Archives des articles tagués Occitan

Escrich per Joan-Loís Blenet

Nòstra lenga occitana es bravament en dificultat. L’UNESCO, qu’es pas un gropuscul d’occitanistas enrabiats, la classa dins totas sas variantas dins la categoria “En Grand Dangièr”, lo de la disparicion coma lenga viva.
 
Aquò’s pas vengut tot solet. Es la resulta d’una accion lingüicida capuda menada per França dins totas sas definicions: reiaume, empèri o republica. E aquesta a pas daissada sa part au gat e menada una accion metodica, acarnassida e fòrça activa uèi encara amb l’actual govèrn, e l’accion dau sinistre Blanquer.
 
Aquel perilh de disparicion dona idèia que nòstra lenga es vièlha, coma un uman au cap del camin, sens fòrça e pensionara de l’EHPAD de las lengas.
 
Aquí lo pensar comun es enganaire.
 
Una lenga viu pas coma un uman, morís pas soleta, per que mòre la cal tuar. Los libres d’istòria son plen d’aquò.
 
Ne va puslèu de las lengas coma de las espècias animalas. Los tigres son en via de disparicion mas cadun plen de vida e ferotge, atal los gorillas, en grand peril eles tanben, mas tant garruts coma sos aujòls.
 
Una lenga a l’atge de lo que la parla. Parlada per de joves es jove, coma la vida portada pel joventum es joinessa. Aquò o devem integrar dins la comunicacion de nòstra accion per la lenga. S’agis pas tant de l’aparar que d’i balhar un avenidor.
 
Lo grand poèta Delavouet disiá que son provençau èra jove e encantarèl. A lo legir , e vos o recomandi bravament, aquò se verifica plan.
 
L’occitan es una lenga jove que perilha.

[Imatge: Guilhèm Sevilha – poblejat dins http://www.jornalet.com]
 

L’escriptora i periodista Anna Ballbona entrevista la traductora francesa Annie Bats, guardonada amb el Premi Ramon Llull de traducció literària 2019 per la versió al francès de l’obra ‘Llefre de tu‘, de Biel Mesquida.

La traductora francesa Annie Bats viu des dels anys vuitanta a Barcelona. Va venir per perfeccionar la llengua catalana i s’hi va quedar, captivada per la ciutat. D’un temps cap aquí, per motius familiars, viu a cavall entre Catalunya i França. El confinament provocat per la crisi sanitària de la Covid’19 l’ha agafat justament en un poblet a la frontera entre el Llemosí i el Perigord. La idea de les fites de terme, una vegada més: sempre l’ha atret saltar-se-les. “Aquests dies visc com un exili a casa meva, però amb tot el que passa a Catalunya m’hi sento molt implicada”, comenta en la conversa que mantenim per Skype. El mes de desembre passat va rebre el Premi Ramon Llull de traducció literària, convocat per la Fundació Ramon Llull i dotat amb 4.000 euros, pel seu trasllat al francès de Llefre de tu (Ogre de toi), de Biel Mesquida (Club Editor, 2012).

Com arriba a Llefre de tu i com afronta la seva traducció?

Aquest llibre, de fet, és un encàrrec de la Maria Bohigas i també d’en Biel, que el conec de fa molts anys, així que d’entrada és una complicitat a tres bandes. En Biel tenia molta il·lusió que aquest llibre es traduís al francès, perquè per ell era el més francès dels seus llibres. I pensava que realment era el seu destí, de ser traduït a França. Vaig fer unes pàgines de mostra per buscar editors fins que en Biel en va trobar un, Yvon Lambert, que era un galerista i que bàsicament edita art. Li va interessar molt el projecte i llavors vaig fer tota la traducció, sempre en contacte amb en Biel [el volum es va publicar l’any passat, amb prefaci de Mathias Énard i coberta de Miquel Barceló]. És un encàrrec, si vols, però és un encàrrec natural, per l’amistat que tinc amb en Biel, pel tipus de text que és, que m’interessava.

A l’hora de fer la traducció explica que va «escurar» el Diccionari Alcover-Moll i que va ser cabdal el contacte amb l’autor.

L’Alcover-Moll va ser una eina absolutament indispensable. Ja sabem que en Biel utilitza tota la parla mallorquina però s’ha de dir que aquesta dificultat és només una petita part. L’altra part és tot un treball de lectura, que no es redueix al lèxic. I en aquest treball em va ajudar en Biel, em va contestar preguntes, vam tenir converses, em va aclarir fragments difícils. Una feina que és de luxe per un traductor, poder treballar amb aquesta complicitat amb l’autor. És una dinàmica de lectura molt diferent. Aquest és un text que ha tingut lectures crítiques però no deixa de ser un text nou. A vegades m’he trobat amb textos més clàssics dels quals hi havia estudis que era imprescindible consultar, però aquest és, d’alguna manera, un text verge.

Un cop arremangada per fer avançar la traducció, quines van ser les dificultats concretes?

La dificultat específica és la que conté qualsevol tipus de text poètic. Al llibre d’en Biel hi ha poemes, hi ha prosa… I la mateixa prosa és rítmica. En Biel utilitza moltes paronomàsies, jocs de paraules, neologismes, etcètera, i tot això ho volia respectar. A més, aquest llibre fa molta referència a la literatura francesa. Conté fragments en francès marcats en cursiva i en la traducció s’esborra aquesta estranyesa, aquesta hibridació. A més, dins el text també hi ha citacions d’autors francesos disseminades, amagades sota el català, i cal identificar-les. Per tant, també hi havia un treball molt atent a aquest background, que és com una mena d’arqueologia de les referències franceses que hi ha en el text. El text d’arribada, en francès, no pot ser equivalent al català, perquè justament en el text en català hi ha inscrita aquesta relació amb el francès. Ara és una altra relació. Un afrancesament total… De tota manera, és un text que juga molt amb totes les hibridacions. En Biel fa una mena d’entrellaçament de citacions, no només franceses, i de llenguatges diferents, el científic, el de l’art…  

Què diria que és el més sorprenent d’aquest llibre?

Jo no parlaria de sorpresa, és més inspirador que sorprenent… Jo crec que és aquesta mena de pas constant d’un registre a un altre, del líric al sarcàstic, d’un vocabulari a un altre, del poema a la prosa, encara que tota prosa aquí és poètica. I també la figura d’Aràlia, la gran absent que és la que «fa escriguera», o la figura del «Recordador», que és el que recorda, és clar, la gran absent i, alhora, és el que preserva i activa la memòria de la literatura i dels llenguatges.

La coneixença amb en Biel Mesquida d’on ve?

Jo vaig llegir en Biel abans de conèixe’l, quan estudiava català. Vaig estudiar català quan cursava estudis de Lettres Modernes a la universitat. Havia de triar una llengua viva i vaig agafar el català, després d’un viatge a Barcelona, quan vaig descobrir que es podia estudiar. Va ser una mica un atzar.

Però per què li va cridar l’atenció?

Jo tinc una educació jacobinista però, en canvi, això es compensava amb el fet de tenir arrels bretones, basques i occitanes a la meva família. I un punt important és la lectura dels trobadors, que són els creadors d’algunes de les grans poesies occidentals. Van inventar, van trobar en la «llengua vulgar»… I la seva llengua s’ha mig perdut. Justament, quan vaig arribar a Catalunya hi vaig sentir una llengua viva que hi era propera. Quan vaig començar a estudiar català de seguida vaig viatjar sovint a Barcelona i em comprava llibres, clàssics i no. I en un determinat moment vaig pensar que faria la tesina sobre la traducció dels sonets de Foix de Sol i de dol. I els vaig traduir tots, per mi, això no ha sortit enlloc. La tesina no la vaig acabar perquè no m’importava gaire la cosa acadèmica. Això eren els anys 80.

Annie Bats i Biel Mesquida al Palau Baró de Quadras, 2019

I com acabarà fent relació amb el Biel Mesquida?

A través de l’Arnau Pons, que me’l presenta. Cap a l’any 95. Vam compartir la passió comuna per la llengua, per la poesia… El primer que n’havia llegit va ser L’adolescent de sal, quan estava aprenent el català. I és la primera cosa que li vaig dir.

Què més li va fer de porta d’entrada a la literatura catalana?

També el gust per les llengües estrangeres. Sempre m’han atret les llengües, tota la parla humana, el cant. Escoltar cançons en totes les llengües és una cosa que he fet sempre. Jo vaig néixer al Marroc, de pares francesos, i després els meus pares van tornar a França. Quan jo tenia quatre anys vam arribar a París, al barri de Belleville. Era un barri d’artesans i també amb moltes onades d’immigració successives. Armenis, jueus russos, jueus polonesos, republicans espanyols… Era un barri popular. Diuen que hi van aixecar l’última barricada de la Commune de 1871. La meva infantesa és sentir noms forasters, sentir llengües diferents, parlar amb gent que tenia històries molt diverses. Sempre m’he sentit vivint entre fronteres, passant fronteres. Cada casa tenia històries del món. Històries d’exilis forçats, aquells. La història d’Europa i també la de la França colonialista. I suposo que vaig anar a parar al català per enamorament de Barcelona, de sentir aquesta llengua propera a l’occità en una ciutat tan bonica. Quan hi vaig arribar encara era també popular. Això ha canviat molt. Però crec que m’hi va dur aquest lligam entre les veus del món i aquest record de la llengua dels trobadors. La Rosa de foc i la flor inversa.

Ha traduït del català al francès sobretot poesia, oi?

Sí, molta poesia. Maria-Mercè Marçal, Arnau Pons, Víctor Sunyol, Víctor Obiols, Segimon Serrallonga… N’hi ha més. També he traduït al català. Amb en Ramon Lladó vam traduir Perec, Queneau i Roussel. La lectura compartida m’agrada, amb algú que tens a prop o amb els estudiosos, que també és una forma de relació. Per exemple, per traduir La vida, manual d’ús de Georges Perec, amb en Ramon Lladó vam tenir la sort que hi ha molts estudis. I això ens va ajudar i ens va permetre entrar més en l’estructura del text, que és molt complexa. El vaivé d’una llengua a l’altra em permet entendre millor el procés d’escriptura.

A l’hora de fer una traducció d’un text com s’hi enfronta, quins passos mira de fer sempre? Com entén la idea de la traducció?

Hi ha l’aspecte de la lectura meticulosa, arran de text, i de conjunt. Entendre l’obra que estàs traduint i també tota la seva arquitectura i totes les peces que la formen. És un treball de comprensió dels seus mecanismes singulars, de la seva rítmica… La traducció de la poesia de vegades es planteja de manera molt limitada. Per exemple, la traducció de Shakespeare al català: hi ha gent que es baralla per la norma mètrica i tot s’acaba aquí. A vegades m’estranyen aquestes reduccions. Hi ha qüestions desenfocades. Reduir les traduccions a problemes filològics em sembla molt estret. És una qüestió de poètica.

El fet de triar aquests autors per traduir i la predilecció per la poesia parla de la seva mirada cap a literatura i del seu propi univers…

És quan la possibilitat de la traducció es planteja de manera més clara. Jo penso que tot és traduïble, tot i que això després ho podríem matisar. Entenc la traducció com una reescriptura. Perquè hi hagi reescriptura, el text que tradueixes ha de ser un text que sigui creatiu. La literatura no és comunicació, és creació. Com deia Deleuze, és resistència. Textos que resisteixen en tots els sentits, com a afirmació artística, i també que resisteixen a una lectura fàcil.

