Archives des articles tagués Llengües minoritzades

imatge del seminari

Aquesta setmana participem al seminari internacional « Neologismos como estrategias para el aumento del caudal léxico de un idioma minorizado », organitzat pel Departament d’Educació de la Universitat de Santiago de Xile.

Concretament, Dolors Montes, secretària del Consell Supervisor, impartirà la sessió “Estudios y medidas en favor de la implantación terminológica del catalán”, en què farà un repàs de la tasca duta a terme pel TERMCAT, des de la seva creació l’any 1985, en favor de la difusió i la implantació de la terminologia catalana, i exposarà els factors procedimentals, lingüístics i extralingüístics que poden influir en la implantació dels termes.

Obrirà el seminari la presidenta de la Secció Filològica, i presidenta també del Consell Supervisor del TERMCAT, M. Teresa Cabré, que farà una sessió dedicada a la normalització terminològica del català.

El seminari s’emmarca en un projecte d’investigació sobre creació de terminologia maputxe en l’àmbit educatiu, impulsat per les Dres. Elisa Loncon i Belén Villena, especialistes en neologia de la llengua mapudungun de les universitats de Santiago de Xile i Catòlica de Valparaíso, respectivament. Està destinat, fonamentalment, a docents de mapudungun i a lingüistes interessats en neologia i en la revitalització d’aquesta llengua minoritzada —també anomenada araucàmaputxe o mapudungu—, que parlen actualment unes 300.000 persones a Xile.

 

[Font: http://www.termcat.cat]

Impulsen també un manifest per acabar amb el supremacisme del castellà

Presentació de la nova campanya d\'Enllaçats per la Llengua a València, el 23 d\'abril del 2021

Presentació de la nova campanya d »Enllaçats per la Llengua a València, el 23 d’abril del 2021.

Enllaçats per la Llengua ha presentat aquest divendres 23 d’abril, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, la seua nova campanya #BateguemAmbElValencià per « fer bategar els nostres cors amb la nostra llengua ». Aquesta plataforma està representada al País Valencià per les entitats l’STEPV, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Decidim i el Tempir.

Les entitats han presentat també un manifest que destaca com creix la « minorització de la llengua i avança el procés intencionat de substitució a què es veu sotmesa, i ho fa de manera especialment greu en les generacions més jóvens ». Enllaçats per la Llengua també afirma que els territoris de parla catalana « tenim el dret a desenvolupar la llengua i la cultura pròpies de forma normal, plena i lliure, que tenim el dret que estiga garantida la nostra existència i el dret a disposar de les eines que facen una cosa i l’altre possible ».

El text ataca l’Estat espanyol per haver instaurat el principi de desigualtat legal entre ciutadans en matèria lingüística, afavorint el coneixement de la llengua castellana a tota la ciutadania de l’Estat, en detriment als territoris que formen part dels Països Catalans, als qui se’ls hi ha impedit que puguen establir l’obligatorietat del coneixement de l’idioma propi.

Els seus impulsors expressen, així mateix, la seua voluntat de treballar per reivindicar la unitat, el reconeixement i l’oficialitat de la llengua catalana en tot del seu domini lingüístic, i promoure, en conseqüència, que les relacions entre les diferents institucions del territori que la tenen com a llengua pròpia s’hi vehiculen, i que hi haja una plena reciprocitat dels mitjans de comunicació en català. Volen lluitar per aconseguir el reconeixement ple dels drets lingüístics dels catalanoparlants, resumits en el dret irrenunciable a poder viure plenament en català, i en conseqüència, combatre les polítiques discriminatòries envers el català que condicionen les eleccions lingüístiques dels parlants i que en molts casos acaben derivant en l’autoodi.

El manifest advoca per garantir que tots els ciutadans dels Països Catalans coneguen i puguen usar la llengua que identifica la societat on viuen i, d’aquesta manera, « garantir el seu dret a formar-ne part en igualtat de condicions independentment del seu origen i de la seua llengua inicial ». Això implica defensar polítiques lingüístiques basades en l’equitat que permeten aconseguir la normalització del coneixement i de l’ús social de l’idioma en tots els àmbits comunicatius (administracions públiques, centres educatius, mitjans de comunicació, món econòmic i laboral, oci i entreteniment…).

Enllaçats per la Llengua crida a defensar també que als centres educatius garantisquen l’ús del català com a llengua vehicular i que els infants i els jóvens siguen competents en català « i puguen gaudir de les mateixes oportunitats, siga quina siga la seua llengua inicial i amb independència de la seua situació socioeconòmica ». Aposten per un model d’escola immersiva, dotada dels recursos adequats per compensar l’actual situació sociolingüística. Una mesura que hauria d’afavorir la promoció del català com a llengua per defecte en l’àmbit del lleure dels jóvens.

Finalment, s’emplacen a promoure normatives que asseguren la igualtat de drets lingüístics de les comunitats catalanoparlants respecte de les comunitats de parlants de les llengües oficials dels Estats en què estan dividits els Països Catalans.

 

L’Assemblea Nacional francesa ha aprovat una proposició de llei que obre la porta a la immersió en les llengües minoritzades de França i que permetrà un finançament millor de les escoles immersives associatives. L’aprovació ha estat qualificada “d’històrica” per diverses entitats que treballen a favor d’aquestes llengües.

El moment de l’aprovació de la llei a l’Assemblea.

La proposició de llei de protecció i promoció de les llengües regionals ha rebut el suport de 247 diputats, amb 76 vots en contra i 19 abstencions. Ha estat presentada per Paul Molac, un militant històric per la defensa de la llengua i la cultura bretones que, des de 2012, és diputat a l’Assemblea Nacional. L’octubre de 2018, Molac va constituir el Grup Llibertat i Territoris (LT) a la cambra baixa del Parlament francès. En formen part 18 diputats, entre els quals diversos de bretons, corsos, alsacians i occitans.

A la sortida de la sessió, Molac i altres representants bretons han cantat l’himne nacional de Bretanya, el Bro Gozh.

“És una victòria col·lectiva, amb suports del conjunt dels grups parlamentaris. El teixit associatiu s’ha mobilitzat molt, i també es tracta de la seva victòria”, ha declarat el diputat bretó.

Quins són els punts més destacats de la llei?

Durant el debat d’aquesta llei s’han destacat, sobretot, tres grans aspectes.

El primer és el fet que la llei permetrà que les escoles públiques puguin emprar la pedagogia de la immersió lingüística. És a dir: podran oferir la majoria de les assignatures en una de les llengües minoritzades tradicionals —bretó, català, occità, basc, cors… Fins ara, el màxim que podia oferir una escola pública era un ensenyament paritari (50%) francès-llengua minoritzada. Sí que podien emprar la immersió les escoles associatives immersives, com Diwan a Bretanya, Bressola a la Catalunya del Nord o Calandreta a Occitània, entre altres.

El segon és que aquestes escoles associatives podran rebre fons dels municipis on resideixen els seus alumnes, encara que no es tractin del municipi on està situat físicament el centre escolar. Fins ara, aquesta possibilitat només existia per a l’escola pública.

El tercer és que la llei autoritza l’ús de “signes diacrítics de les llengües regionals” en els actes d’estat civil. Per exemple, un nadó podrà ser inscrit oficialment amb un nom que incorpori un diacrític encara que aquest no estigui present en la llengua francesa. Va ser sonat el cas, el 2017, del tribunal que va prohibir la inscripció d’un nen amb el nom bretó “Fañch” perquè la lletra “ñ” no era admissible. Tot i que finalment l’infant va poder ser inscrit amb aquest nom, el cas va evidenciar la desprotecció dels pares i mares a l’hora de posar nom als seus nadons. Amb l’aprovació de la llei, no s’hauria de repetir un altre cas Fañch.

Un trajecte de més d’un any

La llei havia estat aprovada en primera lectura per l’Assemblea Nacional el febrer de 2020, però rebaixada respecte de la proposta inicial de Molac. Per contra, el Senat, en una votació el desembre del mateix any, va recuperar les parts que havien estat tallades a l’Assemblea.

Després de l’aprovació del Senat, calia que l’Assemblea aprovés de nou la llei en segona lectura, que és la que ha fet avui. El text és el mateix que va votar el Senat, de manera que la cambra alta no haurà de tornar a pronunciar-s’hi.

En tot cas, el Consell Constitucional encara podria revisar la constitucionalitat de la llei, abans que aquesta sigui promulgada. Alguns diputats de la majoria governamental opinen que la immersió a les escoles públiques no s’hauria d’haver aprovat perquè va en contra de l’article 2 de la Constitució, que reconeix el francès com “la llengua de la República”.

Molac ha replicat que la llei aprovada no obliga cap escola a oferir una línia educativa immersiva ni a cap alumne a seguir-la, amb la qual cosa, segons el seu parer, no es pot argumentar que atempti contra l’article 2.

 

[Foto: Twitter @LCP account screenshot – font: http://www.nationalia.cat]

Lo ministre de la justícia mespresava aital nòstras lengas en responsa al deputat Marc Le Fur que defendiá la ratificacion de la carta europèa de las lengas minorizadas

Dimècres passat, 11 de març, lo ministre de la justícia francés, Eric Dupont-Moretti, qualifiquèt las lengas mal nomenadas regionalas de “bargoïnatge”; o faguèt indirèctament en ramentant l’etimologia bretona del vèrb depreciatiu francés baragouiner e en associant lo debat sus nòstras lengas a de paraulas inutilas.

Dupont-Moretti respondiá aital al deputat breton Marc Le Fur que defendiá la ratificacion de la Carta Europèa de las Lengas Regionalas o Minoritàrias. Puèi Le Fur planguèt que lo ministre aguèsse emplegat un tèrme insultant e degradant per las lengas. Lo ministre finiguèt que demandèt excusa, mas amb un ton ironic.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Foto

Sovint hem sentit dir que els esquimals tenen molts termes per anomenar la neu. Pensem que han trobat maneres de descriure-la amb més precisió a força d’observar-la sovint. Però no és ben bé així. Per començar, «esquimal» és una denominació imprecisa amb què designem diversos pobles de l’Àrtic que parlen llengües diferents. I, en segon lloc, totes les llengües adapten el lèxic a les necessitats dels parlants, inventant o manllevant termes. No hi ha llengües primitives, ni més o menys aptes per a la filosofia, l’esquí o l’amor. Les afirmacions sobre la riquesa o la modernitat d’una llengua es basen en prejudicis. I per desmuntar tots aquests tòpics, Pere Comellas i Carme Junyent s’han posat les ulleres d’antropòleg. Amb ells explorarem les relacions entre les llengües, les persones i el món.

Biografia dels autors

Pere Comellas (Cal Rosal, Berguedà, 1965) és professor d’estudis portuguesos de la Universitat de Barcelona, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i traductor literari. Ha publicat diversos treballs relacionats amb la diversitat lingüística i amb la traducció.

Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955) és lingüista i professora a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i fa recerca sobre les llengües de la immigració a Catalunya. És autora d’una àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística.

Títol: Els colors de la neu
Autor: Pere Comellas i Carme Junyent
Editorial: Eumo Editorial
Pàgines: 160
ISBN: 978-8497667302

[Font: http://www.racocatala.cat]

La llengua udmurta, parenta del finès, pateix la pressió assimiladora de l’Estat

Escrit per Àlex Bustos

Al centre d’Euràsia, al cor de Rússia, hi viu el poble udmurt des de fa segles. La seva llar, lluny del mar i de les fronteres amb altres Estats, actualment és una república de la Federació Russa de la mida d’Extremadura, situada entre el Volga i els Urals. Amb una cultura en regressió, alguns activistes miren de reviscolar-ne la llengua o l’antiga religió.

Aquest país boscós i poc poblat és conegut dins de la Federació Russa per ser un important centre productor d’armament ja des del segle XIX, però especialment des de la creació del fusell AK-47: aquí es va elaborar el primer model d’aquesta arma que va ser la insígnia de l’exèrcit soviètic. Actualment la indústria armamentística hi manté part de la seva producció.

El museu del kalaixnikov. Udmúrtia és des de fa dècades un important productor d’armes a Rússia: aquí es va crear el famós AK-47.

Més enllà d’això, el que fa diferent aquesta part de la Federació Russa és el poble udmurt, d’origen uràlic. Com moltes altres llengües i cultures indígenes del vast Estat euroasiàtic, la udmurta també corre perill de desaparèixer. El 10 de setembre del 2019, Albert Razin, un professor universitari i activista en defensa de la cultura local, es va immolar a la porta del Parlament de la República d’Udmúrtia per protestar contra la “desaparició de les llengües indígenes de Rússia”.

