Archives des articles tagués Recherche

Mientras Berlín se iluminaba fantasmagóricamente con las piras donde ardían libros prohibidos, los nazis llevaban a cabo un crimen cultural de proporciones aún mayores, un sistemático saqueo de bibliotecas sin precedentes en la historia con la intención dotar al Reich de armas ideológicas contra los enemigos del nacional-socialismo, al tiempo que se privaba a estos de su herencia cultural.

El otro plan de Hitler para dominar Europa: saquear millones de libros para borrar a sus enemigos

Escrito por ÁLVARO ALCÁZAR

Los anaqueles de judíos, comunistas, políticos liberales, activistas por los derechos LGTB, católicos, masones y de cualquiera que entrara en la larga lista de enemigos del régimen fueron expoliados y las obras que contenían esgrimidas como armas intelectuales contra sus dueños. Un saqueo sistemático de bibliotecas públicas y privadas y de librerías que, a lo largo y ancho de la Europa ocupada, llevaron a cabo las tropas alemanas en despiadada competencia entre las distintas organizaciones del Reich, y que por fin queda documentado gracias a la pormenorizada investigación de Anders Rydell.

En paralelo, Ladrones de libros es la historia cuasi detectivesca de cómo un heroico puñado de bibliotecarios, y con ellos el propio autor, han emprendido la tarea de devolver estos libros a sus dueños legítimos. Para ello, han peinado las bibliotecas públicas de Berlín con el fin de tratar de identificar los volúmenes robados y han intentado dar con los familiares de aquellos que fueron despojados. En muchos casos, estos libros son el único objeto que los descendientes de víctimas del Holocausto podrán tener entre las manos como un recuerdo.

La Segunda Guerra Mundial fue también un conflicto cultural y el estudio y refutación de toda la literatura «degenerada» que los nazis expoliaron pretendía justificar el deseo de Alemania de dominar el mundo y derrotar a sus enemigos con la «ciencia», así como sentar las bases intelectuales sobre las que descansaría el Reich de los mil años. Un Reich que se levantaría no solo sobre sangre y piedra, sino también sobre palabras.

Anders Rydell es un reconocido periodista, editor y autor de no ficción sueco. Exjefe de cultura de un importante grupo de medios sueco, ha publicado varios libros en su carrera como autor, entre ellos, de Ladrones de libros, que junto con la aclamada The Looters analiza el saqueo cultural durante la Segunda Guerra Mundial. Su trabajo ha sido galardonado con varios premios, entre ellos, Region Uppsala’s Culture Scholarship Sweden, Micael Bindefeld’s Foundation Scholarship Sweden, Wallquist Prize Sweden, The Foundation Bengt Janson’s Memorial Fund Prize Sweden, y ha sido finalista del August Prize Sweden-Plundrarna.

 

[Fuente: http://www.todoliteratura.es]

Comeza o Congreso Internacional de Toponimia no Camiño de Santiago

«Avieira como símbolo dos viaxeiros, da peregrinación, é unha creación da lingua galega. Só en galego conflúen nunha mesma palabra o substantivo que designa a cuncha do bivalvo e o adxectivo relativo ás vías dos camiños», proclama o académico Gonzalo Navaza. O Congreso Internacional de Toponimia no Camiño de Santiago arrincou onte a súa andaina na Facultade de Filoloxía da USC (Universidade de Compostela) cunha indagación das relacións dos nomes de lugar cos relatos xacobeos lendarios e reais.

Foi Navaza quen abordou na conferencia inaugural as etimoloxías xacobeas, dende o inexistente campo de estrelas de Santiago ata o nacemento de Viana do Bolo e da Coruña. Ao longo de tres días, o congreso reúne especialistas de Galicia, a Península, Italia e Francia. O encontro cobrará hoxe pulo musical con Germán Díaz, que ofrecerá (ás 19.30 horas) un concerto aberto ao público sobre a zanfona e a ruta xacobea.

No comezo do congreso, organizado pola Real Academia Galega (RAG) coa colaboración da USC e a Asociación Galega de Onomástica (AGON), e o apoio da Deputación da Coruña e da Xunta, o presidente da RAG, Víctor F. Freixanes, quixo pór de relevo a importancia deste encontro, que, anotou, «confirma a Academia e o mundo académico galego en xeral como un dos centros da toponimia, non só pola enorme riqueza que ten a nosa terra en nomes de lugar, senón pola tradición dos estudos de toponimia».

A académica Ana Boullón, organizadora do congreso xunto coa académica correspondente e presidenta de AGON, Luz Méndez, sinalou que o obxectivo é impulsar as novas investigacións sobre os nomes de lugar en Europa, a través dunha chamada á sistematización dos estudos científicos neste eido relacionados coas rutas xacobeas. «Queremos —di— que o europeísmo e tamén a multidisciplinariedade percorran as xornadas: a aplicación das novas tecnoloxías, a historia, a cartografía, o turismo ou a rehabilitación do patrimonio serán outros dos distintos eixes do proxecto».

O de Compostela foi un dos nomes abordados por Navaza, exemplo que dá conta da pegada na toponimia das crónicas do Camiño, lendarias e reais. Lembrou que é o diminutivo do resultado común galego do participio do verbo latino componere, con diversos significados, dende compoñer e construír ata adornar. «Quizais ten que ver con que a basílica de Santiago acabouse de construír a finais do século IX, o que explica a tardía aparición deste topónimo», suxire o profesor da Universidade de Vigo.

A crenza tan estendida de que Compostela quere dicir «campo de estrelas» ten en calquera caso moito de etimoloxía xacobea. Baséase nunha das lendas recollidas no libro cuarto do Códice Calixtino, o Pseudo Turpín (século XII), a crónica mítica da presenza de Carlomagno en Galicia. «Nos primeiros textos do Códice Calixtino menciónase a claridade cando se fala do lugar onde apareceu o sepulcro do apóstolo, pero non as estrelas. Estas non aparecen ata o Pseudo Turpín, no episodio en que Carlomagno soña que as estrelas o guían ata Santiago. Daquela, seguindo o camiño das estrelas, prepara a expedición na que irá deixando o Camiño libre de infieis. Este material lendario incorporouse ao Códice a partir da tradición da traslatio, a que explica como chegaron os restos do Apóstolo a Galicia ata o porto fluvial de Iria Flavia, que aparece nas fontes documentais con posterioridade á da inventio, a referida á descuberta do sepulcro do Apóstolo», detalla.

Malia ser o Pseudo Turpín un texto rexeitado pola ortodoxia católica, a lenda transmitiuse. No XV a estrela xa formaba parte da iconografía popular xacobea e no XIX chegou a oficializarse dalgún xeito cando o bispo López Ferreiro tivo por certa esta etimoloxía, dando comezo a unha serie de polémicas dentro da propia Igrexa, engade Navaza.

É un exemplo das etimoloxías fantásticas que imperaron durante séculos, antes de que se procurase o rigor científico. «Durante moito tempo a arte etimolóxica foi unha especie de rama da filosofía que consistía en ver o que esconden as palabras, en revelar a íntima realidade que designan, dicíase. E a través dela consolidáronse moitas ocorrencias e lendas», argúe Gonzalo Navaza.

Sobre Santiago, Liberum Donum, Libredón, Crunia, Faro e Brigantium

O outro elemento do topónimo da capital galega, Santiago, ten tamén unha clara orixe medieval asociada ao achado do sepulcro do apóstolo. «A aglutinación de santo ao nome non atopa equivalencia noutras linguas romances, agás no castelán porque o recibe do galego», indica Gonzalo Navaza, que aclara que formas como Xacobe non son completamente equivalentes a Santiago. A primeira refírese ao patriarca do Antigo Testamento, Iacob en latín; e Santiago é a forma aplicada aos apóstolos de Xesús a partir da forma latina Iácobus. Si son variantes de Santiago Iago ou Tiago, mentres que Diego, malia o que se adoita dicir, non garda relación.

Pero como se chamaba antes Santiago de Compostela? O Chronicon Iriense (século X) e a Historia compostelá (XII) rexistran a denominación en latín Liberum Donum, e só posteriormente aparece a correspondencia romance Libredón, que fai referencia ás terras seguramente doadas polas autoridades a raíz da descuberta do sepulcro e que gozaban da protección da coroa. «Isto explica outra etimoloxía xacobea, a do Milladoiro e outros lugares da zona co mesmo nome, porque as sucesivas doazóns de terra arredor do sepulcro iríanse marcando con miliarios».

O da Coruña é outro dos topónimos xacobeos estudados por Navaza que non proceden da tradición local, senón que foi tamén asignado polo rei don Afonso inspirándose nas crónicas carolinxias do Códice Calixtino, segundo propón o filólogo. Antes de pasar a chamarse Crunia no ano 1208, lembra, a cidade coñecíase como Faro, nome que á súa vez substituiría o antigo Brigantium.

L’eveniment foguèt l’escasença d’escambiar per pensar amassa a de nòus mejans per reviscolar las lengas minorizadas

L’occitan foguèt plan representat al 3n Congrès Internacional de Revitalizacion de las Lengas Indigènas e Minorizadas, que se debanèt la setmana passada a Perpinhan e a Girona (Catalonha). I aguèt divèrsas comunicacions scientificas pertocant la lenga nòstra e sa practica dins la societat e l’escòla, son estatut e sas representacions dins los estats francés, italian e espanhòl, e mai una conferéncia plenièra de Jaume Costa que se tenguèt tota en occitan. De soslinhar que l’occitan èra una de las lengas de trabalh e se podiá traduire simultanèament. Las autras lengas èran lo catalan, l’espanhòl, lo portugués, lo francés e l’anglés.

L’eveniment se debanèt del 13 al 16 de setembre. Pendent aquelas quatre jornadas, de cercaires en lingüistica e sociolingüistica participèron a mai de 110 conferéncias, obradors e comunicacions scientificas sus las lengas e situacions sociolingüisticas dins lo Mond entièr.

Foguèt l’escasença de presentar de recèrcas e de descobrir d’autras investigacions del Mond, e d’escambiar per pensar amassa a de nòus mejans per revitalizar las lengas minorizadas.

Lo Congrès a prepausat, principalament, tres tòcas: difusar d’aspèctes educatius e de recèrca restacats al plurilingüisme, far conéisser d’accions en favor de la  revitalizacion de las minorizadas e divulgar las recèrcas sus d’aspèctes lingüistics, socials, politics e culturals en relacion amb las lengas indigènas e minorizadas. L’an organizat l’Universitat de Girona, l’Universitat Via Domitia de Perpinhan e lo Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage.

[Sorsa: http://www.jornalet.com]

Un professeur américain raconte que les deux tiers de ses étudiants ne savent pas lire les cursives, et qu’un nombre encore plus grand est incapable de les écrire.

Abandonner l'écriture cursive, c'est sans doute dire au revoir à une certaine façon de considérer la société. | Amaury Gutierrez via Unsplash

Abandonner l’écriture cursive, c’est sans doute dire au revoir à une certaine façon de considérer la société. | Amaury Gutierrez via Unsplash

Repéré par Thomas Messias 

Pour The Atlantic, un professeur d’histoire d’une fac américaine s’interroge sur les conséquences potentielles de l’arrêt de l’apprentissage de l’écriture cursive (l’écriture «à la main»). Son questionnement sur le sujet a démarré après qu’un de ses étudiants d’un niveau similaire à celui de nos licences lui a confié n’avoir pas pu tirer beaucoup d’informations du livre sur la guerre de Sécession que l’enseignant lui avait prêté, car il avait été incapable de déchiffrer les reproductions de manuscrits qui y figuraient.

Drew Gilpin Faust, le prof, a alors procédé à un sondage, et s’est rendu compte que les deux tiers des étudiants de cette promotion ne savaient pas lire les cursives, et qu’un nombre encore plus grand ne savait pas les écrire. D’où le début d’une réflexion, menée conjointement avec ses élèves, sur la place –et surtout l’absence– de l’écriture manuelle dans leur existence.

Au début des années 2010, rappelle Drew Gilpin Faust, l’écriture cursive a été rayée des enseignements imposés au sein du système américain K-12, sigle désignant le cursus scolaire allant de la maternelle au secondaire. Les étudiants d’aujourd’hui étaient alors à l’école primaire, où on leur a appris à utiliser des tablettes, des ordinateurs et des tableaux numériques. La plupart d’entre eux affirment n’avoir reçu que les bases de l’écriture cursive, pendant une année maximum.

Étonné par sa propre époque mais bien décidé à ne pas sombrer dans une observation amère de celle-ci, Drew Gilpin Faust fait preuve d’un certain fatalisme. «Le déclin de l’écriture cursive semble inévitable», écrit-il. «Après tout, l’écriture est une technologie, et la plupart des technologies sont tôt ou tard dépassées et remplacées.» Une affirmation frappée du sceau du bon sens, même si pour la plupart d’entre nous, qui avons grandi dans un système éducatif où l’écriture cursive était au centre de tout, il semble improbable que celle-ci puisse disparaître un jour.

