Archives des articles tagués Migrações
Derrière la carte postale, l’immigration illégale de jeunes Marocains en direction des îles Canaries ne cesse d’augmenter ces dernières années, malgré des initiatives gouvernementales pour dynamiser l’économie de la région
Deux jeunes scrutent la zone où un bateau transportant des migrants marocains a chaviré, lors d’une tentative de rejoindre l’Europe par la mer, à Skhirat le 12 novembre 2021 (AFP/Fadel Senna)

Deux jeunes scrutent la zone où un bateau transportant des migrants marocains a chaviré, lors d’une tentative de rejoindre l’Europe par la mer, à Skhirat le 12 novembre 2021.

Écrit par Sania Mahyou

« Avant de venir ici, je pensais que Taghazout, c’était le paradis. Le paradis des surfeurs, mais aussi des jeunes comme moi qui veulent se faire beaucoup d’argent en peu de temps. Je me disais qu’en travaillant avec les touristes, ce serait facile de sortir ma famille de la misère et, qu’enfin, mes rêves d’exil s’arrêteraient. »

Ilyas a 18 ans. Originaire de la banlieue pauvre d’Agadir (côte sud du Maroc), il a arrêté l’école tôt pour soutenir sa famille financièrement : mécanicien, peintre, ouvrier, couturier, moniteur de jet-ski, « il n’y a aucun métier que je n’aie pas fait », résume-t-il à Middle East Eye.

Mais depuis un an qu’il travaille à la gestion d’appartements destinés aux vacanciers, une idée l’obsède : tenter la traversée de l’océan Atlantique.

« Quand j’avais 15 ans, je me suis rendu seul à Nador [Nord-Est du Maroc] et je me suis jeté dans la Méditerranée. Je voulais nager jusqu’à Melilla [enclave espagnole dans le Nord du Maroc]. Mais un policier m’a vu et m’a ramené au rivage. À cause des contrôles renforcés, rejoindre Ceuta [autre enclave espagnole] et Melilla n’est plus aussi facile qu’avant. Il faut passer par le Sud. »

Pendant son temps libre, il étudie minutieusement les différents itinéraires possibles et se prépare à un périple qui devrait durer trois jours.

Cartes de Google Maps à la main, il explique qu’il compte faire la première partie du chemin en jet-ski, avant de continuer de nuit à bord d’un canot pneumatique.

Deux fois plus de migrants qu’en 2021 sur les îles Canaries

Au 31 mai 2022, 8 268 migrants avaient réussi à atteindre les îles Canaries depuis le Maroc, soit deux fois plus qu’en 2021 à la même période.

De plus, comme Ilyas, au Maroc, plus d’un candidat à l’émigration sur cinq est âgé de moins de 19 ans, selon les chiffres de l’Organisation internationale pour les migrations (OIM).

« En Europe, tu peux accomplir tes rêves dix fois plus vite qu’au Maroc. Ici, tu t’épuises à travailler douze heures par jour pour un salaire dérisoire. Cela fait quelques années que les autorités financent la construction d’hôtels de luxe à Taghazout pendant que nous, les jeunes, on reste dans la misère », confie à MEE Sofiane, autre candidat à l’exil de 17 ans, qui travaille dans un magasin de surf et n’a pas été payé par son patron depuis trois mois.

Dans le cadre du plan Azur inauguré en 2001, les autorités marocaines annonçaient la création de six stations balnéaires à travers le pays.

Au total, ce sont plus d’un million d’euros qui ont été investis dans le village de surfeurs Taghazout Bay, dans l’optique de créer 20 000 emplois et plusieurs dizaines de milliers de lits pour les vacanciers.

Les chaînes d’hôtel de luxe Hilton, Hyatt et Marriott ont notamment choisi de s’y installer.

Parallèlement, le plan d’aménagement urbain d’Agadir lancé en 2020 prévoit de redynamiser la deuxième ville touristique du Maroc, située à peine à une dizaine de kilomètres de Taghazout, avec la création d’infrastructures dans les domaines sportif, touristique, éducatif et de la santé.

Face à ce boom économico-touristique, certains, comme Rayan, 28 ans, ont choisi de reconsidérer leurs plans d’avenir.

« Moi aussi, comme beaucoup, j’ai longtemps pensé que je n’avais pas d’avenir dans ce pays. Il y a quelques années, je me suis rendu en Grèce illégalement après avoir atterri en Turquie. J’ai pu y travailler quelques mois, avant de me faire contrôler par la police et de me faire expulser », témoigne-t-il à MEE.

Au début de cette année, Rayan a décidé d’ouvrir sa propre auberge de jeunesse sur les hauteurs de Taghazout.

« Être un harraga [un immigré clandestin], ça ne m’intéresse plus. C’est une vie de galère. On vit dans la peur permanente. Non, je préfère essayer de faire fleurir mon business dans mon pays et tenter d’immigrer plus tard, légalement cette fois. »

Parmi les raisons les plus invoquées par ceux communément appelés les « harragas » – terme qui signifie « brûleurs », de papiers et de frontières, dans les dialectes maghrébins –, on retrouve le manque de perspectives économiques.

Malgré un taux de croissance annuel de 7, 4 % en 2021, près d’un Marocain sur deux se considère « pauvre », selon une étude menée par l’Observatoire national du développement humain (ONDH) et publiée l’an dernier.

Par ailleurs, selon l’Organisation internationale du travail (OIT), 80 % des actifs marocains travaillent dans l’emploi informel, tandis que 31, 8 % des 15-24 ans sont au chômage.

En 2019, une étude menée par l’ONG Oxfam évaluait que le royaume chérifien était le pays le plus inégalitaire d’Afrique du Nord.

L’utilisation de routes migratoires alternatives

Ces dernières années, au vu des contrôles de sécurité renforcés financés par l’Union européenne, atteindre l’Europe par voie terrestre ou en traversant la Méditerranée est devenu de plus en plus difficile, ce qui a poussé les candidats à l’émigration à trouver des routes alternatives.

Ainsi, les embarcations en provenance du Maroc sont de plus en plus nombreuses à s’élancer sur les flots de l’océan Atlantique depuis des recoins plus éloignés des îles Canaries, afin de réduire les chances de se faire repérer par les garde-côtes.

Des associations dénoncent l’extrême dangerosité de ces nouveaux itinéraires, comme l’ONG Caminando Fronteras qui avait recensé en 2021 près de 4 400 personnes mortes ou disparues sur les routes maritimes vers l’Espagne, dont 90 % en direction des îles Canaries.

Néanmoins, le phénomène des « harragas 2.0 » ne cesse de se développer et des vidéos postées sur la toile indiquent en dialecte local la marche à suivre pour atteindre l’Europe depuis différentes régions du Maroc, dont celle du Souss, où se situent Taghazout et Agadir.

Sofiane l’assure, il y a de nombreux points de partance depuis les côtes marocaines : « Je peux vous citer au moins trois ou quatre villages depuis lesquels des jeunes Marocains montent sur des embarcations la nuit, en plus de ceux qui tentent de se cacher dans des paquebots du port d’Agadir. »

Leurs amis partis avant eux leur montrent la voie à suivre : « Ça marche par le bouche-à-oreille. Untel qui connaît untel qui connaît quelqu’un qui a réussi à traverser et qui lui explique comment faire. Ceux qui sont arrivés en Europe, ils ont l’air d’être heureux. Tu les vois bien habillés, en train de sourire sur les photos, ils se font en une semaine l’argent que je me fais en un an. »

Mais cette réussite apparente cache souvent une autre façade, celle de l’exclusion sociale, du racisme, des difficultés socio-économiques et de la peur constante de l’expulsion.

De fait, comme l’expliquait le chef de la police des îles Canaries Rafael Martinez lors d’une Conférence sur l’immigration en mai, les migrants sont pour certains expulsés très rapidement, « en moins de 72 heures ».

De plus, toujours selon Martinez, depuis le dégel en mars 2022 des relations diplomatiques entre Madrid et Rabat, suspendues un an plus tôt, les contrôles policiers ont repris de plus belle, avec une baisse drastique du nombre d’arrivées entre janvier – 3 194 migrants avaient débarqué sur les îles Canaries – et mars, où ce chiffre était tombé à 375.

Pourtant, pour Rayan, rien ne suffira à arrêter les candidats à l’exil. « Ils sont persuadés qu’en Europe, c’est mieux qu’ici. Certains n’ont pas peur d’y laisser leur vie. Bien sûr, ils ont tort, parce que là-bas, ils seront confrontés au racisme, à la barrière de la langue, aux gens qui profiteront de leur misère. Mais quand je leur dis ça, ils ne me croient pas », constate-t-il.

« Ils veulent voir la misère européenne de leurs propres yeux, comme si, ailleurs, la misère était plus belle. »

[Photo : AFP/Fadel Senna – source : http://www.middleeasteye.net]

Prezentado por Eliz GATENYO

La majorita de los imigrantes ke viniyan a Israel, durante la sigunda perioda de la aliya en 1904-1914, se enstalaron en las sivdades. Una de estas sivdades ande los judios preferavan bivir, era Yafa. En 1888, 1500 judios biviyan en Yafa, i en 1905 ya eran 5000. La majorita de los judios lavoravan en el komersio, i en la artesaniya. Yafa atirava la djente porke era una sivdad grande al bodre de la mar kon un puerto emportante en medyo del payis. Los vapores akostavan al puerto i kon los kaminos, ayegavan los bienes a las otras sivdades komo Yerushalayim, Tiberia, Haifa, Safed i munchas mas. Ma los mansevos de estos judios ke moravan en Yafa, mas no keriyan bivir en una sivdad kon kalejikas estrechas i suzyas. Keriyan fraguar un kartiye ebreo, muevo, limpyo, kalmo i ordenado. Ansina, en 1907, se organizo un grupo de 60 famiyas. Merkaron terenos yenos de safra al bodre de la mar, en el norte de Yafa. En 1909, ampesaron a fraguar un kartiye muevo i lo yamaron Ahuzat Bayit. Despues, para espartirsen las kazas, izieron una loteriya. Tomaron 60 midyas pretas i 60 midyas blankas. En las unas eskrivieron los nombres de las famiyas i en las otras eskrivieron los numeros de las kazas. Ansina sin ke ayga diskusyones, kada uno se aparteno de su kaza. Djusto en medyo del kartiye izieron un pozo i una kula ensima, para responder a la nesesita de agua de los moradores. Un poko de tiempo despues, el “djimnazio Herzeliya” (el primer djimnasio ebreo) lo transferaron de Yafa a la kaleja Herzl. Agora en el mizmo lugar se topa “Migdal Shalom”.

Munchos nombres fueron propozados para nombrar este kartiye muevo. Komo: Herzeliya, Ivriya, Aviva, Yafafiya. Ma a la fin akseptaron el nombre de Tel Aviv, ke era la traduksyon del nombre del livro de Theodor Herzel “Altneuland”. El primer prezidente de la Munisipalitad fue Meir Dizengoff. Komo Tel Aviv era una sivdad mueva para morar, no era permetido de avrir botikas, oteles, restorantes. Ma en 1911, disheron ke ya se puede avrir unos bufes para ke se vendan bevyendas yeladas o dondurmas, a una kondisyon de no meter siyas i mezas delantre para asentar. En 1913 se avriyo el primer sinema. En 1914 ya aviya kaje 139 kazas. En el tiempo de la primera gerra mundiala, el developamento de la sivdad se areto. Los turkos entraron en 1917 a Yafo i a Tel Aviv i arondjaron a todos los judios de aya, afuera las sivdades. Porke la armada britanika estava avansando del Sud. Despues la viktorya de los britanikos, ampesaron los judios avagar avagar a tornar atras a sus kazas. Despues ke eskapo la gerra, ampesaron a vinir los olim a Tel Aviv. I mas munchos judios ampesaron a salir de Yafa porke los arabos mataron munchos judios. Sovre esto se alevantaron las leyes ekonomikas en Tel Aviv. Las otoridades del mandato britaniko dieron a la sivdad otonomiya. Ansina ampeso la sivdad a developarse muy presto.

Agora Tel Aviv Yafo es la sigunda grande sivdad de Israel. I la yaman “la sivdad ke nunka se keda”.

 

[Orijin: http://www.salom.com.tr]

Il n’est pas rare d’avoir de la neige à Jérusalem mais la tempête du 25 février 1921 a été assez violente. La ville se caractérise par un climat méditerranéen d’été chaud, avec des étés chauds et secs et des hivers doux et humides. Les averses de neige se produisent généralement une ou deux fois par hiver, bien que la ville subisse de fortes chutes de neige tous les trois à quatre ans, en moyenne, avec une accumulation de courte durée.

 

 

Les Britanniques ont remporté la victoire sur les Ottomans au Moyen-Orient pendant la Première Guerre mondiale et la victoire en Palestine était un pas vers le démembrement de cet empire. Le général Sir Edmund Allenby, commandant en chef du corps expéditionnaire égyptien, est entré à pied à Jérusalem par respect pour la ville sainte, le 11 décembre 1917.

Au moment où le général Allenby prit Jérusalem des Ottomans en 1917, la nouvelle ville était un patchwork de quartiers et de communautés, chacun avec un caractère ethnique distinct. Cela a continué sous la domination britannique, alors que la nouvelle ville de Jérusalem se développait en dehors des murs de la vieille ville et que la vieille ville de Jérusalem émergeait peu à peu comme un quartier ancien et appauvri.

Sir Ronald Storrs, le premier gouverneur militaire britannique de la ville, a émis un ordre d’urbanisme exigeant que les nouveaux bâtiments de la ville soient recouverts de grès et préservant ainsi une partie de l’apparence générale de la ville alors même qu’elle grandissait. Au cours des années 1930, deux nouvelles institutions importantes, le centre médical Hadassah et l’Université hébraïque ont été fondées sur le mont Scopus de Jérusalem.

La domination britannique a cependant marqué une période d’agitation croissante. Le ressentiment des Arabes à l’égard de la domination britannique et de l’afflux d’immigrants juifs (en 1948, un Juif sur six en Palestine vivait à Jérusalem) a débordé lors d’émeutes anti-juives à Jérusalem en 1920, 1929 et dans les années 1930 qui ont causé des dégâts importants et plusieurs morts.

 

 

La communauté juive a organisé des forces d’autodéfense en réponse aux émeutes de Nebi Musa de 1920 et aux troubles ultérieurs; tandis que d’autres groupes juifs ont mené des attentats à la bombe et des attaques contre les Britanniques, notamment en réponse à une complicité présumée avec les Arabes et aux restrictions à l’immigration pendant la Seconde Guerre mondiale imposées par le Livre blanc de 1939.

 

 

[Photos : Bibliothèque du Congrès – source : http://www.photoshistoriques.info]

Les quartiers de Williamsburg et Borough Park, dans l’arrondissement de Brooklyn, abritent une importante population juive ultraorthodoxe. De passage aux États-Unis, le blogueur budapestois Tas Tobias s’étonne de voir à quel point les origines hongroises de ces communautés ont perduré. Exploration.

La 13e Avenue est la principale artère commerçante de Borough Park, un quartier du sud de Brooklyn.

New York est la ville la plus diverse des États-Unis. Brooklyn le quartier le plus diversifié de New York. Et Williamsburg le secteur le plus varié de Brooklyn. Pourtant, les trentenaires bon chic bon genre qui débarquent en masse de Manhattan ne savent que par les actualités qu’un monde cloisonné de Juifs hassidiques se dissimule à quelques rues de leurs restaurants étoilés au Michelin et de leurs bars servant du vin bio trop cher.