Veient els escriptors i textos que ha traduït, suposo que aquest acarar-se a la resistència també forma part del repte mateix de la traducció, és com escalar una muntanya que…

És com escalar una muntanya que… valgui la pena. És una feina per tu però també és una reflexió sobre la circulació dels textos, dels llibres.

També ha participat en nombrosos recitals…

M’agrada l’oralitat, la veu. Hi ha gent que pensa que la poesia només ha de ser llegida impresa i no llegida en veu alta. Jo crec que hi ha una tradició poètica que permet i que vol la recitació, la veu. En Biel és una persona que té una lectura oral magnífica. El timbre, la dicció, la melodia… És algú que llegeix molt bé i que canta molt bé, especialment el repertori francès.

Què li interessa del panorama poètic català?

No hi tinc una mirada general, sobre això. Sí que puc dir que la poesia catalana és molt activa, resisteix. Jo he anat molt a l’Horiginal per sentir els poetes, gent prou potent, però no podria fer un panorama. Ara, és una tradició cultural on la tradició oral és molt viva. Mira, en aquest moment, tinc ganes de traduir la Blanca Llum Vidal.

Coberta de la traducció al francès de ‘Llefre de tu’ (‘Ogre de toi’), amb il·lustració de Miquel Barceló.

[Font: http://www.llull.cat]

Hòrt atendut, lo tribalh de Joan Roux es pareishut. Atau, las atrunas toponimicas, lentament, s’apielan. Que’us cau saber utilizar per contunhar las recèrcas e socializar la lenga nòsta

Lo maine occidentau de l’Occitània
lingüistica (Gasconha e regions
vesinas) qu’an adara un bèra garba
de diccionaris toponimics
© JJF

De véder lo son tribalh enfin publicat, que seré estat urós, lo “Janton”. Atau, qu’èra amistosament aperat Joan Roux, desapareishut en deceme de 2016, a 86 ans.

En efèit, lo son Diccionari toponimic de las comunas de Peiregòrd (Dictionnaire toponymique des comunes de Dordogne) es enfin publicat. L’obratge (735 paginas) es coeditat per Novelum (seccion 24 de l’Institut d’Estudis Occitans) e preu Congrès Permanent de la Lenga Occitana. Que’s plaça dens la draia de la colleccion deus diccionaris toponimics de las comunas aviada deu temps deu defunt Institut Occitan de Pau. Atau, que dispausam de l’obratge precursor de Miquèu Grosclaude sus las comunas de Bearn e deus tres diccionaris establits per B. Boyrie-Fénié (Lanas e Baish Ador, Gironda, mei lo d’Òlt e Garona). L’Aquitània d’un cop èra (a cinc departaments) es adara bien esquipada. Per la partida lemosina de la regionassa Navèra Aquitània, ne cau pas tanpauc oblidar los sabents e arremirables tribalhs d’Ives Lavalada.
 
Pr’amor de quauques contingéncias barrejadas, aqueth tribalh de hons deu professor de Rabeirac n’avè pas podut sortir deu son vivent. Totun, qu’avè pres ua grana part, dab quauques valents e valentas, tà hargar la mapa interactiva deus noms occitans de las comunas de Peiregòrd on entenen la prononciacion exacta e veden la grafia que rebat l’etimologia de las anticas parròpias de la tèrra deus Petrocores. Joan Roux, qui longtemps ensenhèt e las “Beras Letras” e la lenga d’òc au licèu Arnaut Danièl (lo trobador) a Rabeirac, avè pro estudiat los tèxtes ancians, especiaument los pergamins deus archius medievaus de Peireguers dont sabè tirar la mèu shucosa e instructiva, e atau explicar pro de noms celèbres mes a priòri estranhs.
 
Per hargar aquera soma (d’Ajac de Bandiat a Vitrac, Dordonha compta oficiaument 505 comunas, shens parlar de las comunas o parròpias restacadas dens los decennis precedents o quitament au sègle XIXu), ua comission a foncionat, de 2002 a 2016, per discutir e aportar utils complements au toponimista. Qu’èra compausada de Michèu Chapduèlh, Daniel Chavaroche, Joan-Claudi Dugros, B. Boyrie-Fénié, Bernat Lasfargas, Joan-Loís Levêque (coordinator dab Estève Roux), Joan-Pèire Reydi e Joan Rigosta. La región Navèra Aquitània e lo Conselh departamentau Dordonha-Peiregòrd (qui es dotat d’ua “mission lenga e cultura occitanas”) qu’an ajudat e sostienut aqueth pesuc obratge, tant atendut per las gents estacadas au nòste patrimòni lingüistic. D’autant que serà bien evidentament ua maneita de las bonas pertot lo tribalh de recèrca e susquetot de restitucion e de senhalizacion de la lenga nòsta.
 
Dens la soa presentacion, cada ficha de comuna es sòbria: prononciacion locau, formas ancianas atestadas, discussion scientifica s’ic cau, forma en grafia normalizada de la lenga d’òc en arrespectar lo mei qui’s posqui la prononciacion locau. Un petit exemple per compréner. Perqué trobam “Sent Micheu de Dobla” (dens la grana seuva entre Moissídan e Rabeirac) e “Sent Miquèu de Montanha” on se quilha lo castèth deu celèbre autor deus Essais? Pr’amor que la permèira comuna es dens lo maine deus parlars occitans lemosins e l’aute a proximitat deus parlars gascons on disen normaument “Miquèu”. Efectivament, Dordonha que’s partatja entre, a bisa, ua varianta nòrd-occitana o lemosina, e —au mijorn— la zòna lengadociana que costeja en partida lo gascon de l’Entre Duas Mars. Au començament de l’obratge, quauques paginas explican d’alhors aqueras nuanças qui explican ua bona part de las subtilitats deus noms de lòcs deu “País de l’Òmi”.
 
Aquò dit, ne sabem pas exactament com parlava a las Aisiás (reünidas dab Siruèlh adara) l’òmi deu Cròs Manhon…
 
 
 
Joan-Jacmes Fénié
 
  


ROUX, Jean. Dictionnaire toponymique des communes de Dordogne. Novelum-IEO, Lo Congrès. 

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

L’Universitat de Barcelona presenta un estudi etnobotanic de la Val d’Aran en occitan aranés

L’Universitat de Barcelona presenta un estudi etnobotanic de la Val d’Aran. Una òbra de Clara Aldea Aliu, Beatriz Almeida Batalla, Teresa Garnatje Roca e Joan Vallès Xirau, que recupèra lo patrimòni natural e social d’Aran e qu’o fa dins la lenga del país.
 
“Quan quauquarrés dera pagesia morís s’empòrte tà tostemps ua coneishença enciclopedica e açò hè qu’es persones que hèn recèrca en etnobotanica trabalhen damb ua cèrta inquietud de non saber s’an arribat a temps de recuperar tota era sabença”, çò ditz la presentacion de l’òbra que soslinha las tradicions e coneissenças tradicionalas sus las plantas del país.
 
Per mai d’informacion podètz clicar sus aqueste ligam.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per Domergue Sumien

Deidier Raoult

Quand apareguèt lo chòc mondiau de la pandemia, fa quauquei mes, sentiáu qu’èra pas lo bòn moment per escriure un article sus lei manieras de dire “covid-19” en occitan. Caliá començar per s’organizar, per trobar lo coratge de se batre.
 
Ara l’umanitat patís encara lo covid-19 mai, après quauquei mes de lucha, ne podèm discutir pus suavament. Ara suggerissi quauquei nòtas sus lo biais de ne parlar.
 
Lo virus, lo coronavirus
 
Lo mot virus es internacionau e ven dau latin virus “suc, supuracion”. Lei mots latins de formacion culta que gardan la terminason -us, quand passan en occitan normatiu, vòlon l’accent tonic sus l’avantdarriera sillaba: lo virus, l’antivirus, lo cactus, Jèsus, Màrius, Sèxtius puslèu que lo virús*
 
Lo mot coronavirus es una formacion recenta e internacionala qu’empega lei mots latins corona e virus. Car, coma sabètz, aquela mena de virus sembla d’aver una corona quand se regarda en doas dimensions au microscòpi.
 
L’occitan coneis pauc lei troncacions mentre que lo francés lei coneis fòrça. Se l’occitan accèpta quauquei troncacions internacionalas com fòto per fotografia, coneis pauc de troncacions tipicament francesas coma prof, ado o sympa e preferís de formas pus completas coma professor ~ professora, adolesent ~ adolescenta o simpatic ~ simpatica. Identicament, l’occitan a ges de besonh d’una troncacion francizada coma lo coronà* e dirà pus naturalament lo coronavirus.
 
Lo covid-19: question de genre
 
Lo nom de la malautiá que nos ataca a recebut lo nom scientific de COVID-19 (covid-19). Es una abreviacion anglesa e internacionala per coronavirus disease 2019, valent a dire, “malautiá dau coronavirus de 2019”.
 
L’anglés fa de covid-19 un nom nèutre. Mai dins una lenga romanica coma l’occitan, devèm chausir s’es un nom masculin o femenin. Leis autrei lengas romanicas atanben. Un usatge espontanèu dei lengas romanicas es de ne far un nom masculin perque covid-19 pòrta pas la marca femenina tipica de la -a finala. Donc, lo covid-19, coma nom masculin, es quicòm de logic en occitan. Trobam tanben lo masculin en francés corrent (le covid-19) e pro sovent en italian (il covid-19), en espanhòu (el covid-19) e en portugués (o covid-19).
 
Un segond usatge consistís a dire la covid-19, coma nom femenin, perque la de covid se referís au mot anglés disease, qu’es ben un nom nèutre en anglés, mai que se tradutz dins lei lengas romanicas per de noms femenins: en occitan la malautiá (la malautia, la malaudiá), en catalan la malaltia, en italian la malattia, en francés la maladie, en espanhòu la enfermedad, etc. Aquò es pas una rasonament absurde, mai es pas tanpauc un rasonament evident. Que l’anglés disease se traduga en occitan per un nom masculin o femenin, aquò a pas d’importància. Quand parlam dau covid-19, pensam jamai au mot anglés disease e pensam encara mens a la traduccion formala de disease en occitan. Avèm tot simplament la forma covid-19 qu’a un aspècte pus masculin que femenin perque a pas de -a finala. Lei malautiás pòrtan en occitan de noms masculins coma de noms femenins: lo tifus, lo colèra, lo tòrticòli, lo melanòma, lo càncer, mai la bronquiti, la rinofaringiti, l’esclapeta, la tuberculòsi, la gripa… Ges de lei nos obliga pas de dire la covid-19 au femenin.
 
Ara, pasmens, cau ben reconéisser que i a un usatge femenin de tipe la covid-19 que s’es espandit mai que mai en catalan. Dins d’autrei lengas romanicas, i a una esitacion generala entre masculin e femenin: dison en italian il covid-19 o la covid-19, en espanhòu el covid-19 o la covid-19, en portugués o covid-19 o a covid-19... En francés l’usatge es sempre masculin (le covid-19) e sola l’Acadèmia Francesa suggerís prudentament d’introduire un femenin que quasi degun l’utiliza pas (la covid-19): aqueu femenin, en francés, ieu l’ai ausit ren qu’un còp.
 
Dins aquesta esitacion romanica generala sus lo genre, que podèm far en occitan? Me sembla fòrça mai naturau d’utilizar lo masculin (lo covid-19) mai es pas un problèma de lo dire eventualament au femenin (la covid-19).
 
Lo covid-19: question de cassa
 
La question de la cassa —dei minusculas e dei majusculas— es realament una question pauc importanta. Mai es interessanta.
 