Il reste particulièrement difficile d’envisager que des étudiants en histoire ne sachent ni lire ni écrire en lettres cursives, étant donné qu’ils ne pourront alors déchiffrer aucun manuscrit, et qu’ils devront se contenter de lire les travaux de recherche produits par d’autres. Cela ne signifie pas pour autant qu’il soit impossible de mener de brillantes études d’histoire: c’est ainsi que l’un des étudiants de Faust est allé au bout de sa thèse, dont il a simplement remodelé le sujet afin de ne pas rencontrer d’obstacles liés à sa méconnaissance de l’écriture manuscrite.

Pour autant, n’est-il pas regrettable de devoir limiter son champ de recherche à cause de cette compétence manquante? L’enseignant cite aussi le cas d’une étudiante passionnée par Virginia Woolf, mais qui a décidé d’abandonner ses recherches sur l’autrice car elle n’était pas capable de lire ses nombreuses correspondances, écrites à la plume.

Communication rompue

Autre préoccupation de l’enseignant: comment font les étudiants et étudiantes pour déchiffrer les annotations laissées sur leurs copies? La réponse est simple: certains n’hésitent pas à demander à leurs professeurs, et d’autres ont purement et simplement décidé de les ignorer… ce qui est évidemment problématique. Si les uns continuent à utiliser l’écriture cursive et que les autres décident de ne même pas essayer de la lire, alors le dialogue de sourds est total.

Quid des listes de courses? Des cartes de vœux? Nous, les adeptes de l’écriture manuscrite, voyons mal comment nous pourrions nous en passer. La réponse est similaire à ce que Faust écrit plus haut: ce n’est qu’une technologie, elle est donc remplaçable. Tout ceci peut être fait de façon numérique, via un smartphone ou un ordinateur –et, si besoin, à l’aide d’une imprimante.

Abandonner l’écriture cursive, c’est sans doute dire au revoir à une certaine façon de considérer la société. Cela ne signifie pas pour autant que l’on perde au change. Sauf dans des situations comme celles de ces étudiants en histoire, qui se retrouvent perdus devant une simple écriture manuscrite comme nous le serions devant des hiéroglyphes égyptiens.

 

[Source : http://www.slate.fr]

 

Escrito por Marcello Musto

En febrero de 1867, después de más de dos décadas de trabajo hercúleo, Marx finalmente pudo darle a su amigo Friedrich Engels la tan esperada noticia de que había terminado la primera parte de su crítica a la economía política. Posteriormente, Marx viajó de Londres a Hamburgo para entregar el manuscrito del Volumen I (“El proceso de producción del capital”) de su magnum opus y, de acuerdo con su editor Otto Meissner, se decidió que El Capital se presentaría en tres partes. Rebosante de satisfacción, Marx escribió que la publicación de su libro era, “sin duda, el misil más terrible que se haya lanzado hasta ahora contra las cabezas de la burguesía”.

A pesar del largo trabajo de redacción antes de 1867, la estructura de El Capital se ampliaría considerablemente en los años siguientes, y el Volumen I también continuó absorbiendo energías significativas por parte de Marx, incluso después de su publicación. Uno de los ejemplos más evidentes de este compromiso fue la traducción francesa de El Capital publicada en 44 entregas entre 1872 y 1875. Este volumen no era una mera traducción, sino una versión ‘totalmente revisada por el autor’ en la que Marx también profundizó el apartado sobre el proceso de acumulación del capital, y desarrolló mejor sus ideas sobre la distinción entre ‘concentración’ y ‘centralización’ del capital.

La búsqueda de la versión definitiva del Volumen I

Tras algunas interrupciones debido a su mala salud, y de un período de intensa actividad política de la Asociación Internacional de Trabajadores, Marx se puso a trabajar en una nueva edición de El Capital, Volumen I, a principios de la década de 1870. Insatisfecho con la forma en que había expuesto la teoría del valor, pasó diciembre de 1871 y enero de 1872 reescribiendo lo que había publicado en 1867. En 1872 salió una reimpresión de Das Kapital que incluía los cambios efectuados por Marx. Ese año fue especialmente importante para la difusión de El Capital, ya que vio aparecer también las traducciones al ruso y al francés. Esta fue encomendada a Joseph Roy, que previamente había traducido algunos textos del filósofo alemán Ludwig Feuerbach, y apareció en entregas gracias al editor Maurice Lachâtre. La primera se publicó hace 150 años, el 17 de septiembre.

Marx estuvo de acuerdo en que sería bueno publicar una « edición popular barata ». “Aplaudo tu idea de publicar la traducción […] en entregas periódicas”, escribió. “De esta forma, el libro será más accesible a la clase trabajadora y para mí esa consideración supera cualquier otra”, argumentó con su editor. Consciente, sin embargo, de que había un ‘reverso’ de la moneda, anticipó que el ‘método de análisis’ que había usado ‘haría ardua para algunos la lectura de los primeros capítulos’, y que los lectores podrían ‘desanimarse’ si eran ‘incapaces de seguir adelante al comenzar’. No creía que pudiera hacer nada en relación con esta « desventaja », « aparte de alertar y advertir a los lectores preocupados por la verdad. No existe un camino real hacia el aprendizaje, y los únicos que tienen alguna posibilidad de alcanzar sus picos iluminados por el sol son aquellos que no temen agotarse mientras suben los empinados caminos ascendentes”.

Al final, Marx tuvo que dedicar mucho más tiempo a la traducción de lo que inicialmente había planeado para la corrección de las pruebas. Como escribió al economista ruso Nikolai Danielson, Roy “a menudo traducía demasiado literalmente” y le obligaba a “reescribir pasajes completos en francés, para hacerlos más aceptables al público francés”. A principios de ese mes, su hija Jenny le había dicho al amigo de la familia Ludwig Kugelmann que su padre estaba « obligado a hacer innumerables correcciones », reescribiendo « no solo oraciones completas sino páginas enteras ». Posteriormente, Engels escribió en una línea similar a Kugelmann que la traducción francesa había resultado ser un « verdadero tormento » para Marx y que « más o menos tuvo que reescribir todo desde el principio ».

Además, al revisar la traducción, Marx decidió introducir algunas adiciones y modificaciones. En la posdata de Le Capital, no dudó en atribuirle “un valor científico independiente del original” y afirmó que la nueva versión “debería ser consultada incluso por lectores familiarizados con el libro en alemán”. El punto más interesante, especialmente por su valor político, se refiere a la tendencia histórica de la producción capitalista. Si en la edición anterior de El Capital Marx había escrito que « el país más desarrollado industrialmente se limita a mostrar a los menos desarrollados la imagen de su propio futuro », en la versión francesa las palabras en cursiva fueron sustituidas por « a los que les siguen en el ascenso de la escala de la industrialización ». Esta aclaración limitó la tendencia del desarrollo capitalista exclusivamente a los países occidentales que ya estaban industrializados.

Ahora era plenamente consciente de que el esquema de progresión lineal a través de los « modos de producción asiático, antiguo, feudal y el moderno modo de producción burgués », que había perfilado en el Prefacio a Una contribución a la crítica de la economía política, en 1859, era inadecuado para comprender el movimiento de la historia y que, en efecto, era aconsejable alejarse de cualquier filosofía de la historia. No vio el desarrollo histórico en términos de un progreso lineal inquebrantable hacia un fin predefinido. La concepción multilineal más pronunciada que Marx desarrolló en sus últimos años lo llevó a mirar aún más atentamente las especificidades históricas y la desigualdad del desarrollo político y económico en diferentes países y contextos sociales. Este enfoque ciertamente incrementó las dificultades a las que se enfrentó en el ya accidentado curso de completar el segundo y tercer volumen de El Capital. En la última década de su vida, Marx emprendió investigaciones exhaustivas de sociedades fuera de Europa y se expresó sin ambigüedades contra los estragos del colonialismo. Es un error sugerir lo contrario. Marx criticó a los pensadores que, al tiempo que destacaban las consecuencias destructivas del colonialismo, utilizaban categorías propias del contexto europeo en su análisis de las áreas periféricas del globo. Advirtió varias veces contra aquellos incapaces de observar las distinciones necesarias entre los fenómenos y, especialmente después de sus avances teóricos en la década de 1870, desconfiaba mucho a la hora de transferir categorías interpretativas a campos históricos o geográficos completamente diferentes. Todo esto es más claro gracias a Le Capital.

En una carta de 1878, en la que Marx sopesaba los aspectos positivos y negativos de la edición francesa, le escribió a Danielson que contenía « muchos cambios y adiciones importantes », pero que « también se había visto obligado a veces -principalmente en el primer capítulo- a simplificar el asunto ». Engels era de esta opinión y no incluyó todos los cambios hechos por Marx en la cuarta edición alemana de El Capital que publicó en 1890, siete años después de la muerte de Marx. Marx no pudo terminar una revisión final de El Capital, Volumen I, que incluyera las correcciones y añadidos con los que pretendía mejorar su libro. De hecho, ni la edición francesa de 1872-75, ni la tercera edición alemana –que se publicó en 1881– pueden considerarse la versión definitiva que a Marx le hubiera gustado que fuera.

Marx a través de Le Capital

Le Capital tuvo una importancia considerable para la difusión de la obra de Marx en todo el mundo. Se utilizó para la traducción de muchos extractos a varios idiomas, el primero en inglés, por ejemplo. De manera más general, Le Capital representó la primera puerta de acceso a la obra de Marx para lectores de varios países. La primera traducción al italiano –publicada entre 1882 y 1884– se hizo directamente de la edición francesa, al igual que la traducción aparecida en Grecia, en 1927. En el caso del español, Le Capital permitió sacar algunas ediciones parciales y dos traducciones completas: una en Madrid, en 1967, y otra en Buenos Aires, en 1973. Dado que el francés era más conocido que el alemán, fue gracias a esta versión que la crítica de la economía política de Marx pudo llegar a muchos países de Hispanoamérica más rápidamente. Casi lo mismo ocurría con los países de habla portuguesa. En el mismo Portugal, El Capital circuló solo a través de la pequeña cantidad de copias disponibles en francés, hasta que apareció una versión abreviada en portugués poco antes de la caída de la dictadura de Salazar. En general, a los activistas políticos e investigadores tanto en Portugal como en Brasil les resultó más fácil acercarse a la obra de Marx a través de la traducción al francés que la original. Las pocas copias que llegaron a los países africanos de habla portuguesa también estaban en ese idioma.

El colonialismo también dio forma en parte a los mecanismos por los cuales El Capital estuvo disponible en el mundo árabe. Mientras que en Egipto e Irak fue el inglés el idioma que más se utilizó en la difusión de la cultura europea, la edición francesa desempeñó un papel más destacado en otros lugares, especialmente en Argelia, que en la década de 1960 fue un centro importante para facilitar la circulación de ideas marxistas en los « países no alineados”. La importancia de Le Capital se extendió también a Asia, como lo demuestra el hecho de que la primera traducción vietnamita del Volumen I, publicado entre 1959 y 1960, se realizó a partir de la edición francesa.

Esta, además de ser consultada a menudo por traductores de todo el mundo y ser cotejada con la edición de 1890 publicada por Engels, que se convirtió en la versión estándar de Das Kapital, la traducción francesa ha servido de base para traducciones completas de El Capital a ocho idiomas. Ciento cincuenta años después de su primera publicación, continúa siendo una fuente de debate estimulante entre académicos y activistas interesados ​​en la crítica de Marx al capitalismo.

En una carta a su antiguo camarada Friedrich Adolph Sorge, el propio Marx comentó que con Le Capital había “consumido tanto [de su] tiempo que no volvería a colaborar de ninguna manera en una traducción”. Eso es exactamente lo que sucedió. El esfuerzo y las molestias necesarios para producir la mejor versión francesa posible fueron realmente notables. Pero podemos decir que fueron bien recompensados. Le Capital ha tenido una circulación significativa, y los añadidos y cambios realizados por Marx, durante la revisión de su traducción, contribuyeron a la dimensión anticolonial y universal de El Capital que está siendo ampliamente reconocida hoy en día gracias a algunas de las más novedosas y perspicaces contribuciones en los estudios de Marx.

 

Marcello Musto es catedrático de Sociología en la York University (Toronto). Sus escritos han sido traducidos a veinticinco idiomas y están disponibles en http://www.marcellomusto.org. Su última monografía es Karl Marx, 1881-1883. El último viaje del Moro (Siglo XXI, 2020).

Traducción: G. Buster

[Fuente: sinpermiso.info]

No 150° aniversário da publicação da tradução francesa de « O Capital », Marcello Musto escreve sobre a participação ativa de Marx no processo de tradução e comenta a fortuna crítica desta tradução/nova edição no mundo.

