Archives des articles tagués Llengües minoritzades
María Jesús Lorenzo Modia, catedrática da Universidade da Coruña, repasa un século de traducións e representacións da obra do universal autor inglés en galego, fundamentais para conferir « respetabilidade social e prestixio » a unha « lingua marxinada » durante séculos.
 
Luis Tosar, en 'Hamlet' (2006), adaptación dirixida por Lino Braxe.

Luis Tosar, en ‘Hamlet’ (2006), adaptación dirixida por Lino Braxe.
O universal dramaturgo William Shakespeare, declarado a maior icona na historia da cultura británica, foi un actor clave para a dignificación da lingua galega. As representacións, traducións e retraducións das súas obras en galego, desde principios do século XX, permitiron que o noso idioma —que foi lingua de cultura e poder na Idade Media, pero acabou sendo relegada polo castelán coa configuración de España a partir dos Reis Católicos— recuperase da man de Shakespeare o prestixio perdido. Así o mantén a catedrática de Filoloxía inglesa María Jesús Lorenzo Modia, da Universidade da Coruña (UDC), que vén de presentar un traballo sobre o decisivo papel que xogou a obra shakesperiana na revitalización do galego.
« Para aumentar o número de falantes da lingua e para darlle respetabilidade cultural, as traducións e as representacións das obras dos dramaturgos prominentes, e particularmente as de Shakespeare, foron consideradas instrumentais », introduce a profesora da UDC nun traballo titulado ‘The Reception of Galician Performances and (Re)translations of Shakespeare’, publicado en Multicultural Shakespeare: Translation, Appropriation and Performance, revista da Universidade de Lodz (Polonia).
A catedrática busca aquí proporcionar unha visión histórica da recepción de Shakespeare en Galicia e analiza o uso das súas obras como un « medio para dignificar o idioma galego ».
Lorenzo Modia afirma que as obras de Shakespeare serviron como « instrumento de aburguesamento » da lingua galega, tras séculos relegado ao mundo dos « campesiños e as clases baixas en contextos privados », de modo que « a asociación con Shakespeare conferiría a unha linguaxe marxinada respetabilidade social e prestixio ».
« Debido ao status cultural minoritario deste idioma, a existencia de versións do traballo de Shakespeare en galego serviría para outorgarlle respetabilidade social e prestixio », argúe a filóloga.
Obras de Shakespeare publicadas en galego pola Editorial Galaxia.
Obras de Shakespeare publicadas en galego pola Editorial Galaxia.
 
SHAKESPEARE NA ESCENA GALEGA
A primeira aproximación de Lorenzo Modia é as representacións que se fixeron da obra teatral de Shakespeare en Galicia. A primeira documentada, organizada pola sociedade intelectual das Irmandades da Fala, que promoveu o ensino e a práctica da lingua galega a través de « representacións teatrais de obras longas de boa calidade, que serían de interese para as minorías cultivadas, e que presentarían personaxes de clase alta e media ».
En xaneiro de 1919, recorda a profesora da UDC, este grupo creou o Conservatorio Nacional de Arte Galega, « concibido como unha plataforma para renovar e revitalizar o teatro galego da época ». Alí, os textos de Shakespeare, entre moitas outras obras internacionais, foron utilizados para estes fins.
A primeira obra de Shakespeare traducida ao galego foi a adaptación de The Merry Wives of Windsor escrita por Antón Vilar Ponte, titulada Xan entre elas, estreada o 4 de xaneiro de 1920.
María Jesús Lorenzo Modia sinala The Merry Wives of Windsor como a primeira obra de William Shakespeare traducida ao galego, « probablemente a través dunha versión portuguesa anterior, As alegres comadres de Windsor, 1913″. A adaptación ao galego, escrita por Antón Vilar Ponte, foi titulada Xan entre elas, estreada o 4 de xaneiro de 1920. Así recollía A Nosa Terra, 10 de febreiro, o éxito da representación:
O público que enchía o local non se fartaba de reirse co’as bromas terribres que sofre o inmenso Falstaff. De tres actos e cinco cadros consta a comedia, e a tramoya faise rápidamente como non é adoitado nas representaciós de aficionados. O derradeiro coadro, unha broma no antroido, resulta pintoresco e vistosísimo. Xan entre elas, a petición de cantos asistiron ó estreno, vaise repetir o prósimo domingo. 
Sábese que durante aqueles anos, e até o golpe de Estado de Francisco Franco, en 1936, houbo unha intensa actividade teatral que combinaba obras de autores galegos e de dramaturgos internacionais, pero « crese que algunhas destas primeiras traducións se perderon durante a Guerra Civil Española (1936-9) ou foron queimadas polos propios tradutores antes de fuxir do país », aporta Lorenzo Modia.
O período da Guerra Civil e a posterior ditadura franquista puxeron fin ao uso do galego como lingua da cultura, e houbo poucas traducións posteriores ata a reactivación do noso idioma na década de 1970. Con todo, algúns intelectuais galegos publicaron baixo a bota de Franco obras orixinais e traducidas en galego. Un destes foi Álvaro Cunqueiro, que en 1958 publicou O incerto Señor Don Hamlet príncipe de Dinamarca, onde « o personaxe de Shakespeare se transmuta no mundo galego cunha énfase na súa orixe nas sagas nórdicas ».
Aínda que « non é en si unha versión de Hamlet, senón o froito do interese permanente de Cunqueiro polas fontes que inspiraron a Shakespeare », pódese inscribir nesa tradición literaria que fixo do dramaturgo inglés unha fonte de inspiración e revitalización do galego.
« A peza estreouse na Coruña en 1959 e, dadas as circunstancias da lingua e a cultura galegas nesa época, considerábase un símbolo do patriotismo galego », aporta  Lorenzo Modia. O Don Hamlet de Cunqueiro, recorda, foi presentado varias veces máis tarde, especialmente pola Escola Dramática Galega, na Coruña o 7 de xuño de 1979, ou presentado posteriormente nunha lectura dramatizada en Arteixo pola mesma compañía, dirixida por Santiago Fernández o 11 de abril de 2000, patrocinada polo Concello. Máis recentemente, para conmemorar o centenario do nacemento de Cunqueiro e o trixésimo aniversario da súa morte, a traxedia púxose en escena en Santiago de Compostela en 2011 nunha adaptación posmoderna da compañía Sarabela Teatro.
Romeo e Xulieta, famosos namorados é outra obra de Cunqueiro que, apunta a profesora da UDC, tamén se podería describir como unha versión da obra orixinal de Shakespeare. A pequena peza insérese na súa novela As crónicas do sochantre (1956). « Ata onde sabemos, ata agora non se realizou ningunha representación pública da obra, aínda que algunhas escenas foron realizadas pola compañía Achádego en 1989 e xa foran representadas nun espectáculo privado por Teatro Circo en 1974 », expón Lorenzo Modia.
« Shakespeare utilízase como un medio para elevar o status da cultura galega, e doutra banda hai unha apropiación complexa e intrigante da obra mesma do autor ».
A catedrática lembra tamén como a partir de 1965, « entusiastas crearon unha serie de compañías teatrais galegas independentes, algunhas delas interesadas en interpretar a Shakespeare ». Neste período, lembra, « o primeiro en optar por unha representación galega de Macbeth foi o director Manuel Lourenzo », que presentou a traxedia en Ribadavia o 18 de maio de 1975 e na Coruña en 1976.
« A idea clave desta representación foi a súa estreita relación cos ritmos e traxes do folclore tradicional de Galicia, incluídas as meigas e as danzas populares recoñecibles con zocos de madeira de campesiños, así como os trazos innovadores da modernidade. Esta actuación de Shakespeare deu testemuño dunha posta en escena que daría un valor engadido á cultura tradicional galega ao estar en contacto coa alta literatura », salienta a catedrática, quen subliña que no caso de Manuel Lourenzo « tamén parece que Shakespeare é un leitmotiv ».
Xa no período democrático, e co galego xa recoñecido como lingua oficial, en 1984 creouse o Centro Dramático Galego, un acontecemento « relevante para a institucionalización e lexitimación das empresas dramáticas galegas ». Entre as versións de Shakespeare atópanse as obras As alegres casadas (1989) e Un soño de verán (1992), ambas dirixidos por Eduardo Alonso; Ricardo III (2005), dirixido por Manuel Guede; e Noite de reis ou o que queirades (2007), dirixida por Quico Cadaval. « Estas actuacións ás veces utilizan un guión escrito ou adaptado polos directores, Eduardo Alonso, como no caso de As alegres casadas, traducido por Alonso e Manuel Guede e publicado máis tarde por Edicións Xerais. Noutras ocasións, solicitáronse novas (re)traducións aos filólogos para proporcionar un texto contemporáneo que se adaptase á nova produción. A importancia de Shakespeare para as institucións públicas galegas foi tan grande que na década de 1980 houbo un proxecto público que lle encomendou a Manuel Balboa converter o Don Hamlet de Cunqueiro nunha ópera, aínda que ata onde sabemos, o proxecto non se concretou », detalla Lorenzo Modia.
Neste período, prosegue, Manuel Lourenzo continuou presentando obras de Shakespeare para o público galego, incluído Os amantes de Verona (1988) —versión de Romeo e Xulieta—, neste caso en representacións da compañía de afeccionados Titiriteiros do Norte. Outros espectáculos teatrais dirixidos por Lourenzo e interpretados pola compañía Teatro do Alvardán tamén foron inspirados polo dramaturgo inglés, como Morte accidental de Hamlet (1992), no que a obra de Shakespeare se relaciona con Morte accidentale dei un anarchico de Dario Fo. Noutras representacións tamén supervisadas por Lourenzo, como Unha noite en Elsinor (1997) e Hamlet e familia, Shakespeare segue sendo un dos autores inspiradores, nesta ocasión en combinación con Cunqueiro e o dramaturgo alemán Heiner Müller, clarifica a catedrática da UDC, quen subliña que Lourenzo tamén usou constantemente temas de Shakespeare para os seus diversos proxectos empresariais e editoriais, principalmente de Hamlet, como en Clube teatral Elsinor, unha compañía fundada en 1990, ou a revista Casahamlet, lanzada en 1998, na que se publican discos de orixe shakesperiano: ‘Falta Hamlet’ (1998) ou ‘Leria habitual de Hamlet’ (2002), pon como exemplos. Outras pezas breves de inspiración shakesperiana, como ‘O cuarto de Ofelia’, de Xesús Pisón, tamén foron publicadas en Casahamlet (1999) e dirixida por Manuel Lourenzo en Rianxo, o 19 de xuño de 2009. 
« A apropiación galega de Shakespeare é polifacética, e desde o principio buscou atender a un público amplo, á vez que introduciu ideas orixinais ».
O sufrimento de Ophelia tamén foi unha inspiración para as poetas galegas que abordaron o tema da dominación patriarcal. Lorenzo Modia pon como exemplo o caso de Marta Dacosta, que en 2003 publicou o libro Como amantes de Hamlet, no que presenta en galego un manifesto de poesía feminista sobre o suicidio de Ophelia e o poder masculino.
A profesora de Filoloxía Inglesa tamén salienta o papel que xogou Eduardo Alonso en Teatro do Noroeste, para o cal adaptou en 1990 o Rei Lear de Shakespeare en colaboración con Candido Pazó e publicado en 1998 por Xerais, Macbeth en 1994, Noite de Reisen 1996 e Romeo e Xulieta en 2007, obras que fundamentalmente foron « representacións baseadas nas obras de Shakespeare en lugar de producións dos propios textos do dramaturgo inglés », destaca Lorenzo Modia.
Outra representación que a catedrática considera relevante é a produción de Quico Cadaval Noite de reis ou ou que queirades, en 2007, na que « evitou os elementos solemnes do texto clásico », Twelfth Night. Daquela adaptación produciuse un texto pedagóxico específico para ser utilizado nas escolas antes de que as representacións tivesen lugar; un material que permanece dispoñible en Internet.
Outras empresas profesionais, como Librescena e Voadora presentaron tamén adaptacións de Otelo (2000) e Obras completas (2002), e A Tempestade (2013), aportando « visións de directores de renome que querían contribuír á construción dunha tradición teatral galega ao incorporar a Shakespeare no seu repertorio », salienta Lorenzo Modia.
Entre a lista de representacións shakesperianas tamén destaca a versión de Hamlet dirixida por Lino Braxe (2006) e protagonizada polo internacional actor galego Luís Tosar, ambientada en Dinamarca na década de 1940 durante a invasión nazi, cunha atmosfera decadente.
En 2010, Quico Cadaval e o dúo Mofa e Befa, integrado polos actores galegos Evaristo Calvo e Víctor Mosqueira, escenificaron Shakespeare para ignorantes, unha hilarante obra na que « varios temas, personaxes inadvertidos ou escenas das obras de Shakespeare se representan como unha festa no escenario ».
Aínda que todos os textos mencionados por Lorenzo Modia foron escritos en galego, para « indicar como de afíns son as obras de Shakespeare á imaxinación galega », a catedrática menciona unha obra en español que inclúe algúns actores galegos e que se representou en Galicia: Los Mácbez reinan en la Xunta, obra dirixida por Andrés Lima na que « a traxedia de Shakespeare non se desenvolve nun país ou un tempo afastado », pois « a súa poderosa mensaxe baséase no aquí e o agora da loita política, a ambición e a traxedia ».
« Para os efectos desta investigación centrada nas representacións en galego, esta produción realizada en Narón, na provincia da Coruña, en 2014 por unha compañía chamada Los Mácbez é circunstancial, pero mostra a conexión constante entre Shakespeare e a vida cultural e política actual de Galicia », argúe a experta, que enxalza que o feito de que fose financiada polo Centro Nacional de España, é dicir, « polo propio Madrid », considera que « serve para mostrar como se ve o goberno autónomo galego desde a distancia da capital ».
« Por unha banda, percíbese a Galicia como tradicional e baixa fronte á sofisticada cidade capital e, doutra banda, este país do norte é visto como potencialmente subversivo xa que as novas interpretacións críticas do goberno autónomo están a ser aclamadas tanto pola intelectualidade como por membros do público ».
As traducións e adaptacións serviron para « asociar o idioma galego coa alta cultura do inglés e co propio William Shakespear » e, deste xeito, « conferir dignidade adicional » á lingua galega.
TRADUCIÓNS AO GALEGO
A última parte da análise de Lorenzo Modia trata sobre a publicación de traducións dos textos de Shakespeare ao galego, as cales divide en dous grupos: as publicadas por editoriais comerciais e as editadas co patrocinio do Goberno galego. Dentro do primeiro grupo hai versións de intelectuais galegos radicados no exterior, como a de Macbeth de Fernando Pérez Barreiro Nolla, publicada en 1972 por Galaxia, se ben o Acto II da obra aparecera na revista galega Graal dous anos antes, en 1970.
Tamén destaca outras traducións feitas por directores de teatro galegos como a do mesmo Macbeth de Manuel Lourenzo en 1975, que de feito non foi publicado, pero cuxo texto orixinal se conserva xunto con materiais visuais na Biblioteca Arquivo Teatral ‘Francisco Pillado Mayor’ da Universidade da Coruña.
Outras traducións foron encargadas por institucións oficiais para facer unha colección de textos de Shakespeare en galego, como a de Hamlet de Miguel Pérez Romero en 1993, publicada por Galaxia e a Xunta, ou a publicación nun volume, no ano 2003, de Noite de Reis e A Tempestade do mesmo tradutor, novamente en Galaxia e financiado por Caixa Galicia.
O labor da Editorial Galaxia foi fundamental na galeguización de Shakespeare. Así o recoñece María Jesús Lorenzo Modia, que destaca a « gran cantidade » de traducións publicadas por unha editorial que naceu en 1950 co « obxectivo principal de apoiar a resistencia cultural e política dos galegos contra o franquismo ».
Na súa colección de Clásicos Universais tamén figuran as obras de Shakespeare Romeo e Xulieta (2003), O Rei Lear (2003), Otelo (2006) e Macbeth (2006).
A catedrática da UDC salienta a participación do Goberno galego nestes proxectos de tradución e subliña como « mesmo serviu como o único editor dunha das edicións de dúas obras de Shakespeare nun volume: Soño dunha noite de San Xoan e O mercader de Venecia en 1989.
Tamén a editorial Xerais aportou grandes achegas como as traducións de As alegres casadas (1997) e Rei Lear (1998), do director Eduardo Alonso.
As traducións de Shakespeare tamén foron impresas por outras editoriais galegas emblemáticas, como Edicións do Castro, creada por Isaac Díaz Pardo en 1963 como unha rama do Grupo Sargadelos, e que publicou a obra Xulio César en 1998, unha tradución de Xohán Ledo, quen ese mesmo ano tamén asinou a tradución de Ricardo III coa Fundación Otero Pedrayo.
Finalmente, engade á lista de editores dos textos de Shakespeare o xornal La Voz de Galicia, que participou con Galaxia e a Fundación Caixa Galicia na publicación de Romeo e Xulieta en 2005.
« Aínda non se traduciu nin representou o corpo completo da obra de Shakespeare en Galicia ».
UN SÉCULO ‘GALEGUIZANDO’ A SHAKESPEARE 
Todas as obras teatrais shakesperianas en Galicia ao longo dun século mostran, para Lorenzo Modia, « unha conexión constante entre Shakespeare e a vida cultural e política actual de Galicia ». Así, explica: « Por unha banda, o dramaturgo utilízase como un medio para elevar o status da cultura galega, e doutra banda hai unha apropiación complexa e intrigante da obra mesma de Shakespeare. O volume de adaptacións supera ao das traducións, e isto suxire un achegamento creativo ao dramaturgo inglés e un proceso para reinterpretarlo e reclamalo como propio. A relación entre Shakespeare e Galicia vai en ambas as direccións, e cada entidade enriquece á outra. Mesmo na era da austeridade, as representacións das obras de Shakespeare parecían ser unha aposta segura tanto en termos de financiamento das artes como de venda de entradas, e só ocasionalmente eran patrocinadas por corporacións privadas ou polas propias compañías teatrais. A apropiación galega de Shakespeare é polifacética, e desde o principio buscou atender a un público amplo, á vez que introduciu ideas orixinais, como a presenza de meigas galegas nativas en Macbeth ou «teatro perralleiro» en representacións en festivais de vilas ».
Non hai dúbida para Lorenzo Modia de que esta galeguización de Shakespeare serviu para « asociar o idioma galego coa alta cultura do inglés, unha das linguas máis prestixiosas do século XX, e co propio William Shakespeare, talvez a persoa máis destacada na industria cultural do Reino Unido », e así, deste xeito, « conferir dignidade adicional » á lingua galega.
Con todo, a catedrática lembra que « aínda non se traduciu nin representou o corpo completo da obra de Shakespeare en Galicia », cre que esta tarefa se está facendo « gradualmente a través da contribución de académicos, tradutores, directores, compañías de teatro e editoriais co apoio de fondos públicos e privados ».
« A asociación de William Shakespeare coa lingua galega dura aproximadamente un século e a función principal desta aventura cultural é unha contribución significativa ao ennobrecemento literario desta lingua minorizada », conclúe a profesora da Universidade da Coruña.

[Fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

Nin o ensino da lingüística debe reducirse á explicación do conflito entre linguas en contacto, nin o argumento en favor dun idioma debe limitarse ao seu número de falantes, nin debemos reivindicar só o dereito a vivir en linguas minorizadas, senón a obriga de coidar a diversidade lingüística porque cada idioma leva implícita unha visión do mundo. Son algunhas das ideas que recolle Teresa Moure en ‘Linguística-Eco-’ (A través), un ensaio no que defende unha visión ecoloxista das linguas. 

‘A torre de Babel’, de Pieter Bruegel

Por Montse Dopico

O galego encóntrase, coma o éuscaro e o catalán, entre as algo máis de 500 linguas do planeta -dun total dunhas 6.500, segundo o Ethnologue- que superan o millón de habitantes. As tres linguas cooficiais no Estado español atópanse, desde esa perspectiva, nunha situación privilexiada no conxunto dos idiomas do mundo. Mais ningunha lingua é máis importante ca outras en función do número de falantes. Se escollésemos os idiomas en función dese criterio optariamos por estudar mandarín antes ca inglés, árabe ou hindi antes ca alemán ou xavanés ou telugo antes ca francés. Son algúns dos datos que recolle o ensaio ‘Linguística Eco-. O estudo das línguas no Antropoceno’ (Através), de Teresa Moure, que afonda en cuestións tratadas pola mesma autora na súa obra anterior ‘Ecolingüística. Entre a ciencia e a ética’.

Malia as políticas lingüicidas practicadas polos Estados -a mentalidade que reflicte o mito da Torre de Babel axudou a xustificalas- aínda hoxe fálanse 12 linguas en Suecia ou en Suíza, 25 en Francia, 86 en Canadá, 161 en Australia, 176 en USA, 181 en Brasil ou 438 na India. O mapa lingüístico do mundo é moito máis complexo e diverso do que pode facer crer o predominio, en termos económicos e políticos, dunhas poucas linguas europeas. Ademais, concibir a linguaxe como un instrumento de comunicación é unha postura reducionista, xa que tamén é un sistema de representación do mundo ou un mecanismo de poder.

O exemplo da choiva no caso galego é un estereotipo usado habitualmente para explicar como as linguas constrúen a realidade. Mais -indica Moure- a comparación con outras linguas románicas faladas en terras secas demostra que a nosa non é aí tan orixinal. Aínda sendo certo que o noso discurso afecta á nosa óptica do real, nunha interpretación extrema da hipótese da relatividade lingüística -aclara a autora de ‘Linguística Eco’- a lingua determinaría tanto a visión do mundo dos falantes que non sería posible nin a tradución. Nunha versión máis moderada, deixámonos guiar polas representacións inducidas pola lingua sen vivir presos da estrutura da mesma.

As relacións de poder

Máis interesante quizais é a cuestión das relacións de poder entre linguas, ocultadas pola tese do “bilingüismo harmónico”. Independentemente de que as persoas, individualmente, poidan aprender varias linguas, en termos sociais -lembra Moure- o caso galego non é comparable por exemplo ao de Suíza ou outros exemplos de convivencia de comunidades monolingües asociadas con lazos de entendemento mutuo. Nin é semellante ao dos países nórdicos, nos que a poboación fala inglés como segunda lingua sen ver ameazada a súa, amparada polo Estado.

Na Galiza, recuperar a dignidade para a lingua propia sería o primeiro paso para construír unha sociedade plural e diversa

Na Galiza, recuperar a dignidade para a lingua propia -asegura Moure- sería o primeiro paso para construír unha sociedade plural e diversa na que, ademais, poderiamos cultivar as linguas da poboación inmigrante como o árabe ou o curdo. Porque plurilingüismo é “respeitarmos as minorias que cohabitam connosco, e não simplesmente nos rendermos ao imperialismo autoritário com o critério da suposta utilidade prática”.

Neste sentido, a análise de Teresa Moure non se afasta da recollida en obras publicadas nos últimos anos como ‘Sobre o racismo lingüístico’, coordinado por Pilar García Negro, ou ‘Lingua e futuro’, editado por Goretti Sanmartín, no que tamén se apuntaba unha perspectiva ecolingüística. Mais a autora de ‘Linguística Eco’ subliña que, máis alá da reivindicación do dereito dos pobos a viviren na súa lingua, trátase do deber de protexer a diversidade lingüística e dunha restitución histórica da voz dos dominados, é dicir, dunha cuestión de xustiza.

Mais o galego non é, nin moito menos, a única lingua en perigo do mundo e o enfoque de ‘Lingüística Eco’, ademais de divulgativo -contén propostas de exercicios- é internacional, sendo abondoso en exemplos que corresponden a diversas partes do mundo. Así, un dos problemas presentados polos atlas das linguas é que non vinculan algunhas -as consideradas “indíxenas”, porque as hexemónicas serían as “normais”- cos seus referentes cultos (científicos, políticos, artistas…), contribuíndo así ao seu desprestixio social.

O eurocentrismo

A lingüística é unha disciplina “marcadamente eurocêntrica”. En relación con isto, Moure cita o pensador iraniano Hamid Dabashi, que denuncia como os europeos distinguen entre a “filosofía”, que sería a deles, e as curiosidades etnográficas, xa que “porque é que filosofía europea é “filosofía”, mais a africana é “etnofilosofía”?”. A pesar de que ás veces se produza unha actitude compensatoria do sentimento de culpa polo pasado colonial atribuíndo aos “indíxenas” características estereotipadas como a espiritualidade ou a conexión coa natureza.

Ningunha lingua esmorece de xeito natural, senón como resultado da desigualdade nas relacións de poder

Ningunha lingua, en calquera caso -salienta Moure- esmorece de xeito natural, senón como resultado da desigualdade nas relacións de poder: intereses políticos e económicos, sobre todo. E calquera persoa pode loitar contra esa perda de diversidade fomentando o intercambio cultural ou aprendendo sobre as linguas minoritarias. Porque, se cada lingua leva implícita unha cosmovisión, a morte de calquera idioma é a desaparición dun xeito de ver o mundo, é dicir, unha catástrofe en termos ecolóxicos.

Nas linguas tibeto-birmanesas, nalgunhas balcánicas ou no xaponés clásico, o falante ten que especificar unha categoría que indica o grao de evidencialidade do que está afirmando, é dicir, en que medida poden asegurar se o que di é ou non verdadeiro. No luiseño, unha lingua amerindia de California, os verbos usan lexemas diferentes non só se a acción ten un axente individual ou colectivo, senón tamén se os membros do axente colectivo realizaron a acción xuntos ou non.

A partir diso, indica Moure, poderiamos preguntarnos que pasaría coa filosofía se Aristóteles falase luiseño… ou navajo, xa que nesta lingua os substantivos non teñen xénero, non hai preposicións pero si posposicións e o verbo ten máis de tres persoas. A lóxica, polo menos, tería mudado. E -conclúe Teresa- igual que unha antropóloga non pode quedar tranquila sabendo que van tirar unhas nenas a un volcán para aplacar un Deus, mesmo que elas o aceptasen, ninguén debera permanecer neutral ante a perda da diversidade lingüística. Non só porque teñamos dereito a restituír os nosos dereitos como falantes de linguas minorizadas, senón tamén porque temos a obriga de devolverllos a quen aínda non se fixo consciente da súa perda.

 

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

Chegan desde Catalunya e desde a Arxentina palabras de esperanza e reivindicacións xustas para o galego; e veñen contadas cos máis bonitos acentos cataláns e arxentinos sobre a nosa lingua.

Alumnado catalán de lingua galega na cooperativa Aula d’Idiomes

O cancelo #Querémolo leva uns cantos días percorrendo as redes. Quen o impulsa son estudantes da lingua galega en Catalunya e o que queren é que a Xunta de Galicia realice probas para a obtención do Certificado de Estudos de Lingua Galega (CELGA) fóra dos límites territoriais de Galicia e « máis alá de Ponferrada ». En ben pouco tempo, a iniciativa, que pode seguirse na conta @Instaengalego da man de Carlos Vieito, traspasou fronteiras ata chegar mesmo á Arxentina ou ao Reino Unido, onde tamén viven persoas que se sentiron identificadas con esta reivindicación e que demandan a posibilidade de examinarse de lingua galega sen ter que desprazarse a Galicia. 

Poder acreditar o coñecemento dun idioma en calquera parte do mundo é unha reivindicación que vai moito máis alá de conseguir un título. Trátase de valorar, de prestixiar, de poñer o galego ao mesmo nivel ca o resto das linguas. Detrás desta teima que vén de ver a luz a través das redes sociais hai verdadeiras historias de amor polo noso idioma que chegan dende a outra punta do Estado e dende o outro lado do Atlántico. Todo comezou uns cantos anos atrás, cando Carlos Vieito aterrou en Catalunya co seu nivel de catalán acreditado dende Galicia polo Institut Ramon Llull. « Nese momento vin o valor e o potencial que ten que unha lingua se poida acreditar fóra, mesmo para buscar traballo. Sábeme mal que haxa que pagar por títulos, pero é certo que o prestixio das linguas tamén pasa por aí« .

Morrera o conto ata que pouco despois, e por casualidades e querenzas da vida, comezou a compoñerse en torno á cooperativa Aula d’Idiomes, situada nos barrios de Sants e Gracia, un pequeno grupo de seis alumnas catalás interesadas por aprender o galego. Con Carlos Vieito como profesor, a aula foi medrando ata formar varios niveis e un grupo de intercambio galego-catalán. « Puxémonos unha meta: tirar o CELGA e viaxar a Galicia de excursión », conta o profesor. Axiña bateron cunha morea de trabas: « As datas dos exames publícanse con moi pouca antelación, un mes ou 15 días; e se vives en Barcelona ou Londres, comprar un voo con tan pouca marxe sae por un ollo da cara, ademais do aloxamento e dos problemas laborais que xera », relata Vieito. E de aí naceu #Querémolo.

