Archives des articles tagués Legendagem
Autora:  Marta González Quevedo
Directora: Laura Cruz García
Editorial/Institución editora:  Universidad de Las Palmas de Gran Canaria
Ciudad: Las Palmas de Gran Canaria
País: España
Año 2021
Tipo de publicación: Tesis
Materias de especialidad:  Lingüística, Lingüística aplicada, Traducción
Descripción: 

El presente trabajo, a cargo de Marta González Quevedo, presentado en la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria en 2021, tiene como objetivo determinar el grado de diferencia entre las versiones dobladas y subtituladas (del inglés al español) de un corpus de películas de ciencia ficción. Con este propósito, se realiza un análisis contrastivo de estas dos versiones (doblaje y subtitulado) con el fin de determinar la naturaleza y tendencias de las decisiones de traducción en el campo de AVT. Cuando se trata de la traducción de textos audiovisuales (tanto para doblaje como para subtitulado), el traductor debe tener en cuenta una serie de restricciones específicas o `ruido` (Mayoral, Kelly y Gallardo, 1988) que determinarán sus decisiones de traducción. El concepto de restricción se puede definir como las características del texto que pueden dificultar que el traductor produzca una traducción fiel del texto original. Estas restricciones específicas no siempre son las mismas en ambas modalidades. De hecho, diferentes restricciones pueden afectar la traducción de las versiones de doblaje y subtitulado. Por tanto, a través de este estudio también esperamos conocer las tendencias actuales de las soluciones de traducción, analizando qué técnicas de traducción son las más utilizadas para resolver las restricciones de doblaje y cuáles son las más utilizadas para resolver las de subtitulado. Para lograrlo, se estudió un amplio número de muestras de películas a través de una metodología propuesta por Martí Ferriol (2013), que consiste en un análisis descriptivo de las restricciones, normas y técnicas utilizadas en el campo de la AVT. La investigación tiene un enfoque por producto, donde el objeto de estudio es el texto de destino (tanto la versión subtitulada como la doblada en español). Dado que esta metodología solo se había aplicado a películas independientes de Estados Unidos, en esta disertación se eligió un género cinematográfico completamente diferente, con el fin de comprobar el nivel de aplicabilidad del método de análisis. El género cinematográfico seleccionado fue el de ciencia ficción por las distintas características que presenta respecto al cine independiente, como un público objetivo más amplio o una trama que suele ser más fácil de seguir. A la hora de elegir las películas concretas que constituyen el corpus, también se tuvo en cuenta la fecha de estreno, la nacionalidad y el presupuesto. La metodología consistió en seleccionar y tabular extractos del texto audiovisual (las “muestras”) donde se encontró una diferencia significativa entre las versiones dobladas y subtituladas en español. Posteriormente, las muestras fueron analizadas y clasificadas en función de la restricción presente en el extracto y las normas y técnicas aplicadas por el traductor. Finalmente, se realizó un estudio de la ocurrencia de cada uno de estos elementos, para obtener algunas conclusiones sobre su comportamiento en películas de ciencia ficción.

Página de Internet:  https://accedacris.ulpgc.es/handle/10553/106433
Fecha de publicación: Sábado, 29 de mayo de 2021

 

[Fuente: hispanismo.cervantes.es]

O presidente da Xunta, Alberto Núñez Feijóo, na presentación da serie ‘3 Caminos’

 

Escrito por Silvia Caeiro

A estrea de ‘3 Caminos’ en Amazon Prime Video o pasado 22 de xaneiro abriu un melón que leva tempo madurando. Que dita serie recibira un financiamento de 1,5 millóns de euros por parte da Xunta de Galicia e que non se ofreza o galego como opción de visualización nin sequera entre os subtítulos foi motivo de gran crítica. 

Aínda que a empresa compostelá Ficción Producciones, impulsora do proxecto, declarase a través da súa conta de Twitter que isto se debe a que “a TVG ten os dereitos sobre o territorio e o idioma”, a cuestión reflota a indignación pola escasa presenza do galego nas principais plataformas. 

O certo é que os contidos en lingua galega nestas plataformas de ‘streaming’ resultan insignificantes, evitando ser tallante sinalándoos de practicamente inexistentes. Moitos poderían considerar que a difusión destes produtos poderían carecer de alcance, xa que é ben sabida a excesiva complicación que implica a comprensión dunha peza en versión orixinal coa axuda de subtítulos, claro. Sen embargo, se podería considerar que este argumento quedou baixo terra tras o éxito en Netflix con ‘O sabor das margaridas’. A plataforma incluía a comezos do 2019 a primeira temporada da serie, a cal fora rexeitada nun primeiro momento polas televisións e produtoras estatais por estar rodada en galego. Acabou sendo un éxito sen precedentes incluso a nivel internacional, para orgullo dos defensores de galego e para pesar daqueles que a prexulgaron polo idioma.

Esta escasa inclusión é unha demostración, como en tantos outros ámbitos, do desprezo e dos prexuízos que aínda sobrevoan a nosa lingua. A pesares da repercusión deste thriller en galego, a pesares dos numerosos éxitos que os audiovisuais galegos foron logrando cos anos, resulta evidente que as linguas cooficiais seguen supoñendo un obstáculo para aqueles que apostan polo seu uso. 

Por outro lado, a oferta de Netflix en catalán e euskera é lixeiramente superior á oferta de produtos en galego, polo que sen dúbida pódese cualificar de insuficiente para chegar ao punto de normalizar o uso destas linguas nas plataformas que xa supoñen un recurso diario de entretemento para gran parte da poboación.

En definitiva, a constante loita do galego por facerse un oco no mundo audiovisual libra actualmente unha nova batalla que ten como terreo de combate as plataformas de ‘streaming’, das cales é xusto esperar unha maior aposta pola nosa cultura.

 

[Imaxe: Xunta – fonte: http://www.praza.gal]

« Pionnier de l’aviation, héros de l’Aéropostale, écrivain… : Antoine de Saint-Exupéry ne saurait être réduit au « Petit prince », l’émouvant conte pour enfants qu’il a écrit et illustré lui-même au cours de son exil aux États-Unis pendant la Seconde Guerre mondiale. Portrait sensible d’un idéaliste au destin fascinant ». Histoire présentera le 25 janvier 2021 « Visages de Saint-Exupéry« , documentaire réalisé par Ange Casta, et  « L’Aéropostale, mythe et réalité » par Isabelle Mille et Thierry Colombie.

 

Publié par Véronique Chemla 

« Antoine de Saint-Exupéry, le dernier romantique » (Antoine de Saint-Exupéry. Flieger, Schriftsteller und Romantiker) est un documentaire réalisé par Marie Brunet-Debaines.

« Pionnier de l’aviation, héros de l’Aéropostale, écrivain… Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944)  ne saurait être réduit au « Petit prince », l’émouvant conte pour enfants qu’il a écrit et illustré lui-même au cours de son exil aux États-Unis pendant la Seconde Guerre mondiale ».

« Livre français le plus traduit et vendu au monde, l’ouvrage lui a apporté, dès sa publication posthume en France, une renommée planétaire ».

« Mais qui était vraiment « Saint-Ex », cet auteur singulier qui a multiplié de son vivant les expériences et fut tout à la fois pilote et journaliste, poète et combattant ? »

« Dans un film délicatement mis en images, notamment avec de superbes dessins de Benjamin Flao, Marie Brunet-Debaines retrace l’aventure personnelle et spirituelle d’un idéaliste qui, longtemps après sa mort, continue de fasciner ».

Antoine de Saint-Exupéry assure l’acheminement du courrier dans un contexte périlleux en Afrique du nord. Il est chargé de renouer les relations entre Espagnols et Maures. Il réussit des exploits. Il résiste à la solitude grâce à la méditation, à la lecture, à l’écriture et au dessin.

En 1928, Courrier Sud raconte les aventures de la ligne. Ce premier livre est publié par Gallimard. Un succès.

Nouveau défi avec l’Aéropostale : la conquête de l’Amérique du sud. La nouvelle fonction de Saint-Exupéry lui assure un revenu appréciable. La célébrité lui pèse. Triste, en manque d’affection, il a pour consolation les opérations en vol. En juin 1930, son ami et pilote Henri Guillaumet est pris dans une tempête. Saint-Exupéry part à sa recherche. L’héroïsme de Guillaumet, retrouvé cinq jours après sa disparition, est un exemple pour Saint-Exupéry.

Directeur de l’Aéroposta Argentina, Saint-Exupéry rencontre Consuelo Suncín-Sandoval, jeune veuve pleine de fantaisie.

Vol de nuit reçoit le Prix Fémina en 1931. La MGM adapte le livre en confiant la réalisation à Clarence Brown et le rôle principal à Clark Gable.

En 1933, l’Aéropostale dépose son bilan.

En 1935, un voyage à Moscou ouvre les yeux de Saint-Exupéry sur le communisme.

Ce documentaire présente des images inédites d’Antoine de Saint-Exupéry au Maroc, lors du tournage en 1936 de Courrier Sud, film dont il a écrit l’adaptation cinématographique.

« La Succession Antoine de Saint-Exupéry-d’Agay connaissait l’existence d’une cassette VHS très abîmée, qui se trouvait quelque part en France. La propriétaire de ces images, tournées en 1936, hésitait à les rendre publiques car la pellicule originale du film a été égarée. Il a fallu retrouver cette femme et la convaincre de nous montrer la cassette. Dès que j’ai vu ce document dans son salon, j’ai eu le sentiment de découvrir quelque chose d’extraordinaire ! À l’automne 1936, le père de cette dame, restaurateur au Maroc, a filmé avec sa petite caméra le tournage de Courrier Sud, adapté du roman de l’écrivain qui avait d’ailleurs collaboré au scénario. C’était une véritable attraction sur place : les habitants de Mogador (l’ancien nom de la ville d’Essaouira, avant l’indépendance du Maroc, ndlr) se précipitaient pour venir observer le plateau – Charles Vanel, Jany Holt et Pauline Carton sont au générique de ce film de Pierre Billon (qui sortira sur les écrans en 1937, ndr). Même si ce film amateur est très détérioré, on distingue bien la carrure majestueuse de l’auteur qui déambule devant la caméra… Nous avons sauvé deux moments du tournage, où l’on voit Saint-Ex en plan large et en gros plan. Le film est beaucoup plus long, mais difficilement exploitable », a confié la réalisatrice Marie Brunet-Debaines à Télérama.

Saint-Exupéry est outré par les mesures antijuives du régime de Vichy. Il se rend aux États-Unis pour mobiliser l’opinion américaine. À Hollywood, il rencontre Jean Renoir qui veut adapter Terre des Hommes. Tous deux ne trouvent pas de producteurs pour financer leur projet.

Pilote de guerre est un succès aux États-Unis, mais interdit par la France de Vichy.

Autre document rare : des images de Saint-Exupéry en couleurs en 1942. « Extraite d’un film amateur tourné en 16 mn, cette scène a été enregistrée en mai 1942, lors d’une escapade en bateau, sur un lac au Canada. L’homme qui a vendu la pellicule aux enchères, à Sotheby’s, à Paris, en 2010, est le fils du caméraman. Sur le carnet de bord de l’embarcation paternelle, il avait repéré un dessin qui ressemblait fort à la silhouette du Petit Prince ! Intrigué, il a épluché ce journal et s’est aperçu qu’il était signé de la main d’Antoine de Saint-Exupéry. Comme son père possédait une petite caméra, il a exploré les films familiaux et il a fini par tomber sur ces deux minutes quarante, dont une minute cinquante est consacrée à l’écrivain. À ce jour, ce document en couleur, format de luxe pour l’époque, constitue les toutes dernières images filmées du romancier. On ignore qui est le monsieur en short à sa droite. Plusieurs invités étaient réunis pour cette sortie, et dans une autre séquence, on voit l’auteur plaisanter devant tout un auditoire. Exilé en 1940, à New York, Saint-Ex avait été convié par son éditeur canadien à venir faire des conférences à Montréal, pour la parution de Pilote de guerre. Saint-Exupéry qui devait rester deux jours au Canada y sera bloqué deux mois, car il était entré sans visa ! Ce type de mésaventure était fréquent avec lui qui avait toujours la tête dans les nuages ! Depuis 2010, aucune image postérieure n’a refait surface. Une nouvelle pépite peut bien sûr resurgir un jour, puisque le romancier a encore vécu deux ans. Mais de telles vues en couleur où Saint-Ex – qui détestait les objectifs – apparaît en gros plan sont rarissimes », a observé Marie Brunet-Debaines.

Les circonstances exactes de la mort de Saint-Exupéry en 1944 sont inconnues.

Le Petit Prince est publié alors aux États-Unis, en anglais et en français. Il est « l’héritage bienfaisant d’un homme romantique ».

D’excellents comédiens, dont Gérard Philipe, ont enregistré le texte du Petit Prince.

En 2011, Gallimard a publié « Le Petit Prince » de Joann Sfar d’après l’œuvre de Saint-Exupéry. Couleurs de Brigitte Findakly et illustrations de Joann Sfar (Collection Folio BD, n° 5329).

« Joann Sfar met son art au service du livre de son enfance. À la fois fidèle au récit d’Antoine de Saint-Exupéry et libre de son mouvement, l’auteur du Chat du Rabbin donne un corps à l’aviateur, un sourire au petit prince. Il nous offre une œuvre inclassable, encensée par la critique et les lecteurs, restituant avec grâce et générosité l’esprit du texte original. »

Épave du Lightning
Au printemps 2000, le plongeur marseillais Luc Vanrell, alors âgé de 41 ans, avait localisé les restes de l’appareil. En 2004, une « équipe de chercheurs, œuvrant sous les auspices du ministère de la Culture et de la direction régionale de l’archéologie et du patrimoine », a conclu que « l’épave du Lightning P 38, disparu le 31 juillet 1944, a été localisée : elle gît par 80 m de fond en Méditerranée, au large de l’île de Riou,  près de Marseille… Plusieurs pièces déterminantes ont été remontées à la surface, en particulier un moteur de compression et un aileron qui, débarrassés de leurs concrétions, ont pu être minutieusement étudiés, avec le concours de la société américaine Lockheed qui construisait ces appareils… Des morceaux de Messerschmitt se mêlent à ceux du Lightning ». (Le Figaro, 7 avril 2004)

« Dans le cadre du centenaire des as de l’aviation et de l’épopée des pionniers de La ligne Latécoère, la direction des patrimoines, de la mémoires et des archives (D.P.M.A.) du ministère des armées lance l’appel à projets « Le petit prince explore la défense ». Cet appel à projets d’enseignement de défense, conduit avec l’éducation nationale et l’enseignement agricole, en partenariat avec l’armée de l’air, le musée de l’air et de l’espace, le panthéon et la fondation Saint-Éxupéry pour la jeunesse, est ouvert durant l’année scolaire 2017-2018 aux établissements scolaires, aux associations et collectivités locales. Il permet une diversité d’exploration du thème et d’approches pluridisciplinaires. Les projets pourront, sous réserve de leur qualité, faire l’objet d’un soutien financier de la D.P.M.A. et d’une mise en valeur au plan national (documentaire, exposition…) »

« Vol de nuit en Patagonie »

Dans le cadre d' »Invitation au voyage » (Stadt Land Kunst) réalisé par Fabrice Michelin, Arte diffusa le 26 mars 2018 à 16h30 « Vol de nuit en Patagonie pour Saint-Exupéry » (2017). « Linda Lorin nous emmène à la découverte de trois lieux de notre patrimoine artistique, culturel et naturel. « En 1929, Antoine de Saint-Exupéry, alors jeune pilote pour l’aéropostale est chargé d’ouvrir une nouvelle ligne du nord au sud de la Patagonie argentine. Des vols au péril de sa vie dont l’auteur tirera le célèbre Vol de nuit« .

Le Petit Prince en yiddish
Le 24 novembre 2018 à 20h30 et le 25 novembre 2018 à 15h30, la Salle Braun à Metz présentera « Le Petit Prince« , pièce en yiddish sur-titrée en français d’après « Le Petit Prince » d’Antoine de Saint-Exupéry.

L’adaptation et la mise en scène est d’Amos Oren. Un spectacle tout public d’une heure du Troïm Teater (Paris). « Invité par l’association Journées Européennes de la Culture Juive-Lorraine, le Troïm Teater donne cette pièce en partenariat avec EPRA/Salle Braun et JEJC-Lorraine.