La forma d’origina es tota en capitalas perque es una sigla: COVID-19.
 
L’usatge generau, dins lei lengas romanicas, es qu’una sigla s’escriu en minusculas quand reünís doas condicions.
 — Se pronóncia coma un mot ordinari (per exemple òvni) en luòc de se prononciar en disent lei noms de letras (per exemple GPS “ge pe èssa”).
— Fonciona coma un nom comun d’usatge corrent. 

Ansin, lei siglas que reünisson aquelei doas condicions, quasi tot lo mond leis escriu en minusculas: lo sida, lo radar, lo lasèr, l’òvni. Leis usatgiers abandonan la grafia iniciala qu’èra en capitalas: SIDA, RADAR, LASÈR, ÒVNI… Fòrça usatgiers sabon pas manco que radar o lasèr son de siglas. Donc, ara que lo covid-19 es vengut un mot fòrça comun, es naturau de preferir una grafia en minusculas.

I a pas de rason de metre una majuscula iniciala e d’escriure la rèsta dau mot en minusculas. Escrivèm sempre lo sida, la bronquiti, lo tòrticòli, la varicèla la gripa espanhòla amb de minusculas inicialas. Donc es coerent de notar lo covid-19 puslèu que lo Covid-19.

Se confinhar, lo confinhament, lo desconfinhament

La familha dei mots confinhar o confinhament coneis doas menas de variacions.
 — L’occitan non estandard, a l’estat dei parlars eiretats, coneis una sèria dobla, amb nh o amb nconfinh confinconfinha o confinaconfinhar o confinar… Vos confèssi que ieu tanben ai esitat.

— En gascon i cau apondre una variacion addicionala entre lei tres basas con·hinh-, confin- e con·hiØ-, per exemple trobam d’atestacions de con·hin, con·hinhas, con·hiar,acon·hinà’s

(Lo signe de l’ensemble voide, Ø, indica la casuda possibla de n en gascon, entre doas vocalas.)  
L’esitacion generala entre nh e n s’obsèrva dins totei lei dialèctes sens excepcion. S’explica per lo latin que teniá ja dos tipes: 1º un tipe confinium ont ni produtz en occitan nh; 2º e d’autre latz un tipe confinis ont n produtz en occitan n, en occitan gascon o Ø.

Leis atestacions majoritàrias donan mai sovent confinh‑ que confin‑ e, en gascon, donan mai sovent la basa iniciala con·h- que conf-.

Ara: dins lei parlars locaus, cadun pòt dire coma vòu.

En occitan estandard (pluricentric), se poiriá seleccionar lei tipes majoritaris e leis armonizar dins l’ensemble dei dialèctes: confinh‑ en generau e con·hinh‑ en gascon. Donc: lo confinh (gasc. lo con·hinh), la confinha (gasc. la con·hinha), confinhar (gasc. con·hinhar), lo confinhament (gasc. lo con·hinhament), lo desconfinhament (gasc. lo descon·hinhament).

L’epidemia, la pandemia

Lo mot epidemia ven dau grèc epidēmía, ἐπιδημία “sejorn dins un país, epidemia”. Segon lei principis d’accentuacion dei mots en ‑ia, es normau de dire en occitan epidemia, en plaçant l’accent tonic sus l’avantdarriera i, coma en grèc, dins aqueste cas.

Lo mot pandemia ven dau grèc pandēmía, πανδημία “pòble tot entier, pandemia”.

Lo professor Deidier Raoult

Nòstre celèbre mètge occitan de Marselha, lo professor Deidier Raoult, a un nom d’ostau, Raoult, qu’es d’origina francesa. Sei parents son normands. Segon la tradicion occitana, un nom d’ostau d’origina estrangiera garda sovent sa forma estrangiera. Donc vau mai escriure Raoult a la francesa puslèu que Raolt a l’occitana.

Son prenom a una forma occitana ben classica, Deidier, que correspònd en francés oficiau a la forma Didier. Segon la tradicion occitana e populara, un prenom se ditz espontanèament en occitan, es l’usatge per defaut (levat, de segur, se la persona interessada indica explicitament que vòu pas de prenom occitan, e en aqueu cas cau respectar son vòt).

Donc es naturau de dire Deidier Raoult en occitan.

Una nòta addicionala sus Deidier Raoult e lei mèdias

Ai pas de competéncia per parlar de medecina. Sabi pas se lo professor Raoult a rason de promòure la cloroquina. Mai siáu ben d’acòrdi amb mon collèga opinant Joan-Marc Leclercq e amb la consultanta Praveena quand denóncian la manipulacion vergonhabla dei mèdias parisencs. D’efiech, lei mèdias parisencs se son coordenats per donar dau professor Raoult un imatge completament faus de lidèr sectari.

En realitat, lo professor Raoult es un mètge seren e racionau dins la maniera d’argumentar. I a de debats en medecina coma n’i a dins totei lei sciéncias. Deidier Raoult ne discutís de maniera normala e moderada.

[Imatge: Thierry Ehrmann – CC BY 2.0 – poblejat dins http://www.jornalet.com]

Ares Llop guanya el VI Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà

Escrit per Isabel Crespí

Ares Llop Naya (Lleida, 1990) és lingüista, experta en sintaxi, i professora de llengua catalana. La seva trajectòria, que ha destacat sempre per l’excel·lència, va començar amb els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (UB), carrera que va acabar l’any 2012 i que la va portar a guanyar un Tercer premi dels Premis Nacionals a l’Excel·lència en el Rendiment Acadèmic del Ministeri d’Educació. Va completar els estudis de Filologia amb el Màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes (UB-UAB)i el Màster d’Ensenyament de Català com a Primera i Segona Llengua (UB, UAB, UVic).

L’any 2017 es va doctorar en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A la seva tesi, dirigida per la doctora Gemma Rigau i titulada La reanàlisi dels minimitzadors negatius en el contínuum romànic pirinenc, Llop estudia, des del punt de vista de la microsintaxi, la variació i el canvi lingüístic dels usos i valors dels minimitzadors negatius en els parlars romànics pirinencs. No patiu, a l’entrevista ens explica què són els minimitzadors. Amb aquest estudi, que va obtenir la menció Cum Laude, Llop va guanyar el Premi Extraordinari de Doctorat de la UAB. Després de doctorar-se, va ser professora de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Cardiff i actualment és professora a la facultat d’Educació de la UB, tasca que compagina amb l’elaboració de materials de català com a L1 i L2. Enguany afegeix una nova fita a la seva trajectòria, amb el VI Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà. 

El Premi de Recerca Joan Solà neix com a homenatge a la figura i la tasca del mestre. És promogut per l’Ajuntament de Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) i el Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida (UdL) i té l’objectiu de guardonar un treball de recerca original de qualsevol àrea de coneixement de filologia catalana. El guardó, que enguany coincideix amb el desè aniversari de la mort de Joan Solà, es lliura cada dos anys, i està dotat amb 10.000 euros i la publicació de l’obra guanyadora a càrrec d’Edicions de la UdL. S’hi poden presentar treballs sobre variació lingüística, sociolingüística, història de la llengua, sintaxi, semàntica, lexicologia, lexicografia, fonètica, fonologia, morfologia, etc. Aquesta convocatòria estava dedicada a l’estudi de la sintaxi i el jurat, format per Maria Josep Cuenca (Universitat de València), Ramon Sistac (UdL), Núria Alturo (UB), Maria Teresa Espinal (UAB) i Aina Maria Torrent (Technische Hochschule Köln, Alemanya), ha decidit, per unanimitat, atorgar el premi al treball de l’Ares Llop, titulat Perspectives diacròniques en la variació microsintàctica del català i d’altres varietats del contínuum romànic pirinenc, que és part de la seva recerca predoctoral.

Ens podries explicar de què tracta la recerca que vas presentar al Premi Joan Solà?
És una reescriptura sintetitzada de la meva tesi doctoral. Es tracta d’una recerca sobre la l’expressió de la negació. Em centro, específicament, en els minimitzadors (mots que denoten quantitats petites o insignificants d’alguna cosa, com: cap, mica, gota, molla, pas, etc). A primer cop d’ull, podríem pensar que ens trobem davant d’un cas de variació dialectal de tipus lèxic (en una frase negativa en què jo dic gens en pallarès diuen molla; o alguns parlants, gota). Ara bé, al treball mostro l’interès d’estudiar aquests mots des de l’òptica de les semblances i diferències en els valors que tenen i la manera com els usem (que és el que es coneix com la microsintaxi). Per això exploro els usos històrics i actuals d’aquests mots negatius en el conjunt de les varietats del català i també del contínuum romànic pirinenc (de les varietats de l’occità, l’aragonès, el benasquès, etc.). 

Ens ho pots explicar amb una mica més de detall?
A grans trets, i simplificant força, es tracta de determinar quin és el procés d’evolució  que mots com molla, gota, brenca, pas han sofert per passar de ser usats com a noms (una molla de pa, una gota d’aigua, etc.), a expressar el valor de quantitats equivalents a zero o a gens en diferents parts del domini lingüístic. Per exemple, un parlant d’Esterri d’Àneu, al Pallars Sobirà, pot dir No m’agrada molla; un parlant de Banyoles dirà No m’agrada gota i un de Sopeira, a la Ribagorça, usarà el quantificador brenca. Pensem, també, en un altre cas interessant: en general, la gran majoria de parlants catalans centrals o nord-occidentals reforcen les frases negatives amb el mot pasNo m’agrada pas, diuen. Què ha passat, gramaticalment perquè un parlant benasquès usi un nom com brenca (‘branqueta’) per reforçar una negació: No viene brenca (amb el sentit de ‘No ve pas’)? O per què un parlant aragonès usi el nom mica (‘la molla del pa’) per dir No ha quiesto baixar mica (‘No ha volgut pas baixar’)? O fins i tot, com s’explica que cap (‘l’extrem d’una cosa’) s’usi com a reforç de la negació en els parlars pallaresos (i en algunes àrees de l’occità gascó): No vindré cap (amb el sentit de ‘no vindré pas’)? I com és que alguns parlants pallaresos poden elidir el no i dir Vindré cap per dir ‘no vindré pas’? Aquest procés és exactament el mateix que explica que en rossellonès (i en occità llenguadocià) diguin Vindré pas per dir ‘no vindré’? Analitzar tots aquests casos ens permet conèixer millor les varietats estudiades i preguntar-nos: la variació i el canvi lingüístic dels parlars del nostre territori, els trobem, també, de manera semblant en altres llengües romàniques? i en la resta de llengües del món? 

Aquest és, doncs, l’interès d’un estudi de variació sintàctica d’aquest tipus?
Algú pot pensar que dedicar-se a fer estudis com el que he comentat és buscar una agulla en un paller. I, en certa manera, ho és. Però crec molt en el sentit dels estudis de la variació sintàctica dialectal per tres motius: en primer lloc, perquè ens ajuden a escoltar i a donar veu als parlants de la nostra llengua i, per tant, a conèixer-la millor i a entendre, també, que forma part d’un contínuum lingüístic, més enllà de les fronteres artificials que sovint tenim al cap quan parlem de llengües. En segon lloc, i com a conseqüència del primer motiu, perquè si entenem el funcionament de les varietats dialectals de la nostra llengua en podrem fer una codificació més conscient i inclusiva. I finalment, i des d’una òptica més personal, perquè penso que les recerques d’aquest tipus van de bracet d’una visió glocal (global i local) de la llengua; fer recerca sobre la meva llengua significa, per a mi, donar-li valor i, alhora, fer-la visible i connectar-la amb el panorama dels estudis lingüístics actuals de totes les llengües del món. Sovint dic que la investigació d’aquest tipus, per a mi, és un mirall i és una finestra; és intentar buscar “la felicitat petita i l’horitzó ben ample” de què parlava Simona Škrabec.