AMOR Á LINGUA

Se ben anteriormente o galego si podía acreditarse en Barcelona – « hai moitísima xente que realizou o exame naquela época en que existía a posibilidade » -, agora é practicamente inviable se non vives en Galicia. « A Xunta pono moi difícil.Vemos que non promove o suficiente a aprendizaxe do galego e por iso pedimos que se mova! ». Quen fala é Jesica, unha rapaza de 34 anos, catalá de nacemento pero con raíces 100% galegas e estudante da Aula d’Idiomes. Toda a súa familia é lucense – a nai de Sarria, o pai dunha aldea de Baralla… -, e marcharon cara a Barcelona con apenas 18 anos. Jesica e mais a súa irmá xa naceron alá, escoitaron o galego na casa e cada verán que regresaron, pero falalo e escribilo era outro cantar, por iso Jesica se uniu a este grupo de aprendizaxe en outubro. « Procuro a supervivencia da fala; na nosa man está fomentala », reivindica.

O alumnado que se xuntou ao redor destas aulas é do máis heteroxéneo, hainos que teñen algún vínculo familiar ou sentimental co país e hainos que simplemente o adoran e « ven a lingua como outra característica máis á que querer para entender mellor un pobo », conta Vieito, que estivo á fronte das clases ata hai pouco. « O principal motivo que tiñan para estudar galego era o amor. Sempre lembrarei unha anécdota que me chegou ao fondo da alma: un alumno catalán que acababa de ser pai e se apuntou a galego para ensinarllo á cativiña. A súa muller era descendente de galegos, pero xa non o sabía falar. El foi quen se encargou de aprenderllo á filla ». 

POR UN GALEGO VIVO

Max, pola contra que Jesica, achegouse ao galego sen vínculo previo ningún. El é de Corbera de Llobregat, « unha vila chea de árbores, montañas e xabaríns ao carón de Barcelona ». Cun coidado galego, estoutro alumno explica que este é o primeiro ano no que estuda o idioma regularmente, mais a súa andaina coa lingua xa comezou no derradeiro ano da carreira de Filoloxía Catalá a través dunha materia optativa de lingua galega e xénero. Con ela mergullouse no galego e descubriu a cultura deste país, do que non volveu desprenderse. Ese mesmo verán visitou Galicia nun dos cursos de Galego sen Fronteiras organizados pola Real Academia Galega (RAG). « Descubrín paisaxes inmensas, namorei dos solpores profundos e fixen amizades marabillosas ». Á volta, « alén do romanticismo », decidiu continuar os estudos « por unha cuestión política de respecto á diversidade lingüística ».

O seu compromiso pasa por non deixar que as linguas desaparezan « a causa da globalización ». « Calculan que a metade delas morrerán de aquí a cen anos. Hai ao redor de 6.000 linguas e uns 200 estados. En todos existe unha ou máis linguas imperantes, e outras moitas subxugadas. Se os gobernos non queren mantelas, temos que facelo os cidadáns », explícase. E para iso mesmo, « hai que ir xustamente en contra da homoxeneización lingüística, hai que loitar para que as linguas minorizadas, como o catalán e o galego, sobrevivan á voracidade aniquiladora da globalización e dos Estados nación; porque cada vez que morre unha lingua morre un factor de cohesión dun pobo, un xeito de pensar e de dicir o mundo », sentenza Max.

Froito desta loita, Max propuxo, como profesor na Educación Secundaria, poder ofrecer ao seu alumnado unha materia ao redor da cultura galega. Botou a andar a iniciativa e a acollida foi tan boa que mesmo xuntou máis alumnas que as aulas de alemán e de francés. Agora, el xunto con outros cantos profesores están traballando na recuperación do finado proxecto Galauga da UB. A través del consegue dar unha hora semanal de lingua e cultura galegas no ensino catalán, « sempre coa finalidade de promover o respecto pola lingua nos máis novos ». 

DESDE O OUTRO LADO DO OCÉANO

Tamén por eles, por toda esa xeración futura, é importante reivindicar o #Querémolo e dar o toque de atención: « Ei, que o galego non é só da Xunta; é de todas, e todas debemos ter o dereito de facer un exame en galego, para darlle a visibilidade e a dignificación que agora non ten », remata Max. Cando o alumnado catalán xunto con Carlos Vieito impulsaron esta campaña non pensaron que fose traspasar fronteiras, pero deron con xente doutros puntos do mundo que se atopaban co mesmo desexo de acreditar o CELGA e cos mesmos impedimentos para facelo.

Unha das mensaxes que recibiron nestes días chegou da Arxentina, máis concretamente da cidade de Córdoba, na provincia do seu mesmo nome. O seu remitente era Emanuel, un rapaz zapateiro de profesión e fillo de pai e de avós maternos emigrantes galegos. « Eu tamén quero facer o CELGA pero atopo moitos problemas », relata. Se estando preto de Galicia xa é difícil, máis aínda desde o outro lado do océano. Emanuel nunca perdeu a conexión co país dos seus antergos. « Toco a gaita, traballo na Casa de Galicia en Córdoba, leo en galego, o 80% da música que escoito é en galego », fala ao teléfono, a miles de quilómetros de Galicia, cun galego tinguido de acento arxentino. « Na miña casa non temos cuchillos, temos coitelos; ás veces temos ollas e outras moitas temos potas… ». 

Se ben coidou a súa vinculación co galego desde sempre, foi hai un mes cando deu co Portal da Lingua Galega e empezou a aprendelo con detalle. « Dixen: ‘o luns comezo!’, e o luns comecei! ». E con esta naturalidade e boa disposición, Emanuel vai facendo os seus propios apuntamentos de galego de maneira autodidacta. Ao longo da súa vida fixo tres viaxes a Galicia, unha delas co seu pai, tamén zapateiro, que regresaba por primeira vez 45 anos despois de emigrar desde Vilalba. « Galicia é parte da miña cultura, entón entendín que se quero permitila teño que falar galego ».

Emanuel súmase á reivindicación do CELGA porque « calquera movemento pola nosa lingua é importante » e porque se trata dunha « cuestión de igualdade ». « Eu tamén son galego tanto coma os que viven en Galicia. É unha maneira de que nós poidamos acreditar que tamén sabemos, é unha maneira de sentirnos completos« . 

Son loitas xustas e xenerosas por un futuro de mil primaveras máis para a nosa lingua.

[Imaxe: @instaengalego – fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

A 60 ans, l’arqueològ e activista cultural canac pren la direccion del Musèu de las arts e civilizacions non europèas 

Escrich per Tomàs Lironda

Emmanuel Kasarhérou, arqueològ e
activista cultural canac pren la direccion
del Musèu de las arts e civilizacions
non europèas de París

Emmanuel Kasarhérou pren la direccion del Musèu dels arts e las civilizacions non europèas de París fondat per l’ancian president de la Republica Francesa, Jacques Chirac, en 2006.
 
Nascut en 1960 d’un paire canac e d’una maire francesa, especialista de la lenga ajië (tanben coneguda coma lenga houailou), una de las 28 lengas austronesianas parladas en Nòva Caledònia, Emmanuel Kasarhérou seguís d’estudis arquelologia jos l’ala de José Garanger, especialista reconegut de las culturas de l’airal pacific, e vengut famós per son respècte envèrs las culturas autoctònas.
 
Gràcias a son professor, que seguís dins sos trabalhs d’expausaire, rescontra aital Roger Boulay, conservator al Musèu de las arts d’Africa e d’Oceania. Amb el, concep en 1990 la mòstra “De jade e de nacre, patrimòni cultural canac”, expausada a Nouméa e puèi a París.
 
En 1985, a l’edat de 25 ans, pren la direccion del Musèu Territorial de la Nòva Caledònia, situat a Nouméa. Es lo primièr conservator d’origina canaca d’aqueste establiment, que las colleccions mai ancianas datan del musèu colonial creat en 1863.
 
La seguida arriba en 1998, quand Emmanuel Kasarhérou ven lo director del Centre Jean-Marie Tjibaou, del nom d’una personalitat màger de l’independentisme e del nacionalisme canac. Dins la meteissa rega, ven membre de l’Agéncia de Desvolopament de la Cultura Canaca e la dirigís a comptar de 2006.
 
Un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca
 
En 2011, muda a París ont comença un trabalh de cargat de mission per l’otramar al prèp del Musèu del Quai Branly En 2013, i encapa una novèla mòstra “Canac, l’art es una paraula”. Es l’exposicion mai precisa e mai larga sul fach cultural canac jamai organizada. Es aital qu’es vengut ara lo primièr president d’un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca. Per acabar, aquel òme es conegut per parlar drech sus la question dels objèctes panats als pòbles colonizats. Prepausa de subrepassar la question de la restitucion en vesent l’òbra coma un “objècte-ambaissador”, es a dire un objècte d’escambi, un messatgièr, pas estacat eternalament al endrech ont es conservat.
 
Benlèu amb una personalitat e un tal percors, aurem ganhat una aurelha atentiva a las lengas e culturas minorizadas de França?
 
 

[Imatge: Alexandra Lebon/Musée du quai Branly – poblejat dins http://www.jornalet.com] 

La lingüista M. Carme Junyent, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, ens aporta reflexions sobre el valor de la diversitat lingüística en aquest article.

1. La diversitat aporta coneixement

La darrera activitat que vaig fer abans del confinament va ser una trobada amb tres grups d’alumnes d’un institut a la rodalia de Barcelona. Els alumnes havien preparat una sèrie de preguntes per fer-me, però jo els vaig proposar fer les preguntes a ells. En el primer grup hi havia alumnes que parlaven panjabi, un que parlava armeni i un altre que parlava bengalí. Els vaig demanar que comptessin fins a deu en les seves llengües. De seguida es van adonar que alguns dígits eren clarament els mateixos i, a partir d’aquest descobriment, van adonar-se que també s’assemblaven als del català, el castellà i l’anglès. Un cop establerts els vincles entre aquestes llengües, van començar a identificar correspondències entre altres paraules.

Al segon grup hi havia alumnes xinesos. Els vaig demanar que diguessin algunes paraules per comprovar el valor distintiu del to. Els companys els van demanar altres paraules i un va preguntar com es deia semàfor en xinès. Jo els vaig demanar si podien traduir-ho literalment i un va dir: “És que no ho entendran”. Li vaig dir que sí que ho entendrien, i quan va dir “vermell, verd, llum” vam poder parlar de com es formen noves paraules quan totes les paraules són invariables. Al tercer grup hi havia alumnes marroquins i una noia maltesa. Amb ells vam poder comprovar que moltes paraules que compartim en català i castellà venen de l’àrab i també que, mentre que el castellà generalment conserva l’article de l’àrab (albornoz, alcachofa, almacén), el català no ho fa (barnús, carxofa, magatzem), tot i que, a vegades, passa a l’inrevés: berenjena, albergínia.

Si trasllado aquesta experiència a la lingüística, resulta que amb el primer grup vam fer una sessió de lingüística historicocomparativa, amb el segon vam parlar de morfologia i tipologia, i amb el tercer de contacte de llengües. El més important, però, és que aquest coneixement teòric va sorgir de les aportacions dels alumnes, del seu propi coneixement i, especialment, del seu coneixement de llengües diverses. Això, que va passar amb alumnes de 15 anys, passa cada cop més sovint amb els universitaris, cada cop més poliglots i cada cop parlants de llengües més diverses. La diversitat lingüística a l’aula ha fet possible una nova forma d’aprenentatge on el coneixement no tan sols circula entre iguals, sinó en totes direccions.

2. Només la diversitat garanteix l’aprofundiment en el coneixement

El programa Erasmus va ser concebut amb l’objectiu primordial de promoure l’intercanvi d’estudiants, i s’ha acabat convertint en un agent de l’imperialisme lingüístic i en un procediment de segregació d’alumnes. Tots ens pensàvem que, quan ens deien que la diversitat lingüística d’Europa és una riquesa, s’ho creien. A l’hora de la veritat, però, resulta que el coneixement de llengua que t’exigeixen per anar a Portugal és el d’anglès, que estudiants italians i catalans es comuniquen entre ells en anglès, que pots fer un Erasmus a Polònia o a Grècia sense saber ni polonès ni grec i que moltes universitats ofereixen les mateixes assignatures en anglès i la llengua local, de manera que el que han aconseguit és que els alumnes Erasmus vagin a la classe en anglès i els altres en la llengua local i que rarament coincideixin. Per no parlar de les assignatures que s’ofereixen només en anglès. Més enllà que aquest resultat va en contra dels principis fundacionals del programa, aquesta deriva demostra una actitud molt estranya cap al coneixement en general. O és que hi ha algun problema en aprendre la llengua del lloc on viuràs uns quants mesos com a mínim? Algú entendria anar de visita a Londres i no veure el Big Ben? O a París i no veure la torre Eiffel? I, si fos així, no pensaríem tots que no havia vist el que s’havia de veure?

Com és, doncs, que acceptem tan alegrement anar a una universitat d’un altre país perquè ens donin el mateix que ens donen a casa? La llengua local és una part indestriable de l’intercanvi i del procés d’aprenentatge, i prescindir-ne, a més de furtar una part important de coneixement, és un menyspreu a la cultura receptora promogut per institucions que, a més de la formació, també han de tenir com a objectiu l’educació.

3. La diversitat fa possible l’intercanvi

La traducció és un dels instruments més eficaços en la preservació de la diversitat lingüística i també un element enriquidor perquè no tan sols garanteix l’intercanvi quan no hi ha una llengua comuna, sinó que hi afegeix la mirada del traductor. Algú en qui conviuen com a mínim dues llengües i que sap com és la percepció de cadascuna. És a dir, un traductor afegeix diversitat a la diversitat. És per això que la seva feina no s’acaba mai, encara que sí que s’hagi acabat allò que tradueix. Com deia Alexandra Grebennikova en el lliurament del premi de traducció literària, una obra roman en el temps; la seva traducció, en canvi, pot canviar cada vegada. Aquesta revisió constant, aquesta mirada alternativa de la mateixa realitat, és una cosa que sovint no tenen els parlants de llengües majoritàries que, paradoxalment, tradueixen molt menys.

Un mercat gran que et permet sobreviure sense els altres et pot deixar amb una visió no tan sols esbiaixada sinó monolítica de la vida. El parlant d’una llengua petita sap que necessita les altres llengües no tan sols per comunicar-se sinó perquè és conscient dels límits del seu món; el parlant d’una llengua gran pot no necessitar cap més llengua per comunicar-se, però té els mateixos límits que tothom sense saber-ho.

