Archives des articles tagués Multilingüismo

La presidenta de la Convenció Constitucional promet lluitar per garantir els drets lingüístics en la nova Carta Magna

Elisa Loncon, elegida presidenta de la Convenció Constitucional de Xile

Xile ha començat els treballs per elaborar una nova Constitució que deixi enrere la d’Augusto Pinochet, encara vigent. La nova Carta Magna és una oportunitat per desempallegar-se de les rèmores de la dictadura i per construir un nou estat “plurinacional” i “plurilingüístic”.

Així ho va anunciar Elisa Loncon, la dona maputxe que diumenge va ser elegida presidenta de la Convenció Constitucional, l’organisme encarregat de redactar la nova Carta Fonamental de Xile. Abillada amb un vestit propi dels indígenes maputxes, Loncon va assegurar que el nou Xile serà “plurinacional i plurilingüe”. Ho va fer, en primer lloc, en llengua mapudungun, també anomenada maputxe, en una cerimònia que va ser retransmesa en castellà i en els diversos idiomes indígenes del país.

Segons el cens del 2017, un 13% de la població xilena pertany als pobles originaris. D’aquests, un 79,8% són del poble maputxe, un 7,2% de l’aimara, un 4,1% diaguita i un 1,6% quítxua. La població indígena majoritària, els maputxes, suposen el 9,9% del total dels habitants del país.

Els pobles originaris han estat tradicionalment menystinguts per les elits i per la majoria dels xilens, castellanoparlants en prop del 99% de la població, segons l’últim cens. Amb la posada en marxa de la Convenció Constitucional, però, on hi ha disset representants dels pobles indígenes (set dels quals maputxes) els parlants d’aquestes llengües esperen agafar una mica d’aire. De moment, una part dels representants de l’òrgan constituent ja han anunciat que tenen intenció de participar en els debats en la seva llengua.

Els membres de les minories lingüístiques s’aferren a l’empara legal que els pot donar el fet que la pròxima Carta Magna defineixi el país com un Estat plurinacional. L’exemple més proper és el de Bolívia on, des que el país va ser declarat estat plurinacional el 2009, a les escoles s’ensenya l’idioma propi de la zona a més del castellà i una llengua estrangera.

Amb el canvi de marc constitucional, però, no n’hi haurà prou per reviscolar unes llengües que han viscut un intens procés de minorització. Segons l’enquesta CASEN del 2011, un 11% de la població indígena parla i entén la llengua originària de la seva comunitat i un 10,4% només l’entén, un percentatge que ha anat baixant els darrers anys.

L’actual Constitució no estableix que el castellà sigui la llengua oficial de Xile, però ho és de facto. Tota l’activitat política, institucional i els documents són en aquest idioma. La coneguda com a “llei indígena” de 1993 reconeix de forma oficial les llengües originàries i, teòricament, en garanteix el seu ús en l’educació, els mitjans de comunicació i en els documents del Registre Civil. A la pràctica, però, aquests idiomes estan abandonats i alguns d’aquests abocats a una pròxima extinció. Les esperances estan posades ara en l’impuls que els pot donar la nova Carta Magna.

 

[Foto: Creative Commons – font: http://www.diaridelallengua.cat]

 

Escrich per Lo Quentin

Lo 4 de junh lo despartament d’intelligéncia artificiala de Facebook publiquèt un papièr coma dison tocant las traduccions automaticas de mantuna lenga. Dos jòcs de donadas, un de 46 lengas e un autre de 101. 101 es l’identificant dels cors per debutant dins lo sistèma escolar estatsunidenc. Dins los dos grop trobem la lenga occitana representada. De 6000 lengas estimadas pel monde, causèron d’inclure nòstra lenga. Per aquesta experiéncia calguèt trobar un traductor professional per traduire 3001 frasas de l’anglés a l’occitan, frasas de la Wikipèda en anglés. Per çò qu’es dels còrpus, l’occitan es considerat coma «pauc dotat» en tèxtes numerizats e anonats. Mas un paragraf del papièr nos indica aquò:

«Al contrari [de las lengas africanas], la traduccion dins mantuna lenga europèa, amai lengas paucas dotadas coma l’occitan, an de melhoras performàncias. Aqueste resultat met en davant l’importància tan del nombre de donadas que lo transferiment d’aprentissatge de lengas ligadas. Per exemple, la traduccion cap a e a partir de l’occitan pòt naturalament manlevar de lengas plan dotadas coma lo francés, l’italian e l’espanhòl.»
Aprenèm doncas que la maquina poguèt crear de palancas entre lengas de meteissa familha per compensar las paucas ressorsas disponiblas. Seriá de bon contar al monde contra lo multilingüisme aquò.

Òm pòt se demandar l’interest de Facebook de menar aqueste estudi. Encara que siasque pas perfiècha la traduccion automatica permet de comprendre l’idèa màger d’un messatge. Pòdi pas rescondre qu’aqueste malhum social practica de censura pels governaments e autres grops de pression. Per acabar amb una nòta positiva, los jòcs de donadas son provesits en open source.

Ligam cap al blog Facebook AI: https://ai.facebook.com/blog/the-flores-101-data-set-helping-build-better-translation-systems-around-the-world/

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

 

Alors qu’il s’agit de la même langue, son avenir semble mieux assuré au sud des Pyrénées qu’au nord. Un écart qui ne doit rien au hasard.

Écrit par Michel Feltin-Palas

En France, on croit parfois que le déclin des langues régionales s’expliquerait par une sorte de fatalité. Adaptés à un pays rural, le picard, le breton, l’alsacien et les autres auraient simplement été vaincus par la modernité. Autrement dit, on n’y peut rien. Ce raisonnement a le mérite d’être séduisant. Il n’a qu’un léger défaut : il est entièrement faux.
Pour s’en convaincre, il suffit d’observer ce qu’il se passe lorsqu’une langue de France est également pratiquée dans un autre pays. Pour cela, prenons, pas tout à fait au hasard, l’exemple du catalan. En commençant par observer les réponses à ces trois questions (1) :
· « Comprend le catalan » : 94% en Espagne, 61% en France.
· « Sait parler catalan » : 80% en Espagne, 35% en France.
· « L’utilise dans la vie quotidienne » : 36% en Espagne, 8% en France.
Dès lors, de deux choses l’une. Soit le catalan serait adapté à la modernité côté espagnol, mais pas côté français, et j’attends avec gourmandise que l’on m’en donne la raison. Soit cette situation est la conséquence de deux politiques linguistiques différentes. Je ne ferai tomber personne de l’armoire en indiquant que cette seconde explication est la plus convaincante.
Depuis la chute de Franco, le catalan bénéficie en effet dans la région de Barcelone de mesures très favorables. Les administrations utilisent en priorité la langue régionale, tout comme les télévisions et les radios publiques. Mais la disposition la plus décisive concerne l’enseignement. « Les matières fondamentales sont partout enseignées en catalan à l’école primaire, à l’exception naturellement des nombreuses heures dévolues au castillan. La règle est globalement la même dans le secondaire. Quant au supérieur, l’enseignant choisit la langue dans laquelle il est le plus à l’aise », précise l’anthropologue Dominique Blanc. L’objectif est clair : à la fin de sa scolarité, tout élève doit maîtriser le catalan ET l’espagnol. Et c’est ce que l’on observe dans l’immense majorité des cas.
Reste maintenant à comprendre pourquoi ce qui est réalisé en Espagne semble impossible en France. Plusieurs facteurs se conjuguent.
· Une scolarisation plus tardive en Espagne. La généralisation du français a commencé dès le XIXe siècle, alors que celle du castillan est intervenue beaucoup plus tardivement. Lors du retour de la démocratie, le catalan partait donc de moins loin au sud des Pyrénées.
· Des connotations positives en Espagne, négatives en France. C’est Franco qui a imposé le castillan (la langue de la région de Madrid) à l’école. Résultat ? Le catalan (comme le basque ou le galicien dans d’autres régions de la Péninsule) symbolise la résistance à la dictature. Rien de tel en France où, à partir de la Révolution, le français a été présenté comme « la langue de la liberté » alors que les langues régionales ont été associées à l’Ancien Régime.
· Le rôle de la bourgeoisie. En France, les « élites » ont été les premières à passer au français – un moyen pour elles d’accéder aux meilleures places et de se distinguer du peuple. Rien de tel à Barcelone où, au contraire, la bourgeoisie locale, fière de sa culture, a toujours pratiqué et défendu le catalan.
· Un sentiment national plus intense en France. Au cours de l’Histoire, la France a souvent été en conflit avec d’autres puissances européennes, ce qui a eu pour effet de forger un sentiment d’unité nationale. L’Espagne, elle, a connu davantage de guerres civiles. Le sentiment national y est moins puissant qu’en France.
· Un État plus centralisé en France. Si un Andalou diffère d’un Aragonais et d’un Galicien, la diversité culturelle est plus marquée encore en France quand on compare un Alsacien, un Corse, un Breton et un Aveyronnais – sans même évoquer le cas particulier de l’outre-mer. C’est pour faire tenir ensemble des populations que rien ne prédisposait à partager un destin commun que la France s’est dotée au fil des siècles d’un État très centralisé. Et pour la même raison que ledit Etat a cherché à substituer le français aux langues régionales. Le phénomène est beaucoup moins marqué en Espagne.
L’exemple du catalan est d’autant plus intéressant qu’au sud des Pyrénées, la défense de la langue alimente en partie le sentiment séparatiste – je suis sûr que vous pensiez à m’opposer cet argument depuis le début de cet article. Ces événements, cela se comprend, suscitent en France des réticences vis-à-vis des langues régionales de la part de ceux qui sont légitimement attachés à l’indivisibilité de la République.
Et pourtant, unité nationale et respect des langues minoritaires ne sont en rien incompatibles. J’en veux pour preuve qu’il existe dans le monde environ 6000 langues pour 200 États : le multilinguisme est donc la norme, non l’exception. À Barcelone, il a d’ailleurs fallu l’annulation, en 2010, du statut d’autonomie adopté en 2006 pour voir le vote indépendantiste décoller véritablement. Paradoxalement, c’est le raidissement décidé par Madrid qui a dopé la tentation sécessionniste. Une partie de l’opinion a alors basculé, sur le mode : « Puisque l’autonomie est impossible, alors je choisis l’indépendance. » On observe la situation inverse en Suisse, qui reconnaît quatre langues officielles et qui, à moins que quelque chose ne m’ait échappé, ne connaît pas de menace séparatiste.
Il est donc deux voies pour faire vivre ensemble des populations différentes. L’uniformisation autoritaire, d’une part ; le respect de la diversité et des droits culturels des minorités, d’autre part. Seule la seconde est compatible avec l’ambition de la France d’être le pays des droits de l’Homme.
(1) Etude de 2015 sur les usages linguistiques du catalan en « Catalogne Nord » menée par la Generalitat de Catalunya, le Conseil départemental des Pyrénées-Orientales et l’Institut franco-catalan transfrontalier (IFCT) de l’Université de Perpignan. Les chiffres concernant la « Catalogne Sud » proviennent de la plataforma per la llengua 2018 et de Quim Nadal, ancien rapporteur de la loi de politique linguistique en Catalogne.

 

[Source : http://www.lexpress.fr]

Considerem que l’aplicació del PEPLI suposa un pas endarrere en els centres que tenien un Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià

Les següents organitzacions: Intersindical Valenciana-STEPV, Decidim-JoDaD, Acontracorrent, BEA, SEPC, COS i la Plataforma per la Llengua, consideren que l’aplicació del Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural (PEPLI) que preveu la Llei 4/2018, de plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, suposa un pas endarrere en els centres que tenien un Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià (PEV), les anomenades línies en valencià, perquè redueix les hores de classe en aquesta llengua. Des del punt de vista de les entitats signants. el PEPLI no és el programa que necessita el sistema educatiu per poder avançar en l’aprenentatge i l’ús social del valencià. No es pot posar al mateix nivell que el castellà. ja que el valencià és la llengua minoritzada com a tal, pateix un procés de substitució lingüística que cal revertir. És per això que consideren necessari que el valencià siga la llengua vehicular als centres educatius, des de l’educació infantil fins a la universitat.

Afegeixen que cal que la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat autoritze, per al curs 2021-22, que totes les línies en valencià puguen mantindre les hores que tenien en aquesta llengua abans de l’aprovació de la Llei 4/2018. sense perdre’n cap, tal com van exigir mitjançant el manifest que van publicar fa uns mesos. L’administració ha d’arbitrar els procediments normatius per a garantir-ho, de manera ràpida, i evitar el retrocés que, en aquests centres, suposa l’aplicació del PEPLI. A banda, aquesta llei no ha suprimit l’exempció, una figura extemporània i discriminatòria que suposa la privació de l’aprenentatge del valencià a l’alumnat de les comarques castellanoparlants, en detriment dels seus drets.

Les entitats reunides el passat divendres 28 de maig exigeixen la reformulació de l’actuat programa lingüístic mitjançant la promulgació d’una nova Llei de Plurilingüisme. adaptada a la LOMLOE, que potencie el valencià i garantisca que siga la llengua vehicular de tot el sistema educatiu valencià.

Així mateix, expressen el seu suport categòric al professorat i a les comunitats educatives assetjades per elements i partits ultres que van en contra de l’ús i l’ensenyament del valencià i de l’escola pública valenciana.

Finalment, coincideixen en la ferma voluntat de treballar per a convocar mobilitzacions que asseguren que les reivindicacions siguen ateses per la Generalitat Valenciana, amb la intenció de fer valdre els drets dels alumnes valencianoparlants i de denunciar les agressions que pateix contínuament la nostra llengua i la nostra cultura a tot el domini lingüístic, especialment al Pais Valencià.

 

[Font: http://www.lahaine.org]

 

 

À l’occasion de la semaine de la Francophonie, qui s’est achevée dimanche (21 mars), le secrétaire d’État chargé du Tourisme, des Français de l’étranger et de la Francophonie Jean-Baptiste Lemoyne, a rappelé que le plurilinguisme sera l’une des priorités de la présidence française de l’UE au premier semestre 2022.

Le secrétaire d’Etat chargé du Tourisme, des Français de l’étranger et de la Francophonie Jean-Baptiste Lemoyne.

