Archives des articles tagués Escrita

Traducció de Pau Sanchis

Escrit per Lourdes Toledo

Darrere de les històries que escriu Lana Bastašić (Zagreb, 1986)  hi ha el tel dels conflictes bèl·lics, els quals –com ella mateixa diu– «no tenen ni un inici ni un final clars perquè les guerres comencen molt més abans del que ens fan creure i acaben molt més tard del que acaben». Dents de llet, el seu darrer llibre, és un recull de relats que ho palesa i que té com a eix central la infantesa i la pèrdua de la innocència, envoltada sovint de violència i incertesa. Amb dotze contes molt ben lligats, Bastašić ens deixa sovint el cor glaçat en mostrar-nos la cruesa de créixer en ambients hostils i dessolats en els quals han trontollat alguns dels valors i certeses inherents a la condició humana.

Des d’una solidesa narrativa i amb moltes hores d’ofici, Bastašić, d’origen iugoslau —de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita— parla de literatura i de l’ofici d’escriure amb passió i fermesa, conscient de tot l’esforç, i puntualment la sort de poder dedicar-s’hi.

Històries personals, xiquets, sobretot xiquetes que s’obrin camí al bell mig de moltes famílies possibles, algunes trencades, altres asfixiants, i la família ho ompli tot, com l’únic univers que tenim durant els primers anys, un univers social i d’autoritat, de vegades de caos, on hi ha lleis pròpies que ningú no pot comprovar ni entendre des de fora. Els qui són a dins, però, han d’acceptar-les. I això és crucial en la vida d’un infant.

Periscopi (2022)

I al mig d’aquesta aigües térboles, a l’autora l’obsedeix una idea: què ens fa en la vida anar per un camí i no per un altre. Atrapa la llebre (Periscopi, 2020), la seua primera novel·la, i ara Dents de llet parlen de tot això i recreen la pèrdua de la innocència com un procés mig inconscient, perquè som els adults els qui parlem en aquests termes, els xiquets no hi pensen, ells van fent. No obstant, créixer en un entorn hostil du implícit canvis i transformacions molt brusques i aquest és el rerefons de la literatura de Lana Bastašić. És el cas  d’«El bosc», relat que obri el llibre i que comença així: «Em va costar força temps escanyar el papa. I això que era un home escanyolit, fins i  tot malaltís. Les dones del poble ens enviaven pots plens de remeis homeopàtics i tota mena d’herbes miraculoses cada cop que el veien passar pel camí del bosc. Se t’ha marcit, li deien a la mare, com si parlessin de les hortènsies del jardí».

Les històries de Dents de llet a través d’una «mena de radiacions en el llenguatge, el qual s’ompli de violència i de ferides, després d’un conflicte bèl·lic», com assegura l’autora, tracten de reflectir «allò que queda després de la guerra i que se’ns queda amarat al llenguatge, i altres sentiments com la por a la pau, què fer, on anar quan acaba la guerra?».

Els joves protagonistes de les històries de Dents de llet ens ensenyen i recorden que de petits no pensem allò que ens succeeix a través de les paraules, que no ho verbalitzem, sinó que els infants copsen allò que els passa d’una altra manera, més amb les emocions, i sovint no ho poden ni saben expressar. Aquestes emocions que romanen al cos esdevenen una part emocional que sovint queda paralitzada i no creix molt bé. I això és, en gran part, allò que impulsa Lana Bastašić a escriure.

Traduïda al català i al castellà per Pau Sanchis, la prosa de Bastašić flueix com si el mateix Pau Sanchis l’haguera parida, i és que una bona traducció és una festa i una feina de recreació i reescriptura que naix del respecte, la passió i l’ofici. Per això, la mirada de Sanchis sobre les històries de Dents de llet ens apropa la càrrega poètica original de l’obra. Una tensió lírica recreada, posem per cas, en els desitjos que envolten els nens que volen mirar la lluna en «L’home a la Lluna»un relat lligat a la dedicatòria del llibre, «Per a Lina, que té set anys i mira la lluna». La Lina és la mare de l’autora, i fou ella qui li va contar aquesta història de quan de petita va veure els primers homes pujar a la lluna i la seua història va inspirar-la per a escriure «L’home a la Lluna»un relat on s’imposa el poder i el despotisme patern a través del silenci i de les mirades: qui mira què i des d’on. Un relat poètic, tendre i tens alhora, que vibra i fa vibrar.

Altres relats com ara «L’últim sopar» o «Cercles», són contes que recreen, amb uns girs inesperats, una atmosfera asfixiant amb una tensió in crescendo. Així comença «L’últim sopar»: «Es morirà aquesta nit. Nosaltres encara no ho sabem, això. Anem nets, fem olor de sabó Merima Kruevac i d’aigua de colònia del papa. Anem ben planxats, també, com diu la mama, encara que no és que ens planxi a nosaltres, sinó les camises». Una història incerta i angoixant i alhora una paròdia a propòsit de la pressió que exercim sobre nosaltres mateixos per complaure els altres, la qual de vegades ens pot dur a la submissió i fins i tot a anul·lar-nos com a persones.

«Cercles», per la seua banda, és un relat que manté el lector en tensió durant tota la lectura i que convida a reflexionar sobre les misèries humanes. Com Lana Bastašić diu: « »Cercles » és una mena de venjança, una història basada en una experiència pròpia». Una experiència probablement compartida per moltes dones adolescents. Ho sabreu en llegir-la…

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.c]

Après trois romans, Clarisse Gorokhoff a changé de genre en même temps qu’une nouvelle fois d’éditeur. Malgré la mention «roman» sur ce dernier opus, Défaire l’amour s’apparente plus à la forme en vogue de la narrative non-fiction. Pour quelle réussite?

É 

Dans ce récit, l’auteure revient sur ses années d’effervescence et d’ébullition stambouliotes, qui auront fait éclater des interrogations existentielles la tenaillant encore une décennie plus tard. C’est là tout le propos de la collection «Confessions»: chaque écrivain est amené à se livrer à une introspection et à raconter une période charnière de sa vie, où celle-ci a basculé. Clarisse Gorokhoff se replonge dans le tumulte de ses 20 ans pour questionner ses fêlures d’alors à la lumière de ses doutes d’aujourd’hui.

Désirs en désordre

Défaire l’amour est un récit extrêmement personnel qui dénoue les non-dits et les silences pour tout exposer à la surface de la feuille granuleuse. Clarisse Gorokhoff choisit de n’éluder aucune zone d’intimité, ou presque: elle revient sur son arrivée à Istanbul (pour un séjour Erasmus, prolongé ensuite), son désir avide de liberté et de séduction, son goût pour les tentations et leurs précipices, sa rencontre avec son amoureux de l’époque, mais aussi sur son enfance zébrée par la disparition de sa mère. Elle promène la loupe sur ses années passées, une question systématique comme jalon: d’où lui vient ce besoin impérieux de dynamiter le bonheur?

«La Clarisse d’avant, qui s’envoyait en l’air avec le premier mâle attirant, qui noyait son romantisme viscéral dans des bulles à douze degrés. Persuadée que ce qui rend aveugle, c’est de s’asperger les rétines d’acide citrique, ou de se les crever avec des pics à glace. Mais certainement pas l’amour.»

De ce récit, on peut dégager trois grandes parties: la volonté d’exploration des sens et des corps, la découverte de la vie de couple et l’impression de finitude, avec comme point de bascule la rencontre avec Onur, son compagnon d’alors. La Clarisse d’avant, qui a  vu «le petit diable qui était en [elle] mener la danse», se laisser gagner par la sensation étrange de la vie à deux et ce qui ressemble à une stabilité, quoique précaire. Mais plus les jours passent, plus la relation avec Onur s’ancre dans le quotidien et plus la narratrice s’aperçoit être tenaillée par ses vieux démons: elle ressent à nouveau la nécessité de se faire désirer par tous les hommes.

De façon tout à fait lucide, Clarisse Gorokhoff s’interroge sur son impossibilité à aimer «socialement» et de vivre en couple, tout en se désespérant de ce constat. En comparant son existence à une fuite perpétuelle, Clarisse Gorokhoff se demande ce qui l’a poussée à croire qu’elle pouvait colmater les fissures de l’enfance avec la perdition adulte.

Le chaos intérieur mis à nu

Construit comme une longue rétrospective où les souvenirs conduisent l’auteure à des réflexions actuelles sur les notions de désir et de couple, Défaire l’amour n’est toutefois pas un récit psychologisant: Clarisse Gorokhoff ne cherche pas à expliquer la source de chacun de ses actes pulsionnels et pour citer une formulation aussi répandue qu’insupportable, ne tente pas à tout prix de «mettre des mots sur des maux». Elle laisse au contraire libre cours à ses doutes et ses incertitudes, à sa puissance d’évocation et ses images détonantes. À l’aide d’une écriture incisive, Clarisse Gorokhoff sonde et décortique son chaos intérieur, en portant un regard mordant et désabusé sur sa propre histoire. Le style est travaillé, les tournures sont pleines de malice et le ton souvent très drôle: Défaire l’amour est bien loin d’être un lamento ou un récit psychanalytique larmoyant.

«Les papillons dans le ventre. L’onde de bien-être qui envahit le corps. Le cocktail hormonal de gaieté et de confiance… J’ai connu tout ça. J’ai aussi connu les pensées, obsessionnelles, qui convergent vers le même visage, le même nom, la même odeur. Ce long soupir intérieur. La joie de le voir, chaque matin, en ouvrant les paupières. De le sentir sous mes mains, contre mes lèvres, à même ma chair; à l’intérieur de moi comme, dans un coquillage, le bruit de la mer. Cette joie pleine d’aplomb et d’orgueil. Si intense qu’elle en devient douloureuse. Si douloureuse qu’elle en devient délicieuse. Et qui se transforme en peur. Peur de perdre, lui, “ça”. Peur que tout n’ait été qu’une illusion. Un mirage nourri par deux êtres au cœur d’un désert. Une chimère caniculaire.»

Cependant, malgré d’indéniables qualités stylistiques, l’aspect très intimiste du livre laisse à quelques reprises le lecteur en marge. En racontant cette histoire d’amour au travers de souvenirs, de sensations et de ressentis, sans ajouter de distance ni de paravent, Clarisse Gorokhoff a cherché à emmener le lecteur au creux de sa chair. Au risque qu’il devienne voyeur.

 

Clarisse Gorokhoff
Défaire l’amour 
Robert Laffont
Collection Confessions
2023
274 pages 

 

[Photo de l’auteur – source : http://www.leregardlibre.com]

A mediados de los años 70 del siglo XX, grupos de jóvenes vivieron experiencias de cariz transformador en todos los órdenes de la vida: las relaciones personales, el sexo, la música y el resto de las artes, sobre todo las plásticas, el cine, la manera de vestirse y peinarse, sus lecturas, la política y unos nuevos estados de conciencia mediados por las drogas para vivir más allá de lo percibido hasta entonces.

Escrito por EVARISTO AGUADO

Crítico de cine, director y guionista, y periodista con una importante trayectoria en Valencia, Juan Lagardera narra en esta novela (publicada por Contrabando) una serie de episodios que tienen lugar en la ciudad de Turiápolis, el topónimo imaginado por su autor para referirse a Valencia, donde presumiblemente ocurrieron o se inspiraron los argumentos de la obra Psicodélica. Un tiempo alucinante. La novela, por la que desfilan protagonistas muy conocidos de aquella Valencia y de la de nuestros días, mezcla personajes reales e imaginarios, sucesos verídicos e inventados, agitándolo todo como en un caleidoscopio hasta el punto de hacer imposible discernir categoría alguna de la realidad, incluida la escena de la cubierta, extraída de un collage pictórico del artista Gino Rubert al que se le han añadido nuevos personajes, de Carmen Alborch a Julie Christie pasando por Jacques Lacan, Rod Stewart, Sigmund Freud o Antonio Vega.

« Psicodélica«  describe un ambiente de época a modo de fábula, tan eufórica como atrabiliaria. Su autor, Juan Lagardera, ha publicado numerosos textos, pero esta es su primera novela tras varios borradores extraviados a lo largo de unos cuantos lustros y de centenares de artículos previos.

Tras su paso por la Barcelona agitada de los años 70, Juan Lagardera se inicia en la escritura como crítico de cine para, poco más tarde, desarrollar una amplia carrera periodística en la ciudad de Valencia. Experto en temas urbanísticos y culturales, fue director del Club Diario Levante donde llevó a cabo una ingente labor como productor y comisario de exposiciones artísticas. Ha sido responsable también del suplemento literario Posdata, así como director y guionista de varios cortometrajes y performances. Activo en tertulias y en docenas de proyectos editoriales y mesas redondas sobre los temas más dispares, que abarcan desde la arquitectura al fútbol o la gastronomía.

Entre otros análisis y relatos suyos editados, cabe mencionar “Del asfalto a la jungla” (Arte y biografía, Elástica variable, U. Politécnica, 1994), La ciudad moderna (IVAM, 1998), “Fragmentos de la derrota del urbanismo” (Pasajes, revista de pensamiento contemporáneo, 2000), “La fotografía de Julius Shulman” (en Los Ángeles Obscura, MUA, 2001), Álvaro Siza y la arquitectura universitaria (PUV, 2003), El ojo de la arquitectura (Travesía 4, Madrid, 2003), “Invitado accidental. El viaje relámpago en aerotaxi de Spike Lee colgado de Naomi C.” (en Ocurrió en Valencia, Ruzafa Show, 2012) o su recopilación de artículos periodísticos No hagan olas (Elca, 2021).

 

[Fuente: http://www.todoliteratura.es]

Foto de cabecera del blog de Claudio Ferrufino-Coqueugniot

 

Por Fadrique Iglesias Mendizábal 
 
La foto de un gallo ilustra la parte superior, con fondo oscuro. Un gallo formado por motosas hojas que pudieran ser pedazos de espadas u hoces, dispuestas a segar todo aquello que consideran maleza. El gallo, que podría ser de pelea, de raza malaya, está formado por trozos de latas de conservas viejas, por despojos. Tiene patas de alambres doblados, y clavos otrora oxidados, ahora barnizados. El animal, aun siendo frágil, apunta su alarido al cielo, en forma de queja, con la cola abierta, pavoneándose y pretendiendo amedrentar, pero, debajo del plumaje, es delicado.
 
Esa foto encabeza el blog de Claudio Ferrufino-Coqueugniot, Le Coq en Fer, el gallo de hierro en francés, bitácora literaria de uno de los más talentosos y polémicos narradores y poetas bolivianos de la actualidad. El último escritor pendenciero de las letras nacionales, esas grandes desconocidas más allá de los Andes, que retoma uno de los motivos más repetidos por el conocido pintor cochabambino Gíldaro Antezana.
 
Son más de mil doscientas notas las que abordan temas tan dispares como la revolución rusa, la pintura de Kazimir Malévich, feroces críticas al gobierno de Evo Morales y relatos de personajes marginales, amorales, a través de su daguerrotipo mental, aquel que va dejando efigies filtradas por su imaginación y una prosa rotunda y robusta, publicada a lo largo del último cuarto de siglo en muchos de los periódicos más importantes del país, bajo las columnas EclécticaMonóculo y Mirando de abajo.
 
Por otro lado, su Facebook está poblado de fotos clásicas de torsos femeninos semidesnudos –lo que ya le ha valido un par de suspensiones de la cuenta– y por cromos de boxeadores de principios de siglo como Tommy Burns, Jack Johnson, Harry Wills, Joe Jeannette y Sam McVey, esa casta de pugilistas previos a la testosterona sintética y a los anabólizantes, luchadores de nervio y orgullo, aficionados al deporte pero profesionales de la gresca dentro del ring, como Claudio en sus cuadernos. Y en algunas parrandas también.
 
 
*     *     *
 
Sus letras, además de ser pendencieras, contienen flashes, sensaciones, ruidos e imágenes de parcelas específicas, que juntas tienen un significado coral de una vida entregada al oficio artístico, reflexivo, sensible. Precisamente con esas ideas describe su penúltima novela, Diario secreto (Alfaguara, 2011), que le valió ese mismo año el máximo galardón de las letras bolivianas, el Premio Nacional de Novela, y en la que describe el retrato de un psicópata, potencial asesino en serie que no tiene compasión por los insectos que descuartiza, ni por la madre a quien tiene toda una vida en vilo, ni mucho menos por una pareja a la que desprecia con una importante dosis de misoginia.
 
Llama la atención que esta novela precisamente haya sido escrita en su morada de Aurora, ciudad dormitorio de Denver, en Colorado, un año antes de la masacre del caballero oscuro.  
 