En el seu Diari d’hivern, Paul Auster explica que, en la presentació d’un llibre seu a Arles, Jean-Louis Trintignant llegeix la versió en francès. I afegeix: “Una lectura doble, tal com és costum als països estrangers en què el públic no és bilingüe”. Sembla que ni el fet de viure en la ciutat més cosmopolita del món t’eximeix, primer, de veure la traducció com una anomalia i, segon, de considerar que, on no es parla anglès, no pots ser bilingüe. I el pitjor és que aquesta mirada monolingüe s’encomana i quan Salman Rushdie coedita amb Elizabet West Mirrorwork: 50 Years of Indian Writing 1947–1997, resulta que només se’n recorda dels autors que escriuen en anglès. Aquests autors, que han estat traduïts a tantes llengües, i que sembla que ni es plantegen que en aquelles llengües també es poden dir coses interessants.

4. La universitat necessita la diversitat per no sotmetre’s

En els darrers anys hem anat veient com moltes universitats han anat reduint i fins i tot eliminant la formació que oferien en segones llengües. En aquesta cursa embogida no per produir el millor coneixement sinó per competir en lloc de cooperar, hi ha qui ha pensat que el coneixement de llengües era prescindible o, encara pitjor, que era un obstacle a l’hora de produir. Potser hi té a veure que el coneixement de llengües i de la lingüística en general s’han anat entotsolant cada vegada més. Per poc que ens hi fixem, ens adonarem que, en el decurs de la història, les grans aportacions al coneixement del llenguatge no són necessàriament de gramàtics o lletraferits (aquests sovint han dit molts disbarats), sinó més aviat de filòsofs, lògics, pedagogs, matemàtics, psicòlegs, antropòlegs, metges, biòlegs, historiadors… És a dir, autors que han nodrit la seva experiència amb el coneixement de llengües diverses. Que ara es renunciï a aquesta tradició en nom de l’impacte és una cosa que no puc entendre. Quin impacte tenen els articles que ningú no llegeix perquè és impossible accedir a tot el que es publica en anglès? Si perdem el coneixement d’altres llengües, fins i tot el coneixement de l’anglès pot quedar perjudicat per manca de perspectiva. Ara que la globalització ha fet de les universitats institucions clarament plurilingües, amb professors i estudiants dels orígens més diversos, cal potenciar més que mai el coneixement de llengües.

Això farà possible fer aflorar coneixement del que només acostuma a aparèixer quan hi ha contrast, donarà profunditat a l’intercanvi perquè propiciarà la trobada entre aprenents i parlants de llengües diverses, garantirà la perpetuació de la tradició traductora, no ens deixarà perdre de vista que les coses es poden fer de manera diferent i farà de les universitats institucions realment obertes on es valorarà tot el que poden aportar els seus membres i on s’oferirà el coneixement lliure de biaixos etnocèntrics que, al capdavall, són el seu pitjor enemic.

[Font: http://www.llull.cat]

El cantautor cabilenc va significar-se en la defensa de la diversitat cultural i dels pobles minoritzats

El cantautor cabilenc Idir ha mort aquest 2 de maig a l’edat de 70 anys a París. Idir, sobrenom amb què era conegut Hamid Cheriet, va popularitzar arreu del món els sons musicals de la seva Cabília natal i va aconseguir èxit internacional a la dècada de 1970 amb A Vava Inouva, una cançó de bressol en amazic. Aquest fet va significar una injecció d’orgull entre el poble cabilenc, que veia com el règim algerià menystenia la cultura amaziga.

Idir, exiliat a París, va defensar la identitat amaziga davant de les imposicions arabistes del règim algerià. El cantautor va celebrar les protestes que, l’any 2019, van conduir a l’enderrocament del president Abdelaziz Buteflika i va destacar la presència de nombroses banderes amazigues a les manifestacions, un senyal, deia Idir, que Algèria estava acceptant la seva diversitat.

Aquesta mateixa diversitat és amb la qual Idir va mostrar sentir-se còmode en diverses col·laboracions al llarg de la seva carrera. Per exemple, en el tema conjunt que va enregistrar amb el cantautor bretó Alan Stivell el 1993: Isaltiyen, un himne a l’amistat amazigobretona.

De fet, Idir va ser un habitual dels festivals musicals bretons i va mostrar-se identificat amb la Bretanya en múltiples ocasions. L’artista cabilenc és recordat al país cèltic aquests dies.

Les incursions en les músiques d’altres cultures europees i mediterrànies va ser, de fet, un senyal de l’obra d’Idir, com exemplifiquen també les peces incloses al seu àlbum Identités (1999), on va adaptar la nadala tradicional espanyola Los peces en el río a la llengua amaziga, va col·laborar amb el també bretó Dan Ar Braz i va reprendre A Vava Inouva amb una pàtina gaèlica, en una versió amb l’escocesa Karen Matheson.

[Foto: Chatsam @ Wikipedia – font: http://www.nationalia.cat]

Irmás Cartoné é unha editora fundada en 2014 en Compostela por Celia Recarey e Carlos Valdés. Recoñécense como un selo « orgullosamente pequeno », a pesar de que publicaron autores como Virginia Woolf, Émile Zola, H.G. Wells, Stefan Zweig ou Margaret Atwood. En tempos de pandemia, sinalan a importancia da literatura e deixan en suspenso a venda a través da súa tenda dixital. « Sabemos que todas temos libros por ler na casa e agora o urxente é, por paradóxico que resulte, pararmos », defenden.

Por MARIO REGUEIRA

Como nace Irmás Cartoné?

Celia Recarey: Coñecémonos traballando en Madrid sobre o ano 2002. Os dous facíamos un máster de edición e fomos coincidindo tamén nas prácticas e nos primeiros traballos. Comezamos cun experimento sobre formación online e libro de texto pero decidimos saír desa dinámica para facer algo freelance e sempre tivemos en mente montar unha editorial.

Carlos Valdés: A nosa idea inicial foi cambiando, ao principio tiñamos pensado facer algo de edición infantil, que é un proxecto que aínda está por aí e que pode chegar a aparecer algún día, pero tamén é certo que sempre nos interesara a tradución. Celia é licenciada en Tradución e Interpretación e eu teño unha vinculación familiar co mundo editorial: o meu avó foi un dos socios de Gredos e tamén foi tradutor. A idea deste proxecto vinculado á Galiza veu sobre todo de Celia. CR: Tiñamos o convencemento da necesidade de contarmos con literatura internacional en galego, algo imprescindíbel para normalizar a lingua. Contamos con moita produción editorial orixinalmente escrita en galego, mais penso que temos a eiva de que a formación literaria dos nosos autores aínda se dá sobre todo en castelán.

Cales son as liñas do seu catálogo? Que diferenza hai con outras editoras de tradución?

CV: Cando aparecemos xa existían proxectos como Rinoceronte ou Hugin e Munin. A min parecíame moi meritorio, pois o mercado é pequeno, pero tamén vimos que había oco para un proxecto como o noso. Nese sentido, vémonos máis na liña de Hugin e Munin, centrámonos máis en clásicos, en obras canónicas e imprescindíbeis. Temos mágoa de que siga habendo moitos títulos dos que os lectores só teñen como opción a versión castelá. Rinoceronte acolle máis ben a literatura moi clásica xunto cunha liña un tanto exótica de literatura contemporánea. Porén, segue habendo cousas básicas ás que non temos acceso. A liña de traducir literaturas minoritarias está ben, pero se só facemos iso acabaremos creando a idea de que a nosa literatura periférica só serve para acceder a outras periferias.

Cal é o papel da tradución dentro da cultura galega?

CV: Eu, que son de fóra, vivín o encontro co ambiente do libro galego con moita sorpresa. Atopas xente que non entende que se fagan traducións ao galego fóra do infantil e xuvenil ou vinculados ao ensino. Notas moito o prexuízo, por unha banda cara ao libro en galego, e tamén cara ao libro traducido.

CR: Lembro un día nunha das feiras, achegáronse dúas persoas e unha díxolle a outra: « Boh, pero isto está en galego pero non é libro galego ». Segue habendo este tipo de reaccións, mesmo entre xente do mundo da cultura. Lemos traducións en castelán como o máis normal do mundo, pero a tradución en galego segue a verse como algo sospeitoso. No fondo é a mesma redución da nosa lingua como algo válido para falar do noso e do ámbito doméstico, pero que non serve para as grandes ideas e os grandes autores. Para iso está a lingua do imperio.

CV: É algo que tamén temos comentado con xente doutros proxectos. O preocupante non é que pase co público xeral, senón que é unha actitude que afecta tamén a moitos dos elos institucionais e comerciais. Non hai moito tivemos que escoitar como unha persoa da Consellaría de Cultura preguntaba que necesidade había de traducir libros como Harry Potter ao galego, se xa estaba en castelán.

CR: Velo na xente do propio ámbito é doloroso. Acontece tamén con algúns libreiros. Quéixanse de que o libro galego non se vende e cando vas liquidar o depósito non saben nin onde o teñen. Claro, se ti non sabes nin onde colocaches os libros, como os vas vender?

Que opinan da recepción que tivo a súa editora nestes anos?

CV: Non temos queixa dentro dos medios vinculados co galego, de feito, despreocupámonos un pouco sempre desa perspectiva publicitaria, case non facemos presentacións… e mesmo así hai xente que nos contactou para entrevistas, medios que se interesaron polo proxecto… Igual o que falta é máis un ambiente xeral de visibilidade por parte do sector do libro.

CR: Tamén atopamos un ambiente moi fraternal con outros editores e outros proxectos como Hugin e Munin, cunha comunicación fluída e a sensación de compañeirismo.

Vivimos nun tempo onde lectura convencional compite coa lectura en pantalla. Cal é a súa postura?

CR: É un pouco un metemedos, levan case vinte anos coa historia de que vai acabar co papel, que vai producir un cambio radical… É unha parte do mercado que vai seguir desenvolvéndose, pero non creo que se vaia dar esa substitución.

CV: O formato dixital ten moitas vantaxes, eu leo nel sobre todo con finalidades de traballo. Tamén é certo que lle quedan algúns problemas por resolver, como a cuestión da pirataría. Con Irmás Cartoné fixemos algún experimento, incitados por unha seguidora invidente que precisaba acceder aos libros. Porén, fóra diso temos esa perspectiva un pouco en suspenso, aínda que non renunciamos a seguir avanzando nela.

CR: Interesábanos facer libros asequíbeis e agradábeis ao tacto, e iso forma parte da identidade do proxecto. Son libros que se dobran moi ben, moi particulares nesa dimensión física, que traballan na proximidade co público. Ademais dalgúns proxectos galegos de libro popular, tiñamos en mente o libro de Penguin, algo que se vende nas estacións e que atura moi ben o contacto coas mans. No contexto galego, e tamén no hispánico, hai unha certa actitude reverencial ante o libro, estímase moito a tapa dura, a solemnidade, pero son libros que en xeral non se len. Sempre lembro un amigo libreiro madrileño que contaba como unha vez entrou unha señora a mercarlle un metro de libros azuis. Son libros que non vai ler ninguén, o libro ten que ser outra cousa e non hai que perder de vista que é un soporte máis que aguanta o que lle botes e ten que estar no día a día.

CV: E esa era a nosa idea, libro asequíbel, que entre polos ollos, que guste mesmo como obxecto, que tamén é unha forma de abrir oportunidades para que a xente acabe por lelos. 

Teñen un catálogo interesante e que comeza a ter unha amplitude respectábel. Que obras tiveron mellor acollida?

CV: Co primeiro libro, Orlando de Virginia Woolf, algúns libreiros dicíannos que non era para todo o mundo, que como traducíamos iso. E porén é un dos títulos que máis vendemos.

CV: A pesar de non ser unha autora tan coñecida, tamén Pasar de Nella Larsen. E con Novela de xadrez axudounos que Stefan Zweig teña moitos seguidores.

CR: O conto da criada de Margaret Atwood está funcionando moi ben, e serviu sobre todo para darnos visibilidade. Fixemos un experimento ilustrado con Ruar, tamén de Virginia Woolf, que tivo moi boa acollida. É curioso como moita xente se interesa polos nosos libros mesmo tendo lido xa as versións en castelán.

E un libro que fose especial para vostedes?

CR: Temos unha debilidade especial por Canción de solpor de Lewis Grassic Gibbon. É un deses libros nos que botas de menos á protagonista cando acabas de traballar con el e, a pesar de ser unha obra difícil de traducir, deixounos moito pouso a ambos.

Como resulta a recepción por parte das librarías?

CR: O sistema do libro é bastante demente, vive nunha dinámica que impoñen as grandes editoras e que as pequenas temos que sobrelevar. Hai unha rotación de novidades nas que un libro novo non aguanta máis dun mes e cando estás editando a un ritmo pausado e nunha lingua minorizada como o galego acabas por afogar. Non ten ningún sentido manter ese ritmo no caso da nosa lingua, pero iso é algo que tamén custa facer entender. É preferíbel que haxa menos publicacións e que resistan e teñan tempo para chegar ao público. Como editora tratamos de fuxir dese libro que caduca.

CV: Para as pequenas editoras este sistema é un masacre, acabas engulido por outras novidades. Tamén é un momento difícil para as librarías, un cambio claro de paradigma que aínda non sabemos como vai acabar. Temos esa besta negra que é Amazon, e é curioso como, a pesar de que nós sempre nos negamos a vender a través das súas plataformas, foron as propias librarías as que acabaron incluíndo os nosos libros nela.

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

Escrich per Domergue Sumien

La crisi de l’occitanisme non coneish pas nat limit
 
Lo darrèr editoriau de Jornalet que denóncia aqueths tèrmes e concèptes qui desvalorizan la nòsta lenga occitana: bilingüisme, lenga regionala patés. L’editoriau que deplora que quauques occitanistas e contunhen d’acceptar aqueths tèrmes infamants.
 
L’error que la hascoc recentament lo Congrès Permanent de la Lenga Occitana quan aprovèc, sens nada critica, que TF1 e parlèsse de “patés provençau”. Aquò non èra pas de créser e totun qu’ei arribat. La crisi de l’occitanisme non coneish pas nat limit.
 
 
Tèrmes despassats
 
Dempuish quauques ans, ja qu’èi explicat en public lo caractèr retrograd deus tèrmes de bilingüisme (per exemple dens Jornalet aquí e aquí) e de lenga regionala (per exemple dens Jornalet aquí).
 
Lo “bilingüisme” qu’amaga la dominacion sociala d’ua lenga sus l’auta.
 
Ua “lenga regionala” qu’ei forçadament mens elevada qu’ua lenga nacionala.
 
Que son concèptes inacceptables.
 