Écrit par Mathieu Pollet

« Renforcer le statut, l’usage, le rôle d’une langue, c’est renforcer son influence et son pouvoir », explique Olga Turcan, chercheure en sociolinguistique au sein du groupe d’étude sur le plurilinguisme européen de l’Université de Strasbourg et anciennement spécialiste de programme à l’Organisation internationale de la Francophonie (OIF), à EURACTIV.

La semaine dernière avait lieu la semaine de la Francophonie, l’occasion pour le gouvernement français, par la voix du secrétaire d’État Jean-Baptise Lemoyne notamment, de réitérer son souhait de promouvoir le plurilinguisme, et le français, en amont de la présidence de l’UE par la France en 2022.

Si les actions concrètes qui seront mises en place restent à être clarifiées – à ce jour, les sollicitations d’EURACTIV auprès de l’exécutif sont restées sans réponse -, l’ambition d’élargir la place et le rôle de la langue française dans le monde n’est pas nouvelle.

Le 20 mars 2018, le président de la République Emmanuel Macron avait présenté une feuille de route, s’appuyant sur des consultations publiques, afin de mener à bien cet objectif.

« L’effort de soutien aux systèmes éducatifs des pays francophones d’Afrique s’est poursuivi avec 356 millions d’euros engagés en 2020 », note par exemple l’Elysée dans une communication publiée vendredi dernier (19 mars).

« Est-ce qu’on parle d’une politique linguistique au sein de l’UE et de ses institutions ou on parle d’une politique linguistique qui concernerait les États membres et leur système éducatif ? » s’interroge Mme Turcan, face à la volonté française à l’horizon 2022, qui précise sa réflexion : « Est-ce que la France souhaite renforcer son pouvoir, son influence, sa capacité de décision dans le cadre d’une organisation internationale ? »

Halte au « Brexit », « taskforce » et autres anglicismes ?

S’il ne fait aucun doute que la France souhaite augmenter son rayonnement par un meilleur enseignement du français en dehors de l’hexagone, la question du statut de la langue dans les instances internationales, notamment européennes, se posent.

« Il y a quelques semaines, c’était le Brexit. Le Royaume-Uni nous a quittés et beaucoup d’anglophones avec. Et puis ce sera, dans quelques mois, la présidence français de l’UE. On doit donner un coup d’accélérateur et pas de ‘booster’, d’accélérateur, pour la pratique du français en Europe », expliquait le secrétaire d’État aux Affaires européennes Clément Beaune la semaine dernière dans une vidéo sur Twitter.

Et d’ajouter : « On doit le faire en défendant les règles, la pratique du français dans les réunions, dans les sommets, et on doit le faire aussi de manière plus offensive (…) On va le faire tout au long des prochains mois en Europe, pour qu’on ne parle plus seulement de ‘task force’, de ‘Brexit’ ou d’ ‘adresser’ un problème ».

Même son de cloche du côté de son collègue Jean-Baptise Lemoyne : « Il y a un combat qui reste à mener. Notamment au sein des institutions internationales. Je pense par exemple à l’UE parce que, il faut se le dire, on assiste quand même à une sorte d’émergence de l’anglais comme espéranto et moi je ne m’y résous pas », s’est-il plaint sur TV5 Monde la semaine dernière.

« Utiliser uniquement l’anglais est un appauvrissement total », a-t-il déclaré, évoquant un « sabire » – une langue composée d’un mélange de plusieurs langues – qui n’est « pas satisfaisant » et soulignant que pouvoir parler dans sa propre langue est « une clé de la démocratie ».

Les règles de l’UE

Dans les faits, la législation européenne est fondée sur le principe du multilinguisme et reconnaît les 24 langues officielles des États membres comme langues officielles de l’UE. « Les textes adressés aux institutions par un État membre ou par une personne relevant de la juridiction d’un État membre sont rédigés au choix de l’expéditeur dans l’une des langues officielles. La réponse est rédigée dans la même langue », précise l’article 2 du Règlement portant fixation du régime linguistique de la Communauté Économique Européenne de 1958.

Mais seuls l’anglais, l’allemand et le français sont les langues de travail effectives au sein de la Commission européenne. Le départ du Royaume-Uni de l’UE a relancé le débat sur la place de l’anglais dans les institutions, alors qu’elle n’est plus que la langue officielle pour deux pays désormais : l’Irlande et Malte.

Un document du Secrétariat général des affaires européennes rappelle d’ailleurs que tous les agents publics français « doivent toujours privilégier l’usage du français, et veiller à ce que son statut de langue officielle et de langue de travail soit respecté ».

« Il n’y a pas de doute sur le fait que, si on peut utiliser notre propre langue, il ne faut pas rater cette occasion », se réjouit Mme Turcan, qui note néanmoins que « remplacer l’anglais par une langue neutre, et donc s’en tenir à l’unilinguisme, ce n’est pas la solution », en référence à une consultation de 2018 lancée par le Médiateur européen où une partie des répondants appelaient à la mise en place « d’une langue commune mais neutre, à l’image de l’espéranto ».

La présidence tournante de l’UE par la France présente donc une opportunité pour réaffirmer la place de la langue français dans les instances européennes. Sans compter qu’ « au Conseil de l’UE, par exemple, lorsqu’il s’agit des langues de rédaction des documents selon les présidences tournantes, on observe une corrélation entre la production de textes en français et celle des textes multilingues. Autrement dit, l’accroissement de l’usage du français va de pair avec une progression d’autres langues », souligne Mme Turcan.

Elle s’appuie sur un rapport auquel elle a elle-même participé lorsqu’elle était à l’OIF et qui révèle que la présidence française, en 2008, a doublé « le taux des documents rédigés en français par rapport aux présidences précédentes, taux qui reste le plus élevé pour la période mentionnée ».

[Photo : LUDOVIC MARIN/EPA – source : http://www.euractiv.fr]

« Al-Kīmiyā », la revue de la faculté de langues et de traduction de l’université Saint-Joseph de Beyrouth (numéro 20)

Publié le mardi 09 février 2021 par Céline Guilleux

RÉSUMÉ

Le numéro 20 d’Al-Kīmiyā, la revue de la faculté de langues et de traduction de l’université Saint-Joseph de Beyrouth, interroge les relations indéniables qu’entretiennent les concepts de langue, de traduction et de sociétés. Elles font référence à une certaine interdisciplinarité qui s’est manifestée par l’émergence, depuis assez longtemps, de nouvelles disciplines et domaines de recherche. La sociolinguistique date des années cinquante du siècle dernier et les appels à l’institution d’une sociologie de la traduction ou d’une sociotraductologie remontent déjà à une vingtaine d’années. En effet, l’ouvrage de Jean-Marc Gouanvic, Sociologie de la traduction, la science-fiction américaine dans l’espace culturel français des années 1950, fut publié en 1999. Il s’agit donc de revisiter ces domaines plus ou moins établis pour tenter de rendre compte de l’état actuel des recherches ou perspectives de recherche dans les contextes sociaux d’aujourd’hui.

ANNONCE

Argumentaire

La thématique choisie pour le numéro 20 d’Al-Kīmiyā, la Revue de la Faculté de langues et de traduction de l’Université Saint-Joseph de Beyrouth, est « Langues, traduction et société ».

Les relations qu’entretiennent ces trois concepts sont indéniables, voire évidentes. Elles font référence à une certaine interdisciplinarité qui s’est manifestée par l’émergence, depuis assez longtemps, de nouvelles disciplines et domaines de recherche. La sociolinguistique date des années cinquante du siècle dernier et les appels à l’institution d’une sociologie de la traduction ou d’une sociotraductologie remontent déjà à une vingtaine d’années. En effet, l’ouvrage de Jean-Marc Gouanvic Sociologie de la traduction, la science-fiction américaine dans l’espace culturel français des années 1950 fut publié en 1999.

Il s’agit donc de revisiter ces domaines plus ou moins établis pour tenter de rendre compte de l’état actuel des recherches ou perspectives de recherche dans les contextes sociaux d’aujourd’hui.

La sociologie a très tôt considéré la langue comme un fait social (Durkheim cité par Wald, 2012). De son côté, le linguiste E. Benveniste a adopté une vision inverse assurant que « la société n’est possible que par la langue » (1962, p.376), ou même que « seule la langue permet la société. La langue constitue ce qui tient ensemble les hommes, le fondement de tous les rapports qui à leur tour fondent la société » (1974, cité par Boulet et Heller, 2007, p.309). Les recherches se sont alors multipliées considérant la langue comme une pratique sociale non figée, soumise aux interactions entre les acteurs de cette pratique dans le temps et dans l’espace. Cette approche parfois ethnographique s’intéresse à divers phénomènes sociaux comme le bilinguisme et le plurilinguisme mais aussi aux variations au sein d’une même langue. Loin d’être dépassées, ces thématiques de recherche méritent d’être revisitées à l’infini, au regard d’un monde où les sociétés sont en continuelles mutations. À l’air du numérique et des communications à distance, ne serait-il pas intéressant de voir ou de revoir de plus près le métissage des langues ou même la transgression de toutes les normes linguistiques surtout chez les jeunes ? Quelle serait l’influence de l’émigration intensifiée ces dernières années ? Quelles en sont les complications à l’intérieur des familles ? L’enseignement/apprentissage des langues ne devient-il pas un défi encore plus grand ? Ces questions et bien d’autres pourraient être traitées dans ce numéro. À noter aussi l’apport de la pensée de Pierre Bourdieu qui suscite l’intérêt des chercheurs depuis la publication de son ouvrage illustre sur la langue Ce que parler veut dire en 1982 . Les études ne cessent de reprendre les concepts de base qu’il a forgés, tels que l’habitus, le champ, le capital symbolique entre autres.

Modalités de contribution

Les chercheurs désireux de soumettre leur contribution sont priés de l’envoyer à l’adresse suivante : may.haddad@usj.edu.lb,

avant le 10 avril 2021.

Des propositions d’articles traitant de problématiques diverses pour la section Varia et les comptes rendus d’ouvrages seront également reçues.

La mise en forme

La rédaction se chargera du stylage des articles. Toutefois, les auteurs sont priés de respecter les consignes formelles suivantes :

  • Police : Times New Roman, Titre : 14 points en gras (en lettres majuscules). Nom de l’auteur : 10 points, nom suivi du titre académique et fonction. Résumé : 10 points. Texte: 12 points avec interligne simple. Notes de bas de page: 10 points. Pour les textes en arabe: Simplified Arabic. Titre : 16 points en gras. Nom de l’auteur: 12 points, nom suivi du titre académique et fonction. Résumé : 12 points. Texte : 14 points avec interligne simple. Notes: 10 points.
  • Les mots-clés (3 à 5) sont séparés par une virgule.
  • Les titres secondaires sont marqués en caractère gras en tête de paragraphe.
  • Les citations courtes (moins de 3 lignes) dans le corps du texte entre guillemets, les citations longues en exergue du texte en 10 points.
  • Les références bibliographiques dans le corps du texte suivent les normes : (Nom de l’auteur, date, page)
  • Les notes de bas de page sont réservées aux commentaires substantiels et informations complémentaires. Elles sont numérotées en continu.
  • La bibliographie placée en fin d’article suit les normes APA, 7ème édition. Les références doivent être romanisées. La revue adopte les règles ALA-LC (American Library Association- Library of Congress): https://www.loc.gov/catdir/cpso/roman.html

Exemple pour les monographies :

Nom de l’auteur, Initiale du prénom. (Année). Titre du livre : sous-titre. Maison d’édition.

Exemples pour les articles :

Nom de l’auteur, Initiale du prénom. (Année). Titre de l’article. Titre de la revue, volume (numéro), page de début-page de la fin.

Exemple pour les articles en ligne :

Nom de l’auteur, initiale du prénom. (Année). Titre de l’article. Titre de la revue, volume (numéro), page de début-page de la fin. Adresse URL / DOI (le cas échéant)

Présentation de la revue

Al-Kīmiyā est une revue publiée par la Faculté de langues et de traduction (FdLT) de l’Université Saint-Joseph de Beyrouth (USJ).

La revue Al-Kīmiyā, fondée en 2001-2002 sous cette appellation à partir des annales de l’Institut de langues et de traduction (ILT), publie principalement les recherches en traduction, en interprétation et en langues : traductologie, terminologie, histoire de la traduction, communication interculturelle, enseignement de la traduction, enseignement des langues et sciences du langage.

C’est une revue biannuelle plurilingue recevant des articles originaux en français, en arabe, en anglais, en espagnol, en italien et en allemand. Chaque numéro comprend un dossier thématique centré sur un sujet spécifique pouvant être commun aux disciplines propres à la traduction et aux langues, une section Varia et une section de comptes rendus d’ouvrages récents dans les domaines de la revue.

Al-Kīmiyā se veut un espace de réflexion donnant la parole aux chercheurs, enseignants, doctorants et professionnels des métiers de traduction et de langues.

Type de support : papier

ISSN : 2410-3128

En ligne : https://journals.usj.edu.lb/al-kimiya

Comité scientifique

  • Bert Barry (Saint Louis University- USA)
  • Christian Balliu (ISTI- Université Libre de Bruxelles-Belgique)
  • Enrico Monti (Université de Haute Alsace- France)
  • Gina Abou Fadel Saad (FdLT- Université Saint-Joseph de Beyrouth, Liban)
  • Hannelore Lee-Jahnke (Ex directrice de l’ETI, FTI- Université de Genève-Suisse)
  • Jean Soubrier (Université Lumière Lyon 2- Professeur émérite-France)
  • Julio Murillo (Universitat  Autónoma de Barcelona -Espagne)
  • Marianne Lederer (ESIT- Université Sorbonne Nouvelle-Paris3-Professeur émérite-France)
  • May Hobeika Haddad (FdLT- Université Saint-Joseph de Beyrouth, Liban)
  • Nadine Riachi Haddad (FdLT- Université Saint-Joseph de Beyrouth, Liban)
  • Nicolas Froeliger (Université Paris Diderot-Paris7-France)
  • Stéphanie Schwerter (Université Polytechnique- Hauts-de-France- France)

Rédactrice en chef

May Hobeika Haddad

Politique éditoriale

Les appels à contribution pour le dossier thématique sont lancés deux fois par an. Cependant, les contributions traitant de problématiques diverses et originales peuvent être reçues à tout moment de l’année pour une publication éventuelle dans la section Varia.