Por Marcello Musto

Em fevereiro de 1867, depois de mais de duas décadas de trabalho hercúleo, Marx finalmente pôde dar a seu amigo Friedrich Engels a tão esperada notícia de que a primeira parte de sua crítica à economia política estava finalizada. A partir daí, Marx viajou de Londres a Hamburgo para entregar o manuscrito do Volume I (“O processo de produção do Capital”) de sua magnum opus e, de acordo com seu editor Otto Meissner, foi decidido que O Capital seria lançado em três partes. Cheio de satisfação, Marx escreveu que a publicação de seu livro foi “sem dúvida, o mais terrível míssil que já foi lançado contra as cabeças da burguesia”.

Apesar do longo trabalho de escrita antes de 1867, a estrutura do Capital seria consideravelmente expandida nos anos seguintes, e o Volume I também continuou a absorver um empenho significativo por parte de Marx, mesmo após sua publicação. Um dos exemplos mais evidentes desse compromisso foi a tradução francesa de O Capital, publicada em 44 fascículos entre 1872 e 1875. Este volume não era uma mera tradução, mas uma versão “totalmente revisada pelo autor” na qual Marx também aprofundou a seção sobre o processo de acumulação de capital e desenvolveu melhor suas ideias sobre a distinção entre “concentração” e “centralização” do capital.

A busca pela versão definitiva do Volume I

Depois de algumas interrupções devido à sua saúde precária, e após um período de intensa atividade política para a Associação Internacional dos Trabalhadores, Marx passou a trabalhar em uma nova edição do CapitalVolume I, no início da década de 1870. Insatisfeito com a maneira como havia exposto a teoria do valor, passou dezembro de 1871 e janeiro de 1872 reescrevendo o que havia publicado em 1867. Em 1872, uma reimpressão de Das Kapital foi lançada e incluía as mudanças feitas por Marx. Esse ano foi de fundamental importância para a divulgação do Capital, pois também viu nascer as traduções russa e francesa. Confiadas a Joseph Roy, que já havia traduzido alguns textos do filósofo alemão Ludwig Feuerbach, as traduções apareceram em lotes com o editor Maurice Lachâtre. O primeiro foi publicado há 150 anos, em 17 de setembro.

Marx concordou que seria bom lançar uma “edição popular e barata”. “Aplaudo sua ideia de publicar a tradução […] em parcelas periódicas”, escreveu. “Dessa forma o livro será mais acessível à classe trabalhadora e para mim essa consideração supera qualquer outra”, argumentou com seu editor. Consciente, no entanto, de que havia “outro lado reverso” da moeda, ele antecipou que o “método de análise” que ele havia usado iria “tornar uma leitura um tanto árdua nos primeiros capítulos”, e que os leitores poderiam “desanimar” quando eles fossem “incapazes de seguir em frente na leitura logo de cara”. Ele não sentia que pudesse fazer nada sobre essa “desvantagem”, “além de alertar e prevenir os leitores preocupados com a verdade. Não há estrada real para o aprendizado e os únicos com alguma chance de alcançar seus picos ensolarados são aqueles que não temem a exaustão ao subir os caminhos íngremes”.

No final, Marx teve que gastar muito mais tempo na tradução do que havia planejado inicialmente para a correção da prova. Como escreveu ao economista russo Nikolai Danielson, Roy “muitas vezes traduziu de forma muito literal” e o forçou a “reescrever passagens inteiras em francês, para torná-las mais palatáveis ​​para o público francês”. No início daquele mês, sua filha Jenny disse ao amigo da família Ludwig Kugelmann que seu pai era “obrigado a fazer inúmeras correções”, reescrevendo “não apenas frases inteiras, mas páginas inteiras”. Subsequentemente, Engels escreveu na mesma linha de Kugelmann que a tradução francesa se havia mostrado um “verdadeiro trabalho árduo” para Marx e que ele “mais ou menos teve que reescrever a coisa toda desde o início”.

Além disso, ao revisar a tradução, Marx decidiu introduzir alguns acréscimos e modificações. No posfácio de Le Capital, ele não hesitou em atribuir-lhe “um valor científico independente do original” e afirmou que a nova versão “deveria ser consultada até mesmo por leitores familiarizados com o alemão”. O ponto mais interessante, sobretudo pelo seu valor político, diz respeito à tendência histórica da produção capitalista. Se na edição anterior do Capital Marx havia escrito que “o país mais desenvolvido industrialmente só mostra, aos menos desenvolvidos, a imagem de seu próprio futuro”, na versão francesa as palavras em itálico foram substituídas por “àqueles que o seguem até a escada industrial”. Esse esclarecimento limitou a tendência do desenvolvimento capitalista apenas aos países ocidentais já industrializados.

Ele agora estava plenamente consciente de que o esquema de progressão linear através dos “modos de produção burgueses asiáticos, antigos, feudais e modernos”, que ele havia desenhado no Prefácio de Uma Contribuição à Crítica da Economia Política, em 1859, era inadequado para uma compreensão do movimento da história, e que era de fato aconselhável evitar qualquer filosofia da história. Ele não via o desenvolvimento histórico em termos de progresso linear inabalável em direção a um fim predefinido. A concepção multilinear mais pronunciada que Marx desenvolveu em seus últimos anos levou-o a olhar ainda mais atentamente para as especificidades históricas e as desigualdades do desenvolvimento político e econômico em diferentes países e contextos sociais. Essa abordagem certamente aumentou as dificuldades que ele enfrentou no já acidentado percurso de conclusão do segundo e terceiro volumes do Capital. Na última década de sua vida, Marx realizou investigações minuciosas de sociedades fora da Europa e expressou-se inequivocamente contra os estragos do colonialismo. É um erro sugerir o contrário. Marx criticou os pensadores que ao destacar as consequências destrutivas do colonialismo utilizaram em suas análises das áreas periféricas do globo categorias peculiares ao contexto europeu. Ele alertou várias vezes contra aqueles que não conseguiram observar as distinções necessárias entre os fenômenos e, especialmente após seus avanços teóricos na década de 1870, ele foi altamente cauteloso ao transferir categorias interpretativas para campos históricos ou geográficos completamente diferentes. Tudo isso fica mais claro graças a Le Capital.

Em uma carta de 1878, na qual Marx pesava os lados positivos e negativos da edição francesa, ele escreveu a Danielson que ela continha “muitas mudanças e acréscimos importantes”, mas que ele também fora “às vezes obrigado – principalmente no primeiro capítulo – a simplificar o assunto”. Engels era dessa opinião e não incluiu todas as mudanças feitas por Marx na quarta edição alemã do Capital que publicou em 1890, sete anos após a morte de Marx. Marx não conseguiu completar uma revisão final do Capital – Volume I, que incluía as melhorias e acréscimos que pretendia aprimorar seu livro. De fato, nem a edição francesa de 1872-75, nem a terceira edição alemã – que saiu em 1881 – podem ser consideradas a versão definitiva que Marx gostaria que fosse.

Marx através de Le Capital

Le Capital teve considerável importância para a difusão da obra de Marx pelo mundo. Foi usado para a tradução de muitos extratos em vários idiomas – o primeiro em inglês, por exemplo. De maneira mais geral, Le Capital representou a primeira porta de entrada para a obra de Marx para leitores em vários países. A primeira tradução italiana – publicada entre 1882 e 1884 – foi feita diretamente da edição francesa, assim como a tradução que apareceu na Grécia, em 1927. No caso do espanhol, Le Capital possibilitou algumas edições parciais e duas traduções completas: uma em Madri, em 1967, e outra em Buenos Aires, em 1973. Como o francês era mais conhecido do que o alemão, foi graças a essa versão que a crítica de Marx à economia política pôde chegar a muitos países da América hispânica mais rapidamente. O mesmo aconteceu com os países de língua portuguesa. Em Portugal mesmo, O Capital circulou apenas pelo pequeno número de exemplares disponíveis em francês, até que uma versão resumida em português apareceu pouco antes da queda da ditadura de Salazar. Em geral, ativistas políticos e pesquisadores em Portugal e no Brasil acharam mais fácil abordar a obra de Marx pela tradução francesa do que pelo original. Os poucos exemplares que chegaram aos países africanos de língua portuguesa também eram nessa língua.

O colonialismo também moldou parcialmente os mecanismos pelos quais O Capital se tornou disponível no mundo árabe. Enquanto no Egito e no Iraque foi o inglês que mais se destacou na difusão da cultura europeia, a edição francesa teve um papel mais proeminente em outros lugares, especialmente na Argélia, que na década de 1960 foi um importante centro para facilitar a circulação de ideias marxistas em países “não alinhados”. A importância de Le Capital estendeu-se também à Ásia, como demonstrado pelo fato de que a primeira tradução vietnamita do Volume I, publicada entre 1959 e 1960, foi realizada com base na edição francesa.

Assim, além de ser frequentemente consultada por tradutores de todo o mundo e confrontada com a edição de 1890 publicada por Engels, que se tornou a versão padrão de Das Kapital, a tradução francesa serviu de base para traduções completas do Capital em oito idiomas. Cento e cinquenta anos desde sua primeira publicação, continua sendo fonte de debate estimulante entre estudiosos e ativistas interessados ​​na crítica de Marx ao capitalismo.

Em uma carta ao seu companheiro de longa data Friedrich Adolph Sorge, o próprio Marx observou que Le Capital “consumiu tanto [seu] tempo que [ele] não colaboraria novamente de forma alguma em uma tradução”. Isso é exatamente o que aconteceu. O trabalho e o sofrimento que ele depositou para produzir a melhor versão francesa possível foram realmente notáveis. Mas podemos dizer que foram bem recompensados. Le Capital teve uma circulação significativa, e os acréscimos e mudanças feitas por Marx, durante a revisão de sua tradução, contribuíram para a dimensão anticolonial e universal do Capital, que hoje se torna amplamente reconhecida graças a algumas das contribuições mais recentes e perspicazes nos estudos de Marx.

Tradução de Marcelo Bamonte para o Blog da Boitempo.


O velho Marx: uma biografia de seus últimos anos (1881-1883), de Marcello Musto

O velho Marx apresenta uma análise perspicaz dos anos finais e ainda pouco explorados da vida de Karl Marx. Combinando rigorosa abordagem acadêmica com uma escrita acessível, Marcello Musto derruba a lenda de que a partir de meados de 1870, devido a problemas de saúde e dificuldades pessoais, o filósofo alemão teria suspendido quase inteiramente sua pesquisa. Ao contrário, ele não só deu continuidade a seu trabalho, mas estendeu-o a novas disciplinas e a outras áreas do planeta. A partir do estudo de manuscritos que vieram a público recentemente e ainda não foram traduzidos do alemão nem publicados em livro, Musto demonstra que Marx passa a interessar-se por antropologia, pelas sociedades não ocidentais e pela crítica ao colonialismo europeu.

***
Marcello Musto é professor de Sociologia na York University, em Toronto, Canadá. Suas publicações, disponíveis em seu site, foram traduzidas em vinte e cinco idiomas. Pela Boitempo publicou Trabalhadores, uni-vos!: antologia política da I Internacional e O velho Marx: uma biografia de seus últimos anos (1881-1883), além de colaborações com a revista Margem Esquerda.

 

 

[Fonte: http://www.blogdaboitempo.com.br]

Prezentado por Dora NİYEGO

Es ke los shefes de los studios abokaron kavesa a las demandas de los nazis?

El eskrivano de un livro polemiko kavzo konfuzion en Hollywood. El eskrivano esta revelando la kolaborasion entre grandes studios i la Alemanya nazi antes de la Segunda Gerra Mondial. “Kero kitar en medio una koza sekreta en la istoria de Hollywood’’, disho el investigador de Harvard, Ben Urwand.

Urwand estudio diez anyos los archivos de los alemanes i de los Estados Unidos. « Los shefes de los studios de Hollywood, ke eran judios refujiados de Evropa del Este, lavoraron kon entuziazmo kon los sansores de Hitler para trokar los filmos o anular produksiones ke estavan atakando los nazis, porke keriyan protejar el merkado sinematografiko aleman », esta diziendo Urwand.

“En la dekada de 1930, los studios de Hollywood no solo izyeron kooperasion kon los alemanes en no aziendo filmos ke estan atakando los nazis, ma en mezmo tiempo no defendieron los judios, i no amostraron la persekusion de los judios ke los nazis estavan azyendo”, disho Urwand.

El livro ‘’The Collaboration: Hollywood’s Pact with Hitler’’ esta afirmando ke la relasion estava tan serka ke MGM, ke es el studio el mas grande en este momento, ayudo a Alemanya a anular las restriksiones de eksportasion.

« Kolaborasion, no es una palavra ke envanti yo. Topi estos materiales en munchos lugares. Es una kolaborasion de los direktores del sinema de Hollywood i los fonksionarios nazis. Los nazis estavan diziendo la palavra dalkavo », disho Urwand. « Los direktores no keriyan pedrer sus lavoros. No kerian irsen a kaza i tornar kon postos diferentes. Tambien se estavan imajinando ke Hitler iva ganar la gerra i keriyan lavorar kon los nazis para protejar sus postos de lavoro ».