Què suposa per a tu haver guanyat el 6è Premi Internacional de recerca en Filologia Catalana Joan Solà? Què destacaries de la figura de Joan Solà i com et va influir en la manera de fer recerca?
Rebre un guardó que duu el nom de Joan Solà és un goig immens i és, també, un esperó per continuar fent recerca sobre el català i en català. Podríem dir que les respostes de les preguntes anteriors són força deutores del que representa per a mi la figura de Joan Solà, com a persona i com a lingüista. Durant tota la seva trajectòria, Solà va fer molta atenció a la relació entre la codificació de la sintaxi del català i les variants sintàctiques dels dialectes. De fet, considero que juntament amb altres lingüistes insignes de la nostra llengua, Solà ens va fer hereus d’un model de codificació integrador i respectuós amb els dialectes.  

Diries, doncs, que la figura de Joan Solà et va animar a endinsar-se en el món de la recerca sobre la sintaxi del català? 
Sí, i tant! De fet, tinc molt clar que quan estudiava el grau de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona hi va haver dots fets que em van influir de manera determinant a l’hora d’intuir quina era l’aproximació personal que volia fer a l’àmbit de la recerca. D’una banda: el fet de participar en el projecte Scripta, dirigit Àngels Massip i per Joan Veny. Amb ells vaig poder entendre i viure en primera persona com es fa recerca dialectal diacrònica i sincrònica. De l’altra banda, va ser molt important per a mi cursar l’assignatura Llengua catalana estàndard (impartida per Joan Solà, Sebastià Bonet i Neus Nogué). A partir dels casos pràctics que havíem de resoldre a l’assignatura vaig descobrir els treballs de Solà –i, de retruc les seves intuïcions, incisos, comentaris i notes a peu de pàgina, etc. en els quals detectava aspectes de variació sintàctica en els parlars catalans. 

I, a partir d’aquí?
Amb el temps, vaig entendre que les troballes relacionades amb la variació sintàctica dialectal em feien gaudir d’una manera especial. Alhora vaig entendre que també podia ser una estratègia útil per establir la llengua estàndard, per codificar la llengua normativa, i per copsar el grau de diversitat de l’arquitectura del conjunt de les llengües naturals. Després d’aquestes primeres experiències al grau, n’han vingut moltes altres que m’han permès i em permeten, encara ara, seguir apassionant-me per les dades i creixent com a professional de l’àmbit. En voldria destacar algunes: el mestratge de Gemma Rigau com a directora de la meva tesi doctoral; l’oportunitat de ser investigadora del Centre de Lingüística Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona, investigadora visitant a la Universitat de Lisboa i docent a la Universitat de Cardiff; el contacte continuat amb els docents del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida i d’altres universitats dels Països Catalans; els congressos internacionals i contactes amb grups de recerca de diferents universitats internacionals, etc.

Tornant a una de les idees que esmentaves anteriorment, sobre la importància de fer visible la llengua catalana en la recerca d’escala internacional. Què va suposar per a tu escriure la tesi en català? Què li diries a algú que dubta si fer recerca en català (per exemple, per pressions socials)?
Vaig escriure la tesi en català perquè cursava el Programa de Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes. Per a mi, fer recerca sobre la meva llengua en la meva llengua és natural i irrenunciable. Alhora, però, d’acord amb la voluntat de fer visible la nostra llengua i de fer-la entrar en diàleg amb altres, penso que és necessari difondre la recerca sobre el català, també, en altres llengües. I així ho faig quan escric articles de recerca en diferents llengües. És cert que ara mateix l’anglès és la llengua més potent de difusió de la ciència i, per tant, crec que és important que, en determinats contextos acadèmics, aprofitem aquest altaveu per fer visibles les dades de la nostra llengua. Jo sempre explico que un dels articles més determinats per a la meva recerca predoctoral va ser una investigació en anglès sobre l’evolució de la marca de negació dim (‘zero’) en gal·lès. Temps després, quan vaig arribar a la Universitat de Cardiff (al País de Gal·les), com a lectora de llengua i cultura catalanes de l’Institut Ramon Llull, sabia ben poques paraules en gal·lès, però coneixia la paraula dim (‘no’) i coneixia bé el funcionament del sistema d’expressió de la negació en aquesta llengua. Ràpidament em vaig apuntar als cursos de gal·lès de la universitat, però per a mi aquella experiència va ser significativa per prendre consciència de la situació sociolingüística que havia permès el meu primer contacte i interès pel gal·lès.

Tanmateix, pel que fa a la qüestió de la tria lingüística de la ciència i de l’intercanvi de coneixement, m’agradaria remarcar, també, que no tot ha de passar per l’anglès. En l’àmbit de les llengües romàniques defenso i practico la intercomprensió. De fet, crec que és una estratègia que s’hauria d’incorporar des de ben d’hora, en la formació educativa obligatòria. Aprofitem, des de ben aviat, la realitat lingüística que els nostres alumnes tenen més a prop per facilitar la comprensió i la posada en valor de les llengües més properes a nosaltres, i comencem a fer-ho a través de la difusió de l’occità, per exemple. 

A més de la recerca que ens has explicat, quins altres interessos professionals tens?
Tot i que la recerca és un aspecte important de la meva trajectòria, perquè consolidar un bagatge sòlid de coneixements és fonamental, hi ha dos àmbits més que són molt importants per a mi: la docència i la transferència de coneixement. La docència m’apassiona, perquè em proporciona l’oportunitat i el repte de fer una transferència efectiva i útil de coneixements. Alhora, em permet connectar amb les persones i, sobretot, aprendre’n. Aquesta voluntat de connexió i de simbiosi de coneixements entre llengües és la mateixa que intento aplicar a l’hora de crear materials i de fer classes de català com a llengua estrangera. Arribar a una classe de català inicial i trobar que entre tots els alumnes coneixen més 20 llengües diferents com em va passar en un curs fa poc, és un plaer indescriptible i una oportunitat incommensurable per comparar, compartir i, sobretot, aprendre des d’una òptica inclusiva i de retroalimentació. 

Quins són ara els teus projectes professionals i horitzons de recerca?
Actualment compagino la recerca i la docència a la Universitat de Barcelona i en alguns cursos de català com a llengua estrangera, amb la tasca d’elaboració de materials per a llibres de text de llengua catalana per a l’ESO i el Batxillerat. Col·laboro, també, en l’elaboració de manuals per a l’ensenyament del català com a llengua estrangera. La conjunció d’aquests tres àmbits m’agrada molt, tot i que a vegades la diversificació d’activitats és fruit de la precarietat amb què ens trobem els investigadors del nostre país. També soc membre de l’associació GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) i de SERCLE (Societat d’Ensenyament i Recerca del Català com a Llengua Estrangera). El meu repte, ara, és seguir aprofundint en la manera com els coneixements i avenços teòrics que es fan des del camp de la investigació es poden transferir de manera útil a l’ensenyament-aprenentatge del català com a primera i segona llengua o llengua estrangera. En definitiva, el fet de rebre aquest premi m’encoratja i em brinda l’oportunitat de seguir fent recerca sobre el català i en català.

[Font: http://www.nuvol.com]

An mes en linha una interfàcia que permet de consultar lo larg còrpus de tèxt e d’àudio en filtrant per mots de recèrca e varietat occitana

Lo Congrès Permanent de la Lenga Occitana (CPLO) ven de metre en linha un nòu esplech per consultar sos còrpus, aitant de tèxt coma d’àudio, que se pòt filtrar per varietat occitana, en cercant mai d’una forma d’un o de mai d’un mot, e en utilizant d’expressions regularas.
 
Dins son prètzfach d’elaboracion d’espleches de tractament automatic de la lenga, de diccionaris en linha, de terminologias, de fraseologias e quitament d’un traductor automatic, lo CPLO emplega un còrpus lingüistic fòrça larg qu’ara a mes a la posita del public en tot i ajustar una interfàcia per lo consultar, tant lo de tèxt coma lo d’àudio.
 
Per consultar aquel fons cal anar sul sit corpus.locongres.com.
 
Après mai de uèch ans de publicacion jornadièra en occitan, Jornalet a desvolopat un còrpus enòrme que tanben es mes a la disposicion del CPLO e de totas las entitats que lo demandarián. Lo podèm fornir, se cal, cada jorn mes a jorn.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

La Mediatèca de Carcassona a demandat a l’IEO Aude una denominacion occitana al servici que meton en plaça

L’IEO Aude a recebut una demanda de la Mediatèca de Carcassona per balhar una denominacion occitana al servici que meton en plaça: la Mediatèca demòra tampada al public, mas los legeires poiràn passar comanda de libres que vendràn prene a la pòrta o a l’acuèlh de l’establiment. En francés, van utilizar lo mot: drive!
 
La question de la denominacion possibla en lenga nòstra un còp pausada obtenguèt unas 120 proposicions, vengudas d’especialistas o pas, de Lengadòc a Niça e de Bearn a Lemosin.
 
En francés, se servisson del mot anglés que los anglofòns utilizan pas dins aquel sens! En cò dels vesins catalans, lo Ferriòl de Jornalet precisa: “En catalan, lo mot «drive» l’emplega pas degun. McDonalds parla de McAuto, las autras societats dison «recollir amb el cotxe» tot simplament. Avèm pas de mot per aqueste servici, e mai lo servici exitisca”.
 
 
120 proposicions e una causida
 
Las proposicions recebudas se repartisson en dos grops:
 
— un grop que direm seriós que vòl la revirada del tèrme administratiu
— un grop que direm popular que s’apièja sus la creativitat espontanèa.
 
Dins las proposicions, d’unas son generalas per tot çò qu’es del servici: passar comanda e anar quèrre e las autras son mai especificas al prèst de libres.
 
De mai, cal prene en compte que lo tèrme occitan avançat deu èsser de melhor comprene possible e de bon dire per un public largament non occitanofòn.
 
Una proposicion es estada faita, mas d’autras serián estadas tan legitimas. Benlèu una instància (Congrès Permanent, Acadèmia, IEO……) se prononciarà aquí dessús o l’usatge farà sa causida.
 
