Archives des articles tagués Tradução

Traducció de Pau Sanchis

Escrit per Lourdes Toledo

Darrere de les històries que escriu Lana Bastašić (Zagreb, 1986)  hi ha el tel dels conflictes bèl·lics, els quals –com ella mateixa diu– «no tenen ni un inici ni un final clars perquè les guerres comencen molt més abans del que ens fan creure i acaben molt més tard del que acaben». Dents de llet, el seu darrer llibre, és un recull de relats que ho palesa i que té com a eix central la infantesa i la pèrdua de la innocència, envoltada sovint de violència i incertesa. Amb dotze contes molt ben lligats, Bastašić ens deixa sovint el cor glaçat en mostrar-nos la cruesa de créixer en ambients hostils i dessolats en els quals han trontollat alguns dels valors i certeses inherents a la condició humana.

Des d’una solidesa narrativa i amb moltes hores d’ofici, Bastašić, d’origen iugoslau —de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita— parla de literatura i de l’ofici d’escriure amb passió i fermesa, conscient de tot l’esforç, i puntualment la sort de poder dedicar-s’hi.

Històries personals, xiquets, sobretot xiquetes que s’obrin camí al bell mig de moltes famílies possibles, algunes trencades, altres asfixiants, i la família ho ompli tot, com l’únic univers que tenim durant els primers anys, un univers social i d’autoritat, de vegades de caos, on hi ha lleis pròpies que ningú no pot comprovar ni entendre des de fora. Els qui són a dins, però, han d’acceptar-les. I això és crucial en la vida d’un infant.

Periscopi (2022)

I al mig d’aquesta aigües térboles, a l’autora l’obsedeix una idea: què ens fa en la vida anar per un camí i no per un altre. Atrapa la llebre (Periscopi, 2020), la seua primera novel·la, i ara Dents de llet parlen de tot això i recreen la pèrdua de la innocència com un procés mig inconscient, perquè som els adults els qui parlem en aquests termes, els xiquets no hi pensen, ells van fent. No obstant, créixer en un entorn hostil du implícit canvis i transformacions molt brusques i aquest és el rerefons de la literatura de Lana Bastašić. És el cas  d’«El bosc», relat que obri el llibre i que comença així: «Em va costar força temps escanyar el papa. I això que era un home escanyolit, fins i  tot malaltís. Les dones del poble ens enviaven pots plens de remeis homeopàtics i tota mena d’herbes miraculoses cada cop que el veien passar pel camí del bosc. Se t’ha marcit, li deien a la mare, com si parlessin de les hortènsies del jardí».

Les històries de Dents de llet a través d’una «mena de radiacions en el llenguatge, el qual s’ompli de violència i de ferides, després d’un conflicte bèl·lic», com assegura l’autora, tracten de reflectir «allò que queda després de la guerra i que se’ns queda amarat al llenguatge, i altres sentiments com la por a la pau, què fer, on anar quan acaba la guerra?».

Els joves protagonistes de les històries de Dents de llet ens ensenyen i recorden que de petits no pensem allò que ens succeeix a través de les paraules, que no ho verbalitzem, sinó que els infants copsen allò que els passa d’una altra manera, més amb les emocions, i sovint no ho poden ni saben expressar. Aquestes emocions que romanen al cos esdevenen una part emocional que sovint queda paralitzada i no creix molt bé. I això és, en gran part, allò que impulsa Lana Bastašić a escriure.

Traduïda al català i al castellà per Pau Sanchis, la prosa de Bastašić flueix com si el mateix Pau Sanchis l’haguera parida, i és que una bona traducció és una festa i una feina de recreació i reescriptura que naix del respecte, la passió i l’ofici. Per això, la mirada de Sanchis sobre les històries de Dents de llet ens apropa la càrrega poètica original de l’obra. Una tensió lírica recreada, posem per cas, en els desitjos que envolten els nens que volen mirar la lluna en «L’home a la Lluna»un relat lligat a la dedicatòria del llibre, «Per a Lina, que té set anys i mira la lluna». La Lina és la mare de l’autora, i fou ella qui li va contar aquesta història de quan de petita va veure els primers homes pujar a la lluna i la seua història va inspirar-la per a escriure «L’home a la Lluna»un relat on s’imposa el poder i el despotisme patern a través del silenci i de les mirades: qui mira què i des d’on. Un relat poètic, tendre i tens alhora, que vibra i fa vibrar.

Altres relats com ara «L’últim sopar» o «Cercles», són contes que recreen, amb uns girs inesperats, una atmosfera asfixiant amb una tensió in crescendo. Així comença «L’últim sopar»: «Es morirà aquesta nit. Nosaltres encara no ho sabem, això. Anem nets, fem olor de sabó Merima Kruevac i d’aigua de colònia del papa. Anem ben planxats, també, com diu la mama, encara que no és que ens planxi a nosaltres, sinó les camises». Una història incerta i angoixant i alhora una paròdia a propòsit de la pressió que exercim sobre nosaltres mateixos per complaure els altres, la qual de vegades ens pot dur a la submissió i fins i tot a anul·lar-nos com a persones.

«Cercles», per la seua banda, és un relat que manté el lector en tensió durant tota la lectura i que convida a reflexionar sobre les misèries humanes. Com Lana Bastašić diu: « »Cercles » és una mena de venjança, una història basada en una experiència pròpia». Una experiència probablement compartida per moltes dones adolescents. Ho sabreu en llegir-la…

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.c]

Navona Editorial recupera les aventures del cèlebre detectiu francès amb la publicació de ‘Maigret i la jove morta’, amb traducció al català a càrrec d’Emili Manzano

Georges Simenon

Escrit per Marc Mata Pujol

Hi ha quelcom que ens atrau a endinsar-nos en la cara fosca de la condició humana. A situar-nos en els terrenys de l’horror quotidià per descobrir que, en el fons, l’home és el pitjor dels monstres i s’amaga sota tota mena de màscares. El crim ens genera una mena de fascinació morbosa que, d’ençà que Poe va fixar les convencions del relat detectivesc a mitjan segle XIX, ha anat atraient lectors i escriptors per tal d’entendre el propòsit d’aquesta violència.

Malgrat que després de l’edat daurada del cine noire i la literatura hard-boiled semblava que no es pogués aportar cap nou prisma del món criminal, el gènere detectivesc es troba avui dia més viu que mai gràcies a la incorporació de noves veus d’arreu del Vell Continent i, especialment, dels països nòrdics, que han desplaçat el focus de la perspectiva estatunidenca. No ens enganyem, a Europa també sabem matar (literàriament) i resoldre crims, i ho fem molt bé. L’evidència la trobem en el sanguinolent llegat d’obres que ens han deixat alguns dels detectius més famosos de la ficció.

Un d’aquests referents és Jules Maigret, comissari de la policia judicial francesa creat per l’escriptor Georges Simenon (Lieja, 1903 – Lausana, 1989), el qual compta amb gairebé un centenar d’obres que ens narren la seva lluita contra el crim. Si bé, fins ara, el pas del cèlebre comissari per les nostres llibreries ha estat irregular, Navona recupera el personatge i pretén fer-li justícia amb la publicació de dues de les seves novel·les: Les vacances de Maigret i Maigret i la jove morta, obra que ens ocupa en aquesta ressenya.

Maigret i la jove morta, publicada originalment l’any 1954, presenta una trama senzilla: una noia apareix morta en una plaça del barri de Montmartre, el barri d’oci nocturn més famós de París. Vestida amb roba de nit, tot indica que es tracta d’una jove de vida llicenciosa que freqüentava els cabarets de l’època, però ningú dels habituals sembla conèixer-la. És un personatge anònim, sense connexions ni cap documentació que permeti establir-ne una identitat. Amb tan pocs fils dels quals estirar, el comissari Maigret haurà de col·laborar amb l’inspector Lognon, el seu rival, per tal de resoldre un cas aparentment irresoluble que anirà guanyant en complexitat a mesura que es va definint la identitat de la víctima.

Simenon ens ofereix una novel·la àgil i entretinguda, fàcil de llegir per l’estil concís amb què està escrita. Si bé la trama no resultarà sorprenent als aficionats al gènere, cal destacar l’enfocament que adopta per desenvolupar l’obra. Segons l’autor, per a Maigret “un cas criminal mai és un cas més o menys científic, un problema abstracte. Tan sols és un cas humà”.

Així, a diferència d’altres detectius del gènere que adopten el mètode del raonament deductiu de Holmes per tal de descobrir la identitat de l’assassí, Maigret focalitza la investigació al voltant de la víctima. Necessita conèixer-la fins al més petit detall i endinsar-se en el seu ambient per tal d’esbrinar què és el que no encaixa en el problema que té entre mans.

En aquest sentit, podríem considerar que Maigret i la jove morta és més una novel·la de personatges que no una novel·la detectivesca pura, ja que l’acte d’endinsar-se en el modus vivendi de la víctima és, de vegades, un pretext per contar-nos històries humanes de tota mena i retratar la París dels anys cinquanta. Això queda especialment palès en la resolució del cas, moment en què l’obra es desinfla una mica. Tanmateix, el misteri que planteja és addictiu i es va desplegant a poc a poc com una nina russa, mostrant nous matisos que se segueixen amb interès. És una lectura lleugera molt recomanable per tots aquells qui busquin una mica de suspens per passar el fred.

 

 

[Font: http://www.nuvol.com]

Plácido Castro durante o seu tempo como locutor da BBC.

Escrito por David Reinero

Como tentar comprender, e despois transmitir, a vida dun home que non se quería comprender a si mesmo? As biografías xa son de por si relatos arriscados, pero como facela de alguén para quen a complexidade era unha forma de estar no mundo? Iso é o que intentan coa biografía Plácido Castro, nós mesmos no mundo a súa filla, Susi Castro, e Xulio Ríos, quen leva anos empeñado, entre outras moitas cousas, na recuperación dunha figura histórica do galeguismo máis alá dos seus fitos máis significativos.

Plácido Castro, arriba ao fondo, con lentes, nun acto con Castelao, situado diante súa.

Plácido Castro (Corcubión, 1902 – Cambados, 1967) foi o responsable internacional do Partido Galeguista, con máis votos dentro da formación que o propio Catelao. El foi quen logrou en 1933 que Galicia fose recoñecida como nación no Congreso de Nacionalidades Europeas da Sociedade de Nacións. El foi unha das voces que no exilio levou o galego á BBC. E foi un destacado tradutor que verteu ao galego obras significativas da literatura universal.

Esas poden ser algunhas das facetas máis coñecidas de Plácido Castro, grazas en parte ao labor de divulgación que vén facendo a fundación que leva o seu nome. Pero na vida de Castro hai máis, non todo recollido en anteriores biografías (hai 25 anos da primeira) ou estudos sectoriais da súa actividade.

Esa complexidade é o que agora tenta transmitir, polo 120 aniversario do nacemento de Castro, este novo libro, unha sorte de actualización do estado da cuestión arredor da vida e a obra do galeguista editado pola súa fundación co apoio dos seus principais padroeiros, os concellos de Corcubión, Cambados e Vilagarcía, a Asociación Galega de Profesionais da Tradución e o Instituto Galego de Análise e Documentación Internacional (Igadi).

Plácido Castro con Francisco Fernández del Riego e Darío e Emilio Álvarez Blázquez.

Nas preto de duascentas páxinas de texto, imaxes e documentos do libro queda claro que Plácido Castro era un liberal. E un progresista. Era un nacionalista e un internacionalista. Era un anglófilo e un irlandófilo. Era un xornalista apegado aos feitos e case que un filósofo analista das esencias galegas.

Nesa última faceta deixou unha notable reflexión arredor da saudade como feito diferencial dos galegos. Ou non. Porque dela dixo que era mellor limitarse a sentila e “cáseque debemos alegrarnos de non comprendela porque as persoas e os pobos que se comprenden a si mesmos deben ter moi pouco que comprender”. Comprender a ese home que non quería comprenderse nin comprendernos é o reto da súa nova biografía.

Plácido Castro con Francisco Fernández del Riego e Darío e Emilio Álvarez Blázquez.

 

[A Fundación Plácido Castro facilita de xeito gratuíto un exemplar da biografía a quen o solicite na súa web previo pago de 5 euros por gastos de envío]

[Imaxes: Fundación Plácido Castro – fonte: praza.gal]

O selo Páxinas de Espuma edita nun só tomo toda a narrativa breve do autor vienés

Stefan Zweig (Viena, Imperio austrohúngaro, 1881 – Petrópolis, Brasil, 1942).

Por HÉCTOR J.

Stefan Zweig (Viena, Imperio austrohúngaro, 1881-Petrópolis, Brasil, 1942) xa é de todos. Cumpridos 80 anos da súa morte, e a partir do 1 de xaneiro seguinte, os dereitos de explotación da súa produción literaria pasaron ao dominio público. 2023 é o seu gran ano. Proliferarán as edicións dunha obra ata agora asunto practicamente exclusivo do selo Cantil, que non só consentiu ao autor senón que o rescatou do ostracismo e volveuno a pór de moda. Joseph Roth (cuxos marabillosos escritos tamén quedaron liberados de dereitos de autoría, no 2020) dicía das prosas do seu benefactor amigo —ao que tanto admiraba— que estaban construídas sempre de forma consumada, sutil, rotunda, lúcida, intelixente, nítida, medida, elegante… Certo é que cando o dipsómano xornalista enfadábase con el tachábaas de «lecturas de tren».

Esa prosa poderá gozarse agora dun modo descoñecido no que se refire á súa narrativa breve, que, no seu caso, vai desde o relato curto ata a nouvelle. Grazas ao esforzo editorial de Páxinas de Espuma, un só volume reúnea, e ordenada cronoloxicamente, o que permite contemplar en Contos completos a evolución do escritor, no estilístico, o emocional, os temas… A ardua tarefa (un ano enteiro de dedicación) realizada polo tradutor Alberto Gordo contribúe decisivamente a unificar esta visión panorámica e histórica dos textos.

E é que entre Soños esquecidos —viu a luz en 1900 na revista Berliner Illustrirte Zeitung— e Novela de xadrez —apareceu por primeira vez en alemán en 1942 no selo bonaerense Pigmalión— hai 40 anos de labor creativo. É máis, o título que pecha o tomo de 1.400 páxinas é Wondrak, que Zweig deixou inacabado e na súa última parte foi reconstruído sobre unhas notas do autor por Knut Beck, o seu estudoso e editor literario moderno por excelencia, en parte artífice da rehabilitación definitiva que viviu o xenio vienés nas últimas décadas.

O libro —que se presentou este luns en Madrid— é unha gran celebración. Así se percibía xa no xesto de felicidade plena de Juan Casamayor (Madrid, 1968), responsable de Páxinas de Espuma. Cabe lembrar que houbo un tempo en que Zweig non era o pesimista que acabou sendo e entendendo o que Roth lle advertía cando lle rogaba que abandonase a absurda idea de que a súa valía como escritor ata entón incuestionable fose aínda posible en Alemaña. Zweig —cuxos libros foros prohibidos e proscritos polo nazismo— suicidouse no seu exilio brasileiro, onde foi achado tendido na cama xunto á que foi a súa secretaria e segunda esposa, Lotte Altmann, abatidos por un mundo que consideraban perdido polo horror do Terceiro Reich.

