Archives des articles tagués Llengües minoritzades

Entrevista amb l’autor del ‘Decàleg irreverent per a la defensa del català’.

Publicat per Joan Burdeus

Gerard Furest (Figueres, 1980) és filòleg, professor de secundària, i ha fet un llibre sobre el futur del català. Un altre? Sí i no. Amb una prosa que sacseja i un seguit de propostes pràctiques i intel·ligents, El decàleg irreverent per a la defensa del català (Biblioteca del Núvol) treu els debats sobre la llengua de la complaença heretada on la gran majoria encara ens trobem i els porta a la crua realitat del segle XXI: el català és una llengua minoritzada en retrocés que podria desaparèixer aviat si no hi fem alguna cosa. Publicat a Núvol en una sèrie de deu articles, l’edició ampliada en forma de llibre el converteix en l’eina de capçalera que vol ser, un manual per prendre consciència del repte i mantenir viva la llengua en el dia a dia. Parlem del mur de la diglòssia, el desastre de la CCMA des que es va tancar el 3XL i per què els polítics del país haurien de deixar de pensar en termes purament econòmics i parlar de llengua i construcció nacional.

El llibre té una gènesi emocional, en primera persona.

Jo soc professor de secundària i, al llarg dels últims deu anys, constato que els alumnes catalanoparlants cada cop es relacionen més en castellà entre ells. I parlo d’instituts on el català no és en absolut minoritari, sinó la llengua familiar del 40-45%. O una altra cosa que tots hem vist: pares adreçant-se en català als fills, i els fills responent-los en castellà. Aleshores començo a fer-me preguntes. Què ha passat en aquests deu anys perquè hàgim arribat fins a aquest punt? Amb un creixement demogràfic que no ha estat massa alt, d’unes tres-centes mil persones, per què les dades d’usos horitzontals s’han enfonsat tant?

Comences parlant de la diglòssia i l’anomenes “el mur”.

Molts acadèmics em discutirien el terme ‘diglòssia’. Diuen que és inadequat parlar de diglòssia perquè remet al segle XIX, quan el català no tenia prestigi o no era una llengua literària, i això ja no és així. Altres diuen que hem de parlar de minorització lingüística. Però, a mi, ‘diglòssia’ és una paraula que em serveix per explicar que la gent canviem de llengua. Els catalans tenim un inconscient personal que denota una autoestima baixa. La diglòssia és el mur que ens impedeix ser lliures mentalment.

Entres en tots els grans dilemes. Per exemple: corregir o no corregir.

Jo tinc una bona relació tant amb els cappares defensors de la correcció com dels qui hi estan totalment en contra. Ara bé, crec que corregir és contraproduent, sempre que no siguis jo, és a dir, professor de català. Corregir un parlant del carrer que no t’ho hagi demanat em sembla un error absolut. Com deia Joan Solà pocs mesos abans de morir-se: “Jo he escrit molts llibres de gramàtica, però ara m’és absolutament igual com parleu català els joves, mentre el parleu”.

Com no canviar de llengua?

Hem de ser models mimètics, models de fermesa. Això és el que em funciona amb els alumnes. I una altra cosa que em serveix és intentar acostar-m’hi amb un llenguatge col·loquial atractiu. Dir-los als nanos coses com “flipo mandarines” o “no em toquis els picarols”. El primer dia al·lucinen, però al cap d’un temps sents a un nano dient-li a un altre “no em toquis els picarols” a un altre. Hem d’intentar tenir un català col·loquial no castellanitzat però, al mateix temps, que sigui assumible pels joves. Si la teva solució és el català ausiasmarchià del segle XV, estàs perdut.

“Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res”

I per què critiques el català de Merlí?

Els mitjans públics no fan la funció que han de fer. Una de les tasques dels mitjans públics és donar un model d’ús col·loquial a la població. Si els presentadors de TV3 parlen igual que una persona del carrer, ja no compleixen la seva missió. Per dir-ho d’una altra manera: la meva àvia sempre havia dit “bussó”. Ningú deia “bústia” a Catalunya fa quaranta anys, i ara la gent l’ha normalitzada gràcies als mitjans públics. Però, si la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) té 30 lingüistes segons el seu organigrama, com pot ser que Cristina Puig digui un castellanisme flagrant un dissabte i la setmana següent no hi hagi ningú amb prou autoritat per dir-li que l’hauria de revisar? Algun engranatge no funciona en el nivell lingüístic. I, sobre Merlí, per mi el problema és que es passava de la ratlla: parlaven un català encara més castellanitzat que el dels meus alumnes.

I la solució és el que els influencers estan fent a Internet?

Si tu em preguntes qui està fent més per la llengua catalana, tota la CCMA o la Berta Aroca amb els seus vídeos que tenen més de cinc-centes mil visualitzacions a TikTok, jo et respondré que la Berta Aroca. Anem molt endarrerits, deu anys tard. I això vol dir exposar-te a perdre la llengua. Essent un 35% de parlants habituals, només que et falti una generació, te’n vas al canyet. Els mitjans públics tenen una audiència amb una mitjana d’edat d’entre cinquanta i seixanta anys. Cal començar a assumir que la CCMA no serveix per res. Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res. Per què passa això? Perquè té una mentalitat analògica, perquè mira massa per preservar les guinguetes, i per què no ha fet una reversió pressupostària. Si tens tres-cents milions de pressupost, deu o quinze han d’anar a xarxes i influencers. La influencer de Badalona que arriba a tres milions de castellanoparlants: l’has de fitxar com sigui i fotre-li un milió damunt la taula perquè faci contingut en català.

Però, precisament, aquests influencers parlen un català molt interferit pel castellà.

La genuïnitat no és el tema més important ni el que més m’interessa. Els mitjans públics han de ser un model i han de crear noves paraules. Si el català no crea noves paraules, queda fossilitzat. Però si els influencers volen fer servir un català interferit, que ho facin, mentre ho facin en català.

El teu llibre proposa un marc mental de supervivència, com els ecologistes últimament: pretens sotragar els tranquils assenyalant una emergència, una amenaça existencial.

Vivim en un Matrix. Jo parlo amb altres lingüistes que em fan la impressió que encara viuen als anys vuitanta. Som una absoluta minoria a les zones més poblades del país. I això vol dir que necessitem polítiques lingüístiques diferents en funció del territori. Dit d’una altra manera: segurament a l’Ebre o a Lleida la immersió funciona perfectament tal com està, però a l’àrea metropolitana funciona tan malament que, de fet, se’t castellanitzen els fills de catalanoparlants.

Al llibre ho expliques molt bé amb el cas del País Valencià.

El model plurilingüe del País Valencià està pensat per integrar les comarques castellanoparlants, evitar que es murcianitzin. Però resulta que, en pro d’integrar-los a ells, que comarques tan dures com el Baix Segura facin un 25% de classes en valencià, fas que la gent de Xàtiva passi de fer-ne un 100% a fer un màxim de 60%. I així és molt més fàcil que la gent de Xàtiva es castellanitzi, que no pas que la gent d’Oriola, ni que arribessin a fer un 100% de l’horari lectiu en valencià. Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.

“El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional”

Doncs tornem a la pregunta del principi: com hem arribat fins aquí?

Ho hem fet tot malament. Em sap greu, però és així. Arriba un moment en què el govern dels millors d’Artur Mas ha de fer retallades. Han de tancar un canal, i què fan? L’u d’octubre del 2012, tanquen el 3XL. S’acaba amb l’anime en català, es rebaixen diners per al doblatge, la immersió cau a trossos, es desprestigia el català amb un discurs bilingüista en alt grau provinent d’Esquerra Republicana. Als anys vuitanta o noranta teníem un avantatge: hi havia cinc canals i, per veure anime, els joves havien de passar pel Super3 i veure’l en català. Ara el problema no és que tinguem molts canals infantils i juvenils en castellà, sinó que nosaltres mateixos hem jivaritzat els nostres canals en català. Si tu has de posar trenta milions d’euros al Super3 per tenir dibuixos de qualitat en català, ho fas. Penso en unes declaracions que va fer l’Ernest Maragall: “Quan ens vam adonar que hi havia professors que no feien les classes en català, ja era massa tard”. Si tu no exerceixes el teu propi poder, la gent et veu com una autonomia de fireta.

El Procés.

El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional. Quan parlo del factor nacional, de nacionalisme, vull dir nacionalisme d’alliberament, de resistència. Estem emparedats entre dues ideologies que, com que no són nacionalistes, no ens poden dur a un alliberament. D’una banda hi ha l’independentisme d’esquerres xupiguais, que són comunitaristes, però només en el nivell internacional. De l’altra, hi ha els independentistes ultraliberals, que només creuen en un individualisme i ignoren la cosa comunitària. Doncs resulta que el millor comunitarisme és el nacionalisme integrador, de base cultural i no ètnica, que vehicula una voluntat de persistir en el temps que fa la guitza als partidaris de l’homogeneïtzació incondicional.

Com és que l’element emancipador del nacionalisme que tan naturalment es reivindica a llocs com ara llatinoamerica aquí és anatema?

La revolució de Fidel Castro no va ser comunista, sinó nacionalista. En canvi, nosaltres ens hem deixat robar els mots. Hi ha hagut un procés d’acomplexament de la societat catalana a mesura que pujava l’independentisme. Això produeix una dissociació cognitiva bestial. Al País Basc et diuen “jo soc nacionalista” o “jo soc abertzale”, que vol dir “patriota”. T’imagines un polític català dient que és patriota català? Acomplexant-nos, perdent els mots, hem perdut terreny en el nivell conceptual i en la batalla ideològica.

En canvi, no t’interessa adoptar el marc anticolonial.

Jo no em sento còmode en aquest marc. Crec que és un llenguatge que no ens afavoreix. Molta gent diu que hem de dir les coses clares, i parlar de colonització lingüística. Jo intento que les meves idees tinguin sempre un vessant una mica mainstream perquè, si no, no poden complir la seva finalitat conscienciadora. I en un context com l’europeu, parlar del cas català com a colonial ens situa en un marc extravagant. Dit d’una altra manera, penso que cert tipus de llenguatge pot portar a pensar que som el Tibet, I no ho som. Bàsicament, perquè encara que hi ha una voluntat clarament lingüicida de l’estat espanyol, també s’han fet moltes polítiques suïcides per part de les elits catalanes. Això no ho podem obviar i, per tant, no ens podem rabejar en el victimisme. Com que no crec en el victimisme constant, no crec en segons quin llenguatge.

La teva tesi és que a les polítiques lingüístiques no en tenen prou amb una mentalitat quantitativa, sinó que cal una estratègia que tingui en compte un factor qualitatiu d’autoestima nacional.

Jo no permetria que hi hagués cap polític en aquest país sense un lingüista al costat estirant-lo de l’orella. M’he adonat que els nostres líders que, de paraula, reconeixen que el català és l’element diacrític del país, a l’hora de la veritat no pensen ni actuen en termes lingüístics, sinó en termes de passatgers, vols, contenidors, etc. I quina mena de país és aquest? Penso que ha d’haver-hi tot de polítiques encaminades a enfortir la construcció nacional. Això és el que estan fent a la seva manera i al seu ritme els bascos. Quan hi ha hagut l’esclat del Procés? Quan hi ha hagut un auge en la consciència nacional catalana que s’havia anat construint en el marc anterior. A les enquestes dels vuitanta, tan sols hi havia un 10% de persones que se sentissin només catalanes o més catalanes que espanyoles. Aleshores s’engeguen polítiques de construcció nacional (amb totes les crítiques que es puguin fer al pujolisme, que són moltes) i s’arriba al torcebraç.

