Archives des articles tagués Occitan

Dins sa primièra compareissença al parlament, Francés Boya a denonciat lo non-compliment de nombroses engatjaments de Catalonha amb Aran

Lo sindic d’Aran, lo socialista Francés Boya, a comparegut davant la comission dels afars Institucionals del Parlament de Catalonha e a profechat de son intervencion per revendicar mai d’autogovèrn per Aran, mai d’argent e la competéncia totala pertocant la lenga.

Justament a prepaus de la lenga, Boya a dich qu’es lo pilar “que sosten era singuralitat d’Aran coma territòri e país” e a plangut que la Generalitat aja finançat las politicas lingüisticas del Conselh General d’Aran amb 60 000 èuros en plaça dels 100 000 de las annadas precedentas. Boya a explicat que dins los darrièrs decennis l’usatge social de l’aranés a fòrça reculat en favor del castelhan, mas tanben a assolidat qu’en Aran “era lengua non ei estada jamès ua qüestion de debat” e qu’es tostemps demorada “ath marge deth debat politic e ideologic”.

Pertocant lo finançament de las competéncias, Boya a denonciat lo non-compliment de nombroses acòrdis entre lo govèrn de la Generalitat e lo govèrn d’Aran, e a quitament afirmat que Catalonha vòl tractar Aran coma una comarca de mai.

Totun, Boya a reconegut tanben la “manca de sensibilitat” del govèrn espanhòl envèrs las revendicacions catalanas. Mas a comparat las relacions Espanha-Catalonha a las relacions Catalonha-Aran.

Sosten de de C’s, del PSC, dels Comuns e del PP a Boya

Dins los divèrses torns de paraula, los partits independentistas an volgut remarcar la bona volontat de Catalonha envèrs Aran, lo sol territòri que li es reconegut lo drech d’autodeterminacion aprovat a l’unanimitat per aquel parlament. An insistit sus la situacion excepcionala que la patís Catalonha, estofada economicament per l’estat mentre que lo parlament a pas pogut aprovar un budget, ont es ja previst lo retorn als 100 000 èuros de las politicas lingüisticas pel Conselh General d’Aran. A mai, an reprochat a Boya son supòrt al govèrn espanhòl e a la repression dels elegits independentistas catalans, e an remembrat que Catalonha reconeis plan l’identitat d’Aran, çò que l’estat espanhòl fa pas. A prepaus de la lenga, an recordat l’existéncia de las autoritats scientificas que cal respectar al marge de la politica.

Quant als partits antiindependentistas, los grops de Ciutadans, del Partit Socialista, d’En Comun Podèm e del Partit Popular son estats consents per sosténer las reclamacions de Francés Boya e sas criticas del govèrn de la Generalitat.

 

 

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Lo projècte a beneficiat del sosten de Dominique Stich, creator de l’ortografia de referéncia dicha ORB, e d’Alain Favre, coautor d’un diccionari francés-savoiard

Lo traductor automatic francés-arpitan es ja en marcha sul sit d’Apertium. L’esplech l’a realizat lo lingüista Hèctor Alòs supervisat per Xavi Ivars e Gianfranco Fronteddu (Clicatz aicí per aver mai de detalhs sus cossí s’es passat aquel trabalh).

Lo projècte l’an sostengut Dominique Stich, creator de l’ortografia de referéncia dicha ORB, e Alain Favre, coautor amb Stich d’un diccionari francés-savoiard e editor del diccionari francés-francoprovençal de Stich. Los dos òmes an permés l’utilizacion d’aquel diccionari. Stich n’a donat una version electronica actualizada, qu’es la basa dels diccionaris de l’esplech.

L’esplech es en linha e mai manque d’adobar qualques detalhs tecnics, als quals d’expèrts trabalhan encara.

Apertium es una plataforma de còde dobèrt e de logicial liure qu’a fach un brave trabalh per las lengas minorizadas e/o las qu’an pas gaire de ressorsas electronicas, coma l’occitan, l’aragonés, l’asturian, lo bielorús, lo breton, lo maltés, lo sami septentrional, lo sarde, lo silesian, lo tatar e lo tatar de Crimèa.

L’occitan es estat una de las primièras lengas a èsser introduchas dins Apertium, amb los traductors occitan-catalan e catalan-occitan que foguèron publicats en 2006, gràcias a la Generalitat de Catalonha. En 2008, i foguèron aponduts l’occitan-espanhòl e l’espanhòl-occitan. Foncionan tant per l’occitan referencial coma per la varietat aranesa. En 2018 s’incorporèt un modul del francés a l’occitan referencial. Lo francés, de son costat, ten mai de traductors incorporats dins Apertium: cap a l’occitan, lo catalan, l’espanhòl, l’esperanto e mai lo breton.

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

 

La societat d’edicions d’Albi Édite-moi publica ara lo roman de l’italian Italo Calvino Marcovaldo o las sasons en vila, traduch en occitan per Miquèl Pedussaut. Pedussaut profiècha de la retirada per tornar cap a l’occitan de la familha pairala e a l’italian de la familha mairala. Faguèt sos estudis d’occitan a l’Universitat de Montpelhièr per l’occitan e a l’Amica Laïca de Tornafuèlha per l’italian. En 2018, publiquèt una pichona rejoncha personala, Brigalhs, a las edicions de l’IEO Lengadòc-Rosselhon. Es tanben l’autor de quatre minutinas que se pòdon legir sul sit: www.minutinas.org jol chafre “Cercaval”. Joan-Marc Leclercq a encontrat aquel apassionat de literatura estrambordat e estrambordant.

Plaisance-du-Touch. Rentrée littéraire en Occitan - ladepeche.fr

Que vos agrada dens la revirada?

Citarai Ives Roqueta que disiá “lo plaser de legir d’escriveires qu’admiri dins la lenga qu’aimi” e tanben Joan-Claudi Forêt que foguèt mon professor de literatura: “La revirada supausa una relacion passionala”. L’exercici permet tanben de far foncionar la lenga. Per ieu aquò es fin finala un biais de tornar trobar mas rasics occitanoitalianas.

Perqué aver causit l’italian e aqueste autor tanben?

Es una mena d’omenatge a ma maire que nasquèt en Itàlia. Tanben, tròbi qu’es una lenga fòrça polida que s’apària plan amb l’occitan (se trapa un fum de semblanças entre las doas lengas). L’autor es un escriveire fòrça conegut dins son país mas pas gaire al nòstre. M’agrada lo genre del conte fantastic ont Calvino fa de proesas. Prèsi tanben una escritura plan trabalhada, precisa, fina. Enfin, son pas nombrosas las reviradas occitanas d’òbras italianas, alara que Marcovaldo, per exemple, foguèt ja revirat en espanhòl, portugués, catalan e francés.

Atz agut una dificultat especiala de revirar de l’italian a l’occitan?

Coma las doas lengas se semblan, s’esperariá que siá mai aisit, mas aquò pòt tanben representar una atrapa. Podèm aver la temptacion de causir de mots que se revèrtan, mas que de còps an de significacions qu’an evolucionat diferentament dins lo temps.

Nos podètz presentar lo líber?

Dins aqueles vint contes cortets, seguissèm Marcovaldo (un eròi a la Charlot) dins d’aventuras estonantas, plenas de fantasiá e de poesia, pintradas amb gaubi e umanitat. Un conte fa una sason, çò que balha en tot una durada de cinc annadas. Aquela descripcion ciclica es coma una metafòra de la vida que vira en redond del personatge. Per astre, aguèri l’ajuda d’un jove illustrator qu’acompanha la narracion d’imatges completament dins l’èime de l’òbra.

Atz d’autes projèctes, solide?

Amb la revirada, ai l’impression d’aver benlèu trapat mon camin de Damasc. Espèri una confirmacion (o una desmentida) per contunhar (o pas). E mai siá tanben un trabalh de (re) creacion, tròbi qu’es mai aisit per ieu de seguir las piadas d’un autor bèl que representa un modèl… Martina, que baileja l’ostal d’edicion Édite-moi, e que publica subretot per la joinesa, m’encoratja dins aquela draia.

Joan-Marc Leclercq


CALVINO, Italo (traduccion de PEDUSSAUT, Miquèl). Marcovaldo o las sasons en vila. Édite-moi!, 2020. 170 paginas. 14 èuros.

 

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Es sortit, finalament! Es la revirada de Le petit prince de Antoine Saint-Exupéry, en occitan alpin

Diego Corraine, de Papiros, un jorn a Ostana, m’aviá demandat se fasio la revirada en occitan alpin, dal moment que l’aviá já publicaa en tantas lengas emergentas, decò en francoprovençal, e que lhi a ben de monde que fai la colleccion de las diferentas versions. Ai dich de òc, abo plaser. Mas ai emplegat pro de temps.

Aüra es sortit, l’ai terminat! Vos asseguro qu’es pas estat talament simple, pròpi pas un juec. Vos cònto qualqua ren de mai sus l’òbra.

Derant tot, m’a chalgut chausir quala “lenga” adobrar. Alora, coma orientament, es la varietat de las Valadas alpinas centralas, mas qualqui bòts la lhi a decò de paraulas diferentas que me semelhava que rendèsson mielhs la situacion. La forma vòl èsser una forma modèrna, mai simpla per qui vòl s’avesinar a la lenga. Per aquò ai adobrat, per exemple, lhi pronoms clítics masque ente l’èra indispensable e pas tuchi lhi bòts que lhi butèm dins lo parlar.

Ai fach de chausias que pòlon èsser contestaas, totun revirar per mi vòl decò dir interpretar, viure lo tèxt e cèrchar de l’adaptar a d’expressions mai da pè a nòstra experiéncia.

Vosautri vos demandaretz segur lo perqué de far de traduccions dins una lenga de minorança.

Es una bèla question.

Me poleriá passar per la ment de vos dir simplament “perqué pas?”

Mas es un argument interessant.

Quand la se fai una traduccion, sobretot d’un libre important, se demanda a la lenga de se butar en juec, de jónher lo passat e lo present, d’abandonar las causas mai conoissuas per s’aventurar, qualqui bòts, dins un mond novèl e desconoissut.

E per una lenga de minorança, per tanti ans esquasi masque orala, es una gròssa esfida demostrar que ilh s’adapta perfèctament a que se sie argument, que transmet de sentiments, d’emocions, que pòl revirar decò de clàssics. Donc, ilh es una lenga coma las autras, coma aquelas dominantas.

La traduccion dona importància a las lengas, lor dona una valor diferenta e ajua a las far conóisser e divulgar. Aquesta me semelha una bòna rason per revirar de libres dins nòstra lenga.

Coma vos ai dich derant, aquesta revirada es pas estaa simpla, m’a donat ben da far.

Mi aviu já fach de reviradas, de pichòts tòcs, de cóntias, de paraulas per lhi diccionaris, e fin finala, dal libre de J. Giono “L’òme que plantava d’àrbols”, mas ai esquasi totjorn trabalhat abo Dario Anghilante.

Aqueste bòt ai chausit de trabalhar soleta, mas quand me siu trobaa un pauc desperaa, ai demandat l’ajua e la consulença de Dario e de Luca Quaglia e ai consultat recèrchas d’autri linguistas.

Me chal dir que revirar a quatre mans m’agrada de mai perqué nais un confront sus la lenga ben productiu e amusant. Totun decò se butar en juec solets, l’es pas mal!

Corraine m’a demandat darrierament en quala revirada me camparai aüra, mas lhi ai respondut que me repauso un pauc.

