Archives des articles tagués Llengües minoritzades

L’eveniment foguèt l’escasença d’escambiar per pensar amassa a de nòus mejans per reviscolar las lengas minorizadas

L’occitan foguèt plan representat al 3n Congrès Internacional de Revitalizacion de las Lengas Indigènas e Minorizadas, que se debanèt la setmana passada a Perpinhan e a Girona (Catalonha). I aguèt divèrsas comunicacions scientificas pertocant la lenga nòstra e sa practica dins la societat e l’escòla, son estatut e sas representacions dins los estats francés, italian e espanhòl, e mai una conferéncia plenièra de Jaume Costa que se tenguèt tota en occitan. De soslinhar que l’occitan èra una de las lengas de trabalh e se podiá traduire simultanèament. Las autras lengas èran lo catalan, l’espanhòl, lo portugués, lo francés e l’anglés.

L’eveniment se debanèt del 13 al 16 de setembre. Pendent aquelas quatre jornadas, de cercaires en lingüistica e sociolingüistica participèron a mai de 110 conferéncias, obradors e comunicacions scientificas sus las lengas e situacions sociolingüisticas dins lo Mond entièr.

Foguèt l’escasença de presentar de recèrcas e de descobrir d’autras investigacions del Mond, e d’escambiar per pensar amassa a de nòus mejans per revitalizar las lengas minorizadas.

Lo Congrès a prepausat, principalament, tres tòcas: difusar d’aspèctes educatius e de recèrca restacats al plurilingüisme, far conéisser d’accions en favor de la  revitalizacion de las minorizadas e divulgar las recèrcas sus d’aspèctes lingüistics, socials, politics e culturals en relacion amb las lengas indigènas e minorizadas. L’an organizat l’Universitat de Girona, l’Universitat Via Domitia de Perpinhan e lo Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage.

[Sorsa: http://www.jornalet.com]

No ha existit cap entitat política que es correspongui amb el Flandes actual, però els segles IX i XIX va existir el Comtat de Flandes

Flandes

Vlaanderen

 

DADES GENERALS
Població
7.797.611 h. (6.589.069 h. a la Regió de Flandes i 1.208.542 h. a la Regió de Brussel·les-Capital) (2019)
Superfície
13.787 km² (13.625 km² a la Regió de Flandes i 162 km² a la Regió de Brussel·les-Capital)
Institucions
Parlament i govern flamencs, Regió de Brussel·les Capital
Ciutats importants
Brussel·les, Anvers, Gant
Administració estatal
Regne de Bèlgica
Llengües territorials
neerlandès
Llengües oficials
neerlandès (a la Regió de Flandes), francès i neerlandès (a Brussel·les-Capital)
Cultura religiosa
cristiana catòlica
Festa nacional
11 de juliol (Dia de la Comunitat Flamenca)


Introducció

Flandes és un dels territoris que forma el Regne de Bèlgica, dins del qual es distingeix sobretot per l’ús de la llengua neerlandesa i, més modernament, per les seves institucions d’autogovern. A grans trets, Flandes ocupa la meitat septentrional de Bèlgica, i és un territori més poblat i amb un PIB per càpita més elevat que la resta de l’estat. El nacionalisme flamenc tendeix a considerar Brussel·les com la capital de Flandes, i per aquest motiu considera que la Regió de Brussel·les-Capital —que està administrativament separada de la Regió de Flandes, vegeu més endavant— forma part de la nació flamenca.

Una petita part de Flandes es troba dins de les fronteres de la República Francesa. El corrent majoritari del nacionalisme flamenc no manifesta reivindicacions sobre aquest territori.

Històricament no ha existit un estat o cap altra entitat política que es correspongui amb els límits del Flandes actual, que van quedar fixats al segle XX. No obstant això, entre els segles IX i XIX va existir el Comtat de Flandes, que va pertànyer successivament a França, al Sacre Imperi, a Espanya i a Àustria. El Comtat de Flandes s’estenia per la meitat occidental del Flandes actual. La meitat oriental era ocupada pel Brabant, el bisbat de Lieja i altres entitats polítiques.

El 1815 tot el Flandes actual va entrar a formar part del Regne dels Països Baixos, del qual es va separar juntament amb Valònia el 1830 per a formar el Regne de Bèlgica, fins al dia d’avui.

Llengua

L’únic idioma oficial de Flandes, i el que parla la majoria de la població, és el neerlandès. La llengua és una de les poques pròpies de nacions sense estat d’Europa que no ha quedat minoritzada, tret de Brussel·les, on els neerlandòfons materns hi són minoria (15% de la població, 2018) i on el neerlandès és la tercera llengua de la ciutat, per darrere del francès i l’anglès.

En el moment de la creació de Bèlgica, l’única llengua oficial era el francès. Actualment, el francès és oficial a Brussel·les —junt amb el neerlandès— i té un estatus especial reconegut en 12 municipis flamencs.

Política i institucions

Bèlgica, a diferència de la majoria de federacions, és formada no pas per una, sinó per dues classes o tipus d’unitats federades, que se solapen territorialment i que tenen les seves pròpies institucions. La primera classe són les regions, de les quals n’hi ha tres: Flandes, Valònia i Brussel·les Capital. La segona són les comunitats, de les quals també n’hi ha tres: la flamenca, la francòfona i la germanòfona.

Cadascuna de les dues classes d’entitats federades gestiona un tipus de competències diferenciades. Les competències principals de les comunitats inclouen cultura, llengua, salut i educació. Les competències principals de les regions inclouen economia, agricultura, habitatge, comerç i medi ambient.

La Regió de Flandes va transferir totes les seves competències a la Comunitat Flamenca el 1980, de manera que existeix un únic Parlament i Govern flamencs.

Això no és així a la zona francòfona de Bèlgica: la Regió de Valònia té el seu propi Parlament, diferenciat del Parlament de la Comunitat Francòfona.

El cas de Brussel·les és específic. Les competències relatives a la regió són exercides pel Govern i pel Parlament de Brussel·les Capital, però en canvi no existeix una comunitat de Brussel·les, de manera que les competències de cultura, llengua, salut i educació hi són exercides per les institucions flamenques en relació amb els ciutadans neerlandòfons, i per les institucions francòfones sobre el mateix territori per als ciutadans francòfons.

Ministra-presidenta de Flandes: Liesbeth Homans, N-VA (des de 2019)
Govern: Coalició N-VA, CD&V i Open Vld (des de 2014)
Distribució d’escons al parlament (2019). 124 membres: 
Nieuw-Vlaamse Alliantie, N-VA (Nova Aliança Flamenca, independentista conservadora) – 35
Vlaams Belang (Interès Flamenc, independentista d’extrema dreta) – 23
Christen-Democratisch en Vlaams, CD&V – (Demòcrata Cristians i Flamencs, federalista/confederalista conservadora) – 19
Open Vlaamse Liberalen en Democraten, Open Vld (Flamencs Liberals i Demòcrates, federalista liberal) – 16
Groen! (Verds, federalista ecologista) – 14
Socialistische Partij – Anders, SPA (Partit Socialista-Diferent, federalista socialdemòcrata) – 13
Partij van der Arbeid van België, PVDA (Partit dels Treballadors de Bèlgica, federalista comunista) – 4

 

Enllaços

Institucions
Portal de Flandes
Parlament de Flandes
Partits polítics
Nieuw-Vlaamse Alliantie
Christen-Democratisch en Vlaams
Open Vlaamse Liberalen en Democraten
Socialistische Partij – Anders
Groen!
Vlaams Belang
Partij van der Arbeid van België

Llengua i Cultura
Unió de la Llengua Neerlandesa
Mitjans de comunicació
Edició digital del diari ‘De Standaard’ (en neerlandès)
De ‘Redactie’ (notícies de Flandes en diverses llengües)

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

Los raportaires estiman que la decision manca a la dignitat, a la libertat, a l’egalitat, a la non-discriminacion e a l’identitat de las personas de lengas culturas istoricas minorizadas

Lo Conselh dels Dreches Umans de l’ÒNU mandèt una letra al govèrn francés, lo 31 de mai passat, per plànher la decision del Conselh Constitucional francés a prepaus de la Lei Molac e demandar al govèrn francés d’informacions e d’explicas a prepaus del tractament diferencial de l’anglés e de las lengas minorizadas de França dins l’educacion publica, çò rapòrta Ouest-France.

“Crenhèm que l’adopcion e l’aplicacion d’aquela decision pòsca entraïnar d’atenchas importantas als dreches umans de las minoritats lingüisticas de França”, çò ditz la letra que la signan lo sud-african Fernand de Varennes, raportaire especial sus las questions relativas a las minoritats; la grèga Alexandra Xanthati, raportaira especiala dins lo domeni dels dreches culturals; e la burkinabe Koumbou Boly Barry, raportaira especiala sul drech d’educacion.

Los raportaires estiman que la decision del Conselh Constitucional manca a la dignitat, a la libertat, a l’egalitat e a la non-discriminacion aital coma a l’identitat de las personas de lengas e culturas istoricas minorizadas de França. A mai, avaloran que sa mesa en aplicacion pòt metre França en contradiccion amb los engatjaments qu’a pres al títol del Pache Internacional suls Dreches Civils e Politics, de la Convencion Internacionala suls Dreches de l’Enfant e del Pache Internacional suls Dreches Economics, Socials e Culturals.

De remembrar que lo 21 de mai de 2021, lo Conselh Constitucional francés tombèt dos articles primordials d’aquela lei de proteccion e promocion de las lengas minorizadas, aviada pel deputat breton Pau Molac. Al motiu que l’article 2 de la Constitucion precisa que “la lenga de la Republica es lo francés”, los jutges estimèron inconstitucional l’ensenhament immersiu en occitan e en tota lenga autra que lo francés, e mai empediguèron que los rèirenoms portèsson de signes grafics qu’existisson pas en francés, coma la “ñ” del breton e los accents pròpris de l’occitan.