Antes de presenciar aquel inferno, Zweig foi un home de esperanza que aldraxaba a aqueles agoireiros que anunciaban que o tempo do libro acabara en éraa da técnica e que preconizaban: «O gramófono, o cinematógrafo, a radio son máis prácticos e máis eficaces á hora de transmitir a palabra e o pensamento, e de feito comezan a acantoar ao libro, polo que a súa misión histórica e cultural non tardará en formar parte do pasado». E clamaba: «¡Que estreiteza de miras, que cerrazón mental! ¿Alguén pode pensar seriamente que algún día a técnica conseguirá crear un prodixio que avantaxe ao libro, con miles de anos de historia, ou simplemente que o iguale? Os químicos non descubriron ningún explosivo tan potente, tan formidable, non fabricaron ningunha chapa de aceiro, ningún cemento tan duro nin tan resistente como un puñado de follas impresas e encadernadas. A luz dunha lámpada eléctrica non pode compararse coa que irradia un pequeno volume dunhas poucas páxinas, non existe ningunha fonte de enerxía que poida compararse coa potencia con que a palabra impresa alimenta a alma. Intemporal, indestrutible, inalterable, a quintaesencia da forza nun formato reducido e versátil, o libro non ten nada que temer por parte da técnica, pois é el quen garante a súa pervivencia e o seu desenvolvemento».

Este eloxio que facía no seu ensaio O libro como acceso ao mundo —vindicación que parece escrita hoxe e que está recollida en Encontros con libros (Cantil, 2020)— volvería repetilo eufórico Zweig ante este rutilante volume dos Contos completos.

«Todo clásico precisa unha tradución contemporánea»

Stefan Zweig foi amplamente traído ao castelán, pero nunca fora tratado deste xeito totalizadora na súa narrativa breve, insiste o editor Juan Casamayor, e coa calidade con que traballa Alberto Gordo, enxalza. «Todo clásico precisa unha tradución contemporánea, unha actualización», afirma para xustificar esta «tola empresa», porque, incide, ofrece unha nova forma de gozar os seus contos e nouvelles e de comprender ao autor e o seu tráxico século, que queda reflectido neste percorrido (como xudeu pouco practicante asimilado á cultura alemá, humanista e europeísta precursor) polos seus inicios de inclinación sionista, o drama da Gran Guerra e a nostalxia do Imperio habsbúrgico e o Holocausto. O lector achará aquí a ese escritor exquisito que, a pesar diso, triunfou popularmente por «o seu sentido abnegado da tradición», detalla Gordo, que lembra que Zweig desatendeu as vangardas aínda que estaba moi pendente do que se facía, ata o punto de que foi pioneiro e fervente defensor do Ulises de Joyce.

 

[Fonte: http://www.lavozdegalicia.es]

A UDC edita en galego o libro da profesora francesa Béatrix Dussane.
https://www.nosdiario.gal/asset/thumbnail,1920,1080,center,center/media/nosdiario/images/2023/01/20/2023012020541633113.jpg

A actriz coruñesa María Casares, fotografada no ano 1989 (Foto: Eric Robert / SYGMA).

Escrito por Elvira Branco  
Cando coñece María Casares, Béatrix Dussane era unha recoñecida actriz de 51 anos, ligada desde moi nova ao teatro Comédie-Française, tamén coñecido como Théâtre Français, un dos poucos teatros nacionais de Francia. Dussane estivo entregada, após a súa retirada dos escenarios dez anos antes, ás aulas do Conservatoire d’Art Dramatique de París.

A esta prestixiosa escola de teatro chegaba en 1941 Casares, unha moza refuxiada polo golpe de Estado de Francisco Franco. Tivo Dussane como mestra e logo como amiga. A actriz francesa plasmou esta amizade nun libro, titulado María Casares, que a Universidade da Coruña (UDC) vén de traducir e publicar, coincidindo co centenario do nacemento de María Casares.

A vicerreitora de Igualdade, Cultura e Deporte da UDC, Cristina López Villar, explica en declaracións a Nós Diario como a universidade coruñesa chegou a facer a primeira tradución, neste caso ao galego, do libro francés no que Dussane retrata a súa amizade con Casares. « Sendo o centenario de María Casares no ano 2021, e habendo actos do Concello da Coruña e da Xunta da Galiza, na UDC xurdiu a idea de traducir este libro », explica López. A UDC sumouse así ás conmemoracións institucionais á actriz de renome no Estado francés durante o século pasado.

María Casares tamén estivo « presente fisicamente » nas facultades da universidade cunhas siluetas coas que a institución pretendía difundir tanto a biografía da actriz como a propia tradución inédita a través de códigos QR que enlazan coa historia de Casares.

María Casares desde outro punto de vista

Ademais de ser a primeira vez que se traduce este María Casares do francés, o libro ten, segundo a vicerreitora, unha importancia engadida. A tradución editada pola UDC permitirá ás lectoras e aos lectores coñecer a traxectoria profesional de María Casares desde o punto de vista da súa profesora, pero de maneira máis significativa desde o punto de vista da súa amiga. « Béatrix Dussane permítenos coñecer diferentes aspectos da vida de María Casares como actriz », explica López.

A vicerreitora destaca unha reflexión da profesora francesa, cando Casares xa dera o paso á actuación cinematográfica. Dussane mostra en María Casares como ten nostalxia dos días da actriz galega sobre os escenarios dos teatros franceses e devece por volver compartir con ela eses espazos.

« Pasado o tempo, desde o momento actual podemos ver que isto si aconteceu », explica López a Nós Diario. « María Casares fixo algunhas películas pero a súa gran paixón e o que sempre tivo como prioritario foi o teatro », engade.

A través das verbas de Dussane podemos coñecer, agora tamén en galego coa tradución da UDC, a historia desa moza da Coruña que chegou a Francia logo do exilio do seu pai, o político Santiago Casares Quiroga (que fora ministro e xefe de Goberno da Segunda República española baixo a Presidencia de Manuel Azaña).

Unha moza galega que chegou a converterse nunha das actrices, tanto de teatro como de cinema, de máis prestixio do Estado francés.

« A unha Galiza que atopo a milleiros de légoas do Miño »

A UDC agasallou o público asistente á presentación do libro, en colaboración coa Fundación Luis Seoane, o faxsímil dunha postal da revista Galicia Emigrante na que Casares asina « Un saúdo agarimoso a unha Galiza que atopo a milleiros de légoas do Miño ». Aínda que exiliada desde moi nova por mor da ditadura franquista, María Casares « nunca esqueceu o país que acolleu os seus primeiros anos », explica Cristina López Villar.

[Foto: Eric Robert / SYGMA – fonte: http://www.nosdiario.gal]

O Pleno da Real Academia Galega nomeou esta mañá a Kathleen Nora March (Rochester, Nova York, 1949) membro de honra. A catedrática emérita de Español na University of Maine e responsable do Centro de Estudos Galegos de dita universidade foi a primeira directora da Galician Studies Association (actual Asociación Internacional de Estudos Galegos), traduciu obras do galego ao inglés de autoras e autores de distintas xeracións e desenvolveu investigacións sobre as letras galegas que tamén contribuíron á súa proxección internacional. O nomeamento produciuse no pleno ordinario celebrado antes da sesión extraordinaria pública de ingreso de María Dolores Sánchez Palomino como académica de número.

Kathleen March formouse na State University of New York en Buffalo, onde se especializou en estudos latinoamericanos, cunha investigación sobre as actitudes no Brasil cara aos portugueses continentais, e doutorouse pola mesma institución en Español cunha tese sobre o autor peruano José María Arguedas. Logo de estadías nas universidades de Nova York, Missouri-Columbia, Santiago de Compostela e o Estado de Ohio, desde 1984 ata a súa xubilación impartiu docencia na University of Maine e no ano 2002 doutorouse por dita institución en Creación Literaria coa tese Sea Worlds: De mar a mar. A partir do ano 2000 desenvolveu un método de ensino estruturado como un servizo aberto á comunidade, o que a levou a traballar xunto ao seu alumnado en Honduras desenvolvendo diversos proxectos sociais, culturais e pedagóxicos. Ao longo da súa traxectoria dirixiu numerosas teses e proxectos de investigación.

A relación con Galicia de Kathleen March remóntase ao ano 1975, cando chegou por primeira a esta terra para investigar sobre a poesía de Manuel Antonio, e desde entón dedicouse de forma intensa ao estudo da literatura galega contemporánea, de autoras e autores como Carvalho Calero, Castelao, Luz Pozo Garza, Xohana Torres ou Rosalía de Castro.

A lectura e análise de La hija del mar levouna a estudar desde 1988 a intersección entre literatura, feminismo e nacionalismo en Galicia. Esta foi, en 1995, a primeira das moitas obras literarias que traduciu do galego ao inglés, contribuíndo á proxección da literatura galega no ámbito anglosaxón. Seguíronlle, dentro da narrativa, os volumes Arredor de si de Ramón Otero Pedrayo (1995 e 2007), Xente de aquí e acolá de Álvaro Cunqueiro (2011), Un nicho para Marlyn (2016) e Lume de cobiza (2018) de Miguel Anxo Fernández, Bibliópatas e fobólogos de Emma Pedreira (2022), Pensa nao de Anxo Angueira (2019), Seique de Susana Sánchez Aríns (2021), Memoria para Xoana (2021) e Confusión e morte de María Balteira (2022) de Marica Campo (2022).

No campo da poesía traduciu Tigres de ternura de Claudio Rodríguez Fer (2012) e tamén verteu os volumes colectivos Festa da Palabra. An Anthology of Contemporany Galician Women Poets (1988) e An Anthology of Galician Short Stories (1991) e mais o texto Rosalía’s Revolution in New York de Claudio Rodríguez Fer (2014). Ademais, traduciu do inglés ao galego o ensaio de Noam Chomsky Sobre o poder e a ideoloxía: as conferencias de Managua (1993). No ámbito da creación publicou diversos relatos e poemas, tanto en inglés coma en galego.

Kathleen March fundou a Galician Studies Association, precursora da actual Asociación Internacional de Estudos Galegos, creada co obxecto de impulsar os estudos galegos na academia norteamericana e despois ampliada ao ámbito internacional. Foi a súa primeira directora, e despois recuncou nunha segunda etapa entre 2000 e 2003. Ten participado en numerosos congresos e conferencias, con disertacións sobre autoras como Rosalía de Castro, Xohana Torres, Eiléan Ní Chuilleanáin, María Mariño Carou, Carmen Blanco ou Pilar Pallarés, entre outras moitas.

As contribucións da investigadora e tradutora á divulgación da literatura e da cultura galegas foron recoñecidas co Premio da Cultura Galega no apartado de Proxección Exterior (2015). En abril de 2021 obtivo ademais a I Bolsa en Residencia Xacobeo para tradutores en lingua galega, convocada pola Xunta de Galicia coa colaboración da Residencia Literaria 1863 da Coruña, proxecto este último impulsado pola escritora Yolanda Castaño e apoiado polo Concello da Coruña.

 

 

[Fonte: http://www.academia.gal]

Falante da variedade mañega desde o berce, Frades realizou un importante labor de recompilación de vocabulario, toponimia, costumes e cantigas populares, á vez que promoveu o coñecemento da existencia das falas dos concellos cacereños de Valverde do Fresno, As Ellas e San Martiño de Trebello.

Domingo Frade

Real Academia Galega (RAG) anunciou esta terza feira o pasamento de Domingo Frades Gaspar (San Martiño de Trebello, 18 de outubro de 1936 – Badaxoz, 10 de xaneiro de 2023), membro correspondente da institución desde o ano 2004 e destacado valedor do galego de Estremadura.

Falante da variedade mañega desde o berce, realizou un importante labor de recompilación de vocabulario, toponimia, costumes e cantigas populares, á vez que promoveu o coñecemento da existencia das falas dos concellos cacereños de Valverde do Fresno, As Ellas e San Martiño de Trebello.

Colaborou ademais na constitución de diversas asociacións culturais, entre elas a Asociación Fala i Cultura do Val do Río Ellas, da cal foi o primeiro presidente.

Axente de Extensión Agraria do Ministerio de Agricultura de profesión, compaxinou este labor coa escrita de diversas obras sobre a cultura e a lingua da serra de Gata, entre elas as monografías Vamus a falal. Notas pâ coñecel y platical en nosa fala (1992 e 2000) e Callejeiru Mañegu  e a tradución de Novu Testamentu en Fala (2015).

Organizou tamén, entre outros encontros, o Congresu da Fala en Valverde e o Seminario Internacional de Linguas Minoritarias da UE celebrado na mesma localidade.

Domingo Frades Gaspar tamén cultivou a poesía. Só uns días antes do seu pasamento chegara ás súas mans a súa Obra Poética Mañega, a recompilación dos poemas que foi creando e publicando entre 1971 e 2004.

 O volume será presentado postumamente o vindeiro 20 de xaneiro en Badaxoz e os días 21 e 22 en San Martiño de Trebello e Valverde.

« Unha ponla do galego medieval »

« Domingo Frades Gaspar representaba na RAG o galego de Cáceres, unha ponla do galego medieval da que agromou un grupo dialectal formado polo valverdeiro, o largarteiro e o mañego », anunciaron desde a Academia ao tempo que lamentaron o seu pasamento.

Henrique Costas lembra seu amigo

O catedrático da Universidade de Vigo, (UVigo), Henrique Costas escribiu un texto en lembranza de Domingo Frades, grande amigo seu.

No texto, Costas manifesta que « desde 1991, cando atravesei a angarela da súa casa, sempre me recibiu cos brazos abertos, un enorme sorriso, a súa enorme simpatía e sabedoría ».

« Quédanos a inmensa sorte de terte tratado ao longo destes anos, de ter aprendido tantas cousas, de ter rido tantísimo en tantos lugares. Que a terra che sexa leve coma unha folla das túas viñas. Xa nos veremos, amigo », conclúe Costas.

 

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

El sello argentino Paradiso Ediciones lanzó a librerías el poemario “Cantares de pérdida y predilección” (1), de la extraordinaria poeta, cronista y dramaturga brasileña Hilda Hilst, en ajustada traducción a nuestro idioma de José Ioskyn, incluida en esta edición bilingüe.

Escrito por LUIS BENÍTEZ

Hilda de Almeida Prado Hilst (1930-2004) es ampliamente reconocida por la crítica como uno de los mayores nombres literarios en lengua portuguesa. Sin embargo su obra no ha sido tan abundantemente llevada al castellano como sería de esperar, en vistas a difundirla aún más en nuestro idioma. Doble mérito, entonces, el del sello porteño y el traductor, al sumar al fondo editorial disponible en español esta notable obra de la autora nacida en Jaú, estado de San Pablo, en la tercera década del siglo pasado.

El genio precoz e indomable de Hilst, su público desenfado al desafiar coherentemente y durante toda su vida las nociones patriarcales imperantes en la época en que desarrolló su dilatada obra en varios géneros –recordemos que fue polígrafa, aplicándose con igual talento a la poesía, el teatro y la narrativa- no se detuvo ni amilanó siquiera en tiempos de la feroz dictadura militar que asoló al Brasil a partir de los ’60 de la centuria anterior.

Como sucede por ejemplo con el gran escritor italiano Cesare Pavese, hay quienes prefieren a la Hilst en prosa versus la destacada poeta que ella fue; otros no dejan de subrayar la importancia fundamental de su creación dramática. De todas maneras, se advierte que muy tempranamente sus incursiones narrativas, poéticas y teatrales llamaron la atención de la crítica especializada, interés y reconocimiento que le granjearon importantes distinciones a lo largo de prácticamente medio siglo de trabajo literario. Entre otros galardones, Hilst recibió en 1962 el Premio del PEN Club de São Paulo; el Anchieta en 1969; el Premio al Mejor Libro del Año 1977 por la Asociación Paulista de Críticos de Arte, institución que en 1981 distinguió a la suma de su obra con el Grande Prêmio da Crítica.