I ara que s’ha fet explícit el conflicte però no s’ha fet la independència, què?

Hem d’aplicar un “pragmatisme unilateral”. Si tu has guanyat les eleccions i tens un 52% de vots, dediques cent milions al Super3. Has d’exercir el poder i no ser un xirucaire. Un exemple molt clar són els plans docents. Les universitats no paren de demanar recursos públics, però no compleixen les normes d’ús del català dels seus plans docents. Doncs la Generalitat hauria de tallar l’aixeta unilateralment mentre hi hagi queixes que no es compleixen els usos lingüístics. Si realment vols fer un Estat, ho has de demostrar des d’ara, fins i tot essent una autonomia. I també cal potenciar la societat civil en comptes de fer com els partits, que intenten soterrar-la perquè no els faci la competència. Com s’ho van fer els jueus per sobreviure dos mil anys fora del seu territori nacional? No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim, perquè quan ens mirem al mirall, ens veiem febles. La història de vegades té un ritornello que pot resultar irritant. Tenim un país que torna a debatre’s entre la farsa i la quimera, com ja assenyalava Puig i Ferreter. I sortir d’aquest bucle improductiu ens costa horrors i ens esfilagarsa la substància del país.

I com es puja l’autoestima nacional?

Cal fer política diària. I no només des de les institucions. Cal fer associacionisme. Cal fer consum racional. Només s’ha de formar port de les entitats que respecten el català, i a aquestes cal donar-los molt de suport. Cal desemmascarar els discursos que no et beneficien.

 

[Fotos: Laia Serch – font: http://www.nuvol.com]

 

Las Corts d’Aragon an votat una proposicion de l’extrèma drecha. Sonque l’esquèrra de Podèm s’es opausada a la mesura lingüicida

L’assemblada regional d’Aragon, coneguda coma «las Corts d’Aragon», a aprovat d’eliminar las institucions de politica lingüistica en favor de las lengas aragonesa e catalana, en seguida d’una proposicion del partit d’extrèma drecha Vox.

Atal se suprimís la Direccion Generala de la Politica Lingüistica del Govèrn d’Aragon, l’Institut Aragonés del Catalan e l’Institut de l’Aragonés. Segon Vox, l’Institut Aragonés del Catalan se consagra pas als dialèctes locals e, per tant, “es contrari a la compreneson e al respècte”. Quant a l’Institut de l’Aragonés, Vox assegura que “seguís pas la proteccion dels parlars e modalitats lingüisticas del Naut Aragon”.

Lo partit esquerrista Podèm es lo sol grop que s’opausèt, divendres passat, a aquelas mesuras lingüicidas. Un deputat d’aquela formacion, Nacho Escartín, faguèt son intervencion en espanhòl, aragonés e catalan. Los deputats del Partit Popular l’escridassèron a tot moment mentre que los de Vox avián abandonat la cambra.

L’aragonés es una de las lengas mai minorizadas d’Euròpa, e es parlada per aperaquí 25 000 personas dins lo nòrd d’Aragon. A l’ora d’ara, compta una comunautat creissenta de neolocutors que vòlon recuperar la lenga. Dins las escòlas d’Aragon, las demandas d’estudiar l’aragonés e lo catalan supèran cada an las previsions.

I aguèt un periòde escur ont las autoritats lo consideravan coma un dialècte, e las lengas catalana e aragonesa d’Aragon passèron un marrit moment entre 2013 e 2016, quand èran oficialament nomenadas per mejan d’eufemismes estonants: l’aragonés s’apelava LAPAPYP, sigla espanhòla per “lenga aragonesa pròpria dels airals pirenencs e prepirenencs”, e lo catalan se nomenava LAPAO, sigla espanhòla de “lenga aragonesa pròpria de l’airal oriental”. Ara, l’aragonés e lo catalan son pas lengas oficialas mas beneficiavan d’una cèrta reconeissença malgrat l’oficialitat exclusiva del castelhan. Totun, sembla que l’ivèrn es tornat per las lengas pròprias d’Aragon.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Pequín portarà mestres a les regions on s’ensenya en altres idiomes per “canviar-los les idees” educatives

El president xinès, Xi Jinping, en una visita a la seu de l’ONU a Ginebra.

El Partit Comunista Xinès ha anunciat un pla per obligar els centres d’educació preescolar a ensenyar xinès mandarí en lloc dels idiomes propis de la seva regió com el mongol, el tibetà i l’uigur o altres llengües xineses com el sichuanès i el cantonès. La nova normativa es proposa “reforçar l’aprenentatge de la llengua mandarina […] durant un període crític per a l’adquisició del llenguatge” a partir el proper semestre del 2021, segons la directiva penjada al web del govern i recollida per Radio Free Asia.

Per dur a terme aquest pla, el govern  portarà mestres de diferents parts de la Xina a les regions on l’educació no es fa en mandarí perquè els docents locals “canviïn les seves idees sobre l’educació i segueixin les regles de l’aprenentatge de llengües per als nens de preescolar”.

El govern de Pequín ha endurit darrerament la repressió contra les llengües diferents del xinès mandarí, especialment pel que fa l’ús en l’ensenyament reglat. El mes de febrer passat, la Comissió d’Afers Legislatius del Parlament xinès, Shen Chunyao, va anunciar que les normes locals que permeten l’ús de llengües minoritzades a l’escola són “incompatibles amb la Constitució xinesa. L’arribada de Xi Jinping al poder, la dècada passada, ha suposat un gir cap a una assimilació de les diferents cultures del país a la comunitat Han, que suposa prop del 90% de la població de la Xina.

La regió autònoma de Mongòlia Interior és una de les que més s’ha rebel·lat contra les imposicions del govern xinès i el setembre de l’any passat s’hi va viure una revolta sense precedents contra la pretensió del Pequín d’arraconar el mongol com a llengua principal de l’ensenyament. Milers d’alumnes i pares es van manifestar a l’exterior dels centres educatius per reivindicar el dret a l’escolarització en la seva llengua i bona part de les famílies van deixar de dur els fills a escola.

 

[Foto: Creative Commons – font: http://www.diaridelallengua.cat]

Considerem que l’aplicació del PEPLI suposa un pas endarrere en els centres que tenien un Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià

Les següents organitzacions: Intersindical Valenciana-STEPV, Decidim-JoDaD, Acontracorrent, BEA, SEPC, COS i la Plataforma per la Llengua, consideren que l’aplicació del Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural (PEPLI) que preveu la Llei 4/2018, de plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, suposa un pas endarrere en els centres que tenien un Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià (PEV), les anomenades línies en valencià, perquè redueix les hores de classe en aquesta llengua. Des del punt de vista de les entitats signants. el PEPLI no és el programa que necessita el sistema educatiu per poder avançar en l’aprenentatge i l’ús social del valencià. No es pot posar al mateix nivell que el castellà. ja que el valencià és la llengua minoritzada com a tal, pateix un procés de substitució lingüística que cal revertir. És per això que consideren necessari que el valencià siga la llengua vehicular als centres educatius, des de l’educació infantil fins a la universitat.

Afegeixen que cal que la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat autoritze, per al curs 2021-22, que totes les línies en valencià puguen mantindre les hores que tenien en aquesta llengua abans de l’aprovació de la Llei 4/2018. sense perdre’n cap, tal com van exigir mitjançant el manifest que van publicar fa uns mesos. L’administració ha d’arbitrar els procediments normatius per a garantir-ho, de manera ràpida, i evitar el retrocés que, en aquests centres, suposa l’aplicació del PEPLI. A banda, aquesta llei no ha suprimit l’exempció, una figura extemporània i discriminatòria que suposa la privació de l’aprenentatge del valencià a l’alumnat de les comarques castellanoparlants, en detriment dels seus drets.

Les entitats reunides el passat divendres 28 de maig exigeixen la reformulació de l’actuat programa lingüístic mitjançant la promulgació d’una nova Llei de Plurilingüisme. adaptada a la LOMLOE, que potencie el valencià i garantisca que siga la llengua vehicular de tot el sistema educatiu valencià.

Així mateix, expressen el seu suport categòric al professorat i a les comunitats educatives assetjades per elements i partits ultres que van en contra de l’ús i l’ensenyament del valencià i de l’escola pública valenciana.

Finalment, coincideixen en la ferma voluntat de treballar per a convocar mobilitzacions que asseguren que les reivindicacions siguen ateses per la Generalitat Valenciana, amb la intenció de fer valdre els drets dels alumnes valencianoparlants i de denunciar les agressions que pateix contínuament la nostra llengua i la nostra cultura a tot el domini lingüístic, especialment al Pais Valencià.

 

[Font: http://www.lahaine.org]

 

 

Desenes de milers de persones es manifesten contra una decisió del Consell Constitucional que considera la immersió a l’escola pública contrària a la Carta Magna · Les escoles immersives associatives temen pel seu futur

Manifestació a Baiona (País Basc), 29 de maig de 2021.

 

El que havia de ser una “llei històrica” ha deixat pas a una amenaça de present i futur. Així ho han entès les desenes de milers de persones que aquest 29 de maig s’han manifestat per les ciutats de diverses nacions sense estat de França, en defensa de la immersió en llengües minoritzades: una metodologia que té un avenir incert després de la declaració d’inconstitucionalitat de dos articles de l’anomenada Llei Molac.

Perpinyà, Albi, Carcassona, Bastia, Baiona, Lilla, Guingamp o Baiona han estat algunes de les viles que han concentrat les protestes, convocades per les organitzacions del col·lectiu Perquè Visquin les Nostres Llengües, entre les quals la majoria d’escoles immersives associatives com La Bressola, Calandretas, Diwan, Seaska o ABCM. Notables han estat, sobretot, les manifestacions del País Basc (Baiona) i Bretanya (Guingamp), les dues que, segons l’organització, han reunit al voltant de 10.000 persones cadascuna.

Des del País Basc, la federació d’escoles Seaska té clar que la immersió està ara “en perill” després que el Consell Constitucional hagi decidit que l’article 4 de la Llei Molac “ignora” l’article 2 de la Constitució francesa, el qual recull que “la llengua de la república és el francès”. “Per tant, [l’article] és contrari a la Constitució”, diu la decisió de la màxima autoritat constitucional de França.

La Llei Molac va ser aprovada per l’Assemblea Nacional francesa el 8 d’abril. Oferia tres grans novetats: la possibilitat d’usar la metodologia immersiva a les escoles públiques, un millor finançament per a les escoles immersives associatives i l’autorització de l’ús de signes diacrítics propis de llengües minoritzades (com ara la “ñ” del bretó) en els actes d’estat civil.

El 22 d’abril, però, 60 diputats de la majoria governamental van presentar un recurs contra la Llei Molac davant del Consell Constitucional, que el 21 de maig va determinar la inconstitucionalitat de la immersió i també de l’ús dels diacrítics.