La reaccion de l’ÒNU seguís la denóncia que la faguèt arunan l’ELEN (European Language Network Equality, malhum europèu per l’egalitat entre las lengas).

 

[Imatge: Guilhèm Sevilha – sorsa: http://www.jornalet.com]

Fòrça deputats se son meses d’acòrdi per emplegar lo basco, lo catalan o lo galèc e son estats reprimits

VilaWeb

Al Congrès dels Deputats espanhòl s’es tengut aquesta setmana un debat sus la reforma del reglament per fin que se pòsca emplegar lo catalan, l’occitan, lo basco e lo galèc dins la cambra parlamentària. Es fòrça probable que la proposicion capite mal, puèi que los partits majoritaris de portada espanhòla s’i opausan. Pasmens, lo debat a portat una revòlta lingüistica de certans deputats catalans, galècs e bascos.

Quand la deputada Montse Bassa (ERC) comencèt son intervencion en catalan, lo vicepresident de la cambra li retirèt la paraula en li demandant que parlèsse en espanhòl, coma o establís lo reglament del Congrès. Puèi, se levèt la paraula al deputat Albert Botran (CUP) per s’èsser exprimit en catalan e al deputat Néstor Rego (BNG) per aver parlat en galèc. Puèi foguèron tanplan reprimidas las intervencions de Míriam Nogueras (JXCAT) e Joan Baldoví (Compromís) per aver fach servir lo catalan e de Mertxe Aizpurua (EH Bildu) per aver emplegat lo basco. En seguida, encara parlèron quatre autres deputats en intercalant l’espanhòl dins lors parladisses en catalan e basco.

Los incidents faguèron venir mai qu’evidenta la discriminacion que patisson las lengas minorizadas de l’estat, e mai sián oficialas. En consequéncia,  ERC, JxCat, CUP, PDECat, Compromís, PNB, EH Bildu e BNG an publicat una declaracion conjoncha.

“Lo Congrès expausa clarament la situacion de privilègi del castelhan. Es quitament pas establit dins lo reglament, mas la presidéncia [de la cambra] se fonda suls usatges e costumas per rebutar l’expression en quina autra lenga que siá, a la diferéncia d’autres parlaments que rebaton lo plurilingüisme, coma lo de Soïssa o los de Belgica o Canadà, païses, per aquestes darrièrs, qu’istoricament tanben an impausat una lenga sus una autra”, çò ditz lo tèxt.

 

[Sorsa: http://www.jornalet.com]

 

 

 

Milers de manifestants reclamen un reconeixement oficial i mesures immediates

Milers de persones —17.000, segons l’organització— han reclamat aquest dissabte 21 de maig a Belfast l’aprovació de mesures legislatives en favor dels drets dels parlants d’irlandès a Irlanda del Nord. És una de les manifestacions més grans de la història en favor d’aquest idioma, que a diferència del que passa amb al gal·lès o el gaèlic escocès, no disposa d’una llei pròpia per a promoure’l.

La manifestació estava convocada per la xarxa associativa An Dream Dearg (“El Grup Roig”, pel color que usa en els seus actes), amb el suport i participació de nombroses organitzacions a favor de la llengua, com ara la plataforma Conradh na Gaeilge.

Els manifestants han retret a les autoritats la seva inacció per a proveir una legislació que atorgui drets lingüístics als parlants d’irlandès en l’administració, l’escola o els tribunals, entre altres àmbits. Segons l’organització, la manca d’una legislació específica converteix els parlants d’irlandès en “ciutadans de segona”.

La reivindicació històrica del moviment a favor de la llengua ha estat la de l’aprovació, per part de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, d’una Llei de l’irlandès, que reconegui a aquest idioma un estatus d’igualtat respecte de l’anglès. Els partits unionistes britànics, però sempre ho han blocat.

La via oberta a curt termini perquè hi hagi avenços passa per Londres. L’aprovació de mesures pels drets lingüístics dels parlants d’irlandès està prevista en l’acord New Decade, New Approach (NDNA, “Nova Dècada, Nou Enfocament”) de 2020 entre els governs britànic i irlandès, que va possibilitar la recuperació del govern nord-irlandès després de tres anys de suspensió.

Atès que els partits unionistes impedeixen l’aprovació de les mesures a Belfast, el govern britànic s’ha compromès a fer-ho a Westminster. Això es concretarà en la Llei sobre identitat i llengua a Irlanda del Nord, anunciada pel govern britànic com a part de l’NDNA. Aquesta nova llei inclourà un “paquet curosament equilibrat de mesures sobre la identitat i la llengua” entre les quals la “creació d’una nova Oficina d’Expressió Identitària i Cultural que donarà guiatge a les autoritats públiques en una sèrie de principis d’identitat nacional i cultural”.

S’espera que la llei sigui portada a la cambra legislativa britànica les properes setmanes, o fins i tot aquesta mateixa, d’acord amb la informació que publica avui The Irish News.

Crítiques del Comitè d’Experts de la Carta Europea
La inacció del Regne Unit ha rebut crítiques del Comitè d’Experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM). En la seva darrera comunicació (2021), el Comitè va retreure que encara no s’hagi aprovat cap llei específica ni cap estratègia integral per a la promoció de l’irlandès a Irlanda del Nord. El grup d’experts va recomanar a les autoritats britàniques que aprovin aquesta estratègia i una llei àmplia —no sembla que la que està a punt de presentar-se ho sigui— i també va criticar que els compromisos de l’NDNA no s’hagin complert.

I en la línia del que argumenten les entitats a favor de la llengua, el Comitè de la CELRoM indica que l’aprovació d’aquestes mesures parcials de l’NDNA no substitueixen la necessitat d’acabar aprovant una Llei de l’irlandès.

A banda, el Comitè també recomana a les autoritats que proporcionin immediatament formació bàsica i avançada per a un “nombre suficient de professors que ensenyin en irlandès”, cosa per a la qual hi ha una “necessitat urgent”.

La CELRoM és un tractat internacional sota els auspicis del Consell d’Europa en què diversos estats es comprometen a protegir i fomentar llengües minoritzades dels seus territoris. El Regne Unit va ratificar la Carta el 2001 i hi reconeix set llengües: l’irlandès, el gaèlic escocès, el gal·lès, el còrnic, l’scots, l’scots de l’Ulster i el manx.

Vora 100.000 parlants a Irlanda del Nord
La substitució lingüística de l’irlandès a l’illa d’Irlanda va començar al segle XVII i es va intensificar als segles XIX i XX. En el moment de la partició (1921), encara quedaven comunitats irlandòfones a Irlanda del Nord. Però a diferència del que es va fer al sud de la frontera, on els esforços de preservació es van concentrar en les zones rurals conegudes com a Gaeltacht, a Irlanda del Nord el moviment per la llengua va posar l’accent a estendre el coneixement de l’irlandès a tot el territori, i especialment a les ciutats. Aquest esforç va tenir més èxit en els ambients polititzats del republicanisme irlandès.

Actualment, el 6% de la població nord-irlandesa, unes 100.000 persones, declara que sap parlar irlandès, segons dades del cens de 2011. Tot i això, sols el 0,2% afirma que és la seva “llengua principal”, cosa que mostra clarament el seu ús extremadament limitat com a idioma comunitari.

 

[Foto: An Dream Dearg – font: http://www.nationalia.cat]

L’Ajuntament engega un projecte per estendre l’ús del gaèlic a la capital d’Irlanda

La República d’Irlanda fa anys que ha posat en marxa una ambiciosa estratègia per revitalitzar el gaèlic irlandès, llengua oficial al país, juntament amb l’anglès, però amb una presència minsa en totes les esferes de la vida. Per capgirar aquesta situació, el govern irlandès va engegar el 2010 l’Estratègia de 20 anys per a la Llengua Irlandesa 2010-2030, que té com a objectiu incrementar el nombre de parlants d’irlandès dels 77.185 que hi havia a la República, segons el cens del 2011, (73.803 el 2016) a 250.000 el 2030.

Els plans del govern inclouen mesures en els àmbits de l’educació, l’administració pública i els mitjans de comunicació, entre d’altres, però topen amb un escull molt important: els parlants d’irlandès tenen molt pocs espais on puguin practicar la seva llengua, especialment a les ciutats, on hi té una presència molt escassa en termes percentuals.

Aquest és el motiu que ha portat l’Ajuntament de Dublín i l’entitat en defensa de la llengua Conradh na Gaeilge a dissenyar un pla per fer el gaèlic més visible i utilitzat a la capital que té una fita molt ambiciosa: crear un barri de parlants d’irlandès a la ciutat.

Les dades més recents assenyalen que a Dublín hi ha prop de 16.000 persones que fan servir l’irlandès de forma quotidiana. Segons una enquesta feta per l’Ajuntament de Dublín el febrer passat, al 69% dels habitants de la capital els agradaria que la llengua tingués més presència a la ciutat i un 74% desitjaven que hi hagués més oportunitats d’aprendre gaèlic a la capital.

A primers d’aquest any, el consistori dublinès va aprovar un pressupost de 325.000 euros per al projecte BÁC le Gaeilge per impulsar l’irlandès a la capital. El pla preveu promoure la llengua en els negocis locals com botigues i restaurants i contribuir que els parlants d’irlandès tinguin espais per practicar la seva llengua i se centra als voltants del carrer Harcourt. De fet, en aquella zona ja hi ha una sèrie d’establiments on els parlants d’irlandès troben rètols en la seva llengua i personal que els pot atendre en gaèlic.