En díser aquò, non hèi pas nat integrisme ni tissa personala, qu’expausi simplament la posicion classica de la sociolingüistica internacionala. En Catalonha e au Bascoat non ei pas mei possible de revendicar seriosament aqueths tèrmes inferiorizants dempuish quaranta ans. Mes en Occitània qu’ei encara possible en 2020.
 
Tròp d’occitanistas tienent cargas importantas qu’insistishen a díser lenga regionala. E tots que revendican tanben lo concèpte problemetic de bilingüisme: qu’ei devengut un mantra repetitiu de l’IEO, de Calandreta e de la FÈLCO. Totun non pòden pas ignorar que son tèrmes impresentables dens lo païsatge intellectuau. Non pòden pas preténder que non ac saben pas.
 
Aqueras personas non pòden pas ignorar la votz prestigiosa de Robèrt Lafont qui ja condemnava las inèpcias de bilingüismelenga regionala e patés dempuish lo departament d’occitan de l’Universitat Pau Valèri de Montpelhièr, tre los ans 1970. Non pòden pas ignorar tanpauc que l’IEO e l’Universitat Occitana d’Estiu, vèrs 1978 o 1979, e hascón una campanha entà har reconéisher l’occitan coma “lenga nacionala” e non “regionala”.
 
L’obstinacion a utilizar tèrmes desvalorizants qu’illustra la crisi de l’occitanisme, l’amnesia autoinfligida, l’oblit de las idèas clau… e bensèi ua regression intellectuala, voluda, confortabla, mens riscada.
 
Au nivèu personau non èi pas nat problèma dab los gavidaires de l’IEO, de la FÈLCO e, en generau, de Calandreta. Que reconeishi l’importància deus lors engatjaments. Que son gents de grana valor. Mes los lors concèptes despassats que son en contradiccion dab lo lor desir sincèr d’elevar l’occitan.
 
 
Pragmatisme e negociacion non ns’obligan pas de renonciar
 
Quauques personas que’ns disen que non ei pas possible de tiéner un discors maximalista, que non ei pas possible “de’s har plaser” dens lo dialòg dab l’estat francés. Que pensan que lo rapòrt de fòrça no’ns permet pas de díser tot çò qui volèm. Aqueth argument no’m convenç pas.
 — Primèr, quan èm obligats de tiéner un lengatge diplomatic dab l’estat (e jo que sostieni la diplomacia), degun non ns’obliga pas de díser bilingüisme e lenga regionala. Que podèm utilizar autes tèrmes, plan mei objectius e hèra acceptats, coma poliglotisme e lenga minorizada.
(Coma professor d’occitan pagat per l’estat francés, jo que parli tanben dab aquera medisha ierarquia francesa, cada dia; que’u pòdi parlar cortesament; que’u presenti a còps las revendicacions de la FÈLCO; totun non èi pas jamèi agut nada obligacion de prononciar ni bilingüisme, ni lenga regionala.) 
— Segond, lo principi de la negociacion, en se, non a pas jamèi interdit d’exprimir revendicacions avançadas. Los ensenhaires e universitaris de la lenga còrsa qu’an un discors mei pròche deu maximalisme e, totun, eths, si que negòcian dab l’estat francés. Lo mesprètz de París entà lo còrs e l’occitan que demòra absoludament identic, estructurau, fixe. Aqueth mesprètz non càmbia pas segon lo nivèu de la revendicacion. Un discors minimalista e autocensurat non a pas jamèi garentit ua eficacitat melhora. L’eradicacion de l’ensenhament public de l’occitan, uei, qu’ac pròva. 

Complements
 — RUIZ I SAN PASCUAL Francesc, & SANZ I RIBELLES Rosa, & SOLÉ I CAMARDONS Jordi (2001) Diccionari de sociolingüística, coll. Diccionaris temàtics, Barcelona: Enciclopèdia catalana

— D. Sumien, “Per n’acabar amb lo «bilingüisme»”Jornalet, 22.10.2012

— D. Sumien, “L’occitan primiera lenga, amb una dobertura vèrs la diversitat (ni bilingüisme, ni monolingüisme, ni unilingüisme)”Jornalet, 29.10.2012

— D. Sumien, “L’occitan es pas una lenga regionala”Jornalet, 22.6.2015

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

L’escriptura mongola conviurà amb la ciríl·lica · Us expliquem casos d’alfabets estretament vinculats amb llengües minoritzades

Un text escrit en alfabet mongol. Imatge: Deanjs/Pixabay

El govern de Mongòlia vol estendre l’ús oficial de l’alfabet tradicional mongol per a escriure aquesta llengua a partir de 2025. L’alfabet mongol conviurà amb el ciríl·lic, que s’empra per a escriure el mongol des de 1941. Un dels reptes immediats és la introducció efectiva d’aquest sistema d’escriptura als entorns digitals.

El Parlament de Mongòlia va aprovar el 2015 que, en el termini de deu anys, les autoritats mongoles introduïssin per fases l’ús de l’alfabet tradicional, o bichig, al costat del ciríl·lic, que continua sent la forma d’escriptura dominant. En la darrera fase, a partir de 2025, això inclou les comunicacions oficials, els documents d’identitat o la projecció pública de l’alfabet, entre altres.

El govern mongol ha anunciat ara que entra en la tercera fase de la implementació d’aquest pla, que té com un dels seus eixos principals la preparació dels entorns digitals per a l’ús del bichig. És un repte considerable: fins ara, la introducció de l’alfabet mongol a l’estàndard informàtic de caràcters, l’unicodeha estat problemàtica. El govern diu ara que ho vol resoldre.

A la regió de la Mongòlia del Sud —o Interior,— a la Xina, el bichig s’ha continuat usant i les autoritats l’empren parcialment en alguns webs i rètols públics. A Mongòlia, alguns webs —com el del president— també inclouen versió en alfabet mongol.

L’objectiu del govern de Mongòlia és que es pugui emprar el bichig en la redacció de correus electrònics i que els mitjans de comunicació digitals ofereixin les notícies en aquesta escriptura, a banda de la ciríl·lica.

L’alfabet mongol prové de l’antic alfabet uigur, i s’escriu en vertical. Va ser introduït per Tata-tonga al principi del segle XIII. El 1930 el govern mongol va introduir oficialment l’ús de l’alfabet llatí, que va ser substituït el 1941 pel ciríl·lic, sota la influència de la Unió Soviètica.

Una escola de Mongòlia. Des de 1941 s’usa l’alfabet ciríl·lic per a escriure la llengua. / Imatge: World Bank Photo Collection.

Altres llengües que usaven l’alfabet ciríl·lic l’han abandonat des de la caiguda de l’URSS. L’Azerbaidjan va introduir l’ús de l’alfabet llatí per a l’àzeri el 1991, i l’Uzbekistan i el Turkmenistan van prendre la mateixa decisió amb l’uzbek i el turcman el 1992 i 1993, respectivament. El 2018, el Kazakhstan va anunciar que el kazakh abandonaria el ciríl·lic pel llatí cap al 2025.

El 1989, ja abans de la fi de l’URSS, Moldàvia havia fet la mateixa transició per al romanès. Transnístria, però, continua escrivint-lo en ciríl·lic, que de fet havia estat l’alfabet en què s’havia escrit l’idioma a Romania fins al segle XIX.

L’alfabet com a element d’identitat de les llengües

No és cap secret que el fet de disposar d’un alfabet distint és un tret fonamental de la identitat de moltes llengües. Alguns casos coneguts de llengües d’Estat són el del grec, el georgià, l’armeni, l’amhàric, el xinès, el coreà o el japonès —que empra una mixtura de caràcters propis i xinesos.

Altres són més desconeguts, particularment els que usen algunes llengües minoritzades. Per a escriure amazic, per exemple, s’usa l’alfabet tifinag al Marroca Líbia i també en alguns països de la diàspora, com ara a Catalunya. L’actual alfabet tifinag és una adaptació moderna d’un sistema d’escriptura amb 3.000 anys d’antiguitat, mantingut ininterrompudament pels tuaregs. La lletra ⵣ, corresponent a la zeta catalana, ha esdevingut el símbol del poble amazic i és al centre de la seva bandera.

El tifinag és un de les desenes d’alfabets en perill al món, segons el recompte de l’Atlas of Endangered Alphabets, un projecte d’una ONG de Vermont (EUA) que vol donar suport a la preservació d’aquests sistemes d’escriptura.

Dins mateix dels Estats Units, un sistema d’escriptura ben peculiar és el cherokee. Es tracta d’un sil·labari —és a dir, els símbols representen síl·labes senceres, i no pas sons individuals— inventat el 1821 pel savi cherokee Sequoyah. Part dels caràcters són semblants o iguals als de l’alfabet llatí, però es pronuncien de manera completament diferent. Així, “K” es llegeix “tso”, i “W”, “la”.

Aquí teniu un vídeo animat en cherokee, subtitulat en anglès, que explica la història del sil·labari, des de Sequoyah fins als telèfons intel·ligents:

També al continent africà s’han desenvolupat sistemes d’escriptura propis durant els segles XIX i XX. Un dels casos més reeixits és el del sil·labari vai, creat a la dècada de 1830 per escriure la llengua vai de Libèria. El seu pare, Mɔmɔlu Duwalu Bukɛlɛ, l’hauria ideat juntament amb cinc ajudants després de tenir una revelació en un somni. D’ençà, aquest sistema d’escriptura ha estat vinculat estretament a la identitat de l’idioma mateix, en ser un dels pocs en aquella regió del món que no s’escriu ni en alfabet llatí ni en aràbic.

Geogràficament proper, l’alfabet n’ko va ser creat el 1949 a Guinea per Solomana Kanté, amb l’objectiu de descolonitzar les llengües mandé, pròpies de l’oest d’Àfrica. Kanté pensava que, en dotar d’escriptura pròpia aquests idiomes, se’n reivindicaria la dignitat i la identitat davant de la dominació europea.

Alguns alfabets de llengües minoritzades encara s’estan creant en ple segle XXI. És el cas del wancho, un sistema d’escriptura creat entre 2001 i 2012 pel professor Banwang Losu per escriure la llengua homònima. Losu confia que la seva aportació contribuirà a preservar la llengua, parlada per unes 60.000 persones a Arunachal Pradesh, a l’Índia. Aquest país és, de fet, el que concentra la major quantitat de sistemes d’escriptura en perill del món.

En altres casos, com en el del tifinag vist abans, la història de l’alfabet es remunta a segles o mil·lennis enrere. És el cas del tibetà —fonamental per a la identitat d’aquesta nació i amb orígens al segle VII dC o abans— o el del siríac, que es va començar a emprar aproximadament 200 anys abans del naixement de Crist i s’ha usat al llarg de la història per a escriure no pas menys de deu llengües diferents, en alguns casos estretament vinculat a diferents branques del cristianisme:

L’alfabet, però, també és actualment un símbol distintiu de les llengües assíries, que malden per sobreviure al Pròxim Orient. El seu ús en escoles de Síria i l’Iraq i en rètols oficials —per exemple a Rojava— contribueixen a visibilitzar l’existència del poble assiri i de la seva cultura.

[Font: http://www.nationalia.cat]

A mobilización social consegue que o Relator Especial para as minorías do Alto comisionado da ONU para os Dereitos Humanos, Fernand de Varennes, mencione por primeira vez Galiza, onde se reuniu con representantes da Mesa e da Xunta

O informe definitivo sobre a situación das minorías no Estado español elaborado polo relator especial da Oficina do Alto Comisionado das Nacións Unidas para os Dereitos Humanos, Fernand de Varennes, recolle -por primeira vez- expresamente a vulneración dos dereitos lingüísticos en Galiza. O documento (ligazón) denuncia a incorrecta a aplicación da lexislación e das iniciativas a favor do galego, baseándose nos “coherentes” informes que lle presentou a Mesa pola Normalización Lingüística como proba de que “as e os galego falantes non poden empregar a súa propia lingua coas autoridades públicas en Galiza, malia o aparente dereito a facelo”.

Mañá ofreceremos unha análise máis profunda sobre o informe emitido por Fernand de Varennes despois de escoitar á sociedade civil e máis ás institucións estatais e autonómicas, pero nunha primeira lectura cómpre salientar que dito informe insta ao Estado español a garantir os seus compromisos en relación aos dereitos lingüísiticos, nomeadamente na xustiza e no ensino, e ás comunidades autónomas, no que for da súa competencia.

O relator da ONU evidencia a ausencia de avaliación oficial sobre as competencias nas linguas minorizadas do Estado, recolle as limitacións para estudar na lingua propia e insta a “revisar calquera medida que poida reducir a proporción de docencia en lingua minorizada”, tal e como acontece co Decreto 79/2010 contra o galego no ensino. Recomenda, tamén, ás autoridades españolas “que se aseguren de disporen de recursos apropiados, profesores, persoal de apoio e infraestruturas para que as crianzas das comunidades autónomas con poboacións significativas pertencentes a minorías lingüísticas teñan a posibilidade de estudar nas súas propias linguas”. E, finalmente, recomenda a revisión dos libros de texto para incorporar representacións máis inclusivas e positivas da diversidade do Estado.

Este é, polo tanto, un primeiro aviso da ONU á Xunta no relativo ao Decreto de plurilingüismo, que se suma ás demandas de derogación que fixo recentemente o Consello de Europa.

[Fonte: http://www.amesa.gal]


Las autoritats desvolopan un nòu sistèma ont lo chinés es la lenga d’instruccion a l’escòla primària

Lo chinés remplaça progressivament lo tibetan coma lenga d’instruccion dins las escòlas primàrias de la Region Autonòma de Tibet, segon lo darrièr rapòrt publicat per Human Rights Watch (HRW). Lo chinés èra ja la lenga emplegada dins las autras fasas mai avançadas de l’ensenhament, çò ditz l’organizacion pròdreches umans, mas al nivèl primari se manteniá un sistèma bilingüe.
 
HRW admet que i a pauca informacion oficiala disponibla, mas mençona una tièra d’entrevistas fachas en setembre de 2019 a de parents del nòrd de Tibet, segon las qualas l’ensenhament en chinés s’introduguèt dins las escòlas de lors enfants en març de 2019. Lo rapòrt mençona tanben un foncionari de l’educacion de la Region Autonòma de Tibet qu’afortís que s’espèra que lo govèrn ordene l’ensenhament en chinés dins totas las escòlas primàrias.
 
Lo document explica tanben que las autoritats tibetanas nomenan de mai en mai de professores chineses en Tibet. Aqueles professionals parlan pas tibetan, de sòrta que la lenga demòra mespresada.
 
Segon lo rapòrt, divèrses estudis fragmentaris permeton de remarcar que las politicas discriminatòrias contra lo tibetan, enregadas dempuèi los ans 1960, conduson a una pèrda de coneissença e de capacitats en aquela lenga dins las generacions mai joves de tibetans, mai que mai dins las vilas.
 