El volumen que nos ocupa, Cantares de Perda e Predileção, tal su título original en portugués, fue destacado en 1984 con el importante Premio Jabuti por la Cámara Brasileña del Libro y un año más tarde recibió el Cassiano Ricardo, establecido por el Club de Poesía de São Paulo. Su creación poética fue distinguida en 2002 con el Premio Moinho Santista.

Cantares de pérdida y predilección, una obra de la plena madurez poética de la autora, sobresale entre otros factores por la muy lograda conjunción que alcanza la sutil combinación de añejas formas compositivas –tales como las propias del medioevo portugués- con las audacias más características de las vanguardias del siglo XX.

Estas amalgamas formales le permiten a Hilst el logro de texturas únicas, en un original juego entre la expresión y los contenidos expresados, estableciendo asimismo un formidable equilibrio entre sentidos antagónicos, uno de los territorios favoritos para sus expediciones poéticas. La pasión y la pérdida, el amor y el odio, lo divino y lo profano alcanzan en Cantares de pérdida y predilección a trazar entre sí puentes de comunicación y complementación que aluden simétricamente a la posibilidad de que un campo inevitablemente depende de su contrario (real/aparente) para existir y que la anulación de uno trae aparejada la inevitable disolución del otro.

Autora de una metafísica natural, fresca y evidente a través de referencias directas, no penetra la sensibilidad del lector tras obligarlo a arduas reflexiones y a estar dotado previamente de un amplio bagaje politemático, sino que se las arregla para inocular núcleos de sentido casi imperceptiblemente, gota a gota, verso a verso, con una maestría que eleva sus textos a las alturas que han proporcionado antes las mayores voces de su lengua natal.

La obra poética de Hilda Hilst

Publicó en el género: Presságio (1950); Balada de Alzira (1951); Balada do Festival (1955); Roteiro do Silêncio (1959); Trovas de muito amor para um amado senhor (1959); Ode Fragmentária (1961); Sete cantos do poeta para o anjo (1962); Poesia 1959/1967 (1967); Amado Hilst (1969); Júbilo, memória, noviciado da paixão (1974); Poesia 1959/1979 (1980); Da Morte. Odes mínimas (1980); Cantares de perda e predileção (1980); Poemas malditos, gozosos e devotos (1984); Sobre a tua grande face (1986); Alcoólicas (1990); Amavisse (1989); Bufólicas (1992); Do desejo (1992); Cantares do Sem Nome e de Partidas (1995); Do Amor (1999).

NOTA

(1) Paradiso Ediciones, edición bilingüe: español-portugués; ISBN 978-987-4170-62-0, prólogo y traducción de José Ioskyn, 96 pp., Buenos Aires, Argentina, 2022.

 

[Fuente: http://www.todoliteratura.es]

Pasan a dominio público ademais en EE.UU. as tres últimas novelas de Holmes, e libéranse así todas as obras do detective creado por sir Arthur Conan Doyle

A película de Fritz Lang «Metrópolis» queda libre de dereitos en EE.UU.

Escrito por MIGUEL LORENCI

Como cada xaneiro, a Biblioteca Nacional de España (BNE) publica a lista dos autores cuxas obras pasan ao dominio público. As que calquera pode xa editar, distribuír, vender ou alterar sen contar co permiso dos titulares dos dereitos do autor ou os seus herdeiros. Entre os liberados este 2023, están o poeta Miguel Hernández ou o artista Julio González. No ámbito intencional, Stefan Zweig e todo Sherlock Holmes en EE.UU.

A lexislación e os anos transcorridos desde a morte do autor para que unha obra pase a dominio público varía en cada país. En España o prazo é de 70 anos, aínda que para os autores falecidos antes de 1987 aplícase unha lei anterior, de 1879, cun prazo de 80 anos. Pasan así ao dominio público as obras dos creadores falecidos en 1942. En EE.UU. opera a regra dos 70 anos e toca aos de 1952, pero considérase libre toda obra creada en 1927. Hai excepcións, como os dereitos de Peter Pan no Reino Unido, destinados de forma permanente ao Hospital Great Ormond de Londres, ou do Diario de Ana Frank, que goza de consideración especial en Holanda e Francia, xa que se considera coautor ao pai de Ana, Otto Frank, falecido en 1980, o que prologa a súa protección ata o 2051.

A listaxe da BNE inclúe 177 escritores, xornalistas e artistas. Entre todos destaca o poeta e dramaturgo Miguel Hernández (Orihuela, 1910-Alacante, 1942), autor do raio que non cesa e da cabalo entre as xeracións do 27 e o 36. Autodidacta e apaixonado lector, con vinte anos publicou Perito en lúas. As súas famosas Nanas da cebola, escritas en anacos de papel hixiénico no cárcere e dedicadas ao seu segundo fillo polo poeta, pechan o Cancionero e romancero de ausencias, o seu último e desgarrado poemario, publicado en Arxentina tras a tráxica morte de Hernández nun penal franquista o 28 de marzo de 1942.

Tamén se liberan as obra de Stefan Zweig (1881-1942) —non as traducións máis recentes—, o prolífico, versátil e apreciado escritor austríaco que adquiriu a nacionalidade británica e que, tras fuxir do terror nazi, puxo fin á súa vida na cidade brasileira de Petrópolis. Nos anos 30 Zweig foi o escritor máis traducido do mundo, e é hoxe un longseller. Autor de ensaios, biografías e novelas como O mundo de onteCarta a unha descoñecidaVinte e catro horas na vida dunha mullerCastellio contra CalvinoFouché, o xenio tenebrosoNovela de xadrez e Momentos estelares da humanidade. Alianza reeditará as dúas últimas e Páxinas de Espuma os seus Contos completos.

Na lista da BNE aparece Julio González, influente e relevante escultor e pintor, amigo de Picasso no París das primeiras vangardas. Tamén a escultora Julia Casagemas, autora de ópera e irmá de Carlos Casagemas, outro pintor moi amigo de Picasso. Tamén quedan libres de dereitos Robert Musil, outro relevante escritor austríaco de corte máis filosófico e autor do home sen atributos; Roberto Arlt, narrador, dramaturgo, xornalista e inventor arxentino autor de novelas como O xoguete rabioso e recompilacións de artigos como Aguafuertes españolas.

Todo Holmes en EE.UU.

Pasan a dominio público en EE.UU. as tres últimas novelas de Holmes, e libéranse así todas as obras do detective creado por sir Arthur Conan Doyle. Calquera pode xa escribir as súas propias historias de Holmes e Watson ou usalos noutros contidos sen infrinxir dereitos.

En EE.UU. se desprotexen todas as obras publicadas en 1927, como a lendaria e influente Metrópolis, anticipadora película muda de ciencia ficción dirixida por Fritz Lang. Tamén O cantor de jazz, de Alan Crosland, tida pola primeira película sonora, aínda que en realidade non o é. Catro anos antes Concha Piquer aparecía no documental sonoro From far Seville. Tamén se liberan Amencer, a primeira cinta americana de Murnau; O inimigo das louras, filme mudo dirixido por Hitchcock e primeiro en que o director británico aparece nun cameo; O rei de reis, de Cecil B. DeMille, sobre a vida de Jesús de Nazaret; e O sétimo ceo, dirixida por Frank Borzage, unha das primeiras películas nomeadas ao Óscar e inspiradora do final da A Land.

A web Public Domain Day sinala que tamén quedan libres obras como ‘Ao faro‘, de Virginia Woolf, os relatos Homes sen mulleres, de Ernest Hemingway; ou Mosquitos, de William Faulkner.

Un galaxia de libros libres

Internet ofrece aos lectores páxinas web e repositorios dixitais con obras de moitos de autores recentemente liberados que son de acceso universal e gratuíto.

-Internet Arquive. Un dos mellores recursos dispoñibles en liña para atopar case calquera obra, ademais de software, música e sitios web históricos. A súa sección Open Library conta con máis de 55.000 obras publicadas ata 1927 en varios idiomas. A maioría está en inglés, pero máis de 700 documentos atópanse en español. (arquive.org).

-Biblioteca Dixital Hispánica. É o portal libre e gratuíto da Biblioteca Nacional de España. Creado no 2008 cun unhas 10.000 obras, suma hoxe máis de 222.000 títulos dixitalizados que se poden descargar gratis ou ver en liña. (bne.é).

-Project Guntenberg. Biblioteca de libros electrónicos con máis de 60.000 orixinais dixitalizados que se poden descargar en diferentes formatos, como ePub ou os compatibles con Kindle. (gutenberg.org).

-Hathi Trust. É unha xigantesca biblioteca dixital que conta con 54.865 libros publicados ata 1927 en EE.UU. Deles, 2.667 están dispoñibles en español. (hathitrust.org).

-Standard Ebooks. Acolle libros electrónicos de fontes como Project Gutenberg e outórgalles un formato máis renovado. De pequena dimensión, acolle os títulos máis populares. (standardebooks.org).

-LibriVox. Biblioteca dixital de audiolibros na que voluntarios de todo o mundo len obras de dominio público. Pódense descargar gratis para que calquera poida acceder a eles e escoitalos. (librivox.org).

-Dominio Público. Recurso imprescindible para acceder a obras sen dereitos de autor, esta web conta con moitas ligazóns a diferentes institucións e organizacións que tamén recompilan e ofrecen libros para o seu uso libre. (dominiopublico.org.é).

 

[Fonte: http://www.lavozdegalicia.es]

 

 

Escrito por JAVIER MEMBA

Las adaptaciones de La venus de las pieles (1870) vienen de antiguo. Quinta de las historias incluidas por Leopold von Sacher-Masoch en el volumen dedicado al amor de El legado de Caín, es la pieza más conocida de esta saga inacabada. De entre todas sus versiones —un surtido que abarca desde canciones de The Velvet Underground hasta cómics de Guido Crepax— yo me quedo con El placer de Venus (Massimo Dallamano, 1969), la segunda de las películas de las que tengo noticia. Ahora bien, aunque El placer de Venus —protagonizada por Laura Antonelli en todo su esplendor— está basado en la novela —que no obra teatral, pese a sus celebradas adaptaciones a las tablas— que dio nombre al masoquismo, me atreveré a decir que si hay una imagen que simboliza ese placer es la de Charlotte Rampling —con las manos enguantadas cubriéndose el pecho y en la cabeza rapada una gorra de los nazis— en Portero de noche (Liliana Cavani, 1974).

El psiquiatra alemán Richard von Krafft-Ebing (1840-1902), lector de Sacher-Masoch, describió un catálogo de “perversiones sexuales” para el común de los lectores de nuestro siglo XXI tan indignante como la teoría de su contemporáneo, el criminalista italiano Cesare Lombroso, sobre los cráneos de los asesinos. En aquel texto —Psychopathia sexualis (1886)—, el doctor concibió el término «masoquismo» para referirse al placer que algunos encuentran en la humillación y el sufrimiento perpetrados por alguien al que están unidos sentimentalmente. Viéndolo expresado meridianamente en La Venus de las pieles, decidió asociarlo en su descripción al apellido de Sacher-Masoch, antepasado de Marianne Faithfull, por cierto.

Por un procedimiento similar, los espectadores del circuito de la versión original de los años 70 —entonces de arte y ensayo— relacionaron la imagen de Charlotte Rampling con el masoquismo. Fue así como esta actriz de aspecto núbil —tenía veintiocho años y aparentaba la mitad— pasó a ser el icono más escabroso del destape.

« Creo no exagerar al apuntar que fuimos muchos los que supimos por primera vez del erotismo del dolor con aquel filme de Liliana Cavani. Yo el primero, desde luego« 

Digan lo que digan esos abanderados y abanderadas del nuevo puritanismo, que abogan encendidos y encendidas por la prohibición de la pornografía con el mismo encono que lo hacía Gabriel Arias Salgado —ministro de Información y Turismo, ergo responsable de la censura de prensa en los días del nacionalcatolicismo—, puesto a prohibir los anuncios de medias porque “fomentaban la masturbación”, el destape —el softcore en la cartelera internacional— fue la mejor ilustración de la revolución sexual. Diré más: había en aquel cine, tan característico de los años 70, un claro afán didáctico. Se trataba de ilustrar al ignorante en los placeres de la carne —junto al mundo y el demonio la enemiga del alma—, como mínimo hasta que las inglesas, a comienzos de los años 60, empezaron a bañarse en bikini en Benidorm. Una década después otra inglesa —Charlotte Rampling nació en Essex en 1946—, ya en topless, se convertía en un icono del masoquismo y, como se dice coloquialmente, lo petó.

No hará falta que me extienda en lo que supuso aquella imagen de Lucia —el personaje incorporado por tan singular actriz en Portero de noche— gozando del martirio al que la someten los torturadores del Reich, en esa cartelera en la que el sexo estaba empezando a dejar de estar prohibido por ser pecado. Creo no exagerar al apuntar que fuimos muchos los que supimos por primera vez del erotismo del dolor —“algolagnia”, tengo entendido que se llama en medicina— con aquel filme de Liliana Cavani. Yo el primero, desde luego. Aún no era cinéfilo, tan solo un buen espectador que apuntaba maneras. Tenía, en fin, diecisiete años cuando Portero de noche se estrenó en el invierno de 1976 en el desaparecido cine Urquijo, de la calle Marqués de Urquijo de mi amada ciudad. Recién había llegado a las lecturas de Sade en las traducciones de Editorial Fundamentos y me creía alguien. La cinta en la que descubrimos a Charlotte Rampling estuvo en aquella sala casi un año.

« Conscientes de que van a morir, Lucia se viste de niña candorosa y Max de terrible SS para dar su último paseo por una Viena en la que empieza a amanecer« 

Por supuesto, el Divino Marqués me interesaba más por librepensador y por maldito que por cruel. Y, también por supuesto, estas dos primeras condiciones eran el objeto de la promoción de Sade, en las solapas de aquellas ediciones de los 70, por autores tan variados como lo son entre sí André Breton y Octavio Paz. Sabía, pues, del sadismo —la algolagnia que halla en el dolor quien humilla y flagela a su pareja— pero de que, en efecto, hay quien goza sufriendo esa humillación y ese dolor supe con la Lucia de Charlotte Rampling. Yo, que me negaba a creer que lo leído en Sade pudiera ser verdad y una práctica relativamente frecuente entre la aristocracia del Antiguo Régimen, pensaba que con las chicas solo caben los besos —y ese instante que entrañaba la vida pese a ser el peligro de la carne, ese que sí te lo da la que lo ha inspirado es lo mejor del mundo—, me quedé noqueado ante la Lucia de Charlotte Rampling. Superviviente del Holocausto, al comenzar la cinta es la esposa de un afamado director de orquesta que acompaña a su marido a Viena. En el hotel donde se hospedan se reencuentra con Max (Dick Bogarde), su torturador y amante en el campo de exterminio, ahora portero de noche en el establecimiento. Tras un primer recelo vuelven a retomar su relación y esta vez deciden llevarla hasta sus últimas consecuencias: la autodestrucción, si bien es cierto que a la extraña pareja el tiro de gracia propiamente dicho se lo dan en off los otrora compañeros de armas de Max. Pertenecientes todos a una fraternidad clandestina de nazis, el que doce años después —la acción se sitúa en 1957— Max resulte estar perdidamente enamorado de una testigo que puede reconocerlos es un engorro con el que deciden acabar. Conscientes de que van a morir, Lucia se viste de niña candorosa y Max de terrible SS para dar su último paseo por una Viena en la que empieza a amanecer.