Aurora sonó en los noticieros de todo el mundo en 2012, cuando el desquiciado James Holmes abrió fuego contra el público que abarrotaba el estreno de una de las películas de la saga de Batman, El caballero oscuro, narración que podría ser perfectamente la segunda parte de Diario secreto, el corolario alternativo, un ensayo al estilo del libro juvenil Elige tu propia aventura: “si eliges al descarnado emboscando a su esposa, a la postre autora del crimen y de su propia condena, dando un tiro al protagonista, lee el final de la novela premiada el 11 de octubre de 2011, Diario secreto; si eliges al protagonista entrando a una película de superhéroes y desollando a tiros al público asistente, dirígete al New York Times del 26 de agosto de 2012”. 
 
Allí precisamente, en Denver, Claudio parece haber encontrado un gallinero tranquilo, donde puede trabajar en la parte administrativa del Denver Post durante el día y dedicarse a escribir al ritmo frenético al que tiene acostumbrados a sus lectores en los últimos años por la noche.
 
En Denver también, pero dos décadas atrás, a los pocos años de haber emigrado de Bolivia, en 1992, Claudio abrió un pequeño restaurante de delicatessen en el pueblo minero de Lakewood, morada de forajidos, truhanes y bandidos al más puro estilowestern, por donde pasó hasta Oscar Wilde desparramando relatos.
 
El poblacho aquel de las montañas de Colorado, que conserva una imagen decimonónica de cowboy de bota y flequillos en el chaleco, de saloon y escupideros de tabaco, con hombres de gruesos cinturones en los que cuelgan pistolas que salvaguardan los riñones como en las películas de John Wayne, es un espacio hostil, proclive al enfrentamiento. Así lo recuerda Ferrufino:
 
“Un mexicano, como nos califican a todos, en un ambiente así, huele a víctima. Pero me senté con ellos y, a partir de sus apellidos, hablamos de sus orígenes: alemán, irlandés, galés, etc., abriendo un espacio que podíamos compartir. La mayoría eran tipos rudos, ignorantes, no con un esquema ideológico sólido, llenos de lugares comunes, maleables. Terminaban abrazándote y secando vaso tras vaso de cerveza contigo. ¿Don de gentes que tengo? Tal vez, pero ha sido mi experiencia”.
 
Más adelante abrió un restaurante más efímero todavía en otro pueblo vecino: Leadville. El establecimiento, llamado The New West Café, tuvo un éxito moderado en un principio, pues aquellos cowboys no sabrían qué esperar de aquel plato de chupe de maní que servía, distinto de la peanut soup tan tradicional del colonial pueblo de Williamsburg, en su añorada y lejana Virginia. Con el tiempo amplió la oferta a una sopa de quinua, luego evolucionada en forma de chaque, hasta tomarle el pulso a lo que sería su mina de oro: sus fideos uchu, especialidad de la casa, que vendía en dosis importantes puesto que lo tenía listado como Latin American Stew o guiso latinoamericano.
 
La aventura emprendedora acabó con Claudio entre rejas, luego de tener diferencias –de haberlas ajustado– con el socio propietario.
 
Según Ferrufino, la marihuana desquició al accionista protagonista de su ira, dejándolo en un permanente estado, no ya de felicidad, ni de relajación, mucho menos de excitación, sino más bien de ansia constante:
 
“Mi socio chocó con la férrea voluntad y responsabilidad que con los años desarrollé en Estados Unidos. Discrepábamos en muchas cosas. Exploté porque a pesar de la mesura que uno adquiere sigo siendo un individuo belicoso. Estaba todo tendido para el escenario que vino después: la ruptura, la pérdida, la detención, dormir entre rejas, asegurar a la sociedad que te comportarías acorde con las reglas”.
 
“El estado policial y sus recursos”, llama Ferrufino a las normas impuestas, atribuyéndole virtud muy excepcional y no universal, dejando salir a flote su sentido anarquista, casi como inspirado en una obra dramática de Darío Fo.
 
Luego el The New West Café le daría una oportunidad más a su voluntad emprendedora y decidió asociarse esta vez con un bosnio emigrado de la guerra, de esos que dejaron a sus mujeres haciendo crêpes en los campos de refugiados, para intentarlo en aquella ocasión con sándwiches y sopas neoyorquinas. El negocio quedó atrás en la memoria, pero el acercamiento a la cultura eslava, bosnia y croata permaneció con Claudio.
 
El roce con los clientes, gringos y cowboys, ayudó a Claudio a conocer más la esencia del norteamericano, si es que ese individuo-tipo existe. Aún hoy se sorprende al ver los contrastes que emanan del arquetipo gringo. Aunque pueda mostrar su faceta más reaccionaria, conservadora, prejuiciosa y racista, al conversarle de igual a igual las figuras predispuestas se diluyen.
 
 
*     *     *
 
Claudio es un tipo que admira la calle y desconfía de aquellos que todavía no han sido capaces de abandonar las faldas de madres y abuelas en busca de una o varias historias vitales. Se trata de una persona que encarna el sueño americano y también la pesadilla.
 
En aquel país lidió y aprendió de lo profundo del gueto, especialmente de un personaje al que recuerda con especial cariño: Big Mike, amigo que conoció mientras trabajaba de estibador, cargando quintales de fruta cual aparapita, con algunos grados bajo cero y que sazona las páginas de El exilio voluntario.
 
Luego trabajó como traductor, administrador de restaurante, frutero, escritor de cuentos infantiles, albañil, profesor, panadero, canillita y verdulero, entre otros oficios.
 
Cuando se le pregunta qué motivó su precipitada migración a Estados Unidos sin un proyecto claro de vida, explica:
 
“Es raro lo que pasó. Una decisión clara que a veces creo fue errada pero de la que no me arrepiento. Quise ir contra todo lo que era y podía ser. Tenía que probarme que incluso descendiendo al fondo sería capaz de salir sin ayuda de nadie, con mis manos. Creo que esa victoria se transmitió al carácter de mis hijas, y al sosiego que en el fondo me habita y me hace pensar que la modestia no es una mala opción. He vivido y puedo escribir. Escribía antes también, pero pienso que como ser humano aquello me sirvió de mucho. A ratos creí que debía alterar el rumbo y dedicarme a la docencia o algo similar, pero, igual que le sucedía a Isaak Babel, me gustaba –y me gusta– compartir con gente simple. Allí están las historias. Tarde para volverse atrás. Ahora hay que recordar, analizar, sopesar las experiencias y escribir”.
 
Estos lances motivaron al escritor a largarse a Miami, primera parada en el norte, hace 24 años, enfundado en un añoso terno gris de corte inglés que usó en la fiesta de promoción en la secundaria. El detonante del autoexilio fue una decepción amorosa poco relevante, asunto potenciado por una afición al viaje que ha ido perdiendo. La opción norteamericana llegó por azar, para buscar bálsamo y dinero, aquel que en Bolivia le era escaso y que ya se había gastado en chicherías y buenos libros, para apaciguar ánimos extravagantes y una ruinosa vida de vago, como él mismo la define.
 
Con un ticket de ida solamente, aterrizó con una vieja maleta, una mochila militar y cuatro billetes de cien dólares otorgados por sus padres y hermano, que dilapidó en putas y alcohol en menos de una semana.  
 
 
*     *     *
 
Las novelas de Claudio, así como las crónicas que va publicando, suelen dar saltos temporales muy bien hilvanados, con menciones y referencias frecuentes a una época que parece haberle marcado profundamente: sus años alrededor de la capital de Estados Unidos, principalmente en el Estado de Virginia.
 
Claudio llegó al área metropolitana de Washington D.C. el otoño de 1988, con las hojas todavía en los árboles, doradas, rojizas, a punto de caer. En tan solo un par de años ya era un virginiano más.
 
Con los ojos muy abiertos, Ferrufino parece haber explorado profundamente el lenguaje subyacente de los barrios bajos que circundan Washington D. C., una ciudad muy distinta a la actual, donde la población hispana ha crecido de un 2 % a un 14% entre los años 80 y esta década. A Arlington, ciudad- condado por la que desfilan los personajes de su libro de relatos Virginianos (Los amigos del libro1992) y de la novela El exilio voluntario (El País2009), llegaron muchos pobladores del Valle Alto cochabambino que emigraron tras un peculiar auge de la construcción.
 
En sus textos poco rastro hay de los monumentos nacionales y de las happy hours de los burócratas de la capital. Mucho de las casas postindustriales de ladrillo, donde yacen hacinados aquellos ciudadanos oriundos de Arbieto, de Punata, de Esteban Arce, de Tiraque, que han cambiado el quechua por el inglés.
 
Más bien Claudio se remanga la raída camisa y se sumerge sin miedo a mancharse en el fango de las miserias de los inmigrantes que habitan a la sombra y a espaldas del Capitolio. Ese lugar paradójico que aguanta la coexistencia de prostíbulos –callejeros o albergados en bares– con lujosos hoteles para dignatarios de estado, polígonos industriales donde los domingos bailan caporales muy cercanos a barrios de embajadores que no pierden su condición una vez perdido el cargo, almacenes de bancos de alimentos para indigentes alternando al otro lado de la carretera con lujosos centros comerciales.
 
A fines de los años 80, Washington, D. C. era la ciudad más peligrosa del país. Por  la llamada “epidemia del crack” en 1990 era considerada la capital del crimen, aun siendo la sede del FBI y la CIA.
 
Incluso hoy día, casi tres de cada cien habitantes en D. C. está infectado con HIV, mayoritariamente entre la población afroamericana que, por lo general, vive poco integrada con la población blanca. Algo similar pasa con los hispanos y asiáticos, aunque no tan marcadamente.
 
A causa del sida precisamente algunos de los amigos de Ferrufino se dejaron la vida. Otros fueron tragados por sus propias adicciones –crack seguramente–, por sus propias miserias, cansados de pasar noches en vela mendigando trabajo en esos mercados donde fungían como estibadores, esperando un reducido jornal que al final del día, después de comer un plato de pasta o un burrito, de pagar diez dólares por el servicio de una prostituta y de pasar por un comedor social para completar la incompleta dieta, les permitiese comenzar un nuevo día al terminar la precedente jornada.
 
Uno de los lugares que precisamente frecuentaba Ferrufino era Morse Street para ganarse el plato de comida. Así lo recuerda:
 
“En el mercado de abasto de Washington era así. Willy, chofer negro, había asesinado a su madre siendo casi un niño, ofuscado en droga. Tyronne pasó trece años en prisión por robo con ‘asalto’. En las noches de la calle Morse se contaban historias; ron y licor malteado entre los dientes. Olor a mariscos; húmedas paredes y autos policías que cruzan lentos sin parar. Cada hombre hundido en su miseria. Olvidado ya el tiempo en que se preguntaba ¿qué hago aquí? Cuando las esperanzas brillan mal. Wayne y yo caminamos hacia la esquina de los mendigos. Allí hay droga fácil y prostitutas de a diez dólares. Un amigo cuyo nombre me es borroso se sentaba en un desvencijado sillón, en medio de la calle: el trono de la oscuridad. Wayne compra piedrecillas blancas, opacas: cocaína adulterada. Al lado de una reja de amontonada basura, fuma. Medianoche de verano, sin sueños ni futuro. No está la luna, se oculta en las callejas. Los pobres no tienen sombra, son pálida oscuridad”. 
 
 Cuando lo recuerda, se atreve a decir que está seguro de que pocos de los amigos negros que conoció en aquellas épocas estarán vivos ahora:
 
“Trabajé dos años y medio en los mercados. El primer día era para llorar, con los guantes mojados y el hielo punzando la cara. ¿Qué hago aquí? Quise retornar al café con leche de casa, a mi mullida y caliente cama, pero no lo hice, aguanté en medio de hombres toscos, negros, entonces nada simpáticos y con otra lengua. Pequeña épica de humanidad”.
 
En sus escritos y crónicas aparecen muy poco las placas de mármol de la calle K, del Banco Mundial y el FMI. Sobresalen más bien las penurias de los alrededores de Gallaudet, barrio afroamericano conocido por una universidad.
 
Ferrufino no le teme a los desprecios de gringos ignaros y limitados. Los asume gallos de pelaje no intimidante. No se amilana ante los pergaminos de la docta y jesuítica Georgetown, no se achica ante casas estudiantiles como la de Maryland, donde dictara cátedra Borges o la propia universidad de Virginia, donde fue un virginiano más –por un tiempo– Edgar Alan Poe. Claudio no se acompleja para hablar de ideas, no lo hizo en su juventud en Francia, donde retaba a sus condiscípulos a debatir sobre literatura gala dejando patente lo que llama racismo cultural. No se inhibe al ser identificado como parte de las márgenes, porque es su mundo también, tanto los extremos superiores como los inferiores.
 
Los días, o la noche que tenía libre –en el sentido más literal del término–, la de los sábados, eran destinados a probar un poquito del manjar que a la mayoría de sus compañeros se le tenía vedado: la visita a los pasillos gratuitos del museo más profundo y diverso del mundo, el Smithsonian, en Hispania Books –hoy sucedida por la librería Pórtico y Politics and Prose–, y horas perdidas en Common Grounds, probablemente lo que hoy se llama Krammer Café, de las primeras cafeterías literarias, lugar chic que tiñe sus paredes con multicolores lomos de libros y que sirve café y comida americana, en el barrio burgués de Dupont Circle.
 
Esas épocas virginianas de Claudio eran de triple vida. Por el día de gallo fino, por la noche de gallina ponedora que se aboca al trabajo, y al amanecer de gallo de peleas, todo para sobrevivir.
 
En esos años salió por algún tiempo con una mujer que entonces era presidenta de la asociación de antropólogos norteamericanos, PhD con tesis en Teresina, Brasil, ese primer engendro de laboratorio que luego se cristalizaría en Brasilia: la ciudad de la teoría. Así recuerda esas citas:
 
“Nada más dispar, pero que me permitía un amplio espectro de aprendizaje, sufrimiento y gozo. Era joven, fuerte, casi no dormía, y lleno de interrogantes acerca de un mundo nuevo, en extremo diverso”.
 
 
*     *     *
 
La imaginación de este cochabambino y sus fuertes emociones evocan a una vibrante movida cultural en la ciudad. Si a fines de los 80 Ferrufino disfrutaba de conciertos de aquel surgente rock alternativo, mezclados con asistencias a ver Rubén Blades y Seis del Solar, hoy en día se puede disfrutar del apabullante influjo de la música electrónica, de las mezclas bastardas del grupo narcoelectro Mexican Institute of Sound o del ya famoso matrimonio entre los samples y bandoneón de Bajofondo.
 
Aquellas  exposiciones de arte que recuerda como impresionantes, algunas de Malévich, Matisse, Rembrandt, entre las que más le marcaron, se suceden año tras año, de la mano de millonarias fundaciones como la Colección Philips o la elitista Dumbarton Oaks.
 
Ferrufino nunca fue una persona de cultura de gueto apartado, sometido al cacique. No era un tipo de sindicarse a los “suyos”. Fue y quiso ser un alma libre que salía solo, llevando una vida de completa independencia. Aunque se juntaba con amigos bolivianos, no lo hacía con la frecuencia que ellos demandaban. Así lo recuerda:
 
“Entraba al mundo de los otros y me desenvolvía con soltura; mientras mis amigos jugaban fútbol los sábados, con las consabidas cervezas nuestras que vienen detrás, yo andaba en el National Mall, el centro de los museos de la ciudad, flirteando con hermosas muchachas anglosajonas y escribiendo mis Virginianos en papelitos, debajo de fotos de Lee Miller o de Man Ray. Culturalmente fue para mí un mundo insólito y exuberante. Lo recuerdo bien, dichoso. Por otro lado, en el mundo paralelo, visitaba las casas de mis amigos negros en el North East y South East, un mundo prohibido para blancos o gente como yo (nunca nos han considerado blancos, ni siquiera a los españoles). Fumaderos de crack, muchachas negras que se abrían de piernas con facilidad; deliciosas y viciosas. Sexo en autos, borrachera en las calles, recostados contra la pared, bebiendo Cisco, un licor de variadas frutas y colores que luego sacaron de circulación por ser letal. Detestábamos la cerveza normal; bebíamos licor malteado, con mayor grado de alcohol: Colt 45 y otros. Iba de ayudante de los choferes negros en los camiones de la empresa. Repartíamos productos a los hoteles y restaurantes de DC, Virginia y Maryland. Al terminar el día, antes de regresar al warehouse, alcohol y droga, sexo y droga. E historias inverosímiles que me contaban como a un hermano. He sido afortunado en oírlas y recordarlas. Y en sobrevivir también”.
 
