Archives des articles tagués Prix

El cineasta alemán Volker Schlöndorff (El tambor de hojalata) recibirá este año el premio honorífico de la academia de cine germana, anunció la presidenta de la institución, Alexandra Maria Lara.

Schlöndorff será homenajeado por sus destacados servicios al cine de su país en la entrega de los Premios del Cine Alemán, en Berlín el 12 de mayo.

“Volker es un maestro de su oficio y ha dado forma al cine alemán e internacional de manera que no tiene parangón”, declaró Lara. Agregó que se ha dedicado al cine seis décadas: “Siempre se ha enfrentado a temas complicados y socialmente críticos con una marcada conciencia política”.

Schlöndorff, conocido sobre todo por sus adaptaciones literarias a la gran pantalla, nació en Wiesbaden en 1939.

Tras dejar la escuela, se trasladó a París, donde descubrió su pasión por el cine.

Debutó como director en 1965 con El joven Törless, adaptación de un libro de Robert Musil y premiada por la crítica en Cannes. Su consagración llegó en 1975 con El honor perdido de Katharina Blum, del premio Nobel de Literatura alemán Heinrich Böll, codirigida con Margarethe von Trotta.

Su salto internacional se produjo con la adaptación de la novela homónima de Günter Grass El tambor de hojalata (1979). Ganó la Palma de Oro en Cannes, el Óscar a la mejor cinta de habla no inglesa y el Premio del Cine Alemán.

Entre sus trabajos figuran también la adaptación del drama de Arthur Miller Muerte de un viajante (1985), con Dustin Hoffman y John Malkovich, y la versión cinematográfica de la novela de Max Frisch Homo Faber (1991).

 

[Fuente: http://www.jornada.com.mx]

 

 

Écrit par Isabelle Grégor

Peut-être ne l’avez-vous pas entendu : ce 9 février 2023, un coup de tonnerre a fait trembler le monde trop tranquille de la francophonie. C’est ce jour-là en effet qu’a été reçu à l’Académie française l’écrivain d’origine péruvienne Mario Vargas Llosa.

Si l’on ne met pas en cause son talent d’écrivain, on peut tout de même s’interroger : est-ce son prix Nobel de Littérature de 2010 qui lui a permis de faire oublier ses 86 ans, alors que la noble institution avait décidé de ne plus ouvrir ses portes aux talents de plus de 75 ans ? Mais surtout, comment accepter sous la Coupole un écrivain qui n’a pas publié une seule ligne en français ?…

Richelieu doit se retourner dans sa tombe ! Pourtant, la mission qui avait été donnée à l’Académie lors de sa création en 1635 était claire : « travailler, avec tout le soin et toute la diligence possibles, à donner des règles certaines à notre langue et à la rendre pure, éloquente et capable de traiter les arts et les sciences. » On ne voit pas comment Vargas Llosa va bien pouvoir apporter sa pierre à l’édifice…

Faut-il y voir une opération de prestige ? Dans ce cas, c’est un fiasco ! Il ne suffit pas d’être prix Nobel et déclarer être amoureux de Gustave Flaubert pour mériter le fauteuil de Michel Serres. Et surtout craignons que cette première brèche n’ouvre la voie à d’autres arrivées tout aussi injustifiées. L’Académie française va-t-elle devenir un club de copains où l’on ne parle que de romans ? C’est en tout cas ce qu’a fait Vargas Llosa dans son discours d’intronisation – pardon, de réception : certes, il y a rendu hommage à certaines de nos grandes plumes mais n’a à aucun moment abordé le thème de notre langue, et encore moins de sa défense… Et pour cause !

Soyons clair : le combat n’est plus d’actualité. Du Bellay, Vaugelas et consorts sont tombés dans les oubliettes, victimes de l’indifférence et du rouleau compresseur anglo-saxon. Alors que l’on va certainement fêter en grande pompe l’ouverture de la Cité internationale de la langue française à Villers-Cotterêts, la francophonie fait plutôt figure de jolie plante décorative en pleine décomposition.

Certes, il y aurait, nous dit-on, 320 millions de francophones de langue maternelle ou d’adoption sur tous les continents. Mais combien auraient préféré être de purs anglophones ? Ces piliers qu’étaient la Roumanie ou le Liban nous tournent le dos tandis qu’en Algérie, les deux ministères de la Formation professionnelle et de la Jeunesse et des sports enjoignent désormais leur personnel d’enseigner exclusivement en arabe. La politique s’en mêle avec le rejet de la France par les pays du Sahel, et le ralliement du Gabon et du Bénin au Commonwealth of Nations en 2022, où ils ont retrouvé le Rwanda de Paul Kagamé.

Chez nos cousins québécois, le tassement de la fécondité et l’arrivée d’allophones ne font rien augurer de bon. Ne nous voilons pas la face : notre « langue-monde » périclite !

Il faut dire que même dans l’hexagone on n’est pas tendre avec elle. Ouvrons l’oreille : « Hier, après une publicité pour les couches ultra dry de My Carrefour Baby, j’ai suivi la story du dimanche soir au lieu d’aller au cinéma voir The Revenant, avant de faire un tour au drive et d’attraper mon Ouigo »What esle ? Et ce n’est pas la mode qui consiste à mélanger français et anglais jusque dans les institutions publiques (Ma French Bank ou Cold Cases, nom officiel du nouveau service en charge des affaires non élucidées à la Justice) qui va nous rassurer, au contraire : si ajouter « the » suffit pour donner une valeur ajoutée au produit, cela veut dire que le français n’est plus la langue « chic » que les classes cultivées appréciaient autrefois.

Mais pourquoi s’inquiéter ? La langue doit évoluer nous dit-on. Les jeunes, d’ailleurs, s’en moquent comme de leur premier dictionnaire et continuent de tchatter sur leurs smartphones sans se poser de questions. No souci.

Très bien, ne soyons pas ronchons et acceptons le progrès, ou plutôt le recul.

Il y a cependant un autre fait inquiétant à rappeler, inspiré par Vargas Llosa lui-même : « Au temps de mon enfance, a-t-il expliqué dans son discours, la culture française était souveraine dans toute l’Amérique latine ainsi qu’au Pérou. Souverain, cela veut dire que les artistes et les intellectuels la tenaient pour la plus originale et consistante […] La littérature française a fait rêver le monde entier à un monde meilleur ». Rappelons que les choses ont bien changé depuis la naissance de l’écrivain en 1936 !

Aujourd’hui, lorsque vous demandez à un élève de choisir un livre à présenter au bac de français, il ne va pas aller chercher Vian ou Modiano, mais Steinbeck ou Orwell. Et pas seulement parce que ces œuvres ne comportent pas trop de pages… mais parce que notre littérature a perdu de son prestige. Qui a remplacé Camus ou Gary ? Regardez la liste des auteurs francophones contemporains les plus lus à l’étranger : Marc Lévy, Amélie Nothomb, Michel Bussi… Soit des auteurs de romans « légers », vite lus, ou de polars. Ajoutons Michel Houellebecq dont le mauvais esprit séduit les lecteurs étrangers ; et Annie Ernaux, qui profite pour l’instant des retombées de son prix Nobel.

On est loin de ces œuvres à portée universelle qui avaient fait rayonner notre langue et notre culture ! L’Étranger d’Albert Camus et Madame Bovary de Gustave Flaubert sont encore et toujours les livres français les plus traduits à l’étranger, derrière Le Petit Prince de Saint-Exupéry qui reste malgré tout le roman le plus lu au monde, toutes langues confondues… Alors que l’on célèbre Léopold Senghor au musée du Quai Branly-Jacques Chirac, on peut se demander si le grand poète sénégalais n’était pas finalement un des derniers représentants de notre francophonie. Une page se tourne…

[Source : http://www.herodote.net]

 

 

 

 

El 19 de marzo de 1933 nacía el afamado y polémico escritor judío estadounidense Philip Milton Roth, en Newark, Nueva Jersey, quien a lo largo de su carrera literaria obtuvo múltiples premios.

Segundo hijo de una familia emigrada a principios de la década del 30 a los Estados Unidos, se crió en el barrio Weequahic de su ciudad natal, en donde realizó sus estudios primarios y secundarios para luego estudiar en la universidad de Bucknell, donde obtuvo el grado B.A. en Inglés, comenzó un doctorado en Filosofía que nunca terminó y realizó un posgrado en la Universidad de Chicago, donde obtuvo una maestría en Literatura Inglesa. Tiempo después comenzó una larga carrera docente enseñando escritura creativa en las universidades de Iowa y Princenton, para luego ser profesor de Literatura Comparada en la Universidad de Pensilvania, hasta retirarse en 1992 de la docencia.

Prolífero escritor, publicó más de treinta textos, en su gran mayoría novelas, y memorias: Los hechos (1988) y Patrimonio: una historia verdadera (1991), además de innumerables ensayos, los que junto a entrevistas que le realizaron y discurso que pronunciara, se publicaron bajo el título ¿Por qué escribir? Ensayos, entrevistas y discursos (1960-2013), luego de su fallecimiento.

El primer libro que publicó: Goodbye, Columbus, que contiene cinco cuentos cortos y una novela breve, ganó el prestigioso National Book Award en 1960; pero su gran éxito lo constituye la novela Portnoy’s Complaint (1969), que al ser traducida al castellano se la denominó El lamento de Portnoy, en la que el personaje central Alexander Portnoy, en un largo monólogo le cuenta a su psiquiatra que vive atormentado por su obsesión sexual, y los remordimientos que esto le causa al igual que considerar que los mismos son el resultado de haber tenido una madre judía, por demás posesiva. La crítica pondera esta novela y las ventas superan los 400.000 ejemplares.

Si por: Goodbye, Columbus y Portnoy’s Complaint se lo critica por la manera en que trata los problemas de la integración de los judíos estadounidenses a la sociedad en la que viven, se lo llegó a acusar de antijudío y/o antisemita cuando publica Trilogía Americana integrada por Pastoral americana (1997), galardonada con el Premio Pulitzer. Me casé con un comunista (1998), recibiendo Ambassador Book Award of the English Speaking Union; y La mancha humana (2000) por el que obtuvo el WH Smith Literary Award, al año siguiente. Debido a esas acusaciones en gran parte a los reportajes que le hicieron posteriormente debió de justificar su visión crítica a la manera en que los judíos se integraron a la sociedad estadounidense.

En el 2004 Roth vuelve a sorprender a sus admiradores y a la crítica literaria por La conjura contra América, novela ucrónica (ucronía: reconstrucción de la historia sobre datos hipotéticos) en la que el héroe de aviación estadounidense Charles Lindbergh gana la presidencia al derrotar a Franklin D. Roosevelt y firma un acuerdo con Hitler; por la que obtiene el premio Sidewise en el 2005 y el Premio W.H. Smith Literary Award por el mejor libro del año, convirtiendo a Roth en el primer escritor en ganarlo dos veces en los cuarenta y seis años de historia de dicho premio.

Varias de sus obras fueron adaptadas al cine, destacándose Goodbye, Columbus (1969); Portnoy’s Complaint (1972), La mancha humana (2001) y Pastoral americana (2019).

A lo largo de su brillante carrera literaria recibió decenas de premios, siendo los últimos el Premio Príncipe de Asturias de las Letras, otorgado por el gobierno de España en el 2012, y el Comandante de la Legión de Honor, otorgado por Francia en el 2013, por su aporte a la literatura contemporánea.

Philip Milton Roth, falleció en un hospital de Manhattan, Nueva York, a los 85 años a causa de una insuficiencia cardíaca el 22 de mayo de 2018.

 

[Fuente: http://www.agenciaajn.com]

La muestra “Shipibo-Konibo. Retratos de mi sangre”, del fotógrafo David Díaz Gonzáles, ganó el Premio Luces 2022 a la Mejor exposición de fotografía y vídeo, e iniciará su recorrido en diversos países.

La exposición se realizó en el Centro Cultural Garcilaso de la Vega entre el 11 de octubre al 13 de noviembre de 2022.

Nacido en Nuevo Saposoa, Ucayali. Sobre su trabajo, nos dice:

“El pueblo shipibo-konibo tiene una cultura dinámica que está pasando por un momento de transición y habrá muchas cosas que no serán igual en los años venideros. Es por eso, que siento que es ahora el momento y mi responsabilidad documentar estos cambios y manifestarlos a través de la fotografía. Es mi herramienta de trabajo para salvar la memoria de mi pueblo”.