La controversia que provocó Portero de noche fue universal y mayúscula. Más que buena o mala a mí me pareció inquietante. A buen seguro que era eso lo que buscaba Cavani. Dejando la algolagnia a un lado, junto a El hijo de Saul (2015), del húngaro László Nemes, me parece el retrato más espeluznante de las atrocidades cometidas en los campos de exterminio por los nazis. A raíz de Portero de noche Michel Foucault publicó una demoledora crítica sobre la visión sexualizada del nazismo y la erótica del poder. La polifacética  usan Sontag no fue más comedida en un célebre artículo sobre la fascinación del fascismo aparecido en 1975. Con todo, nada pudo impedir que en aquel camino que llevó al softcore de la “S” a la “X” en la clasificación de sus producciones surgiera un subgénero del cine erótico, ya tirando a porno, en el que los y las nazis se daban con largueza a la algolagnia. Y en medio de todo aquello, en el ojo de aquel huracán, estaba Charlotte Rampling. Ese fue su estigma, pero lo supo salvar.

« Todas las musas del softcore fueron estigmatizadas por su generosidad al destapar sus encantos. Y todas ellas acabaron mal. Charlotte, que tangencialmente también fue una musa del destape, supo sortear las maldiciones« 

Hija de un oficial de la OTAN, un destino de su padre la llevó a vivir parte de su infancia en Gibraltar. Ya estaba en Londres y era una de las chicas más destacadas del Swinging London cuando se suicidó su hermana mayor, con veintitrés años. Aquella muerte absurda fue determinante para que Charlotte dejase de consumir sustancias estupefacientes. Aquel era el Londres en el que el LSD, aún legal, se ingería en pequeños trozos de papel secante que se pasaban de una lengua a otra en los besos, o bien en unas gotas mezcladas con la consumición. Twiggy —la modelo de las minifaldas de Mary Quant—, mi dilecta Jane Birkin y Charlotte Rampling, como el prototipo de aquellas jóvenes que eran, también empezaron a darse a conocer en las películas de aquel Londres. Charlotte debutó en ¡Qué noche la de aquel día! (1964), la primera de las cintas que Richard Lester rodó con The Beatles. Con Jane Birkin coincidió en El Knack… y cómo conseguirlo (1965), también de Lester.

Aunque está claro que Portero de noche fue la cinta que la convirtió en una celebridad mundial, amén de estigmatizarla como la imagen universal del masoquismo, anterior a la popularización de La Venus de las pieles —me da que Sacher-Masoch sigue sin ser popular—, en la filmografía de Charlotte Rampling hay títulos tan interesantes como Refugio macabro (1972), un filme de Roy Ward Baker para la Amicus.

La maravillosa Sylvia Kristel, Laura Antonelli, Maria Schneider… Todas las musas del softcore fueron estigmatizadas por su generosidad al destapar sus encantos. Y todas ellas acabaron mal. Charlotte, que tangencialmente también fue una musa del destape, supo sortear las maldiciones. Para John Boorman protagonizó Zardoz (1974), una de las más celebradas distopías de la ciencia ficción de los años 70. En el 75 se convirtió en toda una protagonista del neo-noir al incorporar a la Velma de Adiós, muñeca, notable adaptación de Raymond Chandler debida a Dick Richards. Con Woody Allen colaboró en Recuerdos (1980)…

Su filmografía es tan dilatada que en 1986 volvió a sus procacidades del 74 al interpretar a Margaret Jones, una mujer enamorada de un chimpancé, en Max, mi amor de Nagisa Ōshima, de modo que la actriz sumó la zoofilia a la lista de bizarrías inaugurada con el masoquismo de Portero de noche. Y hay más: recuérdese a Elle, la señora mayor, tan dulce y apacible como se ve a Charlotte ahora, que viaja a Haití para comprar sexo con un nativo en Hacia el sur (Laurent Cantet, 2005).

 

[Fuente: http://www.zendalibros.com]

La cooperativa Col·lectivaT treballa per contribuir en la lluita contra els processos de minorització de les comunitats i pobles del món, sobretot lingüística, per crear un espai de qualitat per a les llengües minoritzades i minoritàries.

L’equip de la cooperativa Col·lectivaT està format, de moment, per quatre persones: la Özgür Güneş Öztürk, l’Alp Öktem, la Clara Basiana i la Pelin Doğan. Font: Col·lectivaT

Escrito por Marta Catena

La Güneş, l’Alp, la Pelin i la Clara són quatre persones de professions i orígens diferents unides per una sèrie de valors, objectius, principis i propòsits comuns: la lluita per la transformació social, a través de la justícia local i global, per revertir els processos de minorització de diferents comunitats i col·lectius, específicament el de les llengües minoritàries i minoritzades, com són l’aranès, el català, el gallec, el kurd, l’amazic… entre moltes altres.

La cooperativa Col·lectivaT se centra, principalment, en tecnologies d’idiomes i en la creació, en aquest context, d’espais de qualitat de les llengües en el món digital, a través de traductors automàtics, eines de reconeixement de veu i de parla i recol·lecció de corpus de dades de diferents idiomes, per tal d’erradicar les desigualtats entre llengües i trencar la bretxa lingüística i la discriminació a les quals les sotmet la societat actual.

Hem parlat amb les sòcies fundadores Özgür Güneş Öztürk i Alp Öktem per aprofundir en la tasca de la cooperativa.

Per què vau decidir engegar el projecte Col·lectivaT?

Özgür Güneş Öztürk (Ö.G.Ö.): Principalment, volíem crear una alternativa laboral al treball assalariat precari per trencar amb el sistema capitalista vigent i contribuir a la transformació social gràcies als principis del feminisme, l’anticapitalisme, la lluita contra les formes de dominació lingüística, nacional, ètnica… Un dels nostres objectius principals és fer accessible les realitats de diferents territoris i llengües per unir-los.

Alp Öktem (A.Ö.): A més, venim de camins que, probablement, hi havia poques possibilitats que es trobessin. La Güneş és sociòloga, jo soc informàtic especialitzat en idiomes, i les altres companyes són arquitectes i periodistes. Busquem un propòsit social amb tota la nostra experiència i coneixement per arribar a una transformació social. Un dels nostres valors és la multidisciplinarietat.

Quins serveis oferiu?

Ö.G.Ö.: Tenim quatre línies de treball: Serveis Lingüístics, Recerca i Formació, Tecnologia Lingüística, i Assessorament i Acompanyament. Els tipus de serveis que oferim en el primer àmbit mencionat són traduccions literàries, d’articles, informes, materials informatius… i també subtitulacions de projectes audiovisuals, transcripcions d’entrevistes i classes de turc.

Els temes que tracten els projectes en els quals col·laborem, normalment són la justícia global, els drets col·lectius o el coneixement lliure, i les llengües utilitzades són el català, el castellà l’anglès, el turc, l’àrab i el kurd. No ho traduïm tots nosaltres, sinó que també treballem amb persones professionals i expertes traductores.

Serveis Lingüístics quines accions concretes desenvolupa?

Ö.G.Ö.: Per exemple, vam fer la traducció del llibre ‘Arrestados’, de Can Dündar, un periodista exiliat de Turquia a Alemanya, i el vam publicar a l’editorial Descontrol. També subtitulem curtmetratges i documentals del projecte de cooperació ‘Càmeres i Drets’, impulsat pel Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN).

Pel que fa a Tecnologia Lingüística, en què esteu treballant?

A.Ö.: Som expertes en diferents eines tecnològiques, com la traducció automàtica, el reconeixement de veu, la síntesi de parla i les assistents virtuals, entre d’altres. Oferim consultoria, col·laborant amb l’entitat Clear Global, per a difondre informació de contextos humanitaris. A més, creem les nostres pròpies campanyes i productes.

Algun exemple més concret és el sintetitzador de veu ‘Catotron’, ja que vàrem crear el nostre primer corpus en català i ens hi hem centrat des dels inicis. Un projecte molt més enfocat al patrimoni cultural és el que tenim amb l’idioma judeo-castellà, parlat per les jueves exiliades a la península ibèrica, pel qual vam crear un traductor automàtic. Finalment, hem realitzat una campanya per recollir dades en aranès, el projecte Araina, i treballem amb la creació d’un sintetitzador de parla en gallec.

« Volem fer accessible les realitats de diferents territoris i llengües per a unir-los« 

I en l’àmbit d’Assessorament i Acompanyament?

Ö.G.Ö.: En aquest eix, el que intentem fer és acompanyar entitats del tercer sector o de segon nivell en les seves planificacions, ja siguin de comunicació i execució com de processos estratègics. Les entitats que atenem també actuen per la lluita contra aquestes estructures hegemòniques. Per exemple, hem treballat amb la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere i amb la Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida. Aquesta secció la porta la nostra companya Clara Basiana.

M’agradaria matisar que els nostres eixos de treball no són àmbits independents entre ells i no estan pensats només per donar més dignitat i benestar al nostre espai laboral, sinó que d’aquests quatre eixos volem intervenir a aquesta transformació social que d’alguna manera desitgem i somiem que passi.

Un dels àmbits de treball de la cooperativa és Tecnologies Lingüístiques, en el qual elaboren accions per incloure llengües minoritzades al món digital. Font: llicència CC Unsplash

Per què és tan important donar el servei que oferiu?

Ö.G.Ö.: Per a nosaltres, l’idioma és l’element principal de les identitats. A través de la llengua comencem a comprendre el món, és el nostre mitjà d’expressió. Les nacions o els pobles les llengües i identitats dels quals estan en un moment de minorització, principalment, pateixen de desigualtats.

En l’àmbit de la tecnologia, per exemple, pateixen una bretxa tecnològica perquè no hi ha recursos ni interès per digitalitzar aquestes llengües. Les seves realitats socials són més desconegudes perquè són minoritzades i no disposen de les mateixes reines per donar a conèixer les seves realitats socials. Els seus productes literaris o qualsevol projecte artístic que s’expressa amb aquestes llengües també es queda en un segon pla.

Per tant, lluiteu per destacar la importància de la llengua en aquests processos de minorització social.

A.Ö.: Exacte. A més, nosaltres oferim una perspectiva de persones d’origen migrant. És un element molt important. Les persones que vam fundar, des dels inicis, la cooperativa, hem viscut un procés de migració extracomunitària, som d’origen turc. Per tant, aquesta experiència ens ajuda a veure quins són els espais on cal intervenir per lluitar contra aquestes desigualtats.

« Nosaltres oferim una perspectiva de persones d’origen migrant« 

Quines situacions detecteu de les realitats de les llengües minoritàries i minoritzades?

A.Ö.: No hem d’anar molt lluny per veure les desigualtats dels idiomes. Aquí a Catalunya hi ha bretxa lingüística i discriminació. A Europa hi ha moltes llengües minoritzades i oprimides que pateixen molt per aconseguir un espai de qualitat al món digital. A part, en una ciutat com Barcelona on viuen persones migrants de tants orígens diferents, hi ha molts més idiomes.

A partir d’aquí sorgeixen problemes. Totes les persones que no dominen el català i el castellà, durant l’època de pandèmia, què han fet? Els protocols mèdics I els mitjans de comunicació només s’expressen en idiomes escollits. Nosaltres vam engegar el projecte ‘Suport Mutu’, amb el qual vam transmetre informació necessària en xinès, indi i urdú dins la situació d’emergència que vam viure.

Què considereu que posa en valor la vostra tasca?

A.Ö.: Una cosa que ens diferencia, en contextos de tecnologia d’idiomes, és que treballem per al poble des del poble. Coneixem Siri gràcies a Apple, traductors automàtics gràcies a Google i Alexa gràcies a Amazon. Tot s’origina a Silicon Valley, amb els seus valors, principis i amb els seus interessos de mercat, que són altres càlculs que no tenen en compte els contextos locals de moltes parts del món. Escullen l’idioma majoritari per promocionar el seu producte. Per lluitar i cobrir aquest espai amb les llengües minoritàries estem nosaltres.

D’esquerra a dreta, Özgür Güneş Öztürk i Alp Öktem, sòcies fundadores de la cooperativa Col·lectivaT.

Quins són els vostres reptes de futur?

Ö.G.Ö.: El repte principal és arribar a tenir la màxima sostenibilitat de la cooperativa sense deixar de créixer i mantenir-nos ferms amb els nostres principis. En termes més concrets, cap a la tardor 2023, volem elaborar un projecte de recerca, centrat al territori del Kurdistan de Turquia, per observar i compartir amb la societat catalana la seva situació, especialment després que hagin passat cinc anys des que els ajuntaments estan en mans de tuteles judicials.

L’Alp, per exemple, està cuinant una idea sobre com la tecnologia lingüística pot anar a favor dels drets del col·lectiu LGTBI+. Sobretot, volem créixer de manera sostenible, fent tecnologia lingüística d’acord amb les necessitats dels col·lectius i dels pobles.

[Font: http://www.xarxanet.org]

Traducció d’Arnau Barios

Victoria Lomasko

Escrit per Josep Ballester

Recentment se li ha atorgat el Premi Veu Lliure del Pen Català 2022 al llibre L’última artista soviètica de Victoria Lomasko, una creadora amb una llarga trajectòria internacional. Ja abans havíem tingut l’oportunitat de llegir i de gaudir la seua primera obra traduïda al català, Altres Rússies (Godall, 2020) realitzada per Marta Nin. En els seus llibres explora, amb una òptica ben perspicaç i sense embuts, la societat russa contemporània, en especial tots aquells col·lectius més amagats, invisibilitzats i discriminats per l’oficialitat. Una alenada d’aire fresc dins d’una atmosfera resclosida i inquietant com és la Rússia que se’ns mostra de les darreres dècades.

Aquesta artista gràfica i escriptora, nascuda a Sérpukhov el 1978, ha fet del reportatge gràfic o periodisme il·lustrat la seua manera de retratar la realitat de Rússia i de les antigues repúbliques soviètiques. Amb dibuixos fets en directe i amb textos que els expliquen i els acompanyen, ens conta una història molt diferent d’aquella que podem copsar als mitjans de comunicació que són ben a prop del règim governamental. Lomasko es va graduar en arts gràfiques i disseny a la Universitat Estatal de Belles Arts de Moscou i ha realitzat exposicions en diferents indrets d’Europa. No ha deixat mai de col·laborar amb diferents ONGs, tant fent-los materials com impartint tallers, tant en presons com en altres indrets on es barreja l’activisme, la solidaritat i l’art.

una societat que pateix i que protesta, millor dit que protestava, ara la situació s’hi ha acarnissat d’una manera brutal. Podem observar des d’activistes del moviment LGTBIQ+ als creients ortodoxos

El seu primer llibre publicat en català, Altres Rússies, no sols ens mostra, així mateix ens suggereix a voltes de forma subtil, d’altres, sense cap filtre, una societat que pateix i que protesta, millor dit que protestava, ara la situació s’hi ha acarnissat d’una manera brutal. Podem observar des d’activistes del moviment LGTBIQ+ als creients ortodoxos o les penúries dels treballadors immigrants o les vagues dels sindicats dels camioners, sense oblidar-se de la diversitat de situacions de penúria dels camperols fora de Moscou. Un quadre ben polièdric i gens oficial de la realitat. Aquests llibre va guanyar l’any 2018 el prestigiós premi Pushkin House Best Book in Translation, a la millor obra traduïda publicada en anglés.