Donc, vaquí Lo Principet, un libre famós, un pauc complicat, sobretot perqué tot bastit sus lhi dialògs, un messatge fòrt e actual, un’invitacion a pensar a las causas fondamentalas, a çò que la lhi a de mai important dins la vita.

E alora vos laisso a las paraulas de la volp.

Vaquí lo miu secret. L’es simple: se vei ben masque abo lo còr. Aquò mai essencial es pas visible abo lhi uelhs.”

Gianna Bianco
Publicat sus Nòvas d’Occitània num 201


SAINT EXUPÉRY, Antoine. Lo Principet (traduccion de Gianna Bianco en occitan alpin). Papiros, 2020. 10 èuros.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

La tòca de la jornada es de sensibilizar a l’aprendissatge de las lengas e de la diversitat, per fin de favorir lo plurilingüisme e la compreneson interculturala

Coma cada 26 de setembre, dempuèi l’an 2001, se festeja uèi la Jornada Europèa de las Lengas. A l’escasença d’aquela jornada, lo Conselh d’Euròpa encoratja lo mond a aprene mai de lengas, tant a l’escòla coma en defòra, convencut que la diversitat lingüistica es un camin cap a una melhora comunicacion interculturala e un element clau del patrimòni cultural del continent.

La tòca de la jornada es de sensibilizar a l’aprendissatge de las lengas e de la diversitat, per fin de favorir lo plurilingüisme e la compreneson interculturala, per fin de promòure la rica diversitat culturala e lingüistica d’Euròpa, que cal manténer, e per fin d’encoratjar a aprene de lengas al delà del mitan escolar per de rasons de mobilitat o pel plaser de l’escambi uman.

E mai lo Conselh d’Euròpa sostenga lo plurilingüisme per tota Euròpa, las injustícias lingüisticas son talament manifèstas que i a mai de possibilitats de far de recèrca universitària sus l’occitan en Alemanha qu’en Occitània. Al delà, dins lo país nòstre, i a mai d’escasenças d’aprene l’anglés o lo chinés que d’aprene las lengas dels vesins: aragonés, arpitan, basco, catalan o nòrd-italian. Es a dire que los interèsses economics son encara considerats mai importants que los escambis umans e la preservacion de la diversitat.

Las lengas minorizadas e la covid-19

L’intergrop de las Minoritats Tradicionalas, Comunautats Nacionalas e Lengas a publicat uèi un comunicat en divèrsas lengas, dont l’occitan aranés. Ongan, an soslinhat que lo multilingüisme es lo melhor biais per “fomentar ua comprenença melhora e er includiment mutuau e tà impulsar era creativitat e era innovacion”. A mai, an remarcat que la pandemia de la covid-19 a rendut manifèstas las inegalitats lingüisticas. “Es mejans de comunicacion e es activitats culturaus enes lengües minoritàries tanben s’an vist afectadi de manèra desproporcionada pera pandemia”, çò ditz lo comunicat que conclutz que cal emplegar las lengas minorizadas dins totes los encastres “tant en circonstàncies normaus coma extraordinàries. Sonque alavetz poderam díder qu’es lengües europèes arreceben eth respècte que meriten”.

Visca l’occitan

De son latz, lo CRÈO de Tolosa a lançat una campanha amb l’etiqueta #viveloccitan (Visca l’occitan) per que lo mond expliquen en vidèo suls rets socials que lor agrada l’occitan.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Lo realizaire Patric La Vau documenta filmograficament los darrièrs testimoniatges d’un biais de parlar, viure e comprene lo Mond que configura lo país nòstre

Ven d’espelir un nòu sit de filmes documentaris en occitan. L’a mes en òbra Patric La Vau, cercaire, collectaire e dempuèi 2005 realizaire de filmes documentaris en occitan dont plusors son estats programats sus Òc Tèle.

Los filmes de La Vau mòstran aquelas gents del país consideradas d’un autre mond e d’un autre temps, de personas vièlhas —de còps fòrça vièlhas— que son los darrièrs depositaris de sabers d’una anciana civilizacion e de la lenga del país. De fach, l’emplec de la lenga occitana —lenga mairala dels protagonistas dels filmes— crèa la fisança e la connivéncia e dona de benaise, de prigondor e de sinceritat als testimoniatges qu’articulan los filmes.

Mas sustot, La Vau filma en occitan “per refús de l’uniformizacion lingüistica” e pr’amor que la lenga nòstra es “considerada en dangièr per l’UNÈSCO”.

Patric La Vau foguèt comissari de l’exposicion “La Gironda occitana” que nos l’aviá presentada en avança dins una entrevista que li faguèrem en mai de 2012.


Vesitatz: lavaupatric.com

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Notre pays dispose de la plus grande richesse linguistique d’Europe ; il est aussi celui qui la gère le plus mal. La preuve avec le remarquable numéro que la revue en ligne Glottopol consacre au rapport Cerquiglini qui, pour la première fois, établissait voilà vingt ans la liste des « langues de France ».
Écrit par Michel Feltin-Palas
Basque, flamand, corse, occitan, normand, gallo, lorrain, créole martiniquais, créole réunionnais, wayana, drubéa, futunien… C’était il y a vingt ans. Pour la première fois, la France élaborait une liste officielle des langues parlées sur son territoire, en métropole comme outre-mer. Une nouveauté dans un pays qui s’employait depuis des lustres à faire croire qu’il n’existait qu’un idiome digne de ce nom, le français. Vingt ans plus tard, il est l’heure de dresser le bilan de cette liste Cerquiglini, ce que vient de réaliser un ouvrage remarquable qui rassemble plusieurs contributions de haut niveau à ce sujet, sous la coordination du linguiste Christian Lagarde (1). Pour le dire d’une phrase : c’est ce que j’ai lu de plus complet et de plus intelligent sur ce sujet depuis longtemps.
Rappelons le contexte. En 1999, cet inventaire est élaboré en vue de la ratification par la France de la Charte européenne des langues minoritaires, souhaitée par le gouvernement Jospin comme par le candidat Chirac lors de sa campagne présidentielle (ce dernier changera d’avis une fois élu). Encore faut-il les définir : c’est l’objet du rapport Cerquiglini.
Côté positif ? Pour la première fois, ce rapport montre la richesse linguistique de la France en listant pas moins de 75 langues (pour la plupart situées outre-mer). Ce faisant, il rompt avec la vision qui prévaut dans les cerveaux de la majorité des intellectuels, des politiques et des journalistes, éduqués dans le mythe d’un pays monolingue. Symboliquement, il contribuera à modifier en 2001 l’intitulé de la direction du ministère de la Culture chargée du sujet : la délégation générale à la langue française s’occupe depuis lors aussi des « langues de France » : « siglement » parlant, la DGLF est devenue la DGLFLF. Ouf !
Ce n’est pas rien. Est-ce suffisant ? Non. Car, dans les faits, et malgré l’engagement sincère des fonctionnaires de ladite direction, la situation des langues minoritaires en France ne s’est pas vraiment améliorée depuis lors. Pour des raisons administratives : le ministère de la Culture est le seul à s’occuper d’elles, ce qui ne suffit évidemment pas. A fortiori quand le très puissant ministère de l’Éducation s’emploie à freiner autant qu’il le peut leur enseignement, dont dépend leur avenir. Pour être efficace, cette direction devrait être rattachée à Matignon ; elle ne l’est pas.
Ajoutons à cela une maladresse de forme : le rapport Cerquiglini a inclus dans sa liste des langues issues de l’immigration comme l’arabe dialectal et le berbère. Un brouillage qui a contribué à soulever de fortes oppositions et affaibli un peu plus la cause des langues régionales qu’il entendait défendre.
Il y a pire. Malgré ce fameux rapport, la philosophie de l’État, au fond, n’a pas changé. Les gouvernements continuent à réduire ces fichues langues qui s’acharnent à ne pas mourir à un simple élément du « patrimoine » (c’est sous ce terme qu’elles ont fini par être introduites dans la Constitution, en 2008). En clair : un vague élément du passé, qu’on époussette de temps en temps en attendant que le temps en vienne à bout et que l’on continue de mépriser. Emmanuel Macron vient encore d’illustrer cette philosophie. Dans un discours par ailleurs de bonne tenue, prononcé ce 4 septembre au Panthéon à l’occasion du cent-cinquantième anniversaire de la République, le chef de l’État a en effet présenté le français – seul – comme « l’idiome de la liberté ». Ce qui est stupide : le français a certes été la langue de la Révolution, mais il était aussi celle de l’Ancien régime. Et ce qui laisse entendre que tel ne serait pas le cas des autres langues de France, lesquelles seraient par nature incapables de défendre la liberté, affirmation parfaitement gratuite, selon tous les linguistes. De manière significative, le chef de l’État a d’ailleurs rendu hommage sans aucune nécessité à l’abbé Grégoire, auteur pourtant d’un sinistre rapport sur « la nécessité d’anéantir les patois ».
Comme le reconnaît Bernard Cerquiglini dans l’entretien qu’il a accordé à Glottopol : « Nous rêvions d’une politique linguistique d’inspiration globale ». Nous en rêvons encore. Oh, ce n’est pas que la DGLFLF soit inactive, mais elle n’a pas la main sur l’essentiel. Son actuel délégué général, le très sincère Paul de Sinety, en convient dans le même numéro : « Les réformes du lycée et du baccalauréat mises en place suscitent l’inquiétude (…). Pour les médias, il y a encore des progrès à faire. » Écrivons noir sur blanc ce que ce haut fonctionnaire ne peut dire lui-même : officiellement, l’État affiche son amour des langues régionales ; dans les faits, il les laisse mourir. Cette affirmation choquera peut-être certains d’entre vous et j’en suis désolé. Mais comment dire les choses autrement quand on constate que, sur ce sujet, « il n’y a jamais eu de projet de loi déposé par quelque gouvernement que ce soit », comme le relèvent les universitaires Philippe Martel et Marie-Jeanne Verny ?
À cette logique s’en oppose une autre : la dévolution de véritables droits aux locuteurs du breton, du picard, de l’occitan ou de l’alsacien, conformément à la déclaration des droits linguistiques de Barcelone. Ce serait là la seule voie qui permettrait à la France de s’afficher comme « le pays des droits de l’homme » qu’elle prétend être. Une noble ambition qui, rappelons-le, suppose notamment le respect des droits culturels des minorités
(1) Les « langues de France » », vingt ans après, Glottopol n° 34, sous la direction de Christian Lagarde.
[Source : www.lexpress.fr]

La programacion començarà dins l’auton que ven amb 100 oras de programacion de ràdio e 22 de television

SardoRai1

Manifestacion pel sarde a la television publica a Casteddu en agost de 2015

La RAI parlarà en lenga sarda. La television publica d’Itàlia a signat un acòrdi amb las administracions italiana e sarda après un long combat del president de Sardenha, Christian Solinas, amb las institucions de l’estat peninsular, çò rapòrta Ansa. Èra un projècte que s’esperava dempuèi de decennis: de programas en sarde suls canals de ràdio e television publics de l’illa.

La programacion començarà dins la tardor que ven amb 100 oras de programacion de ràdio e 22 de television sus la cultura, l’actualitat, l’informacion e lo divertiment. Lo projècte serà constantament susvelhat per un comitat compausada del govèrn italian, del govèrn sarde e de la RAI.

“Es un enjòc istoric, qu’avèm perseguit dempuèi lo començament de la legislatura per mejan d’un combat dobèrt e constant amb lo govèrn e l’entrepresa”, çò a dich Solinas. “Portar la lenga sarda a la RAI, dins sas divèrsas expressions, es una prestigiosa conquista e representa una nauta reconeissença de la valor e de la dignitat de nòstra identitat culturala. Volèm que la programacion radiofonica e televisiva en sarde venga una veirina liura, que pòsca exprimir de la melhora manièra la produccion jornalistica, literària, artistica, etnografica, que done d’espaci a totas sas expressions dins sa nauta valor”.