David Díaz obtuvo también el Primer Premio del Concurso Maravillarte en la categoría de fotografía, concurso organizado por la Asociación de Fomento y Apoyo al Arte Peruano y que tuvo como jurados a Jorge Villacorta y Pedro Pablo Alayza.

David Díaz es técnico profesional en diseño gráfico digital y actualmente vive en Lima, donde estudia fotografía e imagen digital. Fotoperiodista independiente, ha colaborado en los medios La Mula y la Red Regional de Ojo Público.

Su investigación fotográfica sobre la deforestación ocasionada por la colonia menonita en las comunidades de Masisea, en Ucayali, lo hizo merecer una beca de la Amazon Rainforest Journalism Foundation del Centro Pulitzer, en 2021.

Sus fotografías han sido publicadas en el libro “Kené Coloring Book” (aún en versión digital) por Alianza Arkana con el apoyo de Amazon Watch, en 2020.

El crítico Czar Gutiérrez escribe que la muestra ‘Retratos desde mi sangre’ es una cuidadosa inmersión en la intimidad de la comunidad ancestral del artista.

“David Díaz, tiene 30 años y hace apenas ocho que adquirió su primera cámara fotográfica. ‘Aquel día el corazón me latía a mil y nunca me despegué de ese aparato, tanto que dormí abrazado a mi cámara’, recuerda. Luego iniciaría una espléndida curva de aprendizaje.

“Díaz retrata estampas no como panfletos indigenistas sino como documentos históricos. Notable tránsito en el que el sujeto tradicional, la subjetividad moderna y el encanto de la naturaleza encuentran una relación francamente amigable de cara a la inevitable mirada occidental de un artista atento a su contexto histórico como a su identidad étnica”.

La muestra “Shipibo-Konibo. Retratos de mi sangre” ahora será expuesta en el IX Congreso Internacional de la Lengua Española que se realizará en marzo de este año en la ciudad de Cádiz, España.

Luego de lo cual la Embajada del Perú en ese país la llevará a otras ciudades españolas.

En junio, será presentada en la sala de exposiciones de la Embajada del Perú en Washington, Estados Unidos; en mayo, en el Centro Multifuncional Bastion de Timisoara, Rumanía.

En mayo estará en el Centro Cultural de la Municipalidad de las Condes de Santiago de Chile y en octubre, en la Universidad Andrés Bello de la misma ciudad.

A partir de 2024, la Embajada del Perú en Chile presentará la muestra en otras regiones de ese país.

 

 

[Fuente: http://www.servindi.org]

A obra « Pessoa. Uma biografia », de Richard Zenith, foi distinguida com o Prémio António Quadros, na categoria biografia, anunciaram a Fundação António Quadros, que promove o prémio, e a editora Quetzal, que publicou o livro em Portugal

Editada em maio do ano passado, com tradução de Salvato Teles de Menezes e Vasco Teles de Menezes, esta biografia de Fernando Pessoa, publicada originalmente em inglês, em julho de 2021, foi eleita um dos melhores livros desse ano por publicações como The New York Times, The Spectator, The New Statesman, Kirkus Reviews e Publishers Weekly. No Expresso, foi considerado o melhor livro do ano de 2022. Foi igualmente finalista do Prémio Pulitzer.

Celebrando o centenário de António Quadros (1923-2023), o júri do prémio « assumiu este ano uma responsabilidade redobrada já que, na escolha da obra a premiar, decidiu ter em conta a opinião que acreditava ser a do próprio António Quadros », afirma em comunicado a Fundação António Quadros.

O júri foi composto por Mafalda Ferro, presidente da Fundação António Quadros e do conselho de administração, Manuela Dâmaso, membro do Conselho Consultivo, e Francisco d’Orey Manoel, vice-presidente do Conselho de Administração. Integrado nas comemorações do centenário, o prémio, que vai na sua 13.ª edição, será entregue na Fundação, em Rio Maior, no dia do aniversário de António Quadros (14 de julho).

Considerada a mais completa e inovadora biografia de Fernando Pessoa, esta obra da autoria do escritor e tradutor Richard Zenith resulta de 13 anos de dedicação à obra do poeta, para quem a língua portuguesa era a pátria. « Pessoa. Uma biografia » é a história de vida de Fernando Pessoa, contada ao longo de mais de mil páginas, incluindo imagens, reconstituída praticamente a partir da obra.

Richard Zenith admitiu, durante a apresentação da edição portuguesa da biografia, que era difícil conhecer a vida pessoal de Fernando Pessoa, sempre muito reservado e solitário, e que a sua obra se constituiu a principal fonte de investigação, por ser muito autobiográfica.

Além da obra, Zenith recorreu ao espólio do autor de « Mensagem », que continha diversas notas do quotidiano, como dinheiro que devia, encontros marcados, papéis dos tempos em que viveu em Durban — durante a infância e adolescência, período em que o padrasto trabalhou nessa cidade como cônsul português -, ou cartas inéditas, nomeadamente da mãe, ou do dono de uma mercearia na Rua Coelho da Rocha, onde « Fernando Pessoa comprou muitas coisas, incluindo aguardente ». Outra fonte fundamental para este trabalho foram cartas escritas por um tio a Fernando Pessoa quando este tinha 8 anos.

Esta obra monumental, que conta um total de 1.184 páginas, é a mais completa desde a de João Gaspar Simões, publicada em 1950 e que, sabe-se agora, tem algumas informações erróneas.

Richard Zenith nasceu em Washington D.C. em 1956 e veio para Portugal em 1987, com o objetivo de traduzir cantigas trovadorescas. Foi nessa altura que descobriu o « Livro do Desassossego », publicado pela primeira vez em 1982 pela Ática. Como tinha vivido no Brasil e aprendido português, e percebendo que não havia nenhuma tradução dessa obra para inglês, montou um projeto e traduziu-a na íntegra.

Foi por volta de 2003, quando organizou uma edição especial de « Escritos autobiográficos automáticos », na qual Fernando Pessoa estava em contacto com espíritos e escrevia quase sempre em inglês, que começou a pensar realmente na biografia. « Foi o meu agente literário em Nova Iorque que me empurrou para esta biografia. Achei que era dois ou três anos e que era um livro de 160 mil palavras. Acabou em 360 mil, nunca imaginei », contou. Em 2012 foi distinguido com o Prémio Pessoa do Expresso.

 

[Fonte: http://www.expresso.pt]

 

L’escriptora portuguesa d’origen angolès va participar en l’acte del 8M celebrat a la Universitat de València

D’esquerra a dreta, Carme Manuel, Ángela Nzambi, Djaimilia Pereira i Rosa Álvarez D’esquerra a dreta, Carme Manuel, Ángela Nzambi, Djaimilia Pereira i Rosa Álvarez | Lletra Impresa Edicions

Escrit per Juli Capilla

Djaimilia Pereira de Almeida és una escriptora portuguesa d’origen angolès. De pare portuguès i mare angolesa, refusa, però, l’adjectiu mulata, un terme com més va més en desús i denostat entre la comunitat d’origen africà. Djaimilia és i es defineix a si mateixa com a una escriptora negra. I és una escriptora dona però que no es declara feminista. (Ja anem embolicant una mica la troca ─o no!) Més encara, rebutja obertament l’etiqueta ─o el qualificatiu, tant se val!─ de feminista, per bé que és plenament conscient de la desigualtat que encara avui dia priva les dones de tants àmbits de la vida pública ─i encara més de la privada, sobretot l’empresarial. «No soc una escriptora feminista. Ho reprodueixen sense fonaments en les notícies, a la premsa, als mitjans de cesomunicació. Però no. No soc una escriptora feminista», em va dir tot d’una el dia que anàvem a la Universitat de València, a l’acte oficial amb motiu de la celebració del 8-M, i del qual ella n’era, paradoxalment, la protagonista. «A Portugal, aquest dia no se celebra gaire», em va dir també quan vam veure la gentada aviada amb indumentàries aclaparament de color lila en la manifestació commemorativa de l’incendi ─provocat pel mateix propietari─ de la fàbrica Cotton Textil Factory de Nova York en què van morir 129 dones treballadores, l’any 1908.

Acte amb motiu del 8-M a la Universitat de València 10 de març de 2023 amb els ponents

Hi ha moltes maneres de sentir el feminisme, o simplement l’aspiració a la igualtat entre homes i dones. Ja ho sabem. I Djaimilia té la seua manera: «Visc en un temps en què es parla d’“escriptora negra”. Només en aquest temps, ara com ara, que m’hi puc dir. Si haguera estat la meua àvia, o la meua besàvia, m’ofegaria en els meus somnis inquiets, en els meus pensaments tortuosos. Si haguera estat la meua rebesàvia, negra i amb els cabells arrisats i cresps, el meu destí haguera estat el fuet. Ser una escriptora negra avui, al meu parer, una dona d’aquest temps, és escriure contra aquest fet». Djaimilia és conscient que és la primera dona, o la primera generació de dones de la seua família, a qui és concedit el privilegi d’escriure: «La pàgina és el que va estar vedat a la meua àvia, a la meua besàvia, a la meua mare, a totes les dones de la meua vida».

A la condició de dona, cal afegir-hi també un tret diferencial que ha pesat moltíssim, en el cas de Djaimilia. Ens referim a la negritud. O, millor encara, a una negritud mal païda, silenciada, fins i tot negada: «Al meu pare, no li agradava que jo diguera que era negra. Hi havia, en ell, una visible incomoditat si m’escoltava dir-ho. Tal vegada sentia, pense ara, que si m’assumia negra negava la part d’ell que hi ha en mi, la part blanca. Tota la vida tractà el color de la meua pell com un aspecte sense importància, quelcom que no estava a la vista i que no representava una diferència entre tots dos. Em deia: “Negra? Ets tan negra com blanca!”» Durant anys, doncs, de portes endins, a casa seua, no hi havia diferència entre Djaimilia i la seua família. De portes enfora, però, era ben visible el color de la seua pell: «El meu pare sempre tractà el fet que jo era negra com un secret que m’amagava. Trobe que, d’aquesta manera, imaginava protegir-me del racisme. Si jo no li conte que ella és negra, potser ella no se n’adone, potser ningú no ho notarà, pareixia pensar». La negritud tractada, doncs, com un secret, com un tabú, com quelcom que simplement no existia. Fins al punt que un dia ─conta l’anècdota la mateixa Djaimilia─ el seu germà blanc arribà a casa i, tot emprenyat, li espetà: «No em vas dir que eres negra!»

Djaimilia Pereira de Almeida no és tampoc taxativa o intransigent amb el tema del colonialisme. O, dit d’una altra manera, no es manifesta bel·ligerant contra un Occident ─materialitzat en un Portugal modern, contemporani i europeu─ que sent com a propi. I és que Djaimilia és portuguesa. Vinguda de la mà del seu pare quan només tenia tres anyets, com s’hi havia de sentir? «Vaig viatjar amb el meu pare de menuda. Aquest fet brutal, el de tallar la flor de soca-rel, explica el que soc, i també el que no sé que soc». A Angola, s’hi va quedar una part de la família, la part africana; negra i africana. A Portugal, s’hi havia d’instal·lar com la filla d’un home blanc que es negava a admetre la part negra de la seua filla; invisible per a ell, evident per a la resta. Per això Djaimilia no pot ser de cap de les maneres una dona negra nouvinguda que carregue de manera desinhibida i bel·licosa contra Occident. Djaimilia és portuguesa. Negra i portuguesa. Portuguesa i negra. Occidental. Per això Djaimilia, com Gayatri Spivak, la crítica literària índia, és conscient del perill d’un cert individualisme feminista que pot caure en la repetició de certs patrons patriarcals i fins i tot en l’exacerbació del discurs postcolonial sense poder-se sostreure dels efectes del seu poder. Djaimilia és europea i, com Spivak, malda per subvertir els discursos neocolonials poden convertir en una simple moda o un atractiu de fira la literatura escrita per dones ─europees o no─ d’origen africà: «Només en la superfície vivim un temps propici per a les escriptores negres. Només superficialment el nostre temps difereix del temps de la meua àvia. Per millor que siga la nostra època, no tinc la certesa que hi haja molts lectors interessats avui en el que escriu una escriptora negra. Interessa l’escriptora negra com va interessar en el seu moment la canyella, l’alvocat, la telenovel·la, el futurisme, les iogurteres, el safrà de les Índies, la cançó compromesa. El que ella puga escriure potser interesse poc encara».