Godall (2022)

Ara fa uns mesos Godall Edicions ha publicat en primícia mundial i en català la primera edició de L’última artista soviètica (2022), amb traducció d’Arnau Barios. En aquesta ocasió retrata la diversitat cultural i de tota mena de l’antic espai soviètic, negada i amb clars intents d’eliminació pel discurs oficial que defensa la russificació i l’opressió de les minories i d’algunes de les manifestacions multitudinàries en tota la geografia de l’antiga URSS. Un intent de documentar, però no ha estat possible, primer per la pandèmia i després per l’esclat de la guerra d’Ucraïna, de recórrer aquell vast espai exsoviètic. Sí que visita entre altres Armènia, Kirguizistan, Geòrgia o Ingúxia.

El llibre està estructurat en dues parts: en la primera Lomasko recull aquest itinerari per les exrepúbliques entre el 2014 i el 2017; la segona part es dirigeix directament a la lluita clandestina dels opositors al règim tant a Bielorrússia i a Rússia durant el temps de pandèmia. Un bon exemple és el judici contra les Pussy Riot. Per tant aquella feina artística de dibuixar allò que observa en directe s’ha transformat en fet subversiu. Naturalment s’ha hagut d’exiliar.

la tècnica tradicional del dibuix en directe i al moment que s’esdevé un fet que li interessa contar-nos. Aquella manera d’esbossar amb un traç ràpid i instantani que es va practicar durant el setge de Leningrad o als gulags

Intentar fer una definició de la tipologia textual o gènere que pràctica aquesta artista és realment complicat, encara que ella no li agrada que l’anomenen ni dibuixant ni il·lustradora, això per a començar. La mena d’obra que realitza sovint està a mitjan camí entre l’assaig gràfic més directe i el reportatge, que potser seria la nomenclatura on es pot sentir més còmoda i que millor enquadra en el treball que fa de manera quotidiana. De capítol a capítol ha crescut el text i la reflexió al voltant de l’art i d’allò que hi contempla amb ulls penetrants. Encara que amb més espai podríem intentar afinar molt millor la seua creació ben radical i trencant molts dels motles que tenim a l’ús. Ha recuperat, i li agrada reivindicar-ho, la tècnica tradicional del dibuix en directe i al moment que s’esdevé un fet que li interessa contar-nos. Aquella manera d’esbossar amb un traç ràpid i instantani que es va practicar durant el setge de Leningrad o als gulags. Fins i tot aquella manera que també va servir per a la propaganda soviètica, ara la transforma, la desconstrueix. Ja no és possible ser artista i soviètica. Sols entén l’art com un exercici cívic de contar el temps i el context en el qual li ha tocat viure. L’art com a dissidència.

Godall (2020)

Cal agrair l’aposta que ha fet Godall Edicions, primer amb la publicació d’Altres Rússies i ara, sent la primera traducció que s’ha publicat del rus, amb L’última artista soviètica. Tot un encert ben radical.

 

[Foto: Eleonora Faust – font: http://www.laveudelsllibres.cat]

 

 

 

A Asociación Galega de Profesionais da Tradución e da Interpretación (AGPTI) revela a Nós Diario que remitirá unha queixa á Xunta da Galiza en relación co proceso selectivo de persoal laboral de tradución e interpretación para a Administración de Xustiza, publicada no Diario Oficial da Galiza (DOG) do pasado 26 de decembro de 2022. Nós Diario conversa con Iria Taibo, presidenta da AGPTI, sobre os dereitos laborais dos profesionais da tradución e o dereito da poboación a recibir un servizo público de calidade.

Persoal tradutor e intérprete no ámbito da Xustiza é necesario para prestar un servizo de calidade.

Escrito por ELVIRA BRANCO

Asociación Galega de Profesionais da Tradución e da Interpretación (AGPTI) revela a Nós Diario que remitirá unha queixa á Xunta da Galiza en relación co proceso selectivo de persoal laboral de tradución e interpretación para a Administración de Xustiza, publicada no Diario Oficial da Galiza (DOG) do pasado 26 de decembro de 2022.

A convocatoria do concurso indica como único requisito relativo á formación para que as persoas sexan admitidas no proceso selectivo « estar en posesión ou en condición de obter antes da publicación no DOG da resolución de persoas aprobadas […] o título de bacharel ou técnico ».

Titulación de Tradución e Interpretación na Uvigo

Para a AGPTI a titulación de bacharelato é « totalmente insuficiente, pois non cualifica para un traballo de tradución nin de interpretación ». O colectivo de tradutores e intérpretes galegos considera que, con este criterio, a Administración « ignora e non ten en conta » a titulación de Tradución e Interpretación que imparte no Campus de Vigo da Universidade de Vigo (UVigo).

A presidenta da AGPTI, Iria Taibo, explica en declaracións a Nós Diario que a queixa que a asociación está a elaborar encádrase cunha loita de vello dos colectivos de persoal tradutor e intérprete. « Dalgunha maneira entendemos que a Administración non sempre é consciente do traballo técnico que implica facer unha tradución« , aclarou Iria Taibo.

[Imaxe: Aerogondo – fonte: http://www.nosdiario.gal]

Activistes i lingüistes repassen la importància dels avenços a internet per al català, l’occità, l’amazic i l’aragonès

Escrit per DAVID FORNIÈS

L’occità s’està dotant d’un bon nombre d’eines tecnològiques per a garantir el futur digital de la llengua. El projecte Araina —que en la seva primera marató de veus, aquest 17 de desembre a Vielha, ha recollit la parla d’un centenar de persones— i els recursos que ofereix Lo Congrès en són mostres destacades. Igual que per a l’occità, la presència digital és un objectiu estratègic per a totes les llengües minoritzades: una idea que han compartit els lingüistes i els activistes participants en el seminari “Sobirania digital-tecnològica, pobles i llengües minoritzades” que el Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, el CIEMEN i la Fundació pels Drets Col·lectius dels pobles han organitzat els dies 13 i 16 de desembre a la capital del Segrià, amb coordinació dels lingüistes Jordi Suïls i Helena Torres Purroy.

Ser conscients del desequilibri per a capgirar la situació

“Avui, el 95% de les llengües no tenen la capacitat de pujar digitalment”, cosa que significa que no poden mantenir la seva versió de Viquipèdia, no tenen classes de llengua i no estan creant dades de tecnologia lingüística. Ho ha dit Alp Öktem, lingüista computacional de Col·lectivaT, cooperativa especialitzada en el desenvolupament d’eines lingüístiques digitals. Aquest, ha valorat el lingüista, és un aspecte a considerar en els processos d’extinció de les llengües. Segons la UNESCO, al final del segle XXI el 90% de les llengües del món podrien quedar substituïdes per un grapat d’idiomes dominants.

Öktem ha destacat que el desequilibri també es dona entre les llengües més parlades, i fa anys encara era més acusat. L’anglès, llengua en què es troba gairebé el 59% del contingut del web mundial, només és parlat pel 18% de la població del planeta. Un salt enorme respecte de la segona llengua al web, el rus, que es queda al 5,3%. Només l’espanyol, el francès, l’alemany i el japonès superen el 3%.

Per a les llengües menys difoses, la presència digital és fonamental, ha dit Öktem: “Quan la gent veu que el seu idioma està en línia, canvia la seva perspectiva. La gent s’adona que pot continuar usant-lo. I el fet que hi hagi persones que hi creen continguts pot servir de base per a desenvolupar noves tecnologies lingüístiques”, entre les quals, ha explicat el lingüista, eines de traducció automàtica, reconeixement automàtic de la parla, generació de textos, síntesi de text a veu… amb usos com la traducció assistida, la subtitulació automàtica, l’escriptura assistida, el doblatge automàtic o l’aprenentatge assistit d’idiomes.

Per a fer-ho possible, “tot passa per la disponibilitat de dades. Per a fer traductors automàtics, per exemple, necessitem milers i milers —de fet, milions— de frases traduïdes en paral·lel. Perquè la intel·ligència artificial decideixi traduir d’una forma o d’una altra, entren en joc el càlcul de probabilitats, el context del text… Això ara està molt avançat i amb les xarxes neuronals encara més, però per a aquestes ens cal introduir encara més dades”.

L’occità: maratons i ‘youtubers’

Un exemple d’avenços recents com els que esmenta Öktem és l’occità. La novetat més recent és el llançament del projecte Araina o, cosa equivalent, la construcció d’un corpus de veus en occità aranès a través de la plataforma Common Voice. La primera gran fita ha estat la marató de veus de Vielha aquest 17 de desembre, en què un centenar de persones han donat les seves veus per a enregistrar vora 4.000 frases, amb una durada total de vuit hores de gravacions. Col·lectivaT explica que cal enregistrar 100 hores per a poder desenvolupar els primers prototips de sistemes de la parla en aranès.

L’activista per la revitalització lingüística de llengües minoritzades Mariona Miret ha repassat altres recursos que es despleguen avui a Occitània. Entre els més destacats hi ha els de Lo Congrès, com ara el traductor automàtic Revirada —construït sobre la base del sistema de codi obert Apertium, desenvolupat a la Universitat d’Alacant— o Votz, de síntesi de veu. A Lo Congrès també es poden trobar el diccionari Dicod’Òc, un corrector ortogràfic, una base terminològica i aplicacions per a telèfons mòbils, entre altres eines. “Avui podem ser més optimistes que fa un any”, ha valorat Miret.

Gabrièu Pelisson, Mariona Miret i Helena Torres

Aquesta feina se suma a la que fa temps que diverses entitats occitanes duen a terme. Una de les associacions actives en aquest camp és Chambra d’Òc. Miret, que hi col·labora des de fa anys, n’ha destacat la feina en toponímia i, actualment, el desenvolupament d’un diccionari en línia de l’occità alpí que recull materials actualment existents en paper. “Tots els operadors de la Chambra hi estan bolcats ara mateix”, ha explicat Miret, que també ha avançat que l’entitat té previst fer una tasca similar per a posar en línia un diccionari de francoprovençal. Per Miret, “és important saber quines són les necessitats dels parlants, per a no fer productes tecnològics perquè sí. Afinar què fas, perquè tingui utilitat”.

Una altra contribució digital, en aquest cas més enfocada a la documentació, és la proposta de Niccolò Fantini i Guglielmo Diamante a De Vulgare, un web que recull i difon talls de veu en multitud de llengües minoritzades —entre les quals l’occità— i varietats locals d’Itàlia. “Ho fem amb l’esperança que la preservació d’aquest patrimoni promogui una major conscienciació” respecte del valor de la diversitat lingüística, ha explicat Fantini. De Vulgare usa el seu compte d’Instagram per a crear stories atractius a partir d’aquests talls.

Justament, un camp de batalla essencial és el de l’atractiu de l’idioma: “El màrqueting és extremadament important per a les nostres llengües”, ha dit l’activista. I s’ha referit a casos d’èxit com el del youtuber niçard Gabrièu Pelisson, que manté el canal Parpalhon Blau amb més de 6.000 subscriptors. Pelisson ha intervingut al seminari en vídeo: “El meu canal”, ha explicat, “ha demostrat que hi havia una certa quantitat de gent que tenia l’expectativa de veure continguts en occità”. “I a mi”, ha conclòs el youtuber, “m’ha servit per a no haver-me de fer segons quines preguntes: ho faig en occità perquè és la meva llengua”.

L’aragonès treu el cap a la ‘tele’

També amb un canal de YouTube —sobre cuina vegana en aragonès— va començar a fer-se coneguda Silvia Cebolla, activista d’aquesta llengua pirinenca. “Quan vaig llançar el canal, molta gent em deia: ‘I per què no el fas en castellà?’. ‘Doncs perquè l’objectiu és l’aragonès!’, els contestava”.

El 2019, Cebolla va passar a presentar el programa Charrín Charrán, a la televisió pública Aragón TV. “Gràcies a aquest programa —i al fet que estigui disponible a internet— molta gent a Aragó s’ha adonat que l’aragonès existeix i que podem parlar de qualsevol cosa en aquesta llengua”, ha dit Cebolla al seminari. “Si la llengua surt a la tele, existeix, li dona prestigi i més persones s’hi interessen”.

Helena Torres i Silvia Cebolla

L’aragonès encara avui ha de fer front a prejudicis dins mateix d’Aragó, fruit d’un procés secular d’aculturació i opressió lingüística. En aquest context es donen situacions ambivalents, explica l’activista: “Molta gent no està disposada a anar a una escola a aprendre aragonès. Per contra, l’aragonès transporta aquesta mateixa gent a un enyor del poble, de la família, de la tieta… perquè en el castellà popular d’Aragó s’han preservat moltes paraules de l’aragonès”. Cebolla pensa que la gent més jove ara veu l’aragonès com un tret “més normal” del país: “Potser no tenen interès a aprendre’l, però manifesten actituds més receptives; la gent més gran ho tendeix a veure d’una forma més negativa, perquè ho perceben com una cosa polititzada”.

Impuls digital per a l’amazic des de Catalunya

Com a contribució a la sobirania digital i tecnològica de l’amazic, la Casa Amaziga de Catalunya (CAC), Col·lectivaT, el CIEMEN i la Fundació pels Drets dels Pobles desenvolupen des dels primers mesos de 2022 un traductor automàtic d’aquesta llengua nord-africana. Més endavant, aquesta feina —que s’insereix dins del projecte Som Part— veurà també el desenvolupament d’eines de text a veu i completarà altres recursos ja existents fruit de la col·laboració de la CAC i el CIEMEN, com les unitats didàctiques Tc wawjdm per a l’aprenentatge de l’amazic.

L’amazic és parlat per 25 milions de persones pel cap baix, sobretot al nord d’Àfrica i també a la diàspora —a Catalunya es compten per desenes de milers—, però això no l’allunya del perill de la substitució lingüística. Ho ha recordat Aziz Baha, de la CAC, que ha recordat que diverses varietats de la llengua ja s’han extingit. La resta pateixen la pressió de l’àrab i el francès: “Quan els francesos van ocupar el Marroc, van trobar que el 90% de la població parlava amazic. Avui estem al voltant del 30%”, ha explicat Baha. “I tot i que la llengua ha tingut recentment un reconeixement oficial i s’estandarditza, el procés de substitució no s’ha aturat pas”.

En l’àmbit digital, l’amazic disposa d’eines fonamentals com fonts compatibles amb unicode (l’amazic disposa de l’alfabet tifinag que ara guanya terreny, però també té l’alfabet llatí que s’ha usat des de fa dècades a Algèria, amb caràcters específics), un teclat propi, diccionaris en línia (els dos més destacats, ha dit Baha, són Amazic.cat i el de l’Ircam), aplicacions d’aprenentatge i cursos i, cada cop més, presència en diferents xarxes. Un dels exemples més reeixits és el que impulsa l’activista lingüística catalanoamaziga Ghizlan Baryala al compte Amazigh Talks d’Instagram, amb més de 20.000 seguidors.

Softcatalà, un exemple consolidat en llengua catalana

L’associació Softcatalà treballa des de 1998 per a “crear eines pròpies, promoure un ús real de la llengua i fer-ho des del treball col·laboratiu”. Ho ha explicat Belén Ivars, una de les persones que formen part del grup nodrit de treballadors que fan possibles aquestes eines i la seva difusió.