De son caire, lo president de la RAI a dich que se sent “fièr d’acuhir la lenga sarda dins sas pròprias programacions” e manifèsta “la sensibilitat de l’entrepresa envèrs totas las expressions e las identitats de la cultura del pòble italian”. Dins aquel sens a precisat que promòure la difusion d’aquelas lengas es una de las tòcas de la RAI. De veire quora arribarà lo moment per l’occitan dins las Valadas e la Gàrdia.

 

[Imatge: http://www.sardegnadies.it – poblejat dins http://www.jornalet.com]

 

 

Fernand de Varennes, relator especial sobre qüestions de les minories del Consell de Drets Humans de l’ONU ha denunciat amb contundència l’actitud de l’Estat espanyol envers el català en l’informe de la seva visita a Espanya. Per a l’elaboració de l’informe, Varennes es va entrevistar a Barcelona, el gener del 2019, amb la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, que li va exposar la situació lingüística a Catalunya i les línies generals de la política i la legislació lingüístiques respecte al català, l’occità i la llengua de signes catalana. També li va desgranar els principals incompliments de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries per part de les institucions de l’Estat espanyol i li va oferir informació sobre la llengua de signes catalana, les llengües de les persones immigrants i les mesures en favor del col·lectiu gitano.

Varennes ha expressat en l’informe preocupació per la desconnexió entre la condició de llengües cooficials i el grau real d’ús oficial i ha posat com a exemple que els jutges i els agents de l’ordre o la policia nacional no estan subjectes a cap requisit de coneixement d’un idioma cooficial, ni tan sols quan exerceixen les funcions en una comunitat autònoma en la qual es parla aquesta llengua oficial. Per a Varennes, això genera un nombre considerable de queixes i la frustració en algunes d’aquestes comunitats, condueix a desafortunats malentesos i fins i tot a la denegació de l’accés als serveis públics o a la discriminació en aquest accés.

En matèria de llengua i educació, Varennes ha explicat la preocupació existent a Catalunya i les Illes Balears per l’erosió gradual dels models d’immersió no segregats, que han aconseguit fins ara un domini efectiu de les dues llengües per part dels alumnes, sovint per sobre de la mitjana estatal pel que fa al castellà. Per a Varennes, l’Estat espanyol té l’obligació de recollir dades del conjunt de l’Estat sobre les repercussions dels diversos models educatius per dissipar qualsevol preocupació sobre l’efecte en l’aprenentatge fluid del castellà en els models d’ensenyament en les comunitats en llengües cooficials, cosa que no fa des de 2010.

La denúncia de Varennes coincideix amb els plantejaments que va formular el Consell d’Europa en la darrera recomanació als estats a propòsit del cinquè informe sobre la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Es lo primièr còp dins l’istòria judiciària de l’estat espanhòl qu’un procès tendrà un traductor interprèt de lenga nòstra

Boya foguèt ja ententuda per la cort suprèma a Madrid en mai de 2018

Comença uèi lo jutjament contra Mireia Boya e lo burèu del Parlament de Catalonha de 2017. Es lo primièr procès ont se declararà en occitan amb un interprèt.

Lo procès se deviá téner del 19 al 22 de novembre passat, puèi foguèt reportat als 23 24 e 27 d’abril e fin finala la Cort de Superiora de Justícia de Catalonha a prepausat de far l’audiéncia uèi, deman e divendres. En novembre, lo jutjament se remetèt pr’amor qu’un dels acusats, Joan Josep Nuet, èra vengut deputat al Congrès dels Deputats espanhòl e que doncas aquela cort lo podiá pas pus jutjar. En abril se reportèt per la crisi sanitària de la covid-19

Per tant, ara jutjaràn l’èx-deputada occitana Mireia Boya e los èx-membres del burèu del Parlament de Catalonha Ramona Barrufet, Lluís Maria Corominas, Lluís Guinó, Anna Isabel Simó, franc de Joan Josep Nuet que lo jutjarà la Cort Suprèma a Madrid. Aquestes son acusats de desobesissença a la Cort Constitucionala per aver permés e realizat un vòte que l’aviá enebit lo tribunal.

Lo primièr procès ont se declararà en occitan amb un interprèt

Dins son escrich de defensa, que Boya presentèt en setembre pasat, l’èx-deputada exigissiá d’èsser relaxada en apelant als dreches fondamentals de participacion politica e de libertat ideologica. A mai, Boya demandèt de “declarar en occitan” car es sa “lengua mairau”. La Cort Superiora de Justícia de Catalonha acceptèt la demanda de Boya e ordenèt un servici de traduccion consecutiva d’occitan aranés. Es lo primièr còp dins l’istòria judiciària de l’estat espanhòl qu’un procès tendrà un traductor d’occitan.

Franc de Mireia Boya, los acusats fasián partida del burèu del parlament qu’acompanhavan lor presidenta, Carme Forcadell, durant la sesilha que permetèt d’aprovar lo referendum del 1r d’octòbre de 2017.

“Se volètz, vos fau perseguir tanben per rebellion”

Boya foguèt ja entenduda per la Cort Suprèma a Madrid en mai de 2018, e lo jutge remandèt son afar amb los del burèu del Parlament per que los jutgèsse la Cort Superiora de Justícia de Catalonha. Alara, pendent sa declaracion, Boya diguèt al jutge que li semblava pas just que foguèsse enseguida per “desobesissença” pel fach d’aver prepausat un debat al Parlament de Catalonha, mentre que la presidenta d’aquela cambra a la meteissa epòca, Carme Forcadell, èra perseguida e encarcerada per “rebellion” per aver permés aquel debat. Lo jutge Pablo Llarena respostèt alara a Boya: “Se volètz, vos fau perseguir tanben per rebellion”.

Quant a ela, en aquel temps nos contèt sa convèrsa amb lo jutge: “È exprimit es mèns dobtes sus era parcialitat de tot aguest procès juridic. Es interlocutòries an indicis de parcialitat. E li è dit que demori damb resignacion ua senténcia que creigui que ja ei escrita. De hèt, era interlocutòria se semble fòrça ad aguesta senténcia e li è dit qu’aguest jutjament ei teatre, ei ua pantomima politica, e qu’eth vertadèr jutjament serà a instàncies internacionaus. L’occitanisme mostrèt son sosten a la politiciana aranesa.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Gerard Ligozat es professor retirat de l’Universitat de París 11. Autor de libres e articles sus l’occitan vivaroalpenc, ven de publicar un metòde per aprene aquela varianta occitana. Ne parla amb Laurenç Revèst.

Gerard Ligozat

Vos volètz presentar?
Siáu naissut a Gap dins una familha que se li parlava occitan. Èra la lenga mairala de mon paire, qu’èra de Sigoier, e de ma maire, de Sant Bonet de Champsaur; e èra la lenga que parlavan amb mos grands. Los parents nos parlavan mai que mai en francés, mas l’òc èra tanben la lenga que chausissián quora volián pas èstre comprés dels mainats. Es coma aquò que l’aprengueriam, mon fraire, ma sòrre e ieu! Mon paire, que teniá a Gap una botigòta ont vendiá de granas e de manjar per lo bestiari, vachas e fiás, parlava òc amb sa practica, qu’èran de païsans de Gapencés. Ieu, tre qu’aguèro dètz ans, passèro las vacanças d’estiu coma pastre de vachas dins una granja. Aquí lo vivaroaupenc èra la lenga de trabalh, de comunicacion amb la gent… e los chins d’aver.

Après d’estudis primaris e segondaris au licèu de Gap, ont m’interessavan mai que mai las lengas e, subretot après la terminala, las matematicas, me capitèro a Grenòble, puei a París a l’ENS ont, après l’agregacion, faguèro una tèsi en matematicas. Ai puei pogut conciliar mon interés per lenga e matematicas en venent cercaire e professor d’universitat dins lo domeni de l’informatica que se sòna “intelligéncia artificiala”, mai precisament la “comunicacion òme-machina: l’òme parla, esprimís d’idèas, e la machina molina de simbòls o de donaas.

Que se poguèsse bastir de palancas entre los dos domenis, es quauquaren que me pivèla despuei pro de temps, benlèu despuei qu’ai descubèrt que se poiá viure en doas lengas.

D’ont vos ven l’interés per l’occitan vivaroalpenc e la cultura occitana en general?
Dau temps de mon enfança, aviam gaire de sòus a maison, e encara mens de libres. Mas ai tojorn agut un grand amor per los libres e la literatura; lo libre de françés, a l’escòla primària, l’ai agut legit per de dire de chap en cima, tre que l’aviáu a la debuta de l’an escolar, mas puei… la fònt èra agotaa! Me chaliá esperar un an de temps per n’aguer un autre!
La cultura occitana, la descubriguèro mai tard, quand legiguèro lo chapítol qu’Ezra Pound aviá escrich sus los trobadors: èra doncas verai, aquò, que los trobadors èran pas de barrutlaires, de violonaires qu’amusavan lo monde amb lors guitarras, mas que fasián de granda poesia en patés?

Venguèron puei los ans 1970-1980, amb la novèla chançon occitana, los libres de Robèrt Lafont, Max Roqueta, Joan Bodon e ben d’autres; a París ont trabalhavo, descubriguèro lo mitan occitanista parisenc, que se li rescontrava d’occitans venguts d’Occitània tota: lengadocians, provençaus, lemosins, gascons; de monde que compreniáu e que me comprenián! N’èro espantat!

Venètz de publicar un trabalh remirable per aprene l’occitan vivaroalpenc, nos en poètz parlar de mai? Originas, inspiracion per o crear, collaboradors, ressons…
L’occitan, a París d’aqueu temps, li èra pro present. Mas lo vivaroaupenc? Segur qu’eriam gaire que lo parlaviam; li aviá totun Felip Martèl, e Jean-Michel Effantin. Ieu, de mon caire, aviáu començat d’interrojar ma maire e mon paire. Ma maire risiá, qu’aquò la geinava, mas mon paire, qu’èra pas blagaire, parlava coma s’avèsse totjorn parlat ren qu’aquela lenga, e descubrissiáu qu’èra una sorsa de coneissenças d’un biais qu’auriáu jamai pogut devinar. Amb Felip Martèl —que finissiá d’acabar un estudi essenciau sus lo dialècte— e Jaume Jaussaud, qu’èra “gapian” coma ieu, manderiam lo let per la partia que menariá puei au metòde per ensenhar lo vivaroaupenc.

Avètz tractat de l’occitan vivaroalpenc dich en ca, dals Alps Maritims de la valaa de Vesubiá fins al país mentonasc en passar per las valaas dals Palhons e d’Esteron?  E de l’occitan vivaroalpenc de Piemont?
Dins lo manuau caup un tèxte d’Antòni Steve (Tòni Balòni), e doncas un texte de Vesubiá. Caup pereu tres leiçons que son en parlars “d’Itàlia”: una es una poèma de Franc Bronzat, una autra es una letra en parlar de Wurtemberg (lo parlar de vaudeses refugiats en Alemanha), una autra en parlar de la Gàrdia (qu’es lo de vaudeses refugiats en Calàbria). En mai d’aquò, conten una leiçon en parlar de Cairàs, qu’es gaire diferent dau parlar dau monde de l’autre caire de la montanha).

