“The Whale”, amb Brendan Fraser, és un fracàs moral que abandona el seu personatge en el naufragi de la seva tragèdia

The Whale (Darren Aronofsky, 2022)

Escrit per Agus Izquierdo

Això havia de ser una crítica convencional però, un cop més, el transcurs dels esdeveniments han alterat les idees i pensaments i han determinat que un servidor nedi en altres aigües. Quan el Xocas va dir fa pocs dies que estar gras era una qüestió de disciplina a mi em venia al cap el Charlie, el protagonista de The Whale, última proposta de Darren Aronofsky, i que no vaig acabar d’entendre. Sí, en canvi, vaig arribar a la conclusió, en el moment de sortir de la sala, que havia comprès en certa manera el seu protagonista, en Charlie; que havia escoltat el que tenia a dir; que havia establert una mena de connexió amb ell, especialment a partir del moment que s’aixeca del sofà per agafar el seu caminador. Encara que no fos per la trama de la pel·lícula, sinó per tot el relat que envolta la vida del personatge i que justifiquen, potser pobrament, la seva condició física (i per tant també psicològica).

Negar que l’obesitat pot tenir a veure amb l’estatus social és tan absurd com dir que un està gras per vagància. Tampoc es pot discutir el fet que les malalties cardiovasculars o els problemes de sobrepès, sovint, siguin inversament proporcionals a la renda i a la situació econòmica d’una persona. Com menys cobrem, menys accés o menys oportunitats tenim a una dieta sana, equilibrada i saludable. Només cal comparar els preus dels productes al supermercat per adonar-se que és més car un pot de cigrons o verdura fresca i km 0 que uns fideus instantanis o un paquet de dònuts. És a dir que, a menor renta, més possibilitats tenim a patir problemes d’obesitat o altres patologies relacionades. Això no ho dic jo, ho diuen des de fa molt de temps estudis i articles com aquest de la periodista Beatriz Robles.

The Whale se’ns presenta com un tango fangós, malgrat el seu intent de sofisticació, i que neda en la immundícia i una incomoditat que no acaba de sublimar. Un realisme brut truncat per l’efectivisme del cinema trampós de Hollywood i, el pitjor de tot: residual i ple d’excuses. De fet, la producció utilitza el maquillatge i la pròtesi per engendrar la seva balena, frustrant d’aquesta manera qualsevol activisme que pretengui denunciar el body shaming. I a més, Aronofsky excusa l’obesitat de Charlie (Brendan Fraser estel·lar i lacrimal, encara sort), que s’escuda darrere el dol de la mort de la seva parella, les inseguretats del seu caràcter, una homosexualitat portada amb deshonor i càrrec de consciència, un divorci tràgic, i el trauma d’una relació paternofilial fallida i que ara pretén recuperar sense gaires esperances. El tractament del director és covard, en el sentit que intenta explicar que Fraser s’engreixa amb els anys d’una calamitat que no ha sabut gestionar, i per tant culpabilitzant-lo com aquell qui diu que si un està gras és perquè vol i perquè no té força de voluntat, i per tant carregant sobre aquesta persona la culpa i l’estigma. El protagonista, de fet, és un ésser fràgil, sensible però sobretot poruc i vergonyós, que carrega no només un excés de quilos sinó també la inseguretat i el pudor del seu caràcter: no es mostra en pantalla davant dels seus alumnes, no surt de casa seva ni per atendre els repartidors. El problema més gran és que mostrar tot això sense filtres i amb cruesa mòrbida i escenes demencials cauen en la gratuïtat perquè la intenció és més dramàtica que social.

La moralina de la qual la pel·lícula presumeix es queda a mitges: no encara amb valentia la malaltia i cau estrepitosament en una morbositat ensucrada i matussera que s’aprofita d’un ninot de fira que esdevé caricaturesc i llastimós, i que no trenca cap ressort ni provoca grans agitacions, malgrat les filigranes formals a la qual acudeix: que estigui gravada enterament en interior, per exemple, és una de les proeses, potser l’única sumada a les interpretacions principals. Una altra oportunitat malgastada on el cinema, que hauria de ser forçosament artefacte de canvi, de transformació, de catarsi i exculpació, peca en aquest títol de vanitosa, pedant o com a mínim passiva. El cineasta s’allunya del seu heroi melvillià, com s’allunyava Todd Field de la seva Tár, i com el Xocas s’allunya de la seva humanitat. The Whale és un exercici que agrupa prodigiosos ingredients estètics, però que s’autoboicoteja amb gestos de distanciació i s’estavella en un patetisme que penalitza el relat. I tot i la intimitat claustrofòbica que agafa la tonalitat de la cinta, Aronofsky no acaba d’abraçar el seu personatge. No dic que no ho faci per fàstic, però sí queda clar que l’abandona en el seu naufragi i per tant, li falta el respecte. I la balena, així, continua surant en la foscor a l’espera d’un rescat que el salvi i millorin la manera com veiem i entenem el món, així com les persones que en formen part, en totes les seves varietats.

 

[Font: http://www.nuvol.com]