À partir de South 9th Street, un autre univers émerge. Les hommes portent des vestes noires, des chapeaux, de longues barbes, des papillotes le long des tempes et parlent en yiddish dans des téléphones à clapet rappelant les années 1990. Les femmes arborent des robes longues et des perruques. Quasiment toutes arpentent les rues avec des poussettes et des armées de bambins.

La plupart du temps, je suis le seul individu étranger au quartier. Les épiceries, les boulangeries et les restaurants sont strictement casher et les enseignes sont presque toutes en yiddish. Le tout au cœur de New York, à un arrêt de métro de Manhattan.

Dans une langue d’antan

Lorsque je croise un homme âgé, je l’accoste en hongrois. Il me répond en magyar sans une once d’étonnement. Son hongrois est rustique, mais recèle le charme de l’idiome d’antan, en voie d’extinction dans les campagnes magyares.

Peu de gens savent qu’une large part de la communauté juive hassidique de Brooklyn trouve ses origines en Hongrie. J’ai découvert ce quartier lorsque je vivais à New York. Depuis, j’y reviens souvent. Le fait d’être hongrois m’a avantagé pour connaître de nombreuses personnes de cette communauté recroquevillée sur elle-même.

L’histoire magyare du hassidisme remonte au XIXe siècle. Cette branche du judaïsme ultraorthodoxe a trouvé un terreau fertile parmi les Juifs pauvres et ruraux du nord-est de la Hongrie. Contrairement aux Juifs séculiers et assimilés de Budapest et des autres grandes villes, les hassidim refusaient l’intégration, s’accrochaient aux traditions ancestrales et ont formé de grandes dynasties héréditaires sous la férule d’un rabbin charismatique. Après l’Holocauste, qui a décimé la communauté, les survivants ont quitté la Hongrie et reconstruit leurs congrégations dans l’État nouvellement formé d’Israël, ainsi qu’aux États-Unis d’Amérique.

Aujourd’hui, plus de 150 000 Juifs ultraorthodoxes de Brooklyn sont d’ascendance magyare, principalement à Williamsburg [dans le nord de Brooklyn] et Borough Park [dans le Sud]. La dynastie hassidique dominante, les Satmar, tient son nom de l’ancienne ville hongroise désormais roumaine de Satu Mare, où le rabbin Yoel Teitelbaum avait bâti une importante communauté avant la Seconde Guerre mondiale. Teitelbaum a échappé à la déportation, est arrivé à New York en 1946 et a ressuscité son assemblée. Les Munkatch (de Moukatchevo, aujourd’hui en Ukraine), les Popa (de Papa [en Hongrie]) et les Klausenburg (de Cluj, aujourd’hui en Roumanie) forment les autres groupes majeurs de hassidim hongrois de Brooklyn. D’autres petites communautés existent, comme celles de Kaliv (originaire de Nagykallo), de Kerestir (Bodrogkeresztur) et de Liska (Olaszliszka).

“Plusieurs de ces localités ont été séparées de la Hongrie après la Première Guerre mondiale [après le traité de Trianon du 4 juin 1920], mais les Juifs qui vivaient dans ces communes se considéraient comme Hongrois”, explique Yosef Rapaport, leader respecté d’une communauté de Borough Park. “Ma mère venait de Valea lui Mihai et mon père de Halmeudeux villages situés en territoire roumain, mais mes deux parents s’exprimaient en magyar à la maison. En fait, la grande majorité des Juifs orthodoxes de Brooklyn parlent le yiddish avec un accent hongrois.”

Hospitalité renommée

Brooklyn compte des douzaines de communautés hassidiques. La plupart sont hongroises, les autres polonaises, russes et ukrainiennes. Malgré leurs similitudes apparentes, des différences subtiles les distinguent. “Les hassidim hongrois sont renommés pour leur hospitalité. Dans un foyer hassidique hongrois, il y a toujours un plat prêt à déguster. Et dans une synagogue magyare, le café est à la fois abondant et gratuit”, décrit fièrement Alexander Rapaport, fils de Yosef et propriétaire de Masbia, un réseau associatif de soupe populaire.

“Les femmes sont mieux organisées, habillées plus élégamment. Elles respectent les règles hassidiques [qui exigent pudeur et sobriété], mais cela se voit qu’elles sont hongroises. En épouser une est une bonne pioche.”

Contrairement à Williamsburg, toutes les communautés hassidiques de Borough Park n’ont pas de racines magyares, mais beaucoup des trois cents petites synagogues du secteur portent le nom de localités hongroises, à l’image de celles de Sopron, de Debrecen et de Mad. Une portion de la 13e Avenue, principale artère commerçante du quartier, s’appelle Raoul Wallenberg en l’honneur du diplomate suédois, ambassadeur à Budapest durant la Seconde Guerre mondiale, qui a sauvé des dizaines de milliers de Juifs d’une mort certaine. Nombre d’entre eux se sont d’ailleurs installés à Brooklyn par la suite.

Goulasch, chou farci et paprika

À Williamsburg, ma première étape me mène chez Gottlieb’s, restaurant familial animé rempli d’hommes barbus avec des chapeaux noirs et géré par Menashe Gottlieb, 44 ans. Juif [du courant] Satmar, réservé, il porte des lunettes et des papillotes blondes. Le grand-père de Menashe, Zoltan, a abandonné la Hongrie lors de l’insurrection antisoviétique de 1956 et a ouvert en 1962 une table spécialisée dans les plats de sa terre natale, qui lui manquaient : le goulasch,

[Photo : TAS TOBIAS – lisez l’intégralité de cet article sur http://www.444.hu ou http://www.courrierinternational.com]

 

Godard foi renovador radical do porte de Picasso e Joyce. Sem concessões, sua obra paira entre o encantamento e a irritação, a admiração e o fastio. Rearticula imagem, palavra e música – e combina aventura estética pessoal e resistência política

https://opara.nyc3.cdn.digitaloceanspaces.com/outraspalavras/uploads/2022/09/15130921/1920x1080-godard-no-cinema-1024x576-1.jpg

Escrito por José Geraldo Couto

Cesse tudo o que a antiga musa canta: morreu Jean-Luc Godard, o homem que destruiu e reconstruiu o cinema um punhado de vezes ao longo dos últimos setenta anos. Sua importância como renovador radical de sua arte tem sido comparada à de Picasso na pintura e à de Joyce na literatura. Não vou chover no molhado, mas apenas repisar o óbvio: é preciso ver e rever os filmes de Godard, ler e reler seus escritos.

Cada cinéfilo tem uma relação particular com sua obra e sua figura, que aliás, por conta de sua radicalidade sem concessões, nunca foi unanimidade. Grandes cineastas, como Ingmar Bergman, Werner Herzog e Roman Polanski, por exemplo, consideravam-no supervalorizado, e por pouco não o acusaram de ser um engodo. Nos últimos anos, críticas e intelectuais feministas têm questionado o tratamento dispensado por Godard às mulheres, tanto nas telas como na vida. Arrogante, egocêntrico, intratável, incompreensível são alguns dos adjetivos que aparecem ligados a ele com frequência.

Força prodigiosa

Entre os críticos, excetuando os que se entregaram a um culto incondicional, beirando a adoração cega, as relações sempre foram cambiantes, de acordo com a sensibilidade e o gosto de cada um. No meu caso, variaram do encantamento à irritação, da admiração ao fastio. Inúmeras vezes Godard não me tocou, em outras (talvez as mesmas) fui eu que não o alcancei.

O fato é que a primeira fase de sua obra é de uma força criativa prodigiosa. De Acossado (1960) a Week-end (1967), enfileirou pelo menos mais meia dúzia de títulos incontornáveis do cinema moderno: Viver a vida, O desprezo, Alphaville, Pierrot le fou, Made in USA, A chinesa. Vários deles estão disponíveis em DVD e nos canais de streaming.

O desprezo (1963) está inteiro de graça no YouTube, numa cópia bastante boa e com legendas em português. Pode ser uma boa iniciação à poética de Godard e a sua concepção do cinema como um eterno campo de batalha entre a arte e a indústria.

Depois dessa primeira fase, em que rompeu todas as regras da narrativa clássica para criar novas formas de ler o mundo, rearticulando imagem, palavra e música, Godard se afastou do circuito comercial para mergulhar num cinema militante, de ação direta e produção coletiva, do qual pouca coisa chegou até nós.

A volta às telas do mundo se deu com Tudo vai bem (1972), que usava ironicamente duas estrelas mundiais – Jane Fonda e Yves Montand – para construir um vigoroso ensaio político anticapitalista.

Documento, ficção, poesia

“Ensaio” talvez seja o termo que unifica toda a produção posterior do cineasta, mesclando sempre documentário, ficção, poesia e reflexão em doses variadas para falar do mundo, com suas maravilhas e suas dores, de Mozart a Sarajevo, dos genocídios à internet, da imigração em massa ao desequilíbrio ecológico. Alguns pontos luminosos dessa busca ao mesmo tempo estética, ética e política são, já no século 21, Elogio ao amor, Filme socialismo, Adeus à linguagem e Imagem e palavra, filme-montagem de 2018 que pode ser visto como seu esplêndido testamento. A partir de sexta, 16 de setembro, a plataforma gratuita do Sesc exibe os dois últimos e também Masculino-feminino, de 1965.

Para conhecer melhor as relações controversas e frequentemente espinhosas de Godard com seu meio de expressão, talvez seja interessante observar sua relação com outros grandes cineastas. Há no YouTube, por exemplo, uma conversa sua de meados dos anos 1960 com Fritz Lang, que havia atuado no seu O desprezo. Aqui vai um trecho muito significativo, falado em francês com legendas em inglês, sobre as diferenças de método entre os dois:

Mais complicada e dolorosa é a relação de décadas com François Truffaut, seu amigo e camarada de armas nas páginas dos Cahiers du Cinéma e nos tempos heroicos da Nouvelle Vague tornado desafeto a partir dos anos 1970, sobretudo depois que Godard atacou com virulência A noite americana (1973), considerado por ele uma rendição do ex-amigo ao cinema burguês convencional. A história dessa amizade com final infeliz está no belo documentário Godard, Truffaut e a Nouvelle Vague (2010), dirigido por Emmanuel Laurent e escrito por Antoine de Baecque, biógrafo de ambos. Está disponível em DVD da Imovision.

Já a relação com Glauber Rocha, mais ambígua, aparece encenada num trecho célebre do filme O vento do leste, de 1970. Ali, o diretor baiano diz que há dois caminhos para o cinema: o “do desconhecido, da aventura”, e o “do Terceiro Mundo, um cinema perigoso, um cinema da opressão imperialista”. De certa maneira, toda a filmografia de Godard é uma busca de superação dessa falsa dicotomia, tentando combinar a aventura estética pessoal e a resistência política a toda forma de opressão.

Todos ao cinema

Na tentativa de recuperar o público perdido durante a pandemia, quando muita gente se habituou a ver filmes na comodidade do streaming, salas exibidoras de todo o país estão promovendo a partir desta quinta-feira, 15 de setembro, a Semana do Cinema, com ingressos ao preço único de R$ 10. Vale a pena aproveitar a pechincha. Tem muito filme bom em cartaz – e nada se compara à experiência de ser arrebatado por imagens e sons no escurinho da velha e boa sala de cinema. Como dizia Fellini, a televisão, por maior que seja sua tela, não passa de um eletrodoméstico.

 

[Fonte: http://www.outraspalavras.net]

Les Immortels se réjouissent des actions menées en faveur du français au Canada, où il est une langue minoritaire. Et si elle en tirait les leçons pour la France ?
Écrit par Michel Feltin-Palas
C’est l’une de ces scènes qui donnent à la France républicaine des couleurs d’Ancien régime. En cette journée caniculaire de l’été 2022, dans les salons d’apparat de l’Académie française, les Immortels reçoivent le ministre de la langue française du Québec, Simon Jolin-Barrette, venu affirmer avec émotion et éloquence l’attachement viscéral de ses compatriotes à la langue de Molière. Son discours se conclut sous les vivats de la docte Assemblée, qui vibre en entendant son allocution enflammée en faveur de la diversité culturelle. Un enthousiasme aussi sincère que… pétri de contradictions.
Commençons par expliquer les applaudissements. Le Québec, on le sait, constitue un fragile îlot francophone en Amérique de Nord, peuplé d’à peine 8 millions d’habitants. Dans le reste du Canada comme aux États-Unis, l’anglais, partout, règne en maître. « Lors de la Conquête de 1760, nous n’étions que 70 000. Tout indiquait que, en vertu de la loi du nombre, nous devions bientôt disparaître », a souligné Simon Jolin-Barrette. Et de poursuivre : « Dans les années 1950, l’anglais était encore dominant au Québec, y compris dans les représentations. Il n’était pas rare que les Canadiens français se fassent répondre par le maître anglais, avec une grande violence : Speak white!« .
Il fallut, dans les décennies qui suivirent, un sursaut de la communauté francophone pour modifier la situation. Ce fut la « Révolution tranquille » qui déboucha en 1977 sur la Charte de la langue française, dite aussi « loi 101 ». Un acte fondateur qui se fixa pour objectif de faire du français la langue de l’État, de l’administration, de la communication, du commerce, etc. Un bouclier face à l’anglais. (1)
Quarante-cinq ans plus tard, cette loi 101 vient d’être complétée par un autre texte, appelé « loi 96 », qu’a précisément fait adopter le jeune ministre, et dont voici quelques mesures. Désormais, la Constitution précise que le français est la seule langue officielle du Québec. Elle fait en pratique du français la seule langue de l’administration, ce qui n’était pas toujours le cas. Tout un volet est également consacré à l’immigration, sachant qu’une partie des nouveaux arrivants ont tendance à privilégier l’anglais, jugé plus utile dans un Canada à majorité anglophone. « Sitôt obtenu leur diplôme de l’école secondaire, une proportion alarmante d’étudiants se précipitent dans le réseau anglophone pour poursuivre leurs études », a précisé le ministre. Pour mettre un terme à cette dérive, la loi 96 fait de la maîtrise de la langue française « une condition de diplomation dans les établissements anglophones ». Quant aux employeurs, ils ne peuvent plus aussi facilement exiger la maîtrise de l’anglais dans leur recrutement.
La loi 96 a été vivement critiquée, notamment par la presse anglo-saxonne, qui l’a présentée comme « un combat d’arrière-garde ». Erreur ! a tonné Simon Jolin-Barrette, en mettant en garde contre les dangers du tout anglais. « Ce qu’on présente comme une ouverture sur le monde masque trop souvent l’acculturation, qui vient avec une importante perte de mémoire et d’identité. » Une analyse dont découle sa conclusion : « Quand la diversité des cultures devient tout aussi menacée que la diversité de la faune et de la flore, défendre la langue française n’a rien de folklorique. Au contraire, défendre la langue française, c’est défendre l’avenir. Et surtout, c’est défendre l’intégrité de ce monde, la beauté de ce monde, la diversité de ce monde ! ».
C’est alors que, sous les boiseries de la salle des conférences de l’Institut de France, les applaudissements ont fusé, semblant ne pas vouloir s’arrêter. L’unanimisme était à son paroxysme. Chacun semblait faire sienne cette magnifique ode à la pluralité culturelle.
Voyez-vous comme moi où se situe la contradiction ? Tout à leur émoi, les Immortels n’ont visiblement pas vu à quel point, en applaudissant de la sorte, ils étaient en train de se critiquer eux-mêmes. Car enfin, le ministre québécois venait d’en apporter la démonstration : une langue minoritaire ne peut survivre sans une politique linguistique forte. Or, c’est précisément cette politique que refuse d’accorder la France à ses propres langues minoritaires. La possibilité d’utiliser une langue minoritaire du territoire français dans une administration ? C’est non. L’enseignement immersif des langues régionales dans les écoles publiques ? C’est encore non. La faculté pour une entreprise d’exiger la maîtrise de la langue historique du territoire où elle se situe ? C’est toujours non. Et l’Académie a pris toute sa part dans ce mouvement répressif puisqu’elle s’est opposée ces dernières années aux rares mesures allant en ce sens, qu’il s’agisse de la charte européenne des langues minoritaires et régionales, en 1999, ou de l’entrée des langues régionales dans la Constitution, en 2008.
Pour le dire en une phrase : l’Académie soutient pour le français, langue minoritaire au Canada, des mesures auxquelles elle s’oppose quand il s’agit du breton, de l’alsacien, du créole réunionnais ou du normand, langues minoritaires de France. Une attitude qui traduit donc non pas un attachement à la diversité culturelle exaltée par le ministre québécois, mais la simple expression d’un chauvinisme linguistique qui en est l’exact opposé.
(1) Voir à ce sujet Le français, au Québec et en Amérique du Nord, par France Martineau, Win Remysen et André Thibault, Editions Ophrys.
[Source : http://www.lexpress.fr]

A horas de elegir entre aprobar o rechazar la propuesta de nueva Constitución, el país oscila entre la rabia y la esperanza

Manifestantes durante un mitin en favor del referéndum constitucional de Chile, en septiembre de 2022.