Perqué?
Dau punch de vista linguïstic totes aqueus parlars an ben mai de traches comuns que de divergéncias. E los linguïstas que lor fau fisança son quasi totes d’acòrdi amb aquò.

E penso que se volèm defendre e promòure nòstre dialecte, chau que siegue coneissut e reconeissut. Lo simple fach d’èstre d’acòrdi sus una denominacion, imperfecha que siegue, es una promiera chausa. Puei de ne tirar de consequéncias: utilizar lo nom lo mai que se pòt.

Coma se caracteriza lo departament de las Autas Alps en matèria de populacion, evolucion, urbanizacion?
Lo departament de las Autas Aups es un dels departaments mai pechons de França, amb 140 000 estajants e solament doas o tres vilas importantas, que l’agricultura li es paura. Lo torisme n’es l’activitat majora.

Sabètz que dins ges d’establiment segondari de Gavotina (qu’es l’espaci que parla vivaroaupenc) acadèmias de Niça, Ais-Marselha, Grenòble per lo principal costat francés, region Piemont, per far cort) s’ensenha l’occitan vivaroaupenc? Levat als licèus e collègis de Mentan (e al collègi de l’Escarea).

Que ne’n pensar d’aquela situacion?

Lo tèrme de Gavotina m’anariá pro, estent qu’es ben mai polit que “espaci vivaroaupenc” (dins l’espaci costat francés, chau rajustar de trocets d’Auvèrnhe – Sinjau, per exemple, en Aut Léger es vivaroaupenc). Mas coneisso tròp de monde que pensan que gavòt es un mot pejoratiu, una marca de mesprètz, quasi una escòrna.

La situacion que disètz me fai tirar pena. Li aguèc un ensenhament d’occitan au licèu de Gap fai quauques ans mas li a dengun a l’ora d’ara. L’Espaci Occitan de Gap organizèc de conferéncias de premsa (un articolet sortiguèc dins Le Dauphiné Libéré) en 2019 per demandar la nominacion d’un charjat d’occitan, sensa resulta dau costat de l’acadèmia).

Mas voudriáu afortir totun que lo departament es riche en activitats per la lenga. Au nivèu dau primari existís la Calandreta Gapiana, creaa en 1995 per Andrieu Faure, e que la lenga li es ensenhaa dins sa forma vivaroaupenca. L’associacion Espaci Occitan ten una librariá a Gap. Per los adultas, l’associacion organisa tanben de cors de vivaroaupenc que se debanan a la librariá. Despuei quauques mes, l’ensenhaire, Michèu Prat, fai una cronica en vivaroaupenc chasque jorn dins una television locala. E la television regionala, France 3, a una emission setmaniera, Vaquí, que fai una plaça au vivaroaupenc, e qu’una jornalista e animatritz de l’emission, Eliana Tourtet, es de parlar vivaroaupenc.

Totjorn dins l’amira de popularizar lo dialecte e son nom, faguèro a Gap e Ambrun (estiu de 2019), puei au Musèu dau Departament (endarrier de 2019) de presentacions de ma traduccion d’istòrias dau Pechon Nicolau, qu’èra pareissüa en 2018.

Mas per ensenhar, se necessita de materiaus d’ensenhament. Aquò es una rason qu’ai volgut far un manuau que sos tèxtes, dins una promiera partia, pòion èstre utilizats per d’escolans joves o d’apreneires novèus, que lor chau aprene una lenga de basa per comunicar dins un ambient realista: un estagi de lenga. Per de monde que començan, lor chau una lenga sosten sens (tròp de) variantas dialectalas, e avem chausit un parlar dau departament qu’es centrau e puslèu conservator: aqueu d’Ambrunés. E los tèxtes son pas de tèxtes literaris o d’analisi, mas pòion servir per la comunicacion de basa. Per chascun, me siáu demandat: quinas estructuras fan mestier per parlar de se, de sos projèctes, partejar un repais, far la fèsta, etc.

Es solament quora l’apreneire se pòt apiejar sus aquela basa que, dins una segonda partia, donam una idèa panoramica de la richesa e la diversitat dels parlars, amb de tèxtes qu’an un interés literari, etnografic, o istoric.

Avètz agut de modèls per far vòstre trabalh (Gérard Rolland. L’Occitan Gavot. Champsaur, Embrunais, Gapençais… editat per lo Centre Cultural Occitan  de las Autas Aupas, en 1982, autres libres e referéncias)?
Segur qu’ai utilizat Gérard Rolland (qu’a, un temps, pro capitat de durbir l’occitanisme subre la societat aut-aupenca amb son pechon setmanier L’escoba qu’èra una mena de Canard enchaîné dins lo departament). Mas coma o sabètz, sa “gramatica” èra pas un manuau pedagogic, a mai siegue tamben una antologia corteta. Ieu ai ensaiat de ne bastir un. Lo manuau, dins mon idèa, se pòt utilizar per ensenhar d’un biais realista las basas dau dialècte, e per se far una idèa dels parlars que caup. Conten d’exercicis (corregits), un precís gramaticau, un lexic bilingüe, e una bibliografia comentaa que ten quatre paginas.

A vòstra idèa, quina es la question prioritària que se chaudriá pausar?

A mon idèa, dubertura es lo mot clau, se chaudria mai durbir:

Dubertura geografica, es a dire que chau pensar au nivèu de l’espaci vivaroaupenc tot entier, puslèu que dins son pechon canton. Coma veio las chausas, li a de fogaus d’activitat a l’ora d’ara dins nòstre espaci dialectau: un dins Droma-Ardecha, onte de monde coma Joan-Claudi Rixte e Joan-Batista Martin an fach e contunhan de far un trabalh remirable de publicacion de tèxtes en occitan, qu’una part importanta son en vivaroaupenc; un segond fogau son las Autas Aups, que n’ai ja parlat; un tresen es en Itàlia, a l’entorn de la Chambra d’Òc, amb de gent coma Dario e Pèire Anghilante, Inès Cavalcanti, e un site que de lo vesitar vos fai enveia quand l’òm vei sa richesa e sa varietat: traduccions, libres, metòde per aprene la varietat orientala dau dialècte, enregistraments en linha; e un fogau Vesubiá-mentonasc, amb d’estudis coma aqueus de Joan-Luc Domergue.

Dubertura devèrs la societat; se chau mesfiar de tot çò que pòt menar a de comportaments sectaris. Per çò que coneisso, sabo per exemple que li a dins lo ròdol gapencés de desenats d’associacions que, segur, son pas occitanistas, mas que trabalhan per la lenga, que fan de teatre, de chançon, de musica, de cors de “patois”; qu’escrivon, qu’ensenhan o que fan de collectatge; e qu’an sovent un resson important dins la societat locala, mas qu’an benlèu pas pro de contactes entre elas e amb los occitanistas.

E dubertura dau costat dels elegits, per los ajuar a prendre consciéncia que lo “patois” es una part constitutiva d’una granda lenga “dals Aups aus Pirenèus”, dins un dialècte qu’es de dignitat egala a aquela dels autres grands dialèctes.

De que son vòstres projèctes, personals, associatius, professionals (accions, escriches, autres… )?
Contunho de trabalhar sus las aplicacions que se poiriá far de l’informatica a la coneissença e la promocion de la lenga.

Voudriáu mençonar particularament un projècte qu’a mon idèa vaudriá lo còp d’èstre menat endavant. Lo projècte es aqueste. Se basa sus una part de mon trabalh de cercaire en intelligéncia artificiala qu’es estaa a l’entorn de la traduccion que se ditz “automatica”. Dins aquel encastre, presentèro au congrès de l’AIEO de 2008 l’idèa d’utilizar las tecnicas novèlas de traduccion sus los còrpus que constituisson los tèxtes de la literatura occitana contemporanèa qu’an quasi totes de traduccions dins d’autres lengas. Un texte amb sa traduccion se sòna un “bitèxte” en lingüistica, e es un element de coneissença sus las lengas que pòt èstre esplechat per un ordenaor per tot un ensems d’aplicacions (ensenhament, traduccion, estudis d’estil, sociolingüistica, etc.).

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per Gerard Joan Barceló

Difusat pel sociolingüista provençal Philippe Blanchet, lo tèrme de glotofobia es de mòda. Entre las reaccions a l’accent (leugièrament) gascon del nòu primièr ministre francés al libre publicat pels jornalistas basco Jean-Michel Apathie e bearnés Michel Feltin-Palas, es vengut popular de parlar de las discriminacions que las patisson los portaires d’una manièra de parlar considerada coma non referenciala. Quitament lo tanben jornalista Jean-Jacques Bourdin, fa gaire, confessèt que per son caminament professional, aviá escafat l’accent cevenòl de sas enfança e adolescéncia. 

Pasmens, me permetretz, coma ellenista, de discutir la formacion del mot glotofobia. Se compren coma la paur, e doncas l’òdi consecutiu, de la lenga (γλῶττα). Òr, me desencusaretz mas de parlar una lenga amb una pronóncia non referenciala es pas parlar una autra lenga. Sèm consents qu’aquelas pronóncias s’explican sovent per una autra lenga, siá realitat encara parlada siá simple remembre transmés entre generacions: los divèrses accents occitans sabèm plan que sortisson de las divèrsas modalitats geograficas de la lenga nòstra. Tanben se poiriá dire qu’un òme coma Philippe Blanchet es en realitat glotofòb al sens etimologic del mot: passa d’efièch fòrça temps a atacar la lenga occitana, a ne negar l’unitat en volent tresmudar lo conflicte lingüistic vertadièr francés-occitan en un conflicte imaginari provençal-occitan; tot comptat e rebatut, ajuda a la supremacia de la lenga francesa, e es glotofòb contra la pròpria lenga que pretend d’aparar.

Al fons, çò que se denóncia es pas la glotofobia mas puslèu çò qu’apelariái ieu proforafobia, la fobia de la pronóncia (προφορά), del biais de parlar, de l’accent. Òc, es lo darrièr gra de l’uniformizacion lingüistica: sèm dins un estat qu’ataca non solament la diversitat de las lengas mas, dins la lenga oficiala, la diversitat dels dialèctes, e dins la forma de referéncia, la manièra de la prononciar. Fins a aquò va l’autoritarisme lingüistic francés. 

Totun, cresi ieu que lo problèma màger es pas la proforafobia mas la glotofobia vertadièra. Me gèina que de gents sián discriminadas perque semblan de « mal parlar », mas me gèina encara mai que tantes occitans pòscan pas accedir normalament a la lenga del país. 

Defendrem pas la diversitat dels accents sens defendre la diversitat de las lengas: avètz remarcat que se d’unes se trufan de l’accent « del Sud-Oèst » del cap de govèrn francés mentre que d’autres l’aparan, pauques dison que parla catalan? Que la defensa dels « accents » siá pas lo mejan d’amagar e legitimar l’etnocidi que ne sèm victimas los parlaires de las autras lengas que la de París!

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per JÒRDI COSTE

Plaja de Moliets e Mar

Aqueles darrièrs meses, avèm pogut remarcar, sus Jornalet coma sus Facebook amai, bensai, dins d’autres luòcs, una explosion d’atacs per part d’una pichona còla de “tròls”, sempre los meteisses, d’alhors, que sevisson dins un mitan estrech, pauc dobèrt. Los tròls aqueles, non los anam nomenar per non pas lor far brica de reclama, mas se dison gascons per la màger part.
 
Mas, vièch d’ase! De qué son aqueles fotuts gascons que non son pas fotuts de far viure la lor lenga normalament e dignament, sens ges de diglòssia! Al luòc de venir far cagar los autres occitans (eles non se creson occitans, mas enfin, o son, qu’o vòlgan o non) que, almens, òbran per far avançar la causa de la lenga e de la nacion nòstras.
 