Adoració de la natura
Un dels motius que va portar Razin a immolar-se va ser el canvi de les lleis russes el 2018, que van treure pes a la llengua local dins del sistema educatiu, en relegar-la a una assignatura opcional. Sobre aquest canvi, el president rus Vladímir Putin va afirmar que “obligar a una persona [a aprendre una llengua] que no és la seva llengua materna és inadmissible, igual com reduir el nivell i les hores d’ensenyament del rus. El rus és la nostra carcassa espiritual del nostre país multinacional”.

Aquests canvis van provocar descontentament en diferents pobles de Rússia com els calmucs, els baixkirs, els txuvaixos, els buriats o els mateixos udmurts, que temen que això signifiqui una desaparició gradual de les seves cultures. Els canvis a la Constitució russa de 2020 van ser una passa més enllà en la russificació: el nou document reconeix el rus com la llengua de l’ètnia “creadora” de l’Estat, implicant que l’ètnia russa és la més real.

L’udmurt, malgrat que és una de les 35 llengües oficials de Rússia, es troba “seriosament en perill” segons l’Atles de la UNESCO sobre llengües en risc de desaparició. La mateixa UNESCO estima que 463.000 persones el parlen, basant-se en dades de 2002, tot i que el cens rus de 2010 va rebaixar la xifra fins a les 325.000. Actualment viuen prop d’un milió i mig de persones en tota la república.

Andrei Perevoztxikov, activista per la conservació de la seva llengua i xaman de la religió reviscolada del poble udmurt, o Udmurt Vos, opina que “això es deu als processos globals que [fan que la gent] abandoni els pobles perquè és més fàcil trobar feina a la ciutat”. Afegeix que, malgrat que “als pobles la gent es comunica activament en udmurt”, el nombre de parlants decreix cada any. Els llocs preferits per a migrar solen ser grans ciutats com Moscou i Sant Petersburg.

“Convertir l’udmurt en una llengua opcional a les escoles provoca que per als centres educatius sigui més difícil tenir materials” en aquest idioma, explica Perevoztxikov. Afegeix que als anys 90 “s’ensenyava més activament l’idioma i hi havia més recursos”.

A més de la seva cultura, el poble udmurt també té la seva pròpia religió, que va reviure després de la caiguda de la Unió Soviètica amb el renaixement de les creences religioses al país. Pocs udmurts —prop del 2%— són creients d’aquesta fe, que es caracteritza per deïficar la natura, el sol i altres fenòmens naturals. Algunes figures de la religió són Inmar, Kyldysin i Kuaz.

L’escut de la República d’Udmúrtia té l’origen en tradicions locals. Són destacats els símbols solars que hi apareixen, importants en les creences del poble udmurt.

Aquest conjunt de creences, com les defineix Perevoztxikov, forma part de la vida d’unes poques persones que han recuperat part de les seves arrels. Actualment existeix un sincretisme entre l’Udmurt Vos i el cristianisme ortodox, la religió majoritària al conjunt de la Federació Russa.

Una de les bases de la creença és “celebrar cerimònies o festes en boscos sagrats que encara es conserven en alguns llocs d’Udmúrtia”, explica el xaman. Lamenta que l’Estat rus “no dóna suport, i fins i tot diria que obstaculitza”, el manteniment de les tradicions dels pobles de Rússia.

El futur de l’udmurt
Tot i la davallada de parlants de l’udmurt, Dmitri Iefrémov, professor de la Universitat d’Ijevsk — la capital, Ij en udmurt—, explica amb optimisme que alguns joves participen en activitats de foment de la llengua, especialment a les ciutats grans. Si bé admet que a la capital es parla poc, valora positivament la difusió per xarxes socials que en fan els més joves.

Una de les paradoxes actuals a Udmúrtia és que, segons explica aquest professor universitari, la gent dels pobles cada cop parla menys udmurt, mentre que a les ciutats la gent jove veu amb bons ulls dir expressions udmurtes: està de moda. Iefrémov conclou que tot i aquest augment de l’interès, no n’hi ha prou, ja que cada cop menys gent jove parla i entén l’idioma.

Per a consolidar la llengua, el professor universitari assegura que és important ensenyar-la des de la infantesa “perquè si l’udmurt es perd al parvulari, és molt, molt difícil recuperar-lo de nou”.

Des d’Ijevsk es mira amb certa enveja els tàtars, un altre poble del país. Iefrémov argumenta: “Sempre han estat un exemple per a nosaltres, on la gent parla la llengua tàtara a tot arreu. Això es veu al carrer, o en algun tipus d’institució administrativa o en algun altre edifici o esdeveniment: la gent es comunica en tàtar, molta gent el parla”. Aquest idioma d’origen turquès és la segona llengua nacional més parlada a Rússia, amb 4 milions de parlants.

Tot i la pèrdua d’interès general, hi ha estrangers que van a Udmúrtia a aprendre l’idioma, que forma la família finouràlica amb el finès, l’hongarès, l’estonià i altres llengües dins de Rússia. Segons Iefrémov, qui aprèn la llengua udmurta a la universitat local acostumen a ser estudiants de Filologia o de Pedagogia, així com estudiants estrangers. Alguns, explica, fins i tot arriben a parlar-la sense accent, i quan enraonen amb nadius, aquests no s’adonen de la procedència del seu interlocutor. Els anys sense pandèmia, quan poden anar a la república sense problemes, la universitat els porta als pobles perquè puguin practicar amb gent local, ja que l’idioma s’hi parla més que no pas a la capital.

“De vegades, la gent gran amb qui parlen es demana: ‘Per què el meu nét o la meva néta no estudia la llengua udmurta, i en canvi els estrangers la coneixen tan bé i vénen a estudiar-la des de tan lluny, a milers de quilòmetres de distància?’”, comenta Iefrémov.

D’altra banda, Perevoztxikov es reafirma en la necessitat d’una major presència de l’udmurt en la vida diària per a conservar-lo. Posa l’exemple de la senyalització a la via pública: “Els noms dels carrers s’haurien de duplicar [en rus i udmurt]”, assegura. També posa l’èmfasi en els mitjans de comunicació, ja que dels deu mitjans de comunicació udmurts més llegits, únicament un es pot llegir en la llengua local.

Un factor important que juga contra la conservació de les cultures minoritzades a Rússia és el fet que, a diferència de cultures com la catalana o la corsa, no hi ha projectes polítics d’abast que les promoguin o les defensin. “Desgraciadament això no existeix aquí”, afirma Perevoztxikov. Això és extensible a altres cultures com la calmuca, la tàtara o la baixkíria.

 

[Fotos de l’autor – font: http://www.nationalia.cat]

La comunitat reformarà l’Estatut aquesta legislatura

El passat 25 de gener la vicepresidenta d’Aragó, Mayte Pérez, confirmava en ambdues compareixença i nota de premsa, que l’Estatut d’Autonomia d’Aragó seria reformat en breu, agregant diverses novetats com supressió d’aforaments en els membres de les Corts i Govern, i la modificació de la Llei electoral amb la representativitat de Terol amb independència de la seva població. Un compromís acordat pels quatre membres del Quatripartito, igual com l’aprovació de 21 noves lleis.

Des de l’entitat Esfendemos as Luengas, reclamen un compromís polític de tots els partits, associacions i col·lectius en favor de l’oficialitat del català i l’aragonès a Aragó.

No és cap novetat que la baralla per la supervivència i reconeixement de les llengües pròpies d’Aragó, aragonès i català, es trobi cada dia amb l’obstacle legal d’aquest Estatut, per fer complir les seves necessitats. El no reconeixement de el Govern d’Aragó com a llengües oficials a través del seu Estatut d’Autonomia els fa perdre drets fonamentals, subvencions de l’Estat i Europa, una normativa que garanteixi la seva ocupació en les estaments aragonesos (recordem que la seva ocupació està prohibit a les Corts), un reconeixement internacional …

Al desembre es va presentar un manifest al Congrés en favor de l’multilingüisme i les llengües minoritzades a l’Estat, davant la intrasigència i oposició que alguns sectors polítics mostraven a la llei Celaá. En aquest manifest, i en la nova llei Celaá, apareixen mencions a les llengües reconegudes pels diferents governs autonòmics, encara que no gaudeixin de la protecció de oficialitat.

Comunitats com Astúries, amb una situació similar a la d’Aragó, ja han començat processos i moviments polítics per modificar el seu Estatut d’Autonomia i incloure l’asturià i gallec d’Astúries com a llengües oficials en aquesta Comunitat.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Un comitè parlamentari anuncia que requerir l’ús d’idiomes com el tibetà o l’uigur a l’escola és “inconstitucional” · La decisió s’emmarca en la política de reforçament del nacionalisme xinès, impulsada per Xi

L'exili tibetà es manifesta per l'alliberament de l'activista lingüístic Tashi Wangchuk.

L’exili tibetà es manifesta per l’alliberament de l’activista lingüístic Tashi Wangchuk.

La pressió a la Xina contra l’ús de llengües com el tibetà, l’uigur o el coreà s’agreuja cada cop més, amb les escoles com un dels camps de batalla. Ara, les autoritats xineses han anunciat que les normes que permetien l’ús d’idiomes minoritzats a les classes són inconstitucionals.

El progovernamental Global Times es fa eco de les paraules del cap de la Comissió d’Afers Legislatius del Parlament xinès, Shen Chunyao, qui la setmana passada va donar explicacions sobre l’afer. Segons el diari, “algunes normes locals” que permeten l’ús “de llengües ètniques” no s’adiuen amb “l’ordre” de la Constitució xinesa de “promoure el putonghua”, o xinès estàndard.

La mesura està afectant les escoles del Tibet, Turquestan Oriental i Mongòlia del Sud, així com diverses regions amb altres llengües minoritzades, com Yanbian, on es concentren els descendents dels coreans que s’hi van instal·lar durant els segles XIX i XX.

Aquest reportatge del Globe and Mail reporta el cas d’una escola de Yanji, ciutat de Yanbian, on des d’aquest curs el coreà s’ha deixat d’emprar com a llengua vehicular. L’idioma només s’utilitza ara en la classe de coreà. Per a la resta, tot és en xinès.

Radio Free Asia recull que la mateixa situació està tenint lloc al Turquestan Oriental, o Xinjiang Uigur, almenys en un comtat on el 97% de la població és uigur.

I el setembre passat, van tenir lloc protestes populars a Mongòlia del Sud, o Mongòlia Interior, quan els estudiants van saber que tres assignatures que abans s’impartien en mongol passarien a ensenyar-se en xinès.

L’oficina que el govern tibetà a l’exili manté a Ginebra, per la seva banda, denuncia que no només el putonghua està reemplaçant el tibetà com a mitjà d’instrucció a les escoles, sinó que les autoritats xineses estan prohibint que els monestirs budistes ensenyin l’idioma als infants durant les vacances.

El centre del PEN dels Estats Units denuncia que les autoritats xineses fa anys que estan reduint l’ensenyament en llengües minoritzades com el tibetà, el mongol o l’uigur, que fa només cinc anys tenien una presència més significativa a les aules. Aquest informe de Human Rights Watch recull com el pes del xinès al sistema educatiu s’incrementa curs rere curs.

“És un altre cop greu a l’educació en llengua materna, per no esmentar els drets culturals, lingüístics i a la diversitat”, denuncia Maya Wang, investigadora principal de Human Rights Watch. “Des de l’ascens al poder del president Xi Jinping, i la seva visió de construir un ‘somni xinès’ hanoèntric, el seu govern ha marginat aquestes llengües a l’escola”. Wang afegeix que aquesta política viola els drets recollits en la Convenció dels Drets dels Infants, que la Xina va ratificar el 1992.

El projecte polític de Xi es fonamenta, entre altres, en el reforçament d’una identitat nacional xinesa única, que exigeix l’assimilació de totes les nacions i pobles situats dins de les fronteres de la República Popular. Els camps de reeducació del Turquestan Oriental des de 2017 o els camps de treball al Tibet des de 2019 són part d’aquesta política assimiladora.

L’activista Tashi Wangchuk surt de presó

Per haver protestat contra aquest estat de les coses, l’activista tibetà Tashi Wangchuk va ser detingut el gener de 2016 i condemnat a cinc anys de presó per “incitació al separatisme”. El seu advocat, Liang Xiaojun, ha anunciat que l’home ha sortit de presó. Tot i així, el lletrat no ha pogut confirmar si Tashi és completament lliure, o les autoritats el mantenen sota determinat règim de vigilància.

El centre del PEN dels Estats Units ha celebrat la sortida de presó de l’activista i ha insistit en la “injustícia” patida per l’home. “Parlar la pròpia llengua no és cap crim, ni tampoc ho és defensar-ne l’ús pacíficament”, ha dit l’organització. “Demanem a les autoritats xineses que aturin la criminalització dels defensors de les llengües”.