I a 120 proposicions recebudas:
 — Abòrd
— Aganta en passant
— Al menal(h)
— “Aquò drive” (AQUÒ dRAIve?)
— Atuaieu
— Autocrompa(s)
— Autoliurason
— Automercat
— Autopresa
— Autoprèst
— Autorecuperacion
— Autoreservacion
— Autoservici
— Ba vòls? Pren-bòt!
— Bòrna de retrèit
— Carga-carri
— Carga-lo-z’i, Carga-z’i-lo
— Cargar-sol
— Cargat-sulcòp
— Lo carreg
— Carretar
— Carri-crompa
— Carri-empòrta
— Carri-mercat
— Carri-òu
— Carri-preni
— Casièr de retrèit
— Cercar confinat
— Clic e collècta
— Clic e pic
— Clic e retrèit
— Clica e recampa
— Clica e culhís
— Clica e vai-te-quèrre
— Click and collect
— Collèct@
— Comand@
— Comanda en linha
— Consuma-assietat
— Crompa-assietat
— Crompa-e-fila
— Crompa-fenhant
— Crompa-e-vai-te’n
— Demand@
— Dralhar e cercar
— Distrilibres
— Empòrta-te-bòt
— Empòrta-volant
— Emportat
— Emprunta-e-raspa
— Escambi
— Fòr-escambi
— Guidar
— Lèst@
— Lèu-lèu
— Levada
— Levadís
— Leva-te-lo
— Libre-servici
— Libres a la volada
— Mediauto
— Mena
— Menacrompa
— Menador
— Menaprèst
— Mena-te-bòt
— Mena-te-lo
— Menar
— Meni-crompi
— Motocrompa
— Motoprèst
— Museta
— Nòva-dralha
— Parada
— Passatz-prene
— Pilha e lèva
— Ponch de retrach
— portatiu
— Pren-bòt e fai-tirar
— Pren-defòra
— Prèst@
— Punt de retrèit
— Punt de retirament/de remesa de…
— Rapid@
— Raspaprèst
— Recepcion
— Remesa a la pòrta de …
— Reservat, reserv@t
— Retirament a la pòrta de…
— Un retirador dels libres
— Rotla en rotlant
— Saron
— Servici a la volada
— Servici al volant
— Servici@
— Servici auto…
— Servici (de prèst) a l’auto
— (Servici) de retirada
— Servici en auto(mobila)
— (Servici) en retirada
— Servici per las automobilas
— Servici pels automobilistas
— Servici sens davalar
— Servici sus comanda
— “Serv-Volant”
— Sul-còp
— Sul-pic
— Tan-lèu
— Te cal portar
— Teleguidar
— Total drivum
— Trapa-lo
— Treginar
— Ven-ba-quèrre, Ven-o-quèrre, Ven-lo-quèrre
— Venda per emportar
Es la formula lo passatz-prene que l’IEO-Aude a transmés al director de la Mediatèca.




IEO Aude

[Imatge: Antonin Atger Auteur – poblejat dins http://www.jornalet.com]

En 1980, lo primièr longmetratge del peiregòrd Jean-Pierre Denis èra guierdonat per la critica per son filme en lemosin Histoire d’Adrien. Uèi lo jorn es complicat de ne seguir l’impacte

En circonstàncias normalas, uèi dimars auriá començat la 73a edicion del festenal de cinèma de Canas. Fa 40 ans, en 1980, se tenguèt una edicion clau per la lenga occitana.

Una annada potenta
 
Après emportar quatre Oscars amb All That Jazz, Bob Fosse obteniá un ex aequo a la Palma d’Aur amb Akira Kurosawa, que i presentava Kagemusha. Anouk Aimée e Michel Piccoli ganhèron los prèmis de l’interpretacion coma partida de Salto nel vuoto de Marco Bellocchio. Los critics e la jurada, dirigida per Kirk Douglas, èran entosiasmats amb lo darrièr filme d’Alain Resnais, Mon Oncle d’Amérique, que los transportava per l’evidéncia del títol devèrs los classics de Tati.
 
E demest la cordelada de títols, de projeccions comercialas d’Stalker de Tarkovsky, o la de Jean Luc Godard amb Isabelle Huppert, l’astre volguèt que la majoritat de critics de cinèma se prononcièsson en favor d’un umil filme autofinançat: Histoire d’Adrien, en li autrejant la Camèra d’Aur.
 
De Borron a la Croseta
 
L’Histoire d’Adrien se situa abans la Primièra Guèrra Mondiala, a Borron (Peiregòrd Central), un filh bastard fugís lo domicili, ont regnan de valors subretradicionalas, per cercar son amorosa Marguerite…
 
A mai, l’Histoire d’Adrien foguèt rodada a un 75% en occitan e a un 25% en francés, çò que s’opausa a la causida de l’annada precedenta, quand presentèron en francés Le Cheval d’orgueil, un filme breton que se debana al país de Bro-Vigoudenn dins lo meteis periòde.

 “Sens la lenga, ‘queu filme seriá pas la meitat de çò qu’es. E Denis o sap ben que vòu pas auvir parlar d’una version francesa. En francés, Histoire d’Adrien seriá estat «regionalista» o «provinciau». En occitan, es universau. Miquèu Chapduèlh[1]

Jos lo pretèxt del naturalisme, tant l’Histoire d’Adrien coma Malaterra de Philippe Carrese fòrça ans pus tard, mostravan una fidelitat a las rasics.

Los que l’an vist, lo descrivon coma un filme fòrça equilibrat: “Los dialògs son bruts de descofratge, simples, reactius, credibles. L’ensemble fonciona, capta l’atencion entrò la fin. L’istòria oscilla entre rudesa e frescor, revòlta e jòia, sens èsser ni superficiala, ni purament naturalista.”[2]

Una istòria abandonada

Ai passat fòrça jorns a redescobrir la subtila traça que demòra sus Internet d’aquel filme, per saber se se remembran d’el. Sabi que l’an recuperat a l’Ostau dau País Marselhés e a l’IEO Lemosin, ont lo projectèron lo 23 e lo 30 de novembre de 2017 respectivament. Los VHS s’agotèron a la primièra edicion e se’n faguèt pas cap d’autra distribucion, los dreches de distribucion son atrapats dempuèi d’annadas en Luxemborg.

Voliái basar ma recèrca sus l’abséncia, car la violéncia institucionala es una sòrta de negligéncia e d’abandon. Per aquesta rason, me sembla interessant de remarcar que, dos dels tres còps que los critics ensajan de parlar de l’Histoire d’Adrien pendent lo debat televisat a prepaus dels ganhants del festenal, son interromputs, lo primièr còp per una dobtosa aparicion “non planificada” de Kurosawa per son entrevista e lo segond còp per manca de temps.

https://fresques.ina.fr/festival-de-cannes-en/export/player/Cannes00213/wide?isAmalia=1

Mas soi optimista. Segon Ciné-Ressources, fòrça jornals ne parlèron mai d’un còp dins los ans 1980 e 1981: France-SoirLe FigaroLe MatinLiberatión (4 còps), Le MondeLe Quotidien de París. Lo filme aviá sa primièra comerciala lo 14 de genièr de 1981, en aquel temps Volèm Viure al País èra una formacion politica activa, e lo 14 de març François Mitterrand reclamava un estatut de reconeissença de las lenguas e culturas de França, mai que mai dins l’espaci de radiodifusion:
 “Lo temps es vengut d’un estatut de las lengas e culturas de França que lor reconesca una existéncia reala. Lo temps es vengut de lor dobrir grandas las pòrtas de l’escòla, de crear las societats regionalas de ràdio e television que permetan lor difusion, de lor acordar tota la plaça que meritan dins la vida publica”. 
I a una entrevista geniala de Jean Pierre Denis dins Sud-Ouest a prepaus del filme. Es la sola entrevista sus Internet sus aqueste subjècte, es pro recenta e inclutz d’extraches dels jornals de l’epòca. Mas m’es estat de tot en tot impossible de saber fins a quin ponch lo mond coneisson lo filme.

Tanpauc se sap pas res de la darrièra idèa de Jean-Pierre Denis, qu’en 2013 anonciava son intencion de far un filme sus la batalha de Murèth.

Zep Armentano


[1]SensCritique (2017)[2] “Un grand filme occitan: ‘Histoire d’Adrien’” publicat dins lo n°9 de la revista Òc.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Un libre vulgarisator de mai sus l’istòria d’Occitània

« Petite histoire de l’Occitanie » de Joan Sagnes

Escrich per Pèire Rabasse

            Joan Sanhas (Sagnes dins la lenga de l’ocupant) es un istorian occitan especializat dins l’istòria contemporanèa. A mai que mai trabalhat sus las regions occitanas e lo Nòrd de Catalonha. Es estat professor a l’Universitat Pau Valèri de Montpelhièr. Sos estudis fan autoritat dins lo domèni. Es ara retirat.

            L’ora sembla èsser venguda de far conéisser a totes los ciutadans d’Exagonia l’existéncia del país nòstre. Èra ora ! mas es pas jamai tròp tard per plan far. Ja aguèri lo plaser de presentar dins lo N° 131 del Lugarn lo libre de Felip Martèl títolat « Histoire de l’Occitanie » paregut en 2019. D’uèi es vengut lo moment per ieu de vos parlar del libre de Joan Sanhas, paregut un pauc abans amb lo títol de « Petite histoire de l’Occitanie ». Me desencusarètz d’aver pas respectat la cronologia, mas son los azards de mas crompas librescas que comandan la redaccion de mos articles.

            Una remarca per començar a prepaus de l’edicion d’aquestes dos obratges. Nòti, un còp de mai, que son pas estat editats a París o en França. Lo de Felip Martèl o foguèt per un ostal breton e aqueste per un ostal occitan. Lo mesprètz contunha. L’escanament se perseguís. Qual se n’estonariá ? Partent del principi que quand se parla pas d’una causa, aquesta existís pas, França e son intelligentzia parisenca fan tot çò que pòdon per nos ignorar e atal nos escafar de la comunitat de las civilizacions umanas. Es una arma politica utilizada per totes los imperialismes. Aquel refús caparrut de París de parlar pas de nosaus deuriá dobrir los uèlhs als Occitans. Lo denonciar pas, seriá nos respectar pas.

            Aquel libre es un obratge de sintèsi que, plan solide, tota l’istòria d’un país -quin que siá- non saupriá claure dins un libre de pòcha. Pasmens, l’essencial i es e Dieu sap qu’en matièra de sintèsi cal sempre anar a l’essencial. L’obratge es tras que plan engimbrat compte tengut que lo conceptor de l’edicion a pas debrembat cap dels simbòls nacionals d’Occitània. Tre la pagina primièra se tròba lo drapèu. Es pas per èsser chauvin que dire que la bandièra d’un país es un marcaire important de l’identitat d’una nacion. Autre marcaire important que permet una mirada immediata de l’objècte estudiat, aquò’s la mapa del país. Aquesta es plaçada a la pagina segonda del libre. Son pas que las doas solas illustracions del libre mas son sufisentas per permetre al legeire de se far una idèia visuala d’Occitània.

            Lo contengut es condreitament despartit en mantunes capítols : « Los tempses preistorics e antics » ; « A l’origina : una lenga, un territòri » ; « Trobadors, catars e crosats (XIIen e XIIIen sègles) » ; etc… Lo libre s’acaba per una prospèctiva « D’uèi, una occitanitat novèla ? ». Per cada capítol, o puslèu al dintre de cada capítol, se tròba d’encarts que permeton a l’autor de desvolopar tal punt o tal autre. Atal pòt far alternar los traches bèls amb los detalhs. De gaire escriuriái que fa alternar l’istòria granda amb la pichona.

            Lo vos vau pas espepissar pel menut, mas a l’ora dels regionalismes exacerbats al dintre del movement nacional occitan pòdi pas passar lis sus fach que Joan Sanhas nòta plan l’unitat de la lenga a l’Edat-Mejana : « Parlant de l’occitan poetic, l’egrègi especialista de l’occitan Pèire Bèc soslinhèt lo fach que tocant a l’italian, a l’espanhòl o al francés èra aisit de constatar d’importantas diferéncias dialectalas segon las originas geograficas. Mentre que tre la debuta de l’occitan avèm afar a una lenga de circulacion literària relativament unificada ont es malaisit de trobar una coloracion dialectala quina que siá, o mai exactament, ont los critèris dialectals apareisson talament pauc qu’una localizacion geografica del tèxte es fòrça malaisida ». D’aquò me sembla necessari de ne tirar qualques leiçons. La primièra d’aquestas e qu’aprèp cinc cents ans de colonizacion lingüistica de massa e d’esparpalh de la lenga, l’ora es arribada de tornar a un estandard occitan se volèm reconquistar lo terren perdut.