Al-Kīmiyā n’accepte que les articles originaux en français, en arabe, en anglais, en espagnol, en italien et en allemand, non publiés et non soumis à une autre revue. Le plagiat aboutit à un rejet automatique de l’article.

Toutes les contributions sont soumises à un processus d’évaluation :

  • Les auteurs envoient leur texte par courriel comportant :
  • Le titre de la contribution
  • Deux résumés de l’article : l’un dans la langue de l’article et l’autre en anglais, de 600 à 800 signes chacun.
  • 3 à 5 mots-clés dans les deux langues des résumés
  • Le texte :
    • L’article : 25000 à 35000 signes, espaces compris
    • Les comptes rendus : 7000 à 10000 signes, espaces compris.
  • Une notice biobibliographique de l’auteur (500 à 800 signes)
  • L’article est examiné d’abord par le rédacteur en chef qui le soumet à l’évaluation en double aveugle par deux experts du comité de lecture.
  • Les experts complètent et signent un formulaire donnant leurs avis et recommandations.
  • Les auteurs sont avertis des résultats de l’évaluation dans un délai de 6 semaines et peuvent apporter les modifications demandées dans un délai de 20 à 30 jours.
  • Le manuscrit est réexaminé par le comité de rédaction et éventuellement par un troisième expert.
  • La décision finale prise par le comité de rédaction est transmise à l’auteur.

La liste des membres du comité de lecture formé des évaluateurs est clairement mentionnée à la publication de chaque numéro.

Références indicatives

Benveniste É. (1962). Coup d’œil sur le développement de la linguistique. Comptes rendus des séances de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres. 106ᵉ année, (2), 369-380. doi: https://doi.org/10.3406/crai.1962.11477

Boutet, J. & Heller, M. (2007). Enjeux sociaux de la sociolinguistique : pour une sociolinguistique critique. Langage et société121-122(3-4), 305-318. https://doi.org/10.3917/ls.121.0305

Flynn, P. (2018). Ethnography. Dans L. D’hulst et Y. Gambier (dir.), A history of Modern Translation Knowledge, (p. 325-330). John Benjamins Publishing.

Froeliger. N. (2018). Pergnier, Maurice (2017) : Fondements sociolinguistiques de la traduction. Paris :Les Belles lettres (Collection Traductologiques)- Compte rendu. Sociolinguistica, 32 (1), 285-288.

Gambier, Y. (2007). Pour une socio-traduction. Dans J, F. Duarte. A. Assis Rosa et T. Seruya (dir.), Translation Studies at the Interface of Disciplines, (p.29-42).  John Benjamins Publishing.

Gambier, Y. (2007). Y a-t-il place pour une socio-traductologie? Dans M. Wolf et A. Fukari (dir.), Constructing a Sociology of Translation, (p.205-217). John Benjamins Publishing.

Gouanvic, J-M. (1999). Sociologie de la traduction : La science-fiction américaine dans l’espace culturel français des années 1950. Artois Presses Université. doi: 10.4000/books.apu.6046

Grenfell, M. (2009). Bourdieu, Language, and Literacy. Reading Research Quarterly, 44 (4), 38-448. https://ezproxy.usj.edu.lb:2134/10.1598/RRQ.44.4.8

Hanks, W. (2005). Pierre Bourdieu and the Practices of Language. Annual Review of Anthropology, 34, 67-83. http://www.jstor.org/stable/25064876

Le Manchec, C. (2002). Le langage et la langue chez Pierre Bourdieu. Le français aujourd’hui139(4), 123-126. https://doi.org/10.3917/lfa.139.0123

Pergnier, M. (2017). Fondements sociolinguistiques de la traduction. Les Belles Lettres.

Wald, P. (2012). « La langue est un fait social ». Rapports entre la linguistique et la sociologie avant Saussure: Conférence à l’Université de Tunis (décembre 1999). Langage et société, 142(4), 103-118. https://doi.org/10.3917/ls.142.0103

Wolf, M. et Fukari, A. (dir.). (2007). Constructing a Sociology of Translation. John Benjamins Publishing.

CATÉGORIES

LIEUX

  • Université Saint-Joseph de Beyrouth. Campus des Sciences humaines, rue de Damas
    Beyrouth, Liban

DATES

  • samedi 10 avril 2021

MOTS-CLÉS

  • langue, traduction, société, culture

CONTACTS

  • Hobeika Haddad May
    courriel : may [dot] haddad [at] usj [dot] edu [dot] lb

SOURCE DE L’INFORMATION

  • Hobeika Haddad May
    courriel : may [dot] haddad [at] usj [dot] edu [dot] lb

POUR CITER CETTE ANNONCE

« Langues, traduction et société », Appel à contributionCalenda, Publié le mardi 09 février 2021, https://calenda.org/839545

Au terme de quelles opérations mentales et scripturales un texte devient-il, dans une autre langue, un autre texte ?

Afin de mieux comprendre comment naissent les traductions, on se penchera ici sur les documents de travail de traductrices et de traducteurs. Biffures et permutations, ratures et repentirs, palettes lexicales et retouches successives exposent en effet sur la page un processus encore peu étudié : la traduction en devenir.

Associant traductologie et génétique des textes, la génétique des traductions invite à observer le travail des traducteurs sous ses multiples aspects : rédaction, péritexte, correspondance avec l’auteur, réflexions sur la pratique, etc.

Notre carnet s’en tiendra toutefois à un unique objet d’étude, sans doute le moins exploité à ce jour : les brouillons de traduction.

Ce carnet, qui accompagne le projet « Génétique des traductions » soutenu par l’école universitaire de recherche Translitteræ, s’inscrit dans le cadre des activités de l’équipe « Multilinguisme, traduction, création » de l’ITEM – Institut des textes et manuscrits modernes (CNRS – ENS).

 

Disciplines : Langue et linguistique, Théorie et critique littéraires

Thèmes : Littératures, Digital humanities

 

[Source : http://www.openedition.org]

La comunitat reformarà l’Estatut aquesta legislatura

El passat 25 de gener la vicepresidenta d’Aragó, Mayte Pérez, confirmava en ambdues compareixença i nota de premsa, que l’Estatut d’Autonomia d’Aragó seria reformat en breu, agregant diverses novetats com supressió d’aforaments en els membres de les Corts i Govern, i la modificació de la Llei electoral amb la representativitat de Terol amb independència de la seva població. Un compromís acordat pels quatre membres del Quatripartito, igual com l’aprovació de 21 noves lleis.

Des de l’entitat Esfendemos as Luengas, reclamen un compromís polític de tots els partits, associacions i col·lectius en favor de l’oficialitat del català i l’aragonès a Aragó.

No és cap novetat que la baralla per la supervivència i reconeixement de les llengües pròpies d’Aragó, aragonès i català, es trobi cada dia amb l’obstacle legal d’aquest Estatut, per fer complir les seves necessitats. El no reconeixement de el Govern d’Aragó com a llengües oficials a través del seu Estatut d’Autonomia els fa perdre drets fonamentals, subvencions de l’Estat i Europa, una normativa que garanteixi la seva ocupació en les estaments aragonesos (recordem que la seva ocupació està prohibit a les Corts), un reconeixement internacional …

Al desembre es va presentar un manifest al Congrés en favor de l’multilingüisme i les llengües minoritzades a l’Estat, davant la intrasigència i oposició que alguns sectors polítics mostraven a la llei Celaá. En aquest manifest, i en la nova llei Celaá, apareixen mencions a les llengües reconegudes pels diferents governs autonòmics, encara que no gaudeixin de la protecció de oficialitat.

Comunitats com Astúries, amb una situació similar a la d’Aragó, ja han començat processos i moviments polítics per modificar el seu Estatut d’Autonomia i incloure l’asturià i gallec d’Astúries com a llengües oficials en aquesta Comunitat.

[Font: http://www.racocatala.cat]

La sénatrice Marie-Claude Varaillas a dû s’expliquer face aux occitanistes sur son vote lors du débat relatif au projet de loi voulant protéger les langues régionales.

Dordogne : polémique autour du vote d’une loi sur les langues régionales

Marie-Claude Varaillas rappelle qu’elle est très attachée à l’occitan.

Écrit par Hervé Chassain

Marie-Claude Varaillas est très en colère. La sénatrice communiste de Dordogne s’est fait attaquer par des défenseurs de la langue d’oc. Ils l’accusent d’avoir refusé de voter en faveur d’une loi protégeant les langues régionales.

Un communiqué signé par Jean-Louis Lévêque, administrateur de la Maison occitane du Périgord, a déploré que son groupe ait voté contre ce projet de loi relatif à la protection patrimoniale des langues régionales et à leur promotion.

« Faux et injuste »

« C’est faux et injuste, se défend Marie-Claude Varaillas. Notre groupe s’est seulement abstenu en raison d’un amendement déposé en séance par la droite qui dénaturait le texte initial pour lequel nous devions voter. »

Elle rappelle que cet amendement, lié à la loi Carle, oblige les communes à prendre en charge les dépenses de fonctionnement d’écoles privées d’une autre commune au motif qu’un enfant de de leur secteur y est scolarisé. Ce serait le cas pour les établissements proposant l’enseignement de langues régionales.

Les communistes et écologistes refusent « de favoriser le secteur privé de l’Éducation nationale au détriment des établissements publics ». La sénatrice assure que le texte, qui va passer à l’Assemblée nationale avant de revenir au Sénat, sera voté une fois débarrassé de son amendement controversé.

Les défenseurs des langues régionales comme Jean-Louis Lévêque déplorent « l’hostilité dont font encore preuve certains élus à l’égard du plurilinguisme dans notre pays ». Il a ainsi relayé le « vif mécontentement ressenti par les structures qui se battent au quotidien pour que vive l’occitan dans notre département ».

Marie-Claude Varaillas, qui rappelle qu’elle parle occitan depuis son enfance et qu’elle y est très attachée, assure qu’elle fera tout pour le défendre et encourager son enseignement. Elle a déjà écrit dans ce sens aux représentants du monde occitan, ainsi que sur sa page Facebook :

 

[Photo :  Philippe Greiller – source : http://www.sudouest.fr]

Se començarà a la fin de decembre amb las anóncias en catalan per la linha entre Tolosa e Portbou

Yoyo697 / Wikimedia

Los trens TER que fan lo trajècte Tolosa-Portbou auràn d’anóncias sonòras en catalan, çò rapòrta Ràdio Arrels. E mai, es previst d’i incorporar l’occitan pus tard.

Dempuèi qualques meses, l’SNCF e la region qu’a pres lo nom d’Occitània son a trabalhar per que los convòis de tipe Regiolis fagan lors anóncias sonòras en catalan e en occitan. A la fin de decembre las anóncias se faràn en catalan per la linha Tolosa-Portbou, tant dins los trens coma dins las garas. Serà lo primièr còp qu’aquò se passa dins l’estat francés.

Mai tard es previst d’i apondre l’occitan e de generalizar lo plurilingüisme a totas las linhas de la region.

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Los autors, lingüistas e antropològs, son de mai d’una origina, entre las qualas de regions occitanas

Les langues-cultures moteurs de démocratie et de développement es un obratge collectiu coordenat per Martine Boudet amb la participacion de la DGLFLF (Delegacion Generala a la Lenga francesa e a Las lengas de França, Ministèri de la Cultura) e del Cairefòrc Cultural Naut Bernat (Tolosa). Los autors, lingüistas e antropològs, son de mai d’una origina, entre las qualas de regions occitanas[1].

Los objectius d’aquela publicacion son, principalament, de religar:

— d’òbras academicas sus las lengas e las culturas,

— las problematicas de divèrsas lengas-culturas minoritàrias,

— los objectius ciutadans de democracia e de desvolopament, sus aquestas basas.

Un contèxte educatiu dangierós per las lengas regionalas

Aquela situacion es mesa en evidéncia pel collectiu interorganizacional Per que viscan nòstras lengas. Per quant a lor ensenhament, l’Associacion de las Regions de Françs (ARF), citada dins l’obratge, contèsta tanben la legitimitat e la pertinéncia de la reforma del licèu e del bachelierat:

Las regions membres de la Comission Lengas regionalas de Regions de França demandan al ministèri d’emendar la reforma del licèu e del bachelierat per tal qu’aquesta constituisca pas una reculada de la diversitat lingüistica en França.

D’efièch, dins l’estat, la reforma desvaloriza l’ensenhament bilingüe e l’ensenhament extensiu de las lengas regionalas, subretot pel jòc dels coeficients e per una mesa en concurréncia sistematica amb las lengas estrangièras e las autras disciplinas. Es malconéisser los objectius meteisses de l’ensenhament bilingüe e de l’ensenhament de las lengas regionalas, que cèrcan non sonque de preparar a un cursus pòstbac en lenga regionala, mas tanben de formar fins al bachelierat de joves que seràn aptes a estudiar, trabalhar, viure dins un contèxt bilingüe, quins que sián los estudis o los mestièrs a los quals se destinan.

La Comission pòt pas acceptar aquela mesa en perilh de l’ensenhament de las lengas regionalas e de las seccions bilinguas e demanda instantament que d’ajustaments sián operats a la reforma per tal que las disposicions de l’article L312-10 del Còde de l’Educacion sián respectadas[2].» (trach del comunicat citat p. 59)

Tocant l’ensenhament en collègi, Philippe Blanchet explica dins l’obratge que: “s’una plaça es possibla per l’ensenhament deis LR dins los 4 nivèls dau collègi, 6n compresa, aquela plaça es ges assegurada. Leis LR son mai encara plaçadas en concurréncia d’autreis ensenhaments complementaris, dins l’encastre de dotacions oràrias estrechas e non extensiblas. Vista l’ideologia lingüistica dominanta en França, es ges segur que lei còlas pedagogicas fagan una plaça ais LR en 6a e dins leis Ensenhaments Pedagogics Interdisciplinaris”. (p. 51-52)

La situacion d’autres ensenhaments de lengas

Al nom d’una logica budgetària d’austeritat, la fin de las opcions en lenga viva 3 italian, portugués, rus… en licèu general, a sonat los classes, en 2009, d’una diversitat pr’aquò necessària a l’ora de la bastison d’Euròpa. Per quant a las lengas ancianas, lor minoracion dins la reforma dels collègis aviá provocat de debats al motiu del manten del país coma “nacion culturala”. L’ensenhament de l’arabi, e mai del berbèr, es tanben tròp marginalizat de cara al nombre de locutors: l’arabi es la segonda lenga parlada dins lo país, particularament dins los quartièrs populars que patisson una manca de reconeissença culturala. L’ensenhament del francés lenga mairala/FLM clau, de son costat, un cicle d’aculturacion que sa deriva es l’assimilacion. La disciplina coneis un replec patrimonial e mai un apauriment de sos ensenhaments fauta de pro de dobertura sus d’autras lengas-culturas —lengas regionalas compresas— que compensariá la concurréncia de l’angloamerican.

