Ho hem fet tot malament. Em sap greu, però és així. Arriba un moment en què el govern dels millors d’Artur Mas ha de fer retallades. Han de tancar un canal, i què fan? L’u d’octubre del 2012, tanquen el 3XL. S’acaba amb l’anime en català, es rebaixen diners per al doblatge, la immersió cau a trossos, es desprestigia el català amb un discurs bilingüista en alt grau provinent d’Esquerra Republicana. Als anys vuitanta o noranta teníem un avantatge: hi havia cinc canals i, per veure anime, els joves havien de passar pel Super3 i veure’l en català. Ara el problema no és que tinguem molts canals infantils i juvenils en castellà, sinó que nosaltres mateixos hem jivaritzat els nostres canals en català. Si tu has de posar trenta milions d’euros al Super3 per tenir dibuixos de qualitat en català, ho fas. Penso en unes declaracions que va fer l’ErnestMaragall: “Quan ens vam adonar que hi havia professors que no feien les classes en català, ja era massa tard”. Si tu no exerceixes el teu propi poder, la gent et veu com una autonomia de fireta.
El Procés.
El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional. Quan parlo del factor nacional, de nacionalisme, vull dir nacionalisme d’alliberament, de resistència. Estem emparedats entre dues ideologies que, com que no són nacionalistes, no ens poden dur a un alliberament. D’una banda hi ha l’independentisme d’esquerres xupiguais, que són comunitaristes, però només en el nivell internacional. De l’altra, hi ha els independentistes ultraliberals, que només creuen en un individualisme i ignoren la cosa comunitària. Doncs resulta que el millor comunitarisme és el nacionalisme integrador, de base cultural i no ètnica, que vehicula una voluntat de persistir en el temps que fa la guitza als partidaris de l’homogeneïtzació incondicional.
Com és que l’element emancipador del nacionalisme que tan naturalment es reivindica a llocs com ara llatinoamerica aquí és anatema?
La revolució de FidelCastro no va ser comunista, sinó nacionalista. En canvi, nosaltres ens hem deixat robar els mots. Hi ha hagut un procés d’acomplexament de la societat catalana a mesura que pujava l’independentisme. Això produeix una dissociació cognitiva bestial. Al País Basc et diuen “jo soc nacionalista” o “jo soc abertzale”, que vol dir “patriota”. T’imagines un polític català dient que és patriota català? Acomplexant-nos, perdent els mots, hem perdut terreny en el nivell conceptual i en la batalla ideològica.
En canvi, no t’interessa adoptar el marc anticolonial.
Jo no em sento còmode en aquest marc. Crec que és un llenguatge que no ens afavoreix. Molta gent diu que hem de dir les coses clares, i parlar de colonització lingüística. Jo intento que les meves idees tinguin sempre un vessant una mica mainstream perquè, si no, no poden complir la seva finalitat conscienciadora. I en un context com l’europeu, parlar del cas català com a colonial ens situa en un marc extravagant. Dit d’una altra manera, penso que cert tipus de llenguatge pot portar a pensar que som el Tibet, I no ho som. Bàsicament, perquè encara que hi ha una voluntat clarament lingüicida de l’estat espanyol, també s’han fet moltes polítiques suïcides per part de les elits catalanes. Això no ho podem obviar i, per tant, no ens podem rabejar en el victimisme. Com que no crec en el victimisme constant, no crec en segons quin llenguatge.
La teva tesi és que a les polítiques lingüístiques no en tenen prou amb una mentalitat quantitativa, sinó que cal una estratègia que tingui en compte un factor qualitatiu d’autoestima nacional.
Jo no permetria que hi hagués cap polític en aquest país sense un lingüista al costat estirant-lo de l’orella. M’he adonat que els nostres líders que, de paraula, reconeixen que el català és l’element diacrític del país, a l’hora de la veritat no pensen ni actuen en termes lingüístics, sinó en termes de passatgers, vols, contenidors, etc. I quina mena de país és aquest? Penso que ha d’haver-hi tot de polítiques encaminades a enfortir la construcció nacional. Això és el que estan fent a la seva manera i al seu ritme els bascos. Quan hi ha hagut l’esclat del Procés? Quan hi ha hagut un auge en la consciència nacional catalana que s’havia anat construint en el marc anterior. A les enquestes dels vuitanta, tan sols hi havia un 10% de persones que se sentissin només catalanes o més catalanes que espanyoles. Aleshores s’engeguen polítiques de construcció nacional (amb totes les crítiques que es puguin fer al pujolisme, que són moltes) i s’arriba al torcebraç.
I ara que s’ha fet explícit el conflicte però no s’ha fet la independència, què?
Hem d’aplicar un “pragmatisme unilateral”. Si tu has guanyat les eleccions i tens un 52% de vots, dediques cent milions al Super3. Has d’exercir el poder i no ser un xirucaire. Un exemple molt clar són els plans docents. Les universitats no paren de demanar recursos públics, però no compleixen les normes d’ús del català dels seus plans docents. Doncs la Generalitat hauria de tallar l’aixeta unilateralment mentre hi hagi queixes que no es compleixen els usos lingüístics. Si realment vols fer un Estat, ho has de demostrar des d’ara, fins i tot essent una autonomia. I també cal potenciar la societat civil en comptes de fer com els partits, que intenten soterrar-la perquè no els faci la competència. Com s’ho van fer els jueus per sobreviure dos mil anys fora del seu territori nacional? No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim, perquè quan ens mirem al mirall, ens veiem febles. La història de vegades té un ritornello que pot resultar irritant. Tenim un país que torna a debatre’s entre la farsa i la quimera, com ja assenyalava Puig i Ferreter. I sortir d’aquest bucle improductiu ens costa horrors i ens esfilagarsa la substància del país.
I com es puja l’autoestima nacional?
Cal fer política diària. I no només des de les institucions. Cal fer associacionisme. Cal fer consum racional. Només s’ha de formar port de les entitats que respecten el català, i a aquestes cal donar-los molt de suport. Cal desemmascarar els discursos que no et beneficien.
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisa/R3WOKXR7G5FMRN3WRJCQDYKRUY.jpg)
(4/5)
sephatrad 