« Le Petit Prince d’Antoine Saint-Exupéry a fêté ses 70 ans ! À cette occasion, le Troïm Teater a désiré monter une adaptation en yiddish de l’œuvre de Saint-Exupéry. Le Petit Prince, pur et compatissant, voit au cœur des choses sans jamais les juger selon les apparences. Il vous permet de ne pas oublier l’enfant que chacun de vous a été. L’adaptation théâtrale reste fidèle à la trame du texte. Un narrateur conte la rencontre du pilote et du Petit Prince, première d’autres étranges et poétiques découvertes qui suscitent questionnement et émerveillement chez le jeune héros. Son désir de comprendre l’amènera toujours à la tolérance. »

« La mise en scène insiste sur la vision humaniste du monde proposée par Le Petit Prince, sur l’importance de conserver sa singularité, de ressentir amour et compassion envers les vulnérables, de préserver une part de rêve. Faire résonner cette œuvre en yiddish est le rêve du TroïmTeater et d’Amos Oren, le metteur en scène qui en a fait l’adaptation. »

« Le petit Rouge commence un long voyage initiatique. Il rencontrera un vieux bricoleur, puis un dragon affamé, enfin une sorcière…. »

« Visages de Saint-Exupéry »

Histoire présentera le 25 janvier 2021 « Visages de Saint-Exupéry« , documentaire réalisé par Ange Casta. « Un documentaire qui rend hommage au parcours et à la personnalité de Saint-Exupéry, s’appuyant sur des archives et des témoignages. Le romancier, poète et aviateur est connu avant tout pour ses œuvres largement inspirées de sa vie de pilote, hormis Le Petit Prince, conte poétique qui fut son succès le plus populaire. »

« L’Aéropostale, mythe et réalité »

Histoire diffusera le 25 janvier 2021 « L’Aéropostale, mythe et réalité » par Isabelle Mille et Thierry Colombie. « Sur la base d’extraits de long-métrage, de téléfilms et de séries, ainsi que d’archives amateurs ou professionnelles, ce documentaire retrace l’épopée extraordinaire de la liaison postale entre Toulouse et Santiago-du-Chili. Du premier vol réalisé en 1918 jusqu’à la constitution d’Air France en 1933, ce film a pour principale ambition de mettre en relief les deux principaux promoteurs de l’Aéropostale : le célèbre Pierre-Georges Latécoère et le méconnu Marcel Bouilloux-Lafont. Sans oublier le directeur Didier Daurat, les trois pilotes légendaires (Mermoz, Saint-Exupéry et Guillaumet), mais aussi les autres aviateurs, mécaniciens, chefs d’escale, connus ou anonymes, qui tous ont permis à l’Aéropostale d’entrer dans l’Histoire de notre pays. »

CITATIONS

« Fais de ta vie un rêve, et d’un rêve, une réalité ».

« Je crois aux actes et non aux grands mots »

Pilote de Guerre

« D’où suis-je ? Je suis de mon enfance. Je suis de mon enfance comme d’un pays  ».

Terre des hommes, éd. Le Livre de Poche, 1939, p. 225

« L’expérience nous montre qu’aimer ce n’est point nous regarder l’un l’autre mais regarder ensemble dans la même direction  ».

Le Petit Prince

« Toutes les grandes personnes ont d’abord été des enfants, mais peu d’entre elles s’en souviennent ».

« Bien sûr je te ferai mal. Bien sûr tu me feras mal. Bien sûr nous aurons mal. Mais ça c’est la condition de l’existence. Se faire printemps, c’est prendre le risque de l’hiver. Se faire présent, c’est prendre le risque de l’absence. C’est à mon risque de peine, que je connais ma joie ».

« On ne voit bien qu’avec le cœur. L’essentiel est invisible pour les yeux ».

« Ainsi le petit prince, malgré la bonne volonté de son amour, avait vite douté d’elle. Il avait pris au sérieux des mots sans importance, et était devenu très malheureux.

« J’aurais dû ne pas l’écouter, me confia-t-il un jour, il ne faut jamais écouter les fleurs. Il faut les regarder et les respirer. La mienne embaumait ma planète, mais je ne savais pas m’en réjouir. Cette histoire de griffes, qui m’avait tellement agacé, eût dû m’attendrir… »

Il me confia encore :

« Je n’ai alors rien su comprendre J’aurais dû la juger sur les actes et non sur les mots. Elle m’embaumait et m’éclairait. Je n’aurais jamais dû m’enfuir ! J’aurais dû deviner sa tendresse derrière ses pauvres ruses. Les fleurs sont si contradictoires ! Mais j’étais trop jeune pour savoir l’aimer . »

« C’est alors qu’apparut le renard.

Bonjour, dit le renard.

Bonjour, répondit poliment le petit prince, qui se retourna mais ne vit rien.

Je suis là, dit la voix, sous le pommier.

Qui es-tu?, dit le petit prince. Tu es bien joli…

Je suis un renard, dit le renard.

Viens jouer avec moi, lui proposa le petit prince. Je suis tellement triste…

Je ne puis pas jouer avec toi, dit le renard. Je ne suis pas apprivoisé.

Ah! pardon, fit le petit prince.

Mais, après réflexion il ajouta :

Qu’est-ce que signifie apprivoiser (…)

C’est une chose trop oubliée, dit le renard. Ça signifie créer des liens…

Créer des liens ?

Bien sûr, dit le renard. Tu n’es encore pour moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai pas besoin de toi. Et tu n’as pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour toi unique au monde…

Je commence à comprendre, dit le petit prince. (…)

Mais le renard revint son idée:

Ma vie est monotone. Je chasse les poules, les hommes me chassent. Toutes les poules se ressemblent, et tous les hommes se ressemblent. Je m’ennuie donc un peu. Mais, si tu m’apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée. Je connaîtrai un bruit de pas qui sera différent de tous les autres. Les autres pas me font rentrer sous terre. Le tien m’appellera hors du terrier, comme une musique. Et puis regard e! Tu vois, là-bas, les champs de blé ? Je ne mange pas de pain. Le blé pour moi est inutile. Les champs de blé ne me rappellent rien. Et ça, c’est triste ! Mais tu as des cheveux couleur d’or. Alors ce sera merveilleux quand tu m’auras apprivoisé ! Le blé, qui est d’or, me fera souvenir de toi. Et j’aimerai le bruit du vent dans le blé…

Le renard se tut et regarda longtemps le petit prince :

Sil te plait… Apprivoise-moi ! dit-il  ».

« L’Aéropostale, mythe et réalité » par Isabelle Mille et Thierry Colombie

France, 2018

Produit par Pascal Bonnet, Les Films du Sud et Histoire TV

Auteurs : Isabelle Mille, Thierry Colombie et Thierry Gentet

Sur Histoire les 20 janvier 2021 à 10 h 35 et 25 janvier 2021 à 10 h 45

« Visages de Saint-Exupéry » par Ange Casta 

France, ORTF, 1962
Auteur : Michèle Angot

Sur Histoire les 19 août 2019 à 9 h 40, 29 août 2019 à 9 h 10 et 3 septembre 2019 à 9 h 2520 janvier 2021 à 11 h 30 et 25 janvier 2021 à 11 h 40

« Vol de nuit en Patagonie pour Saint-Exupéry« 
Sur Arte le 26 mars 2018 à 16h30

Visuel :
Dominée par les dunes du Sahara, la moitié sud du Maroc servit de terrain de conquête pour l’Aéropostale dans les années trente. Dans ce désert que les hommes venus d’Europe se sont échinés à domestiquer, Antoine de Saint Exupéry ne trouve au départ que solitude. Mais la vie au milieu des dunes, l’humanité de ceux qui vivent le désert, va devenir un dialogue avec l’immensité, apportant à son écriture sa puissance et sa poésie.
© Eléphant Doc

« Antoine de Saint-Exupéry, le dernier romantique » par Marie Brunet-Debaines

Camera Lucida productions, Lobster films, INA, ARTE France, 2015, 54 min

Sur Arte les 15 octobre à 17h35 et 4 novembre 2017 à 5h55

Les citations sur le documentaire sont d’Arte et du documentaire. Cet article a été publié le 15 octobre 2017, puis le 27 mars et 25 novembre 2018, 28 août 2019.

[Source : www.veroniquechemla.info]

En el vigésimo aniversario de su estreno, llega la versión restaurada de ‘In The Mood For Love’, drama que ha marcado el siglo XXI, desde el cine a la moda y la publicidad

Maggie Cheung y Tony Leung, en la habitación 2046, en la que vive en ‘Deseando amar’ el personaje del actor

Escrito por GREGORIO BELINCHÓN

“Abres cualquier revista de moda, y ahí está: la estética de Deseando amar”, cuenta la cineasta Isabel Coixet. “Deseando amar va más allá de la influencia en el cine, sino que marca a todo el audiovisual del siglo XXI en campos como, de manera clara, la publicidad”, ratifica el historiador de cine Carlos F. Heredero. Hace dos décadas que se estrenó Deseando amar (In The Mood For Love), obra maestra de Wong Kar-Wai, y si la pandemia no hubiera acabado con todos los planes preexistentes, en el festival de Cannes 2020, en homenaje del certamen a un título que se proyectó allí por primera vez (y que ganó el premio al mejor actor), se hubiera visto una versión restaurada en 4K, la misma que desde este miércoles ha llegado a medio centenar de salas en España.

Además, en un cine en Madrid y otro en Barcelona, también hay sesiones de otros (no están todos) grandes títulos de Wong: As Tears Go By (1988), Days of Being Wild (1990), Chungking Express (1994), Fallen Angels (1995), Happy Together (1997) y 2046 (2004), remasterizados y restaurados en 4K bajo la supervisión de cineasta. “Durante el proceso de restauración de las imágenes que están a punto de ver, nos vimos envueltos en el dilema de restaurar estas películas tal y como el público las recordaba o hacerlo con la forma en que yo las había concebido originalmente. Había muchas cosas que podían cambiarse, y finalmente decidí tomar el segundo camino. Invito a la audiencia a acompañarme en este nuevo comienzo, porque ni estas películas son las mismas ni nosotros lo somos como público”, dice el director en una nota de promoción.

Es complicado encontrar una película que ahonde con esa profundidad en el amor imposible, la desolación sentimental, en la tristeza que sobrepasa la melancolía, con un despliegue audiovisual en el que el ritmo nace a la vez de la banda sonora y de la cadencia de las imágenes como Deseando amar (In The Mood for Love en su título internacional). Tampoco fue una sorpresa: Wong Kar-Wai (Shanghái, 64 años) no era un desconocido. Chungking Express deslumbró a media cinefilia. “Recuerdo la noche en que la vi: me sentía rara, rara, fui al cine con un amigo que ya murió, descubrí al final de la sesión que no era tan rara, y al día siguiente supe que estaba embarazada”, confiesa Coixet, que desde entonces siguió la carrera de Wong, al que incluso entrevistó para EL PAÍS en el estreno de Deseando amar. “Hay cineastas que se entremezclan con tu vida y ya no logras separarlos. Esa elegancia, esos personajes que hablan con los objetos… Uno de sus personajes dice: ‘Cuando estés jodido, corre, porque todo lo que sudes no lo llorarás’. Sentí que me hablaba a mí, me provocó un extraño sentimiento de familiaridad”. Al otro lado del Atlántico, Quentin Tarantino vivió algo parecido con Chungking Express y apadrinó el estreno de esta película en EE UU. Barry Jenkins, ganador del Oscar a mejor película con Moonlight, obvia heredera del arte de Wong, cuenta que esa fue la primera película que vio en versión original subtitulada en su vida.

La pareja protagonista de 'Deseando amar'

La pareja protagonista de ‘Deseando amar’

Así que cuando Wong cena en 1997 en París con una de sus actrices habituales, Maggie Cheung (que entonces vivía en Francia al estar casada con Olivier Assayas), tras ganar el premio a la mejor dirección en Cannes con Happy Together, posee ya toda una reputación. Cheung le propone repetir, y que lo hagan con Tony Leung, actor con el que ambos ya habían colaborado. Wong se plantea una película titulada Verano en Pekín, que no pasa la censura china porque el cineasta rueda sin guion y así no hay manera de censurar nada. Prepara un largometraje en tres partes y se queda con una de una pareja vecina cuyos respectivos cónyuges están viviendo un affaire, una idea cogida de un cuento japonés de los sesenta en el que los dos protagonistas ni se hablan, solo se cruzan. “Desde el principio me negué a mostrar al marido y a la esposa infieles”, cuenta a la revista Positif. “Quería mostrar el cambio a través de lo que no cambiaba. Por eso se repiten secuencias y música”. Carlos F. Heredero, autor de dos libros sobre el cineasta y director de la revista Caimán Cuadernos de Cine, incide: ”Nunca sabemos si estos dos protagonistas cuajan su propia relación sentimental”. Durante 15 meses —sí, más de un año— Wong reproduce en Bangkok el Hong Kong que recuerda de su infancia. “Como rueda sin guion”, recuerda Heredero, “los actores no saben a qué punto del arco dramático de su personaje pertenece lo que filman”. Ni siquiera si servirá para Deseando amar o para 2046 (se titula así por el número de la habitación de papel de Leung), porque durante un tiempo Wong piensa en hacerlas simultáneamente. “Es más, un día Cheung en el rodaje le pregunta si esa secuencia es antes o después de follar”. La respuesta: es que ni sabemos si se han acostado. “Lo fascinante es que al final todo resuena con coherencia y maestría”, resume el crítico.

Maggie Cheung, en la película.

Maggie Cheung, en la película.

Y eso ocurre a pesar de rodar año y medio, de que Cheung va y viene de París a Camboya y Tailandia según la necesite el cineasta, de que su habitual director de fotografía Christopher Doyle se marcha harto —en la copia final, quedará un tercio de su trabajo― de esperar (”Tampoco ayudaba que Doyle era alcohólico”, apunta Coixet, que le conoció), y Wong Kar-Wai le sustituye por Mark Lee, el cámara habitual de Hou Hsiao-Hsien. “Es que tanto Wong como Hsiao-Hsien son hijos por formación del cine de la modernidad de los años sesenta, beben de Godard o Antonioni”, explica Heredero. “Y el final de Deseando amar es El eclipse de Antonioni”.

Guardar los secretos

Probablemente Deseando amar sea la película más personal del cineasta, porque retrata el mundo de los emigrantes chinos huidos de Shanghái a Hong Kong, como Wong y su madre, en los sesenta, cuando aún mantienen su lengua, asisten a cines con películas en mandarín (a los que van mucho el creador y su progenitora), no abandonan su gastronomía. “La música latina, como los temas que se escuchan de Nat King Cole en la banda sonora, era la que triunfaba en los restaurantes y las verbenas de moda a las que me llevaba mi madre”, contó Wong a este periodista en la promoción de 2046. ”Y esos peinados y bigotillos masculinos… ¡es que a mi madre le encantaba Errol Flynn!”. Por eso, el cineasta acota de 1962 a 1966 la trama, porque así lo mandan los hechos históricos. “Hay algo de particular sobre el exilio: la experiencia es como vivir en un sueño, en una tradición que se pierde”, describe a Positif.

Wong Kar-Wai, en el rodaje de 'Deseando amar'

Wong Kar-Wai, en el rodaje de ‘Deseando amar’

En Deseando amar se afina el estilo de Wong Kar-Wai. Las cosas, las acciones, no se ven, se intuyen. “Los espectadores deben ser como vecinos, y que vean a la pareja a través de ventanas, puertas, espejos… Creo en Bresson, que no enseña todas las cosas”, apunta en una clase magistral en Cannes 2001. La música le impregna su tempo a las imágenes, y viceversa. “Encontré el vals de Shigeru Umebayashi en la película Yumeji, de Suzuki, y le pedí permiso para reutilizarlo. Ese era el ritmo de mi historia”. Un drama en el que lo que escuchamos ni siquiera asoma al abismo de la pasión de la pareja. “Porque las palabras no clarifican, todo en esta película se muestra con los cuerpos. Yo solo quería responder a cómo la gente guarda secretos de distintas maneras”.

 

[Fuente: http://www.elpais.com]

La pel·lícula inaugural del cicle de cinema alemany actual de la Filmoteca « Die Goldfische », és un xoc de realitats en tota regla.

Fotografia de la pel·lícula inaugural del cicle “Die Goldfische”

Escrit per Joana de Querol

La Filmoteca de Catalunya i l’Institut Goethe amb col·laboració de German Films presenta la 9a edició del “Cicle de cinema alemany actual 2020” del 22 d’octubre al 10 de novembre, on es presentaran deu de les pel·lícules més exitoses en el cinema alemany actual. El cicle se centra en cinema d’autor i independent per tal d’oferir un conjunt de cintes innovadores i originals, entre les quals s’inclouen un seguit de directors i cineastes joves debutants. Enguany moltes de les pel·lícules giren entorn d’un mateix eix, la diversitat i les relacions sentimentals, i els espectadors podran gaudir de temàtiques que van des de les discapacitats funcionals, la interculturalitat, les imposicions religioses, l’alliberament homosexual a l’exili, el racisme institucional, el xoc de cultures, i fins i tot la mecànica quàntica. Totes les pel·lícules del cicle es visionaran en versió original subtitulades en anglès.

La pel·lícula que dóna el tret d’inici del cicle és una obra d’Alireza Golafshan, director d’origen iranià, titulada Die Goldfische. Es tracta d’una pel·lícula còmica que se centra entorn de l’accident de tràfic d’Oliver, un magnat de les finances addicte a la feina i completament alienat de la seva pròpia humanitat. L’accident que pateix precisament a causa de la seva addicció al treball i a la impotència que sent cap a les cues del matí de primeres sembla que no li genera cap mena de reestructuració de les prioritats en el seu dia a dia i continua obsessionat a treballar, treballar i treballar. Aquest cop, el problema el té amb el wifi, ja que al centre de rehabilitació on es troba després d’haver-se quedat en cadira de rodes no té els recursos que es podrien esperar. En la trepidant recerca del senyal del wifi es troba amb un grup de persones amb discapacitat i la seva terapeuta. El grup que s’autoanomena Die Goldfische s’acaba convertint en l’oportunitat d’or d’Oliver per tal de transportar diners il·legals, ja que la policia no desconfiarà d’un grup de discapacitats, però finalment s’acaben convertint en molt més que això.