El següent pas és aconseguir que els dublinesos puguin fer vida normal en la seva llengua a tot un barri sencer de la capital.

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

 

 

 

 

 

L’explicacion oficiala es que la ò fa pas partida del “francés tradicional”

Nimes: lo registre civil refusa l'inscripcion del petit Antòn - Jornalet

Mathilde, Geoffrey e Antòn

Antòn Gavalda es un enfanton nimesenc nascut fa qualques jorns, que tanlèu nàisser es ja victima de l’intolerància lingüistica de l’estat francés, que li permet pas d’oficializar son rèirenom, coma lo plan conegut cas del breton Fañch Bernard e d’autres enfants occitans, catalans o bascos diches Jòrdi, Ròsa, Alaís, Loís, Núria, Martí o Iñaki.

Geoffrey e Mathilde, parents del petit Antòn, an explicat l’afar a la redaccion de Jornalet. “Nòstre objectiu èra d’inscriure Anton amb una ò, per marcar la diferéncia de prononciacion en francés amb Anton sens accent, ont l’n es silenciosa”, çò explican.

Lo prenom del pichon remembra son rèiregrand, lo grand de Geoffrey, refugiat asturian que se batèt contra lo franquisme. Li disián Antonio Fernández. Èra originari del vilatge asturian de Bisuyu, d’ont veniá lo poèta Alejandro Casona. Al vilatge, l’escaissavan «Antòn de Balba». “Mon esposa e ieu, desenant occitans, avèm volgut transmetre aquel eiretatge e rendre omenatge a mon grandpaire”, çò explica Geoffrey Gavalda.

“Sabiam que la ò seriá pas acceptada”, çò explica Geoffrey, “i a agut de precedents e de recorses en justícia qu’an pas capitat”. Pasmens, el ensagèt d’inscriure oficialment l’enfant. “Tombèri a la comuna sus doas oficièras d’estat civil corosas que comprenián plan lo caractèr cultural de nòstra demanda, mas après temptar de s’entresenhar al près de doas personas diferentas, deguèron ça que la inscriure Anton sens accent”.

Fin finala, se son resignats per l’estat civil, mas considèran que lo nom autentic del petit pòrta l’accent grèu sus la o. Aquel caractèr es pas tant estranh: “Nòstres pròches l’utilizan e l’inscriurem pertot ont serà possibla aital”, çò asseguran.

Se ven doncas de remarcar la censura del Conselh Constitucional francés a la lei de proteccion e promocion de las lengas minorizadas, aviada pel deputat breton Paul Molac. Demest los articles tombats, se tròba l’article 9 qu’autorizava de poder escriure los prenoms amb de letras especificas utilizadas per aquelas lengas coma la nasalizacion ñ del breton e los accents pròpris de l’occitan.

Impossible de se nomenar Jòrdi o Loís

Lo problèma per que lo pichon Antòn pòsca pas registrar oficialament son prenom, es que l’estat francés a decidit quins son los sols signes diacritics autorizats. Los faguèt conéisser dins una circulara datada del 23 de julhet de 2014 que se publiquèt al Journal Officiel. Los signes permeses son solament los de la lenga francesa, çò es à, â, ä, é, è, ê, ë, ï, î, ô, ö, ù, û, ü, ÿ, ç. Per tant, dempuèi lo 23 de julhet de 2014 l’estat francés permet pas de registrar de rèirenoms coma Jòrdi o Loís.

Aquela fobia de las autoritats francesas cap als diacritics inexistents en francés a congreat de situacions totalament surrealistas, coma l’afar de Vilanòva de Magalona, ont quitament s’assegurèt que l’accent grèu sus la o podiá provocar d’accidents de circulacion.

Pas cap de problèma en Belgica

Mentretant, ven de nàisser en Belgica una Lilòia, una drolleta descendenta d’occitans, qu’es estada inscricha al registre civil amb son rèirenom, amb accent grèu sus la o, sens cap de problèma.

[Sorsa: http://www.jornalet.com]

Un responsable de la província de Sàsser prohibeix l’alguerès en la retolació de la Vi·la romana de Santa Imbénia

Mario Conoci, síndic de l’Alguer / Facebook

Les entitats i institucions alguereses s’han revoltat contra el veto a l’alguerès imposat per un responsable de la província de Sàsser, que només ha autoritzat l’italià i l’anglès en els rètols informatius de la Vil·la romana de Santa Imbénia, un important jaciment arqueològic del municipi de l’Alguer.

Segons ha denunciat la delegació de l’Alguer de la Plataforma per la Llengua, els responsables del jaciment, recentment reobert al públic i que està renovant els rètols informatius, han rebut una carta del professor Bruno Billeci, sobreintendent per als bens arqueològics de la província de Sàsser, que només autoritza l’ús de l’italià i de l’anglès amb l’argument que “el català no és una de les llengües oficials de la Unió Europea per a la interacció amb el públic, les entitats i els Estats membres”.

La missiva del responsable provincial ha provocat la indignació de les institucions i entitats alguereses encapçalades pel síndic de l’Alguer, Mario Conoci, que ha expressat el seu rebuig a la mesura en una carta de resposta a Billeci. En la rèplica enviada al responsable provincial, Conoci es mostra sorprès amb una decisió “totalment dissonant amb les normes regionals que regulen la matèria”. El síndic recorda que les lleis vigents avalen la utilització del “català de l’Alguer” en aquesta ciutat sarda i que la regió ha de facilitar a les administracions públiques i als concessionaris de serveis públics els textos traduïts a la “llengua sarda, en català de l’Alguer o en sasserès, gal·lurès i tabarquí de la retolació”. Conoci insta el sobreintendent a revisar la seva autorització i a permetre l’ús del català.

En el mateix sentit s’ha expressat el president de la Consulta Cívica per a les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer, Giovanni Chessa. En un escrit recollit per Alguer.it, Chessa qualifica de “profundament injust” el veto a l’alguerès i avisa que la “decisió burocràtica que exclou la nostra llengua dels panells informatius” de la Vil·la romana de Santa Imbénia “no és un detall”.

Per la Plataforma per la Llengua, membre de la Consulta Cívica, el cas és un “greu episodi de discriminació lingüística”. L’entitat recorda que la llengua catalana és reconeguda per llei a Itàlia i denuncia que el veto al català vulnera la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (Celrom), que remarca la importància de facilitar l’ús oral i escrit de les llengües minoritzades en la vida pública i privada. Excloure l’alguerès de la comunicació oficial de la Vil·la de Santa Imbénia “és una decisió incomprensible, totalment injusta i ofensiva per a la comunitat catalanoparlant de l’Alguer”, denuncia la Plataforma per la Llengua.

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

Però a pesar de l’aparent contradicció, segur que la majoria de la gent trobe raonable que l’anglès continuo sent la llengua de treball de la UE després del Brexit. De fet, és la llengua franca de les relacions internacionals. I no els és difícil entendre per què és així: Estats Units, l’excolònia britànica, continue dominant lo món en tots los aspectes. I el poder ho explique quasi tot.

Però anant a les llengües més menudetes, que es resistixen a desaparèixer entre tantes llengües de poder, d’Estat, de l’administració, etc. hi ha una cosa ben curiosa. Sabeu quines són les llengües europees no oficials a la Unió Europea que tenen més parlants? A banda del rus, per la seua influència als països de l’Est, les més parlades són la santíssima trinitat: la nostra del Matarranya, lo gallec i l’euskera. Havent passat dictadures, persecucions, prohibicions, i en lo nostre cas, inclús negant-los la dignitat de ser llengua. Lo castellà, llengua d’Estat, la parlen lo 15,1% dels europeus (5a posició), però el català el saben parlar el 2% dels europeus (15a), lo gallec, lo 0,6% i el basc, lo 0,3%. I per darrere, ja a una distància considerable, estan altres llengües també minoritzades, com lo gal·lès i el gaèlic escocès, però també altres llengües oficials de la UE, com l’estonià, el gaèlic irlandès o el maltès [Eurobarometer, 2012].

La pregunta que qualsevol impertinent considerarie pertinent és: per què nassos continuen encara mostrant vitalitat lo català, lo gallec i l’euskera, a estes altures de la història? Com és que no han corregut lo mateix camí que, per posar l’exemple més pròxim, va seguir l’occità a tot lo sud de França? L’occità, que tanta simpatia explosiva ha provocat per aquí com a «llemosí», se va parlar històricament entre la Vall d’Aran, l’Atlàntic i els Alps. I ara, ni ix als llistats. Però, com en lo cas de l’anglès a la Unió Europea, hi ha raons que expliquen per què les tres llengües minoritzades més parlades a Europa són espanyoles.

La primera raó és la més històrica: aquí ningú mai ha arribat a considerar ni el català ni el gallec com dialectes de l’«espanyol». La construcció nacional de l’Estat ni es va plantejar integrar les altres llengües com a “dialectes”, que és lo que va passar a Itàlia, integrant en una llengua única des del napolità al sicilià, o Alemanya, en lo bavarès.

La segona raó de pes és que la modernització va arribar molt més tard que als països del nord. L’alfabetització universal, l’emigració a les ciutats, la industrialització de l’agricultura, los treballs assalariats, la televisió a casa, o tantes altres ferramentes modernes que ajuden a reduir la diversitat lingüística, aquí van escomençar a operar tard. Per tant, l’Estat franquista, per més que tenie moltes ganes que tots fórem «unos», no tenie la manera de fer-ho. A diferència del Regne Unit, a on van ser ferramentes molt útils per a substituir el gal·lès o el gaèlic.