En aval, pr’amor que son fragilizats pels objectius de competitivitat e de rendabilitat immediata, l’avenidor dels departaments universitaris de lengas minoritàrias es tanben una question que pòrta de pensaments: per las meteissas rasons antan foguèt barrat lo departament de lengas ancianas de l’Universitat de Lemòtges.

Es qu’aquela tendéncia pesuga molarà o, al contrari, lo sistèma valorizarà puslèu l’ensenhament del francés e de l’anglés, ja dominants, amb en rèireplan una tecnosciéncia arrapada a d’objectius de creissença puslèu mercantils?

Quinas preconizacions?

La còla de l’obratge fa l’escomesa d’una evolucion pus armoniosa, particularament dins lo sector de las lengas regionalas. La promocion de la diversitat es una de las responsas. Es çò que fa lo Forum de las Lengas del Mond organizat cada an pel Caireforc cultural Naut Bernat (Tolosa). Avèm aquí un recors de cara al desvolopament dels nacionalismes, de las xenofobias, del terrorisme religiós, de la glotofobia…

Entremièg aquelas preconizacions, podèm citar la promocion:

— al plan institucional, de la defensa juridica de las lengas, d’una francofonia inclusiva, d’un alterdesvolopament que passe per las lengas autoctònas…

— al plan academic, de l’interdisciplinaritat (geopolitica, lingüistica del desvolopament, antropologia culturala, macroeconomia),

— d’un punt de vista metodologic, del plurilingüisme, del comparatisme, de l’intercultural, de l’intercompreneson.

— al plan educatiu, de l’ensenhament de las lengas minorizadas, en particular lo de las lengas regionalas.

— al plan ciutadan, de l’engatjament associatiu per tal d’aver de relèvas dins l’opinion e los mejans de comunicacion, e mai al prèp dels poders publics.

Jean Sibille
Encargat de recèrca HDR
Laboratòri CLLE-ERSS (UMR 5263)
CNRS / Universitat de Tolosa – Joan Jaurés


[1] Entremièg los autors, podèm citar Giovanni Agresti especialista de literatura occitana, Philippe Blanchet especialista del provençal, Martine Boudet especialista d’antropologia culturala, Gilbert Dalgalian especialista del plurilingüisme, Gaid Evenou encargada de mission a la DGLFLF, Giovanni Poggeschi especialista de l’estatut de las lengas europèas, Claude Sicre président del Carrefour culturel Arnaud Bernard (Toulouse).
[2] Commission Langues Régionales, Association des Régions de France, « Réforme du lycée et du baccalauréat: l’enseignement des langues régionales en danger » (15 de febrièr de 2019)

BOUDET, Martine (dir.). Les langues-cultures moteurs de démocratie et de développement, Paris, Ed. du Croquant, 2019.

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

La tòca de la jornada es de sensibilizar a l’aprendissatge de las lengas e de la diversitat, per fin de favorir lo plurilingüisme e la compreneson interculturala

Coma cada 26 de setembre, dempuèi l’an 2001, se festeja uèi la Jornada Europèa de las Lengas. A l’escasença d’aquela jornada, lo Conselh d’Euròpa encoratja lo mond a aprene mai de lengas, tant a l’escòla coma en defòra, convencut que la diversitat lingüistica es un camin cap a una melhora comunicacion interculturala e un element clau del patrimòni cultural del continent.

La tòca de la jornada es de sensibilizar a l’aprendissatge de las lengas e de la diversitat, per fin de favorir lo plurilingüisme e la compreneson interculturala, per fin de promòure la rica diversitat culturala e lingüistica d’Euròpa, que cal manténer, e per fin d’encoratjar a aprene de lengas al delà del mitan escolar per de rasons de mobilitat o pel plaser de l’escambi uman.

E mai lo Conselh d’Euròpa sostenga lo plurilingüisme per tota Euròpa, las injustícias lingüisticas son talament manifèstas que i a mai de possibilitats de far de recèrca universitària sus l’occitan en Alemanha qu’en Occitània. Al delà, dins lo país nòstre, i a mai d’escasenças d’aprene l’anglés o lo chinés que d’aprene las lengas dels vesins: aragonés, arpitan, basco, catalan o nòrd-italian. Es a dire que los interèsses economics son encara considerats mai importants que los escambis umans e la preservacion de la diversitat.

Las lengas minorizadas e la covid-19

L’intergrop de las Minoritats Tradicionalas, Comunautats Nacionalas e Lengas a publicat uèi un comunicat en divèrsas lengas, dont l’occitan aranés. Ongan, an soslinhat que lo multilingüisme es lo melhor biais per “fomentar ua comprenença melhora e er includiment mutuau e tà impulsar era creativitat e era innovacion”. A mai, an remarcat que la pandemia de la covid-19 a rendut manifèstas las inegalitats lingüisticas. “Es mejans de comunicacion e es activitats culturaus enes lengües minoritàries tanben s’an vist afectadi de manèra desproporcionada pera pandemia”, çò ditz lo comunicat que conclutz que cal emplegar las lengas minorizadas dins totes los encastres “tant en circonstàncies normaus coma extraordinàries. Sonque alavetz poderam díder qu’es lengües europèes arreceben eth respècte que meriten”.

Visca l’occitan

De son latz, lo CRÈO de Tolosa a lançat una campanha amb l’etiqueta #viveloccitan (Visca l’occitan) per que lo mond expliquen en vidèo suls rets socials que lor agrada l’occitan.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Nin o ensino da lingüística debe reducirse á explicación do conflito entre linguas en contacto, nin o argumento en favor dun idioma debe limitarse ao seu número de falantes, nin debemos reivindicar só o dereito a vivir en linguas minorizadas, senón a obriga de coidar a diversidade lingüística porque cada idioma leva implícita unha visión do mundo. Son algunhas das ideas que recolle Teresa Moure en ‘Linguística-Eco-’ (A través), un ensaio no que defende unha visión ecoloxista das linguas. 

‘A torre de Babel’, de Pieter Bruegel

Por Montse Dopico

O galego encóntrase, coma o éuscaro e o catalán, entre as algo máis de 500 linguas do planeta -dun total dunhas 6.500, segundo o Ethnologue- que superan o millón de habitantes. As tres linguas cooficiais no Estado español atópanse, desde esa perspectiva, nunha situación privilexiada no conxunto dos idiomas do mundo. Mais ningunha lingua é máis importante ca outras en función do número de falantes. Se escollésemos os idiomas en función dese criterio optariamos por estudar mandarín antes ca inglés, árabe ou hindi antes ca alemán ou xavanés ou telugo antes ca francés. Son algúns dos datos que recolle o ensaio ‘Linguística Eco-. O estudo das línguas no Antropoceno’ (Através), de Teresa Moure, que afonda en cuestións tratadas pola mesma autora na súa obra anterior ‘Ecolingüística. Entre a ciencia e a ética’.

Malia as políticas lingüicidas practicadas polos Estados -a mentalidade que reflicte o mito da Torre de Babel axudou a xustificalas- aínda hoxe fálanse 12 linguas en Suecia ou en Suíza, 25 en Francia, 86 en Canadá, 161 en Australia, 176 en USA, 181 en Brasil ou 438 na India. O mapa lingüístico do mundo é moito máis complexo e diverso do que pode facer crer o predominio, en termos económicos e políticos, dunhas poucas linguas europeas. Ademais, concibir a linguaxe como un instrumento de comunicación é unha postura reducionista, xa que tamén é un sistema de representación do mundo ou un mecanismo de poder.

O exemplo da choiva no caso galego é un estereotipo usado habitualmente para explicar como as linguas constrúen a realidade. Mais -indica Moure- a comparación con outras linguas románicas faladas en terras secas demostra que a nosa non é aí tan orixinal. Aínda sendo certo que o noso discurso afecta á nosa óptica do real, nunha interpretación extrema da hipótese da relatividade lingüística -aclara a autora de ‘Linguística Eco’- a lingua determinaría tanto a visión do mundo dos falantes que non sería posible nin a tradución. Nunha versión máis moderada, deixámonos guiar polas representacións inducidas pola lingua sen vivir presos da estrutura da mesma.

As relacións de poder

Máis interesante quizais é a cuestión das relacións de poder entre linguas, ocultadas pola tese do “bilingüismo harmónico”. Independentemente de que as persoas, individualmente, poidan aprender varias linguas, en termos sociais -lembra Moure- o caso galego non é comparable por exemplo ao de Suíza ou outros exemplos de convivencia de comunidades monolingües asociadas con lazos de entendemento mutuo. Nin é semellante ao dos países nórdicos, nos que a poboación fala inglés como segunda lingua sen ver ameazada a súa, amparada polo Estado.

Na Galiza, recuperar a dignidade para a lingua propia sería o primeiro paso para construír unha sociedade plural e diversa

Na Galiza, recuperar a dignidade para a lingua propia -asegura Moure- sería o primeiro paso para construír unha sociedade plural e diversa na que, ademais, poderiamos cultivar as linguas da poboación inmigrante como o árabe ou o curdo. Porque plurilingüismo é “respeitarmos as minorias que cohabitam connosco, e não simplesmente nos rendermos ao imperialismo autoritário com o critério da suposta utilidade prática”.

Neste sentido, a análise de Teresa Moure non se afasta da recollida en obras publicadas nos últimos anos como ‘Sobre o racismo lingüístico’, coordinado por Pilar García Negro, ou ‘Lingua e futuro’, editado por Goretti Sanmartín, no que tamén se apuntaba unha perspectiva ecolingüística. Mais a autora de ‘Linguística Eco’ subliña que, máis alá da reivindicación do dereito dos pobos a viviren na súa lingua, trátase do deber de protexer a diversidade lingüística e dunha restitución histórica da voz dos dominados, é dicir, dunha cuestión de xustiza.

Mais o galego non é, nin moito menos, a única lingua en perigo do mundo e o enfoque de ‘Lingüística Eco’, ademais de divulgativo -contén propostas de exercicios- é internacional, sendo abondoso en exemplos que corresponden a diversas partes do mundo. Así, un dos problemas presentados polos atlas das linguas é que non vinculan algunhas -as consideradas “indíxenas”, porque as hexemónicas serían as “normais”- cos seus referentes cultos (científicos, políticos, artistas…), contribuíndo así ao seu desprestixio social.

O eurocentrismo

A lingüística é unha disciplina “marcadamente eurocêntrica”. En relación con isto, Moure cita o pensador iraniano Hamid Dabashi, que denuncia como os europeos distinguen entre a “filosofía”, que sería a deles, e as curiosidades etnográficas, xa que “porque é que filosofía europea é “filosofía”, mais a africana é “etnofilosofía”?”. A pesar de que ás veces se produza unha actitude compensatoria do sentimento de culpa polo pasado colonial atribuíndo aos “indíxenas” características estereotipadas como a espiritualidade ou a conexión coa natureza.

Ningunha lingua esmorece de xeito natural, senón como resultado da desigualdade nas relacións de poder

Ningunha lingua, en calquera caso -salienta Moure- esmorece de xeito natural, senón como resultado da desigualdade nas relacións de poder: intereses políticos e económicos, sobre todo. E calquera persoa pode loitar contra esa perda de diversidade fomentando o intercambio cultural ou aprendendo sobre as linguas minoritarias. Porque, se cada lingua leva implícita unha cosmovisión, a morte de calquera idioma é a desaparición dun xeito de ver o mundo, é dicir, unha catástrofe en termos ecolóxicos.

Nas linguas tibeto-birmanesas, nalgunhas balcánicas ou no xaponés clásico, o falante ten que especificar unha categoría que indica o grao de evidencialidade do que está afirmando, é dicir, en que medida poden asegurar se o que di é ou non verdadeiro. No luiseño, unha lingua amerindia de California, os verbos usan lexemas diferentes non só se a acción ten un axente individual ou colectivo, senón tamén se os membros do axente colectivo realizaron a acción xuntos ou non.

A partir diso, indica Moure, poderiamos preguntarnos que pasaría coa filosofía se Aristóteles falase luiseño… ou navajo, xa que nesta lingua os substantivos non teñen xénero, non hai preposicións pero si posposicións e o verbo ten máis de tres persoas. A lóxica, polo menos, tería mudado. E -conclúe Teresa- igual que unha antropóloga non pode quedar tranquila sabendo que van tirar unhas nenas a un volcán para aplacar un Deus, mesmo que elas o aceptasen, ninguén debera permanecer neutral ante a perda da diversidade lingüística. Non só porque teñamos dereito a restituír os nosos dereitos como falantes de linguas minorizadas, senón tamén porque temos a obriga de devolverllos a quen aínda non se fixo consciente da súa perda.

 

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

Després de publicar ‘Joventut sense Déu’, ara Editorial Fonoll ens brinda ‘Un fill del nostre temps’, en traducció d’Anna Soler Horta

Ödön von Horváth

Escrit per Anna Carreras i Aubets

Traduïda per primera vegada al català de la mà d’Anna Soler Horta, Un fill del nostre temps, del dramaturg i novel·lista austrohongarès Ödön von Horváth (1901-1938) és una de les grans apostes de l’editorial Fonoll, segell incombustible radicat a Juneda. En origen, la novel·la va ser escrita l’any 1937 en l’exili parisenc de von Horváth i es va publicar l’any 1938, poc després de la mort del seu autor qui, juntament amb Bertolt Brecht, és un dels clàssics del drama en llengua alemanya del segle XX. El nazisme, és clar, va titllar la seva obra de “nociva” i “indesitjable”.

Un fill del nostre temps narra la història d’un jove desesperat que troba un sentit vital allistant-se a l’exèrcit en una època de crisi profunda. Resignat i mecànic, el protagonista soldat segueix les normes sense queixes ni preguntes. El drama està servit”: Horváth s’inspira, al passatge de la guerra, en les macabres proves bèl·liques que l’exèrcit nazi, a través de la Legion Condor, va fer al País Basc, recordat sobretot pel bombardeig de Guernica, però en el qual també hi va participar la infanteria. L’autor ironitza sobre aquests “voluntaris valents”, que en realitat eren soldats perfectament equipats enviats pel III Reich, per molt que les propagandes nazi i franquista ho van intentar silenciar i sempre ho van negar.