En tots dos casos, hi ha una qüestió fonamental, segons el Consell: a França, la legislació no reconeix a ningú el dret d’usar una llengua que no sigui la francesa en les seves relacions amb l’administració o els serveis públics. Segons el Consell, la immersió i els diacrítics superen aquesta barrera.

Canviar la Constitució o provar de resistir?
Davant d’aquesta lògica, són diverses les veus que demanen de modificar la Constitució perquè aquesta incompatibilitat desaparegui. És la posició del col·lectiu Perquè Visquin les Nostres Llengües. Considera que seria inútil intentar aprovar una altra llei similar a la Llei Molac i opina que caldria modificar l’article 2 de la Constitució directament. També l’alcalde de Pau, François Bayrou, entén que és necessària una esmena constitucional.

El 2008, quan es va introduir la menció a les “llengües regionals” a la Constitució, es va parlar de fer-ho en l’article 1. Les reaccions del nacionalisme francès i de diverses instàncies oficials van ser irades i finalment els idiomes minoritzats van ser relegats a l’article 75.

Mentrestant, les possibilitats que obre la decisió del Consell Constitucional inquieten a moltes organitzacions que treballen a favor de les llengües minoritzades. No és ja que no es podrà introduir la immersió als centres públics, sinó que es genera incertesa respecte del futur de les escoles immersives associatives. El ministre d’Educació del govern francès, Jean-Michel Blanquer, ha avisat que la decisió “conduirà cap a algunes evolucions” en escoles com les Diwan.

A propòsit d’això, aquestes escoles immersives bretones han reconegut que “a partir d’ara, ens trobem en terreny desconegut en matèria jurídica, financera i operativa”. És la incertesa de fins a quin punt la decisió del Consell tindrà efectes, també, sobre les escoles immersives associatives.

Mentre, Seaska apunta que Blanquer té un “somni”: eliminar totalment el model immersiu, també a les escoles associatives, i substituir-lo pel “sistema bilingüe, que no crea parlants complets, de manera que les nostres llengües desapareguin”. La federació basca opina que les negociacions futures amb les autoritats franceses seran més complicades a causa de la decisió del Constitucional.

En un comunicat aquest 26 de maig, el president de França, Emmanuel Macron, ha dit que havia demanat al govern francès i al Parlament que “trobin els mitjans de garantir la transmissió” de la diversitat lingüística, respectant “els marcs pedagògics àmpliament reconeguts des de fa mig segle”.

 

[Imatge: : Euskaltzaleen Topagunea – font: http://www.nationalia.cat]

Escrich per Joan-Marc Leclercq

A còps i a navèras interessantas que passan “devath los radars”, com se ditz. M’agradaré uèi de portar a vòsta coneishença çò que’s debanèc lo 14 de deceme de 2020 au parlament europèu de Brussèllas e que raportèc en abriu lo jornau Ślůnski Cajtung.

Aqueste parlament èra a s’encuentar de l’iniciativa nomejada Minority Safepack, un tèxte cruciau qu’avèva per mira d’introdusir estandards de defensa deus drets de las minoritats nacionalas, etnicas e lingüisticas comuns a totes los paises sòcis de l’Union europèa.

Segur qu’una iniciativa atau hè pas dens l’Estat francés lo títous gròsses deus jornaus ni tampauc de las informacions a la ràdio o au finestron.

Sus l’empont pujèc aqueste dia lo Łukasz Kohut, deputat de Katowice deu partit Wiosna (La Prima – centre esquèrra) e sòci deu grop Aliança Progressista deus Socialistas e Democratas deu parlament. Comencèc atau son discors en polonés:

— Zjednoczona w różnorodności – motto Unii Europejskiej to piękna idea. Składa się na nią wiele elementów, a jednym z nich jest szacunek i wsparcie dla podmiotowości etnicznej, językowej i kulturowej.

(“Unida dens la diversitat”, la devisa de l’Union europèa, es una idèia de las bèras. Se compausa de fòrça elements, un d’eths es lo respècte e lo sosteng a las particularitats etnicas, lingüisticas e culturalas.)

Puèi, còp sec, sens de pervénguer, passèc au silesian:

— We Warszawie godają, że Ślonzoków niy ma, że niy momy prawa być śląskiej godki. A to niy ma gańba być ze mniyjszości, to niy ma gańba godać po ślonsku, co nom łod roków ryczeli we szulach. Je praje na opak – richtig fest gańba to je nie uznować i niy mieć we zocy inkszej kultury i inkszej historyje.

(A Varsovia disen que los Silesians existissen pas, qu’am pas lo dret d’estar de lenga silesiana. E totun i a pas de vergonha d’estar d’una minoritat, i a pas de vergonha de parlar silesian, a maugrat de çò que’ns cridèvan a l’escòla pendent annadas. Es quitament lo contrari: vertat que la vergonha es de reconéisher pas e de respectar pas las autas culturas e las autas istòrias.)

Aquò estoc l’encausa de l’interrupcion de la revirada e d’un cèrt desarrei en çò deus reviraires (a l’anglés, sola lenga-cibla de revirada). Lo president de sesilha, Marcel Kolaja, avèva pas remercat que lo deputat avèva cambiat de lenga, le preguèc de tornar díser çò qu’avèva pas estat revirat en tot pensar a un problèma tecnic.

Łukasz Kohut repetiscoc e ajustèc en polonés:

— Europa jest silna swoją różnorodnością. Nigdy o tym nie zapominajmy i nie przestawajmy walczyć. My na Śląsku walczymy o nasz język już wiele, wiele lat. I wygramy tę walkę, gwarantuję.

(Euròpa es fòrta de sa diversitat. Ac cau pas jamès doblidar e deishèm pas de lutar. Nosautes en Silesia lutam dejà per nòsta lenga dempuèi longas annadas. E vos pòdi asegurar que ganharam aquesta luta.)

Solide aqueste devís estoc l’encausa d’una fòrta discutida, sense qu’au parlament europèu, mes tanben dens los mèdias poloneses. Dens l’Estat francés, ac cau tornar díser, “un pauc mens”.

A l’ora d’ara en Polonha se debana un gran recensament on lo monde pòden díser de quina nacionalitat se sentissen. Dens son entrevista, Łukasz Kohut expliquèc qu’es mès aisit de’s declarar de nacionalitat tatara que non pas silesiana, que cau clicar purmèr sus “Auta” pr’amor qu’es pas perpausada de tira. Per la lenga d’ostau, es la medisha causa.

I a 10 ans, quan un tau recensament se debanèc per lo quau 847.000 personas se declarèn “Silesians”, lo president Kaczyński qualificava l’opcion “nacionalitat silesiana” coma “opcion alemanda amagada”. Un miei million de personas declarèn utilizar la lenga a casa.

Dempuèi 2007, totas las demandas de reconeishança oficialas de la lenga estón refusadas au nivèu deu parlament polonés, lo Sejm.

Segon çò que sabi, pas nat deputat de l’Estat francés a pas encara parlat dens una lenga minorizada sus l’empont deu parlament de Brussèllas.

Òsca lavetz a Łukasz Kohut.

 

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

R. G. A.

Els kurds d’arreu del món van celebrar aquest dissabte el Dia de la llengua kurda, una efemèride en què commemoren l’inici de la publicació de la revista Hawar en aquest idioma el 15 de maig de 1932, impulsada per un grup d’intel·lectuals que van haver de marxar de Turquia pels seu activisme a favor del kurd.

Des d’aleshores, la llengua, que té prop de 30 milions de parlants distribuïts bàsicament en quatre estats: Turquia, Síria, l’Iran i l’Iraq, i, en menys proporció, a Armènia i l’Azerbaidjan, ha continuat vivint temps convulsos.

Només a l’Iraq té l’estatus de llengua oficial -juntament amb l’àrab-. A Síria, l’idioma està, en bona part, a mercè dels vaivens polítics i militars i, darrerament, és objecte de la repressió dels turcs, que controlen bona part del Kurdistan sirià. A l’Iran no està prohibit parlar kurd i, fins i tot, hi ha alguns mitjans de comunicació en aquesta llengua, però està proscrit en l’ensenyament.

Turquia ha intensificat la repressió contra la llengua kurda, especialment des del 2016, segons explica el portal de notícies kurd MedyaNews. Des d’aleshores s’han prohibit un gran nombre de mitjans de comunicació, institucions educatives i centres culturals en kurd i han augmentat les demandes dels activistes prodrets humans a Ankara perquè reconegui la llengua, especialment en el sistema educatiu. La resposta del ministre d’Educació turc, Ziya Selçuk, a aquestes demandes, ha estat negar l’existència de la llengua kurda. “No hi ha cap altre idioma que el turc”, va respondre Selçuk, segons informa l’agència Mezopotamya News.

“El nivell de repressió de la llengua kurda a Turquia dels darrers anys no el podrien assolir altres estats en cent anys”, constata Murat Bilgiç, membre de l’Associació de la Recerca en Llengua i Cultura de Mesopotàmia (MED-DER). “Tothom qui s’ha interessat en la llengua ha estat criminalitzat”, afegeix Bilgiç a Mezopotamya News. De fet, la persecució contra el kurd ha portat a un ràpid procés d’assimilació lingüística i s’ha arribat a l’extrem que molts kurds han estat objecte de crims d’odi pel sol fet de parlar la seva llengua per part de grups ultranacionalistes que han costat la vida de cinc persones els últims set anys.

A l’Iran també hi ha hagut casos de repressió flagrant com el que es va produir el juliol passat quan la Justícia iraniana va condemnar a deu anys de presó la professora Zahra Mohammadi, directora de l’Associació Cultural Nojin, una entitat que, entre altres activitats, es dedica a l’ensenyament de la llengua i la literatura kurdes en diverses localitats del Kurdistan sota administració iraniana.

Davant la repressió de què és objecte el kurd, el Partit Democràtic del Poble (HDP) ha fet una crida a mobilitzar-se per la llengua amb motiu del Dia de la llengua kurda. “Protegir aquesta valuosa llengua és el nostre principal deure i la base de la nostra lluita política. Mentre la nostra llengua no sigui lliure, la nostra personalitat, els nostres pensaments i la nostra existència no seran lliures”, diu el partit.

 

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

imatge del seminari

Aquesta setmana participem al seminari internacional « Neologismos como estrategias para el aumento del caudal léxico de un idioma minorizado », organitzat pel Departament d’Educació de la Universitat de Santiago de Xile.

Concretament, Dolors Montes, secretària del Consell Supervisor, impartirà la sessió “Estudios y medidas en favor de la implantación terminológica del catalán”, en què farà un repàs de la tasca duta a terme pel TERMCAT, des de la seva creació l’any 1985, en favor de la difusió i la implantació de la terminologia catalana, i exposarà els factors procedimentals, lingüístics i extralingüístics que poden influir en la implantació dels termes.

Obrirà el seminari la presidenta de la Secció Filològica, i presidenta també del Consell Supervisor del TERMCAT, M. Teresa Cabré, que farà una sessió dedicada a la normalització terminològica del català.