Escrito por

A pocas horas de conocer el resultado de las elecciones sobre aprobar o rechazar la propuesta de una nueva constitución, Chile vive o sufre una experiencia que oscila entre la rabia y la esperanza. Rabia para quienes piensan que se trata de un documento maximalista e incoherente que nos enredará en una maraña de disputas ideológicas e identitarias que nos alejan de lo que le preocupa a la población: seguridad, pensiones, costos de salud, educación y vivienda. Esperanza para quienes piensan que ha llegado el momento de salir de la camisa de fuerza que nos impuso la dictadura con la constitución de 1980, y de inaugurar una nueva era en donde la carta fundamental ha sido redactada en democracia y por constituyentes que representan a la sociedad y no a los desprestigiados partidos políticos u obsoletas instituciones. Se trata de sentimientos, rabia y esperanza, que polarizan a la población y crispan el ambiente. Cuál sentimiento prevalecerá es la gran incógnita que se revelará en algunas horas.

Pase lo que pase, la dirección va por los cambios. Si gana el apruebo, no hay forma de que la propuesta de constitución se pueda implementar sin cambios, sobre todo al reducirse el quorum de dos tercios a cuatro séptimos para aprobar los diferentes elementos del borrador constitucional en el Congreso. La apuesta, si es que ha sido pensada en esos términos, es exigir lo máximo para después negociar. Si gana el rechazo, comienza la discusión sobre cómo redactar un nuevo documento, si con otra constituyente, posiblemente sin listas de independientes (de los partidos políticos) y con escaños reservados más proporcionales a la votación de la población indígena. Para ambas opciones el camino es largo. El actual Gobierno, inaugurado en marzo de 2022, tendrá que lidiar con ambos escenarios de triunfo, lo que dominará la agenda política en los cortos cuatro años que tiene por delante. Esto, en un contexto de pandemia, inmigración que desborda a las actuales instituciones, violencia en la macrozona sur mezclada con la temática indígena, reformas tributarias, inflación, caída de la inversión interna y externa, y crisis global. Chile está simplemente agobiado.

¿Respirará de alivio el país luego de estas elecciones? Quizás. Mucho depende de la proporción del voto, digamos 48 contra 52% para cualquiera de las opciones. Pero si es entre el 56-58 % contra 42-44% para las mismas estaremos en una situación de ganadores y perdedores, con la soberbia o el resentimiento que conllevan. Si gana el apruebo por el número mayor, tendrá todavía las cortapisas del Congreso, pero con la legitimidad de las mayorías. Si gana el rechazo, la centroderecha liberal podrá declararse victoriosa, pero se empoderará a la derecha más radical que no quiere saber nada de paridad, plurinacionalidad o inmigración a la que asocia con el narco y el crimen organizado. Es la derecha “cavernaria” que denunció Mario Vargas Llosa.

Volvamos a los sentimientos a horas de los resultados. La tensión que vive el país es enorme. Las encuestas están suspendidas, de modo que cada cual debe decidir, en el mejor de los casos, de acuerdo a su conciencia o, en el peor, orientándose por las propagandas electorales de último minuto, o por tendencias puramente viscerales. Quizás en el interior de cada persona exista un nivel de convicción respecto de cómo votar en el momento de acercarse a las urnas, pero persiste un clima, llamémoslo existencial, en donde la preferencia sería la de no tener que enfrentar elecciones en donde todo es incierto.

Es un país en suspenso, con deseos de irse a la cama, agotado y nervioso, y despertar con ánimo para enfrentar lo que viene.

Es hora “del pensar profundo” diría Andrés Bello. Cualquiera sea el resultado, mañana es otro día.

Iván Jaksic es historiador y Premio Nacional de Historia 2020.

[Foto: ALEJANDRO OLIVARES (BLOOMBERG) – fuente: http://www.elpais.com]

Castelao, coa locutora Maruxa Boga en Bos Aires en 1945. Dominio Público – Consello da Cultura Galega

 

Escrito por Manuel Suárez Suárez

O 3 de setembro de 1950 nace en MONTEVIDEO un programa de radio en homenaxe a Castelao, falecido no mes de xaneiro en Bos Aires. Os seus amigos montevideanos eran un pequeno grupo de galeguistas que fondamente entristecidos polo pasamento do egrexio rianxeiro deciden crear un espazo radial enteiramente en lingua galega para manter aceso o lume da identidade propia.

Entre os fundadores estaba o deputado coruñés Alfredo Somoza Gutiérrez, que era curmán de Castelao [seu pai era de Rianxo] e presidente da Deputación Provincial da Coruña entre 1931 e 1932. Estivo agochado na Coruña durante 11 anos para evitar o seu fusilamento e chegou a capital uruguaia en 1948 da man solidaria de Xesús Canabal Fuentes. Por certo, fago constar que dous dos fundadores do programa (alí é “a audición”) foron premiados coa Medalla Castelao (o citado Canabal e Manuel Meilán Martínez) e tamén distincións que se agradecen pero son de entidades privadas coma ser os “Premios da Crítica Galega” ou o “Premio San Martiño”. O que estou a dicir é que aínda está pendente o recoñecemento por parte da Xunta e o Parlamento e as Deputacións.

Cidade Vella e Porto de Montevideo – CC-BY-SA – Marcelo Campi

O certo é que desde 1990 non houbo celebración de ningún aniversario. Aquel 3 de setembro foi emocionante e débese repetir, xa que as bágoas de alegría do meu querido Meilán (o único dos fundadores que vivía) non teñen prezo ao recibir o aplauso dun ateigado “Teatro Solís” que gozou coa alta calidade musical de “Milladoiro”. Os anos foron pasando e aínda que intentei que se fixese algo no 2000, 2010 e 2020, non recibín contestación positiva as propostas e suxestións que presentei por escrito. Estaba moi confiado en que neste ano se puidesen festexar os 70 e os 71 e os 72, xa que durante a pandemia non era doado. E volvín a levar nos fociños, a pesar de que comecei a falar do aniversario na vila da Estrada en novembro do ano pasado cando recibín o “Premio San Martiño” na miña calidade de delegado de “Sempre en Galicia”.

Poida que coma fun un neno emigrante en Montevideo estea esbardallando e que lle dea importancia a un feito non merece maior atención. Supoño que se as autoridades elixidas pola maioría dos galegos non celebran a meritoria iniciativa e longa traxectoria duns emigrantes que cada domingo, desde 1950, están diante do micrófono para falar en galego no Uruguai; será porque teñen cousas máis importantes que atender.

En Montevideo temos unha escola de identidade que achegou a moitos descendentes as súas raíces xa que fixeron, mediante a radio, o seu ingreso na terra de Rosalía de Castro. Estamos a falar de 72 anos e de que son ininterrompidos. Neste tempo transcorrido hai dúas persoas que destacan polo seu sostido labor. A primeira é a do lucense Meilán, que ademais de fundador foi o director durante 44 anos; a segunda é o carballés (da parroquia de San Salvador de Sofán) Antonio García de Seárez (Toni), quen leva case tres décadas mantendo a presenza da nosa lingua en cada domingo montevideano. O meu amigo Toni é un bo cumpridor do seu compromiso cos dous últimos fundadores (Couceiro e Meilán) que eran os propietarios do programa que foi legado ao Patronato da Cultura Galega.

Quixera estar o sábado 3 de setembro en Montevideo para agarimar a Toni, pero vai ter que ser noutra oportunidade. Espero que axiña se lle recoñeza o seu bo labor divulgativo con distincións e mentres non chegan os premios eu envío un pouco de ánimo no berro de Forza TONI e “Sempre en Galicia”!

[Fonte: http://www.praza.gal]

Madrid acolle as imaxes do autodidacta, un home sinxelo que retratou a xentes sinxelas

No centro, retrato de «Carmen, San Marcos» (1958), imaxe que fascinou a Henri Cartier-Bresson. Virxilio Viéitez | Real Academia de Belas Artes de San Fernando

Escrito por MIGUEL LORENCI

Pódese ser universal desde o máis local. Ser un fotógrafo de pobo, de vodas, bautizos e funerais, como o pontevedrés Virxilio Viéitez (Soutelo de Montes, 1930-2008), e seducir e corrixir a un dos grandes xenios do oficio como Henri Cartier-Bresson. «Sei do teu pobo e serás da túa rexión, do teu país e do mundo», pedía Unamuno, e é o que fixo o talento autodidacta de Viéitez. As sinxelas e conmovedoras imaxes da Galicia humilde nas que Viéitez conxelou unha época poden verse agora na Real Academia de Belas Artes de San Fernando.

Detalle de «La matanza, Soutelo de Montes» (1955).

Detalle de «A matanza, Soutelo de Montes» (1955). Virxilio Viéitez | Real Academia de Belas Artes de San Fernando

Viéitez fixo das rúas e os prados o seu estudo, retratando aos seus paisanos, a miúdo por encargo, en hortos, brañas, cemiterios, patios, praciñas ou cruces de estrada. En festas, comuñóns ou velorios. «Nestes escenarios realizou as súas mellores imaxes de loito e celebración, sinxelas e desposuídas, dunha pureza inmaculada, como un certificado da vida e a morte dos seus paisanos», escribe Publio López Mondéjar, historiador da fotografía e académico de Belas Artes. Unhas fotos que, ante o seu propio asombro, outorgáronlle celebridade internacional cando a súa filla Keta, tamén fotógrafa, difundiunas en 1997. Positivadas por ela en gran formato, e case todas tomadas no seu pobo natal, conforman a mostra Virxilio Viéitez: O tempo detido, en cartel ata o 11 de decembro.

Detalle de los retratos «Pepe da luz. Bar Avenida» (1964) y «Dorotea do Cará (1960).

Detalle dos retratos «Pepe dá luz. Bar Avenida» (1964) e «Dorotea do Cará (1960). Virxilio Viéitez | Real Academia de Belas Artes de San Fernando

Desde a Galicia recóndita que retratou, Viéitez mantivo relación con Cartier-Bresson. Coñeceu ao mestre francés nun encontro fotográfico en Salamanca. Viéitez non sabía entón quen era, pero charlou con el e fixéronse amigos. A complicidade que estableceron puido deberse á espontaneidade e a sinceridade do galego, segundo a súa filla, que fala de «amor a primeira vista». «Creo que Cartier-Bresson sentía que o meu pai lle trataba con naturalidade, sen o filtro que todos os demais puñan ante el», asegura Keta Viéitez. Tal era a confianza entre ambos os que o galego se atreveu a dicirlle ao pai do instante decisivo que facía fotos desenfocadas e sen luz».

Detalle de «Entierro» (1960) y «Niño de primera comunión, Millarada» (1960).

Detalle de «Enterro» (1960) e «Neno de primeira comuñón, Millarada» (1960). Virxilio Viéitez | Real Academia de Belas Artes de San Fernando

Non en balde, para Viéitez «a nitidez era o máis importante», lembra a súa filla. Foron grandes amigos. Tanto que Cartier-Bresson, incluíu unha das fotos do galego no seu libro As miñas fotos favoritas e nunha exposición en Francia. Unha imaxe presente na mostra na que aparecen unha muller e un neno cun can ante un cochazo, talvez o dun emigrante retornado que quere mostrar o seu éxito.

Detalle de «Changüi, boda» (1958) y «Baile de boda, Cerdedo» (1970).

Detalle de «Changüi, voda» (1958) e «Baile de voda, Cerdedo» (1970). Virxilio Viéitez | Real Academia de Belas Artes de San Fernando

Sen coñecer ao seu pai, Viéitez creceu nunha aldea rodeado de mulleres e entre apeiros de labranza. Buscouse a vida desde a infancia. Sen visitar apenas a escola, aprendeu a ler e escribir pola súa conta. Ese afán autodidacta conduciu a súa vida. Con 16 anos traballou como albanel na ampliación do aeroporto de Santiago. Pero como tantos dos seus paisanos, optou por emigrar. Probou sorte en Vigo e no Pirineo aragonés, onde traballou, con 18 anos, na construción dos teleféricos de Panticosa.

Detalle de «Andrés de Pesqueiras delante del autobús de línea» (1959-1960) y «Hermanos, San Marcos» (1958)».

Detalle de «Andrés de Pesqueiras diante do autobús de liña» (1959-1960) e «Irmáns, San Marcos» (1958)». Virxilio Viéitez | Real Academia de Belas Artes de San Fernando

En Cataluña foi axudante nun estudo fotográfico en Palamós. Cando soubo manexar a cámara e viu que podía ser o seu medio de vida, deixou a obra e fíxose fotógrafo rueiro. Percorreu a Costa Brava durante sete anos retratando aos primeiros turistas ávidos de sol e praia. Puido aforrar, xa que a miúdo lle pagaban en dólares, libras ou marcos e recibía substanciosas propinas.

Regreso a Galicia para establecerse como retratista

Afianzado no oficio, Virxilio Viéitez regresou á súa terra galega para establecerse como retratista e notario da súa contorna. Traballou cunha Kodak de caixón e gran formato. «Encantáballe estar coa xente, era moi conversador, e de aí xurdían moitos dos seus traballos», explica a súa filla Keta. «Durante máis de vinte anos, sen a máis mínima pretenciosidad, só coa forza do seu instinto, a delicadeza da súa mirada e un profundo dominio do seu oficio, foi construíndo unha obra honesta e coherente que conmemora a vida pública e privada de Terra de Montes», conclúe Mondéjar. Enrica Viganó, comisaria da súa reveladora primeira mostra na Fundación Telefónica hai unha década, compara as súas fotos «intensas, nítidas e potentes» coas de xigantes como August Sander, Ortiz Echagüe ou Malick Sidibé.

Detalle de «Carlos, Soutelo de Montes» (1960) y «Mujeres delante de los nichos, Millarada» (1960).

Detalle de «Carlos, Soutelo de Montes» (1960) e «Mulleres diante dos nichos, Millarada» (1960). Virxilio Viéitez | Real Academia de Belas Artes de San Fernando

Entre 1953 e 1980 Viéitez realizou máis de 50.000 instantáneas. Os seus negativos estiveron arrumbados na casa familiar —«mesmo na cesta dos gatos»— ata que a súa filla lle fixo comprender o seu valor. De ser un descoñecido fóra da súa terra pasou a ser valorado e admirado en Europa e a formar parte das coleccións de grandes museos. Estaba «asqueado da fotografía, encabuxado e aburrido, pero ao ver que os expertos apreciaban a súa obra recuperou certa ilusión polo oficio», contou a súa filla.