I la tercera i última raó és que aquí el patriotisme ha anat lligat sovint en processos no democràtics, principalment lo franquisme. Per contra, a França, lo francès és la base d’una suposada república d’iguals, un símbol contra el nazisme, etc. I evidentment, és més atractiva una llengua d’Estat democràtic que no una d’imposada pel feixisme.

Tres raons que poden explicar per què la trinitat de llengües resistents està a Espanya.

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

La frontera administrativa a Gali (esquerra); mingrelians travessant el riu Inguri (dreta).

Escrit per Sandra Veloy Mateu
 
L’any acadèmic 2015-2016 va ser el primer en què el georgià va perdre el seu lloc com a llengua d’instrucció a les escoles primàries del districte de llengua georgiana de Gali, a Abkhàzia, una república autoproclamada independent de Geòrgia i amb un reconeixement internacional limitat. Aquesta situació ha fet incrementar la tensió en les (gairebé inexistents) relacions entre el govern georgià i Abkhàzia.
 
El districte de Gali està habitat sobretot per mingrelians, una subdivisió dins del grup ètnic georgià. La seva llengua, el mingrelià, és molt propera al georgià, tot i que no té un estàndard escrit. De resultes, els mingrelians usen el georgià quan han d’escriure (i també perquè van ser educats en georgià durant el període soviètic). Després de la guerra georgianoabkhaza al principi dels anys 1990, i sota el pretext que el districte de Gali estava habitat per mingrelians (i no georgians), es va permetre als mingrelians de quedar-se, a diferència de tots els altres georgians d’Abkhàzia, que van ser obligats a fugir. Després, als mingrelians que havien fugit se’ls va permetre de tornar i van poder reprendre la seva educació com ho havia estat anteriorment: en georgià. No era la preferència del govern abkhaz de facto, sinó una tria feta per tal de no complicar encara més la situació i no inflamar les relacions amb la població local.
 
El districte de Gali ha mantingut relacions estretes amb la Geòrgia estricta. Per exemple, fins fa ben poc, les escoles públiques del districte encara estaven finançades pel govern georgià. A causa d’aquestes bones relacions, Gali ha estat una mica deixat al marge, i per tant ha quedat més isolat respecte de la resta d’Abkhàzia, i en conseqüència en pitjors condicions. Per aquest motiu, molts dels seus habitants sovint travessen la frontera administrativa amb la Geòrgia estricta ja sigui per a visitar parents, anar a la consulta del metge o comprar coses que no poden aconseguir al territori secessionista.
 
El 2007, el govern abkhaz de facto va aprovar la Llei sobre la Llengua Estatal d’Abkhàzia, per tal de promoure la llengua abkhaza. L’article 2 diu que l’abkhaz és l’única llengua estatal d’Abkhàzia, i que el rus, juntament amb l’abkhaz, serà usat en les institucions governamentals i els afers oficials. També diu que « tots els ciutadans de la República d’Abkhàzia han de dominar la llengua estatal », és a dir l’abkhaz. D’acord amb un pla de política lingüística en línia amb la nova legislació, el cap de l’administració del districte de Gali, Temur Nadaraia, va anunciar el març de 2015 que totes les vint escoles al districte del Baix Gali es passarien a un sistema d’ensenyament en rus, que relegava el georgià a una sola assignatura: « Llengua i literatura georgianes ».
 
El juny de 2016, vaig tenir l’oportunitat de parlar d’aquest tema en persona amb Nadaraia. Quan li vaig treure el tema de la política lingüística a Gali, va dir: « Què és el que hem fet ara tan malament que fins i tot ha arribat fins a Espanya? ». Llavors va procedir a donar una justificació per a la nova política lingüística, malgrat que jo no l’havia criticada ni n’havia fet cap comentari més enllà d’esmentar el tema. L’argument principal que va donar era la necessitat d’integrar la població mingreliana en la societat, i com això mai no passaria aprenent georgià, ja que isolaria la població encara més perquè no els donaria una llengua de comunicació amb la resta de la gent d’Abkhàzia. També va emfasitzar la necessitat de preparar nous llibres de text, donat que al districte de Gali encara estaven usant llibres de text de Geòrgia, on estava escrit que Abkhàzia és part de Geòrgia, cosa que, segons Nadaraia, és inacceptable per al procés de construcció estatal en què es troba Abkhàzia. Nadaraia creu que, donat que els infants al districte de Gali parlen mingrelià i no pas georgià per se, aprendre en georgià obstaculitza el seu procés d’aprenentatge i els crea barreres.
 
La Llei de la Llengua destaca la necessitat que tots els habitants d’Abkhàzia parlin abkhaz. Sembla que trencar els (únics) vincles que queden amb Geòrgia sigui la primera passa en aquesta direcció. La intenció era canviar la llengua d’instrucció per l’abkhaz. Però no hi ha professors qualificats a la regió, i els de les altres regions no volen ensenyar a Gali. El resultat és que, ara mateix, no hi ha una sola escola al districte del Baix Gali que ofereixi educació en abkhaz, ni tan sols de llengua abkhaza. Per contra, l’ensenyament ara es fa en rus, i el georgià ha quedat relegat simplement a un mòdul. Sembla que l’única guanyadora d’aquesta batalla lingüística és la llengua russa.
 
En una trobada amb el viceministre d’Educació, Dimitri Gvaramia, va destacar que el rus sempre ha estat la llengua de comunicació a la multiètnica Abkhàzia. Aquest fet, segons la seva opinió personal i la del seu govern, legitima el canvi cap al rus: si no es poden ensenyar les lliçons en abkhaz per culpa de la manca de recursos i de professors qualificats, llavors el rus proporciona una solució a mig termini a la manca d’integració de la població mingreliana. El pla a llarg termini és crear un sistema en què, des de primer fins a cinquè, tot sigui ensenyat en abkhaz, excepte la llengua i literatura russes (i la llengua i literatura georgianes a Gali), i llavors des de sisè en endavant fer tota l’educació en rus (excepte la llengua abkhaza i la llengua georgiana).
 
Aquesta substitució del georgià pel rus com a llengua d’instrucció al districte de Gali no té cap impacte sobre la promoció o protecció de la llengua abkhaza, que era el principal objectiu de la Llei de Llengua. La nova política lingüística sembla més una afirmació política per a subratllar la separació política de la regió secessionista d’Abkhàzia. Al mateix temps, això afectarà durament la població de llengua mingreliana de Gali, ja que perdran l’oportunitat d’aprendre georgià, la llengua del seu país de jure, i deixarà les generacions futures incapaces de comunicar-se amb els seus parents i amics a l’altra banda de la frontera administrativa.
 
* Sandra Veloy Mateu és especialista en minories ètniques i nacionals i en l’espai postsoviètic.
 
 
[Fotos de l’autora – font: http://www.nationalia.cat]

Entrevista amb l’autor del ‘Decàleg irreverent per a la defensa del català’.

Publicat per Joan Burdeus

Gerard Furest (Figueres, 1980) és filòleg, professor de secundària, i ha fet un llibre sobre el futur del català. Un altre? Sí i no. Amb una prosa que sacseja i un seguit de propostes pràctiques i intel·ligents, El decàleg irreverent per a la defensa del català (Biblioteca del Núvol) treu els debats sobre la llengua de la complaença heretada on la gran majoria encara ens trobem i els porta a la crua realitat del segle XXI: el català és una llengua minoritzada en retrocés que podria desaparèixer aviat si no hi fem alguna cosa. Publicat a Núvol en una sèrie de deu articles, l’edició ampliada en forma de llibre el converteix en l’eina de capçalera que vol ser, un manual per prendre consciència del repte i mantenir viva la llengua en el dia a dia. Parlem del mur de la diglòssia, el desastre de la CCMA des que es va tancar el 3XL i per què els polítics del país haurien de deixar de pensar en termes purament econòmics i parlar de llengua i construcció nacional.

El llibre té una gènesi emocional, en primera persona.

Jo soc professor de secundària i, al llarg dels últims deu anys, constato que els alumnes catalanoparlants cada cop es relacionen més en castellà entre ells. I parlo d’instituts on el català no és en absolut minoritari, sinó la llengua familiar del 40-45%. O una altra cosa que tots hem vist: pares adreçant-se en català als fills, i els fills responent-los en castellà. Aleshores començo a fer-me preguntes. Què ha passat en aquests deu anys perquè hàgim arribat fins a aquest punt? Amb un creixement demogràfic que no ha estat massa alt, d’unes tres-centes mil persones, per què les dades d’usos horitzontals s’han enfonsat tant?

Comences parlant de la diglòssia i l’anomenes “el mur”.

Molts acadèmics em discutirien el terme ‘diglòssia’. Diuen que és inadequat parlar de diglòssia perquè remet al segle XIX, quan el català no tenia prestigi o no era una llengua literària, i això ja no és així. Altres diuen que hem de parlar de minorització lingüística. Però, a mi, ‘diglòssia’ és una paraula que em serveix per explicar que la gent canviem de llengua. Els catalans tenim un inconscient personal que denota una autoestima baixa. La diglòssia és el mur que ens impedeix ser lliures mentalment.

Entres en tots els grans dilemes. Per exemple: corregir o no corregir.

Jo tinc una bona relació tant amb els cappares defensors de la correcció com dels qui hi estan totalment en contra. Ara bé, crec que corregir és contraproduent, sempre que no siguis jo, és a dir, professor de català. Corregir un parlant del carrer que no t’ho hagi demanat em sembla un error absolut. Com deia Joan Solà pocs mesos abans de morir-se: “Jo he escrit molts llibres de gramàtica, però ara m’és absolutament igual com parleu català els joves, mentre el parleu”.

Com no canviar de llengua?