Seducció i manipulació de tota una societat aturada i col·lapsada pels esdeveniments que, ben mirat, arriba fins als nostres dies. L’augment de les ideologies totalitàries a dia d’avui fa que, malgrat la distància històrica i el context dissemblant, el lector d’Un fill del nostre temps pugui reconèixer-se en aquesta mena de submissió involuntària, propiciada per la fragilitat i la incertesa a què ens aboca la història. El feixisme arrela com un virus i aprofita les crisis per escampar-se: l’individu no compta, només compta la pàtria, l’ideal més elevat, allò que ho absorbeix tot. El protagonista, fanàtic de l’ideal totalitari, pensa que envair un país és quelcom semblant a un honor.

Llegim una època en què l’individu no té cap protagonisme, és vulnerable a uns deliris del poder que anul·len qualsevol identitat.

A la seva novel·la anterior, Joventut sense Déu, també publicada per Fonoll, l’autor ja avisava dels perills del nazisme. Enmig d’una trama de novel·la negra i policíaca, el protagonista, un professor, desvetlla les seves inquietuds envers una societat passiva i tediosa que obeeix de manera automàtica les premisses perverses que professen els mitjans de comunicació manipulats pel poder: “Els nois llegeixen de tot. Però només llegeixen per riure-se’n. Viuen en un paradís d’estupidesa, i el seu ideal és el menyspreu”. Enemic de qualsevol totalitarisme, Horváth reflecteix als seus llibres una biografia caracteritzada pel nomadisme i el multilingüisme. D’aquí que la seva obra literària recreï tota mena d’usos lingüístics com a element articulador comú, ja sigui el dialecte vienès al teatre o el llenguatge militar en novel·les com Un fill del nostre temps.

La trama, perfectament organitzada, precisa i detallada casa amb el narrador en primera persona, el qual no només descriu els fets que viu i que veu, sinó que dialoga amb ell mateix en un aprofundiment psicològic de primer nivell. El lector llegeix la tragèdia d’un jove del seu temps, sense feina, sense menjar, obligat a escollir on el mal aparenta ser el bé i la injustícia, la forma més justa de viure. Llegim una època en què l’individu no té cap protagonisme, és vulnerable a uns deliris del poder que anul·len qualsevol identitat. La crònica fidel del seu temps fa d’Un fill del nostre temps un retrat de la manipulació del llenguatge, també carregat d’ideologia. Éssers susceptibles de ser titelles d’un feixisme terrible que l’autor no es va cansar de vituperar.

[Font: http://www.nuvol.com]

Em maio de 2019, o Jornal Oficial da União Europeia publicou um documento titulado “Recomendação do Conselho relativa a uma abordagem global de ensino e aprendizagem de línguas”. O Conselho da União Europeia estima que é essencial que os cidadãos europeus saibam, pelo menos, duas línguas estrangeiras além da sua língua materna.

Escrito por Jacopo OttavianiInternazionale (Roma)

Em maio de 2019, o Jornal Oficial da União Europeia publicou um documento de sete páginas titulado “Recomendação do Conselho relativa a uma abordagem global de ensino e aprendizagem de línguas”. O objetivo do Conselho da União Europeia é bastante simples, mas impressionante e ambicioso: é essencial que os cidadãos da UE saibam, pelo menos, duas línguas estrangeiras além da sua língua materna.

Na época da Comunidade Europeia do Carvão e do Aço, criada em 1951, o italiano, o francês, o alemão e o neerlandês já eram reconhecidas como as quatro línguas oficiais dos seis países fundadores – a Itália, a França, a Alemanha, a Bélgica, os Países Baixos e o Luxemburgo. Após a adesão de novos Estados-membros à Comunidade Europeia, o número de línguas oficiais aumentou. Primeiro em 1973, com a adição do inglês e do dinamarquês, seguindo-se o grego, o espanhol e o português na década de oitenta. Ao longo do tempo, foram adicionadas outras línguas à lista, paralelamente à criação e ao alargamento da União Europeia, até um total de vinte e quatro línguas oficiais e mais de sessenta línguas minoritárias e regionais.

O multilinguismo, um dos princípios fundadores da UE, é considerado pelas instituições europeias não só como a capacidade de uma pessoa se exprimir em várias línguas (o que é definido como “plurilinguismo”), mas também como a coexistência de várias comunidades linguísticas numa determinada zona geográfica. Além dos claros benefícios comerciais e industriais, a promoção da aprendizagem de línguas fomenta a compreensão mútua entre pessoas de diferentes culturas, facilita o debate público transnacional e reforça a identidade europeia. Por outras palavras, o multilinguismo tem uma dimensão estratégica para a Europa e, segundo as palavras do Conselho da União Europeia, “as competências multilingues estão no cerne da visão de um espaço europeu de aprendizagem”.

Nesta fase, a aprendizagem de línguas pelos cidadãos europeus continua a ser apenas um projeto no papel. Se observarmos os dados publicados pelo Eurostat, pouco mais de metade dos cidadãos europeus afirma ser capaz de manter uma conversa numa segunda língua. Apenas um em cada cinco cidadãos consegue falar duas línguas além da sua língua materna, enquanto menos de uma em cada dez pessoas domina mais do que três línguas. A percentagem varia naturalmente de um país para outro, bem como de acordo com a faixa etária e a situação profissional de cada cidadão (não há, além disso, grandes diferenças a assinalar entre homens e mulheres). Por exemplo, enquanto quase 73% dos cidadãos entre 25-34 anos falam pelo menos uma língua estrangeira, esta taxa diminui gradualmente para cada faixa etária sucessiva, atingindo finalmente os 55% entre os cidadãos entre 55-64 anos.

De acordo com o Eurostat, o inglês é a língua estrangeira mais conhecida e falada na União Europeia, o que não é surpresa. É a língua mais estudada no ensino primário e secundário (por cerca de 98% dos alunos). O francês vem em segundo lugar (33% dos estudantes), seguido do alemão (23%) e do espanhol (17%).

Está agora a começar a ser ensinada uma terceira língua em muitos países, incluindo na Itália. O francês é estudado como terceira língua por mais de 50% dos estudantes do ensino secundário na Irlanda, Itália, Países Baixos, Roménia e Portugal. O alemão é estudado como terceira língua por mais da metade dos estudantes na Dinamarca e na Polónia, enquanto quase metade dos estudantes franceses estudam espanhol. O italiano é estudado por 57 por cento dos alunos malteses, 10 por cento dos alunos croatas e 4 por cento dos alunos franceses.

Mas para além da percentagem de alunos que fazem cursos de línguas estrangeiras, é necessário saber quantos deles serão realmente capazes de as assimilar e ter a oportunidade de as praticar. Na verdade, embora os dados oficiais sobre a idade de aprendizagem de línguas estrangeiras sejam encorajadores, outras pesquisas sobre o domínio de línguas estrangeiras revelam diferenças significativas entre estudantes de diferentes países europeus. O primeiro estudo comparativo sobre a eficácia da aprendizagem de línguas estrangeiras, publicado em junho de 2012, destacou o facto de que os resultados variam consideravelmente de um país europeu para outro. Por exemplo, 82% dos alunos suecos são proficientes em inglês, em comparação com 27% dos alunos espanhóis e 29% dos alunos polacos. Alguns países, como a Itália, não estão incluídos neste estudo (mas farão parte da próxima edição dentro de alguns anos).

##Um mosaico complexo

Segundo Nathalie Baïdak, responsável pela análise e investigação da Agência de Execução relativa à Educação, ao Audiovisual e à Cultura (EACEA) encarregada de programas e atividades em nome da Comissão Europeia, a realidade dos factos mostra que estamos perante um mosaico complexo. “Por um lado, é encorajador ver que hoje em dia as crianças começam a estudar línguas estrangeiras cada vez mais cedo: entre os 6 e 8 anos de idade em quase todos os países da União Europeia.

Há vinte anos, só por volta dos 10-11 anos é que começavam a aprender línguas estrangeiras”, explica Nathalie Baïdak. “Por outro lado, olhando melhor para os números, há enormes diferenças entre os países e ainda há muito a ser feito para melhorar o estudo da segunda língua estrangeira.”

Segundo ela, o sucesso da aprendizagem de línguas estrangeiras depende essencialmente de dois fatores: a eficácia do ensino das línguas no sistema escolar e a exposição às línguas no ambiente em que se vive. Portanto, convém reforçar não só o papel das escolas (por exemplo, investindo na formação de professores e garantindo uma melhor continuidade entre as escolas primárias e secundárias), mas também aumentar a exposição das crianças a línguas estrangeiras, nomeadamente ao privilegiar a exibição de filmes com legendas e sem dobragem, como é o caso dos países do norte da Europa. Neste sentido, a implantação da Internet e do vídeo a pedido contribuíram fortemente para a aprendizagem de línguas, especialmente do inglês.

Os mais recentes [estudos da Eurydice](http://eurydice.indire.it/), a rede europeia de informações sobre educação, cujo objetivo é fornecer aos decisores políticos dos Estados-membros informações atualizadas e fiáveis que sirvam de base às reformas educativas, mostram a necessidade de uma abordagem ad hoc ao ensino das línguas numa Europa multifacetada.

Neste sentido, o relatório da Eurydice titulado “Números-Chave sobre o Ensino das Línguas nas Escolas da Europa” analisa 60 indicadores relacionados com a aprendizagem de línguas, tendo em conta variáveis como a oferta de línguas nos programas de ensino obrigatório, o número de horas dedicadas integralmente ao ensino das línguas, a mobilidade transnacional de professores e estudantes e as medidas de apoio linguístico para os alunos migrantes recém-chegados.

Simona Baggiani, analista dos sistemas e políticas educativas europeias no serviço italiano da Eurydice e membro da agência Erasmus+/INDIRE, diz que “neste aspeto, a Itália está a dar sinais de melhoria. Em 2003, por exemplo, o ensino obrigatório da língua inglesa foi introduzido a partir do primeiro ano da escola primária. Além disso, os estudantes italianos, como cerca de 60% dos estudantes europeus, começam a aprender uma segunda língua estrangeira logo no ensino secundário”.

Mas na Itália, como em toda a Europa, a aprendizagem de línguas varia de região para região. No relatório Invalsi de 2019, os alunos do norte da Itália têm os melhores resultados médios em termos de audição e compreensão do inglês, em comparação com os alunos do centro e do sul da Itália.

Isto é semelhante à situação constatada no inquérito internacional PISA (Programa Internacional de Avaliação de Alunos), onde os resultados, superiores à média da OCDE no norte, diminuem à medida que se avança para o sul, acabando por ficar abaixo da média da OCDE.

Devem também ser implementados outros meios importantes para assegurar a aprendizagem eficaz de línguas estrangeiras na escola. “Na vanguarda destes meios estão o programa Erasmus+ e todos os incentivos para a mobilidade transnacional dos estudantes (não só universitários, mas também do ensino secundário) disponibilizados pela União Europeia”, diz Simona Baggiani. A mobilidade dos estudantes desempenha um papel crucial na aquisição de melhores competências linguísticas. Como tal, a União Europeia comprometeu-se a investir até 30 mil milhões entre 2021 e 2027 para tornar o programa mais inclusivo. Mas serão necessários mais esforços para que mais cidadãos falem várias línguas, como preconizado pelo Conselho da União Europeia.

[Ilustração: Ramiro Zardoya | Cartoon Movement – fonte: http://www.voxeurop.eu]

La política mana per sobre dels “criteris lingüístics” a l’hora de delimitar llengües

Parella-serbo-croata

Escrit per Saim Dušan Inayatullah

Lingüista. Membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat, GLIDI

Ens sap greu informar-vos que el serbocroat ja no existeix. Nosaltres també estem corpresos, però la vida és així. I quan diem vida, no volem dir que “la lingüística” és així. El que volem dir és que “la política” és així. Ens expliquem.

La Iugoslàvia socialista del 1945 al 1991 va ser una federació oficialment multiètnica i multilingüe, però va tenir una llengua clarament majoritària, la principal a quatre de les sis repúbliques federals i l’única que es feia servir a l’exèrcit: el serbocroat. El nom dual d’aquesta llengua reflecteix la diversitat d’identitats nacionals que hi ha dins del seu domini lingüístic. Avui en dia, però, el terme «serbocroat» ha desaparegut del discurs públic en aquest domini lingüístic i si algú s’atreveix a utilitzar-lo aviat es trobarà amb una reprimenda terminològica: “aquesta llengua (ja) no existeix”.

Com pot ser que una llengua parlada per més de setze milions de persones deixi d’existir d’un dia a l’altre? Com delimitem les fronteres d’una llengua? Com decidim que a partir d’una línia imaginària es parla una llengua, i a l’altra banda una altra? La resposta és que (1) no se sap, i (2) no podem fer-ho. De criteris se n’han usat molts, la majoria dels quals tenen poc a veure amb la lingüística: criteris polítics o religiosos sobretot. Un dels criteris amb certa base lingüística —tot i que, com comprovarem, del tot qüestionable— és la intel·ligibilitat mútua. Si dues varietats lingüístiques són intel·ligibles entre elles, és que formen part d’una mateixa llengua.  

Si apliquem el criteri d’intel·ligibilitat mútua al serbocroat, arribarem a la conclusió que el que parla la majoria de la població de Zagreb d’una banda i la de Belgrad de l’altra són la mateixa llengua. Algú de Zagreb i algú de Belgrad tindrien si fa no fa la mateixa capacitat de comunicar-se que un barceloní i un valencià. Tanmateix, un serbi no s’hauria d’esforçar massa més per poder entendre un macedoni, i el macedoni ja està reconegut com a llengua independent, des de tan aviat com el 1945 —any de la formació de la Iugoslàvia socialista. Així, la intel·ligibilitat mútua no ens porta gaire lluny a l’hora de distingir si dos codis formen part de la mateixa llengua. A casa nostra veiem com no tira enrere alguna gent en defensar que català i valencià són llengües diferents.