Urwand disho sovre su investigasion: « No todos los judios de la industria del sinema ma siertos judios estavan lavorando kon los lideres nazis ».

Urwand, deskuvrio evidensia ke 20th-Century Fox en una letra en jenero de 1938 demando las opiniones de Hitler sovre un filmo. La letra estava firmada « Heil Hitler ».

Tres studios: MGM, Paramount i 20th-Century Fox no abandonaron la Alemanya asta los 1940’s. Aviya regulasiones ke los nazis aviyan metido. Si en un filmo aviya partes ke puediya danyar el prestijio aleman, este filmo no se puediya amostrar en kualsiker payiz del mundo, no solo en Alemanya.

Hollywood saviya muy bueno lo ke se estava pasando en Alemanya, la persekusion de los judios ya se saviya en este momento ». Georg Gyssling, el konsul de Hitler en Hollywood, estava aziendo vijitas al studio, para anular produksiones ke eran kontra los interesos de los nazis.

En 1936, el prezidente de MGM, Louis B. Mayer, anulo las shenas de un filmo ke estavan amostrando ke la demokrasia era mijor del fashizmo. Esto puediya kavzar problemes kon el governo aleman.

 

[Origin: http://www.salom.com.tr]

«Esclavos del Tercer Reich» es la historia de los perdedores, de todos los perdedores de las guerras, civiles o mundiales, y, especialmente, de los que fueron esclavizados por el Tercer Reich hasta la extenuación y la muerte.

EspaÑoles en mauthausen: esclavos del iii reich – Federación Anarquista 🏴

Escrito por ÁLVARO ALCÁZAR

La mayoría murieron lejos de su lugar de nacimiento, solos, siendo apenas un número, víctimas de una lógica y un contexto de odio que se habían empezado a generar tiempo atrás. La ocupación alemana de Francia y el establecimiento del gobierno colaboracionista de Vichy fueron decisivos para ello, pero ya antes los republicanos españoles que cruzaron la frontera se encontraban en un limbo jurídico que terminó precipitando su deportación masiva hacia el interior de Europa.

Tras compilar y estudiar un importante volumen de documentación custodiada en más de nueve archivos e instituciones nacionales e internacionales, la mayoría poco tratada o inédita hasta el momento, los autores de este libro relatan unos acontecimientos en gran medida desconocidos para la sociedad española.

Se trata de un recorrido por la Europa dominada por el Tercer Reich y la inserción de los españoles en la macabra red de terror que acabaría con su deportación entre los muros de aquellos recintos destinados al trabajo esclavo en el corazón del Danubio austriaco. Este trabajo esclavo fue el elemento central de castigo y de disciplina del « KL » o sistema concentracionario nazi. Un mundo brutal en constante evolución marcado por las necesidades económicas y bélicas de la guerra, hasta su aceleración definitiva entre 1944 y 1945.

Esta documentación sobre los campos ha permitido elaborar un complejo estudio que introduce de lleno el caso español dentro de los estudios del Holocausto y de la historiografía internacional especializada.

 

[Fuente: http://www.todoliteratura.es]

La periodista Alba Sidera, corresponsal d’El Punt Avui, va instal·lar-se a Roma l’any 2007 i va especialitzar-se en els moviments d’extrema dreta. El resultat de la seva investigació és el llibre Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Edicions Saldonar), que va publicar l’any passat. Segons explica Sidera, el país transalpí és un bon mirall per anticipar els esdeveniments polítics que poden tenir lloc a l’Estat espanyol i serveix d’exemple “per saber tot el que no s’ha de fer” quan els mitjans aborden informativament els discursos d’odi. Amb ella parlem de periodisme, de les esquerres, d’ultres i d’antifeixisme.

Escrit per Laura Aznar

Fa uns 15 anys que vius a Roma i allà has investigat l’extrema dreta italiana, fins al punt que vas publicar el llibre Feixisme persistent, on radiografiaves la Itàlia de Matteo Salvini.

Tot i que em movia en ambients antifeixistes i de gent d’esquerres, a Itàlia he acabat trobant-me molta gent que es definia com a feixista; una cosa que no m’havia passat mai a Catalunya. Aquí hi ha una normalització del terme. Això em va fer trencar amb l’imaginari que els feixistes són els del cap rapat i les formes de fer agressives. Doncs no. De fet, amb alguns d’ells fins i tot compartia interessos i gustos musicals. A la gent li agrada molt parlar de política amb desconeguts, i em trobava amb situacions molts surrealistes a la consulta del dentista o al supermercat, de persones que, amb tota la naturalitat, em parlaven del feixisme. El llibre sorgeix d’intentar entendre per què passa això, com s’ha blanquejat aquesta ideologia, quins còmplices ha tingut i quins paral·lelismes existeixen amb l’Estat espanyol. D’Itàlia sempre es diu que anem uns quants anys al davant. I és cert.

Fa la sensació que, a l’Estat espanyol, autoidentificar-se com a feixista segueix sent un tabú, que hi ha poca gent que ho faci. És així o això comença a canviar?

Aquesta és una de les diferències més grans. Jo he estat infiltrada en grups feixistes a Itàlia i em comentaven que els sorprenia molt que, a l’Estat espanyol, es fes servir el concepte feixista com un insult. Això té moltes explicacions possibles; una de les més clares és que, a Espanya, el franquisme no va ser vençut. Hi va haver una continuïtat amb la Transició i als feixistes no els ha calgut reivindicar-se. L’extrema dreta ha estat inserida en els partits majoritaris, dins l’aparell judicial, el policial… En canvi, a Itàlia, hi ha l’èpica de la derrota: el feixisme va perdre i tots els partits que s’hi oposaven, des de la democràcia cristiana fins als comunistes, van fer una Constitució pensada perquè no pogués sortir cap altre partit feixista. Com saps, la cosa no ha funcionat. I, en aquest sentit, Berlusconi representa un punt d’inflexió.

Com va ser l’experiència d’estar infiltrada en grups feixistes a Itàlia?

He decidit no donar-ne gaires detalls mentre visqui aquí per motius de seguretat. Et puc dir que he estat en reunions amb gent de la Lega i que he conegut espais on participaven militants de Forza Nuova i de CasaPound, que s’organitzaven com a grups de suport veïnal amb l’objectiu de reconduir debats cap a posicions racistes. S’han aprofitat de l’antigitanisme, que aquí és brutal i molt transversal. M’hi vaig trobar i vaig voler investigar-los.

Per què dius que Berlusconi representa un punt d’inflexió?

Ell arriba al poder al principi dels noranta amb dues crosses: els vots de la Lega Nord i els vots d’Alleanza Nazionale, que va anar canviant de nom però que era un partit feixista. Això va ser un escàndol. Els polítics actuals són fruit del berlusconisme, d’una manera de fer populista. Dic que Berlusconi representa un punt d’inflexió perquè va ser el primer a blanquejar el feixisme quan va dir que Mussolini també havia fet coses bones. Ell és qui normalitza aquest discurs, i ara veiem que es reprodueix als principals programes de tele i de ràdio italians: hi ha personatges com Alessandra Mussolini, neta del dictador, que hi va per defensar el seu avi, o partits d’extrema dreta com Forza Nuova que surten a les tertúlies a explicar la seva ideologia amb total tranquil·litat.

“L’extrema dreta està vivint el seu Maig del 68, el seu moment d’or”

Això també ha passat a l’Estat espanyol.

Sí. Quan es produeix la irrupció de Vox, els seus discursos es comencen a normalitzar amb l’ajuda d’alguns mitjans. Fins al punt que ara tenim joves que diuen “jo soc fatxa, i què passa?”. El feixisme ha aconseguit que hi hagi gent que el percebi com una cosa contracultural, antiestablishment. La camama que expliquen, que ells van en contra del que és políticament correcte, forma part d’una estratègia que despleguen a escala mundial. L’extrema dreta està vivint el seu Maig del 68, el seu moment d’or.

Per tant, una de les estratègies de l’extrema dreta està sent justament la de ressignificar el terme fatxa per interpel·lar grups amplis de població i, particularment, els joves?

S’han apropiat del concepte per treure-li el seu sentit i vendre’l com una cosa guai. El tema és que hi ha molta gent que caricaturitza l’extrema dreta i pensa que, darrere dels seus discursos, hi ha quatre analfabets. És un error garrafal. Hi ha molts intel·lectuals que han estudiat com penetrar entre els joves, i això explica que siguin tan hàbils a l’hora de fer servir les xarxes socials, per exemple. Difonen el seu discurs a través de mems, d’imatgeria, i els funciona. Han sabut pintar aquesta nova onada reaccionària que estem vivint amb el vernís d’una certa modernor, dient “nosaltres no formem part de la casta“, explicant-se com una reacció en contra del poder establert i la “ideologia dominant”. Això connecta molt amb l’esperit de rebel·lia dels joves. Per això és necessari desmuntar-ho.

Com?

Cal posar en evidència que el que diuen és mentida, que el poder està al costat de l’extrema dreta i que les conquestes que s’han aconseguit en matèria de drets humans no són producte d’una ideologia imperant. Que han costat molt i que són coses molt fràgils –ho estem veient amb l’avortament, per exemple. Estem parlant de drets pels quals s’ha de lluitar cada dia.

“Mentre l’esquerra perdia el temps teoritzant, l’extrema dreta anava a fer mítings a les fàbriques”

Quines són les causes d’aquest moment d’or que està vivint l’extrema dreta?

És fruit de diferents factors. D’una banda, hi ha hagut un seguit de crisis econòmiques que han estat el caldo de cultiu ideal perquè la classe treballadora es trobi en una situació de vulnerabilitat. A això, suma-hi la crisi de la socialdemocràcia, que fa que molta gent d’esquerres es quedi òrfena de representació política. I, a més, en l’àmbit teòric, l’extrema dreta recull ara els fruits de la feina feta durant tots els anys previs. Les bases, les van posar els seus intel·lectuals, que van ser capaços de veure que els calia canviar l’estratègia: es van adonar que les idees d’esquerres eren molt més atractives que les idees clàssiques de la dreta, sobretot per als joves, i les van posar al servei de la seva ideologia. També van ser conscients que l’important era penetrar en com més espais de la societat millor, fent que, de mica en mica, l’imaginari col·lectiu es vagi desplaçant cap a la dreta.

Però, si són idees d’esquerres, com és que no han estat justament els partits d’esquerres els que han tingut èxit a l’hora d’interpel·lar l’electorat quan les han fet servir?

L’esquerra ha estat molt endogàmica i ha perdut el temps fent discurs teòric sobre quina era la millor manera de procedir, a la vegada que descuidava l’aplicació pràctica. Mentrestant, l’extrema dreta ha anat a fer mítings a la sortida de les fàbriques. Això, si parlem de l’esquerra real. Si parlem de la socialdemocràcia, hem vist que, quan ha arribat al poder, també ha aplicat retallades i li ha facilitat la feina al feixisme perquè vengui el discurs que “aquests són els que es dobleguen davant la troica“. Això no exclou, evidentment, que, quan la ultradreta mana, es desmantella el sistema sanitari, puja la corrupció i es legisla a favor del gran capital i en contra de les dones o del col·lectiu LGTBI. És clar. Però també és cert que una part de l’electorat ha quedat òrfena quan ha vist que l’esquerra ha governat d’esquena a la classe treballadora. I l’extrema dreta ho ha aprofitat.

Si Ayuso fos un home, no se li hauria dit ‘boja’; se li hauria dit ‘atrevida’”

Parlem d’Isabel Díaz Ayuso. La seva victòria electoral s’explica, entre altres coses, perquè va saber connectar amb els joves i amb un gruix ampli de les classes populars. Quines tecles va tocar?

El primer factor que explica la seva popularitat és que no tenia gaire competència. Hi havia un buit i ella l’ha ocupat. Els seus ideòlegs han volgut crear un personatge carismàtic, molt a l’estil de Salvini, a qui venen com una persona propera i espontània. És fals; en realitat, tot està molt ben estudiat. El gran mèrit d’Ayuso és que va interpel·lar persones de diferents espectres ideològics perquè es presentava com una política outsider, com un producte nou que anava en contra de les elits. Tanmateix, lògicament, totes les seves polítiques són neoliberals i estan totalment alineades amb els interessos del poder.

L’emmarcaries dins l’extrema dreta?

Ayuso és una petita Berlusconi: fa servir les tàctiques que ja havia utilitzat ell abans. El seu eslògan “Comunismo o libertad” recorda molt el que va utilitzar Berlusconi quan va arribar al poder dient que hi havia una “amenaça comunista”, que no existia llavors ni existeix ara, malgrat que l’extrema dreta el segueixi referenciant. Ayuso i els seus estrategs han estat molt hàbils a l’hora de copiar coses que ja estaven inventades. Jo no crec que sigui una política d’extrema dreta; crec que fa populisme de dretes i que blanqueja l’extrema dreta. I l’onada reaccionària que recorre tot el món li juga a favor. S’està aprofitant del context per fer declaracions que fa alguns anys no s’haurien acceptat, però ara els consensos socials estan canviant.