Hem de ser models mimètics, models de fermesa. Això és el que em funciona amb els alumnes. I una altra cosa que em serveix és intentar acostar-m’hi amb un llenguatge col·loquial atractiu. Dir-los als nanos coses com “flipo mandarines” o “no em toquis els picarols”. El primer dia al·lucinen, però al cap d’un temps sents a un nano dient-li a un altre “no em toquis els picarols” a un altre. Hem d’intentar tenir un català col·loquial no castellanitzat però, al mateix temps, que sigui assumible pels joves. Si la teva solució és el català ausiasmarchià del segle XV, estàs perdut.

“Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res”

I per què critiques el català de Merlí?

Els mitjans públics no fan la funció que han de fer. Una de les tasques dels mitjans públics és donar un model d’ús col·loquial a la població. Si els presentadors de TV3 parlen igual que una persona del carrer, ja no compleixen la seva missió. Per dir-ho d’una altra manera: la meva àvia sempre havia dit “bussó”. Ningú deia “bústia” a Catalunya fa quaranta anys, i ara la gent l’ha normalitzada gràcies als mitjans públics. Però, si la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) té 30 lingüistes segons el seu organigrama, com pot ser que Cristina Puig digui un castellanisme flagrant un dissabte i la setmana següent no hi hagi ningú amb prou autoritat per dir-li que l’hauria de revisar? Algun engranatge no funciona en el nivell lingüístic. I, sobre Merlí, per mi el problema és que es passava de la ratlla: parlaven un català encara més castellanitzat que el dels meus alumnes.

I la solució és el que els influencers estan fent a Internet?

Si tu em preguntes qui està fent més per la llengua catalana, tota la CCMA o la Berta Aroca amb els seus vídeos que tenen més de cinc-centes mil visualitzacions a TikTok, jo et respondré que la Berta Aroca. Anem molt endarrerits, deu anys tard. I això vol dir exposar-te a perdre la llengua. Essent un 35% de parlants habituals, només que et falti una generació, te’n vas al canyet. Els mitjans públics tenen una audiència amb una mitjana d’edat d’entre cinquanta i seixanta anys. Cal començar a assumir que la CCMA no serveix per res. Des que la CCMA no assegura els elements de transmissió cultural a la gent més jove, no serveix per res. Per què passa això? Perquè té una mentalitat analògica, perquè mira massa per preservar les guinguetes, i per què no ha fet una reversió pressupostària. Si tens tres-cents milions de pressupost, deu o quinze han d’anar a xarxes i influencers. La influencer de Badalona que arriba a tres milions de castellanoparlants: l’has de fitxar com sigui i fotre-li un milió damunt la taula perquè faci contingut en català.

Però, precisament, aquests influencers parlen un català molt interferit pel castellà.

La genuïnitat no és el tema més important ni el que més m’interessa. Els mitjans públics han de ser un model i han de crear noves paraules. Si el català no crea noves paraules, queda fossilitzat. Però si els influencers volen fer servir un català interferit, que ho facin, mentre ho facin en català.

El teu llibre proposa un marc mental de supervivència, com els ecologistes últimament: pretens sotragar els tranquils assenyalant una emergència, una amenaça existencial.

Vivim en un Matrix. Jo parlo amb altres lingüistes que em fan la impressió que encara viuen als anys vuitanta. Som una absoluta minoria a les zones més poblades del país. I això vol dir que necessitem polítiques lingüístiques diferents en funció del territori. Dit d’una altra manera: segurament a l’Ebre o a Lleida la immersió funciona perfectament tal com està, però a l’àrea metropolitana funciona tan malament que, de fet, se’t castellanitzen els fills de catalanoparlants.

Al llibre ho expliques molt bé amb el cas del País Valencià.

El model plurilingüe del País Valencià està pensat per integrar les comarques castellanoparlants, evitar que es murcianitzin. Però resulta que, en pro d’integrar-los a ells, que comarques tan dures com el Baix Segura facin un 25% de classes en valencià, fas que la gent de Xàtiva passi de fer-ne un 100% a fer un màxim de 60%. I així és molt més fàcil que la gent de Xàtiva es castellanitzi, que no pas que la gent d’Oriola, ni que arribessin a fer un 100% de l’horari lectiu en valencià. Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.

“El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional”

Doncs tornem a la pregunta del principi: com hem arribat fins aquí?

Ho hem fet tot malament. Em sap greu, però és així. Arriba un moment en què el govern dels millors d’Artur Mas ha de fer retallades. Han de tancar un canal, i què fan? L’u d’octubre del 2012, tanquen el 3XL. S’acaba amb l’anime en català, es rebaixen diners per al doblatge, la immersió cau a trossos, es desprestigia el català amb un discurs bilingüista en alt grau provinent d’Esquerra Republicana. Als anys vuitanta o noranta teníem un avantatge: hi havia cinc canals i, per veure anime, els joves havien de passar pel Super3 i veure’l en català. Ara el problema no és que tinguem molts canals infantils i juvenils en castellà, sinó que nosaltres mateixos hem jivaritzat els nostres canals en català. Si tu has de posar trenta milions d’euros al Super3 per tenir dibuixos de qualitat en català, ho fas. Penso en unes declaracions que va fer l’Ernest Maragall: “Quan ens vam adonar que hi havia professors que no feien les classes en català, ja era massa tard”. Si tu no exerceixes el teu propi poder, la gent et veu com una autonomia de fireta.

El Procés.

El Procés es feia per salvar el català, però curiosament hem tingut deu anys d’independentisme absolutament anacional. Quan parlo del factor nacional, de nacionalisme, vull dir nacionalisme d’alliberament, de resistència. Estem emparedats entre dues ideologies que, com que no són nacionalistes, no ens poden dur a un alliberament. D’una banda hi ha l’independentisme d’esquerres xupiguais, que són comunitaristes, però només en el nivell internacional. De l’altra, hi ha els independentistes ultraliberals, que només creuen en un individualisme i ignoren la cosa comunitària. Doncs resulta que el millor comunitarisme és el nacionalisme integrador, de base cultural i no ètnica, que vehicula una voluntat de persistir en el temps que fa la guitza als partidaris de l’homogeneïtzació incondicional.

Com és que l’element emancipador del nacionalisme que tan naturalment es reivindica a llocs com ara llatinoamerica aquí és anatema?

La revolució de Fidel Castro no va ser comunista, sinó nacionalista. En canvi, nosaltres ens hem deixat robar els mots. Hi ha hagut un procés d’acomplexament de la societat catalana a mesura que pujava l’independentisme. Això produeix una dissociació cognitiva bestial. Al País Basc et diuen “jo soc nacionalista” o “jo soc abertzale”, que vol dir “patriota”. T’imagines un polític català dient que és patriota català? Acomplexant-nos, perdent els mots, hem perdut terreny en el nivell conceptual i en la batalla ideològica.

En canvi, no t’interessa adoptar el marc anticolonial.

Jo no em sento còmode en aquest marc. Crec que és un llenguatge que no ens afavoreix. Molta gent diu que hem de dir les coses clares, i parlar de colonització lingüística. Jo intento que les meves idees tinguin sempre un vessant una mica mainstream perquè, si no, no poden complir la seva finalitat conscienciadora. I en un context com l’europeu, parlar del cas català com a colonial ens situa en un marc extravagant. Dit d’una altra manera, penso que cert tipus de llenguatge pot portar a pensar que som el Tibet, I no ho som. Bàsicament, perquè encara que hi ha una voluntat clarament lingüicida de l’estat espanyol, també s’han fet moltes polítiques suïcides per part de les elits catalanes. Això no ho podem obviar i, per tant, no ens podem rabejar en el victimisme. Com que no crec en el victimisme constant, no crec en segons quin llenguatge.

La teva tesi és que a les polítiques lingüístiques no en tenen prou amb una mentalitat quantitativa, sinó que cal una estratègia que tingui en compte un factor qualitatiu d’autoestima nacional.

Jo no permetria que hi hagués cap polític en aquest país sense un lingüista al costat estirant-lo de l’orella. M’he adonat que els nostres líders que, de paraula, reconeixen que el català és l’element diacrític del país, a l’hora de la veritat no pensen ni actuen en termes lingüístics, sinó en termes de passatgers, vols, contenidors, etc. I quina mena de país és aquest? Penso que ha d’haver-hi tot de polítiques encaminades a enfortir la construcció nacional. Això és el que estan fent a la seva manera i al seu ritme els bascos. Quan hi ha hagut l’esclat del Procés? Quan hi ha hagut un auge en la consciència nacional catalana que s’havia anat construint en el marc anterior. A les enquestes dels vuitanta, tan sols hi havia un 10% de persones que se sentissin només catalanes o més catalanes que espanyoles. Aleshores s’engeguen polítiques de construcció nacional (amb totes les crítiques que es puguin fer al pujolisme, que són moltes) i s’arriba al torcebraç.

I ara que s’ha fet explícit el conflicte però no s’ha fet la independència, què?

Hem d’aplicar un “pragmatisme unilateral”. Si tu has guanyat les eleccions i tens un 52% de vots, dediques cent milions al Super3. Has d’exercir el poder i no ser un xirucaire. Un exemple molt clar són els plans docents. Les universitats no paren de demanar recursos públics, però no compleixen les normes d’ús del català dels seus plans docents. Doncs la Generalitat hauria de tallar l’aixeta unilateralment mentre hi hagi queixes que no es compleixen els usos lingüístics. Si realment vols fer un Estat, ho has de demostrar des d’ara, fins i tot essent una autonomia. I també cal potenciar la societat civil en comptes de fer com els partits, que intenten soterrar-la perquè no els faci la competència. Com s’ho van fer els jueus per sobreviure dos mil anys fora del seu territori nacional? No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim, perquè quan ens mirem al mirall, ens veiem febles. La història de vegades té un ritornello que pot resultar irritant. Tenim un país que torna a debatre’s entre la farsa i la quimera, com ja assenyalava Puig i Ferreter. I sortir d’aquest bucle improductiu ens costa horrors i ens esfilagarsa la substància del país.