Tot i que la idea de l’home materialista que fa un canvi de mentalitat i redescobreix el valor de la vida en unes circumstàncies que li són imposades és força explotada en el món del gènere còmic, Golafshan aconsegueix donar-li un to tragicòmic propi i suggerent, introduint petites llavors de crítica social que la fan especial. El xoc del món capitalista de l’Oliver amb la realitat del grup Goldfische li dóna una nova perspectiva sobre la importància de les coses. I potser més aviat sobre la importància de les persones i no tant de les coses, i aquest canvi ens l’hauríem d’inculcar tots, i més en el temps que vivim. La pressa per arribar a la feina, l’obsessió de tenir més i més diners a costa del nostre temps vital, la falta d’interès i de respecte cap a les persones que ens envolten i que no ens aporten el que nosaltres busquem són qüestions que a tots ens poden arribar en major o menor mesura. Per aquest motiu Die Goldfische és una pel·lícula que ens fa reflexionar, ens fa riure i ens entendreix… Una combinació perfecta, i avui en dia qui no necessita desconnectar i reconnectar a la vegada.

El cicle de cinema s’inaugura amb la participació a través de videoconferència del mateix director, Alireza Golafshan, de manera que l’espectador tindrà l’oportunitat de conèixer de primera mà la intenció del director a l’hora de rodar el film i els detalls més íntims de tot el procés de producció de la pel·lícula. És sense dubte una gran oportunitat d’experimentar i viure el cinema per partida doble. En aquest enllaç podeu trobar la programació.

 

[Font: http://www.nuvol.com]

CINEMABEIRO, I Mostra Internacional de Cinema pola Paz e a Nonviolencia nace como a necesidade de crear un evento dedicado a promover, reflexionar e debater sobre os Dereitos Humanos, non só na cidade da Coruña senón tamén en Galicia.

O cinema é unha ferramenta moi importante para a denuncia e a visibilización da violencia exercida sobre os nosos dereitos. É unha xanela que nos pon en contacto con outras realidades; un altofalante reivindicativo que nos mobiliza e facilítanos a comprensión do mundo desde o compromiso cos Dereitos humanos.

CINEMABEIRO confórmase como unha plataforma de difusión doutro tipo de cinema, menos comercial e máis social, que pretende achegar ao público temas como a precariedade laboral, a emigración, a violencia de xénero, o cambio climático, a igualdade e a inclusión.

UN FESTIVAL ESPECIALIZADO

A 1º edición de CINEMABEIRO converterase nun escaparate do mellor cinema de Dereitos Humanos, ofrecendo unha coidada selección de longametraxes e curtametraxes recentes, de amplo percorrido polos mellores festivais do mundo. A Mostra desenvolverá tamén un programa divulgativo de intercambio e difusión, conformado por cinco debates que, debido a crise da COVID-19 se farán de forma online, nos que participarán relatores/relatoras das ONGs e asociacións colaboradoras que se centrarán en abordar as problemáticas dos seguintes colectivos:

inmigrantes, persoas racializadas, persoas con discapacidade funcional, psíquica ou mental, persoas do colectivo LGTBQ+ e mulleres. Ademais de tratar temas de candente actualidade relacionados cos Dereitos Humanos, tales como as consecuencias da Crise da COVID-19, o Cambio Climático ou a Deterioración da Democracia.

A mostra completarase cunha actividade radiofónica feita en colaboración coa asociación de pais e nais de persoas con parálise cerebral (ASPACE) Coruña e en colaboración coa radio comunitaria CuacFM.

TEMATICO

CINEMABEIRO é unha Mostra de carácter temático onde a programación configurarase en base a un tema ou varios nos seguintes eixos temáticos:

  • “A dificultade de vivir no exilio e o dereito a migrar”
  • “Feminismo e maternidade: cuestionando o sistema de reprodución heteropatriarcal”
  • “O dereito á educación das persoas con discapacidade funcional, psíquica, con trastornos mentais e en risco de exclusión social”
  • “O cambio climático e a deterioración da democracia como principais ameazas do noso planeta”
  • ”Discriminación por sexo, unha estigmatización máis das persoas en risco de exclusión social”

IDENTIDADE

CINEMABEIRO mantén un firme compromiso coa cultura e lingua de Galicia, facendo todas as súas comunicacións e presentacións en galego, promovendo, ademais, o seu uso á través dos subtitulados das obras audiovisuais e cinematográficas que proxecta. Tamén pon especial atención na difusión de obras de autoría galega promovendo aos seus autores e autoras. Como exemplo disto, CINEMABEIRO estreará na Coruña a película “Fillas de Galicia, Macorinas” dirixida por Xosé Lois Santiago “Pello” e Fran Naveira, que fala das mulleres emigradas galegas que sufriron enganos para entrar a formar parte da prostitución cubana a comezos do século pasado.Tamén proxectarase a curtametraxe “Sorrisos Transformadores” dirixida por Noemi Chantada e Oscar Pardo, unha curtometraxe impulsada pola Diputación de Pontevedra e feita en colaboración coa Asociación de Familias de Menores Trans de Galicia (ARELAS) para a visibilización, sensibilización e naturalización deste colectivo.

 

 

[Fonte: http://www.cinemabeiro.gal]

 

 

Magí Camps publica un manual de referència i consulta per als que volen parlar millor

Escrit per Núria Surrell

Parlar és com vestir-se: cadascú té el seu estil. I aquí parlar funciona com a sinònim d’escriure. Podem decidir com parlem de la mateixa manera que podem decidir com ens vestim, o això és el que creu Magí Camps (Barcelona, 1961), autor de Parla’m amb estil (Eumo Editorial), un llibre que pretén fer reflexionar sobre la llengua, sobre com parlem —un acte que sovint fem de manera inconscient i automàtica— centrant-se exclusivament en el català, la llengua materna de l’autor.

Magí Camps és filòleg, periodista de cultura de La Vanguardia i ha estat durant molts anys responsable de l’edició catalana del diari, una trajectòria que es veu plasmada en el llibre per la sensibilitat que mostra envers la llengua i la comunicació, l’èmfasi que dona a tasques com la traducció i la correcció, i també pels múltiples exemples i anècdotes que exposa al llarg dels capítols.

El llibre, que en un principi podria semblar un tractat de normes ortogràfiques, gramaticals i estilístiques, va molt més enllà d’això. En els vuit capítols en què es divideix l’obra, Camps aconsegueix cobrir els temes i àmbits diversos que afecten, directa o indirectament, la llengua catalana: l’argot importat, el paper de l’IEC, les polítiques d’immersió lingüística, eufemismes, el llenguatge sexista i l’inclusiu, anglicismes, la necessitat dels correctors, etc. El fil conductor de l’obra és clar: l’autor busca sensibilitzar al lector per lluitar contra la manca de consciència lingüística regnant entre molts parlants.

La traducció, la correcció o el periodisme són temes clau que es fan presents al llarg de tot el llibre, ja que els professionals d’aquests sectors tenen gran part de la responsabilitat envers la llengua. Però Camps va més enllà d’aquest àmbit. La llengua també juga un rol fonamental en la música catalana, en la literatura, on hi abunden sovint paraules artificioses, i, sobretot, en el teatre, on la riquesa del català sovint queda relegada per calcs castellans en un intent d’imitar una llengua més espontània i del carrer. Magí Camps remarca sovint aquesta idea: la necessitat de reforçar les paraules i expressions pròpies i genuïnes del català sempre que sigui possible. Cal evitar les badades o errors —que no s’han de confondre amb les transgressions intencionades—, sovint calcs del castellà, que empobreixen la llengua i la fan més vulnerable en un moment en què tant el castellà com l’anglès tenen una gran presència en un món cada cop més globalitzat i digital.

El català no és una llengua pobra, sinó que té la seva pròpia riquesa i tots podem parlar-la amb estil.

Cadascun dels vuit capítols està dividit en múltiples subapartats que funcionen com petites píndoles informatives, sucoses i breus però alhora clares i concises. El llibre vol ser una eina propera i de fàcil accés i, per això, l’autor es recolza en exemples o en anècdotes concretes, sovint personals, que acaben concloent en un missatge final més general d’aprenentatge. És un llibre que explica per què és millor per a la salut del català la subtitulació i no el doblatge, per què els pronoms febles costen tant d’aprendre malgrat ser el moll de l’os de la nostra llengua, per què és bo que els mitjans periodístics facin servir paraules com “enguany” o per què la cançó de Milionària de Rosalía fa transgressions deliberades i vàlides mentre que el “reflexada” de Boig per tu va ser una relliscada. L’obra tampoc s’està de tractar temes d’ortotipografia i puntuació, de neologismes, d’educació o de matisos dialectals i regionals.

Camps s’assegura d’utilitzar un estil planer i amè, amb ironia i humor, per tal de fer aquesta lectura agradable i, fins i tot, divertida. L’autor proposa, a nivell lingüístic, un estil natural, espontani i fluït; parlar bé el català no ha de voler dir parlar una llengua artificiosa o encarcarada. Camps remarca sovint que és essencial que el parlant se senti còmode amb la llengua i l’estil amb el qual tria expressar-se. Però la llengua, i en aquest cas el català, és una eina que es pot polir. Parla’m amb estil vol ser, doncs, una caixa d’eines, un manual de referència i consulta, i així ho demostra l’índex inclòs al final del llibre amb les paraules i conceptes tractats al llarg de l’obra per poder-hi retornar quan calgui.

En definitiva, Parla’m amb estil, lluny de ser un tractat de normes d’escriptura, d’ortografia o sintaxi, és un assaig on Camps dona consells i punts de vista molt personals que ajuden al lector a reflexionar sobre el català i l’ús que en fa en el seu dia a dia. L’autor, com a filòleg i periodista, vol apel·lar al lingüista que tots portem dins i acaba amb un missatge d’esperança per al català: la nostra llengua ens apassiona i ens l’estimem per la història tan convulsa que ha viscut, i fer-la servir és una declaració de principis i la continuació de la lluita per a la seva supervivència. Per això és important recordar que el català no és una llengua pobra, sinó que té la seva pròpia riquesa i tots podem parlar-la amb estil.

[Foto: Cristina Gallego – font: http://www.nuvol.com]

[1]
Affiche chinoise sur #blacklivesmatter. Image du compte Twitter de Liang Xiao Wen.

 

É

À mesure que les manifestations Black Lives Matter qui ont suivi le meurtre de George Floyd aux Etats-Unis évoluaient en mouvement antiraciste mondial, des groupes à travers le monde ont voulu traduire le slogan protestataire dans leurs propres langues.

Mais la tâche est parfois malaisée. Les médias sociaux chinois ont connu de multiples débats sur la traduction la plus appropriée de “Black Lives Matter” [rendu en français par “Les vies noires comptent”, ou “La vie des Noirs compte”, NdT]. La confusion a contribué, peut-être involontairement, à la propagation du discours raciste dans les communautés de langue chinoise.

La traduction la plus répandue du mot-clic #blacklivesmatter ou #BLM en chinois est #黑命貴, signifiant “les vies noires sont chères” ou “les vies noires sont précieuses”.

Mais décrire la vie de quelqu’un comme chère en chinois est généralement compris que la personne en question appartient à une classe sociale privilégiée, comme l’ont fait remarquer quelques internautes :

Note en marge, la traduction ‘黑命贵’ convient aux arrières-pensées de la droite xénophobe (je ne sais pas qui l’a forgée), car ‘贵’ signifie littéralement “précieux” et “de valeur”, et elle est utilisée pour propager la mésinformation que BLM est à propos de “les vies noires valent plus que les autres”.

Des alternatives ont été proposées, comme #黑人的命也是命 (“les vies noires sont aussi des vies”), #黑人同命 (“les Noirs vivent la même vie”), et #黑命攸關 / #黑人生命攸關 (“‘la vie des Noirs compte/les vies noires sont la question”), mais sont peu utilisées.

Au lieu de quoi, c’est la traduction fallacieuse qui paraît avoir pris. @SlowZhu, un internaute qui suit et soutient la contestation à Hong Kong, a constaté qu’elle est même apparue dans un débat sur Netflix, et il a exhorté l’émission à la modifier :

Voici la traduction en chinois simplifié de BLM sur l’émission @patrioticact de Netflix. 黑命贵 ne signifie pas les vies noires comptent en chinois, mais laisse entendre que les vies noires comptent plus, ou que seules les vies noires comptent. Ce n’est pas un secret que les communautés asiatiques portent certains types d’images des personnes noires.

En tant que bilingue, connaissant le mal que fait “黑命贵”, j’invite les personnes qui comprennent ce problème à demander à Netflix de bien vouloir réviser les sous-titres en chinois simplifié, et de vérifier les traductions trompeuses et/ou racistes. Les mots comptent. #BLM

La traduction “黑命贵” a été largement utilisée au sein de la diaspora chinoise, notamment les médias anti-PCC comme Epoch Times [9], Bannedbook.org [10], Aboluowang.com [11], et par les dissidents chinois de l’après-1989.

Quand l’étiquette chinoise #黑命貴 apparaît sur Twitter, le contenu inclut habituellement des opinions négatives sur le mouvement BLM.

Par exemple, une vidéo apparue [12] en haut des résultats d’une recherche pour #黑命貴 dépeignait la scène violente d’un homme à la peau sombre tabassant une femme chinoise à Guangzhou. La vidéo était étiquetée avec #BLM et en chinois #黑命貴 (“les vies noires sont chères”), #黃命賤 (“les vies jaunes sont bon marché”), et #廣州 (“Guangzhou”).

De nombreux tweets utilisant cette étiquette, tel celui-ci [13] de @Sumerian0 du 7 août et cet autre [14] de @lamfromorient du 5 août, ont rencontré un écho chez les soutiens de la théorie complotiste droitière selon laquelle les manifestations BLM sont organisées par les Antifa [15], que le président étasunien Donald Trump a menacé de désigner “organisation terroriste”. [16]

Le flux de discours #黑命貴 (#les vies noires sont chères) sur les médias sociaux chinois ont donné aux communautés de langue chinoise dans le monde l’impression que les Américains d’ascendance chinoise ne soutiennent pas la protestation BLM.

Nombreux sont pourtant les jeunes Sino-Américains à prendre des initiatives [17] dans leurs communautés contre le racisme anti-noir, en proposant des stratégies [18] pour discuter du problème à l’intérieur de leurs familles, et participer aux manifestations aux USA et à travers le monde :

Heureux Juneteenth Day [25] ! Nous participons à l’événement @JuneteethDay d’aujourd’hui au City Hall (Mairie) de New York. #ChinoisPourLesViesNoires #AsiatiquesPourLesViesNoires #JaunesPourLesViesNoires

De Seadyke (une marque de thé vert, NdT) #ChinoisPourLesViesNoires rejoignez le mouvement et soyez le changement ! Aucun de nous ne sera libre tant que nous ne serons pas tous libres ! #blacklivesmatter

Les protestataires de HK sont en accord avec BLM.

Des vies humaines sont en jeu, comment pouvez-vous voir des vies humaines comme des mauvaises herbes ?

Nous Hongkongais sommes contre les violences policières.

 

 

 

Article publié sur Global Voices en Français: https://fr.globalvoices.org

URL de l’article : https://fr.globalvoices.org/2020/08/15/254954/

URLs dans ce post :

[1] Image: https://twitter.com/XiaowenLiang17/status/1270188456506011648

[2] June 9, 2020: https://twitter.com/thundy2002/status/1270286837882351618?ref_src=twsrc%5Etfw

[3] @netflix: https://twitter.com/netflix?ref_src=twsrc%5Etfw

[4] @patriotact: https://twitter.com/patriotact?ref_src=twsrc%5Etfw

[5] pic.twitter.com/613zTvQGMx: https://t.co/613zTvQGMx

[6] July 16, 2020: https://twitter.com/SlowZhu/status/1283666678685958145?ref_src=twsrc%5Etfw

[7] #BLM: https://twitter.com/hashtag/BLM?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[8] July 16, 2020: https://twitter.com/SlowZhu/status/1283666684700577793?ref_src=twsrc%5Etfw

[9] Epoch Times: https://www.epochtimes.com/b5/search.htm

[10] Bannedbook.org: https://www.bannedbook.org/

[11] Aboluowang.com: https://www.aboluowang.com/

[12] apparue: https://twitter.com/zixinho17/status/1282964508160319493

[13] celui-ci: https://twitter.com/Sumerian0/status/1291784696783921154

[14] cet autre: https://twitter.com/Iamfromorient/status/1291113085378293760

[15] Antifa: https://fr.wikipedia.org/wiki/Antifa_(%C3%89tats-Unis)

[16] menacé de désigner “organisation terroriste”.: https://www.nbcnews.com/politics/politics-news/trump-says-he-will-designate-antifa-terrorist-organization-gop-points-n1220321

[17] prendre des initiatives: https://chineseamerican.org/p/31571

[18] proposant des stratégies: https://chinesestorytellers.substack.com/p/talking-race-with-chinese-parents

[19] #JuneteenthDay: https://twitter.com/hashtag/JuneteenthDay?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[20] #chineseforblacklives: https://twitter.com/hashtag/chineseforblacklives?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[21] #asiansforblacklives: https://twitter.com/hashtag/asiansforblacklives?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[22] #yellowperilforblackpower: https://twitter.com/hashtag/yellowperilforblackpower?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[23] pic.twitter.com/CsmuHcd1p8: https://t.co/CsmuHcd1p8

[24] June 19, 2020: https://twitter.com/chineseforblac1/status/1274053338418610182?ref_src=twsrc%5Etfw

[25] Juneteenth Day: https://fr.wikipedia.org/wiki/Juneteenth

[26] #Chinese4BlackLives: https://twitter.com/hashtag/Chinese4BlackLives?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[27] #blacklivesmatter: https://twitter.com/hashtag/blacklivesmatter?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[28] pic.twitter.com/5idhlv0lvU: https://t.co/5idhlv0lvU

[29] June 13, 2020: https://twitter.com/chineseforblac1/status/1271645770748485632?ref_src=twsrc%5Etfw

[30] #BlackLivesMatter: https://twitter.com/hashtag/BlackLivesMatter?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[31] #黑人生命攸關: https://twitter.com/hashtag/%E9%BB%91%E4%BA%BA%E7%94%9F%E5%91%BD%E6%94%B8%E9%97%9C?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[32] #黑人命非草芥: https://twitter.com/hashtag/%E9%BB%91%E4%BA%BA%E5%91%BD%E9%9D%9E%E8%8D%89%E8%8A%A5?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[33] #PoliceBrutality: https://twitter.com/hashtag/PoliceBrutality?src=hash&ref_src=twsrc%5Etfw

[34] pic.twitter.com/43cr5fZFWo: https://t.co/43cr5fZFWo

[35] July 28, 2020: https://twitter.com/LynxEvil721/status/1287911346248380416?ref_src=twsrc%5Etfw

 

Vista de la exposición « Obsesionados por el Paisaje », de Santiago Contreras, en galería de arte Puro, La Paz, Bolivia.