El seminari s’emmarca en un projecte d’investigació sobre creació de terminologia maputxe en l’àmbit educatiu, impulsat per les Dres. Elisa Loncon i Belén Villena, especialistes en neologia de la llengua mapudungun de les universitats de Santiago de Xile i Catòlica de Valparaíso, respectivament. Està destinat, fonamentalment, a docents de mapudungun i a lingüistes interessats en neologia i en la revitalització d’aquesta llengua minoritzada —també anomenada araucàmaputxe o mapudungu—, que parlen actualment unes 300.000 persones a Xile.

 

[Font: http://www.termcat.cat]

Impulsen també un manifest per acabar amb el supremacisme del castellà

Presentació de la nova campanya d\'Enllaçats per la Llengua a València, el 23 d\'abril del 2021

Presentació de la nova campanya d »Enllaçats per la Llengua a València, el 23 d’abril del 2021.

Enllaçats per la Llengua ha presentat aquest divendres 23 d’abril, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, la seua nova campanya #BateguemAmbElValencià per « fer bategar els nostres cors amb la nostra llengua ». Aquesta plataforma està representada al País Valencià per les entitats l’STEPV, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Decidim i el Tempir.

Les entitats han presentat també un manifest que destaca com creix la « minorització de la llengua i avança el procés intencionat de substitució a què es veu sotmesa, i ho fa de manera especialment greu en les generacions més jóvens ». Enllaçats per la Llengua també afirma que els territoris de parla catalana « tenim el dret a desenvolupar la llengua i la cultura pròpies de forma normal, plena i lliure, que tenim el dret que estiga garantida la nostra existència i el dret a disposar de les eines que facen una cosa i l’altre possible ».

El text ataca l’Estat espanyol per haver instaurat el principi de desigualtat legal entre ciutadans en matèria lingüística, afavorint el coneixement de la llengua castellana a tota la ciutadania de l’Estat, en detriment als territoris que formen part dels Països Catalans, als qui se’ls hi ha impedit que puguen establir l’obligatorietat del coneixement de l’idioma propi.

Els seus impulsors expressen, així mateix, la seua voluntat de treballar per reivindicar la unitat, el reconeixement i l’oficialitat de la llengua catalana en tot del seu domini lingüístic, i promoure, en conseqüència, que les relacions entre les diferents institucions del territori que la tenen com a llengua pròpia s’hi vehiculen, i que hi haja una plena reciprocitat dels mitjans de comunicació en català. Volen lluitar per aconseguir el reconeixement ple dels drets lingüístics dels catalanoparlants, resumits en el dret irrenunciable a poder viure plenament en català, i en conseqüència, combatre les polítiques discriminatòries envers el català que condicionen les eleccions lingüístiques dels parlants i que en molts casos acaben derivant en l’autoodi.

El manifest advoca per garantir que tots els ciutadans dels Països Catalans coneguen i puguen usar la llengua que identifica la societat on viuen i, d’aquesta manera, « garantir el seu dret a formar-ne part en igualtat de condicions independentment del seu origen i de la seua llengua inicial ». Això implica defensar polítiques lingüístiques basades en l’equitat que permeten aconseguir la normalització del coneixement i de l’ús social de l’idioma en tots els àmbits comunicatius (administracions públiques, centres educatius, mitjans de comunicació, món econòmic i laboral, oci i entreteniment…).

Enllaçats per la Llengua crida a defensar també que als centres educatius garantisquen l’ús del català com a llengua vehicular i que els infants i els jóvens siguen competents en català « i puguen gaudir de les mateixes oportunitats, siga quina siga la seua llengua inicial i amb independència de la seua situació socioeconòmica ». Aposten per un model d’escola immersiva, dotada dels recursos adequats per compensar l’actual situació sociolingüística. Una mesura que hauria d’afavorir la promoció del català com a llengua per defecte en l’àmbit del lleure dels jóvens.

Finalment, s’emplacen a promoure normatives que asseguren la igualtat de drets lingüístics de les comunitats catalanoparlants respecte de les comunitats de parlants de les llengües oficials dels Estats en què estan dividits els Països Catalans.

 

L’Assemblea Nacional francesa ha aprovat una proposició de llei que obre la porta a la immersió en les llengües minoritzades de França i que permetrà un finançament millor de les escoles immersives associatives. L’aprovació ha estat qualificada “d’històrica” per diverses entitats que treballen a favor d’aquestes llengües.

El moment de l’aprovació de la llei a l’Assemblea.

La proposició de llei de protecció i promoció de les llengües regionals ha rebut el suport de 247 diputats, amb 76 vots en contra i 19 abstencions. Ha estat presentada per Paul Molac, un militant històric per la defensa de la llengua i la cultura bretones que, des de 2012, és diputat a l’Assemblea Nacional. L’octubre de 2018, Molac va constituir el Grup Llibertat i Territoris (LT) a la cambra baixa del Parlament francès. En formen part 18 diputats, entre els quals diversos de bretons, corsos, alsacians i occitans.

A la sortida de la sessió, Molac i altres representants bretons han cantat l’himne nacional de Bretanya, el Bro Gozh.

“És una victòria col·lectiva, amb suports del conjunt dels grups parlamentaris. El teixit associatiu s’ha mobilitzat molt, i també es tracta de la seva victòria”, ha declarat el diputat bretó.

Quins són els punts més destacats de la llei?

Durant el debat d’aquesta llei s’han destacat, sobretot, tres grans aspectes.

El primer és el fet que la llei permetrà que les escoles públiques puguin emprar la pedagogia de la immersió lingüística. És a dir: podran oferir la majoria de les assignatures en una de les llengües minoritzades tradicionals —bretó, català, occità, basc, cors… Fins ara, el màxim que podia oferir una escola pública era un ensenyament paritari (50%) francès-llengua minoritzada. Sí que podien emprar la immersió les escoles associatives immersives, com Diwan a Bretanya, Bressola a la Catalunya del Nord o Calandreta a Occitània, entre altres.

El segon és que aquestes escoles associatives podran rebre fons dels municipis on resideixen els seus alumnes, encara que no es tractin del municipi on està situat físicament el centre escolar. Fins ara, aquesta possibilitat només existia per a l’escola pública.

El tercer és que la llei autoritza l’ús de “signes diacrítics de les llengües regionals” en els actes d’estat civil. Per exemple, un nadó podrà ser inscrit oficialment amb un nom que incorpori un diacrític encara que aquest no estigui present en la llengua francesa. Va ser sonat el cas, el 2017, del tribunal que va prohibir la inscripció d’un nen amb el nom bretó “Fañch” perquè la lletra “ñ” no era admissible. Tot i que finalment l’infant va poder ser inscrit amb aquest nom, el cas va evidenciar la desprotecció dels pares i mares a l’hora de posar nom als seus nadons. Amb l’aprovació de la llei, no s’hauria de repetir un altre cas Fañch.

Un trajecte de més d’un any

La llei havia estat aprovada en primera lectura per l’Assemblea Nacional el febrer de 2020, però rebaixada respecte de la proposta inicial de Molac. Per contra, el Senat, en una votació el desembre del mateix any, va recuperar les parts que havien estat tallades a l’Assemblea.

Després de l’aprovació del Senat, calia que l’Assemblea aprovés de nou la llei en segona lectura, que és la que ha fet avui. El text és el mateix que va votar el Senat, de manera que la cambra alta no haurà de tornar a pronunciar-s’hi.

En tot cas, el Consell Constitucional encara podria revisar la constitucionalitat de la llei, abans que aquesta sigui promulgada. Alguns diputats de la majoria governamental opinen que la immersió a les escoles públiques no s’hauria d’haver aprovat perquè va en contra de l’article 2 de la Constitució, que reconeix el francès com “la llengua de la República”.

Molac ha replicat que la llei aprovada no obliga cap escola a oferir una línia educativa immersiva ni a cap alumne a seguir-la, amb la qual cosa, segons el seu parer, no es pot argumentar que atempti contra l’article 2.

 

[Foto: Twitter @LCP account screenshot – font: http://www.nationalia.cat]

Lo ministre de la justícia mespresava aital nòstras lengas en responsa al deputat Marc Le Fur que defendiá la ratificacion de la carta europèa de las lengas minorizadas

Dimècres passat, 11 de març, lo ministre de la justícia francés, Eric Dupont-Moretti, qualifiquèt las lengas mal nomenadas regionalas de “bargoïnatge”; o faguèt indirèctament en ramentant l’etimologia bretona del vèrb depreciatiu francés baragouiner e en associant lo debat sus nòstras lengas a de paraulas inutilas.

Dupont-Moretti respondiá aital al deputat breton Marc Le Fur que defendiá la ratificacion de la Carta Europèa de las Lengas Regionalas o Minoritàrias. Puèi Le Fur planguèt que lo ministre aguèsse emplegat un tèrme insultant e degradant per las lengas. Lo ministre finiguèt que demandèt excusa, mas amb un ton ironic.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Foto

Sovint hem sentit dir que els esquimals tenen molts termes per anomenar la neu. Pensem que han trobat maneres de descriure-la amb més precisió a força d’observar-la sovint. Però no és ben bé així. Per començar, «esquimal» és una denominació imprecisa amb què designem diversos pobles de l’Àrtic que parlen llengües diferents. I, en segon lloc, totes les llengües adapten el lèxic a les necessitats dels parlants, inventant o manllevant termes. No hi ha llengües primitives, ni més o menys aptes per a la filosofia, l’esquí o l’amor. Les afirmacions sobre la riquesa o la modernitat d’una llengua es basen en prejudicis. I per desmuntar tots aquests tòpics, Pere Comellas i Carme Junyent s’han posat les ulleres d’antropòleg. Amb ells explorarem les relacions entre les llengües, les persones i el món.

Biografia dels autors

Pere Comellas (Cal Rosal, Berguedà, 1965) és professor d’estudis portuguesos de la Universitat de Barcelona, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i traductor literari. Ha publicat diversos treballs relacionats amb la diversitat lingüística i amb la traducció.

Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955) és lingüista i professora a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i fa recerca sobre les llengües de la immigració a Catalunya. És autora d’una àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística.

Títol: Els colors de la neu
Autor: Pere Comellas i Carme Junyent
Editorial: Eumo Editorial
Pàgines: 160
ISBN: 978-8497667302

[Font: http://www.racocatala.cat]

La llengua udmurta, parenta del finès, pateix la pressió assimiladora de l’Estat

Escrit per Àlex Bustos

Al centre d’Euràsia, al cor de Rússia, hi viu el poble udmurt des de fa segles. La seva llar, lluny del mar i de les fronteres amb altres Estats, actualment és una república de la Federació Russa de la mida d’Extremadura, situada entre el Volga i els Urals. Amb una cultura en regressió, alguns activistes miren de reviscolar-ne la llengua o l’antiga religió.

Aquest país boscós i poc poblat és conegut dins de la Federació Russa per ser un important centre productor d’armament ja des del segle XIX, però especialment des de la creació del fusell AK-47: aquí es va elaborar el primer model d’aquesta arma que va ser la insígnia de l’exèrcit soviètic. Actualment la indústria armamentística hi manté part de la seva producció.

El museu del kalaixnikov. Udmúrtia és des de fa dècades un important productor d’armes a Rússia: aquí es va crear el famós AK-47.