I com es puja l’autoestima nacional?

Cal fer política diària. I no només des de les institucions. Cal fer associacionisme. Cal fer consum racional. Només s’ha de formar port de les entitats que respecten el català, i a aquestes cal donar-los molt de suport. Cal desemmascarar els discursos que no et beneficien.

 

[Fotos: Laia Serch – font: http://www.nuvol.com]

 

Las Corts d’Aragon an votat una proposicion de l’extrèma drecha. Sonque l’esquèrra de Podèm s’es opausada a la mesura lingüicida

L’assemblada regional d’Aragon, coneguda coma «las Corts d’Aragon», a aprovat d’eliminar las institucions de politica lingüistica en favor de las lengas aragonesa e catalana, en seguida d’una proposicion del partit d’extrèma drecha Vox.

Atal se suprimís la Direccion Generala de la Politica Lingüistica del Govèrn d’Aragon, l’Institut Aragonés del Catalan e l’Institut de l’Aragonés. Segon Vox, l’Institut Aragonés del Catalan se consagra pas als dialèctes locals e, per tant, “es contrari a la compreneson e al respècte”. Quant a l’Institut de l’Aragonés, Vox assegura que “seguís pas la proteccion dels parlars e modalitats lingüisticas del Naut Aragon”.

Lo partit esquerrista Podèm es lo sol grop que s’opausèt, divendres passat, a aquelas mesuras lingüicidas. Un deputat d’aquela formacion, Nacho Escartín, faguèt son intervencion en espanhòl, aragonés e catalan. Los deputats del Partit Popular l’escridassèron a tot moment mentre que los de Vox avián abandonat la cambra.

L’aragonés es una de las lengas mai minorizadas d’Euròpa, e es parlada per aperaquí 25 000 personas dins lo nòrd d’Aragon. A l’ora d’ara, compta una comunautat creissenta de neolocutors que vòlon recuperar la lenga. Dins las escòlas d’Aragon, las demandas d’estudiar l’aragonés e lo catalan supèran cada an las previsions.

I aguèt un periòde escur ont las autoritats lo consideravan coma un dialècte, e las lengas catalana e aragonesa d’Aragon passèron un marrit moment entre 2013 e 2016, quand èran oficialament nomenadas per mejan d’eufemismes estonants: l’aragonés s’apelava LAPAPYP, sigla espanhòla per “lenga aragonesa pròpria dels airals pirenencs e prepirenencs”, e lo catalan se nomenava LAPAO, sigla espanhòla de “lenga aragonesa pròpria de l’airal oriental”. Ara, l’aragonés e lo catalan son pas lengas oficialas mas beneficiavan d’una cèrta reconeissença malgrat l’oficialitat exclusiva del castelhan. Totun, sembla que l’ivèrn es tornat per las lengas pròprias d’Aragon.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Pequín portarà mestres a les regions on s’ensenya en altres idiomes per “canviar-los les idees” educatives

El president xinès, Xi Jinping, en una visita a la seu de l’ONU a Ginebra.

El Partit Comunista Xinès ha anunciat un pla per obligar els centres d’educació preescolar a ensenyar xinès mandarí en lloc dels idiomes propis de la seva regió com el mongol, el tibetà i l’uigur o altres llengües xineses com el sichuanès i el cantonès. La nova normativa es proposa “reforçar l’aprenentatge de la llengua mandarina […] durant un període crític per a l’adquisició del llenguatge” a partir el proper semestre del 2021, segons la directiva penjada al web del govern i recollida per Radio Free Asia.

Per dur a terme aquest pla, el govern  portarà mestres de diferents parts de la Xina a les regions on l’educació no es fa en mandarí perquè els docents locals “canviïn les seves idees sobre l’educació i segueixin les regles de l’aprenentatge de llengües per als nens de preescolar”.

El govern de Pequín ha endurit darrerament la repressió contra les llengües diferents del xinès mandarí, especialment pel que fa l’ús en l’ensenyament reglat. El mes de febrer passat, la Comissió d’Afers Legislatius del Parlament xinès, Shen Chunyao, va anunciar que les normes locals que permeten l’ús de llengües minoritzades a l’escola són “incompatibles amb la Constitució xinesa. L’arribada de Xi Jinping al poder, la dècada passada, ha suposat un gir cap a una assimilació de les diferents cultures del país a la comunitat Han, que suposa prop del 90% de la població de la Xina.

La regió autònoma de Mongòlia Interior és una de les que més s’ha rebel·lat contra les imposicions del govern xinès i el setembre de l’any passat s’hi va viure una revolta sense precedents contra la pretensió del Pequín d’arraconar el mongol com a llengua principal de l’ensenyament. Milers d’alumnes i pares es van manifestar a l’exterior dels centres educatius per reivindicar el dret a l’escolarització en la seva llengua i bona part de les famílies van deixar de dur els fills a escola.

 

[Foto: Creative Commons – font: http://www.diaridelallengua.cat]

Considerem que l’aplicació del PEPLI suposa un pas endarrere en els centres que tenien un Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià

Les següents organitzacions: Intersindical Valenciana-STEPV, Decidim-JoDaD, Acontracorrent, BEA, SEPC, COS i la Plataforma per la Llengua, consideren que l’aplicació del Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural (PEPLI) que preveu la Llei 4/2018, de plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, suposa un pas endarrere en els centres que tenien un Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià (PEV), les anomenades línies en valencià, perquè redueix les hores de classe en aquesta llengua. Des del punt de vista de les entitats signants. el PEPLI no és el programa que necessita el sistema educatiu per poder avançar en l’aprenentatge i l’ús social del valencià. No es pot posar al mateix nivell que el castellà. ja que el valencià és la llengua minoritzada com a tal, pateix un procés de substitució lingüística que cal revertir. És per això que consideren necessari que el valencià siga la llengua vehicular als centres educatius, des de l’educació infantil fins a la universitat.

Afegeixen que cal que la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat autoritze, per al curs 2021-22, que totes les línies en valencià puguen mantindre les hores que tenien en aquesta llengua abans de l’aprovació de la Llei 4/2018. sense perdre’n cap, tal com van exigir mitjançant el manifest que van publicar fa uns mesos. L’administració ha d’arbitrar els procediments normatius per a garantir-ho, de manera ràpida, i evitar el retrocés que, en aquests centres, suposa l’aplicació del PEPLI. A banda, aquesta llei no ha suprimit l’exempció, una figura extemporània i discriminatòria que suposa la privació de l’aprenentatge del valencià a l’alumnat de les comarques castellanoparlants, en detriment dels seus drets.

Les entitats reunides el passat divendres 28 de maig exigeixen la reformulació de l’actuat programa lingüístic mitjançant la promulgació d’una nova Llei de Plurilingüisme. adaptada a la LOMLOE, que potencie el valencià i garantisca que siga la llengua vehicular de tot el sistema educatiu valencià.

Així mateix, expressen el seu suport categòric al professorat i a les comunitats educatives assetjades per elements i partits ultres que van en contra de l’ús i l’ensenyament del valencià i de l’escola pública valenciana.

Finalment, coincideixen en la ferma voluntat de treballar per a convocar mobilitzacions que asseguren que les reivindicacions siguen ateses per la Generalitat Valenciana, amb la intenció de fer valdre els drets dels alumnes valencianoparlants i de denunciar les agressions que pateix contínuament la nostra llengua i la nostra cultura a tot el domini lingüístic, especialment al Pais Valencià.

 

[Font: http://www.lahaine.org]

 

 

Desenes de milers de persones es manifesten contra una decisió del Consell Constitucional que considera la immersió a l’escola pública contrària a la Carta Magna · Les escoles immersives associatives temen pel seu futur

Manifestació a Baiona (País Basc), 29 de maig de 2021.

 

El que havia de ser una “llei històrica” ha deixat pas a una amenaça de present i futur. Així ho han entès les desenes de milers de persones que aquest 29 de maig s’han manifestat per les ciutats de diverses nacions sense estat de França, en defensa de la immersió en llengües minoritzades: una metodologia que té un avenir incert després de la declaració d’inconstitucionalitat de dos articles de l’anomenada Llei Molac.

Perpinyà, Albi, Carcassona, Bastia, Baiona, Lilla, Guingamp o Baiona han estat algunes de les viles que han concentrat les protestes, convocades per les organitzacions del col·lectiu Perquè Visquin les Nostres Llengües, entre les quals la majoria d’escoles immersives associatives com La Bressola, Calandretas, Diwan, Seaska o ABCM. Notables han estat, sobretot, les manifestacions del País Basc (Baiona) i Bretanya (Guingamp), les dues que, segons l’organització, han reunit al voltant de 10.000 persones cadascuna.

Des del País Basc, la federació d’escoles Seaska té clar que la immersió està ara “en perill” després que el Consell Constitucional hagi decidit que l’article 4 de la Llei Molac “ignora” l’article 2 de la Constitució francesa, el qual recull que “la llengua de la república és el francès”. “Per tant, [l’article] és contrari a la Constitució”, diu la decisió de la màxima autoritat constitucional de França.

La Llei Molac va ser aprovada per l’Assemblea Nacional francesa el 8 d’abril. Oferia tres grans novetats: la possibilitat d’usar la metodologia immersiva a les escoles públiques, un millor finançament per a les escoles immersives associatives i l’autorització de l’ús de signes diacrítics propis de llengües minoritzades (com ara la “ñ” del bretó) en els actes d’estat civil.