Com analitzes el tractament mediàtic que se n’ha fet? Des d’alguns mitjans diguem-ne “progres” s’ha presentat Ayuso com un titella en mans dels seus assessors, com una boja o com una tonta.

En absolut ha estat la forma més intel·ligent de confrontar-la, i aquí hi ha molt de masclisme darrere. Quan va començar a adquirir popularitat, hi havia analistes que se’n reien, dient “Mira quines parides diu!”. Però estava tot molt ben pensat. Es va brandar la figura de la dona boja, quan no s’hauria fet aquest relat si Ayuso fos un home; se li hauria dit atrevit. Tot això també representa un dels errors clàssics de l’esquerra: la superioritat moral, el fet de menysprear l’enemic i pensar que només algú molt ignorant pot votar un polític populista de dretes o un d’extrema dreta.

I ara et faig la pregunta del milió: com s’hauria de cobrir l’extrema dreta des del periodisme? A l’Estat espanyol i a Catalunya, ja hi ha una força d’extrema dreta que té representació parlamentària. Què cal fer?

Aquesta és la pregunta, i crec que no hi ha una resposta única. Tanmateix, l’exemple d’Itàlia ens pot servir per saber què no s’ha de fer. Penso que, a Espanya, no se’ls hauria d’haver donat veu quan encara no eren al Parlament, i, ara que hi són i no podem ignorar-los, la clau és contextualitzar sempre i no difondre les barbaritats que diuen. Això vol dir no fer titulars dels seus discursos d’odi i no convertir els mitjans en una corretja de transmissió de les seves idees. A Catalunya, Vox va voler vincular la immigració dels temporers de Lleida amb la inseguretat, i recordo que aquest titular va circular. Si la qüestió es vol abordar periodísticament, com a mínim se li ha de donar la volta i explicar que Vox utilitza l’arribada de temporers per difondre el seu missatge racista.

Però fins i tot donar-li la volta implica situar el tema, i, en conseqüència, que els marcs de l’extrema dreta acabin penetrant en els mitjans de comunicació.

Certament. Això directament no hauria d’haver estat notícia. Quan tries un tema, ja estàs fent ideologia. De totes maneres, a vegades és molt fàcil fer aquest discurs des d’un mitjà que et dona total llibertat per decidir quines peces treballes i quin enfocament hi dones. Jo soc partidària de parlar de l’extrema dreta, i als llocs on he treballat i treballo sempre ho he reivindicat. Quan vaig començar a parlar de la Lega, no es deia –encara no es diu ara!– que era un partit d’extrema dreta i xenòfob. La qüestió, per mi, era explicar-ho en aquests termes. Cal dir les coses pel seu nom. I, sobretot, no comprar els seus marcs. L’exemple clàssic és el del debat sobre si la immigració és bona o dolenta.

“A l’extrema dreta li va molt bé que el periodisme tingui la necessitat de fer titulars cridaners”

Què vols dir?

Doncs que no es pot fer un debat sobre això. Només en la definició del debat, l’extrema dreta ja hi ha guanyat. I tant és que tu com a periodista defensis que sí que és bona o que hi hagi tertulians que també ho facin. Els drets humans són el límit. El feixisme, se l’ha de redirigir cap a discursos que el deixin al descobert. Jo penso que no se li ha de donar espai; però, si entrevistes als seus representants, ja sigui perquè tenen representació o perquè els teus caps t’hi obliguen, has d’estar molt ben preparada, tenir dades per desmuntar tots els seus discursos. I confrontar-los amb els temes que ells no volen tocar. On se senten forts? Quan parlen d’immigració, de seguretat, d’unitat de la pàtria, d’”ideologia de gènere”… és una tònica a escala mundial. Doncs pregunta-li per les pensions, per la sanitat, pels desnonaments, o per la pobresa energètica. No diuen que són part de la classe treballadora? Doncs, a la pràctica, què voldrien fer? Aquí, el relat se’ls desfà.

Salvant les distàncies, en algunes tertúlies a Catalunya i, en particular, a l’Estat espanyol, s’ha situat diverses vegades el debat al voltant dels drets del col·lectiu trans. Això passa en mitjans que no necessàriament compren els marcs de l’extrema dreta. És un exemple del que ara apuntaves?

Totalment. Això explica com ha evolucionat el feminisme, o, millor dit, com hi ha hagut feministes que no han volgut evolucionar. I això ha fet que coincidissin amb l’extrema dreta.

“La societat s’ha dretanitzat, i ara hi ha debats que fins fa poc no s’haurien permès”

Que fins i tot ha instrumentalitzat les postures de les feministes contràries a la llei trans. Al Congrés dels Diputats, Macarena Olona, de Vox, agraïa “les veus crítiques femenines” com les de Lucía Etxebarria, Paula Fraga o Lidia Falcón, que s’hi han oposat fèrriament.

Exactament. La societat s’ha dretanitzat, i ara hi ha debats que fins fa poc no s’haurien permès. Però no només a les tertúlies i no només en relació amb aquest tema. Si tu dediques la meitat d’un informatiu als robatoris o als okupes, contribueixes a generar una sensació d’inseguretat que és irreal. I en això els mitjans de comunicació hi tenen molta responsabilitat.

La precarietat del sector i la guerra pel clic també expliquen com s’informa de l’extrema dreta i com alguns mitjans tracten aquests actors?

Absolutament, aquesta és la base. Hi ha una crisi en el periodisme marcada per una precarietat absoluta. S’ha generat un matrimoni perfecte, perquè a l’extrema dreta li ha anat molt bé que el periodisme es trobi en la necessitat de fer titulars cada vegada més cridaners. Jo divideixo els mitjans en tres grups, depenent de com informen de l’extrema dreta: hi ha els que li compren el discurs perquè ideològicament hi estan d’acord; els que el difonen acríticament perquè pretenen ser neutrals o perquè això els dona clics, i un tercer grup, que són els que han fet una reflexió al voltant de l’extrema dreta i que treballen amb la voluntat de no engegantir-la. I em preocupen especialment els del segon grup.

Perquè no es pot ser neutre davant del feixisme.

Les idees d’odi no es poden tenir en compte, i aquí vaig al periodista i polític socialista italià, Giacomo Matteotti. Quan els feixistes van guanyar les eleccions, ell va documentar totes les atrocitats que cometien els seus esquadrons i denunciava que els mitjans no ho estiguessin difonent, perquè el feixisme sempre va de bracet del poder. Fa 100 anys que Matteotti va dir que el feixisme no és una opinió, sinó un crim, i que voler dialogar-hi era un error, perquè aquesta gent intenta dinamitar la democràcia des de dins. Des d’un punt de vista liberal, se’l va intentar contrarestar, amb la idea que cal ser tolerants, que se’ls ha de respectar. Total, l’any 1924, un esquadró feixista el va assassinar. El que Matteotti plantejava a principis del segle passat no forma part del passat; és superactual. L’historiador Carles Viñas diu que el feixisme “és la formulació de l’odi en doctrina política”, perquè implica violència, implica atemptar contra els drets humans. Llavors, costa d’entendre que hi hagi gent, fins i tot intel·lectuals que, des del progressisme, considerin que també se li ha de donar veu.

“Hi ha molt poca cultura antifeixista a les redaccions”

Per tant, aquesta suposada neutralitat, de facto, acaba legitimant l’extrema dreta?

Sí. S’han naturalitzat aquests discursos i s’ha banalitzat el feixisme. I això no només té a veure amb la precarietat del periodisme, sinó també amb la poca cultura antifeixista que hi ha a les redaccions.

Tal com explica Miquel Ramos al seu darrer llibre Antifascistas (Capitán Swing), a l’Estat espanyol, aquesta banalització es dona en paral·lel a un altre fenomen, que és l’estigmatització i la caricaturització de l’antifeixisme.

Aquí no queda gens clara una premissa bàsica: que ser demòcrata necessàriament vol dir ser antifeixista. Això no ho tenen clar representants de partits que es consideren d’esquerres, i moltes vegades parlen en termes d’extrems: “ni feixisme, ni comunisme”, “ni Vox, ni Podem”, “ni Vox, ni la CUP”, “ni Vox, ni Bildu”. Aquesta equiparació és molt greu. A Itàlia, la situació és substancialment diferent, en el sentit que la teoria és molt correcta i el cap d’Estat es defineix com a antifeixista; però, a la pràctica, hi ha formacions democràtiques que segueixen pactant amb el feixisme. Tanmateix, l’estereotip del jove encaputxat que crema un contenidor, tan típic a l’Estat espanyol, aquí no es reprodueix.

“Ser demòcrata necessàriament vol dir ser antifeixista”

Més enllà de les diferències que ubiques entre el feixisme espanyol i l’italià, quines són les similituds? Tenen un substrat comú?

Les estratègies que segueix l’extrema dreta a tot arreu tenen punts en comú –el racisme, la xenofòbia, la lluita contra la “ideologia de gènere”, etc.–, però també connecten amb el marc d’acció de la nova dreta populista, que intenta fer-se seus conceptes propis de la classe treballadora, fer veure que confronta les elits i situar un enemic, que poden ser els gitanos, els migrants o els catalans, depenent de cada context. Cada partit adequa els seus principis a l’entorn. Però el substrat és comú.

 

[Foto: ALBA SIDERA – font: http://www.elcritic.cat]

«Recuperar la escritura de las mujeres invisibilizadas y silenciadas necesita de todos en el ecosistema del libro y la lectura: pasa por editores, libreros, mediadores de lectura, críticos, por quienes ya deben de saber que no es normal que en los programas de estudios no se incluya a escritoras»

Escrito por  

Hace solo tres años, acompañada de varias amigas y cómplices, pensé y desarrollé la colección de novela y memoria Vindictas en la Universidad Nacional Autónoma de México, con la intención de recuperar para nuevos lectores la obra de escritoras marginalizadas del siglo XX en Hispanoamérica, voces perdidas en su abrumadora mayoría para el canon literario de esa época. Un proyecto que debería de desaparecer, y diré por qué. Vindictas representa un simbólico ajuste de cuentas contra el machismo que ha imperado en la configuración del canon, tan lleno de escritores admirados pero al mismo tiempo tan deshabitado por mujeres. La otra acepción de la palabra, derivada del latín, es proteger o resguardar. En la medida en que hemos publicado a las novelistas, e incluso nos hemos extendido para publicar también a poetas y ensayistas, ha resultado que lectores nuevos somos casi todos: los nombres de estas autoras reverberan originales, inimaginados y silenciados por todo el peso de las sociedades heteropatriarcales en que vivimos.

Pero, si bien nosotros somos recién llegados a sus libros, ellas no son nuevas, y la lectura de sus obras nos revela cómo asumían la escritura, sus búsquedas, sus riesgos, su voluntad, y sí: sus ambiciones literarias, porque osaron tenerlas. Un siglo después de que Virginia Woolf nos contara sobre mujeres que escondían la escritura debajo del bordado, estas autoras seguían bregando a contracorriente en sociedades que les cortaban el paso para censurarlas, como ocurrió con la mexicana Tita Valencia, autora de ‘Minotauromaquia’, una novela premiada donde hablaba de un gran escritor mexicano en términos que al establishment de la cultura en ese momento le parecieron ofensivos. Tita terminó linchada y dejó de escribir un tiempo largo por eso. Algo similar le ocurrió a la boliviana María Virginia Estenssoro, quien en su libro de relatos ‘El occiso’ escribió sobre una relación extramarital y un aborto voluntario; se agotaron pronto los ejemplares, comprados por gente escandalizada que no quería leerla, sino esconderla, callarla, que su libro no existiera. Estenssoro no volvió a publicar nada en vida.

La costarricense Yolanda Oreamuno se exilió después de publicar ‘La ruta de su evasión’, una novela portentosa que anunciaba ya la renovación de la literatura latinoamericana; en esas páginas diseccionó la violencia dentro de la familia, generó un personaje femenino que solo en la agonía se arriesga a hablar con voz propia, como si tuviera que morir para comenzar a existir.

Tal vez ese ha sido uno de los pecados más grandes de las escritoras: atreverse a contar lo propio sin requerir la mediación del que sabe más y mejor de lo que ocurre en el universo femenino, o sea, sin necesitar del patriarca escritor. El mensaje de ellas fue: no necesito que me escribas, soy dueña de mis experiencias y de mis palabras, y lo puedo contar mejor. Tengo una voz. Nada más radical y provocador. Si nos preguntamos por qué desaparecieron esas escritoras, estaremos cayendo en un eufemismo: ellas no se esfumaron en el éter. Las desapareció el deliberado desinterés, todo un sistema que considera que el trabajo de las mujeres vale menos.