La Region Autonòma de Tibet ocupa aperaquí la mitat del territòri istoric d’aquela nacion sens estat asiatica. Malgrat son nom, las autoritats de la Region Autonòma gaudisson practicament pas de cap de marge d’autogovèrn a respècte de l’estat central e del Partit Comunista.
 
 
 


Aqueta nòva es adaptada de Nationalia amb qui Jornalet ten un acòrdi de cooperacion.

[Imatge: – poblejat dins http://www.jornalet.com]

Ja és disponible al Dipòsit Digital de la UB el llibre El català, llengua mitjana d’Europa: multilingüisme, globalització i sostenibilitat lingüística, una col·lecció d’articles coordinada per Albert Bastardas i Boada, Emili Boix-Fuster i Rosa M. Torrens Guerrini, investigadors del CUSC, publicada l’any 2018 per l’editorial Octaedro. El llibre es pot descarregar de manera gratuïta des d’aquest enllaç.

80172-1-350x536-1

Amb aquest llibre els autors proposen el concepte de llengües mitjanes per a aquelles comunitats amb dimensions demogràfiques prou àmplies (entre 500.000 i 25 milions de parlants) per poder disposar de recursos administratius, acadèmics, comunicatius i polítics, siguin o no totalment independents.

Des d’aquesta categorització, el català no és pas una llengua petita, raó per la qual es compara la seva situació amb la d’altres llengües europees semblants (com ara el danès, el neerlandès, el finès, el noruec, el suec, el txec, el lituà, l’estonià, etc.).

La tria de llengües a la llar, en el si de les famílies, constitueix una de les claus de la socialització lingüística de les noves generacions, i d’això s’ocupen cinc capítols del llibre. Les dades recollides assenyalen que a Catalunya els parlants de català com a primera llengua tenen una considerable vitalitat etnolingüística subjectiva, com ho prova el fet que la majoria mantenen l’ús del català en la criança dels fills.

Fins i tot s’observen casos de castellanoparlants que adopten el català (són nous parlants) com a llengua principal a la família, alhora que s’hi manté el castellà.

En canvi, les recerques sobre transmissió lingüística intergeneracional en els altres territoris de llengua catalana són més descoratjadores: el castellà predomina en les famílies bilingües, tendència que contribueix a la castellanització generalitzada tant a les ciutats valencianes com a la badia de Palma.

En aquest context, les polítiques lingüístiques prenen una importància cabdal per continuar o per revertir la pèrdua dels usos de les llengües minoritzades. La qüestió encara esdevé més complexa amb l’actual procés de globalització, que internacionalitza les societats i pot fer entrar en crisi els ecosistemes tradicionals en què se solia mantenir la linguodiversitat humana.

El llibre també estudia a fons les polítiques lingüístiques en l’àmbit acadèmic i destaca la importància de les actuacions micro com a eina per impulsar els usos interpersonals.

[Font: cuscub.wordpress.com]

El fenomen de la mort de les llengües no és gens nou. De llengües n’han mort sempre, des dels primers testimonis conservats de l’edat antiga. Degut a relacions jeràrquiques de poder, han deixat de parlar-se llengües que antany havien estat molt importants, com el babiloni, que va ser substituït per l’accadi, alhora substituït més tard per l’arameu. El que sí que és nou és la reducció accelerada de la diversitat lingüística a escala mundial.

Les llengües amenaçades (punts al mapa) es concentren sobretot allà on hi ha més diversitat lingüística, al voltant de la línia equatorial.

Escrit per Albert Badosa i Ernest Montserrat

Els experts afirmen que des de l’arribada de Colom a Amèrica, la diversitat lingüística s’ha reduït un 50% en cinc segles. De les llengües parlades avui dia, s’afirma que entre un 50% i un 90% no arribaran al segle XXII. L’entrada d’Europa al món modern i l’arribada dels seus imperis a Amèrica és el tret de sortida a aquesta nova tendència, que sistematitza, difon i amplifica els processos de substitució lingüística al món.

Durant l’edat moderna, a Europa, es donen diversos processos que acabaran definint l’homogeneïtzació mundial com a política central de les potències occidentals: la formació de l’estat modern i, amb el nacionalisme, l’aparició de l’estat-nació. La construcció dels estats nacionals, que encara dura avui dia, planteja l’homogeneïtzació lingüística i cultural dels ciutadans de l’estat com a imprescindible per al funcionament d’aquest.

Internacionalment, aquestes potències europees es convertiran en imperis colonials. L’imperialisme i el colonialisme, vigents encara avui, imposaran la visió europea sobre el món i acabaran preconitzant el model d’estat-nació a la resta de continents. Aquesta visió occidental que exigeix l’homogeneïtzació ja ha començat a ser fatídica per a la diversitat lingüística a Àsia i Amèrica, i en menor mesura a Àfrica.

L’entrada d’Europa al món modern i l’arribada dels seus imperis a Amèrica és el tret de sortida a una tendència que sistematitza, difon i amplifica els processos de substitució lingüística

En estats com Mèxic o el Brasil, l’establiment d’estats nacionals es conjumina amb ideologies encara colonials i imperialistes que atempten contra les pròpies comunitats indígenes. A la Xina, el model “un estat-una llengua” està provocant atacs contra els drets lingüístics que esdevenen indistingibles d’atacs contra els drets humans, amb l’exemple dels camps de reeducació per a uigurs al Xinjiang, o Turquestan Oriental. Les bases ideològiques establertes a l’edat moderna, doncs, continuen plenament vigents avui dia i són amplificades pel fenomen contemporani de la globalització.

La unitat nacional és vital per a la consolidació del mercat nacional —l’estat com a unitat econòmica i financera bàsica del sistema capitalista. Tota llengua i cultura diferents a aquella adoptada per l’estat són vistes com un perill a aquesta unitat i es mira d’eliminar-les. La llengua és l’element cultural més sobresortint que defineix identitats col·lectives, i és també l’element més visible i l’eina vehicular de cultura per excel·lència. Així, esdevé un dels objectius principals de l’atac a la diversitat per part del sistema capitalista organitzat en estats-nació.

La llengua és l’element cultural més sobresortint que defineix identitats col·lectives i l’eina vehicular de cultura per excel·lència. Així, esdevé un dels objectius principals de l’atac a la diversitat per part del sistema capitalista organitzat en estats-nació.

Un procés amb ritmes diferents
La intensitat i l’èxit amb què els estats nacionals i els organismes internacionals han atacat la diversitat lingüística depèn de molts factors. Allí on els estats nacionals s’han format abans, la repressió ha estat més llarga. Les ideologies lingüístiques de les diferents àrees del món també hi tenen incidència.

A Europa, amb les notables excepcions de Bèlgica i Suïssa, l’estat i el projecte nacional que l’acompanya són assumits com a propis per les poblacions europees, que en bona part accepten la premissa “un estat-una llengua”, assumint així la ideologia lingüística monolingüe dominant. Els estats europeus han obtingut èxits dispars en la imposició de la llengua única. França és potser l’estat més reeixit, contraposat a casos com el d’Espanya, definit sovint com un estat-nació fallit pel fort contrapès de Catalunya i el País Basc contra el projecte nacional de matriu castellana.

A escala global les àrees tradicionalment més multilingües, com l’Àfrica subsahariana i algunes zones d’Àsia, amb estats més recents i menys consolidats, resisteixen millor aquests atacs que en llocs amb una mentalitat més monolingüe, com l’Amèrica del Nord o Europa. Aquest aspecte és important perquè la major part de la diversitat lingüística actual es concentra en territoris d’estats africans i asiàtics, que malgrat que són hostils a aquestes llengües, no han tingut encara la capacitat per esborrar-les.

(En el mapa que encapçala l’article es mostra la diversitat lingüística en els diferents territoris. Podem veure com hi ha àrees amb una concentració molt més alta de llengües: son les àrees amb més diversitat lingüística les que concentren més llengües amenaçades. Font: Endangered languages project.)

Vigència actual de l’atac contra la diversitat i els drets lingüístics
Els mecanismes per a exercir aquesta opressió contra la diversitat lingüística són diversos i van des de l’obligació de conèixer la llengua estatal fins a la creació de contextos on s’imposa l’ús d’aquesta nova llengua (administració, productes només en llengua estatal, moviments de població tant autòctona com forana). Podem observar les vulneracions dels drets lingüístics dels parlants de llengües minoritzades, en quatre aspectes:

El monopoli estatal de la violència li ha permès d’exercir-lo per vulnerar drets lingüístics (i humans). Havent vist els exemples dels camps de reeducació de la Xina, també cal mencionar casos de democràcies liberals reconegudes: el Canadà i Austràlia fins als anys 70 es van dedicar a segrestar infants fills de poblacions nadiues per a salvar-los i ensenyar-los la llengua de la civilització.

El nivell legal és el més tangible de tots. Encara avui hi ha lleis que mantenen la imposició de llengües estatals sobre comunitats de parlants d’altres llengües. Aquesta imposició té moltes afectacions i vulnera els drets dels parlants a l’hora de relacionar-se amb l’administració i en tot allò que se’n deriva. Aquesta qüestió, lluny d’estar millorant, es manté o empitjora. Una mostra d’aquests fets és l’informe anual que publica la Plataforma per la Llengua que recull tota la nova legislació que imposa el castellà a Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears, garantida pel precepte de la Constitució espanyola que obliga de conèixer el castellà a tots els ciutadans (article 3.1). Ho podem veure també en l’impediment de posar el nom en bretó a un nounat perquè amenaça la unitat del país a França.

Observem les vulneracions dels drets lingüístics dels parlants de llengües minoritzades en àmbits com el monopoli estatal de la violència, les lleis, el menyspreu i el mercat

En molt pocs casos, a escala europea, trobem un blindatge real a nivell legal dels drets dels parlants de llengües no estatals: Bèlgica o el cas suec a Finlàndia. I tot plegat passa malgrat que la mateixa legislació en pràcticament tots els estats considera que cal protegir i cuidar el patrimoni cultural que representen les llengües.

La vulneració s’acompanya de discursos favorables a la nova llengua i menyspreatius cap a les llengües no estatals, com mostra aquest anunci de la televisió pública italiana de principis del segle XXI. Això respon a la voluntat de l’estat de promoure ideologies i actituds lingüístiques monolingüistes, que converteixen la pròpia població en element que vulnera drets lingüístics de comunitats de parlants de llengües minoritzades. Aquest fenomen és especialment patent en figures d’autoritat, que aprofiten la situació per a impedir el normal ús de llengües minoritzades en altres persones, com podem veure en aquest recull de casos.

Finalment, el mercat i les institucions supraestatals, en el context de la globalització, actuen també vulnerant drets lingüístics dels parlants de llengües menys parlades o més desprotegides legalment. Això passa sobretot en el comerç, un dels exemples clars del qual és l’etiquetatge, que quan depèn de les grans empreses, aquestes obvien les llengües petites. Ho mostra aquest estudi sobre l’etiquetatge en supermercats a Catalunya. No és només l’estat qui ataca, sinó també el mercat.

Podem veure que, per tant, estigui millor o pitjor la situació d’una llengua, encara que s’aturi la repressió més visible i ferotge, les vulneracions persisteixen.

Resistències contra la reducció de la diversitat lingüística i la vulneració de drets lingüístics: la resposta internacional 

La resposta internacional a aquesta vulneració de drets ha estat minsa i insuficient. Per començar, la principal institució internacional, les Nacions Unides, va promulgar la primera Declaració Universal, la dels Drets Humans, el 1948, i més endavant n’ha promulgat d’altres, però mai no ha donat suport a una declaració dels Drets Lingüístics.

La resposta internacional a aquesta vulneració de drets ha estat minsa i insuficient: els drets lingüístics encara disten molt de ser reconeguts i respectats

La UNESCO ha fet diverses accions per la diversitat lingüística. Va promulgar una Declaració Universal sobre Diversitat Cultural (2001), tot i que la llengua amb prou feines hi apareix. També va publicar el Llibre Vermell de les Llengües Amenaçades, projecte que va ser actualitzat el 2009 amb la publicació en línia de l’Atles Interactiu UNESCO de les llengües del món en perill. La UNESCO també ha donat suport a la Declaració de Friburg sobre els Drets Culturals (2007), que inclou, entre d’altres, el dret a ser educat en la llengua pròpia. Aquests projectes, si bé són importants per entendre la magnitud de la desaparició de la diversitat, no han anat acompanyats de projectes de reversió o prevenció.

La Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996) és el text més important en matèria de drets lingüístics a escala internacional. Va estar impulsada pel PEN Internacional, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) i una seixantena d’ONG, amb el suport també de la UNESCO. D’aquesta declaració se’n deriva el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics (2016).

De fet, el PEN Internacional, associació d’escriptors, traductors, editors i correctors, és una gran institució que està realitzant molts esforços per promoure els drets lingüístics a escala internacional, especialment de comunitats indígenes. És de destacar el Manifest de Girona pels Drets Lingüístics (2011).

Per últim, a escala europea, cal fer esment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, impulsada pel Consell d’Europa l’any 1992, que pretenia garantir els drets dels parlants de llengües regionals i minoritàries. Aquesta carta, que no ha estat ratificada per tots els estats, i que per tant no és d’obligat compliment per a tots els estats europeus, topa amb les limitacions dels marcs legals estatals, que mantenen la minorització. A més, es queda curta a l’hora de revertir la situació de moltes llengües.

Tot i que és ben real el problema d’organitzacions supraestatals per immiscir-se en les polítiques dels estats-nació, la realitat és que els drets lingüístics encara disten molt de ser reconeguts i respectats internacionalment. Temes com l’emergència climàtica, les onades migratòries o l’extinció d’espècies, o també el dret a la vida, el treball o l’educació, ocupen pàgines i minuts de les seccions internacionals, però el fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen avui dia desapareixeran en el transcurs del present segle no ha creat cap alarma social a escala internacional.

El fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen avui dia desapareixeran en el transcurs del segle no ha creat cap alarma social a escala internacional

La resposta local
Localment, la defensa dels drets lingüístics dels parlants molts cops recau en moviments socials i activistes lingüístics, a més d’algunes institucions —sempre d’escala local o regional. Això succeeix per la poca implicació en la defensa dels drets lingüístics de les institucions internacionals, tant europees com mundials, com hem vist, i per la inacció o hostilitat de les institucions estatals.

Les institucions locals i regionals de les àrees amb llengües com el gallec, el gal·lès o el frisó, entre d’altres, tenen departaments o serveis de política lingüística i de protecció dels drets dels parlants. Aquest intent de protecció, però, esdevé parcialment ineficaç per culpa la legislació estatal que dóna supremacia a les llengües dominants i només pot actuar en casos molt concrets.