A Academia de Belas Artes expón ademais documentos da colección de Pedro Melero e Marisa Llorente, revistas e álbums dedicados en exclusiva ao traballo de Viéitez. Un código QR dá acceso ao documental A voz da imaxe. Mestres da fotografía española, de José Luis López Linares, no que aparece Viéitez e accesible en Youtube.

 

[Fonte: http://www.lavozdegalicia.es]

Prezentado por Forti BAROKAS

El tango nasyo en las kayes de Buenos Aires en Arjentina, en el anyo 1800 en medyo del siglo XIX, i kontinuo por Evropa i el mundo entero en el siglo XX. El tango es una forma de emosyon ke se mostra kon la muzika. El instrumento de la muzika del tango es el bandoneon ke es paryente del akordeon. El akordeon es un invento alman ma se dyo a konoser kon el tango arjentino.

El tango es un bayle kombinado kon la muzika de Buenos Aires, Arjentina, Montevideo i Uruguay.

El tango orijinal se konose komo “tango arjentino” por el nombre de la tyerra ande nasyo. En baylando ay un sentimyento dramatiko, ay la pasyon del amor i la melankoliya.

« Tango » vyene de la palavra “tangere” ke sinyifika tokar en la lingua latina.

A la fin del siglo XIX, munchos emigrantes de Evropa i de Afrika vinyeron a Buenos Aires. Estos emigrantes se sintyeron muy solos en este muevo pais, bushkaron remedyos para sentirsen orozos i toparon un muevo stilo de muzika. Ritmos afrikanos, ritmos amerikanos i ritmos latinos, kombinados kon el ritmo de la muzika arjentina, en esta manera se formo el tango.

Este bayle, en los primeros tyempos se baylava en las kayes i en lugares arebashados. Los ke baylavan eran ombres borrachos, las mujeres sin onor, mujeres de vida. Por esto, en los primeros tyempos no era rekonosido. Kuando se izo popular, kon tyempo entro al sentro kultural i se izo bayle de salon. Sovretodo en Paris tuvo un grande sukseso en los anyos 1940.

El tango es dirijado por el ombre, es un bayle ke se bayla kon muzika dramatika; por esto, los ke baylan no riyen; syempre estan seryozos. El tango no es solo un bayle, en mezmo tyempo es un stilo de vida.

Bueno, el tango kuando vino a Turkiya?

El tango vino a Turkiya en mezmo tyempo ke la Evropa en el siglo XX kon palavras etranjeras. Despues syertos kompozitores komo Fehmi Ege, Necip Celal Andel, Necdet Koyutürk, kompozaron tangos siguro kon palavras turkas i en esta manera, se formo la muzika turka de tango.

La semana pasada, el 13 de ogusto tuve el onor de partisipar al konserto de tangos turkos ke organizo « Adalar kültür derneği ».

Ay dos enveranos ke me vo al koro de la Büyükada, tomo lisyones de muzika turka en esta asosyasyon. Este anyo el direktor ke mos da lisyon, tomo una desizyon i izo un repertuar de tangos turkos. Veramente la muzika turka es una kultura profonda ke no tiene fin. Seya los kompozitores, seya las palavras de las kantikas, komo se fondaron, por ken se eskrivyeron, todas tyenen enformasyones i sinyifikasyones diferentes. Las palavras de los tangos turkos yenas de amor, de pasyon.

A mozos los koristos, mos dyo muncho plazer de kantarlas en la shena, en la plaza de “Çınar meydanı” en medyo la kaye, aviya kaji 1000 personas, a la fin del konserto, tomimos munchas palmas i rengrasyos, los espektadores se fueron a sus kazas alegres i gustozos i antuzmazyados.

 

[Orijin: http://www.salom.com.tr]

Traducció de Montserrat Camps

Theodor Kallifatides

Escrit per Elvira Cambrils

Quan s’ha idealitzat una terra és bo que un dels seus fills ens recorde que les idees no existeixen enlloc, que ens faça tastar el sofriment de la condició humana i, també, la glòria d’un «d’aquells matins benaurats» quan «el sol escalfava, els llentiscles feien bona olor, l’orenga i la farigola tapaven els vessants de la muntanya», com si trepitjàrem el paradís. Si, a més, aquesta terra es diu Grècia, sentirem a flor de pell la presència de les nimfes i dels déus en cada aventura del protagonista que s’evoca a si mateix com el personatge d’un drama que no ho és, perquè «més tard o més d’hora, totes les tragèdies acaben bé».

El juny de 1963, Theodor Kallifatides s’acomiada dels pares a l’estació de Larissa, anant cap a Estocolm, amb una maleta de cartó mig buida que conté una camisa rosa i dos llibres: un de Kavafis i l’altre de Seferis. El passat no és un somni, unes memòries que es lligen com una novel·la, relata els fets que condueixen l’autor a una nova llengua i una nova pàtria des que abandona Molai, el poble on ha nascut. Veiem el xiquet de vuit anys i l’avi a dalt de la somera pels camins del Peloponès per arribar a Monemvassia i embarcar-se en un caïc que fendeix les ones en direcció al Pireu. La primera fugida de l’emigrant per raons polítiques, el 1946, acaba en retrobar-se a Atenes amb la mare que «portava un vestit lleuger de flors, que arrossegava darrere seu la dolça llum del capvespre. Tenia trenta-dos anys i semblava immortal».

Els espais que habitaren les deesses i les heroïnes esdevenen casernes militars on s’exalça la violència més baixa, la que humilia l’ésser humà per robar-li l’ànima. O, pitjor encara, presons on es tortura els vençuts

Els espais que habitaren les deesses i les heroïnes esdevenen casernes militars on s’exalça la violència més baixa, la que humilia l’ésser humà per robar-li l’ànima. O, pitjor encara, presons on es tortura els vençuts de la guerra civil de 1946-49, com a son pare; o se’ls executa, com a Nikos Belogiannis, «l’home del clavell», a qui assassinaren «a les 4.30 del diumenge 30 de març de 1952» tot i la petició de gràcia d’intel·lectuals europeus, com ara Sartre. Una guerra infernal que malgrat tot no s’endú els principis ètics del pare, un mestre comunista, que impediran al germà major participar en una violació col·lectiva, perquè «qui tria salvar la pell abans que la seva humanitat no és un home». Aquella llei moral que havia colpit el jove Kallifatides, tot i no entendre res de la Crítica de la raó pràctica de Kant: «Hi ha dues coses que m’omplen de perplexitat, el cel estelat damunt meu i la llei moral en el meu interior».

Galàxia Gutenberg (2021)

Les passions dolces de joventut, més enllà del temps i l’espai concrets, viuen en els escenaris que freqüentà Sòcrates –«un altre que s’havia suïcidat, quan la vida ja no tenia lloc per a ell»– i donen sentit a «les paraules alades d’Homer» que l’havien deixat «indiferent» fins aleshores. L’autor rememora les lectures i les hesitacions de la seua formació intel·lectual: «Dostoievski havia fet que l’estudiant Raskòlnikov matés la vella usurera perquè necessitava diners, però també perquè la seua existència no podia representar un obstacle per als grans plans que tenia ell. Era repulsiu però comprensible. Camus anava encara més enllà. Mates algú per la senzilla raó que ho pots fer». La narració, clafida d’uns noms –Delfos, Ismini, Eleusis, Leto, Helena…–– que ressonen a través dels segles, brilla amb els personatges, plens d’humanitat, d’un barri popular d’Atenes que ens recorden Kostas Takhtsís en Terceres núpcies.

unes memòries que es lligen com una novel·la, relata els fets que condueixen l’autor a una nova llengua i una nova pàtria

Després d’escriure durant quatre dècades en suec –la llengua d’adopció–, Kallifatides sent la necessitat de recuperar les paraules amb què va descobrir el món, les de la infantesa i la joventut. Aleshores enceta en grec la literatura testimonial d’Una altra vida, encara Mares i fills que du a El passat no és un somni, Premi Nacional grec de Literatura Testimonial en 2013, publicades les tres per Galaxia Gutemberg.

La llengua es converteix en la vertadera pàtria de l’emigrant que va descobrir de jove que «adorava la gramàtica que no ordena només la llengua sinó també el temps». Kallifatides ens diu en un moment d’intensa emoció que escrivim –com ens posem l’anell de la mare morta tot i no haver-ne dut mai cap– per no oblidar d’on venim, per mantenir viva la memòria sobre què i qui ens ha fet ser com som. La identitat múltiple bastida amb l’amor esdevé la gran protagonista del relat.

El mestissatge de Theodor Kallifatides, fill dels grecs expulsats de Turquia després de la «Catàstrofe de 1922», expulsat al seu temps del poble i del país d’origen, ens recorda que el passat no és un somni, ni tampoc el present, «va caure un estel fugaç al cel, tan de pressa que no vaig ser a temps de demanar un desig. No sé si el meu germà hi havia arribat a temps, però els dos sabíem el que desitjaríem: que el passat fos un somni». Una lectura d’estiu que s’arrapa a l’ànima i ens deixa la suau dolçor de la gosadia de viure, encara que siga hivern.

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]

La periodista Alba Sidera, corresponsal d’El Punt Avui, va instal·lar-se a Roma l’any 2007 i va especialitzar-se en els moviments d’extrema dreta. El resultat de la seva investigació és el llibre Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Edicions Saldonar), que va publicar l’any passat. Segons explica Sidera, el país transalpí és un bon mirall per anticipar els esdeveniments polítics que poden tenir lloc a l’Estat espanyol i serveix d’exemple “per saber tot el que no s’ha de fer” quan els mitjans aborden informativament els discursos d’odi. Amb ella parlem de periodisme, de les esquerres, d’ultres i d’antifeixisme.

Escrit per Laura Aznar

Fa uns 15 anys que vius a Roma i allà has investigat l’extrema dreta italiana, fins al punt que vas publicar el llibre Feixisme persistent, on radiografiaves la Itàlia de Matteo Salvini.

Tot i que em movia en ambients antifeixistes i de gent d’esquerres, a Itàlia he acabat trobant-me molta gent que es definia com a feixista; una cosa que no m’havia passat mai a Catalunya. Aquí hi ha una normalització del terme. Això em va fer trencar amb l’imaginari que els feixistes són els del cap rapat i les formes de fer agressives. Doncs no. De fet, amb alguns d’ells fins i tot compartia interessos i gustos musicals. A la gent li agrada molt parlar de política amb desconeguts, i em trobava amb situacions molts surrealistes a la consulta del dentista o al supermercat, de persones que, amb tota la naturalitat, em parlaven del feixisme. El llibre sorgeix d’intentar entendre per què passa això, com s’ha blanquejat aquesta ideologia, quins còmplices ha tingut i quins paral·lelismes existeixen amb l’Estat espanyol. D’Itàlia sempre es diu que anem uns quants anys al davant. I és cert.

Fa la sensació que, a l’Estat espanyol, autoidentificar-se com a feixista segueix sent un tabú, que hi ha poca gent que ho faci. És així o això comença a canviar?

Aquesta és una de les diferències més grans. Jo he estat infiltrada en grups feixistes a Itàlia i em comentaven que els sorprenia molt que, a l’Estat espanyol, es fes servir el concepte feixista com un insult. Això té moltes explicacions possibles; una de les més clares és que, a Espanya, el franquisme no va ser vençut. Hi va haver una continuïtat amb la Transició i als feixistes no els ha calgut reivindicar-se. L’extrema dreta ha estat inserida en els partits majoritaris, dins l’aparell judicial, el policial… En canvi, a Itàlia, hi ha l’èpica de la derrota: el feixisme va perdre i tots els partits que s’hi oposaven, des de la democràcia cristiana fins als comunistes, van fer una Constitució pensada perquè no pogués sortir cap altre partit feixista. Com saps, la cosa no ha funcionat. I, en aquest sentit, Berlusconi representa un punt d’inflexió.

Com va ser l’experiència d’estar infiltrada en grups feixistes a Itàlia?

He decidit no donar-ne gaires detalls mentre visqui aquí per motius de seguretat. Et puc dir que he estat en reunions amb gent de la Lega i que he conegut espais on participaven militants de Forza Nuova i de CasaPound, que s’organitzaven com a grups de suport veïnal amb l’objectiu de reconduir debats cap a posicions racistes. S’han aprofitat de l’antigitanisme, que aquí és brutal i molt transversal. M’hi vaig trobar i vaig voler investigar-los.

Per què dius que Berlusconi representa un punt d’inflexió?

Ell arriba al poder al principi dels noranta amb dues crosses: els vots de la Lega Nord i els vots d’Alleanza Nazionale, que va anar canviant de nom però que era un partit feixista. Això va ser un escàndol. Els polítics actuals són fruit del berlusconisme, d’una manera de fer populista. Dic que Berlusconi representa un punt d’inflexió perquè va ser el primer a blanquejar el feixisme quan va dir que Mussolini també havia fet coses bones. Ell és qui normalitza aquest discurs, i ara veiem que es reprodueix als principals programes de tele i de ràdio italians: hi ha personatges com Alessandra Mussolini, neta del dictador, que hi va per defensar el seu avi, o partits d’extrema dreta com Forza Nuova que surten a les tertúlies a explicar la seva ideologia amb total tranquil·litat.

“L’extrema dreta està vivint el seu Maig del 68, el seu moment d’or”

Això també ha passat a l’Estat espanyol.

Sí. Quan es produeix la irrupció de Vox, els seus discursos es comencen a normalitzar amb l’ajuda d’alguns mitjans. Fins al punt que ara tenim joves que diuen “jo soc fatxa, i què passa?”. El feixisme ha aconseguit que hi hagi gent que el percebi com una cosa contracultural, antiestablishment. La camama que expliquen, que ells van en contra del que és políticament correcte, forma part d’una estratègia que despleguen a escala mundial. L’extrema dreta està vivint el seu Maig del 68, el seu moment d’or.

Per tant, una de les estratègies de l’extrema dreta està sent justament la de ressignificar el terme fatxa per interpel·lar grups amplis de població i, particularment, els joves?

S’han apropiat del concepte per treure-li el seu sentit i vendre’l com una cosa guai. El tema és que hi ha molta gent que caricaturitza l’extrema dreta i pensa que, darrere dels seus discursos, hi ha quatre analfabets. És un error garrafal. Hi ha molts intel·lectuals que han estudiat com penetrar entre els joves, i això explica que siguin tan hàbils a l’hora de fer servir les xarxes socials, per exemple. Difonen el seu discurs a través de mems, d’imatgeria, i els funciona. Han sabut pintar aquesta nova onada reaccionària que estem vivint amb el vernís d’una certa modernor, dient “nosaltres no formem part de la casta“, explicant-se com una reacció en contra del poder establert i la “ideologia dominant”. Això connecta molt amb l’esperit de rebel·lia dels joves. Per això és necessari desmuntar-ho.

Com?

Cal posar en evidència que el que diuen és mentida, que el poder està al costat de l’extrema dreta i que les conquestes que s’han aconseguit en matèria de drets humans no són producte d’una ideologia imperant. Que han costat molt i que són coses molt fràgils –ho estem veient amb l’avortament, per exemple. Estem parlant de drets pels quals s’ha de lluitar cada dia.

“Mentre l’esquerra perdia el temps teoritzant, l’extrema dreta anava a fer mítings a les fàbriques”

Quines són les causes d’aquest moment d’or que està vivint l’extrema dreta?