Recuperar la escritura de las mujeres invisibilizadas y silenciadas necesita de todos en el ecosistema del libro y la lectura: pasa por editores, libreros, mediadores, críticos, por quienes ya deben de saber que no es normal que en los programas de estudios no se incluya a escritoras. Nos toca a todos los que cuidamos del fuego de la palabra.

Las razones para leerlas están en sus libros, en su valor literario. Las reeditamos por la calidad de su obra, no porque son mujeres. Dice la poeta Mary Oliver: «Mucho de lo que escribió Woolf no lo escribió porque fuera mujer, sino porque era Woolf». En contra de sociedades que no solo no las acogieron sino que las persiguieron, ellas hicieron apuestas estéticas de calibre considerable, escribieron y publicaron aunque fuera una edición a partir de la cual hoy venturosamente podemos emprender el rescate. Son nuestras antecesoras, abrieron un camino para las escritoras que llegaríamos después; ahora es que podemos recuperar y conocer nuestro linaje. Leerlas es intentar completarnos como lectores. Estamos inacabados sin sus libros. Hispanoamérica es una Atlántida de escritoras que emerge y nos muestra que el canon es más rico si se incluye la voz de la otra mitad de las habitantes del país de la literatura.

En 2020, año de la peste, Juan Casamayor de la editorial Páginas de Espuma, y yo, realizamos cada uno desde su orilla y en sesiones maratónicas de zoom trasatlántico, la investigación, selección y edición de cuentos que publicamos en el libro Vindictas. Cuentistas latinoamericanas, donde incluimos a veinte narradoras, una por cada país de la geografía del español. Desconocíamos a la mayoría, era apabullante la riqueza secreta que nos habíamos perdido, y a mí me hizo sentir frustración y rabia pensar que pude haberlas leído a los 17 años, cuando tenía tanto miedo de desear ser escritora.

Estas autoras son mis maestras de vida, aunque me hayan alcanzado, o yo a ellas, hasta ahora. Pero incluso a aquellas que lograron traspasar las barreras, las que sí conquistaron un lugar en el canon del siglo XX, también les costó mucho ocupar ese sitio que incomodaba y necesitaba ser justificado, pues su apuesta literaria seguía y sigue pareciendo insuficiente. Recuerden que hace muy poco leímos en la portada de una reedición de Elena Garro los nombres de sus parejas escritores, en lugar de un argumento que señalara lo que aporta a la literatura en nuestro idioma esa obra auténtica e inquietante.

Las luchas recientes de los feminismos han conseguido que en los medios se hable más de la situación de las mujeres, quizá más que nunca. Pero lograr que deje de normalizarse que las mujeres ocupen los márgenes (o la intemperie, por recordar una imagen de Irene Vallejo), requiere de un cambio que es estructural, implica la transformación de todo un sistema que sigue descansando en el poder heteropatriarcal. Yo escribo en un país donde a diario mueren asesinadas diez mujeres. No se trata solo de tener una habitación propia, sino de salir de ella y que no nos maten por eso. Necesitamos acceso a la igualdad de oportunidades, a trato equitativo, a justicia que no revictimice, a decidir sobre nuestros cuerpos, todo esto es parte de lo que debe cambiar para que verdaderamente haya condiciones más justas para crear y para criar, porque en todo esto no podemos olvidar que las tareas de cuidados siguen asignándose casi en exclusiva a las mujeres.

La escritora chilena Diamela Eltit ha dibujado un horizonte que invita y desafía: hay que aprender a desbiologizar la literatura. Dice Diamela: «Lo importante es la escritura, la estética, el deseo que recorre el texto, su audacia, su ritmo, la pausa, el ímpetu. Lo que me moviliza es la democratización real de la escritura hasta donde concurran autoras y autores sin más garantía que el poder del libro. (…) Hoy me parece indispensable democratizar el espacio literario, repito, desbiologizar la escritura».

Cuando el escritor Alberto Manguel conoció la colección me dijo: «Ojalá no fuera necesaria». Gracias a él leí y publicamos a la argentina Vlady Kociancich. Hoy es indispensable esta exhumación de escritoras, entregarlas a las nuevas generaciones de lectores, que sepan de esta genealogía. Hacemos este trabajo mientras deseo que Vindictas deje de ser pertinente. Que en el próximo siglo no sea necesario reivindicar ni rescatar una sola escritora.

Socorro Venegas es escritora y editora mexicana.

 

[Fuente: http://www.abc.es]

 

 

Río de Janeiro, Salvador de Bahia e Niterói acollerán actos que terán como punto de partida O libro negro da lingua galega, de recente publicación en Xerais.

O escritor Carlos Callón durante a presentación da súa novela O libro negro da lingua galega, a obra que percorre 500 anos de persecución e silenciamiento do galego. EUROPAPRESS

O escritor Carlos Callón durante a presentación da súa novela O libro negro da lingua galega, a obra que percorre 500 anos de persecución e silenciamento do galego.

Como foi, e tamén como continúa a ser, a represión por razón de lingua no lugar do mundo onde naceu o galego-portugués. Ese é o punto de partida do ciclo de conferencias que o profesor Carlos Callón desenvolverá para a semana en tres universidades brasileiras. Callón realizará esas achegas desde a súa recente investigación O libro negro da lingua galega.

A primeira conferencia efectuarase na Universidade Federal da Bahia no día 22 de agosto e servirá como actividade inaugural do semestre para o Centro de Estudos da Lingua e da Cultura Galegas. O evento presentarao o profesor Márcio Coelho Muniz, especialista na literatura medieval galego-portuguesa.

No 24 de agosto a Universidade do Estado do Rio de Janeiro acollerá unha conversa co mesmo motivo, introducida pola escritora e investigadora Thayane Gaspar. Xa no día seguinte, a historia da represión do galego será protagonista dun evento na Universidade Federal Fluminense de Niterói, presentado polo profesor e pesquisador Xoán Carlos Lagares.

O libro negro da lingua galega, que percorre a historia do silenciamento do idioma propio do país desde finais do século XV até finais do XX, presentouse ao longo do mes de xullo por diferentes puntos da xeografía galega e está a ter unha excelente acollida. Case 1.400 persoas participaron nos actos de lanzamento en Galicia, que incluíron tamén dous roteiros en Santiago de Compostela e en Pontevedra para seguir as pegadas da represión idiomática nas rúas destas cidades.

Os actos no Brasil dan inicio a unha xira de presentacións do volume por diferentes lugares de Europa e da América. O propósito do autor con esta rolda de eventos en diferentes lugares é « axudar a dar a coñecer internacionalmente que o galego existe, que ten unha historia e que a día de hoxe non contamos coa igualdade de dereitos necesaria para garantir o noso mañá ». « A causa do galego fai parte da loita por un planeta diverso e con futuro », conclúe Callón.

————————————————————————————————————————————————————–

A nova obra de Carlos Callón percorre 500 anos de persecución e silenciamento do galego

O profesor de Xeografía e Historia do Instituto Español de Lisboa, Carlos Callón, presentou ‘O libro negro da lingua galega’, unha obra que se centra na represión existente cara á lingua galega desde 1543 ata a actualidade.

O acto de presentación celebrouse na libraría Couceiro, en Santiago de Compostela. Xunto ao autor, nacido en Ribeira, acudiron o director da editorial Xerais, Fran Alonso; o presidente da Mesa pola Normalización Lingüística, Marcos Maceira, e a licenciada en Tradución e Interpretación Iria Taibo.

Carlos Callón reivindicou a situación de « perigo » na que se atopa o idioma galego, preto dun punto de « non retorno ». O autor explicou que o obxectivo principal da obra, dividida en 15 capítulos, é « transformar o presente mediante o coñecemento do pasado ».

Ademais, Callón fixo un chamamento ao presidente da Xunta de GaliciaAlfonso Rueda, para que lea a novela. « Debe ler este libro para defender a lingua e a cultura que nos une », sentenciou o profesor de Xeografía e Historia.

TRABALLO IMPRESCINDIBLE

O presidente da Mesa da Normalización Lingüística, Marcos Maceira, recalcou que esta obra é un « traballo imprescindible » para coñecer as desditas que viviu o galego nos últimos 500 anos. Tamén mostrou a súa queixa ante a falta de documentos en galego –Seguridade Social ou pólizas de seguro– e a ausencia de oferta audiovisual en galego.

Pola súa banda, Fran Alonso subliñou a revitalización da lingua galega, a pesar da menor competencia das novas xeracións. Esta obra, en palabras de Alonso, é un « fito para a sociolingüística, coñecemento e manexo do galego ». Ademais, o director editorial de Xerais indicou que as principais fontes do libro foron documentos xurídicos, textos represivos contra o galego e documentos de debates xurídicos.

Alonso tamén afirmou que esta obra axudará a desmentir catro tópicos sobre o idioma. Estes estereotipos son a non imposición do castelán sobre o galego, a non existencia de políticas lingüísticas contra o idioma, persecución exclusiva durante o franquismo e o non impulso da lingua debido á baixa demanda da poboación.

UNHA VINTENA DE PRESENTACIÓNS EN XULLO

Carlos Callón confirmou 20 presentacións durante o mes de xullo para promocionar a novela en diversas localidades galegas. Das exposicións, o autor destacou as dúas que se celebrarán en Santiago de Compostela e Pontevedra.

A presentación na capital galega efectuarase o 7 de xullo na Praza Cervantes. Neste evento realizarase un itinerario para visitar os focos principais da represión lingüística do galego na cidade. O outro acto destacado será a celebración o 16 de xullo doutra ruta en Pontevedra desde o Museo Provincial.

[Imaxe: EUROPAPRESS – fonte: http://www.galiciaconfidencial.com]

Joaquim Espinós

Escrit per Gràcia Jiménez

El cinc de juliol passat el periodista Juli Esteve escrivia al seu mur del Facebook a propòsit de la mort de John Signes, del qual deia que era «un dels protagonistes indiscutibles de la nostra investigació sobre l’emigració valenciana a Nord-Amèrica. Tenia 99 anys. Havia nascut a Newark, New Jersey, el 1922, fill de Batiste Signes, de Gata, i Rosa Maria Ortiz, d’Oliva». També explicava, entre d’altres coses, que John havia estat l’últim supervivent d’origen valencià del Desembarcament de Normandia, i que quan el va entrevistar a sa casa de Connecticut, l’home es va emocionar molt per poder parlar en valencià després de vint-i-cinc anys de la mort de son pare.

aquest insecte oportunista, d’origen americà –vés per on!– que va acabar per devastar, des de finals del segle XIX fins el primer terç del segle XX, les vinyes europees

Batiste, el pare de John Signes, va eixir de Gata de Gorgos, com tants altres valencians eixien de diferents pobles, fugint d’una pobresa secular i de la falta d’expectatives per als més joves, aguditzades per la fil·loxera. Després de les plagues de l’oídium i el míldiu, fongs que debilitaren els ceps, apareix aquest insecte oportunista, d’origen americà –vés per on!– que va acabar per devastar, des de finals del segle XIX fins el primer terç del segle XX, les vinyes europees, fins a la substitució de moltes, no totes, pels nous peus americans –de nou Amèrica, ara amb la solució! L’estructura social del camp valencià, el de secà, i la viticultura en particular, van canviar definitivament. Alguns d’aquells emigrants van tornar amb estalvis, d’altres sense, i d’altres no van tornar mai, afonats per tragèdies o fracassos o decidits a fer del somni americà el seu projecte de vida.

Onada (2022)

D’aquells joves que partiren tracta la novel·la de Joaquim Espinós. Ben bé el pare de John Signes podia haver estat un d’ells. I la seua dona Rosa Maria, d’Oliva, probablement aquella núvia a qui es dirigien cartes, postals i fotos, sempre optimistes, que es casa per poders –com, si no, obtindre el permís dels pares per viatjar?– i arriba a Amèrica per formar una nova família. Els protagonistes de Material fotogràfic, tres joves de l’imaginari –o no tant?– poble de Llória, a la comarca de l’Alcoià, embarquen seguint somnis diferents, com diferents també seran les trajectòries vitals que Espinós ens relata en una història breu, de tall clàssic i llenguatge senzill, entenedor.