Ferrufino vivió allí durante la década siguiente a los años de explosión psicotrópica. “Había mucha, excesiva, demasiada droga”, recuerda y apunta:
 
“Esta empresa de verduras en la que trabajaba era la mayor del mercado, dirigida por tres hermanos de origen irlandés. El mundo de ellos era la marihuana, que compartían en los gigantescos refrigeradores con algunos cargadores negros, que eran, a su vez, proveedores. Crack, hachís con profusión. La labor nocturna era febril, con camiones de 21 metros trayendo cosas desde California, México, cangrejos vivos desde Maine, frambuesas y moras desde Chile. Cualquier instante de descanso: droga. Dos, diez veces por noche. Cuando el día terminaba, ya casi a mediodía, los managers se encerraban en uno de los autos y… droga. Sin parar, seis días por semana. Yo no era afecto a ella, pero no evitaba compartirla de cuando en cuando. Me sorprendía que tipos muy ricos, duros trabajadores tengo que reconocer, no deseaban volver a sus mansiones, a sus hermosas mujeres que a veces visitaban el almacén y deslumbraban a los miserables estibadores. Preferían quedarse a hablar mierda, con las ventanas cerradas, en el mundillo de la droga. Los imagino llegando al hogar, tirándose en la cama, recuperando unas horas para volver a aquel frenesí. No tenían más de 30 años y confesaban que tenían sexo con sus mujeres una o dos veces al mes. ‘White boys’, decían los negros con desprecio”.
 
Al calor idealizante, Ferrufino recuerda esos años suyos como un elixir creativo. Se recuerda como con una cámara en el hombro, como filmando para sus adentros lo que observaba, y aquello que miraba, lo veía como fotógrafo. Le hubiese gustado filmar una película de David Lynch o algo similar. ¿Una actriz? Alguna de las de Fassbinder, responde, a quien idolatraba entonces –y hoy– pero en un escenario ya lleno de muchos otros. Quizás actrices como Barbara Sukowa, Jeanne Moreau, Hanna Schygulla, Brigitte Mira quizás, Ferrufino no lo especifica. Sí abunda en el plató imaginado:
 
“Imaginaba exhibiciones de fotografías sobre el universo de las frutas y las verduras. Increíbles colores, escenas, depósitos llenos de naranjas de distintos tonos, el contraste entre las papas de Idaho y las verdes paltas, aguacates, californianos. Los tomates ni qué decir, que eran la élite de los productos, con una sección especial de empaque por tamaños y colores. En esa gran bodega de DC, de noche, negros borrachos y perdidos, algún turco, algún latino, manipulaban lo que se serviría en las reuniones de embajadores, del jet set, de la CIA en Langley, a donde llevábamos cargamentos sin que jamás nos pidiesen identificación. Eran otros tiempos”.
 
 
*     *     *
 
A esos días virginianos vuelve una y otra vez. Su prosa fluida sugiere muchos adjetivos, el más suave, sorprendente. Se mueve muy bien entre el ensayo, la crítica de arte, la opinión política, la ficción y también la crónica periodística. Precisamente en su antología Crónicas de perro andante (La Hoguera, 2012), escrita a cuatro manos con Roberto Navia, premio de periodismo Ortega y Gasset, y en otras piezas publicadas en los años 80 y 90, aparecen intensos relatos en los que describe Mizque, Tiquipaya, Pairumani y Suticollo, lugares donde quizás tomó afición por la chicha, y en las que lamentó no haber atendido las enseñanzas de la lengua quechua de su padre.
 
Una parcial autoficción de aquellos años en Arlington le ha valido el Premio Casa de las Américas de Literatura en Cuba. El rito de entrega no es precisamente la ceremonia de los Oscar. No hay alfombra roja, pero sí una rica historia de más de medio siglo.
 
Ferrufino es uno de los escasísimos casos de escritores bolivianos reconocidos internacionalmente, que ha ganado en 2009 el premio, sucediendo en el palmarés a personajes como Jorge Ibargüengoitia, Eduardo Galeano, Marta Traba o Gioconda Belli, e incluso a escritores bolivianos como Renato Prada, Wolfango Montes y Pedro Shimose. El jurado de la edición 2009, conformado por gente como la mexicana Carmen Boullosa, el venezolano Carlos Noguera, el chileno Grínor Rojo, el argentino Héctor Tizón y la cubana Lourdes González Herrero, se decidió a separar la paja del trigo entre casi 700 trabajos provenientes de América Latina y España, justificando su decisión en la capacidad de observar el “sueño americano” de una forma vertiginosa, vital y dominando el oficio, desplegando en su narración diversos planos a lo largo de tres décadas, con humor y referencias literarias, culturales y políticas”.
 
Claudio ya había logrado una mención en este premio en 2002, por El señor don Rómulo (Nuevo Milenio, 2002). Durante su discurso en 2009, recordó, cómo no, a la gente del gueto. A aquellas personas que seguramente nunca escribirían y publicarían sus historias y que tampoco se enterarían de que su colega, broderpana y cuate, aquel latino de ojos achinados y de bigote poblado, lo haría. Aquella noche en La Habana, recordó su llegada a Washington, las dificultades iniciales con el idioma, la excusa que le diera a su hermana para financiarle algo de comida y no morir de hambre –alegando atraco– que luego interpretaría como robo de alma: la transición de la plácida vida en el valle cochabambino hacia el crudo invierno en el que las noches transitaban en el viejo sillón desvencijado que le alquilaba un conocido temporalmente. Ya no estaría el calor del hogar, recuerda Ferrufino, sólo le quedaría esa cuadrilla que le rodea con las manos encalladas, ahogada en adicciones. Del intelectual de clase media bien vestido, quedaría menos aún.
 
Aquella noche en Cuba mencionó también el lugar de donde salían los vectores radiales de los trenes que llevaban la carga hacia Nueva York, los alrededores de la vieja Union Station, epicentro de su exilio, que aunque voluntario y reconocido aquella noche por funcionarios cubanos, que comparten el régimen con un político al que desprecia, Fidel Castro, no fue por ello menos exilio.
 
Tras el paso del Che Guevara por Bolivia, con los coletazos que dejaron los tupamarosy luego de las desapariciones de posibles herederos como los hermanos Peredo o Monika Ertl, la izquierda de los 70 se encontraba en proceso de segmentación en la universidad pública boliviana, reducto de las ideas progresistas durante la dictadura banzerista. Había divisiones internas entre trotskistas, maoístas, leninistas, hasta los más independientes anarquistas.
 
A esta subespecie pertenecía Ferrufino. Seguidor riguroso de las enseñanzas de Bakunin, Durruti y Malatesta, defendía cáustica y violentamente sus ideas ácratas por los pasillos de la carrera de sociología, más con los puños y a la gresca que con las ideas, recuerda su amiga Estela Rivera, hoy jefa de la Unidad de Cultura de la Gobernación de Cochabamba.
 
Se recuerda de Claudio su muy particular resistencia al alcohol, lo que hacía que bebiera como cosaco, generalmente ingentes cantidades de chicha, aguante que permitía que se mantuviera en sus cabales más que el resto, asunto que lo cubría de cierta mística en aquellos círculos.
 
Luis René Baptista, editor de opinión del periódico Los Tiempos, recuerda cierta vez en la que Claudio estuvo a punto de clavarle un cuchillo de carnicero, a causa de discrepancias ideológicas y de pactos incumplidos en las andanzas universitarias, detenido in extremis, cuando ya se veía ensartado y resignado, por un grupo de compinches anarcos que bloquearon la inminente faena.
 
Aquella misma vez, recuerda Rivera, Ferrufino y sus amigos anarquistas amenazaron también al propio rector electo y, luego de dedicarle furiosos insultos, procedieron a incendiar contenedores y papeleras con basura dentro del edificio.
 
Aun así, la violencia no era exclusiva. Se alternaba con guitarras y huayños en las chicherías aledañas, música campesina del Norte de Potosí, boleros centroamericanos y largas tardes de borracheras, para luego recogerse por la noche rompiendo letreros de neón y cabinas públicas, como forma de resistencia al sistema, siguiendo al caudillo bravucón y amenazante anarquista de fama algo contradictoria a la vez que ambivalente, dada su otra faceta, la de amigo fiel y cariñoso.  
 
En esos ambientes se movía Ferrufino nada más salir bachiller del colegio Maryknoll de Cochabamba en 1977, ya acabada la dictadura de Bánzer, y lo recuerda:
 
“Mi hermano Armando y yo fuimos muy peleadores en  la escuela. ‘Nos vemos a la salida’ fue parte de nuestro crecimiento. Dimos palizas y nos las dieron. Muchísimas. Eso paró luego de los tres primeros años aquí. El Estado policial. Aquí no se podía hacer lo mismo y lo acepté. Aunque de boca todavía me peleo mucho cuando conduzco. Hay que provocar cuando se debe provocar, como es el caso ahora con el gobierno de Morales, como fue el caso con el gobierno de G. W. Bush. Un hombre tiene que decir lo que piensa, le duela a quien le duela. Y si es contra el poder, mejor”.
 
 
*     *     *
 
Ramón Rocha Monroy, cronista de Cochabamba y también Premio Nacional de Novela, conoció a Claudio en una habitación del psiquiátrico de Sumumpaya, a ocho kilómetros de Cochabamba hacia La Paz, a las órdenes del doctor Argandoña. Estuvieron todo un día, pero ni cruzaron palabra. “Aquel era un Claudio enamoradizo, exitoso con las mujeres, amigo de la chicha y de la noche cochabambina y alguna vez bordeó el suicidio”, en palabras de Rocha.
 
El Ferrufino de aquellos años, los previos a su viaje, era lo más parecido a los poetas inventados por Bolaño en Los detectives salvajes, esos trepidantes real visceralistas.
 
Sí hablaron y hasta se hicieron amigos años después, en el contexto de los bares, cafés y la noche cochabambina. Dice Rocha:
 
“Teníamos el ánimo inestable y ahogábamos nuestras penas en trago. Ni adicciones a drogas ni problemas mentales, sino excesos… Las cosas que cuenta Claudio tienen la identidad de lo vivido… Él no mira, sospecha. Tiene astucia y sus reacciones a veces son desconcertantes. Es agua mansa, pero puede alborotarse y estás perdido. Es un valluno bravo pero de ningún modo malo”.
 
Claudio por su parte, recuerda este episodio con su propio lente:
 
“Siempre nos acordamos de eso con Ramón. Un día o dos, alcoholes y sentimentalismos. No jugábamos a la ‘maldición privilegiada’, no. Sucedió porque creo que ambos somos apasionados con lo nuestro. Yo tenía una hermosa chica inglesa entonces, que me visitó una tarde, y Ramón, al verla, puso lo mejor que tenía de su acento inglés para flirtear con ella. Divertidas memorias hoy, tristes entonces”.
 
Ferrufino hoy es considerado un escritor preclaro en Bolivia, y se lo ha ganado a pulso. Un país en el que la vida rosa a veces parece más importante que lo que escribe, y donde los licenciados son más valorados por sus títulos académicos y premios ganados. Después de varias décadas ejerciendo, recién es en este siglo, cuando se ha titulado en la universidad pasados los cuarenta años, luego de estudiar lenguas modernas en la Universidad de Denver en Colorado graduándose cum laude y tras dejar atrás lo que parecía en Bolivia una maldición: el abandono de las carreras de química, idiomas y sociología, lugares en los que acuñó algunos amigos y enemigos que le duran hasta hoy.
 
Trofeos tardíos también serán, ya pasados los cincuenta años, los mencionados premios Casa de las Américas y Nacional de Novela, algo así como una justicia poética con su tenacidad.
 
Tenacidad y empeño que lo han acompañado durante su proceso creativo, que emergen espontáneamente cuando pueden y donde pueden, pues es de esos narradores que son capaces de protegerse con una escafandra que lo aísla del mundo exterior en beneficio de su planeta inventado. Tampoco es supersticioso ni caprichoso en el ambiente, ya que guarda las manías para la estética no lineal de sus textos. Claudio no necesita andar de boina y barba crecida de dos días, ni flores amarillas como las que dice que requiere Gabo para acceder a las musas. “Me parecen pajas que les sirven a unos; no a mí”, subraya.
 
En contraste con el mito del psicodelismo creativo de las épocas de Hendrix, Morrison y Joplin, Ferrufino no considera el alcohol como aditivo urgente, ni siquiera necesario y siente que la maldición de algunos poetas está en su escritura y no en sus catalizadores:
 
“Maurice Utrillo, el pintor, importa por sus colores de París más que por sus tragedias de beodo. Hacer de algo así el punto de partida de una leyenda, tu leyenda, a no ser que suceda inevitable por las circunstancias, es un paso en falso”.
 
Sin llevar vida de cartujo, admite que ya casi no sale, aclarando que tampoco era tan amigo de los bares en sus etapas pasadas. En Colorado se ha vuelto un tipo casero de vida intensa puertas para adentro. Sí admite que era de beber en las calles, con sus amigos negros, pero que ninguno de ellos supo jamás dónde y con quién vivía. Lo mismo las mujeres que pueblan sus recuerdos: “de pronto, en algún momento, retornaba a la caverna y desaparecía sin rastro. Así, simple”.
 
La simpleza es un rasgo que magnetiza a este hombre, sencillez que busca tanto en amigos gringos como latinos y de otros varios orígenes, destacando el colectivo ruso, quizás por esa propensión a admirar a Tarkovski, Tolstoi o Chéjov. Suele invitarlos a casa a disfrutar de comilonas con bebida abundante, bailando cumbias, escuchando kaluyos antiguos o canciones revolucionarias del Ejército Republicano Irlandés. Inclusive clásicos rusos: Kalinka, Ojos negros, además de tangos y corridos norteños y rancheras. Una frase lo define: “En casa se come y se bebe bien. Eso casi diría que te impide salir”.
 
Es un tipo familiar que ya comparte lecturas con sus hijas, aunque ellas han tomado caminos propios. Su relación es estrecha. No es enemigo de su primera esposa, aunque tampoco tiene contacto. “Mi mujer actual, me parece atractiva, interesante, pausada”, resalta.
 
Y tanto en cuanto se nutre de experiencias de la calle por inclinación natural, complementa sus fantasías con poesía y sobre todo con novela, placer que le suele ocupar la mayor parte de su tiempo de lectura. No tiene referentes literarios, sino gustos, placeres. Vicios quizás. Algunas de las fuentes de las que ha bebido son Borges, César Vallejo, Carpentier, Güiraldes, Arlt, Rulfo y en su juventud de los peruanos Ciro Alegría, Manuel Scorza y José María Arguedas.
 
Y si su espectro literario es francamente amplio, no lo es tanto el del estado del arte, moda o novedad, ahora llamado trend, en perjuicio de clásicos, muchos de ellos polemistas de distinta índole, aunque considera que se los lee poco, en detrimento de aquellas historias que evocan un mundo de aventura, de rebelión, de bravura.
 
 
*     *     *
 
Claudio Ferrufino-Coqueugniot responde pacientemente a las preguntas de este cronista desde su casa en Colorado. Tiene ya 54 años, y una vida llena de historias. Han pasado ya varios lustros desde que obtuvo su green card poco tiempo después de casarse con su primera mujer, aunque ese no fue el motivo para hacerlo.
 
Se considera un librepensador que bebió en fuentes anarquistas clásicas, pero detesta ser orgánico o gregario, y añade: “Soy demasiado individualista para pertenecer a ningún núcleo, social, político, literario… No podría asociarme con los republicanos, ni siquiera en simpatía. Con muchos peros, prefiero a los demócratas”. Pocos políticos le causan simpatía. Uno de ellos es un exalcalde de Cleveland, Dennis Kucinich, demócrata, minoritario, una voz perdida en el desierto –así lo califica Claudio–, conocido por ser partidario de la no intervención en Irak, en beneficio de la negociación.
 
Ya no pelea en las calles, aunque tampoco es un tipo mesurado. Acuña cada vez que puede rabiosas –y cáusticas– críticas a Evo Morales y Álvaro García Linera, según él escritas no desde una perspectiva racista o elitista sino a partir de lo que el autor es, de su sangre:
 
“Me entiendo y comprendo a mi gente y sé bien cómo de pelotudos y cobardes somos, y cómo de sufridos y valientes también. Y al poder, a los jerarcas de cualquier tendencia o color, no les hago el juego, nunca. No orino delgado por el poder ni las charreteras; seguro que no…
 
No comparto ese lugar común del pueblo enfermo. Que somos uno llorón y malacostumbrado, sí. Es más sencillo dejarse guiar que decidirse por un camino. Y a eso apuntan los populistas, a hacerte confortable en su medida la existencia, coartar tu capacidad de reacción, de crítica”.
 