Hi ha altres persones empresonades pels mateixos motius. Un cas que ha transcendit és el del monjo Sonam Palden, detingut el 2019 per haver publicat a la plataforma WeChat un poema sobre la marginalització de la llengua tibetana.

 

[Foto: Students for a Free Tibet – font: http://www.nationalia.cat]

Eis a experiencia de cinco persoas que decidiron mudar o castelán polo galego, e algunhas fixérono mesmo como propósito de aninovo. Ás que veñen detrás, non dubidan en darlles azos: « Falar galego abre un mundo novo por explorar e gozar, e sempre trae moitas sorpresas! ».

Iago Fraga, neofalante dende o ano 2007

Iago Fraga, neofalante dende o ano 2007

 

Escrito por Uxía Iglesias 

E que tal se nos botamos a falar galego – ou, polo menos, máis galego – como propósito de cara ao ano que entra? « Para min foi un acerto seguro! », fala Alba Rodríguez, unha moza viguesa que vai cumprir dous anos como neofalante. « Agora que está a piques de vir un novo ano e despois deste desastre de 2020… Por que non comezar cun idioma marabilloso coma este? ». Sábese ben que aquilo que un adoita propoñerse dun ano para outro, ás veces, cae en saco roto, pero se es desas persoas que anda indecisa ou que está a puntiño de dar o paso, pode resultar unha boa técnica inaugurar o 2021 falando galego. A Noelia Nores tamén lle funcionou. Coa chegada do 2020, decidiu que a súa lingua habitual había ser o galego. O proceso foi gradual, paso a paso, ata que a finais do verán, en canto regresou de Moaña ao seu piso de estudantes en Compostela, deu a zancada definitiva.

Mudar de lingua, un elemento tan importante e definitorio nas nosas vidas cotiás, non é tarefa fácil, sobre todo porque resulta habitual « atoparte na situación de verte obrigado a explicar por que cambias ao galego se ‘co castelán chegas a moita máis xente‘ », conta Iago Fraga. Estoutro rapaz é máis veterano no asunto, deu o paso con 17 anos e leva xa 14 como galegofalante. El andou o camiño que desandaron os seus pais, que cambiaron do galego ao castelán cando se instalaron na Coruña. « Coñezo casos da xeración dos meus pais aos que lles daban na boca por falar galego », relata.  Na adolescencia comezou a ser consciente de que no seu entorno castelanfalante « había unha incoherencia » e, daquela, dixo: « Imos facelo de golpe! ». Hoxe, coa perspectiva de todos estes anos ao lombo, asegura que mudar ao galego « é unha experiencia de crecemento persoal incrible« . « Aínda sigo aprendendo cousas que me sorprenden ».

No ámbito da sociolingüística definen esta etapa presente coma o « tempo do neofalantismo« , un fenómeno que cada vez colle máis azos entre a mocidade e que chegará ao seu fin en canto estas novas persoas galegofalantes transmitan a lingua galega á súa descendencia. Ata que iso aconteza de forma transcendente pasarán moitos anos, así que polo de agora, a experiencia máis habitual é a de quen se embarcou no camiño do galego por unha chea de motivos e de moi diversas maneiras. Iso si, sexa como for, aseguran que paga a pena.

UN PROCESO COMPLEXO PERO APAIXOANTE

Cadaquén vive o proceso de pasar dunha lingua a outra dun xeito diferente. Lía, unha rapaza do Grove que decidiu falar galego hai menos de dous anos, comezou na militancia, seguiu polas « cañas coas compañeiras », logo polas amigas, e rematou coa familia. As principais trabas? « O mal que me expresaba e a pouca fluidez que tiña, por non falar da cantidade inxente de castelanismos. Adoezo de usar ‘en plan’ cada vez que collo aire! », conta. Agora, xa co paso máis firme, alédase de ter deixado atrás prexuízos sobre a lingua e de que este cambio a impulsara « a ler moitas máis obras en galego ». « Mesmo me fixo máis doado entender as variantes da nosa lingua que se falan noutros países!« , engade.

Alba Rodríguez, neofalante de Vigo

Alba Rodríguez, neofalante de Vigo

Os comezos sempre son algo arrevesados, tanto pola propia dificultade que entraña cambiar de lingua como polas reaccións que o cambio poida suscitar no entorno. Alba lembra que lle daba moita vergoña falar coa xente. « Como tiña que ir traducindo todo na miña cabeza, era moi lenta, ía a tropezóns e cometía moitísimos erros ». Os tempos compostos foron o seu calvario, « e tamén intentar non cambiar ao castelán cando estaba triste ou enfadada », mais todo iso, di, forma parte do proceso de aprendizaxe. E é que o importante é botarse a falar, sexa como sexa e « sen medo nin vergoña »; ninguén nacemos aprendidos. Alba atopou as súas maiores trabas na época na que traballou como dependenta e teleoperadora: « Houbo persoas que se creron superiores a min e que me falaban de malas formas ». Pero tamén deu cunha aliada importante no proceso: Twitter. « Obtiven moito apoio e folgos que me axudaron a non caer na tentación de dar pasos cara atrás », relata. « Agora síntome moito mellor comigo mesma e orgullosa de ser un gran de area máis que axude a que o idioma perdure ».

Probablemente, o ámbito máis complexo para a mudanza sexa o familiar, e de feito, algunhas persoas deciden tomalo a xeito de excepción, como é o caso de Iago ou o de María [nome ficticio], unha moza de 25 anos que cumpre dez cabo do galego grazas a esas lecturas optativas da materia de lingua que a impulsaron na adolescencia. « Ao descubrir autores revolucionarios da nosa historia, entendín a importancia do galego na formación da nosa historia e identidade« , relata. Desta maneira, comezou paso a paso cos seus amigos neofalantes, coas redes sociais e cos traballos de clase. « Así non tiña que aturar a xente que me xulgaba e tachaba o meu cambio de patético, con comentarios do estilo ‘ay, ¿y ahora eres nacionalista?’, ‘pero si tú no sabes hablar gallego’, ou ‘¿no estarás haciendo esto por algún chico?’A día de hoxe, conta, non chegou a cambiar a lingua coa súa familia, « e non diría que por costume », explica, « senón porque ao seren conservadores pensan que o uso do galego é un ataque político contra as súas ideas ».

Lidar con comentarios deste estilo é, en maior ou menor medida, unha experiencia que comparten moitas das persoas neofalantes, mais a viaxe persoal que implica mergullarse no galego fai que o positivo supere o negativo. Existen casos nos que mesmo algún outro membro da familia se anima a dar o paso. « O meu entorno reaccionou ben », fala Lía, « e de feito tomouse como oportunidade para empregalo máis ». A Noelia, á que « todos entenderon con moita naturalidade », o que máis lle gusta de falar galego « é ver como miña irmá pequena, de 15 anos, fai por falar tamén en galego, polo menos cando fala comigo ». « En xeral, gústame a idea de que así podemos animar a xente a expresarse no idioma, xa que por parte da Xunta non hai políticas lingüísticas… », entende.

Iago, que se manexa nun total de cinco idiomas, describe a súa transición ao galego como unha « experiencia de crecemento persoal incrible ». Cando rematou o bacharelato e decidiu marchar estudar fóra de Galicia, aínda acreditou máis na súa decisión. « Tiven moitos compañeiros de distintos lugares do mundo que me describían palabra por palabra a situación do galego coas súas respectivas linguas. Sentinme moi identificado, pensaba que eramos só os galegos os que tiñamos este problema, pero nada máis lonxe! », relata. Segundo entende, « se vives en Galicia, a primeira cultura que tes que aprender é a túa ». « As linguas son coma unha caixa de ferramentas, e o galego é a máis adaptada para vivir aquí ». Na súa canle de YouTube, Neofalando, Iago foi recollendo todo o seu proceso de transición ao galego.

E… COMO DAR O PASO?

Quen mellor que as persoas neofalantes para explicar uns cantos consellos de por onde empezar. « A quen estea indecisa, eu diríalle que comece con outra persoa neofalante ou por redes sociais, normalmente son os medios máis comprensivos para empezar, onde se perdoan erros e se comentan de xeito construtivo. E sen falta, empezar a ler en galego e portugués!« , recomenda Rocío. Noelia tamén pensa que un bo comezo pasar por xuntarse a persoas que xa falan o idioma e coas que unha se pode sentir cómoda.

« Non teñas medo nin vergoña! », di agora Alba. « Non é un camiño de rosas, pero todo é pasaxeiro. A min chegáronme a dicir hai un par de meses que non se me nota nada que son neofalante, e non sabes a satisfacción que me produciu! Estou segura de que se te propós o cambio o vas conseguir! », anima. Lía, dende a súa experiencia, considera igualmente que o máis importante é perderlle o medo, posto que « todas cometemos erros, e é o máis normal ». « Facelo peor ca Feijóo é difícil! », ri. Tamén dá azos Iago: « Proba, dáte a oportunidade. Non está para sufrilo, non tes que sacrificarte. É un mundo que tes por explorar e gozar, e que che vai traer moitas sorpresas« .

AS PERSOAS NEOFALANTES NO FUTURO DA LINGUA

Sexa aos poucos, de golpe, por ámbitos sociais, sen avisar ou avisando, o que conta é probar e ver como se sente unha coa nova fala. Se ben os neofalantes non son o único factor que se necesita para revitalizar unha lingua minorizada, si que actúan como motor dela. « Dun neofalante sae outro! », reivindica Lía. Ademais, unha persoa neofalante está motivada por un compromiso claro co idioma: « Son indispensables, non só pola conservación da lingua senón tamén porque fan un cambio comprometido a todos os niveis: persoal e político, con todo o que iso implica. Moita xente que fala galego agora aínda é vítima de prexuízos e estigmas; porén, as novas xeracións de neofalantes entenden ese conflito histórico, e iso, é un motivo máis para falalo », relata María.

Iago, pola súa banda, decide explicalo a modo de metáfora: « Se ti colles unha botella, a enches ao cen por cen de cocacola e cada día lle sacas cinco centilitros de cocacola para poñerlle cinco de auga, precisamos algo que transforme a auga en cocacola, porque se non, acabará transparente. Vexo crucial traballar a normalización en todas as xeracións. Sen iso, é cuestión de cantos ciclos pode durar« .

As persoas neofalantes, remata Alba, « son un salvavidas para o idioma« . « Unha esperanza ».  Anímaste a comezar este 2021 en galego?

 

[Fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

La Comissió ha de decidir ara si vol impulsar instruments legals per a donar-hi compliment

Presentació de les propostes legislatives de Minority Safepack al Parlament Europeu, 2019.

Presentació de les propostes legislatives de Minority Safepack al Parlament Europeu, 2019.

[Imatge: FUEN – font: http://www.nationalia.cat]

Unha publicación do Consello da Cultura Galega analiza as conexións entre as distintas linguas ibéricas.

Mapa das áreas dialectais en Entrelinguas

Mapa das áreas dialectais en Entrelinguas

Unha publicación do Consello da Cultura Galega analiza as conexións entre as linguas ibéricas co obxectivo de mostrar as interrelacións entre elas e « pór en contexto a situación do noso país e entendela mellor ».

Galego e castelán son linguas que están en contacto desde hai séculos, aínda que unha ten unha postura dominante e outra minorizada. Non é única interrelación entre idiomas na Península Ibérica, xa que tamén se fala o portugués, o asturiano, o castelán, o vasco, o aragonés, o aranés e o catalán. Amosar as interrelacións entre elas é unha das finalidades deste volume « Variedades lingüísticas en contacto na Península Ibérica » que se pode consultar aquí, a última publicación do Consello da Cultura Galega editada por Francisco Dubert-García, Vítor Míguez e Xulio Sousa.

“No mundo hai máis linguas ca estados, polo que a situación de contacto entre elas é absolutamente normal”, asegura Francisco Dubert-García, co-editor desta publicación. “Este libro pretende amosar que existen fenómenos de contacto entre as linguas que conviven. As linguas que viven xuntas acaban por intercambiar trazos (que se adoitan clasificar como interferencias) que adoitan levantar debates identitarios sobre a pureza das variedades en contacto. Nós non pretendemos xulgar nin valorar as interferencias, nin entrar nos debates identitarios: só poñemos enriba da mesa as consecuencias lingüísticas do contacto co convencemento de que, ó analizarmos os fenómenos de cambio asociados a estes procesos, coñeceremos mellor a estrutura das linguas que estudamos”, asegura.