Tot aquò me rampèla una istòria que m’arribèt del temps qu’èri mai jove, vos ne vau far lo raconte.
 
Deviá èsser per las annadas ochanta. Anàvem en vacanças a Moliets e Mar (un nom a cent del cent occitan, cal èsser òrb per o veire pas). Mons paires non avián pas jamai agut costuma de nos parlar en occitan, a ma sòrre e a ieu, a mai sabiái que tenián la lenga dins l’aurelha (lo papet e la mameta, eles, segur lo parlavan). Èrem doncas a nos rostir sul bòrd de la Mar Granda quora un òme se metèt a dire qualques mots en occitan (gascon) local. Non me remembri mai de qué se trachava, mas còp sèc lo paire se metèt a li contestar en son occitan montpelhierenc. E parla que te parla, entamenèron una discutida en occitan, cadun dins la sieuna varietat, sensa que pausèsse brica de problèma. D’efièch, parlavan totes dos una lenga unenca, non se’n avisavan, e la fasián viure sensa emmerdar degun.
 
La diversitat dialectala es un tresaur, es vertat, es benlèu una bona causa que de lingüistas s’i clinen se lor agrada d’estudiar aquel sicut (cal de tot per far un mond!), mas amb un estandard amb una difusida larga, non auriam aqueles problèmas. L’estandard es quauquarren de mai simple e non còsta res de l’apréner e non es necite de se carpinhar de contunh. Personalament non sabi vertadièrament se l’estandard pluricentric es lo melhor, es interessant, mas ja podèm ensajar d’espandir un estandard occitan central/larg pertot e per totes.
 
E totes los occitans se foguèsson comportats coma lo paire amb l’autre òme, l’occitan seriá ara-meteis la nòstra lenga unenca de comunicacion, benlèu quitament la lenga oficiala del país. Bon, non disi ça que la que seriá estada independenta la nacion…

 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

El Govern espanyol presenta un nou text governamental que preveu el català entre les llengües de difusió i promoció del Ministeri de Cultura, encara que no reverteix un decret anterior que l’obviava.

El Ministeri de Cultura i Esport ha presentat un nou text governamental, el Reial decret 509/2020, que desenvolupa la seva estructura bàsica. Aquest text estableix que el català, com a llengua oficial en algunes comunitats autònomes, forma part de la cultura espanyola, i per tant és objecte de promoció del ministeri. Tot i que encara és vigent el Reial decret 2/2020, que només preveia la difusió de la cultura en castellà, aquest segon obre la porta a una interpretació més àmplia.

L’exclusivitat de la llengua castellana en les polítiques de promoció de l’Estat és una de les pràctiques impositives que la Plataforma per la Llengua ha denunciat reiteradament i treballa per revertir. L’entitat du a terme diferents accions en el marc de la defensa dels drets lingüístics i, en aquest àmbit, va publicar dues notes crítiques perquè els decrets de reestructuració ministerial que van conformar els respectius governs de Sánchez (el que va sortir de la moció de censura i el de coalició amb Podemos) identificaven només el castellà com a llengua a promocionar pel Ministeri de Cultura i Esport. A més de denunciar aquesta imposició lingüística, l’ONG del català també va assessorar diversos diputats i senadors perquè presentessin preguntes parlamentàries al Govern espanyol sobre aquesta situació, com van fer Albert Botran, diputat de la CUP al Congrés, i Josep Lluís Cleries, portaveu de Junts per Catalunya al Senat.

Ara, sembla que les coses han canviat. Mentre que al decret del gener el Ministeri de Cultura espanyol tenia com a objectiu només «la promoció i difusió de la cultura en espanyol» (article 15), en el de desenvolupament de maig es parla de «la promoció i difusió de la cultura espanyola» (article 1). En el preàmbul, a més, s’aclareix que la cultura espanyola és «tota manifestació cultural en espanyol o en qualsevol de les llengües oficials de les comunitats autònomes», cosa que inclouria llengües com el català, l’occità, el basc i el gallec, però no pas altres com l’aragonès o l’asturianolleonès. Amb tot, cal apuntar que el decret del mes de gener encara és vigent i no és clar de quina manera es farà compatible amb el del mes de maig. Alhora, encara resten moltes normes impositives que releguen la llengua catalana.

[Font: http://www.racocatala.cat]

Escrich per Joan-Loís Blenet

Nòstra lenga occitana es bravament en dificultat. L’UNESCO, qu’es pas un gropuscul d’occitanistas enrabiats, la classa dins totas sas variantas dins la categoria “En Grand Dangièr”, lo de la disparicion coma lenga viva.
 
Aquò’s pas vengut tot solet. Es la resulta d’una accion lingüicida capuda menada per França dins totas sas definicions: reiaume, empèri o republica. E aquesta a pas daissada sa part au gat e menada una accion metodica, acarnassida e fòrça activa uèi encara amb l’actual govèrn, e l’accion dau sinistre Blanquer.
 
Aquel perilh de disparicion dona idèia que nòstra lenga es vièlha, coma un uman au cap del camin, sens fòrça e pensionara de l’EHPAD de las lengas.
 
Aquí lo pensar comun es enganaire.
 
Una lenga viu pas coma un uman, morís pas soleta, per que mòre la cal tuar. Los libres d’istòria son plen d’aquò.
 
Ne va puslèu de las lengas coma de las espècias animalas. Los tigres son en via de disparicion mas cadun plen de vida e ferotge, atal los gorillas, en grand peril eles tanben, mas tant garruts coma sos aujòls.
 
Una lenga a l’atge de lo que la parla. Parlada per de joves es jove, coma la vida portada pel joventum es joinessa. Aquò o devem integrar dins la comunicacion de nòstra accion per la lenga. S’agis pas tant de l’aparar que d’i balhar un avenidor.
 
Lo grand poèta Delavouet disiá que son provençau èra jove e encantarèl. A lo legir , e vos o recomandi bravament, aquò se verifica plan.
 
L’occitan es una lenga jove que perilha.

[Imatge: Guilhèm Sevilha – poblejat dins http://www.jornalet.com]
 

L’escriptora i periodista Anna Ballbona entrevista la traductora francesa Annie Bats, guardonada amb el Premi Ramon Llull de traducció literària 2019 per la versió al francès de l’obra ‘Llefre de tu‘, de Biel Mesquida.

La traductora francesa Annie Bats viu des dels anys vuitanta a Barcelona. Va venir per perfeccionar la llengua catalana i s’hi va quedar, captivada per la ciutat. D’un temps cap aquí, per motius familiars, viu a cavall entre Catalunya i França. El confinament provocat per la crisi sanitària de la Covid’19 l’ha agafat justament en un poblet a la frontera entre el Llemosí i el Perigord. La idea de les fites de terme, una vegada més: sempre l’ha atret saltar-se-les. “Aquests dies visc com un exili a casa meva, però amb tot el que passa a Catalunya m’hi sento molt implicada”, comenta en la conversa que mantenim per Skype. El mes de desembre passat va rebre el Premi Ramon Llull de traducció literària, convocat per la Fundació Ramon Llull i dotat amb 4.000 euros, pel seu trasllat al francès de Llefre de tu (Ogre de toi), de Biel Mesquida (Club Editor, 2012).

Com arriba a Llefre de tu i com afronta la seva traducció?

Aquest llibre, de fet, és un encàrrec de la Maria Bohigas i també d’en Biel, que el conec de fa molts anys, així que d’entrada és una complicitat a tres bandes. En Biel tenia molta il·lusió que aquest llibre es traduís al francès, perquè per ell era el més francès dels seus llibres. I pensava que realment era el seu destí, de ser traduït a França. Vaig fer unes pàgines de mostra per buscar editors fins que en Biel en va trobar un, Yvon Lambert, que era un galerista i que bàsicament edita art. Li va interessar molt el projecte i llavors vaig fer tota la traducció, sempre en contacte amb en Biel [el volum es va publicar l’any passat, amb prefaci de Mathias Énard i coberta de Miquel Barceló]. És un encàrrec, si vols, però és un encàrrec natural, per l’amistat que tinc amb en Biel, pel tipus de text que és, que m’interessava.

A l’hora de fer la traducció explica que va «escurar» el Diccionari Alcover-Moll i que va ser cabdal el contacte amb l’autor.

L’Alcover-Moll va ser una eina absolutament indispensable. Ja sabem que en Biel utilitza tota la parla mallorquina però s’ha de dir que aquesta dificultat és només una petita part. L’altra part és tot un treball de lectura, que no es redueix al lèxic. I en aquest treball em va ajudar en Biel, em va contestar preguntes, vam tenir converses, em va aclarir fragments difícils. Una feina que és de luxe per un traductor, poder treballar amb aquesta complicitat amb l’autor. És una dinàmica de lectura molt diferent. Aquest és un text que ha tingut lectures crítiques però no deixa de ser un text nou. A vegades m’he trobat amb textos més clàssics dels quals hi havia estudis que era imprescindible consultar, però aquest és, d’alguna manera, un text verge.

Un cop arremangada per fer avançar la traducció, quines van ser les dificultats concretes?

La dificultat específica és la que conté qualsevol tipus de text poètic. Al llibre d’en Biel hi ha poemes, hi ha prosa… I la mateixa prosa és rítmica. En Biel utilitza moltes paronomàsies, jocs de paraules, neologismes, etcètera, i tot això ho volia respectar. A més, aquest llibre fa molta referència a la literatura francesa. Conté fragments en francès marcats en cursiva i en la traducció s’esborra aquesta estranyesa, aquesta hibridació. A més, dins el text també hi ha citacions d’autors francesos disseminades, amagades sota el català, i cal identificar-les. Per tant, també hi havia un treball molt atent a aquest background, que és com una mena d’arqueologia de les referències franceses que hi ha en el text. El text d’arribada, en francès, no pot ser equivalent al català, perquè justament en el text en català hi ha inscrita aquesta relació amb el francès. Ara és una altra relació. Un afrancesament total… De tota manera, és un text que juga molt amb totes les hibridacions. En Biel fa una mena d’entrellaçament de citacions, no només franceses, i de llenguatges diferents, el científic, el de l’art…  

Què diria que és el més sorprenent d’aquest llibre?

Jo no parlaria de sorpresa, és més inspirador que sorprenent… Jo crec que és aquesta mena de pas constant d’un registre a un altre, del líric al sarcàstic, d’un vocabulari a un altre, del poema a la prosa, encara que tota prosa aquí és poètica. I també la figura d’Aràlia, la gran absent que és la que «fa escriguera», o la figura del «Recordador», que és el que recorda, és clar, la gran absent i, alhora, és el que preserva i activa la memòria de la literatura i dels llenguatges.

La coneixença amb en Biel Mesquida d’on ve?

Jo vaig llegir en Biel abans de conèixe’l, quan estudiava català. Vaig estudiar català quan cursava estudis de Lettres Modernes a la universitat. Havia de triar una llengua viva i vaig agafar el català, després d’un viatge a Barcelona, quan vaig descobrir que es podia estudiar. Va ser una mica un atzar.

Però per què li va cridar l’atenció?