D’esquerra a dreta, Rosa Álvarez, Ángela Nzambi, Djaimilia Pereira i Carme Manuel

Djaimilia Pereira de Almeida va visitar el nostre país la setmana passada per tal de presentar la primera traducció al català ─obra de Sebastià Bennasar─ de la seua primera novel·la, Els meus cabells (Lletra Impresa Edicions). Una obra amb la qual es va donar a conèixer en el món literari i va ser reconeguda i guardonada amb el Prémio Novos, un dels més prestigiosos de Portugal. Va visitar la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de València, la Societat Coral el Micalet i la Llibreria Calders amb motiu de la seua opera primaEls meus cabells va delectar el públic lector amb una proposta que s’encavalla sense problemes entre l’assaig, l’autobiografia, la crònica personal, la novel·la i altres etiquetes genèriques més o menys convencionals. La protagonista n’és la Mila (alter ego de Djaimilia), «una jove que està en lluita constant amb si mateixa, que no sap ben bé d’on ve i qui és», segons la mateixa autora. Un llibre que no respon als circuits habituals aclaparats pels bestsellers d’origen anglosaxó, com va remarcar la professora especialista en literatura estatunidenca de la Universitat de València, Carme Manuel, que no s’hi va estar de dir també que «no interessen els escriptors africans. Hi ha una allau de traduccions anglòfones, una nova forma de neocolonialisme». I Rosa Álvarez, també professora de la Universitat de València i especialista en llengua i literatura portugueses, hi va insistir igualment, en aquest fenomen, i va glosar l’escriptora portuguesa amb unes declaracions preses d’una entrevista al Diário de Notícias: «No em crec que no hi haja negres que no puguen ocupar càrrecs de relleu».

Els meus cabells, segons l’escriptora i activista d’origen guineà Ángela Nzambi, aborda, entre altres moltes raons, un problema comú a les dones negres: els cabells. Un problema que té la seua arrel en el complex d’inferioritat que arroseguen històricament les dones africanes: «Tenim una imatge negativa de nosaltres, les dones africanes. En l’època colonial, les dones africanes pentinaven les senyores europees i aquest fet, aparentment innocu i intranscendent, va assentar les bases d’un greuge històric que ens relegava a la marginalitat i al menyspreu per nosaltres mateixes». Potser per això que la Mila, la protagonista del llibre de Djaimilia, es reconcilia a si mateixa en l’espai trivial d’una perruqueria qualsevol del barri popular de Graça, a Lisboa: «Al Portugal que em va tocar, va ser només als salons, anticipant la frustració dels pentinats sempre al costat, on vaig poder descansar, fet que demostra que va ser sobretot a les perruqueries, en aquell interval subestimat, que vaig ser, de facto, portuguesa». S’hi troba molt a gust, doncs, la Mila, a la perruqueria, tant o més que la Djaimilia en la pell de la pàgina, un llenç d’un blanc immaculat que de seguida tatxonarà amb lletres negres cada dia, unes lletres com rodanxes proveïdes per l’alfabet llatí, occidental, que fa servir també la llengua portuguesa.

Diríem que l’escriptura és, per a Djaimilia, fonamental, una prioritat absoluta, molt més enllà de les etiquetes i de les causes o raons extraliteràries que, massa sovint, tenallen l’escriptura: «No visc d’escriure, però escriure em diu com soc. Moriria, si no poguera escriure i viuria una vida de tortura, si alguna cosa m’ho impedira, o no aconseguira trobar algú que em llegira. Si no poguera escriure sucumbiria a la tristesa i, ben probablement, em tornaria boja». Escriure, per a Djaimilia, és i serà també com una teràpia, una o l’única manera de dir-se a ella mateixa, d’autodefinir-se i refermar-se com el que és en realitat i no com el que el seu pare li va fer veure o creure que (no) era: «Ara com ara, soc una dona negra que escriu, algú que, en escriure, escriu qui és. Soc negra i escric el que soc, qui soc».

 

[Fotos: Lletra Impresa Edicions – font: http://www.laveudelsllibres.cat]

El poeta Jordi Llavina observa el pas del temps i la natura a Un llum que crema, llibre guanyador del Premi Carles Riba 2022

Jordi Llavina, el poeta que llegeix mentre camina

Escrit per Adrià Puértolas

El pas del temps, la natura, plena de símbols, i els records que conserva la memòria. Tres temes que impregnen els versos d’Un llum que crema (Proa)el novè poemari de Jordi Llavina (Gelida, 1968), que li va valer el Premi Carles Riba de poesia 2022. “Poemari”, una paraula que precisament ell mateix evita utilitzar per considerar-la un “mot fantasma” i que reflecteix una preocupació per la llengua, les paraules, i el seu poder, que el recull també fa evident. En diguem poemari o no, per les pàgines d’Un llum que crema hi desfila l’observació aguda i enfocada del món natural, que el poeta filtra amb una mirada fixada en el pas del temps; li serveixen tant una magrana com la tasca pacient de les formigues buscant aliment al sòl d’un bosc. Però també hi ha espai per a temes de més alta volada, com la recuperació del vaixell Endurance, enfonsat en les aigües de l’oceà Antàrtic durant un segle, o fins i tot per a d’altres d’actualitat com el conflicte d’Ucraïna. La guerra és “el fracàs de la paraula”, sentencia Llavina, que explica que és capaç de llegir mentre passeja.

“Hi ha poesies que vénen del mar o dels somnis, i n’hi ha d’altres que vénen de la terra més immediata”, diu Ramon Andrés al pròleg del llibre. Un llum que crema és un poemari que ve de la terra?
Totalment. Jo no sóc de mar ni de costa. Sempre he tingut molt present la naturalesa. És molt a prop de casa meva i en deu minuts caminant trobo vinyes i bosc. Per mi això sempre ha estat molt natural. També hi ha una necessitat, una necessitat de silenci. Jo faig classes en un institut i cada vegada m’importuna més el soroll i el xivarri. Si tu passeges per una vinya o un bosc hi ha el soroll habitual dels animals que eventualment hi poden ser, però hi ha silenci.

En tots els meus llibres hi ha dos temes que són preponderants: el pas del temps i la memòria

En una de les cites que encapçalen el llibre, Sagarra hi diu que no s’explica que no tinguem curiositat per saber el nom d’allò que ens envolta.
És curiós perquè ara fa poc llegia un llibre molt bo del John Fowles, L’arbre. És una persona que vivia en un suburbi de Londres, però defensa una naturalesa selvàtica i embardissada. I té una idea amb la qual no estic gens d’acord que diu: “per què tenim aquesta necessitat imperiosa de conèixer el nom de les espècies, de les flors i els arbres?”. Ell ho entén com una manera d’apropiar-se’n l’ànima o l’essència. Jo ho entenc com a tot el contrari, com la forma de respecte que els podem tenir. De fet, hi ha un poema, a Un llum que crema, que va d’això.

L’escriptor gelidenc Jordi Llavina acaba de publicar el recull de poemes Un llum que crema.

“Tot aquest verd ha estat/ sempre a tocar de mi, pels marges, avidant-los. […] Hi era i jo no n’havia conegut mai el nom/ Ara que el sé em sento més acompanyat”, en fan els versos.
Eugenio Andrade deia que un bon poeta hauria de conèixer els noms de les flors i els arbres. És molt difícil, però podem tenir aquesta aspiració. El que vull dir és que per a mi, el fet de conèixer el nom de tots aquests elements de la natura és una forma d’acompanyar-la i estimar-la millor.

A Un llum que crema hi ha també aquesta voluntat de no apartar-nos del conflicte que trobem en les imatges d’arreu, del món que ens envolta.
Sí, la de la magrana per exemple. Jo passejant m’he trobat animals morts i altres que s’alimenten d’ells. És allò de la carronya de Baudelaire. No hi ha una moral en la natura. Els elements de la natura que no són humans, segueixen un instint perquè tenen la necessitat peremptòria de viure. A la natura hi ha molts símbols, de mort, de lluita impietosa dels uns contra als altres.

El temps és un misteri, com ho és la vida

També hi veus molts símbols del pas del temps.
Per mi és una obsessió. En tots els meus llibres hi ha dos temes que són preponderants: el pas del temps, d’una banda, i la memòria de l’altra. I el pas del temps és una tema que sempre m’ha interessat, potser obsedit. Llibre que tracta del temps, llibre que sé que m’interessarà, sigui poètic, filosòfic, etc. El temps és un misteri, com ho és la vida. Per què tenim la impressió que a partir d’una determinada edat va molt més de pressa? Això està relacionat amb l’ocupació que tens a cada moment i quan ets petit tens moltes menys ocupacions i deutes que quan tens vint anys. Som temps i el temps es reprodueix en el nostre envelliment, en l’enriquiment de la nostra mirada i esperit; ens determina.

Jordi Llavina ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia 2022.

T’interessa també la qüestió de què hem de fer amb el temps què tenim, de com l’hem d’aprofitar?
I tant. Per mi és l’essència de la vida, no de la poesia sinó de la vida. Hi ha molta gent que no té consciència del temps i això, per una banda, està molt bé, però viuen com si ho poguessin fer il·limitadament. El temps ens determina, som éssers moridors. El meu amic Josep Maria Esquirol diu que no ens haurien de dir ‘els mortals’ sinó ‘els que neixen’. La cosa estranya és que hàgim nascut, aquesta conjunció atzarosa, fortuïta i gairebé miraculosa. Que morim, això ho sap tothom.

Per tant, la consciència aguda del temps sempre té una part de càrrega, per què ens recorda la nostra finitud.
És com una arma de doble tall. Et fa carregar un pes de consciència. Jo em llevo cada dia a tres quarts de cinc i camino una hora i vint minuts. Soc molt obsessiu amb les rutines. Tot això és per aquesta vivència del temps. La consciència aguda fa que tinguis sempre el rosec, el corcó que s’acaba i et burxa d’una manera una mica desagradable, però a la vegada és el que t’empeny a treure’t la son de les orelles i a aprofitar el que tenim.

El temps ens determina, som éssers moridors

Sents el mateix pes pel que fa a l’escriptura? Que has de seguir escrivint per què si no se t’acaba el temps?
De vegades el que sento és el pes d’haver escrit un llibre innecessari. N’hi ha algun del qual no em sento orgullós. Em passa des de fa uns quants anys i des que vaig començar a publicar poesia. D’altra banda, penso que si deixés d’escriure no passaria absolutament res i seria fins i tot natural. El que no seria natural seria per mi de deixar de llegir, que és el que més m’agrada fer. Però no sento el pes del temps en aquest sentit, no sé què vull escriure abans que em mori.

Comences el llibre parlant del vaixell Endurance, que va ser rescatat després de més d’un segle d’estar enfonsat. Com et vas trobar amb aquesta imatge?
El 2010 es va fer una exposició a Barcelona sobre l’expedició a l’Antàrtida de Shackelton. Ara fa poc, quan van recuperar el derelicte, el fet de veure que havia estat enfonsat més d’un segle i que s’havia conservat en un estat prou bo va ser curiós. Sobretot perquè al passamà de la barana del vaixell hi havia aquesta paraula: ‘Endurance’, resistència. Era com un símbol, el símbol de la memòria.

Jordi Llavina i una poesia que evoca el pas del temps, els records i la natura.

A vegades allò que creiem mort està viu, dius arran del vaixell. Els noms poden fer reviure les coses?
Ara hi ha una línia filosòfica que treballa molt amb l’etimologia. Si un grata en l’etimologia s’adona que el missatge mai no és innocu. Jo crec que ho faig, com a filòleg. Al llibre hi ha molt el desig de la paraula, de la llengua, de furgar-hi i de trobar-hi material. Hi ha moltes referències a la llengua i les paraules. En un moment dic, “el nom no fa la casa”, volent dir que hi ha un desacord entre el significant i el significat. Generalment, les coses que creiem que són mortes, ho són, però de tant hi ha alguna cosa que ens sorprèn.