Por Marisabel Villagómez

Durante el primer mandato del gobierno del presidente Evo Morales (2006-2010), Bolivia planteó un discurso nacional e internacional sobre la Pachamama o Madre Naturaleza que hacía entrever una postura indígena o, por lo menos, que reflexionaba sobre lo indígena en el país y los problemas medioambientales. Inclusive en 2009, Bolivia, a través de su embajada ante Naciones Unidas en Nueva York, fue el país pionero de la resolución que declarara el día mundial de la Madre Tierra el 22 de abril. En la última década, sin embargo, ya se ha mencionado, discutido, y comprobado que este discurso se contradice en la práctica, dando continuidad y adhiriéndose a un sistema internacional capitalista de corte extractivista y desarrollista. Esta supuesta tensión entre discurso y práctica, entre colonialismo y descolonización, entre utopía y distopía, entre cambio y oportunidades fallidas, ha marcado el trabajo de los artistas contemporáneos bolivianos de la generación de Santiago Contreras, Maximiliano Siñani y Juan Fabbri que se han preocupado del paisaje de alguna o de otra manera, y han recurrido a esta temática para desarrollar dimensiones en la relación del arte contemporáneo con la naturaleza. Su quehacer artístico contribuye a complejizar la tensión de la que se desprenden: hablan del paisaje en Bolivia como un acto de política pública.

Se presenta en La Paz Obsesionados por el Paisaje, una exposición individual de Santiago Contreras en la galería de arte Puro, un espacio que busca impulsar a nuevos artistas que están, a su manera, relacionados con la práctica ya consolidada de sus gestores, Erika Ewel, Keiko González y Gastón Ugalde.  Santiago Contreras, graduado de la Universidad de la Bauhaus de Alemania en Arte Público, fue alumno de pintura de Keiko en la temprana adolescencia, aunque haya una separación formal y de pensamiento muy amplia entre los dos artistas y sus generaciones.  En esta muestra, Contreras profundiza los temas que ya viene desarrollando en torno a nuestra relación con la naturaleza.

Desde 2015, Contreras cuestiona el paisaje formalmente (a momentos, casi científicamente) y como unidad histórica. Hace referencia a lo que entiende como la tesis central de la exposición Principio Potosí (Museo Reina Sofía, 2010; Museo Nacional de Arte de La Paz, 2011), un vuelco revisionista de la modernidad europea desde el desciframiento centro-periferia y un entendimiento de cómo el capitalismo temprano afecta las relaciones norte-sur de hoy en día. Establece el punto neurálgico del problema en la agencia política de la naturaleza a través de los textos de Bruno Latour, y es desde esta y otras lecturas que desata el entretejido tendencioso de la modernidad, ratifica la posibilidad de que la propia naturaleza decida sobre sí misma. Se trata de un desafío al curso natural del relato y, en fin, a cualquier forma de naturalización de la modernidad misma que engrana en su narración la composición de un sistema colonial globalizado. Como en el Fitzcarraldo de Werner Herzog, busca domar el tiempo y el espacio a través del recorrido cuesta arriba de un barco en medio de la Amazonía. De alguna manera, forzando una cuesta arriba, una dirección contraria, Contreras establece un sujeto natural que actúa por sobre el caudal de la Historia y la Ciencia. Contreras quiere desviar el curso natural de la gravedad, pero a diferencia de ese Fitzcarraldo, aquí el agente que cobra vida, que tiene deseos, impulso, busca y logra objetivos, es la materia misma, aquella perteneciente a un territorio. Resuelve esta nueva naturaleza, a veces de manera lúdica, a veces de manera caprichosa, haciendo uso de recursos desde el performance, el video-arte y la instalación, o el dibujo de relieves topográficos. En un performance, por ejemplo, las piedras buscan solas el desplazamiento de un valle a otro valle de manera que controlan su deseo de pertenencia, impidiéndole al artista quedarse con ellas. Mientras más controlador y científico se sitúa el ojo del artista, parece que menos responden las piedras y más caprichoso el anhelo que viven. Ellas escogen cuáles viajan, cuántas, adónde, el por qué, etc. En este régimen de deseo, el propio Cerro de Potosí decide vetar sus vetas, cerrar sus huecos y viajar a distintos lugares del planeta. Por tanto, la plata se traslada sola, sin necesidad de los agentes europeos.

En el postperformance, el artista, en cambio, sufre con el desplazamiento de estas experiencias a un soporte textual. A través del dibujo de la topografía, por ejemplo, accede a un tipo de vivencia ya no solamente visual, si no más bien, procesual. ¿De qué maneras se puede representar esto que es la construcción y destrucción del paisaje? En esta exposición, se resuelve esta problemática desde la producción de un texto literal. En uno de los videos, los subtítulos leen un Manifiesto de las Partículas de 16 puntos. Ya no se trata entonces únicamente de establecer la naturaleza dentro de un paisaje pictórico (el propósito principal del indigenismo de principios del siglo XX), sino más bien de que la materia cobre su propia agencia en un paisaje literario. «En los textos las piedras se van a una mina abierta en la Amazonía, se rebelan, y explican el por qué a través de una reinvención de nuestras historias y mitos”, dice Contreras.

En las partes más poéticas de este cometido, la plata de Potosí decide venir a La Paz a buscar cerros gemelos al de Potosí por añoranza a la forma del cerro que es una pirámide cónica invertida. En las partes más dolorosas de este cometido, el paisaje planea su propia autodestrucción. En pequeñas imágenes tipo planos que se montan en el fondo de la sala se usan manchados negros muy espontáneos que rompen con la topografía (su forma y su lógica) y se someten a la mancha.

Santiago Contreras nos plantea una nueva naturaleza, entonces, dispuesta al suicidio que, sin caer en el fatalismo, apunta al final del paradigma antropocénico. En un país donde se están retomando sistemas indígenas de conocimiento, quizás imaginarnos una naturaleza con características humanas universalistas (a veces las mejores y a veces las peores), resulte una limitante. Sin embargo, el artista contribuye a ejercitarnos a reconocer la posible agencia de una nueva naturaleza.

 

[Fuente: http://www.artishockrevista.com]

La Plataforma per la Llengua denuncia públicament la manca de voluntat del Govern català per aplicar aquestes normes aprovades pel Parlament, i que suposarien un avenç per als drets lingüístics dels catalans

La Plataforma per la Llengua denuncia de manera pública que la Generalitat de Catalunya no aplica ni fa complir, tal com estableix la llei, els articles de caràcter lingüístic de la Llei del Codi de consum i de la Llei del cinema aprovades pel Parlament de Catalunya ja fa 10 anys. En concret, els articles en matèria lingüística han esdevingut lletra morta pels successius governs que hi ha hagut durant aquest període: no han fet cas ni de les mateixes lleis, ni de les sentències del Tribunal Constitucional espanyol ni de les mocions aprovades pel Parlament de Catalunya, que l’instaven a aplicar-les.

El Codi de consum
Fa 10 anys, el 20 de juliol del 2020, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, que va entrar en vigor el 23 de juliol. L’article 128-1 recull els drets lingüístics de les persones consumidores, el 211-5, els requisits lingüístics que han de complir les empreses i, més endavant, el règim d’infraccions i sancions corresponent. Entre les novetats més rellevants hi havia que per primer cop les dades obligatòries d’etiquetatge, instruccions, embalatges i manuals dels productes distribuïts a Catalunya han de ser com a mínim en català, així com les factures i els pressupostos, i en el mateix format que la resta de llengües que hi apareixen.

Fins al 2010, la comunitat lingüística catalana era l’única de les europees amb dimensions similars que no tenia una obligació semblant. La realitat és que, passada una dècada, aquesta normativa no s’està complint, fins i tot després que el Tribunal Constitucional espanyol l’hagi avalat en dues sentències i el Parlament n’hagi requerit el compliment en quatre mocions, totes elles ignorades.

Arran d’això, i a partir de l’any 2011, totes les empreses haurien d’estar etiquetant els productes en català (pel Codi de consum) i en castellà (pels centenars de lleis estatals vigents). A la pràctica, mentre gairebé la majoria de productes complien les lleis que obligaven l’etiquetatge en castellà, la Plataforma per la Llengua va denunciar que la majoria d’empreses pràcticament no s’havien adaptat a la llei catalana d’acord amb els terminis establerts per la mateixa llei. Aquest incompliment continua viu, tal com ha constatat l’ONG del català, que recull que l’Agència Catalana del Consum no ha posat cap sanció per no posar en català les dades obligatòries dels productes, tot i que sí que l’entitat ha obligat el Govern a obrir expedients en els casos dels incompliments més flagrants, que encara no s’han tancat mesos o anys després. En canvi, sí que ha sancionat les empreses que no compleixen la normativa pel que fa al castellà. El Codi de consum contempla sancions de fins a 100.000 euros en cas d’infraccions greus, com podria ser el fet que en deu anys les empreses no s’hi hagin adaptat.

El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, apunta que « no hi ha dins de la Unió Europea cap territori amb tantes empreses que actuen fora de la llei ». Per Escuder, els presidents de la Generalitat de Catalunya -Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra- i els seus respectius governs « no han demostrat la voluntat d’equiparar els drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya en les relacions comercials a la resta d’europeus », i considera que la Generalitat « desobeeix la seva pròpia norma, deixa desemparat el consumidor català; fins i tot, podria estar prevaricant. I no serà que nosaltres no els hàgim avisat -cosa que no hauria de caldre- en multitud d’ocasions ».

Per tot plegat, l’entitat exigeix al Govern català  que, de manera immediata, i com han fet la resta de governs estatals i regionals europeus, apliqui aquesta llei. « Per descomptat que hi ha empreses que s’hi han adaptat, però constatem que la majoria, incloses grans multinacionals, encara actuen de manera il·legal en el nostre mercat i fan competència deslleial, impunement, a les empreses que sí que compleixen la llei. Fet i fet, Catalunya s’ha convertit en la regió europea amb més incompliments legals en aquest sentit, i no entenem aquesta actitud del Govern, que permet a unes empreses fer competència deslleial a les que sí que s’han adaptat a la norma, alhora que menysté els nostres drets lingüístics », lamenta Escuder, que insisteix que « la història ha demostrat que quan es fan complir les normes per a tothom les empreses s’hi adapten, com va passar amb la llei antitabac ».

La Llei del cinema
D’altra banda, el compliment de la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema de Catalunya també és ciència-ficció. Aprovada el mateix juliol del 2010, aquesta llei determina que almenys el 50 % de les pel·lícules comercials projectades als cinemes de Catalunya han de ser en català, un resultat reduït al 25 % després de la sentència del Tribunal Constitucional, del 2017. A més, obliga les empreses distribuïdores a garantir que totes les pel·lícules que s’han estrenat doblades o subtitulades en català en sales de Catalunya enviïn aquesta versió a tots els canals de distribució (televisions, plataformes digitals, DVD, etc.) després de l’estrena a les sales. Res de tot això està passant, com s’ha constatat en recents estudis sobre la situació del català en plataformes digitals com Netflix.

En l’articulat s’especifica, a més, que caldrà desplegar un reglament per seguir l’aplicació dels objectius de la llei, però els successius governs mai l’han fet. La Llei del cinema de Catalunya preveu un règim de sancions per l’incompliment de les obligacions citades que poden anar dels 4.000 € als 75.000 €. També diu que la llei serà plenament vigent al cap de 5 anys, o 7 com a màxim, en cas d’acord amb les empreses. Ja n’han passat 10 i no ha canviat res. Tanmateix, tampoc és una excusa el fet que la Comissió Europea considerés una competència deslleial l’exclusió de les pel·lícules europees en castellà de les obligacions de la llei, perquè la projecció de cinema europeu continua sent petita i perquè el Parlament podria haver modificat aquest concepte, tot i ser vigent i haver-hi una majoria per fer-ho, i no ho ha fet.

L’aplicació d’aquesta llei representaria una millora i un avenç per al català als cinemes del país, que continua presentant uns percentatges molt ínfims d’oferta. Així, el 2018 es va arribar a una xifra de només el 2,1 % de projeccions en català, molt lluny dels objectius de la Llei del 2010. En aquest cas, també com en la Llei del Codi de consum, el Tribunal Constitucional la va avalar l’any 2017 (tot i la reducció de la quota obligatòria de cinema en català esmentada anteriorment).

En relació amb aquest segon incompliment, la Plataforma per la Llengua demana una actualització legislativa que es faci complir i que prengui de punt de partida l’actual llei. Òscar Escuder és conscient que això « és molt necessari, perquè avui el sector ha canviat molt », i lamenta que, novament, « tenim una llei plenament vigent que no es compleix ni s’intenta fer complir ».

« El català al cinema no només és una necessitat des del punt de vista de la llengua, sinó que és també una demanda de la societat, que vol veure pel·lícules en català, com demostren les prop de 30.000 signatures aconseguides per la Plataforma per la Llengua perquè Disney Plus inclogui el català als productes audiovisuals que tenen versió en català o els centenars de peticions diàries que hi ha a les xarxes socials en relació amb les plataformes de visionat en línia. I com demostren també la multitud de productes culturals i de comunicació en català que són de gran èxit al nostre país », recorda el president de la Plataforma per la Llengua.

Finalment, Òscar Escuder ha enviat una carta al president de la Generalitat per preguntar-li què pensa fer el seu Govern per encarar de manera seriosa el compliment d’aquestes dues lleis.

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

La Plataforma per la Llengua aconsegueix que tres marques de vehicles tradueixin els manuals al català
 
 amena_31amena_31
 

Gràcies a les gestions de la Plataforma per la Llengua, tres marques de cotxes ja han traduït al català els manuals d’ús o del propietari de 18 models de cotxes diferents. Les tres marques que tenen en català aquests manuals són Toyota, Lexus i SEAT. Això vol dir que al voltant de 10.000 pàgines estan a disposició del client en català en format digital als webs de les companyies. Més enllà d’aquestes marques, Ford, Honda, Nissan i el grup PSA (Peugeot, Citroën, Opel, etc.) també es van comprometre a disposar dels manuals en català ja aquest 2020, però de moment no ho han fet. Finalment, els grups Fiat Chrysler, Volvo i BMW han manifestat obertament a la Plataforma per la Llengua que no traduiran els manuals al català. Volkswagen no ha volgut mai atendre la Plataforma per la Llengua sobre aquest aspecte.

Des del 2010 tots els vehicles venuts a Catalunya han de disposar del manual d’ús que es facilita amb el cotxe en català i en el mateix format que es presenta per a les altres llengües. Així ho estableix la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya. A més, cal que, per diverses normatives, també estigui a disposició en castellà. A la pràctica no hi ha cap empresa de vehicles que en aquests moments estigui distribuint de manera legal llurs productes a Catalunya. Toyota, Lexus i SEAT invisibilitzen la recerca dels manuals, ja que no en fan difusió i ni tan sols tenen webs específics en català per localitzar-los, però el més greu és que no els distribueixen amb el vehicle, tal com especifica la llei. Aquest incompliment reiterat -ja són nou anys de pràctiques il·legals- comportaria una actuació que la llei preveu amb sancions més severes que les previstes de bon començament com a lleus.

El cas més paradigmàtic és SEAT, no només per les pràctiques il·legals en la distribució dels manuals dels cotxes i en la dificultat de trobar les versions en línia, sinó també per les polítiques generals amb clara voluntat de tractar el consumidor dels territoris de parla catalana amb uns criteris diferenciats de la resta, tot i ser el seu cinquè mercat mundial. Un clar exemple és la recent inauguració virtual de la Casa SEAT, el 4 de juny passat. Aquesta inauguració ja va evidenciar una voluntat explícita d’amagar tot allò que pugui relacionar SEAT amb la cultura i llengua de Barcelona. Tot i que aquest espai es troba a la ciutat comtal, en ple Passeig de Gràcia, SEAT no va fer cap piulada o comunicació en català, la presentació en vídeo va ser només en anglès i castellà (i subtítols en castellà), i ja van deixar entreveure que el nom triat -Casa- és exclusivament en castellà, amb una clara essa sorda. Fins i tot, en la presentació i en les versions en castellà i anglès del web de la Casa SEAT (només per a Casa SEAT l’empresa té versió web també en català) la situen en un carrer inexistent en el nomenclàtor de Barcelona: Paseo de Gracia.