Jo tinc una educació jacobinista però, en canvi, això es compensava amb el fet de tenir arrels bretones, basques i occitanes a la meva família. I un punt important és la lectura dels trobadors, que són els creadors d’algunes de les grans poesies occidentals. Van inventar, van trobar en la «llengua vulgar»… I la seva llengua s’ha mig perdut. Justament, quan vaig arribar a Catalunya hi vaig sentir una llengua viva que hi era propera. Quan vaig començar a estudiar català de seguida vaig viatjar sovint a Barcelona i em comprava llibres, clàssics i no. I en un determinat moment vaig pensar que faria la tesina sobre la traducció dels sonets de Foix de Sol i de dol. I els vaig traduir tots, per mi, això no ha sortit enlloc. La tesina no la vaig acabar perquè no m’importava gaire la cosa acadèmica. Això eren els anys 80.

Annie Bats i Biel Mesquida al Palau Baró de Quadras, 2019

I com acabarà fent relació amb el Biel Mesquida?

A través de l’Arnau Pons, que me’l presenta. Cap a l’any 95. Vam compartir la passió comuna per la llengua, per la poesia… El primer que n’havia llegit va ser L’adolescent de sal, quan estava aprenent el català. I és la primera cosa que li vaig dir.

Què més li va fer de porta d’entrada a la literatura catalana?

També el gust per les llengües estrangeres. Sempre m’han atret les llengües, tota la parla humana, el cant. Escoltar cançons en totes les llengües és una cosa que he fet sempre. Jo vaig néixer al Marroc, de pares francesos, i després els meus pares van tornar a França. Quan jo tenia quatre anys vam arribar a París, al barri de Belleville. Era un barri d’artesans i també amb moltes onades d’immigració successives. Armenis, jueus russos, jueus polonesos, republicans espanyols… Era un barri popular. Diuen que hi van aixecar l’última barricada de la Commune de 1871. La meva infantesa és sentir noms forasters, sentir llengües diferents, parlar amb gent que tenia històries molt diverses. Sempre m’he sentit vivint entre fronteres, passant fronteres. Cada casa tenia històries del món. Històries d’exilis forçats, aquells. La història d’Europa i també la de la França colonialista. I suposo que vaig anar a parar al català per enamorament de Barcelona, de sentir aquesta llengua propera a l’occità en una ciutat tan bonica. Quan hi vaig arribar encara era també popular. Això ha canviat molt. Però crec que m’hi va dur aquest lligam entre les veus del món i aquest record de la llengua dels trobadors. La Rosa de foc i la flor inversa.

Ha traduït del català al francès sobretot poesia, oi?

Sí, molta poesia. Maria-Mercè Marçal, Arnau Pons, Víctor Sunyol, Víctor Obiols, Segimon Serrallonga… N’hi ha més. També he traduït al català. Amb en Ramon Lladó vam traduir Perec, Queneau i Roussel. La lectura compartida m’agrada, amb algú que tens a prop o amb els estudiosos, que també és una forma de relació. Per exemple, per traduir La vida, manual d’ús de Georges Perec, amb en Ramon Lladó vam tenir la sort que hi ha molts estudis. I això ens va ajudar i ens va permetre entrar més en l’estructura del text, que és molt complexa. El vaivé d’una llengua a l’altra em permet entendre millor el procés d’escriptura.

A l’hora de fer una traducció d’un text com s’hi enfronta, quins passos mira de fer sempre? Com entén la idea de la traducció?

Hi ha l’aspecte de la lectura meticulosa, arran de text, i de conjunt. Entendre l’obra que estàs traduint i també tota la seva arquitectura i totes les peces que la formen. És un treball de comprensió dels seus mecanismes singulars, de la seva rítmica… La traducció de la poesia de vegades es planteja de manera molt limitada. Per exemple, la traducció de Shakespeare al català: hi ha gent que es baralla per la norma mètrica i tot s’acaba aquí. A vegades m’estranyen aquestes reduccions. Hi ha qüestions desenfocades. Reduir les traduccions a problemes filològics em sembla molt estret. És una qüestió de poètica.

El fet de triar aquests autors per traduir i la predilecció per la poesia parla de la seva mirada cap a literatura i del seu propi univers…

És quan la possibilitat de la traducció es planteja de manera més clara. Jo penso que tot és traduïble, tot i que això després ho podríem matisar. Entenc la traducció com una reescriptura. Perquè hi hagi reescriptura, el text que tradueixes ha de ser un text que sigui creatiu. La literatura no és comunicació, és creació. Com deia Deleuze, és resistència. Textos que resisteixen en tots els sentits, com a afirmació artística, i també que resisteixen a una lectura fàcil.

Veient els escriptors i textos que ha traduït, suposo que aquest acarar-se a la resistència també forma part del repte mateix de la traducció, és com escalar una muntanya que…

És com escalar una muntanya que… valgui la pena. És una feina per tu però també és una reflexió sobre la circulació dels textos, dels llibres.

També ha participat en nombrosos recitals…

M’agrada l’oralitat, la veu. Hi ha gent que pensa que la poesia només ha de ser llegida impresa i no llegida en veu alta. Jo crec que hi ha una tradició poètica que permet i que vol la recitació, la veu. En Biel és una persona que té una lectura oral magnífica. El timbre, la dicció, la melodia… És algú que llegeix molt bé i que canta molt bé, especialment el repertori francès.

Què li interessa del panorama poètic català?

No hi tinc una mirada general, sobre això. Sí que puc dir que la poesia catalana és molt activa, resisteix. Jo he anat molt a l’Horiginal per sentir els poetes, gent prou potent, però no podria fer un panorama. Ara, és una tradició cultural on la tradició oral és molt viva. Mira, en aquest moment, tinc ganes de traduir la Blanca Llum Vidal.

Coberta de la traducció al francès de ‘Llefre de tu’ (‘Ogre de toi’), amb il·lustració de Miquel Barceló.

[Font: http://www.llull.cat]

Hòrt atendut, lo tribalh de Joan Roux es pareishut. Atau, las atrunas toponimicas, lentament, s’apielan. Que’us cau saber utilizar per contunhar las recèrcas e socializar la lenga nòsta

Lo maine occidentau de l’Occitània
lingüistica (Gasconha e regions
vesinas) qu’an adara un bèra garba
de diccionaris toponimics
© JJF

De véder lo son tribalh enfin publicat, que seré estat urós, lo “Janton”. Atau, qu’èra amistosament aperat Joan Roux, desapareishut en deceme de 2016, a 86 ans.

En efèit, lo son Diccionari toponimic de las comunas de Peiregòrd (Dictionnaire toponymique des comunes de Dordogne) es enfin publicat. L’obratge (735 paginas) es coeditat per Novelum (seccion 24 de l’Institut d’Estudis Occitans) e preu Congrès Permanent de la Lenga Occitana. Que’s plaça dens la draia de la colleccion deus diccionaris toponimics de las comunas aviada deu temps deu defunt Institut Occitan de Pau. Atau, que dispausam de l’obratge precursor de Miquèu Grosclaude sus las comunas de Bearn e deus tres diccionaris establits per B. Boyrie-Fénié (Lanas e Baish Ador, Gironda, mei lo d’Òlt e Garona). L’Aquitània d’un cop èra (a cinc departaments) es adara bien esquipada. Per la partida lemosina de la regionassa Navèra Aquitània, ne cau pas tanpauc oblidar los sabents e arremirables tribalhs d’Ives Lavalada.
 
Pr’amor de quauques contingéncias barrejadas, aqueth tribalh de hons deu professor de Rabeirac n’avè pas podut sortir deu son vivent. Totun, qu’avè pres ua grana part, dab quauques valents e valentas, tà hargar la mapa interactiva deus noms occitans de las comunas de Peiregòrd on entenen la prononciacion exacta e veden la grafia que rebat l’etimologia de las anticas parròpias de la tèrra deus Petrocores. Joan Roux, qui longtemps ensenhèt e las “Beras Letras” e la lenga d’òc au licèu Arnaut Danièl (lo trobador) a Rabeirac, avè pro estudiat los tèxtes ancians, especiaument los pergamins deus archius medievaus de Peireguers dont sabè tirar la mèu shucosa e instructiva, e atau explicar pro de noms celèbres mes a priòri estranhs.
 
Per hargar aquera soma (d’Ajac de Bandiat a Vitrac, Dordonha compta oficiaument 505 comunas, shens parlar de las comunas o parròpias restacadas dens los decennis precedents o quitament au sègle XIXu), ua comission a foncionat, de 2002 a 2016, per discutir e aportar utils complements au toponimista. Qu’èra compausada de Michèu Chapduèlh, Daniel Chavaroche, Joan-Claudi Dugros, B. Boyrie-Fénié, Bernat Lasfargas, Joan-Loís Levêque (coordinator dab Estève Roux), Joan-Pèire Reydi e Joan Rigosta. La región Navèra Aquitània e lo Conselh departamentau Dordonha-Peiregòrd (qui es dotat d’ua “mission lenga e cultura occitanas”) qu’an ajudat e sostienut aqueth pesuc obratge, tant atendut per las gents estacadas au nòste patrimòni lingüistic. D’autant que serà bien evidentament ua maneita de las bonas pertot lo tribalh de recèrca e susquetot de restitucion e de senhalizacion de la lenga nòsta.
 
Dens la soa presentacion, cada ficha de comuna es sòbria: prononciacion locau, formas ancianas atestadas, discussion scientifica s’ic cau, forma en grafia normalizada de la lenga d’òc en arrespectar lo mei qui’s posqui la prononciacion locau. Un petit exemple per compréner. Perqué trobam “Sent Micheu de Dobla” (dens la grana seuva entre Moissídan e Rabeirac) e “Sent Miquèu de Montanha” on se quilha lo castèth deu celèbre autor deus Essais? Pr’amor que la permèira comuna es dens lo maine deus parlars occitans lemosins e l’aute a proximitat deus parlars gascons on disen normaument “Miquèu”. Efectivament, Dordonha que’s partatja entre, a bisa, ua varianta nòrd-occitana o lemosina, e —au mijorn— la zòna lengadociana que costeja en partida lo gascon de l’Entre Duas Mars. Au començament de l’obratge, quauques paginas explican d’alhors aqueras nuanças qui explican ua bona part de las subtilitats deus noms de lòcs deu “País de l’Òmi”.
 
Aquò dit, ne sabem pas exactament com parlava a las Aisiás (reünidas dab Siruèlh adara) l’òmi deu Cròs Manhon…
 
 
 
Joan-Jacmes Fénié
 
  


ROUX, Jean. Dictionnaire toponymique des communes de Dordogne. Novelum-IEO, Lo Congrès. 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

L’Universitat de Barcelona presenta un estudi etnobotanic de la Val d’Aran en occitan aranés

L’Universitat de Barcelona presenta un estudi etnobotanic de la Val d’Aran. Una òbra de Clara Aldea Aliu, Beatriz Almeida Batalla, Teresa Garnatje Roca e Joan Vallès Xirau, que recupèra lo patrimòni natural e social d’Aran e qu’o fa dins la lenga del país.
 
“Quan quauquarrés dera pagesia morís s’empòrte tà tostemps ua coneishença enciclopedica e açò hè qu’es persones que hèn recèrca en etnobotanica trabalhen damb ua cèrta inquietud de non saber s’an arribat a temps de recuperar tota era sabença”, çò ditz la presentacion de l’òbra que soslinha las tradicions e coneissenças tradicionalas sus las plantas del país.
 
Per mai d’informacion podètz clicar sus aqueste ligam.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per Domergue Sumien

Deidier Raoult

Quand apareguèt lo chòc mondiau de la pandemia, fa quauquei mes, sentiáu qu’èra pas lo bòn moment per escriure un article sus lei manieras de dire “covid-19” en occitan. Caliá començar per s’organizar, per trobar lo coratge de se batre.
 