 
*     *    *
 
Claudio al salir de Bolivia le prometió a su padre que volvería al cabo de un año. Todavía no lo ha hecho, aunque asegura que sucederá aunque ello ni es ni fue motivo de sufrimiento, puesto que vive feliz donde está. Quizás con el tiempo le llegue la hora de pensar en la muerte más frecuentemente. De momento, la percibe como un hermoso destino, querido y cercano. “La tomo como es, presente. Me refiero a la delicia de saberse efímero, en contraposición a la pesadilla de sentirse eterno”.
 
Pasadas las 4 de la madrugada, hora de Denver, y tras una larga entrevista, Ferrufino responde a la última pregunta.  
 
“Le pregunté a Ligia, mi esposa, ¿crees que soy un tipo violento? Respondió con una carcajada. Habrá que analizarlo. Al meterme en un mundo que por nacimiento no me pertenecía, en Bolivia, en Argentina, en España, en Francia, en Estados Unidos, observé y compartí la peor violencia que existe, que es la de ser pobre. Una violencia que se dirige y esgrime desde arriba con saña contra los de abajo. Eso me irrita y me hace reaccionar con mayor violencia. Por eso soy vehemente y feroz cuando escribo de asuntos sociales o políticos. Sin aliento y sin concesiones”.
 
 
 
 
Fadrique Iglesias Mendizábal fue atleta olímpico y es especialista en gestión cultural y desarrollo local con estudios de licenciatura y maestría por la Universidad de Valladolid. Ha colaborado con columnas en varios medios de comunicación como Los Tiempos -desde su columna ‘El clavo en el zapato’- y Página Siete (Bolivia), así como con El País, Noticias Culturales Iberoamericanas (NCI) y FronteraD, donde ha publicado Afilando los cuchillos del Carnicero de Lyon en Bolivia y Del Gran Sueño a la somnolencia: la decadencia del deporte profesional. Ha publicado un libro junto a Peter McFarren, Klaus Barbie en Bolivia, que se publicará este año en español.
 
[Fuente: http://www.fronterad.com]

L’escriptora publica ‘La possibilitat de dir-ne casa’, la seva tercera novel·la

Marta Orriols torna a les llibreries aquest dimecres amb la novel·la La possibilitat de dir-ne casa (Proa). L’autora del gran èxit Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018) escriu al seu nou llibre sobre una corresponsal a l’Orient Mitjà que necessita aturar-se i tornar a casa després de 20 anys. A partir d’aquí, s’endinsa en reflexions sobre el sentit profund del que entenem com a casa i sobre com el pas dels anys i la distància poden distorsionar-ho. Diu que l’escriptura de la seva tercera novel·la ha estat especial, amb un extra de documentació per apropar-se a la realitat dels corresponsals, una tasca en la qual l’ha ajudat Txell Feixas, ambaixadora d’Orriols a Beirut i una figura que va inspirar-la des del principi.

La possibilitat de dir-ne casa arrenca amb la tornada a Barcelona d’una corresponsal després de gairebé 20 anys a l’estranger, concretament a Beirut. Vol agafar distància de la regió, una mica cansada de com s’exerceix el periodisme i trobant-se en un moment vital que demana una aturada. Però el retorn no és fàcil, ja que l’espai familiar que recordava està lògicament transformat. La protagonista hi tindrà diverses revelacions relacionades amb els seus vincles emocionals amb pares, germana i una exparella, coses que potser refaran el seu itinerari vital i li faran veure que també ella necessita pertànyer a un lloc i a unes persones.

Marta Orriols publica demà la seva tercera novel•la, La possibilitat de dir-ne casa.

Txell Feixas, inspiració i ajuda

Però quin és aquest lloc i quines aquestes persones? « Casa no és on has nascut sinó on sents que pots ser tu mateixa », respon Marta Orriols. L’escriptora avança que la novel·la no és tan sols un viatge de tornada, o si més no, no l’únic. « Sempre m’ha fascinat la figura dels corresponsals, i en concret el llibre va sorgir després de fixar-me en la Txell Feixas i pensar en què devia fer i pensar quan deixava el micro ». Inspirada per la seva figura, Orriols va començar a documentar-se i també hi va contactar per si la podia ajudar en aquest procés, cosa que l’ara excorresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà va fer amb escreix, segons explica.

Sempre m’ha fascinat la figura dels corresponsals, i en concret el llibre va sorgir després de fixar-me en la Txell Feixas

Però aquesta no és una novel·la sobre Txell Feixas. La figura d’una corresponsal com ella és un vehicle narratiu a través del qual « creix » el rerefons de la novel·la, de nou, la idea de què és casa. Ara bé, l’autora reconeix que pel seu gust per la literatura com a « calc de la vida »tenir aquest referent l’ha ajudat moltíssim. Curiosament, diu, amb Feixas van descobrir després que hi ha moltes impressions de la seva protagonista que « s’assemblen força a la persona que havia imaginat veient-la per televisió ».

Orriols diu que s’ho ha passat molt bé escrivint-la, superat el bloqueig creatiu que –confessa- va patir l’any 2020 quan va esclatar la crisi del coronavirus. D’altra banda, l’autora ha dit que el canvi de segell (de Periscopi a Proa) respon a una decisió « personal » i que està molt il·lusionada.

 

[Fotos: Pau Cortina / ACN – font: http://www.elnacional.cat]

«On ne naît pas femme, on le devient»: la célèbre formule de Simone de Beauvoir est souvent citée aujourd’hui pour justifier l’idée selon laquelle on pourrait soi-même décider de son sexe. Cette auteure ne songeait pourtant pas à relativiser la réalité biologique.

É 

Pour comprendre la fameuse phrase de Simone de Beauvoir, il faut d’abord en retrouver le contexte. «On ne naît pas femme, on le devient» doit s’interpréter à la lumière d’une autre phrase célèbre du compagnon de l’essayiste française, Jean-Paul Sartre: «L’existence précède l’essence». Cela signifie que nous nous construisons par nos choix successifs dans la vie et qu’ainsi, nous devenons ce que nous sommes – autrement dit nous acquérons notre essence.

Or, comme l’a rappelé la journaliste indépendante Sarah Pines dans la NZZ le 14 novembre dernier, Simone de Beauvoir ne fait qu’appliquer cette thèse existentialiste de Sartre à la gent féminine. Il n’est pas question pour elle de devenir autre chose qu’une femme: elle admet que la séparation des sexes est une donnée biologique incontournable. Il s’agit seulement pour une femme de se libérer des stéréotypes associés à son sexe, tels que ceux de mère, vierge ou encore femme mariée, pour être socialement comme les hommes et choisir ainsi le genre de femme qu’elle désire être.

Une phrase dénaturée

Dans les années 1960, les philosophes que l’on rattache au courant de la French Theory ont radicalisé l’existentialisme de Sartre et de Beauvoir – et ont fini par l’annuler, comme le soutient la journaliste. D’après ces derniers, on ne peut plus dire que «l’existence précède l’essence», car il n’y a plus vraiment d’essence ni de nature. Les choses n’ont jamais d’identité propre, tout est fluide. Selon des auteurs comme Gilles Deleuze ou Jacques Derrida, la vérité n’existe pas dans le monde, mais seulement dans le texte. Cette importance donnée aux mots nous permet d’ailleurs de mieux comprendre pourquoi la lutte pour l’égalité se centre actuellement sur le langage: l’émancipation féminine passe par l’adoption d’une langue neutre (écriture inclusive, pronoms neutres…), débarrassée de la domination du masculin.

Comme il n’y a plus de vérité dans le monde, nos corps sont désormais délivrés du fardeau de toute normativité, non seulement en ce qui concerne l’habillement, mais dans leur identité même. On peut changer de sexe d’une semaine à l’autre. «Les identités de genre sont arbitraires comme la couleur des bas», résume Sarah Pines.

Remarquons pour notre part qu’il n’y a même plus beaucoup de sens à dire que l’on ne naît pas femme, mais qu’on le devient, si l’on est incapable d’expliquer ce qu’est une femme. D’aucuns affirment en effet aujourd’hui qu’une femme n’a pas forcément un vagin, qu’une personne qui a des règles peut être un homme, qu’une femme est simplement une personne qui se sent femme, etc. Que veut dire alors «devenir femme»? La circularité de la définition est évidente. On naît, sans savoir ce que l’on est, car le sexe «assigné à la naissance» est provisoire, et l’on devient ce que l’on veut être… sans pouvoir le définir.

 

[Photo: Government press office – source : http://www.leregardlibre.com]

 

 

 

Falante da variedade mañega desde o berce, Frades realizou un importante labor de recompilación de vocabulario, toponimia, costumes e cantigas populares, á vez que promoveu o coñecemento da existencia das falas dos concellos cacereños de Valverde do Fresno, As Ellas e San Martiño de Trebello.

Domingo Frade

Real Academia Galega (RAG) anunciou esta terza feira o pasamento de Domingo Frades Gaspar (San Martiño de Trebello, 18 de outubro de 1936 – Badaxoz, 10 de xaneiro de 2023), membro correspondente da institución desde o ano 2004 e destacado valedor do galego de Estremadura.

Falante da variedade mañega desde o berce, realizou un importante labor de recompilación de vocabulario, toponimia, costumes e cantigas populares, á vez que promoveu o coñecemento da existencia das falas dos concellos cacereños de Valverde do Fresno, As Ellas e San Martiño de Trebello.

Colaborou ademais na constitución de diversas asociacións culturais, entre elas a Asociación Fala i Cultura do Val do Río Ellas, da cal foi o primeiro presidente.

Axente de Extensión Agraria do Ministerio de Agricultura de profesión, compaxinou este labor coa escrita de diversas obras sobre a cultura e a lingua da serra de Gata, entre elas as monografías Vamus a falal. Notas pâ coñecel y platical en nosa fala (1992 e 2000) e Callejeiru Mañegu  e a tradución de Novu Testamentu en Fala (2015).

Organizou tamén, entre outros encontros, o Congresu da Fala en Valverde e o Seminario Internacional de Linguas Minoritarias da UE celebrado na mesma localidade.

Domingo Frades Gaspar tamén cultivou a poesía. Só uns días antes do seu pasamento chegara ás súas mans a súa Obra Poética Mañega, a recompilación dos poemas que foi creando e publicando entre 1971 e 2004.

 O volume será presentado postumamente o vindeiro 20 de xaneiro en Badaxoz e os días 21 e 22 en San Martiño de Trebello e Valverde.

« Unha ponla do galego medieval »

« Domingo Frades Gaspar representaba na RAG o galego de Cáceres, unha ponla do galego medieval da que agromou un grupo dialectal formado polo valverdeiro, o largarteiro e o mañego », anunciaron desde a Academia ao tempo que lamentaron o seu pasamento.

Henrique Costas lembra seu amigo

O catedrático da Universidade de Vigo, (UVigo), Henrique Costas escribiu un texto en lembranza de Domingo Frades, grande amigo seu.

No texto, Costas manifesta que « desde 1991, cando atravesei a angarela da súa casa, sempre me recibiu cos brazos abertos, un enorme sorriso, a súa enorme simpatía e sabedoría ».

« Quédanos a inmensa sorte de terte tratado ao longo destes anos, de ter aprendido tantas cousas, de ter rido tantísimo en tantos lugares. Que a terra che sexa leve coma unha folla das túas viñas. Xa nos veremos, amigo », conclúe Costas.

 

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

Cet ouvrage aurait dû s’appeler La Poétesse et non Miss Islande. Mais c’est bien là le cœur du propos. Dans cette Islande des sixties, l’héroïne veut devenir écrivaine. Et pourtant, son être est systématiquement réduit à son corps. Un roman doucement combatif.

Écrit par Diana-Alice Ramsauer

Elle porte le nom d’un volcan, l’héroïne: Hekla. Lave qui bouillonne dans cette Islande des années soixante. L’une des montagnes les plus actives de l’île. Lorsque la jeune femme part pour Reykjavik, depuis sa petite ferme, c’est avec une idée claire en tête: gagner un peu d’argent, écrire et rejoindre le Mokka, le quartier général des poètes de la capitale.

Elle a une vingtaine d’années et pour se faire un petit pactole, on lui propose rapidement de tenter l’aventure en tant que Miss Islande. Il faut dire qu’Hekla semble briller par sa beauté. Mais elle refuse. Elle déniche alors facilement un emploi en tant que serveuse à l’hôtel Borg. Là encore, elle doit faire face à l’objectivation sexuelle de son être.

«Vous devriez remonter un peu votre jupe, c’est un péché de cacher de si jolis genoux. Il faut savoir mettre ses atouts en valeur, crie [un client] dans mon dos.»

Un marin féru de mode

Après le travail, elle écrit sur sa Remington. Elle habite d’abord chez son ami d’enfance David Jòn John Johnsson. Un curieux jeune homme, homosexuel, avide de liberté, passionné de stylisme et périodiquement enfermé sur un bateau pendant plusieurs jours lors des campagnes de pêches. Ils se comprennent, tous deux engoncés dans des rôles qui restreignent leurs ambitions: lui dans la mode, elle dans l’écriture. Si DJ Johnsson souffre particulièrement de sa situation et des moqueries qui vont avec, Hekla semble, elle, avoir admis les codes, tout en réussissant à s’en détacher suffisamment pour tracer sa route sans déranger.

C’est comme ça qu’elle rencontre un homme. Un bibliothécaire. Un poète. Starkadur participe aux assemblées des jeunesses socialistes, essaie d’écrire (n’y arrive pas vraiment) et considère Hekla comme la serveuse la plus lettrée de la région. Ils décident d’habiter ensemble. Pourtant, durant les mois qu’ils se côtoient, Starkadur ignore qu’Hekla écrit – et qu’elle est même publiée (sous pseudonyme). Hekla n’ose pas le lui dire. Et lui ne pose pas la question.

Sexiste avant l’invention du terme

Sans penser à mal, le jeune homme enchaîne les gestes que l’on considérerait comme sexistes, aujourd’hui. Alors qu’il se rend régulièrement dans le quartier Mokka, il n’imagine pas qu’Hekla pourrait aimer y boire un verre, arguant d’ailleurs que les petites copines ne viennent jamais. Il préfère lui offrir l’ouvrage J’apprends à cuisiner de la directrice de l’École ménagère d’Islande, alors qu’il sait bien qu’Hekla aime la littérature des poétesses et la philosophie des auteures telles que Simone de Beauvoir.

Impossible d’oublier de citer également la meilleure amie de l’héroïne: Ísley. Une jeune maman, tombée enceinte très rapidement. Trop? Du moins, sa vie de famille est désormais au centre de ses préoccupations. Et entre deux, elle écrit. Un journal, des histoires farfelues et les mots qui ne sont jamais prononcés dans son couple. Elle non plus n’en parle pas à son mari. Elle garde ses peurs pour elles et ses cauchemars la rattrapent: ceux représentants d’autres grossesses et d’autres enfants.

«C’est tellement prenant d’être seule avec un enfant, Hekla. Nous sommes ensemble toute la semaine, nuit et jour, pendant que Lýdur travaille sur des chantiers routiers dans l’Est. Je n’imaginais pas à quel point c’était merveilleux d’être mère. Avoir un enfant est ce qui m’est arrivé de plus beau. Je suis tellement heureuse. Je ne manque absolument de rien. Tes lettres m’ont maintenue en vie. Je me sens tellement seule.»

La lave sous la glace

Si les exemples empilés dans ce court papier pourraient donner une image caricaturale du propos développé par Auður Ava Ólafsdóttir dans Miss Islande, ce n’est pourtant pas le cas. Bien au contraire. Les situations sont décrites avec une sorte de détachement, comme si l’on observait les actions avec un pas de recul, sans être impliqués. Les tout petits chapitres de ce livre – allant de une à trois pages – permettent de changer rapidement de lieu et de perspective sans donner d’explications larmoyantes. Presque une écriture un peu froide.

Hekla avance d’ailleurs sans lever son poing. Elle ne se plaint pas. Elle ne s’énerve pas. Elle ne revendique rien. Elle reste à sa place. Elle pose simplement ses limites et définit son objectif: écrire. En somme, c’est la trajectoire d’un féminisme individuel. Une lave intime prête à jaillir alors qu’au centre de l’Europe continentale, les pays amorcent un grand mouvement de libération collective.