És fruit de diferents factors. D’una banda, hi ha hagut un seguit de crisis econòmiques que han estat el caldo de cultiu ideal perquè la classe treballadora es trobi en una situació de vulnerabilitat. A això, suma-hi la crisi de la socialdemocràcia, que fa que molta gent d’esquerres es quedi òrfena de representació política. I, a més, en l’àmbit teòric, l’extrema dreta recull ara els fruits de la feina feta durant tots els anys previs. Les bases, les van posar els seus intel·lectuals, que van ser capaços de veure que els calia canviar l’estratègia: es van adonar que les idees d’esquerres eren molt més atractives que les idees clàssiques de la dreta, sobretot per als joves, i les van posar al servei de la seva ideologia. També van ser conscients que l’important era penetrar en com més espais de la societat millor, fent que, de mica en mica, l’imaginari col·lectiu es vagi desplaçant cap a la dreta.

Però, si són idees d’esquerres, com és que no han estat justament els partits d’esquerres els que han tingut èxit a l’hora d’interpel·lar l’electorat quan les han fet servir?

L’esquerra ha estat molt endogàmica i ha perdut el temps fent discurs teòric sobre quina era la millor manera de procedir, a la vegada que descuidava l’aplicació pràctica. Mentrestant, l’extrema dreta ha anat a fer mítings a la sortida de les fàbriques. Això, si parlem de l’esquerra real. Si parlem de la socialdemocràcia, hem vist que, quan ha arribat al poder, també ha aplicat retallades i li ha facilitat la feina al feixisme perquè vengui el discurs que “aquests són els que es dobleguen davant la troica“. Això no exclou, evidentment, que, quan la ultradreta mana, es desmantella el sistema sanitari, puja la corrupció i es legisla a favor del gran capital i en contra de les dones o del col·lectiu LGTBI. És clar. Però també és cert que una part de l’electorat ha quedat òrfena quan ha vist que l’esquerra ha governat d’esquena a la classe treballadora. I l’extrema dreta ho ha aprofitat.

Si Ayuso fos un home, no se li hauria dit ‘boja’; se li hauria dit ‘atrevida’”

Parlem d’Isabel Díaz Ayuso. La seva victòria electoral s’explica, entre altres coses, perquè va saber connectar amb els joves i amb un gruix ampli de les classes populars. Quines tecles va tocar?

El primer factor que explica la seva popularitat és que no tenia gaire competència. Hi havia un buit i ella l’ha ocupat. Els seus ideòlegs han volgut crear un personatge carismàtic, molt a l’estil de Salvini, a qui venen com una persona propera i espontània. És fals; en realitat, tot està molt ben estudiat. El gran mèrit d’Ayuso és que va interpel·lar persones de diferents espectres ideològics perquè es presentava com una política outsider, com un producte nou que anava en contra de les elits. Tanmateix, lògicament, totes les seves polítiques són neoliberals i estan totalment alineades amb els interessos del poder.

L’emmarcaries dins l’extrema dreta?

Ayuso és una petita Berlusconi: fa servir les tàctiques que ja havia utilitzat ell abans. El seu eslògan “Comunismo o libertad” recorda molt el que va utilitzar Berlusconi quan va arribar al poder dient que hi havia una “amenaça comunista”, que no existia llavors ni existeix ara, malgrat que l’extrema dreta el segueixi referenciant. Ayuso i els seus estrategs han estat molt hàbils a l’hora de copiar coses que ja estaven inventades. Jo no crec que sigui una política d’extrema dreta; crec que fa populisme de dretes i que blanqueja l’extrema dreta. I l’onada reaccionària que recorre tot el món li juga a favor. S’està aprofitant del context per fer declaracions que fa alguns anys no s’haurien acceptat, però ara els consensos socials estan canviant.

Com analitzes el tractament mediàtic que se n’ha fet? Des d’alguns mitjans diguem-ne “progres” s’ha presentat Ayuso com un titella en mans dels seus assessors, com una boja o com una tonta.

En absolut ha estat la forma més intel·ligent de confrontar-la, i aquí hi ha molt de masclisme darrere. Quan va començar a adquirir popularitat, hi havia analistes que se’n reien, dient “Mira quines parides diu!”. Però estava tot molt ben pensat. Es va brandar la figura de la dona boja, quan no s’hauria fet aquest relat si Ayuso fos un home; se li hauria dit atrevit. Tot això també representa un dels errors clàssics de l’esquerra: la superioritat moral, el fet de menysprear l’enemic i pensar que només algú molt ignorant pot votar un polític populista de dretes o un d’extrema dreta.

I ara et faig la pregunta del milió: com s’hauria de cobrir l’extrema dreta des del periodisme? A l’Estat espanyol i a Catalunya, ja hi ha una força d’extrema dreta que té representació parlamentària. Què cal fer?

Aquesta és la pregunta, i crec que no hi ha una resposta única. Tanmateix, l’exemple d’Itàlia ens pot servir per saber què no s’ha de fer. Penso que, a Espanya, no se’ls hauria d’haver donat veu quan encara no eren al Parlament, i, ara que hi són i no podem ignorar-los, la clau és contextualitzar sempre i no difondre les barbaritats que diuen. Això vol dir no fer titulars dels seus discursos d’odi i no convertir els mitjans en una corretja de transmissió de les seves idees. A Catalunya, Vox va voler vincular la immigració dels temporers de Lleida amb la inseguretat, i recordo que aquest titular va circular. Si la qüestió es vol abordar periodísticament, com a mínim se li ha de donar la volta i explicar que Vox utilitza l’arribada de temporers per difondre el seu missatge racista.

Però fins i tot donar-li la volta implica situar el tema, i, en conseqüència, que els marcs de l’extrema dreta acabin penetrant en els mitjans de comunicació.

Certament. Això directament no hauria d’haver estat notícia. Quan tries un tema, ja estàs fent ideologia. De totes maneres, a vegades és molt fàcil fer aquest discurs des d’un mitjà que et dona total llibertat per decidir quines peces treballes i quin enfocament hi dones. Jo soc partidària de parlar de l’extrema dreta, i als llocs on he treballat i treballo sempre ho he reivindicat. Quan vaig començar a parlar de la Lega, no es deia –encara no es diu ara!– que era un partit d’extrema dreta i xenòfob. La qüestió, per mi, era explicar-ho en aquests termes. Cal dir les coses pel seu nom. I, sobretot, no comprar els seus marcs. L’exemple clàssic és el del debat sobre si la immigració és bona o dolenta.

“A l’extrema dreta li va molt bé que el periodisme tingui la necessitat de fer titulars cridaners”

Què vols dir?

Doncs que no es pot fer un debat sobre això. Només en la definició del debat, l’extrema dreta ja hi ha guanyat. I tant és que tu com a periodista defensis que sí que és bona o que hi hagi tertulians que també ho facin. Els drets humans són el límit. El feixisme, se l’ha de redirigir cap a discursos que el deixin al descobert. Jo penso que no se li ha de donar espai; però, si entrevistes als seus representants, ja sigui perquè tenen representació o perquè els teus caps t’hi obliguen, has d’estar molt ben preparada, tenir dades per desmuntar tots els seus discursos. I confrontar-los amb els temes que ells no volen tocar. On se senten forts? Quan parlen d’immigració, de seguretat, d’unitat de la pàtria, d’”ideologia de gènere”… és una tònica a escala mundial. Doncs pregunta-li per les pensions, per la sanitat, pels desnonaments, o per la pobresa energètica. No diuen que són part de la classe treballadora? Doncs, a la pràctica, què voldrien fer? Aquí, el relat se’ls desfà.

Salvant les distàncies, en algunes tertúlies a Catalunya i, en particular, a l’Estat espanyol, s’ha situat diverses vegades el debat al voltant dels drets del col·lectiu trans. Això passa en mitjans que no necessàriament compren els marcs de l’extrema dreta. És un exemple del que ara apuntaves?

Totalment. Això explica com ha evolucionat el feminisme, o, millor dit, com hi ha hagut feministes que no han volgut evolucionar. I això ha fet que coincidissin amb l’extrema dreta.

“La societat s’ha dretanitzat, i ara hi ha debats que fins fa poc no s’haurien permès”

Que fins i tot ha instrumentalitzat les postures de les feministes contràries a la llei trans. Al Congrés dels Diputats, Macarena Olona, de Vox, agraïa “les veus crítiques femenines” com les de Lucía Etxebarria, Paula Fraga o Lidia Falcón, que s’hi han oposat fèrriament.

Exactament. La societat s’ha dretanitzat, i ara hi ha debats que fins fa poc no s’haurien permès. Però no només a les tertúlies i no només en relació amb aquest tema. Si tu dediques la meitat d’un informatiu als robatoris o als okupes, contribueixes a generar una sensació d’inseguretat que és irreal. I en això els mitjans de comunicació hi tenen molta responsabilitat.

La precarietat del sector i la guerra pel clic també expliquen com s’informa de l’extrema dreta i com alguns mitjans tracten aquests actors?

Absolutament, aquesta és la base. Hi ha una crisi en el periodisme marcada per una precarietat absoluta. S’ha generat un matrimoni perfecte, perquè a l’extrema dreta li ha anat molt bé que el periodisme es trobi en la necessitat de fer titulars cada vegada més cridaners. Jo divideixo els mitjans en tres grups, depenent de com informen de l’extrema dreta: hi ha els que li compren el discurs perquè ideològicament hi estan d’acord; els que el difonen acríticament perquè pretenen ser neutrals o perquè això els dona clics, i un tercer grup, que són els que han fet una reflexió al voltant de l’extrema dreta i que treballen amb la voluntat de no engegantir-la. I em preocupen especialment els del segon grup.

Perquè no es pot ser neutre davant del feixisme.

Les idees d’odi no es poden tenir en compte, i aquí vaig al periodista i polític socialista italià, Giacomo Matteotti. Quan els feixistes van guanyar les eleccions, ell va documentar totes les atrocitats que cometien els seus esquadrons i denunciava que els mitjans no ho estiguessin difonent, perquè el feixisme sempre va de bracet del poder. Fa 100 anys que Matteotti va dir que el feixisme no és una opinió, sinó un crim, i que voler dialogar-hi era un error, perquè aquesta gent intenta dinamitar la democràcia des de dins. Des d’un punt de vista liberal, se’l va intentar contrarestar, amb la idea que cal ser tolerants, que se’ls ha de respectar. Total, l’any 1924, un esquadró feixista el va assassinar. El que Matteotti plantejava a principis del segle passat no forma part del passat; és superactual. L’historiador Carles Viñas diu que el feixisme “és la formulació de l’odi en doctrina política”, perquè implica violència, implica atemptar contra els drets humans. Llavors, costa d’entendre que hi hagi gent, fins i tot intel·lectuals que, des del progressisme, considerin que també se li ha de donar veu.

“Hi ha molt poca cultura antifeixista a les redaccions”

Per tant, aquesta suposada neutralitat, de facto, acaba legitimant l’extrema dreta?

Sí. S’han naturalitzat aquests discursos i s’ha banalitzat el feixisme. I això no només té a veure amb la precarietat del periodisme, sinó també amb la poca cultura antifeixista que hi ha a les redaccions.

Tal com explica Miquel Ramos al seu darrer llibre Antifascistas (Capitán Swing), a l’Estat espanyol, aquesta banalització es dona en paral·lel a un altre fenomen, que és l’estigmatització i la caricaturització de l’antifeixisme.

Aquí no queda gens clara una premissa bàsica: que ser demòcrata necessàriament vol dir ser antifeixista. Això no ho tenen clar representants de partits que es consideren d’esquerres, i moltes vegades parlen en termes d’extrems: “ni feixisme, ni comunisme”, “ni Vox, ni Podem”, “ni Vox, ni la CUP”, “ni Vox, ni Bildu”. Aquesta equiparació és molt greu. A Itàlia, la situació és substancialment diferent, en el sentit que la teoria és molt correcta i el cap d’Estat es defineix com a antifeixista; però, a la pràctica, hi ha formacions democràtiques que segueixen pactant amb el feixisme. Tanmateix, l’estereotip del jove encaputxat que crema un contenidor, tan típic a l’Estat espanyol, aquí no es reprodueix.

“Ser demòcrata necessàriament vol dir ser antifeixista”

Més enllà de les diferències que ubiques entre el feixisme espanyol i l’italià, quines són les similituds? Tenen un substrat comú?

Les estratègies que segueix l’extrema dreta a tot arreu tenen punts en comú –el racisme, la xenofòbia, la lluita contra la “ideologia de gènere”, etc.–, però també connecten amb el marc d’acció de la nova dreta populista, que intenta fer-se seus conceptes propis de la classe treballadora, fer veure que confronta les elits i situar un enemic, que poden ser els gitanos, els migrants o els catalans, depenent de cada context. Cada partit adequa els seus principis a l’entorn. Però el substrat és comú.

 

[Foto: ALBA SIDERA – font: http://www.elcritic.cat]

 

Escrito por Hugo García Michel

… y no, no me refiero a la hermandad desde un punto de vista idílico tipo el “Himno a la alegría” (aquel en el que Miguel Ríos usaba las notas del cuarto movimiento de la Novena Sinfonía de Beethoven para cantar con cierto idealismo sesentero aquello de “Ven canta, sueña cantando / vive soñando el nuevo sol / en que los hombres / volverán a ser hermanos”), sino la hermandad a secas, la hermandad de los consanguíneos, de los que suelen tener a un mismo padre y a una misma madre. La hermandad carnal (o la hermandad, carnal).

En la larga historia del rock ha habido varias agrupaciones conformadas, total o parcialmente, por hermanos y/o hermanas. En algunos casos, ha existido armonía dentro de ellas; pero en otros, esa hermandad ha derivado en odios, peleas y conflictos varios, algunos de ellos legendarios. Veamos una quincena de casos de grupos de todas las épocas, desde los lejanos años cincuenta de la centuria pasada, hasta la actualidad de los años veinte de este cuando menos singular siglo XXI.

Liam Gallagher. Fotografía: Stefan Brending bajo licencia de Creative Commons
Liam Gallagher. Fotografía: Stefan Brending bajo licencia de Creative Commons

1.- The Everly Brothers. “Bye Bye Love” (del álbum The Everly Brothers, 1958). El legendario dueto de los hermanos Don y Phil Everly surgió en 1952, hace exactos 70 años, en el estado norteamericano de Iowa y aunque está más identificado con el country, también incursionó en el rockabily y tuvo una enorme influencia en agrupaciones de rock como los Beatles, los Beach Boys, los Hollies, Eagles, Crosby, Stills & Nash  y exponentes del folk como Simon & Garfunkel o Bob Dylan, entre otros muchos más. Su estilo melodioso y sobre todo sus espléndidas armonías vocales dejaron un sello indeleble en la historia de la música popular de Estados Unidos y del mundo entero.

2.- The Beach Boys. “Do It Again” (del álbum Stack-O-Tracks, 1968). Uno de los quintetos emblemáticos del rock de los años sesenta gracias al genio de su líder, Brian Wilson, creador de un sonido que si bien tomó prestados (y a veces plagiados) varios elementos de la música negra estadounidense (desde Chuck Berry hasta Chubby Checker), también introdujo diversas innovaciones que finalmente le dieron al grupo una personalidad propia. Conformado por los hermanos Brian, Dennis y Carl Wilson, además de su primo Mike Love y su amigo Al Jardine, el grupo vivió muchos momentos conflictivos, en especial por los problemas emocionales y mentales de Brian y por la tiranía que en un principio ejerció sobre ellos su manager (y padre de los tres hermanos) Murry Wilson. Como sea, dejaron cuando menos una docena de temas inmortales, entre ellos la sensacional “Hazlo otra vez”.