Ara l’umanitat patís encara lo covid-19 mai, après quauquei mes de lucha, ne podèm discutir pus suavament. Ara suggerissi quauquei nòtas sus lo biais de ne parlar.
 
Lo virus, lo coronavirus
 
Lo mot virus es internacionau e ven dau latin virus “suc, supuracion”. Lei mots latins de formacion culta que gardan la terminason -us, quand passan en occitan normatiu, vòlon l’accent tonic sus l’avantdarriera sillaba: lo virus, l’antivirus, lo cactus, Jèsus, Màrius, Sèxtius puslèu que lo virús*
 
Lo mot coronavirus es una formacion recenta e internacionala qu’empega lei mots latins corona e virus. Car, coma sabètz, aquela mena de virus sembla d’aver una corona quand se regarda en doas dimensions au microscòpi.
 
L’occitan coneis pauc lei troncacions mentre que lo francés lei coneis fòrça. Se l’occitan accèpta quauquei troncacions internacionalas com fòto per fotografia, coneis pauc de troncacions tipicament francesas coma prof, ado o sympa e preferís de formas pus completas coma professor ~ professora, adolesent ~ adolescenta o simpatic ~ simpatica. Identicament, l’occitan a ges de besonh d’una troncacion francizada coma lo coronà* e dirà pus naturalament lo coronavirus.
 
Lo covid-19: question de genre
 
Lo nom de la malautiá que nos ataca a recebut lo nom scientific de COVID-19 (covid-19). Es una abreviacion anglesa e internacionala per coronavirus disease 2019, valent a dire, “malautiá dau coronavirus de 2019”.
 
L’anglés fa de covid-19 un nom nèutre. Mai dins una lenga romanica coma l’occitan, devèm chausir s’es un nom masculin o femenin. Leis autrei lengas romanicas atanben. Un usatge espontanèu dei lengas romanicas es de ne far un nom masculin perque covid-19 pòrta pas la marca femenina tipica de la -a finala. Donc, lo covid-19, coma nom masculin, es quicòm de logic en occitan. Trobam tanben lo masculin en francés corrent (le covid-19) e pro sovent en italian (il covid-19), en espanhòu (el covid-19) e en portugués (o covid-19).
 
Un segond usatge consistís a dire la covid-19, coma nom femenin, perque la de covid se referís au mot anglés disease, qu’es ben un nom nèutre en anglés, mai que se tradutz dins lei lengas romanicas per de noms femenins: en occitan la malautiá (la malautia, la malaudiá), en catalan la malaltia, en italian la malattia, en francés la maladie, en espanhòu la enfermedad, etc. Aquò es pas una rasonament absurde, mai es pas tanpauc un rasonament evident. Que l’anglés disease se traduga en occitan per un nom masculin o femenin, aquò a pas d’importància. Quand parlam dau covid-19, pensam jamai au mot anglés disease e pensam encara mens a la traduccion formala de disease en occitan. Avèm tot simplament la forma covid-19 qu’a un aspècte pus masculin que femenin perque a pas de -a finala. Lei malautiás pòrtan en occitan de noms masculins coma de noms femenins: lo tifus, lo colèra, lo tòrticòli, lo melanòma, lo càncer, mai la bronquiti, la rinofaringiti, l’esclapeta, la tuberculòsi, la gripa… Ges de lei nos obliga pas de dire la covid-19 au femenin.
 
Ara, pasmens, cau ben reconéisser que i a un usatge femenin de tipe la covid-19 que s’es espandit mai que mai en catalan. Dins d’autrei lengas romanicas, i a una esitacion generala entre masculin e femenin: dison en italian il covid-19 o la covid-19, en espanhòu el covid-19 o la covid-19, en portugués o covid-19 o a covid-19... En francés l’usatge es sempre masculin (le covid-19) e sola l’Acadèmia Francesa suggerís prudentament d’introduire un femenin que quasi degun l’utiliza pas (la covid-19): aqueu femenin, en francés, ieu l’ai ausit ren qu’un còp.
 
Dins aquesta esitacion romanica generala sus lo genre, que podèm far en occitan? Me sembla fòrça mai naturau d’utilizar lo masculin (lo covid-19) mai es pas un problèma de lo dire eventualament au femenin (la covid-19).
 
Lo covid-19: question de cassa
 
La question de la cassa —dei minusculas e dei majusculas— es realament una question pauc importanta. Mai es interessanta.
 
La forma d’origina es tota en capitalas perque es una sigla: COVID-19.
 
L’usatge generau, dins lei lengas romanicas, es qu’una sigla s’escriu en minusculas quand reünís doas condicions.
 — Se pronóncia coma un mot ordinari (per exemple òvni) en luòc de se prononciar en disent lei noms de letras (per exemple GPS “ge pe èssa”).
— Fonciona coma un nom comun d’usatge corrent. 

Ansin, lei siglas que reünisson aquelei doas condicions, quasi tot lo mond leis escriu en minusculas: lo sida, lo radar, lo lasèr, l’òvni. Leis usatgiers abandonan la grafia iniciala qu’èra en capitalas: SIDA, RADAR, LASÈR, ÒVNI… Fòrça usatgiers sabon pas manco que radar o lasèr son de siglas. Donc, ara que lo covid-19 es vengut un mot fòrça comun, es naturau de preferir una grafia en minusculas.

I a pas de rason de metre una majuscula iniciala e d’escriure la rèsta dau mot en minusculas. Escrivèm sempre lo sida, la bronquiti, lo tòrticòli, la varicèla la gripa espanhòla amb de minusculas inicialas. Donc es coerent de notar lo covid-19 puslèu que lo Covid-19.

Se confinhar, lo confinhament, lo desconfinhament

La familha dei mots confinhar o confinhament coneis doas menas de variacions.
 — L’occitan non estandard, a l’estat dei parlars eiretats, coneis una sèria dobla, amb nh o amb nconfinh confinconfinha o confinaconfinhar o confinar… Vos confèssi que ieu tanben ai esitat.

— En gascon i cau apondre una variacion addicionala entre lei tres basas con·hinh-, confin- e con·hiØ-, per exemple trobam d’atestacions de con·hin, con·hinhas, con·hiar,acon·hinà’s

(Lo signe de l’ensemble voide, Ø, indica la casuda possibla de n en gascon, entre doas vocalas.)  
L’esitacion generala entre nh e n s’obsèrva dins totei lei dialèctes sens excepcion. S’explica per lo latin que teniá ja dos tipes: 1º un tipe confinium ont ni produtz en occitan nh; 2º e d’autre latz un tipe confinis ont n produtz en occitan n, en occitan gascon o Ø.

Leis atestacions majoritàrias donan mai sovent confinh‑ que confin‑ e, en gascon, donan mai sovent la basa iniciala con·h- que conf-.

Ara: dins lei parlars locaus, cadun pòt dire coma vòu.

En occitan estandard (pluricentric), se poiriá seleccionar lei tipes majoritaris e leis armonizar dins l’ensemble dei dialèctes: confinh‑ en generau e con·hinh‑ en gascon. Donc: lo confinh (gasc. lo con·hinh), la confinha (gasc. la con·hinha), confinhar (gasc. con·hinhar), lo confinhament (gasc. lo con·hinhament), lo desconfinhament (gasc. lo descon·hinhament).

L’epidemia, la pandemia

Lo mot epidemia ven dau grèc epidēmía, ἐπιδημία “sejorn dins un país, epidemia”. Segon lei principis d’accentuacion dei mots en ‑ia, es normau de dire en occitan epidemia, en plaçant l’accent tonic sus l’avantdarriera i, coma en grèc, dins aqueste cas.

Lo mot pandemia ven dau grèc pandēmía, πανδημία “pòble tot entier, pandemia”.

Lo professor Deidier Raoult

Nòstre celèbre mètge occitan de Marselha, lo professor Deidier Raoult, a un nom d’ostau, Raoult, qu’es d’origina francesa. Sei parents son normands. Segon la tradicion occitana, un nom d’ostau d’origina estrangiera garda sovent sa forma estrangiera. Donc vau mai escriure Raoult a la francesa puslèu que Raolt a l’occitana.

Son prenom a una forma occitana ben classica, Deidier, que correspònd en francés oficiau a la forma Didier. Segon la tradicion occitana e populara, un prenom se ditz espontanèament en occitan, es l’usatge per defaut (levat, de segur, se la persona interessada indica explicitament que vòu pas de prenom occitan, e en aqueu cas cau respectar son vòt).

Donc es naturau de dire Deidier Raoult en occitan.

Una nòta addicionala sus Deidier Raoult e lei mèdias

Ai pas de competéncia per parlar de medecina. Sabi pas se lo professor Raoult a rason de promòure la cloroquina. Mai siáu ben d’acòrdi amb mon collèga opinant Joan-Marc Leclercq e amb la consultanta Praveena quand denóncian la manipulacion vergonhabla dei mèdias parisencs. D’efiech, lei mèdias parisencs se son coordenats per donar dau professor Raoult un imatge completament faus de lidèr sectari.

En realitat, lo professor Raoult es un mètge seren e racionau dins la maniera d’argumentar. I a de debats en medecina coma n’i a dins totei lei sciéncias. Deidier Raoult ne discutís de maniera normala e moderada.

[Imatge: Thierry Ehrmann – CC BY 2.0 – poblejat dins http://www.jornalet.com]

Ares Llop guanya el VI Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà

Escrit per Isabel Crespí

Ares Llop Naya (Lleida, 1990) és lingüista, experta en sintaxi, i professora de llengua catalana. La seva trajectòria, que ha destacat sempre per l’excel·lència, va començar amb els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (UB), carrera que va acabar l’any 2012 i que la va portar a guanyar un Tercer premi dels Premis Nacionals a l’Excel·lència en el Rendiment Acadèmic del Ministeri d’Educació. Va completar els estudis de Filologia amb el Màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes (UB-UAB)i el Màster d’Ensenyament de Català com a Primera i Segona Llengua (UB, UAB, UVic).

L’any 2017 es va doctorar en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A la seva tesi, dirigida per la doctora Gemma Rigau i titulada La reanàlisi dels minimitzadors negatius en el contínuum romànic pirinenc, Llop estudia, des del punt de vista de la microsintaxi, la variació i el canvi lingüístic dels usos i valors dels minimitzadors negatius en els parlars romànics pirinencs. No patiu, a l’entrevista ens explica què són els minimitzadors. Amb aquest estudi, que va obtenir la menció Cum Laude, Llop va guanyar el Premi Extraordinari de Doctorat de la UAB. Després de doctorar-se, va ser professora de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Cardiff i actualment és professora a la facultat d’Educació de la UB, tasca que compagina amb l’elaboració de materials de català com a L1 i L2. Enguany afegeix una nova fita a la seva trajectòria, amb el VI Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà. 

El Premi de Recerca Joan Solà neix com a homenatge a la figura i la tasca del mestre. És promogut per l’Ajuntament de Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) i el Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida (UdL) i té l’objectiu de guardonar un treball de recerca original de qualsevol àrea de coneixement de filologia catalana. El guardó, que enguany coincideix amb el desè aniversari de la mort de Joan Solà, es lliura cada dos anys, i està dotat amb 10.000 euros i la publicació de l’obra guanyadora a càrrec d’Edicions de la UdL. S’hi poden presentar treballs sobre variació lingüística, sociolingüística, història de la llengua, sintaxi, semàntica, lexicologia, lexicografia, fonètica, fonologia, morfologia, etc. Aquesta convocatòria estava dedicada a l’estudi de la sintaxi i el jurat, format per Maria Josep Cuenca (Universitat de València), Ramon Sistac (UdL), Núria Alturo (UB), Maria Teresa Espinal (UAB) i Aina Maria Torrent (Technische Hochschule Köln, Alemanya), ha decidit, per unanimitat, atorgar el premi al treball de l’Ares Llop, titulat Perspectives diacròniques en la variació microsintàctica del català i d’altres varietats del contínuum romànic pirinenc, que és part de la seva recerca predoctoral.