La cosa no s’acaba aquí, però: deixant de banda l’alt grau d’intercomprensió, cal dir que els dos estàndards lingüístics són gairebé idèntics. No hi ha quasi cap característica estructural que diferenciï el croat literari o estàndard de l’equivalent serbi: a totes dues gramàtiques oficials hi podem trobar exactament les mateixes declinacions i conjugacions, el mateix sistema d’accent tonal, les mateixes regles de col·locació de clítics, o qualsevol altre element de gramàtica o pronunciació normativa que ens pugui interessar. 

En què rau la diferència, llavors? Potser en l’escriptura, diran alguns. A Croàcia l’únic sistema d’escriptura en ús és l’alfabet llatí, mentre que a Sèrbia l’alfabet tradicional és el ciríl·lic, igual que a Bulgària, Macedònia, Ucraïna o Rússia. Ja d’entrada podríem descartar aquest criteri pel fet que l’escriptura no és un element estructural de la llengua, sinó un afegit cultural posterior, una eina que ens permet enregistrar la llengua més que no pas llenguatge en si, però en el cas del serbocroat no cal anar tan lluny. A Sèrbia tots dos alfabets són oficials i ensenyats a les escoles, i si bé la constitució sèrbia estipula que el ciríl·lic és l’alfabet preferent (i per consegüent tots els documents oficials de l’Estat són en ciríl·lic), es publiquen més llibres en alfabet llatí, per no parlar de la dominància quasi total del llatí a internet.

En realitat, la diferència que s’aplica avui dia, des del desmembrament de Iugoslàvia, és un criteri polític, ètnic i religiós (aquests dos últims íntimament lligats). Un serbi ètnic de Croàcia probablement dirà que la seva llengua és el «serbi» encara que el seu parlar sigui més semblant al dels seus veïns d’ètnia croata que al dels seus compatriotes de Sèrbia. De la mateixa manera la població bosníaca de Sèrbia i Montenegro diu parlar «bosnià», i els croats de Sèrbia, Montenegro i Bòsnia parlen «croat».

Aquestes poblacions es diferencien principalment per la seva religió històrica, no pas per trets lingüístics, una herència dels conflictes entre imperis de religions diferents a la zona: els cristians ortodoxos —i els seus descendents, siguin o no creients— són serbis, els croats són catòlics i els bosníacs són musulmans. Els montenegrins ètnics, en canvi, tot i ser cristians ortodoxos igual que els serbis, basen la seva identitat en el fet d’haver tingut un estat independent al segle XIX i principis del XX, el Principat i després Regne de Montenegro. Aquí podeu veure l’evolució històrica dels grups ètnics durant la República Socialista de Iugoslàvia.

Evolució històrica dels grups ètnics durant la República Socialista de Iugoslàvia | Font: Milos Popovic

Hem quedat que un serbi de Belgrad i un macedoni de Skopje s’entenen amb certa facilitat. I també hem quedat que algú de Zagreb s’entendria amb algú de Belgrad. Això és cert a grans trets, però no deixa de ser una simplificació. A l’altre costat del domini serbocroat trobem l’eslovè, i aquí la cosa no és pas més senzilla. El cas és que la majoria de la població de Zagreb ja no parla el dialecte tradicional, un dialecte que sí que podria suposar els mateixos problemes de comprensió per a un serbi que per a un croat de Dubrovnik o Split. El dialecte tradicional de Zagreb, així com el d’altres zones del nord-oest de Croàcia, pertany al bloc kaikavià, anomenat per la manera de dir “què”: kaj. Aquests dialectes kaikavians s’assemblen tant o més a l’eslovè estàndard que al croat estàndard (per posar només un exemple, “què” en eslovè també és kaj, mentre que en croat estàndard és što). Els dialectes kaikavians i eslovens d’un i altre costat de la frontera no són gaire diferents, de manera que un croat de Zagorje i un eslovè de Prekmurje podrien conversar cadascú parlant el seu dialecte nadiu, mentre que un eslovè de Ljubljana i sobretot un croat de Dubrovnik tindria més dificultats per seguir la conversa.

Així, el que hi ha als Balcans és el que s’anomena un contínuum lingüístic sud-eslau des de Bulgària fins a Eslovènia, en el qual com més a prop estiguin dues persones dins del contínuum, més s’entendran, i viceversa. El mateix que passa amb el contínuum romànic, posem per cas, que va des del Vènet fins a Portugal, passant pel llombard, fàcilment intel·ligible per un occità, o per l’aragonès, fàcilment intel·ligible per un asturià, a qui li costaria molts esforços entendre un llombard.

Mapa dels blocs dialectals eslaus de Croàcia | Font: adaptat de la Viquipèdia.

Quan diem que la política mana per sobre dels “criteris lingüístics” a l’hora de delimitar llengües no ho diem debades. I és que malgrat que l’estàndard de Croàcia és molt semblant al de Sèrbia, la política lingüística de l’estat de Croàcia malda per diferenciar-se dels seus veïns ortodoxos. Si bé el croat estàndard (o “variant occidental del serbocroat” com es deia a l’època de Iugoslàvia) ja tenia més tendència cap al purisme que el serbi estàndard, aquesta tendència s’ha accelerat arran del col·lapse de la federació iugoslava. En alguns casos on abans convivien una paraula d’arrel eslava amb un sinònim manllevat d’una altra llengua, l’últim acaba proscrit pels puristes lingüístics més aferrissats com a «serbisme»: data no és datum, sinó nadnevak (de dan, dia), fotocòpia no és fotokopija, sinó preslika (de slika, pintura o foto). Alguns neologismes no acaben quallant, com ara dalekovidnica (de daleko, lluny, i videti, veure) en lloc de televizija. Aquesta política lingüística ens pot recordar molt a les pugnes entre els estàndards lingüístics del valencià (Normes de Castelló versus Normes del Puig) i la pressió de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per diferenciar-lo del català.

En conclusió, hem comprovat que els criteris per determinar què és i què no és una llengua poc tenen a veure amb la lingüística i que, contra el que pugui semblar, la lingüística poca cosa té a dir-hi. Les llengües, igual que les nacions, no existeixen de per si, sinó que son construccions culturals que els humans ens podem creure més o menys. Són fronteres posades per la necessitat de categoritzar allò que parlem, la necessitat de dividir els contínuums lingüístics en «unitats» delimitades. És en aquest nivell de convicció on afloren els conflictes lingüístics i nacionals.

[Font: http://www.nuvol.com]

Doctora Jo-Anne Ferreira en conferencia en la librería Paper Based en Puerto España, Trinidad.

Escrito por Janine Mendes-Franco – traducido por María Emilia Miller

Esta es la segunda parte de una entrevista con la lingüista Jo-Anne Ferreira, que ganó [1] el segmento de Trinidad y Tobago de una competencia mundial que pretendía encontrar un par de nombres para [2] un planeta extrasolar [3], organizada por la Unión Astronómica Internacional [4] (IAU, por sus siglas en inglés) en honor a sus cien años.

[5]Gráfica que resume la entrada ganadora de Trinidad Tobago en la competencia NameExoWorlds. Cortesía de la imagen Jo-Anne Ferreira.

Los nombres que propuso Ferreira para la nueva estrella y su planeta extrasolar correlativo son Dingolay y Ramajay [5], cuya trascendencia lingüística se desarrolló en la primera parte [6] de esta serie, en la que Ferreira indica que la selección de los nombres fue también un triunfo para el patois (si deseas ver las estrellas y hallar un planeta extrasolar, la Guía del Universo ofrece instrucciones detalladas [7]).

A medida que nuestra conversación continúa, Ferreira se refiere a la importancia del lenguaje en sí mismo, y a cómo la lingüística se encuentra –en sus palabras– “en todas las cosas… es como las matemáticas y la física”.

JMF: ¿Por qué crees que tu triunfo fue relevante para el patois y qué tipo de recursos necesita el lenguaje?

JAF: Patois has been here at least since 1783, for over 235 years. The year 2019 was significant [8] for Patois — it was the 150th anniversary of John Jacob Thomas [9]“The Practice and Theory of Creole Grammar” [10], republished on its 100th anniversary and available in print and on archive.org; Patois pioneer professor emeritus Lawrence D. Carrington [11], professor of Creole linguistics, educational research and development, won the Chaconia Medal Gold [12] for language and development; and Patois made it to the stars — all great for a language that has had little recognition and respect.
Patois absolutely needs resources — print, digital and more. We have a language documentation project afoot, and [language teacher] Nnamdi Hodge [13] and I trek across the country interviewing as many Patois-speaking elders as possible, and filming, transcribing, translating and archiving. We have a Facebook page [14] and Nnamdi has a YouTube channel [15]. We can’t do it alone though. We hope to embark on community-based language development [16], with “The Guide for Planning the Future of Our Language” [17].

Based on the work of professors Carrington and Jean Bernabé, and colleagues of CRILLASH, Université des Antilles [18] in Martinique and the Folk Research Centre [19] of St Lucia, we’ve also developed a project about the Patois alphabet that’s now in its pre-final version. We hope that the author [20], Gertrud Aub-Buscher [21], will finish her dictionary soon.

JAF: El patois ha estado presente al menos desde 1783, por más de 235 años. El año 2019 fue importante [8] para el patois: fueron los 150 años del libro “Teoría y práctica de la gramática del creole” [10] de John Jacob Thomas [9], que fue publicado nuevamente en sus cien años y que está disponible impreso y en archive.org. El pionero en patois, el profesor emérito Lawrence D. Carrington [11], profesor de lingüística del creole, investigación educativa y desarrollo, obtuvo la Medalla de Oro Chaconia [12] por lengua y desarrollo; y el patois llegó a las estrellas –noticias geniales para un idioma que ha tenido poco reconocimiento y respeto.

El patois absolutamente necesita recursos, tanto impresos como digitales y más. Tenemos un proyecto de documentación del idioma en marcha, [la profesora de lenguas] Nnamdi Hodge [13] y yo viajamos por el país para entrevistar a la mayor cantidad posible de hablantes mayores de patois, y para filmar, transcribir, traducir y registrar. Tenemos una página de Facebook [14] y Nnamdi tiene un canal de YouTube [15]. Pero no podemos hacerlo solas. Esperamos embarcarnos en un desarrollo de la lengua basado en la comunidad [16] con “La guía para planificar el futuro de nuestra lengua” [17].

En base al trabajo de los profesores Carrington y Jean Bernabé, y colegas de CRILLASH, Université des Antilles [18] en Martinica y el Folk Research Centre [19] de Santa Lucía, también hemos desarrollado un proyecto sobre el alfabeto patois que ahora se encuentra en su versión prefinal. Esperamos que la autora [20], Gertrud Aub-Buscher [21], acabe su diccionario pronto.

Imagen del proyecto Alfabeto Patois

JMF: ¿Cuál es el estado del patois en Trinidad y Tobago y la región en general y por qué siempre insistes en escribir la palabra con mayúscula?

JAF: Antillean or Atlantic French-lexicon Creole is alive and well in many countries of the Caribbean, and it is the Number 2 language of the region, after Spanish. Thanks to Haiti, it is also the Number 1 language of CARICOM [22], even with 13 English-official countries.

Patois was once spoken by every creed and race in this country. It belongs to no one and everyone. Unfortunately, it is dying in Trinidad and Tobago, Grenada and Venezuela, since it is no longer a first language.

Here, however, it is so interwoven into our everyday speech that most of us don’t even recognise that some things we say are Patois or due to Patois. We haven’t truly grasped the impact of Patois on what and how we speak: calques [23], vocabulary in the areas of flora [24], fauna [25], foods [26], folklore [27] and festivals [28], music [29], place names [30], our syntax, pronunciation, and intonation. Patois itself has borrowed from many other languages in our space, sharing a symbiotic relationship with them. It’s time for a return to roots to explain the present, and to understand our uniqueness.

With 12,200 entries, Patois may constitute only 10 percent of Lise Winer’s edited “Dictionary of the English/Creole of Trinidad and Tobago” [31], but it’s deep in our marrow and linguistic DNA. Everyone needs to get this dictionary and get it now.

I insist on capitalising my name, my language, my nationality. We just mentioned that words change, and change they must [32], if they are around long enough or if they change location. Those who happen to know that a patois in France is a non-standardised regional variety of French don’t seem to know that that common noun changed and became a proper noun here, regardless of any stigma attached to the French meaning. Any negative word can undergo amelioration, because of the will of the speakers and their power to determine the course, the meaning, the status, definition and even the connotation of any word. In English, all proper nouns are capitalised. French stopped being a reference point for English a long time ago.

The spirit of Patois has triumphed in the face of adversity and it will not be put down [33] or humiliated [34] any longer.

JAF: El creolé de las Antillas o atlántico de léxico francés está vivo en varios países del Caribe, y es el segundo idioma más hablado de la región, después del español. Gracias a Haití, también es el principal idioma del CARICOM [22], aun con trece países que tienen al inglés como lengua oficial.

Tiempo atrás, todos los credos y etnias en este país hablaban patois. No pertenece a nadie y a todos. Desafortunadamente, está muriendo en Trinidad y Tobago, Granada y Venezuela, ya que no es más el principal idioma.

Aquí, no obstante, se encuentra tan entrelazado en nuestra habla cotidiana que la mayoría ni siquiera reconoce que algunas cosas que decimos están en Patois o derivan del Patois. Aún no hemos captado del todo el impacto del Patois sobre lo que decimos y cómo lo decimos: calcos [35], vocabulario en los rubros de flora [24], fauna [25], alimentos [26], folklore [27] y festivales [28], música [29], toponomía [30], nuestra sintaxis, pronunciación y entonación. El Patois en sí mismo ha tomado préstamos de muchos idiomas en nuestro espacio, por lo que comparte con ellos una relación simbiótica. Es momento de volver a nuestras raíces para explicar el presente, así como para comprender nuestra singularidad.

Con 12 200 entradas, es posible que el Patois constituya solo el 10 % del “Diccionario del inglés/creol´r de Trinidad y Tobago” [31] editado de Lise Winer, pero se encuentra en lo profundo de nuestra médula y ADN lingüístico. Todos deberían adquirir este diccionario ya.