 

 
[Font: http://www.racocatala.cat]

El poc ús social de la llengua a València, Barcelona i Palma situa el català en emergència lingüística

La Plataforma per la Llengua ha presentat aquest dimecres l’InformeCAT 2020, el recull de les 50 dades més rellevants sobre la llengua catalana conegudes recentment. Amb aquest informe, l’ONG del català pretén conscienciar sobre la situació de la llengua catalana i la necessitat de la millora del seu estatus legal, des del convenciment que el català ha de ser la llengua comuna i ha d’esdevenir l’eix vertebrador de la diversitat social i cultural de les persones que conviuen a casa nostra.

El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, ha explicat que « l’InformeCAT 2020 mostra dades preocupants per al futur del català », i això treu a la llum « una vegada més, l’emergència lingüística que tenim davant ». Segons la UNESCO, una llengua presenta una situació de vulnerabilitat i està en perill quan el nombre de parlants esdevé una comunitat petita, ja que el risc que es perdi la llengua i la cultura és alt en benefici d’una altra que en pugui absorbir els parlants. Per això, una de les preocupacions és el baix ús social de la llengua a les grans ciutats dels territoris de parla catalana. A Barcelona i la seva àrea metropolitana només el 35 % de la població parla el català habitualment, un percentatge similar al que es troba a la regió metropolitana de València (34,8 %), per bé que si tenim en compte només la ciutat les dades són dramàtiques: menys del 15 % dels habitants. A Palma els parlants habituals de català són el 41,3 % de la població.

En contrast amb la ciutat de València, una dada positiva és que la regió d’Alcoi-Gandia és un dels territoris del domini lingüístic que té una proporció més elevada de la població que parla habitualment valencià. El 71,6 % dels habitants d’aquesta regió el parla amb els amics tant o més que en castellà, una xifra que a grans trets es pot considerar que coincideix amb la d’ús habitual. En concret, el 37,6 % dels habitants de la regió d’Alcoi-Gandia diu que parla sempre en valencià amb els amics, el 10,3 % que ho fa generalment, el 4,5 % que ho fa més que en castellà i el 19,2 % que ho fa indistintament.

3 de cada 4 menorquins xerren en català per iniciar una conversa

A les Illes Balears, l’InformeCAT 2020 recull que Menorca és on més sovint s’enceten les converses en català. En concret, el 49,7 % afirmen que comencen sempre en català i el 25,3 %, que ho fan molt sovint. Si el 75 % de la població de Menorca enceta les converses en català sempre o molt sovint, a la part forana de Mallorca ho fa el 67,3 % (el 38,3 % sempre, i el 29 % molt sovint); a Palma, el 48,7 % (el 21,2 % sempre, i el 27,5 % molt sovint), i a les Pitiüses, el 48,3 % (el 17,9 % sempre, i el 30,4 % molt sovint). Aquestes xifres s’extreuen de la darrera enquesta d’usos lingüístics de les Illes Balears, que també assenyala que és principalment la gent gran qui més comença les converses en català.

En canvi, pel que fa als joves de les Illes, només el 30,6 %  parlen principalment en català amb els companys d’estudi. El 16,5 % diuen que el català és l’única llengua que usen amb els companys, i el 14,1 %, que l’usen més que el castellà. El 15,3 % diuen que parlen català i castellà indistintament, que vol dir que un 45,9 % dels estudiants entre els 15 i els 24 anys parlen el català de manera habitual. D’altra banda, el 31 % dels al·lots diuen que no parlen mai en català amb els companys i el 19,3 %, que hi parlen més en castellà.

L’Estat atempta contra la llengua i la seva unitat

Més enllà de l’ús social, també generen alarma les polítiques públiques de promoció i defensa de la llengua o, en molts casos, la seva absència. « Aquestes dades exigeixen que la societat civil i les institucions treballem a fons i de manera urgent. Cal que tothom tingui clar que cal posar la llengua al centre per a impulsar polítiques de foment de l’ús del català i dels drets dels parlants si volem que la nostra llengua continuï tenint vitalitat, o això acabarà en desastre », ha expressat Escuder.

Escuder expressa la seva preocupació per la falta d’unitat i de coordinació de les polítiques lingüístiques entre els territoris de parla catalana i per la realitat discriminatòria que practica el Govern espanyol, que cal que sigui coneguda, rebutjada i corregida. De fet, un estudi encarregat per la Plataforma per la Llengua al GESOP recull que el 71,5 % dels ciutadans de Catalunya pensen que les institucions de l’Estat espanyol no fan prou per protegir i promoure la llengua catalana. Només el 19,9 % dels enquestats aproven la política de les institucions generals de l’Estat en aquest sentit.

« El Govern espanyol no només no fa prou per promoure i protegir la nostra llengua, sinó que atempta contra el català, contra els nostres drets lingüístics i contra la unitat de la nostra llengua », ha expressat Escuder. Una nova mostra d’això s’ha vist aquesta setmana amb la confirmació que el Govern valencià no podrà fixar l’ús del català com a llengua de comunicació amb ciutadans i administracions de Catalunya i les Illes Balears. Aquesta sentència arriba després que l’Advocacia de l’Estat, amb un Govern del PSOE, presentés un recurs contra l’aixecament de la suspensió d’aquesta norma en el qual argumentava que el « valencià » i el « català » havien de ser tractades com a llengües diferents, lluny dels criteris científics i filològics i de la tradició històrica del PSPV. És per això que la Plataforma per la Llengua exigeix a les institucions de l’Estat que reconeguin, practiquin i promoguin la unitat de la llengua catalana a tots els efectes, tot i les diverses denominacions que rep.

De fet, un altre exemple d’aquesta política pública de fragmentar la llengua, i que recull l’InformeCAT 2020, és que entre el 2017 i el 2019 el nombre de pàgines web del Govern espanyol que en el seu menú lingüístic diferencien entre català i valencià ha crescut 15 punts. A dia d’avui, el 44,3 % dels seus webs institucionals tenen algun contingut en català presentat en versions diferents en «català» i en «valencià». Sobre aquestes dades, el president de l’ONG del català considera que « és urgent que els diversos organismes i institucions de l’Estat deixin de fragmentar la llengua, per exemple, en les pàgines web dels ministeris ». També és una realitat que de les 134 normes aprovades el 2019 que imposen el castellà, 41 afecten el sector privat, o que el nombre de denúncies per discriminacions policials als catalanoparlants va augmentar el 85,7 % entre el 2018 i el 2019.

D’altra banda, l’InformeCAT descobreix que la meitat dels habitants de Catalunya creu que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. En concret, només el 44,5 % són conscients de la unitat de la llengua catalana. Per tant, segons aquestes dades recollides pel GESOP per la Plataforma per la Llengua, el 51 % de la població discrepa dels filòlegs i els lingüistes i afirma que la llengua que es parla a Catalunya no és la mateixa que la que parlen valencians i mallorquins.

Pel que fa al sector cultural, l’informe de la Plataforma per la Llengua constata que el Govern espanyol ha destinat 0 euros a la producció de cinema en català en els darrers sis anys, a diferència dels gairebé 400 milions que sí que ha donat per a la producció cinematogràfica en castellà entre el 2013 i el 2018. També preocupa que la nostra llengua sigui residual a les plataformes de vídeo en línia, tot i existir molts continguts que ja han estat doblats o subtitulats al català, o que només el 19,8 % dels llibres que són exposats en les grans superfícies de Catalunya són en català.

El 20 % dels catalans pensa que no pot parlar català amb un policia nacional o un guàrdia civil

Dins la preocupació per l’ús social del català destaca el desconeixement que es percep entre la població dels seus drets lingüístics i com defensar-los, fet que pot provocar que en baixi l’ús social.

L’InformeCAT revela un nou estudi en què es constata que el 20,1 % de la població de Catalunya creu que no pot parlar en català a la policia estatal. En canvi, normativament, tant l’Estatut de Catalunya com la legislació estatal reconeixen el dret dels ciutadans d’adreçar-se en català als funcionaris de l’Estat, també si són membres dels cossos policials. En canvi, sí que el 87 % de la població pensa que a les comissaries s’hauria d’informar d’aquest dret de poder utilitzar el català o el castellà amb cartells ben visibles, un fet que no solament no passa, sinó que hi ha nombrosos exemples de ciutadans que són discriminats i amenaçats per parlar en català quan van a renovar-se el DNI. De fet, la mateixa enquesta mostra que aquest mateix percentatge de ciutadans veu amb bons ulls que els funcionaris de l’Administració central de l’Estat espanyol que atenen el públic a Catalunya hagin de conèixer el català, de la mateixa manera que tenen l’obligació de conèixer el castellà.

La força econòmica del valencià

D’altra banda, cal tenir present la força que té el valencià en el terreny econòmic. La seua presència genera 2.065 milions d’euros -el 2,1% del producte interior brut- i 56.367 llocs de treball -vora el 3% de l’ocupació total del territori, segons un estudi de la Generalitat Valenciana. L’estudi indica quatre grans sectors en què la llengua exerceix un paper determinant en la creació d’activitat econòmica: les indústries de la llengua (ensenyament, traducció i assessorament lingüístic), la cultura i els mitjans de comunicació, el sector de l’educació i les administracions públiques.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Per Erica Consoli

Estava passejant pel mercat Mahané Yehuda de Jerusalem amb els meus amics una tarda després de les classes a l’ulpan, quan de sobte vaig veure arribar un jove prim i rialler amb dues espardenyes als peus. Sí, dues espardenyes que s’obrien camí entre tantes sandàlies normals. El meu amic Enrico, com que havia d’esperar-me, el va reconèixer de seguida: és el meu professor de català!, em va dir amb un somriure divertit.

I des de llavors ens vam trobar i retrobar entre aquestes dues ciutats que semblen tan llunyanes –Jerusalem i Barcelona- i entre aquestes llengües que ho semblen encara més: el català i l’hebreu.

Marc Llaurador Anglès va ser lector de català a Universitat Hebrea de Jerusalem entre els anys 2014 i 2017. Ens pot explicar la seva experiència com a català a Jerusalem i parlar de l’acollida que el català, la llengua que va ensenyar, va rebre entre els estudiants de la universitat i, en general, pels carrers –i els mercats– de la ciutat.

Marc, quins records tens de la teva experiència com a professor a Jerusalem?
Uf! Resumir-ho és complicat. Puc dir que ha estat l’experiència més intensa de la meva vida. Va ser gairebé la primera vegada que em dedicava a ensenyar català, i poder-ho fer a la universitat, i en un lloc tan singular com Jerusalem, va ser un regal. Això pel que fa a la feina, perquè des del punt de vista personal va suposar trobar-me per primer cop en un lloc llunyà, un món diferent del meu, i ho vaig gaudir moltíssim. A més, Jerusalem ofereix una riquesa cultural inacabable, i la sensació és que, tot i que hi vaig ser tres anys, el que vaig poder conèixer va ser només un tast de tot el que amaga la ciutat.

Quin perfil – o perfils – d’alumnes s’interessava a aprendre català i què els cridava l’atenció de la teva llengua?
Als cursos de llengua s’hi apuntaven alumnes de l’àmbit d’humanitats i de lingüística. Tots ells tenien un interès particular per les llengües, i aprendre’n una de nova, normalment menys accessible que no pas l’espanyol o el francès, els semblava un motiu de prou pes per matricular-se als cursos. A més, sí que és cert que alguns d’aquests alumnes tenien un interès particular i previ pel català: a alguns els encantava Barcelona, hi havien estat i s’havien assabentat de l’existència de la llengua, altres eren seguidors del Barça i fins i tot se’n sabien l’himne de memòria. També hi havia casos d’alumnes que, gràcies a la literatura, s’hi havien interessat. Recordo el cas d’un alumne, que actualment té un nivell altíssim de català i amb qui encara segueixo en contacte, que va estudiar català perquè va llegir La plaça del Diamant en hebreu, i li va agradar tant que va decidir llegir el llibre en la llengua original.

A banda dels cursos de llengua també se n’oferien d’història, cultura i literatura de Catalunya. Els assistents eren molt heterogenis, perquè s’impartien en anglès i s’hi podien inscriure estudiants de totes les especialitats per tal d’aconseguir crèdits lliures. Era divertit, perquè aquí sí que era habitual que arribessin el primer dia alguns alumnes que no tenien idea de què era Catalunya. Era bonic veure com, en acabar el curs, havien après molt sobre el país i tenien ganes de saber-ne més. Amb alguns m’hi he retrobat perquè m’han escrit quan han vingut més tard a visitar Catalunya.

Quin espai té la cultura catalana dins de la societat israeliana, segons la teva experiència? A quines activitat/esdeveniments has participat fora de les aules de la Universitat?
La cultura catalana hi és present en la mesura que la societat israeliana té una gran sensibilitat cultural. Un exemple d’això podria ser un concert de Jordi Savall que vam organitzar en motiu de la clausura de l’any Llull, que es va celebrar el 2016. Va ser un concert en què els actors Sílvia Bel i Jordi Boixaderas van llegir textos de Llull, en català, amb una subtitulació en hebreu. Ho van fer a la sala d’actes del YMCA de Jerusalem, una de les sales d’espectacles més emblemàtiques de la ciutat, i hi van assistir 600 espectadors. Va ser fantàstic poder veure el ressò que va tenir a la premsa del país.

A part d’organitzar aquest acte, era habitual que, fora de l’àmbit universitari, em convidessin a fer xerrades en bars, per exemple, per parlar de la realitat política catalana, que en aquells anys era molt intensa i despertava molt d’interès entre els israelians.

Vas aprendre hebreu? I àrab? Què et va cridar més l’atenció d’aquestes llengües, en comparació amb la teva?
Durant tots els anys que vaig ser a Jerusalem vaig anar a classe d’hebreu, sí. En vaig aprendre suficient per mantenir converses, però no prou com per poder llegir llibres. Sovint penso que m’hi he de posar de nou. D’àrab només en vaig aprendre una mica durant el darrer any, i les nocions que en tinc són, per tant, molt bàsiques. De tota manera, vaig tornar molt més tranquil sabent que n’havia après una mica, perquè era una llengua que sentia cada dia, i no m’hagués perdonat no haver aprofitat l’oportunitat d’acostar-m’hi.

A nivell lingüístic, si no les coneixes, et sorprenen força factors, perquè són llengües semítiques que s’estructuren diferent de les romàniques i les germàniques, i a més tenen un alfabet que no coneixes i cal que t’hi acostumis. Em va sorprendre molt, també, la història de l’hebreu, el pas de la llengua reservada en el passat a les esferes religioses i culturals a la llengua moderna. De l’àrab em va interessar moltíssim conèixer l’existència de les diferències entre l’àrab clàssic, el literari i els dialectes; tot un món.

Trobes que hi ha similituds entre el coneixement del català que hi ha a Israel i allò que se sap de l’hebreu a Catalunya?
No, penso que és més habitual que els catalans coneguin l’existència de l’hebreu que no pas que els israelians coneguin l’existència del català. El motiu principal és la visibilitat que dona a una llengua el fet de tenir un estat potent que la tingui com a llengua oficial i principal (si be és cert que Andorra té el català com a llengua oficial, la resta del domini lingüístic es troba repartit entre estats forts com ho són França, Espanya i Itàlia).

I ara que vius a Barcelona, què trobes més a faltar de Jerusalem i què has trobat aquí que et faltava allà?
De Jerusalem trobo a faltar la varietat cultural que hi havia a la ciutat, el fet d’anar d’un barri a un altre i que suposi un canvi d’univers i d’època. També trobo a faltar, de la societat israeliana, l’aire de despreocupació, la facilitat d’afrontar projectes nous sense por.

A Barcelona visc a la meva terra i prop de la família, que enyorava quan em trobava a l’altra riba del Mediterrani.


Marc Llaurador Anglès (Tarragona, 1991). Va estudiar el Grau de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Rovira i Virgili i va ser professor de català a la Universitat Hebrea de Jerusalem durant tres anys, un dels lectorats en universitats de l’exterior que gestiona l’Institut Ramon Llull. Actualment treballa de professor en un institut d’educació secundària a l’Hospitalet de Llobregat.

Erica Consoli (Biella, 1984) va estudiar Comunicació Intercultural a la Universitat de Turí i és filòloga hebrea i àrab. Va cursar el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. És especialitzada en poesia contemporània escrita per autors mizrahim (àrabs jueus) a Israel, tema sobre el qual està escrivint la seva tesi doctoral. És professora d’hebreu a l’Escola Oficial d’Idiomes. També forma part de l’equip editorial de la revista Mozaika i de l’equip de programació de Séfer, el festival del llibre jueu de Barcelona.

[Font: http://www.mozaika.es]

Em maio de 2019, o Jornal Oficial da União Europeia publicou um documento titulado “Recomendação do Conselho relativa a uma abordagem global de ensino e aprendizagem de línguas”. O Conselho da União Europeia estima que é essencial que os cidadãos europeus saibam, pelo menos, duas línguas estrangeiras além da sua língua materna.