En aquest àmbit és interessant parlar de les Gaeltacht, zones d’Irlanda on hi havia una majoria de parlants de gaèlic i on, teòricament, l’estat de la República d’Irlanda garantia tots els drets als parlants de gaèlic irlandès. Malgrat aquest reconeixement, des de la independència d’Irlanda les Gaeltacht només han anat retrocedint.

L’actuació dels governs locals i regionals, en els casos de les llengües en situació més precària, molts cops cau, a més, en un folklorisme que no acaba garantint cap dret lingüístic als parlants i es reclou simplement en element simbòlics —com la senyalització bilingüe municipal o el nom d’algunes institucions. És el cas del caixubi o el mirandès, per exemple.

Encara a escala local, l’actor més important en defensa dels drets lingüístics és la societat civil organitzada. Associacions i organitzacions denuncien situacions o simplement generen allò que el mercat i l’estat no els proporciona: llibres, ràdios, escoles, classes de llengua, etc. Malgrat que per a moltes llengües aquestes actuacions són crucials per a mantenir una certa vitalitat, difícilment arribaran mai a revertir la situació general de la llengua. Estan limitades pel fet que molts cops tenen un finançament molt petit i funcionen a base de voluntariat o de professionalització molt petita. A més, es troben traves administratives per a desenvolupar les seves activitats.

N’hi ha diverses a Europa, i moltes estan coordinades. És el cas, per exemple, de les escoles immersives en llengües minoritzades a l’estat francès Ikastola a Iparralde, Diwan a Bretanya, Bressola a la Catalunya del Nord o Calandretas a Occitània. També és el cas d’algunes associacions que busquen la promoció de la llengua en un sentit més ampli, com Cymdeithas yr Iaith, a Gal·les o la Plataforma per la Llengua als territoris de parla catalana.

A escala local, l’actor més important en defensa dels drets lingüístics és la societat civil organitzada. Per a moltes llengües, aquestes actuacions són crucials

 El període crític de la reducció de la diversitat

La reducció de la diversitat lingüística està passant per una època crítica. De la mateixa manera que amb el canvi climàtic, si no s’actua amb celeritat i efectivitat, podem perdre irreversiblement la major part del nostre patrimoni lingüístic. La consolidació i defensa dels drets lingüístics, que passa per ser promoguts i divulgats a tot el món, és imprescindible per a revertir els processos de substitució lingüística i mantenir-ne la diversitat. Mentre no es pugui canviar el sistema capitalista que duu inexorablement a l’homogeneïtzació lingüística i cultural, les resistències locals mitjançant xarxes d’activistes i tot el suport institucional que es pugui aconseguir dels estats nacionals seran només pegats en un vaixell que s’enfonsa acceleradament del qual molt poques llengües se salvaran.

Mentre no es pugui canviar el sistema capitalista que duu a l’homogeneïtzació lingüística i cultural, les resistències locals mitjançant xarxes d’activistes i el suport institucional seran només pegats en un vaixell que s’enfonsa del qual molt poques llengües se salvaran

[Font: http://www.nationalia.cat]

Teresa Casals rep el Premi Especial del Jurat dels VII Premis Martí Gasull i Roig per la seva constant implicació amb l’escola catalana i la normalització lingüística

La Llibreria Catalana de Perpinyà ha recollit aquest dilluns al vespre el VII Premi Martí Gasull i Roig, un guardó obtingut per votació popular després de tres setmanes de votacions en què han participat més de 5.000 votants. Joana Serra, representant de la Llibreria Catalana de Perpinyà ha rebut el premi de la mà del president Quim Torra.

La Llibreria Catalana de Perpinyà és una llibreria fundada a Perpinyà el 1986 i és l’única de la Catalunya del Nord especialitzada en llibres en català i de temàtica catalana. Fou fundada per l’activista cultural Joan Miquel Touron (Vinçà, 1959) a la plaça de Joan Payrà de la capital nord-catalana, en un espai en què el poeta Jordi-Pere Cerdà ja n’havia regentat una. El 2012 la llibreria fou traspassada a Joana Serra, (Perpinyà, 1985), activista cultural amb una forta vinculació amb Baó, on ha estat vicepresidenta de l’associació catalanista Aire Nou de Baó.

Els altres dos finalistes, l’organització independent Amical Wikimedia i l’associació de jugadors de videojocs Gaming.cat han rebut una litografia d’Antoni Tàpies com a reconeixement i agraïment per la seva participació als premis i per la bona feina que fan a favor de la llengua catalana.
 
Teresa Casals, impulsora de la immersió lingüística
Una altra protagonista de la nit ha estat Teresa Casals, a qui el jurat, per unanimitat, ha decidit atorgar el Premi Especial. El jurat ha valorat la fermesa, la constància i la valentia de la seva tasca de defensa del model d’escola catalana, amb la metodologia d’immersió com a model de cohesió social que no separa els infants i joves per la seva llengua d’origen. Gràcies a la formació de mestres en llengua catalana i didàctica, va ser possible fer el pas de l’escola franquista a l’escola catalana i instaurar els programes d’immersió.

Casals, durant el seu discurs, s’ha definit com una enamorada del català, en concret, ha assegurat que “és un enamorament d’aquells que fa patir”, perquè, afirma que “el català, una llengua d’abast mitjà és una llengua estructurada, moderna, que pot respondre a tots els registres però que té un Estat que, no només no la defensa sinó que legisla per minimitzar-la”. La guanyadora del Premi Especial ha acabat animant a tothom a ser voluntaris per la llengua per “defensar que el català sigui la llengua comuna i de cohesió social a casa nostra”.

Òscar Escuder: « El català és una llengua minoritzada en el seu propi territori »
El president de l’ONG del català, Òscar Escuder, ha comparat l’emergència lingüística amb l’emergència climàtica: “tot i que el món no s’acabarà demà ens hem de posar immediatament a solucionar allò que produeix l’augment de la temperatura  global de la terra. Doncs el mateix amb el català, o ens posem a fer polítiques i actituds efectives de veritat o això acabarà en desastre”.

Escuder també ha recordat que el català no és una llengua minoritària ni petita sinó que és “una llengua minoritzada que en el seu propi territori és marginada, perseguida o sense ple reconeixement legal per imposició d’una llengua forana”. Per això, ha demanat que “l’estat hauria de fer del català llengua oficial de l’Estat espanyol, que no vol dir llengua oficial a tot l’Estat”. Escuder ha conclòs que “no hi ha en tot el món democràtic cap llengua de la mida del català amb una desprotecció legal tan gran”.

Per acabar, el president de la Plataforma per la Llengua ha recordat que les llengües no es moren perquè els nouvinguts no les aprenguin sinó perquè els parlants deixen de parlar-les. Per tant, “els nouvinguts l’aprendran o no en funció de si la troben necessària o no i això en bona mesura depèn de si els parlants la parlem o no. Nosaltres, doncs, parlem en català amb tothom, és la nostra eina d’inclusió i cohesió social”.
 
President Torra: « No vull ser testimoni passiu de la residualització de la llengua, ens cal exigència i punt crític”
El president de la Generalitat ha intervingut a l’acte per agrair la tasca feta per Teresa Casals i també per la Llibreria Catalana de Perpinyà. Torra ha assegurat que ens trobem “en un moment crucial per la llengua i, que per això, cal recordar que com deia el mestre Fabra, si la llengua falla, falla tot”. Segons  Torra, “la llengua que ens agermana, que ens cohesiona i que posa les persones al centre, és aquella llengua que ens defineix plenament com a nació”.  Per acabar, el president ha volgut reivindicar la tasca feta per la Plataforma per la Llengua pel seu compromís amb la llengua catalana.

També el president Puigdemont ha intervingut a l’acte, a través d’un vídeo, en què ha assegurat que « la manera de protegir una llengua és parlant-la”.


L’acte d’entrega dels VII Premis Martí Gasull i Roig s’ha fet al Teatre Poliorama de Barcelona. Hi han assistit més de 700 persones, entre les quals destaquen també la consellera de Cultura catalana, Mariàngela Vilallonga, el diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, Joan Carles Garcia, la família de Martí Gasull i representants del jurat dels premis.
Els guanyadors de les passades edicions del Premi Martí Gasull i Roig van ser l’Assemblea de Docents de les Illes Balears (primera edició), l’Escola Valenciana (segona edició), Bon Preu – Esclat (tercera edició), la Comunitat Sikh de Catalunya (quarta edició) i Catalunya Ràdio (cinquena edició) i Som Energia (sisena edició)

[Font: http://www.racocatala.cat]

Neste país os administrados e os seus avogados temos pleno dereito ao uso da nosa lingua perante todas as Administracións, de acordo coas leis galega de normalización lingüística, estatal de procedemento administrativo común e orgánica do poder xudicial e coa Carta Europea das Linguas Minorizadas.

Por Xoán Antón Pérez-Lema

Este dereito adoita ser limitado na praxe ou mesmo descoñecido na Administración periférica do Estado (nomeadamente perante a Axencia Estatal Tributaria-AEAT e a Administración da Seguridade Social) e tamén na Administración de Xustiza.  No que atinxe á Administración de Xustiza son xeralizadas as críticas do Consello de Europa á limitación ao uso do galego nos nosos Tribunais, nomeadamente i) polas deficiencias no coñecemento activo da linguaxe xurídica galega por sectores importantes do persoal da nosa Oficina Xudicial e dos propios maxistrados, xuíces e letrados da Administración xudicial; e ii) pola inacción da Xunta de Galicia, que dende a reforma orgánica e funcional da oficina xudicial en maio de 2010 deixou de fornecer as ferramentas informáticas precisas para que os distintos operadores xudiciais poidan desenvolver o seu traballo en galego.  Esta minorización determina que unha lingua de uso relativamente  amplo na vida social e mesmo económica como o galego estea practicamente arrumbada canto ao seu uso xudicial. Os xusticiábeis perceben esta minorización, perceben que ás veces o uso do galego na xustiza pode ser un problema e deciden axeitarse ao clima para evitar atrasos na resolución das importantísimas cuestións persoais e económicas que someten á decisión da xustiza. Por moi concienciados que estean. Eles e máis os seus avogados. 

Velaí que precisemos de dúas liñas de solución. Por unha banda garantirmos o coñecemento abondo (activo e pasivo) da linguaxe xurídica galega por parte dos maxistrados, xuíces, fiscais, letrados da administración de xustiza e persoal dos corpos de xestión, tramitación e auxilio que prestan os seus servizos neste País, así como por parte dos novos avogados no exame de acceso á profesión. Por outra banda, que a Xunta de Galicia, titular da competencia exclusiva nos medios materiais e persoais da Administración de Xustiza, forneza axiña ao persoal xudicial todo das ferramentas informáticas precisas para desenvolver o seu labor. Facendo, por certo, o que nunca fixo o goberno de Núñez Feijóo.

[Fonte: http://www.esculca.gal]

La mobilizacion de totes los deputats bretons pel prenom de Fañch a permés que s’elimine la restriccion dels caractèrs als de la lenga francesa

Lo president de l’Assemblada Nacionala francesa, Richard Ferrand, a anonciat que los registres civils permetrián los prenoms e los noms amb de signes distintius de las lengas minorizadas de l’estat.
 
Fin finala, Alaís —una drolleta tolosana nascuda en 2011—poirà registrar son prenom. Quand nasquèt, lo registre civil de Tolosa refusèt de l’inscriure amb l’argument que la letra í amb accent agut existís pas dins l’alfabet francés. Curiosament, aquel meteis registre civil aviá acceptat, abans, l’inscripcion d’una Anaís e d’un Loís.
 
Lo combat dels parents d’Alaís, e dels de qualques enfants sonats Jòrdi o Loís, se teniá en Occitània mentre qu’en Catalonha Nòrd i aviá agut de vertadièras batalhas legalas de certans parents que se batián per nomenar lors enfants Llívia, Lluís, Núria o Júlia. Un ciutadan catalan arribèt davant la cort europèa après dètz ans de lucha per poder nomenar son filh Martí.
 
 
Mobilizacion dels bretons pel petit Fañch
 
Mas lo cas mai conegut es lo del jove Fañch, nascut l’11 de mai de 2017 en Bretanha. Lo combat de sos parents per registrar aquel prenom del temps que las autoritats refusavan la letra ñ es vengut una revendicacion del pòble breton qu’es arribada, fin finala, a l’Assemblada Nacionala francesa. Totes los deputats bretons, comprés lo president de l’Assemblada, se son mobilizats fins al ponch de signar un decret que lèu l’aprovarà la ministra de la justícia francesa Nicole Belloubet.
 
 
Permission autrejada als sols signes del francés
 
Lo problèma qu’an patit totes aqueles enfants es que l’estat francés decidiguèt un jorn d’establir quals èran los sols signes diacritics autorizats. Los faguèt conéisser dins una circulara datada del 23 de julhet de 2014 que se publiquèt al Jornal Oficial. Los signes permeses èran solament los de la lenga francesa, es a dire à, â, ä, é, è, ê, ë, ï, î, ô, ö, ù, û, ü, ÿ, ç. Per tant, dempuèi lo 23 de julhet de 2014, l’estat francés autorizava pas de registrar de prenoms coma Jòrdi o Loís.
 
De fach, aquela fobia contra totas las lengas que sián pas lo francés es arribada a de situacions ridiculas, coma lo cas de Vilanòva de Magalona, quand un ciutadan depausèt una denóncia en justícia contra lo panèl en occitan e que lo tribunal li donèt rason. Lo motiu invocat èra que l’accent agut sus la ò del nom occitan de la vila pausava de problèmas “a la seguretat estradièra”.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Una acció tan simple com aquesta té un efecte multiplicador en el nombre de converses en català

Per què és rellevant saludar en català? | Foto: Arxiu
Per què és rellevant saludar en català?

Escrit per Quim Gonter

Tots sabem que passa massa sovint. Quan veiem una persona que “no fa pinta” d’entendre el català, li parlem en castellà. Ja sigui perquè el seu aspecte és massa del nord, massa del sud, massa de l’est, massa de l’oest. De vegades és la forma com va vestida la persona amb qui parlem, o bé el context o l’espai on ens la trobem, que també ens fa dubtar. Sovint, més que com a raonaments, aquests conceptes es manifesten com un costum o com un pensament subconscient: “Ui, aquest no entendrà el català!” La conseqüència és que acabem fent servir el castellà “per defecte”, mentre el català retrocedeix per a convertir-se en una llengua familiar i d’amistats properes, no permetent, a més, que l’aprenguin els que ho volen fer.