O USO DE TEMPOS COMPOSTOS

Un exemplo claro e próximo é o uso dos tempos compostos en Galicia. Hai galegofalantes que os usan, incorrendo en castelanismos; e tamén existe o caso contrario, castelanfalantes que empregan na súa lingua trazos de orixe galega, adaptacións de formas galegas que toma o castelán de Galicia. Por exemplo, « algúns falantes de castelán de Galicia din cousas coma “me acuerdo cuando fuéramos a Coruña’, que posiblemente é unha tradución directa ‘acórdame cando foramos á Coruña’; outros, pola contra, cambian ese fuéramos por habíamos ido, que é un uso do tempo composto que non é propio do castelán estándar », indica.

As interaccións entre o galego e castelán tamén as trata Alba Aguete Cajiao, quen amosa que existen modelos vocálicos diferenciados en función de se se vive no rural ou nas cidades e analiza a vitalidade da distinción entre e e o abertos e pechados.

Este volume parte do recoñecemento de que as linguas non son homoxéneas, senón cúmulos de variedades que tamén están en contacto entre si. Por iso, amosa posibles análises lingüísticas de situacións de contacto en comunidades que nos son próximas cultural e xeograficamente no ámbito peninsular. Situación que se plasma nos fenómenos de préstamo, interferencia, transferencia e converxencia.

PRESTIXIO DAS LINGUAS

Os autores dos traballos mostran que nos procesos de contacto entre linguas inflúe o grado de prestixio das linguas implicadas, o tempo e a propia intensidade das relacións. A perspectiva desta publicación pretende amosar os factores sociais e lingüísticos, como se ven afectadas as estruturas das linguas implicadas en procesos de cambio por contacto, as interferencias e as converxencias.

O volume compila sete traballos agrupados que mostran tamén distintos enfoques sobre as diferentes posibilidades de contacto entre variedades lingüísticas que van máis alá do galego ou o castelán.

Alberto Gómez Bautista presenta os resultados do contacto do mirandés co portugués, dúas linguas cunha estrutura tipoloxicamente próxima que conviven dende hai séculos no extremo nordeste de Portugal, na rexión de Trás-os-Montes, nunha parte  do territorio da histórica rexión da Terra de Miranda.

Ramón de Andrés analiza a situación de contacto entre outras dúas linguas próximas: o asturiano e o castelán; a relación entre estas caracterízase por unha diglosia ou bilingüismo desequilibrado en favor do castelán. O traballo de Matilde Vida-Castro explora o proceso de contacto entre variedades dunha mesma lingua, como é o caso dos dialectos andaluces e do castelán estándar. Pola contra, no capítulo de Sara Gómez Seibane móstranse os resultados do contacto entre dúas linguas de tipoloxía moi diferente: o castelán e o vasco. Finalmente, Carsten Sinner escribe un traballo máis centrado na crítica metodolóxica, pois analiza como foi tratado o contacto entre catalán e castelán, para mostrar as dificultades que orixina o estudo dos fenómenos de contacto.

[Imaxe: entrelinguas.gal – fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

 

 

Los autors, lingüistas e antropològs, son de mai d’una origina, entre las qualas de regions occitanas

Les langues-cultures moteurs de démocratie et de développement es un obratge collectiu coordenat per Martine Boudet amb la participacion de la DGLFLF (Delegacion Generala a la Lenga francesa e a Las lengas de França, Ministèri de la Cultura) e del Cairefòrc Cultural Naut Bernat (Tolosa). Los autors, lingüistas e antropològs, son de mai d’una origina, entre las qualas de regions occitanas[1].

Los objectius d’aquela publicacion son, principalament, de religar:

— d’òbras academicas sus las lengas e las culturas,

— las problematicas de divèrsas lengas-culturas minoritàrias,

— los objectius ciutadans de democracia e de desvolopament, sus aquestas basas.

Un contèxte educatiu dangierós per las lengas regionalas

Aquela situacion es mesa en evidéncia pel collectiu interorganizacional Per que viscan nòstras lengas. Per quant a lor ensenhament, l’Associacion de las Regions de Françs (ARF), citada dins l’obratge, contèsta tanben la legitimitat e la pertinéncia de la reforma del licèu e del bachelierat:

Las regions membres de la Comission Lengas regionalas de Regions de França demandan al ministèri d’emendar la reforma del licèu e del bachelierat per tal qu’aquesta constituisca pas una reculada de la diversitat lingüistica en França.

D’efièch, dins l’estat, la reforma desvaloriza l’ensenhament bilingüe e l’ensenhament extensiu de las lengas regionalas, subretot pel jòc dels coeficients e per una mesa en concurréncia sistematica amb las lengas estrangièras e las autras disciplinas. Es malconéisser los objectius meteisses de l’ensenhament bilingüe e de l’ensenhament de las lengas regionalas, que cèrcan non sonque de preparar a un cursus pòstbac en lenga regionala, mas tanben de formar fins al bachelierat de joves que seràn aptes a estudiar, trabalhar, viure dins un contèxt bilingüe, quins que sián los estudis o los mestièrs a los quals se destinan.

La Comission pòt pas acceptar aquela mesa en perilh de l’ensenhament de las lengas regionalas e de las seccions bilinguas e demanda instantament que d’ajustaments sián operats a la reforma per tal que las disposicions de l’article L312-10 del Còde de l’Educacion sián respectadas[2].» (trach del comunicat citat p. 59)

Tocant l’ensenhament en collègi, Philippe Blanchet explica dins l’obratge que: “s’una plaça es possibla per l’ensenhament deis LR dins los 4 nivèls dau collègi, 6n compresa, aquela plaça es ges assegurada. Leis LR son mai encara plaçadas en concurréncia d’autreis ensenhaments complementaris, dins l’encastre de dotacions oràrias estrechas e non extensiblas. Vista l’ideologia lingüistica dominanta en França, es ges segur que lei còlas pedagogicas fagan una plaça ais LR en 6a e dins leis Ensenhaments Pedagogics Interdisciplinaris”. (p. 51-52)

La situacion d’autres ensenhaments de lengas

Al nom d’una logica budgetària d’austeritat, la fin de las opcions en lenga viva 3 italian, portugués, rus… en licèu general, a sonat los classes, en 2009, d’una diversitat pr’aquò necessària a l’ora de la bastison d’Euròpa. Per quant a las lengas ancianas, lor minoracion dins la reforma dels collègis aviá provocat de debats al motiu del manten del país coma “nacion culturala”. L’ensenhament de l’arabi, e mai del berbèr, es tanben tròp marginalizat de cara al nombre de locutors: l’arabi es la segonda lenga parlada dins lo país, particularament dins los quartièrs populars que patisson una manca de reconeissença culturala. L’ensenhament del francés lenga mairala/FLM clau, de son costat, un cicle d’aculturacion que sa deriva es l’assimilacion. La disciplina coneis un replec patrimonial e mai un apauriment de sos ensenhaments fauta de pro de dobertura sus d’autras lengas-culturas —lengas regionalas compresas— que compensariá la concurréncia de l’angloamerican.

En aval, pr’amor que son fragilizats pels objectius de competitivitat e de rendabilitat immediata, l’avenidor dels departaments universitaris de lengas minoritàrias es tanben una question que pòrta de pensaments: per las meteissas rasons antan foguèt barrat lo departament de lengas ancianas de l’Universitat de Lemòtges.

Es qu’aquela tendéncia pesuga molarà o, al contrari, lo sistèma valorizarà puslèu l’ensenhament del francés e de l’anglés, ja dominants, amb en rèireplan una tecnosciéncia arrapada a d’objectius de creissença puslèu mercantils?

Quinas preconizacions?

La còla de l’obratge fa l’escomesa d’una evolucion pus armoniosa, particularament dins lo sector de las lengas regionalas. La promocion de la diversitat es una de las responsas. Es çò que fa lo Forum de las Lengas del Mond organizat cada an pel Caireforc cultural Naut Bernat (Tolosa). Avèm aquí un recors de cara al desvolopament dels nacionalismes, de las xenofobias, del terrorisme religiós, de la glotofobia…

Entremièg aquelas preconizacions, podèm citar la promocion:

— al plan institucional, de la defensa juridica de las lengas, d’una francofonia inclusiva, d’un alterdesvolopament que passe per las lengas autoctònas…

— al plan academic, de l’interdisciplinaritat (geopolitica, lingüistica del desvolopament, antropologia culturala, macroeconomia),

— d’un punt de vista metodologic, del plurilingüisme, del comparatisme, de l’intercultural, de l’intercompreneson.

— al plan educatiu, de l’ensenhament de las lengas minorizadas, en particular lo de las lengas regionalas.

— al plan ciutadan, de l’engatjament associatiu per tal d’aver de relèvas dins l’opinion e los mejans de comunicacion, e mai al prèp dels poders publics.

Jean Sibille
Encargat de recèrca HDR
Laboratòri CLLE-ERSS (UMR 5263)
CNRS / Universitat de Tolosa – Joan Jaurés


[1] Entremièg los autors, podèm citar Giovanni Agresti especialista de literatura occitana, Philippe Blanchet especialista del provençal, Martine Boudet especialista d’antropologia culturala, Gilbert Dalgalian especialista del plurilingüisme, Gaid Evenou encargada de mission a la DGLFLF, Giovanni Poggeschi especialista de l’estatut de las lengas europèas, Claude Sicre président del Carrefour culturel Arnaud Bernard (Toulouse).
[2] Commission Langues Régionales, Association des Régions de France, « Réforme du lycée et du baccalauréat: l’enseignement des langues régionales en danger » (15 de febrièr de 2019)

BOUDET, Martine (dir.). Les langues-cultures moteurs de démocratie et de développement, Paris, Ed. du Croquant, 2019.

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

Estats com França o Itàlia ni tan sols l’han ratificat

amena_31

L’Estat espanyol incompleix sistemàticament la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries que va aprovar el Consell d’Europa ara fa 28 anys, el 5 de novembre de 1992. França i Itàlia, tot i llur signatura, no l’han ratificada respectivament, al·legant la incompatibilitat amb les seves constitucions nacionals. Espanya sí que la va ratificar l’any 2001.

Els incompliments d’Espanya són en l’àmbit de la Justícia, les administracions públiques de l’estat, la reciprocitat de mitjans i durant la gestió de la pandèmia de la Covid-19

Aquest novembre també farà un any de les recomanacions del Consell de Ministres del Consell d’Europa que acompanyaven l’informe del Comitè d’Experts sobre el compliment de la CELROM d’Espanya. En efecte, l’informe del Comitè d’Experts demana a l’Aragó que inclogui el català al seu estatut, com també que el català sigui reconegut com a riquesa cultural a la Regió de Múrcia.

L’informe del Comitè d’Experts reclamava que, amb caràcter urgent, es millorés la situació del català en l’àmbit de la Justícia i de les administracions públiques de l’estat espanyol. El 2019, el Consell de Ministres recomanava que es modifiqués, també amb caràcter urgent, la Llei orgànica del poder judicial, perquè asseguri l’ús del català en procediments judicials si ho demana una de les parts, un fet que actualment no sempre acaba sent possible. Aquesta recomanació és reiterada, però cap estament legislatiu espanyol n’ha impulsat la modificació legal pertinent. Els experts europeus tornaven a demanar com a recomanació d’aplicació immediata que l’Administració de l’Estat a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears utilitzi el català. En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua reclama a les Corts espanyoles una reforma legislativa que reguli que els treballadors públics de l’Administració General de l’Estat als territoris de parla catalana hagin de tenir una capacitació lingüística en català (així com ja se’ls exigeix que la tinguin en castellà) suficient per al seu lloc de treball. L’ONG del català també demana que tots els tràmits administratius que s’hagin de fer als portals web de l’Administració de l’Estat puguin fer-se en català.

La Plataforma per la Llengua considera preocupant el sistemàtic incompliment de la reciprocitat audiovisual, que no permet la llibertat de circulació dels productes audiovisuals ni entre països ni entre territoris dins de l’estat espanyol. La reciprocitat parcial de les emissions de ràdio i de televisió en català entre els diversos territoris del domini lingüístic catalanoparlant impliquen un atac frontal als drets lingüístics de més de 10 milions de ciutadans europeus. Aquesta restricció injustificada en la recepció dels mitjans de comunicació audiovisuals implica el menyspreu continuat dels estats espanyol, francès i italià cap a la CELRoM en un àmbit més.