De vegades sento el pes d’haver escrit un llibre innecessari

També utilitzes la Guerra d’Ucraïna com a tema poètic.
Això va venir al començament del conflicte. Al principi tothom en parlava, tothom estava consternat, tothom feia grans escarafalls… Ara, al cap d’un any és com si tots l’haguéssim assimilat, com si no hi poguéssim fer res. És la visió de la guerra com el fracàs de la paraula. Faig servir també la memòria. Hi ha memòries enfrontades, perquè la memòria de Putin no és la memòria del silenci. Però en el fons, sigui un ucraïnès o un rus, el que mor és una persona i, per tant, això és un fracàs de l’espècie, mori per una bomba o per un dron, i també de la paraula.

Una cosa desagradable i brutal, gens bonica, com la guerra, és tan bon tema poètic com un altre?
Indiscutiblement. Els poetes anglesos de la Primera Guerra Mundial tenen poemes memorables i gens embellidors. Poemes que parlen de la decepció del soldat que serveix una pàtria i es planteja què són els ideals, si ell hi deixa la pell. I quin ideal mereix morir-te? Jo crec que cap ni un. La guerra la tracto molt tangencialment, no tinc elements per saber què està passant geopolíticament.  Però s’hauria de parlar de la guerra com s’hauria de parlar de problemes que són candents i que atempten contra l’ésser humà en conjunt i que l’envileixen. Defenso que la poesia parli també d’això.

Poemari és un mot fantasma, que en català no existeix, només en castellà. S’adapta i no passa res, però jo ho trobo lleig

Per acabar, expliques que no t’agrada gens la paraula “poemari”.
És un mot fantasma, que en català no existeix, només en castellà. S’adapta i no passa res, però jo ho trobo lleig. Jo generalment parlo de poesies o de poemes, si és més llarg. Poemari no m’agrada com a paraula i no la faig servir mai. Alguna vegada en un escrit l’he combatut i tot, però tampoc m’hi faig fort.

 

[Fotos: Marc Font – font: http://www.elnacional.cat]

El novelista japonés Kenzaburo Ōe, Premio Nobel de Literatura 1994 y referente social en su país por su pacifismo, falleció el pasado 3 de marzo a los 88 años, informó este lunes la editorial Kodansha.

El novelista Kenzaburo Ōe, autor de Un asunto personal y Notas de Hiroshima, captado en marzo de 2012.

Escrito por Reyes Martínez Torrijos

El sello que publicó 21 de las obras, incluido su texto postrero In Late Style (A última hora), difundió que el deceso del escritor ocurrió “debido a su avanzada edad” y que el funeral ya se realizó.

En su discurso al recibir el máximo galardón de las letras mundiales en 1994, Kenzaburo Ōe expresó su aspiración a continuar la tradición heredada de los escritores de posguerra cuyos esfuerzos se encaminaron a “compensar las atrocidades inhumanas cometidas por las fuerzas militares japonesas en los países asiáticos”.

Ahí sostuvo también que su intención fue “salvar las profundas diferencias que existían no solo entre los países desarrollados de Occidente y Japón, sino también con los países africanos y de América Latina. Solo así pensaban que podrían buscar con cierta humildad la reconciliación con el resto del mundo”.

El Nobel de Literatura le fue concedido en reconocimiento a que “con fuerza poética crea un mundo imaginado, donde la vida y el mito se condensan para formar un cuadro desconcertante del predicamento humano actual”.

El autor de La presa fue descendiente de una prominente familia de samuráis. Nació en 1935 en la isla de Shikoku y estudió literatura en la Universidad de Tokio hasta 1958. Publicó novelas, relatos cortos y ensayos, en las que se halla la influencia de autores occidentales, como Dante, Rabelais, Balzac, Poe, Yeats, Eliot, Auden y Sartre.

La derrota de su país con el lanzamiento de las bombas atómicas en 1945 marcó al joven Kenzaburo Ōe, quien posteriormente describió sus escritos como una forma de exorcizar demonios.

En los años 60 se convirtió en padre de un hijo con daño cerebral, que originó su libro Un asunto personal (1964). Durante la recepción del Nobel de Literatura, el narrador recordó que las primeras palabras que su hijo Hikari Ōe pronunció fueron: “Son rascones de agua”, refiriéndose al canto de esas aves que escuchó en una grabación.

“Las voces de los pájaros le despertaban la música de Bach y Mozart, y acabó componiendo sus obras. Las pequeñas piezas que creó al principio estaban llenas de fresco esplendor y deleite. Parecían el rocío brillando sobre las hojas de hierba. La palabra inocencia se compone de ‘in’ no y ‘nocere’ herir, es decir, ‘no herir’. La música de Hikari era, en este sentido, una efusión natural de la propia inocencia del compositor”, mencionó entonces.

En una de sus principales novelas, El grito silencioso (1967), aparentemente narra una revuelta fracasada, pero aborda “las relaciones de las personas entre sí en un mundo confuso en el que conocimientos, pasiones, sueños, ambiciones y actitudes se funden unos con otros”, interpretó la Academia sueca al otorgarle su distinción.

En Notas de Hiroshima (1965) reunió testimonios de víctimas del 6 de agosto de 1945, y en Notas de Okinawa (1970) se centra en el destino del archipiélago periférico de Japón, que fue devuelto por Estados Unidos hasta 1972. Como resultado, fue acusado de difamación por recordar en este ensayo que muchos civiles fueron empujados al suicidio por los militares japoneses durante la batalla de Okinawa en 1945. El escritor ganó el juicio.

Ōe vivió por unos meses en México en la década de los años 70, como profesor visitante en El Colegio de México, destacó la embajada de nuestro país en Japón en su cuenta de Twitter.

El autor fue cofundador de una organización civil defensora del mantenimiento del artículo 9 de la Constitución aprobada tras el final de la guerra, que defiende el carácter pacifista de Japón, y que el gobierno de su país intentó modificar.

En la tribuna que le brindó el Premio Nobel, recordó que “borrar de la Constitución el principio de la paz eterna no será más que un acto de traición contra los pueblos de Asia y las víctimas de las bombas atómicas de Hiroshima y Nagasaki. No me resulta difícil, como escritor, imaginar cuál sería el resultado de esa traición”.

Concluyó entonces: “Deseo que mi tarea de novelista permita tanto a quienes se expresan con palabras como a sus lectores recuperarse de sus sufrimientos y de los sufrimientos de su tiempo, y curar sus almas de las heridas.“

“He dicho que estoy dividido entre los polos opuestos de la ambigüedad característica de los japoneses. Me he esforzado por curarme y restaurarme de esos dolores y heridas por medio de la literatura. También me he esforzado en rezar por la curación y recuperación de mis compatriotas japoneses.”

En sus últimos años, Kenzaburo Ōe encabezaba un movimiento que exige un abandono del uso de la energía nuclear tras el accidente en la central de Fukushima, a consecuencia del terremoto y el tsunami que azotaron al país el 11 de marzo de 2011.

 

[Foto: AFP – fuente: http://www.jornada.com.mx]

Ao longo da historia non foron poucos os/as grandes directores e profesionais de cine que, por razóns case sempre políticas, se atoparon con grandes dificultades, sendo algúns obxecto de persecución e/ou ostracismo, para poder desenvolver con total liberdade o seu talento e a súa liberdade de creación. 

Rodrigo Sorogoyen durante a rodaxe de ‘As Bestas’

Escrito por Manoel Barbeitos

Serguéi Mijáilovich Eizenshtéin (1898/1948) autor da grandiosa «O acoirazado Potemkin», a pesares do seu pasado como membro do exercito roxo, tería posteriormente durante a ditadura stalinista dificultades para desenrolar libremente o seu traballo. Así por caso, en «Octubre» tivo que retirar tódolos fotogramas nos que aparecía León Trosky, «Alejandro Neski» foi rodada baixo a vixilancia dun censor stalinista, e de «Ivan o Terrible» suspendéronse os 2ª e 3ª capítulos logo das críticas oficiais recibidas polo primeiro.

Charles Spencer «Charlie» Chaplin (1989/1977) xenio cinematográfico por excelencia, con incontables obras mestras tales como «A quimera do ouro», «Luces da cidade», «Tempos modernos», «O gran ditador», «Monsieur Verdoux»… tivo que buscar refuxio en Suiza para escapar a «caza de bruxas» levantada polo Comité de Actividades Antiestadounidenses, que quería encadealo, ao seren acusado de comunista, acusación para a que utilizaron a súa amistade con Bertolt Brecht. Unha persecución que tamén sufrirían outros grandes profesionais do cine como Alvah Bessie, Herbert Biberman, Lester Cole, Edward Dmytryk, Ring Lardner Jr., John Howard Lawson, Albert Maltz, Samuel Ornitz, Adrian Scott y Dalton Trumbo -coñecidos como os 10 de Hollywood-.

Friedrich Christian Anton Lang (1890-1976) autor de títulos como «So se vive unha vez», «A muller do cadro», «Perversidade», «Mentres Nova York durme», «Desexos humanos»… tivo que fuxir a golpe de carozo de Viena a Paris para rematar refuxiándose en Nueva York pois Josep Goebbels quería fichalo para que dirixira a UFA e xa se sabía o que lle suporía o negarse a aceptar. Non poucos directores centroeuropeos seguiron o camiño de Lang para escapar do perigo nazi entre os que podemos destacar os grandes Billy Wilder («O apartamento», «Primeira plana», «Con saias e ao tolo»…) e Ernst Lubitsch To be or not to be», «Ninotcha», «O bazar das sorpresas», «O ladrón na alcoba»…)

Orson Welles (1915-1985) autor da que non pouco consideran a mellor película de tódolos tempos -«Cidadán Kane»: tiña 26 anos cando a rodou- e tamén doutros películas relevantes, diría que incluso xeniais, como «Os magníficos Ambersons», «Macbeth», «Othelo», «O proceso», «Badaladas a medianoite»…. ao igual que lle pasara a Charlie Chaplin foi acusado de comunista polo Comité de Actividades Antiestadounidenses véndose obrigado a refuxiarse en Europa.

Francis Ford Coppola (1939….) guionista e director da monumental trioloxía sobre «O padriño» e das non menores «Apocalypse Now», «A conversación» e «Drácula» tamén sufriu os ataques dos intolerantes esta vez tanto na figura dos executivos das grandes empresas cinematográficas, por caso a Paramount, como da propia mafia estadounidense que primeiro intento impedir a exhibición de «O padriño», chegando a ameazar do morte aos seus autores. Finalmente, e para fortuna do cine, a película saíu adiante, conseguindo a maior recadación da historia do cine. Algunhas fontes afirman que Coppola tivo que aceptar tanto certos cambios no guión -o personaxe de Frank Sinatra era mais que evidente- como algúns subornos.

Vendo a última gala dos premios Goya e coa alegría cinematografía que supuxo, por caso, o recoñecemento a magnífica película «As bestas» -un guión perfecto, unhas interpretacións magníficas, unha fotografía marabillosa, un son notable..-, galardoada con 9 premios Goya, un récord -votei en falta que a magnífica interpretación de Marina Fois non entrara no lote- víronme a mente estes grandes da historia de cine e os problemas que tiveron no seu día para desenvolver o seu enorme talento. O ambiente cinematográfico que rodeou a gala, o papel dos presentadores e as súas intervencións, as películas premiadas….. todo nun auténtico espectáculo cinéfilo como facía tempo que non sucedía fixéronme pensar na beleza do cine en liberdade e democracia, do cine libre dos intolerantes.

Que esta liberdade continúe e que se podan facer mais películas como, por caso, «As bestas».

 

[Foto: Arcadia Motion Pictures – fonte: http://www.praza.gal]

Blu ray Close 00

Note artistique : etoile rougeetoile rougeetoile rougeetoile demi rougeetoile grise(3,5/5)

Synopsis

Léo et Rémi, 13 ans, sont amis depuis toujours. Jusqu’à ce qu’un événement impensable les sépare. Léo se rapproche alors de Sophie, la mère de Rémi, pour essayer de comprendre.