 

Auður Ava Ólafsdóttir
Miss Islande
Traduction d’Eric Boury
Zulma, coll. Za poche
Octobre 2022 [2018]
224 pages

 

[Illustration de couverture : le volcan Hekla, entouré d’un champ et d’une clôture © Sverrir Thorolfsson – source : http://www.leregardlibre.com]

Molt més que bacallà, també carn i menuts

Escrit per DLV

Vicent Marqués, als seus llibres sobre la Història de la cuina catalana i occitana, a més de les receptes, la història i la literatura, hi afegeix els dialectalismes i les diverses maneres d’anomenar els plats. També explica les maneres de cuinar i menjar, localment, tant als Països Catalans com a Occitània: ens mostra els nostres costums culinaris amb una laboriositat i recerca extraordinària i molt detallada. És el fruit d’un treball constant de gairebé cinquanta anys. L’obra de la seua vida.

De jove va començar a col·leccionar i llegir llibres de cuina. La lectura i l’afició a la cuina el van portar a l’escriptura. També escrigué la novel·la Nit de foc, Premi Ciutat de València del 1990, però, sobretot, va començar a fer l’esmentada Història de la cuina catalana i occitana, una magna obra sobre la nostra cuina i la nostra manera d’entaular-se a menjar i de viure… Ha escrit sobre cuina a El Temps, al diari Avui, al Jornalet i a La Veu del País Valencià, entre altres mitjans de comunicació. No obstant això, al seu País Valencià, el coneixen molt menys que a Catalunya o a Occitània… I això «no és natural», ni és lògic, i passa perquè als mitjans de comunicació del PV no hi ha prou visibilitat per a la importància de la seua obra, única al món perquè no hi ha res de semblant. No es coneix cap altre cas de dedicació tan intensa i prolongada a la història de la cuina.

S’acaba d’editar el volum cinqué, dedicat a El bacallà, La carn i Els menuts. A l’apartat del bacallà explica que es pesca al nord d’Europa, que ha alimentat els europeus durant segles, i que catalans i occitans n’hem fet un gran consum (la primera documentació del mot en català és del 1575), i hem sigut dels pobles més aficionats al bacallà o l’abadejo al llarg de la seua història. El bacallà, després de salat, és més que un peix; esdevé una carn, remullada, de les més saboroses, gelatinosa, que en coure no es desfà. El podem bullir i guisar sense problemes, de diverses maneres, i sempre serà ben gustós. L’apartat inclou receptes d’arengades, de bull de tonyina i altres peixos salats o assecats.

Marqués parla de la importància de la brandada de bacallà a la Provença i ofereix un recull de poesies com ara Lou reinard e la cigogno (1862), del poeta de Nimes Antòni Bigòt; La bourrido dei Dieoux (1760), de Joan Baptista German, i la documentació més antiga. També apareix en el Calendau, de Frederic Mistral, i en la poesia de l’arquitecte Glaudi Dagevila Epitro a uno damo, publicada en el recull Lou banquet prouvençau (1823). Altres textos elogien la brandada pel seu gust únic i per la barreja de llet, peix i oli, la deliciosa suavitat, la seua elegància per la finor i per un sabor que ha conquistat les millors taules. En occità brandar significa «remoure, agitar» que és el que s’ha de fer amb el bacallà perquè el guisat isca com cal; també a Catalunya, a Les coses viscudes (1927), Santiago Rusiñol parla d’una brandada que es van menjar un grup de catalans a Aranjuez, prop de Madrid, i que va ser cuinada per l’editor Antoni López. En moltes cròniques i poemes sobre la brandada de bacallà hom diu que el qui la tasta es xucla els dits fins a les espatlles i que reviscola un moribund… Hi ha elogis sobre el seu gust tan sentit, sobre la seua elegància i finor, i, realment, cal admetre que la brandada (i el bacallà, en general), no sol decebre mai si està ben feta.

Després de la història i les referències literàries de la brandada, hi ha especificats els ingredients que convenen, la preparació, la millor manera per cuinar-la, les variants, la quantitat adequada de llet i oli perquè lligue, s’espesse més o menys. També diu com es fa a Nimes, a la part occidental del Comtat Venaissí (Avinyó, Carpentràs, Aurenja), i per la part del Llenguadoc (i també al Comtat de Niça, a Montpeller i a la Camarga). Al final trobem l’apartat de les denominacions i els dialectalismes (Bonhetas de brandada, brandadogansasso, merluça a la brandada, tian de brandada. A més de brandada, hi ha molts plats de bacallà: a la llauna, al forn, en borrida (típic de les Balears, aquest darrer), amb carxofes, amb pèsols, amb espinacs, amb porros, amb alls tendres, amb tomaca (conegut arreu dels Països Catalans), amb pebres torrats, amb albergínies, amb penques, amb ceba i tomaca, amb bròquil, amb espàrecs, amb colflor, amb mongetes, amb col, amb carabassa (típic de la Marina), amb patates i allioli, amb trumfes i penques, amb alls i un llarg etcètera, amb cigrons, amb bunyols, amb ous durs, amb panses i pinyons, amb prunes, amb castanyes, amb tàperes o amb julivert, a més de la merluçada i l’ajoarriero.

D’entre les carns, a l’apartat del bou i la vedella hi ha estofat, filets, feixets de bou, perdius de capellà, bistecs, rostits, les escalopes, les costelles, els entrecots a la graella (i d’altres maneres), la garreta o les galtes. El porc, naturalment, també hi té el seu apartat i allà hi trobem el llom amb carxofes, amb tomata, amb rovellons, amb col, amb mongetes, amb vi, amb llet, farcit, amb prunes seques, rostit, torrat, fregit, arrebossat, amb llentilles…

Els menuts són la menja dels pobres, allò més barat, però són talls molt gustosos i, ben cuinats, resulten saborosíssims, fins al punt que els senyors també mengen amb delit el fetge amb ceba i tomata, el fetge amb prunes seques, el fetge i la lleterola, els ronyons amb tomata (o al vi), els peus de porc, les cabeçoles de corder, les tripes, els tripons, els tacons o budells, el capipota (amb salsa verda, amb fesols, amb bolets), la sang amb ceba i molts altres plats que l’autor detalla juntament amb les receptes, els ingredients, la manera de cuinar-los, la localització de cada plat i els dialectalismes, tot per conèixer millor la cultura, la geografia, les maneres de cuinar, els materials emprats i les formes de viure de la gent que habitem els Països Catalans i Occitans.

L’obra de Marqués és una barricada contra l’oblit, un recull laboriós de memòria i un bon regal de Nadal o de Reis. Per provar de fer menges amb els ingredients, les receptes i la matèria que hi ha a les nostres terres i als nostres rebosts; plats que ell especifica amb molta cura, savoir-faire i experiència. Per últim, la cuina ha de servir també per fer un crit d’alerta per canviar el paradigma actual de producció, consum i redistribució. Perquè es puguen repartir els recursos molt més adequadament, sense saquejar els països més pobres i perquè la gent puga tenir per menjar i viure. La situació de greu crisi socioecològica (per pèrdua accelerada de biodiversitat, explosió demogràfica i emergència climàtica, entre d’altres), ens indica, de manera fefaent, que hem de canviar ràpidament de forma de vida i mudar els hàbits alimentaris (menjar, sobretot, grans, vegetals i fruita), senzillament, perquè puga menjar tothom a la Terra.

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]

Activistes i lingüistes repassen la importància dels avenços a internet per al català, l’occità, l’amazic i l’aragonès

Escrit per DAVID FORNIÈS

L’occità s’està dotant d’un bon nombre d’eines tecnològiques per a garantir el futur digital de la llengua. El projecte Araina —que en la seva primera marató de veus, aquest 17 de desembre a Vielha, ha recollit la parla d’un centenar de persones— i els recursos que ofereix Lo Congrès en són mostres destacades. Igual que per a l’occità, la presència digital és un objectiu estratègic per a totes les llengües minoritzades: una idea que han compartit els lingüistes i els activistes participants en el seminari “Sobirania digital-tecnològica, pobles i llengües minoritzades” que el Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, el CIEMEN i la Fundació pels Drets Col·lectius dels pobles han organitzat els dies 13 i 16 de desembre a la capital del Segrià, amb coordinació dels lingüistes Jordi Suïls i Helena Torres Purroy.

Ser conscients del desequilibri per a capgirar la situació

“Avui, el 95% de les llengües no tenen la capacitat de pujar digitalment”, cosa que significa que no poden mantenir la seva versió de Viquipèdia, no tenen classes de llengua i no estan creant dades de tecnologia lingüística. Ho ha dit Alp Öktem, lingüista computacional de Col·lectivaT, cooperativa especialitzada en el desenvolupament d’eines lingüístiques digitals. Aquest, ha valorat el lingüista, és un aspecte a considerar en els processos d’extinció de les llengües. Segons la UNESCO, al final del segle XXI el 90% de les llengües del món podrien quedar substituïdes per un grapat d’idiomes dominants.

Öktem ha destacat que el desequilibri també es dona entre les llengües més parlades, i fa anys encara era més acusat. L’anglès, llengua en què es troba gairebé el 59% del contingut del web mundial, només és parlat pel 18% de la població del planeta. Un salt enorme respecte de la segona llengua al web, el rus, que es queda al 5,3%. Només l’espanyol, el francès, l’alemany i el japonès superen el 3%.

Per a les llengües menys difoses, la presència digital és fonamental, ha dit Öktem: “Quan la gent veu que el seu idioma està en línia, canvia la seva perspectiva. La gent s’adona que pot continuar usant-lo. I el fet que hi hagi persones que hi creen continguts pot servir de base per a desenvolupar noves tecnologies lingüístiques”, entre les quals, ha explicat el lingüista, eines de traducció automàtica, reconeixement automàtic de la parla, generació de textos, síntesi de text a veu… amb usos com la traducció assistida, la subtitulació automàtica, l’escriptura assistida, el doblatge automàtic o l’aprenentatge assistit d’idiomes.

Per a fer-ho possible, “tot passa per la disponibilitat de dades. Per a fer traductors automàtics, per exemple, necessitem milers i milers —de fet, milions— de frases traduïdes en paral·lel. Perquè la intel·ligència artificial decideixi traduir d’una forma o d’una altra, entren en joc el càlcul de probabilitats, el context del text… Això ara està molt avançat i amb les xarxes neuronals encara més, però per a aquestes ens cal introduir encara més dades”.

L’occità: maratons i ‘youtubers’

Un exemple d’avenços recents com els que esmenta Öktem és l’occità. La novetat més recent és el llançament del projecte Araina o, cosa equivalent, la construcció d’un corpus de veus en occità aranès a través de la plataforma Common Voice. La primera gran fita ha estat la marató de veus de Vielha aquest 17 de desembre, en què un centenar de persones han donat les seves veus per a enregistrar vora 4.000 frases, amb una durada total de vuit hores de gravacions. Col·lectivaT explica que cal enregistrar 100 hores per a poder desenvolupar els primers prototips de sistemes de la parla en aranès.

L’activista per la revitalització lingüística de llengües minoritzades Mariona Miret ha repassat altres recursos que es despleguen avui a Occitània. Entre els més destacats hi ha els de Lo Congrès, com ara el traductor automàtic Revirada —construït sobre la base del sistema de codi obert Apertium, desenvolupat a la Universitat d’Alacant— o Votz, de síntesi de veu. A Lo Congrès també es poden trobar el diccionari Dicod’Òc, un corrector ortogràfic, una base terminològica i aplicacions per a telèfons mòbils, entre altres eines. “Avui podem ser més optimistes que fa un any”, ha valorat Miret.

Gabrièu Pelisson, Mariona Miret i Helena Torres

Aquesta feina se suma a la que fa temps que diverses entitats occitanes duen a terme. Una de les associacions actives en aquest camp és Chambra d’Òc. Miret, que hi col·labora des de fa anys, n’ha destacat la feina en toponímia i, actualment, el desenvolupament d’un diccionari en línia de l’occità alpí que recull materials actualment existents en paper. “Tots els operadors de la Chambra hi estan bolcats ara mateix”, ha explicat Miret, que també ha avançat que l’entitat té previst fer una tasca similar per a posar en línia un diccionari de francoprovençal. Per Miret, “és important saber quines són les necessitats dels parlants, per a no fer productes tecnològics perquè sí. Afinar què fas, perquè tingui utilitat”.

Una altra contribució digital, en aquest cas més enfocada a la documentació, és la proposta de Niccolò Fantini i Guglielmo Diamante a De Vulgare, un web que recull i difon talls de veu en multitud de llengües minoritzades —entre les quals l’occità— i varietats locals d’Itàlia. “Ho fem amb l’esperança que la preservació d’aquest patrimoni promogui una major conscienciació” respecte del valor de la diversitat lingüística, ha explicat Fantini. De Vulgare usa el seu compte d’Instagram per a crear stories atractius a partir d’aquests talls.

Justament, un camp de batalla essencial és el de l’atractiu de l’idioma: “El màrqueting és extremadament important per a les nostres llengües”, ha dit l’activista. I s’ha referit a casos d’èxit com el del youtuber niçard Gabrièu Pelisson, que manté el canal Parpalhon Blau amb més de 6.000 subscriptors. Pelisson ha intervingut al seminari en vídeo: “El meu canal”, ha explicat, “ha demostrat que hi havia una certa quantitat de gent que tenia l’expectativa de veure continguts en occità”. “I a mi”, ha conclòs el youtuber, “m’ha servit per a no haver-me de fer segons quines preguntes: ho faig en occità perquè és la meva llengua”.

L’aragonès treu el cap a la ‘tele’

També amb un canal de YouTube —sobre cuina vegana en aragonès— va començar a fer-se coneguda Silvia Cebolla, activista d’aquesta llengua pirinenca. “Quan vaig llançar el canal, molta gent em deia: ‘I per què no el fas en castellà?’. ‘Doncs perquè l’objectiu és l’aragonès!’, els contestava”.

El 2019, Cebolla va passar a presentar el programa Charrín Charrán, a la televisió pública Aragón TV. “Gràcies a aquest programa —i al fet que estigui disponible a internet— molta gent a Aragó s’ha adonat que l’aragonès existeix i que podem parlar de qualsevol cosa en aquesta llengua”, ha dit Cebolla al seminari. “Si la llengua surt a la tele, existeix, li dona prestigi i més persones s’hi interessen”.

Helena Torres i Silvia Cebolla

L’aragonès encara avui ha de fer front a prejudicis dins mateix d’Aragó, fruit d’un procés secular d’aculturació i opressió lingüística. En aquest context es donen situacions ambivalents, explica l’activista: “Molta gent no està disposada a anar a una escola a aprendre aragonès. Per contra, l’aragonès transporta aquesta mateixa gent a un enyor del poble, de la família, de la tieta… perquè en el castellà popular d’Aragó s’han preservat moltes paraules de l’aragonès”. Cebolla pensa que la gent més jove ara veu l’aragonès com un tret “més normal” del país: “Potser no tenen interès a aprendre’l, però manifesten actituds més receptives; la gent més gran ho tendeix a veure d’una forma més negativa, perquè ho perceben com una cosa polititzada”.

Impuls digital per a l’amazic des de Catalunya

Com a contribució a la sobirania digital i tecnològica de l’amazic, la Casa Amaziga de Catalunya (CAC), Col·lectivaT, el CIEMEN i la Fundació pels Drets dels Pobles desenvolupen des dels primers mesos de 2022 un traductor automàtic d’aquesta llengua nord-africana. Més endavant, aquesta feina —que s’insereix dins del projecte Som Part— veurà també el desenvolupament d’eines de text a veu i completarà altres recursos ja existents fruit de la col·laboració de la CAC i el CIEMEN, com les unitats didàctiques Tc wawjdm per a l’aprenentatge de l’amazic.

L’amazic és parlat per 25 milions de persones pel cap baix, sobretot al nord d’Àfrica i també a la diàspora —a Catalunya es compten per desenes de milers—, però això no l’allunya del perill de la substitució lingüística. Ho ha recordat Aziz Baha, de la CAC, que ha recordat que diverses varietats de la llengua ja s’han extingit. La resta pateixen la pressió de l’àrab i el francès: “Quan els francesos van ocupar el Marroc, van trobar que el 90% de la població parlava amazic. Avui estem al voltant del 30%”, ha explicat Baha. “I tot i que la llengua ha tingut recentment un reconeixement oficial i s’estandarditza, el procés de substitució no s’ha aturat pas”.

En l’àmbit digital, l’amazic disposa d’eines fonamentals com fonts compatibles amb unicode (l’amazic disposa de l’alfabet tifinag que ara guanya terreny, però també té l’alfabet llatí que s’ha usat des de fa dècades a Algèria, amb caràcters específics), un teclat propi, diccionaris en línia (els dos més destacats, ha dit Baha, són Amazic.cat i el de l’Ircam), aplicacions d’aprenentatge i cursos i, cada cop més, presència en diferents xarxes. Un dels exemples més reeixits és el que impulsa l’activista lingüística catalanoamaziga Ghizlan Baryala al compte Amazigh Talks d’Instagram, amb més de 20.000 seguidors.