L’exemple més recent d’incompliment de la CELRoM ha estat arran de la pandèmia de la Covid-19. El passat mes de març, el Consell d’Europa va criticar que alguns estats, com Espanya, « no comparteixen la informació, instruccions, directrius o recomanacions en altres llengües que no siguin la llengua oficial del país ». En una nota, l’organització encarregada del seguiment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries exposava que « la comunicació de recomanacions rellevants no només en una llengua és de gran importància per al benestar dels parlants de llengües regionals o minoritàries ». Aquesta mala notícia per als usuaris dels serveis de salut queda ratificada pel fet que el Consell d’Europa va determinar que el compromís de garantir l’atenció en català a la sanitat catalana (en aquest cas competència de la Generalitat de Catalunya) no es compleix plenament. La qualificació de l’informe emès el 2019 pel Comitè d’experts del Consell d’Europa, que fa el seguiment de la CELROM, va rebaixar la qualificació d’aquest compromís de « complert » a « parcialment complert ».

El passat març, el Consell d’Europa expressava la seva disconformitat perquè considerava que era un acte « discriminatori » i « contrari a la Carta europea » el fet que els estats que opten per l’ensenyament per mitjà de la televisió « es limiti a la llengua oficial sense tenir en compte les necessitats dels alumnes acostumats a rebre formació en llengües cooficials ». La Plataforma per la Llengua assenyala el Govern espanyol com un mal exemple d’aquesta uniformitat lingüística a l’hora d’expressar les recomanacions a la ciutadania. En efecte, el govern de Pedro Sánchez emet totes les seves comunicacions a les pàgines oficials i a les xarxes socials, així com a les conferències de premsa, exclusivament en llengua castellana. L’ONG del català també constata que els programes educatius que el Ministeri d’Educació va oferir durant l’etapa de tancament de les escoles el 2020 a Televisió Espanyola eren emesos exclusivament en llengua castellana.

Els casos francès i italià

En l’aniversari de la signatura de la CELRoM per part dels estats, la Plataforma per la Llengua vol posar l’accent en l’actitud de França i Itàlia: dos països que continuen sense ratificar la carta, fet que reflecteix una total despreocupació per una comunitat lingüística que veu la seva llengua amenaçada de desaparició en aquests dos estats. El maig de 2017, l’ONG del català ja va demanar a qui acabava d’esdevenir president de la República francesa, Emmanuel Macron, que impulsés els tràmits necessaris per ratificar-la, promesa que va fer durant la campanya electoral. La ratificació de la CELRoM havia de comportar el reconeixement de tota una sèrie de drets per a les llengües minoritzades per la República francesa, entre les quals es troba el català.

En aquest sentit, la carta havia de reconèixer als habitants de la Catalunya del Nord el dret d’aprendre català a l’escola i permetre, segons el grau de compromís que adquirís l’estat francès, la traducció de documents i lleis al català o, fins i tot, la possibilitat de tramitar procediments judicials en aquesta llengua. A més, la ratificació de la Carta també havia de promoure la producció d’obres culturals en català, n’havia de garantir l’emissió audiovisual regular i no impedir-ne l’ús en les relacions laborals. La Plataforma per la Llengua recorda que « és especialment important el compromís expressat respecte de l’ensenyament en català, atès que, segons la darrera Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya del Nord, el 80,3 % de la població nord-catalana ha expressat ser favorable a l’ensenyament del català com a disciplina o assignatura i el 76,1 % desitjaria tenir una educació bilingüe ». El compromís del president Macron amb la ratificació de la CELRoM va ser expressat a propòsit d’una enquesta feta entre els candidats a la presidència per la xarxa lingüística europea ELEN, de la qual és membre la Plataforma per la Llengua.

L’agost passat, en una sessió de compareixença en seu parlamentària del Govern francès, el diputat del departament de l’Aude feia a la ministra de Cultura gal·la, Roselyne Bachelot, una pregunta escrita demanant per què l’estat francès no ratificava la Carta. El ministeri de Cultura va respondre que França, tot i l’absència de ratificació, compleix amb 39 compromisos de la carta –el mínim són 35. A banda, si bé és cert que l’executiu Macron ha emprès mesures de protecció del català, com ara la creació de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (oficina amb una dotació pressupostària inicial molt baixa), l’ONG del català veu important que els estats acompanyin les mesures amb una ratificació de la Carta que permeti que siguin auditats pel Comitè d’experts internacionals encarregat del seguiment de la mateixa Carta, així com dotar d’eficàcia les mesures als territoris on la substitució lingüística del català és més avançada i, per tant, les mesures són més urgents. Cal destacar, per exemple, que només 1 de cada 4 joves nord-catalans té accés a algun tipus d’ensenyament del català i només el 0,7% de les parelles joves parlen català amb els fills. En dades globals, només el 5,7% de la població parla habitualment la llengua catalana.

A Itàlia, la ratificació de la Carta podria estar més a prop de ser una realitat, fet que afectaria plenament les possibilitats dels parlants de català a l’Alguer de poder dotar-se d’eines per garantir la continuïtat de la seva llengua. Quatre senadors han proposat textos que han de permetre la ratificació de la Carta, un cop consensuïn un únic text. El ministre d’Afers Regionals i Autonomies, Francesco Boccia, va participar en un acte al Senat organitzat per la senadora ladina Elena Testor, durant el qual li va manifestar la determinació del Govern amb la protecció de les minories i va agrair els treballs parlamentaris. La senadora Testor, una de les quatre que ha fet una proposta de llei -que ara mateix és a les comissions 1 i 3 del Senat-, es mostra confiada que aquesta vegada sí que sigui la bona.

La ratificació de la CELROM donaria una empenta més a l’ensenyament del català a l’Alguer, gràcies a la recent aprovació d’una llei pel Parlament sard que l’habilita. A més, la CELROM permetria als algueresos emprar el català en les seves relacions amb les administracions públiques de l’Alguer, fet que es podria concretar de diverses maneres, segons el grau de compromís adquirit.

La Plataforma per la Llengua considera que, mentre no es facin aquestes reformes, els parlants de català estan exposats a la discriminació lingüística i són tractats com a ciutadans de segona, atès que tenen menys drets. De fet, però, les autoritats espanyoles encara no han estat capaces de complir amb els mínims establerts a la CELROM, la carta que avui fa 28 anys i que està pensada per protegir parlants de llengües de mida molt més reduïda que el català a l’estat espanyol.

[Illustració: amena_31 – font: http://www.racocatala.cat]

 

 

Lo projècte a beneficiat del sosten de Dominique Stich, creator de l’ortografia de referéncia dicha ORB, e d’Alain Favre, coautor d’un diccionari francés-savoiard

Lo traductor automatic francés-arpitan es ja en marcha sul sit d’Apertium. L’esplech l’a realizat lo lingüista Hèctor Alòs supervisat per Xavi Ivars e Gianfranco Fronteddu (Clicatz aicí per aver mai de detalhs sus cossí s’es passat aquel trabalh).

Lo projècte l’an sostengut Dominique Stich, creator de l’ortografia de referéncia dicha ORB, e Alain Favre, coautor amb Stich d’un diccionari francés-savoiard e editor del diccionari francés-francoprovençal de Stich. Los dos òmes an permés l’utilizacion d’aquel diccionari. Stich n’a donat una version electronica actualizada, qu’es la basa dels diccionaris de l’esplech.

L’esplech es en linha e mai manque d’adobar qualques detalhs tecnics, als quals d’expèrts trabalhan encara.

Apertium es una plataforma de còde dobèrt e de logicial liure qu’a fach un brave trabalh per las lengas minorizadas e/o las qu’an pas gaire de ressorsas electronicas, coma l’occitan, l’aragonés, l’asturian, lo bielorús, lo breton, lo maltés, lo sami septentrional, lo sarde, lo silesian, lo tatar e lo tatar de Crimèa.

L’occitan es estat una de las primièras lengas a èsser introduchas dins Apertium, amb los traductors occitan-catalan e catalan-occitan que foguèron publicats en 2006, gràcias a la Generalitat de Catalonha. En 2008, i foguèron aponduts l’occitan-espanhòl e l’espanhòl-occitan. Foncionan tant per l’occitan referencial coma per la varietat aranesa. En 2018 s’incorporèt un modul del francés a l’occitan referencial. Lo francés, de son costat, ten mai de traductors incorporats dins Apertium: cap a l’occitan, lo catalan, l’espanhòl, l’esperanto e mai lo breton.

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

 

La tòca de la jornada es de sensibilizar a l’aprendissatge de las lengas e de la diversitat, per fin de favorir lo plurilingüisme e la compreneson interculturala

Coma cada 26 de setembre, dempuèi l’an 2001, se festeja uèi la Jornada Europèa de las Lengas. A l’escasença d’aquela jornada, lo Conselh d’Euròpa encoratja lo mond a aprene mai de lengas, tant a l’escòla coma en defòra, convencut que la diversitat lingüistica es un camin cap a una melhora comunicacion interculturala e un element clau del patrimòni cultural del continent.

La tòca de la jornada es de sensibilizar a l’aprendissatge de las lengas e de la diversitat, per fin de favorir lo plurilingüisme e la compreneson interculturala, per fin de promòure la rica diversitat culturala e lingüistica d’Euròpa, que cal manténer, e per fin d’encoratjar a aprene de lengas al delà del mitan escolar per de rasons de mobilitat o pel plaser de l’escambi uman.

E mai lo Conselh d’Euròpa sostenga lo plurilingüisme per tota Euròpa, las injustícias lingüisticas son talament manifèstas que i a mai de possibilitats de far de recèrca universitària sus l’occitan en Alemanha qu’en Occitània. Al delà, dins lo país nòstre, i a mai d’escasenças d’aprene l’anglés o lo chinés que d’aprene las lengas dels vesins: aragonés, arpitan, basco, catalan o nòrd-italian. Es a dire que los interèsses economics son encara considerats mai importants que los escambis umans e la preservacion de la diversitat.

Las lengas minorizadas e la covid-19

L’intergrop de las Minoritats Tradicionalas, Comunautats Nacionalas e Lengas a publicat uèi un comunicat en divèrsas lengas, dont l’occitan aranés. Ongan, an soslinhat que lo multilingüisme es lo melhor biais per “fomentar ua comprenença melhora e er includiment mutuau e tà impulsar era creativitat e era innovacion”. A mai, an remarcat que la pandemia de la covid-19 a rendut manifèstas las inegalitats lingüisticas. “Es mejans de comunicacion e es activitats culturaus enes lengües minoritàries tanben s’an vist afectadi de manèra desproporcionada pera pandemia”, çò ditz lo comunicat que conclutz que cal emplegar las lengas minorizadas dins totes los encastres “tant en circonstàncies normaus coma extraordinàries. Sonque alavetz poderam díder qu’es lengües europèes arreceben eth respècte que meriten”.

Visca l’occitan

De son latz, lo CRÈO de Tolosa a lançat una campanha amb l’etiqueta #viveloccitan (Visca l’occitan) per que lo mond expliquen en vidèo suls rets socials que lor agrada l’occitan.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Foto

El següent diàleg segurament us és familiar:

-Què et costa parlar en castellà?

-Ben mirat, no em costa gens. Tinc la sort de saber-ne; per tant, no compliquem les coses.

Carme Junyent és especialista en l’estudi de llengües amenaçades arreu del món. Coneix profundament els tics, les autotrampes i, en definitiva, els símptomes d’un camí sense retorn. Per això ens alerta i ens explica de manera clara i diàfana el com i el per què el català està malalt. Sí, el català corre perill. Però encara no és massa tard! Per salvar la llengua TOTS hem de canviar urgentment el nostre comportament lingüístic. Els que la tenim com a primera llengua. I els que no, però que la volem continuar sentint, o també parlant.

-Què em costa parlar en castellà?

-Em costa que cada vegada que NO parlo en català, porto la llengua cap a un camí de no-retorn. I per això necessito aprendre a no cedir sempre. I també per això cal que tu et posis en el meu lloc, perquè tots plegats entenguem què hi ha en joc. Sense tu i sense mi no ens en sortirem pas.

Perquè el català té un avantatge únic: hi ha moltíssima gent que no el parla però l’entén. I fins i tot molts l’estimen. Aprofitem-ho!

Biografia de l’autora

Carme Junyent és professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de donar a conèixer la diversitat lingüística del món i el seu valor. Autora de nombroses publicacions, col·labora amb diversos organismes internacionals que treballen per la revitalització de llengües.

 

Títol: El futur del català depèn de tu
Autor: Carme Junyent
Editorial: La Campana
Pàgines: 144
ISBN: 978-8416863754

[Font: http://www.racocatala.cat]

María Jesús Lorenzo Modia, catedrática da Universidade da Coruña, repasa un século de traducións e representacións da obra do universal autor inglés en galego, fundamentais para conferir « respetabilidade social e prestixio » a unha « lingua marxinada » durante séculos.
 