El 22 d’abril, però, 60 diputats de la majoria governamental van presentar un recurs contra la Llei Molac davant del Consell Constitucional, que el 21 de maig va determinar la inconstitucionalitat de la immersió i també de l’ús dels diacrítics.

En tots dos casos, hi ha una qüestió fonamental, segons el Consell: a França, la legislació no reconeix a ningú el dret d’usar una llengua que no sigui la francesa en les seves relacions amb l’administració o els serveis públics. Segons el Consell, la immersió i els diacrítics superen aquesta barrera.

Canviar la Constitució o provar de resistir?
Davant d’aquesta lògica, són diverses les veus que demanen de modificar la Constitució perquè aquesta incompatibilitat desaparegui. És la posició del col·lectiu Perquè Visquin les Nostres Llengües. Considera que seria inútil intentar aprovar una altra llei similar a la Llei Molac i opina que caldria modificar l’article 2 de la Constitució directament. També l’alcalde de Pau, François Bayrou, entén que és necessària una esmena constitucional.

El 2008, quan es va introduir la menció a les “llengües regionals” a la Constitució, es va parlar de fer-ho en l’article 1. Les reaccions del nacionalisme francès i de diverses instàncies oficials van ser irades i finalment els idiomes minoritzats van ser relegats a l’article 75.

Mentrestant, les possibilitats que obre la decisió del Consell Constitucional inquieten a moltes organitzacions que treballen a favor de les llengües minoritzades. No és ja que no es podrà introduir la immersió als centres públics, sinó que es genera incertesa respecte del futur de les escoles immersives associatives. El ministre d’Educació del govern francès, Jean-Michel Blanquer, ha avisat que la decisió “conduirà cap a algunes evolucions” en escoles com les Diwan.

A propòsit d’això, aquestes escoles immersives bretones han reconegut que “a partir d’ara, ens trobem en terreny desconegut en matèria jurídica, financera i operativa”. És la incertesa de fins a quin punt la decisió del Consell tindrà efectes, també, sobre les escoles immersives associatives.

Mentre, Seaska apunta que Blanquer té un “somni”: eliminar totalment el model immersiu, també a les escoles associatives, i substituir-lo pel “sistema bilingüe, que no crea parlants complets, de manera que les nostres llengües desapareguin”. La federació basca opina que les negociacions futures amb les autoritats franceses seran més complicades a causa de la decisió del Constitucional.

En un comunicat aquest 26 de maig, el president de França, Emmanuel Macron, ha dit que havia demanat al govern francès i al Parlament que “trobin els mitjans de garantir la transmissió” de la diversitat lingüística, respectant “els marcs pedagògics àmpliament reconeguts des de fa mig segle”.

 

[Imatge: : Euskaltzaleen Topagunea – font: http://www.nationalia.cat]

Escrich per Joan-Marc Leclercq

A còps i a navèras interessantas que passan “devath los radars”, com se ditz. M’agradaré uèi de portar a vòsta coneishença çò que’s debanèc lo 14 de deceme de 2020 au parlament europèu de Brussèllas e que raportèc en abriu lo jornau Ślůnski Cajtung.

Aqueste parlament èra a s’encuentar de l’iniciativa nomejada Minority Safepack, un tèxte cruciau qu’avèva per mira d’introdusir estandards de defensa deus drets de las minoritats nacionalas, etnicas e lingüisticas comuns a totes los paises sòcis de l’Union europèa.

Segur qu’una iniciativa atau hè pas dens l’Estat francés lo títous gròsses deus jornaus ni tampauc de las informacions a la ràdio o au finestron.

Sus l’empont pujèc aqueste dia lo Łukasz Kohut, deputat de Katowice deu partit Wiosna (La Prima – centre esquèrra) e sòci deu grop Aliança Progressista deus Socialistas e Democratas deu parlament. Comencèc atau son discors en polonés:

— Zjednoczona w różnorodności – motto Unii Europejskiej to piękna idea. Składa się na nią wiele elementów, a jednym z nich jest szacunek i wsparcie dla podmiotowości etnicznej, językowej i kulturowej.

(“Unida dens la diversitat”, la devisa de l’Union europèa, es una idèia de las bèras. Se compausa de fòrça elements, un d’eths es lo respècte e lo sosteng a las particularitats etnicas, lingüisticas e culturalas.)

Puèi, còp sec, sens de pervénguer, passèc au silesian:

— We Warszawie godają, że Ślonzoków niy ma, że niy momy prawa być śląskiej godki. A to niy ma gańba być ze mniyjszości, to niy ma gańba godać po ślonsku, co nom łod roków ryczeli we szulach. Je praje na opak – richtig fest gańba to je nie uznować i niy mieć we zocy inkszej kultury i inkszej historyje.

(A Varsovia disen que los Silesians existissen pas, qu’am pas lo dret d’estar de lenga silesiana. E totun i a pas de vergonha d’estar d’una minoritat, i a pas de vergonha de parlar silesian, a maugrat de çò que’ns cridèvan a l’escòla pendent annadas. Es quitament lo contrari: vertat que la vergonha es de reconéisher pas e de respectar pas las autas culturas e las autas istòrias.)

Aquò estoc l’encausa de l’interrupcion de la revirada e d’un cèrt desarrei en çò deus reviraires (a l’anglés, sola lenga-cibla de revirada). Lo president de sesilha, Marcel Kolaja, avèva pas remercat que lo deputat avèva cambiat de lenga, le preguèc de tornar díser çò qu’avèva pas estat revirat en tot pensar a un problèma tecnic.

Łukasz Kohut repetiscoc e ajustèc en polonés:

— Europa jest silna swoją różnorodnością. Nigdy o tym nie zapominajmy i nie przestawajmy walczyć. My na Śląsku walczymy o nasz język już wiele, wiele lat. I wygramy tę walkę, gwarantuję.

(Euròpa es fòrta de sa diversitat. Ac cau pas jamès doblidar e deishèm pas de lutar. Nosautes en Silesia lutam dejà per nòsta lenga dempuèi longas annadas. E vos pòdi asegurar que ganharam aquesta luta.)

Solide aqueste devís estoc l’encausa d’una fòrta discutida, sense qu’au parlament europèu, mes tanben dens los mèdias poloneses. Dens l’Estat francés, ac cau tornar díser, “un pauc mens”.

A l’ora d’ara en Polonha se debana un gran recensament on lo monde pòden díser de quina nacionalitat se sentissen. Dens son entrevista, Łukasz Kohut expliquèc qu’es mès aisit de’s declarar de nacionalitat tatara que non pas silesiana, que cau clicar purmèr sus “Auta” pr’amor qu’es pas perpausada de tira. Per la lenga d’ostau, es la medisha causa.

I a 10 ans, quan un tau recensament se debanèc per lo quau 847.000 personas se declarèn “Silesians”, lo president Kaczyński qualificava l’opcion “nacionalitat silesiana” coma “opcion alemanda amagada”. Un miei million de personas declarèn utilizar la lenga a casa.

Dempuèi 2007, totas las demandas de reconeishança oficialas de la lenga estón refusadas au nivèu deu parlament polonés, lo Sejm.

Segon çò que sabi, pas nat deputat de l’Estat francés a pas encara parlat dens una lenga minorizada sus l’empont deu parlament de Brussèllas.

Òsca lavetz a Łukasz Kohut.

 

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

R. G. A.

Els kurds d’arreu del món van celebrar aquest dissabte el Dia de la llengua kurda, una efemèride en què commemoren l’inici de la publicació de la revista Hawar en aquest idioma el 15 de maig de 1932, impulsada per un grup d’intel·lectuals que van haver de marxar de Turquia pels seu activisme a favor del kurd.

Des d’aleshores, la llengua, que té prop de 30 milions de parlants distribuïts bàsicament en quatre estats: Turquia, Síria, l’Iran i l’Iraq, i, en menys proporció, a Armènia i l’Azerbaidjan, ha continuat vivint temps convulsos.

Només a l’Iraq té l’estatus de llengua oficial -juntament amb l’àrab-. A Síria, l’idioma està, en bona part, a mercè dels vaivens polítics i militars i, darrerament, és objecte de la repressió dels turcs, que controlen bona part del Kurdistan sirià. A l’Iran no està prohibit parlar kurd i, fins i tot, hi ha alguns mitjans de comunicació en aquesta llengua, però està proscrit en l’ensenyament.

Turquia ha intensificat la repressió contra la llengua kurda, especialment des del 2016, segons explica el portal de notícies kurd MedyaNews. Des d’aleshores s’han prohibit un gran nombre de mitjans de comunicació, institucions educatives i centres culturals en kurd i han augmentat les demandes dels activistes prodrets humans a Ankara perquè reconegui la llengua, especialment en el sistema educatiu. La resposta del ministre d’Educació turc, Ziya Selçuk, a aquestes demandes, ha estat negar l’existència de la llengua kurda. “No hi ha cap altre idioma que el turc”, va respondre Selçuk, segons informa l’agència Mezopotamya News.

“El nivell de repressió de la llengua kurda a Turquia dels darrers anys no el podrien assolir altres estats en cent anys”, constata Murat Bilgiç, membre de l’Associació de la Recerca en Llengua i Cultura de Mesopotàmia (MED-DER). “Tothom qui s’ha interessat en la llengua ha estat criminalitzat”, afegeix Bilgiç a Mezopotamya News. De fet, la persecució contra el kurd ha portat a un ràpid procés d’assimilació lingüística i s’ha arribat a l’extrem que molts kurds han estat objecte de crims d’odi pel sol fet de parlar la seva llengua per part de grups ultranacionalistes que han costat la vida de cinc persones els últims set anys.