Més enllà d’això, el que fa diferent aquesta part de la Federació Russa és el poble udmurt, d’origen uràlic. Com moltes altres llengües i cultures indígenes del vast Estat euroasiàtic, la udmurta també corre perill de desaparèixer. El 10 de setembre del 2019, Albert Razin, un professor universitari i activista en defensa de la cultura local, es va immolar a la porta del Parlament de la República d’Udmúrtia per protestar contra la “desaparició de les llengües indígenes de Rússia”.

Adoració de la natura
Un dels motius que va portar Razin a immolar-se va ser el canvi de les lleis russes el 2018, que van treure pes a la llengua local dins del sistema educatiu, en relegar-la a una assignatura opcional. Sobre aquest canvi, el president rus Vladímir Putin va afirmar que “obligar a una persona [a aprendre una llengua] que no és la seva llengua materna és inadmissible, igual com reduir el nivell i les hores d’ensenyament del rus. El rus és la nostra carcassa espiritual del nostre país multinacional”.

Aquests canvis van provocar descontentament en diferents pobles de Rússia com els calmucs, els baixkirs, els txuvaixos, els buriats o els mateixos udmurts, que temen que això signifiqui una desaparició gradual de les seves cultures. Els canvis a la Constitució russa de 2020 van ser una passa més enllà en la russificació: el nou document reconeix el rus com la llengua de l’ètnia “creadora” de l’Estat, implicant que l’ètnia russa és la més real.

L’udmurt, malgrat que és una de les 35 llengües oficials de Rússia, es troba “seriosament en perill” segons l’Atles de la UNESCO sobre llengües en risc de desaparició. La mateixa UNESCO estima que 463.000 persones el parlen, basant-se en dades de 2002, tot i que el cens rus de 2010 va rebaixar la xifra fins a les 325.000. Actualment viuen prop d’un milió i mig de persones en tota la república.

Andrei Perevoztxikov, activista per la conservació de la seva llengua i xaman de la religió reviscolada del poble udmurt, o Udmurt Vos, opina que “això es deu als processos globals que [fan que la gent] abandoni els pobles perquè és més fàcil trobar feina a la ciutat”. Afegeix que, malgrat que “als pobles la gent es comunica activament en udmurt”, el nombre de parlants decreix cada any. Els llocs preferits per a migrar solen ser grans ciutats com Moscou i Sant Petersburg.

“Convertir l’udmurt en una llengua opcional a les escoles provoca que per als centres educatius sigui més difícil tenir materials” en aquest idioma, explica Perevoztxikov. Afegeix que als anys 90 “s’ensenyava més activament l’idioma i hi havia més recursos”.

A més de la seva cultura, el poble udmurt també té la seva pròpia religió, que va reviure després de la caiguda de la Unió Soviètica amb el renaixement de les creences religioses al país. Pocs udmurts —prop del 2%— són creients d’aquesta fe, que es caracteritza per deïficar la natura, el sol i altres fenòmens naturals. Algunes figures de la religió són Inmar, Kyldysin i Kuaz.

L’escut de la República d’Udmúrtia té l’origen en tradicions locals. Són destacats els símbols solars que hi apareixen, importants en les creences del poble udmurt.

Aquest conjunt de creences, com les defineix Perevoztxikov, forma part de la vida d’unes poques persones que han recuperat part de les seves arrels. Actualment existeix un sincretisme entre l’Udmurt Vos i el cristianisme ortodox, la religió majoritària al conjunt de la Federació Russa.

Una de les bases de la creença és “celebrar cerimònies o festes en boscos sagrats que encara es conserven en alguns llocs d’Udmúrtia”, explica el xaman. Lamenta que l’Estat rus “no dóna suport, i fins i tot diria que obstaculitza”, el manteniment de les tradicions dels pobles de Rússia.

El futur de l’udmurt
Tot i la davallada de parlants de l’udmurt, Dmitri Iefrémov, professor de la Universitat d’Ijevsk — la capital, Ij en udmurt—, explica amb optimisme que alguns joves participen en activitats de foment de la llengua, especialment a les ciutats grans. Si bé admet que a la capital es parla poc, valora positivament la difusió per xarxes socials que en fan els més joves.

Una de les paradoxes actuals a Udmúrtia és que, segons explica aquest professor universitari, la gent dels pobles cada cop parla menys udmurt, mentre que a les ciutats la gent jove veu amb bons ulls dir expressions udmurtes: està de moda. Iefrémov conclou que tot i aquest augment de l’interès, no n’hi ha prou, ja que cada cop menys gent jove parla i entén l’idioma.

Per a consolidar la llengua, el professor universitari assegura que és important ensenyar-la des de la infantesa “perquè si l’udmurt es perd al parvulari, és molt, molt difícil recuperar-lo de nou”.

Des d’Ijevsk es mira amb certa enveja els tàtars, un altre poble del país. Iefrémov argumenta: “Sempre han estat un exemple per a nosaltres, on la gent parla la llengua tàtara a tot arreu. Això es veu al carrer, o en algun tipus d’institució administrativa o en algun altre edifici o esdeveniment: la gent es comunica en tàtar, molta gent el parla”. Aquest idioma d’origen turquès és la segona llengua nacional més parlada a Rússia, amb 4 milions de parlants.

Tot i la pèrdua d’interès general, hi ha estrangers que van a Udmúrtia a aprendre l’idioma, que forma la família finouràlica amb el finès, l’hongarès, l’estonià i altres llengües dins de Rússia. Segons Iefrémov, qui aprèn la llengua udmurta a la universitat local acostumen a ser estudiants de Filologia o de Pedagogia, així com estudiants estrangers. Alguns, explica, fins i tot arriben a parlar-la sense accent, i quan enraonen amb nadius, aquests no s’adonen de la procedència del seu interlocutor. Els anys sense pandèmia, quan poden anar a la república sense problemes, la universitat els porta als pobles perquè puguin practicar amb gent local, ja que l’idioma s’hi parla més que no pas a la capital.

“De vegades, la gent gran amb qui parlen es demana: ‘Per què el meu nét o la meva néta no estudia la llengua udmurta, i en canvi els estrangers la coneixen tan bé i vénen a estudiar-la des de tan lluny, a milers de quilòmetres de distància?’”, comenta Iefrémov.

D’altra banda, Perevoztxikov es reafirma en la necessitat d’una major presència de l’udmurt en la vida diària per a conservar-lo. Posa l’exemple de la senyalització a la via pública: “Els noms dels carrers s’haurien de duplicar [en rus i udmurt]”, assegura. També posa l’èmfasi en els mitjans de comunicació, ja que dels deu mitjans de comunicació udmurts més llegits, únicament un es pot llegir en la llengua local.

Un factor important que juga contra la conservació de les cultures minoritzades a Rússia és el fet que, a diferència de cultures com la catalana o la corsa, no hi ha projectes polítics d’abast que les promoguin o les defensin. “Desgraciadament això no existeix aquí”, afirma Perevoztxikov. Això és extensible a altres cultures com la calmuca, la tàtara o la baixkíria.

 

[Fotos de l’autor – font: http://www.nationalia.cat]

La comunitat reformarà l’Estatut aquesta legislatura

El passat 25 de gener la vicepresidenta d’Aragó, Mayte Pérez, confirmava en ambdues compareixença i nota de premsa, que l’Estatut d’Autonomia d’Aragó seria reformat en breu, agregant diverses novetats com supressió d’aforaments en els membres de les Corts i Govern, i la modificació de la Llei electoral amb la representativitat de Terol amb independència de la seva població. Un compromís acordat pels quatre membres del Quatripartito, igual com l’aprovació de 21 noves lleis.

Des de l’entitat Esfendemos as Luengas, reclamen un compromís polític de tots els partits, associacions i col·lectius en favor de l’oficialitat del català i l’aragonès a Aragó.

No és cap novetat que la baralla per la supervivència i reconeixement de les llengües pròpies d’Aragó, aragonès i català, es trobi cada dia amb l’obstacle legal d’aquest Estatut, per fer complir les seves necessitats. El no reconeixement de el Govern d’Aragó com a llengües oficials a través del seu Estatut d’Autonomia els fa perdre drets fonamentals, subvencions de l’Estat i Europa, una normativa que garanteixi la seva ocupació en les estaments aragonesos (recordem que la seva ocupació està prohibit a les Corts), un reconeixement internacional …

Al desembre es va presentar un manifest al Congrés en favor de l’multilingüisme i les llengües minoritzades a l’Estat, davant la intrasigència i oposició que alguns sectors polítics mostraven a la llei Celaá. En aquest manifest, i en la nova llei Celaá, apareixen mencions a les llengües reconegudes pels diferents governs autonòmics, encara que no gaudeixin de la protecció de oficialitat.

Comunitats com Astúries, amb una situació similar a la d’Aragó, ja han començat processos i moviments polítics per modificar el seu Estatut d’Autonomia i incloure l’asturià i gallec d’Astúries com a llengües oficials en aquesta Comunitat.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Un comitè parlamentari anuncia que requerir l’ús d’idiomes com el tibetà o l’uigur a l’escola és “inconstitucional” · La decisió s’emmarca en la política de reforçament del nacionalisme xinès, impulsada per Xi

L'exili tibetà es manifesta per l'alliberament de l'activista lingüístic Tashi Wangchuk.

L’exili tibetà es manifesta per l’alliberament de l’activista lingüístic Tashi Wangchuk.

La pressió a la Xina contra l’ús de llengües com el tibetà, l’uigur o el coreà s’agreuja cada cop més, amb les escoles com un dels camps de batalla. Ara, les autoritats xineses han anunciat que les normes que permetien l’ús d’idiomes minoritzats a les classes són inconstitucionals.

El progovernamental Global Times es fa eco de les paraules del cap de la Comissió d’Afers Legislatius del Parlament xinès, Shen Chunyao, qui la setmana passada va donar explicacions sobre l’afer. Segons el diari, “algunes normes locals” que permeten l’ús “de llengües ètniques” no s’adiuen amb “l’ordre” de la Constitució xinesa de “promoure el putonghua”, o xinès estàndard.

La mesura està afectant les escoles del Tibet, Turquestan Oriental i Mongòlia del Sud, així com diverses regions amb altres llengües minoritzades, com Yanbian, on es concentren els descendents dels coreans que s’hi van instal·lar durant els segles XIX i XX.

Aquest reportatge del Globe and Mail reporta el cas d’una escola de Yanji, ciutat de Yanbian, on des d’aquest curs el coreà s’ha deixat d’emprar com a llengua vehicular. L’idioma només s’utilitza ara en la classe de coreà. Per a la resta, tot és en xinès.

Radio Free Asia recull que la mateixa situació està tenint lloc al Turquestan Oriental, o Xinjiang Uigur, almenys en un comtat on el 97% de la població és uigur.

I el setembre passat, van tenir lloc protestes populars a Mongòlia del Sud, o Mongòlia Interior, quan els estudiants van saber que tres assignatures que abans s’impartien en mongol passarien a ensenyar-se en xinès.