Luis Tosar, en 'Hamlet' (2006), adaptación dirixida por Lino Braxe.

Luis Tosar, en ‘Hamlet’ (2006), adaptación dirixida por Lino Braxe.
O universal dramaturgo William Shakespeare, declarado a maior icona na historia da cultura británica, foi un actor clave para a dignificación da lingua galega. As representacións, traducións e retraducións das súas obras en galego, desde principios do século XX, permitiron que o noso idioma —que foi lingua de cultura e poder na Idade Media, pero acabou sendo relegada polo castelán coa configuración de España a partir dos Reis Católicos— recuperase da man de Shakespeare o prestixio perdido. Así o mantén a catedrática de Filoloxía inglesa María Jesús Lorenzo Modia, da Universidade da Coruña (UDC), que vén de presentar un traballo sobre o decisivo papel que xogou a obra shakesperiana na revitalización do galego.
« Para aumentar o número de falantes da lingua e para darlle respetabilidade cultural, as traducións e as representacións das obras dos dramaturgos prominentes, e particularmente as de Shakespeare, foron consideradas instrumentais », introduce a profesora da UDC nun traballo titulado ‘The Reception of Galician Performances and (Re)translations of Shakespeare’, publicado en Multicultural Shakespeare: Translation, Appropriation and Performance, revista da Universidade de Lodz (Polonia).
A catedrática busca aquí proporcionar unha visión histórica da recepción de Shakespeare en Galicia e analiza o uso das súas obras como un « medio para dignificar o idioma galego ».
Lorenzo Modia afirma que as obras de Shakespeare serviron como « instrumento de aburguesamento » da lingua galega, tras séculos relegado ao mundo dos « campesiños e as clases baixas en contextos privados », de modo que « a asociación con Shakespeare conferiría a unha linguaxe marxinada respetabilidade social e prestixio ».
« Debido ao status cultural minoritario deste idioma, a existencia de versións do traballo de Shakespeare en galego serviría para outorgarlle respetabilidade social e prestixio », argúe a filóloga.
Obras de Shakespeare publicadas en galego pola Editorial Galaxia.
Obras de Shakespeare publicadas en galego pola Editorial Galaxia.
 
SHAKESPEARE NA ESCENA GALEGA
A primeira aproximación de Lorenzo Modia é as representacións que se fixeron da obra teatral de Shakespeare en Galicia. A primeira documentada, organizada pola sociedade intelectual das Irmandades da Fala, que promoveu o ensino e a práctica da lingua galega a través de « representacións teatrais de obras longas de boa calidade, que serían de interese para as minorías cultivadas, e que presentarían personaxes de clase alta e media ».
En xaneiro de 1919, recorda a profesora da UDC, este grupo creou o Conservatorio Nacional de Arte Galega, « concibido como unha plataforma para renovar e revitalizar o teatro galego da época ». Alí, os textos de Shakespeare, entre moitas outras obras internacionais, foron utilizados para estes fins.
A primeira obra de Shakespeare traducida ao galego foi a adaptación de The Merry Wives of Windsor escrita por Antón Vilar Ponte, titulada Xan entre elas, estreada o 4 de xaneiro de 1920.
María Jesús Lorenzo Modia sinala The Merry Wives of Windsor como a primeira obra de William Shakespeare traducida ao galego, « probablemente a través dunha versión portuguesa anterior, As alegres comadres de Windsor, 1913″. A adaptación ao galego, escrita por Antón Vilar Ponte, foi titulada Xan entre elas, estreada o 4 de xaneiro de 1920. Así recollía A Nosa Terra, 10 de febreiro, o éxito da representación:
O público que enchía o local non se fartaba de reirse co’as bromas terribres que sofre o inmenso Falstaff. De tres actos e cinco cadros consta a comedia, e a tramoya faise rápidamente como non é adoitado nas representaciós de aficionados. O derradeiro coadro, unha broma no antroido, resulta pintoresco e vistosísimo. Xan entre elas, a petición de cantos asistiron ó estreno, vaise repetir o prósimo domingo. 
Sábese que durante aqueles anos, e até o golpe de Estado de Francisco Franco, en 1936, houbo unha intensa actividade teatral que combinaba obras de autores galegos e de dramaturgos internacionais, pero « crese que algunhas destas primeiras traducións se perderon durante a Guerra Civil Española (1936-9) ou foron queimadas polos propios tradutores antes de fuxir do país », aporta Lorenzo Modia.
O período da Guerra Civil e a posterior ditadura franquista puxeron fin ao uso do galego como lingua da cultura, e houbo poucas traducións posteriores ata a reactivación do noso idioma na década de 1970. Con todo, algúns intelectuais galegos publicaron baixo a bota de Franco obras orixinais e traducidas en galego. Un destes foi Álvaro Cunqueiro, que en 1958 publicou O incerto Señor Don Hamlet príncipe de Dinamarca, onde « o personaxe de Shakespeare se transmuta no mundo galego cunha énfase na súa orixe nas sagas nórdicas ».
Aínda que « non é en si unha versión de Hamlet, senón o froito do interese permanente de Cunqueiro polas fontes que inspiraron a Shakespeare », pódese inscribir nesa tradición literaria que fixo do dramaturgo inglés unha fonte de inspiración e revitalización do galego.
« A peza estreouse na Coruña en 1959 e, dadas as circunstancias da lingua e a cultura galegas nesa época, considerábase un símbolo do patriotismo galego », aporta  Lorenzo Modia. O Don Hamlet de Cunqueiro, recorda, foi presentado varias veces máis tarde, especialmente pola Escola Dramática Galega, na Coruña o 7 de xuño de 1979, ou presentado posteriormente nunha lectura dramatizada en Arteixo pola mesma compañía, dirixida por Santiago Fernández o 11 de abril de 2000, patrocinada polo Concello. Máis recentemente, para conmemorar o centenario do nacemento de Cunqueiro e o trixésimo aniversario da súa morte, a traxedia púxose en escena en Santiago de Compostela en 2011 nunha adaptación posmoderna da compañía Sarabela Teatro.
Romeo e Xulieta, famosos namorados é outra obra de Cunqueiro que, apunta a profesora da UDC, tamén se podería describir como unha versión da obra orixinal de Shakespeare. A pequena peza insérese na súa novela As crónicas do sochantre (1956). « Ata onde sabemos, ata agora non se realizou ningunha representación pública da obra, aínda que algunhas escenas foron realizadas pola compañía Achádego en 1989 e xa foran representadas nun espectáculo privado por Teatro Circo en 1974 », expón Lorenzo Modia.
« Shakespeare utilízase como un medio para elevar o status da cultura galega, e doutra banda hai unha apropiación complexa e intrigante da obra mesma do autor ».
A catedrática lembra tamén como a partir de 1965, « entusiastas crearon unha serie de compañías teatrais galegas independentes, algunhas delas interesadas en interpretar a Shakespeare ». Neste período, lembra, « o primeiro en optar por unha representación galega de Macbeth foi o director Manuel Lourenzo », que presentou a traxedia en Ribadavia o 18 de maio de 1975 e na Coruña en 1976.
« A idea clave desta representación foi a súa estreita relación cos ritmos e traxes do folclore tradicional de Galicia, incluídas as meigas e as danzas populares recoñecibles con zocos de madeira de campesiños, así como os trazos innovadores da modernidade. Esta actuación de Shakespeare deu testemuño dunha posta en escena que daría un valor engadido á cultura tradicional galega ao estar en contacto coa alta literatura », salienta a catedrática, quen subliña que no caso de Manuel Lourenzo « tamén parece que Shakespeare é un leitmotiv ».
Xa no período democrático, e co galego xa recoñecido como lingua oficial, en 1984 creouse o Centro Dramático Galego, un acontecemento « relevante para a institucionalización e lexitimación das empresas dramáticas galegas ». Entre as versións de Shakespeare atópanse as obras As alegres casadas (1989) e Un soño de verán (1992), ambas dirixidos por Eduardo Alonso; Ricardo III (2005), dirixido por Manuel Guede; e Noite de reis ou o que queirades (2007), dirixida por Quico Cadaval. « Estas actuacións ás veces utilizan un guión escrito ou adaptado polos directores, Eduardo Alonso, como no caso de As alegres casadas, traducido por Alonso e Manuel Guede e publicado máis tarde por Edicións Xerais. Noutras ocasións, solicitáronse novas (re)traducións aos filólogos para proporcionar un texto contemporáneo que se adaptase á nova produción. A importancia de Shakespeare para as institucións públicas galegas foi tan grande que na década de 1980 houbo un proxecto público que lle encomendou a Manuel Balboa converter o Don Hamlet de Cunqueiro nunha ópera, aínda que ata onde sabemos, o proxecto non se concretou », detalla Lorenzo Modia.
Neste período, prosegue, Manuel Lourenzo continuou presentando obras de Shakespeare para o público galego, incluído Os amantes de Verona (1988) —versión de Romeo e Xulieta—, neste caso en representacións da compañía de afeccionados Titiriteiros do Norte. Outros espectáculos teatrais dirixidos por Lourenzo e interpretados pola compañía Teatro do Alvardán tamén foron inspirados polo dramaturgo inglés, como Morte accidental de Hamlet (1992), no que a obra de Shakespeare se relaciona con Morte accidentale dei un anarchico de Dario Fo. Noutras representacións tamén supervisadas por Lourenzo, como Unha noite en Elsinor (1997) e Hamlet e familia, Shakespeare segue sendo un dos autores inspiradores, nesta ocasión en combinación con Cunqueiro e o dramaturgo alemán Heiner Müller, clarifica a catedrática da UDC, quen subliña que Lourenzo tamén usou constantemente temas de Shakespeare para os seus diversos proxectos empresariais e editoriais, principalmente de Hamlet, como en Clube teatral Elsinor, unha compañía fundada en 1990, ou a revista Casahamlet, lanzada en 1998, na que se publican discos de orixe shakesperiano: ‘Falta Hamlet’ (1998) ou ‘Leria habitual de Hamlet’ (2002), pon como exemplos. Outras pezas breves de inspiración shakesperiana, como ‘O cuarto de Ofelia’, de Xesús Pisón, tamén foron publicadas en Casahamlet (1999) e dirixida por Manuel Lourenzo en Rianxo, o 19 de xuño de 2009. 
« A apropiación galega de Shakespeare é polifacética, e desde o principio buscou atender a un público amplo, á vez que introduciu ideas orixinais ».
O sufrimento de Ophelia tamén foi unha inspiración para as poetas galegas que abordaron o tema da dominación patriarcal. Lorenzo Modia pon como exemplo o caso de Marta Dacosta, que en 2003 publicou o libro Como amantes de Hamlet, no que presenta en galego un manifesto de poesía feminista sobre o suicidio de Ophelia e o poder masculino.
A profesora de Filoloxía Inglesa tamén salienta o papel que xogou Eduardo Alonso en Teatro do Noroeste, para o cal adaptou en 1990 o Rei Lear de Shakespeare en colaboración con Candido Pazó e publicado en 1998 por Xerais, Macbeth en 1994, Noite de Reisen 1996 e Romeo e Xulieta en 2007, obras que fundamentalmente foron « representacións baseadas nas obras de Shakespeare en lugar de producións dos propios textos do dramaturgo inglés », destaca Lorenzo Modia.
Outra representación que a catedrática considera relevante é a produción de Quico Cadaval Noite de reis ou ou que queirades, en 2007, na que « evitou os elementos solemnes do texto clásico », Twelfth Night. Daquela adaptación produciuse un texto pedagóxico específico para ser utilizado nas escolas antes de que as representacións tivesen lugar; un material que permanece dispoñible en Internet.
Outras empresas profesionais, como Librescena e Voadora presentaron tamén adaptacións de Otelo (2000) e Obras completas (2002), e A Tempestade (2013), aportando « visións de directores de renome que querían contribuír á construción dunha tradición teatral galega ao incorporar a Shakespeare no seu repertorio », salienta Lorenzo Modia.
Entre a lista de representacións shakesperianas tamén destaca a versión de Hamlet dirixida por Lino Braxe (2006) e protagonizada polo internacional actor galego Luís Tosar, ambientada en Dinamarca na década de 1940 durante a invasión nazi, cunha atmosfera decadente.
En 2010, Quico Cadaval e o dúo Mofa e Befa, integrado polos actores galegos Evaristo Calvo e Víctor Mosqueira, escenificaron Shakespeare para ignorantes, unha hilarante obra na que « varios temas, personaxes inadvertidos ou escenas das obras de Shakespeare se representan como unha festa no escenario ».
Aínda que todos os textos mencionados por Lorenzo Modia foron escritos en galego, para « indicar como de afíns son as obras de Shakespeare á imaxinación galega », a catedrática menciona unha obra en español que inclúe algúns actores galegos e que se representou en Galicia: Los Mácbez reinan en la Xunta, obra dirixida por Andrés Lima na que « a traxedia de Shakespeare non se desenvolve nun país ou un tempo afastado », pois « a súa poderosa mensaxe baséase no aquí e o agora da loita política, a ambición e a traxedia ».
« Para os efectos desta investigación centrada nas representacións en galego, esta produción realizada en Narón, na provincia da Coruña, en 2014 por unha compañía chamada Los Mácbez é circunstancial, pero mostra a conexión constante entre Shakespeare e a vida cultural e política actual de Galicia », argúe a experta, que enxalza que o feito de que fose financiada polo Centro Nacional de España, é dicir, « polo propio Madrid », considera que « serve para mostrar como se ve o goberno autónomo galego desde a distancia da capital ».
« Por unha banda, percíbese a Galicia como tradicional e baixa fronte á sofisticada cidade capital e, doutra banda, este país do norte é visto como potencialmente subversivo xa que as novas interpretacións críticas do goberno autónomo están a ser aclamadas tanto pola intelectualidade como por membros do público ».
As traducións e adaptacións serviron para « asociar o idioma galego coa alta cultura do inglés e co propio William Shakespear » e, deste xeito, « conferir dignidade adicional » á lingua galega.
TRADUCIÓNS AO GALEGO
A última parte da análise de Lorenzo Modia trata sobre a publicación de traducións dos textos de Shakespeare ao galego, as cales divide en dous grupos: as publicadas por editoriais comerciais e as editadas co patrocinio do Goberno galego. Dentro do primeiro grupo hai versións de intelectuais galegos radicados no exterior, como a de Macbeth de Fernando Pérez Barreiro Nolla, publicada en 1972 por Galaxia, se ben o Acto II da obra aparecera na revista galega Graal dous anos antes, en 1970.
Tamén destaca outras traducións feitas por directores de teatro galegos como a do mesmo Macbeth de Manuel Lourenzo en 1975, que de feito non foi publicado, pero cuxo texto orixinal se conserva xunto con materiais visuais na Biblioteca Arquivo Teatral ‘Francisco Pillado Mayor’ da Universidade da Coruña.
Outras traducións foron encargadas por institucións oficiais para facer unha colección de textos de Shakespeare en galego, como a de Hamlet de Miguel Pérez Romero en 1993, publicada por Galaxia e a Xunta, ou a publicación nun volume, no ano 2003, de Noite de Reis e A Tempestade do mesmo tradutor, novamente en Galaxia e financiado por Caixa Galicia.
O labor da Editorial Galaxia foi fundamental na galeguización de Shakespeare. Así o recoñece María Jesús Lorenzo Modia, que destaca a « gran cantidade » de traducións publicadas por unha editorial que naceu en 1950 co « obxectivo principal de apoiar a resistencia cultural e política dos galegos contra o franquismo ».
Na súa colección de Clásicos Universais tamén figuran as obras de Shakespeare Romeo e Xulieta (2003), O Rei Lear (2003), Otelo (2006) e Macbeth (2006).
A catedrática da UDC salienta a participación do Goberno galego nestes proxectos de tradución e subliña como « mesmo serviu como o único editor dunha das edicións de dúas obras de Shakespeare nun volume: Soño dunha noite de San Xoan e O mercader de Venecia en 1989.
Tamén a editorial Xerais aportou grandes achegas como as traducións de As alegres casadas (1997) e Rei Lear (1998), do director Eduardo Alonso.
As traducións de Shakespeare tamén foron impresas por outras editoriais galegas emblemáticas, como Edicións do Castro, creada por Isaac Díaz Pardo en 1963 como unha rama do Grupo Sargadelos, e que publicou a obra Xulio César en 1998, unha tradución de Xohán Ledo, quen ese mesmo ano tamén asinou a tradución de Ricardo III coa Fundación Otero Pedrayo.
Finalmente, engade á lista de editores dos textos de Shakespeare o xornal La Voz de Galicia, que participou con Galaxia e a Fundación Caixa Galicia na publicación de Romeo e Xulieta en 2005.
« Aínda non se traduciu nin representou o corpo completo da obra de Shakespeare en Galicia ».
UN SÉCULO ‘GALEGUIZANDO’ A SHAKESPEARE 
Todas as obras teatrais shakesperianas en Galicia ao longo dun século mostran, para Lorenzo Modia, « unha conexión constante entre Shakespeare e a vida cultural e política actual de Galicia ». Así, explica: « Por unha banda, o dramaturgo utilízase como un medio para elevar o status da cultura galega, e doutra banda hai unha apropiación complexa e intrigante da obra mesma de Shakespeare. O volume de adaptacións supera ao das traducións, e isto suxire un achegamento creativo ao dramaturgo inglés e un proceso para reinterpretarlo e reclamalo como propio. A relación entre Shakespeare e Galicia vai en ambas as direccións, e cada entidade enriquece á outra. Mesmo na era da austeridade, as representacións das obras de Shakespeare parecían ser unha aposta segura tanto en termos de financiamento das artes como de venda de entradas, e só ocasionalmente eran patrocinadas por corporacións privadas ou polas propias compañías teatrais. A apropiación galega de Shakespeare é polifacética, e desde o principio buscou atender a un público amplo, á vez que introduciu ideas orixinais, como a presenza de meigas galegas nativas en Macbeth ou «teatro perralleiro» en representacións en festivais de vilas ».
Non hai dúbida para Lorenzo Modia de que esta galeguización de Shakespeare serviu para « asociar o idioma galego coa alta cultura do inglés, unha das linguas máis prestixiosas do século XX, e co propio William Shakespeare, talvez a persoa máis destacada na industria cultural do Reino Unido », e así, deste xeito, « conferir dignidade adicional » á lingua galega.
Con todo, a catedrática lembra que « aínda non se traduciu nin representou o corpo completo da obra de Shakespeare en Galicia », cre que esta tarefa se está facendo « gradualmente a través da contribución de académicos, tradutores, directores, compañías de teatro e editoriais co apoio de fondos públicos e privados ».
« A asociación de William Shakespeare coa lingua galega dura aproximadamente un século e a función principal desta aventura cultural é unha contribución significativa ao ennobrecemento literario desta lingua minorizada », conclúe a profesora da Universidade da Coruña.

[Fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

Nin o ensino da lingüística debe reducirse á explicación do conflito entre linguas en contacto, nin o argumento en favor dun idioma debe limitarse ao seu número de falantes, nin debemos reivindicar só o dereito a vivir en linguas minorizadas, senón a obriga de coidar a diversidade lingüística porque cada idioma leva implícita unha visión do mundo. Son algunhas das ideas que recolle Teresa Moure en ‘Linguística-Eco-’ (A través), un ensaio no que defende unha visión ecoloxista das linguas. 

‘A torre de Babel’, de Pieter Bruegel

Por Montse Dopico

O galego encóntrase, coma o éuscaro e o catalán, entre as algo máis de 500 linguas do planeta -dun total dunhas 6.500, segundo o Ethnologue- que superan o millón de habitantes. As tres linguas cooficiais no Estado español atópanse, desde esa perspectiva, nunha situación privilexiada no conxunto dos idiomas do mundo. Mais ningunha lingua é máis importante ca outras en función do número de falantes. Se escollésemos os idiomas en función dese criterio optariamos por estudar mandarín antes ca inglés, árabe ou hindi antes ca alemán ou xavanés ou telugo antes ca francés. Son algúns dos datos que recolle o ensaio ‘Linguística Eco-. O estudo das línguas no Antropoceno’ (Através), de Teresa Moure, que afonda en cuestións tratadas pola mesma autora na súa obra anterior ‘Ecolingüística. Entre a ciencia e a ética’.

Malia as políticas lingüicidas practicadas polos Estados -a mentalidade que reflicte o mito da Torre de Babel axudou a xustificalas- aínda hoxe fálanse 12 linguas en Suecia ou en Suíza, 25 en Francia, 86 en Canadá, 161 en Australia, 176 en USA, 181 en Brasil ou 438 na India. O mapa lingüístico do mundo é moito máis complexo e diverso do que pode facer crer o predominio, en termos económicos e políticos, dunhas poucas linguas europeas. Ademais, concibir a linguaxe como un instrumento de comunicación é unha postura reducionista, xa que tamén é un sistema de representación do mundo ou un mecanismo de poder.

O exemplo da choiva no caso galego é un estereotipo usado habitualmente para explicar como as linguas constrúen a realidade. Mais -indica Moure- a comparación con outras linguas románicas faladas en terras secas demostra que a nosa non é aí tan orixinal. Aínda sendo certo que o noso discurso afecta á nosa óptica do real, nunha interpretación extrema da hipótese da relatividade lingüística -aclara a autora de ‘Linguística Eco’- a lingua determinaría tanto a visión do mundo dos falantes que non sería posible nin a tradución. Nunha versión máis moderada, deixámonos guiar polas representacións inducidas pola lingua sen vivir presos da estrutura da mesma.

As relacións de poder

Máis interesante quizais é a cuestión das relacións de poder entre linguas, ocultadas pola tese do “bilingüismo harmónico”. Independentemente de que as persoas, individualmente, poidan aprender varias linguas, en termos sociais -lembra Moure- o caso galego non é comparable por exemplo ao de Suíza ou outros exemplos de convivencia de comunidades monolingües asociadas con lazos de entendemento mutuo. Nin é semellante ao dos países nórdicos, nos que a poboación fala inglés como segunda lingua sen ver ameazada a súa, amparada polo Estado.

Na Galiza, recuperar a dignidade para a lingua propia sería o primeiro paso para construír unha sociedade plural e diversa

Na Galiza, recuperar a dignidade para a lingua propia -asegura Moure- sería o primeiro paso para construír unha sociedade plural e diversa na que, ademais, poderiamos cultivar as linguas da poboación inmigrante como o árabe ou o curdo. Porque plurilingüismo é “respeitarmos as minorias que cohabitam connosco, e não simplesmente nos rendermos ao imperialismo autoritário com o critério da suposta utilidade prática”.

Neste sentido, a análise de Teresa Moure non se afasta da recollida en obras publicadas nos últimos anos como ‘Sobre o racismo lingüístico’, coordinado por Pilar García Negro, ou ‘Lingua e futuro’, editado por Goretti Sanmartín, no que tamén se apuntaba unha perspectiva ecolingüística. Mais a autora de ‘Linguística Eco’ subliña que, máis alá da reivindicación do dereito dos pobos a viviren na súa lingua, trátase do deber de protexer a diversidade lingüística e dunha restitución histórica da voz dos dominados, é dicir, dunha cuestión de xustiza.

Mais o galego non é, nin moito menos, a única lingua en perigo do mundo e o enfoque de ‘Lingüística Eco’, ademais de divulgativo -contén propostas de exercicios- é internacional, sendo abondoso en exemplos que corresponden a diversas partes do mundo. Así, un dos problemas presentados polos atlas das linguas é que non vinculan algunhas -as consideradas “indíxenas”, porque as hexemónicas serían as “normais”- cos seus referentes cultos (científicos, políticos, artistas…), contribuíndo así ao seu desprestixio social.

O eurocentrismo

A lingüística é unha disciplina “marcadamente eurocêntrica”. En relación con isto, Moure cita o pensador iraniano Hamid Dabashi, que denuncia como os europeos distinguen entre a “filosofía”, que sería a deles, e as curiosidades etnográficas, xa que “porque é que filosofía europea é “filosofía”, mais a africana é “etnofilosofía”?”. A pesar de que ás veces se produza unha actitude compensatoria do sentimento de culpa polo pasado colonial atribuíndo aos “indíxenas” características estereotipadas como a espiritualidade ou a conexión coa natureza.

Ningunha lingua esmorece de xeito natural, senón como resultado da desigualdade nas relacións de poder

Ningunha lingua, en calquera caso -salienta Moure- esmorece de xeito natural, senón como resultado da desigualdade nas relacións de poder: intereses políticos e económicos, sobre todo. E calquera persoa pode loitar contra esa perda de diversidade fomentando o intercambio cultural ou aprendendo sobre as linguas minoritarias. Porque, se cada lingua leva implícita unha cosmovisión, a morte de calquera idioma é a desaparición dun xeito de ver o mundo, é dicir, unha catástrofe en termos ecolóxicos.

Nas linguas tibeto-birmanesas, nalgunhas balcánicas ou no xaponés clásico, o falante ten que especificar unha categoría que indica o grao de evidencialidade do que está afirmando, é dicir, en que medida poden asegurar se o que di é ou non verdadeiro. No luiseño, unha lingua amerindia de California, os verbos usan lexemas diferentes non só se a acción ten un axente individual ou colectivo, senón tamén se os membros do axente colectivo realizaron a acción xuntos ou non.