Insisto en utilizar mayúsculas para mi nombre, mi idioma, mi nacionalidad. Recién mencionamos que las palabras cambian, y deben cambiar [32], si permanecen durante mucho tiempo o cambian de ubicación. Quienes saben que un patois en Francia es una variedad regional no estandarizada del francés no parecen conocer que el sustantivo común cambió y se transformó en nombre propio aquí, sin perjuicio de todo estigma asociado a su significado en francés. Toda palabra negativa puede obtener un mejor significado a causa de la voluntad de sus hablantes y su poder para determinar el curso, el significado, el estatus, la definición e incluso la connotación de las palabras. En inglés, todos los nombres propios se utilizan en mayúsculas. El francés dejó de ser un punto de referencia para el inglés hace mucho tiempo.

El espíritu del Patois ha triunfado frente a la adversidad y ya no será desmerecido [36] ni humillado [37].

JMF: Crees que en el campo de la lingüística resulta vital la igualdad. ¿Por qué?

JAF: Because no language can possibly be superior to another. We describe, not prescribe or proscribe. Why tell a silk fig [38] that it is a bad lacatan [39]? We are who we are. So it’s equal language rights for all. We have declarations [40], charters [41], codes, etc.

JAF: Porque no es posible que un idioma sea superior a otro. Describimos, no prescribimos ni proscribimos. ¿Por qué le diríamos a una banana silk fig [38] que es una mal banana lacatan [39]? Somos lo que somos. De manera que se trata de que los derechos lingüísticos sean iguales para todos. Tenemos declaraciones [40], cartas [41], códigos, etc.

JMF: También crees que nuestra actitud hacia la lengua tiene efecto multiplicador.

JAF: Crime is linked to lack of jobs, [which] is linked to lack of education, [which] is linked to lack of language access. Is nobody seeing the link twixt crime and language?

Language policy and language planning fall right under sociolinguistics — you can plan for people to acquire a language; legally and socially raise the status of a language, and add vocabulary by creating dictionaries and grammars. We currently have no national language policy. CARICOM and the Association of Caribbean States [42] don’t have language policies either.

If I could get statistics of how many nationals go to university here and how many can’t, see where they came from, their home language, I think the connections would be clear. We continue to demotivate the monolingual Creole/Dialect speakers. We need to stop that.

It’s not like English is totally foreign here, but it’s like a second language for too many. I have no problem with English as our national official language — it’s part of us — but I do have a problem with the minoritising of the majority and their language. Bilingualism and multilingualism are normal around the world. The problem is we like to think of bilingualism as good only if it includes a language with status.

Lack of language access slows people down: in education, in getting the right job […] so if it’s English needed, then teach it as a skill, using students’ backgrounds as bridges — not barriers.

JAF: El delito se asocia a la falta de empleo, lo que se vincula a la falta de educación, lo que se relaciona con la falta de acceso al lenguaje. ¿Acaso nadie más ve el nexo entre delito y lengua?

La política lingüística y la planificación lingüística pertenecen a la sociolingüística: es posible planificar que las personas adquieran una lengua, elevar social y jurídicamente el estatus de una lengua y agregar vocabulario mediante la creación de diccionarios y gramáticas. Actualmente no contamos con una política lingüística nacional. El CARICOM y la Asociación de Estados Caribeños [43] tampoco cuentan con políticas lingüísticas.

Si pudiera obtener estadísticas acerca de cuántos ciudadanos estudian en la universidad aquí y cuántos no pueden, bastaría con ver de dónde provienen y cuál es su lengua materna, creo que las conexiones serían muy claras. Seguimos desmotivando a los hablantes monolingües de creolé/dialecto. Esto debe terminar.

No es que el inglés sea absolutamente extranjero aquí, pero es como una segunda lengua para muchos. No tengo problema con que el inglés se nuestro idioma oficial nacional (es parte de nosotros) pero sí tengo un problema con hacer minoría a la mayoría y su lengua. El bilingüismo y el multilingüismo son normales en el mundo. El problema es que nos gusta creer que el bilingüismo solo es bueno si incluye un idioma con estatus.

La falta de acceso a la lengua frena a las personas: en la educación, a obtener el empleo adecuado […] de manera que si el inglés es necesario, entonces debemos enseñarlo como una habilidad, utilizando los contextos de los estudiantes como puentes, no como barreras.

JMF: En una sociedad tan diversa como Trinidad y Tobago, ¿acaso la lengua no tiene el poder de conectarnos?

JAF: We have operated exonormatively for such a long time, but more and more, as any nation should, we are coming into our own. Individual words, like dingolay and pelau [44] [a rice dish], belair/bèlè [45], [a dance], have more than one origin. All of our languages, past and present, have gone into making us who we are. One of my students is investigating linguocultural [46] rich points, and it’s fascinating. Trinbagonians are connected through a shared linguocultural history and present — we don’t have to constantly define or explain or substitute our words in our conversations.

JAF: Hemos operado de forma extranormativa por mucho tiempo, pero cada vez más, como cualquier país debería hacer, nos estamos volviendo nosotros mismos. Las palabras sueltas, como dingolay y pelau [44] [plato a base de arroz], belair/bèlè [45], [danza], tienen más de un origen. Todos nuestros idiomas, pasados y presentes, nos han convertido en quienes somos. Uno alumno mío se encuentra investigando los puntos linguoculturales [46], y es fascinante. Los habitantes de Trinidad y Tobago estamos conectados por una historia y un presente linguoculturales compartidos; no tenemos que definir o explicar ni sustituir las palabras constantemente en nuestras conversaciones.

JMF: ¿De qué manera observas la evolución de las lenguas caribeñas (indígenas y heredadas)?

JAF: Intangible cultural heritage is being recognised more and more. Language reclamation is happening. Long live endonormativity — we will dictate our own pace.

JAF: Cada vez más reconocemos nuestro patrimonio cultural intangible. Asistimos a una reivindicación del lenguaje. Larga vida a la endonormativadad, marcaremos nuestro propio ritmo.

Artículo publicado en Global Voices en Españolhttps://es.globalvoices.org

URL del artículo: https://es.globalvoices.org/2020/03/24/la-linguistica-esta-en-todo-desde-la-astronomia-hasta-la-vida-diaria-dice-linguista-de-trinidad-y-tobago/

URLs en este posteo:

[1] ganó: https://www.facebook.com/exoworldstt/photos/a.130189881693578/161964938516072/?type=1&opaqueCursor=Abotfa9f6h3pSNXfcmw_ASbvFmPVBxozzD8BNIcdRwXykriaW9gwwXlAbqGIfsrz_ZFxDNAuUb0FtMtpcR1ecjTo1vlLF6-T5A5VCApwdL7ZTqbalhPY_TX6UgmjFHnk3HJ1DPEul9mGqfVs6o0qKYktJz6iKnqIB4PP8fMA_VsKvb0Klhw1VdAUHv0VdoWmIE8K37aNNP5U0hvzrkXu_fFJDdSB8O0HvKUKUSQh_xQL1K3CPWcOCMeK0oybIIHpsY01hygDKR7hYKbLV5vd6F-613H_KYt_Xczr-nypUTG0jPXBU72UhXKh67JD6i5dAjRzvJ0pm98aD8OYmDhqGG8Tvw4kjx2O1M4Vx9X30akdQsF8iXC_HpxVDWCCVyYJCDN4bU9h-DZRNQeOw_I6-8rdMNGVxvTqpwnw_Edui7mhvP907u6jx2mSJdpOvCRH5WSQ_f5AQUiYGwzRuo6FRhHXKuQNwjBTacpgSdr92rx5dBS7Wi3PtawMKhDxMosCdI3eGxatoCNEe64AI29NEXYEVgB5Y41zQpZ5TL6eJZj9SGEFgjUq0cd6ISmynaN2o8fAi0WOzgA4U9N3BgtS46WB9yVJcv3JirbrZ334s5UBOpQwrxznUuab_RjROHv6Xww&theater

[2] competencia mundial que pretendía encontrar un par de nombres para: http://www.nameexoworlds.iau.org/final-results?fbclid=IwAR3oIYj7oJSiXOmAU7vrAZDt9uUYYOEOEnQJ73_2b6JRgp4ehInDDmAdmnc

[3] planeta extrasolar: https://www.definition-of.com/exoworld

[4] Unión Astronómica Internacional: https://en.wikipedia.org/wiki/International_Astronomical_Union

[5] Image: https://www.facebook.com/exoworldstt/photos/pcb.148526016526631/148525903193309/?type=3&theater

[6] primera parte: https://es.globalvoices.org/2020/03/23/al-aspirar-por-estrellnas-esta-linguista-de-trinidad-y-tobago-destaca-como-el-idioma-nos-conecta/

[7] instrucciones detalladas: https://www.universeguide.com/star/hd96063

[8] significant: https://www.facebook.com/pg/dmlluwista/photos/?tab=album&album_id=2396940710579707

[9] John Jacob Thomas: https://en.wikipedia.org/wiki/John_Jacob_Thomas

[10] “The Practice and Theory of Creole Grammar”: https://archive.org/details/theorypracticeof00thom/page/n4/mode/2up

[11] professor emeritus Lawrence D. Carrington: http://www.scl-online.net/membership/profiles/lawrence-carrington.htm

[12] Chaconia Medal Gold: https://en.wikipedia.org/wiki/Chaconia_Medal

[13] Nnamdi Hodge: https://www.bocaslitfest.com/author/nnamdi-hodge/

[14] a Facebook page: https://www.facebook.com/trinidadianpatois/

[15] a YouTube channel: https://www.youtube.com/channel/UC1SbEy47AquBt1E9FvF4A4g

[16] community-based language development: https://www.sil-lead.org/our-projects-cbld

[17] “The Guide for Planning the Future of Our Language”: https://www.sil.org/guide-planning-future-our-language

[18] CRILLASH, Université des Antilles: http://www2.univ-antilles.fr/recherche/structures-de-recherche/crillash-centre-recherche-interdisciplinaire-en-lettres-langues

[19] Folk Research Centre: https://www.facebook.com/saintluciafolk/

[20] the author: https://www.hawaii.edu/satocenter/langnet/definitions/trinidad.html

[21] Gertrud Aub-Buscher: https://www.researchgate.net/scientific-contributions/2000796659_Gertrud_Aub-Buscher

[22] CARICOM: https://caricom.org/

[23] calques: https://en.wikipedia.org/wiki/Calque

[24] flora: https://en.wikipedia.org/wiki/Passiflora_quadrangularis

[25] fauna: https://es.globalvoices.orgfile:///Users/JMF/Downloads/387-411-1-PB%20(2).pdf

[26] foods: http://wiwords.com/word/pommecythere

[27] folklore: https://en.wikipedia.org/wiki/Papa_Bois

[28] festivals: https://en.wikipedia.org/wiki/J

[29] music: https://languageblag.wordpress.com/2015/02/03/patois-in-calypso/

[30] place names: https://www.facebook.com/DigitalAtlasTTT/posts/833022840423393

[31] “Dictionary of the English/Creole of Trinidad and Tobago”: https://www.amazon.com/Dictionary-English-Creole-Trinidad-Tobago/dp/0773534067

[32] change they must: https://sta.uwi.edu/uwitoday/archive/february_2018/article24.asp

[33] put down: https://globalvoices.org/2013/09/04/chatting-about-jamaican-patois-with-varun-baker/

[34] humiliated: https://globalvoices.org/2016/06/13/talk-of-spanish-as-an-official-second-language-has-jamaicans-asking-what-about-patois/

[35] calcos: https://es.wikipedia.org/wiki/Calco_sem%C3%A1ntico

[36] desmerecido: https://es.globalvoicesonline.org/2013/09/07/el-patois-jamaicano-y-el-crowdsourcing/

[37] humillado: https://es.globalvoices.org/2016/06/26/el-espanol-como-segunda-lengua-oficial-tiene-a-los-jamaicanos-preguntandose-que-pasa-con-el-patois/

[38] silk fig: https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_banana_cultivars#Classification_of_cultivars

[39] lacatan: https://en.wikipedia.org/wiki/Lakatan_banana

[40] declarations: https://culturalrights.net/descargas/drets_culturals389.pdf

[41] charters: https://sta.uwi.edu/fhe/dmll/documents/CARIBBEANLANGUAGECharter.pdf

[42] Association of Caribbean States: https://en.wikipedia.org/wiki/Association_of_Caribbean_States

[43] Asociación de Estados Caribeños: https://es.wikipedia.org/wiki/Asociaci%C3%B3n_de_Estados_del_Caribe

[44] pelau: https://en.wikipedia.org/wiki/Pelau

[45] bèlè: https://en.wikipedia.org/wiki/B%C3%A9l%C3%A9

[46] linguocultural: https://en.wiktionary.org/wiki/linguocultural

Escrich per Jordi Cassany Bates

Òc, aquò es de grandeur! En aprenent lo francés, un(a) designer de mòda d’Itàlia ganha una compreneson mai granda del catalanovalencian e, dins una mendre mesura, del castelhan e del portugués, e quitament del romanés – aital coma del sard, occitan, galèc, eca. – Merci! Li poiriá èsser util a l’ora de vestir diferent(a)s modèls de cabeladura bruna. Mas, de fach, se prevei un tour per divèrsas capitalas latinas, alavetz parler francés es un bon détour, subretot ara qu’es demodé tanben. E mai se ditz tanben parlar a Barcelona (e Tolosa), s’ausís hablar a Madrid o falar a Lisbona (e Compostèla), sens parlar d’a vorbi a Bucarèst. Un détour aital coma lo language anglés o deguèt èsser pels locutors de spreeken germanics d’aquel temps que la langue française èra la lingua franca.

Me demandi cossí se despatolhavan los germans dins lo nòrd freg amb la lenga de Napoleon mentre que regnava (la lenga, vòli dire). Aquí aval, solelhava. Per nosautres, los latins, es fòrça mai aisit d’aprene. Coma romanç es un pauc estranh – siam onèstes –, totun se podiá aprene (o lor digas pas als franceses, mas es aital; oblides pas que lo francés pren son nom dels francs, una tribú germanica!). A la diferéncia de l’anglais a l’ora d’ara, dempuèi que la reina Victòria e après ela l’Oncle Sam prenguèron las retnas. Per aquò, es pas evident que nòstre amic plan estilat d’Itàlia (o amiga) aja capitat d’aprene l’anglés. Alavetz, cossí comunica dins totas aquelas vilas latinas? Lo pòdon parlar las gents d’ailà?