L’oficina que el govern tibetà a l’exili manté a Ginebra, per la seva banda, denuncia que no només el putonghua està reemplaçant el tibetà com a mitjà d’instrucció a les escoles, sinó que les autoritats xineses estan prohibint que els monestirs budistes ensenyin l’idioma als infants durant les vacances.

El centre del PEN dels Estats Units denuncia que les autoritats xineses fa anys que estan reduint l’ensenyament en llengües minoritzades com el tibetà, el mongol o l’uigur, que fa només cinc anys tenien una presència més significativa a les aules. Aquest informe de Human Rights Watch recull com el pes del xinès al sistema educatiu s’incrementa curs rere curs.

“És un altre cop greu a l’educació en llengua materna, per no esmentar els drets culturals, lingüístics i a la diversitat”, denuncia Maya Wang, investigadora principal de Human Rights Watch. “Des de l’ascens al poder del president Xi Jinping, i la seva visió de construir un ‘somni xinès’ hanoèntric, el seu govern ha marginat aquestes llengües a l’escola”. Wang afegeix que aquesta política viola els drets recollits en la Convenció dels Drets dels Infants, que la Xina va ratificar el 1992.

El projecte polític de Xi es fonamenta, entre altres, en el reforçament d’una identitat nacional xinesa única, que exigeix l’assimilació de totes les nacions i pobles situats dins de les fronteres de la República Popular. Els camps de reeducació del Turquestan Oriental des de 2017 o els camps de treball al Tibet des de 2019 són part d’aquesta política assimiladora.

L’activista Tashi Wangchuk surt de presó

Per haver protestat contra aquest estat de les coses, l’activista tibetà Tashi Wangchuk va ser detingut el gener de 2016 i condemnat a cinc anys de presó per “incitació al separatisme”. El seu advocat, Liang Xiaojun, ha anunciat que l’home ha sortit de presó. Tot i així, el lletrat no ha pogut confirmar si Tashi és completament lliure, o les autoritats el mantenen sota determinat règim de vigilància.

El centre del PEN dels Estats Units ha celebrat la sortida de presó de l’activista i ha insistit en la “injustícia” patida per l’home. “Parlar la pròpia llengua no és cap crim, ni tampoc ho és defensar-ne l’ús pacíficament”, ha dit l’organització. “Demanem a les autoritats xineses que aturin la criminalització dels defensors de les llengües”.

Hi ha altres persones empresonades pels mateixos motius. Un cas que ha transcendit és el del monjo Sonam Palden, detingut el 2019 per haver publicat a la plataforma WeChat un poema sobre la marginalització de la llengua tibetana.

 

[Foto: Students for a Free Tibet – font: http://www.nationalia.cat]

Eis a experiencia de cinco persoas que decidiron mudar o castelán polo galego, e algunhas fixérono mesmo como propósito de aninovo. Ás que veñen detrás, non dubidan en darlles azos: « Falar galego abre un mundo novo por explorar e gozar, e sempre trae moitas sorpresas! ».

Iago Fraga, neofalante dende o ano 2007

Iago Fraga, neofalante dende o ano 2007

 

Escrito por Uxía Iglesias 

E que tal se nos botamos a falar galego – ou, polo menos, máis galego – como propósito de cara ao ano que entra? « Para min foi un acerto seguro! », fala Alba Rodríguez, unha moza viguesa que vai cumprir dous anos como neofalante. « Agora que está a piques de vir un novo ano e despois deste desastre de 2020… Por que non comezar cun idioma marabilloso coma este? ». Sábese ben que aquilo que un adoita propoñerse dun ano para outro, ás veces, cae en saco roto, pero se es desas persoas que anda indecisa ou que está a puntiño de dar o paso, pode resultar unha boa técnica inaugurar o 2021 falando galego. A Noelia Nores tamén lle funcionou. Coa chegada do 2020, decidiu que a súa lingua habitual había ser o galego. O proceso foi gradual, paso a paso, ata que a finais do verán, en canto regresou de Moaña ao seu piso de estudantes en Compostela, deu a zancada definitiva.

Mudar de lingua, un elemento tan importante e definitorio nas nosas vidas cotiás, non é tarefa fácil, sobre todo porque resulta habitual « atoparte na situación de verte obrigado a explicar por que cambias ao galego se ‘co castelán chegas a moita máis xente‘ », conta Iago Fraga. Estoutro rapaz é máis veterano no asunto, deu o paso con 17 anos e leva xa 14 como galegofalante. El andou o camiño que desandaron os seus pais, que cambiaron do galego ao castelán cando se instalaron na Coruña. « Coñezo casos da xeración dos meus pais aos que lles daban na boca por falar galego », relata.  Na adolescencia comezou a ser consciente de que no seu entorno castelanfalante « había unha incoherencia » e, daquela, dixo: « Imos facelo de golpe! ». Hoxe, coa perspectiva de todos estes anos ao lombo, asegura que mudar ao galego « é unha experiencia de crecemento persoal incrible« . « Aínda sigo aprendendo cousas que me sorprenden ».

No ámbito da sociolingüística definen esta etapa presente coma o « tempo do neofalantismo« , un fenómeno que cada vez colle máis azos entre a mocidade e que chegará ao seu fin en canto estas novas persoas galegofalantes transmitan a lingua galega á súa descendencia. Ata que iso aconteza de forma transcendente pasarán moitos anos, así que polo de agora, a experiencia máis habitual é a de quen se embarcou no camiño do galego por unha chea de motivos e de moi diversas maneiras. Iso si, sexa como for, aseguran que paga a pena.

UN PROCESO COMPLEXO PERO APAIXOANTE

Cadaquén vive o proceso de pasar dunha lingua a outra dun xeito diferente. Lía, unha rapaza do Grove que decidiu falar galego hai menos de dous anos, comezou na militancia, seguiu polas « cañas coas compañeiras », logo polas amigas, e rematou coa familia. As principais trabas? « O mal que me expresaba e a pouca fluidez que tiña, por non falar da cantidade inxente de castelanismos. Adoezo de usar ‘en plan’ cada vez que collo aire! », conta. Agora, xa co paso máis firme, alédase de ter deixado atrás prexuízos sobre a lingua e de que este cambio a impulsara « a ler moitas máis obras en galego ». « Mesmo me fixo máis doado entender as variantes da nosa lingua que se falan noutros países!« , engade.

Alba Rodríguez, neofalante de Vigo

Alba Rodríguez, neofalante de Vigo

Os comezos sempre son algo arrevesados, tanto pola propia dificultade que entraña cambiar de lingua como polas reaccións que o cambio poida suscitar no entorno. Alba lembra que lle daba moita vergoña falar coa xente. « Como tiña que ir traducindo todo na miña cabeza, era moi lenta, ía a tropezóns e cometía moitísimos erros ». Os tempos compostos foron o seu calvario, « e tamén intentar non cambiar ao castelán cando estaba triste ou enfadada », mais todo iso, di, forma parte do proceso de aprendizaxe. E é que o importante é botarse a falar, sexa como sexa e « sen medo nin vergoña »; ninguén nacemos aprendidos. Alba atopou as súas maiores trabas na época na que traballou como dependenta e teleoperadora: « Houbo persoas que se creron superiores a min e que me falaban de malas formas ». Pero tamén deu cunha aliada importante no proceso: Twitter. « Obtiven moito apoio e folgos que me axudaron a non caer na tentación de dar pasos cara atrás », relata. « Agora síntome moito mellor comigo mesma e orgullosa de ser un gran de area máis que axude a que o idioma perdure ».

Probablemente, o ámbito máis complexo para a mudanza sexa o familiar, e de feito, algunhas persoas deciden tomalo a xeito de excepción, como é o caso de Iago ou o de María [nome ficticio], unha moza de 25 anos que cumpre dez cabo do galego grazas a esas lecturas optativas da materia de lingua que a impulsaron na adolescencia. « Ao descubrir autores revolucionarios da nosa historia, entendín a importancia do galego na formación da nosa historia e identidade« , relata. Desta maneira, comezou paso a paso cos seus amigos neofalantes, coas redes sociais e cos traballos de clase. « Así non tiña que aturar a xente que me xulgaba e tachaba o meu cambio de patético, con comentarios do estilo ‘ay, ¿y ahora eres nacionalista?’, ‘pero si tú no sabes hablar gallego’, ou ‘¿no estarás haciendo esto por algún chico?’A día de hoxe, conta, non chegou a cambiar a lingua coa súa familia, « e non diría que por costume », explica, « senón porque ao seren conservadores pensan que o uso do galego é un ataque político contra as súas ideas ».

Lidar con comentarios deste estilo é, en maior ou menor medida, unha experiencia que comparten moitas das persoas neofalantes, mais a viaxe persoal que implica mergullarse no galego fai que o positivo supere o negativo. Existen casos nos que mesmo algún outro membro da familia se anima a dar o paso. « O meu entorno reaccionou ben », fala Lía, « e de feito tomouse como oportunidade para empregalo máis ». A Noelia, á que « todos entenderon con moita naturalidade », o que máis lle gusta de falar galego « é ver como miña irmá pequena, de 15 anos, fai por falar tamén en galego, polo menos cando fala comigo ». « En xeral, gústame a idea de que así podemos animar a xente a expresarse no idioma, xa que por parte da Xunta non hai políticas lingüísticas… », entende.

Iago, que se manexa nun total de cinco idiomas, describe a súa transición ao galego como unha « experiencia de crecemento persoal incrible ». Cando rematou o bacharelato e decidiu marchar estudar fóra de Galicia, aínda acreditou máis na súa decisión. « Tiven moitos compañeiros de distintos lugares do mundo que me describían palabra por palabra a situación do galego coas súas respectivas linguas. Sentinme moi identificado, pensaba que eramos só os galegos os que tiñamos este problema, pero nada máis lonxe! », relata. Segundo entende, « se vives en Galicia, a primeira cultura que tes que aprender é a túa ». « As linguas son coma unha caixa de ferramentas, e o galego é a máis adaptada para vivir aquí ». Na súa canle de YouTube, Neofalando, Iago foi recollendo todo o seu proceso de transición ao galego.

E… COMO DAR O PASO?

Quen mellor que as persoas neofalantes para explicar uns cantos consellos de por onde empezar. « A quen estea indecisa, eu diríalle que comece con outra persoa neofalante ou por redes sociais, normalmente son os medios máis comprensivos para empezar, onde se perdoan erros e se comentan de xeito construtivo. E sen falta, empezar a ler en galego e portugués!« , recomenda Rocío. Noelia tamén pensa que un bo comezo pasar por xuntarse a persoas que xa falan o idioma e coas que unha se pode sentir cómoda.

« Non teñas medo nin vergoña! », di agora Alba. « Non é un camiño de rosas, pero todo é pasaxeiro. A min chegáronme a dicir hai un par de meses que non se me nota nada que son neofalante, e non sabes a satisfacción que me produciu! Estou segura de que se te propós o cambio o vas conseguir! », anima. Lía, dende a súa experiencia, considera igualmente que o máis importante é perderlle o medo, posto que « todas cometemos erros, e é o máis normal ». « Facelo peor ca Feijóo é difícil! », ri. Tamén dá azos Iago: « Proba, dáte a oportunidade. Non está para sufrilo, non tes que sacrificarte. É un mundo que tes por explorar e gozar, e que che vai traer moitas sorpresas« .