Escrito por Jacopo OttavianiInternazionale (Roma)

Em maio de 2019, o Jornal Oficial da União Europeia publicou um documento de sete páginas titulado “Recomendação do Conselho relativa a uma abordagem global de ensino e aprendizagem de línguas”. O objetivo do Conselho da União Europeia é bastante simples, mas impressionante e ambicioso: é essencial que os cidadãos da UE saibam, pelo menos, duas línguas estrangeiras além da sua língua materna.

Na época da Comunidade Europeia do Carvão e do Aço, criada em 1951, o italiano, o francês, o alemão e o neerlandês já eram reconhecidas como as quatro línguas oficiais dos seis países fundadores – a Itália, a França, a Alemanha, a Bélgica, os Países Baixos e o Luxemburgo. Após a adesão de novos Estados-membros à Comunidade Europeia, o número de línguas oficiais aumentou. Primeiro em 1973, com a adição do inglês e do dinamarquês, seguindo-se o grego, o espanhol e o português na década de oitenta. Ao longo do tempo, foram adicionadas outras línguas à lista, paralelamente à criação e ao alargamento da União Europeia, até um total de vinte e quatro línguas oficiais e mais de sessenta línguas minoritárias e regionais.

O multilinguismo, um dos princípios fundadores da UE, é considerado pelas instituições europeias não só como a capacidade de uma pessoa se exprimir em várias línguas (o que é definido como “plurilinguismo”), mas também como a coexistência de várias comunidades linguísticas numa determinada zona geográfica. Além dos claros benefícios comerciais e industriais, a promoção da aprendizagem de línguas fomenta a compreensão mútua entre pessoas de diferentes culturas, facilita o debate público transnacional e reforça a identidade europeia. Por outras palavras, o multilinguismo tem uma dimensão estratégica para a Europa e, segundo as palavras do Conselho da União Europeia, “as competências multilingues estão no cerne da visão de um espaço europeu de aprendizagem”.

Nesta fase, a aprendizagem de línguas pelos cidadãos europeus continua a ser apenas um projeto no papel. Se observarmos os dados publicados pelo Eurostat, pouco mais de metade dos cidadãos europeus afirma ser capaz de manter uma conversa numa segunda língua. Apenas um em cada cinco cidadãos consegue falar duas línguas além da sua língua materna, enquanto menos de uma em cada dez pessoas domina mais do que três línguas. A percentagem varia naturalmente de um país para outro, bem como de acordo com a faixa etária e a situação profissional de cada cidadão (não há, além disso, grandes diferenças a assinalar entre homens e mulheres). Por exemplo, enquanto quase 73% dos cidadãos entre 25-34 anos falam pelo menos uma língua estrangeira, esta taxa diminui gradualmente para cada faixa etária sucessiva, atingindo finalmente os 55% entre os cidadãos entre 55-64 anos.

De acordo com o Eurostat, o inglês é a língua estrangeira mais conhecida e falada na União Europeia, o que não é surpresa. É a língua mais estudada no ensino primário e secundário (por cerca de 98% dos alunos). O francês vem em segundo lugar (33% dos estudantes), seguido do alemão (23%) e do espanhol (17%).

Está agora a começar a ser ensinada uma terceira língua em muitos países, incluindo na Itália. O francês é estudado como terceira língua por mais de 50% dos estudantes do ensino secundário na Irlanda, Itália, Países Baixos, Roménia e Portugal. O alemão é estudado como terceira língua por mais da metade dos estudantes na Dinamarca e na Polónia, enquanto quase metade dos estudantes franceses estudam espanhol. O italiano é estudado por 57 por cento dos alunos malteses, 10 por cento dos alunos croatas e 4 por cento dos alunos franceses.

Mas para além da percentagem de alunos que fazem cursos de línguas estrangeiras, é necessário saber quantos deles serão realmente capazes de as assimilar e ter a oportunidade de as praticar. Na verdade, embora os dados oficiais sobre a idade de aprendizagem de línguas estrangeiras sejam encorajadores, outras pesquisas sobre o domínio de línguas estrangeiras revelam diferenças significativas entre estudantes de diferentes países europeus. O primeiro estudo comparativo sobre a eficácia da aprendizagem de línguas estrangeiras, publicado em junho de 2012, destacou o facto de que os resultados variam consideravelmente de um país europeu para outro. Por exemplo, 82% dos alunos suecos são proficientes em inglês, em comparação com 27% dos alunos espanhóis e 29% dos alunos polacos. Alguns países, como a Itália, não estão incluídos neste estudo (mas farão parte da próxima edição dentro de alguns anos).

##Um mosaico complexo

Segundo Nathalie Baïdak, responsável pela análise e investigação da Agência de Execução relativa à Educação, ao Audiovisual e à Cultura (EACEA) encarregada de programas e atividades em nome da Comissão Europeia, a realidade dos factos mostra que estamos perante um mosaico complexo. “Por um lado, é encorajador ver que hoje em dia as crianças começam a estudar línguas estrangeiras cada vez mais cedo: entre os 6 e 8 anos de idade em quase todos os países da União Europeia.

Há vinte anos, só por volta dos 10-11 anos é que começavam a aprender línguas estrangeiras”, explica Nathalie Baïdak. “Por outro lado, olhando melhor para os números, há enormes diferenças entre os países e ainda há muito a ser feito para melhorar o estudo da segunda língua estrangeira.”

Segundo ela, o sucesso da aprendizagem de línguas estrangeiras depende essencialmente de dois fatores: a eficácia do ensino das línguas no sistema escolar e a exposição às línguas no ambiente em que se vive. Portanto, convém reforçar não só o papel das escolas (por exemplo, investindo na formação de professores e garantindo uma melhor continuidade entre as escolas primárias e secundárias), mas também aumentar a exposição das crianças a línguas estrangeiras, nomeadamente ao privilegiar a exibição de filmes com legendas e sem dobragem, como é o caso dos países do norte da Europa. Neste sentido, a implantação da Internet e do vídeo a pedido contribuíram fortemente para a aprendizagem de línguas, especialmente do inglês.

Os mais recentes [estudos da Eurydice](http://eurydice.indire.it/), a rede europeia de informações sobre educação, cujo objetivo é fornecer aos decisores políticos dos Estados-membros informações atualizadas e fiáveis que sirvam de base às reformas educativas, mostram a necessidade de uma abordagem ad hoc ao ensino das línguas numa Europa multifacetada.

Neste sentido, o relatório da Eurydice titulado “Números-Chave sobre o Ensino das Línguas nas Escolas da Europa” analisa 60 indicadores relacionados com a aprendizagem de línguas, tendo em conta variáveis como a oferta de línguas nos programas de ensino obrigatório, o número de horas dedicadas integralmente ao ensino das línguas, a mobilidade transnacional de professores e estudantes e as medidas de apoio linguístico para os alunos migrantes recém-chegados.

Simona Baggiani, analista dos sistemas e políticas educativas europeias no serviço italiano da Eurydice e membro da agência Erasmus+/INDIRE, diz que “neste aspeto, a Itália está a dar sinais de melhoria. Em 2003, por exemplo, o ensino obrigatório da língua inglesa foi introduzido a partir do primeiro ano da escola primária. Além disso, os estudantes italianos, como cerca de 60% dos estudantes europeus, começam a aprender uma segunda língua estrangeira logo no ensino secundário”.

Mas na Itália, como em toda a Europa, a aprendizagem de línguas varia de região para região. No relatório Invalsi de 2019, os alunos do norte da Itália têm os melhores resultados médios em termos de audição e compreensão do inglês, em comparação com os alunos do centro e do sul da Itália.

Isto é semelhante à situação constatada no inquérito internacional PISA (Programa Internacional de Avaliação de Alunos), onde os resultados, superiores à média da OCDE no norte, diminuem à medida que se avança para o sul, acabando por ficar abaixo da média da OCDE.

Devem também ser implementados outros meios importantes para assegurar a aprendizagem eficaz de línguas estrangeiras na escola. “Na vanguarda destes meios estão o programa Erasmus+ e todos os incentivos para a mobilidade transnacional dos estudantes (não só universitários, mas também do ensino secundário) disponibilizados pela União Europeia”, diz Simona Baggiani. A mobilidade dos estudantes desempenha um papel crucial na aquisição de melhores competências linguísticas. Como tal, a União Europeia comprometeu-se a investir até 30 mil milhões entre 2021 e 2027 para tornar o programa mais inclusivo. Mas serão necessários mais esforços para que mais cidadãos falem várias línguas, como preconizado pelo Conselho da União Europeia.

[Ilustração: Ramiro Zardoya | Cartoon Movement – fonte: http://www.voxeurop.eu]

L’écrivain israélien est un maître de l’absurde, doublé d’un roi de la catastrophe. Son dernier recueil de nouvelles le prouve. Ce texte le confirme.

L’écrivain et scénariste israélien Etgar Keret

Le monde est sur le point de disparaître et je mange des olives. Au départ, j’avais l’intention de faire une pizza, mais lorsque je suis entré dans le supermarché et que j’ai vu les rayons vides, je me suis rendu compte que je pouvais faire une croix sur la pâte à pizza et la sauce tomate. J’ai tenté de m’adresser à la caissière de la caisse rapide, une femme assez âgée qui parlait avec quelqu’un en espagnol sur Skype sur son mobile, mais elle m’a répondu sans même lever les yeux. Elle avait l’air anéanti. « Ils ont tout acheté », a-t-elle murmuré, « tout ce qui reste, ce sont des serviettes périodiques et des cornichons. »

La seule chose qui restait sur l’étagère des cornichons, c’était un bocal d’olives fourrées au piment, mes préférées. Le temps que je retourne à la caisse, la caissière était en pleurs. « C’est vraiment une bonne pâte, ce petit », a-t-elle dit, « mon petit-fils chéri. Je ne le verrai plus jamais, je ne sentirai plus jamais son odeur, je ne prendrai plus jamais mon bébé dans les bras. »

Au lieu de répondre, j’ai posé le bocal sur le tapis de caisse et j’ai sorti un billet de cinquante dollars de ma poche. « Ça va comme ça », j’ai dit, quand j’ai vu qu’elle ne prendrait pas le billet, « vous pouvez garder la monnaie. » « De l’argent ? » a-t-elle dit en reniflant, « le monde est sur le point de disparaître et vous m’offrez de l’argent ? Qu’est-ce que je suis censée en faire exactement ? »

J’ai haussé les épaules. « Je veux vraiment ces olives. Si cinquante dollars ne suffisent pas, je paierai plus, quel que soit le prix… » « Un câlin », a coupé la caissière en pleurs en ouvrant les bras, « cela vous coûtera un câlin. »

Je suis assis sur mon balcon maintenant, en regardant la télé et en mangeant du fromage et des olives. Il a été difficile de trimballer la télé dehors, mais ça y est, maintenant il n’y a pas mieux que d’en finir avec un ciel étoilé et un feuilleton argentin pourri. C’est le 436ème épisode et je ne connais aucun des personnages. Ils sont superbes, émouvants, ils se crient dessus en espagnol. Il n’y a pas de sous-titres, il est donc difficile de savoir exactement ce pourquoi ils hurlent.

Je ferme les yeux et repense à la caissière du supermarché. Lorsque nous nous sommes embrassés, j’ai essayé de me faire le plus petit possible, d’être plus chaleureux que je ne le suis en réalité. J’ai essayé d’avoir l’odeur d’un nouveau-né.

E.K.

[Traduit de l’anglais par Véronique Cassarin-Grand]

Vive la catastrophe ! On a lu les dernières nouvelles d’Edgar Keret

Fin mars, paraissait « Incident au fond de la galaxie », le dernier recueil de nouvelles de Keret. Même si les librairies sont fermées, vous pouvez lire ce concentré d’humour désabusé en version numérique.

Etgar Keret est exactement l’homme qu’il nous faut. Celui qui peut nous aider à traverser toutes les situations, même et surtout les plus désespérées. La tragédie, c’est l’écosystème de cet écrivain israélien quinquagénaire, le bain à remous dans lequel il s’ébroue comme un chien fou, sans crainte d’éclabousser quelques tabous. Après avoir raconté sa vie quotidienne sous la menace des attentats suicides et des tirs de roquettes dans le livre à sketches « Sept années de bonheur », il pousse le bouchon encore un peu plus loin dans son dernier recueil de nouvelles « Incident au fond de la galaxie », plus sombre et désabusé, mais toujours aussi drôle.

Car chez Keret, le burlesque s’invite partout, y compris là où l’on s’y attend le moins. Un peu comme si Groucho Marx faisait soudainement irruption dans un documentaire sur Auschwitz. De la Shoah, il est souvent question dans les textes de ce fils de rescapés. Sur un ton, disons, peu conventionnel. Le recueil se trouve ainsi entrecoupé d’échanges de mails lunaires entre le propriétaire d’une escape room et un certain Monsieur Warshawski qui veut absolument emmener sa mère, survivante du nazisme, dans cette salle de jeux, le jour de la Shoah, afin de lui permettre « d’échapper à ses souvenirs douloureux ». Problème : le jour de la Shoah, tous les commerces sont fermés. La conversation atteint rapidement des niveaux d’absurdité stratosphériques.

En fait, toutes les nouvelles de Keret disent peu ou prou la même chose : on n’échappe jamais à la catastrophe. Elle est là, partout, toile de fond de nos vies, de nos petits bonheurs ou de nos drames en mode mineur. Comme ce couple qui se sépare à Yad Vashem ou ce père qui mange une glace avec son fils après avoir échoué à sauver un homme du suicide. On croise aussi un homme-canon, des soldats de quatorze ans qui partent se faire massacrer pour des ersatz de Pokémon ou encore le clone romantique d’Adolf Hitler. Des histoires d’une ébouriffante loufoquerie qui conjurent par le rire nos peurs passées et à venir.

Elisabeth Philippe

Incident au fond de la galaxie, par Etgar Keret, traduit de l’hébreu par Rosie Pinhas-Delpuech, L’Olivier, 240 p., 21,50 euros, 15,99 en format numérique

À noter : à partir du 7 mai (et en intégralité, du 30 avril au 5 juin, sur arte.tv), Arte diffuse « L’Agent immobilier », une série imaginée par Etgar Keret et Shira Geffen, qui met en scène, comme son titre l’indique, un agent immobilier à la dérive qui hérite d’un immeuble à l’abandon . Avec Mathieu Amalric dans le rôle-titre et Eddy Mitchell. Ça promet.

[Photo : AGF s.r.l. / Rex Features / SIPA – source : http://www.nouvelobs.com]

Pas moyen de dézinguer le film de Régis Roinsard.

Pas d’internet, pas de téléphones et pas de liberté pour les linguistes dans le film «Les Traducteurs». | Capture d’écran YouTube

Écrit par Bérengère Viennot 

Depuis quelques mois, le petit monde de la traduction était sur des charbons ardents: un film appelé Les Traducteurs allait sortir en janvier 2020.

Un film sur nous, avec le nom de notre profession à nous, en gros sur l’affiche… Debout les forçats du dictionnaire, généralement mis dans le même sac que les interprètes et les profs d’anglais –le prestige en moins–, debout les damnés de la langue, nous qui hurlons dans le vide de nos bureaux couverts de poils de chat et de miettes de Pépito que «tâche» et «tache», ce n’est pas la même chose et que l’écartèlement est une punition trop douce pour celles et ceux qui mettent le subjonctif après «après que»! Direction le cinéma le plus proche!

Enfin, le grand public allait entendre parler de nous.

Manoir-bunker

Lorsque la bande annonce a été diffusée, nous avons commencé à déchanter doucement. Naturellement, les mauvais esprits n’ont pas tardé à se manifester:

On y découvre une dizaine de traducteurs et traductrices accueilli·es dans un manoir-bunker pour «un travail commun de traduction». Apparemment ça tourne mal, puisqu’il va y avoir des supputations de torture et qu’on y voit une fourchette de linguistes à la mine chiffonnée, aligné·es en culotte, apparemment pas dans le cadre d’un échange autour des langues.

«Tu es prêt à enfermer tes traducteurs dans un bunker et à les traiter comme du bétail!», s’indigne un mystérieux vieux monsieur devant Lambert Wilson, apparemment pas dégoûté par l’idée. C’est vrai que c’est pas très gentil, et surtout c’est fort inutile, le traducteur à la base n’étant pas une créature particulièrement extravertie: «Si j’avais voulu travailler en open space, je n’aurais pas choisi cette profession», dira très justement le traducteur grec pendant le film.

Puis, en pleine bande annonce, une femme coule à pic dans une piscine, et on se demande si c’est une métaphore du statut des héros et héroïnes (la traduction littéraire est payée en droits d’auteur) ou simplement un clin d’œil à celles et ceux qui ont le loisir de profiter des bassins municipaux pour se désankyloser après une dizaine d’heures devant l’ordinateur.

Enfin, la bande-son fracassante digne de Terminator paraît un tantinet décalée avec notre activité: allait-on demander à ces neuf intellos (peu de binoclards dans le lot, curieusement, ou de gras superflu malgré la sédentarité du travail, j’admire) de combattre le crime tout en vérifiant l’accord du participe passé des verbes pronominaux réfléchis?