A partir diso, indica Moure, poderiamos preguntarnos que pasaría coa filosofía se Aristóteles falase luiseño… ou navajo, xa que nesta lingua os substantivos non teñen xénero, non hai preposicións pero si posposicións e o verbo ten máis de tres persoas. A lóxica, polo menos, tería mudado. E -conclúe Teresa- igual que unha antropóloga non pode quedar tranquila sabendo que van tirar unhas nenas a un volcán para aplacar un Deus, mesmo que elas o aceptasen, ninguén debera permanecer neutral ante a perda da diversidade lingüística. Non só porque teñamos dereito a restituír os nosos dereitos como falantes de linguas minorizadas, senón tamén porque temos a obriga de devolverllos a quen aínda non se fixo consciente da súa perda.

 

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

Chegan desde Catalunya e desde a Arxentina palabras de esperanza e reivindicacións xustas para o galego; e veñen contadas cos máis bonitos acentos cataláns e arxentinos sobre a nosa lingua.

Alumnado catalán de lingua galega na cooperativa Aula d’Idiomes

O cancelo #Querémolo leva uns cantos días percorrendo as redes. Quen o impulsa son estudantes da lingua galega en Catalunya e o que queren é que a Xunta de Galicia realice probas para a obtención do Certificado de Estudos de Lingua Galega (CELGA) fóra dos límites territoriais de Galicia e « máis alá de Ponferrada ». En ben pouco tempo, a iniciativa, que pode seguirse na conta @Instaengalego da man de Carlos Vieito, traspasou fronteiras ata chegar mesmo á Arxentina ou ao Reino Unido, onde tamén viven persoas que se sentiron identificadas con esta reivindicación e que demandan a posibilidade de examinarse de lingua galega sen ter que desprazarse a Galicia. 

Poder acreditar o coñecemento dun idioma en calquera parte do mundo é unha reivindicación que vai moito máis alá de conseguir un título. Trátase de valorar, de prestixiar, de poñer o galego ao mesmo nivel ca o resto das linguas. Detrás desta teima que vén de ver a luz a través das redes sociais hai verdadeiras historias de amor polo noso idioma que chegan dende a outra punta do Estado e dende o outro lado do Atlántico. Todo comezou uns cantos anos atrás, cando Carlos Vieito aterrou en Catalunya co seu nivel de catalán acreditado dende Galicia polo Institut Ramon Llull. « Nese momento vin o valor e o potencial que ten que unha lingua se poida acreditar fóra, mesmo para buscar traballo. Sábeme mal que haxa que pagar por títulos, pero é certo que o prestixio das linguas tamén pasa por aí« .

Morrera o conto ata que pouco despois, e por casualidades e querenzas da vida, comezou a compoñerse en torno á cooperativa Aula d’Idiomes, situada nos barrios de Sants e Gracia, un pequeno grupo de seis alumnas catalás interesadas por aprender o galego. Con Carlos Vieito como profesor, a aula foi medrando ata formar varios niveis e un grupo de intercambio galego-catalán. « Puxémonos unha meta: tirar o CELGA e viaxar a Galicia de excursión », conta o profesor. Axiña bateron cunha morea de trabas: « As datas dos exames publícanse con moi pouca antelación, un mes ou 15 días; e se vives en Barcelona ou Londres, comprar un voo con tan pouca marxe sae por un ollo da cara, ademais do aloxamento e dos problemas laborais que xera », relata Vieito. E de aí naceu #Querémolo.

AMOR Á LINGUA

Se ben anteriormente o galego si podía acreditarse en Barcelona – « hai moitísima xente que realizou o exame naquela época en que existía a posibilidade » -, agora é practicamente inviable se non vives en Galicia. « A Xunta pono moi difícil.Vemos que non promove o suficiente a aprendizaxe do galego e por iso pedimos que se mova! ». Quen fala é Jesica, unha rapaza de 34 anos, catalá de nacemento pero con raíces 100% galegas e estudante da Aula d’Idiomes. Toda a súa familia é lucense – a nai de Sarria, o pai dunha aldea de Baralla… -, e marcharon cara a Barcelona con apenas 18 anos. Jesica e mais a súa irmá xa naceron alá, escoitaron o galego na casa e cada verán que regresaron, pero falalo e escribilo era outro cantar, por iso Jesica se uniu a este grupo de aprendizaxe en outubro. « Procuro a supervivencia da fala; na nosa man está fomentala », reivindica.

O alumnado que se xuntou ao redor destas aulas é do máis heteroxéneo, hainos que teñen algún vínculo familiar ou sentimental co país e hainos que simplemente o adoran e « ven a lingua como outra característica máis á que querer para entender mellor un pobo », conta Vieito, que estivo á fronte das clases ata hai pouco. « O principal motivo que tiñan para estudar galego era o amor. Sempre lembrarei unha anécdota que me chegou ao fondo da alma: un alumno catalán que acababa de ser pai e se apuntou a galego para ensinarllo á cativiña. A súa muller era descendente de galegos, pero xa non o sabía falar. El foi quen se encargou de aprenderllo á filla ». 

POR UN GALEGO VIVO

Max, pola contra que Jesica, achegouse ao galego sen vínculo previo ningún. El é de Corbera de Llobregat, « unha vila chea de árbores, montañas e xabaríns ao carón de Barcelona ». Cun coidado galego, estoutro alumno explica que este é o primeiro ano no que estuda o idioma regularmente, mais a súa andaina coa lingua xa comezou no derradeiro ano da carreira de Filoloxía Catalá a través dunha materia optativa de lingua galega e xénero. Con ela mergullouse no galego e descubriu a cultura deste país, do que non volveu desprenderse. Ese mesmo verán visitou Galicia nun dos cursos de Galego sen Fronteiras organizados pola Real Academia Galega (RAG). « Descubrín paisaxes inmensas, namorei dos solpores profundos e fixen amizades marabillosas ». Á volta, « alén do romanticismo », decidiu continuar os estudos « por unha cuestión política de respecto á diversidade lingüística ».

O seu compromiso pasa por non deixar que as linguas desaparezan « a causa da globalización ». « Calculan que a metade delas morrerán de aquí a cen anos. Hai ao redor de 6.000 linguas e uns 200 estados. En todos existe unha ou máis linguas imperantes, e outras moitas subxugadas. Se os gobernos non queren mantelas, temos que facelo os cidadáns », explícase. E para iso mesmo, « hai que ir xustamente en contra da homoxeneización lingüística, hai que loitar para que as linguas minorizadas, como o catalán e o galego, sobrevivan á voracidade aniquiladora da globalización e dos Estados nación; porque cada vez que morre unha lingua morre un factor de cohesión dun pobo, un xeito de pensar e de dicir o mundo », sentenza Max.

Froito desta loita, Max propuxo, como profesor na Educación Secundaria, poder ofrecer ao seu alumnado unha materia ao redor da cultura galega. Botou a andar a iniciativa e a acollida foi tan boa que mesmo xuntou máis alumnas que as aulas de alemán e de francés. Agora, el xunto con outros cantos profesores están traballando na recuperación do finado proxecto Galauga da UB. A través del consegue dar unha hora semanal de lingua e cultura galegas no ensino catalán, « sempre coa finalidade de promover o respecto pola lingua nos máis novos ». 

DESDE O OUTRO LADO DO OCÉANO

Tamén por eles, por toda esa xeración futura, é importante reivindicar o #Querémolo e dar o toque de atención: « Ei, que o galego non é só da Xunta; é de todas, e todas debemos ter o dereito de facer un exame en galego, para darlle a visibilidade e a dignificación que agora non ten », remata Max. Cando o alumnado catalán xunto con Carlos Vieito impulsaron esta campaña non pensaron que fose traspasar fronteiras, pero deron con xente doutros puntos do mundo que se atopaban co mesmo desexo de acreditar o CELGA e cos mesmos impedimentos para facelo.

Unha das mensaxes que recibiron nestes días chegou da Arxentina, máis concretamente da cidade de Córdoba, na provincia do seu mesmo nome. O seu remitente era Emanuel, un rapaz zapateiro de profesión e fillo de pai e de avós maternos emigrantes galegos. « Eu tamén quero facer o CELGA pero atopo moitos problemas », relata. Se estando preto de Galicia xa é difícil, máis aínda desde o outro lado do océano. Emanuel nunca perdeu a conexión co país dos seus antergos. « Toco a gaita, traballo na Casa de Galicia en Córdoba, leo en galego, o 80% da música que escoito é en galego », fala ao teléfono, a miles de quilómetros de Galicia, cun galego tinguido de acento arxentino. « Na miña casa non temos cuchillos, temos coitelos; ás veces temos ollas e outras moitas temos potas… ». 

Se ben coidou a súa vinculación co galego desde sempre, foi hai un mes cando deu co Portal da Lingua Galega e empezou a aprendelo con detalle. « Dixen: ‘o luns comezo!’, e o luns comecei! ». E con esta naturalidade e boa disposición, Emanuel vai facendo os seus propios apuntamentos de galego de maneira autodidacta. Ao longo da súa vida fixo tres viaxes a Galicia, unha delas co seu pai, tamén zapateiro, que regresaba por primeira vez 45 anos despois de emigrar desde Vilalba. « Galicia é parte da miña cultura, entón entendín que se quero permitila teño que falar galego ».

Emanuel súmase á reivindicación do CELGA porque « calquera movemento pola nosa lingua é importante » e porque se trata dunha « cuestión de igualdade ». « Eu tamén son galego tanto coma os que viven en Galicia. É unha maneira de que nós poidamos acreditar que tamén sabemos, é unha maneira de sentirnos completos« . 

Son loitas xustas e xenerosas por un futuro de mil primaveras máis para a nosa lingua.

[Imaxe: @instaengalego – fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

A 60 ans, l’arqueològ e activista cultural canac pren la direccion del Musèu de las arts e civilizacions non europèas 

Escrich per Tomàs Lironda

Emmanuel Kasarhérou, arqueològ e
activista cultural canac pren la direccion
del Musèu de las arts e civilizacions
non europèas de París

Emmanuel Kasarhérou pren la direccion del Musèu dels arts e las civilizacions non europèas de París fondat per l’ancian president de la Republica Francesa, Jacques Chirac, en 2006.
 
Nascut en 1960 d’un paire canac e d’una maire francesa, especialista de la lenga ajië (tanben coneguda coma lenga houailou), una de las 28 lengas austronesianas parladas en Nòva Caledònia, Emmanuel Kasarhérou seguís d’estudis arquelologia jos l’ala de José Garanger, especialista reconegut de las culturas de l’airal pacific, e vengut famós per son respècte envèrs las culturas autoctònas.
 
Gràcias a son professor, que seguís dins sos trabalhs d’expausaire, rescontra aital Roger Boulay, conservator al Musèu de las arts d’Africa e d’Oceania. Amb el, concep en 1990 la mòstra “De jade e de nacre, patrimòni cultural canac”, expausada a Nouméa e puèi a París.
 
En 1985, a l’edat de 25 ans, pren la direccion del Musèu Territorial de la Nòva Caledònia, situat a Nouméa. Es lo primièr conservator d’origina canaca d’aqueste establiment, que las colleccions mai ancianas datan del musèu colonial creat en 1863.
 
La seguida arriba en 1998, quand Emmanuel Kasarhérou ven lo director del Centre Jean-Marie Tjibaou, del nom d’una personalitat màger de l’independentisme e del nacionalisme canac. Dins la meteissa rega, ven membre de l’Agéncia de Desvolopament de la Cultura Canaca e la dirigís a comptar de 2006.
 
Un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca
 
En 2011, muda a París ont comença un trabalh de cargat de mission per l’otramar al prèp del Musèu del Quai Branly En 2013, i encapa una novèla mòstra “Canac, l’art es una paraula”. Es l’exposicion mai precisa e mai larga sul fach cultural canac jamai organizada. Es aital qu’es vengut ara lo primièr president d’un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca. Per acabar, aquel òme es conegut per parlar drech sus la question dels objèctes panats als pòbles colonizats. Prepausa de subrepassar la question de la restitucion en vesent l’òbra coma un “objècte-ambaissador”, es a dire un objècte d’escambi, un messatgièr, pas estacat eternalament al endrech ont es conservat.
 
Benlèu amb una personalitat e un tal percors, aurem ganhat una aurelha atentiva a las lengas e culturas minorizadas de França?
 
 

[Imatge: Alexandra Lebon/Musée du quai Branly – poblejat dins http://www.jornalet.com]