• Titre original : Close
• Support testé : Blu-ray
• Genre : drame
• Année : 2022
• Réalisation : Lukas Dhont
• Casting : Léa Drucker, Eden Dambrine, Émilie Dequenne, Gustav De Waele, Kevin Janssens, Igor van Dessel, Ahlaam Teghadouini, Léon Bataille
• Durée : 1 h 44 mn 00
• Format vidéo : 16/9
• Format ciné : 1,66/1
• Sous-titrage : français
• Pistes sonores : DTS-HD MA 5.1 et 2.0 français
• Bonus : entretien avec Lukas Dhont (2023, 5 mn 41) – bande annonce (1 mn 51)
• Éditeur : Diaphana Édition Video

 

  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_01.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_02.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_03.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_04.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_05.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_06.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_07.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_08.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_09.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_10.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_11.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_12.jpg
  • Click to enlarge image Blu-ray_Close_13.jpg

 

Commentaire artistique

Grand prix du Festival de Cannes en 2022, le film Close a été réalisé par le cinéaste belge Lukas Dhont qui s’était fait connaître à Cannes en 2018 pour son long métrage Girl (Caméra D’or du meilleur premier film et Queer Palm) dont le thème, celui d’une danseuse trans, avait fait l’unanimité de la critique, mais déclenché une ferme condamnation des associations LGBT. Tourné aux Pays-Bas et en Belgique, son nouvel opus Close dans un style proche est assurément moins radical même si le scénario de Lukas Dhont, coécrit à nouveau avec Angelo Tijssens, traite des relations sensuelles et amicales entre deux garçons adolescents. La proximité de thème des deux longs métrages serait la conséquence d’une adolescence du cinéaste perturbée par des questions existentielles comme l’identité sexuelle, l’amitié et les codes sociaux et qui en a gardé certains souvenirs déplaisants. Close évoque donc les relations compliquées et équivoques qui s’établissent entre deux amis, Léo (Eden Dambrine) et Rémi (Gustav De Waele). Lorsque Léo, effrayé par sa proximité avec Rémi et ce qu’en pensent ses camarades, s’éloigne de ce dernier pour mieux s’intégrer aux groupes (école, hockey sur glace), tout bascule dans la tragédie : Léo traumatisé a alors bien du mal à assumer ce qu’il définit comme sa responsabilité. Ce mutisme, qui n’est pas qu’un artifice de scénario, a bien été reconnu par la psychologue Niobe Way, dont les écrits ont inspiré le cinéaste. Autour de ces ados, deux personnages féminins forts, Sophie (Emilie Dequenne) mère de Rémi et Nathalie (Léa Drucker) mère de Léo, doivent assumer, chacune à leur manière, les conséquences émotionnelles de la situation. Bénéficiant d’une superbe photographie (champs de fleurs) et de la mise en scène fluide, très chorégraphiée, de Lukas Dhont, Close doit beaucoup de son intensité à ses jeunes acteurs, surtout Eden Dambine «recruté» dans un train. La subtilité des rapports, souvent exprimés par des regards, et le désarroi poignant qui gagne tous les personnages sont la preuve d’une réalisation sensible, tout en finesse, et d’une interprétation bouleversante qui, sans tomber dans le mélo larmoyant, insuffle une terrible densité à ce drame absolu qu’est la perte de l’amitié.

Blu ray Close

Commentaire technique

Image : copie HD, très belle définition avec un piqué remarquable sur les détails (tournage numérique avec caméra Arri Alexa Mini), contraste naturaliste aux images lumineuses, noirs soutenus, étalonnage et colorimétrie réalistes, teintes naturelles nuancées

Son : mixage français 5.1, dialogues clair et équilibrés, excellente dynamique sur les ambiances (école, concert) et la musique de Valentin Hadjadj, spatialisation naturaliste aux effets surrounds efficaces (mer, récré), LFE très ponctuels

 

Notre avis

Image : etoile rougeetoile rougeetoile rougeetoile rougeetoile grise(4/5)
Mixages sonores : etoile bleueetoile bleueetoile bleueetoile bleueetoile grise(4/5)
Bonus : etoile rougeetoile demi rougeetoile griseetoile griseetoile grise(1,5/5)
Packaging : etoile bleueetoile bleueetoile bleueetoile griseetoile grise(3/5)

IMDb : https://www.imdb.com/title/tt9660502/

 

 

 

[Source : http://www.on-mag.fr]

« De produción moi reflexiva e espazada nas publicacións, entre libro e libro colaborou en revistas e distintos volumes, mantivo unha intensa produción xornalística, cultivou a tradución e foi un destacado activista cultural dende os anos escuros da ditadura », salienta a RAG sobre o poeta finado esta terza feira aos 87 anos de idade.

Salvador García-Bodaño

O escritor e académico vigués Salvador García-Bodaño (Vigo, 17 de xullo de 1935 – Santiago de Compostela, 7 de marzo de 2023) faleceu na madrugada desta terza feira aos 87 anos de idade, segundo informaron a Nós Diario fontes próximas á familia, e confirmou hai escasos momentos a Real Academia Galega, da que foi vicesecretario durante a presidencia de Xosé Ramón Barreiro (2001-2009). « Soubo, coma poucos, erguer a voz e, en tempos ben miserentos, facer do canto un abeiro liberador, autentificador », dixera sobre el tempo atrás o seu compañeiro de xeración e tamén académico Arcadio López-Casanova, finado o pasado ano.

« De produción moi reflexiva e espazada nas publicacións, entre libro e libro colaborou en revistas e distintos volumes, mantivo unha intensa produción xornalística, cultivou a tradución e foi un destacado activista cultural dende os anos escuros da ditadura », salientan desde a RAG, que expresa o seu « fondo pesar » polo pasamento dunha das figuras « máis singulares e anovadoras da promoción dos 50 ».

A súa ópera prima, Ao pé de cada hora (Ed. Galaxia, 1967), confirmouno como « un dos poetas máis valiosos » do movemento literario coñecido como ‘Xeración das Festas Minervais’, « nun momento en que a poesía social predominaba nas letras galegas, un poemario singular, que emanaba o marcado intimismo que caracterizaría toda a produción do poeta », precisa a Academia.

« Nestas páxinas confluían xa o existencialismo e o galeguismo, dúas correntes fundamentais que marcaron unha traxectoria poética que tematicamente centrou no amor á terra, á Galiza que lle deu nome ao poema que abre este volume; e o amor feminino, expresado dun xeito moi persoal », engaden.

Nove anos despois chegaba ás librarías o poemario Tempo de Compostela, recoñecido co Premio da Crítica de Poesía Galega e que tiña como protagonista o seu terceiro elemento de atención poética, a cidade de Santiago de Compostela, « retratada cun alento entre épico e lírico que constituíu unha auténtica novidade na literatura dedicada á histórica cidade ».

A capital da Galiza estivo tamén presente na obra Compostela e as nosas letras ata o Manifesto ‘Máis Alá’ (1992), e a propia RAG salientou o « protagonismo compostelán » na súa vida e obra na publicación editada polo Día da Poesía de 2019, dedicado a García-Bodaño baixo o título Horas de Compostela.

Completan a súa obra poética 37 debuxos para un país (1985), Compostela (1989), Pegadas no alcatrán (1994), Cidade virtual (2003) e o compendio Obra poética (1993). O escritor traballou tamén a narrativa en Os misterios de Monsieur D’Allier (1992), así como a tradución, levando á lingua galega obras como Viaxe por Galicia (1993), sobre as páxinas que George Borrow dedicou ao país en The Bible in Spain (1843).

Tamén exerceu o xornalismo como colaborador en diferentes medios, a crítica literaria, a crítica de arte e o xénero biográfico, « profundando na obra e mais na vida de autores como Avilés de Taramancos, Maside, Xaime Quessada, Luís Seoane, Rafael Dieste ou Xesús Corredoira », precisan desde a Academia.

[Foto: RAG – fonte: http://www.nosdiario.gal]

El jurado reconoció al autor de «El interior» y «Larga distancia» como un «periodista total»  y «uno de los mayores exponentes de la mejor crónica latinoamericana».

El periodista y escritor argentino Martín Caparrós fue uno de los galardonados de la 40º edición de los Premios Ortega y Gasset de Periodismo, que reconoce los mejores trabajos publicados originalmente en español el año anterior, junto a la salvadoreña Julia Gavarrete y los españoles Xavier Aldekoa y Santi Palaciosde los medios El Faro, La Vanguardia y 5W respectivamente.

Autor de libros de crónica narrativa emblemáticos como « Larga distancia » (1992), que cambió el modo de pensar las relaciones entre periodismo y literatura, y « La volundad » (2006), retrato profundo de los jóvenes revolucionarios de los 70 coproducido con Eduardo Anguita, Caparrós fue distinguido con el premio a la trayectoria por un jurado que lo reconoció como un “periodista total » y « uno de los mayores exponentes de la mejor crónica latinoamericana”.

En casi cinco décadas de trayectoria, este autor nacido en Buenos Aires el 29 de mayo de 1957 trabajó en radio, televisión y prensa escrita, publicando crónicas, reportajes y ficciones en medios como Clarín, The New York Times, Internazionale y El país.

Creado en 1984 en memoria del filósofo José Ortega y Gasset, este premio resalta la defensa de las libertades, la independencia, el rigor y la honestidad como virtudes esenciales del periodismo, con dotaciones de 15.000 euros para cada ganador.

El jurado este año estuvo integrado por las escritoras y periodistas Lucía Lijtmaer, Elvira Lindo, Isabel Calderón, Pepa Bueno, directora de El país; Luis Gómez y Pedro Zuazua, también con cargos directivos en ese diario; el biólogo Miguel Delibes de Castro y la defensora del lector Soledad Alcaide, informaron los organizadores a la prensa internacional.

Los otros premiados

El premio Ortega y Gasset en la categoría de mejor historia periodística recayó sobre Julia Gavarrete por su entrevista a una familia que huye de El Salvador ante el temor a que algunos de sus miembros fueran condenados por un delito del que ya habían sido absueltos, publicada en El faro, “un medio valiente, que hace un periodismo excelente en un entorno muy difícil”, destacó el jurado.

En la categoría de mejor cobertura multimedia el premio fue para Xavier Aldekoa por la producción multimedia « Río Congo », publicada en La Vanguardia y construida con reportajes hechos a lo largo de los 4.700 kilómetros que van del nacimiento de ese río, en el interior de África, hasta su desembocadura en el océano Atlántico, pasando por cuatro países -Zambia, República Democrática del Congo, República del Congo y Angola- y dando cuenta de la historia, idiosincracia y tensiones en ese continente.

“Cada pieza es en sí misma un contenido periodístico de valor y en su conjunto forman un relato de viajes transversal en el que se abordan temas tan diversos como el medio ambiente o la desigualdad”, se lee en el fallo.

En tanto que el premio a la mejor fotografía fue para Santi Palacios, por una imagen publicada por la revista 5W que muestra los cadáveres de algunos de los más de 400 civiles asesinados en la ciudad ucraniana de Bucha en abril último en el marco de la invación rusa, diseminados en una autopista.

La instantánea “captura el horror de lo cotidiano en medio de una guerra y transmite la desolación y crudeza de la contienda. Evidencia, además, la soledad que rodea a la muerte. Tiene numerosos detalles que aportan información sobre lo sucedido en Bucha. Es una gran foto que tiene un elevado componente informativo”, dijo el jurado.

 

[Fuente: http://www.telam.com.ar]

El periodista premianenc, guanyador del premi Arcadi Oliveres pel seu treball sobre el sensellarisme, reflexiona sobre la crònica social.

Alaaddine Azzouzi a la Plaça de Joan Coromines, al Raval de Barcelona. Font: Ignasi Escudero

Escrit per Ignasi Escudero Ruiz

Pocs mesos després d’acabar el grau de periodisme, el premianenc Alaaddine Azzouzi s’ha aconseguit fer un nom en l’àmbit informatiu. Actualment és redactor del digital Vilaweb i acaba de rebre el premi Arcadi Oliveres pel seu treball final de grau ‘Gent sense casa: aproximació periodística al sensellarisme a Barcelona’.