“Els primers anys”, ha explicat Ivars, “Softcatalà es dedicava a traduir programari i recursos: no hi havia pràcticament res fet. Una de les traduccions a què tenim més estima és la del LibreOffice, un programa que empra molta gent. Aquest és el nostre èxit: hem elaborat coses que gasta la gent corrent”.

Altres projectes menys visibles, com l’Abril o l’Ela Geminada, són fonamentals. “Que les coses estiguin correctament escrites és summament important per a les persones que tenen diversitats auditives o visuals. I també per a les persones que troben un text i el volen traduir: si no està ben escrit, no es podrà traduir bé”.

Softcatalà també té cura d’oferir la majoria de les seves eines tenint en compte la diversitat interna de la llengua, de la qual molts parlants —especialment els del català central— no en són prou conscients: “A mi m’han arribat a acusar d’escriure en catanyol pel fet d’haver usat accentuacions diferents que tenim en valencià i que són igualment correctes. Em va sorprendre que un poble amb tanta consciència de la llengua com el català al mateix temps desconeguera tant el que passava en els altres territoris on es parla l’idioma”, ha relatat Ivars.

En l’etapa més recent de Softcatalà es desenvolupen eines com el corrector, el comptador de síl·labes, el conjugador de verbs i els traductors, incloent-hi el neuronal. “La més utilitzada és el corrector. I les eines les usen no només catalanoparlants, sinó que una bona part d’usuaris o no parlen català, o no el parlen gaire bé i les usen per a aprendre’n”.

Finalment, Softcatalà és des de 2018 l’entitat col·laboradora per al català de Common Voice, un projecte de la Fundació Mozilla que persegueix l’objectiu que la tecnologia que funciona amb ordres de veu reconegui totes les llengües del món. En el cas de Common Voice en català, els catalanoparlants poden donar talls de veu que queden enregistrats en una base de dades que els emparella amb els corresponents textos escrits. Aquesta base de dades, que és lliure, es pot emprar per a entrenar intel·ligències artificials per al reconeixement de la parla o la síntesi de veu.

 

[Fotos de l’autor – font: http://www.nationalia.cat]

Monument a Jan Hus, a Praga, sacerdot i rector de la universitat de la capital txeca, cremat a la foguera, precursor del protestantisme, modernitzador de la llengua txeca.

Escrit per Josep-Lluís Carod-Rovira

L’alemany al culte i les escriptures

La versió de les escriptures feta per Luter va tenir conseqüències determinants sobre la llengua alemanya moderna i va estimular la modernització de la majoria d’idiomes europeus, amb les respectives traduccions bíbliques. Un segle abans,  Jan Hus ja havia incorporat els càntics en txec en els cultes religiosos del seu país i el mateix farà, abans que Luter, Thomas Müntzer, cap de l’ala esquerra de la Reforma, pel que fa a l’alemany. És en el context de l’onada de mesures reformadores que es produeixen canvis significatius, com ara la substitució dels cants en llatí, per d’altres en alemany, en les cerimònies religioses. Així, les cançons populars i tradicionals profanes, de les quals tothom coneix la melodia, amb un simple canvi de lletra esdevenen cants religiosos, conservant-ne la vivor del ritme tradicional, i poden ser entonades no sols en el temple, sinó a la feina, a casa o en el lleure.

Les noves idees religioses promogudes pel protestantisme s’estenen ràpidament gràcies a la impremta amb la difusió de llibres i gravats i la versió en llengües vulgars de les escriptures, així com d’altra literatura religiosa, particularment la modalitat del pamflet o opuscle, com a instrument de comunicació i propaganda religiosa. El 1523, les obres de Luter ja havien conegut prop de 400 edicions i, dos anys després, gairebé tres milions de pamflets seus circulaven ja per tots els punts d’Alemanya. Luter i el seu pensament, a favor o bé en contra, constituïen el centre d’interès fonamental de la majoria de textos que s’hi imprimien i eren, sens dubte, els que més èxit editorial aconseguien. A la pràctica, la impremta, tal i com la coneixem a Occident, gràcies a l’alemany Johannes Gutenberg, va ser la gran aliada de la Reforma, l’instrument més eficaç de difusió de les noves idees.

Alhora, les llengües europees, romàniques o no, anaven substituint el llatí en àmbits on, fins aquell moment, tenia una presència exclusiva. L’opció per les llengües vives, parlades per la gent, era també una forma d’allunyament del poder romà i de diferenciació d’aquest, a partir de la pròpia afirmació idiomàtica. De fet, era tota una revolució cultural i política, no tan sols religiosa. Molta gent, a Europa, gràcies al protestantisme va sortir de l’analfabetisme, aprenent a llegir sobre els textos de la Bíblia, en versions de referència per a la modernització de l’idioma i la unificació literària de les llengües vulgars, a les quals va afaiçonar molt positivament. Lectura i protestantisme han anat sempre de bracet i, ja el 1520, Luter reclamava una escola per a nois i una altra per a noies a cada poble i, el 1536, quan Ginebra adopta el protestantisme com a confessió de la ciutat, la instrucció hi esdevé obligatòria. És aquí on Teodor de Beza, successor de Joan Calví, fundarà l’Acadèmia ginebrina, el 1559, per tal de preparar els futurs difusors del cristianisme reformat i serà ell qui  proposarà Pere Galès, el protestant català més destacat de la història, com a professor de filosofia a la universitat de Ginebra. A Estrasburg, Martí Bucer hi organitzarà també una escola i una acadèmia.

L’Institution de la religion chrétienne, traduïda de l’original llatí pel seu autor, Joan Calví, tindrà una influència notable en l’evolució de la llengua francesa.

En aquest nou cristianisme, lluny de les llargues  i incomprensibles oracions en llatí, la predicació esdevé l’eix central del culte, així com la incorporació de la música i els càntics en alemany per a ser entonats per tothom, com a factor emotiu d’atracció popular, en contrast amb el cant gregorià i en llatí dels catòlics, que situava els fidels en un paper del tot passiu, en no entendre què cantaven i on es limitaven, simplement, a oir missa, sense comprendre-la. Més endavant, amb la calvinització del protestantisme, el cant dels psalms constituirà un factor essencial en la pràctica religiosa col·lectiva dels creients i un instrument de difusió amable de la nova doctrina reformada. Amb l’ús de la llengua vernacla en els psalms el poble alemany pot pregar i participar en una cerimònia religiosa, íntegrament, en el seu idioma nacional, des del principi fins al final. Al costat  dels psalms,  els  himnes  cantats  tindran  un  paper  fonamental  en  el  culte protestant  i el mateix Luter, autor de les lletres de 36 himnes, escriurà el 1529 el càntic protestant més popular, variació del salm 45: “Déu és l’auxili, un ferm castell”.

El valencià Furió i el suport a les traduccions

Luter, amb el nom de cavaller Jordi, s’amagà al castell de Wartburg on traduí el Nou Testament a l’alemany, text essencial per a la codificació de la llengua alemanya que serví també d’estímul per a altres idiomes europeus.

Un dels llibres que més se significarà, a Europa, per la defensa a ultrança de versions de la Bíblia en les llengües i dialectes que més n’acostessin la lectura i comprensió a la gent, serà obra de l’humanista valencià Frederic Furió i Ceriol (1527-1592). Es tracta de Bononia sive de libris sacris in vernaculam  linguam  convertendis, publicada a Basilea, el 1556, obra que serà incorporada a l’índex de llibres prohibits per la Inquisició espanyola el 1559 i el 1583. Furió no sols en defensava la traducció a les llengües que parlava la gent, en la línia erasmista que el Nou Testament “estigués traduït a les llengües de tots els pobles”, sinó també que tothom pogués tenir accés directe a la Bíblia: ”els cuiners, els sabaters, els artesans, els forners, els picapedrers i els apedaçadors”. La seva aspiració per a fer de les escriptures un text comprensible el duia fins i tot a plantejar-se versions dialectals de la Bíblia dintre d’una mateixa llengua: “si la traducció feta per un home de València no fos entesa pels homes de Barcelona, Mallorca o Eivissa, caldria fer altres traduccions en cada un d’aquests dialectes”. Abans, a Lovaina, havia participat en les reunions de cristians dissidents a casa de Pedro Ximénez, en les quals es llegien llibres reformats i també havia tingut relació amb protestants d’Anvers i en el seu període parisenc, havia rebut la influència del protestant francès Petrus Ramus.

Carrer de València dedicat a Frederic Furió i Ceriol, autor de l’obra Bononia, on defensava la traducció de la Bíblia a les diferents llengües per a ser coneguda per tothom.

Reforma i traduccions bíbliques

Les versions de la Bíblia fetes pels primers reformadors a les diferents llengües europees van constituir un element destacadíssim d’atracció de la població cap a les noves idees de retorn a la simplicitat i puresa evangèlica dels primers temps del cristianisme. Abans, però, altres moviments dissidents de Roma, tinguts per herètics, ja havien insistit en la conveniència de traduir les escriptures als idiomes de cada territori. És el cas dels càtars, que disposaren d’una versió del Nou Testament en occità i hi predicaven, en contrast amb l’ús del llatí per part dels catòlics. Però, sobretot, dels pre-reformadors, com l’anglès John Wycliffe (1330-1384) i el txec Jan Hus (1372-1415). Amb els seus textos religiosos, Hus introduí l’ús d’accents diacrítics en l’ortografia de la llengua txeca i en modernitzà l’idioma. Fou cremat a la foguera, però el 1433 Roma acceptà la comunió en les dues espècies i a la lectura en txec de l’epístola i l’evangeli, per als catòlics de Txèquia, com ell volia. Flandes, amb Anvers en primer lloc, serà un focus de difusió escrita molt important, com Lió, Venècia, Basilea, París, Colònia o Augsburg, grans centres editorials de l’època. En els països catòlics, s’establirà un autèntic sistema de distribució clandestina de llibres del cristianisme de la Reforma, gràcies al qual els textos circulaven de contraban amb una certa fluïdesa, amb argúcies tipogràfiques, com amagar-ne el nom de l’autor o posar-n’hi un altre, o bé amb un títol que no desvetllés sospites, per evitar la repressió de l’autoritat eclesiàstica.

La història de Mary Jones, la jove que caminà descalça desenes de quilòmetres per adquirir la seva pròpia Bíblia en llengua gal·lesa, és tota una llegenda en els cercles protestants.

Martí Luter (1483-1546) creia que “la impremta és el darrer  i el més gran do de Déu, ja que gràcies a ella el Senyor vol fer conèixer la causa de la religió veritable a tot arreu, fins a la fi delmón i difondre-la en totes les llengües”. Així, el 1534 publica la Bíblia completa en alemany, de la qual sortiran un milió d’exemplars en més de 350 edicions totals o parcials, en vida seva, tot contribuint així a la unificació i modernització de l’idioma alemany, idioma al qual aportà tota la seva plasticitat i capacitat expressiva, claredat i vivor. El 1521 ja havia preparat la seva versió del Nou Testament a l’alemany, sense la qual aquesta llengua, avui, seria tota una altra cosa, en opinió d’Umberto Eco, ja que ha estat fonamental en la configuració de l’idioma modern. Apareguda l’any següent, l’havia preparada al castell saxó de Wartburg, on l’havia acollit l’elector Frederic. La primera edició tindrà el tiratge inusual de 3.000 exemplars i n’apareixeran 85 edicions a la dècada següent.

Quatre anys després de la versió en alemany, és l’hora de l’anglès, l’holandès i el suec. El 1526, William Tyndale publicava la Bíblia en anglès, a Worms (Alemanya), començant pel Nou Testament, en la versió coneguda per Shakespeare i que, durant molts anys, serà la de referència en el món anglòfon, particularment en el cas dels psalms. La traducció, feta directament  del grec i l’hebreu, durà Tyndale a morir cremat per la Inquisició, prop de Brussel·les. El 1535, Miles Coverdale, reformador eclesiàstic anglès i bisbe d’Exeter, farà també la seva versió completa de la Bíblia a l’anglès. I el mateix 1526, surt a la venda una versió de la Bíblia en llengua holandesa i, fins al 1566, n’apareixeran 136 edicions, de caire reformat, en neerlandès. També el 1526, Gustav Vasa, rei de Suècia, promou la publicació del Nou Testament en suec i, el 1541, de tota la Bíblia, gràcies al treball de Lars Andersson i els germans Olaus i Laurentius Petri, partint de la versió alemanya de Luter. Amb aquesta traducció s’establirà un model estàndard per a

La versió a l’anglès de les escriptures, duta a terme per William Tyndale, li comportà la mort a la foguera, prop de Brussel·les.

la llengua sueca.

Antonio Brucioli, el 1530, publica, a Venècia, el Nou Testament en italià i, dos anys després, hi apareix la traducció de l’Antic Testament, versions que més endavant seran censurades per l’autoritat eclesiàstica, posades a l’Índex de 1559 i Brucioli perseguit per heretge. És la primera versió bíblica feta per un laic. El 1535, Pierre Robert, conegut com Olivétan, edita a Neuchâtel (Suïssa) la versió en francès de la Bíblia, amb pròleg del seu cosí Joan Calví. La traducció esdevindrà tot un clàssic en el món protestant de l’època i serà considerada la versió oficial pels reformats francesos al llarg de tres segles. Sis anys després, L’Institution de la religion chrétienne, versió francesa de l’obra magna de Calví escrita en llatí, traduïda per ell mateix, contribuirà molt clarament al desenvolupament de la llengua francesa. El luterà Miquel Agrícola, format a Wittenberg, deixeble de Luter i Melanchton i el més destacat dels reformadors a Finlàndia, conegut  com  el  pare  de  la  llengua  finesa, publicà el 1548 el Nou Testament en aquest idioma i també va compondre un llibre de pregàries per a la nova església luterana de Finlàndia. Aquest treball serví per tal de construir l’ortografia i la llengua estàndard del finès actual. Oddur Gottskálksson, el 1540, tradueix el Nou Testament a l’islandès, primer llibre imprès en aquest idioma, i, el 1584, el bisbe protestant Guðbrandur Þorláksson ja hi publicarà la primera traducció completa de la Bíblia. El 1550 s’edita la Bíblia de Cristià III, una traducció danesa dirigida per l’humanista luterà Christiern Pedersen. En polonès sortirà el 1563, a cura d’estudiosos calvinistes i serà coneguda com a Bíblia de Brest o de Radziwill. Sis anys després, a Basilea, serà el torn de l’espanyol, amb la versió coneguda com a Bíblia de l’Ós, referent bíblic dels protestants hispanòfons, obra de Casiodoro Reina, la qual serà revisada el 1602 per Cipriano de Valera, també monjo jeroni, i editada a Amsterdam després de dues dècades de treball continuat. Es tracta de la versió coneguda com a Reina-Valera, la més emprada habitualment pels protestants de llengua espanyola.

Pierre Robert, conegut com Olivétan, editarà el 1535 l’edició en francès de la Bíblia a Neuchâtel (SuÏssa), amb pròleg del seu cosí Joan Calví, text de referència durant segles per als protestants francòfons.