Softcatalà, un exemple consolidat en llengua catalana

L’associació Softcatalà treballa des de 1998 per a “crear eines pròpies, promoure un ús real de la llengua i fer-ho des del treball col·laboratiu”. Ho ha explicat Belén Ivars, una de les persones que formen part del grup nodrit de treballadors que fan possibles aquestes eines i la seva difusió.

“Els primers anys”, ha explicat Ivars, “Softcatalà es dedicava a traduir programari i recursos: no hi havia pràcticament res fet. Una de les traduccions a què tenim més estima és la del LibreOffice, un programa que empra molta gent. Aquest és el nostre èxit: hem elaborat coses que gasta la gent corrent”.

Altres projectes menys visibles, com l’Abril o l’Ela Geminada, són fonamentals. “Que les coses estiguin correctament escrites és summament important per a les persones que tenen diversitats auditives o visuals. I també per a les persones que troben un text i el volen traduir: si no està ben escrit, no es podrà traduir bé”.

Softcatalà també té cura d’oferir la majoria de les seves eines tenint en compte la diversitat interna de la llengua, de la qual molts parlants —especialment els del català central— no en són prou conscients: “A mi m’han arribat a acusar d’escriure en catanyol pel fet d’haver usat accentuacions diferents que tenim en valencià i que són igualment correctes. Em va sorprendre que un poble amb tanta consciència de la llengua com el català al mateix temps desconeguera tant el que passava en els altres territoris on es parla l’idioma”, ha relatat Ivars.

En l’etapa més recent de Softcatalà es desenvolupen eines com el corrector, el comptador de síl·labes, el conjugador de verbs i els traductors, incloent-hi el neuronal. “La més utilitzada és el corrector. I les eines les usen no només catalanoparlants, sinó que una bona part d’usuaris o no parlen català, o no el parlen gaire bé i les usen per a aprendre’n”.

Finalment, Softcatalà és des de 2018 l’entitat col·laboradora per al català de Common Voice, un projecte de la Fundació Mozilla que persegueix l’objectiu que la tecnologia que funciona amb ordres de veu reconegui totes les llengües del món. En el cas de Common Voice en català, els catalanoparlants poden donar talls de veu que queden enregistrats en una base de dades que els emparella amb els corresponents textos escrits. Aquesta base de dades, que és lliure, es pot emprar per a entrenar intel·ligències artificials per al reconeixement de la parla o la síntesi de veu.

 

[Fotos de l’autor – font: http://www.nationalia.cat]

Como sucede con muchos de los autores portugueses –a excepción de los autores más difundidos como José Saramago o Fernando Pessoa–, por estas latitudes desconocemos la obra de escritores que han sido reconocidos y premiados. Es el caso de Lídia Jorge (Boliqueime, 1946) que ha sido reconocida con los premios portugueses y europeos más destacados, como el Premio Jean Monet de Literatura Europea, el Albatroz de la Fundación Günter Grass o el Premio de la Latinidad de la Unión Latina, y que además fue candidata al Premio Nobel. Algunas de sus novelas, como El día de los prodigios o La costa de los murmullos, forman parte del imaginario literario portugués y han sido traducidas a varios idiomas.

Escrito por Gabriela Gómez Téliz

En su novela La instrumentalina, presentada por Lectores de la Banda Oriental, se puede apreciar la riqueza y belleza de su aparentemente simple escritura, en este texto que fue parte de un volumen de cuentos reunidos bajo el mismo título.

La “instrumentalina” del título es el despectivo nombre con el que el abuelo de la narradora nombra a la bicicleta de carreras de su tío, único hombre, aparte de su abuelo inválido, que convive con un grupo de mujeres solas, esperando a sus maridos que han emigrado en busca de trabajo. En esta novela están presente en su gran mayoría, las emociones del mundo infantil, recreadas por medio de imágenes que la protagonista recupera desde la memoria y luego reelabora con una perspectiva adulta, permitiendo que nuevas capas de recuerdos se superpongan.

La intensa relación con el tío ciclista y fotógrafo va forjando el temple de la niña por medio de una narración que, a pesar del magnetismo que destella, permite entrever un dejo de preocupación y desconfianza, que se desarrollar en una historia circular en la cual la bicicleta es el vehículo que la aglomera. De rápida aunque intensa lectura, esta novela es un descubrimiento para quienes no teníamos conocimiento de su literatura y es un puente hacia otras producciones de la autora por su precisa y sutil narración.

 

La instrumentalina, Lídia Jorge. 2021. Ediciones de la Banda Oriental. 92 págs.

[Fuente: revistadossier.com.uy]

Monument a Jan Hus, a Praga, sacerdot i rector de la universitat de la capital txeca, cremat a la foguera, precursor del protestantisme, modernitzador de la llengua txeca.

Escrit per Josep-Lluís Carod-Rovira

L’alemany al culte i les escriptures

La versió de les escriptures feta per Luter va tenir conseqüències determinants sobre la llengua alemanya moderna i va estimular la modernització de la majoria d’idiomes europeus, amb les respectives traduccions bíbliques. Un segle abans,  Jan Hus ja havia incorporat els càntics en txec en els cultes religiosos del seu país i el mateix farà, abans que Luter, Thomas Müntzer, cap de l’ala esquerra de la Reforma, pel que fa a l’alemany. És en el context de l’onada de mesures reformadores que es produeixen canvis significatius, com ara la substitució dels cants en llatí, per d’altres en alemany, en les cerimònies religioses. Així, les cançons populars i tradicionals profanes, de les quals tothom coneix la melodia, amb un simple canvi de lletra esdevenen cants religiosos, conservant-ne la vivor del ritme tradicional, i poden ser entonades no sols en el temple, sinó a la feina, a casa o en el lleure.

Les noves idees religioses promogudes pel protestantisme s’estenen ràpidament gràcies a la impremta amb la difusió de llibres i gravats i la versió en llengües vulgars de les escriptures, així com d’altra literatura religiosa, particularment la modalitat del pamflet o opuscle, com a instrument de comunicació i propaganda religiosa. El 1523, les obres de Luter ja havien conegut prop de 400 edicions i, dos anys després, gairebé tres milions de pamflets seus circulaven ja per tots els punts d’Alemanya. Luter i el seu pensament, a favor o bé en contra, constituïen el centre d’interès fonamental de la majoria de textos que s’hi imprimien i eren, sens dubte, els que més èxit editorial aconseguien. A la pràctica, la impremta, tal i com la coneixem a Occident, gràcies a l’alemany Johannes Gutenberg, va ser la gran aliada de la Reforma, l’instrument més eficaç de difusió de les noves idees.

Alhora, les llengües europees, romàniques o no, anaven substituint el llatí en àmbits on, fins aquell moment, tenia una presència exclusiva. L’opció per les llengües vives, parlades per la gent, era també una forma d’allunyament del poder romà i de diferenciació d’aquest, a partir de la pròpia afirmació idiomàtica. De fet, era tota una revolució cultural i política, no tan sols religiosa. Molta gent, a Europa, gràcies al protestantisme va sortir de l’analfabetisme, aprenent a llegir sobre els textos de la Bíblia, en versions de referència per a la modernització de l’idioma i la unificació literària de les llengües vulgars, a les quals va afaiçonar molt positivament. Lectura i protestantisme han anat sempre de bracet i, ja el 1520, Luter reclamava una escola per a nois i una altra per a noies a cada poble i, el 1536, quan Ginebra adopta el protestantisme com a confessió de la ciutat, la instrucció hi esdevé obligatòria. És aquí on Teodor de Beza, successor de Joan Calví, fundarà l’Acadèmia ginebrina, el 1559, per tal de preparar els futurs difusors del cristianisme reformat i serà ell qui  proposarà Pere Galès, el protestant català més destacat de la història, com a professor de filosofia a la universitat de Ginebra. A Estrasburg, Martí Bucer hi organitzarà també una escola i una acadèmia.

L’Institution de la religion chrétienne, traduïda de l’original llatí pel seu autor, Joan Calví, tindrà una influència notable en l’evolució de la llengua francesa.

En aquest nou cristianisme, lluny de les llargues  i incomprensibles oracions en llatí, la predicació esdevé l’eix central del culte, així com la incorporació de la música i els càntics en alemany per a ser entonats per tothom, com a factor emotiu d’atracció popular, en contrast amb el cant gregorià i en llatí dels catòlics, que situava els fidels en un paper del tot passiu, en no entendre què cantaven i on es limitaven, simplement, a oir missa, sense comprendre-la. Més endavant, amb la calvinització del protestantisme, el cant dels psalms constituirà un factor essencial en la pràctica religiosa col·lectiva dels creients i un instrument de difusió amable de la nova doctrina reformada. Amb l’ús de la llengua vernacla en els psalms el poble alemany pot pregar i participar en una cerimònia religiosa, íntegrament, en el seu idioma nacional, des del principi fins al final. Al costat  dels psalms,  els  himnes  cantats  tindran  un  paper  fonamental  en  el  culte protestant  i el mateix Luter, autor de les lletres de 36 himnes, escriurà el 1529 el càntic protestant més popular, variació del salm 45: “Déu és l’auxili, un ferm castell”.

El valencià Furió i el suport a les traduccions

Luter, amb el nom de cavaller Jordi, s’amagà al castell de Wartburg on traduí el Nou Testament a l’alemany, text essencial per a la codificació de la llengua alemanya que serví també d’estímul per a altres idiomes europeus.

Un dels llibres que més se significarà, a Europa, per la defensa a ultrança de versions de la Bíblia en les llengües i dialectes que més n’acostessin la lectura i comprensió a la gent, serà obra de l’humanista valencià Frederic Furió i Ceriol (1527-1592). Es tracta de Bononia sive de libris sacris in vernaculam  linguam  convertendis, publicada a Basilea, el 1556, obra que serà incorporada a l’índex de llibres prohibits per la Inquisició espanyola el 1559 i el 1583. Furió no sols en defensava la traducció a les llengües que parlava la gent, en la línia erasmista que el Nou Testament “estigués traduït a les llengües de tots els pobles”, sinó també que tothom pogués tenir accés directe a la Bíblia: ”els cuiners, els sabaters, els artesans, els forners, els picapedrers i els apedaçadors”. La seva aspiració per a fer de les escriptures un text comprensible el duia fins i tot a plantejar-se versions dialectals de la Bíblia dintre d’una mateixa llengua: “si la traducció feta per un home de València no fos entesa pels homes de Barcelona, Mallorca o Eivissa, caldria fer altres traduccions en cada un d’aquests dialectes”. Abans, a Lovaina, havia participat en les reunions de cristians dissidents a casa de Pedro Ximénez, en les quals es llegien llibres reformats i també havia tingut relació amb protestants d’Anvers i en el seu període parisenc, havia rebut la influència del protestant francès Petrus Ramus.

Carrer de València dedicat a Frederic Furió i Ceriol, autor de l’obra Bononia, on defensava la traducció de la Bíblia a les diferents llengües per a ser coneguda per tothom.

Reforma i traduccions bíbliques

Les versions de la Bíblia fetes pels primers reformadors a les diferents llengües europees van constituir un element destacadíssim d’atracció de la població cap a les noves idees de retorn a la simplicitat i puresa evangèlica dels primers temps del cristianisme. Abans, però, altres moviments dissidents de Roma, tinguts per herètics, ja havien insistit en la conveniència de traduir les escriptures als idiomes de cada territori. És el cas dels càtars, que disposaren d’una versió del Nou Testament en occità i hi predicaven, en contrast amb l’ús del llatí per part dels catòlics. Però, sobretot, dels pre-reformadors, com l’anglès John Wycliffe (1330-1384) i el txec Jan Hus (1372-1415). Amb els seus textos religiosos, Hus introduí l’ús d’accents diacrítics en l’ortografia de la llengua txeca i en modernitzà l’idioma. Fou cremat a la foguera, però el 1433 Roma acceptà la comunió en les dues espècies i a la lectura en txec de l’epístola i l’evangeli, per als catòlics de Txèquia, com ell volia. Flandes, amb Anvers en primer lloc, serà un focus de difusió escrita molt important, com Lió, Venècia, Basilea, París, Colònia o Augsburg, grans centres editorials de l’època. En els països catòlics, s’establirà un autèntic sistema de distribució clandestina de llibres del cristianisme de la Reforma, gràcies al qual els textos circulaven de contraban amb una certa fluïdesa, amb argúcies tipogràfiques, com amagar-ne el nom de l’autor o posar-n’hi un altre, o bé amb un títol que no desvetllés sospites, per evitar la repressió de l’autoritat eclesiàstica.

La història de Mary Jones, la jove que caminà descalça desenes de quilòmetres per adquirir la seva pròpia Bíblia en llengua gal·lesa, és tota una llegenda en els cercles protestants.

Martí Luter (1483-1546) creia que “la impremta és el darrer  i el més gran do de Déu, ja que gràcies a ella el Senyor vol fer conèixer la causa de la religió veritable a tot arreu, fins a la fi delmón i difondre-la en totes les llengües”. Així, el 1534 publica la Bíblia completa en alemany, de la qual sortiran un milió d’exemplars en més de 350 edicions totals o parcials, en vida seva, tot contribuint així a la unificació i modernització de l’idioma alemany, idioma al qual aportà tota la seva plasticitat i capacitat expressiva, claredat i vivor. El 1521 ja havia preparat la seva versió del Nou Testament a l’alemany, sense la qual aquesta llengua, avui, seria tota una altra cosa, en opinió d’Umberto Eco, ja que ha estat fonamental en la configuració de l’idioma modern. Apareguda l’any següent, l’havia preparada al castell saxó de Wartburg, on l’havia acollit l’elector Frederic. La primera edició tindrà el tiratge inusual de 3.000 exemplars i n’apareixeran 85 edicions a la dècada següent.

Quatre anys després de la versió en alemany, és l’hora de l’anglès, l’holandès i el suec. El 1526, William Tyndale publicava la Bíblia en anglès, a Worms (Alemanya), començant pel Nou Testament, en la versió coneguda per Shakespeare i que, durant molts anys, serà la de referència en el món anglòfon, particularment en el cas dels psalms. La traducció, feta directament  del grec i l’hebreu, durà Tyndale a morir cremat per la Inquisició, prop de Brussel·les. El 1535, Miles Coverdale, reformador eclesiàstic anglès i bisbe d’Exeter, farà també la seva versió completa de la Bíblia a l’anglès. I el mateix 1526, surt a la venda una versió de la Bíblia en llengua holandesa i, fins al 1566, n’apareixeran 136 edicions, de caire reformat, en neerlandès. També el 1526, Gustav Vasa, rei de Suècia, promou la publicació del Nou Testament en suec i, el 1541, de tota la Bíblia, gràcies al treball de Lars Andersson i els germans Olaus i Laurentius Petri, partint de la versió alemanya de Luter. Amb aquesta traducció s’establirà un model estàndard per a

La versió a l’anglès de les escriptures, duta a terme per William Tyndale, li comportà la mort a la foguera, prop de Brussel·les.

la llengua sueca.

Antonio Brucioli, el 1530, publica, a Venècia, el Nou Testament en italià i, dos anys després, hi apareix la traducció de l’Antic Testament, versions que més endavant seran censurades per l’autoritat eclesiàstica, posades a l’Índex de 1559 i Brucioli perseguit per heretge. És la primera versió bíblica feta per un laic. El 1535, Pierre Robert, conegut com Olivétan, edita a Neuchâtel (Suïssa) la versió en francès de la Bíblia, amb pròleg del seu cosí Joan Calví. La traducció esdevindrà tot un clàssic en el món protestant de l’època i serà considerada la versió oficial pels reformats francesos al llarg de tres segles. Sis anys després, L’Institution de la religion chrétienne, versió francesa de l’obra magna de Calví escrita en llatí, traduïda per ell mateix, contribuirà molt clarament al desenvolupament de la llengua francesa. El luterà Miquel Agrícola, format a Wittenberg, deixeble de Luter i Melanchton i el més destacat dels reformadors a Finlàndia, conegut  com  el  pare  de  la  llengua  finesa, publicà el 1548 el Nou Testament en aquest idioma i també va compondre un llibre de pregàries per a la nova església luterana de Finlàndia. Aquest treball serví per tal de construir l’ortografia i la llengua estàndard del finès actual. Oddur Gottskálksson, el 1540, tradueix el Nou Testament a l’islandès, primer llibre imprès en aquest idioma, i, el 1584, el bisbe protestant Guðbrandur Þorláksson ja hi publicarà la primera traducció completa de la Bíblia. El 1550 s’edita la Bíblia de Cristià III, una traducció danesa dirigida per l’humanista luterà Christiern Pedersen. En polonès sortirà el 1563, a cura d’estudiosos calvinistes i serà coneguda com a Bíblia de Brest o de Radziwill. Sis anys després, a Basilea, serà el torn de l’espanyol, amb la versió coneguda com a Bíblia de l’Ós, referent bíblic dels protestants hispanòfons, obra de Casiodoro Reina, la qual serà revisada el 1602 per Cipriano de Valera, també monjo jeroni, i editada a Amsterdam després de dues dècades de treball continuat. Es tracta de la versió coneguda com a Reina-Valera, la més emprada habitualment pels protestants de llengua espanyola.