Un film proche de la réalité

Autant dire que j’y suis allée avec un solide parti pris (et une amie traductrice). Je m’apprêtais à voir un thriller où les traducteurs et traductrices serviraient de prétexte à l’intrigue et qui allait sûrement donner de notre profession une idée préfabriquée à mille lieues du réel. Au mieux, l’histoire serait assez plaisante pour en faire (un peu) abstraction, au pire j’aurais de quoi faire un papier assassin qui me défoulerait un grand coup et vengerait les collègues.

Or, non. Dès le début du film, lorsque la traductrice portugaise fulmine en apprenant qu’elle a perdu un de ses jobs («depuis quand un seul boulot suffit pour survivre?!»), j’ai clairement compris qu’un tel réalisme économique ne pouvait s’expliquer que par la présence en coulisses de véritables traducteurs et traductrices (fait avéré, le réalisateur ayant consulté plusieurs professionnel·les).

«C’est horrible à quel point ils sont mal payés. Ce sont des heures et des mois de travail méticuleux.»

Lambert Wilson, dans Les Traducteurs

«Ils sont victimes d’un certain mépris et ils sont utilisés et totalement sous-payés. C’est horrible à quel point ils sont mal payés. Ce sont des heures et des mois de travail méticuleux. Au prix horaire, ça peut être dix fois en dessous d’un salaire horaire d’une personne qui s’occupe du ménage. C’est extravagant.» Ce n’est pas moi qui le dis, c’est Lambert Wilson, qui certes n’est pas de la partie mais qui mériterait largement de supplanter saint Jérôme, patron des traducteurs et traductrices, au panthéon, étant donné que ce dernier était apparemment très occupé à se tourner les pouces pendant le film vu les embêtements que vont subir les collègues.

J’ai eu tout d’abord la satisfaction de constater que Régis Roinsard ne nous trompe pas sur la marchandise: on vous promet des traducteurs, vous allez en avoir, et pratiquement que ça, du début à la fin. Et leurs conditions de travail sont certes présentées dans un contexte exceptionnel (la traduction d’un futur best-seller que l’éditeur veut garder secret à tout prix, quitte à enfermer dans un bunker de luxe et à malmener méchamment de pauvres chatons traducteurs et traductrices sans défense), mais elles sont réalistes (sans être exhaustives: on n’y évoque pas la relecture, le taux horaire, il y a le fait qu’on leur donne les originaux sous forme de fichier papier et que, franchement, le temps qu’on perd à ne pas travailler par écrasement du texte à l’écran!).

Alors si vous n’êtes pas traducteur littéraire vous-même, ou que vous n’en connaissez pas (votre nièce a fait un séjour linguistique de trois semaines à Sheffield en 2014? Non, ça ne compte pas), vous pouvez croire aux propositions qui vous sont présentées dans ce film, où chaque personnage aborde son métier et sa relation à l’auteur qu’il traduit d’une manière différente.

Traduire dans sa langue maternelle

Pour commencer, les traducteurs et traductrices du film ne parlent pas douze langues chacun·e (ce qui est un des ressorts à la fois comique et stressant d’une des scènes de tension du film, où certain·es communiquent en espagnol et mandarin pour ne pas être compris de leur éditeur), et ne traduisent que vers leur langue maternelle. En constatant qu’il ne s’agissait pas d’une brochette de pékins capables de parler sur commande une demi-douzaine de langues dans n’importe quel sens et en toutes circonstances, j’ai eu envie de serrer très fort le réalisateur dans mes bras.

En effet, une proposition de travail sur trois que je reçois (au doigt mouillé) m’est faite dans une autre langue que la mienne, et je ne suis pas la seule dans ce cas, tant est ancrée la croyance que les linguistes peuvent traduire tout et n’importe quoi dans toutes les langues qu’ils et elles connaissent. Or, déontologiquement, et même juste logiquement, on se doit de traduire vers l’idiome qu’on maîtrise le mieux: notre langue maternelle. Les seul·es qui traduisent dans les deux sens sont les vrai·es bilingues de naissance, et sont rares.

Ensuite, lorsqu’on annonce à nos héros et héroïnes qu’il faudra traduire un livre par petits bouts, ils et elles s’insurgent. Normal, puisque n’importe quel·le étudiant·e en première année de traduction (car la traduction est un métier auquel on se forme, en dehors de l’apprentissage des langues) peut vous dire qu’il est impensable de traduire un texte, et à plus forte raison un roman, sans l’avoir d’abord lu dans son intégralité. Évidemment, quand on sait qu’à la moitié du film le groupe va se retrouver en culotte devant le donneur d’ouvrage, privé de tout et menacé du pire, ça peut paraître anecdotique.

Ça procure l’espace de quelques jours l’impression d’être une traductrice dans James Bond.

À circonstances exceptionnelles, moyens exceptionnels: les traducteurs et traductrices n’auront pas internet pour travailler. Alors ça, c’est assez peu réaliste, s’indigneront la plupart des collègues. Et surtout, c’est vache. Mais ce n’est pas du tout impossible. Régis Roinsard raconte avoir eu l’idée du scénario en entendant parler des conditions de travail des traducteurs d’Inferno, le livre de Dan Brown, claquemurés pendant six semaines dans un véritable bunker afin d’éviter les fuites (le recours à internet n’était pas totalement prohibé, il n’était accessible que sur des ordinateurs communs, ce qui compliquait beaucoup le travail).

Ce n’est pas un cas isolé: il m’est aussi arrivé d’avoir à traduire dans un contexte ultrasécurisé, sans connexion directe à internet et privée de téléphone, des notes transmises par Wikileaks à des médias français, et ce afin de garantir une confidentialité absolue avant le moment de la publication officielle. Ce n’est pas aisé, mais ça procure l’espace de quelques jours l’impression d’être une traductrice dans James Bond –et force l’admiration de la famille lorsqu’au lieu de passer ses journées à traduire en pyjama dans le salon, on s’absente une douzaine d’heures et que le soir on annonce à la marmaille: «Je n’ai pas le droit de vous dire ce que j’ai fait, c’est top secret.» Chacun place sa fierté où il peut.

Il n’y a pas que les traducteurs et traductrices de best-sellers et de presse qui sont soumis·es à ce genre de devoir de confidentialité digne d’un film d’espionnage: dans le monde du cinéma, les linguistes qui traduisent les dialogues d’un certain blockbuster hollywoodien travaillent aussi dans des conditions tendues, qui impliquent non seulement qu’ils et elles n’aient pas accès à internet mais parfois pas même à l’image –réduit·es à ne voir qu’un écran noir où l’on ne distingue que la bouche des personnages en train de parler, afin d’adapter les dialogues à la phonétique de départ et aux mouvements des lèvres. «La confiance règne», comme dit le traducteur anglophone du film de Régis Roinsard.

Le diable se cache dans les détails

Quand le générique de fin s’est affiché (après un nouveau et très satisfaisant «LES TRADUCTEURS» écrit en gros à l’écran), j’ai compris que le papier cruel et agacé que je m’étais apprêtée à écrire ne verrait pas le jour. L’intrigue m’avait menée (en bateau) du début à la fin, les références à Daphné du Maurier, Agatha Christie et Proust avaient caressé ma fibre littéraire dans le sens du poil, et si le personnage (très bien) interprété par Lambert Wilson m’avait semblé un peu manichéen, j’avais au final passé un chouette moment.

Rien à redire alors? Rien. Ou presque. Après plusieurs minutes de générique, une fois la salle absolument déserte, au moment où les rideaux ont commencé à se refermer sur l’écran, une dernière petite ligne est apparue, modeste et isolée, solitaire et timide, ignorée de tous et toutes, et qui n’essayait même pas d’exister tant elle savait que personne, jamais, ne se soucie de son existence.

C’était le nom des auteurs et autrices des sous-titres du film. Vous savez, des traducteurs.

[Source : http://www.slate.fr]

Por Valentim Fagim

Também denominado como evidência suprimida ou incompleta, o cherry-picking define-se, na Wikipédia, como “uma falácia que consiste em citar casos ou dados individuais que parecem confirmar uma determinada posição, ao mesmo tempo em que se ignora uma porção significativa de casos ou dados relacionados que possam contradizer aquela posição”. A leitura do ensaio Assim nasceu uma língua, da autoria de Fernando Venâncio, deixa a sensação, muitas vezes, de que faltam cereijas.

O autor é um linguista, um lexicólogo, e pode ser uma delícia acompanhá-lo quando discorre sobre a história das palavras. Ora, quando sulca mares de natureza social, o ensaio perde rigor e assoma uma vontade de tudo encaixar, mesmo que fiquem cereijas fora da caixa. 

Uma das ideias-força do livro é de que ambas as variedades, a galega e a portuguesa, estão castelhanizadas, portanto @s galeg@s “abraçarem o português seria caírem de uma castelhanização noutra”, porque a sul do Minho existe uma grande quantidade de castelhanismos que teriam entrado nas falas e nas escritas, nomeadamente entre 1400-1750. Afirma, ainda, que os dicionários que seguem o modelo do galego Ilg-Rag não recolhem muitas dessas formas. É o caso, entre outros, de repolhohediondo ou palito. Assim sendo, ambas as variedades, ou línguas, no seu parecer, estão a par nesse aspeto e a estratégia reintegracionista não tem aí muito a reclamar. 

Ora, para que todas as cereijas estejam sobre a mesa, a fim de serem analisadas, conviria fazerem-se duas perguntas: a) que quantidade de castelhanismos estão em uso em Portugal que não o estejam na Galiza? b) qual é o dinamismo do processo de castelhanização em ambos os países?

Se pegarmos na lista de castelhanismos portugueses e procurarmos aqueles que não existem na Galiza, verificamos que são poucos e a maioria é de uso menor em Portugal. Usando uma metáfora matemática, podemos dizer que o castelhanismo de exclusividade portuguesa tende para zero. Ora, na Galiza o processo é outro, muito diferente, quantitativa e qualitativamente. Poucas palavras castelhanas, diferentes das galegas, não aninham nas nossas falas em maior ou menor medida: aier, suerte, hacienda, huelga, jueves, tejemaneje, acera, adiós … não há limite. O castelhanismo de exclusividade galega tende para o infinito.

Repare-se ainda que muitos dos castelhanismos que entram na Galiza são substitutivos. Numa data tão recuada como 1911, o livreiro Eugénio Carré lamentava-se de que palavras como abafaroutono e segunda-feira eram atacadas por não serem galegas mas “lusitanismos”. Quando uma palavra galega não se pode “deduzir” de uma castelhana por serem muito diferentes (por exemplo, segunda-feira/lunes), a forma galega ganha muitas hipóteses de perder uso social. 

A segunda questão tem a ver com a preeminência deste processo. Nas últimas décadas, talvez entrasse nas falas portuguesas palavras ligadas à cultura espanhola (tapa ou calamar, a lula empanada) mas é um processo marginal, à imensa distância da entrada de anglicismos. No caso galego a dinâmica está aberta. Nos últimos séculos, como bem tem vindo a indicar Carlos Garrido, em mais de uma ocasião, a prática totalidade dos novos objetos, que foram criados, denominam-se da mesma forma no nosso país do que em Burgos. Isto é realizado de uma forma inconsciente e só o contraste com o português permite identificar o processo. Eis alguns exemplos de entradas recentes nos dicionários do castelhano europeu, todas elas comuns nas falas galegas: hoja de ruta (portanto folha de ruta), postureo, pantallazo, zasca, escrache, mensajear… Qualquer palavra criada com sucesso na sociedade espanhola vai ser importada nas falas galegas quase no mesmo instante. 

Num quadro, poderia-se sintetizar assim:


 
Galiza Portugal
Castelhanismos “genuínos” Tende ao infinito Tende a 0
Período histórico Aberto 1400-1750

1750 é uma data importante. A partir daí começam a se construir as línguas nacionais. 

Uma pergunta que é preciso fazer: porque @s galeg@s falamos como falamos e escrevemos como escrevemos? Para já, como em qualquer parte do planeta, do ponto de vista da produção linguística recebemos inputs linguísticos e esses inputs condicionam os nossos output, as nossas produções linguísticas, os nossos falares e escreveres. Input é, por exemplo, o programa de rádio que ouvimos enquanto almoçamos, o jornal desportivo que lemos, a série que visualizamos, a conversa com a vizinha, as aulas que recebemos ou o tutorial para arranjar um aparelho eletrónico. Na Galiza, o input em castelhano é hegemónico. Daí, os output. Não tem nada de peculiar, de resto, como sabem os falantes de catalão na França, os de francês no Vale de Aosta ou os de castelhano de Porto-Rico. 

Dado o peso que o galego tem nesta obra é estranho a escassa referência aos usos sociais da língua, por exemplo, para que usamos o galego e para que usamos o castelhano. Neste sentido, a estratégia reintegracionista oferece soluções que não consegue fornecer a estratégia autonomista e, provavelmente, não consiga nunca: sites, textos, audiovisuais, apps, legendagens… Por esta razão, são precisamente @s galeg@s que vivem a sua língua como sendo partilhada com outras nações, as menos expostas ao input castelhano. Por esta razão “social” e polo facto de marcar o português como uma referência de correção, estas pessoas geram textos com menores doses de castelhanização do que aquelas que vivem o galego como sendo uma língua autonómica. Não tem nada de particular, é mecânica, é matemática. 

No entanto, neste aspeto o autor continua a brincar com as cereijas. Em várias páginas, usando um estilo do género Rottenmeier, referencia textos do coletivo lusógrafo galego com interferências do castelhano. Quando finaliza a lista, uma pequena luz de equanimidade parece surgir na sua mente, acabando por reconhecer que os falantes do galego autonomista também criariam texto deste teor. O que se esquece indicar é que no primeiro grupo social estamos perante um erro conjuntural, no segundo já é estrutural. Não é uma diferença menor em termos sociolinguísticos, de facto, avaliar o galego sem uma perspetiva social é o mesmo que não avaliar. 

Quando uma pessoa galega que escreve com a ortografia portuguesa digita “enquanto o saibas, avisa-me” está a cometer um erro mas quer não o sabe, quer o sabe e tivo um lapso. Quando o souber vai tentar não o cometer, com maior ou menor sucesso em função de diferentes variáveis. No segundo caso, na pessoa que usa a ortografia do castelhano, simplesmente… não há erro, não há interferência. Uma tática da estratégia autonomista para o “combate” ao castelhanismo que o autor poderia ter referido é a “naturalização do intruso”. É antiga. Num manual do ILG, de 1974, chamado Gallego 3, ensinava-se que as palavras a seguir eram lusismos (entre aspas aparecem os termos «genuínos»): achar «atopar» xornal «diario» «periódico», termo «término», diabo «diablo», xanela «ventano», isolado «aislado»,  «soio», garavata «corbata», liberdade «libertade», ate «hastra», paixón «pasión», comezar «comenzar», estrada «carretera», coñecer «conocer», cidade «ciudad». Se hoje o panorama é diferente é graças à existência do reintegracionismo. Louvado seja o Senhor!

Já no terreno gramatical o autor afirma: “o futuro do conjuntivo saiu praticamente dos usos galegos” para depois, o que é surpreendente, citar casos de usos errados do mesmo tempo verbal em textos reintegracionistas, o que poderá provocar, se houver vontade, algumas dúvidas: a) se há casos errados, então, talvez, haja casos atinados; e b) se calhar, na Galiza, só os falantes do galego-português usam estas formas. São apenas hipóteses. O que é uma certeza é que se trata de um tempo verbal que não se ensina, via de regra, nas aulas de língua galega, no ensino secundário. 

O do infinitivo flexionado é mais um caso notório, no processo de cherry-picking, onde segundo o autor, nos textos lusógrafos galegos, “é escasso o uso do infinitivo flexionado”. A este respeito já colocara dados estatísticos Paulo Gamalho num artigo onde contrastava os usos deste tempo verbal em meios de comunicação galegos, brasileiros e portugueses. Temos assim uma prova empírica, mas há um recurso racional simples: se os textos em português, orais e escritos, formam parte do quotidiano dos lusógrafos galegos, é expectável surgirem usos de infinitivo flexionado. E, ao contrário, se estes mesmos textos não são comuns aos falantes do galego ilg-rag é difícil que o infinitivo flexionado surja nas suas produções. É mecânica, outra vez. 

Não quero insinuar que não haja vontade de autenticidade na maior parte dos textos em Ilg-Rag; existe esse desejo, mas não na mesma direção e intensidade do que no galego reintegrado. Como escrevia Fernando Corredoira, em 101 Falares com Jeito, “quase tudo pode passar por galego, desde que borrifado aqui e acolá com doses acaídas de remataresesnaquizaresxeitosmálias, e mailos costumeiros xa que logos, que funcionam como mecanismos compensatórios da hibridação linguística, afagando de caminho uma visão particularista e diferencial da língua que tanto nos empobrece e limita”.

Outra carência importante da obra, também no plano social e galego, são as reflexões glotopolíticas. Temos um facto: existem dous modelos de língua para o galego. Um deles é o usado pola administração galega, governada quase sempre por um partido nacional espanhol e um outro, periférico, usado por pessoas e coletivos fortemente empenhados na saúde social da língua. Isto deveria motivar algumas perguntas: porque vigora a norma que vigora? Que grupos sociais apoiam a aproximação ao português? Quais são contrários? Porquê? Quantos anos somamos de política linguística, baseada na estrangeirização linguística da sociedade portuguesa e brasileira? Quais os resultados? Talvez ao leitor português interesse saber que 74% da rapazada entre 5 e 14 anos fala sempre ou basicamente em castelhano e que nos anos vindouros os resultados serão piores porque, como sabemos, não se pode esperar resultados diferentes se sempre fazemos as mesmas cousas.