Los latins, partejan pas cap de lingua romana (latin o francés, per exemple) ni tongue barbara (anglés), recorron espontanèament a las bonas vièlhas tecnicas de l’acomodacion (assimilacion parciala) e de l’intercompreneson. De mots bèls per qualificar un estèc que los italians utilizan lèumens quora coneisson de nòus amigos a Madrid: dison “Hola” e contunhan puèi la convèrsa en italian, qu’es fòrça comprenesible ailà. Tant coma los espanhòls a Roma pòdon dire “Ciao” als amichi (o es amici? Aquò rai!). Doncas, dins de situacions informalas coma aquelas mas tanben per la lectura, las lengas romanicas pòdon encara foncionar, dins una cèrta mesura, coma de “dialèctes” d’una meteissa lenga: lo romanç, un latin que viu, e mai quinze sègles après la casuda de Roma!

Aquela meravilha es possibla perque, d’efièch, sèm una familha mediterranèa. O sabes dejà: sèm fòrça units. Lo manten, fins fa vertadièrament pauc, de la nòstra benvolguda lingua latina (la mamma!) coma lenga de cultura a evitat una divergéncia gròssa e a permés una cèrta coordinacion (mas lo romanés, la filha rebèla, evitèt un pauc lo contraròtle parental, lo temps d’una aventura amb l’eslau eclesiastic, hmm). En mai d’aquò, los escambis istorics intenses entre païses latins (totjorn la màfia!) an fòrça encoratjat la “re-union” lingüistica (e culturala): la fèsta! Doncas, nos comprenèm pro plan. Encara que tanben avèm de còps qualques dramas (es lo temperament!).

Mas après la fèsta, trabalham. Tornem doncas a la virada internacionala de presentacion de la nòva colleccion d’estiu. Cossí comunican los latins dins de situacions mai formalas? L’acomodacion e l’intercompreneson se pòdon encara far. Pr’aquò, dins una reünion de negòcis o dins un corrièr electronic comercial, l’improvisacion de mesclas lingüisticas o lo risc d’aver de malentenduts semblan pas brica apropriats (la claretat e l’estil son importants!). Donc òc, los que pòdon parlar “britanic” (qu’es coma dire lo castelhan “espanhòl”) l’utilizan, de segur. Facilita la comunicacion e a l’ora d’ara demòra professional; MAS utilizar un parlar germanic entre latins es en realitat absurd e traís lo nòstre patrimòni comun. Ausisses las paraulas de Cesar que se lamenta d’aquela traïson novèla? Tu quoque, fili mi! Se virariá dins son cròs se sabiá que uèi los quites toristas latins participan a la conspiracion! I auriá pas en realitat una autra opcion?

Ara, pensa a aqueles vikings del nòrd, que se son rafinats fa pas gaire. Prèsan fòrça lo nòstre art sublim, lo vin, lo clima caud, las fèstas e las sièstas. Venon cada an per se pausar (los sacatges se son acabats, gràcias a Dieu). E parlan anglés (ara son eles que s’alègran). Pr’aquò, aquí, aquela lenga germanica lor es utila de verai? Los portugueses e los romaneses se son benlèu acostumats al parlar dels filmes nòrd-americans a dich de los agachar en version originala sostitolada (mas respondre es un autre afar). Ça que la, los latins mantenon en general amb orguèlh lors lengas (quitament pel concors de l’Eurovision, que la lingua de Camões ganhèt en 2017!). De manièra que nòstres visitaires nordics an pas d’autra opcion que d’aprene un pauc de romanç se vòlon interagir endacòm mai que dins d’ostalariás e de restaurants.

Quina varietat romanica lor calriá aprene als non latins? Sosquem los avantatges que caduna d’elas a en defòra de sas frontièras. La langue de Molière l’avèm dejà escartada, oui. Los catalans intervendràn lèu per suggerir (s’encreson, tè!) que lor llengua de Ramon Llull es – amb sa bessona, la lenga dels trobadors – un ponch lingüistic mejan per sa geografia. Mas qui se tafura per eles? La lengua de Cervantes te permet tanben de gausir de fados o demandar una pizza, quitament una paella. Pr’aquò, es pas de romanç intermediari (o es encara mens sa sòrre iberica, amb sa bessona, la lingua de Rosalía), en particular se preveses de pojar sus una tour metallica o explorar de castèls trevats. Bon astre amb la limba lui Eminescu (malgrat l’arderosa identitat latina de sos locutors). Una melhora dintrada al romanç e sas diferentas passions se pòt far amb la conservatritz lingua de Dante, que manten sovent la forma originala pròtoromanica que las autras lengas an perduda: bĕne (lat.) > bène (pròtorom. e ita.) > bine, bien, ben, bem, bé. Mas pas totjorn: bŏnam (lat.) > bòna (pròtorom. e cat.) > buona (ita.), buena, bona, bonne, boa, bunăLo romanç ideal combinariá bène e bòna, qu’englòban e explican las diferentas variantas.

Es per aquò que los alemands, eficaces e agaçats per nòstre caos, començan dirèctament amb lo latin. Demest eles, fòrça an passat d’annadas a aprene, amb disciplina, la lenga de Roma (a ela conduson totes los camins!). Servís d’introduccion, sens dobte. Totun, es una dintrada centrala al romanç per darrièr (me malinterprètes pas!): es un détour de 2000 ans! La vertat es que lo latin classic es estat modernizat al cors dels sègles, amb de mots novèls a mesura qu’apareissián de concèptes novèls (recebèm una titatio del Papa cada jorn). Pr’aquò, remembra que, levat sa prononciacion – e en partida solament –, nòstre estandard comun tradicional es practicament pas estat actualizat en acòrdi amb l’evolucion generala de la gramatica de las lengas vivas (perqué auriam besonh de las declinasons ara?). Lo latin es donc vengut fin finala incomprenesible per nosautres, coma lo grèc ancian o pòt èsser pels grècs modèrnes.

L’actualizacion del latin foguèt empachada per la manca d’unitat politica après la casuda de l’Imperium Romanum, aital coma, segon mon vejaire, pel ròtle addicional de lingua franca que lo latin aguèt dins de grands airals del cristianisme, ont una nòva Roma capitèt d’espandir son influéncia (rai, un imperialisme tornarmai!). E aquelas personas, Dieu enclaus, en defòra de las ancianas frontièras, èran pas interessadas per l’evolucion. Lingua aeterna. De manièra que, fin finala, cada país latin se regussèt las margas e faguèt una actualizacion locala de l’estandard, per un usatge intèrne. Et voilà çò que nomenam ara las lengas romanicas. Mas lo vent a virat darrièrament. La comunicacion entre latins a extraordinàriament aumentat (Erasmus!) e los païses romanofòns, tant en Euròpa coma en America, son a intensificar los contactes sempre mai. Amai, nòstres amics europèus an besonh d’una dintrada centrala al romanç per davant.

Rebecca Posner de l’Universitat d’Oxford afirmèt, fa dejà qualques decennis, que la creacion d’una interlenga romanica es pas “fòra dels limits de çò possible” (The Romance languages. 1996: 344). Al sègle XX, de (novèls) estandards foguèron desvolopats per d’especialistas. Es lo cas pel grèc, lo chèc, l’afrikaans, lo basco o lo romanch, per mencionar pas que qualques exemples de diferentas familhas. Òm apèla aquò codificacion e es una branca de la lingüistica aplicada. Doncas, una actualizacion de l’estandard comun dels latins es possibla. E fa tròp de temps que se fa esperar (ne i a pro de mañana, mañana!). Tot çò qu’avèm besonh per metre la maquina en marcha es de volontat e l’ajuda de la metodologia scientifica (los usatgièrs prendràn la seguida, coma n’es costuma). De fach, un projècte internacional, Vía Neolatina, trabalha dempuèi mai de dètz ans sus una tala codificacion. Una nòva varietat panromanica, una sintèsi de la variacion existenta que pòsca èsser representativa del romanç dins son ensemble, serà prepausada dins un futur pròche. La primièra version se pòt ja consultar sus www.neolatino.eu (vai donar una ulhada!). Es coma d’italian melhorat, amb bène e bòna.

II

Evidentament, los latins convergisson dins l’Euròpa actuala en contacte amb doas autras grandas familhas lingüisticas (las lengas germanicas e eslavas) e d’autres grops lingüistics mai restrenches. Alara, an besonh non solament d’un neolatin per comunicar entre eles, mas tanben d’un biais d’interagir amb d’autres europèus. Avèm mestièr aquí d’una estrategia comuna. Aürosament, las familhas eslava e germanica trabalhan tanben vèrs lor pròpria convergéncia lingüistica. E los europèus mai avançats dins aquel movement complementari son, o te creiràs pas, los de l’èst. Lo intereslau, qu’a dejà recebut una granda atencion de la part de la premsa, es quitament utilizat dins lo rodatge d’un nòu filmeThe painted bird, basat subre una istòria que se debana dins una region eslava indeterminada. Òsca! Aurem aital lo neolatin, l’intereslau e lo germanic. Tres lengas.

Justament, l’objectiu actual de l’Union Europèa es que totes los europèus parlen tres lengas. Ça que la, s’agís del parlar mairal plus doas lengas mai, quinas que sián! Aquela politica lingüistica es corrècta, mas dona sus una dispersion e, doncas, resòlv pas las necessitats comunicativas d’Euròpa. La resulta es que la lenga mondiala, l’anglés, marcha sul nòstre continent e que la politica de facto acaba per èsser lo “nòrd-american” (qui sap ara quina lenga poiriá arribar dins lo futur: saique lo mandarin?). Per aquò, e mai capitam de complir aquel “objectiu del multilingüisme” (oficialament, se sona aital), lo que ganha la partida es lo monolingüisme. E es lo visitaire (“E pluribus unum” es sa devisa). Se nos preocupam vertadièrament de las diferentas lengas d’Euròpa, avèm besonh d’una politica linguistica que siá non solament practica e naturala (excusatz, esperantistas!), mas tanben respectuosa de la diversitat e que siá neutra, evidentament.

En mai d’aquò, la lenga dels Estats Units (great country!), per tant utila que siá dins lo monde de uèi, poiriá d’efièch geinar lo desvolopament d’Euròpa. I a d’estudis que mòstran que los europèus de uèi religan l’identitat nacionala mai que mai a la lenga. Pas a las costumas, al luòc de naissença, ni a la religion, mas al biais de parlar. Per aquò, se cal demandar cossí una freja aisina de comunicacion coma l’anglés es per los europèus continentals (o exagèri?) los pòt far se sentir mai europèus. Ni mai capita pas de manténer los britanics dins l’UE! En definitiva, lo globish a pas res de veire amb Euròpa (lo poiriam dire un jorn “europèu”?). Per contra, lo germanic, lo romanç o l’eslau son pròpris a la grand majoritat dels europèus (los angleses enclauses!). Amai, partejan una meteissa moder/matre/mati. Una familha enòrma! Òc, aquò poiriá afortir l’identitat supranacionala europèa!

Donc, quina es l’idèa exactament? De convèrsas multilinguas. Per la comunicacion internacionala, los europèus utilizarián l’estandard de segond nivèl de lor lenga (neolatin, intereslau, eca.) e los autres serián capables de comprene, puèi qu’aurián estudiat tanben los fondaments d’autras familhas lingüisticas (una competéncia passiva bastariá). Aprene l’estandard internacional de ta lenga es pas coma aprene una lenga entièrament novèla, e aprene de comprene una autra lenga es fòrça mai aisit que d’aprene a la parlar. De manièra qu’amb aquela politica lingüistica coordenada (e en agachant pus de filmes europèus!), nosautres, los europèus, poiriam èsser capables de comunicar entre nos en servant (e en desvolopant) nòstre patrimòni lingüistic aimat.

Soïssa nos ofrís d’exemples de comunicacion multilingua amb de lengas de diferentas familhas. Los soïsses, que parlan quatre lengas nacionalas e qu’aiman lor cultura (as dejà ausit las maravilhosas trompas dels Alps?), vivon amassa e subrevivon pro aüroses sens recórrer a cap de lingua franca estrangièra. Una de las doas cambras de lor parlament (lo Conselh dels Estats) a quitament pas cap d’interprèts. T’imaginas? S’ara los europèus aplicam la comunicacion multilingua a los estandards internacionals, Michelle de París poiriá parlar en neolatin a Boris de Zagrèb e a Karina de Copenaga e, de contunh, aqueles dos poirián respondre respectivament en intereslau e en germanic. Cadun d’eles utilizariá sa lenga pròpria e comprendriá los autres dos. Per aténher aquò, sonque cal que los europèus nos conescam lingüisticament melhor entre nos. Imagina-te que nos conescam e nos comprengam vertadièrament! L’anglés blòca aquela descubèrta mutuala.

La lenga de Shakespeare es estonanta e meravilhosa, so true. D’efièch, es ma lenga natala de per ma maire. Mas es tant incresibla e meravillosa coma o son las nombrosas autras lengas que son dejà estadas o son a èsser substituïdas per ela. En Euròpa, lo scots e lo galés se tròban dins una situacion vulnerabla, lo gaelic irlandés e lo gaelic escocés son en perilh, lo cornic e lo manés se tròban dins una situacion critica (moriguèron dejà un còp). E ara, en defòra de las Illas Britanicas, lo neerlandés e d’autras lengas d’amplor pichòta o mejana pèrdon de mai en mai de contèxtes d’usatge. Islàndia a dejà començat de sonar l’alèrta per sauvar sa lenga. Son las grandas lengas las solas a l’abric? Nos i cal prene seriosament.

2019 foguèt declarada per l’UNESCO (ONU) Annada Internacionala de las Lengas Autoctònas per far prene consciéncia que la diversitat lingüistica (coma la diversitat culturala o ecologica) es una part decisiva del patrimòni e del futur del monde. Cada lenga es una ressorsa estrategica per respondre a de provocacions importantas que nos poirián èsser somesas a totes nosautres. Dich autrament, la pèrda de quina lenga que siá sus la planeta es una pèrda per l’umanitat tota.

Avèm la responsabilitat partejada de prene suènh de la diversitat lingüistica. E ara, amb lo Brexit (please, remain!), avèm l’oportunitat de tornar pensar lo ròtle de l’anglés en Euròpa. Una estrategia alternativa que nos poiriá ajudar es l’organizacion de nòstras familhas lingüisticas mejançant los estandards internacionals. Considerem-o! Eslau, germanic, romanç: tres lengas per aimar e unir melhor Euròpa. “In varietate Concordia”, aquela es la devisa nòstra.


Article traduch en occitan per Robin Pitòt

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]