            Sol pichon bemòl (e plan mòl) tocant a l’objectivitat de l’autor es que pel periòde contemporanèu menciona lo Partit Occitan sens parlar del Partit de la Nacion Occitana : « D’uèi, sol lo Partit Occitan fondat en 1987 perseguís lo combat sul terren politic… ». Joan Sanhas pòt pas ignorar l’existéncia del partit occitan mai ancian qu’es lo Partit de la Nacion Occitana. Es indenegable que per un istorian d’aquel calibre se pòt pas trachar d’un oblit e s’es pas un oblit es plan una causida e mai una volontat politica de lo nomar pas. Ne pòrta sol la responsabilitat e los Occitans ne jutjaràn.

            Mentretant, e per èsser mai objectiu qu’el, dirai que tot al long de l’obratge, l’istorian a saput servar una distància professionala. Es aquela neutralitat que, dins l’ensemble, fa la fòrça e l’interés del libre. Per acabar, la causa es importanta e interessarà fòrça las gents, a la fin de cada capítol balha una bibliografia fornida per los que voldrián cavar lo subjècte desvolopat.

            Un libre d’ofrir a totes los immigrats qu’arrivan en Occitània.

« Petite histoire de l’Occitanie » de Joan Sagnes. Edicions Cairn.

Acabat d’imprimir en junh de 2018. 215 paginas.

[Poblejat dins lo.lugarn-pno.over-blog.org]

Lo nòu esplech compta mai de 50 000 expressions en occitan auvernhat, gascon, lemosin, lengadocian, provençal e vivaroalpenc

Lo Congrès Permanent de la Lenga Occitana ven de metre en linha un diccionari de las expressions e locucions per totas las variantas de l’occitan. Aquel novèl esplech jonh los nombroses recorses en linha sus la lenga occitana que prepausa lo sit del Congrès.
 
Aquel nòu diccionari l’an bastit a partir de las memòrias de mestresa de Florença Marcouyre, jos la direccion de Maurici Romieu, e de Joan-Breç Brana, jos la direccion de Felip Biu. Aquestes an recensat, transcrich e comentat mai de 2500 expressions del Dictionnaire du Béarnais et du Gascon modernes de Simin Palay. Puèi i an ajustat las expressions e las locucions dels diccionaris ja meses en linha pel Congrès.
 
Lo nòu esplech compta mai de 50 000 expressions en occitan auvernhat, gascon, lemosin, lengadocian, provençal e vivaroalpenc.

 
 


Vesitatz lo diccionari de las locucions

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per Domergue Sumien

La crisi de l’occitanisme non coneish pas nat limit
 
Lo darrèr editoriau de Jornalet que denóncia aqueths tèrmes e concèptes qui desvalorizan la nòsta lenga occitana: bilingüisme, lenga regionala patés. L’editoriau que deplora que quauques occitanistas e contunhen d’acceptar aqueths tèrmes infamants.
 
L’error que la hascoc recentament lo Congrès Permanent de la Lenga Occitana quan aprovèc, sens nada critica, que TF1 e parlèsse de “patés provençau”. Aquò non èra pas de créser e totun qu’ei arribat. La crisi de l’occitanisme non coneish pas nat limit.
 
 
Tèrmes despassats
 
Dempuish quauques ans, ja qu’èi explicat en public lo caractèr retrograd deus tèrmes de bilingüisme (per exemple dens Jornalet aquí e aquí) e de lenga regionala (per exemple dens Jornalet aquí).
 
Lo “bilingüisme” qu’amaga la dominacion sociala d’ua lenga sus l’auta.
 
Ua “lenga regionala” qu’ei forçadament mens elevada qu’ua lenga nacionala.
 
Que son concèptes inacceptables.
 
En díser aquò, non hèi pas nat integrisme ni tissa personala, qu’expausi simplament la posicion classica de la sociolingüistica internacionala. En Catalonha e au Bascoat non ei pas mei possible de revendicar seriosament aqueths tèrmes inferiorizants dempuish quaranta ans. Mes en Occitània qu’ei encara possible en 2020.
 
Tròp d’occitanistas tienent cargas importantas qu’insistishen a díser lenga regionala. E tots que revendican tanben lo concèpte problemetic de bilingüisme: qu’ei devengut un mantra repetitiu de l’IEO, de Calandreta e de la FÈLCO. Totun non pòden pas ignorar que son tèrmes impresentables dens lo païsatge intellectuau. Non pòden pas preténder que non ac saben pas.
 
Aqueras personas non pòden pas ignorar la votz prestigiosa de Robèrt Lafont qui ja condemnava las inèpcias de bilingüismelenga regionala e patés dempuish lo departament d’occitan de l’Universitat Pau Valèri de Montpelhièr, tre los ans 1970. Non pòden pas ignorar tanpauc que l’IEO e l’Universitat Occitana d’Estiu, vèrs 1978 o 1979, e hascón una campanha entà har reconéisher l’occitan coma “lenga nacionala” e non “regionala”.
 
L’obstinacion a utilizar tèrmes desvalorizants qu’illustra la crisi de l’occitanisme, l’amnesia autoinfligida, l’oblit de las idèas clau… e bensèi ua regression intellectuala, voluda, confortabla, mens riscada.
 
Au nivèu personau non èi pas nat problèma dab los gavidaires de l’IEO, de la FÈLCO e, en generau, de Calandreta. Que reconeishi l’importància deus lors engatjaments. Que son gents de grana valor. Mes los lors concèptes despassats que son en contradiccion dab lo lor desir sincèr d’elevar l’occitan.
 
 
Pragmatisme e negociacion non ns’obligan pas de renonciar
 
Quauques personas que’ns disen que non ei pas possible de tiéner un discors maximalista, que non ei pas possible “de’s har plaser” dens lo dialòg dab l’estat francés. Que pensan que lo rapòrt de fòrça no’ns permet pas de díser tot çò qui volèm. Aqueth argument no’m convenç pas.
 — Primèr, quan èm obligats de tiéner un lengatge diplomatic dab l’estat (e jo que sostieni la diplomacia), degun non ns’obliga pas de díser bilingüisme e lenga regionala. Que podèm utilizar autes tèrmes, plan mei objectius e hèra acceptats, coma poliglotisme e lenga minorizada.
(Coma professor d’occitan pagat per l’estat francés, jo que parli tanben dab aquera medisha ierarquia francesa, cada dia; que’u pòdi parlar cortesament; que’u presenti a còps las revendicacions de la FÈLCO; totun non èi pas jamèi agut nada obligacion de prononciar ni bilingüisme, ni lenga regionala.) 
— Segond, lo principi de la negociacion, en se, non a pas jamèi interdit d’exprimir revendicacions avançadas. Los ensenhaires e universitaris de la lenga còrsa qu’an un discors mei pròche deu maximalisme e, totun, eths, si que negòcian dab l’estat francés. Lo mesprètz de París entà lo còrs e l’occitan que demòra absoludament identic, estructurau, fixe. Aqueth mesprètz non càmbia pas segon lo nivèu de la revendicacion. Un discors minimalista e autocensurat non a pas jamèi garentit ua eficacitat melhora. L’eradicacion de l’ensenhament public de l’occitan, uei, qu’ac pròva. 

Complements
 — RUIZ I SAN PASCUAL Francesc, & SANZ I RIBELLES Rosa, & SOLÉ I CAMARDONS Jordi (2001) Diccionari de sociolingüística, coll. Diccionaris temàtics, Barcelona: Enciclopèdia catalana

— D. Sumien, “Per n’acabar amb lo «bilingüisme»”Jornalet, 22.10.2012

— D. Sumien, “L’occitan primiera lenga, amb una dobertura vèrs la diversitat (ni bilingüisme, ni monolingüisme, ni unilingüisme)”Jornalet, 29.10.2012

— D. Sumien, “L’occitan es pas una lenga regionala”Jornalet, 22.6.2015

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per Domergue Sumien

Camogli, Ligúria

Dos idiòmas ben diferents pòrtan lo meteis nom de ligur.
 
D’un caire, lo ligur antic (o simplament ligur) es la lenga anciana dau pòble antic dei ligurs. Se parlava pendent l’Auta Edat Antica dins un territòri que s’espandissiá de Provença fins a la region modèrna de Ligúria en cobrissent leis Aups meridionaus e lo Piemont meridionau. Benlèu se parlava dins un territòri pus grand a una epòca pus reculada. Es una lenga pauc documentada. A recebut d’ipotèsis contradictòrias tocant la classificacion. Ara, l’ipotèsi mai solida es qu’èra una lenga indoeuropèa, intermediària entre lei lengas celticas e italicas. En Provença, lo ligur antic subiguèt una concurréncia tardiva dau gallés (una lenga celtica) e, donc, i aguèt de populacions dichas “celtoliguras”. Après lei conquistas romanas, lo ligur despareguèt completament davant lo latin, tre l’Edat Antica.
 
D’autre caire, lo ligur romanic o ligur modèrne (o simplament ligur) es un dialècte de l’ensemble nòrd-italian o padan. Aquel idiòma descend dau latin e se parla dempuei l’Edat Mejana. Se parla essencialament en Itàlia, dins la region actuala de Ligúria, de Ventemilha fins a La Spezia, en passant per Gènoa. Coneis tanben d’enclavas en defòra de Ligúria, en particular a Mónegue, ont lo ligur se parla au costat de l’occitan. Lo parlar locau de Gènoa a influenciat leis autrei parlars ligurs, tant que, de còps, lei gents dison genoés en luòc de ligur. L’anciana Republica de Gènoa possedissiá l’ensemble de Ligúria.
 
L’estatut exacte dau ligur romanic, dins lei lengas romanicas, fa pas consens.
 — La posicion dominanta, en lingüistica romanica, vei lo ligur coma un dialècte de l’ensemble nòrd-italian o italian septentrionau, e aquel ensemble se restaca a son torn a la lenga italiana.

— Una posicion pus minoritària dins la recèrca vei lo ligur coma un dialècte de l’ensemble nòrd-italian (o padan), mai considèra lo nòrd-italian coma una lenga distinta de l’italian.

— Una posicion marginala, dau ponch de vista de la recèrca, veiriá lo ligur coma una lenga romanica completament independenta. Aquò me sembla pas defensable. 
Coma lo nom de ligur designa dos idiòmas ben diferents, apertenent a d’epòcas totalament distintas, i a pauc de risc de confondre lei dos idiòmas. Lo contèxt permet de comprene sens dificultat de quin “ligur” se parla. Parlam rarament dei dos “ligurs” a l’encòp. Lo ligur antic moriguèt ben lòngtemps abans que nasquèsse lo ligur romanic. Quand es indispensable de distinguir lei dos “ligurs”, basta d’apondre un adjectiu, ligur antic e ligur romanic. Totei lei lengas romanicas se’n sòrton en disent coma aquò.
 — En ligur romanic se ditz lìgure per lei dos idiòmas.

— En italian se ditz ligure (accentuatz lìgure) per lei dos idiòmas. Per exemple dins lo diccionari Treccani.

— En francés tradicionau se ditz ligure e pus rarament ligurien sens distincion de sens. Per exemple dins lo grand diccionari francés TLF (aquí e aquí).

— En catalan se ditz lígur per lei dos idiòmas. Per exemple dins lo diccionari GDLC.