Ens podries explicar de què tracta la recerca que vas presentar al Premi Joan Solà?
És una reescriptura sintetitzada de la meva tesi doctoral. Es tracta d’una recerca sobre la l’expressió de la negació. Em centro, específicament, en els minimitzadors (mots que denoten quantitats petites o insignificants d’alguna cosa, com: cap, mica, gota, molla, pas, etc). A primer cop d’ull, podríem pensar que ens trobem davant d’un cas de variació dialectal de tipus lèxic (en una frase negativa en què jo dic gens en pallarès diuen molla; o alguns parlants, gota). Ara bé, al treball mostro l’interès d’estudiar aquests mots des de l’òptica de les semblances i diferències en els valors que tenen i la manera com els usem (que és el que es coneix com la microsintaxi). Per això exploro els usos històrics i actuals d’aquests mots negatius en el conjunt de les varietats del català i també del contínuum romànic pirinenc (de les varietats de l’occità, l’aragonès, el benasquès, etc.). 

Ens ho pots explicar amb una mica més de detall?
A grans trets, i simplificant força, es tracta de determinar quin és el procés d’evolució  que mots com molla, gota, brenca, pas han sofert per passar de ser usats com a noms (una molla de pa, una gota d’aigua, etc.), a expressar el valor de quantitats equivalents a zero o a gens en diferents parts del domini lingüístic. Per exemple, un parlant d’Esterri d’Àneu, al Pallars Sobirà, pot dir No m’agrada molla; un parlant de Banyoles dirà No m’agrada gota i un de Sopeira, a la Ribagorça, usarà el quantificador brenca. Pensem, també, en un altre cas interessant: en general, la gran majoria de parlants catalans centrals o nord-occidentals reforcen les frases negatives amb el mot pasNo m’agrada pas, diuen. Què ha passat, gramaticalment perquè un parlant benasquès usi un nom com brenca (‘branqueta’) per reforçar una negació: No viene brenca (amb el sentit de ‘No ve pas’)? O per què un parlant aragonès usi el nom mica (‘la molla del pa’) per dir No ha quiesto baixar mica (‘No ha volgut pas baixar’)? O fins i tot, com s’explica que cap (‘l’extrem d’una cosa’) s’usi com a reforç de la negació en els parlars pallaresos (i en algunes àrees de l’occità gascó): No vindré cap (amb el sentit de ‘no vindré pas’)? I com és que alguns parlants pallaresos poden elidir el no i dir Vindré cap per dir ‘no vindré pas’? Aquest procés és exactament el mateix que explica que en rossellonès (i en occità llenguadocià) diguin Vindré pas per dir ‘no vindré’? Analitzar tots aquests casos ens permet conèixer millor les varietats estudiades i preguntar-nos: la variació i el canvi lingüístic dels parlars del nostre territori, els trobem, també, de manera semblant en altres llengües romàniques? i en la resta de llengües del món? 

Aquest és, doncs, l’interès d’un estudi de variació sintàctica d’aquest tipus?
Algú pot pensar que dedicar-se a fer estudis com el que he comentat és buscar una agulla en un paller. I, en certa manera, ho és. Però crec molt en el sentit dels estudis de la variació sintàctica dialectal per tres motius: en primer lloc, perquè ens ajuden a escoltar i a donar veu als parlants de la nostra llengua i, per tant, a conèixer-la millor i a entendre, també, que forma part d’un contínuum lingüístic, més enllà de les fronteres artificials que sovint tenim al cap quan parlem de llengües. En segon lloc, i com a conseqüència del primer motiu, perquè si entenem el funcionament de les varietats dialectals de la nostra llengua en podrem fer una codificació més conscient i inclusiva. I finalment, i des d’una òptica més personal, perquè penso que les recerques d’aquest tipus van de bracet d’una visió glocal (global i local) de la llengua; fer recerca sobre la meva llengua significa, per a mi, donar-li valor i, alhora, fer-la visible i connectar-la amb el panorama dels estudis lingüístics actuals de totes les llengües del món. Sovint dic que la investigació d’aquest tipus, per a mi, és un mirall i és una finestra; és intentar buscar “la felicitat petita i l’horitzó ben ample” de què parlava Simona Škrabec.

Què suposa per a tu haver guanyat el 6è Premi Internacional de recerca en Filologia Catalana Joan Solà? Què destacaries de la figura de Joan Solà i com et va influir en la manera de fer recerca?
Rebre un guardó que duu el nom de Joan Solà és un goig immens i és, també, un esperó per continuar fent recerca sobre el català i en català. Podríem dir que les respostes de les preguntes anteriors són força deutores del que representa per a mi la figura de Joan Solà, com a persona i com a lingüista. Durant tota la seva trajectòria, Solà va fer molta atenció a la relació entre la codificació de la sintaxi del català i les variants sintàctiques dels dialectes. De fet, considero que juntament amb altres lingüistes insignes de la nostra llengua, Solà ens va fer hereus d’un model de codificació integrador i respectuós amb els dialectes.  

Diries, doncs, que la figura de Joan Solà et va animar a endinsar-se en el món de la recerca sobre la sintaxi del català? 
Sí, i tant! De fet, tinc molt clar que quan estudiava el grau de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona hi va haver dots fets que em van influir de manera determinant a l’hora d’intuir quina era l’aproximació personal que volia fer a l’àmbit de la recerca. D’una banda: el fet de participar en el projecte Scripta, dirigit Àngels Massip i per Joan Veny. Amb ells vaig poder entendre i viure en primera persona com es fa recerca dialectal diacrònica i sincrònica. De l’altra banda, va ser molt important per a mi cursar l’assignatura Llengua catalana estàndard (impartida per Joan Solà, Sebastià Bonet i Neus Nogué). A partir dels casos pràctics que havíem de resoldre a l’assignatura vaig descobrir els treballs de Solà –i, de retruc les seves intuïcions, incisos, comentaris i notes a peu de pàgina, etc. en els quals detectava aspectes de variació sintàctica en els parlars catalans. 

I, a partir d’aquí?
Amb el temps, vaig entendre que les troballes relacionades amb la variació sintàctica dialectal em feien gaudir d’una manera especial. Alhora vaig entendre que també podia ser una estratègia útil per establir la llengua estàndard, per codificar la llengua normativa, i per copsar el grau de diversitat de l’arquitectura del conjunt de les llengües naturals. Després d’aquestes primeres experiències al grau, n’han vingut moltes altres que m’han permès i em permeten, encara ara, seguir apassionant-me per les dades i creixent com a professional de l’àmbit. En voldria destacar algunes: el mestratge de Gemma Rigau com a directora de la meva tesi doctoral; l’oportunitat de ser investigadora del Centre de Lingüística Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona, investigadora visitant a la Universitat de Lisboa i docent a la Universitat de Cardiff; el contacte continuat amb els docents del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida i d’altres universitats dels Països Catalans; els congressos internacionals i contactes amb grups de recerca de diferents universitats internacionals, etc.

Tornant a una de les idees que esmentaves anteriorment, sobre la importància de fer visible la llengua catalana en la recerca d’escala internacional. Què va suposar per a tu escriure la tesi en català? Què li diries a algú que dubta si fer recerca en català (per exemple, per pressions socials)?
Vaig escriure la tesi en català perquè cursava el Programa de Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes. Per a mi, fer recerca sobre la meva llengua en la meva llengua és natural i irrenunciable. Alhora, però, d’acord amb la voluntat de fer visible la nostra llengua i de fer-la entrar en diàleg amb altres, penso que és necessari difondre la recerca sobre el català, també, en altres llengües. I així ho faig quan escric articles de recerca en diferents llengües. És cert que ara mateix l’anglès és la llengua més potent de difusió de la ciència i, per tant, crec que és important que, en determinats contextos acadèmics, aprofitem aquest altaveu per fer visibles les dades de la nostra llengua. Jo sempre explico que un dels articles més determinats per a la meva recerca predoctoral va ser una investigació en anglès sobre l’evolució de la marca de negació dim (‘zero’) en gal·lès. Temps després, quan vaig arribar a la Universitat de Cardiff (al País de Gal·les), com a lectora de llengua i cultura catalanes de l’Institut Ramon Llull, sabia ben poques paraules en gal·lès, però coneixia la paraula dim (‘no’) i coneixia bé el funcionament del sistema d’expressió de la negació en aquesta llengua. Ràpidament em vaig apuntar als cursos de gal·lès de la universitat, però per a mi aquella experiència va ser significativa per prendre consciència de la situació sociolingüística que havia permès el meu primer contacte i interès pel gal·lès.

Tanmateix, pel que fa a la qüestió de la tria lingüística de la ciència i de l’intercanvi de coneixement, m’agradaria remarcar, també, que no tot ha de passar per l’anglès. En l’àmbit de les llengües romàniques defenso i practico la intercomprensió. De fet, crec que és una estratègia que s’hauria d’incorporar des de ben d’hora, en la formació educativa obligatòria. Aprofitem, des de ben aviat, la realitat lingüística que els nostres alumnes tenen més a prop per facilitar la comprensió i la posada en valor de les llengües més properes a nosaltres, i comencem a fer-ho a través de la difusió de l’occità, per exemple. 

A més de la recerca que ens has explicat, quins altres interessos professionals tens?
Tot i que la recerca és un aspecte important de la meva trajectòria, perquè consolidar un bagatge sòlid de coneixements és fonamental, hi ha dos àmbits més que són molt importants per a mi: la docència i la transferència de coneixement. La docència m’apassiona, perquè em proporciona l’oportunitat i el repte de fer una transferència efectiva i útil de coneixements. Alhora, em permet connectar amb les persones i, sobretot, aprendre’n. Aquesta voluntat de connexió i de simbiosi de coneixements entre llengües és la mateixa que intento aplicar a l’hora de crear materials i de fer classes de català com a llengua estrangera. Arribar a una classe de català inicial i trobar que entre tots els alumnes coneixen més 20 llengües diferents com em va passar en un curs fa poc, és un plaer indescriptible i una oportunitat incommensurable per comparar, compartir i, sobretot, aprendre des d’una òptica inclusiva i de retroalimentació. 

Quins són ara els teus projectes professionals i horitzons de recerca?
Actualment compagino la recerca i la docència a la Universitat de Barcelona i en alguns cursos de català com a llengua estrangera, amb la tasca d’elaboració de materials per a llibres de text de llengua catalana per a l’ESO i el Batxillerat. Col·laboro, també, en l’elaboració de manuals per a l’ensenyament del català com a llengua estrangera. La conjunció d’aquests tres àmbits m’agrada molt, tot i que a vegades la diversificació d’activitats és fruit de la precarietat amb què ens trobem els investigadors del nostre país. També soc membre de l’associació GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) i de SERCLE (Societat d’Ensenyament i Recerca del Català com a Llengua Estrangera). El meu repte, ara, és seguir aprofundint en la manera com els coneixements i avenços teòrics que es fan des del camp de la investigació es poden transferir de manera útil a l’ensenyament-aprenentatge del català com a primera i segona llengua o llengua estrangera. En definitiva, el fet de rebre aquest premi m’encoratja i em brinda l’oportunitat de seguir fent recerca sobre el català i en català.

[Font: http://www.nuvol.com]