A l’Iran també hi ha hagut casos de repressió flagrant com el que es va produir el juliol passat quan la Justícia iraniana va condemnar a deu anys de presó la professora Zahra Mohammadi, directora de l’Associació Cultural Nojin, una entitat que, entre altres activitats, es dedica a l’ensenyament de la llengua i la literatura kurdes en diverses localitats del Kurdistan sota administració iraniana.

Davant la repressió de què és objecte el kurd, el Partit Democràtic del Poble (HDP) ha fet una crida a mobilitzar-se per la llengua amb motiu del Dia de la llengua kurda. “Protegir aquesta valuosa llengua és el nostre principal deure i la base de la nostra lluita política. Mentre la nostra llengua no sigui lliure, la nostra personalitat, els nostres pensaments i la nostra existència no seran lliures”, diu el partit.

 

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

imatge del seminari

Aquesta setmana participem al seminari internacional « Neologismos como estrategias para el aumento del caudal léxico de un idioma minorizado », organitzat pel Departament d’Educació de la Universitat de Santiago de Xile.

Concretament, Dolors Montes, secretària del Consell Supervisor, impartirà la sessió “Estudios y medidas en favor de la implantación terminológica del catalán”, en què farà un repàs de la tasca duta a terme pel TERMCAT, des de la seva creació l’any 1985, en favor de la difusió i la implantació de la terminologia catalana, i exposarà els factors procedimentals, lingüístics i extralingüístics que poden influir en la implantació dels termes.

Obrirà el seminari la presidenta de la Secció Filològica, i presidenta també del Consell Supervisor del TERMCAT, M. Teresa Cabré, que farà una sessió dedicada a la normalització terminològica del català.

El seminari s’emmarca en un projecte d’investigació sobre creació de terminologia maputxe en l’àmbit educatiu, impulsat per les Dres. Elisa Loncon i Belén Villena, especialistes en neologia de la llengua mapudungun de les universitats de Santiago de Xile i Catòlica de Valparaíso, respectivament. Està destinat, fonamentalment, a docents de mapudungun i a lingüistes interessats en neologia i en la revitalització d’aquesta llengua minoritzada —també anomenada araucàmaputxe o mapudungu—, que parlen actualment unes 300.000 persones a Xile.

 

[Font: http://www.termcat.cat]

Impulsen també un manifest per acabar amb el supremacisme del castellà

Presentació de la nova campanya d\'Enllaçats per la Llengua a València, el 23 d\'abril del 2021

Presentació de la nova campanya d »Enllaçats per la Llengua a València, el 23 d’abril del 2021.

Enllaçats per la Llengua ha presentat aquest divendres 23 d’abril, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, la seua nova campanya #BateguemAmbElValencià per « fer bategar els nostres cors amb la nostra llengua ». Aquesta plataforma està representada al País Valencià per les entitats l’STEPV, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Decidim i el Tempir.

Les entitats han presentat també un manifest que destaca com creix la « minorització de la llengua i avança el procés intencionat de substitució a què es veu sotmesa, i ho fa de manera especialment greu en les generacions més jóvens ». Enllaçats per la Llengua també afirma que els territoris de parla catalana « tenim el dret a desenvolupar la llengua i la cultura pròpies de forma normal, plena i lliure, que tenim el dret que estiga garantida la nostra existència i el dret a disposar de les eines que facen una cosa i l’altre possible ».

El text ataca l’Estat espanyol per haver instaurat el principi de desigualtat legal entre ciutadans en matèria lingüística, afavorint el coneixement de la llengua castellana a tota la ciutadania de l’Estat, en detriment als territoris que formen part dels Països Catalans, als qui se’ls hi ha impedit que puguen establir l’obligatorietat del coneixement de l’idioma propi.

Els seus impulsors expressen, així mateix, la seua voluntat de treballar per reivindicar la unitat, el reconeixement i l’oficialitat de la llengua catalana en tot del seu domini lingüístic, i promoure, en conseqüència, que les relacions entre les diferents institucions del territori que la tenen com a llengua pròpia s’hi vehiculen, i que hi haja una plena reciprocitat dels mitjans de comunicació en català. Volen lluitar per aconseguir el reconeixement ple dels drets lingüístics dels catalanoparlants, resumits en el dret irrenunciable a poder viure plenament en català, i en conseqüència, combatre les polítiques discriminatòries envers el català que condicionen les eleccions lingüístiques dels parlants i que en molts casos acaben derivant en l’autoodi.

El manifest advoca per garantir que tots els ciutadans dels Països Catalans coneguen i puguen usar la llengua que identifica la societat on viuen i, d’aquesta manera, « garantir el seu dret a formar-ne part en igualtat de condicions independentment del seu origen i de la seua llengua inicial ». Això implica defensar polítiques lingüístiques basades en l’equitat que permeten aconseguir la normalització del coneixement i de l’ús social de l’idioma en tots els àmbits comunicatius (administracions públiques, centres educatius, mitjans de comunicació, món econòmic i laboral, oci i entreteniment…).

Enllaçats per la Llengua crida a defensar també que als centres educatius garantisquen l’ús del català com a llengua vehicular i que els infants i els jóvens siguen competents en català « i puguen gaudir de les mateixes oportunitats, siga quina siga la seua llengua inicial i amb independència de la seua situació socioeconòmica ». Aposten per un model d’escola immersiva, dotada dels recursos adequats per compensar l’actual situació sociolingüística. Una mesura que hauria d’afavorir la promoció del català com a llengua per defecte en l’àmbit del lleure dels jóvens.

Finalment, s’emplacen a promoure normatives que asseguren la igualtat de drets lingüístics de les comunitats catalanoparlants respecte de les comunitats de parlants de les llengües oficials dels Estats en què estan dividits els Països Catalans.

 

L’Assemblea Nacional francesa ha aprovat una proposició de llei que obre la porta a la immersió en les llengües minoritzades de França i que permetrà un finançament millor de les escoles immersives associatives. L’aprovació ha estat qualificada “d’històrica” per diverses entitats que treballen a favor d’aquestes llengües.

El moment de l’aprovació de la llei a l’Assemblea.

La proposició de llei de protecció i promoció de les llengües regionals ha rebut el suport de 247 diputats, amb 76 vots en contra i 19 abstencions. Ha estat presentada per Paul Molac, un militant històric per la defensa de la llengua i la cultura bretones que, des de 2012, és diputat a l’Assemblea Nacional. L’octubre de 2018, Molac va constituir el Grup Llibertat i Territoris (LT) a la cambra baixa del Parlament francès. En formen part 18 diputats, entre els quals diversos de bretons, corsos, alsacians i occitans.

A la sortida de la sessió, Molac i altres representants bretons han cantat l’himne nacional de Bretanya, el Bro Gozh.

“És una victòria col·lectiva, amb suports del conjunt dels grups parlamentaris. El teixit associatiu s’ha mobilitzat molt, i també es tracta de la seva victòria”, ha declarat el diputat bretó.

Quins són els punts més destacats de la llei?

Durant el debat d’aquesta llei s’han destacat, sobretot, tres grans aspectes.

El primer és el fet que la llei permetrà que les escoles públiques puguin emprar la pedagogia de la immersió lingüística. És a dir: podran oferir la majoria de les assignatures en una de les llengües minoritzades tradicionals —bretó, català, occità, basc, cors… Fins ara, el màxim que podia oferir una escola pública era un ensenyament paritari (50%) francès-llengua minoritzada. Sí que podien emprar la immersió les escoles associatives immersives, com Diwan a Bretanya, Bressola a la Catalunya del Nord o Calandreta a Occitània, entre altres.

El segon és que aquestes escoles associatives podran rebre fons dels municipis on resideixen els seus alumnes, encara que no es tractin del municipi on està situat físicament el centre escolar. Fins ara, aquesta possibilitat només existia per a l’escola pública.

El tercer és que la llei autoritza l’ús de “signes diacrítics de les llengües regionals” en els actes d’estat civil. Per exemple, un nadó podrà ser inscrit oficialment amb un nom que incorpori un diacrític encara que aquest no estigui present en la llengua francesa. Va ser sonat el cas, el 2017, del tribunal que va prohibir la inscripció d’un nen amb el nom bretó “Fañch” perquè la lletra “ñ” no era admissible. Tot i que finalment l’infant va poder ser inscrit amb aquest nom, el cas va evidenciar la desprotecció dels pares i mares a l’hora de posar nom als seus nadons. Amb l’aprovació de la llei, no s’hauria de repetir un altre cas Fañch.

Un trajecte de més d’un any

La llei havia estat aprovada en primera lectura per l’Assemblea Nacional el febrer de 2020, però rebaixada respecte de la proposta inicial de Molac. Per contra, el Senat, en una votació el desembre del mateix any, va recuperar les parts que havien estat tallades a l’Assemblea.

Després de l’aprovació del Senat, calia que l’Assemblea aprovés de nou la llei en segona lectura, que és la que ha fet avui. El text és el mateix que va votar el Senat, de manera que la cambra alta no haurà de tornar a pronunciar-s’hi.

En tot cas, el Consell Constitucional encara podria revisar la constitucionalitat de la llei, abans que aquesta sigui promulgada. Alguns diputats de la majoria governamental opinen que la immersió a les escoles públiques no s’hauria d’haver aprovat perquè va en contra de l’article 2 de la Constitució, que reconeix el francès com “la llengua de la República”.

Molac ha replicat que la llei aprovada no obliga cap escola a oferir una línia educativa immersiva ni a cap alumne a seguir-la, amb la qual cosa, segons el seu parer, no es pot argumentar que atempti contra l’article 2.

 

[Foto: Twitter @LCP account screenshot – font: http://www.nationalia.cat]