AS PERSOAS NEOFALANTES NO FUTURO DA LINGUA

Sexa aos poucos, de golpe, por ámbitos sociais, sen avisar ou avisando, o que conta é probar e ver como se sente unha coa nova fala. Se ben os neofalantes non son o único factor que se necesita para revitalizar unha lingua minorizada, si que actúan como motor dela. « Dun neofalante sae outro! », reivindica Lía. Ademais, unha persoa neofalante está motivada por un compromiso claro co idioma: « Son indispensables, non só pola conservación da lingua senón tamén porque fan un cambio comprometido a todos os niveis: persoal e político, con todo o que iso implica. Moita xente que fala galego agora aínda é vítima de prexuízos e estigmas; porén, as novas xeracións de neofalantes entenden ese conflito histórico, e iso, é un motivo máis para falalo », relata María.

Iago, pola súa banda, decide explicalo a modo de metáfora: « Se ti colles unha botella, a enches ao cen por cen de cocacola e cada día lle sacas cinco centilitros de cocacola para poñerlle cinco de auga, precisamos algo que transforme a auga en cocacola, porque se non, acabará transparente. Vexo crucial traballar a normalización en todas as xeracións. Sen iso, é cuestión de cantos ciclos pode durar« .

As persoas neofalantes, remata Alba, « son un salvavidas para o idioma« . « Unha esperanza ».  Anímaste a comezar este 2021 en galego?

 

[Fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

La Comissió ha de decidir ara si vol impulsar instruments legals per a donar-hi compliment

Presentació de les propostes legislatives de Minority Safepack al Parlament Europeu, 2019.

Presentació de les propostes legislatives de Minority Safepack al Parlament Europeu, 2019.

[Imatge: FUEN – font: http://www.nationalia.cat]

Unha publicación do Consello da Cultura Galega analiza as conexións entre as distintas linguas ibéricas.

Mapa das áreas dialectais en Entrelinguas

Mapa das áreas dialectais en Entrelinguas

Unha publicación do Consello da Cultura Galega analiza as conexións entre as linguas ibéricas co obxectivo de mostrar as interrelacións entre elas e « pór en contexto a situación do noso país e entendela mellor ».

Galego e castelán son linguas que están en contacto desde hai séculos, aínda que unha ten unha postura dominante e outra minorizada. Non é única interrelación entre idiomas na Península Ibérica, xa que tamén se fala o portugués, o asturiano, o castelán, o vasco, o aragonés, o aranés e o catalán. Amosar as interrelacións entre elas é unha das finalidades deste volume « Variedades lingüísticas en contacto na Península Ibérica » que se pode consultar aquí, a última publicación do Consello da Cultura Galega editada por Francisco Dubert-García, Vítor Míguez e Xulio Sousa.

“No mundo hai máis linguas ca estados, polo que a situación de contacto entre elas é absolutamente normal”, asegura Francisco Dubert-García, co-editor desta publicación. “Este libro pretende amosar que existen fenómenos de contacto entre as linguas que conviven. As linguas que viven xuntas acaban por intercambiar trazos (que se adoitan clasificar como interferencias) que adoitan levantar debates identitarios sobre a pureza das variedades en contacto. Nós non pretendemos xulgar nin valorar as interferencias, nin entrar nos debates identitarios: só poñemos enriba da mesa as consecuencias lingüísticas do contacto co convencemento de que, ó analizarmos os fenómenos de cambio asociados a estes procesos, coñeceremos mellor a estrutura das linguas que estudamos”, asegura.

O USO DE TEMPOS COMPOSTOS

Un exemplo claro e próximo é o uso dos tempos compostos en Galicia. Hai galegofalantes que os usan, incorrendo en castelanismos; e tamén existe o caso contrario, castelanfalantes que empregan na súa lingua trazos de orixe galega, adaptacións de formas galegas que toma o castelán de Galicia. Por exemplo, « algúns falantes de castelán de Galicia din cousas coma “me acuerdo cuando fuéramos a Coruña’, que posiblemente é unha tradución directa ‘acórdame cando foramos á Coruña’; outros, pola contra, cambian ese fuéramos por habíamos ido, que é un uso do tempo composto que non é propio do castelán estándar », indica.

As interaccións entre o galego e castelán tamén as trata Alba Aguete Cajiao, quen amosa que existen modelos vocálicos diferenciados en función de se se vive no rural ou nas cidades e analiza a vitalidade da distinción entre e e o abertos e pechados.

Este volume parte do recoñecemento de que as linguas non son homoxéneas, senón cúmulos de variedades que tamén están en contacto entre si. Por iso, amosa posibles análises lingüísticas de situacións de contacto en comunidades que nos son próximas cultural e xeograficamente no ámbito peninsular. Situación que se plasma nos fenómenos de préstamo, interferencia, transferencia e converxencia.

PRESTIXIO DAS LINGUAS

Os autores dos traballos mostran que nos procesos de contacto entre linguas inflúe o grado de prestixio das linguas implicadas, o tempo e a propia intensidade das relacións. A perspectiva desta publicación pretende amosar os factores sociais e lingüísticos, como se ven afectadas as estruturas das linguas implicadas en procesos de cambio por contacto, as interferencias e as converxencias.

O volume compila sete traballos agrupados que mostran tamén distintos enfoques sobre as diferentes posibilidades de contacto entre variedades lingüísticas que van máis alá do galego ou o castelán.

Alberto Gómez Bautista presenta os resultados do contacto do mirandés co portugués, dúas linguas cunha estrutura tipoloxicamente próxima que conviven dende hai séculos no extremo nordeste de Portugal, na rexión de Trás-os-Montes, nunha parte  do territorio da histórica rexión da Terra de Miranda.

Ramón de Andrés analiza a situación de contacto entre outras dúas linguas próximas: o asturiano e o castelán; a relación entre estas caracterízase por unha diglosia ou bilingüismo desequilibrado en favor do castelán. O traballo de Matilde Vida-Castro explora o proceso de contacto entre variedades dunha mesma lingua, como é o caso dos dialectos andaluces e do castelán estándar. Pola contra, no capítulo de Sara Gómez Seibane móstranse os resultados do contacto entre dúas linguas de tipoloxía moi diferente: o castelán e o vasco. Finalmente, Carsten Sinner escribe un traballo máis centrado na crítica metodolóxica, pois analiza como foi tratado o contacto entre catalán e castelán, para mostrar as dificultades que orixina o estudo dos fenómenos de contacto.

[Imaxe: entrelinguas.gal – fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

 

 

Los autors, lingüistas e antropològs, son de mai d’una origina, entre las qualas de regions occitanas

Les langues-cultures moteurs de démocratie et de développement es un obratge collectiu coordenat per Martine Boudet amb la participacion de la DGLFLF (Delegacion Generala a la Lenga francesa e a Las lengas de França, Ministèri de la Cultura) e del Cairefòrc Cultural Naut Bernat (Tolosa). Los autors, lingüistas e antropològs, son de mai d’una origina, entre las qualas de regions occitanas[1].

Los objectius d’aquela publicacion son, principalament, de religar:

— d’òbras academicas sus las lengas e las culturas,

— las problematicas de divèrsas lengas-culturas minoritàrias,

— los objectius ciutadans de democracia e de desvolopament, sus aquestas basas.

Un contèxte educatiu dangierós per las lengas regionalas

Aquela situacion es mesa en evidéncia pel collectiu interorganizacional Per que viscan nòstras lengas. Per quant a lor ensenhament, l’Associacion de las Regions de Françs (ARF), citada dins l’obratge, contèsta tanben la legitimitat e la pertinéncia de la reforma del licèu e del bachelierat:

Las regions membres de la Comission Lengas regionalas de Regions de França demandan al ministèri d’emendar la reforma del licèu e del bachelierat per tal qu’aquesta constituisca pas una reculada de la diversitat lingüistica en França.

D’efièch, dins l’estat, la reforma desvaloriza l’ensenhament bilingüe e l’ensenhament extensiu de las lengas regionalas, subretot pel jòc dels coeficients e per una mesa en concurréncia sistematica amb las lengas estrangièras e las autras disciplinas. Es malconéisser los objectius meteisses de l’ensenhament bilingüe e de l’ensenhament de las lengas regionalas, que cèrcan non sonque de preparar a un cursus pòstbac en lenga regionala, mas tanben de formar fins al bachelierat de joves que seràn aptes a estudiar, trabalhar, viure dins un contèxt bilingüe, quins que sián los estudis o los mestièrs a los quals se destinan.

La Comission pòt pas acceptar aquela mesa en perilh de l’ensenhament de las lengas regionalas e de las seccions bilinguas e demanda instantament que d’ajustaments sián operats a la reforma per tal que las disposicions de l’article L312-10 del Còde de l’Educacion sián respectadas[2].» (trach del comunicat citat p. 59)

Tocant l’ensenhament en collègi, Philippe Blanchet explica dins l’obratge que: “s’una plaça es possibla per l’ensenhament deis LR dins los 4 nivèls dau collègi, 6n compresa, aquela plaça es ges assegurada. Leis LR son mai encara plaçadas en concurréncia d’autreis ensenhaments complementaris, dins l’encastre de dotacions oràrias estrechas e non extensiblas. Vista l’ideologia lingüistica dominanta en França, es ges segur que lei còlas pedagogicas fagan una plaça ais LR en 6a e dins leis Ensenhaments Pedagogics Interdisciplinaris”. (p. 51-52)

La situacion d’autres ensenhaments de lengas

Al nom d’una logica budgetària d’austeritat, la fin de las opcions en lenga viva 3 italian, portugués, rus… en licèu general, a sonat los classes, en 2009, d’una diversitat pr’aquò necessària a l’ora de la bastison d’Euròpa. Per quant a las lengas ancianas, lor minoracion dins la reforma dels collègis aviá provocat de debats al motiu del manten del país coma “nacion culturala”. L’ensenhament de l’arabi, e mai del berbèr, es tanben tròp marginalizat de cara al nombre de locutors: l’arabi es la segonda lenga parlada dins lo país, particularament dins los quartièrs populars que patisson una manca de reconeissença culturala. L’ensenhament del francés lenga mairala/FLM clau, de son costat, un cicle d’aculturacion que sa deriva es l’assimilacion. La disciplina coneis un replec patrimonial e mai un apauriment de sos ensenhaments fauta de pro de dobertura sus d’autras lengas-culturas —lengas regionalas compresas— que compensariá la concurréncia de l’angloamerican.

En aval, pr’amor que son fragilizats pels objectius de competitivitat e de rendabilitat immediata, l’avenidor dels departaments universitaris de lengas minoritàrias es tanben una question que pòrta de pensaments: per las meteissas rasons antan foguèt barrat lo departament de lengas ancianas de l’Universitat de Lemòtges.

Es qu’aquela tendéncia pesuga molarà o, al contrari, lo sistèma valorizarà puslèu l’ensenhament del francés e de l’anglés, ja dominants, amb en rèireplan una tecnosciéncia arrapada a d’objectius de creissença puslèu mercantils?

Quinas preconizacions?