El jove periodista destaca el valor de l’ofici com a “eina de fiscalització democràtica i millora social” en tots els àmbits. L’enorgulleix rebre el premi que duu el nom d’una persona referent del nostre país, i a la vegada posa en valor el treball en equip en una redacció. Azzouzi reivindica la necessitat de tenir més referents diversos en els camps socials de la mà de polítiques estructurals per acabar amb el racisme.

Enhorabona pel premi. Com reps la notícia de ser un dels guanyadors del premi Arcadi Oliveres pel teu treball final de grau (TFG)?

Sincerament estic molt content d’haver-lo rebut. Quan llegeixes ‘premi Arcadi Oliveres’ impacta, és una persona molt influent. No sé si em queda gran el nom o el premi perquè és imponent. Estic content.

Un premi que porta el nom de l’Arcadi Oliveres és un orgull

Vas conèixer a l’Arcadi, o el seu pensament?

Soc molt jove, tinc 23 anys. Personalment no el vaig conèixer, però l’he llegit, he vist la seva trajectòria. També em va agafar a la feina la notícia de la seva mort i vaig veure el consens entre persones d’ideologia molt diversa que se l’estimava. Un premi que porta el nom de l’Arcadi Oliveres és un orgull.

Azzouzi ha guanyat el premi Arcadi Oliveres en l’àmbit periodístic pel seu treball ‘Gent sense casa: aproximació periodística al sensellarisme a Barcelona’. Font: Assís Centre d’Acollida

El teu treball tracta sobre el sensellarisme a Barcelona. D’on neix el desig de treballar aquest tema?

Sempre he tingut predisposició i interès per les temàtiques socials i d’injustícia. Penso que és per qui soc: un jove d’origen migrant que viu a Premià de Mar, en una zona cèntrica de renda baixa. En un barri que no és el Bronx, però tampoc és el més benestant del municipi. Sense anar més lluny, al bloc on visc trobes moltes nacionalitats diferents. Això m’ha portat a qüestionar-me coses i interessar-me per la injustícia social, i m’ha portat a cobrir aquesta mena de temàtiques socials.

Després de col·laborar amb mitjans de comunicació en temes de racisme i migracions decideixo provar temes diferents. A La Directa vam fer un reportatge a fons sobre el sensellarisme, que era un tema que em rondava després de participar en assemblees d’habitatge. Aquell reportatge em deixa molt impressionat de la brutalitat que és quedar-se al carrer. A partir d’aquí és quan decideixo fer-ne el meu tema del TFG.

D’un reportatge passes a una investigació que dura sis mesos. Com vas viure el teu primer reportatge de llarga durada?

Doncs fotut. Em va agafar fent les pràctiques del grau a TV3, amb el mes de Ramadà pel mig, va ser duríssim. Estic molt content amb el que va sortir, però m’hagués agradat tenir més temps per parlar amb més persones i aprofundir alguns temes.

També hi ha una tasca d’elaborar el marc teòric molt interessant, on veig la feina que ja està feta, i molt ben feta. Per exemple, cito a la Clàudia Frontino, guanyadora del premi Montserrat Roig, que va fer un reportatge ideal, molt inspirador. De fet, ella i el João França em van ajudar a trobar bibliografia.

L’estructura del reportatge és un mosaic de diverses històries i trajectòries, emprant eines literàries. Com et decantes per aquest estil?

Volia l’atractiu de la literatura i el rigor i l’ètica del periodisme. Per això vaig intentar ser molt curós. L’estructura vol, a través de sis retrats, entendre una dinàmica global i trencar amb el clàssic estereotip de pidolaire amb una cervesa i una manta. N’hi ha, sí, però no només ens trobem amb aquest perfil.

Mai havia redactat tantes pàgines juntes a la meva vida, mai havia escrit 70 pàgines seguides d’un mateix document, i em va semblar que podia ser un estil que no avorrís al lector. Utilitzar aquest recurs en un tema tan sensible és estar a la corda fluixa, com un equilibrista. Jo em marcava un límit al qual no volia arribar: frivolitzar o romantitzar la pobresa. Una línia vermella del periodisme social hauria de ser no romantitzar la pobresa.

Comences a fer el reportatge, et trobes amb històries personals complicades. Com et planteges aquestes preguntes que obliguen als entrevistats a reviure alguns dels moments més difícils de la seva vida?

Primer diré que al que hem d’aspirar com a periodistes és dedicar-nos a fer reportatges així cobrant. Ara bé, com que la indústria del periodisme està immersa en un món capitalista crec que no s’està anant cap aquí sinó vers un escenari més groc i immediat.

Dit això, penso que els importants són ells i no pas jo. Anava amb molta cura, tens a les teves mans històries tremendament dures, que costaven de creure de tan dures. Cal molta humanitat, molta deontologia periodística i ètica. No hi ha cap necessitat de collar a una persona que no ho ha passat bé per arrodonir un text. A tot això he de dir que els cap de premsa de les entitats em van ajudar i facilitar molt la feina.

Com ha estat la relació amb el món associatiu?

Molt bona. Jo també tenia clar que una línia vermella era no fer propaganda de les entitats. Entenc que fan una tasca necessària, però en alguns casos ha de ser criticable. Les coses que poden millorar s’han de dir.

Hi ha poca crítica al món de les entitats socials?

L’autocrítica és molt necessària en la lluita pel progrés social. Potser es fa portes endins, i està molt bé. Però a vegades pensem que una entitat és perfecta perquè dona menjar a qui no en té o ajuda a refugiats. I no és així. El bon periodisme, ben entès, és una eina de fiscalització democràtica i millora social. No crec que sigui bo que el periodista que es dedica a fer antiracisme acabi sent com el cap de premsa de l’entitat de torn.

Una línia vermella del periodisme social hauria de ser no romantitzar la pobresa

Com a periodistes no hem de fer propaganda però hem d’empènyer a favor del canvi social i no de les idees reaccionaries. El periodisme fa una funció social de transformar la societat, millorar-la, incrementar el sentit crític, ajudar a la gent a conèixer el lloc on viu o explicar què fan els polítics amb els diners públics. Tenir una societat civil més preparada i conscienciada ens fa millors.

L’Anna Pachecho i l’Andrea Gumes reflexionaven en una entrevista a Crític sobre el paper de l’ego en el periodisme i, especialment, sobre com elles s’han vist empeses a agafar feines i encàrrecs per “por de perdre’s alguna cosa laboralment”. Creus que en l’àmbit del periodisme social passa el mateix?

Fa molt poc que soc periodista i he vist poca cosa, no crec que sigui una veu autoritzada per parlar-ne. Puc parlar del que he viscut. En el meu cas és al revés, porto una època en què he dit que no a certes propostes en l’àmbit de la comunicació i el periodisme. Encara et diria més, jo vinc de l’activisme antiracista i hi he renunciat molt per dedicar-me al periodisme, perquè és la vessant que em realitza més i a la que vull projectar la meva vida. Els egos existeixen com a totes les professions. Potser més perquè es projecta una imatge pública, tenim seguidors i a tots ens agrada agradar, no siguem ingenus.

Ara bé, a casa meva sempre m’han ensenyat a tocar de peus a terra i a aprendre de tothom. Intento aplicar-ho a la meva vida. Pel que fa als egos no ho crec. Si jo porto temes de canvi climàtic i un company de redacció proposa un tema d’aquest àmbit li faré arribar els contactes que hagi treballat i l’ajudaré en el que pugui. Si cada periodista fa la guerra en solitari no arribarem enlloc. Som millors quan treballem en equip.

La periodista argentina Leila Guerriero diu que es fa molta crònica social dels pobres i molt poca dels rics. Per què creus que la crònica que explica la realitat social i s’apropa a les injustícies posa més l’accent en les persones empobrides que en aquelles que es beneficien d’un sistema injust?

Crec que tenim una moral caritativa que apel·la a aquest tipus de reportatges. En part està bé, però també porta a romantitzar certes situacions. No sempre, però pot despertar un sentiment d’ajuda condescendent. Són terrenys pantanosos. No sabria dir-te els motius exactes, però crec que la moral cristiana centrada en la caritat hi pot tenir a veure. Sobre els rics suposo que hi ha una qüestió d’accés. Un pobre té tan poc a perdre que li pot ser més igual explicar les seves misèries. En canvi, un ric té molt a amagar. També ajuda a transformar què fan els rics, amb qui s’ha barallat aquesta vegada el Froilan… els draps bruts de la família reial sempre desperten molta indignació.

Igualment trobo positiu fer crònica de la pobresa, però sempre sent conscients d’on som, qui som i de qui tenim davant. Crec que el periodisme s’ha de fer pensant que tu podries ser la persona que tens davant. Hi ha molts periodistes que estan molt fotuts, és una professió molt precària. Periodistes a l’atur, que han hagut de canviar de professió, que tenen problemes amb la droga per culpa de la feina. És un tema molt gros del qual se’n parla molt poc.

Media.cat va treure una entrevista molt bona a Mar Cabra, premi Pulitzer de l’any 2017, per la investigació dels Papers de Panamà. Una entrevista que s’ha de llegir més: una periodista que arriba a guanyar un Pulitzer i un dia es planta i diu “no vull fer més periodisme”. Estava cremadíssima del que exigeix seguir l’actualitat, no tenir horaris fixos, no tenir contacte amb la família, la pressió per l’autoexplotació.

Si cada periodista fa la guerra en solitari no arribarem enlloc

Quins són els teus referents en periodisme social?

En João França, a qui dedico part dels agraïments del treball. Tot i que per mi és més un intel·lectual que fa periodisme. La Mercè Conesa, que la vaig descobrir gràcies al treball. Clar, demanes referents a algú que fa poc temps que treballa.

Tampoc es tracta de fer una biblioteca definitiva. A qui llegeixes?

A l’Andreu Merino, a la Sara Montesinos –per mi referent vital en moments importants–, la gent de la Directa, que per mi ha estat una escola de periodisme. També l’Helena López Vallejo, el Ferran Moreno… i més companys que em deixo.

Et diré una cosa, m’agradaria parlar de més periodistes racialitzats. S’ha de reivindicar per una qüestió de justícia social, perquè aporten mirades diferents i noves. Es farà millor periodisme si amb naturalitat anem mirant que hi hagi més representativitat.

Hem hagut d’esperar a l’any 2022 per veure la primera presentadora negra a la televisió pública catalana.

La Beatrice Doudu. Ja era hora, s’ha trigat molt. Sembla que TV3 s’està posant les piles amb la Bea, la Maria Bouabdellah que presenta el ‘Ràndom’ del Súper3, el Daura Mangara presenta ‘El negre de Banyoles’. Està molt bé, però no podem abaixar la guàrdia. A vegades em diuen “tu el que vols és que et contractin”. Però res a veure, jo tinc la meva feina, el que vull és que augmenti la representativitat. Ho reivindico per a totes les professions: un metge negre pot ser igual de bo i coneixerà millor la pell negra, i hem de tenir en compte que dermatològicament s’han fet veritables aberracions a Catalunya per desconeixement. Més professors: l’Helena López ha fet un reportatge boníssim de la diversitat en el professorat. Amics meus em diuen “més gent així”, “jo hauria canviat molt a l’escola amb referents així”.

A França hi ha molts presentadors racialitzats i es troben lluny d’acabar amb el racisme. És una condició necessària però no suficient?

Representar i transformar són conceptes diferents. Si tot s’acabés amb la representativitat, el fet que l’Ignacio Garriga estigui a Vox seria una cosa positiva, i en realitat és un tret al peu. Que la Kamala Harris sigui la vicepresidenta dels Estats Units no vol dir que vetlli pels interessos de les persones a qui representa.

La representativitat és una qüestió de justícia, segurament ajuda a reduir el racisme perquè trenca estereotips i esquemes. El problema és que la política antiracista es basi només en posar una persona negra o marroquí a la tele. Representativitat sí, però acompanyada amb polítiques estructurals contra el racisme. Hem d’avançar cap a un sentit comú de la nostra societat que no sigui racista.

[Font: http://www.xarxanet.org]

De l’ex-Yougoslavie jusqu’à la Russie contemporaine, les auteurs d’Europe centrale n’ont cessé d’écrire les crises successives de la région à travers la petite histoire. Plongée dans une littérature encore trop peu connue.