Vull creure, i també faig així un poc de literatura, si em permeteu, que la imaginació d’Espinós es degué posar en marxa en veure la foto de la portada –o d’altra semblant–, on tres homes molt joves, abillats amb les seues millors robes de passeig, encorbatats, els caps coberts amb barret o gorra, i un havà a les mans de cadascú, miren atents l’objectiu de la càmera. Segurament, continue imaginant, Joaquim Espinós era també coneixedor dels treballs de recerca de Teresa Morell Moll, valenciano-americana descendent d’emigrants i professora de Filologia Anglesa a la Universitat d’Alacant, qui va rescatar la memòria dels immigrants de la Marina Alta i és autora del llibre Valencians a Nova York (Edicions 96). També, vull pensar, que l’escriptor degué sentir de menut relats al seu poble, Benilloba, sobre alguns d’aquells agosarats joves paisans que creuaren l’Atlàntic…

tres joves de l’imaginari –o no tant?– poble de Llória, a la comarca de l’Alcoià, embarquen seguint somnis diferents, com diferents també seran les trajectòries vitals que Espinós ens relata en una història breu, de tall clàssic i llenguatge senzill, entenedor

Per tant, Material fotogràfic és un relat al servei de la història, de la petita història protagonitzada per gent senzilla, que fins fa pocs anys no tenia cabuda en els llibres, o en les aules, i que ara, per sort, podem anar rescatant des de diferents angles, per comprendre millor el passat dels valencians. Com he dit abans, la novel·la, que va obtindré el 16è Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, té una estructura clàssica, amb una cronologia directa, un protagonista principal, dos amics coprotagonistes que formen part substancial de la trama, un poc de sexe i una història d’amor amb arestes, com ens agraden ara. I també amb un final feliç, però més realista que idíl·lic, tot i que les situacions difícils, que no escassegen, gairebé sempre son sortejades en positiu. Les fotografies que es feien, les pel·lícules que Héctor, el protagonista, gravava d’aquell Nova York divers i complex dels feliços 20, són una part important de la novel·la, són aquell material fotogràfic que facilita la memòria i que apuntala part del relat.

Es tracta, i és important remarcar-ho, de la reedició de l’obra publicada el 2015, en la col·lecció Narratives de l’editorial Onada. L’autor ha fet una revisió d’estil, aprofitant que en exhaurir-se la primera edició la mateixa editorial l’ha passada a la col·lecció Maremàgnum, de caire més popular i juvenil. I sí, em sembla una bona decisió, ja que Material fotogràfic té una lectura àgil, entreté i ens informa, cosa que els joves agraeixen. I els no tan joves, també.

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]

Es la resulta d’un estudi realizat per de cercaires europèus e qu’aviá coma tòca d’analisar lo fenomèn dels acofèns, tanben coneguts amb lo nom latin de tinnitus

 740 MILIONS DE PERSONAS PATISSON DE FIULADAS DINS L’AURELHA

Escrich per Christian Andreu

Quand ausissèm de sons rars o de fiuladas dins laurelha, pensam que, benlèu, es un fach pauc comun, mas un darrièr estudi demòstra que sus la planeta i a mai de 120 milions de personas que patisson de fiuladas dins lausida. Aquò entraïna que fins al 14% de la populacion mondiala patís o a patit de talas fiuladas. Es un fenomèn doncas ques relativament frequent.

Lo fenomen dels acofèns es patit per mai del 14% de la populacion mondiala.

Es la resulta d’un estudi realizat per de cercaires europèus e qu’aviá coma tòca d’analisar lo fenomèn dels acofèns, tanben coneguts amb lo nom latin de tinnitus. L’estudi foguèt publicat dins lo numeric JAMA Neurology e demòstra, pasmens, qu’es un fenomèn mai desvolopat amb l’edat e que i a pas de grandas diferéncias sexualas. Totun, los acofèns son patits de biais diferent segon lo continent.

Las fiuladas dins l’ausida pòdon èsser un senhal de quicòm pus grèu e pòdon arribar en causa d’una lesion, d’estransi de l’ausida o encara d’una patologia mai grèva, coma un cancèr. E, sens saber encara quina es lor origina, los scientifics an volgut trapar quantas personas patissián aquel fenomèn.

Segon Carlotta Micaela Jarach, de l’Institut Mario Negri de Milan, “un adulte sus sèt es victima de tinnitus grèus. E aquò vòl dire qu’aperaquí lo 2% de la populacion mondiala o mai de 120 milions de personas patís de fiuladas. E, de còps, aquestas finisson pas jamai”.

I de mai en mai de tinnitus amb l’edat a l’epòca actuala.

Pasmens, es pas una resulta definitiva, e los cercaires demandan ara de poder far mai d’estudis sus aquel fenomèn doncas corrent dins la societat actuala. Es plan malaisit de trapar quora una persona subís aquel fenomèn qu’arriba abans la pèrda totala de l’ausida, tanben coneguda amb lo nom d’ipoacosia. E se pòt trapar las personas que lo patisson mas se pòt pas encara enregistrar las fiuladas per las estudiar.

Un percentatge pro naut

Segon l’estudi, fins al 14,4% dels adultes son estats victimas de tinnitus. Se son pas adultes, lo percentatge arriba sonque al 13,6%. Mas son pas de chifras definitivas. Se lo nombre de menors foguèsse corrècte, cal apondre encara 325 milions de mai de personas expausadas a aquel fenomèn dins lo Mond. Mas las chifras suls menors son pas brica seguras, çò apondèron los quites cercaires.

“I a de mai en mai de tinnitus amb l’edat a l’epòca actuala, aquò es segur, çò diguèt Berthold Langguth, de l’Universitat de Ratisbona. Segon l’estudi, lo 9,7% dels joves (entre 18 e 44 ans) subisson de fiuladas dins l’aurelha, lo 13,7% quand tenon entre 44 e 65 ans, e lo percentatge arriba al 23,6% quand las personas tenon mai de 65 ans. Mas i a pas gaire de diferéncias segon lo sèxe”.

Segon la mapa del Mond, Asia, Oceania, l’America del Nòrd e Euròpa an de percentatges semblables, entre un 16% e un 13%. Pasmens, las donadas d’America del Sud e d’Africa son plan desparièras car fins al 21,9% dels sud-americans patisson aquel fenomèn mas sonque lo 5,2% dels africans, de nivèls que los cercaires pòdon pas encara explicar. Cossí que siá, patir de fiuladas dins l’ausida es un fenomèn que coneis pas l’argent, pr’amor que las chifras càmbian pas se la persona afectada es rica o paura.

[Sorsa:  sapiencia.eu]

L’ocupació franquista va transformar Barcelona, que va passar de ciutat amiga a ciutat hostil als jueus

Escrit per Marc Pons
Lisboa, agost de 1944. Un grup de nens i nenes jueus centreeuropeus que havien estat refugiats a Barcelona arribaven a l’Estació Central de la capital portuguesa per emprendre camí cap a Amèrica. L’associació civil semiclandestina American Jewish Joint Distribution Committee, dirigida pels germans sefardites portuguesos Sequerra, va crear una eficient xarxa que, des de Barcelona, salvaria la vida a milers de persones. No obstant això, la capital catalana ja no era aquell recer segur de l’època de la Generalitat republicana. El règim de Franco, aliat dels règims de Hitler i de Mussolini, havia deixat clar que no contemporitzaria amb la minoria jueva catalana. El saqueig i l’incendi de la sinagoga del carrer Provença, l’endemà de l’ocupació de la ciutat (1939), era una clara mostra de la postura del nou règim. I Barcelona passava a ser, tan sols, una escala clandestina de milers de refugiats que escapaven de l’Holocaust.

Fotografia dels germans Joel i Samuel Sequerra / Font: Mozaika

La Barcelona de la plenitud jueva

Però just abans que es produís aquest daltabaix, Barcelona era una de les principals destinacions de jueus mediterranis i centreeuropeus. L’ascens de Hitler al poder (1933) i les negres perspectives que planaven sobre la nombrosa i potent comunitat jueva alemanya, van intensificar el fenomen migratori jueu cap a Barcelona. Segons un estudi dels investigadors Josep Calvet i Manu Valentin, de la Universitat de Barcelona, aquesta segona onada migratòria, bàsicament alemanya i en menor mesura de països amenaçats pel règim nazi de Hitler, estava formada per empresaris (fabricants i comerciants) i professionals liberals (metges, arquitectes, professors, artistes, advocats). Era un col·lectiu professional molt qualificat que havia de repercutir molt positivament en el teixit econòmic de la ciutat.  A principis de 1936 la població jueva de Barcelona estaria situada al voltant de les 3.000 persones (0,3% de la població de la ciutat).

El cineasta David Oliver

Aquest percentatge era molt lluny del 15% de població jueva de la Barcelona de 1391 (a la vigília dels pogroms que van provocar la destrucció dels principals calls del país). Però era un grup molt dinàmic i molt innovador. Seria el cas, per exemple, del productor cinematogràfic David Oliver (Unizh, llavors Polònia i actualment Ucraïna, 1880 – Londres, 1947), que es va refugiar a Barcelona després de patir un atemptat a Berlín perpetrat per terroristes nazis (1933). Oliver ja era un destacat empresari del cinema alemany. Havia estat un dels pioners i un dels principals productors cinematogràfics alemanys: havia produït més de 150 curtmetratges a Alemanya i havia construït la sala d’exhibicions més gran d’Europa a Hamburg. A Barcelona va fundar Iberica Films, que va ser pionera en la incorporació de diversos gèneres musicals al cinema. Però amb l’esclat de la guerra espanyola (1936) es va exiliar de nou.

Fotografia dels germans Metzger (jueus suïssos) presentant els seus productes al rei Alfons XIII. Font: European Observatory of Memories

El psicòleg Werner Wolff

Un altre exemple d’aquella segona onada migratòria seria el metge Werner Wolff, que va arribar a Barcelona el 1933. Wolff (Berlín, 1904 – Nova York, 1957) ja era un prestigiós psicòleg de l’escola acadèmica de la psicoanàlisi i de l’etnopsicologia, que, poc després de l’ascens dels nazis al poder, va ser víctima d’una depuració ideològica i ètnica a la Universitat de Berlín. El prestigiós psicòleg català Emili Mira i López, en aquell moment director de l’innovador Departament de Psicotècnia i Formació Professional de la Generalitat, el va incorporar al seu equip d’investigació. Durant aquella etapa de col·laboració (1933-1936) interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil, Mira i Wolff van revolucionar les tècniques de selecció de personal. Però, a causa de l’ocupació franquista de Catalunya, s’haurien d’exiliar i els resultats dels seus treballs, d’extraordinària repercussió, no veurien la llum a Barcelona.

La fi del somni Barcelona

El deteriorament de la vida jueva a Barcelona es va iniciar abans de l’ocupació franquista de la ciutat (26 de gener de 1939). L’entrevista que van mantenir el president Companys i els dirigents de la Comunitat Israelita de Barcelona a finals de març de 1936 (ho explicàvem a l’anterior lliurament) revela que, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, els jueus barcelonins se sentien amenaçats per elements que gravitaven al voltant del consolat alemany a la capital catalana. En aquella reunió els dirigents jueus locals van exposar que la seva comunitat era objecte de pràctiques difamatòries, que els causava greus perjudicis comercials, i d’inquietants seguiments, que els provocaven un estat d’angoixosa inseguretat. La decidida intervenció del govern català evitaria mals majors, però, en canvi, seria una prova de càrrec contra el president quan va ser detingut per la Gestapo a la França ocupada (15 d’agost de 1940).

Oliver i Wolff / Font: Wikimedia Commons

Barcelona antisemita

En aquella tasca persecutòria i difamatòria (1933-1936) hi van participar elements forasters i autòctons. La investigació historiogràfica revela l’existència d’una “legió d’agregats culturals” alemanys (naturalment, amb l’acreditació del partit nazi) que es van desplegar vigilant els moviments de la comunitat jueva local. En canvi, la labor difamatòria —la que amenaçava la ruïna econòmica dels jueus barcelonins— anava a càrrec de grupuscles locals de la ultradreta espanyolista, que simpatitzaven amb l’ideari nazi i que actuaven a l’empara dels reductes més immobilistes i reaccionaris dels aparells judicial i policial espanyols. Un dels grups més radicalment antisemites seria la Peña Blanca, fundada per José Enrique de Olano i José María Milà Camps (burgesos ennoblits pel règim borbònic), i formada per les oligarquies més reaccionàries de la ciutat. La seva divisa era: “Viva Cataluña española”.

Birnbaum i Sagués

L’ocupació franquista de la ciutat seria l’acceleració d’un deteriorament que la Generalitat havia aconseguit aturar però no erradicar. L’endemà de l’ocupació (27 de gener de 1939) un grup de falangistes forasters van assaltar la sinagoga del carrer Provença i van llençar i cremar al mig de la via pública tots els llibres i els objectes d’aquell espai de culte. L’incendi de la sinagoga posava punt final a la primavera jueva de Barcelona, i marcava l’inici dels anys de plom de les persecucions. Per exemple, els comerciants Henri Birnbaum (Berlín, 1921 – Barcelona, 2004) i Joseph Palomo-Sagués (Pursa, Turquia, 1902 – ?, ?) van ser detinguts i acusats —sense proves— de dissidència al règim (en realitat el que pesava era la seva condició de jueus). I, sense cap tipus de judici, van ser internats al camp de treballs forçats de Miranda (Castella i Lleó), fins que el 1943 van aconseguir sortir per emigrar a Palestina.