— En occitan se ditz basicament ligur (au femenin ligura), sens far de distincion explicita entre lei dos idiòmas, se ne cresèm lo diccionari niçard tradicionau de Castelana (e segon la recomandacion dau CLO). Podèm trobar de formas addicionalas en occitan coma liguro (‘ligurou’) en parlar mentonasc e ligor (‘ligour’) o ligorian (‘ligourian’) dins Mistral, mai me semblan artificialas. En tot cas, elei tanpauc fan pas de distincion de sens. 
Ara: es verai que i a una proposicion de distinguir lei dos idiòmas mejançant de mots diferents. Mai aquò se fa sonque en lenga francesa e dins lo mitan ultraspecializat de certaneis universitaris. Aquelei personas dison le ligure per lo ligur antic e le ligurien per lo ligur romanic. Per exemple es l’usatge dau lingüista Joan Felip Dalbera (que repause en patz). Aquò correspònd pas a l’usatge corrent dau francés qu’ignòra completament aquela distincion.

Aquò me fa pensar a d’autrei distincions de la meteissa traca que se son totjorn limitadas a de tecnolèctes francés e qu’an jamai reüssit en francés corrent.
 — Certanei francofòns an temptat de distinguir les Finnois (lei finés o lei finlandés per la cultura) e les Finlandais (lei finés o lei finlandés coma ciutadans de l’estat de Finlàndia). Lo francés corrent fa pas de distincion de sens entre Finnois Finlandais.

— Lei tecnicians de l’ÒSCE an prepausat de distinguir en francés les Bosniaques, les Bosniens le bosnien quand lo francés corrent coneis solament bosniaque
En lenga occitana, es completament van e illusòri de creire que farem una distincion de sens entre lo ligur e lo ligurian*, coma d’unei o prepausan. Lei rasons ne son evidentas.
 — La distincion de sens en francés, entre le ligure e le ligurien, a jamai foncionat en francés corrent. E mai de lingüistas francofòns l’utilizan pas. I a pas de rason de pensar qu’una distincion analòga aurà de succès en occitan.

— En occitan la forma ligurian* es inatestada, inventada. Es un calc non necessari de la forma francesa ligurien. Trobam en occitan la forma ligorian dins Mistral (non pas ligurian*). Mai la forma ligorian sembla completament inconeguda en niçard e en mentonasc que son totun lei parlars occitans mai pròches de Ligúria. Donc l’autenticitat de ligorian es dobtosa. En mai d’aquò, Mistral illustra lo mot ligorian per parlar de la populacion antica, mentre que lo mot francés ligurien lo voudrián reservar a la realitat modèrna. Vesèm qu’es insoluble. 
En disent simplament ligur ~ ligura, coma o vòu l’atestacion mai solida dau diccionari niçard de Castelana, ja se’n sortirem fòrça ben. Lei distincions de sens se faràn en apondent d’adjectius en cas de necessitat. Leis autrei lengas romanicas i arriban ansin.

[Fòto: Anna Hang de Pixabay – poblejat dins http://www.jornalet.com]

Matematician e lingüista especializat en lexicografia e gramaticografia, nos daissa de publicacions preciosas sus la lenga occitana

Lo lingüista e matematician provençal Bernat Molin nos quitèt dijòus passat a l’edat de 72 ans, çò raporta l’Institut d’Estudis Occitans de Provença en tot precisar que lo coronavirus n’i a pas agut res a veire.
 
Especializat en lexicografia e gramaticografia, Bernat Molin participèt a l’elaboracion d’una gramatica provençala en 1998 e publiquèt en 2006 una autra gramatica sus l’occitan del país d’Aubenàs. Membre del conselh lingüistic del Congrès Permanent de la Lenga Occitana, se n’es anat en daissant de publicacions preciosas qu’ajudan a ensenhar e a preservar l’occitan.
 
Molin es partit dins un temps de confinament ont las funeralhas son plan frejas. Pr’aquò, quand la crisi sanitària actuala serà acabada, d’omenatges li seràn faches. Dins aquel sens, l’Assemblada Occitana es a preveire un omenatge a Bernat Molin a Ais de Provença.

[Imatge: MN / Aquò d’Aquí – poblejat dins http://www.jornalet.com]

Entitolat Le Pitit Prince, es estat traduch dins lo parlar de Furçac per Marie-Rose Guérin-Martinet

Lo Pichon Prince d’Antoine de
Saint-Exupéry es un dels libres mai
coneguts e traduches del Mond
© FM

Lo Pichon Prince d’Antoine de Saint-Exupéry es un dels libres mai coneguts e traduches del Mond. E mai es un dels que tenon mai de versions en divèrsas variantas de la lenga occitana. Ara ne ven de paréisser una edicion en parlar del Creissent, mai concretament dins la varietat de Furçac (País de la Sostrana), traduch per Marie-Rose Guérin-Martinet. Vejatz-en la dedicacion:
 A Léon Werth

Ne ven de paréisser una edicion en parlar del Creissent

I damande pardon a los pitits d’avêr écrit quâu libre par ine grande pèrsone. I ai ine bone rason : quele grande pèrsone és le melhor amic qu’i aïe âu monde. I ai ine autre bone rason : quele grande pèrsone pòt tot comprene, mêsme los librês par los pitits. I ai une troasième bone rason : quele grande pèrsone viòu en France ente que l’á fam mâi frêd. L’á bièn besoenh d’ètre consòlade. Si totas quelas rasons sufisan pas, i vòle bièn dédiar quâu libre âu pitit que quele grande pèrsone ère dîns le temps. Totas las grandas pèrsonas an començat par ètre dâus pitits. (Mas pas beucòp de iélas s’en sovenan.) Qua fai qu’i còrrige ma dédicace :

A Léon Werth

Quante o ère in pitit garçon

Lo Creissent es una zòna de l’extrèm nòrd d’Occitània que tòca mai que mai los païses de Borbonés e Marcha, en forma de luna creissenta, ont se parla de varietats de lemosin e d’auvernhat de transicion devèrs lo francés; englòba las vilas de Garait, Montluçon e Vichèi. Lo primièr qu’empleguèt lo nom de Creissent foguèt lo lingüista occitan Juli Ronjat dins sa tèsi en 1913.

Aquela nòva traduccion del Pichon Prince traduccion s’apond, doncas, a la tièra de traduccions occitanas que son:
 — en gascon, Lo prinçòt revirat per Pèire Morà (Princi Negre 1995),
— en gascon aranés, Eth petit prince revirat per Verònica Barés (Entuarea, 2005),
— en lemosin, Lo prinçonet revirat per Paul Rainal (Tintenfass, 2011),
— en lengadocian, Lo princilhon revirat per Jòrdi Blanc (Vent Terral, 1994),
— en provençal rodanenc e grafia mistralenca, Lou pichot prince revirat per Andrieu Ariés (Edisud, 1995),
— en provençal rodanenc e en grafia mistralenca, Lou princihoun revirat per Peireto Berengier (Tintenfass, 2011),
— en niçard e en grafia mistralenca, Lou pichin prince revirat per Albèrt Rosso (Princi Negre, 2002 e 2007),
— en vivaroalpenc, en una grafia locala, Ël pchi prinsë revirat per Giovanna Jayme (Wesak Edicions, 2001). 
Lo manuscrit original del libre, en francés, Le Petit Prince se tròba a Nòva York dins los archius del Morgan Library and Museum. Es dins aquela vila que Saint-Exupéry escriguèt e publiquèt pel primièr còp lo libre. La primièra edicion en França es de 1946, quand l’autor èra ja mòrt. L’escrivan e pilòt desapareguèt en vòl lo 31 de julhet de 1944 près de Marselha.



DE SAINT EXUPÉRY, Antoine. Le Pitit Prince (traduch en occitan del Creissent per Marie-Rose Guérin-Martinet) Verlag-Tintenfaß, 2020. 96 paginas. 16 èuros.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per Domergue Sumien

La minuscula marca los noms e adjectius que designan las populacions e los abitants (aqueles mots, se ditz que son de gentilicis). Tanben la minuscula marca los noms de lengas e de dialèctes perque son sovent de mots identics als noms d’abitants. Aital se fa dins l’immensa majoritat de las lengas latinas. Aquò es tanben l’usatge normal de l’occitan segon la volontat d’Alibèrt.

 — Noms d’abitants (noms gentilicis):
los occitans
los somalians
un auvernhat
una bordalesa
de coreanas

— Adjectius liats als noms d’abitants (adjectius gentilicis):
la literatura occitana
un conte rus
la cosina cretesa
una recèpta niçarda
las fèstas berlinesas

— Noms de lengas (glotonims):
l’occitan
l’anglés
lo swahili
lo corean


— Noms de dialèctes:
lo lemosin
lo rosselhonés
lo lombard
lo macedonian antic
lo cabil

Las populacions mitologicas, legendàrias o fictivas prenon normalament de minusculas. Se tractan coma las populacions realas.
las ninfas
los ciclòps
los àngels
los demònis
los èlfs
los titans
los nefilims

Una remarca es necessària. La Gramatica occitana d’Alibèrt, dins sa primièra edicion de 1935, seguís l’usatge simple que venèm de presentar çai sus, çò es, tot en minusculas. Las reedicions de la gramatica, en 1976 e en 2000 (posterioras a la mòrt d’Alibèrt), seguisson malaürosament un usatge francizat e complicat: meton una majuscula als noms d’abitants, mas meton una minuscula als noms de lengas, als noms de dialèctes e als adjectius. Aquel usatge francés es fòrça mens recomandable. Certans bons autors lo seguisson per automatisme, probablament o fan pas per conviccion.

1) Usatge preferible (romanic e simple), tot en minusculas:

noms d’abitantsnoms de lengasadjectius
   
los occitansparlam occitanla literatura occitana
los somaliansparlam somalianla politica somaliana
un auvernhatparlam auvernhatuna vila auvernhata
una bordalesaparlam bordalésl’istòria bordalesa
de coreanasparlam coreanun filme corean

2) Usatge mens recomandable (francés e complicat) que destria de majusculas e de minusculas:

noms d’abitantsnoms de lengasadjectius
   
los Occitansparlam occitanla literatura occitana
los Somaliansparlam somalianla politica somaliana
un Auvernhatparlam auvernhatuna vila auvernhata
una Bordalesaparlam bordalésl’istòria bordalesa
de Coreanasparlam coreanun filme corean

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Se poiràn trobar lèu en linha e son meses a la disposicion dels avocats araneses e catalans per poder agir en occitan davant los tribunals en Aran

Se presentèt ièr dimècres a Lhèida (Catalonha) los nòus formularis juridics en occitan que desenant son meses a la disposicion dels avocats per tal d’agir davant lo tribunal de Vielha (Castièro) dins la lenga del país.
 
S’agís de 12 formularis dont los de sollicitacion de responsabilitat patrimoniala, de contractes, d’acòrdis reglamentaris comercials, d’escriches de defensa… e d’autres. I a tanben lo de demanda que la documentacion sus un procès se notifique en lenga occitana e lo formulari necessari per depausar un recors quan l’administracion de justícia requerís la traduccion castelhana de çò presentat.
 
Aqueles formularis en occitan arriban gràcias a l’iniciativa del Conselh dels Avocats Catalans qu’an agut lo sosten de la Generalitat de Catalonha e del Collègi dels Avocats de Lhèida. Lor origina son los engatjaments del Conselh dels Avocats Catalans amb l’Institut d’Estudis Araneses-Acadèmia Aranesa de la Lenga Occitana (IEA-AALO) amb la tòca de donar de vam a la lenga dins l’administracion de justícia.