Pierre Robert, conegut com Olivétan, editarà el 1535 l’edició en francès de la Bíblia a Neuchâtel (SuÏssa), amb pròleg del seu cosí Joan Calví, text de referència durant segles per als protestants francòfons.

El 1571 apareix a La Rochelle, veritable baluard protestant a la façana atlàntica francesa, la traducció en basc del Nou Testament, feta pel pastor Joannes Leizarraga, encarregada, set anys abans, per Joana Albret, reina de Navarra i protestant. És el segon llibre imprès en aquesta llengua, el primer en prosa. El 1583, a Ortès, prop de Pau, es publiquen Los psalmes de David metuts en rima bernesa, en una impressió magnífica, comparable a les més destacades edicions fetes a Ginebra, adaptació del salteri aparegut en aquesta ciutat. Es tracta d’una versió a la variant bearnesa del gascó, dialecte occità, feta pel pastor Arnaud de Salette, dialecte que veurà amb aquest llibre la seva primera codificació ortogràfica. L’any següent, apareix la versió de la Bíblia en eslovè, obra del  protestant Primož Trubar, fundador de la llengua literària eslovena i creador de la seva ortografia. En agraïment a la seva tasca, el seu rostre apareix avui en les monedes d’euro fetes al seu país. Pel que fa a Txèquia, la  configuració  del  seu  idioma  com  a  llengua  moderna  deu molt als germans moraus, els hereus protestants dels seguidors de Jan Hus, que editaren la primera edició completa de les escriptures en txec, entre 1579 i 1593, versió coneguda com a Bíblia de Kralice, un dels factors de la qual, Jan Blahoslav, publicà el 1571 la gramàtica de la llengua txeca que ha servit després de model lingüístic per a aquest idioma.

Monument a Turku (Finlàndia) al luterà Miquel Agrícola, traductor del Nou Testament i considerat el pare de la llengua finesa.

El 1611 veu la llum la King James, nova versió anglesa de la Bíblia feta per 47 acadèmics,  traducció  que  ha  mantingut  la  seva  vigència  fins  avui  i  que ha  estat  el referent en llengua anglesa de les escriptures, durant cinc segles. Pel que fa al gaèlic irlandès, Nicholas Walsh, bisbe anglicà d’Ossory, promogué llibres de pregàries i catecismes impresos en aquesta llengua i n’enllestí la versió del Nou Testament el 1573, apareguda el 1603. L’Antic Testament aparegué el 1685 de la mà del també bisbe de l’Església d’Irlanda William Bedel i, cinc anys després, sortí la Bíblia completa. El bisbe William O’Donnell traduí també les escriptures del grec al gaèlic irlandès, així com el Llibre de pregària comuna, referent bàsic dels anglicans, que s’hi edità el 1603. Pel que fa al gaèlic escocès, el 1767 hi van traduir el Nou Testament James Stuart i Dugald Buchanan.

Casiodoro Reina traduí la coneguda com a Bíblia de l’Ós a l’espanyol, revisada pel també ex momjo jeroni el 1602, anomenada Reina-Valera, la més emblemàtica entre els protestants d’aquesta llengua.

Fora d’Europa

El mataroní Francis de Paula Castells, anglicà i maçó, durant la seva estada a Centreamèrica promogué l’edició de fragments de les escriptures al maia iucatec, al carib i al quitxé.

El 7 de març de 1804, la necessitat urgent de Bíblies per a la distribució provoca una reunió de 300 persones que funden la Societat Bíblica Britànica i Estrangera (SBBE), per difondre les escriptures, sense notes ni comentaris a peu de plana, arreu del món, en una llengua comprensible per al lector i a un preu accessible. El primer text bíblic traduït és l’Evangeli segons Joan, a la llengua dels indis mohawk del Canadà, aquest mateix any. El presbiterià anglo-escocès Robert Morrison, primer missioner protestant a la Xina, arribà el 1807 al Macau portuguès, i morí el 1834 a Cantó (Guandong). Bon coneixedor del xinès mandarí i del cantonès, va traduir-hi el Nou Testament (1813) i tota la Bíblia (1921i és autor també d’un diccionari xinès-anglès en tres volums, una gramàtica xinesa i diversos tractats de llengua. El 1816, neix a Freetown un comitè auxiliar de la SBBE que ja hi publica l’Evangeli en bullom, en versió de G.J.Nyländer. Quan el 1827 la Missió de Basilea comença el seu treball a l’actual Ghana, hi arriba proveïda de Bíblies en anglès, francès i en àrab. El 1823, el pastor baptista escocès James Thompson es troba al Perú on comença a traduir el Nou Testament al quítxua i, l’any següent, a l’aimara, amb l’ajut de Pazos Kanki, ex sacerdot catòlic.

El 1835, el missioner anglès David Jones fixa l’ortografia del malgaix, la llengua de Madagascar, en completar la versió sencera de la Bíblia a aquest idioma. Al Camerun, J.Merrick fa estampar el Nou Testament, el 1862, i tota la Bíblia, el 1872, traduïda per Alfred Saker al duala. A Ghana, el 1866, també s’havia editat una edició de la Bíblia en ga i, el 1871, en twi. El 1868, a Nigèria, les escriptures van aparèixer en efik i, el 1884, en ioruba. L’ex frare dominic espanyol a Filipines, Manrique Alonso Lavalle, pastor protestant, el 1889 feu una versió del Nou Testament al pagasí, de la qual s’editaren 8.000 exemplars. També arribà a Filipines, el 1900, el missioner baptista suec Eric Lund, que havia fundat esglésies a Catalunya i al País Valencià i parlava i escrivia en català. Traduí la Bíblia sencera al panaià i el Nou Testament al cebuà i al samarenc. El 1893, el missioner anglicà català Francesc de Paula Castells arribà a Centreamèrica enviat per la SBBE i hi encarregà traduccions de fragments de les escriptures al maia iucatec i al carib. El 1898 feu traduir l’Evangeli de Marc al quitxé, del qual aparegueren tres edicions amb un tiratge global de 7.000 exemplars.

Doctrina enfront de Bíblia

Joana Albret, reina de Navarra i protestant, encarregà a Joannes Leizarraga la versió en basc del Nou Testament, primer llibre en prosa imprès en aquest idioma.

Facilitar la lectura dels textos sagrats en les llengües vulgars fou una de les claus de l’avenç de la Reforma, en la mesura que posant-los a disposició de tothom, li llevaven el caràcter de secretisme classista o elitista que en tenia la interpretació única per part de la jerarquia eclesiàstica, talment un monopoli absolut de la veritat revelada. D’aquesta forma, a més, el lector podia comprovar com les escriptures no esmentaven el papa de Roma, ni el purgatori, ni el culte a la mare de Déu o els sants, ni les relíquies, ni la confessió auricular, ni el celibat obligatori dels clergues, ni indulgències, butlles, processons, pelegrinatges, misses votives o misses privades, entre altres elements incorporats per l’església de Roma, al llarg dels segles, al seu corpus de creences i pràctiques bàsiques.

Catecisme catòlic imprès a Lleida el 1864, basat en el sistema clàssic de preguntes i respostes per memoritzar.

La paraula escrita, doncs, va esdevenir banderera indiscutible de la nova fe cristiana representada per la Reforma, atès que l’església catòlica mai no havia afavorit la pràctica de la lectura individual de les escriptures, en clar contrast amb l’hàbit dels jueus a llegir la Torà o dels musulmans a fer el mateix amb l’Alcorà, memoritzant-ne fragments. De fet, l’església de Roma ha posat sempre més interès a fer conèixer el dogma, la doctrina expressada en el Catecisme, que no pas la paraula de Déu continguda a la Bíblia, en discrepància clara amb el protestantisme, motiu pel qual el catolicisme ha prioritzat les versions del catecisme als diferents idiomes abans que la traducció de la Bíblia a totes les llengües. Així, mentre els xiquets de famílies catòliques anaven a doctrina i en memoritzaven el contingut, els pertanyents a famílies protestants acudien a les escoles dominicals on se’ls instruïa en el món de les escriptures amb un llenguatge entenedor per a la seva edat. El cas més emblemàtic en el món protestant, pel que fa al desig de llegir les escriptures en el propi idioma, és el de Mary Jones, la xiqueta gal·lesa que, als 15 anys, caminà uns 40 kms, descalça, per comprar-se la Bíblia en llengua gal·lesa, amb els estalvis de sis anys. Justament, la SBBE va néixer, en part, com a resultat de conèixer-se la seva experiència singular.

Moneda de 2 euros dedicada al pastor protestant  Primož Trubar, traductor de la Bíblia a l’eslovè, fundador de la literatura eslovena i autor del primer llibre editat en aquesta llengua.

[Font: http://www.eltemps.cat]

Une Saab couleur saphir traverse les pages d’Un fils comme un autre, recueil de nouvelles, anecdotes, historiettes, écrites par Eduardo Halfon. Pour qui s’intéresse aux voitures (et aux détails), on voit aussi une Chevrolet Suburban ou une Ferrari jaune d’œuf, on est sensible à des détails démesurément grossis, on retrouve les lieux et thèmes de l’auteur de CanciónDeuils et Halfon, boy. Ce dernier petit livre évoquait la naissance de son fils ; Un fils comme un autre a été écrit pendant les cinq premières années du petit garçon.

Eduardo Halfon © Adriana Bianchedi


Eduardo Halfon, Un fils comme un autre. Trad. de l’espagnol (Guatemala) par David Fauquemberg. Quai Voltaire, 208 p., 17,50 €


Écrit par par Norbert Czarny

Le changement de perspective n’est pas mince. Eduardo Halfon a surtout écrit sur ses grands-pères, l’un originaire du Liban, l’autre polonais, et l’on a ainsi lu Canción et Le boxeur polonais. Autour de ces deux patriarches se tenait une nombreuse famille, et on allait du Guatemala en Floride, de Pologne en Israël, au gré des explorations du jeune écrivain élevant en phrases, par sauts et gambades, son arbre généalogique.

Le fil qu’il suit dans ce recueil commence par un rituel douloureux mais déterminant, celui de la circoncision du fils. L’accomplir ou pas ? « Pour la première fois, j’avais pris une décision en tant que père. J’avais prononcé mon premier commandement de père. Et j’ai compris, de façon catégorique et même mystique, peut-être, que le pénis de mon fils, à compter de cet instant, ne lui appartenait plus. »

Il arrive que le rapport s’inverse. Les Halfon vivent à Paris, pendant le confinement lié au COVID. Ils regardent une vidéo consacrée au docteur Goodall et à Wounda, un chimpanzé. L’enfant raconte l’histoire avec ses mots : « Et moi, en l’écoutant, j’ai pensé à cette femme et à son équipe qui soignaient un chimpanzé, et à ce chimpanzé qui soignait un enfant, et à un enfant qui soignait un père ».

La tâche curative n’est pas mince : le narrateur et auteur se raconte à travers des récits de longueur variable au fil des années, des lieux, avec cet art de l’ellipse, du retour en arrière et de la digression qui fascine le lecteur. Avec Halfon, on erre dans Bruxelles, cadre de « L’aquarium », on ne sait pas pourquoi il est là, pourquoi non plus il se met dans cet état, avant d’entrer dans la cinémathèque de la ville. Au guichet, il rencontre une fille, « les cheveux teints en rose bonbon ou coiffée d’une perruque rose bonbon, et habillée en homme ». Le déguisement est l’ordinaire de Halfon. Dans Canción, il arrivait à Tokyo déguisé en Arabe. Ainsi l’écrivait-il, provoquant sans le vouloir un certain désordre lors d’un congrès. Au-delà de cette anecdote, on dira que le costume d’emprunt est l’un des attributs du romancier. Dans Un fils comme un autre, la jeune femme n’a rien d’une caissière de cinémathèque. Elle est pianiste et accompagne le film muet qu’il regarde, un mélodrame qui ne l’intéresse guère, sinon qu’il lui rappelle un Chaplin vu au Cine Reforma de Guatemala, et qui lui a beaucoup appris « sur un endroit dans le monde où les mots n’existaient pas ».

Un fils comme un autre : les histoires d'Eduardo Halfon

Vue du Lac Amatitlán, au sud du Guatemala © CC2.0/Rene Hernandez

Ce monde sans parole est peut-être celui du lac au bord duquel son grand-père Halfon a possédé une maison. Cette maison, il a dû la vendre avant de partir en Floride, quand l’instabilité du pays s’est faite trop dangereuse. Le narrateur s’y rend après des années, dans la fameuse Saab couleur saphir, alors que le lac est presque mort à cause de diverses pollutions. Là aussi flottaient des cadavres de guérilleros assassinés par la police ou les paramilitaires, là il retrouve son pédiatre, torturé parce que son fils appartenait à la guérilla, sauvé de justesse par l’un des militaires dont il avait soigné l’enfant. Là aussi serait mort noyé Salomon, l’oncle jamais connu qui est au cœur de Deuils, l’un des romans les plus tragiques de l’auteur.

Une dimension tragique qui, dans le présent recueil, se mêle souvent au fantastique. Dans une nouvelle intitulée « Beni », le narrateur est confronté à une violence qu’annonce la première phrase : « J’aurais voulu lui demander s’il avait vraiment dû manger son propre chien ». La question s’adresse au chauffeur qui le conduit dans un camp militaire, chez Beni, autrefois serviteur dans la famille, mais de quel parent, il ne le sait pas. Ce Benito dont il donne le nom complet est désormais mort, et on ignore en lisant quand se déroule cette histoire. Les repères chronologiques sont brouillés, reste la cruauté de ceux qu’on appelle les kaibiles, d’après le nom d’un chef maya. Ces commandos ont été créés au début des années 1970 et Beni en a été membre. Retenons leur extrême violence, exercée contre des villageois qu’ils soupçonnent de soutien à la guérilla et qu’ils prétendent « vacciner ». La chute du récit est glaçante, sans que l’on sache si elle est de l’ordre de la réalité ou de quelque cauchemar.

On s’en voudrait, cela dit, de négliger la part pleine d’humour, parfois absurde, du recueil. Dans l’historiette intitulée « Gefilte Fish », qui évoque ce plat typique de la cuisine juive ashkénaze qu’est la carpe farcie, une cigarette fumée alors qu’il est trop jeune pour aspirer provoque une réaction que ce seul plat fade et gras pourrait provoquer. Dans un registre aussi léger, « La loutre verte » est un conte qui pourrait s’intituler « le cheval bleu », si la logique des enfants était la nôtre.

Un fils comme un autre : les histoires d'Eduardo Halfon

Mais ce recueil raconte aussi comment est né chez Halfon le désir d’écrire, et d’abord de lire. « Histoire de mes aiguilles » est l’histoire d’Atchoum, alias Morveux, ou Rudolph (nom d’un fameux renne rouge), surnoms qu’on donne au narrateur qui souffre de rhinites allergiques. Il connaît une première épreuve face à El Gato, un médecin qui rappelle l’oto-rhino soignant Michel Leiris : l’écrivain le raconte dans L’âge d’homme. Une agression, et une trahison des parents. La première aiguille ne suffira pas et celles que pose un acupuncteur permettent au jeune adulte de s’exprimer. Son nez coule sans cesse car il est contrarié : il est ingénieur diplômé, mais telle n’est pas sa voie, il veut lire. Lire et seulement lire.