El 1571 apareix a La Rochelle, veritable baluard protestant a la façana atlàntica francesa, la traducció en basc del Nou Testament, feta pel pastor Joannes Leizarraga, encarregada, set anys abans, per Joana Albret, reina de Navarra i protestant. És el segon llibre imprès en aquesta llengua, el primer en prosa. El 1583, a Ortès, prop de Pau, es publiquen Los psalmes de David metuts en rima bernesa, en una impressió magnífica, comparable a les més destacades edicions fetes a Ginebra, adaptació del salteri aparegut en aquesta ciutat. Es tracta d’una versió a la variant bearnesa del gascó, dialecte occità, feta pel pastor Arnaud de Salette, dialecte que veurà amb aquest llibre la seva primera codificació ortogràfica. L’any següent, apareix la versió de la Bíblia en eslovè, obra del  protestant Primož Trubar, fundador de la llengua literària eslovena i creador de la seva ortografia. En agraïment a la seva tasca, el seu rostre apareix avui en les monedes d’euro fetes al seu país. Pel que fa a Txèquia, la  configuració  del  seu  idioma  com  a  llengua  moderna  deu molt als germans moraus, els hereus protestants dels seguidors de Jan Hus, que editaren la primera edició completa de les escriptures en txec, entre 1579 i 1593, versió coneguda com a Bíblia de Kralice, un dels factors de la qual, Jan Blahoslav, publicà el 1571 la gramàtica de la llengua txeca que ha servit després de model lingüístic per a aquest idioma.

Monument a Turku (Finlàndia) al luterà Miquel Agrícola, traductor del Nou Testament i considerat el pare de la llengua finesa.

El 1611 veu la llum la King James, nova versió anglesa de la Bíblia feta per 47 acadèmics,  traducció  que  ha  mantingut  la  seva  vigència  fins  avui  i  que ha  estat  el referent en llengua anglesa de les escriptures, durant cinc segles. Pel que fa al gaèlic irlandès, Nicholas Walsh, bisbe anglicà d’Ossory, promogué llibres de pregàries i catecismes impresos en aquesta llengua i n’enllestí la versió del Nou Testament el 1573, apareguda el 1603. L’Antic Testament aparegué el 1685 de la mà del també bisbe de l’Església d’Irlanda William Bedel i, cinc anys després, sortí la Bíblia completa. El bisbe William O’Donnell traduí també les escriptures del grec al gaèlic irlandès, així com el Llibre de pregària comuna, referent bàsic dels anglicans, que s’hi edità el 1603. Pel que fa al gaèlic escocès, el 1767 hi van traduir el Nou Testament James Stuart i Dugald Buchanan.

Casiodoro Reina traduí la coneguda com a Bíblia de l’Ós a l’espanyol, revisada pel també ex momjo jeroni el 1602, anomenada Reina-Valera, la més emblemàtica entre els protestants d’aquesta llengua.

Fora d’Europa

El mataroní Francis de Paula Castells, anglicà i maçó, durant la seva estada a Centreamèrica promogué l’edició de fragments de les escriptures al maia iucatec, al carib i al quitxé.

El 7 de març de 1804, la necessitat urgent de Bíblies per a la distribució provoca una reunió de 300 persones que funden la Societat Bíblica Britànica i Estrangera (SBBE), per difondre les escriptures, sense notes ni comentaris a peu de plana, arreu del món, en una llengua comprensible per al lector i a un preu accessible. El primer text bíblic traduït és l’Evangeli segons Joan, a la llengua dels indis mohawk del Canadà, aquest mateix any. El presbiterià anglo-escocès Robert Morrison, primer missioner protestant a la Xina, arribà el 1807 al Macau portuguès, i morí el 1834 a Cantó (Guandong). Bon coneixedor del xinès mandarí i del cantonès, va traduir-hi el Nou Testament (1813) i tota la Bíblia (1921i és autor també d’un diccionari xinès-anglès en tres volums, una gramàtica xinesa i diversos tractats de llengua. El 1816, neix a Freetown un comitè auxiliar de la SBBE que ja hi publica l’Evangeli en bullom, en versió de G.J.Nyländer. Quan el 1827 la Missió de Basilea comença el seu treball a l’actual Ghana, hi arriba proveïda de Bíblies en anglès, francès i en àrab. El 1823, el pastor baptista escocès James Thompson es troba al Perú on comença a traduir el Nou Testament al quítxua i, l’any següent, a l’aimara, amb l’ajut de Pazos Kanki, ex sacerdot catòlic.

El 1835, el missioner anglès David Jones fixa l’ortografia del malgaix, la llengua de Madagascar, en completar la versió sencera de la Bíblia a aquest idioma. Al Camerun, J.Merrick fa estampar el Nou Testament, el 1862, i tota la Bíblia, el 1872, traduïda per Alfred Saker al duala. A Ghana, el 1866, també s’havia editat una edició de la Bíblia en ga i, el 1871, en twi. El 1868, a Nigèria, les escriptures van aparèixer en efik i, el 1884, en ioruba. L’ex frare dominic espanyol a Filipines, Manrique Alonso Lavalle, pastor protestant, el 1889 feu una versió del Nou Testament al pagasí, de la qual s’editaren 8.000 exemplars. També arribà a Filipines, el 1900, el missioner baptista suec Eric Lund, que havia fundat esglésies a Catalunya i al País Valencià i parlava i escrivia en català. Traduí la Bíblia sencera al panaià i el Nou Testament al cebuà i al samarenc. El 1893, el missioner anglicà català Francesc de Paula Castells arribà a Centreamèrica enviat per la SBBE i hi encarregà traduccions de fragments de les escriptures al maia iucatec i al carib. El 1898 feu traduir l’Evangeli de Marc al quitxé, del qual aparegueren tres edicions amb un tiratge global de 7.000 exemplars.

Doctrina enfront de Bíblia

Joana Albret, reina de Navarra i protestant, encarregà a Joannes Leizarraga la versió en basc del Nou Testament, primer llibre en prosa imprès en aquest idioma.

Facilitar la lectura dels textos sagrats en les llengües vulgars fou una de les claus de l’avenç de la Reforma, en la mesura que posant-los a disposició de tothom, li llevaven el caràcter de secretisme classista o elitista que en tenia la interpretació única per part de la jerarquia eclesiàstica, talment un monopoli absolut de la veritat revelada. D’aquesta forma, a més, el lector podia comprovar com les escriptures no esmentaven el papa de Roma, ni el purgatori, ni el culte a la mare de Déu o els sants, ni les relíquies, ni la confessió auricular, ni el celibat obligatori dels clergues, ni indulgències, butlles, processons, pelegrinatges, misses votives o misses privades, entre altres elements incorporats per l’església de Roma, al llarg dels segles, al seu corpus de creences i pràctiques bàsiques.

Catecisme catòlic imprès a Lleida el 1864, basat en el sistema clàssic de preguntes i respostes per memoritzar.

La paraula escrita, doncs, va esdevenir banderera indiscutible de la nova fe cristiana representada per la Reforma, atès que l’església catòlica mai no havia afavorit la pràctica de la lectura individual de les escriptures, en clar contrast amb l’hàbit dels jueus a llegir la Torà o dels musulmans a fer el mateix amb l’Alcorà, memoritzant-ne fragments. De fet, l’església de Roma ha posat sempre més interès a fer conèixer el dogma, la doctrina expressada en el Catecisme, que no pas la paraula de Déu continguda a la Bíblia, en discrepància clara amb el protestantisme, motiu pel qual el catolicisme ha prioritzat les versions del catecisme als diferents idiomes abans que la traducció de la Bíblia a totes les llengües. Així, mentre els xiquets de famílies catòliques anaven a doctrina i en memoritzaven el contingut, els pertanyents a famílies protestants acudien a les escoles dominicals on se’ls instruïa en el món de les escriptures amb un llenguatge entenedor per a la seva edat. El cas més emblemàtic en el món protestant, pel que fa al desig de llegir les escriptures en el propi idioma, és el de Mary Jones, la xiqueta gal·lesa que, als 15 anys, caminà uns 40 kms, descalça, per comprar-se la Bíblia en llengua gal·lesa, amb els estalvis de sis anys. Justament, la SBBE va néixer, en part, com a resultat de conèixer-se la seva experiència singular.

Moneda de 2 euros dedicada al pastor protestant  Primož Trubar, traductor de la Bíblia a l’eslovè, fundador de la literatura eslovena i autor del primer llibre editat en aquesta llengua.

[Font: http://www.eltemps.cat]

Meursault és l’home indiferent, que viu al marge de la vida, deixant-se portar. La rutina es perpetua maquinalment de dilluns a dissabte. Fins que torna a ser diumenge i aleshores potser et demanen per casar-te i no saps si vols, o bé et trobes una pistola a les mans, el sol t’encega i el gallet cedeix suaument…

‘L’estrany’, publicat el 1942, ja conté les qüestions que són leitmotiv de l’obra novel·lística i assagística d’Albert Camus, per la qual va ser guardonat amb el premi Nobel el 1957.  Amb el temps, a més, aquesta novel·la, de la qual s’han venut més de nou milions d’exemplars només a França, ha esdevingut la seva obra més coneguda i llegida. En aquesta nova edició a la col·lecció A Tot Vent, en el vuitantè aniversari de la primera aparició de ‘L’estrany’, a més d’incloure-hi un pròleg d’Enric Sòria escrit per a l’ocasió, s’ha revisat el text i també s’ha recuperat el pròleg de Joan Fuster que acompanyava la seva traducció en la primera edició catalana de l’any 1967.

Biografia de l’autor

Albert Camus (Mondovi, Algèria, 1913 – Villeblin, França, 1960). Escriptor i filòsof francès. Durant la Segona Guerra Mundial milita en la Resistència, a París i, a partir de l’Alliberament, esdevé cap de redacció del diari Combat fins al 1945. Periodista, filòsof, novel·lista i dramaturg, és guardonat amb el premi Nobel de literatura l’any 1957. Entre la seva nodrida obra destaquen, entre d’altres, ‘L’estrany’ (1942), ‘El mite de Sísif’ (1942), ‘Calígula’ (1945), ‘La pesta’ (1947), ‘L’home revoltat’ (1951) i ‘La caiguda’ (1956), que el converteixen en un dels principals intel·lectuals del seu temps. El 1960 Albert Camus mor en un accident de carretera i deixa inacabat ‘El primer home’, que serà publicat pòstumament el 1994.

Títol: L’estrany
Autor: Albert Camus
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 160
ISBN: 978-8475889610

[Font: http://www.racocatala.cat]

El volum defuig una pàtina d’època amb ironia i passions universals

Escrit per DLV

La traductora Anna Casassas (Barcelona, 1958) ha presentat aquest dimarts la nova versió del clàssic del novel·lista francès Alexandre Dumas Els tres mosqueters (Proa). La nova traducció suposa el retorn en català a les llibreries de l’obra publicada el 1844 i traduïda per última vegada el 1999. Casassas ha afirmat haver-se divertit molt fent la traducció i ha explicat que n’ha mantingut l’essència. La traductora ha reivindicat que es tracta d’un llibre «divertit» per a totes les edats escrit amb «molta gràcia». Malgrat haver estat redactat el segle XIX, es tracta d’un volum que defuig una pàtina d’època perquè presenta passions universals amb ironia.

En roda de premsa, Casassas ha explicat que després de rellegir el llibre ha constatat que està escrit de forma «magnífica» amb «ironia» i «finor» i que conté diversos elements que fan que el lector «no s’avorrisca». Ha dit que va rebre l’encàrrec de fer la traducció fa cinc anys, però que el projecte va quedar en un calaix.

Haver iniciat la traducció fa cinc anys li ha permès recuperar-la, renovar-la i verificar-ne tots els detalls. «M’he tornat a divertir, cada pàgina és interessant. No hi ha cap detall per descartar», ha assegurat. «Hi ha girs de guió, però mai cap d’aquests és brusc i està portat amb ironia i amb gràcia. És un gust per a un traductor», ha sentenciat.

Els tres mosqueters es va escriure inicialment com a fulletó. Això ha generat que la traductora haja trobat algunes petites incoherències en detalls. Com per exemple, el nombre de cavalls que es mencionen o la quantitat de diners que un personatge porta a sobre.

Ha assenyalat que els personatges dels mosqueters són «imperfectes». Si bé és cert que tenen la virtut de l’amistat, també ho és que són «incorrectes» per beure massa alcohol, jugar-se les coses dels altres sense permís o aprofitar-se de les dones.

En els diàlegs dels personatges s’hi pot apreciar «punxa» i «humor». No són textos redundants perquè l’acció «sempre avança». En l’edició del llibre s’hi inclou un mapa de París de 1615 amb localitzacions d’interès pel lector.

 

[Imatge: Guillem Roset – font: http://www.laveudelsllibres.cat]

À l’occasion de la réédition du Nom de la rose, Jean-Noël Schifano dévoile les secrets de la traduction du best-seller italien en français. Il raconte le succès fulgurant de l’ouvrage sur la scène mondiale, faisant de lui une star de la traduction à une époque où la virtuosité de ses pairs n’était pas encore reconnue à sa juste valeur.

Jean-Noël Schifano

Propos recueillis par Marion Bauer

Marion Bauer : Né d’une mère française et d’un père sicilien, vous vous prenez de passion aussi bien pour la littérature italienne que pour la langue française. Avant de connaître la consécration avec la traduction du Nom de la rose, vous traduisez Italo Svevo, auquel vous avez consacré un mémoire de maîtrise, ainsi que les premiers ouvrages de Leonardo Sciascia. Comment vous est venu le goût de la traduction ?

Jean-Noël Schifano : C’est une question fondamentale. Quand j’aurai répondu à cette question, je crois que j’aurai répondu à toutes les questions. Petit à petit, je me suis rendu compte de deux choses. D’abord, qu’il n’y a pas d’écriture, dans l’absolu, sans traduction. C’est-à-dire que chaque écrivain traduit selon son tempérament et sa vision de la réalité. Et cette même réalité va être traduite par un écrivain d’une autre façon. Si j’ai à traduire la place de la Contrescarpe, je la traduirai à ma façon en l’introduisant dans un roman. Et ainsi, de suite, le roman sera aussi une traduction de ma perception de la réalité. Une autre personne pourra traduire la place de la Contrescarpe d’une autre façon. La traduction est fondamentale dans la création. Si on n’est pas traducteur, on n’est pas créateur. Traduire ses sentiments, traduire la réalité extérieure, traduire son cœur, traduire son sexe, traduire son être… C’est ça être écrivain. Donc l’être traducteur c’est l’être écrivain. Deuxièmement, point existentiel et autobiographique, je me suis aperçu que la traduction consistait pour moi à introduire la langue de mon père dans la langue de ma mère. C’était une création. Il n’y a pas de coït sans traduction. Il y a une augmentation de l’être dans le rapport amoureux et cet être est le fruit d’un passage de langues. Donc pour moi, c’était quelque chose d’existentiel, d’essentiel… Et cette chose a trouvé sa résolution de deux façons : en traduisant les plus grands écrivains italiens du XXe siècle et en écrivant des récits, des chroniques et des essais sur l’Italie actuelle et notamment centrés sur Naples. Naples est mon point fixe, le point de feu de mon existence.

En 1982 paraît votre traduction du Nom de la rose aux éditions Grasset. Pourtant, rien ne prédisposait Umberto Eco à connaître un tel succès – à nous en rappeler les multiples refus essuyés initialement par l’auteur. Comment vous êtes-vous retrouvé embarqué dans cette entreprise jugée de prime abord périlleuse et infructueuse ?

C’est très important car il s’agit d’abord d’une histoire unique, et pas seulement parce que c’est moi qui l’ai vécue. J’étais « là » ; le destin a fait qu’à la croisée des chemins j’ai eu à traduire Le Nom de la rose. J’habitais Naples. Le livre sort en 1980 en Italie et pour la deuxième fois après La Storia d’Elsa Morante je vois des pyramides de livres qui partent du sol des librairies pour monter jusqu’à hauteur d’homme. Pour Eco, c’étaient des pyramides de livres de couleur rose.