[Imatge: @occitan_aranes – poblejat dins http://www.jornalet.com]

Redigit al sègle XVI per defendre los dreches de la vila e de sos abitants, es un document lingüistic de primièr òrdre escrich en un occitan de bon comprene e amb una grafia fòrça classica

Lètras d’Òc ven de publicar lo Cartulari d’Auloron dins una edicion bilingua e comentada per Joan Eygun d’aquel tèxt del sègle XVI, testimòni màger de l’escrich occitan e monument de las libertats comunalas.
 
Redigit al sègle XVI a l’iniciativa els edils municipals per defendre los dreches de la vila e de sos abitants, es tanben un document lingüistic de primièr òrdre escrich amb una grafia fòrça classica. A mai, lo document es un testimoniatge de l’istòria d’Auloron, una vila que se tròba sus las rotas comercialas en direccion d’Aragon, e que se desvelha a aquela epòca per revendicar la libertat de comèrci, las fièras e mercats, las exempcions fiscalas e l’obtencion de dreches d’usatges dels bòsques e de las landas. Atal, lo document mòstra tanben, en un occitan de fòrça bon comprene, las relacions d’Auloron amb las comunautats vesinas, los reglaments pastorals e forestièrs, etc…
 
L’edicion conten la transcripcion integrala del tèxt occitan, la traduccion francesa, una presentacion, de remarcas lingüisticas, un indèx e una bibliografia. L’avantdire es de Jean-François Le Nail.
 
L’edicion es un libre de 392 paginas 16×24 cm que se pòt comandar a Letras d’Òc al prètz de 30 èuros.

[Poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per GERARD JOAN BARCELÓ

Diccionari arabi-catalan

Aquesta setmana, lo president francés Macron a anonciat l’acabada dels « Ensenhaments de Lengas e Culturas d’Origina » a la rintrada 2020 en nom de la lucha contra lo « separatisme islamista ». Aqueles ensenhaments facultatius serián remplaçats per d' »Ensenhaments Internacionals de Lengas Estrangièras ». Lèu fach, voldriái partejar qualques reflexions.

Araboislamofobia

D’en primièr, se constata tornarmai la volontat de far pojar l’araboislamofobia en sospechant una comunautat etnicoreligiosa d’èsser un perilh per la Santa Republica. Es probable que siá un mejan de far créisser l’extrèma drecha en justificant sas teorias paranoiacas, e de permetre la reeleccion aisida de Macron fàcia a Le Pen, aquesta tornarmai al segond torn de la presidenciala. Perqué, d’efièch, estigmatizar la lenga aràbia mentre qu’aqueles ensenhaments pertòcan tanben de païses de cultura majoritàriament crestiana coma Espanha, Portugal, Itàlia, Croacia e Serbia, e que i a un acòrdi amb un estat cèrtas musulman mas non arabofòn, Turquia? D’unes me respondràn que saique i a mai de demandas de familhas sortidas de Marròc, d’Argeria e de Tunisia, mas ne sabi pas las chifras exactas. En se, es una bona idèa de voler melhor enquadrar, valent a dire per d’institucions educativas publicas, aqueles ensenhaments, mas aquel nòu dispositiu, prepausat en realitat dempuèi quatre ans, es encara fosc. En mai d’aquò, contràriament a çò que pretend la propaganda presidenciala, pòdi dire per mon experiéncia que vòli pas, totun, generalizar abusivament, que los escolans que seguisson aqueles ensenhaments d’arabi (per parlar sonque d’aquela lenga) van aital mens a l’escòla coranica, e que los ensenhaires qu’ai vistes m’an totjorn semblat luènh d’un perfil islamista. 

L’arabi, lenga mespresada o esglasianta?

E precisament, l’arabi s’ensenha pauc dins las escòlas, collègis e licèus publics de l’estat francés. Mentre que la lenga nos poiriá interessar per mai d’un motiu (lenga de civilizacion, lenga de populacions immigradas sus nòstre territòri, lenga de nòstres vesins de la riba sud de la Mediterranèa), cada còp que se parla de la desvolopar un pauc, de tempèstas de protèstas se descadenan de pertot. Deven lo fantasma de la paur de l’envasiment que buta fòrça mond a la considerar coma un simbòl diabolic d’islamizacion. Mentre que se la vesèm pas coma una lenga demest d’autras, fomentam l’islamisme en empenhent de familhas a frequentar mai sovent las escòlas coranicas.  Al contrari, la saviesa seriá de laïcizar l’arabi, de lo separar del discors religiós. Per ansin, cresi rasonable que s’ensenhe mai e melhor dins las escòlas publicas, amb una ofèrta institucionala mai ampla que lo modèl qu’es a s’espandir sus tot lo territòri francés en favor de l’anglés coma primièra lenga e de l’espanhòl coma segonda.

E l’amazigh?

Pasmens, tant dins la formula ‘Ensenhaments de Lengas e Culturas d’Origina » coma dins l’encara fosca formula « Ensenhaments Internacionals de Lengas Estrangièras », se pòt criticar l’exagerada plaça de las visions estatalas dins la definicion de las « culturas d’origina ». Perqué los marroquins del Rif o los argerians de Cabilia aurián pas accès a l’amazigh? Tornarmai, França, en permetent aqueles ensenhaments dins los ans 1970 per ajudar las familhas dels trabalhadors immigrats a pèrdre pas de ligams  amb los païses originaris, confond las culturas, los pòbles e los estats. Un·a « italian·a » deuriá pas, segon ela, pèrdre contacte amb lo toscan mas o poiriá sens problèma amb l’occitan, s’es de las Valadas, o amb lo sicilian se ven de la mai granda illa mediterranèa? Un·a nòrd-african·a, el·a, auriá d’estudiar la lenga aràbia soleta, e de considerar coma non pròpria sa lenga berbèra? O disi, evidentament, sens volontat d’opausar las lengas e las culturas: m’es de grèu de veire, de còp que i a, d’occitanistas a tombar dins l’antiarabisme en nom de l’aparament de las lengas autoctònas de l’Africa del Nòrd. Simpletament, que cadun pòsca causir la lenga amb la quala s’identifica.

E las lengas nòstras?

De segur, d’aquel modèl ben francés que considèra cada país coma un espaci cultural unifòrme, los occitans, entre autres pòbles, ne sèm las victimas. Podèm plànher que se siá aparat l’accès de familhas sortidas de l’immigracion a lors « lengas e culturas d’origina » sens que los occitans accediscam normalament a nòstras lenga e cultura originàrias! Me grèva que lo movement occitan, que tròbi d’aquesta passa tròp pauc bolegaire, se siá pas unit, non pas per denonciar que de gents vengudas d’autres païses ajan encara de ligams amb lors culturas, mas per exigir que, pertot, s’ensenhe nòstra cultura e nòstra lenga originàrias. Farem pas l’invèrs de deputats de La França Insomesa que legitiman las lengas de l’immigracion per desqualificar la lucha per las lengas de nòstres territòris, direm pas, doncas, que cercam de defendre l’occitan contra las lengas dels immigrats, mas es nòstre dever d’exigir que s’acabe la discriminacion que la patís l’occitan. Nòstres mainatges e felens an drech de recobrar la lenga de lor país.

Quina republica que se ditz democratica e sociala dins sa Constitucion pòt acceptar la discriminacion?

[Imatge: Enciclopèdia Catalana – poblejat dins http://www.jornalet.com]

Escrich per Domergue Sumien

Una maire caverat e son pichon

Un grand mamifèr marin, present dins totas las mars del Mond, se pòt apelar en occitan lo caverat, lo mulard, lo peis mulard o lo cachalòt (en anglés sperm whale, en portugués cachalote, en espanhòl cachalote, en catalan catxalot, en francés cachalot, en italian capodoglio capidoglio, en latin scientific Physeter macrocephalus).
 

una dent de caverat

Lo tipe caverat es un nom masculin d’origina incertana. S’emplega tradicionalament en gascon maritim e, evidentament, es un bèl mot qu’es valable de pertot en occitan. En gascon medieval lo tipe caverat es atestat dempuèi 1258, especialament a Baiona, e s’es pogut escriure divèrsament ‘caberat, cauerat, cauerac’ (ont ‘cauerac’ se deu corregir probable en ‘cauerat’). En gascon modèrne, lo diccionari de Palai escriu ‘cauerat’ en grafia mistralenca-febusiana. Lo mot es rescrich ‘caverat’ dins lo diccionari gascon pus recent de Per Noste. Aquelas diferentas grafias reflectisson la gascona que se pòt prononciar [β] o [w] entre doas vocalas, segon los parlars. Pro d’estudis an documentat aquela forma dempuèi pro longtemps (Bémont tre 1914, Baldinger dins lo DAG). E ara, un article recent sintetiza lo tipe caverat, amb las atestacions, dins lo meravilhós Diccionari de l’occitan medieval (DOM), qu’es gratuit e en linha.

Lo mulard es un nom masculin e un derivat de muòl. Tanben se ditz popularament lo peis mulard. Aquel tipe s’emplega puslèu del costat mediterranèu mas, naturalament, es valable pertot en occitan. Segon lo diccionari etimologic FEW (6/3:212b), mulard s’explica per analogia amb la forma pesanta del muòl. En catalan es de remarcar que la forma un pauc similara el mular designa una mena de dalfin grand (Tursiops truncatus): deriva del catalan el mul e evòca de maniera similara l’esquina larga d’aquel autre mamifèr marin. Pasmens lo mular catalan, qu’es un tipe de dalfin, es fòrça mai pichon que lo mulard occitan, qu’es un caverat.
 
Lo cachalòt es un nom masculin. Es arribat en occitan pus tard que las autras formas. Lo grand lingüista Joan Coromines a analisat longament son etimologia dins son grand Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1991-1997). E mai s’es un obratge consagrat a l’espanhòl, i discutís tanben de l’usatge occitan de cachalòt (volum I, p. 721-722).
 — Segon Coromines, l’origina mai probabla d’aquel mot es lo portugués cachalote, qu’es un derivat de cachola “tèsta gròssa”, atribut fisic evident del cetacèu en question. Lo diccionari occitan de Mistral atèsta aquel mot tardivament jos la forma cachalòt (en grafia mistralenca ‘cachalot’).

— Corominas s’interèssa tanben a una autra ipotèsi: se demanda se lo mot occitan caissal/caishau auriá pogut téner qualque ròtle, jos la forma eventuala d’una derivacion gascona ont caishau engendrariá caishalòtº (o en grafia febusiana ‘cachalot’º). Mas caishalòtº sembla inatestat en gascon per designar lo grand mamifèr en question. En mai d’aquò lo sufixe diminutiu ‑òt del gascon, dins caishalòtº, evocariá de “caissals pichons”, e aquò conven pas semanticament per descriure las dents gròssas d’aquel animal. Corominas o ditz clarament: “pues ‑ot es sólo sufijo diminutivo (o a lo sumo despectivo) en gascón y no se ve cómo podría aplicarse un derivado así a un animal caracterizado por grandes y poderoses dientes.” [“donc ‑òt es solament un sufixe diminutiu (o al pus mai pejoratiu) en gascon e se vei pas cossí se poiriá aplicar un derivat ansin a un animal caracterizat per de dents grandas e poderosas.”] Lo mot en francés apareis jos la forma cachalut en 1628 amb una atestacion dins la localitat basca de Sant Joan de Lus, mas pus tard es la forma cachalot que s’estabiliza en francés (cf. R. Arveiller dins R. Ling. rom., t. 28, pp. 313‑314). Per Coromines, coma per lo diccionari francés TLF, es clar que l’origina sembla puslèu portuguesa. Lo portugués cachalote a pogut passar per l’intermediari de l’espanhòl cachalote abans de se manlevar alhors.

[Poblejat dins http://www.jornale.com]