3.- The Kinks. “Brother” (del álbum Sleepwalker, 1977). Si hay una agrupación señalada por la relación amor/odio entre dos hermanos, esta sin duda es la de los Kinks, cuarteto formado en 1963 en su natal barrio de Muswell Hill, al norte de la ciudad de Londres, Inglaterra, por Ray y Dave Davies. Ray fue siempre la cabeza del grupo. Compositor del 95 por ciento de las canciones, cantante y front man (además de ser el hermano mayor), se impuso en muchas batallas artísticas y musicales a su consanguíneo, un excelente guitarrista líder, estupendo compositor y buen cantante, aunque sin el genio aplastante de Ray. Así y todo, estos brothers in arms permanecieron juntos durante más de treinta años, hasta la disolución de los Kinks en 1997. Aquí un video con la bellísima canción “Hermano”, compuesta amorosamente por Ray para Dave (a manera de paradoja, en el último disco de The Kinks, Phobia, de 1993, viene la composición “Hatred (A Duet)”, una especie de duelo a dueto en el cual los hermanos discuten de manera muy divertida sobre sus diferencias y sus rencores personales –canción catártica, si las hay: “el odio es lo único que nos mantiene juntos / el odio es lo único que permanecerá por siempre”).

4.- The Allman Brothers Band. “Whiping Post” (del álbum The Allman Brothers Band, 1969). Los hermanos Duanne y Gregg Allman, oriundos de Jacksonville, Florida, conformaron a esta potente agrupación de rock sureño, con una capacidad asombrosa para realizar largos jammings en concierto (algo que puede escucharse en sus discos “en vivo”) y una finura interpretativa esplendorosa (notable sobre todo en sus álbumes en estudio). Duanne era un muy dotado guitarrista, especialmente en la guitarra slide, mientras que Gregg se encargaba de los teclados (sobre todo el órgano Hammond), la voz principal y la composición de la mayoría de las canciones del sexteto, el cual debutó en 1969 con su primer trabajo discográfico homónimo. Como hermanos, los dos Allman siempre se llevaron bien. Desgraciadamente, su hermandad musical duraría tan solo dos años, ya que en 1971 un accidente de motocicleta puso fin a la vida de Duanne. El grupo seguiría hasta 1976, aunque tuvo varios periodos de reformación a lo largo de las décadas (el último concierto de The Allman Brothers Band ocurrió de hecho hasta 2014). Gregg falleció de cáncer en 2017 y con él culmino la leyenda. Aquí su enorme e histórica versión en concierto de la clásica “Whipping Post”, desde el mítico Fillmore East de Nueva York, en 1970 (hace 52 años ya).

5.- Heart. “Little Queen” (del álbum Little Queen, 1977). Aunque se constituyó en Seattle, en 1967, el grupo Heart no grabó su primer álbum (Dreamboat Annie) sino hasta 1975. Aparte de hacer muy buena música, su característica más llamativa fue siempre la presencia como cantantes e instrumentistas de las hermanas Ann y Nancy Wilson. Dueñas de un sorprendente talento y de estupendas voces, ya sea como solistas o realizando armonías vocales, también resultaron ser muy buenas compositoras (y Nancy, además, una grandiosa guitarrista). El grupo había emigrado a Vancouver, Canadá, donde empezó a grabar y a volverse famoso. Heart ha tenido muchos vaivenes a través de los años, un constante subeibaja de clausuras y retornos, pero hasta donde se sabe, con Ann Wilson a sus 72 años y su hermana Nancy a sus 68, la agrupación hoy sigue más que viva.

6.- Van Halen. “Jump” (del álbum 1984, 1984). Los hermanos Eddie y Alex Van Halen, nacidos en Amsterdam, Holanda, pero llegados desde niños a Pasadena, California, formaron el grupo en 1972 y grabaron su primer disco de larga duración seis años después, al lado del cantante David Lee Roth y el bajista Michael Anthony. La relación entre los dos Van Halen fue siempre tersa y a pesar de los diversos cambios que hubo en la alineación a lo largo de los años, ellos permanecieron juntos hasta la inesperada muerte de Eddie, en 2020. Virtuoso de la guitarra eléctrica e innovador de la misma en muchos aspectos, Eddie van Halen sigue siendo hoy por hoy, a pesar de su ausencia, una leyenda del hard rock y del heavy metal.

7.- AC/DC. “Highway to Hell” (del álbum Highway to Hell, 1979). Este explosivo y ciertamente humorístico grupo británico-australiano de hard rock es conocido hasta por quienes no gustan del rock. Los dos hermanos que lo fundaron, Malcolm y Angus Young (sí, el de los sempiternos pantalones cortos), ambos de origen escocés, emigraron a Sidney con su familia, desde Glasgow, en 1963 y una década después formaron AC/DC, ambos como guitarristas. Muchos cambios tendría el quinteto a lo largo de los años, aunque junto a los hermanos Young destacarían los vocalistas Bon Scott (hasta que murió y tomó la autopista al infierno en 1980) y Brian Johnson, quien reemplazó a Scott y permaneció en la agrupación hasta 2016, para reintegrarse en 2020, cuando grabaron el que hasta ahora es su más reciente disco y posiblemente (aunque quién sabe) el último: Power Up. Cabe decir que Malcolm Young falleció en 2017.

8.- The Black Crowes. “Hard to Handle” (del álbum Shake Your Money Maker, 1990). Desde Atlanta con furor, los Black Crowes surgieron en 1984 gracias al poderoso impulso de los hermanos Chris y Rich Robinson. Con un estilo fuertemente influenciado por el blues, el folk y el rock sureño, el quinteto posee desde sus orígenes un sonido muy fino y pulido que se ha traducido en ocho excelentes discos en estudio y cuatro en concierto. En cuanto a la relación de hermandad, está duró hasta 2015, cuando Chris y Rich se disgustaron por cuestiones sobre la propiedad del grupo y decidieron terminarlo. Duraron cuatro años sin dirigirse la palabra, hasta que en 2019 resolvieron sus diferencias y anunciaron el regreso de los Cuervos Negros para celebrar, con una gira, el 30 aniversario de su primer disco, el magnífico Shake Your Money Maker. La pandemia de Covid-19 interrumpió el periplo que sin embargo se reanudó a fines de 2021. En mayo de 2022, la agrupación lanzó su primer material grabado desde la reunión, un EP intitulado 1972, en el que interpretan seis covers de canciones que cumplen medio siglo de existencia.

9.- Oasis. “Don’t Look Back In Anger” (del álbum (What’s the Story) Morning Glory?, 1995). Si hablábamos de Ray y Dave Davies, de The Kinks, como una pareja de hermanos que vivió momentos por demás conflictivos, aquello fue una novela rosa si lo comparamos con la relación entre los hermanos Noel y Liam Gallagher, del grupo Oasis. Las rencillas entre estos nativos de Manchester, Inglaterra, fueron pasto seco para las publicaciones sensacionalistas británicas y del mundo entero. Si eran reales o parte de un ardid publicitario, quizá jamás lo sabremos. Lo cierto es que el nombre de Oasis es sinónimo de pelea y no solo entre los dos consanguíneos, sino también con otras agrupaciones, muy especialmente con Blur, sobre todo cuando ambas surgieron a la palestra. Oasis duró 18 años, de 1991 a 2009. Su gran éxito de popularidad es algo que no está a discusión, lo mismo que la calidad de algunos de sus discos y de muchas de sus canciones (varias de ellas extraordinarias), en su mayor parte compuestas por Noel Gallagher (muy influido por la música de los Beatles). Fue este quien decidió abandonar al quinteto, luego de una fuerte discusión con Liam. Peleas de hermanos al fin y al cabo.

10.- The Avett Brothers. “No Hard Feelings” (del álbum True Sadness, 2016). Dijo alguna vez el San Francisco Chronicle que el grupo de los hermanos Avett tiene “la densa tristeza de Townes Van Zandt, la ligera concisión de Buddy Holly, el tintineo melodioso de los Beatles y la cruda energía de los Ramones”. Provenientes de la ciudad de Concord, Carolina del Norte, Scott y Seth Avett han creado y siguen creando una música espléndida, de una belleza sin par, en la que combinan todas sus influencias: el rock, el folk, el country, el bluegrass, el blues, el soul y el indie, entre otros géneros. Sus tersas voces, sus finos arreglos solo en apariencia sencillos y su capacidad para escribir canciones entrañables, con letras llenas de poesía (en ocasiones melancólica y a veces irónica y divertida), los hacen merecedores de una mayor fama. Surgidos discográficamente en el año 2002, al lado del bajista y contrabajista Bob Crawford y el chelista Joe Kwon, llevan veinte años levantando la antorcha de la calidad musical y letrística de una manera admirable. Un grupo imperdible, una hermosa hermandad.

11.- First Aid Kit. “Emmylou” (del álbum The Lion’s Roar, 2012). Johanna y Klara Söderberg conforman este dueto proveniente de Estocolmo, Suecia, aunque al escucharlas uno pensaría que son de alguna pequeña ciudad del medio oeste estadounidense. Sus armonías vocales sin embargo dejan escuchar sus orígenes escandinavos, a pesar de que cantan en inglés. Se volvieron mundialmente conocidas en 2008, gracias al hermoso cover que hicieron en YouTube del tema “Tiger Mountain Peasant Song” de los Fleet Foxes. Hoy siguen activas y viven en su país. En noviembre próximo aparecerá su quinto álbum, Palomino.

12.– Larkin Poe. “Blood Harmony” (del álbum Blood Harmony, 2022). Originarias del norte de Georgia y avecindadas hoy día en Nashville, Tennessee, las hermanas Rebecca y Megan Lovell son como un huracán de rock sureño, blues y roots music con una potencia apabullante en sus pesados riffs, su fantástica guitarra slide y sus irresistibles voces, ya sea con Rebeca como cantante solista o con ambas haciendo armonías vocales. Aunque se dieron a conocer en las redes sociales por sus espléndidos covers, también escriben su propia música y desde 2014 tienen grabados siete álbumes en estudio y uno en concierto, además de varios discos EP. Apodadas por algunos como “las hermanas pequeñas de los Allman Brothers”, su forma de abordar la música no puede pasar desapercibida. Altamente recomendables si gustan del rock puro y fuerte. Como un vaso doble de scotch.

13.- Greta Van Fleet. “My Way, Soon” (del álbum The Battle at Garden’s Gate, 2021). Comparados en un principio con Led Zeppelin (por el estilo de su música y en especial por el timbre de su vocalista, con notoria influencia de Robert Plant), los hermanos Kiszka (Josh, voz; Jake, guitarra y Sam, bajo y teclados), nacidos en Frankenmuth, Michigan, formaron a Greta Van Fleet en 2012 (con el baterista Danny Wagner) y grabaron su disco debut, el EP Black Smoke Rising, para Lava Records, en 2017. Posiblemente la comparación con el Zepp les pesó demasiado y sus dos álbumes hasta hoy grabados (Anthem of the Peaceful Army, de 2018, y The Battle at Garden’s Gate, de 2021) derivaron hacia un sonido más cercano a la neopsicodelia y el rock progresivo.

14.- The Warning. “Error” (del álbum Error, 2022). Mucho se ha escrito ya en “Acordes y desacordes” acerca de estas tres hermanas nacidas en Monterrey, Nuevo León, y su vertiginosa carrera, la cual se ha disparado hacia arriba y con alcance mundial a partir de que fueron contratadas por Lava Records y grabaron su tercer álbum, el espléndido Error. Desde hace meses están realizando la gira de promoción por México, Canadá y sobre todo Estados Unidos, misma que continuará el resto del año, con dos conciertos incluidos en el Teatro Metropolitan de Ciudad de México, el 26 y el 29 de este mes de agosto. Daniela, Paulina y Alejandra Villarreal han conseguido con trabajo, disciplina y sobre todo un asombroso talento musical lo que ninguna agrupación había logrado en más de sesenta años de historia del rock en México (y esto apenas empieza para ellas).

15.- Liliac. “Mystery” (del álbum Queen of Hearts, 2020). Aun cuando se trata esencialmente de un grupo de covers, su manera de hacerlos, su poderío al interpretarlos y el innegable carisma de algunos de sus integrantes (sobre todo la vocalista Melody, con su agresiva presencia y su rasposísima y seductora voz), han hecho de Liliac (“vampiro”, en rumano) todo un fenómeno de popularidad a partir de su aparición en las redes sociales, en especial YouTube. Este caso de hermandad musical resulta muy particular, pues los cinco miembros son hermanos. Originarios del sur de California, Samuel, Abigail, Melody, Ethan y Justin Cristea, cuyas edades van de los 22 a los 14 años, cuentan ya con un muy buen álbum grabado con canciones propias (Queen of Hearts) y tienen todo el mañana por delante.

[Fuente: http://www.nexos.com.mx]

Le gouvernement autrichien souhaite mener des campagnes « anti-marketing » dans les pays sûrs desquels les réfugiés sont soupçonnés émigrer pour des raisons économiques, afin notamment de contrer les promesses faites par les passeurs.

Compte tenu du nombre record de réfugiés entrés en Autriche en 2022, le système d’asile est « à bout de souffle », a déclaré le ministre de l’Intérieur Gerhard Karner. À la fin du mois de juillet, plus de 40 000 demandeurs d’asile étaient enregistrés en Autriche. L’année dernière, ils étaient 14 000 à la fin du mois de juillet.

Écrit par Nikolaus J. Kurmayer

Compte tenu du nombre record de réfugiés entrés en Autriche en 2022, le système d’asile est « à bout de souffle », a déclaré le ministre de l’Intérieur Gerhard Karner. À la fin du mois de juillet, plus de 40 000 demandeurs d’asile étaient enregistrés en Autriche. L’année dernière, ils étaient 14 000 à la fin du mois de juillet.

Les demandes d’asile ont augmenté de 186 % si l’on compare les premiers semestres de 2021 et 2022, poussant Vienne à adopter une approche plus stricte.

Certains attribuent cette hausse à des contrôles plus stricts des personnes cherchant à transiter par l’Autriche, affirmant que le gouvernement gonfle artificiellement le nombre de réfugiés – position rejetée par M. Karner.

Le gouvernement autrichien s’inspire de plusieurs politiques déjà mises en œuvre par ses voisins européens.

La campagne de « marketing négatif » reflétera probablement l’initiative « Rumeurs sur l’Allemagne » du gouvernement allemand, qui a cherché à démentir les mythes et les fausses informations véhiculées par les passeurs, tels que « chaque réfugié reçoit un paiement de bienvenue de 2 000 euros ».

En outre, Vienne souhaite augmenter le pourcentage de demandeurs d’asile qui retournent volontairement dans leur pays d’origine. En 2021, environ 60 % des demandeurs, soit quelque 6 500 personnes, sont rentrés volontairement, tandis que le Danemark parvient à un taux de 90 % de retours volontaires.

Ce résultat est attribué aux conseils de retour précoce que fournit le gouvernement danois, ce qui n’est pas légalement possible en Autriche. « C’est un point où nous devrons peut-être réajuster certaines choses », a noté M. Karner.

 

[Photo : Shutterstock/Fishman64 – source : http://www.euractiv.fr]

Depuis quelques années, le pays fait tourner la tête à de nombreux Européens. Parmi eux, des jeunes artistes en quête d’une vie meilleure, attirés par les multiples avantages du pays.