La còla de l’obratge fa l’escomesa d’una evolucion pus armoniosa, particularament dins lo sector de las lengas regionalas. La promocion de la diversitat es una de las responsas. Es çò que fa lo Forum de las Lengas del Mond organizat cada an pel Caireforc cultural Naut Bernat (Tolosa). Avèm aquí un recors de cara al desvolopament dels nacionalismes, de las xenofobias, del terrorisme religiós, de la glotofobia…

Entremièg aquelas preconizacions, podèm citar la promocion:

— al plan institucional, de la defensa juridica de las lengas, d’una francofonia inclusiva, d’un alterdesvolopament que passe per las lengas autoctònas…

— al plan academic, de l’interdisciplinaritat (geopolitica, lingüistica del desvolopament, antropologia culturala, macroeconomia),

— d’un punt de vista metodologic, del plurilingüisme, del comparatisme, de l’intercultural, de l’intercompreneson.

— al plan educatiu, de l’ensenhament de las lengas minorizadas, en particular lo de las lengas regionalas.

— al plan ciutadan, de l’engatjament associatiu per tal d’aver de relèvas dins l’opinion e los mejans de comunicacion, e mai al prèp dels poders publics.

Jean Sibille
Encargat de recèrca HDR
Laboratòri CLLE-ERSS (UMR 5263)
CNRS / Universitat de Tolosa – Joan Jaurés


[1] Entremièg los autors, podèm citar Giovanni Agresti especialista de literatura occitana, Philippe Blanchet especialista del provençal, Martine Boudet especialista d’antropologia culturala, Gilbert Dalgalian especialista del plurilingüisme, Gaid Evenou encargada de mission a la DGLFLF, Giovanni Poggeschi especialista de l’estatut de las lengas europèas, Claude Sicre président del Carrefour culturel Arnaud Bernard (Toulouse).
[2] Commission Langues Régionales, Association des Régions de France, « Réforme du lycée et du baccalauréat: l’enseignement des langues régionales en danger » (15 de febrièr de 2019)

BOUDET, Martine (dir.). Les langues-cultures moteurs de démocratie et de développement, Paris, Ed. du Croquant, 2019.

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

Estats com França o Itàlia ni tan sols l’han ratificat

amena_31

L’Estat espanyol incompleix sistemàticament la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries que va aprovar el Consell d’Europa ara fa 28 anys, el 5 de novembre de 1992. França i Itàlia, tot i llur signatura, no l’han ratificada respectivament, al·legant la incompatibilitat amb les seves constitucions nacionals. Espanya sí que la va ratificar l’any 2001.

Els incompliments d’Espanya són en l’àmbit de la Justícia, les administracions públiques de l’estat, la reciprocitat de mitjans i durant la gestió de la pandèmia de la Covid-19

Aquest novembre també farà un any de les recomanacions del Consell de Ministres del Consell d’Europa que acompanyaven l’informe del Comitè d’Experts sobre el compliment de la CELROM d’Espanya. En efecte, l’informe del Comitè d’Experts demana a l’Aragó que inclogui el català al seu estatut, com també que el català sigui reconegut com a riquesa cultural a la Regió de Múrcia.

L’informe del Comitè d’Experts reclamava que, amb caràcter urgent, es millorés la situació del català en l’àmbit de la Justícia i de les administracions públiques de l’estat espanyol. El 2019, el Consell de Ministres recomanava que es modifiqués, també amb caràcter urgent, la Llei orgànica del poder judicial, perquè asseguri l’ús del català en procediments judicials si ho demana una de les parts, un fet que actualment no sempre acaba sent possible. Aquesta recomanació és reiterada, però cap estament legislatiu espanyol n’ha impulsat la modificació legal pertinent. Els experts europeus tornaven a demanar com a recomanació d’aplicació immediata que l’Administració de l’Estat a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears utilitzi el català. En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua reclama a les Corts espanyoles una reforma legislativa que reguli que els treballadors públics de l’Administració General de l’Estat als territoris de parla catalana hagin de tenir una capacitació lingüística en català (així com ja se’ls exigeix que la tinguin en castellà) suficient per al seu lloc de treball. L’ONG del català també demana que tots els tràmits administratius que s’hagin de fer als portals web de l’Administració de l’Estat puguin fer-se en català.

La Plataforma per la Llengua considera preocupant el sistemàtic incompliment de la reciprocitat audiovisual, que no permet la llibertat de circulació dels productes audiovisuals ni entre països ni entre territoris dins de l’estat espanyol. La reciprocitat parcial de les emissions de ràdio i de televisió en català entre els diversos territoris del domini lingüístic catalanoparlant impliquen un atac frontal als drets lingüístics de més de 10 milions de ciutadans europeus. Aquesta restricció injustificada en la recepció dels mitjans de comunicació audiovisuals implica el menyspreu continuat dels estats espanyol, francès i italià cap a la CELRoM en un àmbit més.

L’exemple més recent d’incompliment de la CELRoM ha estat arran de la pandèmia de la Covid-19. El passat mes de març, el Consell d’Europa va criticar que alguns estats, com Espanya, « no comparteixen la informació, instruccions, directrius o recomanacions en altres llengües que no siguin la llengua oficial del país ». En una nota, l’organització encarregada del seguiment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries exposava que « la comunicació de recomanacions rellevants no només en una llengua és de gran importància per al benestar dels parlants de llengües regionals o minoritàries ». Aquesta mala notícia per als usuaris dels serveis de salut queda ratificada pel fet que el Consell d’Europa va determinar que el compromís de garantir l’atenció en català a la sanitat catalana (en aquest cas competència de la Generalitat de Catalunya) no es compleix plenament. La qualificació de l’informe emès el 2019 pel Comitè d’experts del Consell d’Europa, que fa el seguiment de la CELROM, va rebaixar la qualificació d’aquest compromís de « complert » a « parcialment complert ».

El passat març, el Consell d’Europa expressava la seva disconformitat perquè considerava que era un acte « discriminatori » i « contrari a la Carta europea » el fet que els estats que opten per l’ensenyament per mitjà de la televisió « es limiti a la llengua oficial sense tenir en compte les necessitats dels alumnes acostumats a rebre formació en llengües cooficials ». La Plataforma per la Llengua assenyala el Govern espanyol com un mal exemple d’aquesta uniformitat lingüística a l’hora d’expressar les recomanacions a la ciutadania. En efecte, el govern de Pedro Sánchez emet totes les seves comunicacions a les pàgines oficials i a les xarxes socials, així com a les conferències de premsa, exclusivament en llengua castellana. L’ONG del català també constata que els programes educatius que el Ministeri d’Educació va oferir durant l’etapa de tancament de les escoles el 2020 a Televisió Espanyola eren emesos exclusivament en llengua castellana.

Els casos francès i italià

En l’aniversari de la signatura de la CELRoM per part dels estats, la Plataforma per la Llengua vol posar l’accent en l’actitud de França i Itàlia: dos països que continuen sense ratificar la carta, fet que reflecteix una total despreocupació per una comunitat lingüística que veu la seva llengua amenaçada de desaparició en aquests dos estats. El maig de 2017, l’ONG del català ja va demanar a qui acabava d’esdevenir president de la República francesa, Emmanuel Macron, que impulsés els tràmits necessaris per ratificar-la, promesa que va fer durant la campanya electoral. La ratificació de la CELRoM havia de comportar el reconeixement de tota una sèrie de drets per a les llengües minoritzades per la República francesa, entre les quals es troba el català.

En aquest sentit, la carta havia de reconèixer als habitants de la Catalunya del Nord el dret d’aprendre català a l’escola i permetre, segons el grau de compromís que adquirís l’estat francès, la traducció de documents i lleis al català o, fins i tot, la possibilitat de tramitar procediments judicials en aquesta llengua. A més, la ratificació de la Carta també havia de promoure la producció d’obres culturals en català, n’havia de garantir l’emissió audiovisual regular i no impedir-ne l’ús en les relacions laborals. La Plataforma per la Llengua recorda que « és especialment important el compromís expressat respecte de l’ensenyament en català, atès que, segons la darrera Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya del Nord, el 80,3 % de la població nord-catalana ha expressat ser favorable a l’ensenyament del català com a disciplina o assignatura i el 76,1 % desitjaria tenir una educació bilingüe ». El compromís del president Macron amb la ratificació de la CELRoM va ser expressat a propòsit d’una enquesta feta entre els candidats a la presidència per la xarxa lingüística europea ELEN, de la qual és membre la Plataforma per la Llengua.

L’agost passat, en una sessió de compareixença en seu parlamentària del Govern francès, el diputat del departament de l’Aude feia a la ministra de Cultura gal·la, Roselyne Bachelot, una pregunta escrita demanant per què l’estat francès no ratificava la Carta. El ministeri de Cultura va respondre que França, tot i l’absència de ratificació, compleix amb 39 compromisos de la carta –el mínim són 35. A banda, si bé és cert que l’executiu Macron ha emprès mesures de protecció del català, com ara la creació de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (oficina amb una dotació pressupostària inicial molt baixa), l’ONG del català veu important que els estats acompanyin les mesures amb una ratificació de la Carta que permeti que siguin auditats pel Comitè d’experts internacionals encarregat del seguiment de la mateixa Carta, així com dotar d’eficàcia les mesures als territoris on la substitució lingüística del català és més avançada i, per tant, les mesures són més urgents. Cal destacar, per exemple, que només 1 de cada 4 joves nord-catalans té accés a algun tipus d’ensenyament del català i només el 0,7% de les parelles joves parlen català amb els fills. En dades globals, només el 5,7% de la població parla habitualment la llengua catalana.

A Itàlia, la ratificació de la Carta podria estar més a prop de ser una realitat, fet que afectaria plenament les possibilitats dels parlants de català a l’Alguer de poder dotar-se d’eines per garantir la continuïtat de la seva llengua. Quatre senadors han proposat textos que han de permetre la ratificació de la Carta, un cop consensuïn un únic text. El ministre d’Afers Regionals i Autonomies, Francesco Boccia, va participar en un acte al Senat organitzat per la senadora ladina Elena Testor, durant el qual li va manifestar la determinació del Govern amb la protecció de les minories i va agrair els treballs parlamentaris. La senadora Testor, una de les quatre que ha fet una proposta de llei -que ara mateix és a les comissions 1 i 3 del Senat-, es mostra confiada que aquesta vegada sí que sigui la bona.

La ratificació de la CELROM donaria una empenta més a l’ensenyament del català a l’Alguer, gràcies a la recent aprovació d’una llei pel Parlament sard que l’habilita. A més, la CELROM permetria als algueresos emprar el català en les seves relacions amb les administracions públiques de l’Alguer, fet que es podria concretar de diverses maneres, segons el grau de compromís adquirit.

La Plataforma per la Llengua considera que, mentre no es facin aquestes reformes, els parlants de català estan exposats a la discriminació lingüística i són tractats com a ciutadans de segona, atès que tenen menys drets. De fet, però, les autoritats espanyoles encara no han estat capaces de complir amb els mínims establerts a la CELROM, la carta que avui fa 28 anys i que està pensada per protegir parlants de llengües de mida molt més reduïda que el català a l’estat espanyol.

[Illustració: amena_31 – font: http://www.racocatala.cat]