Himmler a Barcelona (1940)

Companys i Urraca

No és cert que l’Espanya de Franco hagués protegit els jueus. L’ambaixador Sanz Briz i alguns altres van actuar a títol personal. Mai en nom del govern espanyol. I la prova més evident seria en el que va ser convertida Barcelona. El 15 d’octubre de 1940, el règim nacionalcatòlic espanyol afusellava el president Companys, que havia estat un defensor de la comunitat jueva barcelonina durant l’etapa republicana. Companys va ser interrogat a París i extradit a Madrid per Pedro Urraca, element de confiança de l’antisemita Félix Lequerica, ambaixador espanyol a Vichy. A la conclusió de la II Guerra Mundial (1945), Urraca va ser repetidament reclamat per la justícia francesa, i finalment jutjat i condemnat in absentia per crims contra la humanitat. Durant la seva estada a la França ocupada (1940-1945) es va enriquir amb el saqueig i l’assassinat de dotzenes de famílies jueves que intentaven escapar de l’Holocaust.

Laval, Galbolde i Bonnard

Barcelona i les ‘ratlines’

Queda clar que l’Espanya de Franco no va protegir els jueus. El règim nacionalcatòlic espanyol no va entregar mai Urraca a la justícia francesa. Com tampoc va entregar els milers de fugitius nazis (alemanys i francesos) que es van ocultar a l’Espanya de Franco. Barcelona va ser convertida en una important base de les ratlines (el sistema clandestí de fuga per a nazis). El 2 d’agost de 1945, Franco autoritzava l’aterratge d’un avió a l’aeroport del Prat que transportava Pierre Laval, Abel Bonnard i Maurice Gabolde, dirigents del sinistre règim de Vichy que havia capturat i enviat als camps de la mort milers de jueus. Passades unes setmanes, Franco va cedir a la pressió internacional i, mastegant vidres, va extradir Laval. I, paradoxes de la història, Bonnard, Gabolde i un mínim de 13.000 nazis francesos i alemanys van ser emparats per l’estat espanyol i van morir al llit. Una bona part, a Barcelona.

[Font: http://www.elnacional.cat]

Després de quatre segles de silenci, a finals del XIX els jueus van retornar a Barcelona, per arrelar-hi i projectar-s’hi.

Escrit per Marc Pons

Barcelona, 26 de març de 1936. Fa 86 anys. El rotatiu La Rambla publicava la notícia que, pocs dies abans, el president Companys i els directius de l’Associació Cultural Jueva de Barcelona s’havien reunit al Palau de la Generalitat per a posar en pràctica accions que havien de garantir la seguretat de la comunitat jueva barcelonina; amenaçada per una sèrie d’elements, autòctons i estrangers, que gravitaven al voltant del consolat alemany a la capital catalana. Aquella reunió seria la primera trobada al més alt nivell entre el govern de Catalunya i la comunitat jueva catalana des del decret de conversió o expulsió promogut per la monarquia hispànica el 1492. Però no era el primer testimoni de la recuperació de la comunitat jueva catalana. Barcelona ja acollia una comunitat jueva local des de finals del segle XIX.

El primer retorn

Una part molt important de les diàspores katalanim i sefardita que es van produir entre 1391 (any dels primers pogroms) i 1492 (data del decret de conversió o expulsió); es va dirigir als territoris de la Mediterrània oriental que l’emergent Imperi otomà guanyava al decrèpit Imperi bizantí. Tessalònica (a l’actual Grècia) va ser una ciutat de majoria jueva des del 1492 fins a l’Holocaust de 1942. Durant segles, katalanim i sefardites van mantenir una relació de complicitat amb el poder de la Porta Sublim. Però la reculada territorial de l’Imperi otomà (durant el segle XIX) forçada pel ressorgiment de les nacions balcàniques (Grècia, Bulgària, Sèrbia), els situaria en una posició precària i, fins i tot d’amenaça; que impulsaria una mena de retorn cap a l’Europa occidental, sobretot cap a París i Milà en primer terme; i cap a Barcelona com a etapa final.

La botiga de Lleó Alexandrovich. Foto Josep Brangulí. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

El cas de Jacques Bensussan

Segons la investigació historiogràfica, als inicis d’aquest fenomen migratori (1877) a Barcelona hi havia una vintena de persones de cultura jueva. Però quaranta anys més tard, coincidint amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914), aquell col·lectiu s’havia multiplicat per 20 i n’hi havia unes 400Jacques Bensussan és un dels casos més paradigmàtics d’aquell fenomen. Bensussan havia nascut a Tessalònica el 1877 en una família de l’elit jueva de la ciutat. Però el 1912, un Imperi otomà en plena descomposició transferia Tessalònica a la nova i flamant Grècia. I aquell fet desencadenaria una primera diàspora local; que es dirigiria cap a París. L’aventura de Bensussan a la capital francesa va durar el que va trigar a esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-1918), i el 1916 arribava a Barcelona i creava un petit taller de fabricació tèxtil.

El cas de Joseph Palomo-Sagués

Joseph Palomo-Sagués seria un altre paradigma d’aquell fenomen d’emigració jueva a Barcelona. Segons la mateixa investigació havia nascut a Pursa (a l’oest de l’actual Turquia) l’any 1902; i poc abans de ser cridat a files per la República de Kemal Ataturk, havia travessat la Mediterrània i s’havia refugiat a Barcelona (1923). Sagués va ser a Barcelona fins a les acaballes de la Guerra Civil (1939). A Catalunya es va casar amb la jueva Fortuna Adjiban; va fundar una família i es va dedicar a la venda ambulant pels pobles de l’interior del país; cosa que fa pressuposar, que com tants altres jueus catalans d’adopció acabaria dominant la llengua catalana. Sagués va ser detingut i reclòs en un camp de concentració franquista (Miranda, 1939). Mai se li va imputar cap càrrec, i no va ser alliberat fins al 1943, quan va poder passar al Protectorat Britànic de Palestina.

Familia Palomo Sagués i Adjiman a la Rambla de Barcelona (circa 1936). Font: European Observatory on Memories

Els jueus contemporanis a Barcelona

Segons els investigadors Josep Calvet i Manu Valentin, de la Universitat de Barcelona, la comunitat jueva contemporània es va establir en diversos indrets de la ciutat; però especialment al Poble Sec (obradors) i al Raval (comerços). Seria amb aquell establiment que es posaria en relleu la presència d’un altre corrent jueu, que procedia del centre i de l’est del continent (els askenazis). Segons els mateixos investigadors, durant els anys vint del segle XX, al carrer de Sant Pau hi havia una vintena llarga de botigues jueves. Una de les més populars era la de Lleó Alexandrovich (exiliat de la Rússia tsarista), situada a la cantonada dels carrers Sant Pau i Robadors. I una altra, també molt popular era la merceria dels germans Mendelson (originaris de Polònia), que estava situada al carrer Tamarit, just al davant del Mercat de Sant Antoni.

La primera associació jueva de Barcelona

La conclusió del conflicte mundial (1918), lluny d’estimular el retorn dels jueus barcelonins als seus països d’origen, va impulsar l’articulació del col·lectiu, a través de la Comunitat Israelita de Barcelona. Bensussan, que havia arribat a la capital catalana tan sols dos anys abans, ja apareix com un dels socis fundadors. I llavors és quan es planteja la qüestió: ¿realment Barcelona només era un refugi transitori o era una prometedora destinació? Sabem que els primers jueus contemporanis s’havien establert a Barcelona ja feia més quaranta anys (1877). I sabem que aquell fenomen s’havia multiplicat per “l’efecte crida”. Llavors, està clar, que els Bensussan, els Sagués, els Alexandrovich, els Mendelson —per citar alguns exemples— havien vingut a alguna cosa més que a esperar que escampés la tempesta bèl·lica europea.

Acta fundacional de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB). Font: Arxiu del CIB

Per què a Barcelona?

En mig segle (1877-1927) la població jueva local ja censava unes 2.000 persones. No obstant això, aquest creixement era producte d’un fenomen migratori discret però constant; que s’havia accelerat durant la darrera fase, especialment durant el quinquenni 1918-1923. De nou sorgeix un interrogant: ¿Per què a Barcelona? I la resposta l’obtenim quan observem el paisatge de la ciutat durant aquella etapa. La Barcelona de 1920 era una de les ciutats més dinàmiques del continent. Era la capital econòmica, social, cultural, científica i demogràfica de la península Ibèrica. I això explicaria que el 1919, la comunitat jueva local va crear la primera sinagoga contemporània de la ciutat, al carrer Provença 250. Els llibres i objectes de culte d’aquella sinagoga van ser cremats al mig del carrer l’endemà de l’ocupació franquista de la ciutat (1939).

L’etapa daurada de la comunitat jueva barcelonina

Catalunya va patir una brutal repressió política i cultural durant el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930). Però, per una altra banda, el país es recuperava del col·lapse econòmic de 1918 i dels formidables conflictes socials de 1919. Durant aquesta etapa, la comunitat jueva local no tan sols va confirmar l’arrelament a la ciutat i al país; sinó que va prosperar significativament. Amb l’ensorrament de la dictadura, la restauració de la Generalitat i la proclamació de la República (1931); la comunitat jueva catalana contemporània coneixeria la seva plenitud. Fins i tot, més enllà dels esdeveniments relativament llunyans però amenaçants: 1933 (instauració del règim nazi alemany), i 1936 (usurpació de la seguretat publica per part de les temibles Patrulles de Control anarquistes). Però això ho explicarem en el pròxim lliurament.

Llistat parcial de comerços jueus al Raval. Font CTNE European Observatory on Memories

 

[Font: http://www.elnacional.cat]

De la drogue récréative illicite au traitement prometteur pour la santé mentale, le statut de ces champignons magiques semble amené à évoluer.

Des centres dédiés à la consommation de ces produits devraient ouvrir début 2023 aux États-Unis.

Repéré par Héloïse Le Fourner

On s’éloigne de plus en plus de Las Vegas Parano: avec le temps, les substances hallucinogènes ont prouvé qu’elles avaient une utilité plus médicale que distrayante.

En 2020, l’Oregon a voté une loi pour dépénaliser la consommation de champignons hallucinogènes. Selon de nombreuses études, la psilocybine, molécule issue de ce genre de champignons, aurait des résultats bénéfiques dans le traitement de la dépression, de l’alcoolisme et du tabagisme, ainsi qu’au niveau de la réduction du stress des malades du cancer en phase avancée.

D’autres essais sont actuellement menés à propos d’un potentiel bienfait thérapeutique sur certaines pathologies psychiques, le stress post-traumatique et l’anorexie nerveuse, comme l’explique Scientific American. Ces examens pourraient permettre à la substance d’être approuvée par l’U.S. Food and Drug Administration. Mais le combat est loin d’être gagné, selon les scientifiques.

Un cadre légal plus leste

À la suite de la Convention des Nations unies sur les substances psychotropes en 1971, la psilocybine a été classée comme «psychédélique» et «interdite pour un usage médical», indique la Drug Enforcement Administration. D’autres produits tels que le LSD et l’ecstasy, qui font partie de cette même catégorie, sont également considérés comme illégaux aux États-Unis.

Malgré les obstacles légaux rencontrés ces vingt dernières années, les recherches sur les fongus (nom botanique des champignons) et leurs avantages médicaux se sont énormément développées et ont donné de premiers résultats prometteurs. À tel point que certaines municipalités américaines ont voté des mesures pour dépénaliser la consommation de champignons de ce type. C’est notamment le cas de Denver, Oakland et Santa Cruz. L’Oregon est le premier État à avoir décriminalisé ces substances sur tout son territoire.

Un cadre pour réguler l’utilisation thérapeutique et légale va rapidement être mis en place grâce au conseil scientifique créé pour l’occasion. La consommation se fera dans des centres, lesquels disposeront obligatoirement d’une licence. Leur ouverture est prévue en janvier 2023. L’objectif n’est –pour le moment– pas de traiter la dépression, mais d’améliorer le bien-être en général.

«Toutes nos décisions sont prises pour la sécurité du consommateur», fait valoir Jessie Uehling, mycologue à l’Université d’État de l’Oregon, qui siège au conseil scientifique. «Nous évitons tous les risques potentiels et créons l’environnement le plus sûr possible pour les individus.»

Certains scientifiques souhaiteraient une décriminalisation des champignons à plus grande échelle. C’est le cas de David Nutt, neuropsychopharmacologue à l’Imperial College de Londres, qui s’insurge: «Il est inconcevable que l’Organisation mondiale de la santé puisse continuer à dire que la psilocybine n’a pas de vertu médicale. Elle est utile là où d’autres médicaments ne le sont pas.»

Rappelons qu’en France, depuis 1966, «les champignons hallucinogènes sont une drogue classée parmi les stupéfiants» et que leur «usage est interdit», selon Drogues info service.

 

[Photo : Mathew Schwartz via Unsplash – source : http://www.slate.fr]