Couvertures des livres d’Andreï Guelassimov, Chamil Idiatoulline, Mark Thompson, Ivo Andrić et Reiner Stach. | Montage Slate.fr

Écrit par Sylvain Boulouque — édité par Léa Polverini 

Pour comprendre l’Europe centrale et orientale, il peut être utile de passer par des détours littéraires susceptibles de restituer son caractère foisonnant, son esprit parfois loufoque, et sa réalité souvent tragique.

«Kafka – Le temps des décisions»

L’un des maîtres en la matière a été Franz Kafka. La trilogie biographique que lui consacre Reiner Stach est à la fois une analyse passionnante de la vie et de l’œuvre de l’écrivain de l’absurde, et une mise en abyme de l’Europe centrale. Il ne s’agit pas à proprement parler d’un récit chronologique, mais d’une analyse chrono-thématique des principaux aspects de l’œuvre de Kafka.

Stach s’intéresse dans son premier volume aux écrits de jeunesse de Kafka. Docteur en droit, né dans le quartier juif de Prague en 1883, ce dernier se lance en parallèle dans une carrière d’écrivain. À 29 ans, il publie son premier livre, Le Verdict, nouvelle à clé sur la sexualité et la solitude dans la société pragoise des années 1910.

Très vite, Kafka écrit d’autres nouvelles, qui ne sortiront qu’à titre posthume, grâce à son ami Max Brod: seule La Métamorphose est publiée de son vivant. Le premier volume de la vaste biographie que lui dédie Reiner Stach permet d’entrevoir la complexité d’une écriture à la fois libératoire et carcérale, ancrée dans les tourments d’époque de l’Europe centrale.

Kafka – Le Temps des décisions (Tome 1)

Reiner Stach

Le Cherche midi

960 pages

29,50 euros

Parution le 9 mars 2023

 

 

«La Chronique de Belgrade» et «Extrait de naissance»

Plus à l’ouest, Ivo Andrić et Danilo Kiš sont des figures majeures de la littérature d’ex-Yougoslavie. Andrić d’abord: prix Nobel de littérature, son Pont sur la Drina, publié en 1945, évoque l’harmonie entre les communautés. Le recueil de textes inédit La Chronique de Belgrade, qui sort aux éditions des Syrtes ce mois-ci, traduit par Alain Cappon, est un texte historico-littéraire. Il témoigne des ambiguïtés humaines et de la complexité de la situation politique et interethnique dans la capitale serbe.

Portrait de sa ville, c’est aussi une analyse des gens de peu qui cherchent à s’accommoder des contraintes du temps: l’occupation austro-hongroise d’abord, puis allemande. Il évoque également la libération du pays. La joie, mais aussi en filigrane les souffrances liées à la dictature qui se met en place, souvent oubliées en raison de la place à part que la Yougoslavie de Tito a eue dans le système communiste.

La Chronique de Belgrade

Ivo Andrić

Traduit du serbe par Alain Cappon

Les Syrtes

22 pages

21 euros

Paru le 3 mars 2023

 

 

Danilo Kiš poursuit en quelque sorte l’œuvre d’Andrić. Il est à la fois monténégrin et juif de Serbie. Une partie de sa famille est déportée. Kiš décrit lui aussi l’enfermement imposé par le régime communiste de Tito. Né en 1935, il réussit à s’installer en France en 1962, où il enseigne le serbo-croate. L’historien Mark Thompson, qui lui dédie une biographie, Extrait de naissance – L’Histoire de Danilo Kiš, s’est inspiré d’un fragment autobiographique rédigé par Kiš lui-même à la demande d’un éditeur américain.

S’étant installé en France dans les années 1960, Kiš avait amorcé une autobiographie familiale restituant le destin des peuples formant la Yougoslavie. Sa soif de liberté et sa passion lui permettent de montrer l’absurde des situations bureaucratiques. Enfin et surtout, il publie Un tombeau pour Boris Davidovitch sur l’URSS, qui exalte la lutte pour la liberté des Soviétiques, et dénonce la terreur stalinienne. Son goût pour la liberté et sa capacité à la mettre en récit font de Danilo Kiš l’un des principaux auteurs de l’ex-Yougoslavie, et l’une des principales figures de la dissidence littéraire en exil.

Extrait de naissance – L’Histoire de Danilo Kiš

Mark Thompson

Noir sur Blanc

608 pages

26 euros

Paru le 2 février 2023

 

 

«Ex-rue Lénine» et «Purextase»

Sous le régime soviétique, les deux romans qui suivent n’auraient pas passé le cap de la censure. Mais la Russie a changé, et la littérature, pour le moment, ne passe pas encore sous les fourches caudines de la censure poutinienne. Purextase d’Andreï Guelassimov, traduit en français par Raphaëlle Pache, et Ex-rue Lénine de Chamil Idiatoulline, traduit par Emma Lavigne, décrivent la décomposition de la Russie contemporaine.

Le premier roman invente un rappeur confronté au passé post-soviétique. Alors qu’il est en tournée en Allemagne, il croise Mitia, qui le fait replonger dans le Rostov-sur-le-Don des années 1990, époque de tous les possibles pour la Russie: les longues descentes après l’addiction aux stupéfiants, les mafieux en tout genre, prêts à tout monnayer, à tout acheter et à tout vendre…

Le héros, nommé «Pistoletto», se prête au jeu avant de réussir à s’enfuir, quittant l’univers de la drogue pour celui de la musique. Il devient alors Tolia, qui observe la décomposition de ce monde, et finalement Booster, qui sort de l’ornière, cherchant à offrir le meilleur de lui-même.

Purextase

Andreï Guelassimov

Traduit du russe par Raphaëlle Pache

Les Syrtes

344 pages

23 euros

Paru le 6 janvier 2023

 

Chamil Idiatoulline décrit lui aussi l’état de la Russie contemporaine, à travers une petite ville inventée, Tchoupov, d’où se dégage une odeur pestilentielle. Là-bas encore, c’est la pollution et le délabrement qui dominent. La corruption est directement responsable de l’état de la Cité. Pour lutter contre cette situation, l’un des héros, Danill, tente de se présenter à la mairie. Il doit composer avec l’héroïne, Léna, qui veut imposer par la citoyenneté retrouvée une vie nouvelle. La complémentarité entre les deux destinées de ces personnages laisse entrevoir un avenir moins sombre… La littérature permettant d’espérer.

Ex-rue Lénine

Chamil Idiatoulline

Traduit du russe par Emma Lavigne

Noir sur Blanc

380 pages

24 euros

Paru le 2 février 2023

 

 

[Source : http://www.slate.fr]

A editorial Shinchosha, que deu indicios de que podería tratarse dunha historia de misterio, asegura que o libro reflicte «o mundo de Murakami 100 % e fai tremer a alma»

Murakami, durante a súa visita a Santiago no 2009 para recoller o premio San Clemente.

A nova novela do escritor xaponés Haruki Murakami, que se publicará no Xapón o próximo 13 de abril, levará por título The City and its Uncertain Walls (A cidade e os seus muros incertos), segundo desvelou este mércores o seu editorial, Shinchosha.

O selo tamén deu a coñecer a portada que levará a novela no Xapón, onde se pode ver unha especie de pasadizo, así como unha breve descrición da trama, que parece indicar que podería tratarse dunha historia de misterio.

«Débese ir a esta cidade. Á conta de todo. Como nun vello soño, ábrese un andel escondido e espértase a historia selada, que empeza a moverse», detalla a editorial, que di que este libro reflicte «o mundo de Murakami 100 % e fai tremer a alma».

A novela, dunhas 1.200 páxinas, será a primeira do escritor en seis anos, tras publicar no 2017 Killing Commendatore (A morte do comendador), e a primeira que se publicará simultaneamente en papel e en formato electrónico.

O 13 de abril será a data de publicación no Xapón, onde terá un prezo de 2.970 iens (uns 21 euros), pero aínda se descoñece a data de lanzamento noutros países.

Nacido en Kioto, Murakami, de 74 anos, debutou na literatura coa novela Hear the wind sing (Escoita a canción do vento, 1979) e é coñecido por obras como Norwegian wood (Tokio blues, 1987), Kafka on the shore (Kafka na beira, 2002) ou as máis recentes 1Q84 (2010) e Men without women (Homes sen mulleres, 2014).

As súas obras foron traducidas a máis de 50 idiomas e a súa traxectoria foi recoñecida con numerosos premios, entre eles o Noma, o Tanizaki, o Hans Christian Andersen, o Franz Kafka ou o Jerusalem Prize.

 

[Foto: Sandra Alonso – fonte: http://www.lavozdegalicia.es]

El premio al mejor primer largometraje del festival alemán fue para el debut de Leandro Koch y Paloma Schachmann.

Leandro Koch y Paloma Schachmann en el Berlinale Palast.

La película argentina Adentro mío estoy bailando ganó este sábado el First Feature Award de la edición número 73 del Festival Internacional de Berlín, que premia al mejor debut en el largometraje, un galardón especialmente importante porque se trata de un premio transversal, que atraviesa todas las secciones de la muestra y que está dotado de 50.000 euros. La realización de Leandro Koch y Paloma Schachmann es la primera película argentina que gana este premio de la Berlinale. Los realizadores utilizaron elementos de su propia historia personal para hacer una ficción vinculada con el título internacional del film, The Klezmer Project.

En la película, Leandro es un frustrado camarógrafo de bodas judío sin interés en la religión de su familia. Pero cuando se enamora de la clarinetista Paloma, que toca klezmer, empieza a desarrollar un proyecto documental sobre música klezmer para pasar más tiempo con ella. La película lo lleva entonces a través de Europa del Este en busca de melodías klezmer perdidas, que en parte han sido salvaguardadas por los gitanos que vivieron junto a los judíos antes de la Segunda Guerra Mundial.

Se trata de una road movie de múltiples capas que está muy lejos de un documental musical convencional. Los directores y protagonistas viajan desde Buenos Aires a las fronteras de Ucrania, Rumanía y Moldavia en busca de un patrimonio cultural en vías de desaparición. Enhebrando hábilmente una historia personal con una exploración de las tradiciones yiddish, los codirectores asumen los papeles principales en la metaficción central de la película.

[Fuente: http://www.pagina12.com.ar]

 

La Nuit du 12, l’un des films favoris de cette soirée des César, a remporté six trophées, dont ceux du meilleur film et de la meilleure réalisation. De son côté, la réalisatrice française d’origine sénégalaise Alice Diop a été récompensée du prix du meilleur premier film.

Le réalisateur Dominik Moll (gauche) avec le scénariste Gilles Marchand (droite) après avoir reçu le prix de la meilleure adaptation à la 48e cérémonie des Césars.

Vingt-deux ans après Harry un ami qui vous veut du bien, Dominik Moll a récidivé ce vendredi avec un nouveau César de la meilleure réalisation pour La Nuit du 12. « Nous avons la chance en France d’avoir un public qui a une appétence pour les films qui sortent des sentiers battus, c’est une curiosité qu’il faut maintenir », a-t-il encouragé. Son long-métrage, récompensé du prix du meilleur film, a également vu ses deux acteurs principaux, Bastien Bouillon et Bouli Lanners, remporter respectivement le César du meilleur espoir masculin et celui de meilleur second rôle masculin pour leur rôle d’enquêteurs de police.

Présenté au Festival de Cannes dans la section « Cannes Première », La nuit du 12 retrace une enquête de la police judiciaire, après l’assassinat d’une jeune fille, sans témoins et en pleine nuit. Il livre une galerie de suspects pétris de masculinité toxique et s’attaque aussi au machisme dans la police. Sorti en juillet en salles, il a été l’un des succès français de l’année, avec 509 000 spectateurs au total. Inspiré d’un fait divers relaté par Pauline Guéna dans son enquête sur la PJ de Versailles 18.3, une année à la PJ, il avait déjà reçu le Prix Jacques Deray du film policier, décerné par l’Institut Lumière à Lyon.

Premier César pour Virginie Efira

La Franco-Belge Virginie Efira a remporté le César de la meilleure actrice, pour son rôle dans Revoir Paris face à notamment Juliette Binoche ou Fanny Ardant. Un trophée, pour lequel elle avait déjà été nommée quatre fois, et qui arrive après deux années intenses, où elle a capté toute la lumière. Dans ce film, elle interprète le rôle d’une rescapée d’un attentat. « Ce film [est] juste, beau, consolateur, cathartique, merci d’avoir rendu hommage aux victimes », a déclaré l’actrice franco-belge, dédiant le prix à la réalisatrice du film Alice Winocour et à toutes « les autres réalisatrices » qui l’ont accompagnée.