On verra dans « Quelques secondes à Paris » comment de « lecteur junkie » il passe à « lecteur salopard », avec étape à « lecteur artisan ». Qui aime Balzac ou Bolaño (entre autres) se reconnaitra. Comme dans « L’aquarium », la nouvelle se déroulant pour partie à Bruxelles, cette histoire parisienne (ou presque) part de déambulations, d’errances, d’un épuisement aussi. Mais une épiphanie le sauve alors qu’il est au bout du rouleau. Une rencontre qui rappelle celle de Tamara dans Monastère, ou d’Aiko dans Canción : « Je savais que toute ma vie, jusqu’à cet instant, avait été vécue par quelqu’un qui n’existait plus, ou ne voulait plus exister. J’étais seul, malade, abandonné, totalement perdu, et brusquement, la blancheur d’un mollet au beau milieu d’une nuit d’hiver m’a fait me sentir de nouveau vivant, fût-ce pour quelques secondes. Mais parfois, quelques secondes nous suffisent. »

 

[Source : http://www.en-attendant-nadeau.fr]

Cet album est l’occasion d’une étonnante découverte. La compositrice Rita Strohl n’achève-t-elle pas ses Douze Chants de Bilitis un an avant la parution des Trois Chansons de Bilitis de Debussy ! « Ces œuvres écrites en 1895 et 1898, au fond de ma vieille Bretagne, ne doivent rien qu’à la pensée qu’elles traduisent ; elles ignoraient tout du debussysme naissant », dira-t-elle. En tout cas les deux musiciens puisent à la même source, les poèmes éponymes de Pierre Louÿs. On doit à Marianne Croux et à Anne Bertin-Hugault de révéler cette œuvre de Strohl et de nous faire toucher du doigt une fascinante coïncidence.

Écrit par Jean-Pierre Robert

Pianiste et compositrice, Rita Strohl (1865-1941), fille de la peintre Élodie La Villette, qui épouse l’enseigne de vaisseau Émile Strohl en 1888, est l’auteure de deux symphonies, de plusieurs pièces de musique de chambre et de mélodies. Parmi ces dernières, les Douze Chants de Bilitis montrent un attrait pour la belle langue, doublé d’une propension pour le symbolisme. L’inventivité du langage musical, adapté à chacune des mélodies, épouse parfaitement la poétique combien allusive de Pierre Louÿs dont on sait les Chansons de Bilitis (1894) sensuelles, voire érotiques. Rita Strohl dira encore avoir été frappée d’une « exaltation mystique » à la lecture de ces poèmes. La partie de piano est arpégée et fluide, au point qu’on ne peut s’empêcher de la comparer à celle de Debussy. Contrairement à celui-ci, qui n’en a retenu que trois, Rita Strohl met en musique douze pièces de l’ensemble conçu par Louÿs. L’écriture vocale de la compositrice reste simple, modulante, se refusant à l’effet, sans pour autant renier une certaine dramatisation du texte. Sa principale vertu est de s’attacher à en mettre en valeur la clarté. Les mélodies sont constituées de deux parties savamment différentiées : une exposition suivie d’une coda plus ou moins détaillée.

L’immédiate séduction de ces Chants procède soit de leur ton enjoué (N°1  »Lykas », N°9  »Bilitis », qui voit un geste a cappella très orné), ou extrêmement modulant (N°3  »La Quenouille », où le piano file la note, liquide comme eau claire, N°4  »La flûte de pan » qui contient aussi quelque chose d’angoissant, sans appuyer toutefois), soit du recours au registre du mystère et de ses sortilèges (N°5  »La Chevelure », que renforce l’usage ici du registre médian du clavier, N°6  »Roses dans la nuit », cultivant, sous une apparente sérénité, le sous-entendu sensuel, N°11  »La Nuit », comme une dramaturgie du silence, de l’extase enivrée avant que ne pointe l’aube et ses regrets d’abandon d’un bonheur intense). On rencontre encore des pièces plus dramatiques, par exemple dans les jeux plus ou moins innocents du N°2  »La partie d’osselets » et sa coda mélancolique, ou au N°7  »Les remords », là où roulent des vagues comme battements de cœur jusqu’à un crescendo affolé, ou encore avec le N°10  »Le serment », l’instant d’un possible abandon de Bilitis par son amant. La coïncidence avec l’idiome debussyste, déjà éprouvée dans le Chant N°4  »La flûte de pan », se renouvelle avec le N°8  »Le sommeil interrompu » à travers une étonnante fluidité puis un crescendo houleux, et surtout le dernier Chant, le N°12  »Berceuse » évoquant, dans un tempo doucement balancé libérant une poignante expressivité, l’aboutissement de l’histoire : la fille « de Bilitis et d’un roi du soleil levant ».

La spontanéité du texte musical, dont la pianiste Bertin-Hugault loue « la matière fascinante », on la doit à son interprétation tout en retenue, qui fait un écrin délicat à la voix de soprano douce et émue de Marianne Croux, d’un épanchement contenu. Scellant une vraie et belle symbiose entre ces deux artistes, comme un duo. À noter que ce projet au profil participatif, s’agissant d’un appel à contribution pour sa réalisation, a vu le jour grâce à la perspicacité de la pianiste Anne Le Bozec.

La prise de son, à l’Auditorium Darius Milhaud d’Aix-en-Provence, pourvoit une acoustique proche et un équilibre satisfaisant voix-piano : le ton de confidence de la musique de chambre.

Plus d’infos

  • Rita Strohl : Douze Chants de Bilitis, Poème en 12 chants extraits des  »Chansons de Bilitis » de Pierre Louÿs
  • Marianne Croux (soprano), Anne Bertin-Hugault (piano)
  • 1 CD Hortus Éditions : Hortus 213 ( Distribution : UVM)
  • Durée du CD : 41 min 08 s
  • Note technique : etoile orangeetoile orangeetoile orangeetoile orangeetoile orange (5/5)

 

[Source : http://www.on-mag.fr]

Écrit par Jean Lacroix

Écrits dans une sorte de langue étrangère. Ludwig Van Beethoven Trio à clavier en si bémol majeur op. 97 « Archiduc »Pierre-Yves Macé (°1980) : Les sons n’ont pas de lieu, pour piano à quatre mains et électroniqueCharles Heisser (°1998) : Improvisations # 1 et # 2, pour pianoJean-Frédéric Neuburger (°1986) : Sehr Bestimmt, pour violonPhilippe Leroux (°1959) : VVV, pour violon et pianoMauro Lanza (°1975) : John Conway in Gondola, pour trio à clavier. Noriko Baba (°1972) Au pavillon de (Monsieur) Porcelaine, pour trio à clavier et voix. Gérard Pesson (°1958) : Echelle et infusoirepour piano à six mains ; Portraits de musiciens (d’après Marcel Proust) : Gluck et Schumann, pour récitant et pianoGabriel Marghieri (°1964) : Céleste balance, clochers, pour orgue. Trio Georges Sand ; Anne-Lise Gastaldi, Maroussia Gentet, Charles Heisser, Kim Béroff, Alice Delmas et Dario Pirone, piano ; Aya Kono et Virginie Buscail, violon ; Gabriel Marghieri, orgue ; Jennifer Tani, soprano. Lecture de textes par les comédiens Loïc Corbery et Clément Hervieu-Léger. 2022. Textes des compositeurs et de Belinda Cannone, Elsa Fottorino, Cyrille Gouyette, François Hartog, Franck Jaffrès, Stephen Paulello, Jérôme Prieur et Nicolas Ragonneau. 96’20 » Un disque-livre de deux CD (livre inséré) Elstir004.

Le label Elstir s’est spécialisé dans un créneau particulier, celui de mettre les arts en résonance, en confiant à des écrivains et à des artistes l’écriture de textes autour de thèmes musicaux. En 2017, Fanny Mendelssohn et son Trio op. 11 étaient mis en valeur avec des commentaires de Diane Meur et du musicologue Jérôme Bastianelli. L’année suivante, c’est un proche de Claude Monet, le peintre impressionniste Frédéric Bazille (1841-1870), mort au combat en 1870 lors du conflit franco-prussien, qui a été mis en évidence à travers des pages de Wagner, Chabrier, Schumann, Fauré ou Saint-Saëns, et des écrits de Dominique Fernandez. Un troisième disque-livre est venu s’ajouter en 2021, un Mahler intime, des transpositions pour musique de chambre de pages du compositeur, de son épouse Alma et de Schönberg, avec des textes d’Evelyne Bloch-Dano, de deux musicologues et de la petite-fille de Gustav Mahler, Marina, qui a consacré sa vie à la sauvegarde de l’œuvre de son aïeul. Elle est la fille d’Anna Mahler et du chef d’orchestre Anatole Fistoulari.

Le Trio George Sand (Virginie Buscail, violon solo de l’Orchestre Philharmonique de Radio-France ; Diana Ligati, violoncelliste et Anne-Lise Gastaldi, piano, toutes deux professeures au CNSMD de Paris) a participé à chacune de ces aventures originales. Cette fois, c’est Marcel Proust qui est au centre de l’intérêt, à l’occasion du centenaire de sa disparition le 18 novembre 1922. Le présent disque-livre (ou livre-disque) consiste en un boîtier oblong (18 x 14 cm) qui contient deux CD et, inséré entre eux, un ouvrage de près de 70 pages, riche d’une vingtaine de textes évoquant, de près ou de loin, un aspect de l’auteur d’À la recherche du temps perdu, textes signés par des compositeurs liés au projet et en relation avec leur musique écrite pour l’occasion, et par d’autres plumes.

La pianiste Anne-Lise Gastaldi, qui est la coordinatrice, précise, dans un préliminaire intitulé « L’Arche de Marcel » : Guidée par une arborescence de sensibilités, j’ai réuni un historien, des philosophes, des artistes, des compositeurs, des écrivains, des musiciens de toutes les familles, association des notes et des mots. Plus que de la peinture, de la musique ou de la littérature, j’aimerais vous offrir une autre façon de regarder notre temps à travers le prisme de Marcel Proust.

De la peinture et de l’art graphique ? Il en est question en effet, grâce à un tableau de Jacques-Emile Blanche, mais aussi à des photographies, des images de street art et des visuels originaux dus à La rouille, Levalet ou Madame (présentés dans un texte de l’historien de l’art Cyrille Gouyette), qui servent d’illustrations, ce qui situe bien la ligne dans laquelle le label s’inscrit. Ne porte-t-il pas le nom d’Elstir, qui, dans la somme de Proust, est considéré par le Narrateur comme une sorte de peintre idéal ?

Il faut laisser au mélomane et à l’amateur de Proust le plaisir de découvrir le contenu de cet objet qu’il serait trop long de détailler. Mais il faut en expliquer la structure. Le premier des deux disques propose deux extraits, l’un d’A l’ombre des jeunes filles en fleurs, l’autre du recueil de critique littéraire Contre Sainte-Beuve. Ils sont lus par Loïc Corbery (°1976), sociétaire de la Comédie-Française depuis 2010, avec une distinction et un goût parfaits, diction exemplaire à l’appui. Il faut lire les deux pages que le comédien consacre au « texte incarné » pour comprendre l’investissement que la récitation réclame. Entre ces deux extraits, le Trio George Sand joue le Trio « Archiduc » de Beethoven pour rappeler que Proust a fait jouer chez lui des pages du maître de Bonn en les désignant, comme le rappelle Anne-Lise Gastaldi, comme son « principal aliment spirituel » (à côté d’autres). Une belle version, par ces trois instrumentistes que l’on sent investies pour faire vibrer toute la grandeur et l’expressivité de l’opus 70.

Huit créateurs contemporains se partagent l’affiche du second disque dans des partitions de musique de chambre ou pour instruments solos, de courte durée. Chacun d’eux apporte un éclairage par le biais d’un texte, pour expliquer le lien avec Marcel Proust ou son œuvre. On découvrira par exemple les deux improvisations pour piano de Charles Heisser qui entame une réflexion sur la subjectivité de la perception du temps, notamment musical, et rend un hommage à Henri Dutilleux. Ou les « portraits de musiciens » de Gérard Pesson qui rappellent des poèmes du premier livre de Proust, Les Plaisirs et les jours, et permettent d’évoquer la figure de Reynaldo Hahn. Ici, c’est un autre sociétaire de la Comédie-Française (depuis 2018), Clément Hervieu-Léger (° 1977), que l’on entend pour ressusciter Gluck ou Schumann. Ou encore la page passionnante de la Japonaise Noriko Baba qui, avec la soprano Jennifer Tani, établit un lien entre Proust et Mahler, tous deux disparus à l’âge de 51 ans, à travers le troisième mouvement du Chant de la terre. On ne peut tout citer, mais il faut encore signaler VVV de Philippe Leroux pour violon et piano, avec son allusion à la sonate de Vinteuil, ou ce morceau conclusif pour orgue de Gabriel Marghieri, titulaire au Sacré-Cœur de Montmartre, qui improvise autour de « la madeleine ». On peut imaginer le souffle de son instrument comme un écho à l’asthme de l’écrivain.

On lira par ailleurs les réflexions de l’historien François Hartog sur le concept du temps, de l’écrivaine Belinda Cannone sur la notion de postérité, de Franck Jaffrès, l’ingénieur du son qui est aussi le directeur artistique du projet, du cinéaste et écrivain Jérôme Prieur qui évoque Jacques-Emile Blanche, portraitiste de Proust, de l’écrivaine et journaliste Elsa Fottorino au sujet de la langue de l’écrivain, ou du facteur de pianos Stephen Paulello, concepteur du fameux Opus 102, qui se penche sur l’évolution de l’instrument depuis les débuts du pianoforte. Tout cela est bien intéressant. C’est l’écrivain et éditeur Nicolas Ragonneau qui, dans une amusante « conversation (téléphonique) avec maman » où il est question notamment de l’association des Amis de Vinteuil, organisatrice tous les deux ans des Journées Musicales Marcel Proust, apporte un éclairage au titre que l’on peut juger énigmatique attribué à ce disque-livre. C’est en effet ce « fan-club » qui a proposé, pour le centenaire, un travail collectif autour de la citation célébrissime : « Les beaux livres sont écrits dans une sorte de langue étrangère. » placée à la fin du Contre Sainte-Beuve. Nous laisserons à ceux qui vont acquérir cette production Elstir le loisir de découvrir de savoureux détails autour d’« une musique qui n’est pas tout à fait la même, ni tout à fait une autre ».

Une question surgit : faut-il être un proustien averti pour appréhender ce projet original et très attachant ? Ceci mérite une réflexion, mais nous avons tendance à penser que ce n’est pas indispensable. Laissons le dernier mot à Anne-Lise Gastaldi. Dans son texte de conclusion du livre, « L’Arche de Marcel – Coda », elle évoque une phrase de l’écrivain : « En réalité, chaque lecteur est, quand il lit, le propre lecteur de soi-même. » Nous partageons l’avis de la pianiste lorsqu’elle souligne le fait que cette affirmation peut être transposée ici : chaque auditeur, lorsqu’il écoute, est l’auditeur de soi-même. Oui, et tout simplement, en recherche incessante…

Note globale : 9

 

[Source : http://www.crescendo-magazine.be]

Marta Dacosta

Así fala Penélope (unha antoloxía de xénero)

Chan da Pólvora, Santiago, 84 páxinas, 15 €, 2022

Escrito por Ramón Nicolás

Nas antoloxías máis salientables que se publicaron ao longo deste ano cómpre citar esta achega da escritora e profesora Marta Dacosta que, ao que sei, foi extraordinariamente recibida de maneira que xa está en circulación unha segunda edición.

Dacosta, así pois, realiza un percorrido, a través da voz de corenta e unha autoras, que exhiben o músculo da escrita poética actual das mulleres galegas. De reparar no título da antoloxía resultaba de regra comezar co poema « Penélope », de Xohana Torres, mais, a continuación, a estrutura da escolla non segue un patrón cronolóxico ou alfabético, nin sequera xeracional, senón que son as propias voces escollidas as que constrúen, páxina a páxina, un discurso propio, loxicamente reivindicativo e contemporáneo, que repara na memoria comunal, na sororidade, no corpo, no traballo, na vertente social…, isto é, na reescrita de moitos motivos que sería longo de indicar aquí, da man de autoras vivas e cunha obra aínda en construción agás a presenza de X. Torres e as de Xela Arias e Luísa Villalta, que lle outorga un sentido propio ao proxecto.

Ademais, o libro enriquécese cun epílogo da responsable da edición onde explica as causas que motivaron o nacemento do presente libro e outras reflexións sobre a intención que guiou a súa redacción, alén dun código QR de inequívoca utilidade didáctica no que se inclúe un índice de autoras con libro individual publicado e unha cronoloxía, un suplemento á escolma que engade un poema de cada unha das autoras que non consta na versión impresa e mais unha unidade didáctica para traballar algúns textos.

Parabéns, finalmente, por esta iniciativa á autora e á editorial responsable de poñer nas mans das persoas interesadas esta antoloxía que chega para quedar, estou certo.

 

[Fonte: cadernodacritica.wordpress.com]