Le Ponte 25 de Abril, semblable au célèbre Bay Bridge de San Francisco, à Lisbonne. | Filiz Elaerts via Unsplash

Le Ponte 25 de Abril, semblable au célèbre Bay Bridge de San Francisco, à Lisbonne. | Filiz Elaerts via Unsplash

Écrit par Anne Chirol — édité par Thomas Messias

Les Français sont friands du Portugal. L’ambassade de France au Portugal estime qu’environ 1,1 million de Français ont visité le pays en 2020. Dix ans plus tôt, ils n’étaient que 600.000. Aujourd’hui, après les Espagnols, c’est la deuxième nationalité la plus importante à visiter ce petit pays d’à peine plus de 10 millions d’habitants. Une fois accomplie, la visite se traduit parfois par d’autres projets sur la durée. Toujours d’après l’ambassade, ils seraient 1,7 million de Français (dont de nombreux bi-nationaux) à y être installées –si l’on compte les personnes uniquement françaises, le contingent est estimée à 30.000.

«En plus de la qualité de vie et de la proximité avec la France, les nouvelles générations de digital nomads aiment s’y établir, pour des prix raisonnables», décrit Vincent Grégoire, le directeur du cabinet de tendances NellyRodi, qui connaît bien le Portugal et son artisanat. À la façon des «digital nomads», certains artistes posent leurs bagages sans savoir quand ils s’en iront.

Pour les encourager à s’installer durablement, les organismes mettent la main à la pâte. L’Institut français et l’ambassade de France au Portugal soutiennent le développement des Industries culturelles et créatives (ICC) françaises sur le territoire portugais. Pour ce faire, une «mission prioritaire ICC» a été mise en place afin d’encourager leur développement dans le pays, renforcer leur visibilité et créer un réseau de ressources.

Les ICC incluent sept filières, dont architecture et design, artisanat et arts visuels. Difficile toutefois de quantifier le nombre des arrivants. «Nous n’avons pas de statistiques sur les artistes qui viennent s’installer au Portugal. Par contre, je peux vous dire que les demandes d’accompagnement sont extrêmement nombreuses», indique Silvia Balea, attachée de coopération culturelle et audiovisuelle à l’Institut français.

Une oeuvre de street-art à LX Factory, Lisbonne. | Anne Chirol

La capitale reste la zone de prédilection des artistes étrangers, notamment grâce à la valorisation de zones désaffectées comme LX Factory, espace qui accueille des artistes internationaux et de nombreuses peintures de street art. Lisbonne, «c’est aussi une ville où les choses sont possibles», selon Silvia Balea. Mais cette ville n’est pas la seule à tirer son épingle du jeu.

Porto, une perle pour les artistes

Avec l’afflux d’expatriés et de logements mis en location sur Airbnb, Lisbonne devient de plus en plus chère. Difficile pour de nombreux Portugais de s’y loger confortablement. L’été, les logements mis sur la plateforme de location de vacances s’envolent rapidement. Reste encore une autre ville, moins internationale, dont le charme est toujours aussi fort, même si elle devient également de plus en plus chère: Porto.

«Porto, c’est une ville qui rend possible le rêve artistique», décrit Victor Marqué. Cet artiste français y a élu domicile en 2017. À l’origine, il pense rester six mois sur place et arrive avec 3.000 euros en poche. Une fois diplômé d’architecture, l’idée de vivre à Paris et de chercher un travail dans un studio réputé cesse de l’enchanter. Le stress, les cadences de travail, la concurrence… pourquoi s’entêter à chercher une vie qu’il ne veut pas mener?

«Les Portugais sont souples, ils ont un vrai savoir-faire et un souci de la qualité.»                                              Vincent Grégoire, directeur du cabinet de tendances NellyRodi

Cinq ans plus tard, le créateur n’a pas bougé d’un poil. Et pour cause: cette ville située au nord du pays rassemble de multiples avantages, en plus d’une certaine qualité de vie. Située à côté de la mer et proche des terres où sont produites les matières premières, Porto reste encore dans son jus: traditionnelle, charmante et populaire. En se baladant dans la ville, Victor découvre la richesse artisanale du pays, de sa céramique aux azulejos (carreaux de faïence typiques). De ces derniers, il fera son activité principale.

Des azulejos faits main par Victor Marqué. | Victor Marqué

Tout cela a aussi été rendu possible grâce au prix abordable des locations, pour se loger comme pour travailler. À titre d’exemple, un artiste peut payer entre 50 et 100 euros par mois sa place dans un atelier, explique Victor Marqué. Difficile de trouver mieux en France. L’avantage de partager son atelier, c’est qu’on y rencontre aussi d’autres créateurs. Et d’autres arts.

Des savoir-faire et matériaux alléchants

Dans cet atelier, pas de grosse machine en vue. «Le fait de renouer avec des techniques qui racontent des histoires et de trouver un autre rapport au temps en oubliant les machines, c’est ce que veulent les gens», décrypte Vincent Grégoire, vantant des savoir-faire portugais «charmants». Muni d’un simple rouleau à pâtisserie et d’une plaque de bois, Victor Marqué apprend perpétuellement de nouvelles techniques au fil de ses rencontres. Mais aussi en testant de nouvelles matières à sa convenance.

Chaque jour, il prend du plaisir à essayer de nouvelles combinaisons et va à son rythme. En d’autres mots, la rentabilité n’est pas son maître-mot. Pas besoin de faire la même pièce à l’infini pour gagner son pain. Son travail reste source d’émerveillement. En aurait-il été de même à Paris? En tout cas, Victor n’est pas près de quitter sa ville d’adoption.

Non loin de Porto, de belles plages parfont le tableau. | Anne Chirol

Pour un artiste, Porto –et plus largement le Portugal– est un endroit stratégique pour obtenir des matières premières de qualité à proximité. D’autant que les Portugais parlent souvent bien le français. Et pas que. «Les Portugais sont souples, ils ont un vrai savoir-faire et un souci de la qualité. Leur culture a quelque chose de populaire, d’accessible, d’émotionnel qui nous parle. On est complice avec eux», décrit Vincent Grégoire, qui ajoute: «Il y a un côté modeste, on n’est pas dans le bling bling. Et ça, c’est la force du Portugal. On n’est pas dans l’ostentatoire, mais plutôt dans une idée de proximité.»

Un pari risqué

Mais tout n’est pas rose. Diplômé de l’école Boulle en 2001, Toni Grilo a choisi de s’installer dans le pays de ses origines une fois ses études terminées. En 2008, il fonde à Matosinhos, à côté de Porto, son propre atelier, dans lequel il produit des dessins, du mobilier et de la scénographie. Ses oeuvres reprennent des savoir-faire typiques du pays, tout en y ajoutant une touche de modernité.

Prenons le liège, matière que l’on connait en France pour les bouchons qui ferment les bouteilles de vin et de champagne. Toni Grilo revisite ce matériau dans un style industriel. Selon ses marques, les marchés diffèrent. Il vend ses pièces à des Français, des Anglais, des Américains, en Chine… mais pas à domicile. «Ici, la culture du design n’est pas développée. Le marché portugais n’existe pas dans le design contemporain. Il faut donc considérer le marché extérieur», raconte le designer, également chef d’entreprise.

Cette arrivée massive d’artistes issus de pays européens, souvent plus riches, amène un problème lié à la mondialisation.

Pour Tony Grilo, cette casquette est essentielle pour travailler avec des industriels«Il faut rentrer dans l’usine, parler avec les gens, prendre la matière et montrer qu’on veut savoir. Être curieux, humble et savoir parler avec les gens sans adopter un discours créatif», ajoute-t-il. Discours que l’on tiendrait plus facilement en France. Pour les étrangers qui ne parlent pas la langue, difficile de rencontrer les acteurs de l’industrie.

À plusieurs reprises, des designers lui confient que personne ne répond à leurs mails. Tony Grilo s’en amuse et leur rétorque que c’est normal, car «les Portugais, il faut d’abord apprendre à les connaître». Et impossible d’installer son bureau «en haut», ailleurs qu’avec les employés: il faut être présent pour être accepté.

Une chaise de la Cut Collection, désignée par Blackcorck, la marque de Toni Grilo. | Run Lola

Chargée de mission communication à l’Institut français du Portugal, Fanny Aubert Malaurie précise: «Au Portugal, le statut d’artiste est plus considéré comme un statut d’entrepreneur parce que ce n’est pas un pays comme la France où l’on a une intermittence du spectacle. Le statut d’artiste est perçu différemment ici parce qu’il n’y a pas d’aide pour la création. C’est beaucoup moins facile qu’en France.»

Régulièrement, Toni Grilo est contacté par des artistes qui viennent s’installer dans le pays. Et il en a déjà aidé beaucoup. «Depuis deux ou trois ans, le boom est radical. On parle beaucoup du Portugal comme étant la nouvelle Californie de l’Europe. Des Australiens, des Américains… c’est global. Et étonnant, car c’est un petit pays dans lequel c’est très dur de travailler et de gagner sa vie. Dans les médias, on parle souvent du Portugal. Moi je préviens les gens: “Attention, c’est pas si évident que ça, on ne vous fera pas de cadeau ici!”, même si tout est possible en travaillant beaucoup. Je trouve ça super», se réjouit-il.

Néanmoins, cette arrivée massive d’artistes issus de pays européens, souvent plus riches, amène un problème lié à la mondialisation. Quand sa femme attend leur deuxième enfant, les prix lisboètes et les allers-retours vers le nord ont raison de lui et le convainquent de déménager vers Porto. À Matosinhos, Toni Grilo restaure une vieille bâtisse. En à peine cinq ans, le prix a triplé. Le problème? C’est également de plus en plus difficile de se loger au centre de Porto et dans sa banlieue. «Quand on a un SMIC à 700 euros et des apparts à plus de 1.000 euros, comment on fait? C’est le mauvais côté de l’internationalisation», regrette le designer.

 

[Source : http://www.slate.fr]

 

 

Joaquim Espinós

Escrit per Gràcia Jiménez

El cinc de juliol passat el periodista Juli Esteve escrivia al seu mur del Facebook a propòsit de la mort de John Signes, del qual deia que era «un dels protagonistes indiscutibles de la nostra investigació sobre l’emigració valenciana a Nord-Amèrica. Tenia 99 anys. Havia nascut a Newark, New Jersey, el 1922, fill de Batiste Signes, de Gata, i Rosa Maria Ortiz, d’Oliva». També explicava, entre d’altres coses, que John havia estat l’últim supervivent d’origen valencià del Desembarcament de Normandia, i que quan el va entrevistar a sa casa de Connecticut, l’home es va emocionar molt per poder parlar en valencià després de vint-i-cinc anys de la mort de son pare.

aquest insecte oportunista, d’origen americà –vés per on!– que va acabar per devastar, des de finals del segle XIX fins el primer terç del segle XX, les vinyes europees

Batiste, el pare de John Signes, va eixir de Gata de Gorgos, com tants altres valencians eixien de diferents pobles, fugint d’una pobresa secular i de la falta d’expectatives per als més joves, aguditzades per la fil·loxera. Després de les plagues de l’oídium i el míldiu, fongs que debilitaren els ceps, apareix aquest insecte oportunista, d’origen americà –vés per on!– que va acabar per devastar, des de finals del segle XIX fins el primer terç del segle XX, les vinyes europees, fins a la substitució de moltes, no totes, pels nous peus americans –de nou Amèrica, ara amb la solució! L’estructura social del camp valencià, el de secà, i la viticultura en particular, van canviar definitivament. Alguns d’aquells emigrants van tornar amb estalvis, d’altres sense, i d’altres no van tornar mai, afonats per tragèdies o fracassos o decidits a fer del somni americà el seu projecte de vida.

Onada (2022)

D’aquells joves que partiren tracta la novel·la de Joaquim Espinós. Ben bé el pare de John Signes podia haver estat un d’ells. I la seua dona Rosa Maria, d’Oliva, probablement aquella núvia a qui es dirigien cartes, postals i fotos, sempre optimistes, que es casa per poders –com, si no, obtindre el permís dels pares per viatjar?– i arriba a Amèrica per formar una nova família. Els protagonistes de Material fotogràfic, tres joves de l’imaginari –o no tant?– poble de Llória, a la comarca de l’Alcoià, embarquen seguint somnis diferents, com diferents també seran les trajectòries vitals que Espinós ens relata en una història breu, de tall clàssic i llenguatge senzill, entenedor.

Vull creure, i també faig així un poc de literatura, si em permeteu, que la imaginació d’Espinós es degué posar en marxa en veure la foto de la portada –o d’altra semblant–, on tres homes molt joves, abillats amb les seues millors robes de passeig, encorbatats, els caps coberts amb barret o gorra, i un havà a les mans de cadascú, miren atents l’objectiu de la càmera. Segurament, continue imaginant, Joaquim Espinós era també coneixedor dels treballs de recerca de Teresa Morell Moll, valenciano-americana descendent d’emigrants i professora de Filologia Anglesa a la Universitat d’Alacant, qui va rescatar la memòria dels immigrants de la Marina Alta i és autora del llibre Valencians a Nova York (Edicions 96). També, vull pensar, que l’escriptor degué sentir de menut relats al seu poble, Benilloba, sobre alguns d’aquells agosarats joves paisans que creuaren l’Atlàntic…

tres joves de l’imaginari –o no tant?– poble de Llória, a la comarca de l’Alcoià, embarquen seguint somnis diferents, com diferents també seran les trajectòries vitals que Espinós ens relata en una història breu, de tall clàssic i llenguatge senzill, entenedor

Per tant, Material fotogràfic és un relat al servei de la història, de la petita història protagonitzada per gent senzilla, que fins fa pocs anys no tenia cabuda en els llibres, o en les aules, i que ara, per sort, podem anar rescatant des de diferents angles, per comprendre millor el passat dels valencians. Com he dit abans, la novel·la, que va obtindré el 16è Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, té una estructura clàssica, amb una cronologia directa, un protagonista principal, dos amics coprotagonistes que formen part substancial de la trama, un poc de sexe i una història d’amor amb arestes, com ens agraden ara. I també amb un final feliç, però més realista que idíl·lic, tot i que les situacions difícils, que no escassegen, gairebé sempre son sortejades en positiu. Les fotografies que es feien, les pel·lícules que Héctor, el protagonista, gravava d’aquell Nova York divers i complex dels feliços 20, són una part important de la novel·la, són aquell material fotogràfic que facilita la memòria i que apuntala part del relat.

Es tracta, i és important remarcar-ho, de la reedició de l’obra publicada el 2015, en la col·lecció Narratives de l’editorial Onada. L’autor ha fet una revisió d’estil, aprofitant que en exhaurir-se la primera edició la mateixa editorial l’ha passada a la col·lecció Maremàgnum, de caire més popular i juvenil. I sí, em sembla una bona decisió, ja que Material fotogràfic té una lectura àgil, entreté i ens informa, cosa que els joves agraeixen. I els no tan joves, també.

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]

L’ocupació franquista va transformar Barcelona, que va passar de ciutat amiga a ciutat hostil als jueus

Escrit per Marc Pons
Lisboa, agost de 1944. Un grup de nens i nenes jueus centreeuropeus que havien estat refugiats a Barcelona arribaven a l’Estació Central de la capital portuguesa per emprendre camí cap a Amèrica. L’associació civil semiclandestina American Jewish Joint Distribution Committee, dirigida pels germans sefardites portuguesos Sequerra, va crear una eficient xarxa que, des de Barcelona, salvaria la vida a milers de persones. No obstant això, la capital catalana ja no era aquell recer segur de l’època de la Generalitat republicana. El règim de Franco, aliat dels règims de Hitler i de Mussolini, havia deixat clar que no contemporitzaria amb la minoria jueva catalana. El saqueig i l’incendi de la sinagoga del carrer Provença, l’endemà de l’ocupació de la ciutat (1939), era una clara mostra de la postura del nou règim. I Barcelona passava a ser, tan sols, una escala clandestina de milers de refugiats que escapaven de l’Holocaust.