Comme je m’intéressais beaucoup à la littérature et à la littérature italienne en particulier, je prends un exemplaire sur place. Je le lis. Et je trouve par la suite qu’il a d’énormes qualités, surtout en ce qui concerne sa construction romanesque. J’ai tout de suite été très sensible à cette construction rigoureuse qui éclate singulièrement à chaque chapitre pour rebondir dans un autre au travers des crimes évoqués. C’est assez unique. Une fois que je l’ai lu, je le pose et je me remets à écrire mon premier livre sur Naples pour les éditions du Seuil. Un autre jour, dans la matinée, mon téléphone sonne. C’est le directeur littéraire des éditions Grasset, Yves Bergé, qui m’appelle. Il m’annonce que la maison vient de prendre un chef d’œuvre. Il me demande naturellement si j’ai lu l’ouvrage et je lui fais part de mon enthousiasme à son sujet. Ce qui l’amène à me proposer d’en faire la traduction. Convaincu que l’ouvrage allait faire un flop annoncé, il me propose de toucher 2% par livre. À savoir qu’à l’époque, on ne donnait même pas 0,5% au traducteur. Le nom du traducteur n’apparaissait même pas sur la couverture. Le traducteur était considéré comme quelqu’un de quasiment absent de la chaîne du livre, voire à cacher… Pourquoi me faisait-on cette offre ? Pourquoi essayait-on de m’attirer en me tendant un piège avec ces faramineux 2% ? Aujourd’hui je bénis ces 2% et cette époque où l’on tentait d’appâter les traducteurs en leur offrant un pourcentage trois fois supérieur à ce qu’on leur offrait d’habitude. Pourquoi donc ? Parce que Le Nom de la rose était refusé par tous les éditeurs. Tous. Et je l’ai su par Françoise Verny, grande éditrice avec qui j’ai fondé une collection de littérature italienne, qui à cette époque était passée de chez Grasset à Gallimard et de Gallimard à Flammarion. Et me voilà embarqué dans une histoire que je ne connaissais pas, vivant loin de Paris… Les rapports de lecture du Nom de la rose étaient négatifs, et ce même aux éditions du Seuil où était déjà publié Umberto Eco. « On n’y comprend rien », « Ce n’est pas un romancier », « C’est intraduisible » lisait-on alors ! Les éditeurs étaient bien embêtés par la traduction ; il fallait trouver quelqu’un d’innocent, une sorte d’idiot du village qui n’aurait pas le nez à Saint-Germain-des-Prés. Et ça tombait bien pour eux puisque moi, j’avais le nez dans le Vésuve. Et ce qu’il faut bien comprendre c’est que Le Nom de la rose était par conséquent suspendu dans les traductions du monde entier, tous les éditeurs du monde attendant qu’un éditeur français achète les droits pour pouvoir les acheter à leur tour. Un dimanche soir, l’épouse de Jean-Claude Fasquelle, Nicky, rentre chez elle. Je profite de cette anecdote pour souligner que Jean-Claude Fasquelle est à mes yeux un grand éditeur et un grand homme dans tous les sens du terme. Cette nuit-là, il est réveillé en sursaut par le rire tonitruant et presque diabolique de sa femme, comme un tremblement de terre à Naples. Elle était en train de lire Le Nom de la rose, alors refusé. Ce n’est pas que la scène soit amusante mais « Il y a un moine dans un abreuvoir, il a été assassiné. », lui dit-elle. Avec son puissant nez d’éditeur, Fasquelle achète les droits le lendemain, non sans susciter l’étonnement de ses collègues. À savoir que le Nom de la rose est un livre sur le rire interdit… Cette histoire a quelque chose de très romanesque. Mais la question de la traduction turlupinait toujours la maison de la rue des Saints-Pères. Et c’est donc ainsi qu’Yves Bergé a pris contact avec moi.

Puis vient la consécration. Avec le retentissement mondial de l’œuvre, vous vous retrouvez sous les feux des projecteurs. Le Nom de la rose se révèle être le filon providentiel de votre vie de traducteur.

Beaucoup étaient ceux qui ne croyaient toujours pas en l’avenir du Nom de la rose et le premier tirage était vraiment très bas. J’ai quand même eu le plaisir d’être à l’origine de cette première traduction mondiale. Pour résoudre les difficultés auxquelles ils étaient confrontés, les traducteurs du monde entier se sont référés à ma traduction du Nom de la rose en tentant de comprendre comment je les avais résolues. Cela a eu lieu il y a exactement 40 ans, puisque nous fêtons cette année le 40ème anniversaire de la traduction française du Nom de la rose. Et alors là, ça a été merveilleux car j’ai reçu le Grand prix de traduction Halpérine-Kaminsky de la SGDL (Société des Gens de Lettres de France). Dans le monde de la traduction, je n’ai jamais vu, ni pour moi ni pour d’autres, des éloges aussi fabuleux. Que les critiques mettent en avant la traduction d’un roman aussi important est une chose très agréable pour les traducteurs.

Ce devrait être une chose due mais jusqu’au Nom de la rose d’Umberto Eco, le travail des traducteurs était quasiment passé sous silence. À moins qu’il ne s’agisse d’une traduction faite par des figures aussi connues que Baudelaire, on cherchait toujours à déceler les failles des traducteurs. Mon travail a été reconnu avec de grandes louanges. Sans parler du film qui est venu par la suite relancer le livre et pour la réalisation duquel Jean-Jacques Annaud s’est référé à la traduction française. Tout a finalement été le contraire de ce qu’on avait imaginé pour la réception du livre en France. J’aime bien cette inversion des rôles et cette transgression de la pensée moyenne. Cette expérience a été une confirmation de l’importance de la traduction ainsi qu’une école d’humilité et de construction pour la rédaction de mes propres romans.

Le succès du Nom de la rose ne vient pas seulement secouer votre carrière. C’est toute la littérature italienne qui se retrouve soudainement propulsée sur le devant de la scène internationale.

Umberto Eco écrira six romans. Il a également écrit une parodie de Lolita, Nonita, où il dépeint un homme obsédé par les vieilles dames de plus de 80 ans. Il s’agissait alors de ses premiers exercices d’écriture romanesque. Le Nom de la rose est né, contre toute attente, d’un pari. Une journaliste fait part à Umberto Eco de son projet de collection de romans policiers de moins de 100 pages.

Ce à quoi il lui répond sur le ton de l’humour : « Si j’écrivais un roman policier, il prendrait place dans une abbaye au Moyen-Âge ! ». Et puis ça l’a travaillé. Quand il est rentré chez lui, il s’est dit qu’un livre comme ça ne ferait pas 100 pages. Il en ferait cinq fois plus. Petit à petit, il s’est pris au jeu et s’est mis à l’ouvrage. C’est une aventure pour l’auteur. C’est une aventure pour le traducteur. C’est une aventure pour l’éditeur, Jean-Claude Fasquelle. C’est une aventure pour tous ceux qui l’ont lu et le lisent. Et ça l’a été également pour les écrivains italiens contemporains qui étaient très peu connus avant Eco. Il y avait Moravia, Morante et puis Pirandello, pour parler du XXe siècle. Les éditeurs français prenaient seulement des échantillons de livres italiens ; c’était la langue la moins traduite en France avant Le Nom de la rose. L’œuvre d’Eco a joué le rôle d’une locomotive et a amené les éditeurs français à se pencher davantage sur la littérature italienne. Les éditeurs ont réalisé qu’il y avait un fort potentiel économique dans la littérature italienne ; des écrivains sont vraiment lus et leurs livres sont vraiment achetés. On oublie ou on méconnaît bien trop souvent cette fonction essentielle du Nom de la rose dans l’affirmation de la littérature italienne sur la scène mondiale.

D’un point de vue littéraire, nul besoin d’être un professionnel de la littérature pour réaliser que la traduction d’un tel ouvrage a dû être ardue. On parle tout d’abord d’un roman de plus de 500 pages, mobilisant des champs lexicaux religieux pointus, qu’il s’agisse de descriptions architecturales ou de savoirs scientifiques. Umberto Eco se plaît à voguer entre des registres soutenus et vulgaires, ce qui n’allège pas la difficulté de la tâche. Le lecteur croise le chemin d’insultes pouvant prêter à sourire : « fraticelle de mes braies », « péteur de minorité », « Merdre à toy, sale bogomile ! » ou encore « verge hérétique »… On peut également se demander comment vous vous y êtes pris pour traduire les langues anciennes et fictives mobilisées par l’auteur, comme pour le dialecte incompréhensible de Salvatore que Guillaume qualifie de « langue babélique ». Auriez-vous des anecdotes croustillantes à nous confier concernant ce travail de traduction ?

J’aime bien les défis, alors je me suis lancé dans l’aventure. Je reçois le contrat et je me mets au travail. Je m’immerge alors dans l’atmosphère du XIVe siècle et me plonge dans les ouvrages des chroniqueurs du Moyen-Âge à l’instar de Geoffroi de Villehardouin. J’avais à travailler, à malaxer le style authentique de Villehardouin avec ma propre traduction de l’italien contemporain d’Umberto Eco. Des phrases assez simples en somme puisqu’Eco a toujours préféré l’efficacité d’Alexandre Dumas au style travaillé d’un Manzoni ou d’un Flaubert. Et puis je devais aussi revenir aux textes qu’Eco citait ; je me rendais à la Bibliothèque Sainte-Geneviève. C’est-à-dire que je suis allé retrouver les livres qu’avaient fréquentés Umberto Eco pour écrire Le Nom de la rose. C’est pour ça que cette édition est très amusante car elle reproduit les notes et les dessins préparatoires de l’auteur. On voit par quelles hésitations il est passé lors de sa conception, aussi bien pour « biner son jardin » que pour l’erreur initiale de la « courge », les potirons et les courges ayant été importés d’Amérique du Sud bien après le XIVe siècle. C’est une façon d’escalader à mains nues un haut sommet de la création. Tout comme Les Trois Mousquetaires est un haut sommet de la création.

Entre le vulgaire et l’obscène, je trouve que l’obscène a plus de qualités. Mais après tout, pourquoi pas le vulgaire. On parle bien de la langue vulgaire. Il faut savoir que Dante a écrit toute son œuvre en latin à l’exception de deux ouvrages : La Comédie, qu’on a fini par qualifier de divine tellement on la trouvait réussie, et la Vita nuova où Dante retrouve Béatrice au paradis. À cette époque, Dante écrivait alors dans la langue vulgaire, soit la langue du peuple. Dans l’abbaye du Nom de la rose, les moines parlent le latin couramment à l’exception de Salvatore, mais il faut bien comprendre que beaucoup de langues et de particularités linguistiques existent en Europe à cette époque. Umberto Eco disait par ailleurs que le XXIe siècle serait le siècle de la traduction. Salvatore mélange toutes les langues en parlant ; j’ai dû respecter cela dans ma traduction. Ce langage vulgaire est le langage de l’époque quand il ne s’agissait pas du latin. En fin de compte, le vulgaire c’est l’invention du langage. C’est grâce aux langues vulgaires que l’on a des images si belles et que la langue est vivante. Autrement tout le reste est figé par des dictionnaires et des grammaires.

Plus généralement, Le Nom de la rose est une mise en abyme de la littérature. L’écriture et la lecture y sont comme sanctifiées, non seulement intellectuellement mais également dans leur nature matérielle voire charnelle avec l’interdit érotique que symbolise la bibliothèque. « Comme dit un ancien proverbe, trois doigts tiennent la plume mais le corps entier travaille dur. Et endure », pouvons-nous lire.

Le Nom de la Rose est en effet un hymne à la création romanesque puisque tout ce qui reste de l’expérience du narrateur, c’est ce qu’il a écrit. Le roman dans le roman vaut toutes les sémiologies. Quand on traduit, on est comme un moine. Heureusement que l’on n’a pas tous son abbaye qui prend feu mais je me souviens que c’était indéniablement un pari physique, notamment pour Le Pendule de Foucault qui est encore plus gros que Le Nom de la rose. À l’époque, on tapait à la machine. J’avais une Olivetti lettera 35 et il fallait que je mette deux feuillets avec le papier carbone au milieu, et ce pour toutes les pages. Je m’en souviens encore, j’avais comme des barres dans les omoplates tellement j’étais tendu sur la traduction avec mes deux lutrins.

Umberto Eco, avant même d’être écrivain, est un sémiologue ; à rappeler que la sémiologie est l’étude des signes. Cela prend effectivement tout son sens à la lecture de certains extraits du Nom de la rose. La neige, lors de la découverte du corps du moine assassiné, est dépeinte par l’auteur tel un « parchemin », voire un « palimpseste » où « le corps des hommes laisse des écritures fort lisibles ». La traduction est également un exercice de sémiologie fort complexe. Une sémiologue néerlandaise, Dinda Gorlée, a écrit un ouvrage sur le sujet : De la traduction à la sémiotraduction (2015) en soutenant que la traduction consiste à tisser une « toile interprétative de signes » et que l’œuvre traduite s’imprègne donc de la « signature sémiologique » de celui qui l’a traduite. Qu’avez-vous pensé de cette dimension sémiotique lors de la traduction de l’ouvrage ?

Dans Le Nom de la rose, tous ces éléments sémiologiques constituent un jeu de pistes et font partie de l’enquête comme nous le montre la première scène du roman avec les traces du cheval de l’abbé qui a disparu. C’est un jeu d’intelligence. L’abbé finit également par trouver, par intuition et par rapprochement, comment les moines ont été tués. Guillaume de Baskerville rationnalise et prend de la distance par rapport aux évènements. La sémiologie nous fait pénétrer dans les labyrinthes du cerveau. Et j’essaye de sortir de tels labyrinthes dans la création. Quand je donne des conseils à mes auteurs, je leur dis : « Surtout, quand vous écrivez un roman, vous montrez. Vous ne démontrez pas. Si vous démontrez, c’est comme si, faisant l’amour avec la femme que vous aimez, vous lui ouvrez le ventre voulant savoir comment ça marche. En démontrant, vous tuez le roman. » Et pour moi, ces exercices intellectuels sur la traduction me font tuer le plaisir de la traduction. J’ai besoin du plaisir. Tout ce que j’ai entrepris dans ma vie, c’était par plaisir. Sans plaisir, je ne fais rien. J’ai toujours refusé de traduire les essais d’Umberto Eco et c’est un point fondamental pour moi. La théorie ne m’intéresse pas.

Ce qui m’intéresse c’est la pâte, la chose pratique, la création en somme. Pas le langage sur la création et le comment du pourquoi. J’admire ceux qui jonglent avec tous ces mots savants mais ce n’est pas mon domaine. Par contre, dans la création, si je dois employer un mot très précis qui est englobé dans un discours pour séduire une femme par exemple, je l’emploierai, mais il fera partie de la caresse du discours.


Jean-Noël Schifano est écrivain et éditeur parallèlement à ses travaux de traduction. Il est le créateur et le directeur littéraire de la collection Continents Noirs aux éditions Gallimard et s’est engagé pour que les poètes de la négritude, à savoir la trinité Césaire-Senghor-Damas, fassent leur entrée dans la Pléiade. Fou passionné de Naples, il est citoyen d’honneur de la cité parthénopéenne et a été directeur de l’Institut français de Naples ainsi que du musée d’art contemporain Creator Vesevo.

 

[Source : http://www.laregledujeu.org]