Le César du meilleur acteur a été décroché par Benoît Magimel qui a définitivement regagné sa place au sommet du cinéma français en obtenant un deuxième César d’affilée, une première. À 48 ans, il a reçu ce prix pour Pacifiction – Tourment sur les Îles, un an après avoir déjà soulevé la statuette pour De son vivant, après parcours dense – presque 70 films à son actif – et parfois chaotique. Dans Pacifiction, du réalisateur espagnol Albert Serra, il livre une performance d’acteur en roue libre, incarnant un haut-commissaire de la République à Tahiti, qui navigue avec morgue et élégance de la haute société aux milieux interlopes, des indépendantistes aux militaires.

Hommage rendu aux réalisatrices par Alice Diop

La cinéaste Alice Diop, 44 ans, a remporté le César du meilleur premier film, pour Saint Omer qui relate le procès d’une mère infanticide et inspiré d’une affaire judiciaire récente. Alice Diop est une documentariste reconnue, mais avant Saint Omer, elle n’avait pas encore réalisé de fiction, ce qui lui a permis de concourir dans cette catégorie. Ce film de procès cérébral et radical ambitionne d’explorer « la grande question universelle » de notre « rapport à la maternité » selon sa réalisatrice. Saint Omer  a reçu des louanges de la part des critiques depuis sa présentation à la Mostra de Venise, où il a eu à la fois le grand prix du jury et le prix du premier film. Il a ensuite gagné notamment le Prix Louis-Delluc, ex-aequo avec « Pacifiction » d’Albert Serra.

« Je suis très, très fière d’appartenir à une nouvelle génération de cinéastes françaises », a déclaré Alice Diop, louant également le travail de Claire Denis, Rebecca Zlotowski et Alice Winocour. « On ne sera ni de passage, ni un effet de mode ! On est appelées à se renouveler chaque année, à s’agrandir… Merci les filles », a-t-elle ajouté.

La veille, Alice Diop avait reçu un prix Cléopâtre, créé en réaction par le magazine Causette à une sélection 2023 des Césars très masculine. Cette récompense 100% féminine a été organisée pour « mettre en lumière les réalisatrices injustement snobées cette année » aux César. L’idée avait été lancée par la députée EELV Marie-Charlotte Garin lorsqu’elle avait remarqué qu’aucune femme n’est nommée dans la catégorie Meilleure réalisation des Césars.

Cette simple blague a résulté par la création d’une cérémonie des Cléopâtres avec deux récompenses : le prix du public après le vote en ligne d’environ 1 000 lecteurs et le prix de la rédaction du magazine. Alice Diop a reçu le prix du public, pour son film Saint-Omer, et Rebecca Zlotowski, prix de la rédaction, pour Les Enfants des autres. Un autre prix alternatif a été décerné ces derniers jours : le 6e prix Alice Guy (du nom de la première cinéaste de l’histoire), décerné à la meilleure réalisatrice, qui a choisi d’honorer Alice Winocour et son long-métrage Revoir Paris.

À noter que la cérémonie des César a été brièvement interrompue par l’irruption d’une activiste pour le climat, soutenant le collectif Dernière rénovation et arborant un t-shirt « We have 761 days left » (il nous reste 761 jours, en anglais).

 

Palmarès Complet de la 48e cérémonie des Césars :

♦ Meilleur film

La nuit du 12 de Dominik Moll

♦ Meilleure réalisation

Dominik Moll pour La nuit du 12

♦ Meilleure actrice

Virginie Efira pour Revoir Paris

♦ Meilleur acteur

Benoît Magimel pour Pacifiction – Tourment sur les îles

♦ Meilleur espoir féminin

Nadia Tereszkiewicz pour Les amandiers

♦ Meilleur espoir masculin

Bastien Bouillon pour La nuit du 12

♦ Meilleur court-métrage de fiction

Partir un jour d’Amélie Bonnin

♦ Meilleurs costumes

Gigi Lepage pour Simone, le voyage du siècle

♦ Meilleurs décors

Christian Marti pour Simone, le voyage du siècle

♦ Meilleur premier film

Saint Omer d’Alice Diop

♦ Meilleur court-métrage d’animation

La vie sexuelle de Mamie d’Urska Djukic et Emilie Pigeard

♦ Meilleur film d’animation

Ma famille afghane de Michaela Pavlatova

♦ Meilleur son

François Maurel, Olivier mortier, Luc Thomas pour La nuit du 12

♦ Meilleure actrice dans un second rôle

Noémie Merlant pour L’innocent

♦ Meilleur acteur dans un second rôle

Bouli Lanners pour La nuit du 12

♦ Meilleure musique originale

Irène Dresel pour À plein temps

♦ Meilleure adaptation

Gilles Marchand et Dominik Moll pour La nuit du 12

♦ Meilleur film de court-métrage documentaire

Maria Schneider, 1983 d’Elisabeth Subrin

♦ Meilleur film documentaire

Retour à Reims [Fragments] de Jean-Gabriel Périot

♦ Meilleurs effets visuels

Laurens Ehrmann pour Notre-Dame brûle

♦ Meilleur film étranger

As Bestas de Rodrigo Sorogoyen

♦ Meilleur montage

Mathilde Van De Moortel pour À plein temps

♦ Meilleure photographie

Arthur Tort pour Pacifiction – Tourment sur les îles

♦ Meilleur scénario original

Louis Garrel, Tangy Viel et Naila Guigujet pour L’innocent

 

[Photo : BERTRAND GUAY / AFP – source : http://www.rfi.fr]

 

Escrito por Reyes Martínez Torrijos 

La Organización de Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (Unesco, por sus siglas en inglés) promueve una educación multilingüe cimentada en la lengua materna y luego en la introducción gradual de otras; sin embargo, en varias regiones de México la enseñanza del inglés sustituye o empobrece las lenguas originarias, coincidieron escritores y promotores de derechos indígenas entrevistados por La Jornada a propósito del Día Internacional de la Lengua Materna.

El narrador y docente Luis Antonio Canché, ganador del Premio de Literaturas Indígenas de América (PLIA) 2022, alertó que en la Península de Yucatán hay escuelas donde se debería impulsar hablar maya en todos los niveles; en cambio, se deja de lado para dar mayor importancia al inglés, con la idea de que los alumnos se van a ir al extranjero a buscar mejores oportunidades laborales.

Lo anterior confronta el sentido de la efeméride que se celebra cada 21 de febrero. El 13 de diciembre pasado, el organismo multilateral celebró el Decenio Internacional de las Lenguas Indígenas (2022-2032).

Mañana se realizará un debate en la sede de la Organización de Naciones Unidas, en Nueva York, con el tema La educación multilingüe: una necesidad para transformar la educación.

Canché (Chumayel, Yucatán, 1977) añadió que también se batalla con la discriminación, evidente cuando “escuchamos a dos personas hablar alguna lengua extranjera y nos maravillamos, pero cuando oyen a dos mayahablantes, se les trata como extraños.

“Ahorita, un reto muy importante es trabajar con las comunidades de jóvenes y niños donde hay una pérdida de la lengua. Ellos llegan a la ciudad y, al no ver a un espacio donde se habla maya, les da pena, no la quieren hablar y quieren aprender a hablar español o inglés, porque es la idea que nos han vendido.”

El promotor de la lengua y cultura mayas añadió que “en las comunidades donde se supone que debería existir una educación bilingüe, hay escuelas de formación indígena donde todavía hay profesores que no hablan maya e incluso prohíben hablarlo a los alumnos y les exigen hablar español”.

Por su parte, la escritora y profesora maya Marisol Ceh Moo (Calotmul, Yucatán, 1978), quien en 2019 obtuvo el PLIA, agregó que se buscan personas políglotas, que hablen inglés, francés y chino, “no hablantes en lengua materna. Es mucho más difícil, pero a muchos no nos quitan las ganas de triunfar en el importante trabajo en torno a la lengua de nuestros padres”.

Se puso en el lugar de alguien que va a Estados Unidos y no es hispanoparlante, se siente empujado a aprender el idioma local con prontitud. “Sé que es bonito, una lengua valiosa, pero cuando regresa quiere decir todas las palabras que aprendió. Habla maya, español e inglés en un collage. Nosotros lo vamos adoptando sobre todo en las ciudades y empobrecemos nuestro idioma.

En la imagen, la poeta zapoteca Irma Pineda

Marisol Ceh Moo puntualizó: “No podemos separarnos del resto del mundo, pero bajo la sensibilización y la enseñanza hacia las personas de cuánto vale su idioma materno creo que podrían permanecer en él y adicionalmente aprender algo más”.

Compromiso de narradores premiados

La defensora del maya, el segundo idioma originario más hablado en el país después del náhuatl, concordó con Luis Antonio Canché en que quienes han sido reconocidos con algún premio literario tienen la oportunidad y la obligación de “reivindicar cada día y momento su lengua materna. Es un compromiso social que tenemos como creadores no solamente hablar en maya y tenerlo para mí. Se necesita. Nos avergonzamos cuando personas, por ejemplo, de Japón, llegan a dar conferencias en maya para hablantes de ese idioma en la península. Debemos volver a sentirnos orgullosos de representar una lengua indígena, como le llaman hoy día, y que el Día de la Lengua Materna debe ser siempre”.

Sobre el multilingüismo, la poeta zapoteca Irma Pineda (Juchitán de Zaragoza, Oaxaca, 1974) relató que en otras regiones del mundo se “hablan no solo dos, sino tres o cuatro idiomas. A nosotros se nos niega la continuidad de nuestra lengua; medio aprendemos español y simulamos que estudiamos inglés. Al final, terminamos hablando mal todo”.

La escritora mencionó que “hay mucha simulación del Estado y del sistema educativo; es una evidencia de ello que no se cumple la ley al impartir la enseñanza de las lenguas indígenas como establece la Constitución en el artículo tercero, pero tampoco se cumple con que aprendamos otras lenguas que se imparten en el sistema educativo mexicano, como inglés o francés”.

Pineda destacó que el gran problema “de nosotros como población indígena, y debe serlo también para el Estado mexicano, es la discriminación”, pues “en la medida en que tenemos miedo de seguir siendo quienes somos, también lo tenemos de seguir sosteniendo nuestra cultura y nuestras lenguas. Es el punto fuerte que hay que combatir”.

Para el escritor y promotor ñuu savi Florentino Solano (Metlatónoc, Guerrero, 1982) “en términos de literatura nos encontramos en un muy buen punto. Hemos avanzado mucho como comunidad, el pueblo ñuu savi. Prueba de eso son las numerosas obras que se han publicado en los años recientes y también el incremento de jóvenes que se están sumando a esta actividad artística. Tenemos grandes exponentes, como Celerina Sánchez.

“En el aspecto comunitario hay mucho trabajo que hacer. Muchos jóvenes se están yendo a Estados Unidos y al norte del país: Baja California, Sonora, Sinaloa y otros estados. Llegan a esos lugares y empiezan a comunicarse en español o en inglés y dejan de hablar su lengua. Los que nacen allá, automáticamente aprenden español, y en las escuelas se añade inglés.”

Narró que durante los 20 años que vivió en la región de San Quintín, en Baja California, vio muchas situaciones de pérdida de lengua en estos lugares, “porque no hay estímulo ni programas de política pública para su conservación. Ahora que regresé a mi pueblo, Metlatónoc, encuentro que en las comunidades la lengua sigue fuerte, vigorosa, con mucha vida, pero en los espacios externos sí está sufriendo mucho”.

Sostuvo que la migración no es mala en principio, pues en San Quintín vio que “se reúnen muchísimos pueblos y lenguas. En los años recientes se ha aprendido a convivir entre ellos. Hay más de 20 grupos culturales que se han organizado y reproducen sus festividades, costumbres y tradiciones, pero con el español ha sido difícil porque no han habido programas que impulsen que los jóvenes hablen la lengua de sus padres”.

 

[Foto: Rodrigo Lolo – fuente: http://www.jornada.com.mx]

%d blogueurs aiment cette page :