Abans de res, tranquil: no ets cap supremacista per sentir tot això que he explicat. Més aviat és al contrari. En el nostre inconscient, considerem que la nostra llengua no té prou prestigi, no és prou important, ni prou útil per a parlar-la amb qualsevol. És un símptoma propi de les llengües minoritzades o de les societats diglòssiques. 

Contra aquest fenomen sovint hauràs sentit consells que ens conviden a parlar en català amb tothom i a no canviar de llengua si ens entenen. Segurament estàs a favor d’aquestes iniciatives, però acabes no fent-ho. És massa difícil o fa massa mandra. De nou, tranquil: és normal. Però tinc una proposta ben fàcil per a tu.

A partir d’ara, quan et dirigeixis a algun desconegut, saluda’l en català. En comptes de dir “hola”, que és igual en castellà, prova de dir “bon dia” o “bona tarda”. Si demanes quelcom, també pots fer-ho: “Un cafè amb llet, siusplau”. Si ets tu qui atens algú, pots dir “en què puc ajudar-lo?” o similars. Es tracta, simplement, que la primera frase que li diguis a un desconegut sigui en català. Res més. Fàcil, oi?

Si no t’entenen, o et contesten en castellà o en qualsevol altre idioma, cap problema. Tens tot el permís del món, i el de la Moreneta i tot, per a seguir la conversa en un altre idioma. No cal que et forcis a repetir cinc vegades “un-ca-fè-amb-llet”, ni cal que marxis indignat de la cafeteria, ni cal que mantinguis la conversa en català, perquè si no hi estàs acostumat és cert que es fa estrany estar parlant en català i que l’altre respongui en un altre idioma. Això, si de cas, ja ho faràs més endavant.

(Nota per als qui parleu amb tothom i a tothora en català: seguiu així. Però també es tracta que tothom faci el que vulgui i pugui fins on vulgui i pugui.)

Saludant en català, el primer que et trobaràs és que l’entén i el parla molta més gent de la que tu creies que “no feia pinta” de parlar català. I això et posarà les coses molt més fàcils: ara que saps que l’altra persona el parla o l’entén, la conversa pot seguir de forma natural en llengua catalana. També evitaràs una de les situacions més absurdes i perilloses per a una llengua, que és que dos catalanoparlants natius es parlin en castellà perquè cadascun pensa que l’altre no parla català. I sí, això passa. 

Un altre benefici ben interessant és que faràs de model als altres. Sovint, qui està darrere teu a la cua del mostrador també pensa que el caixer “no fa pinta” de parlar català. Però gràcies a tu, que ja hauràs obert la llauna, el del darrere també s’hi dirigirà en català sense pors ni dubtes.

Pensa, per contra, què passa quan no fas això. Quan, per un prejudici, optes per començar les converses en castellà per defecte: frustres, sense cap necessitat ni sense cap coneixement real, qualsevol possibilitat de tenir una conversa en català. Te la carregues abans de néixer. Impedeixes que altres persones aprenguin o practiquin la llengua. I pitjor encara, transmets que no és necessària.

Una acció tan simple com aquesta, començar la conversa en català (i, de moment, sense necessitat de continuar-la si no et sents bé), té un efecte multiplicador gegant en el nombre de converses en català que hi ha als nostres carrers. Tant en les converses dels que ja el parlen habitualment, com les oportunitats de tenir-les per als qui l’estan aprenent. Si això ho fan centenars de milers de persones, l’efecte és enorme.

I tot comença amb un senzill “bon dia!”.

[Font: http://www.nuvol.com]

Mai de 139 000 personas se son inscrichas als corses en linha de la lenga celtica pròpria del país, çò es fòrça mai del doble que lo nombre de locutors

Los panèls de senhalizacion
estradièrs son bilingües
© Wikimedia

E mai siá una lenga en perilh de desaparicion segon l’Unèsco, los neolocutors poirián salvar lo gaelic escocés. Aquesta lenga compta, segon lo sondatge de 2011, un pauc mai de 57 000 parlants mas mai de 139 000 personas se son inscrichas a un cors en linha dobèrt per l’aplicacion Duolingo, çò rapòrta The Guardian.
 
Aquel cors en linha se lancèt en fin de novembre sus la plataforma d’autoaprendissatge, e l’80% dels inscriches al cors de gaelic escocés provenon d’Escòcia.
 
Tanben l’Universitat Dobèrta d’Escòcia a lançat un cors en linha d’aquela lenga escocesa qu’a atirat environ 7000 vesitaires unics venguts del Reialme Unit, dels Estats Units, de Canadà e d’Austràlia.
 
Una lenga fòrça minorizada

Aquesta lenga compta, segon lo
sondatge de 2011, un pauc mai
de 57 000
© Javier G. Pereda

Malgrat que siá la lenga pròpria d’Escòcia dempuèi mai de 1500 ans, lo gaelic escocés a perdut l’usatge social durant los sègles fins a arribar a la situacion de minorizacion extrèma que patís ara, similara a la nòstra. Son usatge a reculat e sos locutors que lo parlan coma lenga mairala son reduches dins lo nòrd-oèst del país, dins l’archipèla de Na h-Innse Gall (las Ebridas) e dins las doas principalas vilas de Ghalldachd (en anglés Lowlands, “las Bassas Tèrras”), dont Glaschu (Glasgow) e Dùn Èideann (Edimborg).

Malgrat que siá la lenga pròpria d’Escòcia dempuèi mai de 1500 ans, lo gaelic escocés a perdut l’usatge social durant los sègles fins a arribar a la situacion de minorizacion extrèma que patís ara, similara a la nòstra. Son usatge a reculat e sos locutors que lo parlan coma lenga mairala son reduches dins lo nòrd-oèst del país, dins l’archipèla de Na h-Innse Gall (las Ebridas) e dins las doas principalas vilas de Ghalldachd (en anglés Lowlands, “las Bassas Tèrras”), dont Glaschu (Glasgow) e Dùn Èideann (Edimborg).
 
De politicas lingüisticas benfasentas
 
Malgrat son extrèma minorizacion, lo gaelic escocés a una santat plan melhora que la de l’occitan, almens fòra de la Val d’Aran, e mai benefícia de politicas lingüisticas favorablas. Dempuèi los ans 1980 l’administracion publica finança las arts, la cultura e l’educacion en gaelic e la BBC difusa una estacion e una cadena de ràdio en aquela lenga.
 
En mai d’aquò, en 2005, lo parlament escocés adoptèt ua lei qu’oficializèt la lenga en li « garentir un respècte egal al de la lenga anglesa ». Una mòstra ne son los panèls de senhalizacion estradièrs bilingües.
 
De soslinhar la sèria de television Outlander, que conta las aventuras d’una infirmièra escocesa que viatja dins lo temps e se tròba en plena campanha en l’an 1743, completament gaelicofòna. Aquela sèria populara es una de las publicitats màgers qu’encoratjan lo pòble escocés a voler recobrar sa lenga.
 
L’ »scòts »: l’autra lenga del país
 
Al delà del gaelic escocés, qu’es una lenga celtica bessona del gaelic irlandés; dins las tèrras bassas d’Escòcia se parla lo dich scòts, una lenga germanica derivada de l’anglés mejan. L’scòts foguèt considerat coma un patés pendent longtemps e foguèt enebit a l’escòla mas ara coneis tanben un reviscolament e una dignitat que li pòrta una florison de pèças de teatre, romans e libres per enfants, çò precisa The Guardian.
 
Lo gaelic irlandés
 
D’autre caire, tanben lo gaelic irlandés a experimentat una creissença rapida. Malgrat que siá una lenga oficiala dins un país independent, e tanben reconeguda per l’Union Europèa, lo gaelic patís tanben en Irlanda una minorizacion grèva; òr, 4,8 milions de personas l’aprenon sus Duolingo, segon çò que rapòrta lo jornal Les Échos.            
        
    

fffff fffff
 Darrièra minuta
 
Lo conselh regional de las Ebridas Exterioras a decidit que tre la rintrada lo gaelic escocés serà la lenga veïculara d’ensenhament primari dins totas las escòlas », çò rapòrta Scotsman.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Activista contra lo colonialisme lingüistica, l’escrivan african en lenga kikuiu es estat traduch dins un fum de lengas, dont l’occitan

L’escrivan kenyan Ngũgĩ wa Thiong’o ven de recebre lo XXXI Prèmi Internacional Catalonha. Lo president de la Generalitat en foncions, Quim Torra, anoncièt divendres passat que li autrejava aquel guierdon per sa “distinguida” e “riscada” òbra literària e per sa defensa de las lengas minorizadas basadas sus sa nocion de lengua coma cultura e memòria collectiva. La jurada n’a soslinhat l’enòrma òbra e sa capacitat d’analisi critica de l’entorn social e lo tractament de sos personatges “empatic” e “incisiu”.
 
En junh de 2017, publicàvem sus Jornalet una entrevista fòrça interessanta ont l’escrivan african criticava lo monolingüisme impausat e la colonizacion lingüistica.
 
L’òbra de Ngũgĩ wa Thiong’o vira sustot a l’entorn de la recuperacion e la mesa en valor de las lengas autoctònas africanas après l’amara experiéncia coloniala. Nascut en 1938, es ara un dels escrivans africans mai reconeguts del Mond e es traduch dins un fum de lengas, quitament l’occitan. A la diferéncia d’autres grands escrivans del continent coma Wole Soyinka o Chinua Achebe —que causiguèron d’escriure lor òbra en anglés—, Ngũgĩ quitèt l’usatge de l’anciana lenga coloniala dins sa creacion literària —qu’empleguèt fins a 1967 dins son fòrça lausat roman A grain of wheat— e adoptèt lo kikuiu, sa lenga mairala, parlada dins la region centrala de Kenya. Es en kikuiu que Ngũgĩ publiquèt los romans e las òbras teatralas que, jol regim de Daniel arap Moi, lo menèron en preson e puèi a l’exili.
 
Traduch en occitan
 
Un dels obratges de Ngũgĩ wa Thiong’o es estat traduch en occitan aranés de la man de Jòrdi Suïls, de la cadièra d’estudis occitans de l’Universitat de Lhèida. S’agís d’una novèla que foguèt originàriament escricha en lenga kikuiu,  e que puèi l’autor la revirèt en anglés. Es a partir d’aquí Suïls ne faguèt la version en occitan d’Aran.
 
Era revolucion verticau es una faula africana d’estil classic traducha en mai d’ochanta lengas. Se tracta d’un omenatge a la tradicion de la literatura orala africana e reprodutz un conte tradicional qu’explica la formacion del còrs uman coma un debat entre sas divèrsas parts. Los braces e las cambas voldràn mostrar que son los mai importants en demandant lo testimoniatge dels animals. Mas los animals los prendràn per de pècs e las autras parts del còrs uman voldràn tanplan dire lor vejaire.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

O Comité de Expertos do Consello de Europa que avalía o cumprimento da Carta Europea das linguas rexionais e minorizadas por parte das institucións españolas ven de facer público un contundente relatorio en que insta por terceira vez á derrogación do decreto contra o galego no ensino e recolle as principais obxeccións sobre a situación do galego no ensino, saúde, xustiza, consumo, medios de comunicación ou relacións transfronteirizas sinaladas pola Mesa no relatorio que lle presentou en decembro de 2018.

Expertos do Consello de Europa salientan algúns dos incumprimentos da Carta europea das linguas advertidos pola Mesa no ensino, saúde, xustiza, consumo, medios de comunicación ou relacións transfronteirizas e reclámalles á Xunta e ao Estado que cumpran o tratado

Para a Mesa pola Normalización Lingüística, o sinalado polos expertos do Consello de Europa é unha emenda á totalidade da política lingüística da Xunta e sitúaa fóra do marco democrático e de respecto polos dereitos fundamentais. O presidente da Mesa, Marcos Maceira, afirma que a mensaxe do Consello de Europa é clara: “o decreto de 2010 foi un ataque contra o galego e contra a Carta europea das linguas”, polo que “o decreto contra o galego debe ser derrogado inmediatamente“. “O que levamos 10 anos dicindo en Galiza”, afirma Maceira, “repítenllo por terceira vez desde o Consello de Europa: Galiza está en emerxencia lingüística e a Xunta ten a responsabilidade de solucionar a situación”. Tal e como se vén advertindo reiteradamente por parte da Mesa, o Consello de Europa recorda que a Xunta ten que corrixir as dificultades para o uso do galego no SERGAS e, sobre todo, en todas as etapas do ensino. “Só o fanatismo e o odio ao galego explican que Feixó e o Partido Popular non sintan a máis mínima vergoña perante o terceiro informe negativa que reciben e manteñan a súa postura”, advirte Marcos Maceira, que lle lembra unha vez máis ao presidente da Xunta que “o seu deber de defender os intereses e as necesidades de Galiza” e que “a lingua é unha necesidade para calquera pobo e poder vivir nela é ademais un dereito humano que ampara a Carta“.

O Estado tamén ten responsabilidade. O Consello recorda que debe dotarse de prazas en Galiza que requiran coñecemento de galego e que ten que asegurar o uso do galego nos procedementos xudiciais sempre que o pida algunha das partes. “O novo goberno”, recorda Maceira, “debe actuar para cumprir cun tratado internacional ratificado por el mesmo, eliminar as restricións ao uso das linguas propias”. “Esperamos”, conclúe, “que o novo goberno do Estado deixe de utilizar o BOE para vulnerar dereitos lingüísticos e recoñeza a realidade plurilingüe”. A Carta europea das linguas rexionais ou minoritarias é un tratado internacional promovido polo Consello de Europa para garantir a normalidade das linguas minorizadas que o Estado español ratificou en 2001 no seu grao máximo. Segundo a Carta, o Estado ten que garantir o uso pleno do galego nos territorios onde é oficial ou está protexido polo estatuto en ámbitos como educación, xustiza, administración, relación sociais e económicas, cultura ou relacións transfronteirizas. As recomendacións máis urxentes do Consello de Europa son:

  1. Eliminar as limitacións para o ensino en galego en todos os niveis educativos
  2. Corrixir a lei, para asegurar o uso do galego nos procedementos xudiciais se algunha das partes o solicita
  3. Que a administración do Estado empregue o galego en Galiza

Tamén recomenda:

  1. Aumentar o uso do galego nos servizos públicos
  2. Facer públicas as avaliacións do uso do galego na educación
  3. Asegurar que as informacións de seguridade están, tamén, sempre dispoñíbeis en galego.

[Ligazón: Relatorio do Consello de Europa – fonte: http://www.esculca.gal]