Na Galiza, há um processo, muito avançado, de substituição e diluição linguística. A língua das crianças tende a ser o castelhano e as falas galegas estão cada vez mais castelhanizadas. Perante esta realidade há pessoas e instituições que desejam mudar o rumo da nossa língua e há, essencialmente, duas estratégias para conduzir este desejo. Uma delas foi implementada nos anos 80 e a ideia chave é que a língua das sociedades portuguesa e brasileira é estrangeira. Um dano colateral desta forma de viver a língua é que o castelhano é imprescindível. Se queremos “resultados diferentes” é o momento de ensaiar com novos ingredientes, como já foi feito pola entidade Apego, virada para o público infantil, recomendando desenhos animados na sua versão brasileira ou portuguesa. Não se trata de trocar A por B, mas de criar um AB poderoso entre iguais. Esse é o desafio do tempo que estamos a viver. E temos pouco tempo.

[Fonte: http://www.praza.gal]

Escrich per Jordi Cassany Bates

Òc, aquò es de grandeur! En aprenent lo francés, un(a) designer de mòda d’Itàlia ganha una compreneson mai granda del catalanovalencian e, dins una mendre mesura, del castelhan e del portugués, e quitament del romanés – aital coma del sard, occitan, galèc, eca. – Merci! Li poiriá èsser util a l’ora de vestir diferent(a)s modèls de cabeladura bruna. Mas, de fach, se prevei un tour per divèrsas capitalas latinas, alavetz parler francés es un bon détour, subretot ara qu’es demodé tanben. E mai se ditz tanben parlar a Barcelona (e Tolosa), s’ausís hablar a Madrid o falar a Lisbona (e Compostèla), sens parlar d’a vorbi a Bucarèst. Un détour aital coma lo language anglés o deguèt èsser pels locutors de spreeken germanics d’aquel temps que la langue française èra la lingua franca.

Me demandi cossí se despatolhavan los germans dins lo nòrd freg amb la lenga de Napoleon mentre que regnava (la lenga, vòli dire). Aquí aval, solelhava. Per nosautres, los latins, es fòrça mai aisit d’aprene. Coma romanç es un pauc estranh – siam onèstes –, totun se podiá aprene (o lor digas pas als franceses, mas es aital; oblides pas que lo francés pren son nom dels francs, una tribú germanica!). A la diferéncia de l’anglais a l’ora d’ara, dempuèi que la reina Victòria e après ela l’Oncle Sam prenguèron las retnas. Per aquò, es pas evident que nòstre amic plan estilat d’Itàlia (o amiga) aja capitat d’aprene l’anglés. Alavetz, cossí comunica dins totas aquelas vilas latinas? Lo pòdon parlar las gents d’ailà?

Los latins, partejan pas cap de lingua romana (latin o francés, per exemple) ni tongue barbara (anglés), recorron espontanèament a las bonas vièlhas tecnicas de l’acomodacion (assimilacion parciala) e de l’intercompreneson. De mots bèls per qualificar un estèc que los italians utilizan lèumens quora coneisson de nòus amigos a Madrid: dison “Hola” e contunhan puèi la convèrsa en italian, qu’es fòrça comprenesible ailà. Tant coma los espanhòls a Roma pòdon dire “Ciao” als amichi (o es amici? Aquò rai!). Doncas, dins de situacions informalas coma aquelas mas tanben per la lectura, las lengas romanicas pòdon encara foncionar, dins una cèrta mesura, coma de “dialèctes” d’una meteissa lenga: lo romanç, un latin que viu, e mai quinze sègles après la casuda de Roma!

Aquela meravilha es possibla perque, d’efièch, sèm una familha mediterranèa. O sabes dejà: sèm fòrça units. Lo manten, fins fa vertadièrament pauc, de la nòstra benvolguda lingua latina (la mamma!) coma lenga de cultura a evitat una divergéncia gròssa e a permés una cèrta coordinacion (mas lo romanés, la filha rebèla, evitèt un pauc lo contraròtle parental, lo temps d’una aventura amb l’eslau eclesiastic, hmm). En mai d’aquò, los escambis istorics intenses entre païses latins (totjorn la màfia!) an fòrça encoratjat la “re-union” lingüistica (e culturala): la fèsta! Doncas, nos comprenèm pro plan. Encara que tanben avèm de còps qualques dramas (es lo temperament!).

Mas après la fèsta, trabalham. Tornem doncas a la virada internacionala de presentacion de la nòva colleccion d’estiu. Cossí comunican los latins dins de situacions mai formalas? L’acomodacion e l’intercompreneson se pòdon encara far. Pr’aquò, dins una reünion de negòcis o dins un corrièr electronic comercial, l’improvisacion de mesclas lingüisticas o lo risc d’aver de malentenduts semblan pas brica apropriats (la claretat e l’estil son importants!). Donc òc, los que pòdon parlar “britanic” (qu’es coma dire lo castelhan “espanhòl”) l’utilizan, de segur. Facilita la comunicacion e a l’ora d’ara demòra professional; MAS utilizar un parlar germanic entre latins es en realitat absurd e traís lo nòstre patrimòni comun. Ausisses las paraulas de Cesar que se lamenta d’aquela traïson novèla? Tu quoque, fili mi! Se virariá dins son cròs se sabiá que uèi los quites toristas latins participan a la conspiracion! I auriá pas en realitat una autra opcion?

Ara, pensa a aqueles vikings del nòrd, que se son rafinats fa pas gaire. Prèsan fòrça lo nòstre art sublim, lo vin, lo clima caud, las fèstas e las sièstas. Venon cada an per se pausar (los sacatges se son acabats, gràcias a Dieu). E parlan anglés (ara son eles que s’alègran). Pr’aquò, aquí, aquela lenga germanica lor es utila de verai? Los portugueses e los romaneses se son benlèu acostumats al parlar dels filmes nòrd-americans a dich de los agachar en version originala sostitolada (mas respondre es un autre afar). Ça que la, los latins mantenon en general amb orguèlh lors lengas (quitament pel concors de l’Eurovision, que la lingua de Camões ganhèt en 2017!). De manièra que nòstres visitaires nordics an pas d’autra opcion que d’aprene un pauc de romanç se vòlon interagir endacòm mai que dins d’ostalariás e de restaurants.

Quina varietat romanica lor calriá aprene als non latins? Sosquem los avantatges que caduna d’elas a en defòra de sas frontièras. La langue de Molière l’avèm dejà escartada, oui. Los catalans intervendràn lèu per suggerir (s’encreson, tè!) que lor llengua de Ramon Llull es – amb sa bessona, la lenga dels trobadors – un ponch lingüistic mejan per sa geografia. Mas qui se tafura per eles? La lengua de Cervantes te permet tanben de gausir de fados o demandar una pizza, quitament una paella. Pr’aquò, es pas de romanç intermediari (o es encara mens sa sòrre iberica, amb sa bessona, la lingua de Rosalía), en particular se preveses de pojar sus una tour metallica o explorar de castèls trevats. Bon astre amb la limba lui Eminescu (malgrat l’arderosa identitat latina de sos locutors). Una melhora dintrada al romanç e sas diferentas passions se pòt far amb la conservatritz lingua de Dante, que manten sovent la forma originala pròtoromanica que las autras lengas an perduda: bĕne (lat.) > bène (pròtorom. e ita.) > bine, bien, ben, bem, bé. Mas pas totjorn: bŏnam (lat.) > bòna (pròtorom. e cat.) > buona (ita.), buena, bona, bonne, boa, bunăLo romanç ideal combinariá bène e bòna, qu’englòban e explican las diferentas variantas.

Es per aquò que los alemands, eficaces e agaçats per nòstre caos, començan dirèctament amb lo latin. Demest eles, fòrça an passat d’annadas a aprene, amb disciplina, la lenga de Roma (a ela conduson totes los camins!). Servís d’introduccion, sens dobte. Totun, es una dintrada centrala al romanç per darrièr (me malinterprètes pas!): es un détour de 2000 ans! La vertat es que lo latin classic es estat modernizat al cors dels sègles, amb de mots novèls a mesura qu’apareissián de concèptes novèls (recebèm una titatio del Papa cada jorn). Pr’aquò, remembra que, levat sa prononciacion – e en partida solament –, nòstre estandard comun tradicional es practicament pas estat actualizat en acòrdi amb l’evolucion generala de la gramatica de las lengas vivas (perqué auriam besonh de las declinasons ara?). Lo latin es donc vengut fin finala incomprenesible per nosautres, coma lo grèc ancian o pòt èsser pels grècs modèrnes.

L’actualizacion del latin foguèt empachada per la manca d’unitat politica après la casuda de l’Imperium Romanum, aital coma, segon mon vejaire, pel ròtle addicional de lingua franca que lo latin aguèt dins de grands airals del cristianisme, ont una nòva Roma capitèt d’espandir son influéncia (rai, un imperialisme tornarmai!). E aquelas personas, Dieu enclaus, en defòra de las ancianas frontièras, èran pas interessadas per l’evolucion. Lingua aeterna. De manièra que, fin finala, cada país latin se regussèt las margas e faguèt una actualizacion locala de l’estandard, per un usatge intèrne. Et voilà çò que nomenam ara las lengas romanicas. Mas lo vent a virat darrièrament. La comunicacion entre latins a extraordinàriament aumentat (Erasmus!) e los païses romanofòns, tant en Euròpa coma en America, son a intensificar los contactes sempre mai. Amai, nòstres amics europèus an besonh d’una dintrada centrala al romanç per davant.

Rebecca Posner de l’Universitat d’Oxford afirmèt, fa dejà qualques decennis, que la creacion d’una interlenga romanica es pas “fòra dels limits de çò possible” (The Romance languages. 1996: 344). Al sègle XX, de (novèls) estandards foguèron desvolopats per d’especialistas. Es lo cas pel grèc, lo chèc, l’afrikaans, lo basco o lo romanch, per mencionar pas que qualques exemples de diferentas familhas. Òm apèla aquò codificacion e es una branca de la lingüistica aplicada. Doncas, una actualizacion de l’estandard comun dels latins es possibla. E fa tròp de temps que se fa esperar (ne i a pro de mañana, mañana!). Tot çò qu’avèm besonh per metre la maquina en marcha es de volontat e l’ajuda de la metodologia scientifica (los usatgièrs prendràn la seguida, coma n’es costuma). De fach, un projècte internacional, Vía Neolatina, trabalha dempuèi mai de dètz ans sus una tala codificacion. Una nòva varietat panromanica, una sintèsi de la variacion existenta que pòsca èsser representativa del romanç dins son ensemble, serà prepausada dins un futur pròche. La primièra version se pòt ja consultar sus www.neolatino.eu (vai donar una ulhada!). Es coma d’italian melhorat, amb bène e bòna.

II

Evidentament, los latins convergisson dins l’Euròpa actuala en contacte amb doas autras grandas familhas lingüisticas (las lengas germanicas e eslavas) e d’autres grops lingüistics mai restrenches. Alara, an besonh non solament d’un neolatin per comunicar entre eles, mas tanben d’un biais d’interagir amb d’autres europèus. Avèm mestièr aquí d’una estrategia comuna. Aürosament, las familhas eslava e germanica trabalhan tanben vèrs lor pròpria convergéncia lingüistica. E los europèus mai avançats dins aquel movement complementari son, o te creiràs pas, los de l’èst. Lo intereslau, qu’a dejà recebut una granda atencion de la part de la premsa, es quitament utilizat dins lo rodatge d’un nòu filmeThe painted bird, basat subre una istòria que se debana dins una region eslava indeterminada. Òsca! Aurem aital lo neolatin, l’intereslau e lo germanic. Tres lengas.

Justament, l’objectiu actual de l’Union Europèa es que totes los europèus parlen tres lengas. Ça que la, s’agís del parlar mairal plus doas lengas mai, quinas que sián! Aquela politica lingüistica es corrècta, mas dona sus una dispersion e, doncas, resòlv pas las necessitats comunicativas d’Euròpa. La resulta es que la lenga mondiala, l’anglés, marcha sul nòstre continent e que la politica de facto acaba per èsser lo “nòrd-american” (qui sap ara quina lenga poiriá arribar dins lo futur: saique lo mandarin?). Per aquò, e mai capitam de complir aquel “objectiu del multilingüisme” (oficialament, se sona aital), lo que ganha la partida es lo monolingüisme. E es lo visitaire (“E pluribus unum” es sa devisa). Se nos preocupam vertadièrament de las diferentas lengas d’Euròpa, avèm besonh d’una politica linguistica que siá non solament practica e naturala (excusatz, esperantistas!), mas tanben respectuosa de la diversitat e que siá neutra, evidentament.

En mai d’aquò, la lenga dels Estats Units (great country!), per tant utila que siá dins lo monde de uèi, poiriá d’efièch geinar lo desvolopament d’Euròpa. I a d’estudis que mòstran que los europèus de uèi religan l’identitat nacionala mai que mai a la lenga. Pas a las costumas, al luòc de naissença, ni a la religion, mas al biais de parlar. Per aquò, se cal demandar cossí una freja aisina de comunicacion coma l’anglés es per los europèus continentals (o exagèri?) los pòt far se sentir mai europèus. Ni mai capita pas de manténer los britanics dins l’UE! En definitiva, lo globish a pas res de veire amb Euròpa (lo poiriam dire un jorn “europèu”?). Per contra, lo germanic, lo romanç o l’eslau son pròpris a la grand majoritat dels europèus (los angleses enclauses!). Amai, partejan una meteissa moder/matre/mati. Una familha enòrma! Òc, aquò poiriá afortir l’identitat supranacionala europèa!

Donc, quina es l’idèa exactament? De convèrsas multilinguas. Per la comunicacion internacionala, los europèus utilizarián l’estandard de segond nivèl de lor lenga (neolatin, intereslau, eca.) e los autres serián capables de comprene, puèi qu’aurián estudiat tanben los fondaments d’autras familhas lingüisticas (una competéncia passiva bastariá). Aprene l’estandard internacional de ta lenga es pas coma aprene una lenga entièrament novèla, e aprene de comprene una autra lenga es fòrça mai aisit que d’aprene a la parlar. De manièra qu’amb aquela politica lingüistica coordenada (e en agachant pus de filmes europèus!), nosautres, los europèus, poiriam èsser capables de comunicar entre nos en servant (e en desvolopant) nòstre patrimòni lingüistic aimat.

Soïssa nos ofrís d’exemples de comunicacion multilingua amb de lengas de diferentas familhas. Los soïsses, que parlan quatre lengas nacionalas e qu’aiman lor cultura (as dejà ausit las maravilhosas trompas dels Alps?), vivon amassa e subrevivon pro aüroses sens recórrer a cap de lingua franca estrangièra. Una de las doas cambras de lor parlament (lo Conselh dels Estats) a quitament pas cap d’interprèts. T’imaginas? S’ara los europèus aplicam la comunicacion multilingua a los estandards internacionals, Michelle de París poiriá parlar en neolatin a Boris de Zagrèb e a Karina de Copenaga e, de contunh, aqueles dos poirián respondre respectivament en intereslau e en germanic. Cadun d’eles utilizariá sa lenga pròpria e comprendriá los autres dos. Per aténher aquò, sonque cal que los europèus nos conescam lingüisticament melhor entre nos. Imagina-te que nos conescam e nos comprengam vertadièrament! L’anglés blòca aquela descubèrta mutuala.

La lenga de Shakespeare es estonanta e meravilhosa, so true. D’efièch, es ma lenga natala de per ma maire. Mas es tant incresibla e meravillosa coma o son las nombrosas autras lengas que son dejà estadas o son a èsser substituïdas per ela. En Euròpa, lo scots e lo galés se tròban dins una situacion vulnerabla, lo gaelic irlandés e lo gaelic escocés son en perilh, lo cornic e lo manés se tròban dins una situacion critica (moriguèron dejà un còp). E ara, en defòra de las Illas Britanicas, lo neerlandés e d’autras lengas d’amplor pichòta o mejana pèrdon de mai en mai de contèxtes d’usatge. Islàndia a dejà començat de sonar l’alèrta per sauvar sa lenga. Son las grandas lengas las solas a l’abric? Nos i cal prene seriosament.

2019 foguèt declarada per l’UNESCO (ONU) Annada Internacionala de las Lengas Autoctònas per far prene consciéncia que la diversitat lingüistica (coma la diversitat culturala o ecologica) es una part decisiva del patrimòni e del futur del monde. Cada lenga es una ressorsa estrategica per respondre a de provocacions importantas que nos poirián èsser somesas a totes nosautres. Dich autrament, la pèrda de quina lenga que siá sus la planeta es una pèrda per l’umanitat tota.

Avèm la responsabilitat partejada de prene suènh de la diversitat lingüistica. E ara, amb lo Brexit (please, remain!), avèm l’oportunitat de tornar pensar lo ròtle de l’anglés en Euròpa. Una estrategia alternativa que nos poiriá ajudar es l’organizacion de nòstras familhas lingüisticas mejançant los estandards internacionals. Considerem-o! Eslau, germanic, romanç: tres lengas per aimar e unir melhor Euròpa. “In varietate Concordia”, aquela es la devisa nòstra.


Article traduch en occitan per Robin Pitòt

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]