Fotografia dels germans Joel i Samuel Sequerra / Font: Mozaika

La Barcelona de la plenitud jueva

Però just abans que es produís aquest daltabaix, Barcelona era una de les principals destinacions de jueus mediterranis i centreeuropeus. L’ascens de Hitler al poder (1933) i les negres perspectives que planaven sobre la nombrosa i potent comunitat jueva alemanya, van intensificar el fenomen migratori jueu cap a Barcelona. Segons un estudi dels investigadors Josep Calvet i Manu Valentin, de la Universitat de Barcelona, aquesta segona onada migratòria, bàsicament alemanya i en menor mesura de països amenaçats pel règim nazi de Hitler, estava formada per empresaris (fabricants i comerciants) i professionals liberals (metges, arquitectes, professors, artistes, advocats). Era un col·lectiu professional molt qualificat que havia de repercutir molt positivament en el teixit econòmic de la ciutat.  A principis de 1936 la població jueva de Barcelona estaria situada al voltant de les 3.000 persones (0,3% de la població de la ciutat).

El cineasta David Oliver

Aquest percentatge era molt lluny del 15% de població jueva de la Barcelona de 1391 (a la vigília dels pogroms que van provocar la destrucció dels principals calls del país). Però era un grup molt dinàmic i molt innovador. Seria el cas, per exemple, del productor cinematogràfic David Oliver (Unizh, llavors Polònia i actualment Ucraïna, 1880 – Londres, 1947), que es va refugiar a Barcelona després de patir un atemptat a Berlín perpetrat per terroristes nazis (1933). Oliver ja era un destacat empresari del cinema alemany. Havia estat un dels pioners i un dels principals productors cinematogràfics alemanys: havia produït més de 150 curtmetratges a Alemanya i havia construït la sala d’exhibicions més gran d’Europa a Hamburg. A Barcelona va fundar Iberica Films, que va ser pionera en la incorporació de diversos gèneres musicals al cinema. Però amb l’esclat de la guerra espanyola (1936) es va exiliar de nou.

Fotografia dels germans Metzger (jueus suïssos) presentant els seus productes al rei Alfons XIII. Font: European Observatory of Memories

El psicòleg Werner Wolff

Un altre exemple d’aquella segona onada migratòria seria el metge Werner Wolff, que va arribar a Barcelona el 1933. Wolff (Berlín, 1904 – Nova York, 1957) ja era un prestigiós psicòleg de l’escola acadèmica de la psicoanàlisi i de l’etnopsicologia, que, poc després de l’ascens dels nazis al poder, va ser víctima d’una depuració ideològica i ètnica a la Universitat de Berlín. El prestigiós psicòleg català Emili Mira i López, en aquell moment director de l’innovador Departament de Psicotècnia i Formació Professional de la Generalitat, el va incorporar al seu equip d’investigació. Durant aquella etapa de col·laboració (1933-1936) interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil, Mira i Wolff van revolucionar les tècniques de selecció de personal. Però, a causa de l’ocupació franquista de Catalunya, s’haurien d’exiliar i els resultats dels seus treballs, d’extraordinària repercussió, no veurien la llum a Barcelona.

La fi del somni Barcelona

El deteriorament de la vida jueva a Barcelona es va iniciar abans de l’ocupació franquista de la ciutat (26 de gener de 1939). L’entrevista que van mantenir el president Companys i els dirigents de la Comunitat Israelita de Barcelona a finals de març de 1936 (ho explicàvem a l’anterior lliurament) revela que, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, els jueus barcelonins se sentien amenaçats per elements que gravitaven al voltant del consolat alemany a la capital catalana. En aquella reunió els dirigents jueus locals van exposar que la seva comunitat era objecte de pràctiques difamatòries, que els causava greus perjudicis comercials, i d’inquietants seguiments, que els provocaven un estat d’angoixosa inseguretat. La decidida intervenció del govern català evitaria mals majors, però, en canvi, seria una prova de càrrec contra el president quan va ser detingut per la Gestapo a la França ocupada (15 d’agost de 1940).

Oliver i Wolff / Font: Wikimedia Commons

Barcelona antisemita

En aquella tasca persecutòria i difamatòria (1933-1936) hi van participar elements forasters i autòctons. La investigació historiogràfica revela l’existència d’una “legió d’agregats culturals” alemanys (naturalment, amb l’acreditació del partit nazi) que es van desplegar vigilant els moviments de la comunitat jueva local. En canvi, la labor difamatòria —la que amenaçava la ruïna econòmica dels jueus barcelonins— anava a càrrec de grupuscles locals de la ultradreta espanyolista, que simpatitzaven amb l’ideari nazi i que actuaven a l’empara dels reductes més immobilistes i reaccionaris dels aparells judicial i policial espanyols. Un dels grups més radicalment antisemites seria la Peña Blanca, fundada per José Enrique de Olano i José María Milà Camps (burgesos ennoblits pel règim borbònic), i formada per les oligarquies més reaccionàries de la ciutat. La seva divisa era: “Viva Cataluña española”.

Birnbaum i Sagués

L’ocupació franquista de la ciutat seria l’acceleració d’un deteriorament que la Generalitat havia aconseguit aturar però no erradicar. L’endemà de l’ocupació (27 de gener de 1939) un grup de falangistes forasters van assaltar la sinagoga del carrer Provença i van llençar i cremar al mig de la via pública tots els llibres i els objectes d’aquell espai de culte. L’incendi de la sinagoga posava punt final a la primavera jueva de Barcelona, i marcava l’inici dels anys de plom de les persecucions. Per exemple, els comerciants Henri Birnbaum (Berlín, 1921 – Barcelona, 2004) i Joseph Palomo-Sagués (Pursa, Turquia, 1902 – ?, ?) van ser detinguts i acusats —sense proves— de dissidència al règim (en realitat el que pesava era la seva condició de jueus). I, sense cap tipus de judici, van ser internats al camp de treballs forçats de Miranda (Castella i Lleó), fins que el 1943 van aconseguir sortir per emigrar a Palestina.

Himmler a Barcelona (1940)

Companys i Urraca

No és cert que l’Espanya de Franco hagués protegit els jueus. L’ambaixador Sanz Briz i alguns altres van actuar a títol personal. Mai en nom del govern espanyol. I la prova més evident seria en el que va ser convertida Barcelona. El 15 d’octubre de 1940, el règim nacionalcatòlic espanyol afusellava el president Companys, que havia estat un defensor de la comunitat jueva barcelonina durant l’etapa republicana. Companys va ser interrogat a París i extradit a Madrid per Pedro Urraca, element de confiança de l’antisemita Félix Lequerica, ambaixador espanyol a Vichy. A la conclusió de la II Guerra Mundial (1945), Urraca va ser repetidament reclamat per la justícia francesa, i finalment jutjat i condemnat in absentia per crims contra la humanitat. Durant la seva estada a la França ocupada (1940-1945) es va enriquir amb el saqueig i l’assassinat de dotzenes de famílies jueves que intentaven escapar de l’Holocaust.

Laval, Galbolde i Bonnard

Barcelona i les ‘ratlines’

Queda clar que l’Espanya de Franco no va protegir els jueus. El règim nacionalcatòlic espanyol no va entregar mai Urraca a la justícia francesa. Com tampoc va entregar els milers de fugitius nazis (alemanys i francesos) que es van ocultar a l’Espanya de Franco. Barcelona va ser convertida en una important base de les ratlines (el sistema clandestí de fuga per a nazis). El 2 d’agost de 1945, Franco autoritzava l’aterratge d’un avió a l’aeroport del Prat que transportava Pierre Laval, Abel Bonnard i Maurice Gabolde, dirigents del sinistre règim de Vichy que havia capturat i enviat als camps de la mort milers de jueus. Passades unes setmanes, Franco va cedir a la pressió internacional i, mastegant vidres, va extradir Laval. I, paradoxes de la història, Bonnard, Gabolde i un mínim de 13.000 nazis francesos i alemanys van ser emparats per l’estat espanyol i van morir al llit. Una bona part, a Barcelona.

[Font: http://www.elnacional.cat]

Després de quatre segles de silenci, a finals del XIX els jueus van retornar a Barcelona, per arrelar-hi i projectar-s’hi.

Escrit per Marc Pons

Barcelona, 26 de març de 1936. Fa 86 anys. El rotatiu La Rambla publicava la notícia que, pocs dies abans, el president Companys i els directius de l’Associació Cultural Jueva de Barcelona s’havien reunit al Palau de la Generalitat per a posar en pràctica accions que havien de garantir la seguretat de la comunitat jueva barcelonina; amenaçada per una sèrie d’elements, autòctons i estrangers, que gravitaven al voltant del consolat alemany a la capital catalana. Aquella reunió seria la primera trobada al més alt nivell entre el govern de Catalunya i la comunitat jueva catalana des del decret de conversió o expulsió promogut per la monarquia hispànica el 1492. Però no era el primer testimoni de la recuperació de la comunitat jueva catalana. Barcelona ja acollia una comunitat jueva local des de finals del segle XIX.

El primer retorn

Una part molt important de les diàspores katalanim i sefardita que es van produir entre 1391 (any dels primers pogroms) i 1492 (data del decret de conversió o expulsió); es va dirigir als territoris de la Mediterrània oriental que l’emergent Imperi otomà guanyava al decrèpit Imperi bizantí. Tessalònica (a l’actual Grècia) va ser una ciutat de majoria jueva des del 1492 fins a l’Holocaust de 1942. Durant segles, katalanim i sefardites van mantenir una relació de complicitat amb el poder de la Porta Sublim. Però la reculada territorial de l’Imperi otomà (durant el segle XIX) forçada pel ressorgiment de les nacions balcàniques (Grècia, Bulgària, Sèrbia), els situaria en una posició precària i, fins i tot d’amenaça; que impulsaria una mena de retorn cap a l’Europa occidental, sobretot cap a París i Milà en primer terme; i cap a Barcelona com a etapa final.

La botiga de Lleó Alexandrovich. Foto Josep Brangulí. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

El cas de Jacques Bensussan

Segons la investigació historiogràfica, als inicis d’aquest fenomen migratori (1877) a Barcelona hi havia una vintena de persones de cultura jueva. Però quaranta anys més tard, coincidint amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914), aquell col·lectiu s’havia multiplicat per 20 i n’hi havia unes 400Jacques Bensussan és un dels casos més paradigmàtics d’aquell fenomen. Bensussan havia nascut a Tessalònica el 1877 en una família de l’elit jueva de la ciutat. Però el 1912, un Imperi otomà en plena descomposició transferia Tessalònica a la nova i flamant Grècia. I aquell fet desencadenaria una primera diàspora local; que es dirigiria cap a París. L’aventura de Bensussan a la capital francesa va durar el que va trigar a esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-1918), i el 1916 arribava a Barcelona i creava un petit taller de fabricació tèxtil.

El cas de Joseph Palomo-Sagués

Joseph Palomo-Sagués seria un altre paradigma d’aquell fenomen d’emigració jueva a Barcelona. Segons la mateixa investigació havia nascut a Pursa (a l’oest de l’actual Turquia) l’any 1902; i poc abans de ser cridat a files per la República de Kemal Ataturk, havia travessat la Mediterrània i s’havia refugiat a Barcelona (1923). Sagués va ser a Barcelona fins a les acaballes de la Guerra Civil (1939). A Catalunya es va casar amb la jueva Fortuna Adjiban; va fundar una família i es va dedicar a la venda ambulant pels pobles de l’interior del país; cosa que fa pressuposar, que com tants altres jueus catalans d’adopció acabaria dominant la llengua catalana. Sagués va ser detingut i reclòs en un camp de concentració franquista (Miranda, 1939). Mai se li va imputar cap càrrec, i no va ser alliberat fins al 1943, quan va poder passar al Protectorat Britànic de Palestina.

Familia Palomo Sagués i Adjiman a la Rambla de Barcelona (circa 1936). Font: European Observatory on Memories

Els jueus contemporanis a Barcelona

Segons els investigadors Josep Calvet i Manu Valentin, de la Universitat de Barcelona, la comunitat jueva contemporània es va establir en diversos indrets de la ciutat; però especialment al Poble Sec (obradors) i al Raval (comerços). Seria amb aquell establiment que es posaria en relleu la presència d’un altre corrent jueu, que procedia del centre i de l’est del continent (els askenazis). Segons els mateixos investigadors, durant els anys vint del segle XX, al carrer de Sant Pau hi havia una vintena llarga de botigues jueves. Una de les més populars era la de Lleó Alexandrovich (exiliat de la Rússia tsarista), situada a la cantonada dels carrers Sant Pau i Robadors. I una altra, també molt popular era la merceria dels germans Mendelson (originaris de Polònia), que estava situada al carrer Tamarit, just al davant del Mercat de Sant Antoni.

La primera associació jueva de Barcelona

La conclusió del conflicte mundial (1918), lluny d’estimular el retorn dels jueus barcelonins als seus països d’origen, va impulsar l’articulació del col·lectiu, a través de la Comunitat Israelita de Barcelona. Bensussan, que havia arribat a la capital catalana tan sols dos anys abans, ja apareix com un dels socis fundadors. I llavors és quan es planteja la qüestió: ¿realment Barcelona només era un refugi transitori o era una prometedora destinació? Sabem que els primers jueus contemporanis s’havien establert a Barcelona ja feia més quaranta anys (1877). I sabem que aquell fenomen s’havia multiplicat per “l’efecte crida”. Llavors, està clar, que els Bensussan, els Sagués, els Alexandrovich, els Mendelson —per citar alguns exemples— havien vingut a alguna cosa més que a esperar que escampés la tempesta bèl·lica europea.

Acta fundacional de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB). Font: Arxiu del CIB

Per què a Barcelona?

En mig segle (1877-1927) la població jueva local ja censava unes 2.000 persones. No obstant això, aquest creixement era producte d’un fenomen migratori discret però constant; que s’havia accelerat durant la darrera fase, especialment durant el quinquenni 1918-1923. De nou sorgeix un interrogant: ¿Per què a Barcelona? I la resposta l’obtenim quan observem el paisatge de la ciutat durant aquella etapa. La Barcelona de 1920 era una de les ciutats més dinàmiques del continent. Era la capital econòmica, social, cultural, científica i demogràfica de la península Ibèrica. I això explicaria que el 1919, la comunitat jueva local va crear la primera sinagoga contemporània de la ciutat, al carrer Provença 250. Els llibres i objectes de culte d’aquella sinagoga van ser cremats al mig del carrer l’endemà de l’ocupació franquista de la ciutat (1939).

L’etapa daurada de la comunitat jueva barcelonina

Catalunya va patir una brutal repressió política i cultural durant el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930). Però, per una altra banda, el país es recuperava del col·lapse econòmic de 1918 i dels formidables conflictes socials de 1919. Durant aquesta etapa, la comunitat jueva local no tan sols va confirmar l’arrelament a la ciutat i al país; sinó que va prosperar significativament. Amb l’ensorrament de la dictadura, la restauració de la Generalitat i la proclamació de la República (1931); la comunitat jueva catalana contemporània coneixeria la seva plenitud. Fins i tot, més enllà dels esdeveniments relativament llunyans però amenaçants: 1933 (instauració del règim nazi alemany), i 1936 (usurpació de la seguretat publica per part de les temibles Patrulles de Control anarquistes). Però això ho explicarem en el pròxim lliurament.

Llistat parcial de comerços jueus al Raval. Font CTNE European Observatory on Memories

 

[Font: http://www.elnacional.cat]